Feeds:
Entrades
Comentaris

Original del Congrés de Llengua Catalana
Enmig del qüestionament de la immersió lingüística a l’escola, s’esdevé el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra, el lingüista que va modernitzar i endreçar l’idioma ara fa un segle, una fita i una personalitat sobre la qual avui aprofundim en el diari. La història contemporània del país, marcada per dues dictadures, ha condicionat la manera com s’ha llegit i com ha evolucionat l’obra fabriana i la mateixa figura del lingüista. Segurament, ell mateix hauria estat contrari a la sacralització dels seus postulats sobre la llengua. No en va, el jove Fabra, des del grup de L’Avenç, va ser un defensor del “català que es parla” contra els partidaris d’una llengua més medievalitzant, tot i que amb els anys, i amb l’autoritat que li donava l’Institut d’Estudis Catalans, ell mateix acabés depurant certs punts gramaticals recorrent a la llengua dels clàssics.
En tot cas, la seva obra va ser ingent i va obtenir els favors del públic i de l’acadèmia -tot i l’oposició dels sectors més integristes-, a més de comptar amb l’aval polític de la Mancomunitat. Fabra, partint del català central, va voler fer una llengua apta per a tots els usos lingüístics, una llengua moderna. I se’n va sortir. Una altra cosa és que aquell esforç no obtingués els fruits que mereixia a causa de les prohibicions i persecucions. Tot plegat va posar el català a la defensiva i, de retruc, va convertir la seva obra i la seva figura en un símbol intocable de resistència, cosa que no va permetre actualitzar-la i flexibilitzar-la com calia. Ha estat una situació, a més, que s’ha allargat en el temps. Perquè la debilitat social del català, que ja fa dècades que dura -en dictadura i en democràcia-, li ha anat fent perdre el rol de llengua comuna. L’idioma va sortir viu de la dictadura, però molt debilitat. Per això és tan greu que ara també es vulgui trencar el consens al voltant del català com a llengua vehicular a l’escola, un dels únics suports efectius per aturar la seva progressiva minorització.
En aquest context, la figura de Pompeu Fabra segueix representant un moment d’optimisme i d’excel·lència en la normalització d’una llengua que ell, efectivament, entenia com a idioma comú del país, com la llengua de tots. Cal que el seu exemple, doncs, se segueixi en el terreny cívic -el del compromís i la feina ben feta- i no només en el pròpiament lingüístic, perquè les llengües i la lingüística evolucionen. En favor del català, cal perdre la por a tocar el català fabrià i cal, en canvi, seguir el seu exemple de servei al país.

http://www.ara.cat

Anuncis

L’alcalde Maties Serracant (centre) amb la regidoria Glòria Rubio i el gerent de Vimusa, Jordi Núñez

ALBERT HERNÀNDEZ

El propietari d’un habitatge el cedeix a un inquilí que a canvi n’assumeix el cost de la rehabilitació i el manteniment en concepte de lloguer. Això és, a grans trets, la masoveria urbana. Aquest model és el que l’Ajuntament de Sabadell ha introduït en la “línia de cercar noves vies d’accés a l’habitatge”, tal com ha dit la regidora d’Habitatge, Glòria Rubio. Per ara, compta amb cinc immobles a la borsa de masoveria i que ara ha d’assignar “masovers”, mitjançant l’empresa municipal Vimusa, sent el primer municipi català en aplegar privats utilitzant la companyia pública d’habitatge.

Vimusa “posa les eines objectives, perquè dues parts amb un objectiu comú arribin a un acord”, ha explicat el seu gerent Jordi Núñez. És a dir, “tindrem paper mediador, tècnic i de suport jurídic”, perquè es plasmi un contracte de lloguer en forma de masoveria urbana. A més, ha afegit Rubio, “el consistori contribueix amb l’exempció del pagament de la taxa d’obres, assessorament i supervisió tècnica de les obres”.

El propietari d’un habitatge el cedeix a un inquilí que a canvi n’assumeix el cost de la rehabilitació i el manteniment en concepte de lloguer. Això és, a grans trets, la masoveria urbana. Aquest model és el que l’Ajuntament de Sabadell ha introduït en la “línia de cercar noves vies d’accés a l’habitatge”, tal com ha dit la regidora d’Habitatge, Glòria Rubio. Per ara, compta amb cinc immobles a la borsa de masoveria i que ara ha d’assignar “masovers”, mitjançant l’empresa municipal Vimusa, sent el primer municipi català en aplegar privats utilitzant la companyia pública d’habitatge.

Vimusa “posa les eines objectives, perquè dues parts amb un objectiu comú arribin a un acord”, ha explicat el seu gerent Jordi Núñez. És a dir, “tindrem paper mediador, tècnic i de suport jurídic”, perquè es plasmi un contracte de lloguer en forma de masoveria urbana. A més, ha afegit Rubio, “el consistori contribueix amb l’exempció del pagament de la taxa d’obres, assessorament i supervisió tècnica de les obres”.

Els contractes, en principi, seran de tres anys, perquè els càlculs s’han fet sobre unes actuacions que costin entre 5.000 i 6.000 euros. “Però en funció de la inversió podria ser més llarg”, ha matisat Núñez i els requisits per optar-hi té més punts ser menor de 35 que major, “enfocat amb la voluntat d’ajudar la població més jove”, ha esclarit Rubio, una residència mínima d’un any o dues de forma discontinua a la ciutat, uns nivells de renda que vagin, com a mínim, dels 1.200 euros mensuals per unitat de convivència fins a no superar 2,5 vegades l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) i tenir un ofici vinculat.

Un altre dels condicionants és que el masover es compromet que en els primers sis mesos ha de començar les obres. El gerent de Vimusa ha xifrat en unes 300 les unitats familiars en llista que té Sabadell en matèria de necessitat d’habitatge.

Masoveria a Torre-romeu

Aprofitant la introducció d’aquest model d’accés a l’habitatge, Rubio ha anunciat l’inici d’un concurs públic en aquesta línia a Torre-romeu.

L’alcalde, Maties Serracant, ha recordat que a la ciutat hi ha uns 7.000 pisos buits, dels quals un 80% són de petits propietaris “i una gran bossa no reuneix les característiques adequades per ser habitat”. En aquest sentit, ha destacat “els esforços” de l’administració per trobar vies per posar-los al mercat.

http://www.nacionaldigital.cat


Martí Saballs, director del diari Expansión

Hoy se inaugura cerca de Barcelona el sincrotrón Alba. Ha costado 201 millones de euros y será el único existente en las regiones en esta zona del Mediterráneo. En el mundo hay cuarenta y en Europa veinte. Confieso mi absoluto desconocimiento sobre física, aceleración de partículas, átomos, electrones y ciencia ficción. Todos los expertos coinciden que los sincrotrones son esenciales para la investigación científica y cientos de aplicaciones distintas. Desde la farmacológica hasta la creación de nuevos materiales para la construcción. También es un lugar idóneo para desarrollar el trabajo y la investigación conjunta entre el sector público, académico y el privado.

Sincotró Alba de Cerdanyola del Vallès

Si hoy Zapatero y Montilla inauguran el sincrotrón, y bien que hacen yendo, espero que agardezcan a sus antecesores por haber aceptado en 2002 la construcción del proyecto. Si hoy hay sincrotrón se debe a los gobiernos de Aznar y Pujol. Los mismos gobiernos que dieron el visto bueno a la construcción de la nueva terminal del aeropuerto de El Prat, la línea 9 o el AVE que une Madrid-Barcelona. Es una pena que luego los hechos se tergiversen por razones políticas, propagandistas o tirria. ¿Cuántas veces hemos tenido que escuchar que con el gobierno del PP no invirtió ni apostó por Catalunya? Puede caer mal Aznar por muchas razones distintas, se puede estar en desacuerdo con él en el fondo y en la forma; pero, los hechos son indiscutibles. Estoy pensando que grandes proyectos de infraestructuras y de inversión científica de alto nivel se han aprobado estos tres últimos años y que se inaugurarán dentro de cuatro o cinco bajo, seguramente, un nuevo Gobierno. ¿Qué sincrotrón o similar inaugurarán los sucesores de Montilla y Zapatero? Hay muchos planes y estudios sobre la mesa; pero ¿algo para recordar?

El bisbe dels pobres Pere Casaldàliga

L’exemple i el missatge de Pere Casaldàliga ens arriben nítids i ens haurien de fer replantejar la nostra comoditat. Fa 50 anys, quan en tenia 40 -divendres que ve celebrarà el 90è aniversari-, va decidir marxar al Mato Grosso a defensar els més febles, els camperols sense terra. Durant quatre dècades s’hi ha jugat la vida, no ha dubtat mai a alçar la veu davant de qui fos: el poder dels terratinents, el poder polític, el poder del Vaticà o el poder de la indiferència de tants i tants ciutadans del món. Un món on, com diu ell, i com reflectim avui a l’ARA, encara hi ha milions de persones que tenen la supervivència com a únic horitzó. Un món de desigualtats i injustícies, un món de manca de respecte a la natura i a les cultures diverses, un món molt lluny de l’ideal d’igualtat i llibertat.
Des de la teologia de l’alliberament, des d’un cristianisme que retorna a les bases i molt crític amb l’Església oficial, la paraula i l’obra de Pere Casaldàliga ens apel·len a tots, creients i no creients. El bisbe dels pobres, com se’l coneix, sovint se’ns adreça amb imatges fortes. Ens diu: Occident s’hauria de suïcidar. Ens diu: viviu com a vigilants d’Auschwitz. És la seva manera directa, implacable, de sacsejar les nostres consciències adormides, de fer-nos obrir els ulls als nostres privilegis, que comporten la misèria, la fam i la violència per a tantes persones a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica, a l’Índia i a tants altres llocs del món. També a tocar de casa.
Casaldàliga diu que la seva condició de català l’ha ajudat a comprendre millor els indígenes, la seva cultura. Com a fill d’una llengua minoritzada, ha tingut més sensibilitat per fer seva la diferència. Potser que nosaltres, com a compatriotes de Casaldàliga, fem també més nostre el seu compromís insubornable i radical. Les lluites per la justícia i la llibertat són totes germanes. El patiment dels febles, dels perseguits, no té fronteres. Per això avui ens avancem al diari per celebrar l’aniversari de Pere Casaldàliga amb el desig que el seu exemple fructifiqui al cor dels nostres lectors. A vegades ens sentim desgraciats -i més en aquests temps convulsos i dramàtics que vivim a Catalunya-, però faríem bé, com ens recorda la vida del Pere, de no oblidar que hi ha molts pobles al món que ho passen molt pitjor. I que reclamen la nostra solidaritat.

http://www.ara.cat

Xavier Pardo Sabartés inicià els seus estudis a la prestigiosa escola Escolania de Montserrat, finalitzant al Conservatori Superior de Música de Barcelona amb les més altes qualificacions, aconseguint el títol superior en l’especialitat de piano. Simultàniament estudia clavicèmbal i orgue.Ha treballat amb els millors mestres en diverses disciplines com Ireneu Segarra, Vicenç Prunés, Albert Atenelle, Jordi Camell, Lluís Claret, Benet Casablancas, Jordi Reguant, Miquel Farré, Sebastian Risler, Vladimir Sverdlov-Ashkenazy , Nicolau de Figuereido i Geoffrey Lancaster entre d’altres. Durant els darrers anys rep consell artístic i musical de la pianista australiana Diana Baker.Concertista tant en solista, repertorista i cambra, ha actuat en diversos festivals i sales d’Espanya i Alemanya, a més de nombroses actuacions i enregistraments per a televisió i ràdio.Col·labora habitualment amb instrumentistes com Apostol Kosev i Alexandar Krapowsky, i és membre del trio BCN-Cosmo.Pedagog d’àmplia experiència en tot l’espectre d’estudiants, ha estat, entre moltes escoles, mestre a l’Escola Coral de l’Orfeó Català – Fundació Palau de la Música, coordinador del Grau Professional del Conservatori de Bellaterra, i actualment és professor de piano a l’IEA Oriol Martorell, centre integrat.


Han hagut de passar més de trenta anys perquè sortís a la llum la biografia d’una de les millors pianistes de la història. Rosa Sabater (Barcelona 1929-1981) va esdevenir, en la segona meitat del segle, una intèrpret capaç de provocar veritables experiències musicals d’una gran intensitat emocional. “Sonata inacabada”, escrita per Miquel Jorba i ediatada per Pagès Editors, és la primera biografia d’aquesta intèrpret excepcional, que detalla la relació amb la música i les seves principals aportacions.L’any 1983, el destí va colpejar Rosa Sabater d’una manera irreparable: va ser en l’accident aeri que va ocórrer la matinada d’un 27 de novembre quan l’avió on viatjava es va estavellar just quan començava a aterrar a Madrid-Barajas.
La presentació del llibre a Barcelona tindrà lloc a La Casa del llibre (Passeig de Gràcia 62) el divendres 16 de febrer de 2018 a les 7 de la tarda. La presentació anirà a càrrec de Miquel Jorba i de Rosa Oliveras, filla de Rosa Sabater.

MANUEL CUYÀS

“Puigdemont té raó en les seves raons però ha de cedir pas

Ara de debò, i fora bromes. El dia 1 d’octubre vam anar a votar sabent que aquell referèndum no era ni podria ser vinculant. Ho vam fer per demostrar força, per sumar-nos, i també per dignitat, quan la policia va actuar amb violència. A partir d’aquell dia, i més tard amb les frustrades declaracions d’independència, frustrades perquè no eren possibles entre altres motius perquè les sumes no donaven, va venir la destrossa: els Jordis, el vicepresident Oriol Junqueras i alguns consellers a la presó; la mesa del Parlament encausada, el president i uns altres consellers a l’exili… L’Estat també va demostrar força, també va fer sumes amb els partits constitucionalistes. En aplicació de l’article 155 de la Constitució que va deixar la Generalitat en res i presidida per Mariano Rajoy, vam anar a les eleccions del 21 de desembre. Hi va concórrer un partit nou o seminou: Junts Per Catalunya, el del president Puigdemont, exiliat a Brussel·les. Segons l’eslògan, si el votàvem i guanyava, el president tornaria. Una altra ficció. Tots sabíem que el retorn no seria possible o que comportaria la presó de l’aspirant. I si troben el “tots” abusiu, diguem “alguns” o diguem “molts”, i en tot cas a mi m’hi inclouen. Vam tornar a votar per dignitat, etcètera. Les forces independentistes van aconseguir la victòria, però el partit amb més vots i escons va ser Ciutadans, de matriu anticatalanista. Hem despertat la bèstia? Sí, l’hem despertada. Ja hi podíem haver comptat. Hi ha tantes coses en tot el procés amb les quals hauríem d’haver comptat…: la força de l’Estat, la indiferència d’Europa, les flaqueses pròpies, les contraindicacions del “tenim pressa”…

Puigdemont no pot tornar, doncs, però vol ser investit president. Es podria conformar amb una presidència simbòlica. La vol efectiva i pretén governar des de Brussel·les. Les ficcions s’acumulen, però sembla que ara amb menys adhesions. La major prudència d’ERC s’atribueix al ressorgir del malestar històric d’aquest partit amb el del president, hereu de Convergència. L’ajornament de la investidura decidida pel president del Parlament, que és d’ERC, ho demostraria. Em penso que tot és més senzill: ERC ha rebut la dutxa freda de la realitat. A Brussel·les, en canvi, les dutxes deuen oferir només aigua calenta o escaldada. S’imposa un president tangible que formi un govern que governi eficaçment per a tothom, també per demostrar que l’independentisme és favorable als que voten Ciutadans, i no hi reincideixin. Puigdemont, personatge formidable i ja històric que ho ha donat tot i pot fer molts serveis a Catalunya des d’aquí o des d’on sigui, té raó en les seves raons però ha d’afavorir una alternativa a la seva persona si no vol que l’independentisme es trenqui i el país que construïm se’ns escapi de les mans.

http://www.elpuntavui.cat