“Una barreja del vell caciquisme espanyol i del reverdit populisme sud-americà va coincidir amb els fluxos de diners barats que arribava d’Europa per engendrar una multiplicació fantàstica de simulacres i festejos, de desplegaments barrocs aixecats per durar unes setmanes o uns dies i celebracions hipertròfiques, algunes bèsties i algunes bèsties. aferrament a la tradició sinó per la crua persistència de l’endarreriment”.
Cartell de la Festa Major de Bellaterra 2026
És trist que en un país la idea de la festa inclogui amb tanta regularitat l’ocupació vandàlica dels espais comuns, el soroll intolerable, les tones d’escombraries, el maltractament als animals, el menyspreu agressiu pels que no participen a la gresca: molt més trist és que l’autoritat democràtica hagi organitzat i hagi organitzat encoratjat la intolerància cap a qualsevol actitud crítica. Ningú vingut de fora té dret a injuriar el que som. Qualsevol objecció és una injúria contra la comunitat sencera. I qui s’atrevirà a dissentir des de dins, a actuar com a renegat o traïdor i acceptar l’ostracisme.
La commemoració i no el present; el simulacre i no la realitat; l’aparença i no la substància; l’esdeveniment espectacular d’uns dies i no l’afany durador a millorar el que és quotidià; la festa com a identitat i gairebé com a forma de vida i no la seqüència dels dies feiners, del temps en què el treball es compensa amb l’oci privat; la festa com a obligació unànime, com a prolongada interrupció de la normalitat, com a expressió d’allò veritable i allò irrenunciable, allò massivament compartit; la festa com a culminació de l’any i com a despesa prioritària del pressupost públic; la festa legitimada pels segles o envellida al cap de pocs anys de la seva invenció; la festa com a cultura recuperada, salvada després d’una suposada persecució que afegeix la categoria de víctimes heroiques a qui la celebren; la festa amb pregons altisonants en què algú cobra un dineral per celebrar amb prosa de fritanga les glòries locals, la festa amb processons solemnes, amb gales litúrgiques, amb complicacions protocol·làries, amb vestits regionals, amb corregudes de bous, amb carreres de mossos beodes davant de vedells espantats, i les batalles tomàquets, amb aterridors escàndols de petards per culpa dels quals de tant en tant mor algú o hi ha un incendi; la festa en què fan reportatges equips de televisió estrangera, confirmant els bruts i primitius i els exòtics i coloristes que són els espanyols, fins i tot aquells que celebren la seva festa en un èxta-sis d’autenticitat antropològica que els confirma la seva obstinació de no ser espanyols; la commemoració de la commemoració: el 1992 es van commemorar amb una exposició universal els cinc segles del descobriment d’Amèrica i el 2012 s’ha commemorat el vintè aniversari de l’exposició del 92.
Un dels trets menys examinats de la democràcia espanyola ha estat la propensió al paroxisme de la festa.
I un dels capítols més incalculables del malbaratament que ara hem de pagar és el de tots els diners públics que des de fa quaranta i tants anys s’han gastat en festes: en festes municipals i comarcals, en festes autonòmiques, en festes de barri, en carnavals, en festes de la primavera i en falles i santfermines i roques.
Allò que en un altre temps durava cinc dies va començar a durar una setmana i mitja. La festa modesta d’una sola tarda es va expandir a una setmana sencera, convertida en una barreja de gresca sense pausa i esdeveniment oficial.
El carnestoltes que s’havia extingit per avorriment o decadència feia un segle es decidia que en realitat havia estat proscrit pel franquisme, i que per tant era obligatori recuperar-lo. I per recuperar-lo o per inventar-lo calia aprovar grans pressupostos, que contractar tècnics culturals o experts en una cosa que va començar a anomenar-se «animació sociocultural», els quals organitzaven reglamentàriament les murgues, xarangues, balls de màscares, concursos de comparses que espectacles de teatre de carrer, tota la pre- menor rastre en el moment mateix en què els diners que s’hi dedicaven s’haguessin destinat a fins més útils.
Les actuacions musicals que en una altra època organitzaven empresaris particulars amb la digna intenció d’obtenir un marge de benefici ara les programaven les noves àrees puixants de cultura dels ajuntaments, o les empreses o agències o gestores municipals de cultura.
L’efecte immediat va ser doble: sense la cautela de la inversió privada i el càlcul de riscos, el preu que els ajuntaments pagaven pels espectacles es va multiplicar exponencialment, per a felicitat dels artistes i sobretot dels intermediaris; i el públic es va acostumar a pagar molt poc o no pagar res, i per tant a no concedir cap valor al que se li oferia gratis.
Cap empresari podia competir ja amb institucions públiques que pagaven qualsevol preu que els sol·licitessin i que a més no cobraven entrada.
El que fins fa molt poc temps enrere havia prosperat gràcies a l’astúcia o al sentit de l’oportunitat de promotors privats es va tornar molt més car i només va poder ser costejat per institucions públiques. Els artistes que més tenien ja s’ho van quedar tot. D’un any a un altre quadruplicaven o quintuplicaven els seus caixets, ia més no s’havien de preocupar de la incertesa d’omplir o no omplir un recinte de fira o una plaça de bous. Com que a Espanya durant molts anys ningú sembla haver-se preguntat d’on sortien els diners que gastaven tan a plens les institucions públiques, els figurons de la política es permetien el luxe de fer creure a la ciutadania que li regalaven per pura generositat i sense contrapartida qualsevol diversió que li vingués de gust.
Premi Pricipe d’Asturies 2013
Font: Todo lo que era sólido. Antonio Muñoz Molina. Pag. 56 a 59. Editorial Seix Barral
Entre les 20.26 i les 20.33, la franja de totalitat travessarà de nord a sud les comunitats de Galícia, Astúries, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid, Castella-la Manxa, Cantàbria, La Rioja, Euskadi, Navarra, Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Balears. Depenent de la proximitat al punt central de la totalitat, la durada del temps en total foscor variarà (menys temps a les zones menys centrals).
Posta de sol des de barrio del Viot Bellaterra
L’eclipsi solar es produirà el 12 d’agost, entre les 19.30 h i les 21.00 h, segons el lloc des d’on s’observi. La fase de totalitat, el moment més esperat del fenomen, durarà com a màxim un minut i mig en algunes zones de les comarques de Tarragona.
La tarda del 12 d’agost de 2026, el cel de Catalunya oferirà un dels fenòmens astronòmics més impressionants que es poden observar: un eclipsi solar total. Serà el primer visible des de casa nostra en més d’un segle.
S’han establert 23 punts oficials d’observació segura, ubicats a 18 municipis, que compleixen els criteris de seguretat i capacitat adients i que vetllen per la protecció del medi natural i els serveis mínims per a grans afluències de públic.
En aquests espais es repartiran 150.000 ulleres homologades per veure l’eclipsi amb seguretat.
Què és un eclipsi solar?
Un eclipsi total de Sol es produeix quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol i l’oculta completament durant uns minuts. És un fenomen astronòmic excepcional: des d’un mateix lloc de la Terra només es pot observar, de mitjana, un cop cada 350 anys. A Catalunya, l’últim eclipsi total visible va ser el 1905 i, després del del 12 d’agost de 2026, no se’n tornarà a veure cap fins a l’any 2180. Observa l’eclipsi amb seguretat Un eclipsi solar total és un fenomen que cal contemplar amb la màxima precaució. Mirar el Sol directament sense la protecció adequada pot provocar lesions oculars greus i irreversibles. Aquest risc és present en els instants previs i posteriors a la totalitat de l’eclipsi, i durant tot el fenomen en el cas de les zones en què només sigui parcial, com passa a Barcelona i Girona. Per això és imprescindible utilitzar sempre mètodes d’observació segurs i homologats. Per gaudir de l’espectacle de manera segura hi ha diferents opcions. El mètode més conegut són les ulleres amb filtre solar, que han d’estar certificades segons la norma ISO 12312-2.
Per seguretat, què no has de fer mai
Evita observar l’eclipsi amb: Ulleres de sol convencionals. Radiografies, vidres fumats, CD o filtres casolans. Telescopis, prismàtics, càmeres o mòbils sense filtres solars homologats. Aquests sistemes no protegeixen la vista i poden provocar danys permanents. Tampoc hem de mirar el Sol a través de cap instrument òptic (càmera de fotos o binocles, per exemple) si no compta amb el filtre adequat, que s’ha de situar sempre davant de l’objectiu.
Com han de ser les ulleres?
Utilitza únicament ulleres específiques per a l’observació d’eclipsis que: Incorporin el marcatge CE. Indiquin el compliment de la norma ISO 12312-2. Identifiquin el fabricant o l’importador. Estiguin en bon estat, sense ratllades, forats ni desperfectes. És recomanable comprar-les en establiments especialitzats i de confiança. Dispositiu especial per facilitar desplaçaments L’autopista AP-7 serà l’eix principal de mobilitat durant aquesta jornada i per preservar-ne la capacitat viària i prevenir congestions importants, des de l’SCT es recomana als usuaris utilitzar altres vies per distribuir els desplaçaments segons la destinació d’observació de l’eclipsi: C-25 i A-2 per als desplaçaments cap a les comarques de Ponent. AP-2 per accedir a zones d’observació com Lleida, les Borges Blanques, Valls o Prades. A-7 i N-340 per als moviments entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. D’altra banda, es preveu un augment significatiu del trànsit en diverses vies secundàries properes a les zones d’observació: N-340 i A-7 (Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre). A-27 (Alt Camp). N-240 (Conca de Barberà i Ponent). T-11 i N-420 (Baix Camp, Ribera d’Ebre i Terra Alta).
“La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat”.
Sisco Ribó es pagès i poeta 📷 Cedida
Sisco Ribó (pagès i poeta) ✍️ La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat. També, segurament, és un triomf de les campanyes antitabac, i sobretot de la pressió social. I aquí és on la cosa em trontolla. Deixar de fumar és una decisió personal i estranya; un no deixa de fumar perquè ja no li agrada (l’addicció té això), no he conegut cap fumador que ho hagi deixat perquè el tabac li repugna. Deixes de fumar perquè t’ho diu el metge, perquè quan et lleves al matí estossegues com un gos vell, perquè a la nova parella no li agraden els petons amb regust de cendrer… i darrerament la pressió social és tan gran que la gent deixa de fumar, sobretot, perquè deixin de mirar-la malament, com si haguessis comès un delicte, per no sentir més, en una reunió o en un bar, aquella pregunta amb aquell to sardònic «encara fumes?, mira que a fora fa un fred que pela», i aquell somriure autosuficient de qui no té el vici.
La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat.
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat. Per als homes era una expressió de masculinitat, de seguretat, de sensibilitat… Us imagineu Humphrey Bogart sense el cigarret als llavis?, hauria semblat un pobre home. Però divago, aquest és un tema per una llarga discussió de barra de bar (sense tabac, és clar)
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat.
Els arguments de l’administració en la lluita antitabac són potents: la despesa en sanitat pública és el que més s’utilitza, tractar els càncers de pulmó, les malalties cardiovasculars, costa molts diners a l’estat (també costa molts diners totes les altres malalties derivades de la mala alimentació, del consum d’alcohol, de l’estrès i la depressió…). En fi, el que té de bo fumar (si se’m permet parlar així), és que no afecta psicològicament, ningú perd el seny per fumar (tabac). Fumar és un vici, però també és un plaer, i pagar un plaer sempre ha tingut un preu elevat. Potser és això.
D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador?
S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara m’agradaria parlar de l’altra droga legal, l’alcohol, per fer una mena de comparativa. La gent beu, i beu molt, i quan has begut molt i durant molt de temps, et canvia el caràcter. No soc psicòleg ni he fet un estudi en profunditat sobre el tema, però ho he observat en molta gent i ho he viscut en carn pròpia. L’alcohol també mata, i mata de la pitjor manera, mata famílies, mata relacions amb amics i parelles, mata l’educació dels fills…I malgrat això no està malt vist beure. I em pregunto: perquè s’estigmatitza tant el consum de tabac i no el d’alcohol?. D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador? S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara aniré a prendre una cervesa i a fer un cigarret en una terrassa, que encara ens deixen.
“Compartim amb Bellaterra Gourmet la recepta de Torrijas amb albercoc, fruits vermells i sorbet de bergamoto de Jean Louis Neichel”.
Torrijas de Jean Louis Neichel 📷 Cedida
Per a 4 persones
Ingredients
Llenques de pa
1/2 kg. d’albercocs madurs
1/4 l. de crema pastissera
Llet de vainilla:
0,5 1. de llet
5 ous ecològics del 0
125 gr. de sucre
Vainilla líquida
Licor de préssec
150 gr. de fruits vermells de temporada: maduixetes, gerds, nabius, etc.
Coulis de maduixetes del bosc Coulis de préssec fresc
Festucs picats Gelat de bergamoto Cardamono
Elaboració
Fer una barreja clàssicq amb la llet infusionada en te anglès i afegint extracte de bergamoto a la sorbetera. Preparar una crema pastissera on la llet per a la crema tingui una infusió dels pinyols d’albercoc aixafats, o d’ametlles amargues.
Refredar.
Remullar les llesques de pa a la llet de vainilla durant 2-3 hores.
Fregir en una paella amb mantega.
Cobrir les llesques fregides amb la crema pastissera alleugerida amb crema muntada.
Preparar unes orellanes d’albercocs frescos saltant-los amb mantega, caramel·litzant-los amb sucre
i desglaçar una mica de licor de préssec al final. Cobrir la llesca amb aquestes orellanes.
Presentació
Col·locar la llesca en un plat i decorar amb els Coulis de maduixetes i de préssec. Repartiu les fruites vermelles fresques, festuc picat i una bola de bel·lat. Serviu-ho amb un cruixent de cardamono.
LLUIS TORRES ✍️ El desaparegut restaurant ‘Neichel’, era situat al número 1 del carrer de Beltrán i Rózpide, al barri de Pedralbes de Barcelona, va estar actiu des de la seva creació l’any 1980, fins al moment en què la crisi econòmica i la jubilació del seu creador, Jean Louis Neichel, l’obligaren a tancar les portes. Va ser l’únic restaurant barceloní present a la guia Relais Château Gourmand i durant la seva trajectòria va aconseguir dues estrelles a la Guia Michelin. El 1981 l’establiment va guanyar el Premi FAD d’interiorisme. La cuina d’en Neichel fou una cuina d’autor, molt creativa, però sempre amb el producte com a gran protagonista.
Neichel fou un restaurant ubicat al barri de Pedralbes de Barcelona. Dirigit pel cuiner Jean-Louis Neichel i la seva esposa Evelyn Fuertes a la sala.
Cuiner alsacià de formació clàssica, Jean Louis Neichel es recorda, probablement, com la millor representació espanyola de l’alta cuina europea, en la seva versió més atrevida i moderna. Entre nosaltres des de fa més de dues dècades, abans d’inaugurar casa seva barcelonina va travessar una intensíssima etapa al capdavant dels fogons d’El Bulli de Cala Montjoi, restaurant al que va convertir en un lloc de visita obligat per als amants de la cuina de qualitat, un caràcter que ha mantingut des de llavors, quan Neichel aconseguís l’estrella Michelin.
Neichel fou tot un luxe de restaurant amb vistes a un jardí interior
El 1980 va decidir que havia arribat el moment de disposar d’un lloc propi a Barcelona i donar a conèixer les seves teories gastronòmiques a un públic tan nombrós com el de la gran capital de Catalunya. Així va sorgir el restaurant Neichel, nom que equivalia com garantia de qualitat i “Savoir faire”. Però la seva formació professional es remunta a molt temps enrere, quan va dur a terme els stages d’aprenentatge que exigeix l’hostaleria francesa, iniciant temps després un periple per diferents restaurants, un d’ells el d’Alain Chapel.
Semblava un català de tota la vida i el seu restaurant fou un dels més luxosos de la ciutat de Barcelona.
Tot i que era patent a la seva carta la tradició centre europea, Jean Louis mai oblidà la gran personalitat gastronòmica de Barcelona i incorporà algunes de les receptes més sol·licitades pel públic de la terra catalana. Com a gran restaurant, les variacions a la carta eren constants, i alguns plats que li van atorgat les seves senyes d’identitat es mantenien a la carta tant com era possible, sobretot els diferents peixos, amb les quals Neichel obtenia uns resultats espectaculars.
“El cuiner nascut a Alguaire acaba d’inaugurar a Sant Vicenç dels Horts un espai en què s’exhibeix el seu llegat més preuat i personal“.
Josep Lladonosa a casa seva 📷Pau de la Calle
Trinitat Gilbert Martínez*✍️Ni Alguaire, ni Lleida ni Barcelona ni Pineda de Mar. La població que ha inaugurat un museu dedicat al cuiner Josep Lladonosa (84 anys), ha estat Sant Vicenç dels Horts.
“Portava divuit anys proposant a les poblacions on he viscut de crear una cuina pública a la qual pogués llegar les meves eines de cuiner, les meves olles d’aram, les col·leccions de ganivets, els més de mil llibres de cuina que he conservat, i també altres documents, com els programes de televisió que vaig fer per a TVE, que gravava a Sant Cugat, abans que comencés TV3”.
Finalment, per una carambola del destí, pel fet que en una conferència que el cuiner va fer a Sant Vicenç dels Horts hi va comentar que el seu desig era crear un museu amb una cuina, ho ha aconseguit. “A Alguaire fins i tot volia cedir a la vila la casa paterna perquè s’hi fes, i ni així me’n vaig sortir”. Tant se val, s’afanya de seguida Lladonosa per continuar amb la conversa.
Inauguració de l’Espai Lladonosa amb el ministre Miquel Iceta 📷 @phi fotografia
El dia de la inauguració el va acompanyar la família, autoritats polítiques i el cuiner Javier Torres, de la Cuina Germans Torres. “Els vaig tenir tots dos com a alumnes tant a l’escola Arnadi com a la Robert de Nolla, de Barcelona, en una època en què hi havia molt poca cosa més per estudiar cuina. Eren entusiastes, els tenia asseguts a primera fila”, explica Lladonosa. Van establir de seguida una amistat i estima forta, i des de llavors han mantingut un vincle estret, perquè el cuiner no va fallar mai a cap alumne disciplinat, com a ell li agrada dir.
La cuina es fa malament, perquè els plats necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts ”
Seguint el fil de les escoles de cuina on va treballar, Lladonosa assenyala que l’essencial era ensenyar a l’alumnat les bases, els fons, els brous, després les salses, i més tard, els plats elaborats, els guisats. Però actualment “pocs restaurants ho fan”, es lamenta. Per què no hi ha fricandós ni mars i muntanyes ni altres plats de la cuina catalana? “Perquè la cuina es fa malament, perquè són plats que necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts”.
Dit amb altres paraules, perquè “les cartes de gran part dels restaurants consisteixen en plats momentanis, que vol dir saltats, fregits, brasa”.
Així doncs, “ni el fricandó ni cap altre guisat els trobem als restaurants, perquè no es poden fer en dues hores”.
Per fer el receptari de la cuina catalana es necessita temps i ganes, i “no n’hi ha”. El cuiner també hi veu altres factors que ho expliquen, com ara “la maleïda cuina d’autor, que ha espatllat la cuina catalana”. Juntament amb el concepte de cuina d’autor, també n’hi ha d’altres, com el de fusió, de mercat o d’avantguarda, i a la pràctica vol dir que fan una esqueixada de bacallà amb maduixots o cireres. “No, jo dic que això no és una esqueixada perquè n’han desvirtuat el concepte d’esqueixar, i el plat. Jo els proposo que li posin un altre nom, però esqueixada, no”. I el mateix amb altres plats. “Les escalivades no es fan al forn, perquè llavors fem verdures enfornades, per contra, escalivar vol dir coure un aliment al caliu d’un foc”. El respecte a la cuina és justament la tècnica, el procediment i també l’acceptació dels ingredients que conformen la recepta.
“A França mai no passarà que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim”.
La cuina catalana, una de les més antigues d’Europa, amb documents del segle XIV, l’ha estudiat bé Josep Lladonosa. Un dia, després de la jornada laboral –va començar a treballar amb catorze anys al Majestic Hotel Inglaterra de Barcelona (actual Majestic Hotel)– va topar per casualitat amb uns receptaris antics. S’hi va interessar, i llavors va començar un plantejament nou, professional i vital: “Em vaig proposar recuperar, dignificar i divulgar la cuina catalana”. Aleshores tenia 19 anys i amb aquest propòsit va estudiar els plats de volums com El llibre de Sent Soví, que adaptava del català antic amb l’ajut del professor Rudolf Grewe, “el manuscrit del qual es pot consultar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona”. Un cop tenia adaptades les receptes, el cuiner les portava a la pràctica, les cuinava. “I les vaig anar fent totes, excepte el rostit amb carn de gat salvatge, que aquesta no em va atreure mai”. Amb aquest fet, ja la dignificava, la cuina catalana. I encara li faltava divulgar-la: “Ho vaig fer a les meves classes com a professor de les escoles de cuina Arnadi i Robert de Nola, als programes de televisió, per als quals jo preparava els guions, a les conferències, a les jornades de cuina catalana que vaig organitzar, i també als restaurants”.
El seu primer restaurant propi, El Quatre Barres, on treballava juntament amb la seva dona, Pepita Guillaumet, i que va marcar una època estel·lar per a la cuina catalana o, també, anys després, al 7 Portes, on es va jubilar com a cuiner quan tenia 63 anys.
Josep Lladonosa cuinant a casa seva 📷 Pau de la Calle
Per acabar, quan el cuiner fa un resum de la seva trajectòria, sempre lligada a la cuina catalana, considera que actualment es troba tal com la va trobar quan tenia 19 anys, quan els dos únics plats que es feien eren el conill i la botifarra amb seques. Aleshores no es defensava la cuina catalana, perquè la nouvelle cuisine francesa era l’hegemònica, la que es copiava arreu del món, i que ell també va fer, fins i tot va aprendre francès per llegir-ne els receptaris. “L’èxit de la nouvelle cuisine va ser que es va alleugerir, que va adonar-se que les receptes greixoses no tenien sentit per a una societat que s’havia tornat sedentària, i el concepte va calar fondo”. Just amb aquesta mateixa idea, la cuina catalana que va divulgar Josep Lladonosa, el receptari català, també es podia depurar i alleugerir. El mateix fricandó, la vedella amb bolets, es podien cuinar de forma elegant, menys greixosa. Gràcies a la seva tasca, i a la d’altres cuines que compartien la filosofia de Lladonosa, la cuina catalana es va respectar. Ara bé, “hem retrocedit; ni els mateixos restaurants de Lleida tenen formatges fets a les comarques, que són boníssims”. I el cuiner sentencia: “A França mai no passarà, que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim?”.
Josep Lladonosa, en cinc preguntes
Li agrada menjar als restaurants?
— No hi vaig, perquè no em sembla bé el que fan, però he de dir que mai no m’he queixat quan hi vaig. En canvi, quan trobo algun plat molt ben fet, felicito el cuiner. Actualment, menjo millor a casa que enlloc.
Qui cuina a casa seva?
— Els dos, la Pepita i jo.
Quins són els plats que cuinen quan tenen alguna celebració?
— El fricandó i l’ànec amb peres.
Què és la cuina de Lleida segons el seu parer?
— Plats de caça, cassoles de tros, formatges, i no només els caragols i la carn a la brasa.
Quin és el seu plat preferit?
— Tots, si estan ben fets. Ara bé, ara que soc gran, em passa que m’he fet molt llaminer. El gust dolç l’assaboreixo molt. La fruita de Lleida, la millor
*Trinitat Gilbert Martínez Periodista
Porta trenta anys d’experiència en periodisme gastronòmic. Vaig dirigir la revista ‘Cuina’ en els seus anys fundacionals, he treballat a Catalunya Ràdio en programes com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i magazins de tarda com a responsable de la informació gastronòmica, i especialment vaig treballar com a guionista en el programa d’educació ‘Eduqueu les criatures’ del periodista Carles Capdevila. A TV3 he treballat com a guionista per al programa ‘Qui els va parir’. A la Cadena Ser, vaig treballar amb el periodista Josep Cuní en el programa ‘Aquí, amb Cuní’, en què m’encarregava de la secció de gastronomia. A Rac1 col·laboro en el programa ‘Viatja bé’, en què explico viatges gastronòmics. He impartit cursos com a professora associada a la Universitat de Vic, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya dins dels graus de Periodisme i Ciències Culinàries i Gastronòmiques. També imparteixo conferències sobre cuina catalana a les biblioteques de Catalunya. L’any 2024 vaig guanyar el premi Mos de la Generalitat de Catalunya com a millor ambaixadora de la cuina catalana. He escrit el llibre ‘Via Veneto’ (Planeta gastro), basat en la història i l’actualitat del restaurant del carrer de Ganduxer de Barcelona. Soc llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra.
“El Registre Civil digital ha substituït l’arcaic Llibre de Família, encara que aquest continua conservant-ne la validesa”.
Imatge d’un Llibre de Família, ara en dessus 📷 Jesús Hellín / Europa Press
Javier Mercadal Serrano✍️El Llibre de Família, com a tal, ja no existeix. No des del 2021, quan va deixar de lliurar-se en el format de paper del qual deriva el nom. És cert que els exemplars existents continuen mantenint la seva validesa, encara que no poden ser actualitzats i, per tant, cada cop són menys requerits per l’Administració.
Des de llavors han estat substituïts per un Registre Civil individual, més d’acord amb els nous models de família i la realitat social de l’època. Es tracta d’un sistema en què es recullen totes les dades rellevants a la vida de cada persona. Això és: pare, mare, fills, estat civil… Tot això, associat a un número individual. Aquest es va actualitzant de manera cronològica a mesura que succeeix un fet rellevant en la vida duna persona. Per exemple, si una persona contrau matrimoni, aquesta dada s’afegeix a la fitxa, de la mateixa manera que si, per exemple, té descendència, etc.
Què és el Registre Civil electrònic
Totes aquestes dades queden reflectides al Registre Civil electrònic, el sistema digital en què s’inscriuen, conserven i gestionen els fets i actes relatius a l’estat civil de les persones. A Espanya, funciona a través de la plataforma DICIREG, permetent realitzar tràmits en línia, obtenir certificats digitals i connectar totes les oficines en una sola xarxa. O dit d’una altra manera, és el lloc on consta tota la informació rellevant que abans es provava per mitjà del Llibre de Família.
Un matís important és que, en aquest nou paradigma, la informació se sol consultar i expedir, per mitjà de certificats concrets. D’aquesta manera, el Registre Civil electrònic és el lloc on aconseguir documents com el certificat de naixement, de matrimoni, de filiació o de defunció; els quals són requisits habituals per realitzar segons quins tràmits.
DICIREG és la plataforma tecnològica que permet el funcionament del nou model de Registre Civil i depèn del Ministeri de Justícia. Es tracta d’una eina de gestió utilitzada per les oficines del Registre Civil, no d’una plataforma de consulta directa per als ciutadans. Els ciutadans poden realitzar determinats tràmits i sol·licitar certificats a través dels serveis electrònics habilitats pel Ministeri de Justícia. Per a aquells procediments que requereixen identificació, és possible acreditar-se mitjançant sistemes com Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Quant costa
Els certificats del Registre Civil són gratuïts. És a dir, no s’exigeix cap taxa per acreditar l‟estat civil d‟una persona. Es poden demanar tant digitalment com en persona. És cert que hi ha algunes webs i empreses que cobren una quantitat per això, però aquest import mai no respon a una taxa del Registre Civil.
Com sol·licitar-los pas a pas
Per demanar un certificat, per exemple el de naixement, el procés és el següent. La primera cosa és accedir a la Seu Electrònica del Ministeri de Justícia, dins de l’apartat del Registre Civil. És aquí on el sistema demanarà una identificació, la qual es pot realitzar de diverses maneres: Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Un cop validades les credencials, arriba el moment d’emplenar la informació necessària abans de poder requerir el certificat. En el cas d’un certificat de naixement, per exemple, cal facilitar la informació bàsica de la persona inscrita i, quan es coneguin, les dades relatives al Registre Civil on consta la inscripció. Si la inscripció està disponible electrònicament, el certificat es pot obtenir de forma immediata; en cas contrari, el Registre Civil tramita la sol·licitud pels mitjans previstos.
Què ha canviat respecte al Llibre de Família
D’aquesta manera, un tràmit que durant anys va estar lligat a la presentació física del Llibre de Família s’adapta ara a un sistema més flexible i digital, en què l’acreditació de les dades personals i familiars es fa mitjançant certificacions oficials emeses pel Registre Civil. Actualment no es pot consultar tota la informació d’un individu a mode de fitxa, com sí que passava amb el Llibre de Família, en què totes les dades estaven recopilades al document. Tot i això, s’ha guanyat en agilitat, a més d’un sistema que s’adapta millor a la realitat social i tecnològica contemporània.
“La universitat inicia la redacció d’un pla director per transformar-se en una ‘ciutat’ amb activitat els set dies de la setmana, més habitatge i una relació directa amb Cerdanyola, Sant Cugat, Sabadell i el conjunt del Vallès”.
Detall d’una zona verda a la Universitat Autònoma de Barcelona 📷 UAB
Clàudia Mas ✍️Durant mig segle, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha crescut com un campus ampli, horitzontal i aïllat de les ciutats veïnes. Aixecat a principis dels anys 70 al municipi de Cerdanyola del Vallès, aquell model ha quedat obsolet.
La universitat vol obrir-se ara al territori i convertir-se en un campus ciutat, amb veïns, serveis i activitat social i cultural més enllà de les classes. Una de les estratègies serà “densificar” el recinte: concentrar les noves construccions a les zones ja urbanitzades, amb edificis més compactes i verticals, per evitar ocupar terrenys forestals i espais naturals. “Hem passat d’aquell model de construcció horitzontal a una progressiva verticalitat i un creixement de la densificació. Aquest canvi permet protegir els ecosistemes que tenim al nostre voltant”, assenyala el vicerector de Campus i Sostenibilitat de la UAB, Xavier Gabarrell.
La transformació suposa l’antítesi del plantejament original de l’Autònoma. “En aquell moment es buscava l’aïllament i ara volem obertura, permeabilitat amb la societat i transferència”, explica Gabarrell.
L’objectiu és crear “una ciutat que no s’apagui a les nits, durant els caps de setmana o en vacances”.
Per impulsar aquest canvi, la UAB ha iniciat la redacció d’un nou pla director urbanístic (PDU), la primera revisió integral de l’ordenació del campus en gairebé 50 anys.
El planejament vigent procedeix del 1976 i, malgrat modificacions posteriors, les seves bases gairebé no han canviat.
Més de 50.000 persones
El nou pla haurà de definir què vol ser l’Autònoma els pròxims 40 o 50 anys i millorar la seva connexió amb Cerdanyola, Sant Cugat, Sabadell i tot el Vallès. El campus ocupa 260 hectàrees, rep més de 50.000 persones i compta amb 2.253 residents a la Vila Universitària i les cases Sert. A ells s’hi afegeixen diàriament entre 5.000 i 6.000 treballadors.
La universitat vol evitar que el recinte es buidi quan acaben les classes. Per a això, aposta per atraure més població estable, diversificar les activitats i ampliar els serveis sense perdre la seva identitat acadèmica. L’encariment de l’habitatge a Barcelona i la seva àrea metropolitana obliga també a estudiar noves opcions per a estudiants, docents, investigadors i treballadors. La UAB podria ampliar la Vila Universitària amb al voltant d’un centenar de places, tot i que el projecte depèn de la disponibilitat de recursos.
A més, encara queda disponible un 31,8% de l’edificabilitat del campus. La intenció, no obstant, no és impulsar una gran operació immobiliària, sinó reordenar aquesta capacitat i construir de manera més compacta i vertical. “El campus era llavors molt horitzontal i, a poc a poc, s’ha anat densificant. Ara ja som un campus molt dens, perquè hem preservat la zona forestal i les zones verdes”, afirma Gabarrell.
La superfície forestal ocupa aproximadament 94 de les 260 hectàrees del recinte.
La densificació permetria poder preservar aquest terreny, protegir els ecosistemes i adaptar el campus a riscos com les onades de calor, els incendis i les inundacions. “Formem part d’una peça que connecta cap al nord amb el parc de Collserola, a través de corredors ecològics que s’hauran de protegir”, afirma Gabarrell. Entre aquests espais hi ha els terrenys situats al sud-oest de la Vila Universitària i de la ronda de la Font del Carme, al costat de la Facultat de Medicina i les instal·lacions d’Applus+.
Evitar l’aïllament
L’altra gran transformació serà la relació amb les poblacions pròximes. Tot i que la UAB es troba a Cerdanyola, el seu entorn immediat inclou Bellaterra, Badia del Vallès, Barberà, Sabadell, Sant Quirze, Sant Cugat i Ripollet. El campus es vol relacionar amb aquests nuclis com a parts d’un mateix ecosistema urbà, social i econòmic. “No podem viure aïllats. La societat ha de formar part de la universitat, plantejar-nos els seus reptes i treballar conjuntament amb nosaltres”, afirma Gabarrell. El canvi, segons remarca, no serà únicament urbanístic, sinó també cultural: la UAB ha d’actuar com una eina al servei del territori.
Entre les iniciatives previstes per facilitar la permeabilitat i la connexió del campus amb els nuclis urbans de l’entorn destaca la transformació de l’eix que uneix el Parc de l’Alba, el pont sobre l’autopista, la Facultat de Medicina, la Vila Universitària i Bellaterra.
Actualment, la zona residencial formada per la Vila Universitària i les cases Sert està desconnectada del nucli de Bellaterra per les vies de Ferrocarrils de la Generalitat, que compten amb un pas subterrani a l’estació, i per l’autopista. En aquest eix es construirà un nou edifici que allotjarà instal·lacions de recerca i la Facultat de Psicologia i Logopèdia.
La universitat preveu que aquest equipament contribueixi a potenciar la socialització i el flux de persones. Badia del Vallès, el nucli urbà més pròxim, veu la revisió com una oportunitat. Fonts municipals reclamen que aquesta proximitat deixi de ser “únicament una realitat geogràfica” i es tradueixi en oportunitats concretes per a la població. L’Ajuntament vol vincular el procés al projecte BADHIC, una estratègia de transformació basada en l’habitatge, la comunitat, el coneixement i la formació al llarg de la vida. La seva aspiració és que Badia passi de ser una localitat situada al costat de la UAB a consolidar-se com un districte universitari.
“Parlem de Ceuta i Melilla, dues ciutats que pertanyen a Espanya des de fa més de 500 anys, però que el Marroc ha estat reivindicant com a seves pràcticament des que va aconseguir la seva independència el 1956“. BBC
JOSÉ CARLOS CUETO ✍️Són els únics territoris de la Unió Europea a l’Àfrica continental i les fronteres han estat focus de nombroses crisis migratòries i disputes diplomàtiques.
La llei internacional no les considera colònies i l’Organització de les Nacions Unides (ONU) recolza que són províncies espanyoles.
En els últims dies, milers de migrants van creuar la frontera del Marroc cap a Ceuta, fet que va provocar que el govern espanyol enviés l’exèrcit a controlar la situació.
El 2025 hi va haver frecs entre els dos països per les reivindicacions marroquines sobre el territori, que van arribar després de tres anys de calma.
S’havia arribat a aquesta pau després que el govern socialista de Pedro Sánchez acceptés el projecte del Marroc sobre l’autonomia del Sàhara Occidental, una altra disputa territorial que durant anys va avivar aquesta complicada relació.
Però, per què aquestes ciutats al nord d’Àfrica pertanyen a Espanya?
Com Ceuta i Melilla es van tornar espanyoles: Melilla pertany a Espanya des del segle XV. Ceuta des del XVII.
El 1415, Ceuta era un dels principals ports econòmics i estratègics del món islàmic i durant segles va estar controlada per diverses dinasties berbers i àrabs.
Però aquest mateix any va ser conquerida per Portugal, enmig del procés de reconquesta cristiana que anys més tard acabaria amb els regnes islàmics que durant 700 anys havien dominat la Península Ibèrica.
Més d’un segle després, el 1580, Portugal i Espanya es van unir en una dinastia conjunta coneguda com la Unió Ibèrica, per la qual cosa Ceuta també va passar a formar part del domini espanyol. Un cop dissolta la Unió, el 1640, Espanya es va quedar amb Ceuta.
Durant el regnat dels Reis Catòlics, Espanya va aconseguir conquerir la península derrotant l’últim dels regnes musulmans a Granada.
Per la seva banda, Melilla va ser conquerida per la corona de Castella el 1497. Per mandat dels Reis Catòlics, Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, una flota va acudir a aquesta altra ciutat portuària com a part de la reconquesta espanyola durant la qual, tot just cinc anys abans, havien derrotat l’últim regne musulmà de la península.
Per a molts musulmans, Ceuta i Melilla són un dolorós record de derrota i humiliació davant de les potències europees cristianes.
Per què Ceuta i Melilla són clau per a Espanya
La presència en aquests territoris al nord africà va ser fonamental per a les pretensions expansionistes d’Espanya.
Per a aquesta nació controlar l’entrada al mar Mediterrani a través de l’estret de Gibraltar era una prioritat estratègica.
“Ceuta i Melilla van adquirir molt de valor per la proximitat a la península i la capacitat que brindaven per controlar el pas per l’estret de Gibraltar”, va explicar a BBC Mundo l’historiador Manuel Torres Soriano, de la Universitat Pablo d’Olavide de Sevilla, a Espanya.
Ceuta, just a l’altra banda de l’estret ia penes a 14 quilòmetres de la costa peninsular, servia com una mena de cap del flux comercial i de persones entre les dues ribes.
“Melilla, per altra banda, va atendre la necessitat de comptar amb un port i una base des de la qual sostenir la lluita contra la pirateria. Aquest era un problema enorme per a la seguretat d’Espanya”, va afegir Torres.
Des de llavors, i després de cinc segles de presència ininterrompuda, Espanya considera aquestes dues ciutats com a part integral del seu territori.
“Ara, amb una població estable, Ceuta i Melilla són tan espanyoles com qualsevol altre territori de la península”, va dir Torres.
La posició estratègica d‟aquests enclavaments va ser útil per lluitar contra la pirateria i protegir el comerç marítim.
Enllaç militar
A la primera meitat del segle XX, la geografia estratègica de Ceuta i Melilla tornaria a ser clau per als objectius militars d’Espanya.
Entre el 1912 i el 1956, Espanya i França van tenir a càrrec seu un protectorat al nord d’Àfrica que incloïa grans zones del Marroc actual.
A Espanya li va correspondre la zona nord i sud del país. Però d’aquest protectorat en van quedar excloses Ceuta i Melilla, que van mantenir el seu estatus de territoris espanyols.
“Les dues ciutats es van convertir en l’epicentre de l’administració colonial d’Espanya a l’actual Marroc. Eren la base administrativa i militar per controlar aquest protectorat”, va explicar Torres.
No és casualitat que la Guerra Civil espanyola esclatés el 1936 arran d’un aixecament militar a Melilla.
A Ceuta i Melilla es va produir l’aixecament militar que va donar pas a la Guerra Civil espanyola. A Melilla hi va haver una estàtua del dictador Francisco Franco fins al 2021 (foto del 1987).
Tant allà com a Ceuta, l’Exèrcit espanyol enviava les que probablement eren les seves millors tropes.
“Tot això va influir que les guarnicions aquí destinades es mostressin afins a l’aixecament i portessin la iniciativa a l’esclat de la Guerra Civil”, va dir Torres.
La Guerra Civil espanyola va culminar el 1939 amb la victòria de les tropes franquistes sobre el bàndol republicà.
El protectorat espanyol al nord d’Àfrica no s’acabaria fins al 1956, quan el Marroc va aconseguir la seva independència i va sorgir com l’Estat que avui coneixem. Una zona al sud li va ser lliurada al Marroc el 1958.
Però Ceuta i Melilla van continuar sent espanyoles.
Per què el Marroc les reclama com a seves
Pràcticament des de l’èxit de la independència, el Marroc ha reclamat freqüentment la fi del que ells han considerat una ocupació espanyola a Ceuta i Melilla.
Les seves reivindicacions formen part de la idea del Gran Marroc, per la qual cosa els marroquins reclamen la sobirania sobre aquestes i altres zones del territori nord-africà, inclòs el Sàhara Occidental.
Però quan el Marroc va presentar el cas de Ceuta i Melilla davant les Nacions Unides com a territoris no autònoms pendents per descolonitzar, aquest va ser desestimat.
El Marroc reclama Ceuta i Melilla com a seves malgrat que quan Espanya les va conquistar, aquest país africà no estava constituït com a Estat.
Samir Bennis, analista polític marroquí, va explicar que, després de la independència d’Espanya i França, el Marroc va actuar de bona fe, assumint que la qüestió de Ceuta i Melilla es resoldria de manera amistosa en el futur.
Actualment, Espanya es nega categòricament a mantenir qualsevol negociació sobre aquestes dues ciutats i insisteix que han estat espanyoles durant més de cinc segles i que són part integral de l’Estat espanyol.
Tot i això, Bennis qüestiona la postura espanyola des d’un punt de vista històric.
“Durant la major part de la història, aquests dos enclavaments no van ser considerats com dues ciutats espanyoles completament establertes. El seu estatus ha variat entre fortaleses militars i presidis a l’aire lliure als que enviaven persones a complir sentències per mantenir-les allunyades de la península”, va dir Bennis a la BBC.
Què diu la llei internacional
Experts consultats per BBC Mundo van argumentar que hi ha molta política al voltant de les reivindicacions marroquines sobre Ceuta i Melilla, i que no és només un tema legal.
De fet, aquestes dues ciutats no són els únics territoris que han enfrontat Espanya i el Marroc
Cerca de costas marroquíes, España también controla el peñón de Vélez de la Gomera, el peñón de Alhucemas, las islas Chafarinas y el islote de Perejil.
El juliol del 2002, manifestants marroquins es van aturar a la costa del Marroc davant de l’illot de Perejil amb un cartell que deia: “Demanem l’alliberament de Ceuta i Melilla i tots els altres territoris marroquins ocupats”.
A diferència de Ceuta i Melilla, no hi ha civils en aquests territoris. Vélez de la Gomera acull una base militar, però sense població civil.
“Això és molt important. Per al Marroc sempre seria més fàcil reclamar territoris sense habitants que Ceuta i Melilla”, va explicar a BBC Mundo Jamie Trinidad, expert en llei internacional de la Universitat de Cambridge, al Regne Unit.
“La defensa legal d’Espanya és que aquests territoris es van convertir en espanyols molt abans que el Marroc es convertís en un Estat. I, sota la llei, aquests territoris no són considerats colònies perquè estan perfectament integrats com a ens autònoms dins de la Constitució espanyola”, va afegir l’expert.
Sota la llei internacional, és molt difícil que Ceuta i Melilla passin a formar part del Marroc.
“En termes legals, que aquests territoris són espanyols és una cosa que està força clara. Per al Marroc serà molt difícil canviar aquest estatus, encara que crec que mantindrà les seves reclamacions vives com a estratègia política”, va dir Trinidad.
L’acadèmic opina que per al Marroc és molt més important el Sàhara Occidental que les seves reclamacions sobre Ceuta i Melilla, i encara que compten amb el suport d’organismes com la Unió Africana, es deuen més a un tema emotiu en tractar-se dels dos últims territoris europeus a l’Àfrica continental.
Com es viu a Ceuta i Melilla
Com a ciutats autònomes, Ceuta i Melilla tenen competències semblants a les d’altres autonomies d’Espanya com Catalunya, el País Basc o Andalusia. Però el règim és més aviat un híbrid entre un ajuntament local i una comunitat autònoma.
“Tenen un estatus específic per a les dues ciutats que no es preveu per a cap altre territori. Tenen moltes més competències que un ajuntament però no arriba al nivell d’autonomia i recursos que pot arribar a tenir una comunitat autònoma”, va explicar Torres.
L’Estat espanyol reconeix així el caràcter únic d’aquestes dues ciutats i els atorga molt més pes polític del que haurien tingut si fossin dos mers municipis.
Tot i l’origen marroquí de molts dels seus habitants i el creixement de l’islam, Torres va explicar que fins ara no s’ha generalitzat un problema d’identitat nacional.
“De fet, els espanyols ceutíes i melillencs amb ascendència marroquina se senten més reafirmats en aquesta identitat espanyola per una situació de benestar material i d’accés a dret i llibertats que no es tenen a l’altra banda de la frontera”, va dir Torres.
“Des de la visió majoritària d´aquestes ciutats, les reivindicacions del Marroc s’han sentit com una amenaça, no com una cosa plantejable”, va afegir.
Tot i això, de vegades les dues ciutats se senten abandonades per l’Estat espanyol. Totes dues figuren com les dues darreres en nivell de riquesa per càpita del país, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadístiques.
La seva posició peculiar les fa molt vulnerables al que passa al Marroc i l’economia dels seus habitants depèn en gran mesura del comerç submergit i del contraban que ha fluït a banda i banda de la frontera durant dècades.
A més, són l’únic punt d’entrada terrestre a la UE des d’Àfrica, fet que converteix aquestes ciutats en l’objectiu de milers de migrants cada any.
Una situació que alguns consideren ha estat utilitzada pel Marroc com a arma política.
A la primavera del 2021, uns 8.000 migrants van creuar la frontera en un sol dia. Aleshores, es va especular que guàrdies marroquines havien fet els ulls grossos per obrir-los pas. L’incident va desembocar en una greu crisi diplomàtica entre Espanya i el Marroc, cosa que va provocar que el govern espanyol enviés reforços a les seves fronteres.
Gairebé un any més tard, almenys 23 immigrants van morir i altres van resultar ferits quan una gran multitud va intentar travessar Melilla, encara que organitzacions de drets humans van elevar la xifra de morts a 37.
L’incident es va produir quan un ampli dispositiu de forces marroquines va intentar aturar els migrants amb porres, gasos lacrimògens i pilotes de goma.
El març del 2020, les fronteres marroquines es van tancar amb aquestes dues ciutats per la pandèmia del coronavirus i no van reobrir fins a dos anys després. Durant les restriccions, l’economia dels seus veïns va patir i es va evidenciar encara més la dependència del país africà.
L’Observatori de Ceuta i Melilla ha demanat al govern espanyol mesures contundents per canviar el model econòmic d’aquestes ciutats, disminuir la dependència amb el Marroc i impedir crisis futures.
“Melilla i Ceuta es troben davant d’una crisi d’extraordinària serietat, agreujada en grau summe per la seva dependència econòmica del Marroc. Alguns analistes de prestigi estimen que, sota certes circumstàncies, la no sostenibilitat de Melilla i Ceuta suposa un risc per als interessos d’Espanya”, va concloure un dels informes de l’Observatori.
Una nova etapa?
Amb el reconeixement espanyol del pla d’autonomia marroquina sobre el Sàhara Occidental a finals de març del 2022, la relació entre els dos països va fer un gir considerable.
Aquesta regió estratègica al nord-oest d’Àfrica va ser colònia espanyola fins al 1975 i des d’aleshores porta immersa en un conflicte per definir el seu estatus. D’una banda, el poble sahrauí demana ser un país independent i, de l’altra, el Marroc considera que aquest territori li pertany
Nacions Unides va establir el 1991 la Minurso, una missió especial amb l’objectiu de celebrar un referèndum en què el poble sahrauí pugui triar entre la independència o l’adhesió al Marroc. Tanmateix, fins ara no ha estat possible organitzar la consulta.
Per primera vegada en molts anys, Espanya va trencar la neutralitat sobre la situació d’aquest territori, guanyant-se crítiques internes i obrint un altre embolic diplomàtic amb Algèria, un rival històric del Marroc que defensa l’alternativa sahrauí al conflicte
La posició d’Espanya ha suposat una millora indubtable en la relació amb el Marroc que per a molts també podria alleujar el reclam marroquí sobre Ceuta i Melilla.
Tot i que Carlos Echeverría, director de l’Observatori de Ceuta i Melilla i professor de relacions internacionals a la Universitat Nacional d’Educació a Distància, opina que “aquesta situació no canvia en absolut”.
“Encara que el missatge de les autoritats espanyoles vagi en la direcció contrària, que el Marroc renunciï al reclam sobre Ceuta i Melilla no s’ha deixat per escrit enlloc”, va dir Echeverría a BBC Mundo.
Font: BBC (Aquest article va ser publicat originalment el maig del 2022 i actualitzat el juliol del 2026 arran d’una massiva onada de migrants que van creuar la frontera entre el Marroc i Ceuta).
“Aquesta proposta dels dissabtes a la nit, a més, se serveix en una sala acollidora, en un menjador de llums càlides on la fusta i la pedra són omnipresents. Pels concerts en directe, els comensals asseuran en butaques còmodes o a peu de gespa, a l’exterior, a tocar de la piscina il·luminada. I serà una iniciativa amb capacitat màxima per a 200 persones, amb un preu tancat que inclourà tots els serveis”.
Toni Barranco al restaurant La Masia 📷Jordi Pardinilla
Jordi Pardinilla Llivia ✍️La proposta arriba de la mà de l’empresari Antoni Barranco que ha renovat i ampliat l’oferta gastronòmica del restaurant ubicat al costat del camping Stel i li ha donat un nou impuls, amb una iniciativa única a la Cerdanya.
Les nits de dissabte de juliol i agost, a la Cerdanya, gaudiran d’un nou atractiu i una proposta gastronòmica, lúdica i cultural única. Un format exclusiu pels comensals que hagin reservat taula al restaurant La Masia de la Cerdanya, a la carretera de Llívia (al costat del càmping Stel), on podran delectar-se d’una cuina de muntanya -dotat amb una cuina de carbó Josper-, de proximitat i qualitat, i alhora gaudir de música en directe a l’aire lliure, oferta per artistes recone-guts o que comencen a tenir renom en l’escenari musical del país.
Aquesta proposta dels dissabtes a la nit, a més, se serveix en una sala acollidora, en un menjador de llums càlides on la fusta i la pedra són omnipresents. Pels concerts en directe, els comensals asseuran en butaques còmodes o a peu de gespa, a l’exterior, a tocar de la piscina il·luminada. I serà una iniciativa amb capacitat màxima per a 200 persones, amb un preu tancat que inclourà tots els serveis.
La iniciativa ha sorgit de l’empresari Antoni que s’ha establert a la Cerdanya amb la il·lusió de qui sap que té un projecte engrescador per endavant. Barranco, vinculat d’anys al món de la pastisseria i amb tradició comercial d’una nissaga familiar lligada als colmados (petits comerços de comestibles), ha agafat la gestió del restaurant amb la voluntat de situar La Masia entre un dels referents gastronòmics de la Cerdanya.
Dues zones separades, dins del mateix establiment, que ofereix menús, arrossos exquisits i cartes diferents, per a clients de gustos diversos, des de les tapes clàssiques a les cartes més exclusives.
La Masia va obrir portes aquest mes de juny, després d’una reforma destacada de l’establiment. D’ençà de la seva obertura, ja ha rebut els elogis per la cuina i el servei que ofereix.
BELLATERRA.CAT 