BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 30 de juliol de 2026

“Hom honora a tota la Junta aquesta actitud certament; i aquesta apesarada indecissió amb què es movien a les primeres hores d’haver perdut al mestre i al company, com honora, als arquitectes, ajudant i del il.lustre i celosissim capellà del Temple, la gravetat afectuosa amb que ens guiaven a través dels estudis i fragments de maqueta, on es veu l’obra, i als qui hem d’agraïr les llums que ens han donat per al modest treball. però, nosaltres com a barcelonins voldriem que en aquesta Barcelona que oblida sovint el culte, o millor dit, les fòrmules del culte als grans homes, en aquesta ciutat on no tenim cap d’aquells recerats que són “la casa de l’artista tal” o “la cambra de l’escriptor qual”, tinguéssim almenys a l’ombra del temple, una mica de record personal d’aquell qui el bastí”.

En resum, aquestes són, al nostre modest entendre, les següents valors d’en Gaudí :

I. Fou l’únic arquitecte del món de l’art gòtic ençà es planteja el problema que en part resolgué de fer avançar l’arquitecturas amb un progrés evident i essencial que haurà de comptar dins la història.

II. Crea una obra personalÍssima, de gran importància constructiva, d’un valor formal extraordinari i d’una força expressiva d’una de les més grans obres monumentals de la història de l’arquitectura.

III. Ha donat la vida a una obra d’art feta per l’amor de Déu i l’expiació dels pecats dels homes.

Un deure.

Aques valors de l’obra d’en Gaudi que hem deixat suara indicades, i la realitat de les quals hem procurat de fundar, ens obliguen a una cosa que no hauriem gosat de proposar a n’en Gandí, que és fer un Museu Gaudí. Aquest Museu té com a missió principal la de guardar els mil “no-res” que constituïen l’oobrador del gran artista; les seves carteres d’estudis i projectes, les fotografies amb croquis de reformes al damunt; els petits esbossos imprecisos de les primeres idees; els rars projectes que executà, la reunió de totes les fotografies i clixés que constitueixen el corpus de la se va obra, ben detallada, ben demostrada. Caldria afegir-hi els bocets de filferro i els models escultòrics de naturalesa tan trencadissa, és a dir, fer Museu del que fou el seu obrador; exhibir en forma que es pugui conservar en sems, tot el que es refereix a n’aquest cas únic. Aquest Museu deu ésser instal.lat a l’ombra del Temple, i si pogués ésser en el que fou l’obrador de l’arquitecte millor. Votariem perquè es conservés la modesta cambra amb el el llit. Ello dóna un tret decissiu de la fisonomia moral de l’arquitecte, és la demostració de la renúncia total als béns del món, és el seu vot de pobresa; la cambra nupcial del seu maridatge amb l’obra.

Estem segurs de qué no cal pas fer a la Junta d’obra del Temple la recomanació de que guardi les reliquies gaudinianes. Aquests dies, si no ens hagués constat, hauriem après la veneració amb què tots els membres d’ella tractaven a n’en Gandí; l’amor i la sol.licitud de que el voltaven, el respecte amb que ens mostraven els papers deixat. Hom Honora a tota la Junta aquesta actitud certament; i aquesta apesarada indecissió amb què es movien a les primeres hores d’haver perdut al mestre i al company, com honora, als arquitectes, ajudant i del il.lustre i celosissim capellà del Temple, la gravetat afectuosa amb que ens guiaven a través dels estudis i fragments de maqueta, on es veu l’obra, i als qui hem d’agraïr les llums que ens han donat per al modest treball. però, nosaltres com a barcelonins voldriem que en aquesta Barcelona que oblida sovint el culte, o millor dit, les fòrmules del culte als grans homes, en aquesta ciutat on no tenim cap d’aquells recerats que són “la casa de l’artista tal” o “la cambra de l’escriptor qual”, tinguéssim almenys a l’ombra del temple, una mica de record personal d’aquell qui el bastí. Pel cost reduït d’una instal·lació com la que es proposa, i per la construcció d’un nou obrador, que vingués a substituïr el que es convertiria en Museu Gaudí, no mancarien a bon segur els mitjans econòmics, que no han de perjudicar, naturalment, els ingressos de l’obra del Temple.

Com una forma d’homenatge a la memòria del gran arquitecte, com una demostració de l’estima en qué tenim els seus grans mèrits i com un honor nostre, el Museu será útil. Modestament oferim la idea a la Junta del Temple, a qui pertoca el decidir, segura de què té tota la nostra afectuosa confiança.

Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.

Bellaterra, 29 de juny de 2026

“Evidentment, és de una enorme osadia el fet de practicar un sistema de fer escultura, sense ésser escultor. En Gaudi ha fet això, i decidit en la marxa, en Gaudí no s’ha aturat. Un preludi de preocupacions però, va davant d’aquestes imatges, en les quals hi ha una condició innegable: la vida, que és una de les finalitats de l’art, i en la reunió i disposició de les quals en la façana, hi ha també indubtable una altra qualitat artística: l’harmonia” .

Un aspecte interessantíssim i gairebé inédit de la personalitat d’en Gaudí, és en Gaudí escultor. En les fotografies que illustren aquest número, amb el qual la nostra publicació tracta humilment, d’homenatjar al genial arquitecte, hem insistit en aquest punt, i en el de donar alguns aspectes de la vida intima i de l’ambient on es movia l’incansable creador. En varies d’aquestes fotografies de l’obrador del mestre, el lector hi veurà animant els murs, i somrient pels sostres, els models en guix de les joioses imatges del Portal del Naixement de la Segrada Familia, o veurà anguilejar entre les bigues, els dragons i els serpents que s’enfilen pels pinceles de l’absis del gran Temple. Veurá en les altres, alguns aspectes del procés de realització d’aquesta escultura que quest home que no és escultor, haerent.

Evidentment, és de una enorme gesadia el fet de practicar un sistema de fer escultura, sense ésser escultor. En Gaudi ha fet això, i decidit en la marxa, en Gaudí no s’ha aturat. Un preludi de preocupacions però, va davant d’aquestes imatges, en les quals hi ha una condicio innegable: la vida, que és una de les finalitats de l’art, i en la reunió i disposició de les quals en la façana, hi ha també indubtable una altra qualitat artistica: l’harmonia.

Es veu, seguint les petjades d’aquest home genial i portentosament habil, que la seva gosadia escultórica par-teix, com sempre, d’un precedent. Plini escriu: «El primer qui féu un retrat d’home en guix emmotilat damunt el rostre i que reféu aquesta imatge a base de la cera fosa tirada dins el guix, fou Lysistratos de Sicyone, germà de Lysippo, del qual us hem parlat. Ell fou qui va aplicar-se a fer la semblança exneta; abans d’ell, hom no es sinó de fer les testes el més belles possible. Vasari diu que aquest mateix procediment usa el Verrochio a Florència en el segle xv. consistent en semmotllar al viu les parts del cos humà. Ben aviat segueix dient, encara hom comença a emmotllar els rostres dels qui morien. Aixi, veieu per les cases de Florència, damunt les llars i les finestres i les portes, una infinitat de retrats tan ben fets i naturals, que semblen vivents. Quan als antics, els mestres de la crítica de l’estatuària grega creuen reconèixer l’aplicació del sistema en moltes efigies funeràries de l’época hellenistica. Quan el Renaixement, els retrats florentins, picants de realisme, aconsellen l’acceptació en part del mètode.

Gaudí el va adoptar, i en adoptar-lo, sabia quines podien ésser les conseqüències del del sistema, i defensar-se’n hi ha tot un treball llarg, sord, lent, meditatiu d’estudi del cos humà, que arriba a conèixer en sos menors detalls, que dibuixa anatomicament i del qual en construeix en filferro una i cent vegades l’esquelet. Procés curiosissim, que va de les seves anades a les aules d’anatomia de l’hospital fins al modelatge en escala dels petits bocets de les figures, que penja lligadets a la maqueta, en la posició que han d’ocupar, modelets de reduït tamany dels quals en construeix primer un esquelet organic amb filferro; esquelet que vesteix després amb tela metallica finíssima i apta a ésser modelada, i decidit aixi aleshores, ve el model posat en l’actitud volgads, i la fotografia del model en quatre de sos aspectes a fi de veure els diversos efectes de la posició, des dels diversos punts de vista; i això decidit, l’emmot-flat en guix del model, ara nu si la figura es ara amb la larga túnica dels Angels del Naixement. Després les dones, amb aquella Maria de la Fugida a Egipte; després aquell Jesus fuster, aquells infants cantaires… Els uns recoberts després d’emmotilats, amb mantells plegats que s’enguisen damunt, per a ésser després copints en pedra, tal com Déu els va fer, nuets i gracils… I aquests models; i aquestes noies que fan de Mare de Déu, i aquests homes que fan de Pastor, i aquests nois que fan d’Angel, són les dones del barri del Poblet, els manobres de l’obra, els Infants de l’Escola Parroquial; els feligressos del Temple, que es retrovaran alli per sempre més, que moriran en la carn i viuran en la pedra.

Hi ha quelcom d’aspre en tot això quelcom que la condició de vida que a tot plegat ha infós el geni d’aquest home ens ho fa acceptar fatalment encisats, inevitablement atrets per la seva raó, que és més enllà de la nostra. En Gaudí escultor mereix un estudi que no poden pas fer aqui, en aquestes ratiles ja mussa i allargassades que tracten d’enfocar solament alguns punts essencials de la seva obra i que tracten de fons fomentar, sobretot, les valors universals de Gaudí.

Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.

Bellaterra, 28 de juny de 2026

“Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gòtics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distància de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes”.

L’obra arquitectónica viva, orgánica, és essencialment un gest, una actitud de la matèria anant a complir una finalitat. L’art acusa, estilitza, per dir-ho aixi, aquest gest, i ulls i a la intel·ligència de manera que revelials ulls humana, la funció que realitza.

L’exemple més alt de finesa expressiva que hi ha en la història artística de l’arquitectura, el trobem en l’art grec. L’art grec, harbre en l’estructura, malgrat i que portés a la darrera perfecció el sistema estructural primari, fou en aquest ordre d’expressar les funcions orgàniques de la matèria, el més afinat, arribant, pel camí de posar-lo a l’abast de l’ull i de la intel·ligència humana, gairebé: I dialeg… a la confidència.

Realment, els detinguts análisis que les modernes investigacions arqueològiques han portat a cap a Grècia, diuen l’enorme quantitat de defermacions que en benefici de l’expressió, els arquitectes grecs, determinaren damunt dels membres components de l’edifici. El punt de partida, repetim-ho, fou l’ull i la intel·ligència humana.

En honor d’ells es feia: El temple, era pel Déu, la religió per a l’home, i a la mesura de la comprensió i de la visió humana, era posat el monument, que al capdavall és un acte religios.
Al revés l’art gòtic, donà peu a la dita de l’humil escultor, qui treballant al cim de les agulles de la Seu, aqueferat, cisellant un capitell, visitar les obres el Sr. Bisbe i en ésser interrogat pel Prelat, respecte la inutilitat d’aquella feina que de tant enlaire ningú veuria, va respondre senzill: Monsenyor, la veuran els Angels.

Són dos conceptes, però el més just és el concepte grec, i al concepte grec, va acollir-se en Gaudí: El temple és un homenatge a Déu, i l’expressió d’aquest acte d’homenatge és l’home qui t’ha d’entendre. En conseqüència, l’ordre, la mesura, la proporció, la part descriptiva de les figuracions històriques, cal relacionarles amb l’home. Fugim del monstruós per tal, per a mourens damunt I’única base possible en aquest món, la raó humana.

Aquesta qualitat expressiva del monument, té aspectes varis. El ritme general, fill de la relació de mesures; la possibilitat vital dels membres, l’expressió d’equilibri dels cossos, d’un costat, ço és, la vida dels elements amorfes. De l’altra, el representacionisme; el que era el fris i les imatges del frontó en el temple hellenic, mostrant llurs realitats. deformades, en honor a la posició de l’ull humà, que pels fenómens de la visió i de la distancia les veurà així perfectes.

Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gotics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distância de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes.

Coneguts els principis d’aquest originalissim, que humilment escoltava les grans lliçons de la història, diguem ara que en el caire representacionista del gran Temple, apart d’aquest principi grec que ell va seguir, segui el concepte gòtic. La Catedral era el llibre dels pobres. La historia santa era descrita per innúmeres figuracions, que des dels vells Profetes fins als apóstols, possaven en processó. Al volt de Déu, la història, la ciència, el treball i la natura, hi eren presents. El passat i l’avenir dels homes; la gloria i els inferns… Tot un sistema simbólic es desenrotllava al llarg de les grans portes de les Catedrals, tota una doctrina escrita amb lletres que eren imatges. Coronaven les agulles els monstres misteriosos de les edats primeres, florien en capitells i frisos, les flors de la prada veïna i els fullatges humils de les veïna arbredes que ombrejaven els con torns… En Gaudi en el seu portal del Naixement ha fet això. Ha representat la gran festa del món, presidido pel Nadó. Els Pastors humils, els Angels de l’Anunciata cantant Gloria! els nens que fonen a l’escalf del nou Sol del nostre Orient, la història de l’Infant i de la Mare i de l’humild, el guerrer Fuster de Nazaret, la Fugida a Egipte al llom de la somereta; el degollant els innocents i més àngels encara, bufant les cornamuses de la joia, agenollats d’adoració en el buid, contorsionats de joia pels cantells… Es la Pasqua de la resurrecció del llinatge humà a la vida eterna, el tema imposant d’aquesta magna obra del portal, la més gran obra d’escultura del segle, des del punt de la seva extensió… i aquesta escultura, és feta d’en Gaudí.

Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.

Bellaterra, 27 de juny de 2026

“Gaudí, fill del romanticisme especulatiu i revisor, fou noobstant i el seu pur modernisme, o millor dit, fou pel seu pur modernisme, un tradicionalista. El seu “pas” no s’apoiava en els abims absurdes del no res, sinó en el darrer progrés de l’arquitectura; i aquest darrer progrés en la història de l’arquitectura el trobem en l’art götic”.

El naturalisme fon en l’art una conseqüència del romanticisme. Gaudi fill de l’éроса romántica, vagé com molts, que el passat donava la lliçó de qué a cada temps correspon conseqüència un art propi, i que en conseqüència les solucions de l’antic són insuficients a la vida nova que les obliga a una penosa contracció que el nom discret d’adaptació, no pot ser suportable. Cal dir però, que si foren única molts, els qui això vegeren, únicament ell s’atrevia avançar per aquest camí, disposat a afrontar les darreres conseqüències d’aquesta veritat.
I és que el modernisme d’en Gaudi, no era una teoria estética. Com en els veritables casos de renovació artística, cap sistema teòric els precedeix, sinó que és del fet, que el sistema pren vida. El naturalisme d’en Gaudi era al revés d’una teoría un impuls humanísim i fervorós, portat per una fantasia simplement portentosa, nascut a la fornal mai extingida d’un veritable geni creador que sap elevar les realitats de la vida a una dignitat estética nova i a un simbolisme transcendent. Aquí hi ha en el nus de tot el misteri gaudinista; aquesta inflamació espiritual en aquests “élancements” de la seva ànima cap a les més altes ambicions de l’art.
Fer arribar a elles, crearà les escales magnifiques del seu sistema, de tal manera, que el sistema vindrà a ésser una enorme soca brancant frondosament i portant les correnties de sava des de dalt a baix de l’obra: fent del monument un tot inseparable, una cadena de consequències, una successió lógica de formes, un ésser òrganic, en fi, que viu la seva vida de forces i de formes, i palpitant amb una alenada rítmica, compleix el seu destí.

Gaudí, fill del romanticisme especulatiu i revisor, fou noobstant i el seu pur modernisme, o millor dit, fou pel seu pur modernisme, un tradicionalista. El seu “pas” no s’apoiava en els abims absurdes del no res, sinó en el darrer progrés de l’arquitectura; i aquest darrer progrés en la història de l’arquitectura el trobem en l’art götic.
Aquest darrer progrés, històricament, va de les solucions barbres de l’arquitectura primitiva adinteIlada, a les més complexes i orgàniques de la volta oriental, amb totes les seves conseqüències cupolars, i totes les que de la mecánica d’aquestes formes es deriva; conseqüències de les quals en resulta, que la part activa i útil del monument, és molt inferior a la part passiva de sosteniment, que aquelles fan necessária; és a dir, que la nosa de les parts mortes, fa més embalum que la part viva, Avençà l’art gotic damunt d’aquestes conquestes estructurals relatives, i troba una solució de coberta sense murs, que trencant els arcs, divideix i verticalitza la pressió d’aquests, reduïnt al mínim, conegut fins ara, en l’arquitectura orgànica, aquell embalum d’arquitectura morta, que són els contraforts; les crosses, aquelles crosses que en Gaudi volia fer desapareixer, per a que el monument, com un organisme viu i palpitant, es bastés a si mateix i tot ell actiu el temple, tot ell fos temple, allocant la Reliquia de Déu com per un acte de voluntat orgánica, continua i interrompuda, que partint de la base s’alcés en mur i es torcés en coberta, donant al cel el seu llom gloriós de voluntat i d’energia.

Heu’s aqui el gran alé d’aquest home portentos. La historia de l’arquitectura li havia llegat solucions constructives realment incompletes. Al llarg d’ells, tothora hem vist que l’edifici era compost de dos elements: mur i coberta; сарsа і tapadora.

L’arquitectura oriental radiada tenia, damunt la gòtica, l’aventatge de partir d’u punt de concentració òrganic que donaba en certa manera una unitat a l’edifici, tot encerclat d’obra morta que ell sigués. L’arquitectura gótica, bé que tenia l’aventatge de suprimir en gran part l’obra morta, no dava a l’edifici una unitat orgànica, ja que era la suma d’una sèrie d’espais coberts segons un sistema.

L’avenç en que Gaudi aspira, consisteix qué l’edifici sia una cosa única; una superficie enérgica que clogui i cobreixi alhora, una sola linia de vida que s’aguanti i es torci i cobreixi viventa com un arbre. La solució fou l’arc parabòlic, naturalment, i avençant enllà amb aquest principi, a través els veritables abims de les seves conseqüències, fent cara a totes elles, exaltant-les a la categoria de fets estètics, s’ha enfilat enlloc d’enfonzar-se, damunt d’elles, fins al paroxisme gloriós de les agulles del gran Temple. En Gaudí ha mort, en deixar resolta en el paper la solució de la coberta; la gran solució; el punt essencial de la seva renovació arquitectonica. Déu ho ha volgut així!..

Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.

Bellaterra, 25 de juny de 2026

“La testa cota, plena de pensaments, blanca de llargues vetlles de l’arquitecte, insignificant com una ombra que es feia oblidadissa entre el tràfec urbà, i l’empinada agulla del primer cloquer de la Sagrada Familia, acabat suara, estrellanse refulgent en el cel”.

JOAQUIM FOLCH I TORRES ✍️ En morir en Gaudí, hem presenciat la paradoxa d’un gran dol col-lectiu; d’un dol comú pel traspas a millor vida del gran artista que ha obrat gairebé sempre contra el sentit comús. Es curiosissim el fenomen de la popularitat d’en Gaudi, i alhora singular el fet d’una real aflicció col-lectiva, sincerissima i profunda, com ho fou la dels catalans per la mort d’un arquitecte. Costaria de trobar en la história contemporània un cas semblant i no abundaría en la historia de les edats passades, i menys encara amb el precedent, de qué l’obra d’aquest arquitecte, no agradava gairebé a ningu.

Efectivament, l’arquitectura d’en Gaudi, parlent d’una manera general, i fent les excepcions en favor d’una minoria intelligent i comprensiva, el més que ha arribat a alcançar entre les gents és el respecte, o la curiositat pel seu especte extraordinari.

L’afecte rarament ha obtingut a l’opinió de la generació artistica vuitcentista plena de precaucions en l’elegi decididament defensiva en la práctica, la generació noucentista s’hi ha sumat, després d’algún lleu assaig mal reeixit cap als camins vertiginosos que el gaudinisme oferia.

El nostre avantguardisme artistic, ha fet més, ja que algunes estones amb més poca fortuna que coneixements ha arribat al blasme, afegint-se al cas Gaudi la nova paradoxa de que fossin alguns dels innovadors encisats en les cabrioles del decorativisme epidermie de l’Exposició de Paris, i alguns dels especuladors de les frondoses possibilitats representatives del Cubs els qui embestissin l’únic innovador essencial de arquitectura dels temps moderns: que això era en Gaudi, amb més o menys fortuna, unes estones que amb sosot altres.

No obstant, les realitats de les valors positives pesen, graviten en l’anima collectiva, en apariència indiferent. El poble té l’instint d’aquestes valors, i quan les perd, s’en sent el buid. De cara a l’espectacle singular d’un home que cremava les naus del viure pràctic per a consagrar la seva existència a fer realitat el somni d’una obra; enfront d’un cas únic en el món artístic d’inflamada efusió, de poética aliança, d’entrega definitiva d’una vida a una obra, el poble no ha resistit. Ha vist i ha sentit el contrast de la figura humil, gairebé misteriosa de l’home amb la grandesa del temple que bastia. La testa cota, plena de pensaments, blanca de llargues vetlles de l’arquitecte, insignificant com una ombra que es feia oblidadissa entre el tràfec urbà, i l’empinada agulla del primer cloquer de la Sagrada Familia, acabat suara, estrellanse refulgent en el cel. He reconegut en ell el verb inflamat d’aquesta anima nostra, malgrat tot, piadossísima, que generació darrera generació fa possible la continuïtat de l’obra del gran Temple Expiatori.

Ha comprés en ell, el sacerdot que barbotejava amb una llengua incompresa i un xic misteteriosa, l’oració immortal de la pedra immortal amb la qual venia a plasmar l’intim anhel d’expiació que com un corrent invisible i profund, murmura el fons de totes les grans imperfeccions de la societat moderna.

Heu’s aqui explicada en nosaltres la raó d’aquest dol que la col·lectivitat ha experimentat. En aquella figureta mesquina, en aquells ulls blaus tant plens de vida espiritual, en aquella cascada de profundes paraules que rajaben de la boca del gran artista hi havia perceptible als sentits de tothom el seu gran esperit; aquell esperit al qui tots, els agradats i els no agradats de la seva obra, haviem confiat tacitament, l’expressió i la plasmació perpétua, del més profund de la nostra vida moral.

Font: GASETA DE LES ARTS. Director, Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.