“La gerent del Cercle ha estat una de les sis dirigents gestores guardonada a la gala organitzada per l’Associació Catalana de Dirigents de l’Esport el passat divendres a Barcelona. A l’acte es varen reconeixer una quarantena de personalitats i empreses vinculades a la gestió esportiva de Catalunya“.
Elisenda Pascual Mas, gerent del Cercle Sabadellès 1856 📷 CEDIDA
La màxima responsable de l’equip de gestió del Cercle Sabadellès 1856 ha rebut un nou reconeixement a la seva tasca dins la nostra entitat. L’Elisenda Pascual, que porta més de 7 anys com a gerent del club, ha estat guardonada com a millor dirigent gestora a la Nit del Dirigent organitzada per l’ACDE.
L’Elisenda Pascual ha estat acompanyada pel president del club, en Josep Lluís Llusià, la vicepresidenta, la Judith Figuera i l’expresident, Joan Carles Riba, en un acte en què també han estat premiades diverses personalitats del món de la gestió esportiva catalana com la Maria Elena Fort del FC Barcelona, el polític Josep Maldonado i els sabadellencs Xavi Andreu (director de comunicació i relacions institucionals del RCD Espanyol) i Miquel Torres (expresident del CN Sabadell)).
Aquest és el segon reconeixement que rep l’Elisenda Pascual des de que és gerent del Cercle Sabadellès 1856. El passat mes de maig, Pascual va ser escollida com a millor gestora de Catalunya per l’Associació Catalana de Gestió Esportiva de Catalunya, en el marc dels IX Premis Catalunya celebrats a Manresa.
L’Elisenda Pascual porta prop de 20 anys dedicada a la gestió esportiva, havent estat prèviament a clubs com el CE Mediterrani, el CN Molins de Rei i el CN Sant Andreu.
Des del Cercle Sabadellès 1856 han felicitar a la seva gerent, una figura clau en la consolidació del creixement i nivell d’excel·lència de l’entitat en els darrers anys.
“Ha estat a les seves xarxes socials, després de setmanes de polèmica i quan la periodista premi Pullitzer de The New York Times Julia Moskin, publicava ahir un reportatge que envia al cuiner al mateix infern amb la puntada de peu d’un titular: “Punyades, cops de porta, crits. L’abús passat d’un xef”.
“En aquesta societat polaritzada, que avui t’acomoda en un tron i demà et llença al contenidor d’orgànics, potser seria bo fer un temps per reflexionar. I més que condemnar o, al contrari, passar per alt els pecats dels ídols, pensar què es podria fer millor” .
René Redzepi a la porta de restaurant Bona de Copenhague
Si Déu existeix, és difícil que hagi triat encarnar-se a la figura d’un superxef. Ho pensem a l’hora en què entona el “mea culpa” René Redzepi, guru del danès Noma, cinc vegades reconegut millor restaurant del planeta. Ha demanat perdó i confessa en el passat els pecats de la ira i l’agressió verbal i física. I la cèlebre frase de Shakespeare, “Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”, sona a humor negre en aquests moments complicats per al temple dels fermentats.
Ha estat a les seves xarxes socials, després de setmanes de polèmica i quan la periodista premi Pullitzer de The New York Times Julia Moskin, publicava ahir un reportatge que envia al cuiner al mateix infern amb la puntada de peu d’un titular: “Punyades, cops de porta, crits. L’abús passat d’un xef.
L’abús passat d’un xef turmenta el Noma, el restaurant més ben valorat del món”.
Expiren els pecats com els que confessa Redzepi, que assegura que des de fa anys lluita per crear un hàbitat on regnen les bones condicions de treball?
El treball periodístic, amb més de 35 testimonis d’exempleats i alumnes en pràctiques de Noma, arriba després de les acusacions d’altres que van estar a les ordres de Redzepi. S’han pogut llegir a xarxes socials, canalitzades per qui va estar al capdavant del departament de fermentats del restaurant durant anys: Jason Ignacio White, que pel que sembla tampoc va tenir un comportament exemplar amb l’equip, va llançar a principis de febrer una web amb el nom de “Noma Abuse”.
Ara s’hi acumulen les preguntes.
Expiren els pecats com els que confessa a les seves xarxes René Redzepi, que assegura que des de fa anys lluita per crear un hàbitat on regnen les bones condicions de treball, l’ambient de pau i aquesta tasca creativa que l’ha catapultat? ¿Vam passar pàgina d’aquella seqüència d’un documental del 2008 en què se’l veia en plena ira amb l’equip, alguna cosa sobre el que ha parlat diverses vegades i afirmat que treballava per canviar? O és que el 2008 ens sembla el pleistocè perquè encara valia allò que avui, gràcies a certa evolució emocional i amb l’ajuda de les cuines vistes, ja es considera intolerable?
Hi ha més dubtes: De quin submón de l’alta cuina diu procedir el cuiner nascut a Macedònia, que va emigrar al país nòrdic i va fer miracles amb el rebost i amb el suport d’un país que va apostar per l’alta cuina per brillar? Que no venia de grans restaurants europeus del nostre temps, no de les cavernes? Som els periodistes que escrivim sobre gastronomia, corresponsables que alguns d’aquells genis de la cuina s’hagin cregut d’un altre món fins a perdre l’oremus?
Ho són els comensals que es fonen de plaer abans que res un equip en formació per donar-los la benvinguda, o davant d’un bell ram de flors i herbes comestibles que algú va recollir amb cura, qui sap si a l’alba o de genolls, per al delit dels seus paladars i les seves vanitats? Què més vol el sibarita?
En aquesta freda Quaresma, temps de reflexió i penitència, alguna cosa fa olor de fermentat a l’alta cuina.
Tot i així no cal oblidar que la gent que treballa als fogons es deixa la pell; des del que frega els plats –en el cas de Noma el fregaplats Ali Sonko és una de les figures més carismàtiques del restaurant-, fins al super xef. Això és tan evident com que Redzepi és un gran cuiner, que a més a més va ser capaç de canviar algunes de les restes d’una rància posada en escena per una modernitat propera i atractiva. De recordar-nos que el luxe podia ser diferent i que vingues d’on vingues –si estalvies per seure a taula- no et sentiràs un outsider com un dia va poder sentir-se ell mateix, un xaval fill d’un taxista i d’una treballadora de la neteja.
Al seu dia va reconèixer el danès cert ressentiment de classe social. Però es va convertir en exemple, com tants altres en el passat, del poder de la cuina com a ascensor social. Què passarà si l’ídol trontolla? Redzepi també va mostrar penediment per haver arribat a actuar malament, fent als altres el que ell mateix s’havia dit que mai no faria quan fos el cap després d’haver-lo patit a les seves carns quan estava emprat en altres cuines.
Recorden les terribles novatades a la mili o en algunes universitats? Hi ha alguna explicació per fer als altres una cosa horrible que a tu et van fer? Segurament sí i pot ser que estigui més desenvolupat al cervell masculí que al de les dones.
En aquesta societat polaritzada, que avui t’acomoda en un tron i demà et llença al contenidor d’orgànics, potser seria bo fer un temps per reflexionar. I més que condemnar o, al contrari, passar per alt els pecats dels ídols, pensar què es podria fer millor.
Els lleons busquen carn fresca a les xarxes.
I hi ha qui hagués preferit una altra resposta que aquest humil penediment que els desarma. Diu Redzepi: “Encara que no reconec tots els detalls d’aquestes històries, puc veure reflectit prou en el meu comportament passat per comprendre que les meves accions van perjudicar els que van treballar amb mi. Als que han patit sota el meu lideratge, el meu mal judici i el meu enuig, els demano disculpes profundament i he treballat per canviar”. Insisteix el xef que “l’organització que som avui és molt diferent de la que teníem al principi. Estic agraït al nostre equip i a la manera com han ajudat a transformar la cultura de la nostra cuina, així com a la seva dedicació a impulsar la indústria”. Un equip, afirma, que l’ajuda a millorar cada dia. “No puc canviar qui hi vaig fer però assumeixo la meva responsabilitat i continuaré treballant per ser millor”.
Mentrestant, des de Noma adverteixen que estan investigant amb una auditoria independent cadascuna de les acusacions.
I, no ho dubtin, a molts restaurants del món hi haurà qui estigui posant les barbes a remullar.
Contribuir a deïficar algú només serveix per crear monstres que se senten amos de l’univers. Ho veiem en la política més que mai i ens fa por. L’alta cuina, en canvi, procura el plaer dels que s’asseuen a taula. És un lloc on la competitivitat malaltissa i testosterònica s’ha de calmar i deixar que aflorin la creativitat i l’hospitalitat que li donen tot el sentit.
«Imagina’t que tens el menú del dia, però a les tres de la tarda és quan més afluència tens. Potser les taules que se senten a dinar a les 13.00 hores, en comptes de 20 euros, ho poses a 15»
Dibuix original d’ Enric Llimona Raymat pels bellaterrencs Angi i Francesc 📷 ARXIU BELLATERRA. CAT
EFE Celia Arcos✍️Als hotels, avions i trens és habitual: preus que canvien depenent de l’oferta i la demanda, del dia de la setmana en què es compri, si és festiu i de les cerques ‘online’; la restauració aboca als preus dinàmics amb precaució.
No és nou, perquè l’anomenada «hora feliç» o l’oferta de l’esmorzar ja són exemples de cartes (o preus) dinàmiques als bars; aquest model de gestió pot servir per millorar la rendibilitat als locals de restauració, tocada pels costos. Encara que les cartes dinàmiques als bars encara no són quotidianes, sí que es poden trobar amb altres noms, es tracta, per exemple, de l’anomenada «hora feliç» en còctels, o el «combo» de «cafè amb torrada o esmorzar», totes dues ofertes limitades a un període de temps de consum concret.
Millorar la rendibilitat
Tota la qüestió de si establir o no preus i cartes dinàmiques parteix de la necessitat del sector per augmentar la rendibilitat dels negocis, que n’ha anotat una pèrdua del 0,9 % el 2025 en un context marcat per la incertesa i l’alça dels costos.
Segons l’indicador de confiança hostalera de la patronal corresponent al tancament de l’any passat, el 23,1% dels empresaris enquestats van percebre una valoració favorable del seu negoci, mentre que més de la meitat (51%) considera que la situació va empitjorar.
Els preus o les cartes dinàmiques poden ser «una eina» del sector turístic per fer els negocis més rendibles, ha anotat a Efeagro el president de la patronal Hostaleria d’Espanya, José Luis Álvarez. «Si t’has de prendre cada dia una canya i està a 2 euros i demà, perquè hi ha molta afluència de públic, la poses a 2,50 això portaria un desajust emocional», ha reconegut.
Per això, a la restauració «no es tracta de pujar els preus», sinó d’adaptar les cartes a les pròpies necessitats del negoci. Per exemple, podria suposar pujar el preu del servei en una taula situada davant del mar, al costat d’una finestra: «Aquesta taula és com un seient d’un avió», ha comentat, on varia el preu depenent del lloc.
Hi ha plats que no són tan rendibles, però sempre són a la carta, ha explicat, així, les cartes dinàmiques ajudarien a suprimir en un moment determinat aquesta oferta amb un cost més elevat per al negoci, però «atractius» de cara als consumidors.
L’hostaleria preveu un bon 2026 malgrat l’impacte dels costos salarials i l’absentisme
«Imagina’t que tens el menú del dia, però a les tres de la tarda és quan més afluència tens. Potser les taules que se senten a dinar a les 13.00 hores, en comptes de 20 euros, ho poses a 15», ha proposat Álvarez per guanyar així més rotació i afluència.
Tot i això, a la pràctica caldria una inversió en tecnologia que permetés tenir les cartes en format digital per poder fer els canvis de forma automàtica, ha precisat.
De la teoria a la pràctica
Molts hostalers veuen amb bons ulls aquesta pràctica; és el cas del xef i copropietari de Maleducat i Casa Fiero (Barcelona), Víctor Ródenas, que ha reconegut la seva eficiència en altres sectors, encara que «al no ser una pràctica habitual» el client es podria mantenir «reticent» en un primer moment. N’hi ha d’altres que consideren que encara que aquest model «té un fons de justícia», es tracta d’un sistema «per a un públic més d’elit, que omple restaurants cada dia i els ho vaig poder permetre», ha explicat el xef dels restaurants Besta i Batea (Barcelona), Manu Nuñez. «Penso que més que preus dinàmics, s’hauria de parlar d’uns consums mínims per dia que a l’hostaler li permeti estar sempre sobre els costos, acompanyat d’una oferta interessant», ha proposat, per part seva, el soci del restaurant Alegal (València), Álex Valmaña.
“Quanta irresponsabilitat per part de l’Ajuntament de Cerdanyola. Tot d’una perquè està posant en perill els fons del museu. També perquè demostra com de fàcil és desmantellar el llegat de Romero, al qual encara ara no li ha trobat el relleu. El desinterès dels polítics per la cultura és escandalós” .
Txema Romero al Museu d’Art de Cerdanyola 📷 CEDIDA
És escandalós, per Maria Palau ✍️
Va ser una alegria per a molts que Txema Romero guanyés el concurs per dirigir els Museus de Sitges. Però en aquell precís moment també vam sentir un neguit pel Museu d’Art de Cerdanyola, que havia comandat des del seu naixement, el 2009.
Fent tots els papers de l’auca, va forjar les col·leccions, va dotar-les d’un relat propi i les va dinamitzar amb un programa d’exposicions i activitats amb un veritable sentit social i inclusiu. De la mateixa manera que va posar en un mateix pla el modernisme i el còmic, va tenir cura de públics que no se senten representats en els museus i va posar el focus, pionerament, en la comunitat LGTBI+. I tot això amb uns recursos humans i econòmics ridículs. Ho va trampejar fent xarxes de col·laboracions.
La intranquil·litat que vam sentir quan va marxar, el maig, es va confirmar un mes després, quan l’equipament va tancar per afrontar unes obres. Obres que, set mesos després, encara no han començat. I no són menors, perquè l’edifici té un problema de filtracions d’aigua.
Quanta irresponsabilitat per part de l’Ajuntament de Cerdanyola. Tot d’una perquè està posant en perill els fons del museu. També perquè demostra com de fàcil és desmantellar el llegat de Romero, al qual encara ara no li ha trobat el relleu. El desinterès dels polítics per la cultura és escandalós.
Guerra a l’Iran: Espanya s’enfronta a Donald Trump, pel dibuixant català Kap
Dibuix de Kap 📷 Cartooning for Peace
En el context de la guerra a l’Iran, Espanya s’ha negat a permetre que els avions nord-americans repostin a les seves bases a Andalusia, cosa que ha provocat la ira de Donald Trump. Vist per Kap (Espanya).
Kap-Cartooning for Peace
En el context de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, Espanya es va negar a permetre que els avions nord-americans repostessin a les seves bases a Andalusia, cosa que va provocar la ira de Donald Trump. El president nord-americà va amenaçar amb “cessar tot comerç amb Espanya”, assenyalant que Espanya tampoc havia complert l’objectiu del 5% de despesa militar de l’OTAN. El president socialista Pedro Sánchez no va cedir a aquestes amenaces, responent, en nom del dret internacional, amb un “No a la guerra” lliurat pels Estats Units i Israel. La resta d’Europa, més cautelosa pel que fa al seu aliat nord-americà, dóna suport a Espanya en aquest enfrontament i diu que està “preparada per reaccionar” per “garantir que els interessos de la UE estiguin plenament protegits”. Free the Pencils, per Cartooning for Peace
Humorista gràfic català que ha desenvolupat una obra prolífica com a humorista gràfic sota l’heterònim Kap, a més d’una incansable tasca com a divulgador i investigador de la sàtira gràfica.
KAP (Jaume Capdevila) 📷 Wikipèdia
KAP (Jaume Capdevila), nascut a Berga el 1974, es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Humorista gràfic sota l’heterònim Kap i investigador de la sàtira gràfica des dels anys noranta. Ha participat eminentment al diari esportiu Món Deportivo i al diari La Vanguardia, encara que també ha publicat les seves vinyetes en publicacions catalanes com Avui, Regió 7, El Triangle, Gegants, Línia Sants, Línia les Corts, Línia Ciutat Vella, Comunicació XXI, . internacionals Siné Hebdo, Courrier International, La Meche i Zélium.
Hi ha diverses antologies que recullen els seus ninots, vinyetes i tires des de 1997 (Sense Kap ni peus), protagonitzant ell una col·lecció d’àlbums, Pelotazos, i protagonitzant diverses antologies de la col·lecció Humor del segell Angle. També ha estat seleccionador de vinyetes d’altres humoristes en veritables llibres d’anàlisi de la seva trajectòria i obres: Traços. Un segle d’il·lustració i bon humor a Món Esportiu (2006), Muntañola. L’art de riure, l’art de viure (2006), Senyor director… (2006), Bagaria. La guerra no fa riure (2007), L’humor gràfic de Tísner. Aproximació a les caricatures d’Avel·lí Artís-Gener (2009), Canya al Borbó! Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2009), Els Borbons a parir. Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2010, versió en castellà de l’anterior), Si els capellans i frares sabessin. Antologia de caricatura anticlerical(2011), Andreu Dameson. Geni de la caricatura (2011, juntament amb Lluís Solá), Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) (2012).
Interessat per l’humor gràfic més enllà de la creació, ha estat comissari d’exposicions (Trazos. Un segle d’il·lustració i bon humor a Mundo Deportivo; Muntañola. L’art de riure, l’art de viure; Tísner; Vinyetes fora de joc; Escolta, Espanya), i també professor de teoria de l’humor lligat a la Fundació General de la
Escriu mensualment sobre sàtira gràfica a la revista Sàpiens i eventualment en altres publicacions culturals com Quevedos o la revista Tebeosfera, tant en la seva primera com en la seva segona èpoques. Autor també d’un llibre sobre Bagaria (Bagaria. Caricatures antifeixistes a La Vanguardia (1936-1938), amb el subtítol La guerra no fa riure) i coordinador del major estudi realitzat sobre els dibuixants i col·laboradors gràfics del diari Mundo Deportivo.
És membre del col·lectiu Tantatinta, que organitza exposicions sobre humor i historieta, i també de la fundació Cartooning for Peace. Ha participat als festivals d’Alcalá de Henares, World Press Cartoon i Press Cartoon Europe. El 2009 va ser guardonat amb el Premi Internacional d’Humor Gat Perich. També, guionista per a programes de ràdio i televisió locals.
Bellaterra té noms més atractius, com per exemple, Restaurant El Somni del Boig
“La cadena de restauració ” La Màfia se sienta a la mesa” estudia recórrer la sentència de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), que dóna la raó a l’Ambaixada d’Itàlia a Espanya en la petició de nul·litat de la marca. La resolució ha estimat la demanda perquè, entre altres coses, “reprodueix de manera directa el nom d’una organització criminal real”.
Rètol d’un restaurant de la cadena La Mafia
La cadena de restaurants La Mafia se sienta a la mesa haurà de buscar-se un nou nom després de la decisió de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OPEM) d’anul·lar la marca després de considerar que va en contra de l’ordre públic i “els bons costums” per al·ludir al grup criminal d’origen italià.
El diari Expansió avançava aquest dijous la decisió de l’OPEM, vuit anys després que el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) instés Espanya a declarar la nul·litat de la marca per al·ludir a aquesta organització criminal, contrària als valors de la UE.
El 2018, el tribunal europeu ja va dictar una sentència contra la cadena saragossana després de les reclamacions històriques de les autoritats italianes, que argumentaven que el nom de la marca, activa des de l’any 2000, causava un dany reputacional contra la imatge del país i de la seva cultura gastronòmica.
Tot i la sentència europea, La Mafia se sienta a la mesa ha continuat amb la seva activitat a Espanya, fins al punt de patrocinar l’equip de bàsquet de la ciutat, Casademont Zaragoza, provocant una nova queixa de l’ambaixador italià a Espanya.
Després de fer-se pública, l’empresa ha comunicat la seva decisió de recórrer l’anul·lació de la marca i ha sostingut que ha estat registrada i renovada “en diferents ocasions per la mateixa OEPM al llarg de més de dos dècades”.
Tot i això, l’empresa admet que fa “més d’un any que analitza la situació, incloent-hi la possible definició d’un nou nom que permeti reforçar el seu posicionament a llarg termini”, si bé de moment els seus restaurants continuaran operant amb normalitat fins que se’n resolgui el recurs.
“Martina Puigverttreballa a Les Cols amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió”.
Al biestrellat Les Cols, la jove Martina Puigvert aposta per una cuina íntimament connectada amb l’entorn amb tota la família 📷 Xevi Abril/Les Cols
Martina Puigvert (31 anys), Les Cols Cuina de paisatge en família
Martina Puigvert va créixer dins de Les Cols, el projecte que va iniciar la seva mare, Fina Puigdevall, i que avui comparteixen els cinc membres de la família. La seva incorporació a l’ofici va arribar de manera natural: “Vaig decidir estudiar el Grau en Gastronomia i Arts Culinàries al Basc Culinary Center” i allà em vaig adonar que era al que em volia dedicar”, recorda.
Després de la formació, va ampliar horitzons amb experiències internacionals —un any a Nova York i sis mesos al restaurant Gustu, a Bolívia— que li van permetre observar altres cultures gastronòmiques i entendre la cuina com una eina social i territorial. Tot i això, “en acabar vaig tenir claríssim que volia tornar al restaurant”, declara.
A Les Cols treballa amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió. La convivència és fonamental: “hem aportat una visió més fresca, un diàleg entre diferents generacions, entre experiència i tècniques, per fer evolucionar el projecte”, explica la Martina.
Aquest treball en comú es tradueix en una cuina que cerca interpretar el territori a través del producte de temporada, una relació estreta amb proveïdors locals i una lectura constant del paisatge de la Garrotxa.
LES COLS Carretera de la Canya, 106, (17800 Olot, Girona) ☎️ 972269209
“Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país“.
Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país
Història
L’any 2003, després de descobrir que la majoria de la xocolata produïda en aquell moment tenia vincles amb l’explotació humana, el productor de televisió i periodista neerlandès Teun van de Keuken va començar a produir programes sobre els horrors de la indústria comercial del cacau al seu programa Keuringsdienst van Waarde. A més, va presentar una sol·licitud per ser processat per haver adquirit conscientment un producte fabricat il·legalment, cosa que els fiscals es van negar a fer.
Després de tres anys d’intents infructuosos de canviar la indústria mitjançant la investigació periodística, Van de Keuken va decidir començar a produir ell mateix rajoles de xocolata. La marca es va anomenar “Tony’s Chocolonely” amb “Tony” (= Teun) i “Chocolonely” en referència al fet que se sentia com si fos l’única persona de la indústria que estava interessada a erradicar l’esclavitud. Van de Keuken va vendre 20.000 rajoles en dos dies.
El 2007, després que Tony’s fos demandat per un importador neerlandès de bombons suïssos, un tribunal d’Amsterdam va dictaminar que hi havia proves suficients que els productes de Tony es fabricaven sense treball esclau. El mateix any, l’Autoritat holandesa de mitjans (Comissariaat voor de Media) va trobar que l’excessiva publicitat que Tony’s Chocolonely va rebre en set episodis de Keuringsdienst van Waarde havia generat “més guanys del normal” per a l’empresa, i va multar l’emissora del programa amb 20.000 EUR. Quan l’any 2010 es va afegir una rajola de xocolata amb llet amb avellanes al catàleg, el programa de televisió neerlandès Een Vandaag va informar que nens de 9 anys participaven habitualment a la collita d’avellanes a Turquia, d’on provenien les de Tony’s. L’empresa va respondre immediatament, canviant a un proveïdor local d’avellanes dels Països Baixos. El mateix any, la quota de mercat de la marca va superar el 4,5 per cent als Països Baixos.
El 2011, Henk Jan Beltman es va convertir en accionista majoritari i va traslladar l’empresa a una nova ubicació prop de Westergasfabriek.
La massa de cacau de Tony és totalment traçable des del 2013, i la seva mantega de cacau ho és des del 2016. Amb la producció en constant augment, la companyia va decidir el 2015 expandir el seu negoci als Estats Units, obrint la seva primera oficina internacional a Portland, Oregon. El 2020 van tancar l’oficina de Portland per traslladar-la a la seva seu actual dels Estats Units a la ciutat de Nova York.
A finals de 2018, a més del seu país d’origen, els Països Baixos, Tony’s Chocolonely també estava a la venda a Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Suècia i els Estats Units. Als Països Baixos la seva quota de mercat va ser del 19% el 2018, amb la qual cosa va superar les multinacionals Verkade, Mars i Nestlé. El 2019, Tony’s va llançar les seves barres de xocolata al Regne Unit, i Sainsbury’s, Waitrose, Ocado, Mega Image i Whole Foods van ser algunes de les primeres botigues a emmagatzemar els seus productes. El mateix 2019 es va començar a distribuir a Catalunya en pocs punts de distribució per sondejar el mercat. La rajola de xocolata es va posar a disposició a Irlanda a partir del 2019 amb una capacitat limitada. El 2020 s’ha fet més àmpliament disponible a les principals botigues d’alimentació com SuperValu.
A partir del 2022 va ser més àmpliament distribuïda a Catalunya, en cadenes Casa Ametller o Carrefour.
El 2021, la companyia va tenir un contratemps després que l’organització nord-americana Slave Free Chocolate retirés Tony’s de la seva llista d’empreses de xocolata ètiques. Tot i que no hi va haver casos confirmats de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Tony’s, la seva col·laboració amb un altre fabricant de xocolata, Barry Callebaut, va donar lloc a l’eliminació de Tony de la llista a causa de problemes de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Barry Callebaut.
El febrer de 2024, Tony’s havia llançat quatre nous embolcalls temporals a Alemanya i Àustria inspirats en marques famoses de xocolata, inclosa Milka, com a campanya publicitària i per conscienciar sobre l’ús del treball infantil per part dels principals proveïdors de la indústria del cacau. Després de ser demandada pel fabricant de Milka Mondelez International, se li va prohibir vendre xocolata “utilitzant el color” corporatiu de Milka a Alemanya.
“I a l’escola, uns moments de tensió tan forts com el d’estar a punt de caure en un abisme. Cada segon una nova noticia, (cal a dir que la ràdio va fer bona feina) en directe i no confirmada, eren moments inexplicables” .
UNA IMPRESSIÓ INFINITA
Certament és una impresió infinita la viscuda en aquests darrers dies. No crec que mai l’oblidi, al contrari, en vaig explicant-ho, com un interessant relat, quan ja les mans no tremolin i tot faci figa.
Era un nerviosisme dur, una pregunta sense resposta el quo jo vaig viure. Em veia com una puça al mig d’un gran oceà i sense saber com respondre. I és la veritat, tots som ésser insignificants en moments així.
Semblava ser un radioadicte, pendent a cada moment d’aquesta caixa de notícies. Van trucar a l’estranger, on tenim familia, per saber que deien, i ens van contestar que era un motí, que podiem anar allà amb ells, si la cosa s’allargava. Això em va deixar plasmar, era doncs seriosa la cosa. I més seriosa encara quan sentirem per la ràdio que a Velencia s’havia declarat l’estat d’excepció, i que els tancs circulaven pels carrers. Llavors vaig pensar que aquell llumí petit havia encés ja una gran foguera impossible d’apagar. Vaig anar a dormir i l’endemà, tant depressa com om vaig despertar, vaig anar a preguntar i tot estava igual. “La cosa s’allargava”, mil preguntes es feien dins el meu cap i no cap es responia.
I a l’escola, uns moments de tensió tan forts com el d’estar a punt de caure en un abisme. Cada segon una nova noticia, (cal a dir que la ràdio va fer bona feina) en directe i no confirmada, eren moments inexplicables. Després ja tot va acabar i vaig poder contestar-me algunes preguntes i tranquil-litzar.me. Havia estat com una tormenta dura i llarga. La meva família havia canviat en aquells moments la seva forma i costums.
Ha estat una experiència boníssima, tot i les males hores que tots hem hagut de passar.
Font: Autor anònim, Escola Tagore de Bellaterra, 1981
BELLATERRA.CAT 