Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

Schlumbergera (Cactus de Nadal) a un jardí privat de Bellaterra

Schlumbergera (Cactus de Nadal) és un petit gènere de cactus amb 6 espècies de les muntanyes litorals del sud-est del Brasil. Aquestes plantes creixen sobre arbres o roques en hàbitats generalment ombrívols i amb alta humitat relativa i tenen una aparença força diferent dels cactus dels deserts. Moltes espècies de Schlumbergera tenen tiges que semblen fulles i flors que apareixen en arèoles. A l’hemisferi sud floreixen durant el mes de maig. Moltes espècies són plantes d’interior amb flors de diferents colors segons les cultivars.

Schlumbergera (Cactus de Nadal) a un jardí privat de Bellaterra

El botànic Charles Lemaire (1801-1871) va donar el nom de Schlumbergera a aquest gènere el 1858, en homenatge a Frédéric Schlumberger (1823-1893), col·leccionista de cactus francès. Les cultivars de Schlumbergera entren en dos grups principals:

El Grup Truncata conté totes les cultivars amb les seves característiques derivades de l’espècie S. truncata.
El Grup Buckleyi conté totes les cultivars amb almenys algunes característiques heretades de l’espècie S. russelliana.

Read Full Post »

Seat 600 decorat al Garden La Noguera de Rubí

Tot i que inicialment es van importar uns pocs exemplars, SEAT va iniciar la producció en 1957 a la Zona Franca de Barcelona, sobre la base del model italià i la venda s’inicià el 27 de juny de 1957. Fins al 3 d’agost de 1973, quan es va deixar de fabricar, es van produir més de 790.000 unitats, amb la qual cosa es va convertir en el primer automòbil produït en massa a l’estat espanyol, sent considerat el cotxe que va motoritzar el país.

Quan va sortir al mercat costava 71.400 pessetes (65.000 més 6.400 d’impostos), uns 430 euros. Inicialment va ser el cotxe al que podia accedir la classe mitjana que no es podia permetre adquirir vehicles de prestacions superiors com el Seat 1400 que costava gairebé el doble, 144.600 pessetes (uns 869 €); la renda per capita a Espanya era d’unes 18.472 pessetes (uns 111 €).

La demanda va ser tan gran que calia esperar mesos per obtenir-lo; en el mes de març, tres mesos abans del llançament, ja hi havia 300 000 comandes realitzades. El 1958 la seva producció es multiplicà gairebé per cinc, al passar de gairebé 2.600 unitats a més de 12.000 unitats. Cal tenir present que el 1950 el parc automobilístic a Espanya era d’unes 100.000 unitats; és a dir, uns 3,1 vehicles por cada 1.000 habitants. Amb el temps es va convertir en un cotxe popular i posteriorment objecte de desig de col·leccionistes i aficionats als automòbils clàssics.

La primera versió, coneguda com a Normal o N, tenia els intermitents davanters sobre les aletes, al costat del capot, i va ser substituït en 1963 pel Seat 600D, la versió amb més exemplars produïts (418.035), que havia incrementat la seua cilindrada fins als 767cc. En 1970 es presenta el Seat 600E, amb els fars i els pilots més grossos que ja incorporava des de feia uns anys el Fiat 600D i les portes que s’obrien de forma convencional i no al revés com les versions anteriors que tenien les frontisses al darrere i el pany al davant.

A banda de les versions convencionals, també es van produir models com el comercial, el descobert, i la Formichetta, una furgoneta derivada de la berlina. Entre 1964 i 1967 es van produir unes 18.000 unitats de la versió de quatre portes, anomenada Seat 800, que era 180mm més llarga i no tenia paral·lel a la gamma FIAT.

Des de 1967 va conviure amb el Seat 850, derivat del mateix 600, més espaiós i potent, però no va ser fins a l’arribada del Seat 127, un tracció davantera modern i pràctic presentat en 1972, que el 600 no va tenir un veritable substitut com a model “supervendes” de la marca.

Read Full Post »

Gaudiu a casa vostra de Bellaterra dels millors productes de Grècia, de la Botiga Olímp Gourmet, situada molt a prop del centre comercial Splau de Cornellà.

Un dels racons Gourmet de la botiga grega Olimp|BELLATERRA GOURMET

La botiga Olímp Gourmet atresora més de 20 anys d’experiència en el mercat grec exigent, sent el primer coneixedor dels seus productes i particularitats per la qual cosa ofereix una major varietat de productes als preus més competitius del mercat.

Assortit d’olives Kalamata de la Botiga Olímp Gourmet|FOTO: BELLATERRA GOURMET

Olimp Gourmet ens porta des de Grècia els millors productes gourmet de la mil·lenària cuina hel·lènica. Des dels ja coneguts formatge Feta, olives Kalamata, o el pa de pita, iogurts artesanals, i fins a les més modernes creacions en plats preparats o pastisseria, sense oblidar les seves cerveses, licors i els millors vins amb D.O.

Detall de la botiga grega Olimp Gourmet|FOTO: BELLATERRA.CAT

Des des de l’any 2012, Olimp Gourmet dona servei a minoristes, distribuïdors, restaurants, hotels, supermercats i cash & carry. El 2020 va inaugurar una botiga per a venda al detall, molt a prop del Centre Comercial Splau a Cornellà de Llobregat.

Melomakarona, delicats dolços amb mel, importats de Tessalònica, la capital de Macedònia (Grècia) FOTO: BELLATERRA GOURMET

OLIMP GOURMET

Carrer del Progrés, 61
(08940 Cornellà de Llobregat)
☎️ 34933798722
administracion@olimpogourmet.com

Read Full Post »

FACTA NON VERBA X BELLATERRA

Camí del Picador| FOTO: BELLATERRA.CAT
Carrer de Can Marcet|FOTO: BELLATERRA.CAT

Read Full Post »

 “Penso que un dels moments més tristos de les nostres vides arriba quan es tanca per sempre la porta de la casa dels avis”

Els nostres avis

 Les trobades amb tots els membres de la família que enalteixen el llinatge quan s’ajunten com si es tractés d’una família reial, portant sempre per bandera els avis, els culpables de tot.

 Les tardes d’alegria amb oncles, cosins, néts, nebots, pares, germans i fins i tot nuvis passatgers que s’enamoren de l’ambient que s’hi respira.

 Ni tan sols cal sortir al carrer, estar a casa dels avis és el que tothom necessitaria per ser feliç.

 Els retrobaments per Nadal que cada any que arriben penses, i si és l’última vegada?  Costa acceptar que això tingui data límit, que algun dia tot estarà cobert de pols i els riures seran un record de temps millors.

 L’any passa mentre esperes aquests moments i sense adonar-nos passem de ser nens obrint regals a seure tots els adults a la mateixa taula, jugant des de les postres de dinar fins a l’aperitiu del sopar, perquè quan s’està en família el temps no passa  i l’aperitiu és sagrat.

 Les cases dels avis sempre estan plenes de cadires, mai se sap si un cosí portarà la núvia, un amic o el veí, perquè aquí tothom és benvingut.

 Saludes la gent que passa per la porta, encara que siguin desconeguts, perquè la gent del carrer dels teus avis és la teva gent, és el teu poble.

 Tancar la casa dels avis és adéu a les cançons amb l’àvia i als consells de l’avi, als diners que et donen d’amagat dels teus pares com si es tractés d’una il·legalitat, a plorar de riure per qualsevol ximpleria ia plorar per la  pena dels que se’n van anar massa aviat.

 Així que si tens l’oportunitat de trucar a la porta d’aquesta casa i que algú t’obri des de dins l’has d’aprofitar cada vegada que puguis, perquè entrar-hi i veure els teus avis asseguts esperant per fer-te un petó és la sensació més meravellosa que puguis sentir  a la vida.

 Si resulta que ara us toca ser avis, mai perdis l’oportunitat d’obrir les portes als teus fills i als teus néts i celebrar amb ells el do de la família, perquè només a la família és on els fills i els néts trobaran l’espai oportú per  viure el misteri de l’amor als més propers i als que t’envolten.

Font: Arjonilla, Fuensanta de Martos, José Enrique VB,

Read Full Post »

“Per no alimentar els dubtes s’ha pagat un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi”

Rafael de Ribot i Torrella (Girona, 1966) és un periodista català. President del Consell de la Informació de Catalunya. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació com a analistas. És professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull.

RAFAEL DE RIBOT – Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). Creix la sen­sació que enca­rem la recta final de la pandèmia. Ens sedu­eix la idea que sigui cert que la sisena onada pot ser l’última i, ja molt can­sats, pot­ser ens tran­quil·litza una mica que s’ha demos­trat molt dife­rent de les ante­ri­ors. Avui hi ha un con­sens entre els experts que si bé el virus s’ha mani­fes­tat més infecciós, ha tin­gut menys efec­tes que en les ante­ri­ors ona­des. Men­tre obrim el debat sobre si hau­rem de fer front a una nova rea­li­tat endèmica, hauríem de ser capaços d’abor­dar-ne d’altres.

Encara ressona la pregunta de si no ho podríem haver evitat o haver fet alguna cosa per preveure-ho. Sigui quin sigui el veritable origen del virus, no resulta creïble pensar que ens podem defensar de noves mutacions víriques per la via de les normes, les lleis o els tractats. La hipòtesi d’una pandèmia mundial com la que estem passant està teoritzada des de fa temps. I val a dir que l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir a principis de l’any 2020 de la perillositat potencial de la situació. Si l’alerta no va tenir efecte va ser, com en la faula de Pere i el llop, perquè després d’haver fet nombroses crides alarmistes en situacions anteriors sense que es complissin els seus terribles auguris, havia anat perdent credibilitat. La pervivència de les institucions es justifica a partir de la seva utilitat. I sobretot les que no tenen capacitat coercitiva necessiten ser sobretot creïbles. Avui podem concloure que la realitat pandèmica no hauria estat gaire diferent si no hagués existit una institució sanitària d’ordre mundial. I això no ens ho podem permetre.

Els que sÍ que han tingut capacitat de prendre decisions han estat els governs en els seus diferents àmbits competencials i territorials. I ho han fet de manera diferent els uns i els altres, i fins alguns han actuat de maneres aparentment o obertament contradictòries segons el moment de la pandèmia. Dos anys després, i excepte algunes situacions molt concretes, hi ha una dificultat per extreure una conclusió general objectivable amb dades sobre si han estat molt diferents els efectes sanitaris de les diferents polítiques públiques segons si han estat més o menys intervencionistes. I a mesura que això s’ha fet més evident, ha anat creixent el desconcert entre gran part de la població, quan no, directament, una sensació de desànim. Segurament hi ha tingut molt a veure els efectes que han tingut les restriccions establertes en altres àmbits com les relacions humanes o en la situació econòmica de moltes persones.

Ja sigui per necessitat o per convicció, les administracions han abonat la idea que les decisions preses en els moments més difícils han estat avalades per un consens científic. Si fos cert, es podria dir que hem viscut una mena d’experiment de l’aristocràcia que propugnava Plató com la millor forma de govern. Alimentar aquesta idea pot haver estat tan necessari com inexacte, pel sol fet constatable que no hi ha un veritable espai de consens, i menys sobre una malaltia de la qual coneixíem tan poc i que s’ha demostrat tan canviant.Però per evitar alimentar els dubtes s’ha hagut de pagar un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi.

Mai com ara en la història de la humanitat s’han dedicat tants recursos econòmics i humans en tan poc temps a lluitar contra una alerta sanitària. I hi ha hagut èxits inqüestionables, com ara haver estat capaços de desenvolupar més d’una vacuna en tan poc temps. També cal reconèixer l’esforç ingent que s’ha fet per administrar les vacunes de forma massiva, almenys als llocs on ens ho podem pagar. Però tot i això és inevitable pensar que, en els millors dels casos, la pandèmia acabarà durant pràcticament el mateix avui que la de la grip al principi del segle XIX.

Seria una bona conclusió entendre que cal treballar per recuperar la credibilitat de les institucions, que s’ha de seguir invertint en coneixement científic i que cal modernitzar els sistemes de governança, sobretot per dotar-los de més agilitat per fer front a uns canvis que cada vegada van més de pressa. Però s’ha demostrat que amb tot això no n’hi ha hagut prou, així que res no fa pensar que la propera vegada hagi de ser diferent.

Font: El Punt Avui, Blanquerna,

Read Full Post »

Els forners francesos han sortit a defensar el sector després de la campanya de pa barat de la cadena Leclerc en plena cursa perquè la baguet sigui patrimoni de la Unesco

França vol incloure la baguet dins del patrimoni immaterial mundial (Pexels)

Sílvia Mateu|Els forners francesos, amb el suport dels pagesos i de molts ciutadans, han sortit a defensar la qualitat de la baguet arran de l’anunci de la cadena de supermercats Leclerc de vendre-la a 29 cèntims.

Michel-Édouard Leclerc ha presentat la campanya com una manera de contribuir al poder de compra dels francesos en un context inflacionista i ha dit que mantindrà el preu de la baguet durant mig any perquè “és un indicador molt fort, que es recorda com el preu del combustible”.

Leclerc parla de “polèmica ridícula”, però el principal sindicat agrari FNSEA, forners, moliners i organitzacions del sector dels cereals han qualificat la campanya de “demagògica i destructiva de valors per un sector d’excel·lència”.

Dibuix de Man Dessinateur

En una declaració conjunta, expliquen que la baguet ha pujat fins als 90 cèntims de mitjana per l’augment dels costos de la farina, l’electricitat i la mà d’obra i es pregunten qui pot viure amb dignitat amb aquests preus.

La baguet, a la Unesco

Com recorden en aquest comunicat de totes les parts implicades, tot això passa mentre l’elaboració tradicional de baguet està en la cursa perquè la Unesco la reconegui com a patrimoni immaterial mundial.

Fa quatre anys, Emmanuel Macron, va defensar incloure la tradicional baguet a la llista de la Unesco. Aquesta setmana el president francès ha rebut a l’Elisi els membres del comitè de la Unesco del patrimoni immaterial mundial, una visita que ha inclòs foto de Macron amb una baguet a la mà.

Molts ciutadans també han mostrat a les xarxes socials el seu suport públic a la feina dels forners artesans i en contra de la baguet a 29 cèntims de Leclerc.

Read Full Post »

Entre les seves obres, destaquen el barri d’Antigone a Montpeller, l’Hotel Vela i el Teatre Nacional de Catalunya, de Barcelona, i el Parc Manzanares de Madrid

Ricard Bofill i Leví (Barcelona, 5 de desembre de 1939-14 de gener de 2022)

Lectura llarga sobre el pensament arquitectònic i urbanístic de Ricard Bofill, entrevista que Montse Frisach li va fer el 1994 a l’Avui. Interessant perquè albira temes que estàn de plena actualitat avui en dia. Tot un personatge.

Ricard Bofill i Leví (Barcelona, 5 de desembre de 1939-14 de gener de 2022) fou un arquitecte i urbanista català, de reconeguda fama mundial. Va ser un dels principals impulsors de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle xx i és considerat com un dels màxims representants de l’estil postmodern de l’arquitectura contemporània.

Fill de Maria Levi i Emili Bofill i Benessat, va nèixer a Barcelona i va estudiar a l’Escola Virtèlia.

Abans de dedicar-se exclusivament a l’arquitectura, fou un membre destacat del moviment de renovació cinematogràfica de l’Escola de Barcelona. Va participar en el primer film de Vicente Aranda, Brillante porvenir, i, com a director, en el curt Circles (1966). Posteriorment va dirigir Esquizo (1970), que presentà com a “assaig fílmic” entorn de la frontera entre creativitat i follia i que signà el Taller d’Arquitectura fundat per ell.

Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, d’on va ser expulsat el 1957 per les seves activitats polítiques (era membre del PSUC). A continuació, va marxar a Suïssa i va prosseguir els seus estudis a la Universitat de Ginebra. El 1961 va crear el Taller d’Arquitectura, amb un equip d’arquitectes, dissenyadors i intel·lectuals, com l’escriptor J.A. Goytisolo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que va influir en la renovació de l’arquitectura i l’urbanisme els anys seixanta. Amb aquest equip de professionals Bofill va abordar projectes de diferent naturalesa en diverses parts del món, adaptant-los a les realitats culturals locals.

Teatre Nacional de Catalunya

Els seus primers projectes uneixen una originalitat no exempta d’efectisme amb la valoració expressionista dels elements constructius i serials, aspectes que posterioment incorporà a una concepció basada en el classicisme. Entre les seves primeres obres arquitectòniques destaquen El Xanadú (Calp, 1968), El Castell (Sitges, 1969) i la Muralla Roja (Calp, 1972-74). El Barri Gaudí (Reus, 1969-70) i el projecte de La ciutat en l’espai (Madrid, 1969) constitueixen un primer intent de revisió del concepte racionalista del bloc d’habitatges, intent que va anar actualitzant posteriorment.

Bofill és un dels màxims representants de l’estil postmodern de l’arquitectura contemporània. En els seus dissenys manté les línies clares de l’estil modern, però abandona les formes fredes que caracteritzen altres tendències modernes. Això ho aconsegueix incorporant als seus edificis elements clàssics, com arcs o columnes, que a l’observador li resulten familiars i comprensibles. Bofill és autor d’una extensa obra teòrica, i entre els seus llibres destaquen Espai i vida, La ciutat de l’arquitecte i El dibuix de la ciutat.

Font: Wikipèdia, Ara, Montse Frisach

Read Full Post »

Torre Vermella de Cerdanyola del Vallès

L’edifici acollirà l’Oficina d’Atenció Ciutadana, una sala d’actes polivalent i altres dependències municipals

Les obres tenen una durada prevista de 12 mesos i un pressupost d’1.212.476,27 euros

Les obres de rehabilitació de la Torre Vermella, situada al carrer de Sant Ramon 122, ja han començat i està previst que s’allarguin durant els propers 12 mesos. L’edifici, que es convertirà en la seu de l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC) i de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC) també acollirà dues oficines de nova creació: la del Voluntariat i la d’Atenció Turística de Cerdanyola. Està previst que tots aquests serveis s’ubiquin a la planta baixa de l’edifici, que també comptarà amb una sala d’espera, diferents despatxos, un punt d’informació, lavabos, una sala d’usos múltiples i un vestíbul.

A la primera planta hi haurà una sala d’actes que ocuparà la nau central de l’edifici i també uns lavabos. I es recuperarà l’espai del soterrani per fer-lo servir de magatzem, un espai office per al personal i també uns lavabos d’ús intern.

El projecte executiu contempla conservar el màxim d’elements decoratius (dibuixos, sanefes, fusteria, paviment hidràulic…) d’un edifici que al llarg dels anys ha patit moltes transformacions i intervencions i que està catalogat com a Patrimoni Municipal. La construcció de la Torreu Vermella s’atribueix a l’arquitecte Gaietà Buïgas cap al 1879 com a encàrrec de la família Planas i Casals.

D’altra banda, s’actuarà a la part exterior de l’edifici per fer-lo accessible amb la construcció d’una rampa d’accés a la cantonada que dona a la plaça de la Torre Vermella. A més, la tanca modernista que delimita el terreny amb el carrer Sant Ramon es mantindrà i també alguns elements de la zona ajardinada com ara l’olivera i l’estructura de columnes que formen una pèrgola geomètrica. Es recuperarà la bassa de pedra que hi ha a la part posterior.

Font: Ajuntament de Cerdanyola del Vallès

Read Full Post »

Follet creat per Zorpe, artista de Tessalònica| FOTO: SOFIA APOSTOLIDOU

Els Follets, éssers sempre relacionats com a habitants de cases, guarden certa relació amb els lars romans, divinitats menors del panteó romà que protegien la família i la casa, als quals hom feia ofrenes com a agraïment per la protecció dels seus habitants. Això no obstant, amb l’arribada del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà el seu culte fou perseguit i s’anaren transformant en l’amalgama de creences del folklore europeu, tot adoptant la forma d’homenets que espanten i que estan amagats a les cases.

La tradició presenta el follet com un homenet petit que viu molts d’anys del qual la gent tenia idees molt confuses entorn de la seva vertadera natura i manera. En general, es considera invisible, i de vegades hom considerava que tenia formes animals. Tenen un caràcter entremaliat, burleta i juganer, i actuen de nit tot fent malifetes com ara fer sorolls pels panys de les portes, aixecar teules, trenar les cues dels animals, tirar terra dins les olles, estirar el tapament del llit, o desordenar coses en general. Per mantenir-lo fora d’una casa, hom la ruixava d’aigua beneïda. Per bé que normalment fa malifetes sense maldat, de vegades és un ésser més malvat que pot matar cap de bestiar i altres destrosses més greus.

Al Rosselló hi havia la creença que es podien amagar en els remolins de vent i deixar les noies embarassades després d’alçar-los les faldes. Amb tot, també tenen un caràcter feiner i són amants de l’orde, i així sovint tornen a deixar les coses tal com havien estat. Així, sovint s’explicava que, per no tenir-los tot el dia fent malifetes, hom podia deixar un grapat de mill fora del seu lloc; el follet, endreçat com és, es passa tota la nit mirant de portar el gra de mill on correspon, però com que té la mà foradada no pot acabar mai la feina. D’aquesta manera estava entretengut i no feia cap malifeta. També es deia que els follets eren treballadors compulsius, i que exigien feina tot dient i repetint: «Què fem? Què fotem?»; si no en rebien, podien arribar a fer mal. Aquestes característiques també són típiques dels dimonis boiets i dels minairons.

Font: Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Older Posts »