Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Catalunya’

L’exposició Nacional de Roses, punt central de la celebració, omple el Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat amb 10.000 roses de 300 varietats.

Durant la II República, quan els topònims religiosos van ser suprimits, es va denominar Roses de Llobregat per la seva llarga tradició en el cultiu de roses. Una fama que conserva encara avui dia. Un any més, la capital del Baix Llobregat es converteix, també, a la capital d’aquesta bella flor.

Es tracta d’un dels esdeveniments anuals més importants de la ciutat i més sentits pels veïns. Al senyorial Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat es poden veure i olorar “10.000 roses d’entre 300 i 400 varietats diferents”, assenyalen fonts municipals. Hi haurà roses locals i internacionals, d’hivernacle i de jardí, així com també rosers en flor.

Tenim el plaer de compartir amb tots els veïns de Bellaterra, una selecció de fotografies fetes per Bellaterra.Cat

Read Full Post »


L’empresa que explotava la instal·lació deu el sou a alguns treballadors i hi ha socis presumptament estafats

El camp de golf de Can Sant Joan, ubicat entre els termes de Rubí i Sant Cugat, està tancat des de fa una setmana per ordre judicial. L’empresa que explotava la instal·lació des de principis de 2017, Puro Campo SL, acumulava importants deutes econòmics i per això la Federació Catalana de Golf ha decidit rescindir el contracte a través dels Jutjats.
Segons ha pogut saber Rubitv.cat, el tancament ha deixat sense feina a diversos treballadors -alguns tenien nòmines pendents des de feia alguns mesos- i els socis no poden fer servir les instal·lacions malgrat que alguns d’ells havien pagat quotes anuals per avançat.
El camp de Can Sant Joan va obrir portes l’any 1994 convertint-se en el primer camp de golf públic de Catalunya. Va ser una obra impulsada per les federacions catalana i espanyola de golf amb la col·laboració de l’Institut Català del Sòl, la Generalitat i el Consell Superior d’Esports. Posteriorment, l’Incasòl va arranjar els terrenys a la Federació Catalana de Golf, però l’any 2015 la Federació va vendre la concessió a l’empresa Metropolitan Golf Barcelona i aquesta, dos anys després, li va revendre a Puro Campo SL, una empresa amb seu a Múrcia, dirigida per un empresari rus i dedicada a l’explotació de finques rústiques. La companyia pretenia fer una sèrie d’inversions de millora del camp per atraure nous clients, però, la majoria d’aquestes obres no van fer-se, segons han explicat alguns socis a aquest mitjà de comunicació.
La Federació Catalana de Golf ha declinat fer declaracions al respecte i ens ha enviat un comunicat on s’explica que ‘s’està treballant per trobar un altre operador adequat i solvent’ i per ‘poder evitar així el tancament definitiu del camp de golf’.
RUBÉN CABÚS

https://www.rubitv.cat/20180503/14722/tancat-el-camp-de-golf-de-can-sant-joan-per-ordre-judicial

Read Full Post »

La población quiere separarse de Cerdanyola. El Partido Popular lo apoya pero Junts pel Sí está en contra

http://www.elespanol.com

Si a usted le cuentan que en Cataluña el PP defiende el “derecho a decidir” y que Junts pel Sí (JxS) está en contra, se pensará que su interlocutor vive en el mundo al revés. Se equivoca. Bienvenidos a Bellaterra, una pequeña población de casi 3.000 habitantes en el extrarradio de Barcelona cuyos vecinos se quieren independizar de Cerdanyola, el Ayuntamiento del que dependen desde hace más de 80 años.

El pasado septiembre se celebró un referéndum en el que votó el 54% del censo. El 94% pidió que Bellaterra se convierta en un municipio independiente y deje de ser una Entidad Municipal Descentralizada (EMD) que depende de un municipio vecino. La reclamación de estos vecinos llegó el pasado martes al Parlament y se encontró con defensores y detractores inesperados: JxS se mostró en contra del derecho a decidir de los vecinos mientras que el PP defendió los resultados del referéndum.

Un municipio aislado

Desde que se creó en los años 30 como una urbanización para veranear, Bellaterra fue creciendo hasta convertirse en la segunda EMD más grande de Cataluña. Hoy en día todos sus habitantes consideran la localidad como su primera residencia. Sin embargo, la construcción de la Universidad Autónoma a finales de los 60 y de la autopista AP-7 dejó a la población muy alejada y sin acceso directo a Cerdanyola. El tren, además, conecta con los vecinos Sant Cugat y Sabadell pero no con Cerdanyola, dejando a Bellaterra desconectada de su centro de mando. Ambas localidades sólo están conectadas por un autobús que hace dos trayectos diarios.

“Dependemos de un sitio del que no somos”, explica Ramon Andreu, presidente de la EMD de Bellaterra. “No hay un sentimiento de pertenencia social, ni de aquí hacia Cerdanyola ni al revés. Hay una fractura social muy grande”. Andreu aparece en el encuentro con un dossier de cientos de páginas. El informe lleva adjunto un estudio sobre la viabilidad económica de una Bellaterra independiente y recopila una lista de agravios que, según ellos, ha sufrido la localidad por parte de Cerdanyola.

Resulta imposible no relacionar el conflicto entre ambas localidades con el que existe entre Cataluña y España. “Generamos el dinero suficiente para costearnos buenos servicios”, asegura Andreu. “Nosotros invertiríamos mejor nuestro dinero”, añade. El presidente enumera un listado de carencias que, en su opinión, tiene su localidad. “No hay campo de fútbol, ni biblioteca, ni policía local, ni un centro médico o un dispensario”, argumenta. “Cualquier pueblo de 3.000 habitantes tendría estas infraestructuras”.

Andreu enseña algunos datos de su informe. Un gráfico muestra cómo la mayoría de gasto de los vecinos de Bellaterra se realiza en Sant Cugat (60%), Sabadell (20%) o Barcelona (11%). Solo el 9% del gasto de los vecinos se efectúa en Cerdanyola. Andreu también afirma que más de la mitad de los vecinos han pedido ser atendidos en el ambulatorio de la vecina Valldoreix ya que el de Cerdanyola está muy mal conectado con su vecindario.

El alcalde de Cerdanyola, Carles Escolà, no ha ha contestado a las preguntas de este periódico alegando problemas de agenda. El Ayuntamiento se remite a un comunicado en el que manifiesta su “respeto” por la consulta y muestra su disposición a renegociar el convenio entre ambas poblaciones. Fuentes del Ayuntamiento recuerdan, además, que no es competencia de Cerdanyola decidir si Bellaterra se independiza o no: Bellaterra no cumple las condiciones necesarias para separarse -queda demasiado cerca de Sant Cugat- y por eso los vecinos trasladaron su reclamación al Parlament.

La Universidad Autónoma y la Autopista AP-7 separan ambas

JxS en contra y el PP a favor

El pasado martes la comisión de Gobernación del Parlament debatió una resolución de Ciudadanos que instaba a la Generalitat a paralizar cualquier proceso de separación de Bellaterra. La sorpresa fue que sólo el PP defendió el “derecho a decidir” de la localidad, mientras que el resto de grupos votó a favor de que el Govern haga de intermediario entre ambas localidades para mejorar el convenio.

“Es incoherente que JxS defienda el derecho a decidir de Cataluña pero no de Bellaterra”, explica Jordi Macarulla, representante de CDC en la EMD de Bellaterra. “Han demostrado no tener ningún tipo de sensibilidad con algo que viene de muy lejos”, remacha. Marc Sanglas, diputado de JxS que participó en la comisión, explica que el derecho de autodeterminación de Cataluña no tiene nada que ver con este caso. “No mezclemos churros con merinas”, explica por teléfono. “Un municipio no tiene nada que ver con una nación”. Según Sanglas, se necesita “consenso territorial” para llevar a cabo una separación de este tipo. Según este parlamentario, Cerdanyola y Bellaterra deben ponerse de acuerdo. No basta con que sólo voten los que quieren separarse.

En el PP explican que defienden la consulta por tres motivos. Porque es legal, porque fue pactada con el Ayuntamiento de Cerdanyola y porque su resultado fue muy claro. “Un 94% no es lo mismo que un 47%”, explican.

Ricos contra pobres

La opulencia de Bellaterra salta a la vista. La mayoría de viviendas son casas unifamiliares y los coches de gama alta abundan por sus calles. Cerdanyola, en cambio, es un municipio de extrarradio de perfil obrero cuya población, en general, tiene una renta más baja.

Resulta complicado obtener datos económicos específicos de Bellaterra, pero el presidente de su EMD reconoce que los vecinos de la localidad tienen un “perfil benestante”. Según Andreu y otros vecinos consultados, esta etiqueta de ricos les perjudica a la hora de reclamar mejoras para su localidad. “Vas a Cerdanyola y te ponen la etiqueta de rico”, explica Jordi Tardós, un vecino de 58 años que regenta una agencia de viajes. “Tenemos dos maneras de ver el mundo muy distintas”, remacha.

Algunos de los defensores de la independencia de Bellaterra también emplean el argumento económico para justificar el conflicto con Cerdanyola. “No les interesa perder todo lo que pagamos de impuestos”, explica en una cafetería Montse Corominas, expresidenta de CDC de Bellaterra. “Cuando Badia del Vallès se independizó no hubo ningún problema”, ironiza Tardós, el dueño de la agencia de viajes. El presidente de la EMD, sin embargo, cree que el argumento económico es “demagogia” que emplean algunos desde Cerdanyola para ganar votos.

Ramon Andreu, presidente de la EMD de Bellaterra, defiende la secesión del municipio

Alberto Gamazo

Una reclamación que viene de lejos

La primera lucha vecinal para reclamar más autogobierno en Bellaterra se remonta a 1977, cuando los vecinos se juntaron para pedir que la localidad se convirtiera en una EMD. Tras el primer rechazo -la localidad no tenía suficiente población-, el 96% de los propietarios solicitó en 1992 un expediente de segregación para separar la localidad, opción que también fue rechazada.

Finalmente cuando en 2007 se acordó la formación de la EMD para 2010, los vecinos se juntaron para crear una candidatura ciudadana que sólo incluyera vecinos del pueblo. “Creamos Gent per Bellaterra [el partido que gobierna la EMD] para que no nos acabaran gobernando políticos de Cerdanyola”, explica Andreu. Este profesor de educación física se puso entonces al frente del partido, que desde entonces arrasa en todas las elecciones municipales: en los últimos comicios logró la mayoría absoluta más grande de toda Cataluña. Resulta complicado encontrar a alguien en Bellaterra que esté en contra de la independencia de su localidad. Ninguno de los vecinos consultados se ha mostrado en contra. En la EMD hay representantes de ERC, de CDC y del PP y todos están a favor de la secesión.

El proceso soberanista trajo la ley de consultas, que se aprobó en el Parlament en 2014. Fue entonces cuando Gent per Bellaterra vio su ventana de oportunidad. “Vimos la oportunidad legal pero también política”, recuerda Andreu. “Más allá de ver que teníamos el instrumento necesario, pensamos que un Govern que defendía el derecho a decidir respetaría nuestra reclamación”.

Preguntado si ha acudido a Cerdanyola a negociar una mejora del autogobierno después de la consulta, Andreu responde que el mandato que tiene es la independencia. “No podemos sentarnos a negociar, como mucho responderíamos a alguna oferta si nos la plantearan”, opina el presidente de la EMD. “Es como si Mas hubiese ganado las plebiscitarias con un 94% de los votos y fuera a Madrid a negociar un nuevo Estatuto”.

Read Full Post »


Article de Suso de Toro

Barcelona (INCAT).- Los medios de comunicación de alcance estatal, todos ellos radicados en Madrid, crearon durante décadas una conciencia de España que falseó su realidad. En ese falseamiento Cataluña fue ignorada y despachada bajo clichés interesados, así la generalidad de la población española ignora todo de Cataluña y en cambio está llena de prejuicios hacia los catalanes. Nos pintaron una Cataluña provinciana, encerrada, aburrida, fracasada, obsoleta… Pero la Diada de este año marca un punto y aparte, es un desmentido a todo eso y muestra un país lleno de energía. En adelante los españoles mirarán hacia allí con curiosidad unos y con temor y desconfianza otros, pero muchos querrán comprender lo que ha ocurrido.
Lo que ha ocurrido se veía venir si uno se acercaba allí y se molestaba en escuchar lo que decían y sentían las personas que allí vivían pero simplemente se lo ocultaron, en cambio la prensa informaba con mayor o menor extensión un mes sí y otro también de que un niño no podía recibir clases en castellano, de que perseguían a las corridas de toros… Todo parecían mezquindades. Y de repente aparecen más de un millón de catalanes pidiendo la independencia. ¿Dónde estaba tanta gente que no nos lo contaron?
Pero aunque parezca increíble el día siguiente a un acto cívico y político tan importante, no sé si tendrá parangón en Europa, pudimos leer titulares que se mofaban e informaciones que lo minusvaloraban alimentando la ceguera de sus lectores. Lo que ocurrió en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender. Particularmente reconozco que tengo prejuicios pero también me gusta aprender y de los catalanes aprendí muchas cosas. Aunque esté mal visto en España, no tengo pudor en reconocer que admiro a la sociedad catalana.
Como gallego, soy ciudadano de un país derrotado que no ha sido capaz de sobreponerse a su historia, que no supo detener expolios ni humillaciones, falto de orgullo colectivo y nervio cívico y, como español, vengo de un país fratricida e incívico, marcado por un régimen que lo degradó hasta el extremo, una experiencia histórica traumática y profunda que suele ser despachada interesadamente como “la dictadura”. Y por eso descubrí y envidié las semillas de libertad y civilidad que llegaban desde Cataluña, desde la renovación pedagógica de “Rosa Sensat”, cuando aún interesaba la educación como liberadora, hasta la lucha obrera del PSUC y los libertarios, la firmeza en el exilio de Pau Casals, la “nova cançó” y Lluis Llach “al Olimpia” y también sus “Campanades a mort” por los obreros asesinados en Vitoria, su lucha por el autogobierno nacional…
En Barcelona reconocí a la ciudad siempre atenta a la cultura que recibía la música de Beethoven y de Wagner en el Palau, donde en Julio de 1937 Schoenberg ensayaba con la orquesta “Moses und Aron” cuando comenzaron los bombardeos fascistas, donde Picasso y Picabia ensayaban su libertad, la ciudad a donde peregrinó el Quijote, y con él su autor, para alabar la industria del libro.
Allí como autor me sentí acogido y respetado sin que importase en que lengua escribía ni de donde venía ni que padrinos tenía, allí conocí a mi mejor editora y a los mejores editores y a la gente más inteligente y aguda de la industria del libro y de las artes. Y me descubro ante obras literarias como el “Quadern Gris” de Josep Pla, que si España considerase que la literatura en catalán también era suya, no es el caso, tendría por una de las cuatro o cinco obras grandes suyas del siglo XX. Naturalmente que también entreví las limitaciones y defectos de la sociedad catalana, los tiene como todas, pero mi admiración por sus virtudes está muy por encima. Sin ser catalán soy catalanista, lo confieso.
Todo lo resumo en que hubo un momento en mi vida en que me vi obligado por primera vez a plantearme marcharme de mi país, Galicia, y no dudé a dónde iría y dónde había un pueblo abierto que me podría acoger. No lo dudaba.-

Read Full Post »


Catalunya compta amb més establiments seleccionats en aquesta categoria. Una categoria creada fa 20 anys i representada amb el pictograma de la careta del ninot Michelin llepant-, guardona als restaurants que ofereixen la millor relació qualitat-preu per menys de 35 € a Espanya i 30 € a Portugal.
Aquest esdeveniment únic, ha tingut lloc al Museu Marítim de Barcelona, ​​dins de la gran cita gastronòmica “Food ExplorersTast Bcn” on Michelin i Sant Miquel han tornat a unir les seves forces per posar en relleu la riquesa de la gastronomia catalana i, més concretament , el bon saber fer dels restaurants distingits amb el guardó Bib Gourmand Michelin 2016.

A continuació pots trobar el llistat complet dels Bib Gourmand de Catalunya


Els bellaterrenc Angi i Francesc, creadors del Restaurant La Taula de Barcelona, l’any 1994, son qui més anys han conservat la classificació Bib Gourmand de la Guia Michelin (des de 1998 al 2015). Ara en mans dels nous propietaris la Sandra i en Dani, ex chef del desaparegut Restaurant Quatro Staggioni de Barcelona. 

Casa Patxi (Alp), L’Aliança d’Anglès (Anglès), Olmosgourmet (Badalona), Quatre Estacions (Banyoles), Freixa Tradició (Barcelona), Fonda España, Senyor Parellada, Silvestre, Etapes, La Taula, Vivanda (todos en Barcelona), Hostal Benet (Les Borges Blanques), Er Occitan, El Portalet (ambos en Bossòst), Mirko Carturan Cuiner (Caldes de Montbui), Acuamar-Casa Matas (Cambrils), La Font (Canet de Mar), Noray (Empuriabrava), Mas Concas Víctor Català, La Gruta (ambos en L’Escala), El Niu (Escunhau), La Rectoría (Espinavessa), El Celler de L’Aspic (Falset), Cap i Pota (Figueres), Nu (Girona), Fonda Europa (Granollers), L’Hostalet (Els Hostalets d’En Bas), El Vaixell (Llançà), Aimia (Llançà), Lucerón (Montornès del Vallès), La Salinera (Palamós), Mas Pou (Palau-Sator), Vicus (Pals), Cal Sagristà (Peralada), Lo Ponts (Ponts), Cal Xim (Sant Pau D´Ordal), Can Ferrán (Sant Quirze del Vallès), La Cava d´en Sergi (Sant Sadurní D´Anoia), Ca n´Armengol (Salta Coloma de Gramenet), Hostal Colomí (Santa Coloma de Queralt), Cal Travé (Solivella), La Lluna (Sudanell), El Cel de les Oques, Sara (ambos en Terrassa), Hostal Jaumet (Torà), Can Poal (Vallromanes), Divicnus (Vic), Era Lucana (Vielha), El Racó de la Calma (Villafranca del Penedès).


Detall de la portada de la carta del Restaurant La Taula de Barcelona, obra original d’Enric Llimona i Raymat (Barcelona, 1919-1999)

**Ordenats per ordre alfabètic i localitat 

Read Full Post »


BON DÍA A TOTHOM 
CARAM!!!! La Vanguardia
Per ser un article de La Vanguardia déu n’hi do.
CORTO I CONCISO
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

 

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

 

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

 

Read Full Post »

Video de http://www.bellaterra.cat

Foto de http://www.bellaterra.cat

La Via Verda del Vallès està situada  a la població Bellaterra (Vallès Occidental), el seu trajecte actual supera els 2 km.


Foto de http://www.bellaterra.cat

Actualment és el principal camí verd de la província de Barcelona.

Read Full Post »

  

 Foto: Carles Puigdemont i Casamajó, (Amer, 29 desembre 1962)  i la seva dona Marcela Topor (Vaslui-România, 8 setembre 1976)

Tant Berenguer de Cruïlles (1310-1362), primer president de la Generalitat de Catalunya, com Carles Puigdemont, el cent-trentè, són gironins. Tots dos de poble: de Cruïlles, el primer; d’Amer, l’últim. És cert que un fou bisbe i l’altre no és especialment missaire; un fou un ferm partidari de la Inquisició i l’altre és més aviat de deixar fer mentre no li trepitgin l’ull de poll. Però Berenguer de Cruïlles va donar mostres d’una sensibilitat social que, en ple segleXIV, no era del tot habitual entre els mitrats: va lluitar per abolir l’arbitrarietat fiscal i la corrupció. Per la seva banda, Carles Puigdemont té un discurs social que no es pot pas dir que sigui el que predomina en el món convergent, i la seu de CDC a Girona és l’única de les quatre capitals catalanes sobre la qual no penja una ordre d’embargament judicial. Berenguer de Cruïlles va anar sempre força a la seva, fent equilibris diplomàtics per tirar endavant la seva acció de govern entre nobles, reis i papes. Carles Puigdemont és home de personalitat forta, però ha liderat sempre en minoria el consistori gironí i ha sabut veure en la necessitat de dialogar i pactar una oportunitat per dotar de més legitimitat la seva empenta política.
Candidat solvent
El 2011 Carles Puigdemont va aconseguir conquerir l’Ajuntament de Girona, un feu socialista que, després de trenta-dos anys, semblava inexpugnable. Vista amb perspectiva la llista de candidats que CiU va presentar durant tres dècades per fer front a Joaquim Nadal, pot arribar a fer la sensació que no hi havia cap intenció de desbancar la majoria socialista. Carles Puigdemont representava el primer candidat realment solvent, l’únic que podia esberlar el tripartit mitjançant el qual el nadalisme maldava per continuar viu. Es va estar una legislatura a l’oposició i qui el coneixia en aquella època va veure créixer un futur alcalde que aprenia a mesurar els tempos i les forces. Sabia que, en política, no es pot matar tot el que és gras i va dosificar a la perfecció el seu avanç cap a l’alcaldia. Estava convençut que guanyaria, com estava convençut que revalidaria la minoria simple en l’actual legislatura. En la seva relativament curta vida política, de fet, pot fer fàcilment la sensació que tot ha estat fruit d’un càlcul racional, calmat i serè. Tot excepte el que va passar ahir, és clar, que ni ell ni ningú no podia esperar-se.
Puigdemont somriu més que no pas riu. També sap ser sorrut i indignar-se davant de situacions o intervencions que considera injustes. A partir d’ara li caldrà prendre-hi paciència, perquè és obvi que l’allau de desqualificacions i atacs des de verbals fins a judicials que l’espera l’obligarà a tenir més cintura política que mai. No hi està del tot desacostumat. L’aparell judicial espanyol ja l’ha emprès contra ell per haver posat trens a disposició dels gironins per poder assistir a la manifestació de la Diada del 2012 i per haver aprovat una moció de suport a la declaració del Parlament del 9 de novembre. Peccata minuta, és clar, comparat amb el que vindrà a partir d’ara.
S’equivoquen de mig a mig els qui, com Inés Arrimadas, veuen en Puigdemont “Mas de lo mismo” o els qui, com Lluís Rabell, busquen la desacreditació fàcil de l’exalcalde de Girona furgant en la seva reivindicació del mestratge polític de Jordi Pujol. Carles Puigdemont deu ser el polític menys convergent de Convergència. Prové d’una família menestral, catalanista i cristiana, però és independentista de tota la vida, s’ha mostrat obertament crític amb els pactes de Convergència -tant amb Zapatero com amb el PP-, ha fet del periodisme la seva passió professional i, si ha tastat el món de l’empresa, ha estat només perquè la seva vocació comunicativa l’ha convençut de la necessitat d’emprendre projectes com la creació de l’Agència Catalana de Notícies o la revista mensual Catalonia Today. I és sens dubte per això que Mas l’ha triat per desencallar la legislatura: Carles Puigdemont, amb la seva indiscutible sensibilitat social, deixa descol·locada tota l’oposició -com es va posar de manifest ahir en el debat d’investidura-, representa la Convergència menys erosionada i, per tant, ja suposa un pas endavant en la vital refundació del partit, i fins i tot la CUP l’ha de votar fent bona cara.
Volia ser astronauta
Quan Carles Puigdemont tenia sis anys, Armstrong va trepitjar la Lluna per primera vegada i aquell nen que corria en calça curta pels carrers d’Amer es va estar una colla de nits mirant el cel. Volia ser astronauta. Per al Carles Puigdemont de cinquanta-tres anys, l’antiga Sala dels Oïdors de Comptes, el despatx del president de la Generalitat, deu ser el que més s’assembla a la Lluna. A partir d’avui no el veurem tan habitualment esperant les seves dues filles a la porta de l’escola -pública- on estudien. Ni assegut a la Xocolateria l’Antiga, a la plaça del Vi, una mena de prolongació natural del consistori gironí. Els qui, durant aquests anys, li han retret la doble activitat d’alcalde i parlamentari, que ha compaginat només gràcies a una capacitat de treball fora del que és comú, avui es queden sense arguments. Girona perd un bon alcalde. Però guanya un president de la Generalitat. De ben segur que Carles Puigdemont sabrà estar a l’altura dels moments crucials que viu i viurà el nostre país.
Oriol Ponsatí-Murlà és filòsof i editor

Read Full Post »


El president de l’EMD Ramon Andreu i Atik, en nom del poble de Bellaterra, dona la benvinguda als tres reis d’Orient, a l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Tots els joves de Bellaterra han rebut els seus regals desitjats.

Read Full Post »

  
Ramon Andreu i Atik, president de l’EMD de Bellaterra, al seu despatx. Foto: Jordi Pacual

Teclejant l’enllaç de sota, podeu veure l’entrevista a Ramon Andru i Atik, president de l’EMD de Bellaterra: 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »