Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

Compartim el vídeo complert del Ple de l’EMD de Bellaterra i les respostes de Ramon Andreu al final de l’ordre del dia

Ple Ordinari EMD Bellaterra que s’ha celebrat online avui dilluns 18 gener, a les 20:00 hores.

5 Preguntes de Bellaterra. Cat, dirigides a Ramon Andreu, president de l’EMD de Bellaterra.

  1. Veïnat que viuen a la zona propera a la Plaça Verge de Montserrat estàn molt preocupats per les feines que es fan des de fa un mes, amb talls permanent de llums sense avisar. Els hi pot respondre si vostè com president de l’EMD, ha autoritzat instal·lar una antena de telefonía en terrenys públics propers, i les raons per què una línea d’alta tensió soterrada als carrers de Bellaterra❓

2.  Segons informacions que ens han arribat des de Cerdanyola, ens pot confirmar si es cert que l’EMD ha demanat un prestam a l’Ajuntament per pagar proveïdors, però en realitat és per pagar els salaris endarrerits (inclòs la paga extra de nadal) del personal administratiu de l’EMD que vostè presideix❓

  1. Actualment Bellaterra té servei d’1 sol Agent Cívic, que presta servei de 16 a 00h (quan inicialment  eren 4 agents els que cobrien les 24h (inclòs cap de setmana i festiu). Pensa l’EMD renovar aquest servei que vostè va considerar tant important per la seguretat de Bellaterra❓
    Que farà amb el cotxe i la moto comprades❓
  2. Per quines raons no aprova urgentment la pacificació i limitació dels carrers de, Bellaterra a 20 i 30 km0, per aportar més seguretat, com acaba de fer per exeple Terrassa, o tal com està previst fer-ho a nivell nacional l11, de maig❓
  3. Donat la profunda crisi econòmica de l’EMD que voste dirigeix i que no li permet respectar els pagaments al dia. Pensa seguir pagants aquest 2021, els aproximats 8.000 euros, com publicitat institucional, a la revista privada Tot Bellaterra (de Jordi Sans, administrador i fundador amb vostè del Partit Polític Gent per Bellaterra❓

http://www.bellaterra.cat
Diari de Bellaterra
Des de 2009 Sense ànim de lucre

Read Full Post »

Neusc P-Rosa de la Farmàcia Bellaterra

“Recordo perfectament que la meva àvia tenia aquesta pastilleta hidratant en la seva bossa. A mi m’encantava olorar-i jugar amb ella”, respon la nostra veïna bellaterrenca quan li explico que estic aconseguint combatre la sequedat de mans i peus amb una crema amb forma de pastilla de sabó que he comprat a la Farmàcia Bellaterra per uns 5 euros. A la conversa -plena de records i emocions, és el que té parlar de les àvies- s’uneix una altra persona, una amiga que sempre porta aquesta pastilla a la bossa. “L’estic usant des que tenia 16 anys, quan una professora a l’escola ens va aconsellar que la utilitzéssim per reparar les nostres mans. Jo la faig servir per tractar esquerdes i ferides i fins per calmar èczemes i vermellors. De fet, a la Farmàcia Bellatera a la qual la compro la venen molt “, diu. Sens dubte, alguna cosa tenen els productes clàssics de farmàcia que inspiren confiança i ganes d’usar-los. A la fi i al cap solen ser cosmètics que feien servir les nostres mares i les nostres àvies i que bastants anys després segueixen sent cosmètics que es venen molt bé i que la gent busca “a consciència”. Diguem que el temps els avala i els dóna la raó.

Aplicar als peus aquesta crema per la nit, posar-se uns mitjons de cotó i dormir amb ells tota la nit per fer un tractament de xoc súper reparador

I això és precisament el que passa amb la misteriosa crema en pastilla de la qual estem parlant des del minut u. Ens referim a Neusc P-Rosa, una crema híper reparadora amb una fórmula senzilla i efectiva (a força de lanolina) amb forma de pastilla de sabó i lleugera olor a talc i roses. De l’escola de l’Biopel o el mític Eight Hours de Elizabeth Arden, aquesta pastilleta sol viure el seu moment de glòria sobretot a l’hivern, quan les mans i els llavis comencen a esquerdar pel fred. Tot i que, tal com va explicar l’amic Albert Pantaleoni sempre ha estat un dels productes vintage més comprats a les farmàcies espanyoles.

Aquesta pastilla elaborada per un laboratori farmacèutic de Vic (Barcelona) està formulada inicialment per regenerar la pell de colzes, mans, genolls i peus, però els usos populars han reinventat fins a l’extrem la seva llista de bondats.

Neusc P-Rosa és una pastilla de crema a base de lanolina súper reparadora.

Jo he provat a usar-la en els llavis deshidratats (i funciona), però n’hi ha prou amb fer una ullada a les usuàries més actives de fòrums i xarxes socials -que recomanen sempre la versió rosa i no la blanca- per descobrir que val per a unes quantes coses més (algunes fins l’anomenen ‘goma d’esborrar’). De fet, aquesta opinió recollida en els fòrums resumeix a la perfecció totes les seves bones noves: “En essència la pastilla Neusc és un ungüent en forma de sabó de les mans, de color rosa i suau”.

Equip profesional de la Farmàcia Bellaterra

FARMÀCIA BELLATERRA ☎️936914655
Plaça del Pi, 5, 08193 Bellaterra
http://www.farmaciabellaterra.com

Read Full Post »

Aquest matí han trencat la canonada d’aigua del Carrer Apel·les Mestres de Bellaterra. Des de fa gairebé un mes estaven soterran uns gran cables que el veïnat creu són d’alta tensió. Ramon Andreu, president de l’EMD, segueix sense donar resposta pública sobre aquesta instal·lació. Esperem que al Ple Ordinari d’avui digui quelcom al respecte.

Read Full Post »

Reproducció d’El Petó de Constantin Brancusi |BELLATERRA. CAT

El Petó de Constantin Brâncuși (1876_1957) és una escultura de pedra. Monòlit vertical, representa dos amants, entrellaçats i okupes. Inscrita en aquesta forma geomètrica, la representació dels dos amants estretament entrellaçats és simètrica a banda i banda d’una línia vertical que passa entre els dos caps, els dos busts i les potes. El cos de la dona es distingeix del de l’home només per l’evocació d’un pit que trenca la linealitat d’aquesta separació.

Historia d’El Petó de Brancusi

Constantin Brâncuși va crear la primera versió El Petó en marbre rosa el 1905. Posteriorment va crear diverses versions de l’obra, simplificant cada vegada més les formes

Tatiana Rachewskaya a la seva tomba del cementiri de Montparnasse de Paris |CEDIDA

L’obra original de la sèrie (la que va servir de model per a les següents) es diu “L’escultura de Craiova”. La segona versió completa s’instal·la a París, com a monument funerari al cementiri de Montparnasse. Es tracta de l’estela i la base de la tomba d’una jove russa, Tatiana Rachewskaïa, que es va suïcidar el 1910. La seva família va ordenar una estela funerària a Constantin Brâncuși, que aleshores era desconegut però deixeble de Rodin.

El Petó de Brancusi al cementiri de Montparnasse de Paris (1910)

L’artista va proposar i després instal·lar aquesta escultura que havia fet poc abans de l’encàrrec. Entre tota la sèrie del Petó, aquesta és l’única versió produïda que es va esculpir en talla directa, l’única que representa així la parella en el seu conjunt. Amb la seva alçada de 90 cm, és també l’escultura més gran de la sèrie. Aquestes característiques excepcionals han fet que aquesta obra es classifiqui com a monument històric des del 2010

Algunes de les 300 escultures creades per Brancusi s’han venut entre els 20 i 60 milions de dolars

No obstant això, des de la dècada de 2000, l’escultura original del cementiri de Montparnasse ha estat objecte d’una controvèrsia legal entre els hereus de Rachewskaïa i les institucions franceses: de fet, les escultures de Brâncuși són actualment molt populars al mercat. d’art, i els hereus voldrien recuperar l’estàtua per vendre-la. Per protegir l’estàtua de diverses degradacions, inclosa la contaminació ambiental (per exemple, contaminació), està coberta amb una caixa de fusta i constantment escrutada per un sistema de videovigilància, compost per tres càmeres.

Read Full Post »

Publicitat turística de Bellaterra dels anys 30 reconeixent-se com Paradis Català i ofertant tota mena de serveis de qualitat.

Read Full Post »

“Gran preocupació veïnal pel que recorda ser el sotterrament de gran cables d’alta tensió a través de les voreres de Bellaterra”

Grans tubs preparats per soterrar los al Carrer Apel·les Mestre |BELLATERRA. CAT

Des de fa gairebé un mes Endesa i altra empresa subcontratada estàn obrint perpendicular a la rasa paral·lela a la vorera, cada X metres altra rasa petita que va en direcció a les tanques de les cases, però que no coincideix amb els comptadors que hi han instal·lats, que és per on estan les entrades del subministrament i estàn obrint més que cases o parcel·les hi ha.

Detall del calibre dels tubos a soterrar |BELLATERRA. CAT

Veïnat de la zona està molt preocupat perquè el tubos que estàn soterran recorda els d’alta tensió. Han contactat am Ramon Andreu, però el president de l’EMD, no dona cap resposta oficial i fins i tot ha tramès desconeixement. Esperem que durant el Ple Ordinari de dilluns aporti claretat i tranquil·litat a tot el veïnat.

Read Full Post »

El bellaterrenc Fructuós Gelabert (1874-1955)|CEDIDA

Un 15 de gener de 1874 naixia el veí de Bellaterra en Fructuós Gelabert director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic. Se’l considera autor de la primera pel·lícula espanyola amb argument: “Baralla en un cafè” (1897).

Fructuós Gelabert, creador del cinema català, va establir un dels seus estudis de cinema els anys 30, al lloc on actualment es troba la casa Bella Vista, al número 10 de l’Avinguda del Film de Bellaterra (batejada així en record seu, però els potentats d’aquell moment no van respectar ni valorar la seva important aportació al cinema europeu, fins i tot, per enveja, el van menysprear dient que d’aquesta zona de Bellaterra es volia fer el Hollywood de Catalunya.

Al número 10 de l’Avinguda del Film es trobava la casa estudi de Fructuós Gelabert |BELLATERRA. CAT

Fructuós Gelabert i Badiella (Vila de Gràcia, 15 de gener de 1874 – barri de Sants, Barcelona, 27 de febrer de 1955) va ser un director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic català. Fou, juntament amb Segundo de Chomón, el pioner més important d’Espanya i el primer a rodar pel·lícules a Catalunya.

Gelabert nasqué el 15 de gener de 1874, al carrer Llibertat de la Vila de Gràcia, que en aquell moment era un municipi independent.

El pare, Joan Gelabert, era un ebenista d’origen mallorquí, mentre que Llúcia Badiella, la mare, patia un trauma psicològic a causa d’un accident i no podia prendre cura del petit Fructuós. El 1876 la família es traslladà a la vila de Sants, i el pare obrí un taller d’ebenisteria, el qual batejà com a «El Tramvia», al número 77 de la carretera de Sants. Quan encara era un nen, començà a treballar al taller de son pare, on s’encarregava de les feines de delineant i tallista, que eren el seu fort. Ben aviat demostrà la seva afecció i bones aptituds per a la fotografia i la mecànica.

El 1888 nasqué la seva germana petita, Pepeta Gelabert, i la mare morí poc temps després.

El 1890 feu amistat amb els germans Napoleón, propietaris de la casa de fotografia més important de Barcelona. Aprofitant els seus coneixements de mecànica començà a construir-se algunes càmeres, amb les quals començà a fer alguns treballs fotogràfics a Sants. El 1895 es presentà a Barcelona el kinetoscopi de Thomas Alva Edison en una sessió a la qual Fructuós Gelabert assistí. La descoberta de l’invent de l’americà féu néixer en Gelabert la curiositat per les imatges en moviment i s’afeccionà a les projeccions de la llanterna màgica, afecció que esdevingué obsessió d’ençà la seva presència a la primera projecció que es féu el 1896 a Barcelona del cinematògraf dels germans Lumière.[3] Dita presentació tingué lloc justament a la planta baixa del taller dels germans Napoleon, condicionada per a l’ocasió.

Escultura dedicada a Fructuós Gelabert a Sant Feliu de Guixols

Les primeres pel·lícules catalanes

La sessió al taller Napoleon fou tota una revelació per a Fructuós Gelabert, especialment El regador regat (L’arrosseur arrosée, 1895), que destacava d’entre les altres perquè era l’única a la qual s’hi podia entreveure un petit fil argumental, encara que fos una innocent anècdota. D’aquell moment ençà, decidí dedicar-se plenament a la realització de pel·lícules, tot i la inexistent indústria i la carència de mitjans cinematogràfics a la Barcelona de llavors.

El 1897 es posà en contacte amb el fotògraf Santiago Biosca, amb qui construí una rèplica de l’aparell dels germans francesos, i rodà els documentals Salida de los trabajadores de la fábrica “La España Industrial” i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants. Engrescat per l’experiència i esperonat pel record de “El regador regat”, es decidí a arriscar-se a fer una pel·lícula de ficció, Riña en un café, la qual rodà íntegrament en un pati annexe al Casino de Sants, amb l’ajut d’alguns amics i clients del casino com a actors i de Santiago Biosca com a operador de càmera. El film, que seria el primer de ficció rodat a l’Estat espanyol, es projectà a un envelat de la Festa Major de Sants i l’èxit el convidà a obrir el seu propi cinema als salons de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Es considera la primera pel·lícula d’Espanya que conta una història. Al cap de poc temps, però, hauria de tancar les portes del negoci per fallida.

El 1898 rodà un documental sobre la visita d’Alfons XIII a Barcelona (Visita de Doña Cristina y Don Alfonso XIII a Barcelona), que la productora francesa Pathé va comprar per a la seva exhibició a tot el món, cosa que va constituir la primera transacció cinematogràfica espanyola i catalana a l’estranger. Aquest fet sorprengué al mateix Fructuós Gelabert i canvià la seva sort de la nit al dia.

Al mateix temps que la vila de Sants fou annexionada a Barcelona i passà a ser un barri de la ciutat, Fructuós Gelabert experimentà, per primer i últim cop, amb el trucatge cinematogràfic al film Choque de Transatlánticos (1899) , primera pel·lícula d’efectes especials rodada a la península Ibèrica, a la qual hi utilitza maquetes i vaixells en miniatura. Tot i l’èxit de l’experiència, Gelabert abandonà aquest estil, on no s’hi trobava gaire a gust, i el seu col·lega Segundo de Chomón esdevingué el futur mestre en aquest tipus de cinema.

L’edat d’or d’èxits, invencions i descobriments

D’ençà aquest moment fins al 1915, compaginà la seva labor com a inventor de nous sistemes per a la projecció cinematogràfica (com la seva làmpada «oxiaeroacetilènica» del 1901, amb la qual provocà un espectacular accident que va fer volar pels aires la seva germana, sense causar-li lesions tot i que l’explosió es va sentir per tot Sants) amb les seves pròpies creacions cinematogràfiques; a més del seu treball com a col·laborador autònom per a les dues productores franceses més importants del moment, la Pathé i la Gaumont, des que aquestes li compraren els drets d’exhibició a tot el món del seu documental sobre la visita del rei d’Espanya i la seva dona a Barcelona.

El 1902 el feren director tècnic de la casa Diorama de Josep Maria Bosc, qui tenia un cinema a la plaça del Bonsuccés.

Fructuós Gelabert amplià el local d’un taller i un laboratori cinematogràfic. El 1903 es casà amb Teresa Bonvehí a l’església parroquial de Sants, amb qui va tenir quatre fills. Francisca, la primogènita, morí amb només onze mesos. Fou també per a aquests anys que prengué el costum de fer projeccions gratuïtes per als orfes de la Casa de la Caritat, cada dijous al matí.

El 1905 rodà finalment el seu primer gran èxit a nivell mundial, Los guapos de la Vaquería del Parque, excel·lent comèdia de quinze minuts, per la qual va arribar fins i tot a rebre una oferta per anar a treballar als Estats Units d’Amèrica, la qual rebutjà. L’èxit del film li permeté el 1906 que Diorama esdevingués una productora cinematogràfica, que va ser rebatejada com a Films Barcelona.

A partir d’aquest moment, la seva producció es diversificà amb comèdies com Cerveza gratis (1906), Los Kikos (1906) o Baño imprevisto (1909), amb ambicioses adaptacions cinematogràfiques d’obres literàries catalanes. Les més reeixides són Terra baixa (1907) i Maria Rosa (1908), ambdues d’Àngel Guimerà, el qual va assistir a la projecció, quedant-ne profundament emocionat.

Bellaterra li té dedicada una Avinguda però el potentats dels anys 1930 no van afegir el seu nom propi |BELLATERRA. CAT

El 1908 feu construir els primers estudis cinematogràfics pròpiament dits de Barcelona, que constaven d’una immensa galeria de vidre als jardins de la finca de Lluís Martí Codolar, exalcalde de Barcelona. El primer film que hi rodà fou La Dolores (1908), un drama rural de Josep Feliu i Codina, inspirat en la famosa jota; a més de les còmiques Guardia burlado (1908) i Los calzoncillos de Toni (1908) ; durant la projecció de les quals, els actors de la companyia del teatre Romea, amagats rere la pantalla, recitaven els diàlegs, experimentant així amb un imaginatiu sistema de cinema sonor.

Paral·lelament a aquests èxits de ficció, tornà amb força al documental, que mai havia abandonat, per a rodar l’anomenada trilogia dels monestirs catalans: Poblet, Montserrat (ambdues del 1908) i Ripoll (1911). En revelar les imatges fetes des del cremallera de Montserrat, li sembla veure-les en relleu, i això li dóna una nova idea que explotaria en el futur.

El 1909 rodà (Indústria del suro comprimit) , considerat unànimement el primer film industrial, estil de cinema que, des de llavors, conrearia sovint.

El 1910 rodaria el que és considerada la seva obra mestra, (Guzmán el Bueno) amb la principal dama del teatre català del moment, Margarida Xirgu, i, per primera vegada en una pel·lícula espanyola, decorats en tres dimensions, construïts per l’escenògraf Miralles, el film de més ressò de tots els que va fer, recordat amb comentaris com el que va escriure Joaquín Freixes Saurí a la revista Arte y Cinematografía, a la llunyana data de 1926: «Guzmán el Bueno es todavía un gran éxito artístico, hasta el presente no igualado por ninguna otra película española».

Riña en un cafè (1897) de Fructuós Gelabert és el primer film espanyol amb argument

Una lenta decadència

Es féu palesa una certa decadència a partir d’aquest moment i es refugià cada cop més en el cinema documental, on encara assoliria fites com el rodatge gairebé en exclusiva de les (Grans inundacions del 1911 a Lleida) i col·laborà com a operador de càmera professional o codirector a encàrrecs per a l’estranger, com la producció per a la casa Co&Co de Nova York, on fou ajudant a la producció d’Ana Kadova (1912). Paral·lelament a tot això, fundà la seva pròpia productora, Manufactura Cinematogràfica Tricolor, en la Carretera de Sants, 77.

El 1913 estrenà la que seria la seva pel·lícula més conflictiva, Mala raza, per la qual va ser denunciat per haver plagiat, sense haver pagat drets d’autor, l’obra de José Echegaray. Després de fer sensibles canvis de muntatge i el títol pel de Nubes negras, acabà guanyant el judici però tot plegat acabà representant un dur cop moral, al qual se li ajuntà la sobtada mort d’un dels seus fills.

El 1914, amb la col·laboració econòmica d’en Josep Maria Bosc, més un crèdit que li concedí en Francesc Bech, creà l’empresa Boreal Films, per a la qual projectà una gran galeria de vidre i un estudi cinematogràfic, coneguts com la Casa de Vidre, que foren inaugurats en 1916, al carrer de Sants, número 106, en l’actual Passatge de Fructuós Gelabert. De tota manera, es dedicà cada cop més a les feines de càmera i col·laboracions diverses a pel·lícules de cert prestigi com, per exemple, El Nocturno de Chopin (1915), dirigida pel mateix Adrià Gual i protagonitzada per Margarida Xirgu.

La Primera Guerra Mundial es presentà sobtadament com el darrer i definitiu problema per a la importació i exportació de pel·lícules. Tota la indústria cinematogràfica europea col·lapsà, deixant molts dels films en producció a mig fer. Gelabert aconseguí amb prou feines acabar-ne dues el 1917 (El sino manda i El doctor Rojo), però això no representà sinó la fi de la seva carrera com a productor independent, ja que es veié obligat a vendre’s La Boreal en arribar l’any 1918.

De les feines com a professional fins a l’oblit total

El seu amic Josep Maria Codina li aconseguí feines d’operador de càmera a Studio Films, justament la productora que li va comprar La Boreal, mentre encara continuava rodant documentals per encàrrec, a més d’esporàdiques feines com a operador per a altres productores barcelonines. Ocasionalment, encara tingué la possibilitat de col·laborar en guions, ja que encara hi havia qui en tenia en compte la seva creativitat. De mica en mica, aconseguí aixecar el cap fins que el 1928 pogué tornar a la direcció d’un llargmetratge de ficció amb (La Puntaire) , de la qual també escrigué el guió, amb els cartells totalment en català, i s’encarregà de les tasques d’operador. El film va ser un fracàs estrepitós, a causa del fet que no s’estrenà fins als anys trenta, quan totes les pel·lícules ja eren sonores.

Aquesta mala experiència l’apartà definitivament del rodatge de pel·lícules i, gràcies a l’ajut dels seus nous socis Arisó i Ruiz, es dedicà exclusivament a la reparació i invenció d’aparells cinematogràfics amb la seva pròpia nova marca, Frugel, que li reportaren més aviat pocs beneficis. Arisó i Ruiz es retiraren finalment de l’empresa, i deixaren Fructuós Gelabert en una situació econòmica desastrosa.

El 1936 es començà a parlar d’un homenatge al gran pioner del cinema català i espanyol però, a darrera hora, l’homenatge es veié suspès pel sobtat esclat de la Guerra Civil espanyola, tota la qual passà amagat a una caseta que una família amiga tenia a Castelldefels.

En acabar la guerra reprengué la idea d’investigar en la possibilitat del cinema en tres dimensions, a la seva casa estudi de Bellaterra, però el nul suport econòmic, a més de la depressió general de la societat de la postguerra, feren que els seus treballs quedessin en el no res. El 1950 morí la seva dona i, vidu, diabètic i en la total pobresa, fou acollit pel seu fill Josep. Al llarg d’aquests darrers anys passava les hores treballant en el seu somni de cinema en relleu a la cuina de l’escola Institució Montserrat, dirigida pel seu cunyat Ramon Navarro i regentada per la seva germana Pepeta.

El 1952, en Joan Francesc de Lasa, llavors un jove director de cinema admirador de Gelabert, aconseguí que l’ajuntament de Barcelona li fes un modest homenatge al cinema Alexandra, a més de passar-li una petita quantitat de diners que l’ajudés a sobreviure una mica millor. Però Fructuós Gelabert invertí aquests diners a rodar una segona versió de la que havia estat la seva primera pel·lícula de ficció, Riña en un café, que s’havia perdut amb l’aparent indiferència del sector.

Morí al barri de Sants de Barcelona, el 27 de febrer del 1955, totalment oblidat per la indústria cinematogràfica.

El dia 1 de gener de 1988, Joan Francesc de Lasa (1918-2004), Creu de Sant Jordi el 1997, va presentar a la Filmoteca de Catalunya la seva obra “El món de Fructuós Gelabert’, estudi que reconstrueix la vida i l’obra del seu mestre Fructuós Gelabert, pioner del cinema a Catalunya, inventor, creador artístic, tècnic i primer organitzador de la producció cinematogràfica al nostre país. El mètode vigorós emprat per l’autor en l a seva investigació i la quantitat de dades manejades fan d’aquest llibre una important font de consulta obligatòria per als qui vulguin conèixer els inicis no sols del cinema català sinó del cinema mundial.

Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Filmoteca de Catalunya i Wikipedia

Read Full Post »

Cal recordar el mega projecte de Cerdanyola de construir uns 6.000 habitatges nous a la zona dels abocados tòxics del Parc Alba.

Quan Cerdanyola va presentar oficialment el projecte a Bellaterra, el veïnat no va fer ni una sola pregunta referent a la zona tòxica del Centre Direccional, tot i tenir-ho al km0.

La Plataforma Cerdanyola Sense Abocadors si es va manifestar a la presentació del Pla Urbanístic del Centre Direccional |CEDIDA

ERC de Cerdanyola exigirà que l’Ajuntament exerceixi totes les accions possibles al seu abast per a reclamar els danys patits al medi i exigeixi responsabilitats davant la querella presentada per la Fiscalia en relació a un abocament de materials tòxics al Centre Direcional que el Ministeri Públic considera que suposen un “risc greu” pel medi ambient i la salut de les persones.

El grup municipal d’ERC  demana que el govern de Cerdanyola “no miri cap un altre costat, sinó que actuï de forma clara i precisa en defensa del medi ambient i de la salut de les persones”.

ERC a l’Ajuntament de Cerdanyola 2019

Des d’Esquerra apunten que cal que l’ajuntament reclami els danys patits al medi i exigeixi responsabilitats davant els fets denunciats per la Fiscalia de Medi Ambient de Barcelona que s’ha querellat contra dues empreses i els seus responsables per l’abocament, de forma il·legal, d’una quantitat important de ferralla en uns terrenys del Centre Direccional. Aquests residus, subratlla ERC,” són tòxics i perillosos i posen en greu risc el medi ambient i la salut de les persones”. La Fiscalia, apunten des d’Esquerra, ha demanat als jutjats de Cerdanyola que obri una investigació penal per depurar responsabilitats.

Els republicans recorden que la Policia Local de Cerdanyola va intervenir en el seu dia arrel d’un avís des de les oficines del Parc de l’Alba de la presència dels abocaments.

El grup d’ERC indica que el govern municipal ha estat degudament informats d’aquesta denúncia des de l’inici, mitjançant els seus representants en el Consorci del Centre Direccional, per la qual cosa els regidors d’Esquerra confien “que s’hagi fet un seguiment del cas” des del servei de Medi Ambient.

Esquerra posa de relleu que la querella presentada per la Fiscalia apunta també a que aquests “abocaments incontrolats i perillosos” també es van fer a l’abocador de Can Mata dels Hostalets de Pierola i des d’ERC recorden “el trist episodi que els anys 90 del segle passat van viure aquestes dues poblacions, quan aquell abocador de l’Anoia i l’abocador de Can Planas de Cerdanyola van rebre, també de forma il·legal, gran quantitat de tones de sals de fosa d’alumini (un residu molt tòxic i perillós, especialment reactiu amb contacte amb l’aigua)”.

El grup d’ERC incideix en les diferències d’actuació en aquell moment des dels dos municipis ja que “si bé en aquella ocasió des de l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola es va reclamar una indemnització de 2 milions d’euros a l’empresa concessionària de l’abocador, a Cerdanyola ningú no va demanar ni responsabilitats, ni cap compensació econòmica per aquells abocaments il·legals de més de 118.000 tones de sals de fossa d’alumini”. Així, la portaveu municipal d’Esquerra, Helena Solà, copnclou que “si la història es repeteix, pel que fa als abocaments incontrolats, esperem que no sigui idèntica també la negligent, per passiva, actuació de l’Ajuntament de Cerdanyola”.

Read Full Post »

“La veritat i les coses ben fetes sempre guanyen, perquè no s’han de posar portes il·legal a un carrer que dona al bosc

Taques de ferro bloquejant l accés al Carrer de l’Escuptor Vilanova, a tocar el numero 8 del Carrer Vázquez Mella|BELLATERRA. CAT

Passejant per Bellaterra quan va iniciar-se la pandèmia del Covid-19 vam descobrir que l’anomenat Carrer Escultor Vilanova (del nomenclator oficial de Bellaterra), en direcció Sant Quirze del Vallès, estava barrat amb una porta, cadena i tanques de ferro.

L’EMD de Bellaterra va obrir expedient per saber quelcom sobre aquesta il·legalitat, però cap veí va fer-se responsable. Enviat l’expedient a l’Ajuntament de Cerdanyola, aquest ha confirmat que és una instal·lació totalment il·legal i que s’ha d’obrir pas perquè el veïnat pugui accedir amb total llibertat al bosc, sense aquest mur de ferro de la vergonya que s’haurà de tirar a terra.

Veïns propers al Carrer Escultor Vilanova van recordar a través de la xarxa social Temes de Bellaterra que aquesta tanca de ferro es efectiva des farà uns 20 anys, i que el veí incívic que la va instal·lar va amagar la seva identitat.

L’EMD de Bellaterra donarà fe d’aquest be públic al proper Ple Veïnal Ordinari de dilluns 18 de gener, i decidirà l’urgent enderroc.

Read Full Post »

A la convocatòria de sota podeu veure l’ordre del dia👇

Ple ordinari de l’EMD de Bellaterra

Read Full Post »

Older Posts »