“La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat”.
Sisco Ribó es pagès i poeta 📷 Cedida
Sisco Ribó (pagès i poeta) ✍️ La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat. També, segurament, és un triomf de les campanyes antitabac, i sobretot de la pressió social. I aquí és on la cosa em trontolla. Deixar de fumar és una decisió personal i estranya; un no deixa de fumar perquè ja no li agrada (l’addicció té això), no he conegut cap fumador que ho hagi deixat perquè el tabac li repugna. Deixes de fumar perquè t’ho diu el metge, perquè quan et lleves al matí estossegues com un gos vell, perquè a la nova parella no li agraden els petons amb regust de cendrer… i darrerament la pressió social és tan gran que la gent deixa de fumar, sobretot, perquè deixin de mirar-la malament, com si haguessis comès un delicte, per no sentir més, en una reunió o en un bar, aquella pregunta amb aquell to sardònic «encara fumes?, mira que a fora fa un fred que pela», i aquell somriure autosuficient de qui no té el vici.
La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat.
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat. Per als homes era una expressió de masculinitat, de seguretat, de sensibilitat… Us imagineu Humphrey Bogart sense el cigarret als llavis?, hauria semblat un pobre home. Però divago, aquest és un tema per una llarga discussió de barra de bar (sense tabac, és clar)
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat.
Els arguments de l’administració en la lluita antitabac són potents: la despesa en sanitat pública és el que més s’utilitza, tractar els càncers de pulmó, les malalties cardiovasculars, costa molts diners a l’estat (també costa molts diners totes les altres malalties derivades de la mala alimentació, del consum d’alcohol, de l’estrès i la depressió…). En fi, el que té de bo fumar (si se’m permet parlar així), és que no afecta psicològicament, ningú perd el seny per fumar (tabac). Fumar és un vici, però també és un plaer, i pagar un plaer sempre ha tingut un preu elevat. Potser és això.
D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador?
S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara m’agradaria parlar de l’altra droga legal, l’alcohol, per fer una mena de comparativa. La gent beu, i beu molt, i quan has begut molt i durant molt de temps, et canvia el caràcter. No soc psicòleg ni he fet un estudi en profunditat sobre el tema, però ho he observat en molta gent i ho he viscut en carn pròpia. L’alcohol també mata, i mata de la pitjor manera, mata famílies, mata relacions amb amics i parelles, mata l’educació dels fills…I malgrat això no està malt vist beure. I em pregunto: perquè s’estigmatitza tant el consum de tabac i no el d’alcohol?. D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador? S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara aniré a prendre una cervesa i a fer un cigarret en una terrassa, que encara ens deixen.
“Compartim amb Bellaterra Gourmet la recepta de Torrijas amb albercoc, fruits vermells i sorbet de bergamoto de Jean Louis Neichel”.
Torrijas de Jean Louis Neichel 📷 Cedida
Per a 4 persones
Ingredients
Llenques de pa
1/2 kg. d’albercocs madurs
1/4 l. de crema pastissera
Llet de vainilla:
0,5 1. de llet
5 ous ecològics del 0
125 gr. de sucre
Vainilla líquida
Licor de préssec
150 gr. de fruits vermells de temporada: maduixetes, gerds, nabius, etc.
Coulis de maduixetes del bosc Coulis de préssec fresc
Festucs picats Gelat de bergamoto Cardamono
Elaboració
Fer una barreja clàssicq amb la llet infusionada en te anglès i afegint extracte de bergamoto a la sorbetera. Preparar una crema pastissera on la llet per a la crema tingui una infusió dels pinyols d’albercoc aixafats, o d’ametlles amargues.
Refredar.
Remullar les llesques de pa a la llet de vainilla durant 2-3 hores.
Fregir en una paella amb mantega.
Cobrir les llesques fregides amb la crema pastissera alleugerida amb crema muntada.
Preparar unes orellanes d’albercocs frescos saltant-los amb mantega, caramel·litzant-los amb sucre
i desglaçar una mica de licor de préssec al final. Cobrir la llesca amb aquestes orellanes.
Presentació
Col·locar la llesca en un plat i decorar amb els Coulis de maduixetes i de préssec. Repartiu les fruites vermelles fresques, festuc picat i una bola de bel·lat. Serviu-ho amb un cruixent de cardamono.
LLUIS TORRES ✍️ El desaparegut restaurant ‘Neichel’, era situat al número 1 del carrer de Beltrán i Rózpide, al barri de Pedralbes de Barcelona, va estar actiu des de la seva creació l’any 1980, fins al moment en què la crisi econòmica i la jubilació del seu creador, Jean Louis Neichel, l’obligaren a tancar les portes. Va ser l’únic restaurant barceloní present a la guia Relais Château Gourmand i durant la seva trajectòria va aconseguir dues estrelles a la Guia Michelin. El 1981 l’establiment va guanyar el Premi FAD d’interiorisme. La cuina d’en Neichel fou una cuina d’autor, molt creativa, però sempre amb el producte com a gran protagonista.
Neichel fou un restaurant ubicat al barri de Pedralbes de Barcelona. Dirigit pel cuiner Jean-Louis Neichel i la seva esposa Evelyn Fuertes a la sala.
Cuiner alsacià de formació clàssica, Jean Louis Neichel es recorda, probablement, com la millor representació espanyola de l’alta cuina europea, en la seva versió més atrevida i moderna. Entre nosaltres des de fa més de dues dècades, abans d’inaugurar casa seva barcelonina va travessar una intensíssima etapa al capdavant dels fogons d’El Bulli de Cala Montjoi, restaurant al que va convertir en un lloc de visita obligat per als amants de la cuina de qualitat, un caràcter que ha mantingut des de llavors, quan Neichel aconseguís l’estrella Michelin.
Neichel fou tot un luxe de restaurant amb vistes a un jardí interior
El 1980 va decidir que havia arribat el moment de disposar d’un lloc propi a Barcelona i donar a conèixer les seves teories gastronòmiques a un públic tan nombrós com el de la gran capital de Catalunya. Així va sorgir el restaurant Neichel, nom que equivalia com garantia de qualitat i “Savoir faire”. Però la seva formació professional es remunta a molt temps enrere, quan va dur a terme els stages d’aprenentatge que exigeix l’hostaleria francesa, iniciant temps després un periple per diferents restaurants, un d’ells el d’Alain Chapel.
Semblava un català de tota la vida i el seu restaurant fou un dels més luxosos de la ciutat de Barcelona.
Tot i que era patent a la seva carta la tradició centre europea, Jean Louis mai oblidà la gran personalitat gastronòmica de Barcelona i incorporà algunes de les receptes més sol·licitades pel públic de la terra catalana. Com a gran restaurant, les variacions a la carta eren constants, i alguns plats que li van atorgat les seves senyes d’identitat es mantenien a la carta tant com era possible, sobretot els diferents peixos, amb les quals Neichel obtenia uns resultats espectaculars.
“El cuiner nascut a Alguaire acaba d’inaugurar a Sant Vicenç dels Horts un espai en què s’exhibeix el seu llegat més preuat i personal“.
Josep Lladonosa a casa seva 📷Pau de la Calle
Trinitat Gilbert Martínez*✍️Ni Alguaire, ni Lleida ni Barcelona ni Pineda de Mar. La població que ha inaugurat un museu dedicat al cuiner Josep Lladonosa (84 anys), ha estat Sant Vicenç dels Horts.
“Portava divuit anys proposant a les poblacions on he viscut de crear una cuina pública a la qual pogués llegar les meves eines de cuiner, les meves olles d’aram, les col·leccions de ganivets, els més de mil llibres de cuina que he conservat, i també altres documents, com els programes de televisió que vaig fer per a TVE, que gravava a Sant Cugat, abans que comencés TV3”.
Finalment, per una carambola del destí, pel fet que en una conferència que el cuiner va fer a Sant Vicenç dels Horts hi va comentar que el seu desig era crear un museu amb una cuina, ho ha aconseguit. “A Alguaire fins i tot volia cedir a la vila la casa paterna perquè s’hi fes, i ni així me’n vaig sortir”. Tant se val, s’afanya de seguida Lladonosa per continuar amb la conversa.
Inauguració de l’Espai Lladonosa amb el ministre Miquel Iceta 📷 @phi fotografia
El dia de la inauguració el va acompanyar la família, autoritats polítiques i el cuiner Javier Torres, de la Cuina Germans Torres. “Els vaig tenir tots dos com a alumnes tant a l’escola Arnadi com a la Robert de Nolla, de Barcelona, en una època en què hi havia molt poca cosa més per estudiar cuina. Eren entusiastes, els tenia asseguts a primera fila”, explica Lladonosa. Van establir de seguida una amistat i estima forta, i des de llavors han mantingut un vincle estret, perquè el cuiner no va fallar mai a cap alumne disciplinat, com a ell li agrada dir.
La cuina es fa malament, perquè els plats necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts ”
Seguint el fil de les escoles de cuina on va treballar, Lladonosa assenyala que l’essencial era ensenyar a l’alumnat les bases, els fons, els brous, després les salses, i més tard, els plats elaborats, els guisats. Però actualment “pocs restaurants ho fan”, es lamenta. Per què no hi ha fricandós ni mars i muntanyes ni altres plats de la cuina catalana? “Perquè la cuina es fa malament, perquè són plats que necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts”.
Dit amb altres paraules, perquè “les cartes de gran part dels restaurants consisteixen en plats momentanis, que vol dir saltats, fregits, brasa”.
Així doncs, “ni el fricandó ni cap altre guisat els trobem als restaurants, perquè no es poden fer en dues hores”.
Per fer el receptari de la cuina catalana es necessita temps i ganes, i “no n’hi ha”. El cuiner també hi veu altres factors que ho expliquen, com ara “la maleïda cuina d’autor, que ha espatllat la cuina catalana”. Juntament amb el concepte de cuina d’autor, també n’hi ha d’altres, com el de fusió, de mercat o d’avantguarda, i a la pràctica vol dir que fan una esqueixada de bacallà amb maduixots o cireres. “No, jo dic que això no és una esqueixada perquè n’han desvirtuat el concepte d’esqueixar, i el plat. Jo els proposo que li posin un altre nom, però esqueixada, no”. I el mateix amb altres plats. “Les escalivades no es fan al forn, perquè llavors fem verdures enfornades, per contra, escalivar vol dir coure un aliment al caliu d’un foc”. El respecte a la cuina és justament la tècnica, el procediment i també l’acceptació dels ingredients que conformen la recepta.
“A França mai no passarà que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim”.
La cuina catalana, una de les més antigues d’Europa, amb documents del segle XIV, l’ha estudiat bé Josep Lladonosa. Un dia, després de la jornada laboral –va començar a treballar amb catorze anys al Majestic Hotel Inglaterra de Barcelona (actual Majestic Hotel)– va topar per casualitat amb uns receptaris antics. S’hi va interessar, i llavors va començar un plantejament nou, professional i vital: “Em vaig proposar recuperar, dignificar i divulgar la cuina catalana”. Aleshores tenia 19 anys i amb aquest propòsit va estudiar els plats de volums com El llibre de Sent Soví, que adaptava del català antic amb l’ajut del professor Rudolf Grewe, “el manuscrit del qual es pot consultar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona”. Un cop tenia adaptades les receptes, el cuiner les portava a la pràctica, les cuinava. “I les vaig anar fent totes, excepte el rostit amb carn de gat salvatge, que aquesta no em va atreure mai”. Amb aquest fet, ja la dignificava, la cuina catalana. I encara li faltava divulgar-la: “Ho vaig fer a les meves classes com a professor de les escoles de cuina Arnadi i Robert de Nola, als programes de televisió, per als quals jo preparava els guions, a les conferències, a les jornades de cuina catalana que vaig organitzar, i també als restaurants”.
El seu primer restaurant propi, El Quatre Barres, on treballava juntament amb la seva dona, Pepita Guillaumet, i que va marcar una època estel·lar per a la cuina catalana o, també, anys després, al 7 Portes, on es va jubilar com a cuiner quan tenia 63 anys.
Josep Lladonosa cuinant a casa seva 📷 Pau de la Calle
Per acabar, quan el cuiner fa un resum de la seva trajectòria, sempre lligada a la cuina catalana, considera que actualment es troba tal com la va trobar quan tenia 19 anys, quan els dos únics plats que es feien eren el conill i la botifarra amb seques. Aleshores no es defensava la cuina catalana, perquè la nouvelle cuisine francesa era l’hegemònica, la que es copiava arreu del món, i que ell també va fer, fins i tot va aprendre francès per llegir-ne els receptaris. “L’èxit de la nouvelle cuisine va ser que es va alleugerir, que va adonar-se que les receptes greixoses no tenien sentit per a una societat que s’havia tornat sedentària, i el concepte va calar fondo”. Just amb aquesta mateixa idea, la cuina catalana que va divulgar Josep Lladonosa, el receptari català, també es podia depurar i alleugerir. El mateix fricandó, la vedella amb bolets, es podien cuinar de forma elegant, menys greixosa. Gràcies a la seva tasca, i a la d’altres cuines que compartien la filosofia de Lladonosa, la cuina catalana es va respectar. Ara bé, “hem retrocedit; ni els mateixos restaurants de Lleida tenen formatges fets a les comarques, que són boníssims”. I el cuiner sentencia: “A França mai no passarà, que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim?”.
Josep Lladonosa, en cinc preguntes
Li agrada menjar als restaurants?
— No hi vaig, perquè no em sembla bé el que fan, però he de dir que mai no m’he queixat quan hi vaig. En canvi, quan trobo algun plat molt ben fet, felicito el cuiner. Actualment, menjo millor a casa que enlloc.
Qui cuina a casa seva?
— Els dos, la Pepita i jo.
Quins són els plats que cuinen quan tenen alguna celebració?
— El fricandó i l’ànec amb peres.
Què és la cuina de Lleida segons el seu parer?
— Plats de caça, cassoles de tros, formatges, i no només els caragols i la carn a la brasa.
Quin és el seu plat preferit?
— Tots, si estan ben fets. Ara bé, ara que soc gran, em passa que m’he fet molt llaminer. El gust dolç l’assaboreixo molt. La fruita de Lleida, la millor
*Trinitat Gilbert Martínez Periodista
Porta trenta anys d’experiència en periodisme gastronòmic. Vaig dirigir la revista ‘Cuina’ en els seus anys fundacionals, he treballat a Catalunya Ràdio en programes com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i magazins de tarda com a responsable de la informació gastronòmica, i especialment vaig treballar com a guionista en el programa d’educació ‘Eduqueu les criatures’ del periodista Carles Capdevila. A TV3 he treballat com a guionista per al programa ‘Qui els va parir’. A la Cadena Ser, vaig treballar amb el periodista Josep Cuní en el programa ‘Aquí, amb Cuní’, en què m’encarregava de la secció de gastronomia. A Rac1 col·laboro en el programa ‘Viatja bé’, en què explico viatges gastronòmics. He impartit cursos com a professora associada a la Universitat de Vic, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya dins dels graus de Periodisme i Ciències Culinàries i Gastronòmiques. També imparteixo conferències sobre cuina catalana a les biblioteques de Catalunya. L’any 2024 vaig guanyar el premi Mos de la Generalitat de Catalunya com a millor ambaixadora de la cuina catalana. He escrit el llibre ‘Via Veneto’ (Planeta gastro), basat en la història i l’actualitat del restaurant del carrer de Ganduxer de Barcelona. Soc llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra.
“El Registre Civil digital ha substituït l’arcaic Llibre de Família, encara que aquest continua conservant-ne la validesa”.
Imatge d’un Llibre de Família, ara en dessus 📷 Jesús Hellín / Europa Press
Javier Mercadal Serrano✍️El Llibre de Família, com a tal, ja no existeix. No des del 2021, quan va deixar de lliurar-se en el format de paper del qual deriva el nom. És cert que els exemplars existents continuen mantenint la seva validesa, encara que no poden ser actualitzats i, per tant, cada cop són menys requerits per l’Administració.
Des de llavors han estat substituïts per un Registre Civil individual, més d’acord amb els nous models de família i la realitat social de l’època. Es tracta d’un sistema en què es recullen totes les dades rellevants a la vida de cada persona. Això és: pare, mare, fills, estat civil… Tot això, associat a un número individual. Aquest es va actualitzant de manera cronològica a mesura que succeeix un fet rellevant en la vida duna persona. Per exemple, si una persona contrau matrimoni, aquesta dada s’afegeix a la fitxa, de la mateixa manera que si, per exemple, té descendència, etc.
Què és el Registre Civil electrònic
Totes aquestes dades queden reflectides al Registre Civil electrònic, el sistema digital en què s’inscriuen, conserven i gestionen els fets i actes relatius a l’estat civil de les persones. A Espanya, funciona a través de la plataforma DICIREG, permetent realitzar tràmits en línia, obtenir certificats digitals i connectar totes les oficines en una sola xarxa. O dit d’una altra manera, és el lloc on consta tota la informació rellevant que abans es provava per mitjà del Llibre de Família.
Un matís important és que, en aquest nou paradigma, la informació se sol consultar i expedir, per mitjà de certificats concrets. D’aquesta manera, el Registre Civil electrònic és el lloc on aconseguir documents com el certificat de naixement, de matrimoni, de filiació o de defunció; els quals són requisits habituals per realitzar segons quins tràmits.
DICIREG és la plataforma tecnològica que permet el funcionament del nou model de Registre Civil i depèn del Ministeri de Justícia. Es tracta d’una eina de gestió utilitzada per les oficines del Registre Civil, no d’una plataforma de consulta directa per als ciutadans. Els ciutadans poden realitzar determinats tràmits i sol·licitar certificats a través dels serveis electrònics habilitats pel Ministeri de Justícia. Per a aquells procediments que requereixen identificació, és possible acreditar-se mitjançant sistemes com Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Quant costa
Els certificats del Registre Civil són gratuïts. És a dir, no s’exigeix cap taxa per acreditar l‟estat civil d‟una persona. Es poden demanar tant digitalment com en persona. És cert que hi ha algunes webs i empreses que cobren una quantitat per això, però aquest import mai no respon a una taxa del Registre Civil.
Com sol·licitar-los pas a pas
Per demanar un certificat, per exemple el de naixement, el procés és el següent. La primera cosa és accedir a la Seu Electrònica del Ministeri de Justícia, dins de l’apartat del Registre Civil. És aquí on el sistema demanarà una identificació, la qual es pot realitzar de diverses maneres: Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Un cop validades les credencials, arriba el moment d’emplenar la informació necessària abans de poder requerir el certificat. En el cas d’un certificat de naixement, per exemple, cal facilitar la informació bàsica de la persona inscrita i, quan es coneguin, les dades relatives al Registre Civil on consta la inscripció. Si la inscripció està disponible electrònicament, el certificat es pot obtenir de forma immediata; en cas contrari, el Registre Civil tramita la sol·licitud pels mitjans previstos.
Què ha canviat respecte al Llibre de Família
D’aquesta manera, un tràmit que durant anys va estar lligat a la presentació física del Llibre de Família s’adapta ara a un sistema més flexible i digital, en què l’acreditació de les dades personals i familiars es fa mitjançant certificacions oficials emeses pel Registre Civil. Actualment no es pot consultar tota la informació d’un individu a mode de fitxa, com sí que passava amb el Llibre de Família, en què totes les dades estaven recopilades al document. Tot i això, s’ha guanyat en agilitat, a més d’un sistema que s’adapta millor a la realitat social i tecnològica contemporània.
“La universitat inicia la redacció d’un pla director per transformar-se en una ‘ciutat’ amb activitat els set dies de la setmana, més habitatge i una relació directa amb Cerdanyola, Sant Cugat, Sabadell i el conjunt del Vallès”.
Detall d’una zona verda a la Universitat Autònoma de Barcelona 📷 UAB
Clàudia Mas ✍️Durant mig segle, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha crescut com un campus ampli, horitzontal i aïllat de les ciutats veïnes. Aixecat a principis dels anys 70 al municipi de Cerdanyola del Vallès, aquell model ha quedat obsolet.
La universitat vol obrir-se ara al territori i convertir-se en un campus ciutat, amb veïns, serveis i activitat social i cultural més enllà de les classes. Una de les estratègies serà “densificar” el recinte: concentrar les noves construccions a les zones ja urbanitzades, amb edificis més compactes i verticals, per evitar ocupar terrenys forestals i espais naturals. “Hem passat d’aquell model de construcció horitzontal a una progressiva verticalitat i un creixement de la densificació. Aquest canvi permet protegir els ecosistemes que tenim al nostre voltant”, assenyala el vicerector de Campus i Sostenibilitat de la UAB, Xavier Gabarrell.
La transformació suposa l’antítesi del plantejament original de l’Autònoma. “En aquell moment es buscava l’aïllament i ara volem obertura, permeabilitat amb la societat i transferència”, explica Gabarrell.
L’objectiu és crear “una ciutat que no s’apagui a les nits, durant els caps de setmana o en vacances”.
Per impulsar aquest canvi, la UAB ha iniciat la redacció d’un nou pla director urbanístic (PDU), la primera revisió integral de l’ordenació del campus en gairebé 50 anys.
El planejament vigent procedeix del 1976 i, malgrat modificacions posteriors, les seves bases gairebé no han canviat.
Més de 50.000 persones
El nou pla haurà de definir què vol ser l’Autònoma els pròxims 40 o 50 anys i millorar la seva connexió amb Cerdanyola, Sant Cugat, Sabadell i tot el Vallès. El campus ocupa 260 hectàrees, rep més de 50.000 persones i compta amb 2.253 residents a la Vila Universitària i les cases Sert. A ells s’hi afegeixen diàriament entre 5.000 i 6.000 treballadors.
La universitat vol evitar que el recinte es buidi quan acaben les classes. Per a això, aposta per atraure més població estable, diversificar les activitats i ampliar els serveis sense perdre la seva identitat acadèmica. L’encariment de l’habitatge a Barcelona i la seva àrea metropolitana obliga també a estudiar noves opcions per a estudiants, docents, investigadors i treballadors. La UAB podria ampliar la Vila Universitària amb al voltant d’un centenar de places, tot i que el projecte depèn de la disponibilitat de recursos.
A més, encara queda disponible un 31,8% de l’edificabilitat del campus. La intenció, no obstant, no és impulsar una gran operació immobiliària, sinó reordenar aquesta capacitat i construir de manera més compacta i vertical. “El campus era llavors molt horitzontal i, a poc a poc, s’ha anat densificant. Ara ja som un campus molt dens, perquè hem preservat la zona forestal i les zones verdes”, afirma Gabarrell.
La superfície forestal ocupa aproximadament 94 de les 260 hectàrees del recinte.
La densificació permetria poder preservar aquest terreny, protegir els ecosistemes i adaptar el campus a riscos com les onades de calor, els incendis i les inundacions. “Formem part d’una peça que connecta cap al nord amb el parc de Collserola, a través de corredors ecològics que s’hauran de protegir”, afirma Gabarrell. Entre aquests espais hi ha els terrenys situats al sud-oest de la Vila Universitària i de la ronda de la Font del Carme, al costat de la Facultat de Medicina i les instal·lacions d’Applus+.
Evitar l’aïllament
L’altra gran transformació serà la relació amb les poblacions pròximes. Tot i que la UAB es troba a Cerdanyola, el seu entorn immediat inclou Bellaterra, Badia del Vallès, Barberà, Sabadell, Sant Quirze, Sant Cugat i Ripollet. El campus es vol relacionar amb aquests nuclis com a parts d’un mateix ecosistema urbà, social i econòmic. “No podem viure aïllats. La societat ha de formar part de la universitat, plantejar-nos els seus reptes i treballar conjuntament amb nosaltres”, afirma Gabarrell. El canvi, segons remarca, no serà únicament urbanístic, sinó també cultural: la UAB ha d’actuar com una eina al servei del territori.
Entre les iniciatives previstes per facilitar la permeabilitat i la connexió del campus amb els nuclis urbans de l’entorn destaca la transformació de l’eix que uneix el Parc de l’Alba, el pont sobre l’autopista, la Facultat de Medicina, la Vila Universitària i Bellaterra.
Actualment, la zona residencial formada per la Vila Universitària i les cases Sert està desconnectada del nucli de Bellaterra per les vies de Ferrocarrils de la Generalitat, que compten amb un pas subterrani a l’estació, i per l’autopista. En aquest eix es construirà un nou edifici que allotjarà instal·lacions de recerca i la Facultat de Psicologia i Logopèdia.
La universitat preveu que aquest equipament contribueixi a potenciar la socialització i el flux de persones. Badia del Vallès, el nucli urbà més pròxim, veu la revisió com una oportunitat. Fonts municipals reclamen que aquesta proximitat deixi de ser “únicament una realitat geogràfica” i es tradueixi en oportunitats concretes per a la població. L’Ajuntament vol vincular el procés al projecte BADHIC, una estratègia de transformació basada en l’habitatge, la comunitat, el coneixement i la formació al llarg de la vida. La seva aspiració és que Badia passi de ser una localitat situada al costat de la UAB a consolidar-se com un districte universitari.
“Parlem de Ceuta i Melilla, dues ciutats que pertanyen a Espanya des de fa més de 500 anys, però que el Marroc ha estat reivindicant com a seves pràcticament des que va aconseguir la seva independència el 1956“. BBC
JOSÉ CARLOS CUETO ✍️Són els únics territoris de la Unió Europea a l’Àfrica continental i les fronteres han estat focus de nombroses crisis migratòries i disputes diplomàtiques.
La llei internacional no les considera colònies i l’Organització de les Nacions Unides (ONU) recolza que són províncies espanyoles.
En els últims dies, milers de migrants van creuar la frontera del Marroc cap a Ceuta, fet que va provocar que el govern espanyol enviés l’exèrcit a controlar la situació.
El 2025 hi va haver frecs entre els dos països per les reivindicacions marroquines sobre el territori, que van arribar després de tres anys de calma.
S’havia arribat a aquesta pau després que el govern socialista de Pedro Sánchez acceptés el projecte del Marroc sobre l’autonomia del Sàhara Occidental, una altra disputa territorial que durant anys va avivar aquesta complicada relació.
Però, per què aquestes ciutats al nord d’Àfrica pertanyen a Espanya?
Com Ceuta i Melilla es van tornar espanyoles: Melilla pertany a Espanya des del segle XV. Ceuta des del XVII.
El 1415, Ceuta era un dels principals ports econòmics i estratègics del món islàmic i durant segles va estar controlada per diverses dinasties berbers i àrabs.
Però aquest mateix any va ser conquerida per Portugal, enmig del procés de reconquesta cristiana que anys més tard acabaria amb els regnes islàmics que durant 700 anys havien dominat la Península Ibèrica.
Més d’un segle després, el 1580, Portugal i Espanya es van unir en una dinastia conjunta coneguda com la Unió Ibèrica, per la qual cosa Ceuta també va passar a formar part del domini espanyol. Un cop dissolta la Unió, el 1640, Espanya es va quedar amb Ceuta.
Durant el regnat dels Reis Catòlics, Espanya va aconseguir conquerir la península derrotant l’últim dels regnes musulmans a Granada.
Per la seva banda, Melilla va ser conquerida per la corona de Castella el 1497. Per mandat dels Reis Catòlics, Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, una flota va acudir a aquesta altra ciutat portuària com a part de la reconquesta espanyola durant la qual, tot just cinc anys abans, havien derrotat l’últim regne musulmà de la península.
Per a molts musulmans, Ceuta i Melilla són un dolorós record de derrota i humiliació davant de les potències europees cristianes.
Per què Ceuta i Melilla són clau per a Espanya
La presència en aquests territoris al nord africà va ser fonamental per a les pretensions expansionistes d’Espanya.
Per a aquesta nació controlar l’entrada al mar Mediterrani a través de l’estret de Gibraltar era una prioritat estratègica.
“Ceuta i Melilla van adquirir molt de valor per la proximitat a la península i la capacitat que brindaven per controlar el pas per l’estret de Gibraltar”, va explicar a BBC Mundo l’historiador Manuel Torres Soriano, de la Universitat Pablo d’Olavide de Sevilla, a Espanya.
Ceuta, just a l’altra banda de l’estret ia penes a 14 quilòmetres de la costa peninsular, servia com una mena de cap del flux comercial i de persones entre les dues ribes.
“Melilla, per altra banda, va atendre la necessitat de comptar amb un port i una base des de la qual sostenir la lluita contra la pirateria. Aquest era un problema enorme per a la seguretat d’Espanya”, va afegir Torres.
Des de llavors, i després de cinc segles de presència ininterrompuda, Espanya considera aquestes dues ciutats com a part integral del seu territori.
“Ara, amb una població estable, Ceuta i Melilla són tan espanyoles com qualsevol altre territori de la península”, va dir Torres.
La posició estratègica d‟aquests enclavaments va ser útil per lluitar contra la pirateria i protegir el comerç marítim.
Enllaç militar
A la primera meitat del segle XX, la geografia estratègica de Ceuta i Melilla tornaria a ser clau per als objectius militars d’Espanya.
Entre el 1912 i el 1956, Espanya i França van tenir a càrrec seu un protectorat al nord d’Àfrica que incloïa grans zones del Marroc actual.
A Espanya li va correspondre la zona nord i sud del país. Però d’aquest protectorat en van quedar excloses Ceuta i Melilla, que van mantenir el seu estatus de territoris espanyols.
“Les dues ciutats es van convertir en l’epicentre de l’administració colonial d’Espanya a l’actual Marroc. Eren la base administrativa i militar per controlar aquest protectorat”, va explicar Torres.
No és casualitat que la Guerra Civil espanyola esclatés el 1936 arran d’un aixecament militar a Melilla.
A Ceuta i Melilla es va produir l’aixecament militar que va donar pas a la Guerra Civil espanyola. A Melilla hi va haver una estàtua del dictador Francisco Franco fins al 2021 (foto del 1987).
Tant allà com a Ceuta, l’Exèrcit espanyol enviava les que probablement eren les seves millors tropes.
“Tot això va influir que les guarnicions aquí destinades es mostressin afins a l’aixecament i portessin la iniciativa a l’esclat de la Guerra Civil”, va dir Torres.
La Guerra Civil espanyola va culminar el 1939 amb la victòria de les tropes franquistes sobre el bàndol republicà.
El protectorat espanyol al nord d’Àfrica no s’acabaria fins al 1956, quan el Marroc va aconseguir la seva independència i va sorgir com l’Estat que avui coneixem. Una zona al sud li va ser lliurada al Marroc el 1958.
Però Ceuta i Melilla van continuar sent espanyoles.
Per què el Marroc les reclama com a seves
Pràcticament des de l’èxit de la independència, el Marroc ha reclamat freqüentment la fi del que ells han considerat una ocupació espanyola a Ceuta i Melilla.
Les seves reivindicacions formen part de la idea del Gran Marroc, per la qual cosa els marroquins reclamen la sobirania sobre aquestes i altres zones del territori nord-africà, inclòs el Sàhara Occidental.
Però quan el Marroc va presentar el cas de Ceuta i Melilla davant les Nacions Unides com a territoris no autònoms pendents per descolonitzar, aquest va ser desestimat.
El Marroc reclama Ceuta i Melilla com a seves malgrat que quan Espanya les va conquistar, aquest país africà no estava constituït com a Estat.
Samir Bennis, analista polític marroquí, va explicar que, després de la independència d’Espanya i França, el Marroc va actuar de bona fe, assumint que la qüestió de Ceuta i Melilla es resoldria de manera amistosa en el futur.
Actualment, Espanya es nega categòricament a mantenir qualsevol negociació sobre aquestes dues ciutats i insisteix que han estat espanyoles durant més de cinc segles i que són part integral de l’Estat espanyol.
Tot i això, Bennis qüestiona la postura espanyola des d’un punt de vista històric.
“Durant la major part de la història, aquests dos enclavaments no van ser considerats com dues ciutats espanyoles completament establertes. El seu estatus ha variat entre fortaleses militars i presidis a l’aire lliure als que enviaven persones a complir sentències per mantenir-les allunyades de la península”, va dir Bennis a la BBC.
Què diu la llei internacional
Experts consultats per BBC Mundo van argumentar que hi ha molta política al voltant de les reivindicacions marroquines sobre Ceuta i Melilla, i que no és només un tema legal.
De fet, aquestes dues ciutats no són els únics territoris que han enfrontat Espanya i el Marroc
Cerca de costas marroquíes, España también controla el peñón de Vélez de la Gomera, el peñón de Alhucemas, las islas Chafarinas y el islote de Perejil.
El juliol del 2002, manifestants marroquins es van aturar a la costa del Marroc davant de l’illot de Perejil amb un cartell que deia: “Demanem l’alliberament de Ceuta i Melilla i tots els altres territoris marroquins ocupats”.
A diferència de Ceuta i Melilla, no hi ha civils en aquests territoris. Vélez de la Gomera acull una base militar, però sense població civil.
“Això és molt important. Per al Marroc sempre seria més fàcil reclamar territoris sense habitants que Ceuta i Melilla”, va explicar a BBC Mundo Jamie Trinidad, expert en llei internacional de la Universitat de Cambridge, al Regne Unit.
“La defensa legal d’Espanya és que aquests territoris es van convertir en espanyols molt abans que el Marroc es convertís en un Estat. I, sota la llei, aquests territoris no són considerats colònies perquè estan perfectament integrats com a ens autònoms dins de la Constitució espanyola”, va afegir l’expert.
Sota la llei internacional, és molt difícil que Ceuta i Melilla passin a formar part del Marroc.
“En termes legals, que aquests territoris són espanyols és una cosa que està força clara. Per al Marroc serà molt difícil canviar aquest estatus, encara que crec que mantindrà les seves reclamacions vives com a estratègia política”, va dir Trinidad.
L’acadèmic opina que per al Marroc és molt més important el Sàhara Occidental que les seves reclamacions sobre Ceuta i Melilla, i encara que compten amb el suport d’organismes com la Unió Africana, es deuen més a un tema emotiu en tractar-se dels dos últims territoris europeus a l’Àfrica continental.
Com es viu a Ceuta i Melilla
Com a ciutats autònomes, Ceuta i Melilla tenen competències semblants a les d’altres autonomies d’Espanya com Catalunya, el País Basc o Andalusia. Però el règim és més aviat un híbrid entre un ajuntament local i una comunitat autònoma.
“Tenen un estatus específic per a les dues ciutats que no es preveu per a cap altre territori. Tenen moltes més competències que un ajuntament però no arriba al nivell d’autonomia i recursos que pot arribar a tenir una comunitat autònoma”, va explicar Torres.
L’Estat espanyol reconeix així el caràcter únic d’aquestes dues ciutats i els atorga molt més pes polític del que haurien tingut si fossin dos mers municipis.
Tot i l’origen marroquí de molts dels seus habitants i el creixement de l’islam, Torres va explicar que fins ara no s’ha generalitzat un problema d’identitat nacional.
“De fet, els espanyols ceutíes i melillencs amb ascendència marroquina se senten més reafirmats en aquesta identitat espanyola per una situació de benestar material i d’accés a dret i llibertats que no es tenen a l’altra banda de la frontera”, va dir Torres.
“Des de la visió majoritària d´aquestes ciutats, les reivindicacions del Marroc s’han sentit com una amenaça, no com una cosa plantejable”, va afegir.
Tot i això, de vegades les dues ciutats se senten abandonades per l’Estat espanyol. Totes dues figuren com les dues darreres en nivell de riquesa per càpita del país, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadístiques.
La seva posició peculiar les fa molt vulnerables al que passa al Marroc i l’economia dels seus habitants depèn en gran mesura del comerç submergit i del contraban que ha fluït a banda i banda de la frontera durant dècades.
A més, són l’únic punt d’entrada terrestre a la UE des d’Àfrica, fet que converteix aquestes ciutats en l’objectiu de milers de migrants cada any.
Una situació que alguns consideren ha estat utilitzada pel Marroc com a arma política.
A la primavera del 2021, uns 8.000 migrants van creuar la frontera en un sol dia. Aleshores, es va especular que guàrdies marroquines havien fet els ulls grossos per obrir-los pas. L’incident va desembocar en una greu crisi diplomàtica entre Espanya i el Marroc, cosa que va provocar que el govern espanyol enviés reforços a les seves fronteres.
Gairebé un any més tard, almenys 23 immigrants van morir i altres van resultar ferits quan una gran multitud va intentar travessar Melilla, encara que organitzacions de drets humans van elevar la xifra de morts a 37.
L’incident es va produir quan un ampli dispositiu de forces marroquines va intentar aturar els migrants amb porres, gasos lacrimògens i pilotes de goma.
El març del 2020, les fronteres marroquines es van tancar amb aquestes dues ciutats per la pandèmia del coronavirus i no van reobrir fins a dos anys després. Durant les restriccions, l’economia dels seus veïns va patir i es va evidenciar encara més la dependència del país africà.
L’Observatori de Ceuta i Melilla ha demanat al govern espanyol mesures contundents per canviar el model econòmic d’aquestes ciutats, disminuir la dependència amb el Marroc i impedir crisis futures.
“Melilla i Ceuta es troben davant d’una crisi d’extraordinària serietat, agreujada en grau summe per la seva dependència econòmica del Marroc. Alguns analistes de prestigi estimen que, sota certes circumstàncies, la no sostenibilitat de Melilla i Ceuta suposa un risc per als interessos d’Espanya”, va concloure un dels informes de l’Observatori.
Una nova etapa?
Amb el reconeixement espanyol del pla d’autonomia marroquina sobre el Sàhara Occidental a finals de març del 2022, la relació entre els dos països va fer un gir considerable.
Aquesta regió estratègica al nord-oest d’Àfrica va ser colònia espanyola fins al 1975 i des d’aleshores porta immersa en un conflicte per definir el seu estatus. D’una banda, el poble sahrauí demana ser un país independent i, de l’altra, el Marroc considera que aquest territori li pertany
Nacions Unides va establir el 1991 la Minurso, una missió especial amb l’objectiu de celebrar un referèndum en què el poble sahrauí pugui triar entre la independència o l’adhesió al Marroc. Tanmateix, fins ara no ha estat possible organitzar la consulta.
Per primera vegada en molts anys, Espanya va trencar la neutralitat sobre la situació d’aquest territori, guanyant-se crítiques internes i obrint un altre embolic diplomàtic amb Algèria, un rival històric del Marroc que defensa l’alternativa sahrauí al conflicte
La posició d’Espanya ha suposat una millora indubtable en la relació amb el Marroc que per a molts també podria alleujar el reclam marroquí sobre Ceuta i Melilla.
Tot i que Carlos Echeverría, director de l’Observatori de Ceuta i Melilla i professor de relacions internacionals a la Universitat Nacional d’Educació a Distància, opina que “aquesta situació no canvia en absolut”.
“Encara que el missatge de les autoritats espanyoles vagi en la direcció contrària, que el Marroc renunciï al reclam sobre Ceuta i Melilla no s’ha deixat per escrit enlloc”, va dir Echeverría a BBC Mundo.
Font: BBC (Aquest article va ser publicat originalment el maig del 2022 i actualitzat el juliol del 2026 arran d’una massiva onada de migrants que van creuar la frontera entre el Marroc i Ceuta).
“Aquesta proposta dels dissabtes a la nit, a més, se serveix en una sala acollidora, en un menjador de llums càlides on la fusta i la pedra són omnipresents. Pels concerts en directe, els comensals asseuran en butaques còmodes o a peu de gespa, a l’exterior, a tocar de la piscina il·luminada. I serà una iniciativa amb capacitat màxima per a 200 persones, amb un preu tancat que inclourà tots els serveis”.
Toni Barranco al restaurant La Masia 📷Jordi Pardinilla
Jordi Pardinilla Llivia ✍️La proposta arriba de la mà de l’empresari Antoni Barranco que ha renovat i ampliat l’oferta gastronòmica del restaurant ubicat al costat del camping Stel i li ha donat un nou impuls, amb una iniciativa única a la Cerdanya.
Les nits de dissabte de juliol i agost, a la Cerdanya, gaudiran d’un nou atractiu i una proposta gastronòmica, lúdica i cultural única. Un format exclusiu pels comensals que hagin reservat taula al restaurant La Masia de la Cerdanya, a la carretera de Llívia (al costat del càmping Stel), on podran delectar-se d’una cuina de muntanya -dotat amb una cuina de carbó Josper-, de proximitat i qualitat, i alhora gaudir de música en directe a l’aire lliure, oferta per artistes recone-guts o que comencen a tenir renom en l’escenari musical del país.
Aquesta proposta dels dissabtes a la nit, a més, se serveix en una sala acollidora, en un menjador de llums càlides on la fusta i la pedra són omnipresents. Pels concerts en directe, els comensals asseuran en butaques còmodes o a peu de gespa, a l’exterior, a tocar de la piscina il·luminada. I serà una iniciativa amb capacitat màxima per a 200 persones, amb un preu tancat que inclourà tots els serveis.
La iniciativa ha sorgit de l’empresari Antoni que s’ha establert a la Cerdanya amb la il·lusió de qui sap que té un projecte engrescador per endavant. Barranco, vinculat d’anys al món de la pastisseria i amb tradició comercial d’una nissaga familiar lligada als colmados (petits comerços de comestibles), ha agafat la gestió del restaurant amb la voluntat de situar La Masia entre un dels referents gastronòmics de la Cerdanya.
Dues zones separades, dins del mateix establiment, que ofereix menús, arrossos exquisits i cartes diferents, per a clients de gustos diversos, des de les tapes clàssiques a les cartes més exclusives.
La Masia va obrir portes aquest mes de juny, després d’una reforma destacada de l’establiment. D’ençà de la seva obertura, ja ha rebut els elogis per la cuina i el servei que ofereix.
Verí al plat. “Les alertes sanitàries sobre els aliments s’han multiplicat en els darrers anys, fins al punt que ara sembla difícil evitar els contaminants en els nostres aliments. Com podem limitar la nostra exposició?“.
PFA i cadmi: la guia per menjar i beure sense (massa) intoxicació 📷 Estudi de disseny gràfic France Médias Monde
PFA i cadmi: la guia per menjar i beure sense (massa) intoxicar-se
Cyrielle Cabot ✍️.Primer, hi va haver pesticides, després PFA (o substàncies perfluoroalquil i polifluoroalquil, per donar-los el seu nom més aviat bàrbar), i després, més recentment, cadmi… Cada vegada, el missatge de les autoritats sanitàries és el mateix: aquests compostos són extremadament nocius per a la salut, i tot i així són omnipresents en els nostres aliments i, de vegades, fins i tot en l’aigua de l’aixeta.
Si bé les palanques d’acció per combatre aquestes contaminacions són principalment polítiques, certs hàbits individuals encara poden ajudar a limitar els riscos. Quins hàbits hauries d’adoptar a la teva cuina? Quins aliments hauries d’evitar? Per contra, quins hauries de privilegiar? France 24 resumeix les millors pràctiques a adoptar per evitar (massa) intoxicacions alimentàries.
Compte amb el cadmi en els cereals
Juntament amb el tabac, els aliments són la principal font de contaminació per cadmi a la població, segons va advertir l’Agència Francesa de Seguretat Alimentaria, Ambiental i Laboral (ANSES) el març passat en un estudi a gran escala sobre el tema. Per tant, prendre mesures sobre el que mengeu és una manera eficaç de protegir-vos d’aquest metall pesant, que s’acumula al fetge i als ronyons, augmentant el risc de càncer i malalties cardiovasculars.
Però per protegir adequadament la vostra dieta, heu de tenir en compte dos factors: quins aliments estan més contaminats, però també (i sobretot) amb quina freqüència els consumiu.
El 2012, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va analitzar 144 grups d’aliments per mesurar la seva exposició al cadmi; continua sent un dels estudis més detallats sobre el tema fins ara. Això els va permetre elaborar una llista dels aliments més contaminats. Entre ells, les algues, les llavors oleaginoses com les llavors de gira-sol, els bolets, les despulles, els mol·luscs (especialment les ostres, els musclos i les cloïsses), les anques de granota, la xocolata negra i els crustacis mostren concentracions superiors a 10 micrograms per quilogram, un llindar de contaminació alt. Per tant, la primera acció és limitar-ne el consum.
Aliments amb la contaminació de cadmi més alta i més baixa 📷 Disseny gràfic de France Médias Monde
Però, tret que sigueu un gran aficionat al marisc o a les anques de granota, aquests productes contribueixen en última instància molt poc a l’exposició general de la població. Això és degut a que generalment es consumeixen només ocasionalment i en petites quantitats.
La contaminació —i aquest és l’aspecte més preocupant— en realitat prové principalment de productes que la persona francesa mitjana consumeix diàriament: cereals com la pasta, el pa o les galetes, les patates i certes verdures. Tot i que el seu contingut de cadmi pot ser menor, consumir-les diverses vegades al dia ens exposa a nivells d’exposició més elevats.
Sense arribar a eliminar les pastes o les baguettes del menú setmanal, Pierre Souvet, cardiòleg i president de l’Associació Francesa per a la Salut i el Medi Ambient (ASEF), i autor d’una guia sobre el tema, aconsella “variar la dieta tant com sigui possible” evitant el consum excessiu de cap grup d’aliments. Si ja heu menjat pasta per dinar, “podeu substituir els cereals d’esmorzar o els berenars de la tarda com els pastissos i les galetes per compota de poma i iogurt”, suggereix. “I opteu regularment per plats a base de llegums com a alternativa a la pasta”.
Per triar aquestes alternatives amb prudència, podeu triar entre els aliments menys contaminats: productes lactis, cítrics, ous, moltes fruites i llegums.
Aliments amb la contaminació més alta i més baixa per PFAS. 📷 Graphic Studio France Médias Monde
Alhora, també és recomanable variar els orígens dels aliments. “Sabem que el contingut de cadmi dels aliments depèn en part del seu origen, ja que alguns sòls són rics en cadmi”, explica el metge. Aquest és el cas de la xocolata de Sud-amèrica, per exemple, que sovint està més contaminada que la seva contrapart africana.
Pel que fa al cadmi, Pierre Souvet ofereix un últim consell: vigileu les possibles deficiències de ferro, zinc o calci, que afavoreixen la seva absorció. Aquesta recomanació està dirigida principalment a les dones, que tenen més risc de desenvolupar-les.
Compte amb els PFA en el peix
Igual que el cadmi, els aliments són la principal via d’exposició de la població a contaminants persistents, en particular substàncies perfluoroalquil·liques i polifluoroalquil·liques (PFAS), segons l’EFSA. No obstant això, durant molt de temps, la informació sobre la seva presència en els productes alimentaris va ser en gran part insuficient.
El 2025, l’associació ecologista Générations Futures va intentar omplir aquesta mancança analitzant les dades oficials disponibles sobre milers de mostres analitzades a França, Alemanya, Dinamarca i els Països Baixos per a quatre substàncies regulades de la gran família dels PFA: PFOS, PFOA, PFHxS i PFNA.
Els resultats van mostrar que el 69% dels peixos, el 55% dels mol·luscs i despulles, el 39% dels ous, el 27% dels crustacis, el 23% de la llet i el 14% de la carn estan contaminats per almenys un dels quatre PFA regulats. A França, on les dades es limitaven al peix, les despulles i la carn, les taxes de contaminació van arribar al 88%, 56% i 35%, respectivament. En canvi, la carn (vermella o d’aus, 14%), les verdures (7%) i la fruita (3%) semblaven ser les menys afectades.
A la llum d’aquests resultats, per tant, es pot recomanar limitar el consum de peix d’aigua dolça, despulles, mol·luscs, crustacis i llet animal, i afavorir aliments rics en fibra com ara llegums, fruites i verdures.
Però aquestes observacions són molt generals, lamenta François Veillerette, portaveu de Générations Futures. “En realitat, les concentracions de PFA poden variar enormement dins de la mateixa categoria d’aliments”, assenyala. Entre els peixos, per exemple, la perca i les anguiles contenen alts nivells de PFA, mentre que l’orada i el salmó en contenen molt pocs.
I per afegir-hi més complexitat, “fins i tot d’un aliment a un altre, les concentracions de PFA poden mostrar disparitats significatives”, assenyala. “Per exemple, alguns ous poden tenir nivells elevats de PFA, sobretot si provenen d’una zona amb una planta química. D’altres no en tenen cap”.
“Malauradament, els productes sovint manquen de transparència pel que fa al seu origen. La majoria de les vegades, mai sabem si el nostre ou prové d’una granja propera a una planta química, per exemple”, explica. Igual que amb el cadmi, “el millor que es pot fer és, per tant, variar no només els tipus d’aliments consumits, sinó també els orígens i les marques de productes similars. En resum, eviteu posar tots els ous en una sola cistella”, resumeix.
Tanmateix, l’estudi de l’ONG se centra només en quatre components entre la multitud que formen la família de contaminants persistents. No té en compte, per exemple, l’àcid trifluoroacètic (TFA), considerat tòxic per a la reproducció. Per tant, encara hi ha moltes llacunes en el nostre coneixement sobre aquest tema per omplir.
“A la teva aigua” per comprovar l’aigua de l’aixeta
A més de simplement proporcionar menjar, l’aigua potable també és sovint el centre d’atenció quan es parla de la contaminació per PFA.
Per comprovar els nivells de contaminació de l’aigua de l’aixeta que beus durant els àpats, l’associació Générations Futures ha llançat un mapa interactiu, “A la meva aigua”. Aquesta eina impulsada pels ciutadans recopila i actualitza dades oficials en temps real, permetent a tothom conèixer la qualitat de l’aigua a casa seva.
Existeixen altres iniciatives similars. El CIEau, una associació creada per iniciativa de professionals de l’aigua, inclosos els principals operadors privats, ha llançat una aplicació gratuïta anomenada “EauChezMoi” (Aigua a casa) que centralitza els resultats de les inspeccions sanitàries per municipi. En només uns quants clics, qualsevol ciutadà pot consultar tota una gamma de paràmetres reguladors, inclosos els nivells de pesticides i PFA.
Per limitar el contingut de PFA de l’aigua de l’aixeta, podeu utilitzar una gerra filtrant o, molt més eficaç però més car (uns quants centenars d’euros), sistemes de filtració sota l’aigüera instal·lats professionalment.
Prioritzar l’agricultura ecològica
Tant si parlem de cadmi, PFA o pesticides, tots dos especialistes tenen una recomanació general: prioritzar l’agricultura ecològica.
“Els aliments ecològics estan molt menys contaminats per residus de pesticides i altres contaminants. Una metaanàlisi del 2014, per exemple, va estimar que hi havia de mitjana un 48% menys de cadmi en els aliments ecològics”, assenyala Pierre Souvet.
Un estudi titulat BioNutriNet també mostra que optar per una dieta ecològica és beneficiós per a la salut en qualsevol cas. Això s’associa amb una reducció de nombrosos riscos, com ara el càncer (-25%), especialment el càncer de mama en dones postmenopàusiques (-36%) i el limfoma (-75%). També s’observa una reducció del risc de diabetis tipus 2 (-35%) i obesitat (-31%).
Podrem mai descontaminar-nos?
“Malauradament, tots aquests esforços i bones pràctiques només ens permeten, en el millor dels casos, operar dins d’una lògica de minimització del risc”, assenyala François Veillerette. “Sembla completament irrealista avui dia pensar que podem protegir-nos totalment de totes les formes de contaminació”.
Davant d’aquesta crua realitat, sorgeix una pregunta: hi haurà mai una manera de descontaminar completament els nostres cossos d’aquestes substàncies? En els darrers anys, els investigadors han començat a buscar maneres d’accelerar el procés, atès que el cadmi, com els PFA, poden sobreviure durant diversos anys als nostres cossos.
A Austràlia, per exemple, un equip d’investigadors està estudiant actualment l’ús de la donació de sang per descontaminar persones greument afectades pels PFA. Aquestes substàncies s’uneixen principalment a les proteïnes, particularment a la sang i al fetge. Uns 285 bombers van ser així sotmesos a donacions de sang o plasma cada sis setmanes durant un any. En ambdós casos, això va ajudar a reduir els seus nivells de PFAS.
Mentrestant, investigadors danesos van explorar una altra via, aquesta vegada intentant intervenir en el procés digestiu, durant el qual algunes PFAS es reabsorbeixen en lloc d’eliminar-se. Estan estudiant les propietats d’un fàrmac, la colestiramina, que normalment s’utilitza per reduir el colesterol. Aquest fàrmac es va administrar a residents de la ciutat de Korsør, Dinamarca, identificada com un dels principals focus de contaminació per PFAS a Europa. En dotze setmanes, els seus nivells de PFAS van disminuir un 60%.
Pel que fa al cadmi, actualment s’estan duent a terme assajos clínics per estudiar els efectes de l’hemodiàlisi, que consisteix a passar la sang del pacient a través d’un filtre per eliminar les partícules contaminants. Es tracta d’un tractament extremadament exigent i costós, però podria ser una solució per a les persones que pateixen una intoxicació greu per cadmi.
Tot i que aquests resultats són prometedors, calen més investigacions per confirmar-los i estudiar els efectes concrets sobre la salut de les persones afectades. “De moment, la millor acció és prevenir la contaminació”, emfatitza Pierre Souvet. I més enllà de les accions individuals, emfatitzen ambdós especialistes, la millor manera de limitar la contaminació és prendre mesures polítiques abordant l’origen del problema.
Quatre hores. Això és el temps que van trigar Meloni, Tajani i Salvini a convertir la crisi de Ceuta en un míting electoral. Una rere l’altra, exactament la mateixa petició: suspendre Schengen amb Espanya. Van veure milers de persones desesperades i van veure una enquesta. Pura especulació. I dins d’aquestes declaracions, des de la primera línia fins a l’última, una muntanya de mentides i porqueria. Alineem-les, una per una.
Primer.
Ceuta és físicament a l’Àfrica. És un petit tros de terra espanyola de 18 quilòmetres quadrats, a l’altra banda de l’estret de Gibraltar. És més a prop de Rabat que de Madrid. Surts d’allà amb ferri o avió. Qualsevol persona que creués aquesta frontera, per arribar a Itàlia, hauria d’embarcar cap a la península Ibèrica, passant per controls d’identitat, creuar tota Espanya, creuar els Pirineus, creuar tota França i presentar-se a Ventimiglia.
L’efecte de la suspensió de Schengen amb Espanya sobre la situació a Ceuta: zero.
Els seus votants, però, que fins dimarts desconeixien l’existència de Ceuta i ni tan sols la podien assenyalar en un mapa si la trobaven escrita, ara estan convençuts que es troba més enllà dels Pirineus i que aquella gent serà just a la seva porta el proper dijous. Estan construint tota una campanya electoral al voltant d’aquesta creença. Que meravellós és ser un polític de dretes i tenir tants de dretes a qui pots dir literalment qualsevol cosa.
Segon.
La porta que volen tancar fa 35 anys que està tancada.
Codi de Fronteres Schengen, normes especials per a Ceuta i Melilla: qualsevol persona que surti d’allà cap a la península o qualsevol altre país de la zona és aturada i identificada, amb els documents a la mà, com si sortís de Schengen.
Ceuta i Melilla tenen un règim especial, precisament per la seva ubicació, que exigeix dobles controls a la frontera exterior: un en entrar des del Marroc i un altre en viatjar al continent europeu.
El ministre d’Afers Exteriors italià demana el tancament d’una frontera ja tancada.
Tercer.
Text del perfil de Tajani: “Les imatges que arriben de Ceuta demostren que la decisió del govern de Madrid de concedir la ciutadania espanyola, i per tant europea, a més de 500.000 immigrants il·legals va ser profundament defectuosa.” FALS!
Espanya ha aprovat un decret de regularització: permisos de residència i treball d’un any per a persones que hi han viscut i treballat durant anys, sense antecedents penals, i que ja hi eren abans del 31 de desembre de 2025. Documents necessaris per signar un contracte, pagar impostos i sortir de l’economia submergida.
El nostre ministre d’Afers Exteriors d’Italia ha canviat un permís de residència per la ciutadania i un passaport europeu.
El decret espanyol afecta les persones que fa anys que són a Espanya, la majoria de les quals van entrar en avió amb un visat de turista des de l’Amèrica Llatina.
Qui relaciona les dues coses menteix, i ho diu a sabiència.
I si el problema són les amnisties (és a dir, les regularitzacions), que algú els recordi la més gran de la història de la República: la del 2002, la llei Bossi-Fini, amb més de 647.000 persones regularitzades.
Quart.
Entrades irregulars registrades el 2025: 66.000 a Itàlia, 36.000 a Espanya.
Gairebé el doble a Italia. Aplicant el principi de Tajani al peu de la lletra, el primer país expulsat de Schengen és Itàlia. Amb Tajani signant el decret contra si mateix i Piantedosi sostenint el bolígraf.
Cinquè.
Durant quatre anys, ens han estat explicant la mateixa història: “No ens podem deixar sols”,“ningú pot afrontar la migració sol”, Cooperació, solidaritat europea, redistribució. El 4 de maig, Meloni encara parlava d’una crisi global que hem d’abordar junts. Aleshores, la pressió es desplaça 1.500 quilòmetres, és el torn d’algú altre i, en quatre hores, la solidaritat europea es converteix en una amenaça per a un govern aliat.
Sisè.
El Marroc fa temps que entén la seva única arma diplomàtica: els cossos dels seus joves. Obre l’aixeta quan necessita alguna cosa sobre el Sàhara Occidental o per castigar decisions amb les quals no està d’acord (com els acords entre Sánchez i Algèria la setmana passada), i la tanca quan la té. Ja havia passat, per exemple, el 2014 i el 2021, i no tenia res a veure amb la política migratòria d’Espanya.
Davant del xantatge basat en les persones, el govern italià va assenyalar amb el dit els que n’eren sotmesos.
Tots sabem la raó d’aquesta sensibilitat amb el Marroc: els memoràndums italians amb Líbia i Tunísia funcionen amb el mateix mecanisme exacte. Diners i legitimitat a canvi de fronteres vigilades. Els que han externalitzat les seves fronteres a la guàrdia costanera líbia tenen cura de no explicar al món com funciona el xantatge migratori, perquè serien els primers a ser afectats.
Setè.
I aquí arribem al fons del barril. El 19 de juny de 2026, Donald Trump acabava de dir a tot el món que Giorgia Meloni li havia suplicat una oportunitat de fer-se fotos al G7 d’Évian i que l’hi havia concedit perquè sentia llàstima per ella.
I en aquell moment, entre 27 caps de govern, sabeu qui va parlar per defensar-la? Pedro Sánchez.
Han passat 41 dies. Quaranta-un.
El primer dia de caos i morts a la costa espanyola d’Àfrica, va ser la primera a saltar-li a sobre. Sobre un assumpte que s’està decidint a la frontera marroquina, on Espanya és objecte de xantatge.
Qualsevol que et doni un cop de mà quan estàs deprimit, gent així, ho pren nota. I espera el moment adequat per atacar.
Vuitè.
Sabien on és Ceuta. Sabien que aquella frontera porta 35 anys controlada. Sabien que a Itàlia tenim el doble d’entrades il·legals que ells. Sabien que la mà que va obrir aquella frontera és al Marroc. Van parlar igualment. Perquè una mentida arriba a milions de persones en tres hores, i una negació arriba a deu mil en tres dies. I perquè una crisi humanitària, per a ells, val un punt a les enquestes.
BELLATERRA.CAT 