LLUIS TORRES ✍️ A Bellaterra, la collita de kumquats té lloc principalment a l’hivern, des de finals de novembre fins a l’abril, depenent de les varietats i les condicions climàtiques locals. La collita pot allargar-se fins a l’abril o el maig. El senyal que el fruit està a punt per ser collit: la seva pell ha de tenir un bon color (taronja brillant o groc ataronjat segons la varietat) i s’ha de desprendre fàcilment de l’arbre amb un lleuger moviment detorsió.
ELS SEUS BENEFICIS
El kumquat és una autèntica font de beneficis per a la salut: és ric en vitamina C, antioxidants, fibra i minerals essencials. Consumir-lo ajuda a enfortir el sistema immunitari, afavoreix la digestió i promou una pell sana. La mel, per la seva banda, endolceix la preparació i és un gran substitut del sucre refinat. L’ús de pomes en melmelades proporciona un agent gelificant natural, eliminant la necessitat d’agar-agar.
Aquesta melmelada és, doncs, una opció saludable, energitzant i saborosa, ideal per donar suport al cos a l’hivern.
EN PASTISSERIA
La melmelada de kumquat és un recurs creatiu en rebosteria. Millora les torrades d’esmorzar, és un farcit meravellós per a pastissos o galetes de mantega. La seva aroma agra afegeix un toc deliciós als pastissos de formatge, postres o iogurt. La seva textura i sabor únics aporten una nota original i vibrant a totes les teves creacions dolces.
INGREDIETS
(Per a un pot de melmelada)
500 g de kumquats madurs
1 poma reineta (per a la pectina natural)
100 a 150 g de sucre (ajusteu-la segons el vostre gust i l’acidesa de la fruita)
El suc d’1 llimona
Una mica d’aigua mineral
Temps de preparació aprox. 1 hora
El kumquat, aquest petit cítric d’origen asiàtic, és apreciat pel seu sabor únic, alhora àcid i dolç, i per la seva pela fina, que es gaudeix juntament amb el fruit. Per realçar aquest petit tresor, la melmelada de kumquat i mel ofereix una alternativa natural i fragant a les receptes tradicionals. Fàcil de fer, destaca la riquesa aromàtica del kumquat i la dolçor de la mel, per a un resultat saludable, deliciós i original per incorporar a la vostra rutina diària.
Per untar sobre torrades al matí, sobre un pastís, dins d’unes postres, aquesta melmelada sense sucre refinat ens permet conservar les nostres fruites de temporada i gaudir dels seus sabors durant tot l’any.
“Des de dilluns 18 de maig es pot fer servir Bizum per pagar en comerços físics, encara que la seva implantació es farà de manera progressiva al llarg del 2026″.
El pagament amb Bizum ja està disponible a botigues i comerços. El popular sistema de transferències a través del mòbil vol fer un pas més en la seva implantació a Espanya. Després d’establir-se com l’opció principal per passar diners entre particulars, fins i tot conquerint en llenguatge col·loquial amb expressions com “et faig un Bizum”, ara li arriba el moment de rendibilitzar aquest reconeixement. Com? Llançant al mercat la seva nova forma de pagament a comerços i botigues físiques.
O dit d’una altra manera: Bizum es llança a competir directament amb Google Pay i Apple Pay com a principal mètode de pagament a través del telèfon. Ho fa des de dilluns passat 18 de maig, encara que la seva implantació es preveu progressiva. Les primeres entitats bancàries a operar amb aquest nou sistema han estat CaixaBank, Banc Sabadell i Bankinter. Tot i això, està previst que la resta els segueixin a final d’any. De la mateixa manera, també els comerços han d’anar acceptant aquest mètode de pagament a poc a poc, per a això han d’actualitzar els seus datàfons. Tenint en compte que estem parlant de transaccions econòmiques, una mica de desconfiança és fins i tot necessària. Per això, abans de llançar-se als braços de la nova tecnologia, és normal preguntar-se: és segur pagar amb Bizum?
És segur pagar amb Bizum?
El primer de tot és comprendre què és exactament Bizum. En allò nominal, Bizum és una marca propietat de Societat de Procediments de Pagament S.L, una empresa fundada per les principals entitats bancàries espanyoles. És a dir, són els mateixos bancs els que han desenvolupat aquesta tecnologia, cosa que dóna una certa pàtina de seguretat a l’hora de fer-la servir en el nostre dia a dia.
No obstant això, és de justícia assegurar que el sistema de pagament 100% segur probablement no existeixi: cal comprendre el mecanisme de Bizum Pay per saber on poden existir riscos potencials. En essència, pagar amb Bizum en comerços és el mateix gest que pagar amb el mòbil. La idea és acostar el telèfon al terminal i, mitjançant la tecnologia NFC, es traslladen les dades necessàries per fer el pagament sempre que el telèfon estigui desbloquejat. És el mateix que passa amb Google Pay o Apple Pay, i en aquest sentit té els mateixos riscos. La gran diferència, per tant, no és tant en el moment d’acostar el mòbil al datàfon, sinó en el que passa després amb el pagament.
La diferència de pagar amb Bizum o targeta
Els pagaments amb targeta es realitzen majoritàriament a través de les xarxes de Visa o MasterCard. Això fa que, per dir-ho de manera col·loquial, els diners passin per ells abans de transferir-se del compte de l’usuari al comerç. Sobre el paper, aquest pas intermedi és en realitat una capa extra de seguretat, ja que ambdues empreses tenen implementats complexos sistemes antifrau, testats amb el pas del temps, així com protocols específics destinats a les reclamacions o devolucions quan existeix algun problema amb una transacció.
“En aquestes coordenades cal situar el projecte imperial d’ubicar-hi l’exili austriacista. Però el projecte de colonització obeïa també, pel que fa als refugiats hispànics, a una dinàmica pròpia i a una conjuntura ben precisa, derivada de la pèrdua de Nàpols i Sicília“.
Aquesta imatge mostra un gravat acolorit del segle XVII atribuït a l’artista flamenc Gaspar Bouttats . Representa la ciutat fortificada de Temeswar (l’actual Timișoara, a Romania) durant el període d’ocupació otomana. 📷 Museu Nacional del Banat de Timisoara
La proposta va sorgir en el mateix entorn del Consell d’Espanya. Ja és present en un document redactat l’estiu o la tardor de 1734. L’autor, després de repassar els càrrecs que quedaven vacants per la pèrdua de Nàpols i Sicília, i de proposar l’establiment de mitja paga per als funcionaris inactius i de rendes suficients per a la noblesa, afirmava:
Los que son capazes de cultivar las tierras y hazer sus industrias en ganados y otras cosas, podrán establezerse en Ungría. […] Podrán formarse dos poblaciones o colonias, cada una de ducientas familias, dando a cada cabeza de ellas un propor-cionado terreno para su cultivo, y distribuiendo en ellas por una vez el capital, o ayuda, de mil florines a cada cabeza de familia. […] Este méthodo, executado por los romanos en su Imperio y por los españoles en las Indias, es de successiva utilidad, y más en el Reyno de Ungría, donde hay terrenos vacuos y tanta despoblación.
L’acord d’establiment d’una colònia espanyola al Banat es va prendre en una conferència imperial celebrada a Viena el 4 d’octubre de 1734. S’havia d’anomenar Nova Barcelona i, com a segon nom, Carlobagen. Cal dir que el marquès de Rialp i el president del Consell d’Espanya, comte de Montesanto, s’oposaren a l’acord -que preveia una caràcter molt més ampli, des del punt de vista social, quant a la composició dels colonitzadors. 102
Les llistes dels enviats al Banat van ser elaborades pel funcionari del Consell d’Espanya Miguel de Solá-Piloa. La primera d’elles incloïa setanta-quatre famílies en total, 325 persones, entre les quals figuraven cent infants i un sacerdot. El primer contingent d’exiliats arribà al Banat vers la tardor de 1735.103 Havien sortit de Viena, en vaixell, tot recalant a Buda i Belgrad. Dos nous combois hi van arribar a la primavera i al juliol del 1736, el primer dels quals amb nou naus. A la fi d’aquell any, 157 famílies espanyoles ja es trobaven al Banat. Tot i que, segons les llistes de matrícula, havien d’arribar-hi 852 persones, la xifra real degué ser inferior a les vuit-centes.
La destinació del Banat no podia aixecar precisament passions entre els emigrants. És molt probable que el grup que s’hi aplegà. respongués exclusivament a aquells que rebien assistències mensuals del Consell d’Espanya -un col·lectiu que ja hem vist que havia estat mobilitzat en una altra ocasió, i que amb la pèrdua de Nàpols i Sicília havia augmentat considerablement. Els qui havien trobat altres formes de sobreviure, segurament no es van sentir atrets per la nova destinació, ni degueren forçar-los a traslladar-s’hi. Al capdavall, com hem assenyalat, per a l’Imperi la colonització era, en primer lloc, un afer fiscal i, en última instància, d’ordre públic.
Un cens de data imprecisa facilita una primera llista, amb quaranta-quatre noms de caps de casa, ordenats segons el seu grau militar, com era habitual entre els dietaristes del Consell d’Espanya de Viena. 105 Hi són esmentats vint-i-tres homes, tretze dones vídues i vuit orfes (tres nens i cinc nenes). Entre d’altres oficials, esmentem el general comte d’Ulloa i els capitans Jaume Casamitjana, Josep Badia i Salvador Casanovas. Les comtesses d’Ibarra i de Colberg encapçalen les dones viudes.
Un altre cens, probablement de 1737, esmenta més de 250 caps de casa, gairebé vuitanta dels quals són dones, vídues o orfenes, 106. A tall d’exemple, citem alguns personatges de cognoms ben sonors per a tots els qui coneixen els principals episodis de la guerra de Successió. Els reproduïm de la mateixa manera com apareixen al text original, que barreja l’italià i l’alemany: Theresia, Ignatio i Giacomo Abadal, grafin Ayala, marchese Boïl, Paula, Rosalia i Franz Bach de Roda, Josepha Barcelló, Francesco Castelví, tenente colonello Carrasquet, marchese de Velasco Liedena, Johan Baptist Moraguas, Vincenz Solá-Piloa, Escolástica Sánchez della Cerda, Anton Verneda, capitaneo Villarroel, grafin Catharina Ybarra.
Una nou document, posterior al juny de 1737 aporta noves llistes. La primera es refereix als caps de família arribats recentment al Banat, che non sono in alcuna delle liste precedenti». Esmenta vint noms de caps de casa, entre els quals quatre dones, a més de dos orfes. Hi apareixen, entre d’altres, els joves germans Josep Rafael Nebot, que servien de cadets, i la baronessa Maria Clara de Verdaguer, vídua del funcionari Jaume Verdaguer. En aquest cas, a més, de manera excepcional, s’anota el nombre de fills dels dinou funcionaris («politici») que apareixen a la llista. Cinc tenen cinc fills; sis en tenen quatre; set en tenen tres, i un en té dos.
La segona i la tercera llistes d’aquest document ens informen de les persones a qui ha estat concedit el cobrament d’ajuts encara que no resideixin al Banat de Temesvar. S’hi esmenta un total de quaranta-quatre caps de casa, dels quals onze són dones, a més de dos orfes i dues òrfenes. S’especifica que sis adults tenen fills: tres en tenen un; i els altres tres en tenen dos, quatre i sis, respectivament. Aquest darrer és Francesc Bach de Roda. Altres membres de nissagues força conegudes són Paula Bach de Roda, la vídua Felipa Albiach i l’òrfena Teresa Albiach i Vicente de Solá-Piloa.
Finalment, la quarta llista anota les vídues i orfes recents, als quals es concedeixen ajudes per compensar la pèrdua dels ingres-sos que cobrava el marit o pare difunt. Cal suposar que en tots els casos l’home ha mort al Banat. S’hi esmenten dotze noms, cor-responents a deu dones (vídues o òrfenes) i dos homes (orfes). Entre les primeres cal citar Elisabet Ferran, vídua del tinent Joan Baltasar Ferran, i Maria Gutiérrez, que té sis fills al seu càrrec.
Zoltan Fallenbüchl ha ressenyat algunes de les característiques del col·lectiu que va arribar al Banat. Hi predominaven els catalans, seguits pels originaris dels altres estats de la Corona d’Aragó. La presència de napolitans i sicilians se situava al voltant del 10 o el 15%. L’edat mitjana dels colons era elevada, ja que la majoria eren supervivents de la guerra de Successió. D’infants n’hi havia al voltant de 250, majoritàriament nascuts en terres de l’Imperi. Eren força nombroses les famílies formades exclusivament per dos membres, i les persones soles vidus o vídues.
Les característiques socials dels colons del Banat apareixen clarament dibuixades en una llista d’aspirants, que en concreta sovint origen, edat, salut i aptituds laborals. El títol del document resulta particularment revelador.
Lista de sogetti spagnoli ed italiani d’ogni sorte, li quali doppo l’espedizione di quelli che sono stati transportati in Temeswar chiedono, e posono essere spediti colà, nell’estesa maniera. E veramente sono quasi tutti di quelli che sempre sono andati, e vanno, a domandarse la lemosina da S.M.C.C., e devono mendicare per non morire di fame.
El text esmenta 122 caps de casa, tots ells homes, i n’especifica el lloc d’origen de 105. D’aquests, seixanta-tres provenen de la Corona d’Aragó (60%): trenta-tres són catalans, setze valencians, dotze aragonesos, un mallorquí i un sard. S’esmenten també deu castellans, tres andalusos, un lleonès, un biscaí, un navarrès i un canari. Els provinents d’Itàlia són divuit: onze napolitans, quatre milanesos, un sicilià, un mantuà i un savoià. També apareixen tres portuguesos i un alemany, que «fù caporale e sargente nel Regimento Gabes [Galve] […], doppo passò a Napoli con Carrasquet, dove fu fatto prigionero di guerra».
Pel que fa a les edats, s’especifiquen en noranta-set casos. El col·lectiu més nombrós, aplicant talls decennals, és el situat entre quaranta i quaranta-nou anys, i inclou trenta-dos homes. El segueixen el de cinquanta a cinquanta-nou anys -vint-i-set-, i el format pels majors de seixanta anys quinze. Catorze se situen entre trenta i trenta-nou anys, sis es troben a la vintena, i tres tenen edats. inferiors als vint anys. L’estructura d’edats respon, doncs, majoritàriament a un perfil de persones que, en el moment de la pèrdua de Barcelona, havien assolit com a mínim els vint anys.
Pel que fa als qui especifiquen el seu estat civil, destaca el gran nombre d’homes, vidus o solters, que viuen sols (trenta-dos). La xifra havia de ser, però, fins i tot més alta, ja que molt probablement es trobaven en aquesta condició tots aquells que no expliciten nombroses les famílies formades exclusivament per dos membres, i les persones soles vidus o vídues.
Hans Gabriel Jentzsch va ser un pintor, artista gràfic, il·lustrador i caricaturista alemany (1862 Dresden-Löbtau – 1930 Munic). Hans va néixer en una família de fusters i inicialment va aprendre a pintar porcellana. De 1881 a 1887 va estudiar a l’Acadèmia de Dresden (1881-87) amb Alfred Hildenbrandt i Ferdinand Pauwels.
Hans Gabriel Jentzsch va ser un pintor, artista gràfic, il·lustrador i caricaturista alemany (1862 Dresden-Löbtau – 1930 Munic).
El 1885, Hans va rebre una medalla d’or per la seva pintura de gènere. El 1889 es va traslladar a Munic i el 1903 a Pasing. A partir de 1891, Jentzsch va exposar a Dresden, Berlín i a les exposicions anuals del Palau de Vidre de Munic, on va obtenir un gran èxit, i a causa de la gran demanda del seu art, també va poder vendre litografies de les seves obres. També va ser membre de la Cooperativa d’Artistes de Munic i de l’Associació de Belles Artistes del Reich d’Alemanya. La pintura de gènere “Pelegrinatge” de Jentzsch és una representació d’una processó religiosa a través d’un paisatge rocós. La composició condueix la mirada a través d’una vall verda amb arbres i roques fins a un senyor gran, i després cap a persones que sostenen paraigües i una bandera vermella contra una paret rocosa parcialment il·luminada amb arbres i un cel en moviment a sobre. A la part inferior dreta de la pintura, hi ha unes paraules escrites i la traducció és: “Els pelegrins es mantenen com si estiguessin per travessar la vall amb corbata de llaç, et saludaran brillantment amb el doble cant, el vast Déu del jardí”.
Aquesta obra d’art és una pintura a l’oli titulada “O alte Burschenherrlichkeit” (Oh, vella glòria estudiantil), creada originalment cap al 1905 pel cèlebre pintor, il·lustrador i caricaturista alemany Hans Gabriel Jentzsch (1862–1930). Característiques de l’obra Temàtica: L’obra s’emmarca dins de la pintura de gènere i reflecteix de manera nostàlgica les reunions de les antigues fraternitats d’estudiants germàniques (Burschenschaften). Escena: Representa una trobada en una taverna d’estil tradicional on un home gran toca una guitarra romàntica davant d’una taula, envoltat de companys i d’un servent que serveix beguda, rememorant els records de la seva joventut. Estil: Detallisme costumista propi de l’escola de Múnic, amb influències de l’època Biedermeier, combinant l’ambientació acollidora amb un toc lleugerament satíric o caricaturesc en les expressions.
“El mes d’octubre del 1734 es prengué a Viena l’acord d’establir una colònia hispànica al Banat de Temesvar. Aquesta decisió fou presa davant l’increment del nombre d’exiliats austriacistes a Viena un cop perduts els estats imperials d’Itàlia i la necessitat de l’imperi de repoblar els territoris conquerits als turcs. A la Nova Barcelona, l’actual Zrenjanin, hi va anar a parar un col•lectiu format principalment per catalans que no disposaven de recursos propis. L’intent d’assentament fracassà per les dures condicions de vida”.
Anton Hoffmann 1766 Dibuix acolorit sobre paper 30 x 53 cm Östa/Finanz-und Hoffkammerarchiv, Viena, Àustria, O-39
HONGRIA I LA FRONTERA MILITAR. LA NOVA BARCELONA DEL BANAT DE TEMESVAR
Els tres regiments hispànics de cavalleria s’instal·laren a Hongria en una data molt precoç, el juny de 1714. Poc després arribaren també els dos regiments d’infanteria, que d’entrada havien estat destinats a Estíria i Caríntia, respectivament. Les condicions físiques del país són extremes, cosa que dificultà l’aclimatació de la tropa i, més endavant, de la població civil. Situada al centre de la plana Pannònica, amb nombroses zones pantanes i àmplies àrees despoblades, Hongria es caracteritza per un clima continental. Les temperatures poden assolir els quaranta graus a l’agost, i se situen més avall dels trenta sota zero a l’hivern.
Els regiments de cavalleria van ser situats dentrada a Zalma, prop de Buda. Era una zona pantanosa, de «situació malsana», com diu Castellví, cosa que va provocar, en tan sols quatre mesos, la mort de dos-cents dels expedicionairs, «entre homes, dones i nens».92
Els regiments hispànics van ser utilitzats en la tercera guerra turca (1716-1718). Van jugar un paper important a totes les campanyes i van destacar en els fets bèl·lics més notables -en especial, la batalla de Peterwardein i els setges victoriosos de Temesvar i Belgrad. També hi participarà un cos de voluntaris, majoritàriament catalans, comandat per Manuel Desvalls, que havia estat el darrer governador de Cardona. Altres oficials i soldats es van incorporar als regiments espanyols en qualitat d’agregats.” En un altre capítol ens extendrem sobre els principals esdeveniments d’aquella guerra protagonitzats pels exiliats.
Pel que fa a la població civil i als oficials jubilats, ja hem ressenyat l’estada efímera a Buda de 395 pensionistes (octubre de 1717-febrer de 1719). El confinament d’aquest col·lectiu a Hongria obeïa al desig d’allunyar-lo de la cort, però també als projectes imperials de repoblar Buda, que ja aleshores havia esdevingut el centre neuràlgic de la plana húngara recentment conquerida. El fracas d’aquesta iniciativa, amb el retorn massiu dels desterrats a Viena, confirma les carències insalvables de la intendència imperial i les dificultats de l’aclimatació.
Entre les 342 persones que cobraven una assistència mensual del Consell d’Espanya a Viena el 1725, tot just 26 residien a Buda oa altres parts d’Hongria (un 7,6% del total).94 És probable que no tots s’hi haguessin desplaçat voluntàriament. Així, sovintegen els qui havien tingut dificultats per demostrar el seu historial militar. N’esmentem, entre d’altres, el capità Francesc Llanes, que «no té palès ni cap altre document»; el tinent aragonès José Salón, el qual <<<no presenta papers, i els informes que se’n tenen són contraris»; el tinent català Esteve Maimà, que “no presenta més document”; i el tinent aragonès Valero de la Guàrdia, que vaig servir a la defensa de Barcelona i Mallorca, però a qui el marquès de Rubí «no li va expedir palès».
Les dificultats que afectaren els resistents de Barcelona i de Mallorca perquè l’administració imperial reconegués els seus mèrits van ser denunciades fins i tot per Juan Amor de Soria, una figura. clau a la Secretària del Despatx Universal del marquès de Rialp. Com recordà Amor de Sòria,
La ciutat de Barcelona tenia privilegi per fer oficials i que els va fer en defensa dels drets de S. M. C. C., finalment que el marquès de Rubí a Mallorca tenia plenipotència per formar regiments, crear generals i altres oficials. 95
Altres residents a Hongria havien seguit carreres militars més o menys irregulars o excèntriques, com el català Josep Corrons, que fou sergent major de la plaça de Gibraltar des de 1709 fins a 1719, quan fou cessat pels britànics; o el caporal furrier Diego Sanz, que va ser despedat del regiment Còrdova el 1718, segons es diu, «per no saber la llengua alemanya cosa que ens sembla si més no sorprenent. D’alguna manera, també podríem incloure en aquest col·lectiu el coronel Pere Joan Barceló i alguns dels seus oficials, que van arribar a Viena el 1721.
D’altres probablement havien estat estranyats de la capital per delictes greus, com el tinent aragonès Francisco Mateu, el qual, a més de «no presenta[r] patente», es veié complicat en uns assassinats a Gènova el 1715 («fue uno de los officiales que mataron los esbirros»). O s’hi havien desplaçat en circumstàncies particularment dramàtiques, com Juana Párraga: «Doña Juana Párraga es castellana y viuda del theniente Párraga, al qual mató en esta corte [Viena] el theniente coronel de fusileros Joseph Masip. Y ella está en Ungría.>>>
D’altra banda, segons Zoltan Fallenbüchl, entre juliol de 1722 i juny de 1723, almenys deu exiliats van obtenir la nacionalitat hongaresa, juntament amb la intitulació de baró o de comte del regne. L’historiador esmenta, entre d’altres, el comte de Santa Cruz, el coronel Alfonso Díez de Aux, l’oficial del Consell d’Espanya Juan Tomàs de Peralta, Jaume Verdaguer i el marquès de Rialp, secretari de Despatx Universal. També rebé aquesta intitulació el seu cunyat Joan Francesc Verneda.9% Tots ells residien a Viena. Com és obvi, la naturalització hongaresa no obeïa al desig de residir al país, sinó a la concessió de feus o rendes que estaven vedats als estrangers.
Sabem també que alguns exiliats van tenir un important protagonisme en la fundació de la reial fàbrica de tabac de Pressburg (Pozsony). Aquesta i la seva homòloga austríaca, fundada el 1722-seguien el model de la fàbrica de Sevilla i van reportar importants ingressos a l’erari imperial. El 1735 treballaven a la fàbrica de tabac de Pressburg l’aragonès José López y Aragón i el valencià Josep Grau, 98
Després de la pèrdua de Nàpols i Sicília, l’aglomeració d’exiliats a Viena va portar les autoritats imperials a concebre el projecte de colonització del Banat de Temesvar. Es pretenia, d’una banda, disminuir les despeses de la monarquia derivades de la pèrdua d’aquells regnes, on molts exiliats havien tingut assignades les pensions per espai de vint anys; i, d’altra banda, evitar els conflictes que la nova emigració generava a Viena. El projecte es realitzà entre 1735 i 1738, quan es fundà una ciutat anomenada Nova Barcelona, o Carlobagen, de vida efímera.” En un altre capítol ens estendrem sobre la gènesi intel·lectual d’aquella empresa. Ens pertoca ara, però, presentar alguns aspectes de la seva ubicació geogràfica, del seu desenvolupament i també de les característiques dels pobladors que hi participaren.
Com ja hem assenyalat, el Banat de Temesvar va ser conquerit en la tercera guerra turca (1716-1718), i tot seguit va ser posat sota el govern directe de l’administració central de Viena. Així, com la resta de territoris assimilats a la Frontera militar, el Hofkriegsrat, o Consell de Guerra, i la Hofkammer, o Cambra Imperial, van concentrar-hi totes les atribucions militars, polítiques i fiscals. Aquest fet afegia una particular característica de gran interès per a l’assentament dels exiliats: la inexistència de lleis o constitucions que contemplessin prohibicions d’estrangeria.
El Banat comprèn l’àrea delimitada pels rius Danubi, Tisza i Maros. La seva ciutat més important és Temesvar (Timisoara en romanès). En el moment de la conquesta hi vivien unes tres-centes mil persones, majoritàriament d’ètnia romanesa. Tanmateix, durant les dècades de 1720 i 1730 el Banat va viure un intens procés de repoblament, sota la direcció del general comte Claude Florimond Mercy-Argenteau. A diferència, doncs, del que s’havia esdevingut en altres zones de la Frontera militar, el Banat va ser considerat una àrea prioritària de desenvolupament econòmic i de colonització, probablement a causa de la riquesa del seu sòl.
A les ordres de Mercy, i mitjançant els esforços coordinats del Hofkriegsrat i de la Hofkammer, el Banat va rebre ben aviat desenes de milers de nous pobladors d’ètnies diverses, especialment alemanys provinents de la regió del Rin. La colonització del Banat, en aquell període, pot ser considerada també un experiment en la línia del corrent de pensament anomenat cameralisme, que aleshores predominava a la cort vienesa. Com ha assenyalat Charles W. Ingrao, el cameralisme combinava aspectes mercantilistes i preil·lustrats, com ara l’interès per la racionalització de l’administració i de les finances, la defensa d’un paper actiu de l’estat en el desenvolupament econòmic i una certa secularització.
Zrenjanin (en serbi Зрењанин, latinitzat Zreñanin, hongarès: Nagybecskerek) és una ciutat de Sèrbia, capital del districte de Banat Central, a la província de Voivodina. Situada a la vora del riu Begej, a 47 quilòmetres de Nova Sad, la seva població l’any 2002 era de 79 545 habitants.
Sinopsi: “Una història autèntica sobre el silenci, la memòria i el perdó”.
«Mavi Doñate ha encertat a escriure un d’aquells llibres necessaris que omplen buits, esmenen oblits i reparen injustícies». Del pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón.
Gabriel va ser un de tants homes a qui la guerra civil va robar la joventut. El 1937 va ser capturat per soldats nacionals, empresonat i jutjat per «adhesió a la rebel·lió» amb els testimonis de vuit veïns del seu poble. El fiscal va sol·licitar per a ell la pena de mort i va acabar condemnat a trenta anys de presó, dels quals va fer quatre i alguns mesos en condicions infrahumanes.
El 1941 va recuperar la llibertat vigilada pel nou règim i va tornar a casa en silenci, confinant els records més foscos de la seva tancada entre les pàgines d’un diari de tapes marrons. Mentre a Espanya començaven a bufar vents de canvi, Gabriel avivava els caliu de la seva memòria perquè el seu patiment i el de tants altres com ell no quedessin reduïts a cendres i esborrats per sempre de la Història.
Cuéntame el olvido és el retrobament de Mavi Doñate amb el seu avi Gabriel. A partir de la lectura del seu diari en què descobreix que ell sempre va saber els noms d’aquells que el van denunciar, emprèn una emocionant investigació històrica i familiar que ret homenatge als homes i les dones per als quals la guerra no va acabar el 1939 i les vides del qual es van perdre entre les trinxeres, l’exili i les presons. La cerca, dirigida amb pols periodístic ferm i delicat, ens situa davant d’algunes veritats incòmodes i ens adverteix del perillós efecte de la desmemòria col·lectiva en les generacions futures.
María Victoria Doñate Herranz (Saragossa, 22 octubre 1971) és una periodista espanyola corresponsal de Radio Televisió Espanyola (RTVE) a Àsia-Pacífic. Per la seva cobertura sobre la epidèmia del coronavirus des de la Xina, al març de 2020 es va anunciar que rebrà el Premi de Periodisme Digital “José Manuel Porquet”.
Doñate es va llicenciar en Periodisme per la Universitat de Navarra en 1994. La seva carrera professional la va començar en l’agència de notícies Agencia EFE i, posteriorment, va treballar com a redactora del periòdic Heraldo de Aragón, així com per les emissores de ràdio Onda Cero i Radio Nacional de España. En 1997, va formar part de l’equip fundador del canal de televisió 24 Horas de Televisió Espanyola (TVE).
Un parell d’anys després, en 1999, Doñate es va incorporar al Telenotícies, l’espai informatiu de TVE, on va cobrir informació d’Interior i Tribunals, Política, i periodisme de Recerca. Des de 2008, va ser reportera de la secció de Societat, on es va encarregar de l’àrea de Recerca i Successos. A l’abril de 2014, va ser nomenada subdirectora de l’àrea de Societat.
Doñate ha estat enviada especial a cims de política de Seguretat i Immigració de la Unió Europea, així com a l’elecció del papa Francesc el 2013. També va cobrir en 2007 el terratrèmol del Perú, en 2011 el terratrèmol de Lorca i, a l’abril de 2015, el terratrèmol del Nepal. A part de la seva labor periodística, Doñate és professora de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat de Montevideo, i imparteix seminaris a l’Institut de Ràdio Televisió Espanyola.
“Les seves arrels alliberen compostos que mantenen a ratlla aquests cucs microscòpics que fan malbé les arrels de cultius com ara tomàquets o pebrots”.
Calèndula en un hort de tomaqueres de Bellaterra
LLUIS TORRES ✍️ La calèndula (Calendula officinalis) és una de les flors més valuoses per a l’hort. Actua com un escut natural en atraure insectes pol·linitzadors i depredadors de plagues, controlar els nematodes del sòl i servir com a planta trampa. A més, és molt resistent i s’autosembra fàcilment.
Beneficis principals a l’hort:
Atracció de fauna útil: Crida a abelles, marietes, crisopes i sírfids, que ajuden a combatre plagues com pugons, àcars i erugues.
Control de nematodes:
Les seves arrels alliberen compostos que mantenen a ratlla aquests cucs microscòpics que fan malbé les arrels de cultius com ara tomàquets o pebrots.
Planta trampa i repel·lent: Desvia l’atenció de plagues com el pugó i la mosca blanca, protegint la resta de les hortalisses.
Millora del sòl:
En descompondre’s, les arrels aporten fòsfor i matèria orgànica, millorant l’estructura del terreny.
LLUIS TORRES ✍️ Compartim la recepta històrica de Bunyols de Poma del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona. El pastisser Pepitu feia uns dolços inoblidables com el gegant Milfulles de crema, Prunes al l’Armagnac, Biscuit amb xocolata calenta, els Souflés de llimona, xocolata, Grand Mariner, etc., Flam d’ou flamejat al Rom i el prestigiós Crêpes Suzette que es finalitzaven davant del client. Quina gran escola ens varen deixar aquell equip de professionals de sala dirigit pel Maître Casas i els xefs Belmonte, Urgell, Gorro i Valls!!
Bunyols de poma sense flamejar amb Cointreau
INGREDIENTS
Pomes (millor reinetes) Licor Cointreau Sucre al gust Aigua mineral Una llimona 200 grams de farina Un quart de litre de llet Dos ous ecològics del 0 Un pols de sal
ELABORACIÓ
Peleu les pomes, traieu-ne el cor i talleu-les a rodelles. Poseu-les en un recipient amb, sucre, pela de llimona i un xic d’aigua i Cointreau fent-les macerar durant unes dues hores aproximadament.
Feu una pasta amb la farina, la llet, el pols de sal i els rovells. Bateu les clares a punt de neu i incorporeu-les a la pasta en l’últim moment.
Arrebosseu els talls de poma i fregiu-los en oli calent. Empolseu els bunyols amb sucre i flamejeu amb Cointreau.
Bon profit i bona cuina!
Equip de sala i cuina del Restaurant Finisterre (1943-1994) Barcelona 📷 BELLATERRA. CAT
“Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe”.
1922: Escola del Mar de la Barceloneta 📷 Donació Maria Samaranch Kirner a l’ANC
1922 📷 Aquesta imatge històrica mostra els alumnes asseguts a la sorra de la platja davant de l’emblemàtica Escola del Mar de Barcelona, una institució pedagògica revolucionària fundada al barri de la Barceloneta.
Detalls i Història de la Institució:
El Projecte Pedagògic: Ideada pel pedagog Pere Vergés i Farrés, va néixer com una escola a l’aire lliure a la platja dels Pescadors per atendre nens amb necessitats de salut. Funcionava com una autèntica “república de nens” gestionada de forma autònoma pels mateixos alumnes.
L’Edifici de Fusta:
El preciós pavelló que es veu al fons va ser projectat per l’arquitecte municipal Josep Goday i Casals. Estava construït íntegrament en fusta sobre pilars de ciment per aïllar-lo de la humitat de la sorra.
La Tragèdia del Bombardeig:
El 7 de gener de 1938, en plena Guerra Civil, l’aviació feixista italiana aliada del bàndol franquista va bombardejar l’edifici. Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe.
1938: L’Escola del Mar, convertida en cendra per una bomba de l’aviació franquista 📷 Gabriel Casas i Galobardes / ANC)
L’Escola del Mar de Barcelona:
Fou inaugurada oficialment el 3 d’agost del 1921, tot i que les tasques escolars no començaren del tot fins al dia 26 de gener del 1922. A l’acte d’inauguració hi estigueren presents, a més de l’alcalde de la ciutat, Antoni Martínez i Domingo, el tinent d’Alcalde Lluís Nicolau d’Olwer, diversos regidors, el rector de Sant Miquel del Port, així com diversos representants acadèmics. El seu primer director va ser en Pere Vergés, que hi adaptà les normes de l’escola nova amb participació dels nens en les activitats, com la biblioteca, el teatre de titelles i el servei meteorològic. Vergés també va ser el director de les Colònies de Vilamar a Calafell, basades en els mateixos principis pedagògics de l’Escola del Mar, tot i que en aquest cas es tractava d’estades d’estiu a règim complet. Va ser ubicada a la platja de la Barceloneta, just al final del carrer de l’Almirall Aixada, al costat dels Banys Orientals i mirant al mar.
Projectada per l’arquitecte de la Comissió de Cultura, Josep Goday i Casals, era tota de fusta i desmuntable i constava de planta i primer pis, de tres cossos en forma d’«U» oberta, que descansaven sobre unes columnes de pedra, i un basament de ciment armat cobert per la sorra de la platja. Tot i que el centre comptava amb les aules i dependències necessàries en una escola, la major part de les activitats es feien a l’aire lliure; per això es disposava de cadires i estris lleugers per a ser instal·lats sobre la sorra quan convingués. S’hi emplaçà també un gran tendal, que permetia fer les activitats a ple sol o bé a l’ombra. Es comptava també amb l’assistència d’una embarcació de l’escola, la Nausica, i un vigilant. Estava previst que l’edifici servís d’escola durant tot l’any i, durant els mesos d’estiu, també prestés servei com a balneari per a nens i nenes. Ja a partir d’aquell mateix estiu del 1921, les seves instal·lacions serviren per a oferir el servei de banys de mar, i a partir de l’agost també el servei de semi colònia escolar.
Destruïda el 7 de gener del 1938 per un bombardeig durant la Guerra Civil, va ser traslladada temporalment a Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, a l’edifici que avui alberga el Museu Etnològic de Barcelona. El novembre del 1948 es va inaugurar el tercer emplaçament al barri del Guinardó, on continua en l’actualitat. Ocupa tota una illa de cases envoltada de jardins entre els carrers de Gènova, Sèrbia, Telègraf i Brussel·les, i es tracta de l’antiga masia de Can Sors, que va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona.
BELLATERRA.CAT 