Pràctics i ràpids de preparar, els calamars gratinats al forn amb tomàquets i olives són ideals per servir com a plat principal per a un senzill àpat. Una recepta lleugera però plena de sabor, que es cuina directament al forn amb l’avantatge de fer servir només una safata. El gratinat assegurarà als calamars un arrebossat cruixent i saborós, que s’enriqueix amb una barreja de tomàquets, olives verdes i negres i julivert.
Calamares gratinats al forn
INGREDIENTS:
Calamars 600 g – (nets) Tomàquets cirera i pera 250 g Olives verdes i negres 100 g Pa ratllat 50 g. Julivert fresc al gust Oli d’oliva verge extra 40 g Sal al gust Pebre negre al gust
PREPARACIÓ:
Talleu el calamars en anelles d’uns 2 cm de gruix. Col·loqueu-los en un bol.
Talleu per la meitat els tomàquets cirera o pera.
Afegiu els tomàquets al bol amb els calamars, juntament amb les olives negres o verdes.
Afegiu també el julivert fresc tallat.
Ajusteu de sal 13 i de pebre. Finalment, aboqueu aproximadament tres quartes parts del pa ratllat.
Condimenten amb uns 30 g d’oli, i barregeu acuradament per integrar els ingredients. Traslladeu-ho tot a una safata folrada amb paper de forn distribuint-lo uniformement sobre tota la superfície de la safata.
En aquest punt, empolvoreu amb el pa ratllat restant i els 10 g restants d’oli. Cuineu en forn estàtic a 200° durant 10 minuts, després passeu al mode ventilat, sempre a 200°, durant altres 15 minuts. Els vostres calamars gratinats al forn amb tomàquets i olives estan a punt per ser servits!
Bona cuina i bon profit!
CONSELL Per a un resultat encara més saborós podeu substituir els tomàquets cirera frescos per tomàquets secs en oli. Enriquir el plat amb bitxo fresc i ratlladura de llimona.
“Un treball del periodista Pau Navarro Freixes sobre l’avenç del conservadorisme entre els joves“.
Joves a la UAB 📷 CEDIDA
PAU NAVARRO ✍️ La política és un dels eixos fonamentals sobre el que es forma una societat. És un àmbit que afecta a tots els aspectes de la vida en general i sobre el que tenim cert poder de decisió a causa del nostre sistema democràtic. El problema, però, és que gran part de la població jove està o sent que està desinformada. (1)
La falta de coneixement, l’augment de l’ús de les xarxes socials com a mitjans de comunicació informatius i l’elevada presència de “fake news” en aquestes, han creat un ecosistema idoni perquè els discursos d’odi i l’extremisme guanyin presència en el pensament col·lectiu. (2)
Especialment en les persones joves. De fet, gran part de la població assenyala els mateixos polítics com a font principal de desinformació. (3)
La tensió política actual ha arribat a punts extrems. Tots els discursos estan en certa manera polititzats. Molta gent ha deixat enrere el diàleg per a intercanviar postures i s’ha optat per estratègies més limitants, agressives i prohibitives, amb l’objectiu de desacreditar a les persones amb formes de pensar diferents. Tot i això, els discursos obertament xenòfobs, homòfobs, misògins i racistes no es poden considerar com a ideologies viables per a debatre. Aquests discursos d’odi gaudeixen de llibertat per circular per xarxes i, fins i tot, dins de partits polítics consolidats, una de les qüestions d’aquest reportatge és esbrinar per què certs discursos d’aquest caire aconsegueixen captar l’atenció de tanta gent. Especialment gent jove.
El motiu principal de centrar el reportatge en persones d’entre 18 i 25 anys és el que representen com a individus. Representen el futur de la societat, i els responsables de construir un món just, plural i amb igualtat d’oportunitats.
En aquest sentit, preocupa certa tendència d’aquest sector de la població tan important de radicalitzar el seu pensament polític. Una part considerable de la població jove, no considera malament un règim autoritari depenen la situació (4), i segons enquestes que s’han realitzat exclusivament per aquest reportatge, només un 46,8% de persones entre 18 i 25 anys es consideren obertament d’esquerres.
Fins fa relativament poc, era el pensament progressista el predominant en la població jove, però aquest canvi del paradigma polític porta a reflexionar sobre les causes d’aquest canvi.
Mitjançant una enquesta a un centenar de persones d’entre 18 i 25 anys sobre les seves preferències polítiques, les principals fonts d’on extreuen informació, els àmbits que més els preocupen de la societat i la seva confiança en l’actual govern progressista es pot estudiar i valorar l’estat actual de consciència política en la joventut.
Una anàlisi en profunditat de les xarxes socials i la forma que té el seu algoritme de compartir informació política aportarà també dades rellevants, a causa de la importància que han guanyat com a font d’informació en aquest sector de la població.
Recentment, Gabriel Rufián, representant d’ERC al Congrés dels Diputats, en un debat per a la Cadena SER amb Irene Montero sobre el futur i una possible unió de l’esquerra va mencionar com l’esquerra nacional s’havia de renovar a l’hora de transmetre el seu missatge: “Jo m’estimo més omplir Tik Toks que biblioteques, perquè el meu fill mira Tik Tok” (5) Paraules que guanyen un pes major en boca d’un dels representants del progressisme més rellevants per la joventut.
A més, s’ha entrevistat a figures rellevants en la política i amb coneixements profunds sobre aquest àmbit, amb la pluralitat de veus i d’ideologies com a principal objectiu, per obtenir unes conclusions el màxim de fiables i reals possibles.
El motiu de donar veu a partits polítics d’extrema dreta i ultraconservadors en aquest reportatge és comprendre realment el fenomen des de dins, ja que és impossible extreure unes conclusions amb valor periodístic si s’ignoren els partits conservadors i les seves estratègies comunicatives i de captació de vot com a factor clau.
Un dels objectius d’aquest reportatge és esbrinar si aquest canvi s’ha produït per una bona campanya i ús dels altaveus mediàtics per part dels partits conservadors, per una negligència i desconnexió dels partits progressistes d’esquerra amb la joventut o per una mescla d’aquests dos factors.
Aquest estudi és una anàlisi sobre una realitat palpable i notòria, aquesta és la motivació més gran. Comprendre un fenomen que cada vegada està més present i que ignorar-lo no ha fet més que donar-li força. El diàleg és clau per avançar com a societat, intercanviar postures i escoltar opinions diferents no és comprar un discurs ideològic, és vetllar per la comprensió entre éssers humans i cercar un futur millor per a tots.
Un dels objectius de l’estudi és apropar postures, deixar enrere els prejudicis, les ofenses i els estigmes, utilitzar la tolerància i la comprensió com a eines per al progrés. Escoltar, aprendre i millorar perquè en un futur, la gent que just ara pot començar a exercir el seu dret a vot, tingui al seu abast totes les eines necessàries per formar una opinió pròpia, justa i crítica.
El periodisme polític té la missió de transmetre informació a la població sobre un àmbit que afecta directament a tots els aspectes de la seva vida, però vist des de fora se sent hermètic i excessivament complex. Traduir en paraules comprensibles per a tots els ciutadans uns discursos plens de tecnicismes que tenen més forma d’atac entre ideologies que de discurs en si. Amb el pas dels anys, el llenguatge polític s’ha tornat més hostil que servicial, més intrusiu que accessible, i la feina de periodista no solament consisteix a transmetre informació, sinó vetllar per una societat informada i crítica (Casero-Ripollés, A. (2012).
Εl periodismo político en España: Algunas características definitorias). Assenyalar els errors dels representants polítics, independentment del partit per al qual treballen, amb total objectivitat i rigor per evitar abusos de poder i corrupcions són la millor eina que té la població per obtenir un món més just, i el paper que juguem els periodistes és indispensable en aquesta pugna.
José Mujica, president d’Uruguai entre 2010 i 2015 i un dels màxims representants del progressisme modern, creia en la política com a servei, no com a negoci. En una de les seves últimes intervencions com a senador del seu país, va donar la famosa frase de “la política és la lluita per la felicitat humana, encara que soni a quimera”.
(1) RTVE. (2025, 27 novembre). Un 80% de los jóvenes admite que encuentra desinformación en redes y sólo el 13% la verifica. RTVE.
(2) Solana, M. I. (2023, 29 maig). Las “fake news” y el discurso de odio se retroalimentan mutuamente. La Mirada Humana Instituto Cultura y Sociedad.
(3) Carrascón, I. (2025, juny 17). Los españoles consideran a los politicos la mayor fuente de desinformación, según el último Digital News Report. Newtral.
“Per evitar malbaratar l’aigua, col·loca els recipients a sota de cada aixeta perquè es perdi. L’aigua recollida es pot fer servir per a qualsevol cosa, des regar el jardí fins rentar el cotxe”.
Per treure l’aire de les canonades de la seva llar, has de seguir els següents passos:
Pas 1: Tanca el subministrament d’aigua
Per treure l’aire de les canonades cal tancar la clau de pas que dóna entrada a l’aigua de la companyia. No tanquis la clau de drenatge que connecta les canonades del teu domicili amb la xarxa de clavegueram municipal.
Pas 2: Localitza totes les aixetes de la llar
Abans de procedir a la següent fase del procés has de ubicar totes les aixetes del teu domicili. Si vius en una casa unifamiliar amb jardí, recorda que algunes aixetes poden estar aquí. Localitza tant les aixetes internes com les externes.
Pas 3: Obre totes les aixetes de la casa
Comença a obrir-ne una a una totes les aixetes de la teva llar començant pels que es troben a la zona més baixa de la casa perquè vagi sortint tota l’aigua. Deixa-les totes obertes fins que no surti ni una gota. Molt de compte quan deixis les aixetes d’exterior obertes. Si t’oblides de tancar-les, podries ocasionar una inundació.
Pas 4: Tanca l’aixeta en el punt més baix
Quan tota l’aigua hagi sortit, has d’apagar l’aixeta que es troba en el punt més baix de la casa. La resta d’aixetes deixa-les obertes. Si totes es troben al mateix nivell, deixa totes les aixetes obertes.
Pas 5: Obre el subministrament d’aigua
Arribats a aquest punt, has de tornar a connectar el subministrament d’aigua de xarxa. Llavors, l’aigua començarà a sortir per totes les aixetes clapotejant al principi. No passa res. És normal aquest clapoteig inicial. Després d’un curt període de temps, l’aigua hauria de començar a fluir suaument des de totes les aixetes.
Per evitar malbaratar l’aigua, col·loca els recipients a sota de cada aixeta perquè es perdi. L’aigua recollida es pot fer servir per a qualsevol cosa, des regar el jardí fins rentar el cotxe.
Així que, el que ja hem dit, si sospites que no has eliminat tot l’aire de les teves canonades o creus que el teu problema és més greu, et recomanem que ens truquis i t’atendrem el més ràpid possible
“En aquell temps sorgien entre personal i clients afectes mutus que podien ser autèntics. Eren hotels com Déu mana, no aparadors cursis del bon rotllet”.
Ho sento, però no. Posats a bolets o a Rolex, a hotels de luxe quan les circumstàncies ho imposen, això se’ns en va de les mans. Fins als grans establiments de tota la vida, que mantenien el decòrum i maneres serenes de la noble hoteleria europea, practiquen avui una mal entesa modernitat. Vaig anar més de mig segle per aquells món, i sé el que dic.
Abans arribaves a un hotel habitual, el que fos, i el mosso, el recepcionista, el conserge als que coneixies de sempre, saludaven amb sòbria i amable correcció, fent-te sentir com a casa. Envellien amb tu, per dir-ho així, amb una complicitat feta d’anys, converses i propines adequades. Més que no pas empleats eren els teus amics.
Em passa fa temps; ahir vaig arribar a un hotel del qual sóc client des de fa més de quaranta anys i vaig anar del carrer a la meva habitació sense veure una cara coneguda. Només nois de tots dos sexes, molt atents i servicials, als quals no havia vist mai i als quals, n’estic segur, no tornaré a veure quan torni a allotjar-m’hi: jove personal de pas, baixos salaris, contractes temporals i després al carrer; nois espremuts com a llimones de paella per les grans empreses abans de treure-se’ls del mig i contractar-ne d’altres, sense donar-los temps a aprendre i exercir un delicat ofici en què els seus antecessors podien passar dignament tota una vida.
En alguns hotels els obliguen, a més, a comportar-se amb inaudita cursileria. El nou estil renuncia al tracte serè i confortable, al principi bàsic de deixar en pau el client mentre aquest no pregunti, per angoixar-lo amb deferències que sens dubte enlluernen els partidaris del nou estil, però que el viatger de sempre, el professional bregat en avions, ferrocarrils i maletes, acaben tocant-li els nassos. Des que arribes et veus presoner d’una hospitalitat desaforada, atrapat en una xarxa de somrients joves proveïts de tauleta electrònica, que semblen entrenats en una acadèmia de Singapur especialitzada en inculcar-los cert irritant plural: «Com hem passat el matí?». I ho fan amb un aparent i automàtic interès; amb una intensitat emocional superior a la de molts matrimonis.
Sortejar-los és impossible. Són a cada vestíbul, cada passadís, cada ascensor. Només baixar del taxi treu el cap el primer: obre la porta amb sol·lícit entusiasme, com si fossis el millor que li ha passat aquell dia, i pregunta què tal el viatge. Tot seguit en sorgeixen d’altres: aquesta noia t’ofereix una copa de xampany; aquell, aigua perfumada amb llimona, i un tercer sembla practicar-te una ressonància magnètica per si detecta fatiga o avorriment. Tots semblen consagrar la seva existència a esbrinar si descanses bé, si ets feliç, i a prevenir-te que demà plourà.
Després hi ha la noia de recepció, també jove i de somriure inalterable; sempre una de nova, però que sempre fa la mateixa pregunta encara que portis anant a aquest hotel tota la teva vida: «¿És la primera vegada que s’allotja amb nosaltres, senyor Pérez?».
Que em disculpin els amants de l’estil pijocursi -al cap i a la fi, ells tenen allò que busquen-; però enyoro el sobri personal dels antics grans hotels. Allò era més civilitzat, més austrohongarès, més de veritat. Soltabes discretament bones propines al conserge o empleat idoni -Maurizio, Mustafà, Schultz, Felip, Marcelo, el Grüber d’El Club Dumas, bigoti impecable i mirada de conspirador vienès i ells, com si tot quedés entre nosaltres, movien amb delicadesa els fils de l’univers: la millor impossible segons quina ciutat o quina guerra. Hi havia suborn elegant, tranquil·litzador, eficaç segons les velles regles. Naixien d’això, amb el temps i segons cadascú, afectes mutus que resultaven autèntics. Eren hotels com Déu mana, no aparadors del bon rotllet.
Només en aquesta classe d’establiments, o en els que conserven certes maneres, era o és encara possible una escena com la que va tenir lloc fa pocs anys a la porta de l’Hotel Colón –que segueix sent casa meva quan sóc a Sevilla i que, renovat i posat al dia, conserva algun personal i l’estil impecable dels vells temps– Mentre conversava a la porta amb Santiago, Rafael i altres futboleres, fills de la grandíssima puta, estaven burlant-se d’un pobre venedor de carrer. Sense pensar-ho, per simple instint, vaig voler intervenir; però vaig sentir que em subjectaven pels braços i vaig sentir la veu de Rafael: “No, per favor, Don Arturo. Si es fica vostè, ens hem de ficar nosaltres. I a nosaltres ens fan fora». I, sentiu. Aquell «si es fica vostè ens hem de ficar nosaltres” va valer més que tots els somriures i totes les copes de xampany i totes les neogilipolleces hoteleres del món.
Font: Magazin, Patente de corso, Arturo Pérez-Reverte
“Un Mundial a imatge de Trump La Copa del Món de la FIFA 2026, coorganitzada pels Estats Units, Mèxic i Canadà, comença aquest dijous 11 de juny i ja està immersa en la controvèrsia”.
Donald Trump ha fet tot el possible per acaparar els focus d’aquest esdeveniment mundial. Però les conseqüències de les seves polítiques estan espatllant la festa fins i tot abans que soni el xiulet inicial. Dos anys d’excessos de Donald Trump han afectat profundament les relacions entre les tres nacions amfitriones. D’altra banda, els aficionats de tot el món s’enfronten a preus inassequibles, viatges interminables i, per a diverses nacionalitats, polítiques d’immigració discriminatòries i batudes de l’ICE. Amb la guerra a l’Orient Mitjà en acció, l’equip iranià ha de fer el viatge sense gran part del seu personal i en condicions de seguretat incertes. I per acabar-ho d’adobar, la Copa del Món, considerada la més contaminant de la història, tindrà lloc sota una calor sufocant… Gaudiu del partit!
LLUIS TORRES ✍️ Les primeres traces de la crêpe es remunten a més de mil anys. Ja a l’Edat Mitjana, es preparava una mena de coca fina feta amb farina i aigua, cuita sobre una pedra plana. Però va ser a Bretanya on la crêpe, tal com la coneixem avui, es va imposar realment.
Al principi es feien amb blat sarraí, generalment salades. Després, al segle XIX, el sucre i la farina blanca van arribar a les llars. Així va néixer la versió dolça amb farina de blat. Des de llavors, la crêpe no només s’ha democratitzat a tot França… sinó que també s’ha exportat per tot el món.
INGREDIENTS:
Per a la massa de 15 crêpes 250 g. de farina 000 3 ous ecològics del 0 30 g. de sucre
PREPARACIO:
Un pessic de sal fina 1/2 litre de llet Un tros de mantega (per fregir) Barregeu en un bol la farina, els ous batuts, la llet, sucre i sal, tenint cura que no es formin grumolls. Unta una mica de mantega al fons d’una crepiera antiadherent. A foc mitjà, aboca massa suficient per cobrir el fons. Mou la crepe perquè no s’enganxi. Quan estigui daurat d’una banda, fes la volta perquè es dauri l’altra cara. Ha de quedar fina. (La primera es rebutja). Repetim aquesta operació fins a fregir les Crêpes que volem omplir o fins a acabar la massa.
L’exhibició de 10 minuts va ser una fita tecnològica pionera a Europa realitzada en col·laboració amb la televisió pública 3Cat.Sagrada Família de Barcelona ha estat el muntatge de llums, música i drons del 10 de juny de 2026, celebrat amb motiu de la inauguració i benedicció de la Torre de Jesucrist. L’acte ha coincidit exactament amb el centenari de la mort de l’arquitecte Antoni Gaudí. El disseny tècnic de l’espectacle (Cinema Live)
Aquests en són els punts clau de l’estudi de producció:
Format innovador: Es va fer servir el sistema Cinema Live, una metodologia que combina la realització de televisió en directe amb narrativa i efectes cinematogràfics de gran format. Direcció i equip: El projecte va comptar amb la consultoria del britànic Hector Sole-Bradshaw (expert en grans xous internacionals) i la realització in situ de Paulí Subirà des d’una unitat mòbil. Desplegament aeri: Es van fer servir un total de 21 càmeres independents i 700 drons sincronitzats. Els drons van dibuixar al cel la silueta de Gaudí i la seva cèlebre frase: “Primer l’amor, després la tècnica”.
Il·luminació led:
La Fundació Endesa va dissenyar la il·luminació artística de la creu de la torre amb tecnologia led d’alta eficiència per reduir el consum energètic un 38%.
“El Trapio el va dirigir per en Salvi Vila, qui des de 1972 al 1994 fou director i soci del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona. Salvili va donar un aire clàssici servei a la francesa“
Terrassa jardí del desaparegut restaurant El Trapio de Barcelona 📷 Salvi Vila
LLUIS TORRES ✍️ A la part alta de Barcelona, concretament al carrer Esperança, 25, al barri residencial de la Bonanova, El Trapío va exercir com un dels més bells escenaris gastronòmics de la ciutat. Al seu interior s’abordà un plantejament culinari de qualitat i molt d’acord amb el seu temps.
Totalment envidriat, cosa que permet que el comensal es poguessin sentir embolicats en la bellesa exterior, proposava una cuina de mercat exempta de sofisticacions i ideal, per suggeriment, per a un públic partidari de la gastronomia tradicional i que cercava més aviat un ambient relaxant i una proposta variada.
Interior del desaparegut restaurant
En conjunt, El Trapío, al capdavant es trobava Salvi Vila, ex director del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994), donava cabuda a vuitanta persones en un saló de vidre, de tons càlids i molt acollidor, havent-hi espai per a altres tantes a la terrassa-jardí d’estiu (al centre del qual hi havia un estany). No en va se situava en una torre de reconeguda solera. També presentà un gran saló per a celebracions, amb capacitat per a noranta més, i un reservat per a dotze comensals.
Després d’alguns esvaïments amb la cuina sofisticada, la direcció d’El Trapío va arribar a la conclusió que el Mediterrani ofereix sempre les millors garanties. El resultat és que els peixos i altres productes autòctons eren la base d’una cuina en evolució, capaç d’atreure els nous públics i presentada en un decorat de somni.
“Els membres dels cors que havien cantat amb el papa asseguren que han estat evacuats a la força abans de l’espectacle de cloenda”.
Cantaires de la S’agrada Família evacuats a la força per la policia 📷 CEDIDA
600 cantaires que formaven part dels cors que han intervingut en la missa presidida pel papa Lleó XIV a la Sagrada Família han denunciat que els Mossos d’Esquadra i el dispositiu de seguretat els han expulsat del recinte a la força just abans de la benedicció de la torre de Jesús.
Segons que expliquen testimonis, havien de participar també en l’espectacle posterior de llum i música davant la façana del Naixement, amb els fanalets prevists per a la il·luminació final. Tanmateix, han estat evacuats per una sortida posterior i els agents dels Mossos els han empès perquè abandonessin la zona. Alguns participants atribueixen aquesta actuació a la presència d’estelades entre les partitures i a la iniciativa prevista de cantar “Els segadors”.
A consultes de VilaWeb, els Mossos han explicat que la seguretat interior del temple era competència de la policia espanyola, però assenyalen que l’encapsulament dels cantaires va ser una mesura preventiva perquè no intentessin de tornar a entrar a la zona de la cerimònia. D’altra banda, diuen que les acreditacions deixaven clar que no es podien portar banderes, pancartes i simbologia política. VilaWeb ha consultat la policia espanyola, però encara espera una resposta.
“Els que hem cantat a la Sagrada Família i al final de la missa havíem de sortir davant de la façana del Naixement amb uns fanalets per il·luminar la torre, ens han fet fora per la porta del darrere”, explica una de les persones afectades. “Ens han evacuat per la força perquè els de seguretat han vist una estelada i s’han espantat”, diu un dels testimonis.
Els cantaires estaven sorpresos que el seu voltant hi havia molta seguretat vigilant-los en tot moment perquè no fessin res. Cada grup tenia uns quants agents de seguretat controlant-los per davant i uns altres quants controlant-los per darrere tots els moviments que feien en cada moment.
La Sagrada Família ha fet un comunicat atribuint-ho a la intenció d’alguns cantaires d’interpretar “Els segadors” i mostrar estelades en papers: “La interpretació d’’Els segadors’ no estava inclosa en el programa oficial de la celebració aprovat prèviament i, per tant, no estava prevista durant l’acte.” Argumenta que “com en qualsevol celebració institucional i litúrgica, l’acte es desenvolupa d’acord amb un programa establert amb antelació que han de seguir tots els participants”. I afegeix: “La Sagrada Família és un temple catòlic i, com a criteri general, no s’hi entren banderes durant les celebracions religioses.”
“El xef Raül Balam (Moments de l’Hotel Mandarín de Barcelona), la cap de sala Patricia Serra (Granja Elena de Barcelona), el xef Jaume Subirós (El Motel de Figueres), la xef Laia Coma (Mare de la Font de Solsona) i la periodista del diari Ara Trinitat Gilbert. Premis Nacionals de Gastronomia 2026“.
Carmen Cortés Vidal ✍️ En una edició marcada pel record i l’homenatge a Carles Vilarrubí, darrer president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, mort de forma sobtada als 71 anys el desembre passat, els Premis Nacionals de Gastronomia han reconegut els xefs Raül Balam i Jaume Subirós. Durant la gala, celebrada al Palau de Pedralbes, també s’ha premiat la feina com a cap de sala de Patricia Sierra, de Granja Elena, i la força emergent de Laia Coma, xef del restaurant Mare de la Font de Solsona.
El Premi Nacional de Gastronomia d’Autor 2026 ha estat per a Raül Balam Ruscalleda, a qui se li reconeix “una cuina d’origen i mirada contemporània, arrelada al producte, al rigor i a una lectura actual de la tradició mediterrània”. Balam és xef del restaurant Moments, a l’hotel Mandarin Oriental, amb una estrella Michelin, i del restaurant Cuina Sant Pau, a Sant Pol de Mar. “Rebo el premi amb molta il·lusió, és un reconeixement a una trajectòria i a un equip que m’ha acompanyat tant de temps. Justament aquest mes fa 30 anys que em dedico a l’hostaleria!”.
El Premi Nacional de Gastronomia
Tradicional 2026 ha distingit Jaume Subirós, del restaurant El Motel a l’Hotel Empordà, de Figueres, “per una trajectòria exemplar al servei de la cuina tradicional catalana, del producte, del mercat i de l’hospitalitat entesa com a valor essencial”. Format sota el mestratge de Josep Mercader, Subirós ha consolidat El Motel com “un referent de la cuina de producte, de proximitat i de temporada”. “Sento una felicitat total, no sé si m’ho mereixo però fa molta il·lusió. Intentem que a casa hi hagi hospitalitat, que el client se senti a gust. El client és molt familiar”.
Premi al rigor, la proximitat i l’acollida de Patricia Sierra
Una altra de les categories dels Premis Nacionals de Gastronomia és el Premi Cap de Sala, que aquest 2026 ha anat a parar a mans de Patricia Sierra, cap de sala i sommelier del restaurant Granja Elena “per la seva manera d’entendre la sala com un espai d’acollida, rigor i proximitat i pel paper del vi com a llenguatge imprescindible de l’experiència gastronòmica”.“No m’ho esperava, estic contenta que els premis obrin la mirada a restaurants més petits, potser no són gastronòmics però donem bé de menjar i beure i és important que se’ns reconegui”. “Intento ser jo, donar un servei proper, parlar molt amb la gent i així és fàcil entendre el que necessiten”. Sierra és representant de la tercera generació de la família Sierra i ha tingut un paper determinant en l’evolució del restaurant, especialment en la construcció d’un relat propi al voltant del vi i de l’experiència del client.
El palmarès s’ha completat amb el Premi Revelació 2026 per a Laia Coma, del restaurant Mare de la Font de Solsona, “per una cuina catalana de muntanya, arrelada, honesta i coherent, vinculada al producte local i a una manera de cuinar entesa com a forma de vida”.
Premi Néstor Luján 2026 a la periodista Trinitat Gilbert
Els Premis Nacionals de Gastronomia també reconeixen la tasca dels periodistes que escriuen sobre gastronomia. Aquest 2026 han volgut premiar l’obra “Els aliments que mengem, al detall” de Trinitat Gilbert, periodista de l’Ara. El treball aprofundeix en productes com els embotits catalans, els formatges artesans, les olives o el peix i combina la divulgació rigorosa, cultura gastronòmica i criteri periodístic.
Finalment l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició ha dedicat el premi especial a Carles Vilarrubí “en reconeixement a una trajectòria marcada per la visió estratègica, el compromís institucional i una contribució decisiva a la projecció de la gastronomia catalana”.
El nou president de l’acadèmia, Joan Font, li va dedicar un discurs emocionat en el decurs del sopar de gala que van servir els xefs Òscar Manresa i Romain Fornell.
BELLATERRA.CAT 