“Per a gran alleujament del poble iranià, dimecres 8 d’abril es va assegurat un alto el foc de dues setmanes entre els Estats Units i l’Iran, després de les amenaces vehements d’aniquilació de Donald Trump”
Com sol passar, cap de les dues parts reclama la victòria. Però els Estats Units no han aconseguit enderrocar el règim dels mul·làs i reobrir l’estret d’Ormuz, i l’Iran ha patit pèrdues i destrucció importants.
Les negociacions estan previstes a partir de divendres a Islamabad, en termes poc clars. Aquesta treva és encara més fràgil tenint en compte que el Líban, que no està cobert per l’alto el foc, continua suportant la major part de la fúria del govern de Netanyahu.
Dimecres, atacs massius a Beirut i diverses ciutats i pobles van deixar més de 250 morts i milers de ferits en qüestió d’hores. Davant la carnisseria, l’Iran ha amenaçat de trencar la treva si l’alto el foc no s’amplia al Líban.
“En el 90è aniversari del bombardeig de la ciutat de Guernica, el País Basc espanyol va sol·licitar que la pintura de Picasso s’exhibís al Museu Guggenheim de Bilbao. Una mirada als arxius per descobrir la història d’aquesta obra altament política, ara exposada a Madrid“.
Guernica de Pablo Picasso – 1971 – 04:12 – vídeo
Romane Laignel Sauvage ✍️ El quadre Guernica de Picasso, exposat al Museu Reina Sofía de Madrid des del 1992, és al centre d’un debat sobre la seva ubicació d’exposició a Espanya. A finals de març de 2026, el govern basc va sol·licitar un préstec temporal de l’obra per ser exposada al Museu Guggenheim de Bilbao, amb motiu del 90è aniversari del bombardeig de la ciutat de Guernica.
El Ministeri de Cultura espanyol s’hi oposa, al·legant l’extrema fragilitat del llenç. Un informe tècnic del Museu Reina Sofía ha detectat, de fet, la presència d’esquerdes i microfissures, resultants en particular dels nombrosos desplaçaments del quadre des de la seva creació.
La presidenta de la comunitat de Madrid i figura de l’oposició, Isabel Díaz Ayuso, va qualificar la petició basca de “malsonant”, cosa que va provocar una forta polèmica. El govern central, per la seva banda, es basa en l’opinió dels conservadors del museu.
Per al País Basc, la qüestió és de memòria històrica, mentre que per a Madrid i el Reina Sofía, la preservació de l’obra mestra té prioritat, sobretot perquè la pintura ja ha estat traslladada més de trenta vegades, cosa que ha contribuït al seu estat actual. “Entenc la sensibilitat que envolta aquesta petició. Estem parlant d’una obra vinculada a la memòria del Guernica i al dolor que simbolitza”, va declarar el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, el dimarts 7 d’abril. Celebrar el 90è aniversari del Guernica també significa garantir que aquesta obra pugui perdurar noranta anys més.
ELS ARXIUS
El 1937, Pablo Picasso va rebre l’encàrrec de la República Espanyola de crear una obra per ser exposada a l’Exposició Universal de París. Uns mesos abans, el juliol de 1936, havia començat la Guerra Civil Espanyola, que donaria lloc a quaranta anys de dictadura franquista. El 26 d’abril de 1937, la ciutat de Guernica va ser bombardejada, com es pot escoltar a l’arxiu al principi d’aquest article.
“Durant hores, els avions alemanys van llançar tones de bombes sobre aquesta petita ciutat, l’antiga capital dels bascos, i van metrallar la població mentre intentava escapar de la massacre”, recorda el comentari d’aquest document, emès el 1971. Profundament afectat per l’esdeveniment, Pablo Picasso va canviar el tema de la seva pintura i es va centrar en aquest esdeveniment absolutament tràgic.
En només uns dies, va pintar aquesta immensa obra a París. “L’1 de maig, Picasso va començar a dibuixar. El 9 de maig, havia completat l’esbós general. I l’11 de maig, el va transferir a la tela de 3,5 metres per 8 metres que decoraria el pavelló espanyol a l’Exposició Universal”.
Una composició completa en blanc i negre, que «està directament relacionada amb les tècniques del gravat i el dibuix». Formes planes i austeres, d’una claredat sorprenent, i una construcció basada en «el principi clàssic del triangle». Una escena d’horror en un interior, on «no queda cap esperança d’escapament».
Una obra en suport de la República
Exposada a París al Pavelló Espanyol, el Guernica denunciava les massacres perpetrades per les forces franquistes a Espanya. En els anys següents, la pintura va viatjar pel món —durant els quals s’enrotllava regularment per al transport— i es va convertir en una eina política tant com en un clàssic de l’art modern.
Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Pablo Picasso va deixar la seva obra en préstec al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York i es va negar a permetre que tornés a Espanya fins que es restaurés la democràcia, reclamant la propietat de la ja extinta República Espanyola.
Cap a Espanya
Francisco Franco va morir el novembre de 1975, preparant el camí per a una transició democràtica a Espanya.
Van trigar diversos anys més abans que el poble espanyol pogués veure finalment l’obra de Pablo Picasso. L’arxiu de 1979 que es mostra a continuació resumeix la importància del trasllat del Guernica. «Finalment se’ls mostrarà un dels quadres més famosos del món, pintat per un espanyol i que els espanyols no han vist mai. És el Guernica de Picasso, aquesta gran obra mestra de la pintura moderna que els parisencs van veure el 1937 a l’Exposició Universal, però que fa 40 anys que és als Estats Units.»
«El Guernica només estava destinat a trobar una Espanya netejada dels seus pecats. Una Espanya democràtica, Picasso hi havia insistit de nou en el seu testament el 1973», explicava aquest material d’arxiu publicat el 1979. «Avui, per tant, el govern espanyol es mereix el Guernica, que s’exposarà el 1981 al Museu del Prado de Madrid».
Roland Dumas, advocat de Pablo Picasso durant molt de temps, que va morir el 1973, va parlar de la missió que se li va confiar: garantir que es respectessin les últimes voluntats del pintor. «Va ser durant l’estiu de 1969, fa uns deu anys, van començar a circular rumors que el govern del general Franco exigiria el Guernica. Picasso em va convocar a Mougins». (…) Em va dir: «L’important a la meva vida és el Guernica. No hi ha cap dubte que el Guernica torni a Espanya mentre Franco sigui viu». Li vaig demanar que m’aclarís tot això per escrit. Vaig preparar els documents i ell els va signar.
Considerava l’advocat ara la democràcia espanyola prou forta per permetre que s’hi exposés el quadre del seu client? “És una monarquia; probablement no és la democràcia tal com l’entenem a França. (…) Però observo que, mentre molta gent de l’antic règim roman i ocupa posicions de poder —a la policia, al poder judicial, a l’administració—, també hi ha una constitució que funciona, un parlament ben establert amb majoria i oposició, partits polítics legalitzats, sindicats actius i eleccions generals que han tingut lloc a tots els nivells.” Així doncs, els problemes persisteixen —el problema basc, el problema de l’amnistia política general—, però la democràcia ja està sobre els seus fonaments.
Madrid, 1981
Per tant, se suposava que el Guernica havia de viatjar a Madrid el 1981. Però, com sentim més tard a l’arxiu, els bascos ja exigien que el quadre s’exhibís a Guernica: “Tots els habitants de Guernica són realment ferms. El quadre de Picasso no ha d’anar a Madrid. Simplement ha de tornar a la ciutat que va inspirar.”
El 1981 es va inaugurar l’exposició del Guernica al Museu del Prado de Madrid. «Després de 45 anys, la democràcia finalment ha tornat», es va anunciar solemnement a l’arxiu següent.
Els primers espanyols que van arribar al lloc dels fets van oferir els seus comentaris a les càmeres franceses: “Estic content, però una mica frustrat. El quadre em decep”; “Aquest és un dia de reconciliació”. De nou, els bascos van argumentar: “Guernica és un poble basc, exterminat durant la Guerra Civil. Nosaltres tenim els morts i vosaltres teniu el quadre”.
El 1992, la pintura va ser traslladada a pocs passos del Museu del Prado al recentment inaugurat Museu Reina Sofía, on roman avui dia.
Una ullada al Museu Guggenheim de Bilbao la vigília de la seva inauguració. L’edifici de 100 milions de dòlars va ser dissenyat amb programari informàtic sense dibuixos arquitectònics. Tot l’art del segle XX hi està representat (cubisme, expressionisme abstracte, etc.), i la Fundació Guggenheim, responsable de les exposicions, presentarà les seves col·leccions. El Guernica de Picasso no hi és, ja que el museu de Madrid es nega a prestar-lo. Productora/Coproductora: France 2, France 3
Quan parlem de l’actual Centre Esportiu Municipal Colom de la Rambla 18, molts desconeixen la història d’aquest vell edifici construït el 1892 a l’Antiga Rambla de Santa Mònica 15-17, pel qual en el transcurs dels anys van passar: El Fotògraf Napoleó i el Cine Napoleó, El Front. Jesús Fráiz
El seu constructor va ser Francesc Rogent i Pedrosa, que entre altres treballs, havia reformat la casa de Santiago Rusiñol, restaurat el Monestir de Ripoll i construït el pont que unia el parc de la Ciutadella amb el dipòsit d’aigua de la Gran Cascada, per a l’Exposició Universal del 1888.
L’IMMOBLE
Els Napoleó, van arribar a aquest edifici amb la intenció de muntar al seu estudi fotogràfic definitiu. Anne Tiffon Cassan “Anaïs” cap de la saga de fotògrafs “Napoleó”, havia arribat de Narbona amb catorze anys i treballava com a fotògrafa ambulant, era filla d’Alexis Tiffon Barrau, que havia adoptat el sobrenom de “Napoleó” i es va casar Antonio Fernández Soriano, el 24.
Sala principal de l’edifici Napoleón
Va construir un edifici de quatre plantes on destacaven l’harmonia de les seves línies. Un primer pis amb dues sortides a l’exterior i un balcó corregut, el segon tot i continuar amb el balcó seguit, les dues sortides a l’exterior tenien un tall més sever.
El tercer tenia dos balcons individuals a les sortides a l’exterior i el quart estava rematat per sis sortides a l’exterior amb arc de mig punt i les balustrades de ferro arran de façana, estava coronat amb una barana espectacular adornada amb elements de pedra.
ELS NAPOLEÓ
La família Napoleó s’havia establert a diversos locals de la ciutat, Tallers 31, Escudillers 47, Plaça de l’Àngel i van decidir establir el seu estudi definitiu a la Rambla de Santa Mònica número 15-17 actualment Rambles 18.
Comprovat que el lloc que havien escollit era l’idoni per al seu negoci, el 1890, es van posar en contacte amb Josep Maria Puig i Cadafalch perquè fes una intervenció interior a la planta baixa i el pis principal, on van instal·lar el seu estudi fotogràfic, col·locant uns aparadors a l’escala i un rètol a l’entrada de l’edifici, convertit.
LA NAIXENT INDÚSTRIA DEL CINEMA
La notícia del naixement del cinematògraf els va fer estudiar la possibilitat d’aprofitar la planta baixa i la nacionalitat d’Anne Tiffon per contactar amb els germans Lumière per ser els primers a explotar el nou invent a la nostra ciutat.
Germans Napoleón i amics
Van adequar en espai de La planta baixa com a local d’exhibició i aviat aquesta sala entraria a la història del cinema, en ser el primer local de la ciutat, que de forma oficial projecte la primera pel·lícula que es va projectar a Barcelona, ja que els Napoleó, havien adquirit en exclusiva la màquina de projecció dels Lumière.
Encara que l’estudi fotogràfic Napoleó té en la seva història l’honor d’haver estat la primera sala de Barcelona a projectar imatges en moviment, hi ha persones que neguen aquesta part de la seva història, d’altres no coincideixen amb la data exacta de la inauguració. Crec que en aquest problema hi ha hagut més un excés de coneixement del tema i afany de protagonisme que una altra cosa i intentar aclarir per als disconformes la veracitat de les dades.
En primer lloc aclarís el problema de la data d’inauguració en què amb matisos ambdues parts tenen raó: Els Germans Napoleó que havien anunciat la inauguració oficial per al 14 de Desembre de 1896, veient l’allau de peticions per a aquell dia, no només per part del públic en general, sinó també de personalitats i autoritats, que també de personalitats i autoritats, autoritats i convidats de lempresa.
Aquest és sol, el motiu que uns historiadors sigui el dia 10 i per a altres el dia 14 com a data de la projecció de la primera pel·lícula al local dels Germans Napoleó.
CINEMA NAPOLEÓ
La inauguració oficial per al públic va tenir lloc el dia 14 a les 5 de la tarda, realitzant tres sessions, en què la recaptació de totes les sessions, va estar dedicada a recollir fons per als soldats de la guerra de Cuba, que havien tornat malalts o ferits.
Els germans Napoleó
Les pel·lícules que es van projectar al Cinema Napoleó, a l’inici del cinema a la nostra ciutat, segons el desaparegut Diario de Barcelona van ser:
“Desfilada del Regiment de Llancers de la Reina a Madrid”, “Pas d’un riu, per cavalls i genets”, “Muntanyes russes aquàtiques al llac Leman a Ginebra”, “arribada d’un tren a l’estació” (original Lumière), “Hora del Ranxo en una caserna” i “El subtítol “Entreteniment mut.
Amb el tema que no va ser el seu local el primer a presentar una cinta amb imatges en moviment, crec que els que diuen que no, per mi tenen raó, almenys atenent-me a les hemeroteques de l’època.
Després d’haver aclarit el tema de la data que, com he dit, és més afany de protagonisme que d’informació, en aquest altre modestament crec que a part d’afany de protagonisme hi ha una mica de desconeixement del que és una pel·lícula de cinema.
Pels qui addueixen que la data real de la primera projecció va ser el 4 de juny de 1896, un aparell Kinetographe de George William de Best, que també projectava imatges en moviment, que es trobava a l’entrada del Teatre Principal Palau, jo els faria retrocedir a l’1 de maig de 1895.
Aquell dia als antics terrenys sense urbanitzar de l’actual Plaça Catalunya, hi havia el Saloncito Edison, una barraca de fusta, situada entre (el primer tram de la Rambla Catalunya, que començava al final de la Rambla Canaletes (encara no existia l’actual Plaça Catalunya), i el Circ Ecuestre.
El Saloncito Edison, dels francesos Nel i Dumont, que presentaven un aparell Kinetoscopi d’Edison, que combinava les dues darreres invencions d’Edison, un kinetoscopi i un fonògraf. El programa incloïa Una disputa en un bar, la dansa serpentina de Lie Fuller i diverses projeccions de l’il·lusionista parisenc Doctor Nicolay.
Segons els meus coneixements El Kinetoscopi d’Edison, era un aparell de visió unipersonal, per la qual cosa realment no el podem considerar com un projector de cinema, encara que si ho podríem considerar com el primer aparell a oferir les imatges en moviment.
El problema d’un local adaptat per al cinema, la competència dels primers anys amb locals dedicats al setè i la mala gestió dels germans Napoleó en el tema cinematògraf, van abocar el 1907 a cedir l’explotació del cinema a l’empresa Ribas Vila S. A. El 10 d’abril de 1909, va ser traspassat al dia febrer de 1910.
Saló Edison a plaça Catalunya.
Durant els últims temps els anuncis feien la impressió d’una mort anunciada ja que només deien “Gran programa de pel·lícules, estrenes cada dia, l’últim anunci que va sortir a La Vanguardia va ser el dissabte 15 de gener de 1910. El 12 d’agost de 1910, la premsa publicava el següent anunci.” Cinematògraf Napoleó. Per tancament definitiu del local, aquest es lloga per a altres mossos”.
Anaïs Napoleó cap de la saga, va morir el 2 de juliol de 1912, el seu marit Antonio Fernández Soriano va morir el 3 de febrer de 1916.
Part de les obres realitzades per Puig i Cadafalch van desaparèixer el 1941 amb motiu de convertir l’edifici en el desaparegut Frontó Colom.
Daniel Bertomeu Garrido (2009), va començar els estudis de piano als sis anys al Conservatori Professional de Música El Musical de Bellaterra. Actualment, estudia amb Daniel Ligorio en aquest mateix centre, on també cursa composició, i amplia la seva formació al Friedrich Gulda School of Music Wien amb Philippe Raskin.
Daniel Bertomeu Garrido 📷 CEDIDA
DANIEL BERTOMEU GARRIDO, piano Daniel Bertomeu Garrido (2009), va començar els estudis de piano als sis anys al Conservatori Professional de Música El Musical de Bellaterra. Actualment, estudia amb Daniel Ligorio en aquest mateix centre, on també cursa composició, i amplia la seva formació al Friedrich Gulda School of Music Wien amb Philippe Raskin.
Ha guanyat concursos internacionals i nacionals de piano a la seva categoria, entre altres, el Gold Hands al Carles & Sofia International Piano Competition i el Premi a la millor interpretació de Mompou, Primer Premi del César Franck International Piano Competition, Primer Premi al MozArte International Piano Competition a Aachen (Alemanya), Primer Premi al Santa Cecilia International Piano Competition Junior a Oporto, Primer Premi al María Herrero International Piano Competition a Granada en categories infantil i juvenil, i el Premi especial Hotchkiss School Connecticut, Primer Premi Absolut al Concurs Internacional de Piano “José Porta”, Bach i Rachmaninov, Primer Premi al Concurs Nacional de Piano “Diputación Albacete”, Primer Premi al Concurs BBVA al Talent Individual de Catalunya, Segon Premi al III Concurs de Joves Solistes Orquestra Simfònica de la URV i Segon Premi al Concurs Nacional de Piano “Ciudad de Don Benito”, entre altres.
Ha donat concerts i audicions al Carnegie Hall New York (Weill Recital Hall), Concertgebouw Brugge, BNP Paribas Fortis Kanselarij Auditorium (Bruseles), Ehrbar Saal (Viena), La Sucrerie (Wavre), Elfers Hall (Connecticut), Basílica de Santa María de Portugalete, Cripta de l’Ermita de Cambrils, 41a edició del Festival de Música La Antigua Zumarraga, Sociedad Coral de Bilbao, Reial Monestir de Pedralbes de Barcelona, Auditori Josep Viader de Girona, Auditori La Fact Terrassa, XI Festival de Joves Talents Maria Vilardell Viñas a Juventudes Musicales Moià, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi, entre altres.
Ha rebut classes magistrals de Leonel Morales, Jean-Claude Vanden Eynden, Boaz Sharon, Oxana Yablonskaya, Fabio & Gisele Witkowski, Judith Jáuregui, Alba Ventura, María Jesús Crespo, Michel Bourdoncle, entre altres.
CONCERT DANIEL BERTOMEU GARRIDO
Reserva d’entrades gratuites pel concert de piano ofert per Daniel Bertomeu Garrido el dissabte 11/04/2026 a les 19:00 hores al Conservatori Profesional de Música El Musical de Bellaterra (C/Ramon Llull, 16, Bellaterra).
Per aforament de la sala en cas d’anul·lació de reserva d’entrades es prega informar als següents mails amb antel·lació suficient:
Juanjo Bruguera amb una icona bizantina projectada al Mini Auditori Santa Creu de Bellaterra
LLUIS TORRES✍️ Ahir dimecres, 8 d’abril, amb un auditori ple de gom a gom, el nostre veí Juanjo Bruguera, -profund amant i coleccionista de l’Art Bizantí-, inaugurà, amb una classe magistral, el Mini Auditori de la Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Enginyer, lector incansable, president de la immobiliària Colonial, Juanjo és un autèntic apassionat de l’art. Propietari de la col·lecció d’icones bizantines més gran d’Espanya. Té dipositades 200 icones al Museu de l’Abadia de Montserrat. Com homenatge i agraïment, compartim la crónica i entrevista que la periodista Elena Pita li va fer pel diari Expansión, el mes de juliol de 2015, des de casa seva de Bellaterra.
Juanjo Bruguera, inaugurant el Mini Auditori de la Parròquia de la Santa Creu de BellaterraRvd. Dr. Ricard Casadesús inaugurant el mini Auditori Santa Creu de Bellaterra i presentant la classe magistral bizantinística de Juanjo Bruguera
ELENA PITA ✍️ Era un noi de Badajoz que amb 14 anys en lloc de llegir García Márquez o Vargas Llosa (posa d’exemple) llegia literatura centreeuropea a la seva edició francesa (Milosz Czeslaw o Joseph Roth o Stefan Zweig, que veig destaquen a la biblioteca).
Aleshores va arribar a Barcelona seguint el destí del seu pare, un funcionari de Correus, fill al seu torn d’un destacat socialista represaliat, que va haver d’abandonar la universitat per fer la guerra amb els nacionals (cinquena del biberó). Va participar al muntatge del primer televisor a color d’aquest país quan ja tenia mig peu a ESADE (un altre gir), on cursa un MBA. Al cap de dos anys entra a la banca i d’aquí, al firmament. La seva última gesta financera ha estat reflotar la immobiliària Colonial, que presideix juntament amb la seva sòcia francesa SFL, fins al punt d’emetre deute públic: 6.000 milions d’euros en actius i una facturació de 211 milions el 2014. Últimes operacions: lloguer de 35.000 metres quadrats d’oficines a París (a 6.000 m2 a l’avinguda Percier que ha costat 64 milions d’euros.
Però Juan José Bruguera Clavero (Badajoz, 15 d’octubre del 1946) és moltíssim més que tot això, i per això hem vingut a casa aquest matí, no per les xifres. Bellaterra, municipi de frondosos boscos a dalt de tot de Barcelona: són les 9.30 del matí i JJB ens espera al porxo fumant un cigar, al costat de la seva adorable i còmplice esposa. Acomiada una aroma barreja d’una essència seca i elegant: “Després del cafè és quan més m’agrada fumar”. Hem vingut a saber de la seva passió última, que és la història i l’art de l’altra Europa, la que sorgeix de la cultura cristiana ortodoxa.
El Bellaterrenc Juanjo Bruguera, nascut a Badajoz, el dia 15 d’octubre 1946
La seva col·lecció d’art bizantí, després de 25 anys de viatges, licitacions, estudi, recerca i adquisicions, no és només la més gran d’Espanya, sinó que a més és irrepetible perquè avui les peces ja no es venen a estrangers i no poden sortir impunement dels llocs d’origen. Són uns 200 retaules o icones russos, grecs, armenis, georgians, etcètera, i fins i tot peces naïf d’Etiòpia, des de les terres eslaves fins als confins ortodoxos al Pròxim Orient i l’Àfrica, que Bruguera ha dipositat al Museu de l’Abadia de Montserrat “perquè tot el món les pugui veure’ls i gaudir d’ells”. de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable.
No s’acaba aquí les proeses de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable. Hi ha moltes més coses per explicar, com que va ser professor de telecomunicacions, que pinta (gens malament) paisatges a l’oli, que promou una revista de filosofia, que juntament amb la seva dona ha decorat la seva nova casa amb gust chic, que és president de la Universitat Ramon Llull i membre de la junta del Cercle d’Economia, doctor honoris causa, o en les seves pròpies paraules: “Sóc un àlbum” (carregat de sorpreses).
Com comença, d’on ve aquest amor a l’art bizantí?
De la meva afició a la Història. Vaig fer un creuer fa 25 anys amb la meva dona i les meves tres filles [quatre néts] i vam estar a Patmos (Grècia), i al seu monestir vaig comprar una icona. Poc després va caure a les mans un llibre francès sobre art, història i teologia al voltant de les icones, i em vaig submergir en un món totalment desconegut: l’altra Europa, la identitat de la qual està basada en el cristianisme ortodox, que ha tornat a aflorar després del comunisme. El discurs de Putin, per exemple, és clarament paneslavista i es basa en la identitat ortodoxa.
Icona bizantina de Cristina Tofan (Colecció privada Bellaterra)
Quanta exploració hi ha darrere aquesta col·lecció?
Durant els darrers 25 anys he seguit llegint, explorant i viatjant, hem conegut el món ortodox, des dels Balcans fins a les fronteres del cristianisme oriental que són Síria, Etiòpia i Egipte. És a dir, allò que fou l’Imperi Bizantí i al que al segle X s’uneix Rússia: és la gran potència que ha mantingut aquesta cultura, aliena al Renaixement i la Il·lustració. El Renaixement és esclau de la fotografia, pinta allò que veu amb la perspectiva natural, i és així fins a l’impressionisme; l’art bizantí, en canvi, pinta el que sent, un món idealitzat i simbòlic.
Com s’aconsegueix, dia a dia, una col·lecció tan valuosa?
Principalment he adquirit en antiquaris i subhastes de París, especialment a la casa Drouot Richelieu, que és com el Sotheby’s francès; però també a Londres, Itàlia i alguna vegada a Espanya (Durán). Al seu lloc d’origen ara és totalment impossible adquirir obra, és patrimoni protegit. Però abans sí que hi va haver circulació d’aquest art, per això va arribar a cases de subhastes i antiquaris.
Quin és el valor aproximat de les quasi 200 peces?
No els ho diré [riu]. I a més, és molt difícil saber-ho, perquè és una col·lecció que avui seria impossible reunir o, en tot cas, costaria infinitament més diners. S’han reforçat molt les mesures de protecció i el Govern rus no dóna permís de compra als estrangers, i a això s’hi afegeix que el nivell de vida a Rússia ha pujat molt, i no surt res del país. Igual que els promotors del totxo a Catalunya volen tenir un Casas o un Rusiñol per donar-se pedigrí, el rus vol tenir una icona antiga.
Icona bizantina de Relu Bitulescu (Colecció particular de Bellaterra)
Per què cedeix la col·lecció a l’Abadia de Montserrat, on s’exposa?
No és una cessió, està en dipòsit, perquè la gent la vegi i la gaudeixi. Tot i que a Espanya la cultura ortodoxa és molt ignorada, hi comença a haver universitats i aficionats a l’art que s’hi interessen.
Parlem de la seva professió, com una immobiliària ha guanyat diners a través d’una crisi provocada precisament per la inflació immobiliària?
Bé, la pregunta necessita matisació. El món immobiliari es divideix en dues branques: una és construcció i venda de pisos i l’altra, tenir actius com a hotels, centres comercials, oficines, etcètera per gestionar valor. El 1993 Colonial és adquirida per La Caixa, que m’encarrega la seva reorganització i la seva sortida a Borsa, cosa que va passar el 1999. La immobiliària es va reinventar i ens vam especialitzar en edificis d’oficines als millors llocs de Madrid i Barcelona. Després vam arribar a París, el millor mercat d’oficines d’Europa, i es va posar a tret comprar la joia de la corona, que és la Société Foncière Lyonnaise. El 2006 La Caixa va vendre el seu 35% de la companyia a un promotor per una oferta irresistible, i jo vaig marxar a dirigir Mutua Madrileña. Als dos anys, Colonial estava en una situació crítica i em van demanar que tornés com a president. Vam aconseguir salvar-la capitalitzant el deute amb els creditors i fa un any vam fer una ampliació de capital i la vam deixar neta. Avui els accionistes més importants són el grup Villar Mir, Qatar, el grup Santo Domingo i la família de la Banca Mora.
Quin salconduit van utilitzar en el salvament?
Teníem uns actius a prova de bomba: les millors oficines de Madrid i Barcelona, on la taxa d’ocupació mai no va baixar del 80%, més París, on no hi va haver crisi. Per això es va salvar, ia més a més ens van donar la qualificació d’aptes per emetre deute.
No cal ser gaire llest per aconseguir tot això i atraure inversors i accionistes tan poderosos?
No, no, va consistir a adoptar una estratègia anticrisi encertada, basada en la compra d’actius bons, com fa el senyor Amancio Ortega.
Es refereix a les botigues emblemàtiques, no?
Sí, i si tens accions de Colonial pots fer una mica d’Ortega, perquè tenim el que ningú, com el Louvre dels Antiquaris a París, la poma de l’Olympia o la galeria dels Camps Elisis.
I l’assumpte dels accionistes?, com aconsegueix seduir per exemple Villar Mir, endeutats com estaven i en plena debacle?
Juan Miguel [Villar Mir] ens coneix bé perquè OHL havia treballat per a Colonial fent-li obres, i quan busquem socis per substituir els bancs, ell s’anticipa, abans que la crisi reverteixi, i veu que això és el que ve. I així es converteix en el mascaró de proa, i després s’uneixen els altres. És en aquest moment quan el senyor Bruguera comença a deixar anar xifres com una màquina escurabutxaques en el moment del bingo. “M’estic marejant”, li dic. “¿Pel fum?”, em pregunta, fuma el segon pur… “Gestionem actius per un total de gairebé 6.000 milions d’euros”. Definitivament em mareig.
Espanya ha venut el capital immobiliari a l’estranger? Què suposa això per a la nostra economia?
Els diners són internacionals, els fons són globals [li falta dir-me: “Quina ximpleria de pregunta…”]. Des de fa un any i mig Espanya ha tornat a ser objecte del desig dels fons internacionals, atès que estem al nivell més baix de les rendes i s’especula amb la bona marxa de la nostra economia, per la qual cosa se suposa que el valor dels actius pujarà.
Macroeconomia a la vista, les grans immobiliàries han superat doncs la crisi. No sé si camina pel carrer, i no em refereixo a aquesta zona (veïna a Sant Cugat, quart municipi amb més renda per càpita d’Espanya), però, creu com Rajoy que la resta dels vianants hem sortit de la crisi?
Sí passeig, i no, la gent no ha sortit de la crisi. S’especula que sortirem, i per això vénen els diners. Però hi ha seqüeles socials molt difícils d’arreglar, com l’atur: necessitem molts més anys com aquest 2015 un creixement al tres i escaig per tornar a la situació anterior a la crisi. Crec que cal retallar menys en matèria assistencial i més a les estructures de l’Estat. La classe mitjana alta estem suportant una gran pressió fiscal, jo, per exemple, pago un 60% del que guanyo, però estic molt conforme, perquè crec que cal ser solidari i fer aquest gran esforç, que en circumstàncies normals resultaria confiscatori. I em sembla molt bé que Justícia i Hisenda persegueixin els evasors perquè aquesta gent sí que està sent molt insolidària.
Com veu el declivi sobiranista català un extremeny a la cúpula financera de Catalunya?
En principi no sóc partidari. Primer perquè cal fer les coses dialogant dins de la llei i segon, perquè fora de l’euro fa molt de fred. Jo crec que anem cap a una Europa més unida que fragmentada, encara que sí que calgui justificar certs greuges.
Tinc entès que a més de l’Art i la Història en són moltes altres les passions culturals. No és veritat que és un àvid lector?
Llegeixo un mínim d’una hora diària, i sempre diverses coses alhora. Ara estic amb un llibre de viatges de Patrick Leigh Fermor, un altre sobre el filòsof i sacerdot rus Pável Florenskylas i les memòries de Hans Küng; a més tinc per aquí [em passeja per la seva llibreria, i regira a la taula del seu despatx…] la revista de filosofia de Josep Ramoneda, La maleta de Portbou, sóc un dels seus promotors.
I a més pinta! Puc veure’n algun dels quadres?
Sí, aquí mateix: és l’Església de la Santa Creu al llac de Van, Turquia; ho vaig prometre a un amic que viu a Nova York i és originari d’Armènia. Sòl pintar a l’estiu, a casa meva de Pals, sobretot paisatges a l’oli a partir de fotografies, no té més història.
Digui’m per acabar, quines habilitats s’han de practicar per ser tan llest i culte com vostè és?
No crec que sigui llest ni culte, sinó curiós. I no tinc cap intenció de jubilar-me mai.
I quant hi ha de genètica a la seva faceta humanista, que no es rendeix davant els diners?
No sé si és genètica o és que la vida t’hi col·loca. I tampoc sé per què tinc tanta curiositat, però crec que un dels motius pels quals val la pena viure és per entendre què passa.
“Aquest dimecres, 8 d’abril, es celebrarà l’acte inaugural de l’auditori de la parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Serà a les 20.15 hores i comptarà amb una xerrada que acompanyarà l’acte d’obertura oficial d’aquest espai“.
Església de la Santa Creu de Bellaterra
Aquest dimecres, 8 d’abril, es celebrarà l’acte inaugural de l’auditori de la parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Serà a les 20.15 hores i comptarà amb una xerrada que acompanyarà l’acte d’obertura oficial d’aquest espai. Juanjo Brugera, directiu i expert en iconologia, oferirà una conferència sota el títol “El missatge de Déu a través de les icones bizantines”.
Juanjo Bruguera, davant de la biblioteca de casa seva de Bellaterra. A la seva esquena, dos dels seus icones bizantins: Crucifixió (Grècia) i Mare de Deu odigihtria (Georgia) 📷 CEDIDA
Juanjo Brugera, veí de Bellaterra, és un apassionat de l’art i la història de Bizanci. És propietari de la col·lecció d’icones bizantines més gran d’Espanya: després de vint-i-cinc anys de viatges, recerca i adquisicions, la seva col·lecció consta de 200 retaules o icones russos, grecs, armenis, georgians, entre d’altres. Juan José Brugera ha impartit conferències i exposicions sobre art bizantí i iconografia de l’església ortodoxa, entre d’altres temes. A més, ha cedit part de la seva col·lecció d’icones bizantines al museu de l’Abadia de Montserrat.
Aquesta saviesa adquirida amb el pas dels anys és la que oferirà en forma de xerrada a la parròquia de la Santa Creu aquest dimecres, a les 20.15 hores.
Obertura del tram per vianants des del carrer Terranova al Camí Antic de Bellaterra
LLUIS TORRES|Segons ens recordava fa un temps en Ignasi Roda, -el nostre cronista de Bellaterra-, el Camí Antic de Sant Cugat, conegut amb el nom històric de Camí dels Monjos, era un camí històric d’origen medieval que connecta el monestir de Sant Cugat del Vallès i el monestir de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola. El camí passa pels termes municipals de Sant Cugat del Vallès, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), Sant Quirze del Vallès, Terrassa i Matadepera, al Vallès Occidental. Té un recorregut de 27,43 km i una elevació que varia dels 120 m, a Sant Cugat del Vallès, als 1.103 m al cim de la Mola
Segons informa Bellaterra TV, des de primers d’abril s’han iniciat les obres de la 2a fase de l’itinerari de vianants del Camí Antic de Bellaterra (antigament conegut com el Camí dels Monjos,
En aproximadament un mes, aquest nou tram connectarà la cruïlla del carrer Terranova fins , i des de aquesta fins el numero 68 del Camí Antic de Bellaterra
Aquesta actuació permetrà continuar avançant en la pacificació del Camí Antic, millorant la seguretat i l’accessibilitat per als vianants en un dels eixos principals de Bellaterra.
Publicació Curiositats de Catalunya, del 29 d’agost de 1936, A la pàg. 141 apareix la crònica del Camí dels Monjos, de Francesc Gonsalves Castañé,
EL CAMÍ DELS MONJOS
Eu sentit parlar alguna vegada del Camí dels Monjos, que del Monestir de Sant Llorenç del Munt va al de Sant Cugat del Vallès, sense travessar cap riu, ni el més petit xaragall?
Plaume, doncs, descriure aquest camí que la llegenda que s’hi explica (1) és de les que forma part de les del Serral del Vallès.
El bon excursionista no es satisfà solament de les emocions de la muntanya i de la bellesa del paisatge, sinó que cerca dalerosament la poesia de la història, de la tradició i de la llegenda. I aquest gaudi, tan abellit pels esperits selectes i tan útil als caminants estudiosos, es pot trobar en una infinitat de paratges de la nostra terra, rica com és d’història i de folklore. Però on l’empremta humana és un fet sensible a cada pas, és en les belles rutes. Tant és així, que molts dels antics camins són una lliçó contínua de les coses de l’home i de la naturalesa; d’altres expliquen fets singulars i n’hi ha que tenen una particularitat remarcable o simplement curiosa. Precisament ací voliem anar a raure per parlar d’un dels camins darrerament alludits, o sigui del “Camí dels Monjos”, que travessa de N. a S. el Vallès Occidental.
La tradició conta que arribà un dia que els Monjos de Sant Llorenç del Munt es cansaren de riure en aquella penosa altura i solitud, i desitjaren abandonar llur monestir del cim de la muntanya. I diu que llavors s’adreçaren a Roma sol·licitant autorització per a traslladar llur residència a un altre lloc menys aspre i més còmode. I heus ací que el Sant Pare, considerant atendibles les raons exposades pels monjos del Munt, accedí a complaure’ls, imposant-los només una condició, això és, que podien anar establir-se on els plagués, mentre en el trasllat no haguessin d’atravessar cap riu ni riera ni el més petit torrent. I diu que els monjos, que eren perfectes coneixedors de la contrada, baixaren a fundar el monestir de Sant Cugat del Vallès, vist que hi podien anar des del cim de la Mola atenent amb tota exactitud la condició imposada pel Papa.
Segons informa Bellaterra TV, des de primers d’abril s’han iniciat les obres de la 2a fase de la vorera de l’itinerari de vianants del Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell (antigament conegut com el Camí dels Monjos).
En aproximadament un mes, aquest nou tram connectarà la cruïlla del carrer Canigó fins al carrer Terranova, i des de aquesta fins el numero 66 del Camí Antic. Aquesta actuació permetrà continuar avançant en la pacificació del carrer, millorant la seguretat i l’accessibilitat per als vianants en un dels eixos principals de Bellaterra.
“En la tradició espanyola, si es perd algun objecte, es fan nusos en un mocador mentre es recita: Sant Cucufato, Sant Cucufato, els collons et lligo. Si no em trobes les claus (per exemple), no te’ls deslligo” .
Daniel Fernández ✍️ I s’hauran assabentat vostès, que són gent in formada, que hi ha tomàquet entre Cerdanyola i Sant Cugat a compte de quin ajuntament es queda amb Bellaterra, que ha format part administrativa autònomament de Cerdanyola, però que sociològicament se sent més propera a Sant Cugat, vaja, que encara hi ha classes,
El cas és que Sant Cugat, malgrat la seva fama de municipi amb possibles, és estadisticament superat en renda gairebé cada any per Matadepera i últimament també per Sant Just Desvern, així que es confirma, encara hi ha classes, encara que la incorporació de Bellaterra podria fer que es coronés en el rànquing de localitat amb més renda per càpita de Catalunya.
Una altra característica de Sant Cugat és que, després d’unes primeres alcaldies socialistes en democràcia, és la població més important que ha estat i ha seguit fidel a l’extinta CiU i les seves transformacions successives. Junts segueix governant la seva alcaldia i va haver-hi un temps en què va ser la màxima cota de poder que tocaven els exconvergents a tot Catalunya.
Canviant de terç, Sant Cugat deu el seu nom al sant homònim, martiritzat a inicis del segle IV al Castrum Octavianum, que potser va estar en aquest mateix lloc on ara hi ha el monestir. O el mateix s’hi van endur les relíquies del sant per enterrar-lo i s’hi va quedar. No entro en aquest embolic, que això és només una columna de diari.
Sant Cugat, Sant Cucufat o Cucufato en castellà, vingut d’Àfrica, de prop de Cartago, a predicar el cristianisme juntament amb el seu amic o potser germà Fèlix (a aquest últim el van martiritzar per Girona). I la història del seu martiri, segons versions, inclou que l’evisceressin (es va suturar ell mateix i va sanar miraculosament) i que el volguessin cremar viu, donar-lo de menjar a les feres, matar-lo de gana o estimbar-lo. Al final va implorar que se li concedís el martiri (i el deixessin descansar) i els pertinaços romans el van degollar. Vegeu el retaule pintada per Aine Bru.
Martiri de Sant Cugat, d’Ayne Bru 📷 Museu Nacional d’Art de Catalunya
En la tradició espanyola, si es perd algun objecte, es fan nusos en un mocador mentre es recita: Sant Cucufato, Sant Cucufato, els collons et lligo. Si no em trobes les claus (per exemple), no te’ls deslligo.
La rima és en castellà, és clar, així que no sé jo si els de Junts ho invocaran per recuperar la Generalitat. Falta els fa.
Bellaterra va recuperar el dimecres 1 d’abril la circulació pel pont de la BV-1414, un cop finalitzades les obres de rehabilitació, que han inclòs l’eixamplament de la infraestructura i millores de seguretat sobre la línia dels FGC
Els treballs, iniciats el setembre de 2025 i previstos inicialment per a tres mesos i mig, s’han allargat fins als set mesos a causa de diversos retards, especialment en la gestió de permisos i durant la fase final, que va comportar el tall total del trànsit i l’aïllament temporal del barri de Can Domènech.
Paral·lelament, ja han començat les obres de la segona fase de l’itinerari de vianants del Camí Antic. El nou tram, que es preveu enllestir en aproximadament un mes, connectarà el carrer Canigó amb el número 66, amb l’objectiu de millorar la seguretat, l’accessibilitat i la pacificació d’aquest eix principal de Bellaterra.
Les actuacions formen part de les millores de l’espai públic, tot i les molèsties que han generat entre el veïnat durant els mesos d’obres.
BELLATERRA.CAT 