Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

El Port de Barcelona ha operat un tràfic total de 40,5 milions de tones fins el mes de juliol a totes les seves modalitats de descàrrega, un 17% més que en el mateix període de l’any anterior.

Respecte al tràfic de contenidors, la instal·lació catalana ha registrat un augment del 16% durant els primers set mesos de l’any, fins a arribar a la xifra d’1,9 milions de TEU (contenidors de 20 peus), segons un comunicat del port.

L’increment més destacat es va situar en les càrregues de transbord, és a dir, en contenidors que són descarregats per tornar-se a embarcar cap al seu destí final, amb un augment del 57% respecte el període gener-juliol de l’any passat.

El Port de Barcelona també ha destacat un augment del 6% en les exportacions i del 4% en les importacions, xifres que ha valorat com “una bona evolució” del comerç internacional que opera des del port. En aquest sentit, els intercanvis entre el port barceloní i Algèria van augmentar un 55%, un 30% amb l’Índia, un 18% amb Mèxic, un 12% amb els Estats Units i un 15% amb el Brasil. La càrrega embarcada en camions, plataformes o remolcs des del port va ser de 250.684 unitats de transport intermodal (UTI), fet que suposa un increment del 5% respecte a l’any passat.

La infraestructura ha destacat també el transport de mercaderies en els serveis que connecten la ciutat amb el nord de l’Àfrica i Itàlia en les anomenades “autopistes del mar”, que entre gener i juliol van canalitzar més de 94.000 unitats, un 9,5% més. Respecte al tràfic total, s’han transportat 9,7 tones de líquid a granel, un 20% més, entre els que destaquen increments del 27 i el 23% en el transport de gasolina i gasoil.

A més de l’augment en el tràfic total de mercaderies, el Port de Barcelona ha rebut fins a juliol un total de 2,3 milions de viatgers, un 11,5% més, dels quals 1,6 milions van desembarcar en creuers i 755.292 en ferris.

Read Full Post »


Un accident incomprensible al cor d’Europa|REUTERS

Europa es va veure aquest dimarts sacsejada per una catàstrofe que sembla impròpia del món occidental. L’enfonsament d’un tram de 250 metres del viaducte de l’A-10 que travessa el riu Polcevera, a la zona portuària de Gènova, es va convertir en una trampa mortal per a les desenes de persones que en aquell moment circulaven pel pont, 30 cotxes i tres camions, i per a aquelles a qui van caure a sobre els milers de tones de formigó de la infraestructura, ja que a sota del pont hi havia cases i tot tipus d’edificis industrials i comercials, així com una via fèrria. Això complica molt les tasques de rescat i fa que sigui difícil establir un balanç de víctimes definitiu, i potser haurem d’esperar dies.
Les imatges són esgarrifoses i ajuden a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia. Mentre els bombers s’afanyaven a buscar supervivents entra la runa, una missió gairebé impossible, a dalt del pont hi havia els vehicles que havien quedat a escassos metres del tram ensorrat i que s’havien salvat de miracle. El ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, va dir que l’accident era “inacceptable” i que “és inadmissible que a Itàlia es mori així”. Salvini va anunciar una investigació a fons per aclarir les causes de l’enfonsament d’un pont que es va construir entre el 1963 i el 1967 i que s’havia reformat fa amb prou feines un parell d’anys.

Fins a una quarantena de vehicles cauen al buit i queden sepultats sota la runa de l’emblemàtic pont Morandi de Genova
Si es tracta d’un defecte estructural no detectat en les múltiples revisions que s’hi han fet estarem davant d’un dels grans escàndols dels últims anys en l’àmbit de les infraestructures europees. Cal recordar que el pont Morandi, que és com es coneix el viaducte, no és una carretera secundària sinó una autopista de pas obligat per anar al port de Gènova, un dels més importants del continent. Es tracta, doncs, d’una via de comunicació essencial per al transport de mercaderies, situada al cor d’Europa, i que suportava cada dia el pas de milers de camions i vehicles particulars.
El que no pot fer Salvini és, com va fer aquest dimarts, relacionar la catàstrofe amb les obligacions financeres d’Itàlia amb la Unió Europea i alimentar així el seu discurs demagog i antieuropeu. Salvini va aprofitar l’ocasió per dir que entre destinar diners a millorar les infraestructures italianes i enviar-los a Brussel·les preferia la primera opció. La catàstrofe d’aquest dimarts ha passat a Itàlia i en una infraestructura italiana, per tant no s’han de buscar els responsables a fora sinó a dins. I per això caldrà assumir que alguna cosa no s’ha fet bé, ni en el moment de construir l’obra ni en els controls i les tasques de manteniment posteriors.
L’accident coincideix amb l’enfonsament d’un moll a Vigo que ha provocat 300 ferits, i ha suscitat una picabaralla política entre l’Ajuntament i el Port, i recorda la caiguda del pont de la N-II sobre Esparreguera l’any 2000, on van morir dos germans. Totes aquestes desgràcies subratllen la importància de fer controls a les infraestructures per garantir-ne l’estat. I quan passa un accident no es pot amagar el cap sota l’ala: s’ha de donar la cara, investigar-ne a fons les causes i prendre les mesures necessàries perquè no torni a passar.

Read Full Post »

Philippe Meirieu (Alès dans le Gard, 1949) és un dels pedagogs vius més reconeguts del món. Arran dels atacs gihadistes que va patir França el 2015 i el 2016, va escriure el llibre Educar després dels atemptats. Tenint present el que vam viure l’agost del 2017 a la Rambla de Barcelona i a Cambrils, l’Associació de Mestres Rosa Sensat (la seva seu és el lloc on quedem per fer l’entrevista, i on Francina Martí i David Altimir fan de traductors de la conversa) l’ha editat en català. Parlo amb l’educador sobre com hauríem d’acompanyar i educar els infants davant la barbàrie.

A l’escola s’ha de parlar de tot?

Sí, tot i que cal tenir en compte l’edat dels infants i la seva capacitat per entendre els problemes que es tracten, i trobar un bon mètode i un bon suport per fer-ho. A França els atemptats van ser un xoc tan fort que era molt difícil obrir un debat directament. Per això vaig proposar treballar aquesta realitat a partir de textos que els permetessin reflexionar. La cultura i l’art ens ajuden a prendre distància amb les emocions, i fer una reflexió més profunda. Sovint es confon l’espontaneïtat amb la llibertat: si per exemple els fas parlar de l’homosexualitat d’una manera espontània, ho faran sobre els tòpics que han sentit a la família o a la televisió. Amb una pintura, un text, els permets anar més al fons, que no es quedin a la superfície. I que així puguin fer una reflexió més profunda. Els atemptats de París van ser un divendres a la nit, i els professors sabien que el dilluns tindrien els alumnes a classe plens de preguntes. Havien de dir-los alguna cosa, no podien fer com si no hagués passat res. Però tampoc era possible dir “fem una discussió sobre els atemptats de manera oberta”, perquè en algunes classes hauria pogut ser una batalla entre els alumnes. El rol del mestre consisteix a trobar la bona mediació.

A l’escola no hi pot haver temes tabú? Es pot parlar tant de la mort com de la política?

Es pot parlar de tot. Tota la literatura parla de la mort, tota la història parla de la política. En canvi, a l’escola es parla de política a través de la història i no a través de l’actualitat. A França fem tallers de filosofia per als infants de cinc i sis anys. S’ha de fer un protocol molt ritualitzat per fer el debat: tenir clars els temps de paraula, no interrompre qui parla, prohibir les agressions, abans que un infant en contradigui un altre procurar que s’asseguri bé que ha entès el que ha volgut dir.

Caldria ensenyar a escoltar i a respectar?

No s’aprèn a escoltar a partir del no-res, sinó oferint-los oportunitats. I una de bona és fer un debat. L’escola no pot ignorar el que passa a fora, perquè penetra: ja sigui amb els mòbils, amb les converses, amb les relacions. Tot hi entra.

Són oportunitats?

Poden ser oportunitats. Perquè sigui una oportunitat hi ha d’haver un treball pedagògic. Si es vol que el mòbil sigui una oportunitat, s’ha de fer tota una feina pedagògica de reflexionar amb els alumnes com es pot utilitzar aquest mitjà.

Els nens acostumen a dividir la realitat entre bons i dolents. A Catalunya, després de l’1 d’octubre hi havia molts infants que creien que la policia era dolenta.

Els infants estan seduïts per la simplificació de les coses, perquè hi troben un refugi confortable. El rol de l’adult és fer dubtar de les certeses que l’infant té: no es tracta de trencar-les, sinó de posar-los interrogants perquè vagin més enllà. El que cal és sortir d’aquestes teories que ho justifiquen tot, qüestionar les certeses de l’infant per fer-lo fugir del terreny d’aquesta seguretat.

El dubte pot ser una manera d’educar?

No sempre. El dubte no s’ha de fer servir mai per humiliar l’altre, però sí per fer-li veure les idees que tenen els altres. Això no vol dir que els adults els imposem les nostres sinó que permetem l’infant que pugui explorar quines són les seves.

Aleshores, és un equilibri entre criteri i empatia?

Sí, la primera missió de l’educació és fer que els infants es relacionin amb els altres a través d’altres mitjans que no siguin la violència. És important explicar, debatre i dialogar amb els altres amb respecte, però sobretot acceptant el risc d’equivocar-se, que això per a un infant és molt dur.

És una manera d’ajudar-los a lluitar contra el seu ego?

Sí. Quan un infant neix és narcisista per definició i, en aquesta descoberta del món, el primer aprenentatge que fa és el de la frustració. Per això els hem d’ensenyar a no imposar el seu poder als altres, a acceptar que no són el centre del món. Val més trobar el teu lloc al món que ser el centre del món. En general, els infants que volen ocupar tot l’espai del món és perquè no han trobat el seu lloc. I per tant, els adults el que hem de fer és intentar entendre per què la criatura té aquesta necessitat.

Una manera de donar-li aquesta seguretat és que se senti estimat?

Sí. És un equilibri entre donar-li seguretat i afecte, però tenint present que un excés d’això el pot acabar convertint en un infant narcisista. Al costat de l’afecte hi ha d’haver un convidar-lo a fer-se preguntes, a qüestionar-se les seves certeses en diàleg amb les dels altres, aquest equilibri li permetrà trobar el seu lloc al món.

L’objectiu és que guanyi confiança?

La confiança té sentit si al costat hi ha l’exigència. La confiança sense exigència és un menyspreu a l’infant. Posar l’exigència al costat de la confiança és una manera de reconèixer les seves potencialitats i capacitats per construir-se com a individu. Per tant, cal creure en els seus potencials i exigir-li perquè pugui anar una mica més enllà.

Quines qualitats s’haurien d’exigir a un mestre?

La primera és que tingui una mirada positiva cap a l’infant, això vol dir que fins i tot quan el castiga ho faci amb la voluntat de corregir una actitud i millorar-lo. L’infant ha de sentir que el mestre hi té una confiança de millora. La segona capacitat és la de comprendre quan l’infant no entén el que se li explica, per inventar noves maneres per ajudar-lo. Per tant, la creativitat del mestre per buscar nous camins també és una bona qualitat.

Cal recuperar el plaer d’aprendre perquè aprendre tingui sentit?

El plaer no és contradictori amb l’esforç. Si veus els adolescents en els seus entrenaments esportius, veuràs que estan disposats a fer un esforç i que fins i tot ho veuen com un plaer. Saber que ets capaç d’aprendre noves coses genera plaer.

Equivocant-te, encertant-la, caient, vivint.

Sí. El plaer no és tant el fet d’aprendre per tenir uns coneixements a dins, sinó per construir-ne de nous. L’infant i l’adolescent són exploradors del saber, és com si exploressin la selva. Els agrada buscar allò que els interessa.

El que ens satisfà, a petits i grans, és sentir que estem creixent, que no estem estancats.

Sí. Hi ha dos elements: el sentiment de satisfacció d’un mateix, de sentir orgull per allò que saps, i oferir el teu coneixement als altres.

L’objectiu de l’escola podria ser fer bones persones?

L’objectiu de l’escola és aprendre, però no aprendre i punt, sinó aprendre junts per fer una societat en comú. Per tant, descobrir que les persones ens podem aliar per altres motius que no són organitzar-nos per ser violents amb els altres, sinó per créixer. Si l’objectiu de l’escola és aquest, tampoc és segur que sigui la millor institució per aconseguir-ho. Podríem dir que un ordinador és més eficaç que un mestre. Per això el valor que ha de tenir l’escola és ser un equip de persones que aprenen junts aprofitant les qualitats dels uns i dels altres. Vivim en una societat individualista, i l’escola ens permet descobrir la dimensió col·lectiva del que significa estar al món.

Mentre veiem com el món es deshumanitza, l’escola seria l’encarregada d’humanitzar-la?

En aquest món individualista l’escola ha de treballar en la idea de la cooperació, perquè és el que humanitzarà tots els infants. En contra de la idea de la societat de consum, l’escola ha d’insistir que més que consumir el coneixement, cal compartir-lo. Aquest és el valor de la cultura: quan jo aprenc una cosa la puc transmetre als altres.

Com podem mantenir l’esperança?

Cal creure que hi ha alguna cosa possible. Vaig titular el llibre Educar després dels atemptats perquè el filòsof alemany Theodor W. Adorno, el 1966, va escriure Educar després d’Auschwitz. Hi deia: “No sé si serem capaços que no hi hagi més Auschwitz gràcies a l’escola, però el que sí que sé és que jo vull que no hi hagi més Auschwitz gràcies a l’escola. I això és el que intentaré fer”. No sé si l’escola serà capaç d’ajudar que aquestes adolescents caiguin a les mans dels pensaments integristes, però com a educador, estic obligat a pensar-ho, perquè si no, què faig dedicant-me a l’educació?

Un mestre ha de tenir esperança sempre, passi el que passi?

Un mestre que no té esperança pot ensenyar però no pot educar.

Read Full Post »

Read Full Post »

La ministra d’Indústria vol usar la fiscalitat per frenar l’ús de combustibles contaminants

El govern central vol complir amb la reducció de les emissions de diòxid de carboni exigida per la Comissió Europea

El Ministeri d’Indústria prepara un nou impost al dièsel amb la intenció d’aprovar-lo conjuntament amb els pressupostos generals de l’Estat per a l’any que ve, a l’inici de la tardor.

Segons ha explicat la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, la nova fiscalitat estarà en línia amb les directrius de Brussel·les, però es farà de manera ordenada, per no perjudicar la competitivitat d’un sector estratègic com l’automoció.

L’objectiu del govern central és controlar les emissions de diòxid de carboni (CO2) atès que s’estan disparant.

Recentment, la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, va assegurar que el dièsel tenia “els dies comptats”.

Tot i que va matisar les seves declaracions a posteriori, el cert és que les peticions de la Comissió Europea per complir amb els estàndards d’emissions permesos fa poc viable la utilització dels carburants considerats més contaminants, com és el cas del dièsel.

Read Full Post »

José María Carrascal, periodista del ABC de Madrid|Foto Antena 3

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además , dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas – más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares – y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás.

Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia.

Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como “espíritu español”, apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres.

Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a

tales características, la hemos empequeñecido, mutilandola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.

No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses. ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes! ¡Qué ceguera ¡ ¡Qué desatino!

Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes.

Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.

España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia.Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.

Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse “porque el Ejército no lo permitiría”, siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?

No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas.

Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su “seny”.

Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.

José María Carrascal

Periodista de «ABC” (Madrid)

Read Full Post »

Montserrat Figueras, desapareguda soprano i dona del nostre veí Jordi Savall|ALIA VOX

La ciutat de Barcelona ha dedicat un dels seus jardins, situat al barri de l’Eixample, en els voltants de l’Hospital Clínic, a la desapareguda soprano Montserrat Figueras, destacada intèrpret de música antiga i barroca i dona de Jordi Savall, que va morir el passat 2011. el jardí està situat a situat entre els carrers Casanova, Villarroel i París, amb accés des del número 195 del carrer Còrsega. La placa que donarà nom a aquests jardins es col·locarà durant les festes del barri, a finals de setembre.

Quines son les raons perquè Bellaterra no dediqui cap espai als molts i importants veïns del món de la cultura desapareguts durant els últims anys? Esperem una rectificació sigui per la part de Bellaterra o Cerdanyola.

Read Full Post »

Older Posts »