“Al celler Dubois Fils d’Épesses situat al cantó de Vaud (Suïssa),.podeu passar la nit en un entorn vora el llac Leman, tastant uns vins familiars de gran qualitat“.
Detall interior del Celler Dubois Fils d’Epesses 📷 BELLATERRA GOURMET
Päivi Tolonen ✍️ El paisatge de les vinyes de Lavaux és magnífic. El brillant llac Leman té com a teló de fons els Alps nevats. Els vessants escarpats de la regió vinícola, que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, han acollit el vi durant més de mil anys.
La regió produeix principalment vins blancs.
El Chasselas és la varietat de raïm més conreada al cantó de Vaud. Un dels cellers de la regió és Dubois Fils, situat al centre del poble d’Epesses, on podeu aturar-vos a fer una degustació o passar-hi la nit. A la planta superior de la casa hi ha dues habitacions dobles lluminoses amb unes vistes precioses del llac.
L’esmorzar el prepara la jove parella propietària, Marylèn Dubois. La taula inclou formatges locals Gruyère i Tomme, així com embotits de vedella. L’amfitrió Salomon Dubois ha portat dos tipus de pa fresc i un croissant esponjós de la fleca. Val la pena gaudir d’un esmorzar saborós.
L’avi de Salomon Dubois va fundar el celler Dubois Fils el 1956.
Avui dia, la finca produeix una vintena de vins diferents. Pierre Vieille St-Saphorin és lleuger i floral. La Demoiselle d’Epesses és un dels vins més antics i famosos de la finca. El seu sabor fort i madur prové del sòl argilós. De les 5,5 hectàrees del celler, mitja hectàrea està dedicada al Dézaley, el “Rolls Royce” dels vins de Lavaux. El seu sabor fumat es veu realçat per aromes de nou moscada i mel.
Seieu en una butaca còmoda del celler, serviu-vos una copa del Dézaley Marsens Grand Cru i gaudiu del seu sabor ric i amb cos.
📷 BELLATERRA GOURMET
Els vins suïssos poques vegades s’exporten a l’estranger, per la qual cosa val la pena explorar-los in situ.
Tutta Dubois 📷 BELLATERRA GOURMET
Cave du Vieux Pressoir Roure de la Corniche, 34 1098 Epesses (SUISSE)
“Els resultats d’aquest estudi susciten certa preocupació sobre com la calor i la deshidratació poden provocar accidents en persones que operen maquinària pesada, condueixen en plena calor, practiquen esports o fan entrenament militar”.
Tractament d’un cop de calor amb mànega de dutxa
La sobrehidratació que condueix a la intoxicació per aigua (hiponatrèmia) és una situació perillosa
Un estudi publicat a Physiological Reports el 22 d’agost de 2018 per investigadors de l’Institut Tecnològic de Geòrgia demostra que la deshidratació sense beure aigua en realitat provoca canvis en la forma del cervell i alguns disfuncions, ja que les persones no poden completar les tasques correctament i cometen més errors. Les ressonàncies magnètiques van mostrar que quan una persona estava deshidratada, els ventricles del seu cervell s’inflaven i, quan bevia aigua, els ventricles es contraien. Els investigadors van descobrir que l’estrès tèrmic per si sol pot causar aquests problemes, però quan s’acompanya de deshidratació la situació empitjora.
Tasques repetitives monòtones Els 13 participants de l’estudi també van haver de fer tasques repetitives monòtones similars a les que es podrien fer en situacions industrials o militars. Durant 20 minuts van haver de prémer un botó cada vegada que apareixia una llum groga a la pantalla de l’ordinador. Els investigadors van descobrir que aquestes tasques monòtones poden provocar pèrdues d’atenció, cosa que podria provocar accidents. Sota la influència de la calor i la deshidratació, aquestes van ser pitjors.
Els investigadors també van descobrir que beure massa aigua pot provocar una baixada perillosa de sodi a la sang (hiponatrèmia). És per això que quan les persones estan deshidratades, els metges els demanen que beguin aigua a glops lentament en lloc de empassar-se-la. Sembla que la química del cervell que depèn de l’equilibri electrolític del cos no pot suportar ni la deshidratació extrema per massa poca aigua ni la intoxicació hídrica per massa aigua. Les anàlisis de sang que s’utilitzen per veure si algú està deshidratat són les que mesuren els electròlits a la sang, el sodi i el potassi. Una baixada o un augment greu d’aquests dos electròlits pot alterar la química del cervell, però també pot provocar situacions perilloses, fins i tot mortals. La deshidratació pot provocar accidents en persones que operen maquinària pesada o participen en l’exèrcit Els resultats d’aquest estudi susciten certa preocupació sobre com la calor i la deshidratació poden provocar accidents en persones que operen maquinària pesada, condueixen en plena calor, practiquen esports o fan entrenament militar.
Altres estudis mostren que l’estrès tèrmic és especialment perillós per a la gent gran.
L’envelliment comporta una major sensibilitat a la calor i un risc de patir hipertèrmia i tot tipus d’emergències mèdiques relacionades amb la calor.
Riscos d’hipertèrmia en persones grans
La gent gran tendeix a prendre molts tipus diferents de medicaments i, per aquest motiu, té encara més risc de patir la calor, ja que alguns medicaments, especialment els diürètics, els medicaments per baixar la pressió arterial, els sedants, els tranquil·litzants i altres, poden provocar deshidratació.
Canvis a la pell relacionats amb l’edat, com ara mala circulació sanguínia i producció ineficient de suor
Malalties cròniques del cor, dels pulmons i dels ronyons
Tenir un sobrepès o un pes inferior a l’esperat
La gent gran sovint orina molt, i la quantitat d’aigua que surt del cos a causa de la transpiració i la micció excessiva de vegades serà més gran que la quantitat d’aigua que es beu.
Deshidratació
Els signes de deshidratació poden ser marejos, brunzit a les orelles, problemes de visió i confusió mental. Si la deshidratació no es tracta, pot provocar un cop de calor.
El consum d’alcohol pot provocar una deshidratació molt sobtada quan s’està exposat al sol i a la calor.
Tot i que el metge t’hagi prescrit una dieta baixa en sal per tractar la pressió arterial alta, les temperatures altes poden augmentar la necessitat de sal. És possible que hagis de menjar aliments salats com ara patates fregides per evitar la deshidratació. Fins i tot pots necessitar pastilles de sal si has de passar molt de temps a l’aire lliure, però has de preguntar al teu metge si necessites prendre més sal.
Malalties relacionades amb la calor
Estrès tèrmic
Esgotament per calor
Rampes de calor
Síncope de calor
Cop de calor
L’insolació és una emergència mèdica potencialment mortal que pot aparèixer molt sobtadament sense previ avís. Qualsevol persona que es desmaiï per la calor pot estar patint un insolació. Truqueu al 911 per demanar ajuda i preneu mesures immediates per baixar la seva temperatura corporal, que normalment és d’uns 104 graus. Renteu-la amb aigua freda. Si la persona està conscient, se li ha de donar aigua per beure a glops, però molt lentament. També és bo oferir-li suc de fruita amb alt contingut de potassi, com ara suc de taronja pur. També ha de menjar o beure alguna cosa salada.
Pols i begudes de rehidratació
Les farmàcies venen pols i begudes de rehidratació sense recepta i tothom que passi temps a l’aire lliure a la calor hauria de portar-los amb si.
Conclusió
Tothom, jove o gran, es pot deshidratar molt ràpidament quan fa calor. Beure aigua no sempre és eficaç per prevenir la deshidratació. Tothom hauria d’aprendre a tractar un cop de calor.
“Amb aquest tipusartificials, el risc emocional és més gran que amb altres IA perquè aquests sistemes imiten la intimitat: “somni amb tu”, “som ànimes bessones” són respostes que poden trobar. Evitar l’aferrament que difumina la línia entre fantasia i realitat, especialment en menors, és un dels riscos evitar”.
María Lázaro* ✍️ Ja hi ha estudis que demostren que cada vegada més nens i adolescents usen la intel·ligència artificial generativa no només per fer deures, sinó per demanar-li consell, explicar-li els seus problemes o parlar amb ella com si fos un amic.
Les dades no són alarmants, però sí que mereixen una reflexió. A Espanya, el 14% dels nens de 10 a 13 anys consulta amb la IA assumptes personals, i un percentatge similar la fa servir per prendre decisions sobre “temes importants”. Entre els adolescents de 14 a 17 anys, la tendència puja: un 23% demana consell i un 16,5% pren decisions amb la seva ajuda, segons l’estudi de Mayansi sobre l’ús de la IA generativa entre joves espanyols. Les noies, a més, són més propenses que els nois a compartir qüestions personals amb aquests sistemes.
Què són les IA de companyia?
Les IA de companyia són programes d’intel·ligència artificial dissenyats per mantenir converses contínues i personalitzades, oferint suport emocional, amistat o fins i tot relacions romàntiques simulades. Recorden el que els expliquem, ens segueixen el joc, ens donen la raó i ens animen a continuar parlant sense parar.
Plataformes com CharacterAI (més de 20 milions d’usuaris), Replika, Nomi, Kindroid o Paradot ofereixen avatars amb aparença i veu gairebé humanes. Fins i tot Grok, la IA d’Elon Musk, té els seus companys virtuals. “ Amb aquest tipus d’intel·ligències artificials, el risc emocional és més gran que amb altres IA”
7 claus per protegir els teus fills
Respecteu l’edat mínima. La majoria fixa el límit en 18 anys, encara que algunes ho estableixen en 16 i altres en 13.
Explica’ls que la màquina no té criteri. Està dissenyada per donar-los sempre la raó, fins i tot davant de propostes perilloses. Per humana que sembli, mai no serà un amic real ni algú de confiança.
Compte amb les decisions importants. La IA funciona amb algoritmes, no hauria de guiar les eleccions personals.
Protegeix la seva privadesa. Que no comparteixin dades íntimes, i reviseu junts les opcions de cada plataforma per limitar la memòria i l’ús de les vostres dades.
Parla amb ells. Pregunta’ls què els preocupa i mantingues oberts els canals de comunicació.
Enforteix la seva autoestima i la seva salut emocional com a millor antídot davant de la dependència.
Fomenta el pensament crític. Anima’ls a qüestionar les respostes de la IA, detectar biaixos i entendre com funciona realment.
Quan els teus fills se sinceren amb una IA
Segons un estudi de Common Sense Media entre adolescents nord-americans, el 31% considera les converses amb aquests personatges tan satisfactòries –o més– que les que té amb amics reals. Un terç prefereix parlar de temes seriosos amb una IA abans que amb una persona, i gairebé dos de cada cinc joves apliquen a la seva vida real les “habilitats” practicades amb aquests chatbots: incloent conductes d’assetjament, manipulació o comportaments antisocials.
Amb aquest tipus d’intel·ligències artificials, el risc emocional és més gran que amb altres IA perquè aquests sistemes imiten la intimitat: “somni amb tu”, “som ànimes bessones” són respostes que poden trobar. Evitar l’aferrament que difumina la línia entre fantasia i realitat, especialment en menors, és un dels riscos evitar.
Font: Movistar
*María Lázaro és divulgadora d’educació digital, CEO i cofundadora de Mayansi i autora del llibre “Generació IA. Guia per a un ús responsable, creatiu i segur de la intel·ligència artificial”.
Josep Bullich va començar molt jove, als 15 anys, i amb 19 ja era al refinat restaurant Reno, a les ordres d’Antoni Julià. També va ser precoç a l’hora de fer-se càrrec de l’Hotel Gal·la Placídia amb només 25 anys. Conegut per relacionar conceptes de la filosofia amb els seus plats, va aplicar principis de la psicoestètica al que servia. La idea era que l’entorn (vaixella, servei, imatge del plat) tenien correlació amb l’estat psicològic i predisposava a l’hora de fer un àpat en un estat de benestar mental. Aquest nivell de refinament es va poder veure arreu on va ser, especialment en l’última etapa, al restaurant La Dama, ubicat a la casa modernista Casa Sayrach de l’avinguda Diagonal, on es va jubilar el desembre del 2014.
LLUIS TORRES🧑🍳El 1987 s’incorporà com a xef-director al restaurant La Dama i degut als Jocs Olímpics s’hi varen celebrar els àpats oficials on hi assistiren les cases reials i els primers ministres de tot el món A partir d’aquell moment aquest restaurant va ser considerat com símbol del refinament culinari a Barcelona. Bullich es retirà per jubilació el 23 de desembre del 2014, dia que feia 28 anys que s’obrí el restaurant.
Des de 1987 fins el 2014 va haver-hi prou perquè un restaurant culte i sensible, ubicat en la Casa Sayrach, un bell edifici modernista, aconseguì obrir-se un forat al panorama cultural barceloní. La Dama, situat a l’entresòl de tal edifici i cuidats ambientat, es va convertir en un bon exponent de la cuina moderna, sensible i de mercat a la Ciutat Comtal, i va saber atraure un públic sensible que se sentís satisfet amb la qualitat dels plats que es presentaven i l’atenció i la cura en el servei professional de sala.
La principal responsabilitat de La Dama va recaure en el mestre de cuina Josep Bullich, que anteriorment havia passat per les exigents cuines del Reno, Via Vèneto i Agut d’Avignon. Al capdavant dels fogons i al costat de la resta de l’equip (del qual també forma part, com a director de sala, Teo García), ell va saber de dotar l’establiment d’un segell especial que s’estenia a la presentació dels plats, l’elecció de la vaixella i la coberteria, tot això dins d’una decoració de luxe.
D’altra banda, la de La Dama fou una cuina carregada d’evocacions i treballada, on es podia cercar referències tant de la cuina francesa com de la catalana de tota la vida, totes dues posades al dia. Tenia un assortit celler que semblava més d’un restaurant clàssic que no pas d’un establiment inaugurat el gener de l’any 1987.
La consolidació de La Dama va captivar totes les mirades, sempre a la recerca del bon gust estètic i culinari.
El xef Josep Bullich i Gaspar (Oliana, 1 desembre 1948–Barcelona, 29 abril 2026)va ser un home bo, culte i intel·ligent, de profundes conviccions personals i morals que va deixar empremta en qualsevol que el va sovintejar, encara que fos ocasionalment. Deixa un llegat considerable, tant del seu pensament, de la seva humanitat com del seu ofici, que segurament mai serà prou reconegut en la seva transcendència més enllà de la seva esposa Nati, els seus familiars i amics.
“A primera vista, l’article sembla un repàs històric dels setze anys de l’EMD de Bellaterra. Tanmateix, el seu principal biaix no rau en els fets que presenta, sinó en el marc narratiu que adopta, els interlocutors que selecciona i les veus que omet” PHILIPPE RENAUDIN*
La primera Junta Veïnal provisional de l’EMD de Bellaterra, 2010 📷 CERDANYOLA RÀDIO
PHILIPPE RENAUDIN✍️El títol ja anticipa aquesta orientació: “Una administració jove amb reptes pendents”. No és un títol neutre. Parteix de la premissa que l’EMD continua sent una administració “jove“, encara en procés de maduració, i que els seus problemes són simplement “reptes pendents”. De fet, és la mateixa idea que expressa Josep Maria Riba quan defineix l’EMD com una “administració adolescent”. D’aquesta manera, el balanç de setze anys queda condicionat des del principi: no es convida el lector a preguntar-se si l’EMD ha complert els seus objectius, sinó a assumir que encara necessita temps.
La reconstrucció històrica de la creació de l’EMD està ben documentada i és útil. No obstant això, quan l’article arriba a la qüestió realment important —quin balanç mereixen aquests setze anys?— desapareix el pluralisme.
L’únic actor que interpreta el present és Josep Maria Riba.
No només explica per què l’EMD disposa de poques competències o de pocs recursos, sinó que també contraposa dos models polítics: el de Ramon Andreu, basat —segons ell— en la confrontació amb l’Ajuntament de Cerdanyola, i el seu propi, basat en la negociació institucional.
El problema no és que Riba exposi la seva visió. El problema és que ningú no la contrasta.
Ramon Andreu apareix únicament com una figura històrica: fundador de l’EMD, primer president i protagonista dels discursos de 2010. Tanmateix, no se li pregunta com valora aquests setze anys ni com respon a les crítiques de Riba. Sorprèn perquè Andreu no és un personatge del passat: és el fundador de la institució i un referent de l’oposició actual.
L’absència d’altres veus és encara méssignificativa.
L’article esmenta Bellaterra és Sant Cugat, però redueix la seva posició a una frase segons la qual qüestiona l’EMD i defensa l’annexió “amb o sense EMD”. Aquesta formulació simplifica excessivament el seu plantejament.
En realitat, el comitè Bellaterra és Sant Cugat no s’oposa a l’EMD com a institució. La seva prioritat política és l’annexió a Sant Cugat, perquè considera que és l’única via per resoldre el dèficit històric de serveis i d’inversions que pateix Bellaterra. El manteniment de l’EMD no constitueix un objectiu prioritari.
A més, hi ha un element jurídic fonamental que l’article omet completament: la legislació catalana no permet mantenir una EMD quan el territori al qual pertany s’annexiona a un altre municipi. És a dir, l’exigència de Josep Maria Riba de garantir prèviament la continuïtat de l’EMD constitueix, en la pràctica, una condició jurídicament impossible de complir.
Aquesta omissió és especialment rellevant perquè canvia el sentit del debat polític. Presentar la defensa de l’EMD com una condició indispensable per donar suport a l’annexió significa introduir un requisit que la llei no permet satisfer. Més enllà de l’evident conflicte d’interès que suposa que el president de l’EMD defensi la permanència de la institució que presideix, aquesta exigència té com a efecte —i alguns podrien pensar que també com a objectiu— posar en perill el procés d’annexió.
Aquesta posició és encara més difícil d’entendre si es recorda que Bellaterra Endavant! es va presentar a les eleccions defensant precisament el suport a l’annexió, una demanda avalada per aproximadament el 60 % del cens de Bellaterra.
La conclusió de l’article afirma que “uns creuen que l’EMD ha de continuar creixent i altres en qüestionen la utilitat”. Tanmateix, aquesta aparent neutralitat amaga una realitat molt més complexa.
A Bellaterra existeix una diferència fonamental entre criticar la institució i criticar la gestió de l’actual govern de l’EMD. Josep Maria Riba tendeix a presentar totes dues coses com si fossin equivalents, identificant qualsevol crítica a la seva gestió amb un atac a la mateixa EMD. Aquesta confusió li permet utilitzar la institució com un escut polític.
Paradoxalment, aquesta estratègia pot acabar perjudicant la mateixa EMD. Molts veïns no qüestionen necessàriament l’existència de la institució, sinó les decisions d’un govern que consideren excessivament alineat amb els interessos de l’Ajuntament de Cerdanyola i allunyat del mandat rebut a les urnes. En identificar ambdues crítiques, Riba transforma el descontentament envers el seu govern en un qüestionament de l’EMD, debilitant precisament la institució que afirma defensar.
En definitiva, l’article no constitueix una peça de propaganda oberta, però sí que presenta un clar biaix narratiu.
La història recent de l’EMD s’explica gairebé exclusivament des de la perspectiva del seu president actual. Les veus discrepants queden relegades al passat o simplificades. D’aquesta manera, BellaterraDiari acaba reproduint, de manera discreta però eficaç, el relat polític de Josep Maria Riba com si fos el relat natural de l’evolució de l’EMD.
Philippe Renaudin* Enginyer. Des de 2003, és veí de Bellaterra. President de la plataforma PLABUM (Plataforma Bellaterra Urbanisme i Mobilitat) des de 2024
“Els que som de poble coneixem bé els codis de funcionament sobre les situacions d’humor i qui no els compleix en pateix, d’alguna manera, el càstig“.
Miguel Lucas ✍️ A qualsevol dels nostres pobles se sap distingir entre el que és una broma i una burla. De nens permetíem les bromes, però no les burles (els capellans no havien parlat de l’escarni -burla- que va patir Jesús pels soldats romans quan el van coronar rei dels jueus). Fer burla era motiu de gran baralla. A la broma, la víctima és conscient que es tracta de provocar una situació d’humor sense mala intenció, mentre que a la burla hi ha una preparació i malsana finalitat. També se sap qui pot fer una broma i qui rebre-la. A la burla es tracta de deixar ben clar qui mana. Els que som de poble coneixem bé els codis de funcionament sobre les situacions d’humor i qui no els compleix en pateix, d’alguna manera, el càstig. Tot aquest món jocós alberga els seus significats, sobre els quals no m’estendré, però solen estar relacionats amb allò que s’espera d’un home i de la seva capacitat per agredir. De fet, les dones no ho fan o fan broma i es burlen d’una altra manera.
Des d’ahir, vinc preguntant-me el perquè Borja Sémper va conceptualitzar com a “sarcasme” (dir el contrari al que es pensa amb ironia) a allò que, clarament, era una burla. El portaveu Borja va tirar de manual i, al final, la culpa serà de Sánchez. Va utilitzar el terme sarcasme com a sinònim de broma, però el comentari de Rajoy estava per escrit, o sigui, pensat i amb la intenció d’agredir un grup humà al qual considera que se’l pot agredir i una nació amb què sempre és possible tenir un 2 de maig. Rajoy sap que es pot burlar dels musulmans i dels negres francesos, però estic segur que no ho faria si hagués de parlar sobre els negres de la selecció nord-americana.
De tota manera, per si la política espanyola no estava prou polaritzada, Rajoy ha hagut de venir a afegir més llenya als ja radicals discursos de la ultradreta sobre la immigració. Sembla que Rajoy volia deixar clar com entén els estereotips racials en relació amb la nacionalitat. Per a ell, el croma de la pell i la manera de pregar defineix qui és francès o no. Una selecció plena de pells fosques pot jugar bé a futbol, però no es poden considerar gals. Per contra, amb la capacitat que té el futbol per mobilitzar fílies i fòbies, i més si es tracta d’un mundial, les paraules d’un jove d’un barri de Mataró i de només 19 anys, m’han semblat molt més sabies que la de tot un expresident i registrador de la propietat. Lamine Yamal ha dit que Espanya i França són dos exemples d‟integració i que el futbol serveix d‟unió i no de parlar del que ha dit una altra persona. Va quedar elegant, però Rajoy sap que Trump va arribar al poder agitant el pot del racisme contra els mexicans.
“Romualdas Granauskas és l’autor de Al llegar el adiós«Es una mena de memòries en què l’escriptor lituà narra la relació amb el seu gos i on reflexiona sobre la lleialtat, l’amistat interespècies, l’envelliment i la mort”.
David Valiente ✍️ No és la primera vegada que la literatura presta atenció a la relació entre els humans i els gossos en termes de fidelitat. Quan Odisseu torna a la seva enyorada Ítaca, després d’haver estat vagant durant deu anys pel Mediterrani, no aconsegueix enganyar el seu fidel gos Argos amb la seva disfressa de captaire. L’animal ho va reconèixer només veure’l.
Des del subcontinent Indi, ens arriba la història del rei Yudhishthira i la seva negativa a travessar el paradís si no era en companyia del gos que no el va abandonar durant el trajecte.
El Mahabharata acaba per revelar que el gos era l’encarnació del Dharma, una mena de justícia còsmica o font de rectitud en l’hinduisme. Al segle XIX, un poeta díscol, apassionat i aventurer pertanyent a la noblesa britànica va dedicar el següent epitafi al seu estimat terranova Boatswian mort per un quadre clínic semblant a la ràbia: “A prop d’aquest lloc/ reposen les restes d’un ésser/ que posseïa bellesa/ les virtuts de l´home sense els seus vicis”.
Romualdas Granauskas, un dels escriptors més reconeguts de la segona meitat del segle XX a Lituània, aporta una nova història a aquesta unió entre gossos i literatura amb Al llegar el adiós (Bàltica Editorial), on identifica la lleialtat més exaltada amb la figura del seu gos Bulis, el bòxer tigre d’origen alemany.
Granauskas va escriure una mena de memòries de la relació amb el seu gos, en què les reflexions sobre la lleialtat, l’amistat interespècies, l’envelliment i la mort complementen els fets quotidians una mica més banals, encara que rellevants per amalgamar tendències innovadores tant del comportament humà com animal. L’autor ho va tenir clar des del principi: no adquiriria una mascota per donar-li una vida de gos. Com li va dir a l’encarregada del club caní estonià a qui ell i la seva dona Genutė es van desplaçar per buscar Bulis: “Necessito un amic”. Estimar la teva mascota com a acte de llibertat.
En les relacions, especialment en les amatòries, les persones senten una profunda por de perdre la llibertat, la facultat humana que, suposadament, més ens acosta a Occident a un estat de plenitud i felicitat. Tot i això, Romualdas Granauskas demostra que l’acte d’estimar en exclusivitat i per molts anys constitueix el major acte de llibertat a l’abast de la nostra espècie. Allò que impulsa l’autor lituà no és l’obligació ni la part més exigent del compromís, sinó la creació d’un nexe nascut del desig i enfortit dia a dia per l’amor i la humitat del temps.
Entre Bulis i Granauskas -també hauríem d’incloure en aquesta relació la dona de l’escriptor- es crea un vincle perfecte, el més pur i consistent que l’autor va arribar a experimentar. El gos protegeix la casa. Als seus humans. I cada vegada que Granauskas cau malalt i és hospitalitzat, l’animalet sent l’absència de qui li prodiga afecte, i mostra el seu pesar amb vagues de gana voluntàries que, més d’una vegada, podrien haver acabat amb la vida de Bulis per inanició. Aquest amor mutu incondicional es va mantenir viu sense alts i baixos, fins i tot després que Bulis deixés d’ocupar el seu espai al saló. Els darrers anys del gos coincideixen amb la caiguda de l’URSS i les lluites de les tres repúbliques bàltiques per restaurar la seva independència. Mentre que la societat lituana estrena la llibertat llargament anhelada, Granauskas sembla incapaç de compartir l’entusiasme col·lectiu. La mort de Bulis relega a un segon pla la transcendència històrica del moment. Cap victòria política ocupa el buit que el seu amic fidel ha deixat després de la seva marxa.
Molt d’avantguardista
Al llegar el adios va veure la llum el 2012, dos anys abans que l’autor ens digués fins sempre. Els crítics han valorat aquestes memòries com una de les obres més íntimes de l’autor, fins i tot alguns suggereixen lectures en clau testamentària: un al·legat sense fissures de l’amor que es pot arribar a sentir per un ésser d’una altra espècie i sobre el dolor que en pot produir el comiat. Per part meva, m’agradaria destacar també el seu caràcter precursor. Seria un error de context qualificar-lo com una obra animalista, però, sens dubte, avança una sensibilitat força reconeixible i cada vegada més estesa, per sort, a les nostres societats, i supera aquesta tradició rural que percebia les mascotes des d’una posició utilitarista. Granauskas no representa el seu gos com un simple símbol ni eina; Bulis encarna l’essència i totes les qualitats d’un subjecte que mereix el mateix comiat i provoca el mateix dolor que un ésser humà en arribar el moment de dir adéu.
LIBRÚIXOLA és una revista de llibres digital i impresa (amb edició bimestral distribuïda en una selecció de quioscos i llibreries) que vol ser un punt de trobada per als amants de la lectura. Premi Nacional al Foment de la Lectura 2023 Aquesta revista ha rebut un ajut a l’edició, del Ministeri de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre, del Còmic i de la Lectura.
Amanida a la Liget és una de les entrades estiuenques preferides pels comensals del Restaurant Gundel del Jardí Municipal de Városliget de Budapest (Hongria)
INGREDIENTS
300 g. de patates 1 enciam, 1 pollastre rostit 3 ous sal suc de llimona 3 pomes petites lleugerament àcides salsa de Worcester mostassa 200 g. de cogombres crus cibulet pebre maionesa 300 g. de tomàquets frescos 30 crancs
PREPARACIÓ Poseu a coure les patates rentades però amb la pell, i els ous. Peleu les pomes, el cogombre i el tomàquet; coeu els crancs i peleu-los. Poseu en una plata les patates i les pomes tallades en quadradets d’uns 3 cm. Tallar a rodanxes els ous, els cogombres i els tomàquets (el cogombre, molt finament). Tallar l’enciam a tires de la mida d’un dit, la carn marró del pollastre a tiretes de la mida d’un fòsfor i, la carn del pit, a llotges molt primes. Posar a part, per adornar, algunes boniques tallades d’ou dur, tomàquet, trossos de pit i cues de cranc, barrejar la resta amb molt de compte i assaonar amb les espècies donades. Adicionar la maionesa ben espessa només en el moment de servir-la, ja que com el tomàquet i el cogombre deixen anar el suc propi, l’amanida resultaria massa líquida. Col · locar tot en una safata de vidre, adornar la part inferior amb fulles d’enciam, rodanxes d’ou i de tomàquet i, a la part superior i als costats, amb llotges de pit i cues de cranc.
Breu biografia de Károly Gundel (Budapest, 23 setembre 1883-28 novembre 1956)
Entre les dues guerres mundials, Károly Gundel va jugar un gran paper en el funcionament de la Societat Industrial d’Hostalers i Hotelers i va assolir grans mèrits en l’increment del turisme i la divulgació internacional de la cuina hongaresa.
Entre els seus llibres, a més d’aquest, són dignes d’atenció: Petit llibre de cuina hongaresa, El desenvolupament de la cuina i la literatura culinària hongaresa fins a finals del segle XVIII, així com el tom escrit especialment per a aficionats, conjuntament amb Frigyes Karinthy, gran escriptor del nostre segle, titulat Ser amfitrió, ser convidat i la seva edició ampliada sota l’anticrió.
Pels hostalers de professió va escriure l’obra titulada L’ofici de l’hospitalitat.
El destí va ser cruel amb ell. La guerra va destruir la major part dels seus béns; el 1948 va perdre completament la vista i, després, va caure malalt de càncer. Però fins i tot a l’ocàs de la seva vida, estant cec i malalt, se sentia molt orgullós que a la façana del Restaurant del Zoològic haguessin deixat el seu nom. Això és com quan a algú, estant en vida, li aixequen un monument –va dir una vegada. I, encara que no ho va dir, devia sentir que s’ho havia merescut, que s’ho havia guanyat.
Font: La Cocina Húngara según Károly Gundel, Corvina Kiadó
“Franges de protecció contra incendis de Bellaterra, publicades per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, per primera vegada, avui, 13 de juliol de 2026”
📷 AJUNTAMENT DE CERDANYOLA
L’Ajuntament de Cerdanyola ha informat avui, que s’ha iniciat els treballs de les franges forestals perimetrals de Bellaterra, una actuació preventiva davant l’increment del risc d’incendis.
Aquesta actuació, anunciada a la Junta Veïnal de l’octubre de 2025, s’ha endarrerit per tràmits administratius (entre ells, l’autorització de la Generalitat en zones afectades per la PPA i l’obtenció dels permisos dels propietaris) i per les restriccions derivades dels episodis de calor intensa i del Pla Alfa.
En aquesta primera fase s’actuarà a l’àrea de Can Domènech (U1-2) i, posteriorment, es continuarà amb la resta de sectors.
El finançament prové de l’AMB i de l’Ajuntament de Cerdanyola.
“En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres»” .
Luis Javier Argüello García (Meneses de Campos, 16 de maig de 1953) és un advocat i eclesiàstic catòlic espanyol, arquebisbe de Valladolid (des del 2022) i president de la Conferència Episcopal Espanyola (des del 2024).
Maria Luisa S.R.✍️Permeteu-me que avui li parli de Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola. I és que el bo de don Lluís ha tornat a situar la jerarquia catòlica en un terreny que no li correspon: el de l’activisme polític. La micció fora de test de monsenyor, desqualificant directament el legítim Govern de la nació, confonent, a més, Govern amb Estat, de manera tan gratuïta com interessada, suma a la planta noble de l’Església catòlica el «qui pugui fer que faci» decretat pel Don.
Quan un responsable eclesiàstic afirma públicament que «quan un Estat oblida l’ètica, es converteix en una banda de lladres», no està fent una reflexió teològica ni una anàlisi moral abstracta; està llençant una acusació explícita, revestida d’autoritat religiosa, contra les institucions democràtiques del país. I això, en una democràcia, encara que sigui en una democràcia tan presumpta com la democràcia espanyola, mereixeria una crítica ferma per part de tota la societat, començant per les organitzacions polítiques i acabant per donya Virtudes quan combregui a la missa de nou.
En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres».
No sembla ètic, seriós ni coherent, i s’aproxima més al fanatisme ideològic. Argüello sosté que «a les proves» es remet, però evita concretar quines són aquestes proves, quins tribunals les han validat o quines responsabilitats polítiques han estat depurades. La insinuació permanent, el dit que apunta sense precisar, és una estratègia coneguda: sembrar odi, inculcar sospites sense assumir el cost de no oferir cap evidència.
Més preocupant encara és la deriva discursiva que presenta la ciutadania com a massa passiva, anestesiada per ajuts públics i convertida en súbdita agraïda. Aquesta caricatura que ha dibuixat de l’Estat del benestar —«et dono una pagueta i ets bo, dòcil i agraït votant»— no només ignora la realitat econòmica de milions de famílies, que ho estan passant molt malament per culpa d’un sistema depredador i avariciós, d’un liberalisme absolutista i criminal, sinó que reprodueix un vell paternal com un un país com Espanya, subjecte encara a la cadena religiosa i on la secta catòlica manté una enorme influència entre la població.
L’apel·lació a sant Agustí i a l’ètica pública podria ser una contribució valuosa, fins i tot interessant, si s’hagués fet des de la prudència i el respecte institucional. Però quan s’utilitza per desacreditar el Govern en bloc, sense matisos ni cap rigor, es converteix en una navalla política més clavada a l’esquena de l’Executiu, a traïció, amb premsa i traïdoria, a manera d’agreujant.
En un moment de polarització social extrema, els espanyols necessitem veus que uneixin, no púlpits que assenyalin enemics potencials i alimentin la foguera de la intransigència. Si la Conferència Episcopal vol participar en el debat públic, ho hauria de fer amb responsabilitat, sense convertir la crítica moral en munició partidista. Si pretén intervenir en la vida política d’Espanya, el que ha de fer és concórrer a les eleccions. En qualsevol cas, em sembla una neciesa amarar cada any amb una pluja de milions procedents dels Pressupostos Generals de l’estat a uns tipus que ens consideren —tots som l’Estat— uns lladres. No ho creu vostè?
BELLATERRA.CAT 