Feeds:
Entrades
Comentaris


El reial decret, que està en consulta pública, persegueix combatre el frau fisca

L’Agència Tributària vol investigar sobre el diner negre que es mou entorn de la puixant activitat de llogar habitatges a turistes a través de plataformes com Airbnb, HomeAway, Niumba i Wimdu. El Ministeri d’Hisenda ultima un decret per obligar aquestes empreses a identificar els propietaris que utilitzen la seva pàgina per llogar pisos turístics i detallar quant guanyen per fer-ho.

El text del reial decret, que ha estat obert a consulta pública per recollir al·legacions, suposa un salt qualitatiu en el control tributari sobre el lloguer turístic. Tal com ressalta al preàmbul de la norma, aquests canvis busquen actuar de manera preventiva contra el frau fiscal. Per això, el departament que dirigeix Cristóbal Montoro vol que aquest tipus de webs especialitzats hagin de presentar “periòdicament” una declaració informativa sobre tots els habitatges del territori espanyol que publiciten a la xarxa.
En l’esmentada comunicació, haurien d’especificar el nom, els cognoms i el NIF de cada arrendador i del propietari de l’habitatge (si no fossin la mateixa persona). No es tracta d’una qüestió fútil, després de la polèmica, revelada per La Vanguardia, dels propietaris que han descobert que els seus pisos eren sotsarrendats a turistes a través d’ Airbnb, sense el seu consentiment. També hauran de facilitar la referència cadastral de l’immoble i identificar les persones que han utilitzat el pis turístic, el nombre de dies que n’han gaudit i l’import percebut pel propietari (no queden fora d’aquesta nova decla­ració les cessions de caràcter gratuït).
El text proposat per Hisenda especifica, a més, que els propietaris tenen l’obligació de tenir “una còpia del document d’identificació de les persones beneficiàries del servei”.
El decret s’ atura també a concretar que entén per pisos turístics els dedicats a la “cessió temporal d’ús de la totalitat d’un habitatge moblat i equipat en condicions d’ús immediat, sigui quin sigui el canal a través del qual es comercialitzi o promocioni, i fet amb finalitat lucrativa o onerosa”.
Qui estarà obligat a informar sobre aquest tipus de transaccions entre particulars (o empreses i particulars)? Segons el decret, tothom que presti aquest servei d’intermediació, tant si cobra una comissió per això com si no ho fa. Tampoc no diferencia entre els intermediaris que es limiten a mitjançar entre propietari i tu­rista, i els que estableixen condicions contractuals com, per exemple, “preu, assegurances, terminis”.
Segons el decret, en un desplegament normatiu posterior recolliran, a part del model de declaració, la forma, el termini i el lloc en el qual s’haurà de presentar davant l’Agència Tributària.
El lloguer d’habitatges turístics –que ha explotat gràcies a l’impuls de populars plataformes digitals– està en el focus d’ Hisenda des de fa un parell d’anys. Però fins ara l’Agència Tributària ha utilitzat informació externa per detectar els contribuents que no estan declarant rendes pel lloguer de pisos turístics. El 2016 els responsables del fisc ja van anunciar que farien seguiments del consum elèctric i a través de moviments bancaris. Més tard des d’ Hisenda van explicar que estaven pentinant les mateixes plataformes digitals per localitzar aquest tipus de propietaris. I així un total de 21.500 contribuents van rebre per primera vegada un avís el 2016, amb l’ esborrany de l’impost de la renda, en què els advertien que tenien constància que s’havien anunciat a la xarxa habitatges de lloguer i els recordaven que estaven obligats a declarar-los.
Davant les acusacions de falta d’iniciativa davant de l’economia submergida en el negoci del lloguer vacacional, Airbnb –que ha criticat el decret que presenta ara Hisenda– insisteix des de fa temps que ells sempre han defensat que els propietaris compleixin amb el fisc. Per això, argumenta la companyia nord-americana, quan acaba l’any fiscal, envien un recordatori als arrendadors de quines són les seves obligacions fiscals i els comuniquen els saldos que han de declarar a Hisenda.


Foto: Bellaterra.cat

Canvi de moneclatura i de colors | http://www.fgc.cat

També es modificaran les línies de Can Ros i Quatre Camins per evitar la duplicitat i millorar la comprensió general de la xarxa de Ferrocarrils

 A partir del dia 20 de juliol, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) canvia el nom d’algunes línies per evitar duplicitats de nomenclatura i facilitar la mobilitat de l’usuari per la xarxa d’FGC. A la línia Barcelona-Vallès, les actuals S55 U. Autònoma i S5 Rubí canvien el seu nom i gamma cromàtica, i passen a anomenar-se S6 U. Autònoma i S7 Rubí. D’aquesta manera, s’evita que dues línies tinguin el mateix número a la nomenclatura i el mateix color, i es dota d’identitat pròpia cadascuna de les línies.

 A la línia Llobregat-Anoia, l’actual S33 canvia el seu nom i gamma cromàtica, i passa a anomenar-se S3 Can Ros. D’aquesta manera, s’evita la nomenclatura amb dos dígits i es diferencia la línia de la L8 dotant-la d’un nou color.

 D’altra banda, FGC ha ampliat recentment el servei de trens a l’estació de Quatre Camins amb noves circulacions per millorar el flux de viatgers i facilitar l’intercanvi modal. Per fomentar aquestes noves circulacions, es crea una nova línia anomenada S9 Quatre Camins. 

A partir del dia 20 de juliol, aprofitant l’inici del servei de les tres noves estacions de Sabadell, els nous noms s’integraran en tots els elements de senyalització de la xarxa de Ferrocarrils, tant a estacions com a l’interior dels trens. Per familiaritzar els usuaris d’FGC amb les noves nomenclatures, Ferrocarrils emprendrà en els propers dies una campanya per donar a conèixer les noves línies. Cal tenir en compte que els canvis de nom no suposaran alteracions en els horaris de trens ni en les freqüències dels trens.

 

Una victòria valenciana


El tren Euromed (València-Barcelona) en un tram de via única a Cambrils (Vicenç Llurba)

ENRIC JULIANA

http://www.lavanguardia.cat

La societat valenciana ha obtingut aquesta setmana una victòria important, ignorada per la majoria dels mitjans de comunicació de Madrid i postergada a un segon pla pels mitjans catalans, absorbits, imantats i engolits per l’espiral d’octubre. Els valencians estan aconseguint generar una gran majoria social favorable al projecte del corredor mediterrani. Comparteixen un objectiu que no els divideix. Empenyen i poden guanyar.
El Ministeri de Foment ha cedit i acaba de comprometre’s a construir una plataforma segregada d’ample europeu entre València i Castelló , exclusiva per al trànsit de passatgers. Traduït del llatí això significa descongestionar un dels trams més crítics del corredor mediterrani . Després de l’any 2020 es podria viatjar en només dues hores entre València i Barcelona. Comunicació ràpida entre les dues ciutats i via específica per a les mercaderies amb rumb al centre d’Europa. Una esmena important a l’obsessiu mapa radial de l’aznarisme.
Que és avorrit escriure sobre trens mentre a Barcelona es prepara una revolució ! El tema pot semblar veritablement tediós davant unes emocions tan fortes, però la notícia de València ens explica coses importants sobre l’evolució política d’ Espanya . Per entendre-ho millor cal tenir en compte els antecedents i entretenir-se en algunes qüestions tècniques. No és una qüestió que pugui despatxar-se amb 140 caràcters. Em sap greu. Em sap greu, però no resisteixo la temptació del tuit: “L’obsessió centralista d’Aznar acaba de ser derrotada a València ”.
L’any 2002 el govern de José María Aznar va decidir esborrar el corredor mediterrani del mapa. No li interessava. Ho considerava perillós per a la seva visió estratègica d’ Espanya , en la mesura que reforçava el pes de l’arc mediterrani i obria la possibilitat d’un clúster econòmic Catalunya- València – Balears . A Aznar li interessava separar València de Barcelona i fomentar el Madriterráneo interessos del Llevant a Madrid. Turbo-economia immobiliària. Pelotazos sdeveniments. Turisme. Hotels i camps de golf. Transvasament de l’ Ebre . Aixecar una muralla política i psicològica entre valencians i catalans. Desviar pel Pirineu aragonès l’eix logístic que a començaments de segle reclamava la Unió Europea pensant en un futur amb més ferrocarrils de mercaderies i menys camions.
Aznar va esborrar del mapa el corredor mediterrani i va proposar a Brussel·les una travessia central del Pirineu . Tronc ferroviari Algesires -Madrid- Saragossa amb un túnel de més de trenta quilòmetres al Pirineu aragonès. Les grans empreses d’obra pública ja salivaven. Era l’època daurada de les tuneladores. Perforar, perforar, perforar! Perforar i aïllar Catalunya. Any 2002. En aquell temps l’independentisme català no superava el 15% dels vots. Abans que els separatistes van arribar els ­separadors.
Corredor atlàntic (pel País Basc ) i corredor central amb túnel pirinenc. Aquest va ser el mapa enviat a Brussel·les . Un mapa que no va acabar d’agradar a París, ja que els francesos són reticents a les obres faraòniques al Pirineu . Hi havia un altre motiu darrere del recel: Jacques Chirac no suportava Aznar. Chirac va dir no al túnel. Nicolas Sarkozy va mantenir la negativa. Els semblava una bogeria.
Arribada la crisi econòmica, el PP valencià va començar a tenir por. Empès pels empresaris, Francisco Camps va reprendre la idea del corredor mediterrani . Necessitava un nou programa re­gional i volia pressionar el PSOE. El ministre socialista de Foment, José Blanco, va veure venir la maniobra. Va arxivar definitivament el túnel del Pirineu i va comunicar a Brussel·les que el corredor mediterrani era prioritat espanyola. Setembre del 2011. Faltava poc per a la desfeta electoral socialista.
Mariano Rajoy aviat va fer saber que no tenia pressa. Rajoy no té mai pressa. L’empresa Ford va amenaçar llavors de tancar la fàbrica d’ Almussafes si no se li garantia una via d’ample europeu per exportar els seus cotxes. La ministra Ana Pastor, assistida per la consellera valenciana Isabel Bonig, va inventar la solució del tercer fil, consistent a reaprofitar el traçat d’ample ibèric amb l’afegit d’un tercer rail. Un pedaç.
Hi va haver canvi polític a València i els empresaris van aixecar la bandera del corredor mediterrani amb més força que mai. Liderats per l’influent Juan Roig, president de Mercadona , exigeixen un traçat descongestionat i sense trampes. “A més de radial, Espanya ha de ser circular”, diu el seu lema. Han organitzat actes a Tarragona, Múrcia i Almeria amb molt de públic. Ara preparen una gran trobada a Madrid a l’octubre.
Rajoy finalment ha reaccionat. El Partit Popular corre el risc de quedar fora de joc a València per un llarg període de temps. A Catalunya ja és una força marginal. Ha perdut les Balears i la seva situació comença a ser fràgil a Múrcia . Aquest no era el pla d’Aznar!
Raons polítiques i raons tècniques. El tercer fil no ofereix prou garanties per als trens d’alta velocitat. El ministre Íñigo de la Serna ha recuperat uns estudis previs de l’època de Blanco i ofereix construir una plataforma d’ample europeu entre València i Castelló per a l’alta velocitat. Mercaderies i trens de rodalies compartirien la via mixta. Entre Castelló i Tarragona tot el traçat serà d’ample europeu. S’accepta construir un túnel passant a la ciutat de València per connectar amb Alacant . Aquesta és la promesa. Caldrà seguir amb molta atenció la concreció pressupostària. El PP està descobrint que es juga el seu futur a la Mediterrània .
Que és avorrit escriure sobre trens amb tot el que està passant! Què ha passat aquesta setmana? Crec que podem resumir-ho amb 170 caràcters: el PSOE es nega a ingressar al Club 155 i els comuns es neguen a posar-se a les ordres de Carles Puigdemont i del comitè invisible que prepara els Fets d’Octubre.


La capital espanyola per fi és capital. Capital total. Li ha costat uns quants segles, però sembla que ho ha aconseguit: és capital política, econòmica i cultural. A cop de talonari de l’Estat, gràcies al BOE i sota l’impuls definitiu de l’endèmic i ara renovat centralisme. La concentració de luxe i poder que exhibeix Madrid és la negació fefaent de l’Espanya de les autonomies, una estructura territorial que cada cop fa menys ombra a la totpoderosa capital.
Tots els camins d’Espanya porten al Madrid quilòmetre zero: no només per l’estructura radial dels transports, tan denunciada com imparable, sinó també per l’oasi fiscal que atreu empreses, per l’atracció irresistible del poder que s’hi concentra -tant el públic com el privat- i per la injecció constant de diners, per exemple als equipaments culturals. La competència de Barcelona cada cop preocupa menys. La capital catalana té el turisme, sí, i de Barcelona preocupa el procés independentista, esclar, però no la rivalitat econòmica o cultural. Les distàncies no paren d’ampliar-se. I Madrid no para de créixer. L’alcaldessa Manuela Carmena amb prou feines pot contenir la voracitat especulativa que sembla haver deixat enrere la crisi. El seu programa social topa amb la inèrcia del vell projecte d’una supercapital.
En efecte, la capital d’Espanya xucla totes les energies, tots els recursos. El que no van aconseguir ni els Àustries ni els Borbons, ni la fallida revolució liberal del segle XIX ni el franquisme, sembla que finalment en democràcia ha quallat. Tots els governs des de la Transició, malgrat les autonomies i al marge d’ideologies, han apostat per una capitalitat única, forta, absoluta. Que ho concentri tot. El vell somni maragallià de la cocapitalitat amb Barcelona no figura a l’agenda de les elits madrilenyes. És com si els Jocs Olímpics del 1992 haguessin sigut un error de la història. Avui ningú dubta que se celebrarien a Madrid.
I rere aquesta fortalesa exclusiva, rere la por a repartir i descentralitzar, hi ha també una manera d’entendre el poder, l’Estat i la democràcia: tot controlat i ben controlat, tot a mà d’una minoria dirigent concentrada a la capital, d’un món d’alts funcionaris, grans empresaris i banquers. Madrid S.L. Potser en un futur, en lloc de dir-ne Espanya, n’haurem de dir senzillament Madrid.

http://www.ara.cat

Contra la por


José Antich

http://www.elnacional.cat

Generalitat hagi de replicar a la ministra de Defensa que Catalunya no té por no és propi d’una situació normal. Ni d’un país on allò que defineix la qualitat de la democràcia sigui plenament respectat i la separació de poders una realitat i no un simple enunciat. Els ciutadans no han de tenir por dels poders públics. No l’han de tenir els polítics que proven de donar compliment al mandat de les urnes, no l’han de tenir els funcionaris, no l’han de tenir els empresaris que es presenten a concursos de la Generalitat. En definitiva, no l’han de tenir els ciutadans, pensin el que pensin.
La ministra de Defensa no és una tertuliana més i ha de ser curosa amb les seves paraules. No pot ser que permanentment es pensi que és en un fòrum d’alguna emissora de les que volen resoldre el tema català amb l’ús de la força. Que no vulguin seguir l’exemple d’altres governs occidentals com el Regne Unit i el Canadà acordant un referèndum com a Escòcia i el Quebec no ha de ser un caixa o faixa en el que es vulgui fer jugar a les Forces Armades. O potser l’Exèrcit és propietat del PP? Li agradi o no a María Dolores de Cospedal, també és dels altres: del PSOE, de Podemos, de Ciutadans, de les forces independentistes. De tots els ciutadans, òbviament, ja que els recursos que el sostenen, els pressupostos públics, no surten del carrer Génova.
A mesura que avancen les setmanes i el referèndum s’ha instal·lat no com una quimera sinó com una realitat, el discurs de la por ha guanyat força, quan el que s’hauria d’haver imposat és el diàleg. No un diàleg abstracte sinó el diàleg per acordar una pregunta i una data, que és el que demanen més del 70 per cent dels ciutadans de Catalunya. Fins i tot aquells que defensen que Catalunya no és un subjecte polític, haurien d’haver acceptat que un percentatge tan ampli de ciutadans a favor d’un referèndum era motiu més que suficient per acordar-lo. No hi ha marxa enrere en aquesta qüestió i el temps ho deixarà meridianament clar. D’aquí les amenaces i les advertències. I l’escàs impacte real que tenen les inhabilitacions o la Fiscalia en l’ànim del president Puigdemont i el vicepresident Junqueras.
No és normal que el lema més corejat als actes públics a Catalunya sigui “No tenim por”. El 1968, Raimon, el cantautor de Xàtiva, va interpretar per primera vegada una de les seves cançons més recordades, i que porta per títol Contra la por. Una de les estrofes, referint-se a la por, resa així: “Però no pot ser sempre/però no és per sempre/però no serà sempre”. D’això fa 50 anys i alguna cosa s’ha fet malament quan el president de la Generalitat ha de recordar-ho.


Entreu a l’enllaç:MEPRanking.eu , el millor observatori quantificador d’activitat de la UE, segons ells mateixos. Veuràs el mapa d’Europa a simple vista es veu que el triangulet de Catalunya està separat d’Espanya, posi el cursor i veuràs Catalonia. Reenvieu-lo abans que l’eliminin. Gràcies


Pep Martí entrevista Enric Juliana

http://www.naciodigital.cat

• El periodista creu que en els propers mesos es plantejarà una reedició de Junts pel Sí i no descarta que Puigdemont torni a ser candidat i que Rajoy negociarà quan li convingui: «La política és molt freda»
• El director adjunt de “La Vanguardia” sosté que Madrid, construïda per l’Estat, és ciutat de motins mentre que Barcelona ho és de revoltes i ha viscut totes les utopies d’Occident

Enric Juliana (Badalona, 1957), director adjunt de La Vanguardia, acaba de publicar Esperant els robots (Icaria), un llibre entrevista a cura del també periodista Roger Palà, editor de Crític, on analitza el present polític amb la perspectiva de l’arribada d’uns bàrbars -els robots- que ens han de canviar la vida i que poden ressituar radicalment alguns dels debats quotidians. Ha passat molt de temps des que va ser un jove militant del PSUC, però Juliana encara es vindica com un home amb el cor a l’esquerra. A cavall de Madrid i Barcelona, la seva experiència com a corresponsal a Roma -ciutat de confluències entre contradiccions impensables- li va proporcionar un acostament relativista a les grans veritats. A casa seva encara conserva una fotografia d’Enrico Berlinguer, líder del comunisme italià dels anys setanta. Potser per no perdre el fil dels seus orígens.   
– Mentre esperem els robots, sembla que anem cap a un xoc de trens.
– D’entrada he de dir que de robòtica no en sé. El títol del llibre és una imatge per explicar que som en portes d’una nova sotragada tecnològica. Estem immersos en una acceleració de la tecnologia des de fa molts anys, el que ens ha anat canviant la vida. Les tècniques d’automatització i les aplicacions de la intel·ligència artificial estan a punt de fer un salt massiu, cosa que tindrà fort impacte en els processos de producció però també en la vida quotidiana. Crec que estem a cinc minuts d’un canvi en les formes de vida encara més profundes de les que hem viscut. Estem immersos en un temps absolutament provisional. Com en el vers de Kavafis, estem “Esperant els bàrbars”. No vol dir que quan vinguin els robots, Catalunya hagi de desaparèixer ni que tots els debats actuals s’hagin de fondre. No dic res d’això. Dit això, sí, estem en vigílies d’un conflicte, de fet, ja hi som. No m’agrada l’expressió xoc de trens, perquè en un xoc de trens hi sol haver víctimes mortals. I no crec que això acabi així.
– Dibuixa un quadre polític d’enorme complexitat en què les dues parts en conflicte es resisteixen a reconèixer la força de l’altre. L’estat espanyol no és cap broma, però l’independentisme no col·lapsarà.
– Crec que des de Catalunya hi ha gent que té una consciència bastant nítida del que és l’estat espanyol, n’hi ha d’altres que fan veure que no ho saben i n’hi ha d’altres que no ho saben. Si la proporció dels qui no ho saben és molt alta, tenim un problema. Des del govern d’Espanya, hi ha qui creu que l’independentisme és una inflamació més de les que ha produït la crisi econòmica, i que a mesura que l’economia espanyola vagi creixent (en aquests moments està per damunt de la mitjana europea i alguna dada no publicada assenyala que ara podria estar entorn del 3,7%), baixarà. I hi ha un corrent que creu que és una cosa més profunda. Hi ha enquestes -el PDECat les té- que diuen que de l’electorat independentista, que supera els dos milions de vots, de l’ordre d’un milió està convençut que a finals d’any Catalunya serà independent. I de l’ordre d’un milió dos-cents mil creuen que no. Sense voler ofendre ningú, és una mica Matrix. Algú s’ha pres la pastilla blava i algú altre la pastilla vermella. Qui té raó? La realitat es va fabricant cada dia. En aquest moment que estem parlant, s’està operant emocionalment. Perquè és el terreny comú, on està tothom.

– Diu en el llibre que creu que Rajoy es veu capaç de guanyar l’embat.
– El govern espanyol té la impressió que pot guanyar per 3-0. Creuen possible impedir, si no al cent per cent, sí impossibilitar que la jornada de l’1 d’octubre es pugui considerar un referèndum i demostrar al conjunt de l’opinió pública espanyola que no s’ha transigit i, a partir d’aquí, potser negociar després d’haver imposat el camp de joc. Quan hi ha gent que es pregunta: com és que el govern espanyol no es mou? És que creuen que guanyen. Tampoc vull dibuixar un Rajoy olímpic. El PP té quatre cartes sobre la taula. Una cosa li va bé: l’economia, molt important. Per alguns, és determinant. Jo tinc dubtes. Ja ho veurem. Segona carta: Europa. Rajoy sempre tindria el suport dels estats europeus, però en aquests moments hi ha una circumstància addicional. Després del Brexit, la UE viu una fase reactiva de resposta al Brexit i a la nova presidència americana. La victòria de Macron ho facilita i estem davant la reconstrucció de l’eix franco-alemany, però això requereix el suport del sud d’Europa, on els dos països importants són Itàlia i Espanya. Això explica coses tangibles, com que abans de les eleccions franceses, Rajoy va ser convidat a una trobada amb Hollande i Merkel. Ara, s’ha vist amb Macron, que ha fet unes declaracions que Hollande no havia fet.
“Rajoy sempre tindrà el suport dels estats europeus. Macron ha fet unes declaracions sobre el procés que Hollande no havia fet”
– I el factor corrupció?
– Aquesta és una carta desfavorable, i ha fet més mal al PP del que ells preveien. La imatge del partit està molt cremada. Podem ha fet un paper important en aquest sentit, com acabem de veure amb la moció de censura, i és difícil treure’s això de sobre. En les darreres enquestes, tornen a baixar. La quarta carta és Catalunya i no se sap com acabarà.       
– Perquè la carta econòmica no la veu tan positiva per al PP?
– Crec que el moment políticament més delicat d’una crisi econòmica és quan es comença a sortir d’ella. Quan les coses estan molt fotudes, o hi ha brots de desesperació -com va passar a Grècia- o hi ha una tendència de veure què passa. Quan es comença a sortir del pou, la recuperació no és igual per tothom, és quan hi ha més tensions socials. Hi ha gent que torna a trobar feina, però amb un sou molt menor, etc. No sempre és un final feliç. El nivell de precarietat en la franja de 18 a 34 anys és enorme. Per tant, seria erroni la idea d’un govern espanyol fort.

El periodista creu que el govern espanyol negociarà quan cregui que li convé fer-ho. 

– El notari Juan José López Burniol va escriure fa uns dies un article sobre el procés que es titulava El gran engany. Era molt dur amb els dirigents sobiranistes. Comparteix la seva visió?
– Jo tinc un gran afecte per Juanjo López Burniol, amb qui he coincidit en algunes coses. Però no sempre. Jo no crec que la qüestió de Catalunya sigui un gran engany. Quan un moviment social adquireix una gran dimensió, es fa difícil parlar d’engany. El que sí que crec és que en la gènesi del que anomenem procés hi ha una part important de propòsit estratègic del grup dirigent de Convergència de salvar els mobles davant la crisi. Això ho han reconegut alguns dirigents. Per exemple, el conseller Santi Vila. El procés ha actuat de cuirassa davant la crisi i els problemes judicials que han tingut sense quedar carbonitzats. Això ho sap molta gent. I en política això tampoc és estrany. Ara, a la vegada el sobiranisme ha esdevingut la causa comuna d’un desig de protesta i de replantejar les coses, i això no em sembla una fantasmagoria.
“En el procés hi ha una part important estratègica de CDC per salvar els mobles i tenir una cuirassa davant la crisi i els problemes judicials”
– Creu que això pot culminar en una gran decepció?
– Jo em permeto discrepar d’aquesta tesi. No crec que la majoria dels catalans siguin uns crèduls i vegin la independència com la vinguda dels reis mags. Potser hi ha un sector que sí pot tenir una decepció, però molta gent sap que això és també una presa de posició. I si la situació derivés en una negociació, no crec que hi hagués uns cobriments de cor extraordinaris. L’article de López Burniol deia que el govern no pot negociar mentre es planta cara a la llei. Bé, el govern espanyol negociarà quan cregui que li convé fer-ho. Quan ha necessitat els vots del PNB, ha negociat. Amb Jordi Pujol bé que van negociar. La política és molt freda.   
– Vostè té clar que l’independentisme ha vingut per quedar-se.
– L’independentisme continuarà sent un factor molt important en la política catalana. Una raó és perquè és versemblant. Va obtenir un 48% de vots en les eleccions del 27-S, potser ara ha baixat al 45%, o al 42%, però en tot cas continua i continuarà sent una força clau. I cal dir una cosa: si Espanya no fa una proposta intel·ligent i imaginativa a Catalunya, l’independentisme pot passar del 45% al 60%.  

– Quan fa que no parla amb el toro Segador?
– Ara fa uns mesos que no ens hem vist. Però probablement cap a la tardor haurem de fer-li una visita.
– A Esperant els robots, es mostra prudent sobre el futur paper hegemònic d’ERC.
– L’Esquerra Republicana té davant seu un bon escenari. És el gran receptor dels vots disgustats de l’àmbit de Convergència, sobretot per l’afer Pujol i tots els altres afers, vots disgustats del PSC, bàsicament de les ciutats mitjanes de Catalunya, no tant de l’àrea metropolitana. La pregunta que em faig és si en aquest temps transcorregut ha pogut aplegar tots els quadres necessaris per governar Catalunya. I una altra pregunta és si després de l’1 d’octubre, en què s’haurà d’anar a un altre escenari, hi voldrà anar sola. Tinc la impressió, tot i que hi ha sectors del PDECat que ho neguen de manera vehement, que sorgirà en els propers mesos la proposta de refer una coalició unitària del sobiranisme per afrontar la fase 2.
“ERC té davant un bon escenari. La pregunta és si té els quadres necessaris per governar Catalunya”
– Un altre Junts pel Sí?  
– Sí. Potser amb un altre nom, però això es plantejarà.
– Una coalició presidida aquest cop per Oriol Junqueras?
– Potser. O potser algú li demani a Carles Puigdemont que hi vagi. Jo el que no veig és que ara hi hagi un 1 d’octubre, amb grans protestes, etc., i es faci un tall i es digui: ara anem a unes eleccions amb partits.   

– No descarta una candidatura de Carles Puigdemont?  
– Que en Carles Puigdemont no es torni a presentar a les eleccions… Ja sé que ell ho repeteix. No tinc cap mena d’informació, però em permeto de posar-ho en dubte. M’han cridat l’atenció unes declaracions de Lluís Llach d’aquesta setmana en què, fent aquest paper de coaching de Junts pel Sí, deia que caldria que el PDECat insistís sobre Puigdemont perquè es presentés. Puigdemont és el principal actiu electoral que tenen i la política té unes regles que sovint estan per damunt de la voluntat dels homes.
– Què creu que passarà l’1 d’octubre?
– L’1 d’octubre pot ser una jornada de mobilització molt àmplia, en què quedi clar davant del tribunal de l’opinió pública, tant estatal com europea, que hi ha hagut una gran protesta. Això significa perdre? No ho sé. Jo del que discrepo d’aquesta visió mil·lenarista que s’ha instal·lat que sembla que la nit de l’1 al 2 d’octubre, si no neix un nou Estat, ja no tornarà a sortir el sol. Que el dia 2 no hi haurà matinada.   
“Els «comuns» no eren al guió quan el 2012 Mas decideix posar-se al capdavant de la mobilització sobiranista. Hi era el PSC, que va quedar descol·locat”
– Com veu el futur del fenomen Colau?
– Els comuns són els actors que no estaven en el guió. Quan el 2012 Artur Mas decideix posar-se al davant de la mobilització sobiranista i convoca eleccions, el que sí que estava al guió és que el PSC quedava en una posició molt difícil, descol·locat. Així va ser. I de cop i volta, apareixen els comuns, que aconsegueixen una cosa imprevista, que és l’alcaldia de Barcelona. No sé si Xavier Trias no sap encara per què va perdre l’alcaldia.

– En què es va equivocar Convergència?
– La pèrdua de Barcelona és fruit d’errors d’anàlisi. La ciutat de Barcelona és l’expressió màxima de la complexitat catalana. No s’entrega fàcilment a ningú. Les alcaldies de Barcelona exigeixen bons intèrprets. Crec que Convergència va menystenir els efectes de la crisi econòmica. Estaven contents que l’Ajuntament tingués superàvit però va oblidar que les butxaques de molts barcelonins tenien dèficit. No van saber controlar el llenguatge i els gestos. Fixi’s, darrerament les alcaldies de Barcelona moren a la Diagonal. L’alcalde Hereu, en la fase final de desgast del PSC, va ensumar que la gent tenia set de consulta, i en va convocar una sobre la Diagonal. Noi, això era com veure una Fanta calenta. L’alcalde Trias va voler convertir la nova urbanització de la Diagonal en l’aparador final del seu mandat. Ha quedat un gran bulevard, però en el pic d’una crisi era un missatge que les energies es concentraven en el lloc on es passa menys necessitat. I ara l’Ada Colau també està entestada en el tramvia de la Diagonal. No fos cas que hi deixi les dents. Jo si fos alcalde, de la Diagonal en sortiria corrents.     
“Hereu amb la consulta i Trias concentrant esforços on la gent percebia menys necessitats van morir a la Diagonal. Jo si fos Colau en sortiria corrents”
– Quina maduració li veu al projecte dels comuns?  
– El projecte dels comuns té un nivell de consolidació important. Ara està sotmès a pressió dels sobiranistes, però jo crec que depèn més de què passa al Partit Socialista. Crec que si Susana Díaz hagués guanyat el congrés del PSOE, al PSC ja li haurien pogut cantar les absoltes. Però ha guanyat Pedro Sánchez amb idees del PSC. Veurem què passa.
– En algun moment parla de Madrid com a ciutat de motins, mentre que Barcelona és una ciutat de revoltes. 

 

– Madrid és una ciutat fabricada pel poder. És una creació de l’Estat. A Barcelona, quan la gent s’emprenya, imagina un món diferent. No s’hi posa pas per poc. Per Barcelona han passat totes les utopies d’Occident, des de l’anarquisme al socialisme, i ara el sobiranisme. I en alguns moments han pres el poder. Crec que a Madrid l’Estat mai ha perdut el control. Fins i tot durant la Guerra Civil, qui dirigia la lluita era l’Estat. Una cosa que a vegades no tenim prou en compte és que el franquisme ho arrasa tot i extirpa la cultura política a Espanya. Ho fa a través de l’afusellament i l’exili. Ara, a Madrid hi ha moments de protesta, es condensa la protesta i hi ha motins. Com el març del 2004, després dels atemptats d’Atocha. El 15-M, un altre.  

– Pedro Sánchez ha guanyat un motí? El veu com a líder d’una alternativa?  
– Té elements de motí. Els militants socialistes saben ben bé què vol dir això del gir a l’esquerra del PSOE? Si els ho preguntem, cadascú dirà la seva. Però una cosa és clara: es van emprenyar. Encara és aviat per saber si Pedro Sánchez serà un fenomen sòlid, però per ell no serà fàcil.  
“Parlar de plurinacionalitat és un canvi important. La part més moderna del PSOE creu que reconèixer la identitat de Catalunya no li fa perdre vots”
– La plurinacionalitat té recorregut?   
– És un canvi important. És el primer cop que el PSOE fa seu aquest concepte. Segurament el que Pedro Sánchez pot entendre per plurinacionalitat no és el mateix que el que pot entendre Podem. I encara menys Esquerra Republicana. Però el cert és que a Madrid hi ha molta gent emprenyada amb la paraula. Ja s’escolten veus que diuen: compte amb el llenguatge! Hi ha una altra dada a tenir present: després que Podem hagi fet un discurs a tot l’Estat defensant un referèndum, la part més moderna del PSOE creu que reconèixer la identitat de Catalunya no li fa perdre vots.
– Com veu els moviments de reconstrucció del centredreta català? Lliures, Units per Avançar…
– Jo crec que hi ha un espai i que és un error caricaturitzar-ho. Un partit de centre liderat pel senyor Fernández Teixidó, amb tots els respectes, jo no el veig. El vaig conèixer quan treballava a El País l’any 1987, i ell era el cap de llista del CDS. Home, potser en aquesta època fan falta lideratges nous. Ara, atenció, aquests grups interpel·len el PDECat, que sap que ha de tenir cura d’aquest territori. El PDECat no s’ha de menystenir en cap cas perquè a mi em fa pensar en la Democràcia Cristiana italiana, té una voluntat de poder manifesta. El PDECat juga ara mateix en tres pistes: en la que porta a l’1 d’octubre, en la de la reconstrucció del centredreta català i en el Parlament espanyol. Sobre això darrer, vull apuntar una dada. A València, ara mateix, hi ha gent situada a l’esquerra que ha criticat a Compromís per haver-se tancat en banda a un acord amb el PP en els pressupostos.

– Que fessin de Quevedo [el diputat regionalista canari escollit a les llistes del PSOE que va facilitar l’aprovació del pressupost].
– Sí. Ja sé que era difícil, i més amb la situació deixada pel PP a València.
“La Transició no va repolititzar prou la societat, i això ara cal que reconèixer-li a Podem”
– Com un home d’ordre com vostè és tan afalagat per la nova esquerra?
– Això d’un home d’ordre… Jo de jove vaig militar al PSUC, que per mi va ser una bona escola política. Han passat els anys, però continuo tenint el cor a l’esquerra. L’aparició de la nova esquerra i de Podem m’ha interessat i hi he escrit des del respecte. Això a Madrid no és tan habitual i, acostumats com estan a llegir molts articles insultants, suposo que han valorat que jo hi escrigui amb respecte. S’ha de reconèixer a Podem, lligant amb allò que he dit abans del franquisme i la seva extirpació de la cultura política, una cosa molt important: que ha repolitizat la societat. Una cosa que la Transició no va fer prou bé. No va sembrar prou cultura política. Hi ha una anècdota que és indicativa. Quan l’aleshores president del govern Felipe González va pujar a l’Azor, que havia estat el iot de Franco, va enviar un missatge a la societat: ara l’ordre sóc jo. Des d’aquest moment, el PSOE va ser l’administrador de l’ordre, no del canvi polític.    
– Ha parlat del PSUC. També el va influir la seva estada a Roma. Entre el PSUC i la Democràcia Cristiana, vostè té una mica del “compromís històric”…
– Reconec que a casa tinc una fotografia d’Enrico Berlinguer, el gran dirigent del Partit Comunista Italià. Això que diu em recorda el que una vegada em va dir una persona: vostè és un comunista moderat.

– Fem una mirada a la realitat internacional. Acabem de viure eleccions a França i al Regne Unit. Quines conclusions se’n poden extreure?    
– En el cas de França, crec que els grups dirigents han sabut trobar en la candidatura d’Emmanuel Macron una sortida imaginativa a un atzucac polític que mesos abans semblava que era indefectiblement favorable al Front Nacional. Viurem un intent de reflotar el projecte europeu. Al Regne Unit ha passat una altra cosa, que després del resultat del referèndum del Brexit, una part de la societat britànica que ho ha viscut negativament ha reaccionat i ha dit “no”. Les dues eleccions tenen una cosa en comú: mostren que les societats europees no es volen veure abocades a un carreró sense sortida.  
“A França els grups dirigents han sabut trobar en Macron una sortida imaginativa a un atzucac que ho posava tot de cara pel Front Nacional”
– Estem analitzant bé el fenomen Trump?  
– L’elecció de Donald Trump demostra que els accidents succeeixen en la història. Crec que hem d’esperar a veure si finalment encaixarà d’alguna manera en la realitat del Partit Republicà. Aquesta és la clau, si aquesta coalició entre Trump i el que representen tots els interessos i forces que conflueixen en els republicans acaba quallant. De moment, això encara no està clar.
– Tots aquests temes sobre els quals hem parlat poden acabar sent residuals així que arribin els robots?   
– Els canvis tecnològics implicaran modificacions en aspectes fins ara essencials com la centralitat del treball i el funcionament dels sistemes de producció. Ara vindran els bots, una mena d’assistents personals, una cosa cilíndrica a la qual podrem donar ordres. Coses com una consulta mèdica la podrà fer un robot. Hi ha una notícia durant la campanya electoral nord-americana que em va impactar: el transport de 50.000 llaunes de cervesa Budweiser des de la fàbrica a un centre de distribució a dos-cents quilòmetres de distància i sense conductor. Què devien pensar molts treballadors pobres en veure això? A qui van votar? El que està clar és que el capitalisme està entrant en la seva fase de ciència-ficció.