“L’estiu de l’any 1957, uns seixanta nens van començar a donar vida a una escola pensada amb molta il-lusió i amor”.
Dibuix de l’Escola Tagore de Bellaterra, 1981 📷ARXIU BELLATERRA. CAT
✍️ L’escola en porta vint-i-cinc d’anys, i en cadascun d’ells ha celebrat una festa oberta a les famílies. Lògicament aquesta festa en els primers anys no era com les fires que celebrem actualment, però cal dir que totes tenen un aspecte en comú i es el de cercar, aquesta germanor, aquest contacte entre l’escola i la família.
Després d’observar globalment la trajectòria de totes les fires al llarg d’aquests anys, hem vist que podríem distingir-hi tres èpoques.
La primera comprendria de l’any 1958 fins al 1967 Exepte la festa de l’any 1958 en la que es va celebrar a final de curs una representació de “La volta al mon en vuitanta dies”, on cada persona va conservar el seu “rol” al llarg de tot el dia, les altres nou que resten van consistir en la trobada, cada mes de maig, de pares, fills i mestres per a celebrar les primeres comunions dels alumnes. Després de la festa religiosa es reunien a esmorzar tots junts al pati de l’escola.
A l’inici de la segona època d’aquestes festes, ja es van anomenar “fira de primavera” i duraven dos dies dissabte i diumenge, i la gran majoria d’elles es van celebrar el mes d’abril.
Aquesta època va començar l’any 1968, aprofitant que, aquest any, se celebrava el centenari d’en Pompeu Fabra, tota l’escola va realitzar un centre de interès envers aquest personatge. Aquesta va ser la línia a seguir fins a l’any 1974.
Els protagonistes d’aquests centres de interès van ser, entre altres: Joan Oliver, els nens van treballar “El bestiari”, L. Van Beethoven, Ocells i coloms. Montserrat, Les costes de Catalunya, etc…۰
En la tercera època, que van iniciar-se l’any 1975, la fira dura solament un dia, però conserva la forma de treball, és a dir, el centre de interès; però aquest gira a l’entorn de coses més nostres com ara: festes populars catalanes, monuments, etc..
Així, l’any 1975 el tema va ser “Gegants i caps grossos” per a preescolar i primera etapa i “Els mitjans de comunicació” per a segona etapa. El 1976, degut a la gram plaga de procesionaria que va patir Bellaterra, vam dedicar la fira a “La cuca“. El 1977, als “Monuments de Catalunya“, per cert tots erem molt bonics però alguns pesevem tant que gairebé no els podíem traslladar d’un lloc a l’altre. L’any 1978 va ser la dels “Estels“; tots vam a-nar amb els nostres estels a un turó de Bellaterra que el vam batejar amb el nom de “Turó de l’estel“. Cal dir que vam passar molta calor i que el vent no ens va ajudar gens, ja que na es wa alçar quasi cap estel. L’any 1979, I’escola es va inundar de les flaires de confitures, melmelades, hertes, coques, licors, etc… Vam celebrar Sant Ponç.
Aquests dos últims anys, la fira de primavera queda molt centrada en la festa de Sant Jordi, els nens i nenes de cada nivell fan un llibre i l’acompanyem també amb flors, maturals o de paper que ells mateixos es fam. Solament ens queda afegir-hi que l’any 1980, i dins del marc de la fira es vam: instaurar els primers jocs florals. El mantenidor dels quals fou Francesc Vallverdú, i Maria Aurelia Capmany per als de l’any següent.
Dins de totes aquestes fires hi han tingut també cabuda els festivals gimnàstics i espotius.
Enguany la fira ha quedat emmarcada per la celebració dels vint-i-cinc anys de la nostra escola, un bon motiu que justifica aquest record.
Font: Departament de Ciències Naturals de l’Escola Tagore de Bellaterra
IGNASI RODA I FÀBREGAS, cronista de Bellaterra, ens envia aquesta nota:
La dada de la segona època crec que no és correcte. Jo vaig participar com alumne i el 1968 jo no estava a l’escola.
Recordo que els més grans teníem a càrrec el bar amb el que fèiem diners pel viatge fi de curs. Deuria ser el 1966.
En els jocs florals jo vaig guanyar el premi de poesia…., perquè ningú més s’hi va presentar. Conservo el poema. Ho miraré per la data.
A parir del 1975, tercers època jo portava la organització de les fires perquè treballava a l’escola. Feia teatre, animació i feines d’administració.
La idea de batejar el turó amb el nom de turó de l’estel l’explícit al llibre de Bellaterra.
La celebració dels 25 va ser el preludi de la desaparició de l’Escola Tagore. També hi ha informació al llibre de Bellaterra.
“Des del 14 de setembre de 1936 les tropes republicanes van assetjar un grup de Guàrdies Civils que s’havien refugiat al Santuari de la Virgen de la Cabeza. El setge va durar un total de nou mesos (14 de setembre de 1936 a 1 de maig de 1937)”.
Vista aérea del Santuari de la Virgen de la Cabeza i serveis de la Creu Roja 📷 Cedidas
ANTONIO CORDOÓN ✍️ Quants s’han incorporat he pogut comprovar no només van deixar abandonats els vivers que en sortir van ser distribuïts, sinó també robes, municions, parament de cuina i tot allò que entorpia la seva marxa. Així doncs li suplico una vegada més vegi forma d’arribar a la nostra ajuda per desprendre’m d’aquest malson que malgrat servir-me de satisfacció sabent que faig un gran servei no per això deixa de contorbar el meu esperit en no trobar suficients arguments amb què justificar aquesta penosa espera de la qual no albiro ni remotament el seu final. Pensant en alguna cosa que servís d’esperança a aquestes dones que no deixen de pensar per si mateix i pels seus que la superioritat d’elements de guerra col·loca davant nostre se m’ha suggerit si seria possible llançar-me amb paracaigudes dos morters d’infanteria, que atesa la posició avantatjosa per l’alçada aconseguiria allunyar una mica el front dels vermells. Déu guardi V.E. anys per al bé d’Espanya. Campament del Santuari de la Verge del Cap, 14 d’abril de 1937. El capità primer cap Cortès González. Excmo Sr. General cap de l’Exèrcit del Sud, Governador Militar de Còrdova”.
Vaig pujar una vegada més a les nostres posicions davant del Santuari i vaig llegir parcialment el document als nostres combatents. Més que les meves paraules, l’escrit demostrava el valor de la propaganda. Des de llavors l’acció de l’altaveu no només no va ser objecte de bromes, com abans, sinó que eren els combatents mateixos els que quan l’altaveu deixava d’actuar un o dos dies em preguntaven quan anàvem a parlar una altra vegada i ells, pel seu compte, ho feien des de les avançades servint-se de botzines. Els assetjats, que, abans, a les exhortacions i notícies que llançàvem per l’altaveu responien armant gran enrenou, cantant himnes, insultant i disparant, ara escoltaven, moltes vegades en complet silenci; també a ells els interessava el que dèiem. I no hi havia dubte que alguns paràgrafs del missatge que havia llegit havien fet efecte, especialment l’amarga i vetllada queixa de Cortés als seus superiors: “ …li suplico una vegada més vegi forma arribar a la nostra ajuda per desprendre’m d’aquest malson que tot i servir-me satisfacció sabent que faig un gran servei no per això deixa de contorbar el meu esperit al no troba prou arguments amb què justificar aquesta penosa espera de la qual no entreveu ni remotament el seu final.” Volia dir que el mateix Cortès se sentia abandonat. abandó. El cèrcol va poder ser estret més encara després de l’evacuació de Lloc Nou, i el subministrament des de l’aire es va fer més difícil. Els avions, perquè els paquets caiguessin dins de la posició, havien de baixar molt i aguantar el foc per descàrregues dels nostres fusells. sitges. Pel que sembla, la petició dels morters l’havia fet altres vegades Cortés, ja que diverses peces de morter que van llançar tres trimotors enemics van ser recollides per nosaltres, i això va privar els assetjats de la possibilitat d’utilitzar-los. La topografia de la zona feia també perillós per a l’aviació rebel el servei, sobretot els dies de boira i pluja. Anteriorment, en un d’aquells dies de poca visibilitat, s’havien estavellat contra les muntanyes circumdants set aparells. Però no només actuava l’aviació enemiga al servei de subministrament als assetjats. Com a ferotge represàlia per l’abandonament de les seves forces de Lloc Nou i pels nostres atacs amb morters al Turó, el dia 16 d’abril, la població civil d’Andújar va ser objecte del bombardeig més terrible patit fins aleshores. Vint-i-dos aparells de bombardeig volant gairebé arran de les teulades van fer diverses passades sobre el poble llançant primer un centenar de bombes i després octavetes, en què s’amenaçava d’arrasar Andújar i Jaén si continuaven els nostres atacs al Cabezo. Una vuitantena d’edificis van quedar reduïts a runes, així com la plaça del mercat. En un carrer, a l’entrada d’Andújar estava formada una cua perquè en un petit magatzem s’hi despatxaven patates; les dones i nens que la formaven van ser materialment segats per la metralla. A l’Ajuntament van caure diverses bombes que van causar grans destrosses. Dentre els enderrocs van ser extrets molts cadàvers, entre ells els de dos joves que en el moment del bombardeig estaven contraient matrimoni civil. Abans de tornar a la base, els avions van bombardejar també les nostres posicions del Turó.
Sobre el natural temor que va produir a la població aquesta acció terrorista va prevaler la indignació. Ningú demanava que cessés la nostra acció contra el Santuari, sinó que s’acabés d’una vegada amb el reducte enemic enclavat a la nostra rereguarda. En un míting espontani celebrat el dia següent, diversos oradors van demanar que s’intensifiquessin les nostres accions. Recordo que en aquell míting algú va demanar que, com a final, es recités una poesia de Garfias, una de sola, ja que deia, l’auditori està format majoritàriament per pagesos que no entenen gaire d’aquestes coses i no s’han de cansar. Però va ser tan gran l’entusiasme que va aixecar la poesia que el públic en va demanar una altra, i una altra… I vaja si entenien els pagesos i la gent senzilla les poesies que parlaven de coses que els arribaven a l’ànima. La nostra guerra pot testificar l’enorme poder mobilitzador de voluntats, esforços i heroismes que té la poesia. Va augmentar el nombre d’evadits del Santuari. De nit, i especialment si la nit era fosca o plujosa, arribaven a l’avançada de la casella de peons caminers, des d’on, després de fer-los un cafè o un glop de vi, eren conduïts a Andújar. Una nit hi va haver set evadits. Recordo especialment el cas d’un guàrdia que va arribar a la nostra línia amb un fill de vuit a deu anys. A diferència del que solia succeir amb altres evadits que en interrogar-los sobre els seus caps mostraven tendència a criticar-los, amb el desig de congraciar-se amb nosaltres, humanament explicable, aquest guàrdia va respondre molt serenament fent un elogi de Cortés. Era, deia, un cap sever que no permetia el menor atemptat a la disciplina, però just, que no admetia cap privilegi, ni tan sols a benefici dels seus fills, en el repartiment de queviures o efectes, i era el primer a complir estrictament les ordres que donava per al destacament en general. Aquest elogi que va fer el guàrdia em va demostrar que era un home sincer i me’l va fer simpàtic. Amb la mateixa senzillesa, si bé tímidament, sense presumir de republicà, va explicar que s’havia evadit principalment per evitar a la família les penalitats del setge i el perill que morís algun dels seus d’un tret qualsevol dia. Havia planejat l’evasió de tota la família, composta per la sogra, la dona i el noi. Per fer-la, es va posar d’acord amb un altre guàrdia amic, el qual s’havia compromès a ajudar-lo una nit que estigués de sentinella al parapet: no donaria l’alarma fins que els fugitius fossin a prop de les nostres línies; llavors dispararia a l’aire. L’esperada nit, va arribar la família sencera a prop del parapet, al punt que havien d’emprendre el camí cap a les nostres línies, però en saltar una penya, la sogra va caure i es va dislocar un turmell. En aquestes condicions no podia caminar. El guàrdia amic els apressava perquè prenguessin una ràpida resolució. Aleshores la dona li va dir que seguís ell amb el nen i que ella i la seva mare tornarien amb precaució al seu allotjament. Quan es descobrís l’evasió dirien que elles no sabien res, carregarien tota la culpa sobre ell, encara que no les creguessin.
És clar que passaran moments difícils, perquè les miraran malament, però el capità Cortés no prendrà represàlies amb dues dones. Pel que fa a nosaltres, jo crec que vostès s’ocuparan del noi, perquè encara que he sentit que deien vostès que als evadits ens deixarien en llibertat, és clar, jo ja sé que la responsabilitat que en tingui un… Em jutjaran… Quan li vaig dir que estava lliure, com havia promès el Govern i que passat un temps, si demostrava merèixer-ho per la seva conducta podria ingressar a la Guàrdia Nacional Republicana, si així ho desitjava, no podia amagar la seva emoció. El nen, molt nerviós, va començar a parlar d’avions i bombes de magranes “legionàries”, de la instrucció que feien els infants al Santuari amb fusells de veritat. Li vam fer canviar de conversa i li vam menjar. En servir-li una mica de melmelada, el nen després d’emportar-se a la boca la primera cullerada, va exclamar: Com m’agradaria donar una mica a la meva mare ia la meva àvia! Quan l’endemà vaig pujar al parapet a parlar per l’altaveu, em vaig referir a la frase del nen i, dirigint-me a Cortés el vaig convidar que deixés sortir les dues dones per reunir-se amb el nen. D’aquesta manera comunicava a la mare i l’àvia que estava sa i estalvi. El guàrdia també va parlar voluntàriament als assetjats, dient-los senzillament com ho havíem tractat i confirmant-los que no era mera propaganda la promesa republicana de deixar en llibertat els evadits. Els farmacèutics d’Andújar van apadrinar el rapinyaire. No recordo si abans o després d’aquest episodi, un dia va venir un oficial de l’Estat Major des de Jaén acompanyat d’algunes persones que estaven preses a la presó de la capital de la província; un antic diputat reaccionari i quatre sacerdots; alguns havien estat força relacionats amb Cortés i la seva família. Els vaig dir que no es tractava de parlamentar amb els assetjats, sinó que ells, si els semblava que ho havien de fer així, els fessin comprendre que per evitar que les dones i els nens poguessin ser víctimes inevitables del nostre assalt al reducte, no tenien cap altre mitjà que rendir-se, i que nosaltres prometíem que així ho combatríem. feien. Dos dels sacerdots van parlar en aquest sentit; un havia estat professor de Cortés en els anys de la seva adolescència; els altres dos no van voler parlar. A continuació van parlar Constància de la Mora ia petició d’ells mateixos, el poeta i la periodista anglesos a què ja he fet referència abans. Cortés, molt excitat, va respondre fent crits forts, que ni es rendiria ni deixaria que ningú ho fes. En tornar a Andújar, en tres automòbils, ja fosquejat, vam encendre els fars. Un avió que ens va albirar, va baixar a baixa altura i va deixar caure algunes bombes a molt poca distància del primer dels cotxes, que era el que jo ocupava i conduïa. Van saltar fets miques els fars i el parabrises, i jo vaig resultar lleugerament ferit al front, pels vidres polvoritzats, i, superficialment, en un ull. El segon cotxe, ziga-zagues, va caure amb gran estrèpit per un precipici. Digues per morts en el primer moment els sacerdots que l’ocupaven, però els trobem, indemnes, enganxats a un terraplè a un costat de la carretera. Havien saltat del cotxe, ells i el xofer, en sentir la primera explosió. Però, el conductor s’havia oblidat de fer fora el fre, i el vehicle va anar a estimbar-se, buit, feliçment.
Prou temps després vaig saber que l’aviador que ens havia obsequiat era el que els rebels consideraven l’as dels seus aviadors, el capità d’Aviació, procedent del Cos d’Intendència, Carlos de Haya, que va ser després, em sembla, pilot de Franco. Cap a la darrera desena d’abril vam començar a preparar l’assalt al Cabezo, reunint a aquest efecte totes les forces i els mitjans que vam poder concentrar. Abans, però, hi va haver un altre episodi. De Jaén em van comunicar que arribaria una Comissió de la Creu Roja Internacional a la qual el nostre Govern havia autoritzat per entaular negociacions amb els assetjats sobre la possible evacuació de les dones i els nens. M’ordenaven que en facilités la gestió. Els comissionats em van informar que Franco havia autoritzat Cortés a realitzar aquesta evacuació i creien que fins i tot per rendir-se si això la facilitava de manera convenient, encara que d’això últim no n’estaven gaire segurs. Els vaig dir que els acompanyaria personalment a les avançades, des de les quals podien sol·licitar de Cortés que, donant-los totes les garanties per part nostra de tornar a la posició sans i estalvis, enviés parlamentaris per tractar amb ells. Nosaltres suspendríem el foc fins a mitja hora després que haguessin tornat al Santuari. Els representants de la Creu Roja em van dir que, en tot cas, ells estaven disposats, si jo els ho permetia, a pujar al Santuari. vaig contestar que no podia accedir a això de cap manera cap manera, doncs responia de la seva seguretat i que que ja ja en una altra ocasió Cortés havia retingut presoners els parlamentaris, com a ostatges. D’altra banda, per què, si ells no es refiaven de nosaltres, ens havíem de fiar nosaltres d’ells? La gestió que feien els responsables de la Creu Roja Internacional en pro de l’evacuació de les dones i els nens era una proposta a favor dels assetjats i no dels assetjadors, i encara que era humanitària i per això estàvem disposats a facilitar-la, més quan es tractava de dones i nens espanyols, corresponia als primers acceptar les condicions imposades respecte al parlament. Els enviats de la Creu Roja van estimar justa la meva actitud. .Vam anar a l’avançada i, després de fer que un corneta toqués atenció, vaig dir que havia donat l’ordre de cessar el foc perquè volia fer una comunicació al Capità Cortés. Va acudir aquest al parapet i li vaig anunciar la presència dels representants de la Creu Roja. Seguidament vaig cedir a aquests el micròfon. Ells van exposar al cap dels assetjats l’objecte de la seva missió i li van demanar que enviés els seus representants per parlar de l’assumpte de l’evacuació de les dones i els nens. Cortés va respondre que aquest era assumpte que volia tractar personalment, per la qual cosa convidava els comissionats a pujar al Santuari. En contestar ells que el comandament republicà no ho autoritzava, Cortés va dir que en aquest cas quedava trencada tota possibilitat de negociació. Però ho va pensar millor, i l’endemà, a nou requeriment dels representants de la Creu Roja, va enviar els seus emissaris. L’entrevista es va fer a la nostra avançada. Els emissaris de Cortés portaven un escrit en què s’exposaven les condicions que el capità es permetia “imposar”; entre elles, a més d’ampliar l’evacuació als ferits, malalts, ancians, figurava que l’evacuació es realitzés per grups de trenta o quaranta persones, sobre Porcuna. evacuació.
Naturalment, els mateixos delegats de la Creu Roja van respondre a Cortés que el que proposava era inadmissible; que ells només estaven autoritzats a garantir que tota la població no combatent del Santuari sortís del recinte i quedés lliure sota la protecció de les autoritats republicanes, i que fossin respectades les vides dels combatents si es rendien. Les negociacions van ser trencades per Cortés. Mitja hora després vam reprendre el foc d’artilleria i morters contra la posició enemiga, després d’advertir per l’altaveu que a partir d’aquell moment les dones i els nens s’havien de posar a l’objecció. Malament informat des de Jaén i pitjor intencionat pel que sembla, l’Estat Major de València em telegrafiava poc després comunicant-me que el ministre havia disposat que no s’admetés cap evacuació sense la prèvia rendició dels assetjats i que en el cas que l’evacuació s’hagués realitzat ja, completa o parcialment, les persones que haguessin sortit del Santu; que la delegació de la Creu Roja Internacional hauria de tornar immediatament a València. El telegrama em va deixar sorprès primer i em va indignar profundament. Segons sembla, encara que don Toribio ja no hi fos, encara seguia funcionant l’Estat Major de don Toribio, com en els temps d’Asensio. La idea de l’estrateg de València que féssim tornar al Santuari les dones i els nens que n’haguessin sortit no podia ser més absurda. Els representants de la Creu Roja van tornar a València. Poc després vaig rebre una carta, de la qual en conservo còpia, datada el 28 d’abril, que diu així; Senyor Cap d’Operacions del Sud. Molt senyor nostre: El motiu de la present és per testimoniar-li el nostre més profund agraïment per totes les atencions i facilitats que ens va donar en aquesta per a la nostra intervenció a prop dels assetjats del Santuari de la Verge del Cap per acabar amb els patiments de les dones i els nens que es troben en aquest Santuari. Sentim molt no haver aconseguit el nostre propòsit malgrat la seva ajuda a la vostra disposició per si vostè i facilitats; però quedem creu necessari fer alguna altra gestió humanitària. Donant-li una altra vegada les nostres més expressives gràcies, quedem de vostè atents assegurances servidors que estrenyem el seu signat: A. Biscaia, delegat adjunt a Madrid mà. de la C.R.J., doctor Rollan, delegat a València”. Rebutjada la possibilitat d’acabar per mitjà de negociacions amb la posició enemiga, que constituïa una amenaça permanent i una mostra d’arrogància de l’enemic que no podíem tolerar, només quedava fer l’assalt. El coronel Morales manifestava dubtes respecte que hi hagués possibilitats de fer-ho amb èxit; parlava de la difícil situació a què havíem arribat amb la meva propaganda, obligats per una banda deia a fer l’atac, sota pena d’aixecar la decaiguda moral de l’adversari si no ho fèiem, però havent-ho de fer amb dificultats, que motivaven el seu dubte sobre l’èxit, ja que no comptàvem amb aviació i, en canvi, era més que probable la intervenció de la meva avi. Em va dir que havia informat València en aquest sentit, i que no creia que podríem comptar amb aviació.
No vaig ocultar al coronel el disgust que em va produir aquesta informació seva a València, feta sense comptar amb mi, que es podria traduir en alguna altra ordre absurda de l’EMC. contrària que prosseguís l’operació. Li vaig recordar que ell m’havia confiat la missió de liquidar la posició enemiga, i m’havia donat carta blanca per fer-la; vaig afegir que esperava que ell no la dificultés fent intervenir elements de l’EM. mancats de fe i de combativitat i mal orientats. Certament, jo considerava que la manca d’aviació pròpia que oposar a l’enemiga li donaria la possibilitat d’intervenir amb risc per al bon èxit del nostre atac. Però no hi ha victòria sense risc de derrota, i la forma de disminuir el perill de l’actuació de l’aviació enemiga estava, al meu entendre, a aconseguir ràpidament, una vegada començada l’operació d’assalt, que, abans que els assetjats poguessin avisar per l’heliògraf al seu comandament i aquest enviés a l’aviació amb les seves forces estables aviació no ens podria bombardejar sense exposar-se a bombardejar també a les forces pròpies. Morales, sempre poc ferm en les seves decisions, va acabar per dir-me que jo fes el que cregués més convenient. Preparem l’atac per a l’1 de maig. El pla no podia ser més senzill: un atac frontal realitzat amb gairebé la totalitat de forces i mitjans amb què podíem comptar i un atac auxiliar demostratiu per fixar alguna força dels assetjats. Els nostres efectius d’Infanteria consistien a la Brigada 16a, manada per Pedro Martínez Cartón, com a força principal, i una part de la Brigada 32a per realitzar l’atac demostratiu. L’atac principal el recolzaria la massa artillera de què disposàvem: tres peces i una tanqueta que havia aconseguit m’enviessin del Parc de Jaén, on estava en reparació. Ja a partir del mateix dia de l’atac, Queipo del Llano pels seus micròfons, i després tota la propaganda franquista, haurien d’inflar la quantitat i qualitat dels mitjans amb què es va atacar el Santuari; segons ells, van ser emprats desenes de milers d’homes i desenes de canons i tancs. Fins al moment de l’atac, per raons òbvies, vam ser nosaltres els que vam exagerar. Però la realitat era ben diferent. La plantilla oficial d’una brigada del nostre exèrcit i rara va ser la brigada que a la pràctica la va tenir al complet era de 2.944 infants, i tant la Brigada de Cartró com la Brigada 32a havien quedat força reduïdes en els seus efectius després de les operacions de Pozoblanco. El total dels atacants no va passar gaire del triple respecte al nombre dels defensors que es considera necessari per fer l’atac a una posició i que, atesa la fortalesa del reducte de què es tractava era indubtablement inferior al que s’estimava necessari teòricament. Sense l’efecte desmoralitzador que havia produït tota la nostra preparació anterior, l’atac no hauria estat coronat, com ho va ser, per la victòria definitiva.
El 30 d’abril fou un dia plujós; l’heliògraf dels assetjats no va funcionar. Alguns dels pagesos que servien a les nostres files, que solen ser bons meteoròlegs, em van assegurar que el mal temps persistiria l’endemà, almenys al matí. Això suposava per a nosaltres certa seguretat que l’enemic no enviés a la seva aviació per contenir el nostre atac. Ja de nit vam tornar a oferir als assetjats que si es rendien respectaríem la vida dels combatents, i que els no combatents quedarien en llibertat i serien tractats amb consideració a la nostra zona, sense que contra ells es prengués cap represàlia. Em dirigeix personalment a Cortés per anunciar-li que l’endemà, 1r de maig, festa dels treballadors, el Turó i el Santuari estarien en mans de la República; que així ho asseguraven la nostra decisió i la superioritat militar dels nostres mitjans. Vaig afegir que els defensors i el mateix capità Cortés havien mostrat prou el seu valor físic, que el capità estava obligat a mostrar també el seu valor moral rendint la posició per evitar noves víctimes. En cas contrari, seria responsable de les morts de nens i dones que pogués ocasionar el nostre atac. Havíem portat també a l’avançada un reflector. Pel micròfon vam anunciar als assetjats que cada mitja hora, fins a les dotze de la nit, il·luminaríem durant uns minuts el Santuari per veure si hissaven la bandera blanca. En cas contrari, a partir d’aquella hora, nosaltres consideraríem trencada definitivament tota treva i, per tant, aconsellàvem que des de tal moment les dones i els infants es refugiessin entre les penyes per evitar ser assolits pels nostres projectils i pel foc dels nostres fusells. Amb unes botzines, cada mitja hora tornaven els nostres a convidar els assetjats a rendir-se. Una de les darreres vegades, el capità, perduts els estreps, va proferir una sèrie d’insults, dient que ataquessim d’una vegada si teníem això i allò altre i que ens deixéssim ja de paraules. A les sis del matí vam desencadenar l’atac. Des del lloc de comandament avançat de Cartón, en el qual em vaig instal·lar jo també, vèiem la dificultat de l’avenç de la nostra infanteria per aquell terreny força descobert i en costerut pendent. Cada vegada que una guerrilla s’enlairava del terra per avançar queien diversos dels seus components aconseguits pels trets enemics. La tanqueta tampoc produïa gran efecte, i el nostre foc artiller, forçosament poc sostingut no podíem intensificar-ho gaire per no esgotar massa ràpidament els pocs projectils de què disposàvem. Per fi, un noi, amb una camisa blanca que es destacava en una guerrilla, es va posar dret i, agitant a l’aire el seu fusell, va arrossegar la guerrilla, la qual va desallotjar els guàrdies civils que havien quedat vius de la important posició del Turó de les Pedres. Però la resistència continuava tenaç. Més d’una vegada, Cartón em va insinuar la necessitat de fer una treva a l’assalt.
Font: Memòries d’Antonio Cordón (General de l’Estat Major de l’Exèrcit de la República Espanyola)
L’any 1965 va ser un moment clau en la trajectòria de Ramon Fuster i Rabés, un dels principals impulsors de la renovació pedagògica i de la recuperació del català a l’ensenyament durant el franquisme. Tot i que els registres documentals no destaquen una única conferència amb el títol literal de “Conferència de 1965”, aquell any va estar marcat per la seva intensa activitat divulgativa, la publicació del seu assaig pedagògic de referència i l’inici de grans projectes educatius. Publicació de L’educació, problema social. L’any 1965 va publicar aquest assaig fonamental on recollia el seu pensament pedagògic i les tesis que defensava en les seves xerrades i articles. Hi plantejava l’educació com una eina indispensable de transformació humana i de justícia social.
“El mestre pot i deu crear en el noi una concidència clara d’ésser català substantiu”. RAMON FUSTER
Dibuix del 25 aniversari de l’Escola Tagore de Bellaterra 📷 Arxiu Bellaterra.Cat
RAMON FUSTER, 1965 ✍️ Les nostres virtuts i els nostres defectes com a poble comencen a l’escola.
El mestre pot i deu crear en el noi una concidència clara d’ésser català substantiu.
El mestre, com a bon pedagog, ha d’anul.lar el xoc que representa el pas d’un món familiar i natural al fictici de l’escola llengua, història, etc. El mestre ha de procurar; dins de les seves possibilitats, usar sempre el català en tots els ensenyaments formatius de la personalitat: religió, història, andlisi del món actual, crítica i estudi social.
L’escola ha d’ésser un mitjà per combatre el nostre individualisme que ens ha dut a tants fracassos: assaigs de vida col.lectiva, eleccions de càrrecs, organització de clubs, intervenció de l’escola en actes del poble, celebrar assamblees, comissions d’alumnes etc. Ensenyament democràtic. Ensenyar a acceptar els que valen més, i acceptar-los com a caps. El català no ho accepta generalment.
Justificació del nostre individualisme. No tenim possibilitats de manifestacions col.lectives i això ens tanca.
L’escola ha d’ésser una petita comunitat, capaç de “purificar” a la llarga l’ambient. Com donar aquest sentit de comunitat. Treballs col.lectius d’estudi a l’escola.
Desvetllar el sentit de responsabilitat col.lectiva, donar conciència social.
El mestre ha de crear una conciència clara de que ésser català i manifestar-se com a tal no és un fet delictiu sinó de valors.
L’escola pot aprofitar la vida dels nostres grans homes com a font de civisme, discutint també la seva actuació.
El mestre ha d’ensenyar a valorar la llibertat individual i d’iniciativa.
L’escola té bones oportunitats per a ensenyar com ha de resoldre’s el xoc entre llibertat i bé comú, entre llibertat i autoritat.
L’escola, aprofitant les notícies, pot analitzar les lleis polítiques del país, establint comparacions amb altres països i sistemes.
L’escola ha d’estudiar la vida dels obrers locals o nacionals i comparar-la amb altres situacions.
Llegir premsa estrangera estudiant les seves qualitats i defectes en comparació amb la nostra.
Què vol dir llibertat de premsa.
El mestre ha de fomentar en els alumnes la facultat de criticar i menysprear el silenci omniós.
El problema de la immigració a l’escola.
L’escola ha d’educar els nois amb personalitat suficient per tal de que no acceptin els “hostes” com a prepotents i dominadors.
L’escola ha de destruir el clima de fatalisme, d’inquietud, de sensació vagorosa del que és Catalunya, treure la consciència de que l’acció de l’escola no ha de basar-se en l’odi, sinó en el desig de ser, però també cal abandonar la idea de falsa ca-ritat i humilitat. Hi ha fets essencials als quals els catalans no podem renunciar perquè Catalunya no es pertany: estem dins d’ella.
Importancia de les classes nocturnes als adults.
El mestre ha d’ésser un dels directors del poble, el clima del qual sol ésser rutinari.
Cal formar una biblioteca, donant a conèixer el llibre català. Ha de donar conferències o bé preocupar-se de que altres vinguin a donar-les.
Fomentar el teatre català, orfeons, excursionisme.
Elevar el sentiment patriòtic. El català moltes vegades se sent un apàtrida.
El mestre ha d’aprofitar els fets històrics locals o comarcals; ha d’organitzar homenatges.
El mestre a les entitats on sigui possible ha de fomentar l’esperit crític.
Insistir en l’aspecte d’abandonament de les nostres coses: carreteres, monuments, biblioteques, escoles.
Si volem ésser, demostrar que ens fan falta molts més centres tècnics. Ensenyament, Universitat.
Ara ens calen gran plans.
Ni el plan Badajoz, Jaen, etc, s’han fet a Catalunya.
Primitivisme del nostre sistema de treball a la indústria i l’agricultura, comparant amb la resta del món.
No acceptar amb indiferència els problemes del poble on es viu. Pendre part activa.
Cal ensenyar la llengua a la juventut.
Constituir societats de pares de família.
El mestre no pot oblidar els ex-alumnes.
El mestre ha de fer notar la nostra constant vitalitat, a les arrels de la qual trobarem la nostra seguretat d’ésser.
Font: Apunts d’una conferència donada l’any 1.965 per Ramon Fuster i Rabés
“Des del 14 de setembre de 1936 les tropes republicanes van assetjar un grup de Guàrdies Civils que s’havien refugiat al Santuari de la Virgen de la Cabeza. El setge va durar un total de nou mesos (14 de setembre de 1936 a 1 de maig de 1937)”.
Vista aérea del Santuari de la Virgen de la Cabeza i serveis de la Creu Roja 📷 Cedidas
ANTONIO CORDÓN ✍️En tot el temps que van durar les operacions de Pozoblanco jo no havia deixat d’ocupar-me alhora a estudiar i preparar l’acció sobre el Santuari de la Mare de Déu del Cap. La història de la defensa d’aquella posició, per la manera com havia començat i, en certa mesura, també per la qualitat militar dels seus defensors, que, acompanyats per les seves famílies i per elements civils, formaven la guarnició del Santuari i Lloc Nou, va tenir semblança amb la de l’Alcàsser de Toledo. Si en el cas de l’Alcázar l’actitud dels anarquistes va permetre a Moscardó i els seus tancar-se al fort reducte sense ser molestats, al del Santuari van ser les autoritats republicanes de Jaen les que van autoritzar els futurs revoltats a establir-se al Santuari, als edificis circumdants ia Lloc Nou.
Jaén no tenia guarnició militar en esclatar la revolta dels generals. A la capital de la província existia només una Caixa de Recluta, la núm. 8, amb alguns soldats, una companyia de Guàrdies d’Assalt, que va marxar al capdavant, i la guàrdia d’infanteria de la presó. Era governador militar el cap de la Caixa de Recluta, tinent coronel d’Infanteria Salvador Revuelta, militar republicà que es va posar des del primer moment a les ordres del Comitè del Front Popular, del qual formaven part, entre d’altres, el comunista Nemesio Pozuelo i el socialista Alejandro Peris. La força veritablement important de la província eren els 700 guàrdies civils de la Comandància de Jaén que, amb les de Granada i Almeria constituïen el 8è Terç de la Guàrdia Civil. Aquesta havia actuat sempre pràcticament, al servei dels terratinents, com a força de repressió dels camperols, obrers agrícoles majoritàriament. A la caserna de la Guàrdia Civil, a més de les armes pròpies, es custodiaven totes les recollides durant molts anys a la província: escopetes, pistoles, etc.,
Els representants del Front Popular van exigir des dels primers moments que aquestes armes fossin lliurades al poble i que algunes de les forces de la Comandància s’incorporessin a les a les columnes republicanes. Després de fer certa resistència, els caps de l’Institut a la província van donar les ordres de fer parcialment el que se n’exigia. Van assegurar al governador civil, César Torres, del qual depenien directament les forces de la Guàrdia Civil, de la seva fidelitat personal i la dels homes que manaven a la República. Eren el tinent coronel de la Guàrdia Civil Pablo Iglesias i els comandants del mateix Institut Eduardo Nofuentes i Ismael Navarro, aquest darrer republicà. A petició d’Esglésies i per evitar que els llocs de la província fossin assaltats pels milicians per procurar-se armes, el governador va accedir que totes les forces de la Comandància es concentressin a Jaén. Es van traslladar, doncs, tots els guàrdies de les parades amb les seves famílies i es van instal·lar en alguns edificis de la ciutat.
Després de fer aquest pas en fals l’autoritat republicana, impulsada per la seva por absurd a armar el poble, la situació no va fer més que empitjorar, sobretot quan els destacaments de guàrdies enviats a reforçar les columnes milicianes es van passar, en part, a l’enemic.
Estant així les coses, els caps de la Comandància van exposar al governador que, existint recel respecte a ells per part dels milicians i de la població, seria convenient que els permetés retirar-se amb les seves famílies a un lloc aïllat, fins que se serenessin els ànims i ells poguessin incorporar-se a les forces populars. El governador amb inefable ingenuïtat, i autoritzat, segons deien a Jaén, pel mateix Miaja, que com es recordarà manava llavors aquell Sector, va acceptar que un nucli important de guàrdies civils s’establissin al poblat al voltant del Santuari; destacament, manat per un tinent es va instal·lar, ja sense autorització de ningú, al palau i dependències de Lloc Nou, propietat dels marquesos de Cayo del Rey, una finca d’esbarjo i caça que tenia fins a un petit aeròdrom. Amb tota tranquil·litat, en camions que portaven tota mena de subministraments i armes, es van establir les forces de la Guàrdia Civil, alguns falangistes, les famílies dels guàrdies i altres persones civils de la província al Turó del Cap, rematat pel Santuari, sobre el qual, com a mostra d’acatament al Govern va ser hissada la bandera republicana.
Des del punt de vista militar, constituïa el Turó, amb el seu edifici central de carreu carreuat assentat sobre roca, una formidable posició. S’alçava en plena Serra Morena, a uns 700 metres d’altitud, en un terreny rocós, agrest, pelat en gran part i cobert en altres per xàfecs i arboceres. Estava enllaçat amb Andújar per una estreta carretera de 30 km de longitud, empinadíssima, en els seus últims quilòmetres i amb moltes i ràpides corbes. Tres desenes de cases pertanyents a diverses confraries estaven escampades sense ordre ni concert pel Turó. A la vora de la carretera hi havia altres residències estiuenques de famílies riques, especialment els xalets de la part que s’anomenava Las Viñas.
La posició de Lloc Nou, per contra, tenia escàs valor des del punt de vista militar. Situada a la vora del riu Jándula, estava dominada per altures properes, la més important de les quals va ser ocupada per una avançada de guàrdies civils. En línia recta, distava del Santuari 4 quilòmetres. No obstant, aquesta posició rendia bon servei com a auxiliar el Santuari.
El nombre d’ocupants d’ambdues posicions va ser molt variable durant el llarg –i en bona part molt relatiu–setge, per l’arribada de nous combatents, les baixes, etc. Es poden calcular en 1.200 a 1.500 els del santuari, d’ells al voltant de 600 combatents, i en 200 els del Lloc Nou, la meitat, aproximadament, combatents. Durant un mes havien viscut aquests destacaments sense ser molestats, ben proveïts de bestiar i queviures de tota mena comprats als pagesos amb els diners de la Comandància, que havia portat al Turó el capità caixer Santiago Cortés. Però aquesta situació de neutralitat no es podia prolongar quan la revolta ja s’havia transformat en guerra. Els elements del Front Popular exigien que se li posés fi, convidant peremptòriament els refugiats en aquelles posicions a lliurar les armes o incorporar-se a la nova Guàrdia Nacional Republicana, en la qual podien ingressar tots els guàrdies civils que haguessin permanegut lleials a la República. Per tal que l’informés de la situació, el llavors ministre de la Governació, general Pozas, va trucar a Madrid el tinent coronel Iglesias, que va complir l’ordre i va rebre després un altre destí. El va substituir en el comandament el comandant Nofuentes, que, després de llargues negociacions, va acceptar abandonar la posició i les condicions imposades pel comandament republicà. Però quan semblava que tot s’havia de resoldre en aquest sentit pacífic, ja que entre els mateixos guàrdies predominava el criteri favorable a acceptar les condicions, el capità Cortès va detenir el seu cap, el fill d’aquest, cadet d’Infanteria, i els representants republicans que tractaven la forma de realitzar l’evacuació de cap a sí, i es va declarar Comandància, malgrat que hi havia entre ells un altre capità més antic que a contracor va acceptar el comandament de Cortés. A mitjan setembre va ser arriada la bandera republicana i hissada al seu lloc la monàrquica adoptada pels rebels.
Les forces pròpies que durant tot el primer període van poder enfrontar-se amb els rebels no passaven de 1.000 homes, amb dues metralladores. Era absurd, doncs, parlar de setge de les dues posicions amb aquestes forces. Només de tant en tant, un avió republicà llançava una petita bomba sobre les avançades enemigues o algunes proclames. La veritat és que ni les unes ni les altres produïen gaire efecte.
Els assetjats anaven i venien d’una posició a una altra sense ser molestats, tenien aigua en quantitat suficient, feien freqüents incursions als mas per procurar-se queviures, posseïen un receptor de ràdio, llum elèctrica produïda per un generador de corrent i alguns medicaments. Des de la presa de Porcuna per l’enemic comunicaven per heliògraf amb aquesta posició, i ho feien amb Còrdova per mitjà de coloms missatgers. Quan la penúria de queviures va començar a fer-se sentir, des de Sevilla, ia vegades des d’altres aeròdroms, tot allò regularment que les condicions atmosfèriques ho permetin, va ser establert un servei d’abastament amb Savoias i Douglas pilotats per oficials italians i espanyols que jançaven els queviures i efectes amb paracaigudes. Els enviaments de coloms missatgers també van ser fets per mitjà d’avions. Algunes van caure mortes a les nostres línies a les gàbies que les contenien, i per això es va assabentar el comandament republicà de l’ocupació d’aquest mitjà de comunicació pels assetjats. Dos atacs de les nostres forces a Lloc Nou al mes de novembre -recolzades per primera vegada per una bateria d’artilleria lleugera de tres peces- i al gener, realitzats amb escassa preparació i forces molt limitades, no van donar resultat i ens van costar força baixes. Els guàrdies civils -que llençaven a curta distància i amb el fusell recolzat- tenien justa fama que on posaven l’ull posaven la bala. Tal era a grans trets la situació pel que fa al turó del Cabezo quan jo em vaig fer càrrec del subsector. Després d’haver-la estudiat, vaig estimar que el pla a seguir s’havia de fundar en aquests punts:
Actuar en primer lloc sobre Lloc Nou. Estretir tot el possible el setge del Cabezo fent avançar els nostres llocs, amb la qual cosa s’aïllaven ambdues posicions enemigues i es feia, alhora, més difícil el subministrament dels seus defensors per avió, ja que es reduïa la zona, al voltant de les posicions, on era possible recollir els paquets llançats des de l’aire. Accentuar amb tenacitat la propaganda sobre les dues posicions per mitjà d’altaveus, a força, sobretot, de fer comprendre als assetjats la veracitat de la decisió del Govern republicà de concedir la llibertat a tots els combatents del bàndol enemic que es passessin voluntàriament a les nostres files.
Jo considerava que, atès el caràcter de la nostra guerra, la propaganda era una arma moral de gran eficàcia, dirigida a convèncer els combatents de files del bàndol enemic de quin costat estaven, no només la justícia i la llibertat, sinó també el seu propi interès. El fet que fossin guàrdies civils els que constituïen el nucli fonamental dels assetjats no canviava en aquesta realitat, al meu entendre. Com ja he dit, la majoria d’aquests guàrdies, que estaven envoltats i pressionats sens dubte per les seves famílies, havien monstrat la seva disposició favorable a acceptar la decisió del comandant Nofuentes de liquidar els destacaments, lliurar les armes i passar a servir a la Guàrdia Nacional Republicana. Si no va passar així va ser perquè Cortés es va imposar, recolzat per altres oficials. I no només per la seva energia, sinó infonent-los en l’ànim la seguretat, que ell indubtablement tenia, que aviat arribarien les forces dels revoltats a alliberar-los, i, per altra banda, el temor que, malgrat les promeses, serien liquidats per les “ferotges hordes vermelles” si s’entregaven.
La nostra propaganda hauria d’estar recolzada, i aquest era el tercer element del pla d’atac, per una pressió ofensiva constant sobre els destacaments, realitzada fent servir al màxim tots els escassos mitjans de foc disponibles, canviant-los de posició per donar als rebels la sensació de la nostra superioritat material i de la nostra decisió ferma d’acabar aviat amb l’existència de reductes situats a la nostra reta.
Repetides vegades, per un altaveu instal·lat en un camió vaig prendre part en aquesta propaganda des de les avançades del front. Sistemàticament la realitzaven també els serveis del Comissariat i de l’Altaveu del Front. No vull sobre això deixar de recordar la tasca infatigable del comissari de batalló Corcuera, un jove que s’havia fet celebri com a actor cinematogràfic interpretant personatges còmics a les primeres pel·lícules parlades que es van realitzar a Espanya. Van parlar per l’Altaveu del front dos poetes ben coneguts: el gran i inoblidable Miguel Hernández i José Herrera Petere. Formaven part d’aquesta plèiade d’escriptors i poetes que presidits per la figura senyera d’Antonio Machado van posar el seu art al servei del poble. Miguel Hernández i Herrera Petere eren els més joves – anaven tots dos pels 25 anys de l’ala juvenil més combativa de poetes i literats que encapçalaven Rafael Alberti i María Teresa León i José Bergamín com a principals organitzadors del moviment intel·lectual antifeixista del nostre poble. En aquesta tasca de propaganda i ajuda al capdavant van participar en un moment o altre en Jaén Matilde Landa i Benigno Rodríguez, prototip de revolucionari integèrrim, ferm, intel·ligent i modest, un dels homes, més purs, animosos i desinteressats que he conegut. També Constança de la Mora va venir a Andújar amb el corresponsal del Chicago Daily News, Richard Mowrer i amb la periodista Jean Ross, crec que de nacionalitat anglesa, els quals van parlar per l’altaveu als assetjats. Des de les accions de Pozoblanco sovintejaven les visites a Andújar d’escriptors, periodistes, fotògrafs. Entre els primers recordo bé la visita del famós escriptor soviètic Ilya Ehremburg. El comandament rebel de Sevilla es va adonar que la situació al Cerro havia canviat; les amenaces de Queipo a les xerrades ho demostraven. A la nostra propaganda i els nostres atacs van respondre fent bombardejar gairebé cada dia, primer les nostres posicions al voltant del Cabezo i després Andújar i Jaén, especialment la primera. A més dels bombardejos que feia “el furriel” sobre la població al seu pas cap al Santuari en la seva missió d’abastament, tant a Jaén com a Andújar en van fer dos dels de gran estil, amb nombrosos aparells, malbaratament de bombes i centenars de víctimes. L’escassíssima artilleria de què disposàvem dues o tres peces la movíem constantment perquè els assetjats creguessin que eren molts més els canons apuntats contra ells. Feiem servir també els morters. Amb uns o altres els manteníem en permanent alarma i enderrocàvem de mica en mica les cases del Turó. Respecte a l’aviació només vaig aconseguir en una ocasió que un dels aparells que havien anat a Andújar per prendre part en l’operació de Pozoblanco bombardejessin els voltants de Lloc Nou, perquè, obligat a volar a força altura per la naturalesa del terreny, les bombes van caure més a prop de l’avançada des de la qual s’alçava el palau. Aquesta esquadrilla que havia vingut per cooperar en l’operació de Pozoblanco va marxar molt aviat d’Andújar i des d’aleshores no vam tenir cap suport de l’aviació.
La freqüència dels bombardejos d’Andújar intranquil·litzava la població i els elements reaccionaris que existien indubtablement al poble difonien la idea que si no podíem prendre immediatament el Santuari era millor deixar tranquils els seus defensors ja que amb la propaganda no es convencerien i ella provocava cruels represàlies. No teníem en absolut mitjans de defensa antièria, activa i passiva. Només a mitjan abril aconseguim que ens cedissin una metralladora d’avió, que vam muntar a la torre de l’església situada al carrer principal. A les nostres posicions del Turó l’única defensa antiaèria eren les rases estretes que vam obrir, on els nostres combatents es tendien quan atacaven els avions enemics. Més d’una vegada vaig experimentar jo l’eficàcia d’aquelles rases. Al Parc d’Artilleria de Jaén vaig trobar uns quants coets de senyals que utilitzàvem com a artilleria antiaèria; durant diversos dies, fins que els aviadors enemics es van adonar del que es tractava, els estampits i nuvolets produïts pels coets li van aconsellar volar més alt, de manera que va augmentar el nombre de paquets llançats per ells que van caure fora de les línies rebels, a la terra de ningú. De dia era difícil recollir-los, tant per a ells com per a nosaltres; més d’un que ho va intentar, d’una banda i l’altra, va pagar la seva audàcia amb la vida. Però quan fosquejava, per tots dos bàndols s’organitzaven batudes, de vegades amb combats, per apoderar-se’n. Jo havia disposat que tothom que s’apoderés d’un paquet podia quedar-se amb el que contingués, a excepció de les armes, municions, medicaments i, sobretot, de les cartes i escrits de qualsevol classe que fossin, que haurien de ser lliurats immediatament a l’Estat Major. Aquests escrits em van proporcionar informacions valuoses. Un dia, després d’un triple bombardeig d’Andújar, més intens que d’ordinari, els elements provocadors van aconseguir arrossegar unes desenes de persones a protestar esvalotadorament davant de l’Estat Major. Un grupet va intentar fins i tot entrar a l’edifici. Vaig sortir per mirar de calmar els ànims, ja que no volia fer servir la guàrdia. En aquell moment, un noi jove, bon mosso, es va posar al meu costat, va treure la pistola i va dir amb veu forta que deixaria allà mateix estès al provocador que proferís un crit o fes un pas. Va canviar immediatament la situació, i el petit motí es va dissoldre, perquè els primers a escapolir l’embalum van ser els provocadors. Era el noi un anarquista anomenat Maruca, que es trobava casualment a Andújar, arribat del front. El vaig felicitar per la seva actitud i ho vaig voler recompensar d’alguna manera. Pertanyia a l’esquadró de cavalleria. Li vaig regalar part d’un equip de l’oficial d’aquesta arma que s’havia passat a l’enemic -equip que teníem dipositat a l’Estat Major-: unes bosses pistoleres lluents, regnes, una cadira de muntar, unes grans esperons, un sabre i una banderola. Des de llavors va utilitzar Maruca aquestes peces, molt ufanós i pinturer. Vam intensificar la propaganda sobre Lloc Nou i vam obtenir el primer resultat. Cinc guàrdies civils es van passar a les nostres files. Ens van proporcionar dades sobre la baixa moral de la guarnició del palau, degut en primer lloc als efectes de la nostra propaganda, i, també, a l’actuació del cap, el tinent Ruano, de la Guàrdia Civil, abans oficial de Regulars, que acusaven de favoritisme en el repartiment de vivers i de poca sensibilitat en el tracte amb els seus subordinats. Els fugitius van parlar amb els assetjats de Lloc Nou des de les nostres avançades, convidant-los a seguir el seu exemple, que demostrava que el comandament republicà complia les seves promeses respecte als evadits. Afirmaven que creien possible la rendició de tot el destacament.
Tenint en compte l’eventualitat que poguessin intentar unir-se al destacament del Cerro, vaig donar ordre a Cartón que estableixi llocs que tallessin la possibilitat de comunicació entre les dues posicions. Però l’ordre, com van demostrar els fets, no va ser convenientment executada. A la matinada del dia 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República, em van despertar amb la notícia que Lloc Nou havia estat abandonat. Em vaig traslladar allà immediatament acompanyat d’alguns oficials de l’Estat Major. Les forces de les nostres avançades van confirmar la notícia, però encara no havien entrat al Lloc perquè hi havia qui deia que les entrades estaven minades. Avancem amb precaució i comprovem que no existien aquestes mines. Hi regnava un espantós desordre. Tirats per tot arreu hi havia estris, queviures, robes, armes, – inutilitzades algunes, una metralladora, escopetes, rifles, pistoles, algunes caixes de municions, un camió nou, un cotxe lleuger, tres motocicletes… I, en un pou sec, al fons del qual hi va haver un cor sense, un dels nostres, un dels nostres, destruït, potser pensant que ningú no el trobaria. Hi havia al quadern moltes dades sobre la vida del destacament, crítiques a Cortés ia alguns sergents i altres detalls que jo vaig utilitzar després a la propaganda sense dir d’on procedien les meves informacions. El dia 16, un milicià va portar l’EM. l’anella portadora d’un missatge que havia tret de la pota d’un colom missatger mort per ell. L’animalet s’havia posat, pel que sembla desorientat a prop del colomar de Lloc Nou, i el milicià l’havia abatut d’un tret de fusell. El missatge estava escrit en caràcters inversemblantment diminuts i en clau. Després de prendre el Santuari vam saber que el pendolista era un guàrdia que actuava de secretari de Cortés. Després d’algunes hores de feina desxifram el missatge. Entre els pocs documents que conservo de la guerra hi ha una còpia d’aquest escrit. L’original amb dues còpies més el vaig enviar a Jaén perquè fossin transmesos a València, transcric la còpia que tinc, perquè indica els efectes produïts per la propaganda i, en general, tot el pla d’atac, en els defensors dels reductes i en el mateix capità Cortés. “Guàrdia Civil. Comandància Jaén. Capità primer cap accidental. Clau Carmen. Excel·lentíssim Senyor: Com a continuació al meu missatge data ahir remès a les vint-i-una hores en què donava compte a V.E. sorpresa experimentada al veure arribar a aquest campament el personal de guarnició Lloc Nou, a conseqüència d’aquelles instal·lacions en conseqüència d’aquesta resolució. van fer-los vermells comminant-los perquè es rendissin, tinent Ruano, cap aquell reducte, va notar cert malestar en les forces i gran temor en dones i nens tractant inútilment de restablir la moral. interessat a mi ia V.E. acordant realitzar trasllat a les 24 hores. Com a conseqüència del que hem exposat, el capità creu que ha d’informar a V.E. cosa en contra, tenint en compte situació campament he disposat que les forces i classes comencin a prestar servei barrejades entre les que hi ha que estan animades millor esperit ia l’oficial li he deixat sense comandament amb la finalitat que es desimpressioni fent-se a l’ambient de la disciplina Quan arribi el dia de la nostra alliberació. escàs allotjament amb què compto per a un nombre tan gran de personal que es reuneix al Santuari fa que estiguin en situació de veritable amuntegament a l’extrem que avui ha mort un malalt tuberculós trobant-se a la seva habitació més de 20 persones que es disputen el matalàs.
Font: Memòries d’Antonio Cordón (General de l’Estat Major de l’Exèrcit de la República Espanyola)
Del 9 al 20 de novembre, Turquia acull la COP 31. S’espera que líders i responsables de la presa de decisions d’arreu del món assisteixin a aquesta cimera anual sobre el clima a la ciutat balneària d’Antalya. En un context d’emergència climàtica i d’elevades tensions comercials i geopolítiques, inclòs el bloqueig parcial de l’estret d’Ormuz, no s’esperen decisions importants. Austràlia i Turquia, que copresideixen aquesta COP, tenen com a objectiu, tanmateix, reduir la dependència dels combustibles fòssils i estableixen un objectiu que l’electrificació representi el 35% de la demanda energètica mundial el 2035, enfront del 23% actual.
Pel que fa a l’objectiu establert per l’Acord de París del 2015 de limitar l’escalfament global a 1,5 °C, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient afirma en el seu darrer informe que ara és obsolet a causa de la incapacitat dels països per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
“Les dues peces audiovisuals formen part de la campanya del Sindicat de Llogateres per mobilitzar la ciutadania de cara a la vaga general d’aquest dimecres”.
JUDIT CASTAÑO✍️La lletra d’Estimada Valentina explica la història d’una dona que escriu una carta a una amiga davant la imminència d’un desnonament. El relat comença amb l’angoixa i la incertesa de perdre casa seva, però evoluciona cap a l’esperança quan la protagonista veu com el veïnat i l’organització col·lectiva aconsegueixen aturar el llançament.
El videoclip combina imatges de la gravació de la cançó amb escenes reals de desnonaments i converteix la peça en una crida a la solidaritat.
L’altra iniciativa, presentada aquest dimarts, és l’espot de campanya de la vaga general de l’11-N, protagonitzat per l’actor Eduard Farelo. En aquest cas, el Sindicat de Llogateres ha optat per l’humor i la sàtira a través d’un fals documental de natura que retrata les dificultats de les persones per accedir a un habitatge.
Amb la veu en off de Farelo, el vídeo descriu els hàbits d’una suposada espècie animal que es veu obligada a viure agrupada en un mateix espai per la manca de recursos. A mesura que avança la narració, però, es descobreix que els protagonistes no són animals, sinó persones que no es poden permetre viure soles en un pis.
La peça compta també amb la participació d’una desena de militants del Sindicat de Llogateres.
Segons el sindicat, el vídeo vol mostrar “l’absurditat del sistema econòmic actual” i qüestionar una situació en què compartir habitatge deixa de ser una elecció per convertir-se en una necessitat davant l’encariment dels lloguers i les dificultats d’emancipació.
FELICITATS A LA NOVA JUNTA DE LA COMISSIÓ D’ANNEXIÓ BELLATERRA ÉS SANT CUGAT
ELISENDA DE CLASCÀ ✍️ Des del grup de veïns de suport a la annexió, creat des de la plataforma Plabum (www.plabum.com) per col·laborar en l’actual fase del procés d’annexió Bellaterra-Sant Cugat, volem felicitar la nova Junta de la Comissió Bellaterra és Sant Cugat, encapçalada pel seu president, Carles Triginer, la vicepresidenta, Antònia Pla, i la secretària, Mei Barceló. Els desitgem molts encerts en aquesta nova etapa, especialment important pel moment decisiu en què es troba el procés d’annexió.
Alhora, volem expressar el nostre més sincer agraïment a Miquel Vázquez i Chus Cornellana per la seva incansable i extraordinària tasca al llarg de tots aquests anys, sense la qual l’expedient d’annexió no seria el que és avui: un projecte pioner que pretén el que hauria de ser normal: posar les administracions al servei del poble i no a l’inrevés.
Han estat anys en què la Comissió ha hagut de remar contra tota mena d’obstacles i ha aconseguit fer sortir el vaixell del port de Cerdanyola i portar-lo fins a la Generalitat, tant si el vent bufava a favor com en contra. El seu anhel ha arrelat en les aspiracions de molts veïns i ara ja és l’autèntic motor que esperem que ens porti finalment a Sant Cugat.
En efecte, es tracta d’un moviment APOLÍTIC, LEGÍTIM I LEGAL, que no busca necessàriament ser entès ni acceptat pel consistori de Cerdanyola, sinó que persegueix un nou encaix territorial que permetria, entre d’altres, optimitzar la prestació dels serveis públics. L’annexió incrementaria de manera NOTÒRIA l’eficiència de la majoria dels serveis públics a Bellaterra, sense provocar cap empitjorament en la prestació d’aquests mateixos serveis als qui continuessin sent ciutadans de Cerdanyola. Ans al contrari.
Un clar exemple n’és el nou consultori. Cerdanyola no ha volgut comprometre els metges de l’EAP (Equip d’Atenció Primària), per dos motius: per no restar recursos a Serraparera i perquè no els ha volgut desplaçar a Bellaterra, on, és clar, s’haurien de dirigir en vehicle privat. A dia d’avui, tot i disposar del consultori, seguim tenint-lo <<<sense metge», una situació que posa de manifest la disfunció territorial i les evidents ineficiències del sistema. Si els metges vinguessin de Sant Cugat, o bé fins i tot de més a prop, mitjançant l’assignació d’un metge de capçalera per a Bellaterra, ni Serraparera hauria de cedir recursos ni Bellaterra hauria de patir l’actual desatenció.
I aquí cal fer un reconeixement especial a Chus Cornellana, una de les grans impulsores del consultori de Bellaterra. La seva perseverança, dedicació i insistència han estat determinants per aconseguir que aquest equipament sigui avui una realitat. És de justícia reconèixer-ho, perquè massa sovint els esforços queden eclipsats pels mèrits que després s’atribueixen les institucions.
Lamentablement, no podem dir el mateix de l’actual president de l’EMD de Bellaterra, el Sr. Josep Maria Riba, la gestió del qual ha estat objecte de crítiques, com entre d’altres, la manca de paritat del seu govern i les controvèrsies relacionades amb una resolució de l’Oficina Antifrau sobre presumptes conductes deslleials. D’ell hauríem esperat una implicació molt més decidida, tant en la defensa de l’annexió com en la reivindicació d’un consultori amb un servei mèdic efectiu.
Ara, el president de l’EMD pretén tornar a hissar el banderí de la promesa d’un suposat conveni amb Cerdanyola, que ningú no ha vist i del qual, fins ara, no es coneixen ni el contingut ni els compromisos concrets. Una negociació envoltada d’hermetisme i opacitat que difícilment pot generar confiança entre els veïns.
Un conveni fantasma que sembla voler ressuscitar un objectiu del passat, precisament quan Bellaterra té més a prop que mai el seu futur a Sant Cugat. No podem permetre que un hipotètic conveni amb Cerdanyola s’anteposi al procés d’annexió, perquè això significaria tornar a remar cap al port d’on tant ens ha costat sortir, perdre el rumb i allunyar-nos de l’objectiu que ha mobilitzat, i continua mobilitzant, tants veïns durant tots aquests anys.
Després de tot el camí recorregut, Bellaterra necessita avançar, no tornar al punt de partida.
I és que, quan es tracta de defensar els interessos del poble, especialment des de la presidència de l’EMD, no n’hi ha prou amb ser al vaixell i gaudir de la travessia: també cal agafar els rems, assumir el timó i, si cal, mullar-se.
La Comissió Bellaterra és Sant Cugat es va constituir per assolir un objectiu veïnal. Va ser precisament per això que el seu president, el Sr. Miquel Vázquez, l’any 2018, va decidir presentar la seva dimissió com a vocal de l’EMD de Bellaterra per encapçalar el projecte de la Comissió d’Annexió.
Miquel Vázquez deixa l’EMD de Bellaterra per presidir la Comissió de Veïns per a l’annexió a Sant Cugat
Ara, el 2026, a les portes de la decisió final de la Generalitat, el nou president de la Comissió Bellaterra és Sant Cugat, el Sr. Carles Triginer, també actual vocal de l’EMD de Bellaterra i portaveu de Gent per Bellaterra, ha fet un pas endavant per continuar representant aquest moviment veïnal, cosa que ens entrega a les mans la pregunta de si farà també un pas al costat com a representant polític, o bé compatibilitzarà ambdues funcions.
La pregunta no pretén qüestionar el compromís de ningú, sinó preservar allò que ha donat força i legitimitat a aquest moviment des del primer dia.
Precisament ara, quan el vaixell s’acosta al seu destí, és més important que mai mantenir el rumb que ens ha portat fins aquí, amb una Comissió que tingui com a única bandera que el futur de Bellaterra és a Sant Cugat, i amb una Administració Pública estigui a l’altura de les lleis que ella mateixa ha promulgat.
“El president, més impopular que mai, s’ha vist obligat a admetre la derrota”.
Certament s’esperava un avenç demòcrata a les eleccions de mig mandat i un vot de “càstig” contra Donald Trump, però no a tal escala. Una onada blava va escombrar els Estats Units, i els demòcrates van aconseguir la majoria absoluta a les dues cambres del Congrés: la Cambra de Representants (228 escons de 235) i el Senat (54 escons de 100). Alguns estats històricament republicans van girar cap a l’altre costat contra totes les expectatives, fins i tot en l’elecció dels seus governadors, com ara Texas i Geòrgia. L’ala més radical del Partit Demòcrata també ha aconseguit guanys significatius, amb la notable victòria d’Abdul El-Sayed a les eleccions parcials del Senat de Michigan.
Les guerres lliurades per Donald Trump, la inflació, la desigualtat i la violència perpetrada per l’ICE… expliquen en gran mesura aquesta victòria aclaparadora demòcrata. El president, més impopular que mai, s’ha vist obligat a admetre la derrota. Ara només té el seu poder de veto per governar davant d’un Congrés controlat per l’oposició, tot i que la seva capacitat per causar disrupcions es manté durant els propers dos anys del seu mandat.
“La iniciativa també recull una consideració específica per a les persones que cobren el subsidi per desocupació durant almenys tres mesos i accedeixen a la jubilació anticipada voluntària sense haver arribat als 40 anys cotitzats. En aquests casos no desapareixeria la penalització, però s’aplicarien els coeficients previstos per a la jubilació anticipada involuntària, que preveuen percentatges de reducció diferents”.
LLUIS TORRES✍️Tal com està informant el servei d’atenció al client de la Seguretat Social a Madrid, jubilar-se amb 40 anys cotitzats sense penalització es publicarà al BOE abans de finalitzar aquest 2026. Caldrà saber si es farà amb caràcter retroactiu.
La proposta també contemplava els qui ja s’hagin jubilat anticipadament amb 40 anys o més cotitzats. Aquestes persones podrien sol·licitar a la Seguretat Social una revisió del càlcul de la pensió perquè se’ls apliqui el nou règim i rebre, si escau, l’increment que correspongui.
Jubilar-se anticipadament sense patir una reducció a la pensió després d’haver cotitzat durant 40 anys podria estar més a prop de convertir-se en una realitat.
El Ple del Congrés va fer el dimarts 22 de setembre de 2026 el primer pas per tramitar una proposició de llei de Podem relacionada amb les condicions de jubilació de les persones amb llargues carreres de cotització. La iniciativa va tirat endavant amb 178 vots a favor, inclòs el suport del PSOE; 136 abstencions, entre elles la del Partit Popular (PP), i 33 vots en contra, de Vox, i va continuar la seva tramitació parlamentària. El text había de superar les fases següents abans que es pugui produir qualsevol canvi en les condicions actuals de jubilació.
Què proposava la mesura de Podem
La proposició de llei plantejava eliminar els coeficients reductors de la pensió per als que hagin cotitzat almenys 40 anys i decideixin jubilar-se de manera anticipada. És a dir, les persones que arribin a aquest període de cotització deixarien de patir una reducció en la quantia de la pensió per avançar el seu retir respecte a l’edat ordinària, si la iniciativa s’acabava aprovant.
La proposta també contemplava els qui ja s’hagin jubilat anticipadament amb 40 anys o més cotitzats. Aquestes persones podrien sol·licitar a la Seguretat Social una revisió del càlcul de la pensió perquè se’ls apliqui el nou règim i rebre, si escau, l’increment que correspongui.
El text estableix, a més, que els que no arribin a les quatre dècades de cotització seguirien subjectes als coeficients reductors actuals.
En la jubilació anticipada voluntària, la retirada es pot avançar fins a dos anys respecte a l’edat ordinària si es compleixen els requisits de cotització exigits, mentre que en la modalitat involuntària l’avançament pot arribar fins a quatre anys. En ambdós casos, si no s’assoleixen els 40 anys cotitzats, es mantindrien les reduccions previstes a la normativa.
La iniciativa també recull una consideració específica per a les persones que cobren el subsidi per desocupació durant almenys tres mesos i accedeixen a la jubilació anticipada voluntària sense haver arribat als 40 anys cotitzats. En aquests casos no desapareixeria la penalització, però s’aplicarien els coeficients previstos per a la jubilació anticipada involuntària, que preveuen percentatges de reducció diferents.
Quan s’aprovarà
Ara com ara, no hi ha una data concreta per a la seva entrada en vigor. La votació del Congrés suposava únicament l’inici de la tramitació de la proposició de llei, que podia patir modificacions durant el recorregut parlamentari i fins i tot no arribar a convertir-se en llei. Per això, tenir 40 anys cotitzats no permet actualment jubilar-se anticipadament sense penalització.