Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

Les 3 competències que l’EMD de Bellaterra té des de l’any 2010

Seu de l’EMD de Bellaterra|CEDIDA

1.- Urbanisme i patrimoni:

Proposar les noves denominacions de carrers a l’Ajuntament, perquè les aprovi

Conservar i administrar el seu patrimoni

Reparar i conservar els edificis municipals de qualsevol tipus dins el territori de Bellaterra

Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres

Proposar preferentment, i mitjançant la Junta de Veïns, normes urbanístiques que afectin exclusivament l’àmbit de l’EMD
Realitzar delegadament les inspeccions en matèria urbanística i d’activitats, coordinadament amb l’Ajuntament i sense poder sancionar

2.- Trànsit i espai públic:

Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres

Regular i ordenar el trànsit de vehicles i persones dins de Bellaterra

Col·laborar en el tractament i manteniment de parcs i jardins amb l’Ajuntament de Cerdanyola

3.- Cultura, esport, joventut i altres
Activitats de caire cultural, festes i actes lúdics:

La participació de la joventut en les activitats culturals i de lleure, així com la seva promoció

Promoció de l’esport i el lleure en general i a l’àmbit escolar en particular

Acceptar altres competències que l’Ajuntament li delegui per actuar de forma descentralitzada

Font: Ajuntament de Cerdanyola, EMD de Bellaterra

Read Full Post »

Les obres per construir un centre comercial a l’entorn de Sant Pau de Riu-sec, a Sabadell, han deixat al descobert un cuniculus, un aqüeducte romà subterrani que amb 150 metres de longitud és el segon més important localitzat mai a Catalunya.

Visió de l’aqüeducte trobat a Sabadell|ACN

La seva aparició posa de relleu la importància que l’aigua tenia en un entorn del Vallès on es tenen registrats diferents nuclis habitats durant l’època romana, i que podria servir per abastir-los per regar camps, servir a negocis de terrisseries o a les llars.

Precisament, aquest criteri és el que s’havia utilitzat dos mil anys enrere per crear nuclis habitats, aprofitant la proximitat amb la Via Augusta, que recorria la costa de la Península Ibèrica de nord a sud, dels Pirineus a Cadis, passant pel que avui coneixem com el Vallès. Per aquest motiu, els espais on s’hi ha anat construint les botigues de Sant Pau de Riu-sec formen part d’un entorn considerat àrea d’expectativa arqueològica, motiu pel qual ja al 2007 a fer una campanya al voltant de l’antiga església de Sant Pau de Riu-sec per delimitar el jaciment ja existent, i que reuneix restes que es remunten a l’època romana republicana del segle II aC.

Amb el moviment de terres previ a l’aixecament d’un nou centre comercial centrat en el sector de la construcció, s’ha fet la darrera troballa en aquest entorn, situades entre l’autopista C-58 i l’Aeroport de Sabadell. Els estudis geològics previs van permetre localitzar un espai soterrat que tot feia apuntar que es tractava d’una galeria, moment en què es va començar a treballar per deixar al descobert l’estructura.

Presència romana a la zona

“Es tractava d’un cuniculus, que té una funció especifica de dur aigua neta procedent d’una font, un riu o una riera a un destí, com ara una vil·la romana situada no sabem ben bé on”, explica Genís Ribé, tècnic del Museu d’Història de Sabadell (MHS). De fet en l’entorn de Sabadell es té constància de diferents espais on els romans s’hi van instal·lar, com el mateix Sant Pau, l’entorn de Castellarnau, l’espai on actualment hi ha la zona comercial de Sant Quirze del Vallès o la vil·la romana de la Salut, tot un referent.

El resultat va ser la descoberta d’un aqüeducte subterrani de 60 centímetres d’ample i un metre d’alt, espai suficient perquè els seus constructors treballessin la cavitat de manera manual. Se n’ha descobert l’inici, però no el final, donat que les construccions que s’han fet en altres èpoques poden haver destruït la continuïtat lineal, si bé no es descarta que n’hi hagi més trams més endavant.

Descobert a Sabadell el segon aqüeducte subterrani més important de Catalunya
Dels 150 metres localitzats se’n conservaran 20 que s’obriran al públic un cop restaurat l’entorn. La troballa s’ha fet durant unes obres per construir un centre comercial

Un tècnic observa un dels trams de l’aqüeducte soterrat trobat a Sabadell|ACN.

Les obres per construir un centre comercial a l’entorn de Sant Pau de Riu-sec, a Sabadell, han deixat al descobert un cuniculus, un aqüeducte romà subterrani que amb 150 metres de longitud és el segon més important localitzat mai a Catalunya. La seva aparició posa de relleu la importància que l’aigua tenia en un entorn del Vallès on es tenen registrats diferents nuclis habitats durant l’època romana, i que podria servir per abastir-los per regar camps, servir a negocis de terrisseries o a les llars.

Precisament, aquest criteri és el que s’havia utilitzat dos mil anys enrere per crear nuclis habitats, aprofitant la proximitat amb la Via Augusta, que recorria la costa de la Península Ibèrica de nord a sud, dels Pirineus a Cadis, passant pel que avui coneixem com el Vallès. Per aquest motiu, els espais on s’hi ha anat construint les botigues de Sant Pau de Riu-sec formen part d’un entorn considerat àrea d’expectativa arqueològica, motiu pel qual ja al 2007 a fer una campanya al voltant de l’antiga església de Sant Pau de Riu-sec per delimitar el jaciment ja existent, i que reuneix restes que es remunten a l’època romana republicana del segle II aC.

Amb el moviment de terres previ a l’aixecament d’un nou centre comercial centrat en el sector de la construcció, s’ha fet la darrera troballa en aquest entorn, situades entre l’autopista C-58 i l’Aeroport de Sabadell. Els estudis geològics previs van permetre localitzar un espai soterrat que tot feia apuntar que es tractava d’una galeria, moment en què es va començar a treballar per deixar al descobert l’estructura.

L’aqüeducte subterrani més gran trobat a Catalunya és el de Tarragona

“En el traçat hi hem trobat diversos pous que servien tant per facilitar la seva construcció com per garantir que es pogués accedir per garantir que l’aigua circulés correctament sense que col·lapsés”, explica Ribé. En aquests forats s’hi ha trobat els espais que servien per col·locar els llistons de fusta que feien les funcions de graons, i del seu interior se n’ha extret dolium i tègula romana, que ara s’analitzen per intentar datar amb exactitud l’època ne què el cuniculus va estar en funcionament.

La troballa de l’estructura va aturar les tasques per poder-les examinar i fer-ne els estudis arqueològics corresponents. La seva dimensió, 150 metres de longitud, el converteixen en el segon més important trobat mai a Catalunya, per darrere del de Tarragona, corresponent a la capital imperial, i del qual se n’han localitzat uns 300 metres.

Font: Público, ACN

Read Full Post »

D’origen sud-africà i comportament entremaliat però molt intel·ligent i lleial, el Crestat rodesià també conegut com Rhodesian Ridgeback (el seu nom en Anglès) és un gos que t’enamorarà a primera vista.

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra amb 3 mesos

Excel·lent com a gos de companyia, company de caça o gos de vigilància gràcies a la seva gran mida, pot ser a més, el teu millor amic. Vols conèixer tots els detalls sobre la raça?

Característiques del Rhodesian Ridgeback

Alçada a la creu: Uns 70cm aprox. en mascles i 60cm aprox. en femelles

Pes corporal: Fins a 40 quilos en mascles i 35 quilos en femelles

Tipus de pèl: Curt i de color vermellós o marró clar

Esperança de vida: 12 anys aprox.

Caràcter: Actiu, lleial, vigilant, intel·ligent, tossut, poderós

Salut: Propens a patir «sinus dermoide» (patologia congènita a la pell)

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra amb la seva mare a Reus

D’on prové la raça?

Van ser els colons europeus en arribar al Sud d’Àfrica, a l’interior del Cap de Bona Esperança, al segle XVI els que van topar amb un un poble –els Khoikhoi-, que feia servir un gos semidomesticat per protegir el bestiar.

Els agricultors, posteriorment, van millorar la raça per poder utilitzar-lo com a gos de cacera a terres inexplorades d’Àfrica. Necessitaven gossos que poguessin aixecar la caça major a més de protegir les seves granges dels humans rondadors i els animals salvatges durant la nit.

De la mateixa manera, necessitaven un gos que pogués resistir les dificultats que suposava viure a la muntanya africana, capaç de sobreviure als dràstics canvis de temperatura (de la calor del dia a les temperatures gelades de la nit), podent passar vint-i-quatre hores sense aigua.

També necessitaven que tingués els cabells curts per així evitar les paparres de la muntanya. A més, aquell gos també havia de ser un gos de companyia i protecció per a la dona i els fills. Buscaven l’exemplar perfecte.

Ja al segle XIX, els europeus havien importat una gran varietat de gossos a aquesta zona dÀfrica. Per la seva banda, a causa del clima extrem, l’escassetat d’aigua o l’aridesa del terreny, es va observar que no podien fer certes tasques.

Es van adonar que, al contrari que les races que pretenien incloure, els gossos autòctons estaven totalment adaptats i amb prou feines esbufegaven, per la qual cosa els criadors van agafar el desitjable de cada raça i van crear un súper-gos al qual van qualificar de «gos lleó».

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra cercant la frescor de la sorra

Com és el Rhodesian Ridgeback?

Ens trobem davant d’un gos de bona presència, musculós, àgil, fort i actiu, d’aparença simètrica i equilibrada. A primera vista té una bona planta i una forma atlètica, capaç de recórrer grans distàncies amb una velocitat adequada. Té una elegant agilitat i solidesa sense resultar robust.

Per descomptat, i com el mateix nom de la raça indica, així que observem un Crestat Rodesià, el que més ens cridarà l’atenció com a tret distintiu, és la cresta que aquest té a l’esquena.

La cresta està formada pel creixement dels cabells en direcció oposada|al de la resta. Normalment, comença just darrere de les espatlles i baixa fins just abans dels malucs. En el punt on comença la carena hi ha dues corones idèntiques (espirals) directament oposades entre si.

La cresta ha d’estar clarament definida i ser simètrica, estrenyent-se cap al maluc. La longitud de la corona no haurà de ser superior a 1/3 de la longitud total de la cresta o ridge.

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra

Una bona mitjana de l’amplada és de 5 cm. No obstant això, no tots els cadells neixen amb la cresta, ja que poden comptar amb més de dues corones o amb menys, o poden ser asimètriques. També pot ser curt o llarg (si bé això darrer és molt rar de veure) o pot ser irregular.

El seu mantell de cabells és curt, dens, llis i brillant, sense ser llanós o sedós. El color normalment oscil·la des del blat clar al blat vermellós o comú vermell, segons admet l’estàndard de la raça. Està permesa oficialment la presència de blanc al pit i als dits, però no és desitjable un excés de pèl blanc a l’abdomen o sobre els dits.

Shira observant els veïns propers

Morfologia de la raça

L’estàndard de la raça ens indica que els mascles han de mesurar al voltant dels 63 i 70 cm d’alçada de creu i tenir un pes d’entre els 36 i els 41 kg. Per la seva banda, les femelles resulten ser, com a la majoria de les races, una mica més petites. Tenen unes mides d’entre 61 i 66 cm d’alçada i un pes entre 32 i 36,5 kg.

El cap és de bona longitud. Posseeix un crani pla, força ample i ben marcat. El musell resulta ser llarg i potent, amb uns llavis de vores correctament ajustats i unes mandíbules fortes fetes per a la caça de preses pesades.

La seva tòfona tendeix a ser marró o negra, normalment depenent del color del pelatge. Té uns ulls rodons i expressius, d’un color en harmonia constant amb el pelatge.

Shira, el Rhodesian Ridgeback de Bellaterra

Quant a les seves orelles, són d’inserció força alta però d’una mida mitjana, les quals acaben en punta arrodonida i resulten estar enganxades al capdavant amb una caiguda molt lleu i de forma natural.

Fixant-nos en el seu cos, aquest es mostra potent ja que les seves potes davanteres són rectes i fortes, amb una correcta ossada i amb uns colzes molt propers al cos, cosa que el converteix en un animal força resistent.

El seu coll no presenta papada i llisca fins a un pit que no és massa ample, fins i tot més aviat ampli i baix. Les costelles es troben moderadament arquejades sota una potent esquena que sosté un llom fort i musculós.

La cua és gruixuda al naixement però disminueix cap a la punta que acaba amb una lleugera curvatura cap amunt

Aquesta morfologia correspon a l’estàndard acceptat i reconegut per la Real Societat Canina d’Espanya (RSCE) incloent-los dins dels gossos tipus sabueso, gossos de rastreig o races semblants.

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra a l’escalfor de l’hivern

Temperament del Rhodesian Ridgeback

El Rhodesian Ridgeback és un gos lleial, intel·ligent i independent per la qual cosa resulta ser una mica distant amb les persones estranyes sense arribar a ser agressiu.

Té un temperament tranquil, solemne, dolç i estable, anteposant ignorar abans que desafiar. El seu caràcter és fort i li agrada protegir la família.

Tot i que, sent cadell, ens trobem davant d’un gos de caràcter molt actiu, un cop madur es convertirà en un gos extremadament tranquil. Tan tranquil que, pot fer la impressió de ser un sabueso gran i gandul, encara que normalment presentarà un aspecte una mica amenaçador.

Com que aquest gos es va crear per ser, entre altres coses, un bon protector de famílies, estem davant de gossos extremadament tolerants i excel·lents companys, així que gaudeixen de la companyia d’altres gossos, sempre que no s’ajuntin massa mascles ja que podrien produir-se baralles pel domini.

Shira el Rhodesian Ridgeback de Bellaterra

Aquests gossos poden portar-se bé amb els gats si han crescut junts. Com que les seves arrels són caçadores, no sol congeniar amb altres animals molt petits ja que poden ser observats com una presa.

Es tracta d’un gos pacient, sobretot amb els nens, pels quals sent especial debilitat encara que, per la seva mida i força és recomanable estar alerta quan jugui amb ells per evitar qualsevol accident.

Són excel·lents gossos de guarda i protectors de la família, però han de saber qui està al comandament. És fidel i afectuós amb el seu amo però reservat amb els estranys, encara que rarament borda. Els gossos crestats sempre estan alerta davant qualsevol cosa que surti fora del comú.

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra entre la rocalla

Convivència i educació

Com que necessita ser entrenat des de cadell, la seva adquisició no es recomana per a persones sense experiència o primerenques. És important, com en totes les races, que se li ensenyi a socialitzar com més aviat millor doncs així s’evitaran inconvenients en el seu comportament.

El Rhodesian s’ensinistra amb facilitat de manera que la seva domesticació està per sobre de la mitjana. Aquesta raça requereix entrenament basat en reforç positiu (a base de recompenses).

Donades les seves habilitats innates com a guardians, els crestats no s’han d’ensinistrar com a gossos per a protecció. El seu instint protector natural s’ha de sotmetre a un ensinistrament en obediència per controlar-lo.

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra en plena llum del sol

Com és la seva salut?

Segons l’estàndard, la cresta del Rhodesian és un atribut indispensable, de manera que tradicionalment els criadors han descartat aquells que no complien el requisit.

Un requisit que, per altra banda, pot comportar inconvenients per a la seva salut ja que s’ha demostrat que la mutació que causa la formació de la cresta predisposa el gos a patir una malaltia anomenada «sè dermoide» o «dermoide sinus».

Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra descansant al jardí

Generalment és un gos sa i atlètic. Però, com totes les races, pot patir altres malalties:

Displàsia de maluc: La selecció genètica és una de les millors solucions per reduir la incidència, però és molt important una bona alimentació i un exercici moderat, que ajudarà a prevenir la displàsia en la seva etapa adulta.

Displàsia de colze: igual que la de maluc, és un trastorn degeneratiu que afecta l’articulació.

Hemofília: és un trastorn hereditari que produeix una mala coagulació de la sang.

Font: Laura Carrascal Gómez

Read Full Post »

FACTA NON VERBA X BELLATERRA

Read Full Post »

Els tertulians de La Taula” per Oriol Regàs i Pagès, creador del restaurant Via Veneto de Barcelona

La Taula de les mestres de l’Escola Sagrada Família de Barcelona al saló blau del restaurant Via Veneto |ARXIU BELLATERRA GOURMET

El 1970, per iniciativa del meu pare, Xavier Regàs, conversador i amant de les tertúlies, vam decidir organitzar a Via Veneto la tertúlia de “La Taula”.  La idea va sorgir d’una reunió entre el meu pare i l’Antonio de Senillosa, el Manuel de l’Arc, l’Alberto Puig Palau i jo mateix.  Coneixia bé Antonio, loquaç i divertit, i també Alberto, amb qui sentia una debilitat especial.  Va ser, crec, l’únic Playboy autèntic que vaig conèixer: amb les seves senyores estupenda, els cotxes de carreres, la impressionant casa del Castell, l’afició a dilapidar herències i fortunes recolzant la cultura, els amics i la festa.  A Del Arco, un periodista al zenit de la seva carrera, el coneixia menys, tot i que m’havia fet un parell d’entrevistes per a la secció “Mano a mà” de La Vanguardia.

Durant aquell sopar a Via Veneto vam acordar instaurar una tertúlia, sense estatuts, ni reglaments, ni cotització, que es convocaria una vegada al trimestre, convidant a cadascuna un personatge d’interès.  En un temps rècord, menys d’un mes, van donar la seva conformitat tots els contertulis, fins a vint-i-dos, contactat pels fundadors, entre ells diversos gurmets, com Néstor Luján, Horacio Sáez Guerrero i Joan Obiols, que en aquest apartat no acceptaven bromes sobre això  ;  i noms procedents de la indústria, de la banca, dels negocis, com Pau Roig, Fèlix Valls i Taberner, Josep Ensesa i Rogeli Roca.  El sector més jove estava integrat per Xavier Corberó, Santiago Dexeus, Leopoldo Pomés i Jesús Olled, sense oblidar Sempronio, Antonio María Bonet, Juan Ramón Masoliver, Guillermo Díaz Plaja i Manolo Muntañola.  També hi figurava Alberto Closas.  Amb tots aquests noms “La Taula” estava al complet, ja que el saló blau, on se celebrava els seus sopars, per una raó de dimensions no permetia admetre ningú més.

Era responsabilitat de tots els membres de “La Taula” posar-se d’acord a la persona a convidar a la següent convocatòria, la data de la mateixa i decidir a qui corresponia suggerir el menú i els vins.  Així es van formar els tàndems (convidat-contertuli) Miró-Bonet, Raimon-Puig Palau, Marsillachs-Xavier Regàs, Marisol-Ulled, Areilza-Senillosa, Trueta-Valls i Taberner, Pujol-Pomés, Rodoreda-Del Arco.

La Taula va reunir al complet per primera vegada el 3 de maig de 1970 amb l’única absència de l’actor Alberto Closas, que tenia estrena al teatre Moratín.  Gastronòmicament es va començar amb bon peu.  Els entesos van donar el seu plàcet a la pularda de Bresse a la grossel.  Abans, amb el salmó, un bon Bourgogne Thorin 1964 Réserve des Commandeurs havia provocat una onada d’entusiasme a taula i diversos comensals van demanar al Maître que els reservés l’etiqueta per a la seva col·lecció.  Així ho comentava Sempronio a Tele/eXprés, juntament amb altres referències de “La Taula”.

També en un altre article molt posterior de finals dels vuitanta, Horacio Sáenz Guerrero explica que els reunits fundacionals van acordar no convidar mai cap polític, no només per prevenció general, sinó perquè alguns dels més interessants es trobaven a la clandestinitat, i no era  cosa de cometre inprudències.  La Taula va ser convocada en vint-i-tres ocasions més, a l’estil Llarg dels seus sis anys de vida, per agasajar cada vegada a un convidat.  Els contertulians van gaudir de la joventut de Pepa Flores, de la professionalitat i interès de Núria Espert i de la simpàtica barra de Carmen Sevilla.  Diversos escriptors van assistir a aquests sopars, entre ells, Camilo José Cela, que imposava la seva profunda veu per sobre dels comensals, Antonio Bueno Vallejo, tan assequible i tan amè;  Paco Noy, proper i entès gastrònom, i Josep Pla, per a la trobada del qual tota “La Taula” es va desplaçar a la Gavina de S’Agaró, on Josep Ensesa va oferir un sopar memorable i on Pla va estar més Pla que mai.

Mercè Rodoreda, després d’assistir de convidada a una d’aquestes tertúlies, va comentar en una carta que va enviar el 5 d’octubre de 1970 al seu company Armand Obiols: “Va venir l’Oriol Regàs. Oh! És per menjar-se’l.  Te el feillet bell i és prim i alt.

Com a artistes he de citar Alberto Closas, que sinó la seva condició de contertulis a la de convidat;  també Adolfo Marsillach, conegut i admirat per tothom, i Raimon, en una de les seves èpoques més compromeses com a cantautor.  Els pintors i escultors despertarien sempre l’interès dels taulistes.  Joan Miró en va ser el primer i va mostrar el seu encant i profunda senzillesa.  Eduardo Chillida, segur de si mateix, va desconcertar al principi per les manifestacions.  Pere Pruna va estar loquaç i divertit, i l’arquitecte Josep Lluís Sert, a instàncies de diversos requeriments, va explicar la seva etapa com a deixeble de Le Corbusier i la realització de la Fundació Miró.

Tot i que s’havia acordat no convidar polítics.  En els darrers sopars van estar presents José Maria d’Areilza, Comte de Motrico, que va donar una lliçó magistral sobre el problema bàsic d’ETA i les afirmacions del qual continuen, encara ara i al cap de tants anys, sent del tot vàlides;  Josep Tarradellas, com a fervent i just homenatge al seu retorn;  Jordi Pujol, que va encertar en els pronòstics del futur polític d’Espanya i Catalunya, i va deixar intuir a tots els reunits la seva vetllada pertinença al pensament de centre dreta, i Fabián Estapé, aquesta convocatòria havia provocat una irada controvèrsia.

També van ser convidats el metge Josep Trueta, el director de Museu del Prado, Javier de Salas, l’editor Antoni López Llausás i Armand Carabén, just quan havia aconseguit el traspàs de Johan Cruyff al F.C.  Barcelona.

Va ser una experiència interessant, encara que ja llavors la vivianos com un luxe a deshora, com un intent de recuperar el plaer de conversar sobre allò diví i allò humà, fins i tot a costa de perdre hores de son.

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA

Biografia d’Oriol Regàs i Pagès

Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.

La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA

Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.

Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.

Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i

juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.

El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.

Font: Destino, Los años divinos, Oriol Regàs i Pagès, Wikipèdia

Read Full Post »

Aportacions Catalanes Universals|Pagès Editors

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble de Catalunya en el decurs de la història en tots els camps d’activitat que n’han ultrapassat les fronteres. Les aportacions són molt variades i s’incardinen en els diversos camps de l’activitat humana (arts plàstiques, literatura, arquitectura, enginyeria, recerca, legislació, urbanisme, teatre, circ, esport, descobriments geogràfics, cuina, societat, educació, religió…). D’una manera especial sobresurten les aportacions en els àmbits de la medicina, la tècnica i la recerca, les arts plàstiques, la literatura, la música, l’arquitectura i la religió. Una magnífica carta de presentació de Catalunya que inclou un breu resum de la història del nostre país, les 223 aportacions explicades i il·lustrades i comentaris finals a càrrec de personatges catalans actuals de tots els àmbits.

La Biblioteca Popular per a la Dona

L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. 1911. Fot: Baguñá i Cornet.

Dins el context històric de la Renaixença, procés de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle xix, el 1909 —dos anys després que Prat de la Riba hagués fundat l’Institut d’Estudis Catalans— es va crear a Barcelona la primera biblioteca pública femenina d’Europa, la Biblioteca Popular per a la Dona.
La fundà Francesca Bonnemaison i Farriols, pedagoga, que era conscient de les greus mancances de les dones pel que fa a formació i autonomia personal, i coneixia els incipients corrents de feminisme. Per això, quan l’any 1909 el rector de l’església de Santa Anna de Barcelona li adjudicà la responsabilitat de la biblioteca parroquial Obra de Buenas Lecturas ubicada en el claustre, ella no dubtà a fer-ne un espai on totes les dones, i especialment les treballadores, poguessin ampliar els seus coneixements i fer sentir la seva veu. Aquest mateix any fundà la Biblioteca Popular per a la Dona i l’any següent l’acolliment de la proposta era tan gran i l’espai tan petit, que la biblioteca esdevingué institut i es traslladà a la Casa de la Misericòrdia del carrer d’Elisabets de Barcelona, amb el nom d’Institut de Cultura Biblioteca Popular per a la Dona. S’hi feien conferències i les classes s’orientaven dins l’àmbit científic, manual i artístic. Es crearen tallers semblants als del corrent artístic Arts and Crafts.

Francesca Bonnemaison Farriols Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

S’intentava donar a la dona una preparació adequada a les exigències de les noves professions i ampliar la seva cultura en una època en què no tenia encara accés a la universitat. Es creà també una borsa de treball.
Tot això fou possible en part perquè Francesca Bonnemaison, pel fet d’estar casada amb Narcís Verdaguer i Callís —cosí germà del poeta Jacint Verdaguer— es relacionà amb ambients intel·lectuals i polítics, especialment de la Lliga Regionalista, i amb la seva personalitat inquieta i el seu tracte amable i persuasiu, aconseguí sensibilitzar persones que s’implicaren en aquell projecte de cultura i hi invertiren recursos materials imprescindibles per al seu bon funcionament.

El prestigi de l’institut i de la biblioteca creixia, i el nombre de sòcies era cada vegada més gran; l’octubre del 1922 s’inaugurà una nova seu al carrer Sant Pere Més Baix, número, 7, de Barcelona, que arribà a les vuit mil associades.
Però la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) estroncà les activitats i Francesca Bonnemaison s’exilià a Suïssa. Tornà el 1941 i tingué una gran decepció quan veié que l’Institut s’havia convertit en Instituto de Cultura para la Mujer, dirigit per la Secció Femenina de la Falange amb uns objectius que ella no compartia.
Durant el franquisme, l’edifici fou cedit a la Diputació de Barcelona i allotjà diferents institucions. Finalment, quan l’Institut del Teatre el deixà lliure l’any 2000, es tornà a reivindicar com a espai de dones i, actualment, amb el nom d’Espai Francesca Bonnemaison, és la seu de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, de l’Oficina de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home, de l’Escola de la Dona i del Centre de Cultura de Dones.
L’entorn sociocultural de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) i la força de la societat civil de la Catalunya d’aquell temps, propiciaren aquesta aportació pionera a Europa, on fins uns vint anys més tard no apareixeren institucions semblants, com la Faucett Library de Londres (1926) i la Bibliothèque Marguerite Durand de París (1932).

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país

L’escultura de geometries i relleus
Les obres de l’escultor Josep Maria Subirachs són reconegudes com de les més expressives i representatives de l’art contemporani, mostren la modernitat del seu país, Catalunya, on ha estat precursor de l’avantguarda en la segona meitat del segle xx.
Amb un gran domini de la tècnica i amb una escrupolositat formal, ha creat un llenguatge propi, expressiu, amb escasses influències externes.
Les seves escultures s’exposen en nombrosos museus arreu del món: als Estats Units, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Suècia, la Xina, Corea i el Vaticà, i en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i altres ciutats de l’Estat espanyol.

Josep Maria Subirachs amb Francesc Pérez, del Cercle Comtal de Barcelona

Ha creat una gran quantitat d’escultures per a espais oberts, entre d’altres destaquen: Forma 212 a l’entrada dels jardins Mundet de Barcelona (1957), la façana i les portes del santuari de la Virgen del Camino a Lleó (1961), el monument a Narcís Monturiol a Barcelona (1963), el monument a les Olimpíades a Mèxic (1968), el monument a Ramon Llull a Montserrat (1977), el monument a la Generalitat de Catalunya a Cervera (1982), el monument a la unió d’Orient i Occident a Seül (1988), els monuments a Francesc Macià, a Vilanova i la Geltrú (1983) i a Barcelona (1991), i el recobriment escultòric de la Façana de la Passió del temple de la Sagrada Família a Barcelona, que li fou encarregat el 1987.
Ha utilitzat tota mena de materials: terra cuita, bronze, fusta, ferro, marbre, formigó, fibrociment, pedra i també coure, vidre, alumini, acer i vori. Darrerament ha combinat fragments pictòrics amb les escultures.
Com a gravador ha treballat la litografia, la serigrafia, l’aiguafort, el linòleum i la punta seca.
Josep Maria Subirachs i Sitjar, escultor, dibuixant i gravador, treballà com a aprenent en el taller d’Enric Monjo (1942-1947). Estudià com a alumne lliure a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1945) i Enric Casanoves fou el mestre amb qui aprofundí el treball d’escultor (1947-1948).
Als vint-i-un anys realitzà la seva primera exposició a la Casa del Llibre (Barcelona, 1948). Participà a partir del 1949 en diverses edicions del Saló d’Octubre de Barcelona.
Becat per l’Institut Francès a París (1951), residí uns anys a Bèlgica (1954-1956), on féu diverses exposicions. Entre altres reconeixements, obtingué una medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria (1957), el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el Juli Gonzàlez de l’Associació d’Artistes Actuals (1958). En les dècades dels anys seixanta i setanta exposà en nombroses ciutats de la resta d’Europa i dels Estats Units.
Després de les primeres obres influïdes pel Noucentisme, moviment cultural iniciat a Catalunya a la primeria del segle xx, evolucionà vers un expressionisme i un procés d’esquematització que desembocà en l’abstracció amb una evolució posterior vers un neofigurativisme en els quals barreja figura i abstracció, positiu i negatiu, d’una manera personal, amb la utilització de la dialèctica còncau-convex, de manera que el buit té el seu propi espai al costat de la forma.
Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1979), Corresponding Member de la Hispanic Society of America de Nova York, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa (1986) i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), entre altres reconeixements amb què fou distingit.

Font: El Punt Avui, Pagès Editors, AFB, http://www.funDoc.net

Read Full Post »

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) fou un promotor cultural, aventurer i empresari català. Fou fundador de la discoteca Bocaccio i ànima del moviment d’intel·lectuals conegut com a Gauche Divine a la Barcelona de la dècada de 1960 i 1970.

Restaurant Via Veneto (Barcelona) PROSPECTE PUBLICITARI ANYS 1970

Pocs mesos després d’inaugurar Bocaccio també s’obria el restaurant Via Veneto.

El seu nom es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, llavors Calvó Sotelo, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.

El projecte de Via Veneto el tenia encallat i vam convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, vam anul·lar la col·laboració.

S’havia creat una societat mercantil a nom del meu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel meu pare, el meu germà Xavier, jo mateix. I la meva tia Maria Castells. Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític. També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.

Encarreguem la decoració al meu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 40 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.

També Xavier va ser l’autor del famós logotip de Via Veneto.

Logotip del restaurant Via Veneto de Barcelona|BELLATERRA GOURMET

És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.

Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada.  L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.

El primer maître i director va ser Manuel Jiménez Camas, un expert amb idiomes que mai no va controlar la situació.  D’altra banda, jo era conscient de les meves limitacions com a restaurador i que sota cap concepte Via Veneto podia en aquell moment representar una competència per al Reno de Antonio Julià o el Finisterre de Milagros i Garcia, dos restaurants amb molt d’ofici que pràcticament es repartien  al públic poderosos de la ciutat, al migdia en dinars de negocis i de nit en un món festiu i familiar.

El nostre únic avantatge era el servei.

  Crec que aconseguim donar el millor de la ciutat, encara que reconec que en alguns tocs i innovacions ens passem de vegades pel que fa a cures, detalls i delicadeses.

El risc de la cuina sofisticada i irregular del xef Àngel Pastor el compensem amb la qualitat al servei.  En aquest apartat Jiménez va realitzar una tasca positiva, creant les bases per desenvolupar un eficient servei a Via Veneto que ha estat sempre el seu millor emblema i que encara perdura.

Els començaments van ser molt durs.  Hi ha una anecdota que refreixa amb claredat el desconcert en què ens movíem: vaig considerar que, atesa la categoria que ens proposàvem assolir, necessitàvem tenir en nòmina un sommelier, però en aquella època encara no existien bons enòlegs i el que vam escollir oferia als clients el  Señorito de Sarrià en lloc Señorio de Sarria.  Sense comentaris.

Des de la mateixa inauguració figurava en nòmina un jove cambrer de grans qualitats, José Monje Canut, que aviat esdevingué el gran protagonista del restaurant.  El 1970 el vaig nomenar director.  A la cuina, com a xef, hi figurava M. González, procedent del Jockey de Madrid.  Es tractava d’un cuiner sense rival i de consciència bohèmia, a qui els agradava, a les hores lliures, dibuixar, pintar i tocar el piano.

Via Veneto, en certa manera, va ser víctima de les meves pròpies contradicions.  Amb una clientela d’empresaris, membres de l’alta burgesia de la ciutat i autoritats del franquisme, em resultava difícil de compaginar la meva visió particular d’una societat més justa que no estigués sotmesa a una dictadura interminable.

En una ocasió, quan José Monje ja havia estat nomenat director, despatxant amb ell li vaig dir: Monje, aquest és un negoci per a vostè i per a mi.  Vostè perquè ho porta i jo perquè m’ho he inventat.

A partir de llavors vam començar a comprar les participacions dels altres socis i el 1978 vam constituir la societat José Monje S.A.  a parts iguals.  Al cap de tres anys, el 1981, quan jo estava muntant Up & Down, es va queixar que, amb això, faria la competència a Via Veneto, i, com que no hi estava d’acord, volia vendre les seves accions o comprar les meves.  Així doncs, li vaig vendre el meu cinquanta per cent a terminis i es va acabar una llarga relació que havia durat catorze anys.

Després em vaig adonar que li havia d’haver proposat que Via Veneto, mitjançant un contracte públic i rendible, es fes càrrec de la cuina d’Up & Down.

Des de llavors Monje, que ha seguit una línia irreprotxable a Via Veneto, va voler minimitzar qualsevol passat en consonància del cognoms Regàs, tant és així que fins i tot quan el 2000 va rebre un merescut homenatge de la seva trajectòria professional de la resta de restauradors de Barcelona, ​​segons em  van dir, va esborrar el meu nom de la llista de convocats.

Per sort, aquesta situació s’ha normalitzat i la nostra relació avui dia és del tot sincera i afectuosa.  Tots dos hem recobrat la nostra autèntica i llunyana amistat, i esperem que s’hi afegeix el seu fill Pere, que ja col·labora en la direcció del restaurant.

A la festa del 40 Aniversari del Via Veneto, Monje va tenir en el seu discurs un entranyable record per a mi.  No ha permès mai que pagués quan he anat a sopar a casa seva, motiu pel qual he anat molt poques vegades.  Tot i això m’agrada anar perquè conec encara diversos dels seus empleats i el pas per Via Veneto em porta sempre càlids records.

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA

Biografia d’Oriol Regàs i Pagès

Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.

La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA

Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.

Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.

Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i va ser un dels fundadors de la revista L’Avenç juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.

El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.

Font: Oriol Regàs i Pagès, Destino, Wikipedia,

Read Full Post »

Entre els cadàvers trobats podrien estar els dos joves del poble d’Arjonilla (Jaén), Luis i Leonardo Torres Rueda, de 19 i 21 anys respectivament.

Els treballs d’exhumació de la fossa comuna de La Algaba s’han saldat amb la localització de 59 cadàvers davant de la previsió inicial de rescatar 144 cossos, segons l’Associació Pro-Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Fossa comuna de La Algaba (Sevilla) – ASSOCIACIÓ COMARCAL PRO-MEMÒRIA DEMOCRÀTICA VEGA MEDIA DEL GUADALQUIVIR

L’Ajuntament algabeny, que ha dut a terme aquestes tasques des del mes de maig passat gràcies a una subvenció concedida per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) complementada amb fons propis, dóna per finalitzada així l’exhumació en constatar que no hi ha indicis de la presència de més restes humanes a la parcel·la excavada, situada a l’antic cementiri de la localitat.

L’empresa Aranzadi, encarregada de l’exhumació, n’ha extret un total de 59 esquelets humans, 18 durant la primera fase dels treballs, l’any 2021, i 41 en aquesta segona fase entre maig i juny de 2022. A aquests cal afegir les restes de -almenys- tres persones més trobades durant els treballs realitzats el passat any 2014 per l’arqueòleg Juan Luis Castro i el seu equip.

Es tracta dels cossos de presos del camp d’extermini de Las Arenas, que van morir a causa de la desnutrició i de malalties. Les seves restes han estat dipositades al cementiri municipal per al seu estudi antropològic a l’espera que la Junta d’Andalusia faci les oportunes proves genètiques als familiars localitzats a tot Espanya per l’Associació Comarcal Pro Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Segons les investigacions dels historiadors María Victoria Fernández Luceño i José María García Márquez, un total de 144 interns del camp de treball esclau de Las Arenas van morir entre 1941 i 1942 a causa de les males condicions de vida que van patir: amuntegament, pèssimes condicions higièniques, desnutrició i malalties.

Totes aquestes víctimes, procedents de diverses comunitats autònomes espanyoles, però també de Portugal i Algèria, van ser portades al camp esmentat per les seves idees d’esquerres o, simplement, per ser pobres que exercien la mendicitat als carrers de Sevilla després de la Guerra Civil, i van ser emprades com a mà d’obra esclava a la construcció del Canal del Viar, en altres obres i en feines agrícoles.

Es dóna la circumstància que dels 144 morts se’n coneixen els noms i els cognoms, la data de la mort i el lloc de naixement, per la qual cosa des de l’Associació Comarcal s’ha fet una feina ingent per localitzar els seus familiars.

Per això, i amb la força que dóna l’esperança manifestada pels familiars, aquesta associació considera ineludible la necessitat de trobar una segona fossa comuna on reposin les restes de les 82 persones que completarien la vergonyant llista dels presos que van morir al camp de extermini de les Arenes. En aquest sentit, se seguirà treballant al costat de l’Ajuntament de l’Algaba fins aconseguir l’exhumació de totes les restes humanes de les víctimes i donar-los una sepultura digna

Font: Europa Press

Read Full Post »

La companyia ha rebut milers de demandes que vinculen l’ús del seu producte infantil a llarg termini amb el càncer d’ovaris

Se l’ha acusat d’incloure en el producte asbest, un mineral de composició i caràcters similars als de l’amiant

La farmacèutica Johnson & Johnson ha anunciat que al 2023 suspendrà la venda del seu producte de pols de talc per a nadons arreu del món, dos anys després de fer-ho als Estats Units i al Canadà, pressionada pels milers de denuncies sobre la seguretat del producte.
En una breu nota, l’empresa ha informat que ha pres la “decisió comercial” de substituir el talc per midó de blat de moro en aquest producte infantil després de rebre unes 38.000 demandes que vinculen el seu ús a llarg termini amb el desenvolupament de càncer, tot i que segueix negant que aquesta en sigui la causa.
A finals de 2018 van aparèixer informacions que apuntaven a que J&J sabia des de feia dècades que el seu pols de talc contenia asbest, un mineral de composició i caràcters similars als de l’amiant i amb efectes nocius per a la salut.
Des de llavors, J&J s’ha enfrontat a milers de demandes en les que s’acusa el fabricant d’haver contribuït al desenvolupament de càncer d’ovari de les consumidors, un extrem que l’empresa rebutja i que cada any l’ha obligat a destinar milions de dòlars en litigis.
“La nostra posició sobre la seguretat del nostre pols de talc cosmètic segueix sense canviar. Defensem fermament les dècades d’anàlisis científiques d’experts metges d’arreu del món que confirmen que el pols de talc per a nadons de J&J és segur, no conté asbests i no provoca càncer”, va declarar la companyia.
L’empresa afronta altres problemes judicials als Estats Units, i ha acceptat a principis d’aquest any pagar milions de dòlars a diversos estat, en conjunt amb altres grans distribuïdores de medicaments, per la seva responsabilitat en la crisi dels opioides.

Font: Efe

Read Full Post »

Inscripcions obertes + samarreta + obsequis per la Sansi 10 de Bellaterra
LA CURSA DE LA DIADA!!
El proper diumenge 11 de Setembre, Bellaterra acollirà la seva decena cursa popular de la Diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració @EsportsDiba

El diumenge 11 de setembre, Bellaterra acollirà la seva novena cursa popular de la diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, les darreres edicions han estat la cursa popular del dia amb més participants a Catalunya, amb fins i tot més de 1.000 inscripcions.

En aquesta nova edició la cursa serà de 5 i 10k i ja estan obertes les inscripcions, cronometrades i puntuades per a la lliga Championchip. Vestuari, bústies de sortida, nom al dorsal, massatgistes, premis per als 3 primers i 3 primers de cada categoria dels km 5 i 10. entre altres avantatges dins del preu de la inscripció.

La 10ª Sansi de Bellaterra tornarà a ser una cursa popular, en un entorn idíl·lic i tranquil, amb un atractiu recorregut per la “Via verde”. En aquesta edició amb motiu de la Diada, 11 de setembre, per a aquells que escullen l’opció amb una bossa de regal amb productes dels patrocinadors i una original samarreta tècnica, amb un gran sorteig entre els participants, i milers de fotografies i vídeos gratuïts, amb un diploma personalitzat per a cada participant.

Les inscripcions es poden fer a http://www.lasansibellaterra.com on també es pot trobar la informació necessària per arribar a Bellaterra, ruta, normativa, consells, plans d’entrenament…

Més informació bellaterra@lasansi.com

Read Full Post »

Older Posts »