Feeds:
Entrades
Comentaris


Todo el mundo tiene derecho a recordar lo que le venga en gana y le convenga más. En las últimas semanas, por ejemplo, los periódicos llenan páginas y páginas para recordar el 25 aniversario de la celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Les confieso que del verano de 1992 sólo conservo en la memoria un acontecimiento de tipo personal, sin ningún interés para ustedes pero que para mí fue muy importante. De los Juegos Olímpicos no me acuerdo de nada, porque este tipo de eventos no me interesan lo más mínimo. Con el Mundial de Fútbol de 1982, el del Naranjito, me pasó algo parecido. Tampoco recuerdo nada, salvo una circunstancia, nuevamente personal, que tenía que ver con mi salud.
Los hechos que conmemoramos dicen más sobre la forma de pensar de las personas que los conmemoran que sobre los eventos a celebrar. Conmemoramos desde el presente y es por eso que las conmemoraciones, cuando pasan por el tamiz del presente, adquieren la carga política de quien ha hecho la elección. No es lo mismo conmemorar los Juegos Olímpicos desde la feliz autocomplacencia posmaragallista que mirar atrás hacia el 92 y ver cómo entonces empezó a despuntar una generación de jóvenes, moderados ideológicamente pero radicalmente independentistas, algunos de los cuales tienen hoy responsabilidades en el Ejecutivo de Carles Puigdemont.
La campaña “Freedom for Catalonia” ha tenido su repercusión posteriormente

Si admitimos que la Barcelona actual no se explica sin el impacto de los Juegos Olímpicos, a pesar de que aquel evento no importara a gente como un servidor, también tendremos que concluir que la campaña “Freedom for Catalonia”, que organizaron entidades como la Crida a la Solidaritat y Òmnium Cultural, ha tenido su repercusión posteriormente. Repasen ustedes los nombres de los jóvenes activistas de entonces y compárenlos con los nombres de algunos dirigentes políticos de hoy y me darán la razón. A pesar de que los organizadores de la campaña “Freedom for Catalonia” eran principalmente jóvenes entonces próximos a la JNC —Joaquim Forn, Marc Puig, Toni Rovira o Marc Prenafeta—, también estaban implicadas personas que con el tiempo tendrían o tienen relevancia y que se encuadraban en la Crida a la Solidaritat que dirigía Àngel Colom —entre otros Tomeu Marí, Joan Manuel Tresserras, David Madí, Jordi Sánchez, Jordi Galves o Pere Martí, actual jefe de prensa del presidente Puigdemont. La semilla que aquellos jóvenes plantaron en el Estadio Olímpico el día del aguacero y la pitada contra el Rey es hoy indudable.
Los Juegos Olímpicos fueron un éxito, pero las detenciones de junio y julio de 1992 de 45 militantes independentistas y las torturas, probadas y que el juez Baltasar Garzón se negó a investigar, al cabo de los años también impactan en el presente. Claro que entonces el Ministro del Interior no era un derechista opusdeísta como Fernández Díaz, sino José Luis Corcuera, un exsindicalista de UGT, implicado en la trama terrorista de los GAL, sufragada con fondos públicos. Se libró judicialmente de todo aquello en 2005 y hoy en día se pasea por algunas de las tertulias más piojosas de Madrid. Todo aquello acabó pasando factura a un PSOE que ahora vuelve a caer en manos de la lógica represiva por falta de alternativa y de coraje.
Los Juegos Olímpicos fueron un éxito, pero las detenciones de independentistas y las torturas, probadas y que Garzón se negó a investigar, también impactan en el presente

No oso mencionar nombres de independentistas para ahorrar disgustos a los mencionados, ya que la nueva táctica represiva del Estado es cazar uno a uno a los independentistas ante la indiferencia de los que apelan a la Constitución y a la legalidad todos los días. Incluso hay articulistas que viven muy bien y que no corren ningún peligro por exhibir a cara descubierta su unionismo, que se permiten el lujo de denunciar que Cataluña está sometida a “la creciente acritud verbal del independentismo”. ¿Qué quiere esta gente? ¿Que los soberanistas callen y se tomen con fair play que el Estado les quiera arruinar la vida? La mirada de los articulistas no puede ser jamás indiferente. Hay estados de excepción que no hay necesidad de proclamarlos oficialmente y contra los que hay que estar por una simple cuestión de dignidad democrática.
No es necesario contar con una comisión parlamentaria para constatar la persecución arbitraria e ilegal de las cloacas del Estado, con el ministro Jorge Fernández Díaz al frente, contra el soberanismo. Y lo peor es que en Catalunya el PP tiene sus cómplices. Joan Coscubiela y Lluís Rabell, por poner dos nombres de exaltados unionistas de la izquierda, se apuntan al linchamiento gubernamental de personas y reputaciones simplemente porque discrepan de ellos. El señor Xavier Trias aún espera que Ada Colau, la socia barcelonesa de Pedro Sánchez vía Jaume Collboni, le pida perdón por haber dado crédito a la campaña contra él y sacar así un rédito político para ella. La democracia no es una teoría, es una práctica que los extremistas de derecha, el PP, y de izquierda, Catalunya en Comú, no saben respetar.
El Estado ha puesto en marcha un estado de excepción encubierto en Cataluña

El Estado ha puesto en marcha un estado de excepción encubierto en Cataluña. Las nuevas medidas de control sobre el Ejecutivo catalán son inadmisibles, porque son políticas y no presupuestarias, si bien son más folclóricas que reales. Lo que hay que reprochar a la oposición es que no se ponga al lado del gobierno Puigdemont por mero partidismo. Todos elegimos a quien consideramos “amigos para siempre”, como cantaban a dúo Sarah Brightman y Josep Carreras aquel verano de 1992. Las autoridades españolas nos roban la política y la democracia y nadie puede argüir que esa anomalía no le concierne.
Carl Schmitt, el jurista nazi que se inventó el concepto de estado de excepción, estaría contento si pudiera ver qué está pasando en Cataluña en estos momentos. La democracia liberal ha tenido muchos adversarios teóricos y prácticos en España. El siglo XX sufrió las consecuencias de ello. A la izquierda se sitúan todas las corrientes marxistas, anarquistas y populistas que la han despreciado por burguesa o por estar en manos de la casta. A la derecha, han desconfiado de la democracia aquellos que han considerado que el pluralismo, del tipo que sea pero en especial el nacional, genera divisiones artificiales en un cuerpo natural y unido como es el Pueblo. El Pueblo español, claro, según los nacionalistas que mandan en Madrid.



Sovint les preguntes més senzilles són les que obtenen les respostes més reveladores. Ahir Jordi Basté li va preguntar a Miquel Iceta: “Va veure ahir a la nit el documental ‘Las cloacas de Interior?’ ”, i el primer secretari del PSC va contestar que no, perquè a la tele de pagament feien ‘Goldfinger’.Veure un programa de televisió no és obligatori, però sobta que un aspirant a presidir Catalunya no comparteixi l’interès que l’emissió va despertar entre més de 750.000 catalans.

“Sobta que un polític tan interessat a apartar Rajoy del poder enviï a la societat la poderosa i frívola metàfora que la denúncia dels mètodes de Rajoy pot esperar”

I avui dia no cal veure un programa a l’hora que el fan, perquè és fàcilment recuperable a la xarxa, però Iceta respira política, i respira, concretament, PSC-PSOE. Sobta que un polític tan interessat a apartar Rajoy del poder enviï a la societat la poderosa i frívola metàfora que la denúncia dels mètodes de Rajoy pot esperar.

Perquè Iceta és aquell polític que encara no fa un any, el setembre de l’any passat, a Gavà, cridava d’aquella manera: “Allibera’ns, Pedro! Allibera’ns de Rajoy i del PP, per Déu! Aguanta!”.

O sigui: quan estàs en campanya per ser el primer secretari del teu partit invoques el parenostre perquè un ésser superior -Sánchez- et lliuri de Rajoy. Quan un documental et subministra poderoses raons per lliurar-te de Rajoy tu presumeixes que a aquella hora el millor que podies fer era veure un James Bond de fa 53 anys. Que, per cert, també es fàcilment recuperable. Potser que Iceta denunciés públicament que cap cadena espanyola vol passar el reportatge (excepte les teles balear i basca) ajudaria a fer avançar la causa del PSOE. I la de la decència política.

Es veu que la indignació és selectiva. A Mas, Ortega, Rigau i Homs ja els van jutjar i condemnar. Ara el govern espanyol, via Tribunal de Comptes, intenta que paguin els cinc milions d’euros que va costar el 9-N. El ‘The New York Times’, el ‘Financial Times’ i la Fundació Adenauer li diuen a Rajoy que amb policies i jutges no ho acabarà. El diari americà li va dir que pactés el referèndum amb Catalunya i que s’espavilés a guanyar-lo; doncs no, a perseguir judicialment algú que va posar les urnes, i tot per l’enrabiada que allò va ser un èxit, perquè 2,37 milions de catalans es van poder expressar lliurament. Ja ho saben: si ho fa l’oposició veneçolana són uns herois, si ho fan 2,37 milions de catalans és un delicte.

ANTONI BASSAS

La democràcia no té preu


ORIOL JUNQUERAS – VICEPRESIDENT DEL GOVERN DE CATALUNYA

De debò es pensen que amenaçant-nos econòmicament ens farem enrere? De debò creu el govern espanyol que el camí per aturar la voluntat de la gent del país de votar i decidir el futur és instrumentalitzant ara el Tribunal de Cuentas per amenaçar el patrimoni dels ja condemnats per posar urnes?
Si és així, que sàpiguen que no només no ens farem enrere sinó que incrementen exponencialment el desig de votar per decidir i el nostre compromís amb la democràcia i l’1 d’Octubre. Aquest país no renunciarà a votar i ho farà amb tota la dignitat. I si el preu sobrevingut amb el qual ara el govern del PP vol aturar que la gent d’aquest país voti l’1 d’Octubre és una responsabilitat de 5 milions d’euros, que no dubtin que aquest país no deixarà ningú compromès amb la llibertat a l’estacada. No permetrem aquest nou abús que no té cap més intenció que intimidar el conjunt de la població. El 9-N vam votar 2.344.828 persones, en un procés participatiu exemplar. És a dir, 2,1 euros per vot és la factura econòmica que ara ens volen girar. No tinc cap mena de dubte que cap dels vam participar en la votació –i gosaria dir també que molts dels que pel motiu que sigui no van anar a votar aquell dia– estaran més que satisfets d’aportar aquesta quantitat per fer front a la nova ofensiva del govern espanyol, ara sobre el patrimoni de les quatre persones ja condemnades del govern que presidia Artur Mas. I òbviament, abordant la creació d’una caixa de resistència al servei de la defensa de la democràcia i plantejant les iniciatives corresponents en tots els àmbits. Estem davant un episodi insòlit i, malgrat tot, no ens sorprèn. Com tampoc ens sorprèn que no es demani cap responsabilitat per l’afer Castor, que suma 1.350 milions, o pel rescat de les radials de Madrid, de 3.718 milions, o pel rescat fraudulent dels bancs, que ha costat desenes de milers de milions d’euros, entre molts d’altres. O pels qui s’han fos irresponsablement els 60.000 milions de la guardiola de les pensions, veritable amenaça de futur per al conjunt dels nostres jubilats. Així funciona el Règim del 78. Pal a qui posa les urnes, pastanaga als que ens han estat a punt d’arruïnar.
Les darreres setmanes hem vist com s’accentua l’amenaça sobre el patrimoni personal de tots aquells que gosin treballar per tal que la gent d’aquest país pugui votar l’1 d’Octubre. Fins i tot ja s’està amenaçant hipotètics voluntaris sense cap rubor. Em pregunto, quan parlen del patrimoni personal, el quantifiquen i ens assenyalen, si ens estan dient que volen desposseir els nostres fills d’un sostre on viure. Em pregunto si tota resposta a la voluntat de la gent de votar és l’amenaça de prendre’ns-ho tot. Em pregunto si la voluntat de perjudicar la ciutadania i els seus ciutadans és el manual que distribueix el govern espanyol del PP als seus aliats polítics i mediàtics. Em pregunto si allò que hem pogut veure i escoltar fa uns dies a Las cloacas de Interior, el rigorós documental dirigit per Jaume Roures, és l’estratègia que guia tothora als que volen impedir al preu que sigui que votem. Allò de “nos hemos cargado el sistema sanitario” revela la maldat inconfessable d’aquells que no dubten a conspirar per perjudicar el conjunt de la societat catalana, tots i cadascun de nosaltres. Saben quines responsabilitats s’han exigit a les dues persones que conspiraven per delinquir des de les institucions de l’Estat? Cap. La impunitat més absoluta ha estat la resposta, amb el silenci còmplice del gruix dels partits polítics espanyols i de les seves corretges de transmissió.
Seguim i seguirem, serenament. Amb el cap ben alt. Treballant per un futur pròsper, per una societat més justa, a favor dels emprenedors, al servei de la majoria, potenciant les inversions, potenciant les exportacions, batallant per unes millors infraestructures, al servei de l’economia productiva, al servei del bé col·lectiu, sent generosos amb tothom, intentant mantenir les millors relacions amb la societat espanyola. I parlant amb tothom, sempre, a tota hora. També amb el govern espanyol, per descomptat. Ara bé, tothom ha de saber que hi ha una cosa a la qual no renunciarem mai, i és a servir el conjunt dels nostres ciutadans facilitant que puguin dipositar una papereta en una urna per expressar la seva opinió. Perquè si ho féssim no només estaríem traint un mandat ciutadà, estaríem condemnant el conjunt del nostre país a la resignació i a la desesperança i a deixar el futur dels ciutadans catalans en mans d’aquells que no volen que ens en sortim ni com a país ni com a societat.
     


El reial decret, que està en consulta pública, persegueix combatre el frau fisca

L’Agència Tributària vol investigar sobre el diner negre que es mou entorn de la puixant activitat de llogar habitatges a turistes a través de plataformes com Airbnb, HomeAway, Niumba i Wimdu. El Ministeri d’Hisenda ultima un decret per obligar aquestes empreses a identificar els propietaris que utilitzen la seva pàgina per llogar pisos turístics i detallar quant guanyen per fer-ho.

El text del reial decret, que ha estat obert a consulta pública per recollir al·legacions, suposa un salt qualitatiu en el control tributari sobre el lloguer turístic. Tal com ressalta al preàmbul de la norma, aquests canvis busquen actuar de manera preventiva contra el frau fiscal. Per això, el departament que dirigeix Cristóbal Montoro vol que aquest tipus de webs especialitzats hagin de presentar “periòdicament” una declaració informativa sobre tots els habitatges del territori espanyol que publiciten a la xarxa.
En l’esmentada comunicació, haurien d’especificar el nom, els cognoms i el NIF de cada arrendador i del propietari de l’habitatge (si no fossin la mateixa persona). No es tracta d’una qüestió fútil, després de la polèmica, revelada per La Vanguardia, dels propietaris que han descobert que els seus pisos eren sotsarrendats a turistes a través d’ Airbnb, sense el seu consentiment. També hauran de facilitar la referència cadastral de l’immoble i identificar les persones que han utilitzat el pis turístic, el nombre de dies que n’han gaudit i l’import percebut pel propietari (no queden fora d’aquesta nova decla­ració les cessions de caràcter gratuït).
El text proposat per Hisenda especifica, a més, que els propietaris tenen l’obligació de tenir “una còpia del document d’identificació de les persones beneficiàries del servei”.
El decret s’ atura també a concretar que entén per pisos turístics els dedicats a la “cessió temporal d’ús de la totalitat d’un habitatge moblat i equipat en condicions d’ús immediat, sigui quin sigui el canal a través del qual es comercialitzi o promocioni, i fet amb finalitat lucrativa o onerosa”.
Qui estarà obligat a informar sobre aquest tipus de transaccions entre particulars (o empreses i particulars)? Segons el decret, tothom que presti aquest servei d’intermediació, tant si cobra una comissió per això com si no ho fa. Tampoc no diferencia entre els intermediaris que es limiten a mitjançar entre propietari i tu­rista, i els que estableixen condicions contractuals com, per exemple, “preu, assegurances, terminis”.
Segons el decret, en un desplegament normatiu posterior recolliran, a part del model de declaració, la forma, el termini i el lloc en el qual s’haurà de presentar davant l’Agència Tributària.
El lloguer d’habitatges turístics –que ha explotat gràcies a l’impuls de populars plataformes digitals– està en el focus d’ Hisenda des de fa un parell d’anys. Però fins ara l’Agència Tributària ha utilitzat informació externa per detectar els contribuents que no estan declarant rendes pel lloguer de pisos turístics. El 2016 els responsables del fisc ja van anunciar que farien seguiments del consum elèctric i a través de moviments bancaris. Més tard des d’ Hisenda van explicar que estaven pentinant les mateixes plataformes digitals per localitzar aquest tipus de propietaris. I així un total de 21.500 contribuents van rebre per primera vegada un avís el 2016, amb l’ esborrany de l’impost de la renda, en què els advertien que tenien constància que s’havien anunciat a la xarxa habitatges de lloguer i els recordaven que estaven obligats a declarar-los.
Davant les acusacions de falta d’iniciativa davant de l’economia submergida en el negoci del lloguer vacacional, Airbnb –que ha criticat el decret que presenta ara Hisenda– insisteix des de fa temps que ells sempre han defensat que els propietaris compleixin amb el fisc. Per això, argumenta la companyia nord-americana, quan acaba l’any fiscal, envien un recordatori als arrendadors de quines són les seves obligacions fiscals i els comuniquen els saldos que han de declarar a Hisenda.


Foto: Bellaterra.cat

Canvi de moneclatura i de colors | http://www.fgc.cat

També es modificaran les línies de Can Ros i Quatre Camins per evitar la duplicitat i millorar la comprensió general de la xarxa de Ferrocarrils

 A partir del dia 20 de juliol, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) canvia el nom d’algunes línies per evitar duplicitats de nomenclatura i facilitar la mobilitat de l’usuari per la xarxa d’FGC. A la línia Barcelona-Vallès, les actuals S55 U. Autònoma i S5 Rubí canvien el seu nom i gamma cromàtica, i passen a anomenar-se S6 U. Autònoma i S7 Rubí. D’aquesta manera, s’evita que dues línies tinguin el mateix número a la nomenclatura i el mateix color, i es dota d’identitat pròpia cadascuna de les línies.

 A la línia Llobregat-Anoia, l’actual S33 canvia el seu nom i gamma cromàtica, i passa a anomenar-se S3 Can Ros. D’aquesta manera, s’evita la nomenclatura amb dos dígits i es diferencia la línia de la L8 dotant-la d’un nou color.

 D’altra banda, FGC ha ampliat recentment el servei de trens a l’estació de Quatre Camins amb noves circulacions per millorar el flux de viatgers i facilitar l’intercanvi modal. Per fomentar aquestes noves circulacions, es crea una nova línia anomenada S9 Quatre Camins. 

A partir del dia 20 de juliol, aprofitant l’inici del servei de les tres noves estacions de Sabadell, els nous noms s’integraran en tots els elements de senyalització de la xarxa de Ferrocarrils, tant a estacions com a l’interior dels trens. Per familiaritzar els usuaris d’FGC amb les noves nomenclatures, Ferrocarrils emprendrà en els propers dies una campanya per donar a conèixer les noves línies. Cal tenir en compte que els canvis de nom no suposaran alteracions en els horaris de trens ni en les freqüències dels trens.

 

Una victòria valenciana


El tren Euromed (València-Barcelona) en un tram de via única a Cambrils (Vicenç Llurba)

ENRIC JULIANA

http://www.lavanguardia.cat

La societat valenciana ha obtingut aquesta setmana una victòria important, ignorada per la majoria dels mitjans de comunicació de Madrid i postergada a un segon pla pels mitjans catalans, absorbits, imantats i engolits per l’espiral d’octubre. Els valencians estan aconseguint generar una gran majoria social favorable al projecte del corredor mediterrani. Comparteixen un objectiu que no els divideix. Empenyen i poden guanyar.
El Ministeri de Foment ha cedit i acaba de comprometre’s a construir una plataforma segregada d’ample europeu entre València i Castelló , exclusiva per al trànsit de passatgers. Traduït del llatí això significa descongestionar un dels trams més crítics del corredor mediterrani . Després de l’any 2020 es podria viatjar en només dues hores entre València i Barcelona. Comunicació ràpida entre les dues ciutats i via específica per a les mercaderies amb rumb al centre d’Europa. Una esmena important a l’obsessiu mapa radial de l’aznarisme.
Que és avorrit escriure sobre trens mentre a Barcelona es prepara una revolució ! El tema pot semblar veritablement tediós davant unes emocions tan fortes, però la notícia de València ens explica coses importants sobre l’evolució política d’ Espanya . Per entendre-ho millor cal tenir en compte els antecedents i entretenir-se en algunes qüestions tècniques. No és una qüestió que pugui despatxar-se amb 140 caràcters. Em sap greu. Em sap greu, però no resisteixo la temptació del tuit: “L’obsessió centralista d’Aznar acaba de ser derrotada a València ”.
L’any 2002 el govern de José María Aznar va decidir esborrar el corredor mediterrani del mapa. No li interessava. Ho considerava perillós per a la seva visió estratègica d’ Espanya , en la mesura que reforçava el pes de l’arc mediterrani i obria la possibilitat d’un clúster econòmic Catalunya- València – Balears . A Aznar li interessava separar València de Barcelona i fomentar el Madriterráneo interessos del Llevant a Madrid. Turbo-economia immobiliària. Pelotazos sdeveniments. Turisme. Hotels i camps de golf. Transvasament de l’ Ebre . Aixecar una muralla política i psicològica entre valencians i catalans. Desviar pel Pirineu aragonès l’eix logístic que a començaments de segle reclamava la Unió Europea pensant en un futur amb més ferrocarrils de mercaderies i menys camions.
Aznar va esborrar del mapa el corredor mediterrani i va proposar a Brussel·les una travessia central del Pirineu . Tronc ferroviari Algesires -Madrid- Saragossa amb un túnel de més de trenta quilòmetres al Pirineu aragonès. Les grans empreses d’obra pública ja salivaven. Era l’època daurada de les tuneladores. Perforar, perforar, perforar! Perforar i aïllar Catalunya. Any 2002. En aquell temps l’independentisme català no superava el 15% dels vots. Abans que els separatistes van arribar els ­separadors.
Corredor atlàntic (pel País Basc ) i corredor central amb túnel pirinenc. Aquest va ser el mapa enviat a Brussel·les . Un mapa que no va acabar d’agradar a París, ja que els francesos són reticents a les obres faraòniques al Pirineu . Hi havia un altre motiu darrere del recel: Jacques Chirac no suportava Aznar. Chirac va dir no al túnel. Nicolas Sarkozy va mantenir la negativa. Els semblava una bogeria.
Arribada la crisi econòmica, el PP valencià va començar a tenir por. Empès pels empresaris, Francisco Camps va reprendre la idea del corredor mediterrani . Necessitava un nou programa re­gional i volia pressionar el PSOE. El ministre socialista de Foment, José Blanco, va veure venir la maniobra. Va arxivar definitivament el túnel del Pirineu i va comunicar a Brussel·les que el corredor mediterrani era prioritat espanyola. Setembre del 2011. Faltava poc per a la desfeta electoral socialista.
Mariano Rajoy aviat va fer saber que no tenia pressa. Rajoy no té mai pressa. L’empresa Ford va amenaçar llavors de tancar la fàbrica d’ Almussafes si no se li garantia una via d’ample europeu per exportar els seus cotxes. La ministra Ana Pastor, assistida per la consellera valenciana Isabel Bonig, va inventar la solució del tercer fil, consistent a reaprofitar el traçat d’ample ibèric amb l’afegit d’un tercer rail. Un pedaç.
Hi va haver canvi polític a València i els empresaris van aixecar la bandera del corredor mediterrani amb més força que mai. Liderats per l’influent Juan Roig, president de Mercadona , exigeixen un traçat descongestionat i sense trampes. “A més de radial, Espanya ha de ser circular”, diu el seu lema. Han organitzat actes a Tarragona, Múrcia i Almeria amb molt de públic. Ara preparen una gran trobada a Madrid a l’octubre.
Rajoy finalment ha reaccionat. El Partit Popular corre el risc de quedar fora de joc a València per un llarg període de temps. A Catalunya ja és una força marginal. Ha perdut les Balears i la seva situació comença a ser fràgil a Múrcia . Aquest no era el pla d’Aznar!
Raons polítiques i raons tècniques. El tercer fil no ofereix prou garanties per als trens d’alta velocitat. El ministre Íñigo de la Serna ha recuperat uns estudis previs de l’època de Blanco i ofereix construir una plataforma d’ample europeu entre València i Castelló per a l’alta velocitat. Mercaderies i trens de rodalies compartirien la via mixta. Entre Castelló i Tarragona tot el traçat serà d’ample europeu. S’accepta construir un túnel passant a la ciutat de València per connectar amb Alacant . Aquesta és la promesa. Caldrà seguir amb molta atenció la concreció pressupostària. El PP està descobrint que es juga el seu futur a la Mediterrània .
Que és avorrit escriure sobre trens amb tot el que està passant! Què ha passat aquesta setmana? Crec que podem resumir-ho amb 170 caràcters: el PSOE es nega a ingressar al Club 155 i els comuns es neguen a posar-se a les ordres de Carles Puigdemont i del comitè invisible que prepara els Fets d’Octubre.