“És difícil no veure els efectes del canvi climàtic darrere d’aquest esdeveniment meteorològic, que ja ha arribat a una mitjana d’1,3 °C a tot el món. Durant la setmana passada, França ha estat experimentant una intensa onada de calor, sense precedents per a aquesta època de l’any”.
“I només estem al maig” 📷 DESSINS POUR LA PAIX
Una cúpula d’aire calent del Marroc persisteix sobre l’Europa Occidental, fent que les temperatures superin els 35 °C en moltes ciutats (17 departaments estan en alerta taronja). L’onada de calor també va acompanyada d’un augment preocupant de la contaminació per ozó. El primer ministre Sébastien Lecornu celebrarà una reunió interministerial aquest dijous 28 de maig per intentar tranquil·litzar el públic, però nombroses associacions denuncien la manca de preparació del govern francès, especialment pel que fa a les escoles i l’habitatge, a causa de la insuficiència de recursos assignats, quan el canvi climàtic hauria de ser una prioritat màxima.
“L’informe de l’Ajuntament de Cerdanyola contrari a la petició de segregació municipal de Bellaterra i la seva annexió a Sant Cugat -aprovat per unanimitat del Ple municipal- conclou que “no concorre cap dels supòsits legals que permeten l’alteració de termes” segons la normativa i afirma que la segregació perjudicaria diversos interessos propis dels veïns de Bellaterra, a més de provocar “dificultats tècniques i de gestió innecessàries”. El document es lliurarà ara a la Generalitat que haurà de decidir sobre aquesta petició promoguda per la Comissió Bellaterra és Sant Cugat“.
📷 BELLATERRA. CAT
L’informe subratlla la “inexistència de continuïtat urbana” ja que els municipis són limítrofs, però no hi ha nuclis de població contigus i les vies de separació dels nuclis de Bellaterra i el centre de Cerdanyola, com l’AP-7 o les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat-, també existeixen amb el centre de Sant Cugat; descarta que “pugui haver raons històriques, geogràfiques o urbanístiques que facin necessària o aconsellable” la segregació; afirma que no hi ha “cap mena de disfuncionalitat a Bellaterra, ja que rep exactament els mateixos serveis que la resta del municipi”, sense que “es prestin serveis de cap mena” des de Sant Cugat; recorda que la memòria de la comissió promotora indica que el veïnat “prioritza viure en una urbanització abans que disposar de la comoditat d’accés al centre de la ciutat” i, per tant, que la incomoditat de la ubicació és una elecció lliure; o apunta que la comissió veïnal no ha acreditat la suficiència de recursos i que “trasllada aquesta càrrega probatòria” a l’Ajuntament de Cerdanyola, entre d’altres arguments. El document s’oposa a la inclusió en la petició d’un territori que no forma part de les competències actuals de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra com Can Fatjó dels Aurons i conclou que “mai no ha format part” de Bellaterra i “no pot considerar-se nucli de població”. Pel que fa al Turó de Sant Pau, que si forma part del territori de l’EMD, l’informe ressalta que “manté una connexió amb la resta del municipi molt més sòlida que la que manté amb la resta de Bellaterra”, tot destacant que la seva connexió viària amb Bellaterra “és inviable sense transcórrer per carrers que no formen part” de l’àmbit de l’EMD. L’informe assegura que la comissió promotora del procés d’alteració municipal “no està legitimada per demanar ni per provocar la supressió” de l’EMD de Bellaterra, un dels punts importants en tot aquest procés. De fet, tot i que el govern de l’Ajuntament de Sant Cugat ha afirmat públicament que veu viable l’annexió de Bellaterra, el document aprovat ahir pel Ple municipal de Cerdanyola considera que l’Ajuntament santcugatenc i l’EMD són “contraris a la segregació en els termes formulats per la Comissió Promotora i pels veïns que la sustenten amb llurs signatures”. Així, l’informe de Cerdanyola apunta que l’Ajuntament de Sant Cugat “considera viable el procés”, però demana un pronunciament de la comissió promotora sobre el manteniment de l’EMD i que això suposa “alterar de manera substancial els termes en els quals s’ha formulat la segregació. L’Ajuntament de Cerdanyola reconeix “la plena vigència” de l’EMD i el seu “potencial” com a eina de gestió pròpia i de governança compartida i reafirma el seu compromís de “millorar” les relacions amb l’EMD per oferir “millors serveis públics” al veïnat. En aquest sentit, asseguren que es treballarà per “reforçar els espais de diàleg” amb ciutadania i EMD de Bellaterra i impulsar el nou conveni regulador.
Guernica és l’obra inmortal d’en Pablo Ruiz Picasso. És un oli de tonalitats fosques i clares, de colors freds, inspirat en el bombardeig de la població basca de Guernica.
El quadre, una tela de 3.507.00 m. és el resultat de molts assajos començats l’1 de maig de 1937, dos dies després del bombardeig, i fou acabat a començaments del dia 7 de Juny de 1937. El “Guernica” és un quadre polèmic i s’han donat més de 100 versions diferents sobre el seu significat o el significat de llurs al.legories.
En el quadre hi han els següents personatges:
Una dona que es llença des d’un edifici cremant, amb els braços enlaire.
Una altra dona que corre cap el mig, tot arrossegant-se.
El cap i el braç d’una altra dona que surt d’una finestra portant una llum.
Un cavall malferit amb una estaca clavada al llom.
El cadàver d’un guerrer que porta una espasa i una flor.
Una altra dona amb un infant mort als braços.
Un toro que contempla l’escena.
Un ocell amb el bec obert entre els caps del cavall i el toro.
L’ull de la nit representat per una bombeta elèctrica encesa. Les actituts dels personatges, la textura i la fragmentació de l’obra proporcionen una violència extremada que és accentuada pel moviment i pel rostre dels personatges.
PER QUÈ PABLO RUIZ PICASSO FEU AQUEST QUADRE?
La República Espanyola encarregà a Picasso un quadre representant Espanya en aquells moments (1937), en plena Guerra Civil espanyola. Picasso estava llavors a França representant a Espanya, doncs en aquells moments era el director del Museu del Prado de Madrid. Mentre Picasso era a Paris hi hagué el bombardeig de la localitat basca de Guernica per part de l’aviació del bàndol franquista, i tenint aquest tema entre mans, no s’ho pensà dues vegades: La destrucció de Guernica resumia el drama de llur pàtria. Aquest quadre és el fruit d’un camí surrealista (al “Guernica” hi ha reflectits un bri de cada època). “Guernica” és la reflexió en una tela dels sentiments que produí a l’autor una cosa: el bombardeig de Guernica.
AQUESTES SON ALGUNES DE LES OPINONS QUE ALUMNES DE 8è HA DONAT SOBRE EL “GUERNICA” DE PICASSO:
Després de mirar-me i remirar-me el “Guernica” he pogut treure unes conclusions: El cavall significa el poble abatut, perquè està molt ferit en comparació del brau que mira el desastre triomfalment.
El soldat mort és qualsevol soldat d’un o altre bandol; porta l’espasa i la flor com volent dir al seu contrari: “jo et voldria donar la flor, però m’obliguen a matar”.
La dona amb l’infant mort representa qualsevol mare patint pels desastres del bombardeig.
Després he relacionat tres figures: dues representants del poble (el cavall i la dona arrossegada) i la dona del quinqué. La relació que he establert és la següent: el quinqué il.lumina el cavall per donar-li vida i la dona arrossegada va cap a la llum cercant llibertat i pau.
A continuació apareix un colom, con ja se sap símbol de la pau; pero no triomfant, sino esporuguit. I per últim ja, trobem la dona sota la casa cremant amb els braços enlaire, símbol del desastre, encara que sembla que també cerqui la llum del quinqué.
Penso que el Guernica és tant famós per l’originalitat amb que Picasso el pintà. Cap pintor no havia pensat, potser, en no fer servir colors i mira si era senzill.
Fer altra banda el surrealisme que porta el quadre és una tendència, o Picasso l’expressa d’una manera que ho pugui entendre tothom, es a dir, exagera les formes d’una manera entenedora i el resultat és surrealista.
Per mi, tant el cavall com el toro representen Espanya. El toro com a terra i el cavall com a poble, per això està foll de rabia i mal. El soldat abatut, cridat per la força a la guerra, ell que volia la pau. El colom de la pau, negre ofegat pel bombardeig. La dona que fuig i que arrossega la cama ferida. La dona que porta el quinqué, sorpresa pel terrabastall de les bombes i que treu el cap per la finestra a veure què passa. Una altra dona que amb el seu fill mort als braços ja no té ànims per fugir. La dona que es troba enxampada entre les flames i no pot escapar. I la bombeta elèctrica representant la nit catastròfica.
Jo crec que el significat de les figures del “Guernica no es pot fixar. Molta gent diu una cosa, també molta diu el contrari. Jo prenc una postura intermèdia. Hi ha gent que diu que el cavall representa el feixisme, altres que representa el poble. Jo penso que tant pot ser l’un com l’altre. Trobo que totes les figures tenen molts significats i tots estan ben trobats i defensats.
Jo per quedar-na amb alguna tesi penso que la més adient és la que diu que tant el brau com el cavall són representants del poble. Potser el brau representa la República i el cavall el franquisme. Tots sabem que Picasso era republicà i aixó justifica que el cavall està ferit. El que el brau giri la cara en sentit despectiu crec que és el seu menyspreu envers la lluita i sobretot envers el cavall.
Respecte al guerrer em sembla que penso com molta gent. Jo no puc dir que sigui nacional o republicà. Però el que sí puc afirmar és que em sembla que ha estat obligat a lluitar. Això s’explica per la flor.
La figura de la mare i el nen a mi em sembla una de les moltes víctimes de la tragèdia. Indefensa la mare, doncs el fill ja és mort, aixeca la vista al cel com cercant d’on provenen les bombes, amb cara d’esfereïment.
El bust d’una dona que porta un quinqué em penso que és una víctima més. Una dona mig despullada surt al carrer amb un llum per tal d’averiguar el què passa.
Després hi han dues figures femenines més. Crec que altres dues victimes de la por més que de les bombes. Une surt d’una casa cremant i l’altra s’arrossega cap a la llum tant depressa com pot. Penso que Picasso volgué donar la representació de la serenitat a la llum, docs tothom va cap a ella per, primer, saber què passa i, després, per a trobar refugi encara que sigui al bell mig del carrer.
Al mig d’aquesta terrible imatge de la lluita, el símbol de la pau, el colom, es troba mig amagat, com si no hi pintés res, com si res signifiqués. Ell, encara que faci molts esforços, no aconseguirà de fer res per amainar la lluita.
Troba que aquests quadre és més bonic pel seu significat que per la seva composició. Em sembla que més que un gran quadre de línia i color és un gran quadre de significació. Picasso volgué plasmar la guerra i les seves consequencies i crec que ho va fer molt bé. Penso que m’identifico totalment amb aquest quadre, doncs penso que Picasso volgué testimoniar la seva posició antibèl.lica i jo m’hi veig dis d’ella.
“Només un 3,2% dels 988 restaurants amb aquesta distinció va assolir el màxim guardó de la guia francesa. A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona)“.
Ignacio y Carlos Echapresto, propietarios de Venta Moncalvillo, en Daroca de Rioja (La Rioja), restaurante con dos estrellas Michelin📷 SPICH
PAZ ÁLVAREZ* “No sabíem ni que existia la llista dels Bib Gourmand. Teníem una casa de menjars, on cuinàvem amb la nostra mare, i l’únic que volíem era seguir vivint al nostre poble”, explica Ignacio Echapresto, cuiner i copropietari, al costat del seu germà Carlos, al capdavant de la sala i del celler del restaurant Venta Rioja) —terme municipal amb 63 habitants, segons dades de l’INE de 2025—. Va ser el 2002 quan aquest negoci familiar va rebre l’esmentada distinció de la Guia Michelin que des del 1997 reconeix els restaurants amb una bona relació qualitat-preu. “Estàvem allunyats d’aquest món. Ningú de l’equip havia treballat en aquest tipus d’establiments, ni nosaltres ens havíem format ni treballat fora de casa nostra. Som autodidactes. Ens va agafar desprevinguts i vam començar a conviure ia entendre el nou client que apareixia per aquí, encara que també vam perdre clients fidels que van pensar que entràvem en una altra dimensió“. Confessa que no va pensar mai que accedir, per la via Bib Gourmand, a l’univers de Michelin suposaria més reconeixements. El que sí que els va donar va ser una nova visibilitat. “Nosaltres no teníem agència de comunicació, funcionàvem amb el boca a boca, i això va facilitar que gent d’altres latituds ens conegués. Ens va col·locar al mapa”. El 2011 van aconseguir la primera estrelles i 13 anys més tard van aconseguir la segona. “Tot això ens va passar sense anar-lo a buscar, crec que va ser la conseqüència de la feina d’un equip i d’una manera d’entendre un ofici que requereix una millora contínua. L’únic camí que hi ha és la feina, la constància i la regularitat”, explica convençut. Encara que l’exemple dels Echapresto soni bé, la realitat és força més complexa. Són una excepció.
A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona). A Andalusia: Ochando (Los Rosales, Sevilla), Cañabota (Sevilla), Mesón Sabor Andalús (Alcalá de la Vall, Cadis) i Blossom (Màlaga). A la Comunitat Valenciana: La Seu (Dénia, Alacant; traslladat des de Moraira i actualment tancat), El Xato (La Nucia, Alacant), Talaia (Alcossebre, Castelló), Arrels (Sagunt, València) i Rubén Miralles (Vinaròs, Castelló).
A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de C Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, A Coruf Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapoz
Des del 1997, a Espanya van aconseguir la distinció de Bib Gourmand 988 restaurants i només 32 van entrar al firmament de les estrelles Michelin. Només el 3,2% ho aconsegueix, afirma Antonio José Cancela, col·leccionista des del 1980 d’exemplars de la famosa guia vermella i autor d’aquesta anàlisi: “Les dades ens demostra d’una manera incontestable que la categoria de Bib Gourmand no és pas previ per obtenir una o diverses estrelles”. La dada, de vegades, mata el relat. Un dels més afortunats ha estat Casa Marcial, el restaurant que dirigeixen els germans Manzano a La Salgar (Astúries): va entrar a la guia com Bib Gourmand el 1998, un any més tard va aconseguir la primera estrella, el 2010 la segona i el 2025 la tercera. El mateix any de l’estrena de la nova categoria, va entrar Les Cols (Olot, Girona), de la qual va sortir el 2003 per a dos anys més tard aconseguir la seva primera estrella i el 2010, la segona.
A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, La Corunya) i Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapozuelos (Matapozuelos, Valladolid) i La Lobita (Navaleno, Soria). A la Comunitat de Madrid: El Chapín de la Reina (Chapineria, actualment tancat), El Mesón de Doña Filo (Colmenar del Rierol, que va perdre l’estrella el 2009), Montia (San Lorenzo de l’Escorial) i La Tasquería (Madrid).
A Aragó: Hostatgeria El Batán (Tramacastilla, Terol), L’Era de les Nogueres (Sardas, Osca) i Casa Arcas (Osca). Al País Basc: Fagollaga (Hernani, Gipuzkoa, que va perdre l’estrella el 2009). A Castella-la Manxa: Arrels de Carlos Maldonado (Talavera de la Reina, Toledo). A Astúries: Casa Marcial (La Salgar), amb tres estrelles.
A La Rioja: a més de Venda Moncalvillo, Echaurren (Ezcaray).
Posar un peu a Michelin a través dels Bib Gourmand és el somni de molts. Ni de bon tros era una cosa que María José Pagán i Pedro Buitrago, amos del restaurant Tándem, a Múrcia, pensessin aconseguir tan aviat. Portaven tot just un any oberts quan ho van aconseguir. “Per nosaltres va ser el més. És una categoria molt xula, en què estem molt feliços. No ens hem plantejat mai tenir reconeixements, perquè el nostre objectiu des que vam començar va ser treballar amb el millor producte i tenir el restaurant ple”, confessa Pagán, responsable de la sala —ell s’ocupa de la cuina— a l’altra banda del telèfon. Recorda amb emoció el moment en què van rebre la placa de Michelin per col·locar-la a la porta: “Va ser increïble, però també sabem que no ens volem desviar del que volem”. “Hem evolucionat des que comencem, però mantenim l’essència, treballant amb una carta petita, d’entre 10 i 12 plats, i donant menjar a entre 18 i 22 comensals per servei”, explica la cap de sala, que va conèixer Buitrago, la seva parella, quan tots dos estudiaven cuina a l’escola pública de Múrcia. “Estar a Michelin ens ha donat visibilitat, sobretot internacional, perquè cada cop tenim més clients estrangers”. Sobre el futur, ho té clar: “El que vingui serà per com som, no per com vulguin que siguem”.
Font: El País
Paz Álvarez 📷 EL PAIS
*PAZ ÁLVAREZ Periodista especialitzada en gastronomia. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid té un programa de desenvolupament directiu per l’IESE. El 1993 va començar a escriure a la secció de Madrid i, el 1997, es va incorporar al diari CincoDías, on va crear la secció de Directius i ha estat cap de la secció de Fortuna fins al 2022.
“En citar la frase de “Coberts econòmics”, hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre“.
Fausto Rodón ✍️ MENJAR és un luxe de primera necesitat d’acord amb uns sans principis de moral i bona fe. Però va arribar un dia -això va passar molt abans del diluvi- en el qual, l’home es va creure superior a les lleis preestablertes i va decidir variar la legislació de la naturalesa. Va ser a partir d’aquell moment quan tot es va fer malbé.
L’home va assegurar ser feliç, potser per dissimular el seu fracàs. Però en el fons no va fer més que complicar la felicitat natural amb absurds malabarismes. Va néixer aleshores l’artifici, i l’acte de menjar, que de qualsevol manera sembla potestatiu a tots els humans i exempt de tributacions que tot dificultin, va passar a ocupar el rang històric ric i social que encasella entre els anomenats problemes vitals. Si al nostre pare Adan li confessem que el menjar és un «problema vital, ens contemplaria estranyat per inquirir:
Un problema… què?
Un problema vital.
No ho entendria. Per a ell, guanyar el pa amb la suor del front podria contenir tot l’abast d’un càstig, però mai va considerar que els homes poguéssim arrodonir-ho amb tan refinada i rosegada arbitrarietat.
“El fruit de nostre insaciable progrés, de la nostra constant i ordenada creació de problemes vitals, ha culminat amb aquesta imponderable manifestació de l’enginy humà que són els descoberts econòmics”.
En citar la frase de “Coberts econòmics” hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre.
SOPARS DE DURO
Però salvar el gènere humà és una tasca difícil, malgrat els esforços desinteressats dels qui, en els temps actuals, encara s’atreveixen a oferir sorpresos de duros, o de menys preu. Però d’aquests últims esforços no en parlem. Massa ens sorprèn que encara hi hagi alguns restaurants que ofereixin, i encara serveixin “Sopar de duro” . Hi ha una diferència, és clar, entre els d’abans i els d’ara: la quantitat i la qualitat que fa uns anys era equivalent d’aquestes comtes. Actualment el “Sopar de duro” s’ha convertit en una reminiscència de l’anhel, i somiar amb el d’abans equival a penetrar en el regne de les idees platòniques.
Als restaurants, on se serveixen aquestes baratures culinàries, el públic és nombrós. Cert que utilitzen altres complements per engreixar l’estómac. Se’ls ofereix el sopar en forma d’un plat amb aigua on surten tres cigrons com tres boies avorrides; a continuació arriba el cimbell de la carn amb remembrances de patates fregides, i per fi, un cert plàtan amb les delicadeses d’una miniatura persa. Sopar complet: dos plats i postre. Trist “Sopar de duro“, quan el duro ja té un valor escàs i quan encara es parla, paradoxalment, de les dificultats que comporta guanyar-se un duro.
I SEGUEIXEN LES BARATURES
Darrere del “Sopar de duro” aconseguim el que podríem considerar el terme general del que és econòmic: el menjar de 9 pessetes.
Els restaurants de 9 pessetes ja presenten una altra classe de públic: alegre, bulliciós i optimista. És un públic que sap comprendre i sortejar les alambinades qüestions de la finança personal, i a les insuficiències d’un cobert de 9 pessetes interposa una solució del pa nostre de cada dia, en dosis massives, Qui així no ho faci es juga marejos i suors al llarg d’una tarda o d’una nit. Però així com el client de les 5 pessetes és cenyit i presenta els inequivocs símptomes de la disconformitat, els assidus de 9 pessetes cobreixen la seva modèstia amb la cel·lofana de l’alegria. I parlotegen, discuteixen, riuen i, de tant en tant, es pasturen bromes pesades, el públic heterogeni en aquests restaurants. Allà hi ha l’home que es mostra fotografiat als jardins de Luxemburg, a la plaça de Picadilly o a Sant Pere de Roma. El professor d’idomes educat a Oxford, capaç de mantenir una conversa en anglès correcte amb el més il·lustrat ciutadà de la Gran Bretanya. Allà el mariner d’un petrolier sacseja els braços tatuats alhora que descriu, amb graflams i àrabs cos, el temperament femení en diverses latituds.
Allí l’empleat i el partiquí de teatre; et empedreït solteró que, als cinquanta-tants anys, sacrifica l’estómac en nom d’una hipotètica vellesssa ; el sentenciós que infla les galtes i perd la seva mirada al buit; la noia de vida estèril que nodreix el seu desavantatge de cada dia amb els plats d’incognoscible vianda; el que persegueix la meta d’un debut artistic. I per sobre de tot aquest fum bigarrament, brilla el mal-humor i els nervis del cambrer, amb vuit plats al braç esquerre i un a cada mà, que circula entre els epítets dels comensals, en constant reclamació de la seva comanda, als quals respon amb tonants imprecacions que de vegades culminen en agres polèmiques,
RESTAURANT PER A OBRERS
També la gent del poble té el restaurant. Els restaurants per a obrers, així titulats no sabem per què el seu preu acostuma a ser de 9 pessetes cap amunt i presenten diverses característiques. N’hi ha de grans proporcions, llargs i amples roses com túnels, amb les taules col·locades simètricament. Semblen el pavelló d’un hospital, Són silenciosos i les poques veus ressonen com si fossin pronunciades a l’interior d’un panteó, Altres presenten proporcions més reduïdes i s’hi respira un aire que té una mica de familiar. S’acompanyen els clients els uns als altres; algunes vegades s’acompanyen en el sentiment, si les racions són escasses, En un d’aquests, reduït i pobre però honrat, l’amuntegament adquireix caràcters pintorescos. La seva petitesa o el prestigi que gaudeix entre les classes humils, l’han convertit en un lloc de gran freqüentació ciutatadana. A l’olor de la multitud acudeixen una infinitat d’artistes sense professionalitat definida, tret que sigui l’ofici, sobramen reconegut, de realitzar la col·lecta una vegada conclosa la seva intervenció espontània. El públic es mostra avar en els aplaudiments i mesurat a l’almoina. Només una vegada van aplaudir, per més que feblement. Hi havia entrat una dona vestida de negre. Les seves robes mostraven les característiques dels desnonats. S’observava manca de veterània en el paper que estava a punt de representar. Es va situar al centre del menjador. Els clients van continuar el ritme del condumi sense atorgar-li atenció. La dona, amb veu vacil·lant-te, va començar a cantar. Era una cançó, potser una de les poques que sabia, de les poques que recordava; una cançó amb reminiscències de bé estar casolà: una cançó de bressol català. Al principi, la sorpresa va fer la seva aparició a la cara dels comensals. Alguns es van mostrar atents a la veu de la dona, Les estrofes de la cançó van detenir algunes culleres en el curs del seu trajecte. Van ser força que van alçar records d’aquelles estrofaes:
“No ploris reitó,
no ploris fill meu,
que ets un angelet que ens ha enviat Deu.
Petons a la cara,
petons a el front,
petons d’una mare,
lo més gran del mon”.
Van sonar algunes febles palmades, ella va fer el recorregut per les taules i diversos clients van perdre la gana. Un andalús, potser l’únic que havia tingut impasible la breu actuació, es va dirigir al seu company de taula, un obrer sexagerari de curta pell:
Què et passa? Què ha cantat aquesta dona?
-Una cançó que recordo haver oïda algunes vegades a la meva mare i moltes a la meva dona.
Ningú no recordava que aquella melodia s’havia originat als taulats d’un cabaret de principes de segle.
UN TRAMVIA ANOMENAT MARIONA
Però així com als restaurants per a obrers s’observa la particularitat del mesurament, en aquells que els artistes prenen pel seu compte el vocerio constitueix un component més del local, Vocerio, sí, encara que no insolència.
Aquest restaurant que han donat anomensr “Mariona”, per una delicada presència de la jove musa de l’establiment, a les hores en què la fauna dels artistes escriptors, -periodistes, pintors, músics; tots amb ànima d’artista-, es disposen a executar el nocturn conducte, adquireix les perspectives d’un tramvia culinari. El que és difícil és trobar una cadira lliure, ja que buscar una taula és, en aquells moments, somiar amb el impossible. I allà es concentra el més selecte i destacat de les joves promocions. La pintura ocupa et primer lloc quant a representació quantitativa. Però no és entrar-hi. L’era artistica de Mariona es va iniciar amb un atac masiu de pintors actuals, capitanasats pel seu d’Artagnan, el marxant Xipré Morros.
En aquest restaurant podem contraure bona part dels noms més coneguts del nostre avui artístic. I per això avui entenem els joves, els mosqueters de l’art. No és estrany que normalment vegem treure el cap la voluminosa figura de Planasduró emergent de la cuina amb un plat a la mà, Planasduró, home d’una capacitat digestiva extraordinària, vigila personalment, el condiment dels seus plats favorits. Mentrestant, Santinocens omple el porró, i una figura femenina -petita amfora de simpatia amb cabells negres i ulls blaus- desplega el seu ritme d’una banda a l’altra mentre intenta conversa amb el servei d’alguns coberts: és la Mariona, una barreja de dinamisme i afecte, que tan aviat sap com aconsellar un plat com discutir d’art abstracte i de literatura.
Però… si bé ho pensem, «Mariona».no és un autèntic restaurant econòmic. Ho va ser i continua la tradició, encara que molt de tard en tard. Els artistes,contràriament al que sol suposar-se, mengen a la carta. No obstant això val la pena citar aquest amagatall, aquest tramvia dels artistes. Si no és absolutament econòmic, tampoc no es distingeix pel.contrari. Però que ningú miri d’esbrinar on es troba Mariona si pregunta per aquest restaurant. El nom, com he dit, és un tribut dels artistes. La seva autèntica denominació és una altra… una altra que prefereixo callar-me per no donar pàbul a llegendes publicitàries.
ETCETERA, ETCETERA..
Però la mies és molta i la cadena dels coberts econòmics té un fi una mica llunyà al que han assolit les nostres línies, Només ens cal fer esment d’un lloc polit i elegant que serveixen crema de llagostins, un plat de verdura i un quart de pollastre -el menú varia tots els dies sense detriment de la qualitat- por el módico preu de 15 pessetes. Fantàsia? En absolut. Cert i ben cert. Mes extar meravelles, aquest somni transplantat a la realitat, es reserva, particularment, a unes quantes persones modestes. Entre elles trobem un cèlebre tenor d’òpera ja retirat i que ara porta una existència de retir i privacions. Tot i això, guardem en silenci el nom d’aquest restaurant i ens resistim a facilitar-ne dades. La cortesia i la bondat dels propietaris fa possible semblant oasi.
Així podríem enumerar molts llocs de gran freqüentació. Fins i tot comparar-los amb les opulències dels que es troben situats en els seus antipodes: selectes, acurats, refinats… En ells, moltes vegades, al rebre el compte i no estar a punt el client per a la sorpresa, s’ha fet alguna exclamació, més o menys com la present:
-Quant marca aquí, cambrer? -Tres-centes vint-i-cinc pessetes, senyor.
-Bufa
El cavaller de la bufa havia sopat en absoluta solitud. I és que de tot hi ha a la vinya del senyor!
Font: Revista (semanario de actualidades, artes y letras).
“No es pot continuar la Sagrada Família de Gaudi perquè no existeixen plànols; tot el que es fa són improvisacions. Ningú que respecti de debò l’obra gaudiniana pot col·laborar en aquesta mitificació. (De l’escrit de 1964 signat per 103 Intel·lectuals de tot el món).
Les torres que s’aixequen actualment al Temple de la Sagrada Família amagaran per sempre els quatre campanars d’Antoni Gaudi. 📷 DESTINO, 1971
Maria Lluïsa Borràs ✍️ El Laberint d’Horta ha estat salvat, recuperat per a la ciutat amb una esplendidessa, amb una diligent cura, amb la qual no ens hauríem atrevit ni a somiar quan des d’aquesta pàgina denunciàvem repetidament el patètic abandó en què es trobava. Aquest diumenge lluminós, so, després d’un Sant Jordi que ha durat dos dies i que anualment desperta la consciència ciutadana, hem volgut una vegada més passejar pel nostre Laberint d’Horta imaginant que havia de ser forçosament punt de cita dels barcelonins. Un càlcul molt prudent ens faria dir que han anat al Laberint d’Horta aquest matí d’abril més de cinquanta mil persones. Qui parli de la indiferència dels barcelonins envers la seva ciutat o s’enganya o menteix. Els hem vist admirar-se de la perfecta obra de restauració d’estàtues, balustrades, escalinates, templets. Els hem vist ponderar aquest prodigi de jardineria. Desconeixem els noms dels artífexs d’aquesta extraordinària recreació, però des d’aquestes línies volem deixar constància de la nostra felicitació entusiasta pel fet que no s’hagin limitat a complir un deure o un encàrrec més o menys agradable, sinó que hagin posat en la seva tasca l’empremta sensible d’aquell esperit d’amator. del laberint. Recordem haver vist poques vegades aquesta multitud de barcelonins complaguts, relaxats, feliços de tornar a trobar la cara d’un passat, aquest passat neoclàssic-romàntic del qual tan pocs vestigis subsisteixen a la capital del Modernisme. A les cinquanta-mil persones que hem passejat aquest matí d’abril pel Laberint d’Horta ens ha unit el respecte, l’admiració, el gaudi d’un entranyable passat recuperat.
El Laberint d’Horta. un gran parc recuperat. 📷 DESTINO, 1971
Per què, però, totes aquestes cinquanta mil persones ostentaven visiblement el distintiu d’haver contribuït amb la seva benintencionada almoina a destrossar un altre passat barceloní, potser majorment entranyable? Com és possible que haguessin ajudat, ni més ni menys que en nom de Gaudi, a destrossar irreparablement la Sagrada Família, el nostre edifici més popular? És que aquells ulls que es recreaven als primers del Laberint d’Horta estan cecs per a aquestes torres monstruoses que amagaran per sempre la suprema silueta dels campanars de la Sagrada Família, les formes que Gaudi va plantar més a prop del cel?
La veritat és que el mateix noble afany ciutadà que els havia portat al Laberint els havia impulsat a omplir els enormes sacs que els nostres pròcers van descarregar suats a la porta del temple. Per noble afany de ciutadà i no per expiació. Barcelona no sembla en bloc sentir-se culpable de res. No sembla, al marge de minoritaris grups més o menys divins, sentir-se una nova Sodoma. Creiem interpretar el sentir popular el subconscient col·lectiu si es prefereix dir que el barceloní creu que “expies amb la seva pluriocupació i amb tantes altres coses més que bastant“.
Qui sí que sí que necessita necessitat de reparar omissions sigui la Junta de les Obres del Temple. No omissions seves, sens dubte, sinó de la seva antecessor. Aquella que a la mort fortuïta de Gaudi no va saber mostrar-se a l’altura de les circumstàncies. Tenim a mà la documentació que fa referència als lamentables successos del 1935: el secretari d’aquesta junta, Juan Marti Matlleu, és obligat a dimitir per la seva insistència a construir un pavelló Gaudi «concebut a manera de museu on guardar tot el llegat per l’arquitecte i destinat a la propaganda i guia de les obres». En lloc de construir aquest pavelló, jutja més oportú la junta «habilitar les golfes magatzem, situat damunt de les habitacions del senyor ecònom». Doncs ho van trobar propici les flames de la nostra guerra civil. En carta oberta al reverend senyor bisbe de Barcelona, datada el 14 de gener de 1935, Juan Marti Matlleu denuncia:
«Estim improcedent i anticristiana la paralització de les obres mentre hi hagi recursos per sostenir-
És que potser hi havia recursos, quan l’equip de Gaudi existia, amb possibilitats de prosseguir fins a cert punt les obres de la Sagrada Família? La resposta ens la dóna una altra carta d’aquest secretari, datada el 15 de desembre de 1935 i dirigida a l’excel·lentíssim i reverendíssim doctor Manuel Irurita Almándoz:
«En morir Gaudi la construcció va quedar sense arquitecte director i en la mateixa manera continua després de transcorreguts nou anys… La Junta va entendre que deguessin continuar la capital interessos».
És que hi havia ingressos, doncs? El mateix Martí Matlleu parla d’un taló de 800.000 pessetes estès a nom de Gaudi i lliurat a la junta. Parla també de 50.000 pessetes obtingudes dels béns de Gaudí, guanyats al temple, i que els jornals pugen a un total setmanal de 917’50 pessetes. I després declara:
“Veient que el temps anava transcorrent i que acabats els quatre campanars, cap providència es prenia per variar l’acord de retenció de capital, vaig significar particularment la meva disparitat de criteri i trobant resistències, vaig decidir suspendre la meva antiga col·laboració, no semblant-me bé escriure una sola línia implorant auxilis, fingint necessitat mentre es guardaven“.
En un altre paràgraf afegeix: «Els salaris seguien sent potser els mateixos que es percebien en temps de don Antonio Gaudi i els obrers amb la sola excepció dels capatassos treballaven només cinc dies…
“Hi ha dret a tenir els obrers escatimant-los el salari i sumint-los en les estretors d’un dia menys de jornal quan es disposa de mitjans més que suficients per atendre’ls com cal?“.
Com a contrapartida, a “El Diluvio” del 14 de setembre del mateix any de 1935, llegim que el repartiment del «Propagador de la Devoció de Sant Josep», a càrrec de l’esmentat Marti Matlleu, en què s’informava d’aquests detalls, «ha estat suspès per ordre del vicari general del bisbat».
La història és irreversible. És pueril tractar ara d’esmenar errors comesos quaranta anys ha. Els errors ens hagueren de servir d’exemple. Perquè les generacions noves, el futur, és implacable i el seu judici, amb la perspectiva del temps, és el que importa.
Potser per això cada lustre els intel·lectuals del nostre país, de molts països, els arquitectes de Barcelona, insisteixen a pronunciar-se públicament i obertament contra la continuació de les obres del temple. Encara que això només sigui perquè el futur els jutgi.
Óscar Gutiérrez Martínez ✍️ Cannes rescata la pel·lícula prohibida sobre la Guerra Civil espanyola que Franco va voler fer desaparèixer.
‘Sierra de Teruel’, rodada en plena Guerra Civil, reapareix restaurada a Cannes després de dècades silenciada.
Una pel·lícula rodada entre bombes durant la Guerra Civil espanyola torna a emocionar gairebé 90 anys després.
Cannes reescata una obra maleïda que Franco va voler esborrar i que va sobreviure de forma gairebé miraculosa a la destrucció nazi.
Recuperació d’una pel·lícula oblidada
El Festival de Cannes ha recuperat una de les pel·lícules més impactants i desconegudes sobre la Guerra Civil espanyola. ‘Sierra de Teruel’, dirigida per André Malraux i rodada entre bombardejos en plena contesa, ha reaparegut restaurada a Cannes Classics gairebé nou dècades després de convertir-se en una obra perseguida, censurada i pràcticament condemnada a l’oblit.
Una joia històrica del cinema europeu
La projecció s’ha convertit en un dels grans esdeveniments culturals del festival francès. La cinta, considerada una joia històrica del cinema europeu, va ser rodada entre 1938 i 1939 mentre Espanya vivia els moments més dramàtics de la guerra. El mateix André Malraux va participar activament en el conflicte i va traslladar aquesta experiència a una pel·lícula que avui torna a adquirir enorme força política i simbòlica.
Restauració que revela imatges inèdites
La restauració ha permès recuperar imatges i sons inèdits que estaven deteriorats des de fa dècades. Segons els experts, les versions que circulaven fins ara tenien una qualitat molt deficient i realment no reflectien la dimensió visual ni emocional de l’obra original.
Argument de ‘Sierra de Teruel’
‘Sierra de Teruel’ narra la caiguda d’una esquadrilla de les Brigades Internacionals a Aragó i reflecteix el clima desesperat d’una República que intentava sobreviure a l’avenç del feixisme europeu. El guió va ser traduït ni més ni menys que per Max Aub i el rodatge es va desenvolupar en condicions extremes a Barcelona, Tarragona i Montserrat, amb constants bombardejos, talls elèctrics i manca de material tècnic.
La història després de la pel·lícula
La història darrere de la pel·lícula resulta gairebé tan impactant com la pròpia obra. Abans de la seva estrena comercial, el Govern francès va prohibir la seva exhibició per evitar tensions amb Franco. Poc després, els nazis van ordenar destruir totes les còpies existents. Que la pel·lícula hagi arribat fins als nostres dies es considera pràcticament un miracle cinematogràfic.
Còpies que van aconseguir sobreviure
Durant anys es va creure perduda, fins que algunes còpies van aconseguir sobreviure ocultes i van ser rescatades dècades després. Una va acabar als Estats Units gràcies a una complexa operació impulsada pel mateix Malraux en plena persecució nazi a Europa.
Restauració i muntatge original
La restauració presentada ara a Cannes torna a més el muntatge original i la música concebuda inicialment per a la pel·lícula, eliminant modificacions posteriors realitzades després de la Segona Guerra Mundial. Per a molts historiadors aquesta nova versió permet entendre molt millor el valor polític i artístic d’una obra avançada al seu temps.
El missatge polític que ressona a Cannes
La néta d’André Malraux va assegurar durant la presentació que la pel·lícula continua sent “una lliçó sobre com combatre el feixisme” i va defensar que l’art ha de continuar tenint un compromís polític davant de les amenaces actuals. Un missatge que ha ressonat amb força a Cannes i que ha convertit ‘Sierra de Teruel’ en una de les grans sorpreses del festival.
El retorn d’una obra valenta
Gairebé 90 anys després de rodar-se entre el caos de la guerra i la por de les bombes, la pel·lícula que Franco va voler esborrar de la història torna ara a ocupar el lloc que molts consideren que mai no va haver de perdre: el d’una de les obres més importants i valentes del cinema europeu del segle XX.
Només quatre dies després de la visita molt publicitada de Donald Trump, és el torn de Vladimir Putin de reunir-se amb Xi Jinping a Pequín els dies 19 i 20 de maig. Per a la Xina, aquesta maniobra diplomàtica reforça la seva imatge com a actor clau a l’escenari internacional. Per a Rússia, debilitada per la guerra a Ucraïna i les sancions occidentals, és una oportunitat per recolzar-se una vegada més en un aliat poderós.
Els dos aliats de llarga data volen reforçar la seva cooperació en tots els àmbits. Una quarantena d’acords bilaterals, inclosa la construcció d’un gasoducte gegant, els permeten mitigar les pertorbacions econòmiques i energètiques relacionades amb la guerra a l’Orient Mitjà. Diplomàticament, Xi Jinping i Vladimir Putin volen reafirmar la seva posició al capdavant d’un bloc “antioccidental”, després d’haver fracassat a l’hora de protegir Veneçuela, l’Iran i aviat Cuba de les imprevisibles maniobres de Donald Trump.
Francesc Pérez Torres🧑🍳 Aprofito la notícia per felicitar i agrair a l’estimada gran restauradora Rosa Esteva i família l’oportunitat profesional que em va donar per dirigir el Tragaluz, un dels millors restaurants oberts mai a la nostra ciutat. Llàstima que més endavant, vaig lamentar haver marxar i aceptar l’oferta de Juli Capella i Quim Larrea, dirigint el Cercle Comtal de Barcelona. Aquests dos arquitectes, creadors de “Kultrum S.L.”, al tercer mes de l’obertura varen deixar de pagar el lloguer del Cercle Comtal, poc temps després els sous dels empleats i proveïdors. Actualment és la seu de la Fundació Vila Casas, situada a l’entresòl modernista de la Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20 de Barcelona.
Gràcies estimada Rosa, mai he viscut una experiència tant motivadora com la del teu Tragaluz, sempre hi serà al meu cor!
Rosa Esteva, creadora i propietaria del Grup Tragaluz de Barcelona, brindant amb Francesc Pérez Torres, qui fou director inauguració del Restaurant Tragaluz 📷 Arxiu Bellaterra Gourmet
“Bany d’afecte a la fundadora del Mordisco i altres “espais on passa la vida d’una ciutat”
L’alcalde de Barcelona Jaume Collboni va lliurar una placa a Rosa Esteva, fundadora del barceloní Grup Tragaluz 📷 XAVI JURIO
JOAQUIN LUNA ✍️ A la paraula “empoderament” li mancava sentit, però Rosa Este-va era allà per exercir-la a la Barcelona dels vuitanta al capdavant del seu Mordisco, el primer dels 26 restaurants del Grup Tragaluz. A la persona i a la seva visió li va retre ahir homenatge Barcelona en un Saló de Cent atapeït, de l’alcalde Collboni a l’últim de la colla.
A MARIA ESTEVA KOMINATO
I, més que homenatge formal, va ser una declaració col·lectiva d’amor a una dona, avui octogenària, que va contribuir a transformar Barcelona “creant espais on passa la vida d’una ciutat”, en paraules de Jaume Collboni
El restaurant Mordisco del passatge de la Concepció va obrir el 1986 anticipant tendències en la manera de menjar gràcies al geni i figura de Rosa Esteva, que, sense un marit com a suport i quatre fills en edat d’estudiar, es va entossudir a obrir un restaurant innovador on fins i tot les dones soles -rara avis als restaurants del segle XX- se sentissin a gust (i, per descomptat, els homes sols).
L’ésser humà no tenía móbil i la gent es posava a xerrar amb els altres. “Un lloc on menjar una cosa bona i ràpida i on els que menjaven sols no es trobessin sols”, va resumir l’alcalde de Barcelona.
El Mordisco va ser “aquesta soc jo” de Rosa Esteva en un panorama de la restauració poc paritari. En van continuar d’altres fins a culminar amb la joia de la corona, l’hotel Omm, tan animat i acollidor que no semblava un hotel de luxe per a visitants, sinó la llar del barceloní i la barcelonina alegres.
L’homenatge va ser per una exitosa col·laboració del sector públic i el privat, i quan Rosa Esteva va fer la seva entrada, en cadira de rodes, el Saló de Cent és va ensorrar, cosa que gairebé aconsegueix.
Javier Mariscal, un dels primers col·laboradors en l’aventura d’Esteva, amb la seva al-locució irreverent, inapropiada i, consegüentment, hilarant en què va enaltir la decisió de Rosa Esteva de no quedar-se en “mare que fabrica fills i juga al bridge” per optar per “complicar-se la vida bestialment”.
Amics i col·laboradors van fer ús de la paraula, amb el periodista Xavier Mas de Xaxàs en mestre de cerimònies, tot i que els formalismes amb prou feines van tenir espai, a la manera del segell del Grup Tragaluz. Tot en una atmosfera molt de la Barcelona preolímpica, rica en vitalitat, gent amb empenta i elevades dosis de personalitat, perquè tot els semblava que estava per fer.
“La Rosa és creadora i ho envolta tot”, va assenyalar el dis-senyador Mario Eskenazi, una manera de suavitzar la huracanada determinació de Rosa Esteva perquè els seus establiments reflectissin les seves virtuts d’amfitriona i el cosmopolitisme de qui va viatjar de petita i no té un pel de beneita. Clementina Milá, col·laboradora lleal, recorda en un fragment del documental de Poldo Pomés que van arribar a provar 150 croissants fins que van trobar l’escollit…
Catalitzadora, exigent com poques i dotada d’una visió única. Així la va definir Josep Roca, que va tenir a l’Omm la primera delegació del Celler. “La Rosa tenia els seus fiblons i els seus collons”, frase que escrita perd molt.
Per l’enòleg Álvaro Palacios, “in Rosa veritas”: una dona marxosa, moderna i posseïdora d’una mirada única.
Sense parlar -coses d’unes molèsties vocals, Rosa Esteva es va apropiar del Consell de Cent. La seva neta Ale va llegir un missatge breu de la Rosa, envoltada de la seva família, amb una frase final que resumeix la seva trajectòria: “La meva família sou tots!”. Dissenyadors, cuiners, pee riodistes, arquitectes, la fauna de la Barcelona Olímpica.
BELLATERRA.CAT 