Feeds:
Entrades
Comentaris

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA 🕊️ 7 de gener de 1938: Aviació feixista italiana aliada del bàndol franquista bombardeja l’Escola del Mar

16 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 17 de maig de 2026

“Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe”.

1922: Escola del Mar de la Barceloneta 📷 Donació Maria Samaranch Kirner a l’ANC

1922 📷 Aquesta imatge històrica mostra els alumnes asseguts a la sorra de la platja davant de l’emblemàtica Escola del Mar de Barcelona, una institució pedagògica revolucionària fundada al barri de la Barceloneta.

Detalls i Història de la Institució:

El Projecte Pedagògic: Ideada pel pedagog Pere Vergés i Farrés, va néixer com una escola a l’aire lliure a la platja dels Pescadors per atendre nens amb necessitats de salut. Funcionava com una autèntica “república de nens” gestionada de forma autònoma pels mateixos alumnes.

L’Edifici de Fusta:

El preciós pavelló que es veu al fons va ser projectat per l’arquitecte municipal Josep Goday i Casals. Estava construït íntegrament en fusta sobre pilars de ciment per aïllar-lo de la humitat de la sorra.

La Tragèdia del Bombardeig:

El 7 de gener de 1938, en plena Guerra Civil, l’aviació feixista italiana aliada del bàndol franquista va bombardejar l’edifici. Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe.

1938: L’Escola del Mar, convertida en cendra per una bomba de l’aviació franquista 📷 Gabriel Casas i Galobardes / ANC)

L’Escola del Mar de Barcelona:

Fou inaugurada oficialment el 3 d’agost del 1921, tot i que les tasques escolars no començaren del tot fins al dia 26 de gener del 1922. A l’acte d’inauguració hi estigueren presents, a més de l’alcalde de la ciutat, Antoni Martínez i Domingo, el tinent d’Alcalde Lluís Nicolau d’Olwer, diversos regidors, el rector de Sant Miquel del Port, així com diversos representants acadèmics. El seu primer director va ser en Pere Vergés, que hi adaptà les normes de l’escola nova amb participació dels nens en les activitats, com la biblioteca, el teatre de titelles i el servei meteorològic. Vergés també va ser el director de les Colònies de Vilamar a Calafell, basades en els mateixos principis pedagògics de l’Escola del Mar, tot i que en aquest cas es tractava d’estades d’estiu a règim complet.
Va ser ubicada a la platja de la Barceloneta, just al final del carrer de l’Almirall Aixada, al costat dels Banys Orientals i mirant al mar.

Projectada per l’arquitecte de la Comissió de Cultura, Josep Goday i Casals, era tota de fusta i desmuntable i constava de planta i primer pis, de tres cossos en forma d’«U» oberta, que descansaven sobre unes columnes de pedra, i un basament de ciment armat cobert per la sorra de la platja. Tot i que el centre comptava amb les aules i dependències necessàries en una escola, la major part de les activitats es feien a l’aire lliure; per això es disposava de cadires i estris lleugers per a ser instal·lats sobre la sorra quan convingués. S’hi emplaçà també un gran tendal, que permetia fer les activitats a ple sol o bé a l’ombra. Es comptava també amb l’assistència d’una embarcació de l’escola, la Nausica, i un vigilant.
Estava previst que l’edifici servís d’escola durant tot l’any i, durant els mesos d’estiu, també prestés servei com a balneari per a nens i nenes. Ja a partir d’aquell mateix estiu del 1921, les seves instal·lacions serviren per a oferir el servei de banys de mar, i a partir de l’agost també el servei de semi colònia escolar.

Destruïda el 7 de gener del 1938 per un bombardeig durant la Guerra Civil, va ser traslladada temporalment a Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, a l’edifici que avui alberga el Museu Etnològic de Barcelona. El novembre del 1948 es va inaugurar el tercer emplaçament al barri del Guinardó, on continua en l’actualitat. Ocupa tota una illa de cases envoltada de jardins entre els carrers de Gènova, Sèrbia, Telègraf i Brussel·les, i es tracta de l’antiga masia de Can Sors, que va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona.

Font: ANC, Wikipèdia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

DESSINS POUR LA PAIX🕊️Cimera Xina-EUA: reconciliació i tàctiques de pressió

16 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 16 de mayo de 2026

“Pequín ha aprofitat la seva posició de força respecte a un Trump que està debilitat –econòmicament, militarment i políticament– per fer valer els seus propis interessos“.

📷 DESSINS POUR LA PAIX

Donald Trump va visitar Xi Jinping a Pequín entre el 13 i el 15 de maig per a una cimera crucial entre les dues principals potències mundials. “Aquesta és una visita històrica que passarà a la història”, va dir el líder xinès, que va conduir a debats “extremadament positius i productius”, segons Trump. Després de mesos de guerra comercial i tensions creixents, els dos països van arribar a acords comercials en diverses àrees i van demanar una major estabilitat.

📷 DESSINS POUR LA PAIX

La guerra a l’Iran també va ocupar un lloc destacat en els debats. Donald Trump, que busca una sortida a la guerra que ell mateix va iniciar, va aconseguir una crida de Xi Jinping per a un alto el foc ràpid i la reobertura de l’estret d’Ormuz. Tanmateix, Pequín ha aprofitat la seva posició de força respecte a un Trump que està debilitat –econòmicament, militarment i políticament– per fer valer els seus propis interessos. Xi Jinping va amenaçar notablement els Estats Units amb un “conflicte” si intervingués contra la “reunificació” forçada de Taiwan.

📷 DESSINS POUR LA PAIX

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA CULTURA🧑‍🎓1981: Mª Aurèlia Capmany visita l’Escola Tagore de Bellaterra

15 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 15 de maig de 2026

“Dilluns 23 de març de 1981, l’Escola Tagore va tenir el gran honor de rebre l’escriptora Mª Aurèlia Capmany.
Reunits tots el nois i moies de 2ª Etapa, ens va parlar de les seves obres i opinions respecte alguns temes. L’estada de la Mª Aurèlia Capmany a l’escola va ésser breu, ja que dis-posàvem de poc temps; de totes maneres esperem que la seva visita hagi estat de profit, i desitgem tornar-la a veure d’aquí a poc temps”.

Dibuix Escola TAGORE de Bellaterra i Mª Eurèlia Capmany

“Trobada amb Mª Aurèlia Capmany”

L’altre dia a la tarda, ens va venir a visitar l’escriptora Mª Aurèlia Capmany. La clase de 80., plena de gom a gom, esperava amb impaciencia aquella figura literaria.

A l’entrar, tot van esser aplaudiments i xiulets. La dona no s’inquietà, semblava que ens conegués de sempre. Amb tota naturalitat començà a explicant-se l’esboç del llibre que estava escrivint sobre la carta del “tarot”. Després contestà a l’entrevista sobre la seva vida amb alegories i records, i en el punt optim de la conversació, s’acabà el temps destinat a la 2ª Etapa i hagué d’anar a visitar les altres aules de l’escola,

L’entrevista començava:

1. L’ensenyament de l’Institut-Escola era molt diferent a la pedagogia actual de les nostres escoles?

Molt ens contestava- Ho entendràs si et dic que no hi havia exàmens ni castics…. Nosaltres sabiem que si no estudiavem era pitjor per a nosaltres i no ens obligaren. Era per aquesta raó que jo, ni els meus companys, no haviem mai copiat i recordo el temps de la universitat, quan veia copiar a algú, m’esgarrifava d’aquella acció,

2.- Per qué va decidir-se a escriure. Quin fet la va ajudar a encaminar-se cap a les lletres?

Mira, ja a casa meva s’hi respirava un aire de lletres, tothom escribia quelcom i la meva infancia és pot dir que l’he pasada entremig de poemes i contes.
Més tard, a l’Institut-Escola, també vaig aprendre moltes lletres, i també m’influï; però principalment crec que jo portava a dins la meva facilitat d’escriure, encara que tots aquests aspectos em van ajudar.

3.- Apart de la Virginia Wolf, en quin altre escriptor/a s’ha inspirat?

Sí, la Virginia m’ha inspirat alguna novel.la, aixó és degut a que la trobo una persona molt interesant i magnífica escriptora.

He llegit, també, a molts d’altres poetes i narradors, però no crec quo m’haigin inspirat, al menys a mi m’ho sombla.

Montre la Maria parlava, acompanyava les paraules amb les mans i anava contestant decidida i segura les nostres preguntes que no eren gaire facils, per cert.

No es pensava gaire, la contesta, això era degut, en part, a que tenia un xic de pressa.Si s’incendiés la seva casa, quin dels llibres que a escrit salvaria?

4. Si s’incendiés la seva casa, quin dels llibres que a escrit salvaria?

Riu una mica i contesta: Jo dels meus llibres no m’en preocuparia, el que faria seria salvar el d’algún altre autor o algún de la Virginia, però dels meus ja se’n ocupara un altre.

Això ho diu amb certa indiferència que fa provocar les les rialles del públic.

5.- Havent guanyat tants premis, com son: Joanot Martorell, Ramón Fuster i Sant Jordi, quina sensació experimenta en notar el ser mereixodora del trofeu?

Sí, el Ramon Fuster, ha sigut un premi que m’ha il.lu-sionat molt, ja que estic aixi mitg ficada en el món de la pedagogia. Els domés també m’han fet il.lusió.

La primera vegada que vaig guanyar un premi fou a l’Institut-Escola, en un concurs dels Jocs Florals, com ara feu vosaltres. Aleshores tenia uns 12 o 14 anys, recordo que em va fer molta gràcia.

6. No li agradaria escriure les seves memories?

Sí, t’hi fixes, les meves obres son mes aviat inventades, això és perquè m’agrada més inventar-me les novel.les. Això no vol dir que no redacti histories ocorregudes durant la meva vida, però no tant.

Però, amb certa manera, les he escrites ja les meves memòries perqué quan jo era petita vaig conneixer a una nena i juntes jugàvem sovint i m’agradava molt la seva casa. Jo era molt trapella i ja de gran vaig escriure totes les meves entremaliedu-res posades a la persona de la meva amigueta.

En acabar els nois de 6è. i els de 78. varen fer unes quantes preguntes.

Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 3 d’agost de 1918-Barcelona, 2 d’octubre de 1991)
📷 Wikipèdia

BIOGRAFIA MARIA AURÈLIA CAPMANY

Maria Aurèlia Capmany va néixer a Barcelona el 1918. Es filla d’Aurèli Capmany i neta de Sebastià Farnós. Va estudiar a l’institut escola, on la pedagogía ora molt diferent a l’actual. També va fer els estudis de filosofia. Per guanyargar-se la vida, durant un temps va fer de talladora de vidres, i deixà l’ensenyament.
El 1947 fou finalista del Premi Joanot Martorell, amb la novel.la “Necessitem morir”. L’any següent guanyà el mateix premi amb l’obra “El cel no és transparent”.
En les seves obres hi ha un estil molt personal, des d’un tó. líric i impressionista fins a mirar les coses tal com son, no com un creu que són.
Continua amb noves temptatives i guanyà el premi Sant Jordi 1968 amb l’obra “Un lloc entre els morts”; en aquesta obra enfronta un jove intel.lectual de l’època pre-romàntica amb les idees de la revolució francesa.
Les seves obres fugen de l’academiasisme i tenen un llenguat-ge ric, fluid i eficaç.
Va ser autora d’assaigs, els quals són escrits amb una visió aguda i incisiva de la societat. Amb l’obra. “La pedra de toc” (1970) recorda l’època de la post guerra.

Font: Escola Tagore de Bellaterra, 1981

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Mantega a l’estil de Montpellier

14 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 14 de maig de 2026

“La mantega a l’estil de Montpellier és una mantega composta que es serveix amb peix (llobarro , orada , etc.), marisc o crustacis , una mica semblant a la mantega de cargol per als cargols de Borgonya. També es serveix amb carn com ara cuixa de xai i costella de vedella”.

La mantega a l’estil de Montpellier també recorda a la Maître d’Hotel 📷 CEDIDA

La mantega a l’estil de Montpellier està feta amb herbes verdes escaldades: 

Cerfull , estragó , pimpina, cibulet i els ingredients següents: filets d’anxova, tàperes, cogombrets, rovell d’ou dur, all i condiments: oli d’oliva, nou  moscada , sal fina, pebre acabat de moldre i extracte d’espinacs.                 

Tots els ingredients es piquen en un morter. Un cop la barreja s’ha reduït a una consistència cremosa, s’hi barregen  petits trossos de mantega sense sal  estovada. La mantega de Montpellier acabada de fer es serveix directament al plat o acompanyament com una salsa, o es deixa refredar a la nevera per utilitzar-la més tard.

El xef Antonin Carême ens donà la següent definició:

Renteu bé un grapat generós de cerfull, unes vint branquetes d’estragó i el mateix volum de pimpín, després un pessic de cibulet , en aigua fresca. Un cop escorregudes aquestes verdures, escaldeu-les en aigua salada bullent per mantenir-les d’un verd brillant.

Poseu-les en una cassola gran i, després de cinc o sis minuts de bullir, retireu els ravigotes amb una escumadora i refredeu-los en aigua fresca.  A l’aigua que hagin escaldat, bulliu vuit ous durs; després premeu fermament els ravigotes per extreure’n el líquid.

Tritureu-los bé; afegiu-hi unes vint anxoves fines, pelades i ben rentades, dues cullerades de tàperes fines, sis cogombrets, els rovells d’ou durs i un petit gra d’all.

Tritureu aquesta barreja durant uns bons deu minuts; barregeu-hi 225 grams de mantega fina, un pessic de pebre mòlt gruixudament, sal fina i una mica de nou moscada ratllada; tot ben triturat.

Combineu-ho amb un got ple de bon oli d’oliva i un quart de tassa d’estragó fresc i vinagre; això us hauria de donar una mantega vellutada i suau amb un gust exquisit. Però per fer-la encara més atractiva, barregeu-hi una mica d’essència de fulles d’espinacs (passades per un colador de seda) per acolorir-la d’un bonic verd pistatxo.

Aneu amb compte d’afegir aquest verd en petites quantitats a la vegada, de manera que la mantega quedi d’un verd pàl·lid.

Tasteu per veure si el condiment és del vostre gust; després passeu-la per una gasa fina o un colador de crinera de cavall normal, pressionant-la amb una cullera de fusta.

Després d’això, poseu-la en una terrina petita sobre gel per endurir-la i utilitzeu-la immediatament. El condiment d’aquesta deliciosa mantega requereix un coneixement que només la pràctica pot proporcionar; ja que cal tenir un gust exquisit per portar-la a la perfecció, de manera que cap dels condiments que la componen esdevingui dominant.

Tanmateix, és fàcil suavitzar l’excés de vinagre afegint-hi una mica d’oli, així com la insulsitat de l’oli barrejant-hi vinagre i sal”.

Font: Gastronomiac

Arxivat a Bellaterra |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Jerónimo Lippomano, ambaixador venecià al París de 1577

12 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 12 de maig de 2026

“El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància” .

Jerónimo Lippomano ✍️ Els francesos mengen poc pa i fruita, però molta carn, amb la qual envaeixen la taula als seus banquets, que, d’altra banda, gairebé sempre està ben endreçada i adornada. Agrada a França, més que en altres llocs, la pastisseria, és a dir la carn cuita a la paella*. A les ciutats, i fins i tot als pobles, hi ha rostidors i pastissers que despatxen tota mena de plats ja preparats, o almenys precuinats. Hi ha alguna cosa que durant molt de temps m’ha semblat increïble, i és el fet que un capó, una perdiu, o una llebre costin menys, ja preparats, entocinats i rostits que comprats vius al mercat, o als voltants de París. És perquè els rostidors, en comprar-los a l’engròs, els compren encara més barats i, per tal que els seus diners circulin cada dia, són capaços de revendre’ls conformant-se amb guanyar vuit o deu denaris.

El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància. Els magatzems de París n’estan atapeïts. Es pren també mantega i productes lactis. Hi ha profusió de llegums, especialment pèsols blancs i verds: més tendres i de cocció més fàcil. Pel que fa als altres llegums, no es prenen gaire; en certs llocs, es prenen llenties i gairebé mai faves.

París té en abundància tot allò que desitjar-se pugui. Hi arriben mercaderies de tots els països: els queviures es transporten pel Sena, des de Picardia, Auvernia, Borgonya, Champagne i Normandia. Encara que compti amb una enorme població, res no escasseja: sembla com si tot caigués del cel. No obstant això, no ens enganyem, el preu dels comestibles allà, és força elevat. Però els francesos mai no gasten més alegrement que quan es tracta de fer el que ells anomenen un bon menjar. Per això, abunden tants carnissers, venedors de viandes, rostidors, revenedors, pastissers, mesoneros i taverners que es crea una veritable confusió. No hi ha carrer, encara que sigui de segona fila, que no en tingui la part. Què voleu comprar? Animals vius, o morts al mercat o bé carn? És igual: rostidors i pastissers, en menys d’una hora, us preparen un dinar, o un sopar per a 10, 20 o 100 persones. La graella s’ocupa de la carn, el pastisser dels patés, les coques, les entrades i les postres, el cocifer farà les gelatines, les salses i els estofats. Aquest art està tan avançat a París que hi ha mesoneros que us donaran de menjar per qualsevol preu, per un escut, per quatre, per deu, o per vint fins i tot, per cap, si així els ho demaneu. I, per vint escuts, us pot donar el no va més, el més exquisit del món. Els prínceps, i fins i tot el mateix rei, freqüenten de vegades els seus fogons.

(Observem de pas l’expressió, “les pastisseries, és a dir la carn cuita a la paella” que sembla referir-se a un ús poc conegut de la paraula pastisseria, o potser, per analogia, a la paraula italiana pasticci, que significa pastís, barreja i també gratén, o també pot tractar-se de fritto misto..)

Concloent, poden treure’s d’aquest text dues lliçons: la primera, que, malgrat el que els historiadors ens donen a entendre generalment, la cuina popular és força digestiva; la segona, que entre el “ben menjar” del segle XVI i el de finals del segle XV amb prou feines hi ha diferència. L’espectacle del carrer comercial tal com l’evoca Villon al Grand, el testament no és gaire lluny de la descripció que, un segle més tard, ens arribarà al través de l’ambaixador venecià.

Però, analitzant els llibres i sobretot anant a la cuina, les olors del segle XV no són, però, les mateixes que les del segle XVI: aixecant les tapadores de l’Edat Mitjana, sentiu aletejar al vostre nas un aspre vapor carneu, amb olors de clau, safrà, pebre, gingebre i canyella. En treure el cap a les olles renaixentistes, respireu una dolça i afruitada boira de sucre cuit i suc de pera o grosella, a punt de bullir junts, silenciosament.

L’Edat Mitjana va ser l’era dels estofats condimentats, el Renaixement ho serà de les llaminadures.

*És el que a Espanya es deia «fruita de paella».

Font: Un festin en paroles (Histoire Littéraire de la sensibilité gastronomique de l’antiquité à nos jours), Jean- François Revel.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

DESSINS POUR LA PAIX🕊️Pondrán fi les negociacions al conflicte en el estret d’Ormuz?

11 Mai 2026 per FLPT

“Un mes després de l’anunci d’un alt el foc, i després de dues setmanes de bloqueig conjunt per part d’Irán i Estats Units, Donald Trump va intentar reabrir l’estret per la força“.

El dilluns 4 de maig, va llançar el «Projecte Llibertat», destinat a proporcionar escolta militar als vaixells, però que sol estar actiu durant el mig dia. La Casa Blanca justifica aquest canvi de rumb citant un «progrés significatiu» en les negociacions amb Teherán. Mentre Irán segueix exigint un cessament total de les hostilitats, inclòs al Líbano, on Israel encara manté operacions, Donald Trump va considerar «molt possible» arribar a un acord, al temps que amenaçava a Teheran amb bombardeigs si es negava.

L’inquili de la Casa Blanca intenta desvincularse-se d’aquesta guerra, que és un fracàs en tots els fronts: a causa de la crisi petrolera que ha desencadenat, al creixent descontent entre els nord-americans per l’augment dels preus del combustible, sense mencionar al règim iranià, que roman fermament en el poder.

Font 📷 Dessins pour la paix

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳”Aquests són els cuiners que destrueixen la cuina: són les plagues de la gastronomia moderna i turística”

11 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 11 de maig de 2026

“La cuina és un perfeccionament de l’alimentació, la gastronomia és un perfeccionament de la cuina mateixa”. 

Aquesta obra és “La visita al Mas” (o Visita als camperols), pintada cap al 1597 pel mestre flamenc Jan Brueghel el Vell. 📷Kunsthistorisches Museum de Viena. 

Un xef que no comença per cuinar i combinar, si més no tan bé com un pagès, els productes de base de la cuina, que per a ell han de ser com les notes d’una simfonia més complexa, és un impostor com ho seria el director d’orquestra que pretengués millorar el seu art a base de reunir una gran quantitat de músics que individualment toquessin malament. 

Aquests són els cuiners que destrueixen la cuina: són les plagues de la gastronomia moderna i turística.  Amb això no vull dir que l’art sigui sempre prolongació de la cuina popular, que és una alimentació consolidada però que no investiga mai, al contrari, evita l’imprevist: els reformadors de la gastronomia tenen moltes vegades que reaccionar contra la cuina domèstica, tan lligada als seus vicis com a les seves virtuts i que tan aviat anega tot de fet.  a la planxa, o ofegat. 

El que pretenc indicar amb això és que la gran cuina no és només una cuina per a privilegiats.  Els pobles rics, les classes riques, no són necessàriament els que millor mengen.

Història i Context de La visita al Mas O camperols de Jan Brueghel el Vell. 

La pintura és una còpia d’una obra original actualment perduda del seu pare, Pieter Bruegel el Vell. El tema ha estat objecte de diverses interpretacions al llarg dels segles.

Una visita de maternitat: Es creu que representa una parella burgesa rica de la ciutat visitant la casa d’uns masovers per veure el seu fill acabat de néixer, que han confiat a una didala (la dona que alleta el nadó a l’esquerra).

Diferències de classe: L’obra ressalta el contrast social entre els visitants, vestits amb robes fosques i elegants a l’estil dels patricis d’Anvers, i els camperols, que vesteixen roba més senzilla i colorida en un entorn rústic.

Detalls Visuals Clau

El regal: L’home ric de la dreta porta un pa de sucre, un producte de luxe en aquella època, destinat probablement a celebrar el naixement del nen.

L’interior rústic: L’escena està dominada per una gran caldera negra sobre el foc i una taula plena de bols de sopa, pa i farinetes, símbols de la dieta bàsica dels camperols.

Tècnica: Jan Brueghel el Vell, conegut com “Brueghel de Vellut” per la seva habilitat per pintar textures delicades, utilitza una perspectiva aèria per donar profunditat a l’escena mitjançant la gradació de colors. 
Atès que la família Brueghel va produir nombroses versions d’aquest tema a través del seu taller, existeixen variants molt similars realitzades pel seu germà, Pieter Brueghel el Jove, i altres artistes de l’època com Marten van Cleve.

JEAN FRANÇOIS REVEL:

Jean-François Revel ; nascut Jean-François Ricard ; 19 de gener de 1924 – 30 d’abril de 2006) va ser un filòsof , periodista i autor francès. Un intel·lectual públic destacat , Revel va ser socialista a la seva joventut, però més tard es va convertir en un destacat defensor europeu del liberalisme clàssic i l’economia de lliure mercat . Va ser membre de l’Académie Française després del juny de 1998. És més conegut pel seu llibre Sense Marx ni Jesús: la nova revolució americana ha començat , publicat en francès el 1970. 

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET 🧑‍🍳 Cuyner ó Cuynera, 1894

9 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 9 de maig de 2026

«Felip de Palacio era un gran professional, cuiner i pastisser d’una peça, amb una real vocació pel seu ofici, a més a més d’una preparació digna d’esmentar; ens n’ha deixat una bona prova amb el seu deliciós llibre de cuina, un llibret que, com tots els llibres vells, té tot l’encís de l’època».

Edicions Catalanes Comarcals, 1993

CUYNER Ó CUYNERA, autor anònim, Vic, 1894

La cuynera catalana, ó sia reglas útils, fàcils, seguras y económicas per cuynar bé: escullidas dels autors que millor han escrit sobre aquesta materia, més conegut per La cuynera catalana, és un receptari pràctic anònim escrit en català l’any 1835. La cuynera catalana, però, no és tan sols un llibre de receptes. Té una voluntat didàctica i descriu hàbits higiènics, protocols a taula, conservació d’aliments i, fins i tot, economia domèstica. Les mesures de volum de líquid en aquest llibre es fan amb porrons, una antiga mesura de capacitat. Existeix una edició crítica i actualitzada amb introducció de l’antropòloga i gastrònoma Carme Queralt, publicada per Cossetània Edicions l’any 2009.

EL CARÀCTER D’UN POBLE TAMBÉ APAREIX A LA TAULA

«Felip de Palacio era un gran professional, cuiner i pastisser d’una peça, amb una real vocació pel seu ofici, a més a més d’una preparació digna d’esmentar; ens n’ha deixat una bona prova amb el seu deliciós llibre de cuina, un llibret que, com tots els llibres vells, té tot l’encís de l’època».

D’aquesta manera ha descrit l’autor vigatà Joan Sunyol la persona ja llegendària de Felip Cirera, popularment coneguda com En Felip de Palacio (pronuncïi’s de Palàssiu).

En algunes èpoques hom havia dubtat fins i tot que Felip Cirera, el mític cuiner del Palau Episcopal de Vic, hagués existit mai. L’investigador de la història vigatana Josep Maria Solà i Sala assenyala amb certesa que va arribar a la capital de la Plana pels volts de l’any 1822, en temps del bisbe Francesc Strauch. Hom creu que havia nascut a Barcelona, fill d’un modest teixidor de Sabadell, i que es col.locà de xarric de cuina al Palau.

El bisbe andalús Pablo de Jesús Corcuera succeiria a Strauch, assassinat pels liberals el 1923. Aleshores, Cirera havia afermat la seva influència en el palau més enllà de la d’un simple cuiner. Quan Corcuera morí, Felip de Palacio ja era «mig palacio», en paraules de Solà i Sala. Les inestabilitats polítiques del país van deixar la seu vigatana sense bisbe, la qual cosa consolidà el poder operatiu de Cirera.

El nostre home es casà ja gran amb Antònia Roca, majordoma de mossèn Bres, un capellà voltreganès que tenia cura dels béns de la Mitra. Ella, filla de jornalers de Santa Eulàlia de Riuprimer, havia arribat al Palau acompanyada del seu fill Joan Arumí i Roca, un jove en edat militar que treballava de xarric en un establiment de dolços i confits de la ciutat.

Passen els anys i Felip Cirera deixa el seu lloc de cuiner episcopali instal.la botiga al carrer de la Riera. L’establiment esdevindrà famós per la qualitat de la seva xocolata, dels seus preparats, de les seves receptes.

És en aquesta darrera fase de la seva vida que Felip Cirera pren hores de la feina per escriure aquest llibret que teniu a les mans. A la rebotiga, entre la flaire encisadora de l’obrador i la tertúlia dels amics que hi fan cap, Cirera immortalitza sobre el paper les experiències d’una vida rera els fogons.

Aquesta petita obra tindria diverses edicions. Tanmateix, fa anys que havia esdevingut introbable, tot i el veritable mite que encara envolta la seva persona i que aquesta reedició, no ho dubtem, contribuirà a mantenir i a conèixer millor.

Edicions Catalanes Comarcals està joiosa de fer possible que el llibre de cuina de Felip de Palacio torni a les mans dels vigatans i les vigatanes de finals del segon mil.leni. Els trets que defineixen el caràcter d’un poble també apareixen a taula, i no pas poc. Que el retrobament amb l’estampa humana de Felip Cirera esdevingui una anella més de la cadena màgica que estimula les millors virtuts dels pobles al llarg de les generacions.

(Vic, desembre de 1992)

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 La cuina dels àngels de Murillo (Museu del Louvre de París)

8 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 8 de maig de 2026

“A la col·lecció del Museu del Louvre hi ha una obra cèlebre que narra un episodi de la vida de Fra Francisco Pérez (també conegut com el frare cuiner). Es tracta del quadre titulat La cuina dels àngels (La Cuisine des Àngels), pintat per Bartolomé Esteban Murillo l’any 1646“.

La cuina del àngels de Murillo 📷 Museu del Louvre (París)

Detalls de l’obra i el personatge

El Miracle: La pintura representa un miracle atribuït a Francisco Pérez, un frare franciscà conegut per la seva profunda devoció. Segons la tradició, mentre el frare es trobava en estat d’èxtasi i levitació, uns àngels van baixar a la cuina del convent per realitzar les seves tasques domèstiques i evitar que fos reprès pels seus superiors.

Origen: L’obra formava part d’una sèrie de pintures realitzades per al claustre del Convent de San Francisco a Sevilla. Va ser traslladada a França durant l’espoli napoleònic pel mariscal Soult i finalment va acabar formant part de les galeries de pintura espanyola del Louvre.

Estil: És una obra primerenca de Murillo on utilitza la tècnica del clarobscur, destacant la figura central del frare envoltat d’una aurèola daurada mentre els àngels treballen al seu voltant.
Actualment, pots visitar aquesta obra a la secció de pintura espanyola del museu. Si t’interessa conèixer més detalls, pots consultar la fitxa oficial a la web del Museu del Louvre.

Descripció

Nom: Un miracle del germà Francisco Perez també conegut com La cuina dels àngels

Títol comú: La cuina dels àngels

Descripció/Característiques:

Pintura única i signada d’una sèrie executada a partir de 1646 per al petit claustre dels franciscans de Sevilla pel jove Murillo; aquestes pintures, ara disperses, van ser retirades del convent a principis de 1810, durant la confiscació dels béns monàstics ordenada pel rei Josep durant l’ocupació francesa (Joseph Bonaparte, rei d’Espanya de 1808 a 1813).
Registre històric de l’objecte Petit claustre del convent de Sant Francesc (mur sud) a Sevilla, 1646; dipositat, per ordre del rei Josep, a l’Alcàsser de Sevilla (habitació 14, núm. 305), 1810; retirat de l’Alcàsser pel mariscal Jean de Dieu Soult (1769-1851), duc de Dalmàcia, c. 1811; portat a París i col·locat al seu hotel del número 69 del carrer de l’Université de París, c. 1812; Penjat a la gran galeria de la planta baixa, en el moment en què l’apartament de la planta baixa de l’Hôtel estava llogat al nunci papal, Monsenyor Garibaldi, on es trobava durant l’inventari fet després de la mort de Soult, el 5 de febrer de 1852, núm. 654 (cf. Willesme, pàg.); venda després de la mort del mariscal Soult, París, 21 de maig de 1852, núm. 66 (Miracle de San Diego; SD: Bart. Est. Murillo 1646); Charles George, pèrit (segons l’anotació en una còpia del catàleg de venda); en realitat no venut, reclamat pels hereus Soult i romanent indivis; cedit a l’Estat francès pels hereus Soult el juliol de 1858, juntament amb quatre altres pintures, després de la mort de Napoleó Hector Soult (1802-1857), duc de Dalmàcia, fill del mariscal Soult, per pagar un deute amb l’Estat, arran de l’extinció del majorat, institut 8 el 185; concedit al Museu del Louvre, octubre de 1858.

Font: Museu del Louvre, París

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET 🧑‍🍳 Josep Bullich i la cuina catalana

8 Mai 2026 per FLPT

Barcelona, 8 de maig de 2026

“No oblideu que la cuina catalana té unes arrels molt antigues i personals. L’ofegat català és una de les tècniques catalanes més sublims i grans que ha donat la humanitat per coure les verdures: el sofregit d’all tendre, ceba tendre, una mica de tomàquet i el farcellet de herbes, una mica d’all al sofregit i el plat per sobre amb una mica d’aigua. En coure pujava el vapor i tornava a baixar.”. JOSEP BULLICH

  1. Josep Bullich i la cuina catalana

Francesc Casas ✍️ Natural d’Oliana, cap als quinze anys comença a interessar-se per la cuina. Entra a la gran escola de cuina barcelonina, el Reno d’Antoni Julià, on romandrà un parell d’anys en les diferents partides que allíexistien, i adquireix un domini profund de la cuina francesa d’Escofier. Però la seva inquietud intel lectual (que el convertirà en el cuiner amb la major biblioteca gastronòmica de Catalunya) comença quan coneix la seva futura muller, Nati Muñoz-Espinalt, i especialment quan sent parlar el pare d’ella, Carles Muñoz Espinalt, lluitador antifranquista, catalanista i fundador de la ciència psicològica Psicoestètica. Per afinitat Bullich arriba a la conclusió que també ha de canviar la cuina, que ha d’evolucionar. Però sempre a partir d’una cuina pròpia amb identitat diferenciada. Una cuina catalana internacional i no una cuina internacional a Catalunya: “No oblideu que la cuina catalana té unes arrels molt antigues i personals. L’ofegat català és una de les tècniques catalanes més sublims i grans que ha donat la humanitat per coure les verdures: el sofregit d’all tendre, ceba tendre, una mica de tomàquet i el farcellet de herbes, una mica d’all al sofregit i el plat per sobre amb una mica d’aigua. En coure pujava el vapor i tornava a baixar.”.

Aquesta inquietud el porta a aprofundir en temes històrics i relacionats amb la cuina, abastant temes que van des de la biologia fins a la química orgànica. Aquesta intel lectualització del seu ofici el porta a ser un avançat al seu temps. És un dels primers cuiners a Catalunya, i proba-blement a Espanya, que creu en la necessitat de seguir una recepta al peu de la lletra, amb els ingredients pesats i mesurats, per aconseguir sempre el resultat òptim. Aquest rebuig de l’empirisme, de l’instint, l’acostarà al rigor experimental que aportaran a la majoria de les cuines, ben entrats els anys noranta, els cuiners dolços com Butrón, Padilla o Balaguer, amb formació en la ciència de la pastisseria.

La relació Cabau-Bullich (l’ideòleg i el gran cuiner) acaba amb l’ampliació de la capacitat de comensals a l’Agut d’Avignon. Bullich marxa al Via Veneto, on és ben rebut per un Josep Monje molt conscient del potencial del nou cuiner. En aquest període Bullich ensenyarà o assessorarà molts cuiners que a distintes ciutats de la província de Lleida, la costa de Tarragona, la Catalunya central (tot citant els més destacats) o el món del catering a Barcelona protagonitzaran l’eclosió de la cuina catalana evolucionada. En aquest moment seran força paradigmàtics de la cuina de Bullich els peus de porc farcits: “Els peus de porc són unes de les grans referències, també per la riquesa de les seves variacions, de la cuina catalana. Sempre han caminat amb la nostra cuina popular, mentre el filet se n’anava per als ‘senyors’ d’altres contrades. Som hereus d’això, però és que a més a més els catalans tenim una creativitat immensa. Perquè per necessitat, en acabat, ho hem barrejat tot. Hem estat capaços de crear un pollastre amb llagosta; des de Catalunya s’inventa, per necessitat, el pollastre amb llagosta per ‘allargar’ el pollastre. Hi ha receptes de monestirs dels segles XVII i XVIII de llagostes farcides amb carn que busquen allargar aquesta, que sempre ha estat de rics. El poder sempre ha estat la carn, l’ostentació. I una mostra en seria el plat bandera d’Anglaterra, el rosbif, aquell gran tros de carn”. Recupera al Via Veneto els suflés salats. El suflé necessitava una tècnica acurada, i tot sortint del forn havia d’anar a taula immediatament: “Cal organització, concentració (anar ‘cantant’ els minuts de forn i tenir al cap altres partides que han d’anar sortint) i sincronització entre cuina i menjador. Era un dels plats estrella del Reno, on la cuina estava a planta i es podia servir amb celeritat el client.”.

Font: Ramon Casas, Quaderns de Font- Ferrant

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

Older Posts »