“Sorprent i molt una Festa Major de 20 dies! Pocs municipis de Catalunya i de l’Estat es poden permetre tants dies de festes. Gràcia 7 dies i Vilafranca del Penedès 5 dies”
Una important part del veïnat recorda que Ramon Andreu (Gent X Bellaterra), dedicava 65.000€ i ara, Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant), uns 135.000€
No hi ha un sol municipi a Catalunya amb una única festa major oficial de durada rècord indiscutible reconeguda per tothom, ja que molts pobles petits o entitats (com Bellaterra, que arriba a prop de 20 dies) programen actes esgarrats durant setmanes, però entre les grans festes tradicionals, la de Vilafranca del Penedès o Terrassa/Sabadell duren molts dies, i als barris, Gràcia dura una setmana sencera.
Característiques grans Festes Majors
Durada habitual: La majoria de festes majors a Catalunya solen durar entre 3 i 7 dies.
Casos especials: Urbanitzacions o barris descentralitzats de vegades s’estenen gairebé tres setmanes amb activitats prèvies i de cloenda (com a Bellaterra).
Festa emblemàtica: LaFesta Major de Vilafranca del Penedès se celebra del 29 d’agost al 2 de setembre, concentrant una intensitat brutal al voltant de Sant Fèlix.
“La literatura catalana ja és una gran literatura nacional. Poesia, crítica, novel·la, teatre, periodisme, literatura religiosa, estudis històrics: tots aquests gèneres tenen l’impuls propi d’un moviment victoriós. La llengua catalana és l’única llengua utilitzada no només pels escriptors catalans, sinó també per la majoria de societats professionals, artístiques i intel·lectuals”.
📷 ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DELEGACIÓ CATALANA
Catalunya sempre ha estat un país diferent de la resta de la Península Ibèrica. Al llarg de l’Edat Mitjana, els catalans van formar una confederació independent i van estendre el seu poder i influència per tota la Mediterrània. Aquesta confederació es va governar de manera molt democràtica. El seu Parlament va ser el més important d’Europa. És a aquesta confederació a qui devem el primer codi internacional dels temps moderns, el “Llibre del Consolat de Mar”.
Des de finals del segle XV, els estats catalans van establir estretes relacions amb Espanya, a causa del matrimoni del seu rei amb la reina de Castella, però van continuar conservant totes les seves llibertats. Les polítiques expansionistes de Castella van provocar l’anomenada Guerra de Separació (1640-1656). Cinquanta anys més tard, a la Guerra de Successió Espanyola, els catalans es van posicionar a favor de l’arxiduc Carles contra Felip. Aquesta lluita va acabar amb l’assalt a Barcelona per part de les tropes de Felip V (1714) i la proclamació del dret de conquesta sobre Catalunya per part del rei.
Napoleó va separar el govern d’una part de Catalunya del Regne d’Espanya.
Els territoris catalans sempre han format una unitat geogràfica, els límits de la qual són els que es parla el català. Aquesta unitat geogràfica, al nord-est de la península Ibèrica, comprèn el que es coneix com les quatre províncies catalanes de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona; una petita zona de les províncies aragoneses; gairebé tot l’antic Regne de València; i tota la coneguda com a Catalunya insular, les Illes Balears, amb un total de 56.327 quilòmetres quadrats, amb 4 milions d’habitants.
Iniciada a la primera meitat del segle XIX, la Renaixença catalana va començar, com tants altres renaixements nacionals, amb un moviment intel·lectual, amb la rehabilitació de la llengua antiga del país, que va ser una de les llengües literàries més belles de l’Edat Mitjana.
El retorn a la llengua, l’art, les tradicions, la història i el dret catalans, quan van ser adoptats per pensadors, historiadors i poetes, va despertar inicialment en la gent un sentiment de particularisme que posteriorment es va convertir en la veritable força rectora de la consciència nacional.
Després de la derrota colonial d’Espanya el 1898, van sorgir a Catalunya les primeres grans organitzacions polítiques que defensaven la descentralització. El 1906, el govern espanyol, alarmat per l’auge del nacionalisme català, va promulgar la “Llei dels Jurisdiccions”, la primera de les lleis excepcionals imposades als catalans des del seu Renaixement, per reprimir els atacs que afirmava que eren contra la nació i l’exèrcit.
Per protestar contra aquesta llei, va sorgir un gran moviment nacionalista català, conegut com a Solidaritat Catalana. Quan el país va ser cridat a votar, 41 dels 44 representants catalans es trobaven entre els manifestants.
En un intent d’apaivagar el moviment, el primer ministre Maura va presentar un projecte de Llei de Govern Local, que limitava l’autonomia als assumptes administratius. La caiguda del ministeri Maura va esvair aquestes febles esperances.
El 1914, havent obtingut el decret de les “Mancomunitats” de Madrid, Prat de la Riba, el gran patriota català, va establir i presidir la primera “Mancomunitat”, una mena de govern local per a les quatre províncies catalanes. La “Mancomunitat” va dur a terme una extensa tasca en cultura, benestar social i obres públiques.
El 1918, amb el moviment per l’autonomia guanyant un impuls considerable, es va redactar un estatut d’autonomia similar a l’Home Rule irlandès per acord de tots els partits catalans i es va aprovar per una assemblea. La resolució extraordinària de la Mancomunitat va ser ratificada pel 98% dels municipis catalans. Aquest estatut va ser rebutjat categòricament pel govern espanyol.
Ni tan sols durant períodes de decadència extrema, la llengua catalana mai va retrocedir geogràficament; el poble li va romandre sempre fidel.
La literatura catalana ja és una gran literatura nacional. Poesia, crítica, novel·la, teatre, periodisme, literatura religiosa, estudis històrics: tots aquests gèneres tenen l’impuls propi d’un moviment victoriós. La llengua catalana és l’única llengua utilitzada no només pels escriptors catalans, sinó també per la majoria de societats professionals, artístiques i intel·lectuals.
Amb el suport de les diputacions primer, després de la Mancomunitat i de la majoria de municipis catalans, en particular de Barcelona, els catalans havien aconseguit crear un vast moviment intel·lectual.
L’actitud del govern de Madrid envers les aspiracions catalanes sempre ha estat d’incomprensió i hostilitat. Les crides dels catalans a una solució negociada són nombroses. No han donat cap resultat més enllà de l’autorització per formar la Mancomunitat.
No cal presentar aquí les veritables causes del cop d’estat del general Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923. Certament són profundes i complexes. El que està clar és que el dictador inicialment es va basar en l’opinió pública catalana, a la qual va fingir adhesió avalant un regionalisme vague que des de llavors ha repudiat solemnement.
Cinc dies després del cop d’estat, es va emetre un decret, conegut com el “Decret de Repressió del Separatisme”, que iniciava la sèrie de mesures contra l’esperit català.
No cal que ens ocupem aquí de les mesures generals preses per la Dictadura, com ara la suspensió d’articles essencials de la Constitució del país, el tancament del Parlament, l’establiment de la censura, etc. Tanmateix, cal assenyalar el decret de destitució massiva de diputats provincials i regidors municipals. La Mancomunitat va ser primer reorganitzada i posteriorment abolida. Com a resultat, els catalans van perdre tots els mitjans d’expressar les seves opinions.
L’ús del català en documents públics i oficials va ser prohibit i fins i tot està sent perseguit dins d’organitzacions privades. Gairebé tots els clubs catalans van ser tancats. L’ús legal i sempre respectat de la bandera catalana va ser prohibit, i fins i tot hi ha hagut una persecució implacable de les danses i cançons populars. La Direcció General d’Educació Primària va prohibir als professors ensenyar en qualsevol llengua que no fos el castellà. Fins i tot es van dissoldre associacions de nois i noies joves, l’únic objectiu de les quals era la promoció de la cultura popular catalana. Es van prohibir els Jocs Florals. Més de vint diaris catalans van ser suspesos abans del primer any del Directori. Deu professors de la Universitat Industrial van ser acomiadats, i la majoria dels cursos d’aquesta Universitat, creada per la Diputació de Barcelona i millorada per la Mancomunitat, es van suspendre. Més de 200 exalcaldes, regidors municipals i generals que havien donat suport a la proposta d’Estatut d’Autonomia esmentada anteriorment van ser empresonats. Des de llavors, els empresonaments i els processaments de qualsevol persona sospitosa de tenir sentiments catalans han continuat sense parar.
Diversos casos també han causat un gran enrenou. El Col·legi d’Advocats de Barcelona va ser empresonat i després deportat per negar-se a renunciar a la seva sobirania quan se li va ordenar que deixés d’utilitzar la llengua catalana.
Els decrets de persecució no van acabar aquí. Es van decretar càstigs que incloïen empresonament, confiscació de béns i suspensió dels drets civils. Segons declaracions recents del cap del Directori, els catalans que donen suport a l’autonomia ja no estan protegits per la llei.
Enfortida pels seus drets legals i impulsada per la realitat, Catalunya està més disposada que mai a regular els seus afers interns. L’ànima catalana és pacífica. I és en pau i dins del marc de la llei que busca resoldre els seus problemes. Catalunya necessita, en primer lloc, els drets civils suprimits per la dictadura, i en segon lloc, el respecte degut a la seva identitat única. Necessita garanties per continuar el seu desenvolupament intel·lectual, que ha començat tan brillantment.
Mentre no es restableixi la justícia i no es concedeixi un mínim de llibertat a Catalunya, aquest país seguirà sent una font de desordre, ansietat i perill per a la pau internacional.
PARIS. SOC. GÉNÉR. D’IMPR. ET D’ÉDIT., 71, RUE DE RENNES – 1926
“Pel que es veu, la problematica al nostre país, l’any 1957, no era gens estranya a la descrita per Tagore el 1892, i estic convençut que Ramon Fuster, en fundar la nostra Escola, arrelada al país i als seus costums, situada en plena natura i batejada Tagore, ho va tenir molt en compte”.
NICOLAU TORRAS MAGRIÑA*
Portada dels 25 anys de l’Escola Tagote 📷 Taller de Plàstica 8è nivell
NICOLAU TORRAS MAGRIÑA ✍️ Ja fa vint-i-cinc anys…..
Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola va néixer.
El seu nom no li va ser possat perquè si, sense cap motiu; en el primer assaig que sobre el problema de l’Educació va escriure Rabindranath Tagore, l’any 1892, llegi:
“En el nostre país, les escoles, lluny d’estar integrades en la societat, ens són imposades des de fora. Les materies que s’ensenyen són àrides, avorrides i pesades, difficils d’apendre i completament inútils. No hi ha res en comú entre les lliçons que s’empassen els alumnes i la vida del seu país, i sí, en canvi, constants contradiccions entre allò que s’ensenya a l’Escola i el que es viu en família….
i més endavant:
“Les ciutats ens arrenquen del si de la natura i ens consumeixen en els seus forms voraços. Aquells que les habiten, absorts pel treball, no s’adonen que quelcom manca en les seves vides, i ignoren cada cop més la immensitat de l’Univers: arbres i rius, cels blaus i bells horitzons, tan necessaris a l’adolescent com puguin ser-ho banel, pissarres, llibres i exàmens”.
Pel que es veu, la problematica al nostre país, l’any 1957, no era gens estranya a la descrita per Tagore el 1892, i estic convençut que Ramon Fuster, en fundar la nostra Escola, arrelada al país i als seus costums, situada en plena natura i batejada Tagore, ho va tenir molt en compte.
Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola viu. Molts són els mestres que hi hem passat, que hi hem ensenyat i he hem après. Molts els alumnes que s’hi han format, l’hi han donat vida i alegria. Moltes les famílies que han entès el seu esperit i, amb sacrifici, en èpoques difícils, li han donat suport.
Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola lluita, i no sempre ha estat compresa: és l’obra d’un pioner, d’un avançat al seu temps. Ha anat contra corrent i mai no s’ha casat amb ningú ni amb cap ideologia… i això és difícil, i dur.
Els qui hem acceptat la responsabilitat i el compromís de donar-li continuïtat ham de tenir molt clara una idea:
LA NOSTRA ESCOLA NO DUU TAN SOLS EL NOM D’UN POETA… ES L’OBRA D’UN POETA.
*NICOLAU TORRAS MAGRIÑA fou el Director Pedagògic de l’Escola Tagore de Bellaterra
Fundació (1957): Va ser creada pel pedagog Ramon Fuster i Rabés i Maria Rosa Fàbregas, sota l’impuls de Frederic Roda. Va néixer com un projecte pioner d’escola catalana, mixta i activa en ple franquisme.
Cooperativa (1983): L’escola es va transformar en una societat cooperativa gestionada pels pares i mares dels alumnes per donar continuïtat al projecte original. Va ser en aquesta etapa quan va canviar el nom pel d’Escola Ramon Fuster, homenatjant el seu fundador. Fundació Collserola (1998): El centre es va integrar definitivament a la Fundació Collserola, entitat que en gestiona la titularitat avui dia.
Avui en dia, l’Escola Ramon Fuster és un centre privat concertat per la Generalitat de Catalunya. Està situada al carrer de l’Escultor Vallmitjana (Bellaterra) i disposa d’unes instal·lacions de més de 17.000 m² aptes per a totes les etapes des de l’Educació Infantil fins a 4t de l’ESO.
“Surto al jardí, d’un color verd impossible, i sec a taula a esmorzar tot veient l’espectacle de la sortida del sol sobre el mar. És el meu diorama preferit per reconnectar” ALBERT GALINDO, Guionista
Albert Galindo, Guionista 📷 CEDIDA
Albert Galindo✍️Les persianes s’obren automàticament, programades amb la sortida del sol, que és imminent. Una música instrumental agradable i lleugerament rítmica va pujant de volum molt a poc a poc i omplint la cambra. Avui és dia de “reconnexió”, allò que abans en deien vacances.
Surto al jardí, d’un color verd impossible, i sec a taula a esmorzar tot veient l’espectacle de la sortida del sol sobre el mar. És el meu diorama preferit per reconnectar. Em prenc una ampolla de sèrum starbucks reconnection, sabor cafè amb llet i ous benedict, amb minerals i vitamines sintètiques. Volant a contrallum, una papallona enorme fa unes piruetes encantadores, a ritme de la música, i acaba aterrant dolçament sobre un dels girasols, tots ben iguals i arrenglerats. És una papallona ben vistosa, de les noves, que tenen dos dissenys alhora. Si acciono el zoom dels meus ulls biònics puc veure de prop el disseny tipus trencadís, taronja i blau que tan m’agrada, però si la papallona es mou lleugerament, es pot veure clarament el logotip de Redbull a cada una de les dues ales.
La papallona, que ja se sap reconeguda, alça de nou el vol i marxa a fer campanya a un altre cubil. Tot seguint-la, acabo clavant els ulls al Bobby, un dòberman molt dòcil i discret que avança cap a mi. Té un pèl preciós, curt, tupit i brillant, de color marró grisós, amb un elegant estampat amb les lletres distintives de Louis Vuiton. El Bobby porta el butlletí oficial a la boca i i el deixa caure a les meves mans. Fins que no li raspallo una mica el llom no acota el cap, gira cua i se’n va. El butlletí és un rectangle de plasma translúcid i quasi ingràvid que s’aixeca solet davant meu, talment com si el subjectés un faristol, i comença a projectar instruccions i píndoles d’informació pràctica. I de tant en tant, un acudit gràfic, bàsic i blanc.
Quan el sol comença a tenir certa alçada, una ristra de núvols apareix per l’horitzó i juga a combinar-se i sobreposar-se entre ells, projectant ombres i matisos que fan molt més agradable aquesta hora de sol punyent. Els núvols d’avui, segons es pot veure a contrallum, són patrocinats per Repsol, molt més juganers que els núvols oficials, que són molt ensopits.
Truquen a la porta. Em venen a recollir per anar a l’espectacle de mig matí. Segons m’ha informat el butlletí, la comèdia que em convé avui ridiculitza els nostres avantpassats i la por que li tenien a la tecnologia i als grans benefactors, que ells van titllar, malèficament, com a tecnooligarques.
“Veïns de la part alta de Pedralbes i de Can Carelleu van viure el pasat divendres més de dues hores d’angoixa davant l’avenç de les flames”.
Incendi a Collserola 📷 Ajuntament BCN
Xavi Jurio✍️Collserola proposa ampliar les franges de protecció d’incendis per salvar les cases dels focs. Els gestors del Parc de Collserola entenen que cal revisar els protocols de prevenció dincendis en aquest pulmó verd per tal de millorar la seguretat de les edificacions. Així ho va avançar aquest dimarts el canal de televisió barceloní Betevé.
L’Ajuntament de Barcelona va desactivar ahir el Pla d’Actuació Municipal (PAM) per incendis forestals que va ser activat divendres passat arran de l’incendi declarat a Collserola. Aleshores veïns de la part alta de Pedralbes i Can Carelleu van viure dues hores i mitja d’angoixa. Gràcies a l’actuació dels bombers de Barcelona i de la Generalitat, les flames només van afectar una desena d’hectàrees.
Tot i que les fonts del Parc de Collserola esmentades pel canal Betevé consideren que tant el nombre d’incendis com la superfície cremada es trobin actualment en uns nivells molt baixos, resultaria convenient revisar els protocols de prevenció. Així, Joan Vilamú, cap del servei d’acció territorial del parc, planteja repensar les franges de protecció, les bandes de terreny al voltant dels nuclis de població on es redueix la vegetació per evitar que avancin les flames. Llegeix també Un incendi presumptament intencionat crema 10 hectàrees de la serra de Collserola
Mayka Navarro Aquestes franges, d’uns 25 metres, es van concebre el 1994 perquè els incendis no passessin de la zona urbana a la forestal. En els darrers anys, passa al revés, afegeixen des del Parc. Avui dia el risc és que el foc salti del bosc a les cases. A més, assenyalen també, “quan l’incendi ve de la zona forestal puja amb molta més intensitat que si sortís de la barbacoa d’una casa”. Per això, aquestes franges de seguretat s’han quedat petites.
“El passat familiar de Geri Halliwell, una de les integrants del desaparegut grup britànic Spice Girls, està lligat a Còrdova. El seu besavi, Emiliano Hidalgo Fernández, va ser alcalde republicà de Dos Torres durant la Segona República i va ser afusellat el 27 de desembre de 1940, als 61 anys, al Cementiri de la Salut de Còrdova. Així ho publica Antonio Barragán Moriana al seu llibre “Enterado, Justícia Militar de Guerra en Córdoba, 1936-1945” publicat per Utopia Libros“.
Geri Halliwell, integrant del desaparegut grup britànic Spice Girls, i el libre del Doctor en Historia Antonio Barragán Moriana 📷 Wikipedia i cedida
Antonio Barragán Moriana ✍️ A Dos Torres, que havia estat en el seu moment l’últim dels pobles comarca dels Pedroches controlats per la República el dia 25 d’agost de 1936, després de la seva rendició «pactada» (493) es produirien, a part de les detencions de propietaris i persones de dretes, el conjunt d’accions que, habitualment, comporta l’intent de rebuig de l’ordre existent: actituds antireligioses, destrucció d’imatges, processos de confiscació de béns agraris i ramaders i creació de col·lectivitats de producció. Segons la Causa General d’Espanya van ser detingudes un total de 162 persones, entre elles un grup molt important de dones, moltes de les quals refugiades havien arribat de pobles veïns i que van anar a parar a diferents establiments penitenciaris (Villanova de Còrdova, Pozoblanco, Jaén, Múrcia, Ciudad Real, Mora de Toledo, Valdepeñas i València) a terme pels republicans al llarg de la guerra seria de 78 persones assassinades en diverses circumstàncies i llocs, xifra una mica inferior als 84 citats a la Causa General d’Espanya, i entre els quals es troben els sacerdots José de la Creu García Arévalo i Doroteo Barrionuevo Peña, el metge José Amaya de la Concha i el jutge municipal Manuel Blanco Murillo, (494) el poble de Dos Torres seria ocupat, definitivament, per les columnes franquistes també el 26 de març de 1939 en la mateixa data que Alcaracejos, Añora, V. del Duc, Villaralto, El Viso, Hinojosa del Duc, Belalcázar, Fuente de la Lancha i Pozoblanco.
A partir del final de la Guerra Civil la repressió sobre els considerats responsables de les tropelies revolucionàries que recull la Causa General d’Espanya, fou igualment contundent en les persones que ocuparen càrrecs institucionals municipals; l’alcalde del Front Popular, Galo Fernández González procedent dels vells partits del torn, que aviat seria substituït per Emiliano Hidalgo Fernández que igual que alguns altres dels components de l’ajuntament front-tepopulista i membres del comitè de guerra, serien duríssimament represaliats. En el cas d’Hidalgo Fernández, seria encausat en el sumaríssim 26.570/39, condemnat a mort i executat a Còrdova el 27 de desembre de 1940, acusat d’haver estat alcalde el 1931, distingint-se sempre per les seves idees revolucionàries […]. més endavant portaria directament el control de les eleccions de 1936, intervenint en la detenció de les persones de dretes addictes a l’Alçament i que, posteriorment, al quedar el poble en mans de la Guàrdia Civil va fugir al camp des d’on va capitanejar les forces d’esquerres que van entrar a Dos Torres el 25 d’agost, considerant-se com a inductor de tots els crims i altres excessos que la barbàrie marxista va dur a terme en aquest poble, afegint els testimonis que han deposat en càrrecs de l’incul i alcalde al final del període del Front Popular, (495)
Per la seva banda, Manuel Vioque Alcalde, que també havia ocupat l’alcaldia seria, igualment, condemnat a mort i executat, acusat si escau de ser dirigent del PCE, de presidir el comitè de guerra que va ordenar la detenció de persones honrades que després van ser assassinades, les incautacions,robatoris i saqueixos que es van cometre al poble. (496) Amb càrrecs similars als que s’imputen als anteriors, seran encausats, igualment, el secretari del P.S. Alfonso Castro Cruz que, en algun moment, va ocupar la presidència del Front Popular, sent també membre de la comissió d’abastaments encarregada de repartir els gèneres incautats, actuant també a Jaén com a testimoni de càrrec en diversos judicis i, fins i tot, va ingressar a l’exèrcit popular on va obtenir graduació de tinent de milícies, condemnat a mort i executat, comitè de guerra com els socialistes Antonio Medrán Jiménez (PSU. 27.155/39), Manuel Sánchez Arévalo (27.158/39) i Manuel Espejo Blanco (16.892/39), que ho seran a reclusió perpètua, sent d’especial interès el sumaríssim seguit en aquest últim en què, en pràctica, el poble segueix controlat amb prou feines pels revoltats i la Guàrdia Civil, realitzats en els primers moments de la guerra per l’encausat. (498)
Els regidors Juan J. Peinado Toril (PSU. 26.263/39) i Antonio Bejarano Díaz (53.414/40), són acusats tant d’haverparticipat en vagues i alteracions de l’ordre públic abans del Gloriós Moviment Nacional, com d’incórrer en reiterades responsabilitats en els abusos comesos destruint la parròquia i les ermites en què es van destrossar retaules i imatges religioses, quedant no obstant acreditat en el cas d’aquest últim que va intervenir favorablement, salvant la vida al veí Galo Fernández González (anterior alcalde) quan uns milicians forasters el portaven detingut amb adreça al cementiri. (499)
Finalment, en aquesta aproximació que fem a la repressió institucional del municipi de Dos Torres (regidors i membres dels diferents comitès), assenyalar el corresponent a Roque Carrasco Fernández, que seria imputat en la causa 50/1940 per rebel·lió militar i acusat d’estar afiliat a la UGT i que durant l’ocupació vermella del Vacar va ser delegat d’abastaments i president del comitè marxista del qual van partir les ordres per realitzar quants fets delictius allà van ocórrer, prenent part directa a més en les requises de bestiar i en els registres dels masos del terme municipal, per la qual cosa seria condemnat a reclusió perpètua i al també regidor a la rebel·lió a 20 anys de reclusió i acusat de ser un significat propagandista marxista, de força perillositat i inductor de les masses i incitador de les mateixes en iniciar-se al G.M.N. (500)
—————————————————————–
493 Para el profesor Moreno Gómez las razones de la tardía ocupación de Dos Torres el 25 de agosto por las columnas de las milicias republicanas deben relacionarse no tanto con la capacidad defensiva al de los paisanos de derechas, […], sino más bien porque este pueblo ya no constituía ninguna amenaza para las fuerzas triunfantes. Córdoba, que debía dirigir el general Miaja. Vid. en MORENO GÓMEZ, F. La Guerra Civil en Córdoba (1936-1939), Madrid, Ed. Alpuerto, p. 345.
494A.H.N. Causa General de España, FC-CAUSA GENERAL, 1.044, Pieza Principal o primera correspondiente a la provincia de Córdoba. Partido Judicial de Pozoblanco, Informe correspondiente al municipio de Dos Torres, n. 19. En el caso del sacerdote Doroteo Barrionuevo fue asesinado en Fuente Obejuna. Vid., además, MORENO GOMEZ, Fco. 1936. El genocidio franquista en Córdoba. Barcelona, Crítica, 2008, pp. 467-470.
495ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarísimo n. 26.750/39 instruido por rebelión militar a Emiliano Hidalgo Fernández, legajo 136/5.785. Vid., además AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 348/43 acerca de la causa 26.750/39 abierta por rebelión militar a Emiliano Hidalgo Fernández. Como en otras muchas ocasiones el consejo de guerra será presidido por el coronel Pedro Luengo Benitez y en tribunal estarán también presentes José Madueño Romero, Luis Cabezas Mahedero, Juan Rodríguez Jurado y como fiscal Fernando Sepúlveda Courtios, siendo defensor Pedro Ibáñez Mellado.
496ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarísimo de Urgencia n. 27.019/39 instruido por rebelión militar a Manuel Vioque Alcalde, del que es juez instructor el alférez Ángel Fernández Domínguez, legajo 32/1.242.
497AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 295/1.943 acerca de la causa 27.024 instruida por rebelión militar a Alfonso Castro Cruz.
498AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco, Expedientes 350/43, 6/44 y 28/1944 acerca de las causas 27.155/39, 27.758/39 y 16.892/39 instruidas por rebelión militar a Antonio Medrán Jiménez, Manuel Sánchez Arévalo y Manuel Espejo Blanco; vid. para un análisis del papel intermediador jugado por este último MORENO GOMEZ, Fco. 1936. El Genocidio franquista en Córdoba…. ob. cit. pp. 468-469.
499AGM de Guadalajara. Fondo Comisiones de Examen de Penas. Penas Ordinarias. Expediente instruido sobre la causa 26.263/39 abierta por rebelión militar a Juan José Peinado Toril, legajo 1.207/12.121 y AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 146/43 instruido sobre la causa nº. 53.414/40 abierta por rebelión militar a Antonio Bejarano Díaz,
500AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco Expediente 4/44 instruido sobre la causa 50/1940 abierta por un delito de rebelión militar a Roque Carrasco Fernández; ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarisimo Ordinario 2.533/40 abierto por auxilio a la rebelión a Ismael Rodríguez Ramos, del que es juez instructor el teniente provisional José Romero Peñas, legajo 261/10.787.
*ANTONIO BARRAGAN MORIANA (Aguilar de la Frontera, Còrdova), és Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Còrdova (jubilat). Doctor en Història i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universidad Complutense de Madrid. Des de fa anys, les seves investigacions s’han orientat fonamentalment a l’estudi de diversos aspectes concernents a la Història Social i Política d’Andalusia durant el segle XX. El 1989 va obtenir el premi d’investigació d’Història Social Díaz del Moral amb una obra titulada Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920, i el 2008 al VII premi d’assaig Corpus Barga de la Diputació de Còrdova amb el treball9 social5 i responsabilitats. Ha investigat a més sobre la II República (Realitat Política a Còrdova, 1931), sobre la crisi del 98, sobre la dictadura franquista i la transició democràtica (Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova, 1975-1982), sobre la trajectòria del sindicalisme i de la conquesta. Andalusia), així com sobre la història del republicanisme. La seva darrera publicació, en col·laboració, ha estat El botí de guerra a Andalusia. Cultura repressiva i víctimes de la llei de responsabilitats polítiques (2015). Durant els últims anys ha treballat en un projecte sobre la repressió política i judicial militar com a conseqüència de la Guerra Civil espanyola, del qual han sorgit les seves dues últimes obres, Enterat, Justícia militar de guerra a Còrdova (1937-1945) (2023) i Culpable de tots els excessos municipals haguts… L’aniquilació de la democra. Còrdova 1936-1942 (2024).
Font: Antonio Barragán Moriana, Enterado Justícia Militar de Guerra en Córdoba, 1936-1945, Utopía Libros, Pág. 319, 320 i 321.
“Avui us recomanem una recepta diferent: Filets de salmó lacat amb xarop d’auró del Quebec i mostassa de Dijon. Una recepta senzilla, ràpida i saborosa que combina perfectament la dolçor de l’auró i el delicat gust del salmó”.
Filets de salmó lacat amb xarop d’auró del Quebec 📷 Mercat de peix de Sherbrooke
Ingredients (per a 4 racions)
4 filets de salmó
¼ de tassa de xarop d’auró del Quebec
2 cullerades de mostassa de Dijon
1 cullerada sopera de salsa de soja
1 gra d’all picat
1 cullerada de suc de llimona
Pebre acabat de moldre
Preparació
Preescalfeu el forn a 200 °C.
En un bol, barregeu el xarop d’auró, la mostassa de Dijon, la salsa de soja, l’all i el suc de llimona.
Col·loqueu els filets de salmó en una safata de forn folrada amb paper vegetal i unteu-los generosament amb la barreja.
Coure al forn durant 12 a 15 minuts, regant-ho una vegada amb el suc de la cocció.
Acabeu de coure sota el grill durant 1 o 2 minuts per aconseguir una bona caramel·lització.
Suggeriment: en temporada serviu-ho amb puré de moniato i verdures a la planxa per a un àpat reconfortant que mostra el gust del Quebec durant la temporada de xarop d’erable!
“Jefecillo rojo” i “perillosíssim per al règim”: així va ser l’execució del besavi cordovès de la líder de Spice Girls. “Emiliano Hidalgo, alcalde republicà de Dos Torres, va ser afusellat el 27 de desembre de 1940 a les parets del Cementiri de la Salut. A l’expedient judicial de 116 pàgines és acusat de militar al Partit Socialista i oposar-se al “gloriós alçament nacional”
A l’esquerra, sentència de la condemna a mort d’Emiliano Hidalgo. A la dreta, la seva besnéta, Geri Halliwell 📷 Cordópolis
Aristóteles Moreno ✍️ “A la plaça de Còrdova, a 27 de desembre de 1940, per la present es fa constar que a les 7 del dia d’avui ia les parets del cementiri ha estat executat a pena de mort en la persona d’Emiliano Hidalgo Fernández per afusellament”. Amb aquesta diligència gèlida i rutinària s’adona a la pàgina 59 del voluminós expedient militar de l’execució de l’exalcalde de Dos Torres, als 61 anys, casat i pare de cinc fills.
El seu afusellament podria ser un dígit més entre els milers de republicans assassinats a sang freda a Còrdova pels rebels franquistes si no fos perquè dècades després la seva besnéta faria història al capdavant d’un fenomen pop que va fer la volta al món: les Spice Girls. Així ho va revelar la pròpia Geri Halliwell en un llibre de memòries publicat en anglès el 1999, rescatat 27 anys després pel periodista David Moreno en una minuciosa investigació publicada en 20 Minutos fa tot just una setmana.
Emiliano Hidalgo va ser detingut el 9 de maig de 1939, trenta-vuit dies després de la fi de la Guerra Civil que va partir Espanya per la meitat i va deixar una reguera interminable de morts, exiliats i devastació. Va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim amb el número 26.570 i condemnat a la pena capital per un delicte de “rebel·lió militar”. Paradoxes de la història: els colpistes van jutjar (i van afusellar) els que van defensar la legalitat constitucional i els van acusar del delicte que ells mateixos havien perpetrat.
El besavi de la cantant de Spice Girls és un dels 66 alcaldes republicans afusellats a Còrdova
L’expedient del consell de guerra contra l’exalcalde de Dos Torres consta de 116 pàgines i està ple de diligències, exhorts, atestats i oficis apergaminats i corroïts pel pas del temps. Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Operacions del Sud, encapçala la carpeta ja groguenca. I afegeix amb lletres grans: “Procediment sumaríssim d’urgència número 26.570”.
Al document se succeeixen, una darrere l’altra, les declaracions acusatòries de la Guàrdia Civil, la Falange, l’Ajuntament i una desena de veïns. “Que el denunciat és fundador del Partit Socialista d’aquesta vila i soci i directiu de la UGT distingint-se per la seva actuació dissolvent i revolucionària, encoratjant i dirigint les masses pels camins del que anomenaven revolució social”, indica la primera denúncia.
En un foli matusserament mecanografiat, va desgranant les imputacions que mesos després acabaran amb el processat davant d’un pilot d’afusellament. “Iniciat el gloriós moviment”, subratlla l’atestat en relació amb el cop militar, “va ser un dels dirigents marxistes que, amb més crueltat a ell es va oposar, acordant els empresonaments dels elements de dretes”.
Segons es desprèn de l’interrogatori efectuat al processat, el 18 de juliol de 1936 agents de la Guàrdia Civil es van presentar a l’Ajuntament de Dos Torres per destituir tota la corporació local. Cinc dies després, el 23 de juliol, Emilio Hidalgo Fernández va “ordenar al pregoner que donés un bàndol pels carrers” per exigir el lliurament d’armes a totes les “persones de dretes” del poble. Pel que sembla, aquell mateix dia milicians republicans procedents del Viso i Almadén havien entrat a Dos Torres per prendre el control de la localitat. I afegeix el sumari: “Es va començar a procedir a la detenció de persones de dretes, en la detenció de les quals no va prendre part el declarant”.
Dos dels 116 folis de l’expedient militar que va sentenciar a mort l’exalcalde de Dos Torres 📷 Cordópolis
Poc després, van irrompre a la localitat de la Vall dels Pedroches forces de la Guàrdia Civil arribades de Pozoblanco. “Es va entaular un tiroteig amb els vermells i [la Benemèrita] es va quedar propietària del poble a favor del moviment nacional”. En aquesta topada, Emiliano Hidalgo Fernández va fugir al camp “per la porta del darrere de casa seva”.
El besavi de Geri Halliwell va tornar a Dos Torres el 26 d’agost d’aquell mateix any, quan els milicians republicans van recuperar la localitat. “Durant el domini vermell fins l’any 37 no va ocupar cap càrrec. I, a partir d’aquesta data, va ser nomenat regidor com a representant del Partit Socialista”. Emiliano Hidalgo va ser alcalde de Dos Torres entre maig de 1931 i febrer de 1934. Després de la victòria del Front Popular a principis de 1936, va tornar a tenir una participació activa en la corporació local.
Els testimonis de càrrec recollits a l’expedient del consell de guerra no presenten proves concloents contra l’encausat. De fet, a la denúncia es llegeix textualment: “Desconeixem si va ser o no autor material dels dolents crims comesos, però sí que afirmem que li cap la responsabilitat de la inducció i proposició d’ells”.
Tot i la feblesa de les acusacions, la sentència addueix com un dels arguments més sòlids contra l’exalcalde de Dos Torres un episodi que va tenir lloc quan les milícies republicanes van reocupar el poble el 25 d’agost de 1936: “… el cap de la força va preguntar que a qui calia matar i va contestar l’encartat en veu alta que va ser escoltada pel testimoni que calia assassinar” a dos veïns del poble. “El primer va ser assassinat pocs dies després”, conclou.
Máximo Hidalgo Cantero, fill de l’exalcalde afusellat i avi de Geri Halliwell, també va ser condemnat a 20 anys de presó per ‘auxili a la rebel·lió’
Hi ha un altre fet truculent que se li atribueix al processat al consell de guerra. Alguns testimonis l’acusen d’haver dipositat a l’Ajuntament una “orella” que hauria estat tallada a un guàrdia civil assassinat a Alcaracejos. Emiliano Hidalgo nega a l’interrogatori qualsevol relació amb aquest sinistre episodi.
La sentència està signada el 23 de juliol de 1940 a Pozoblanco, una vegada “escoltats el fiscal, la defensa i el processat”. El consell de guerra que ho va jutjar estava format per un coronel (president), un tinent i dos alferes (vocals), un capità(ponent) i el fiscal, que va demanar la pena de mort. El seu defensor va ser un alferes de torn, que va proposar 20 anys de presó.
“Que hem de condemnar i condemnem el processat a la pena de mort com a autor d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió militar”, assenyala literalment la decisió. I afegeix:“Així mateix se’l condemna a la responsabilitat civil dimanant del delicte comès”. L’expedient inclou una “diligència d’entrada en capella” per prestar-li “auxilis espirituals”. No consta que els reclamés.
Emiliano Hidalgo Fernández va ser un dels 66 alcaldes o presidents dels consells municipals afusellats pels colpistes a Còrdova, segons certifica l’historiador Antonio Barragán en el seu últim llibre de recerca publicat sota el títol de La aniquilación de la democrácia municipal republicana.
L’aniquilació de la democràcia municipal republicana. Còrdova 1936-1942 d’AntonioBarragán Moriana 📷 Utopía Llibres
Al llarg de 480 pàgines, l’investigador cordovès examina milers d’expedients, entre els quals hi ha el besavi de l’estrella pop mundial. “No en tenia ni idea”, admet en conversa telefònica amb Cordòpolis. Sí que constata, en canvi, que va ser fundador el 1917 de l’agrupació local del Partit Socialista a Dos Torres i membre del consell municipal que va substituir l’Ajuntament després del cop militar franquista i l’enfonsament de les institucions republicanes. “En els últims mesos de la guerra va ser nomenat novament president del consell local”, subratlla Barragan, que ha revisat en la seva llarga trajectòria investigadora 14.000 expedients a la província de Còrdova.
Emiliano Hidalgo també va ser sotmès a la Llei de Responsabilitats Polítiques, promulgada per Franco el 1939, per castigar els presumptes delictes comesos pels republicans i incautar-los els seus béns. “A Emiliano Hidalgo el sancionen i li embarguen les propietats”, afirma l’historiador. Fins al 1949 no és sobresegut el seu cas i la vídua pot disposar dels béns immobilitzats. La major part dels encausats eren jornalers sense propietats, però a molts altres se’ls desposseeix dels seus béns, a més d’imposar-los una multa, de vegades, d’elevada quantia.
A Emiliano Hidalgo a més ho sancionen i li embarguen els béns Antonio Barragán — Historiador
Almenys quatre dels cinc fills d’Emiliano Hidalgo van ser processats en consells de guerra. Un, Máximo, va ser el pare d’Ana María Hidalgo i avi de Geri Halliwell, tal com revela el periodista David Moreno en el seu treball de recerca. Segons relata ella mateixa a If Only, el seu avi va ser fet presoner també. A la presó va conèixer una de les guàrdies, amb la qual sorprenentment uniria la resta de la seva vida, tal com es detalla en un article publicat per Cordòpolis dies enrere.
Máximo Hidalgo va ser detingut el 13 d’abril de 1940, segons figura a l’expedient número 27.490 del consell de guerra, i acusat d’un delicte d’auxili a la rebel·lió. Tenia 25 anys i era ferrer de professió. Segons la seva pròpia declaració, va prestar els seus serveis a l’Exèrcit vermell i va combatre a les trinxeres. Durant la Guerra Civil es va afiliar a les Joventuts Llibertàries.
La sentència, signada a Pozoblanco el 4 de juny de 1940, l’acusava de col·laborar amb les “hordes vermelles” i “saquejar els domicilis de les persones d’ordre”. Va ser condemnat a 20 anys de reclusió. El març de 1947 es va beneficiar del decret d’indult signat pel general Franco el 9 d’octubre de 1945, com consta al Butlletí Oficial número 293. Aquesta és la paraula escrita en llapis vermell que travessa la primera pàgina d’un expedient militar de 81 folis: “Indult número 787”.
Máximo Hidalgo Cantero tenia 33 anys d’edat, casat i veí d’Osca amb domicili al carrer Coso Bajo, 63, quan va formalitzar la seva petició: “Creient el que subscriu estar sotmés a les disposicions per poder gaudir dels beneficis del decret d’indult atorgat pel nostre invicte cabdill”
Era el 15 de març de 1947 i res feia presagiar que mig segle després el seu cognom estaria unit per sempre a un dels fenomens musicals més explosius del planeta.
✍️“Bo’Dégât, es tracta d’un joc de paraules en quebecois que sona idèntic a “Bodega” (el típic establiment de vi i tapes). Bo (equivalent a beau): vol dir “bo” o “bonic”. Dégât: literalment significa “destrossa”. Significat informal: En l’argot juvenil francès, l’expressió “ça fait des dégâts” o “c’est un dégât” s’utilitza per dir que una cosa és una autèntica bogeria, un escàndol o un èxit rotund (en sentit positiu, com quan un menjar està “criminal” de bo).
🧑🍳”Després de recórrer entre cuines i sales de restaurants de prestigi de mig món, Carme Márquez (Sant Cugat del Vallès, 1978) va poder fer realitat el somni de la seva vida: ser propietària d’un restaurant. Es tracta de Bo’Dégât, una proposta culinària que combina tapes i vins amb un estil propi”.
FOTO ALAIN ROBERGE, LA PRESSE La xef Carme Màrquez i la seva parella, Sébastien Canuel, van obrir fa dos anys el restaurant Bo’Dégât 📷 ALAIN ROBERGE, LA PRESSE
D’origen català, Éric Viladrich i Castellanas fa 17 anys que viu a Montreal. Després de tots aquests anys, aquest home, que és el responsable d’estudis catalans a la Universitat de Montreal i vicepresident del Cercle Cultural Català, una associació que reuneix catalans nadius i amants de Catalunya, ha trobat els sabors autèntics de la seva regió natal en un sol lloc: Bo’Dégât, un restaurant espanyol que va obrir fa dos anys al carrer Beaubien, al barri de La Petite-Patrie. “Una meravella, per exemple: la torrada amb escalivada, albergínia rostida i pebrots amb un raig d’oli d’oliva”, descriu. “Quan hi mossegueixes, ets com a casa. Ets en un bon restaurant de Barcelona o a casa de la teva àvia”.
Èric Viladrich i Castellanas, durant un moment “vermut”, una tradició catalana📷ÈRIC VILADRICH I CASTELLANAS
«No som com els restaurants turístics de la Rambla», diu la xef Carme Màrquez, originària dels afores de Barcelona. Va obrir aquest establiment amb la seva parella, Sébastien Canuel, excap de tramoia del Cirque du Soleil. Reflectint la diversa escena culinària de Barcelona, la carta inclou plats de diverses regions d’Espanya. «Servim cuina catalana, però si vas a Barcelona, t’ho menjaràs tot», observa Màrquez, que anteriorment va treballar a Singapur al prestigiós restaurant Catalunya al costat del xef Alain Devahive i exmembres d’El Bulli. «Per descomptat, tenim escalivada, tenim bombes de la Barceloneta [croquetes de patata, vedella i porc amb salsa picant], fem salsa romesco, però també tenim pop a la gallega. Això és Barcelona. El que volia portar aquí és la cultura de les tapes i de passar-s’ho bé».
La carta també inclou el tradicional pa amb tomàquet (pa torrat amb tomàquet ratllat i oli d’oliva) i les patates braves (patates fregides amb allioli i chipotle), passos que, juntament amb els pebrots de Padrón, porten Barcelona a Katerine Denoncourt.
Durant les vacances, el xef Bo’Dégat també elaborava plats clàssics especialment per a la comunitat catalana.
Tanmateix, espero experimentar la veritat a Barcelona, la carta del restaurant està disponible per emportar-se a casa.
A la copa
“Fer el vermut”, literalment “fer vermut”, és un ritual per als barcelonins. “És l’acte de sortir a l’hora de dinar, els dissabtes i diumenges, amb amics, família o sol a la barra, i beure vermut, o una cervesa, mentre piqueu cintes”, explicava Carme Màrquez.
Com es beu aquest vermut? “Amb una oliva i una rodanxa de taronja”, respon Katerine Denoncourt. “És molt català. Si demanes vermut amb una rodanxa de taronja a Madrid, et diran: no ets a Catalunya!”
Catalunya també és coneguda pel seu Cava, vins escumosos elaborats principalment amb varietats de raïm locals seguint el mètode tradicional. Prefereixes el vi negre? Carme Màrquez suggereix el Blau, un vi de Monsant disponible al SAQ Cellier (“amb cos, robust, amb una fruita pronunciada, excepcional”), i el Puntiapart de La Vinyeta (“també amb cos i amb molt de caràcter”).
A les teves orelles
“Un imprescindible de la música catalana és Lluís Llach”, emfatitza Èric Viladrich i Castellanas. “Ja no canta, però és un gran home de cultura”. Entre les seves cançons hi ha L’Estaca, que és un crit de guerra que se sent a totes les manifestacions de protesta. » Una cançó que també apareix als documentals que el cineasta quebequès Alexandre Chartrand va fer sobre el moviment independentista català.
Aprenentatge de la llengua
L’Eric Viladrich i Castellanas ensenya català a la Universitat de Montreal. Anima a tothom que estigui planejant un viatge a Barcelona, un cop acabada la pandèmia, a aprendre els conceptes bàsics de la llengua. La Katerine Denoncourt, que parla quatre idiomes, inclòs el català, fa aquest suggeriment a tots els seus amics que tenen previst visitar-la. L’experiència, ens assegura, serà completament diferent.
I és una llengua fàcil d’aprendre per als francòfons, observa el professor, sobretot per als quebequesos, que adquireixen ràpidament una bona pronunciació. Tal com diu l’acudit que circula per la comunitat, “al Quebec fa fred”, sona tant quebequès com català!
Una torre humana en què va participar Katerine Denoncourt a Barcelona 📷 KATERINE DENONCOURT
No ho intenteu a casa sense una formació adequada. Però mentre esperem per practicar (les sessions d’entrenament solen tenir lloc a Montreal fora d’una pandèmia), gaudim veient els castells, una tradició molt arrelada a Barcelona i en la qual participa Katerine Denoncourt. “És molt impressionant de veure”, diu. “Aquí és enorme, de fins a 10 pisos d’alçada. A dalt, hi ha nens. És un xoc amb la nostra cultura”.
«Qualsevol persona, independentment de la seva condició física, ho pot fer. Hi ha un lloc per a tothom, i això és el que fa que sigui fantàstic. Un cop construït i enderrocat el castell, la part més difícil és afrontar l’eufòria.»
NOTA: Josép Garcia Fortuny, historiador i Mestre de Cuina va ser qui recentment ens envià una nota publicada pel Casal Català del Quebec sobre el restaurant català Bo’Dégât de la ciutat de Montréal (Quebec/Canadà):
Assaboriu els clàssics canelons de la Carme Márquez, del restaurant Bo’Dégât. (Els podreu congelar per tenir-los a punt per qualsevol festa, inclòs la tradició al de Sant Esteve. (Així era l’anunciat (dimecres, 14/12/2022), d’aquest restaurant de Montreal). Per tant, a quasi 6.000 km., de Catalunya en línia recta, els catalans residents en aquesta ciutat tingueren oportunitat de menjar canelons.
El Casal català del Quebec és l’associació oficial de catalan·e·s i catalanòfil·e·s que té per objectiu promoure la llengua i cultura catalanes al Quebec i alhora reforçar els lligams entre Quebec i Catalunya. En tant que entitat sense ànim de lucre, el Casal fa possible la programació de desenes d’activitats culturals i festives cada any, com ara l’assaig setmanal dels Castellers de Montréal i l’agenda d’activitats coordinada pel comitè Montreal·cat: presència de la literatura, cinema, música i teatre als principals festivals i centres de difusió cultural a la ciutat de Montréal.
La comunitat catalana va néixer l’any 1961 amb el primer Centre cultural català del Canadà, a Montréal. Des d’aleshores, diferents entitats s’han anat succeïnt fins l’actual Casal català del Quebec. Les activitats tradicionals i familiars, així com l’acollida de les catalans i catalanes que arriben al Quebec, es coordinen des del comité Casal.
CASAL CATALÀ DEL QUEBEC (Cercle culturel catalan du Québec) G19-1500, Av. Atwater. CP56076 Montréal (Quebec/Canadá) info@ccquebec.cat
“Per tot això i referint-nos a l’obra que el lector té a les mans, l’autor de Gastronomia de la A a la Z, Carlos Ruiz del Castillo, arquitecte i cuiner, ha estès camins, carreteres i ponts a la intricada xarxa de conceptes culinaris. La seva lectura oferirà al lector una àmplia varietat de coneixements gastronòmics: des d’obres de cuina a l’antiguitat, condiments, peixos poc coneguts, cuiners famosos del passat; fins a explicacions científiques del perquè de les tècniques que s’utilitzen diàriament, amb aportacions al nou lèxic vinculat als canvis recents a la gastronomia“. JOSEP GARCIA FORTUNY
Josep Garcia i Fortuny (Salomó, 30 d’agost de 1945), Mestre cuiner, investigador i escriptor de la gastronomia a Catalunya
Tot i la importància que sens dubte té l’estudi de l’alimentació i la gastronomia actualment, el cert és que aquest interès no és tan antic com podríem pensar. Durant segles, els historiadors van dedicar les seves investigacions a esdeveniments marcials, palatins o comercials –tots, sens dubte de gran importància–, però es van oblidar que l’ésser humà fisiològicament té necessitat de menjar i beure per al seu suport.
Fins als anys vint i trenta del segle passat, a Europa no es van dur a terme els primers intents seriosos d’aproximació als sistemes alimentaris del passat. Els pioners van ser els polonesos el 1950, que van introduir la idea que l’alimentació és un dels components bàsics de la cultura material de cada poble.
L’any 1961, un conjunt d’experts francesos liderat pel cèlebre Fernand Braudel de l’escola dels Annales, va considerar que la nova línia de recerca gastronòmica requeria la col·laboració constant d’historiadors, arqueòlegs, metges, antropòlegs, biòlegs i cuiners professionals. Aquest nou concepte d’enfocar la recerca, des de la perspectiva interdisciplinària, no l’hem de considerar en absolut fútil, sobretot si ja s’apuntava que el cuiner no podia quedar fora d’aquestes investigacions.
A finals de 1976 el Grup Gourmets va organitzar a Madrid una Taula Rodona sobre Gastronomia en què van intervenir Rafael Ansón, Juan Marí Arzak, Paul Bocuse, Raymond Oliver i altres periodistes i cuiners interessats en la modernització de la cuina espanyola. Aquest seria el germen de la transformació d’aquesta cuina i especialment de la creació de la nova cuina basca sobre tres principis: recuperació de la tradició perduda; cuina de mercat i temporada; i creació de noves elaboracions amb la incorporació d’ingredients nous com les algues.
A nivell europeu, entre el 1979 i el 1983, a Itàlia i França es van organitzar congressos on van participar els millors especialistes del moment. A Espanya es van publicar treballs rellevants a partir de 1985, els quals es van ocupar principalment dels sistemes alimentaris vigents a l’Al-Àndalus, i altres investigadors van fer el mateix en els regnes cristians. El sòl hispànic com a cruïlla històrica de cultures, tal com l’historiador Eloy Terrón ja va apuntar amb molt d’encert, ha donat per a estudis molt diversos, i actualment continua aquesta línia historiogràfica, a la qual s’incorpora un interès creixent a donar a conèixer els hàbits gastronòmics dels ibers, com a conseqüència de les investigacions en el camp de l’arqueologia.
El 1985, a Barcelona es va celebrar un cicle de conferències amb el títol: L’alimentació medieval. Producció, circulació i consum de queviures a la corona catalanoaragonesa (L’alimentació medieval. Producció, circulació i consum de queviures a la corona catalanoaragonesa), en les quals vaig tenir el plaer de poder col·laborar.
A principis del present segle la gastronomia espanyola va fer un salt qualitatiu, liderant l’avantguarda mundial, especialment de la mà de Ferrán Adrià. Actualment, podem constatar la ingent quantitat de receptaris publicats de tota mena. Això no obstant, els estudis detallats en llengua castellana de conceptes elementals de cuina, pastisseria i rebosteria, nomenclatura d’aliments i processos culinaris són molt escassos. El que escriu aquestes línies va combinar la pràctica de la docència amb l’art dels fogons alguns anys, i va poder constatar la dificultat d’explicar als alumnes la utilització d’ingredients, especejament de peixos i carns, temps de cocció, canvis físics i químics en el procés de cuina, etc. En aquestes circumstàncies, havia d’improvisar un lèxic bàsic per intentar explicar i inculcar al pupil els conceptes més elementals.
Per tot això i referint-nos a l’obra que el lector té a les mans, l’autor de Gastronomia de la A a la Z, Carlos Ruiz del Castillo, arquitecte i cuiner, ha estès camins, carreteres i ponts a la intricada xarxa de conceptes culinaris. La seva lectura oferirà al lector una àmplia varietat de coneixements gastronòmics: des d’obres de cuina a l’antiguitat, condiments, peixos poc coneguts, cuiners famosos del passat; fins a explicacions científiques del perquè de les tècniques que s’utilitzen diàriament, amb aportacions al nou lèxic vinculat als canvis recents a la gastronomia.
Una de les qualitats més destacables d’aquesta obra és l’habilitat i la sapiència del creador d’envoltar-se d’especialistes de diverses matèries, totes relacionades amb el motiu d’estudi, sense oblidar un nombre no menor de col·legues cuiners. No satisfet amb això, també ha visitat diversos països de les dues riberes de la Mediterrània i territoris de parla hispana del continent americà. Segur que llibreta a la mà i sabent escoltar -verb del qual moltes vegades oblidem la seva existència-, ha anat anotant minuciosament tot el coneixement que se li oferia.
L’autor crida aquesta activitat ratonejar, americanisme xilè que significa indagar, fer una ullada per curiositat o diversió. Fa uns anys, un crític gastronòmic deia que la curiositat és la que ens fa moure per adquirir nous coneixements. És intrínseca a la condició humana.
Especial esment la dedicació a oferir-nos descripcions precises de termes culinaris populars que a priori no requereixen molta literatura, però, ofereix als lectors accepcions que probablement li siguin desconegudes. Posem el cas de la paraula escuradents, que en espanyol d’Espanya significa escuradents, però si creuem l’Atlàntic fins al Perú, anomena el rizoma d’una planta de la qual s’extreu un colorant ataronjat amb fins culinaris. O garrofa, nom que identifica a Espanya, Amèrica del Sud i Àfrica el fruit de tres arbres completament diferents entre si. Només són dos exemples il·lustratius del llarg pont cultural reconstruït per l’autor entre la península ibèrica i els països americans de parla hispana, mitjançant més de 10.000 entrades i 16.000 referències creuades.
El 1920, el Mestre cuiner tarragoní Ramon Rabasó Figuerola, va publicar el llibre El Pràctic. 2400 receptes. L’objectiu de l’autor era posar a l’abast del professional de parla castellana el compendi dels coneixements culinaris de l’alta cuina francesa i internacional de l’època. La tercera edició del 1941 recopila 5.250 receptes fins a assolir, en les successives edicions, les 6.500 actuals. Aquesta obra centenària ha estat i és un referent de més d’un dels cuiners actuals d’avantguarda.
Desitgem que el treball que presentem també sigui una OBRA VIVA i que aquesta edicio princeps no sigui més que el punt de partida d’una singladura culinària apassionant que, amb la col·laboració i aportació de tots els interessats en el tema, serà un referent imprescindible en Gastronomia. Considero que El Pràctic i Gastronomia de l’A a la Z són dues obres essencials i complementàries. El primer, un recull d’un passat gastronòmic que no hem d’oblidar; el segon, el present i alhora una projecció de futur.
Amb l’auguri que aquesta obra tindrà una vida molt llarga i el desig que en una segona edició s’incorporin definicions de les altres llengües que cohabiten en sòl hispànic, cosa que suposarà un reconeixement a totes, alhora que un acte de cohesió gastronòmica.
Per aquestes raons, em permeto recomanar encaridament tots aquells professionals de la restauració i l’hostaleria, així com les escoles de cuina, que prestin molta atenció a aquesta publicació. Els puc assegurar que no quedaran defraudats.
Barcelona, maig del 2023
*Josep Garcia i Fortuny Cuiner, cap de cuina, jubilat Investigador de la Gastronomia Hispànica Expresident de l’Associació de Cuiners i Rebosters de Barcelona “Casal del Cuiner Excopresident de la Federació de Cuiners i Rebosters d’Espanya (FACYRE)
BELLATERRA.CAT 