Bellaterra, 22 de novembre de 2026

María Victoria Fernández Luceño✍️
A continuació detallem la informació recollida a l’obra “Repressió i Misèria a Sevilla (1939-1950)”, on l’autora Sra. María Victoria Fernández Luceño fa una anàlisi en profunditat en un dels capítols.
Repressió de la Mendicitat: El Camp de Concentració de “Las Arenas” de l’Algaba.
Durant la guerra civil espanyola de 1936-1939 es van habilitar camps de concentració a Espanya però la màxima expansió d’aquestes instal·lacions repressives es va produir acabada la guerra civil especialment els primers anys de la segona guerra mundial acostant-se al model dels nazis alemanys. A Sevilla es va posar en funcionament el que havia existit durant la guerra a l’Algaba, a pocs quilòmetres de la capital. Sabem que el Camp de Concentració “Les Arenes” de l’Algaba va ser reconstruït sobre el mateix emplaçament utilitzat durant la guerra civil i que va funcionar durant els anys 41 i 42. Estava situat al Mas de les Torres al terme de Guillena, propietat de Juan Vázquez de Pablo, al qual van ser ocupades unes tres fanega.
La creació d’aquest centre es va justificar, segons els documents de l’època consultats, per la necessitat de donar alberg i feina als captaires reincidents i retirar-los del carrer per evitar les malalties infectocontagioses que podien propagar. En altres camps de concentració va ser realitzada una actuació repressiva que va acabar amb els reclosos ja que un elevat percentatge va morir al camp amb el curt període d’un any. En el cas del de Sevilla, el procés de reinstauració del Camp de l’Algaba va ser el següent:
L’Alcaldia de Sevilla li va enviar al Capità General de la Segona Regió Militar la següent carta: “Aquesta Alcaldia, d’acord amb l’Excm. Sr. Governador Civil de la Província, ha decidit establir novament el Camp de Concentració per a Vagos i Maleantes a fi de recloure-hi als captaires que de manera reincident amb.
En conseqüència, prego a vostè Se serveixi de facilitar el material que amb anterioritat es va utilitzar en el servei d’aquest camp que en l’actualitat es troba dipositat davant del Mas de la Torre, al terme municipal de Guillena.
El primer pas per a la constitució va ser el nomenament d’una Junta pel governador civil de la província, de la qual ell n’era el president però actuarien en representació dos vicepresidents, l’alcalde de la ciutat i el president de la Diputació Provincial. Vocals d´aquesta Junta eren l´inspector de Sanitat, el delegat provincial de Sanitat de Falange i el tinent d´alcalde delegat dels serveis de Beneficència. Un secretari comptador seria nomenat per aquesta Junta, conformant un total de sis membres. Per tant, sobre les autoritats de la ciutat, va recaure la responsabilitat del camp de concentració.
El 10 de juliol de 1941, Baltasar Pons Ramírez de Verger que ja havia estat notificat el seu nomenament com a director del Camp, va enviar en un ofici dirigit a l’alcalde de Sevilla amb una relació del necessari per reinstal·lar el Camp de “Las Arenas” en el cas que fossin 200 els detinguts. Reunida la Junta va acordar que per al manteniment del camp esmentat contribuïssin Ajuntament i Diputació amb 12.000 pessetes mensuals, acord que va ser aprovat per la Comissió Municipal Permanent el 4 de setembre de 1941.
El 22 de setembre l’alcalde de Sevilla va nomenar secretari de la Comissió del Camp de Concentració al Cap de Negociat de 2a classe a Zacaries Mendívil del Corral obrint-se un compte de valors el sis d’octubre, compte on anaven a ser carregades les quantitats que es destinessin a aquest centre i que estarien fora de pressupost de la Intervenció de Fons Municipals i en la dita de Verger. El 7 d’octubre va començar a funcionar amb escassos mitjans econòmics el nou Camp de Concentració. Un compte de valors fora del pressupost regular municipal que era lliurat a nom de Baltasar Pons i controlat pel secretari de l’Ajuntament de Sevilla. En un espai físic rústic, els mateixos concentrats van haver de muntar unes dependències molt simples que es coneixen per un dibuix fet a mà que reproduïm amb les dependències del Camp: Dormitoris al centre, entre dos patis d’esbarjo, tot això envoltat per tancar i en un dels seus extrems un “pou fet pel personal d’aquest Camp”. Fora del dit recinte, a l’esquerra: la cuina i els habitatges del director, oficina, ferreria, fusteria i quadra; a la dreta el menjador. A banda i banda terra preparada per a sembra i bestiar i un filat exterior. L’existència d’aquest pla es deu a la denúncia abans al·ludida de Juan Vázquez de Pablo, propietari dels terrenys que ocupava el Camp, per la qual cosa Baltasar Pons informa a l’alcalde que aquesta denúncia passa al jutjat d’instrucció de Sevilla. Us adjunta croquis i la mesura del terreny ocupat. Baltasar Pons havia declarat davant del Jutge Municipal de l’Algaba que “[…] l’ocupació del citat terreny s’havia dut a terme per ordres superiors, manifestant al mateix temps que, la componien Govern Civil, Diputació Provincial i Ajuntament de Sevilla.
Un ofici de l’Alberg Municipal de Transeünts, dirigit a l’alcalde, adjunta la relació nominal dels 100 enviats al Camp de Concentració de Captaires reincidents.
Com que a l’Espanya de Franco tot havia de ser beneït, des de l’onze de desembre l’Arquebisbat de Sevilla va concedir el permís perquè se celebrés missa els diumenges i festius al camp, a més d’altres auxilis espirituals als reclosos, serveis religiosos que es van encarregar al capellà rector de l’Algaba.
Però la dotació del Campo patia de tot allò necessari com demostra la carta que l’alcalde va enviar al governador civil. A través d’aquest document apreciem:
1r Que s’havia construït un camp imposat pel Govern Civil de la província de Sevilla com a la resta d’Espanya que havia de ser subvencionat per l’Ajuntament de Sevilla i la Diputació Provincial el cost del qual excedia la quantitat pressupostada pels dos organismes aportant 12.000 pessetes cadascun, quantitat insuficient per la qual cosa l’alcalde de Sevilla demana ajuda al Govern Civil per construir-lo i mantenir-lo.
2n Que no estaven dotades les instal·lacions per recloure tantes persones com van instal·lar-hi (dues-centes persones és la quantitat inicial oficial, vam constatar prop de tres-centes en la nostra investigació), amb les conseqüències lògiques derivades de les mancances manifestes que fàcilment portarien els ingressats a agafar malalties de tota mena.
3r Que malgrat les circumstàncies anteriorment esmentades, l’alcalde va considerar que podrien emportar-se més reclusos al camp de concentració per fer rendible el personal encarregat de mantenir-lo, argument que podia resultar convincent en un règim polític com el del moment.
Els reclosos al camp són “nombrosos individus”…”reclosos per Autoritats”…”amb noms suposats”… La categoria d’indigents que les autoritats catalogaven com a “captaires reincidents” no era de simples pobres que visquessin de la mendicitat. Hem de tenir present que s’ha acabat la guerra civil dos anys abans i aquest fet ens obliga a buscar altres possibles explicacions sobre aquestes anormals reclusions i no donar per bona les justificacions que les autoritats franquistes donen a un fet que va portar com a conseqüència la reclusió a moltes persones, homes tots ells, la reclusió obligada, el treball forçós imposat (“[…]se’ls destinava a ” del camp encara en el cas de reclamació expressa de la família i certificació de feina. Sembla que aquests homes de totes les edats pul·lulen per Espanya, pidolen a Sevilla, on cauen una altra vegada en mans de les autoritats (són reincidents perquè van escapar d'”Autoritats”) que de nou els reclouen en un Camp de Concentració a l’Algaba, més segur que l’Alberg de Captaires de la capital, en què han de treballar com a presidiaris.
No posseïm prou dades per fer una catalogació dels detinguts encara que comptem amb una llarga relació dels mateixos, la dels que ocupaven el Camp el 3 de maig de 1942. Insistim que eren tractats com a reclusos per la impossibilitat de sortir del camp malgrat ser reclamats pels seus familiars o tenir feina professió”.
Per sortir-ne calia un certificat de bona conducta i recomanacions de persones del règim. Vam comprovar que va haver-hi presos per les seves idees esquerranes i que altres, malgrat l’interès i la necessitat familiar de comptar amb ells i de tenir recomanació de membres de Falange, no van poder sortir del Camp. Un filat de 300 metres i un personal de vigilància format per cinc caps de guàrdia interior, nou guàrdies d’interior, un cap de la policia armada, sis números de la policia armada ho impedien, a més del cap del Camp. La presència permanent d’aquesta força policial per als reclosos que van formar l’expedició dels ingressats és exagerada per controlar simples captaires reincidents. La deficient alimentació i l’acondicionament inadequat de les instal·lacions, estar mal abrigats i dormint a terra quan s’iniciaven els freds de la tardor i l’hivern, van produir defuncions que hem recollit puntualment dels documents que es conserven del Camp. És evident que l’enorme mortaldat es degué, en gran mesura, a aquestes circumstàncies.
Tot i les pèssimes instal·lacions pel deficient muntatge i la manca de pressupost van ser incorporats 125 reclusos més procedents de l’Alberg Municipal de Mendigos. Aquesta evident superpoblació, aquest amuntegament en pèssimes condicions, va produir una enorme mortaldat de reclusos.
De la consulta dels expedients de baixes de reclusos al camp es coneix el fet esgarrifós de la mort de 139 reclusos des de la seva implantació el mes de setembre de 1941 al 9 d’agost de 1942, cosa que significa una mitjana mensual de mortaldat de prop de 14 morts i el 50% dels reclusos del recinte en tan sols. Aquestes són les notícies que tenim i podem documentar a través dels expedients de defunció, però en molts casos hi ha llacunes al respecte, especialment a causa d’irregularitats administratives ocasionades pel canvi en la direcció del camp que elevarien força les xifres amb què treballem.
Als expedients consultats es recullen dades de reclusos morts, els seus noms i cognoms, edat, procedència, nom dels pares i el seu número de reclús al camp. Tots són homes compresos entre les edats de 17 i 65 anys, menys un que arriba a 75. La majoria són andalusos, especialment de la província de Sevilla d’on procedeix el 63, 94 % i Huelva amb el 33, 36%, seguides de Cadis i Màlaga (12,51%), Jaén i Córdob (4,17%) i Almeria (2,78%). De la província de Badajoz procedeix el 8,34%. Un 6,95% són estrangers (portuguesos i algerians) i la resta es reparteixen entre les províncies espanyoles de Madrid, Pontevedra, Palència, Barcelona, Saragossa, Osca, Albacete, Alacant i Las Palmas…
En un 86, el 34% dels casos s’especifica la causa de la mort. Es recullen en un expedient els òbits produïts un mateix dia. Al 13,66% restant dels certificats de defunció no s’especifica la causa de la mort.
Aquest alt percentatge de diagnòstics mèdics permet catalogar i valorar la mortaldat al Camp.
Va morir per error de les vies respiratòries (bronconeumonia, pneumònia aguda, tuberculosi pulmonar, bronquitis crònica…), el 38,13%. Per malalties infectes contagioses de caràcter epidèmic (tifus exantemàtic i paludisme), el 19,43 %. Només el tifus es va cobrar el 16,55% de les morts en un sol mes l’any 1942. Per malalties cardes vasculars (miocarditis, asistòlia, etc.), el 10,07%. Per malalties de laparell digestiu (gastroenteritis, enterocolitis…), el 6,47%. Per malalties renals (nefritis, urèmia), 3,6%. A causa d’altres malalties, com septicèmia, meningitis, atrèsia, sífilis, febre perniciosa, etc.), es van produir el 8,64% de les morts.
Agrupats per edats, la mortaldat major va ser:
1r Homes de 41 a 50 anys, el 30,21% dels morts.
2n Homes de 31 a 40 anys, el 23, 02%.
3r Homes entre 51 i 65 anys, amb el 18,7%.
4t Homes de 21 i 30 anys, un 17,27%.
5è També hi va haver un 7,19% entre 17 i 20 anys.
Als documents que consultem se’ls anomena “detinguts”. S’informa de la seva procedència de l’Alberg Municipal Transeünts o Alberg de Mendigos, Amalio Rubio. Coneixem els noms i els cognoms d’una relació de 123 reclús, datada el 3 de maig de 1942, que porta la signatura del nou director del Camp, Salvador Selva Blanco. Sabem que cada reclús va tenir la seva fitxa, sent la número 278 la més alta dels expedients de defunció, cosa que ens porta a pensar que la xifra màxima de reclusos va estar al voltant d’aquesta xifra l’any en què va estar obert el Camp. Però no tenim notícia puntual de la circumstància de cadascú, encara que sempre s’expressa el caràcter de mendicitat, pobresa, brutícia i tràfic de les mateixes. Alguns expedients recullen informes de reclusos i peticions de familiars que recorren a personalitats del moment per tal de treure els seus del Camp. En algun cas, li va ser concedida la llibertat per mandat exprés de la vicepresidència, el president o l’alcalde de la ciutat. També hi consta algun expedient individual d’ingrés al camp amb inclusió de motius. Tenim també els noms i cognoms, edat i procedència dels que van morir al camp, com ja hem dit més amunt.
Precisament les nombroses morts ocorregudes el mes de febrer van ser la causa de petició per l’alcalde d’un informe sanitari del Camp el dia 28 d’aquest mes, la resposta del qual, a principis de març, la va donar el metge de l’Algaba. S’hi inclouen afirmacions tan contradictòries i insòlites com que “l’estat sanitari d’aquesta concentració és bo ja que l’estat d’habitació i alimentació és immillorable…” i l’explicació dels òbits “…entre els individus reclosos que la majoria són malalts crònics i altres a causa de la ingestió d’herbes i també a l’epi motiu que hi hagi hagut aquestes defuncions, ia més haver de sostenir malalts que havien d’estar hospitalitzats, havent-nos negat l’hospitalització en aquests centres als esmentats individus… és per això que prego a VE serveixi donar les oportunes ordres per a l’ingrés de malalts necessaris d’hospitalització ja que allà seria independents…”.
El 25 de març de 1942 va ser cessat Baltasar Pons per l’alcalde de Sevilla “per conveniències del servei…reintegrat al seu destí d’encarregat de la presa de la Rivera del Huelva…”, i el mateix ofici afirma que va ser “…designat en qualitat de comissió de serveis, l’actual capatàs de cos d’Extinció d’Incendis, Don. Però manejant els expedients es pot explicar la necessitat del trasllat ràpid de Baltasar Pons i es poden citar moltes causes entre les quals hi ha les defuncions massives que hi va haver al camp algunes de les quals van produir conflictes; els informes del propi cap de Campo; els múltiples incidents que hi va haver entre les forces de l’ordre del Camp i la gent de la localitat i de Sevilla.
Les irregularitats que hi havia al Camp es manifesten de maneres diferents: per la manca d’expedients; pels desordres dels guardians del Camp i les mesures disciplinàries que el director ha d’imposar, etc.
L’epidèmia de tifus exantemàtic es va declarar al Camp poc després, l’abril de 1942, quan l’anàlisi de mostres de sang va donar positiva. El primer gran registre d’aquesta epidèmia és l’expedient 278 que reflecteix dues morts, amb data del 30 d’abril del 1942, encara que els expedients estan datats el 25 de maig pel cessament de Baltasar Pons. Tots els expedients amb defuncions d’abril porten data del mes següent. La crisi al Camp es va haver de produir entre el 10 i el 23 d’abril, moment en què falten els expedients i s’interromp la documentació. El nou director del Camp, segons sembla, va posar ordre allà donant de baix guardians: “per desobediència”, “abandonament de servei”, entre altres causes i va nomenar altres que “…van causar baixa com a reclosos i altes com a empleats d’aquest Camp…”.
Així mateix deposarà als guàrdies que van donar l’informe de la revolta de gent contra ells que eren Enrique González Rojas i Juan de Dios Zafra Petit. Al seu lloc col·locarà dos excombatents. Altres expedients marquen la crisi que hi hauria d’haver al camp”.
Vam concloure de tot això, que hi va haver dues etapes al govern del Campo marcades per les dues prefectures que va tenir: la primera sota Baltasar Pons que degué ser molt dura i conflictiva. La segona, pel nominat a finals de mes de març de l’any 42, Salvador Selva Blanco, el qual rebria ordres expresses de liquidació del camp a la qual cosa va contribuir de manera especial l’enorme mortaldat per l’epidèmia de tifus exantemàtic els mesos d’abril i maig d’aquest any, per la qual cosa va ser declarat el Camp zona sinistrada impedint. A més, van continuar produint-se morts per altres malalties.
El final del Camp de Concentració es va produir amb la col·locació dels reclusos que quedaven a l’Alberg de Mendigos, pel decret de l’alcalde de Sevilla que es dedueix de les noves mesures econòmiques que l’alcalde decreta.
L’Alcaldia de Sevilla li va enviar al Capità General de la Segona Regió Militar la següent carta: “Aquesta Alcaldia, d’acord amb l’Excm. Sr. Governador Civil de la Província, ha decidit establir novament el Camp de Concentració per Vagos i Maleantes a fi de recloure-hi els captaires que de manera reincident.
En conseqüència, prego a vostè Es serveixi de facilitar el material que amb anterioritat es va utilitzar al servei d’aquest camp que a l’actualitat es troba dipositat davant del Mas de la Torre, al terme municipal de Guillena.
El primer pas per a la constitució va ser el nomenament d’una Junta pel governador civil de la província, de la qual ell era el president però actuarien en representació dos vicepresidents, l’alcalde de la ciutat i el president de la Diputació Provincial. Vocals d´aquesta Junta eren l´inspector de Sanitat, el delegat provincial de Sanitat de Falange i el teniente d´alcalde delegat dels serveis de Beneficència. Un secretari comptador seria nomenat per aquesta Junta, conformant un total de seis membres. Per tant, sobre les autoritats de la ciutat, va recaure la responsabilitat del camp de concentració.
El 10 de juliol de 1941, Baltasar Pons Ramírez de Verger que ja havia estat notificat el seu nomenament com a director del Camp, va enviar en un ofici dirigit a l’alcalde de Sevilla amb una relació del necessari per reinstal·lar el Camp de “Les Arenes” en el cas que fossin 200 els detinguts. Reunida la Junta va acordar que per al manteniment del camp esmentat contribuïssin Ajuntament i Diputació amb 12.000 pessetes mensuals, acord que va ser aprovat per la Comissió Municipal Permanent el 4 de setembre de 1941.
El 22 de setembre l’alcalde de Sevilla va nomenar secretari de la Comissió del Camp de Concentració al cap de Negociat de 2a classe a Zacaries Mendívil del Corral i va obrir-se una compte de valors el sis d’octubre, compte on van ser carregades les quantitats que es destinen a aquest centre i que estarien fora de pressupost de la Intervenció de Fons Municipal.
El 7 d’octubre va començar a funcionar amb pocs mitjans econòmics el nou Camp de Concentració. Una compte de valors fora del pressupost regular municipal que era lliurat a nom de Baltasar Pons i controlat pel secretari de l’Ajuntament de Sevilla. En un espai físic rústic, els mateixos concentrats van haver de muntar unes dependències molt simples que es coneixen per un dibuix fet a mà que reproduïm amb les dependències del Camp: Dormitoris al centre, entre dos patis d’esbarjo, tot això envoltat per tancar i en un dels seus extrems un “pou fet pel personal d’aquest Camp”. Fora del dit recinte, a l’esquerra: la cuina i les habitatges del director, oficina, ferreria, fusteria i quadra; a la dreta el menjador. A banda i banda terra preparada per sembra i gana i un filat exterior. L’existència d’aquest pla és deu a la denuncia abans al·ludida de Joan Vázquez de Pablo, propietari dels terrenys que ocupava el Camp.
Font: Miséria y represión en Sevilla (1939-1950






