Feeds:
Entrades
Comentaris

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 La dada mata el relat: el Bib Gourmand no dóna estrelles Michelin, però sí que et posa al mapa.

28 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 28 de maig de 2026

“Només un 3,2% dels 988 restaurants amb aquesta distinció va assolir el màxim guardó de la guia francesa. A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona)“.

Ignacio y Carlos Echapresto, propietarios de Venta Moncalvillo, en Daroca de Rioja (La Rioja), restaurante con dos estrellas Michelin📷 SPICH

PAZ ÁLVAREZ* “No sabíem ni que existia la llista dels Bib Gourmand. Teníem una casa de menjars, on cuinàvem amb la nostra mare, i l’únic que volíem era seguir vivint al nostre poble”, explica Ignacio Echapresto, cuiner i copropietari, al costat del seu germà Carlos, al capdavant de la sala i del celler del restaurant Venta Rioja) —terme municipal amb 63 habitants, segons dades de l’INE de 2025—. Va ser el 2002 quan aquest negoci familiar va rebre l’esmentada distinció de la Guia Michelin que des del 1997 reconeix els restaurants amb una bona relació qualitat-preu. “Estàvem allunyats d’aquest món. Ningú de l’equip havia treballat en aquest tipus d’establiments, ni nosaltres ens havíem format ni treballat fora de casa nostra. Som autodidactes. Ens va agafar desprevinguts i vam començar a conviure ia entendre el nou client que apareixia per aquí, encara que també vam perdre clients fidels que van pensar que entràvem en una altra dimensió“. Confessa que no va pensar mai que accedir, per la via Bib Gourmand, a l’univers de Michelin suposaria més reconeixements. El que sí que els va donar va ser una nova visibilitat. “Nosaltres no teníem agència de comunicació, funcionàvem amb el boca a boca, i això va facilitar que gent d’altres latituds ens conegués. Ens va col·locar al mapa”. El 2011 van aconseguir la primera estrelles i 13 anys més tard van aconseguir la segona. “Tot això ens va passar sense anar-lo a buscar, crec que va ser la conseqüència de la feina d’un equip i d’una manera d’entendre un ofici que requereix una millora contínua. L’únic camí que hi ha és la feina, la constància i la regularitat”, explica convençut. Encara que l’exemple dels Echapresto soni bé, la realitat és força més complexa. Són una excepció.

A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona). A Andalusia: Ochando (Los Rosales, Sevilla), Cañabota (Sevilla), Mesón Sabor Andalús (Alcalá de la Vall, Cadis) i Blossom (Màlaga). A la Comunitat Valenciana: La Seu (Dénia, Alacant; traslladat des de Moraira i actualment tancat), El Xato (La Nucia, Alacant), Talaia (Alcossebre, Castelló), Arrels (Sagunt, València) i Rubén Miralles (Vinaròs, Castelló).

A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de C Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, A Coruf Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapoz

Des del 1997, a Espanya van aconseguir la distinció de Bib Gourmand 988 restaurants i només 32 van entrar al firmament de les estrelles Michelin.  Només el 3,2% ho aconsegueix, afirma Antonio José Cancela, col·leccionista des del 1980 d’exemplars de la famosa guia vermella i autor d’aquesta anàlisi: “Les dades ens demostra d’una manera incontestable que la categoria de Bib Gourmand no és pas previ per obtenir una o diverses estrelles”. La dada, de vegades, mata el relat. Un dels més afortunats ha estat Casa Marcial, el restaurant que dirigeixen els germans Manzano a La Salgar (Astúries): va entrar a la guia com Bib Gourmand el 1998, un any més tard va aconseguir la primera estrella, el 2010 la segona i el 2025 la tercera. El mateix any de l’estrena de la nova categoria, va entrar Les Cols (Olot, Girona), de la qual va sortir el 2003 per a dos anys més tard aconseguir la seva primera estrella i el 2010, la segona.

A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, La Corunya) i Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapozuelos (Matapozuelos, Valladolid) i La Lobita (Navaleno, Soria). A la Comunitat de Madrid: El Chapín de la Reina (Chapineria, actualment tancat), El Mesón de Doña Filo (Colmenar del Rierol, que va perdre l’estrella el 2009), Montia (San Lorenzo de l’Escorial) i La Tasquería (Madrid).

A Aragó: Hostatgeria El Batán (Tramacastilla, Terol), L’Era de les Nogueres (Sardas, Osca) i Casa Arcas (Osca). Al País Basc: Fagollaga (Hernani, Gipuzkoa, que va perdre l’estrella el 2009). A Castella-la Manxa: Arrels de Carlos Maldonado (Talavera de la Reina, Toledo). A Astúries: Casa Marcial (La Salgar), amb tres estrelles.

A La Rioja: a més de Venda Moncalvillo, Echaurren (Ezcaray).

Posar un peu a Michelin a través dels Bib Gourmand és el somni de molts.  Ni de bon tros era una cosa que María José Pagán i Pedro Buitrago, amos del restaurant Tándem, a Múrcia, pensessin aconseguir tan aviat. Portaven tot just un any oberts quan ho van aconseguir. “Per nosaltres va ser el més. És una categoria molt xula, en què estem molt feliços. No ens hem plantejat mai tenir reconeixements, perquè el nostre objectiu des que vam començar va ser treballar amb el millor producte i tenir el restaurant ple”, confessa Pagán, responsable de la sala —ell s’ocupa de la cuina— a l’altra banda del telèfon. Recorda amb emoció el moment en què van rebre la placa de Michelin per col·locar-la a la porta: “Va ser increïble, però també sabem que no ens volem desviar del que volem”. “Hem evolucionat des que comencem, però mantenim l’essència, treballant amb una carta petita, d’entre 10 i 12 plats, i donant menjar a entre 18 i 22 comensals per servei”, explica la cap de sala, que va conèixer Buitrago, la seva parella, quan tots dos estudiaven cuina a l’escola pública de Múrcia. “Estar a Michelin ens ha donat visibilitat, sobretot internacional, perquè cada cop tenim més clients estrangers”. Sobre el futur, ho té clar: “El que vingui serà per com som, no per com vulguin que siguem”.

Font: El País

Paz Álvarez 📷 EL PAIS 

*PAZ ÁLVAREZ Periodista especialitzada en gastronomia. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid té un programa de desenvolupament directiu per l’IESE. El 1993 va començar a escriure a la secció de Madrid i, el 1997, es va incorporar al diari CincoDías, on va crear la secció de Directius i ha estat cap de la secció de Fortuna fins al 2022.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Sopars de duro (1957)

25 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 25 de maig de 2026

“En citar la frase de “Coberts econòmics”, hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre“.

Fausto Rodón ✍️ MENJAR és un luxe de primera necesitat d’acord amb uns sans principis de moral i bona fe. Però va arribar un dia -això va passar molt abans del diluvi- en el qual, l’home es va creure superior a les lleis preestablertes i va decidir variar la legislació de la naturalesa. Va ser a partir d’aquell moment quan tot es va fer malbé.

L’home va assegurar ser feliç, potser per dissimular el seu fracàs. Però en el fons no va fer més que complicar la felicitat natural amb absurds malabarismes. Va néixer aleshores l’artifici, i l’acte de menjar, que de qualsevol manera sembla potestatiu a tots els humans i exempt de tributacions que tot dificultin, va passar a ocupar el rang històric ric i social que encasella entre els anomenats problemes vitals. Si al nostre pare Adan li confessem que el menjar és un «problema vital, ens contemplaria estranyat per inquirir:

Un problema… què?

Un problema vital.

No ho entendria. Per a ell, guanyar el pa amb la suor del front podria contenir tot l’abast d’un càstig, però mai va considerar que els homes poguéssim arrodonir-ho  amb tan refinada i rosegada arbitrarietat.

“El fruit de nostre insaciable progrés, de la nostra constant i ordenada creació de problemes vitals, ha culminat amb aquesta imponderable manifestació de l’enginy humà que són els descoberts econòmics”.

En citar la frase de “Coberts econòmics”  hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre.

SOPARS DE DURO

Però salvar el gènere humà és una tasca difícil, malgrat els esforços desinteressats dels qui, en els temps actuals, encara s’atreveixen a oferir sorpresos de duros, o de menys preu. Però d’aquests últims esforços no en parlem. Massa ens sorprèn que encara hi hagi alguns restaurants que ofereixin, i encara serveixin “Sopar de duro” . Hi ha una diferència, és clar, entre els d’abans i els d’ara: la quantitat i la qualitat que fa uns anys era equivalent d’aquestes comtes. Actualment el “Sopar de duro” s’ha convertit en una reminiscència de l’anhel, i somiar amb el d’abans equival a penetrar en el regne de les idees platòniques.

Als restaurants, on se serveixen aquestes baratures culinàries, el públic és nombrós. Cert que utilitzen altres complements per engreixar l’estómac. Se’ls ofereix el sopar en forma d’un plat amb aigua on surten tres cigrons com tres boies avorrides; a continuació arriba el cimbell de la carn amb remembrances de patates fregides, i per fi, un cert plàtan amb les delicadeses d’una miniatura persa. Sopar complet: dos plats i postre. Trist “Sopar de duro“, quan el duro ja té un valor escàs i quan encara es parla, paradoxalment, de les dificultats que comporta guanyar-se un duro.

I SEGUEIXEN LES BARATURES

Darrere del “Sopar de duro” aconseguim el que podríem considerar el terme general del que és econòmic: el menjar de 9 pessetes.

Els restaurants de 9 pessetes ja presenten una altra classe de públic: alegre, bulliciós i optimista. És un públic que sap comprendre i sortejar les alambinades qüestions de la finança personal, i a les insuficiències d’un cobert de 9 pessetes interposa una solució del pa nostre de cada dia, en dosis massives, Qui així no ho faci es juga marejos i suors al llarg d’una tarda o d’una nit. Però així com el client de les 5 pessetes és cenyit i presenta els inequivocs símptomes de la disconformitat, els assidus de 9 pessetes cobreixen la seva modèstia amb la cel·lofana de l’alegria. I parlotegen, discuteixen, riuen i, de tant en tant, es pasturen bromes pesades, el públic heterogeni en aquests restaurants. Allà hi ha l’home que es mostra fotografiat als jardins de Luxemburg, a la plaça de Picadilly o a Sant Pere de Roma. El professor d’idomes educat a Oxford, capaç de mantenir una conversa en anglès correcte amb el més il·lustrat ciutadà de la Gran Bretanya. Allà el mariner d’un petrolier sacseja els braços tatuats alhora que descriu, amb graflams i àrabs cos, el temperament femení en diverses latituds.

Allí l’empleat i el partiquí de teatre; et empedreït solteró que, als cinquanta-tants anys, sacrifica l’estómac en nom d’una hipotètica vellesssa ; el sentenciós que infla les galtes i perd la seva mirada al buit; la noia de vida estèril que nodreix el seu desavantatge de cada dia amb els plats d’incognoscible vianda; el que persegueix la meta d’un debut artistic. I per sobre de tot aquest fum bigarrament, brilla el mal-humor i els nervis del cambrer, amb vuit plats al braç esquerre i un a cada mà, que circula entre els epítets dels comensals, en constant reclamació de la seva comanda, als quals respon amb tonants imprecacions que de vegades culminen en agres polèmiques,

RESTAURANT PER A OBRERS

També la gent del poble té el restaurant. Els restaurants per a obrers, així titulats no sabem per què el seu preu acostuma a ser de 9 pessetes cap amunt i presenten diverses característiques. N’hi ha de grans proporcions, llargs i amples roses com túnels, amb les taules col·locades simètricament. Semblen el pavelló d’un hospital, Són silenciosos i les poques veus ressonen com si fossin pronunciades a l’interior d’un panteó, Altres presenten proporcions més reduïdes i s’hi respira un aire que té una mica de familiar. S’acompanyen els clients els uns als altres; algunes vegades s’acompanyen en el sentiment, si les racions són escasses, En un d’aquests, reduït i pobre però honrat, l’amuntegament adquireix caràcters pintorescos. La seva petitesa o el prestigi que gaudeix entre les classes humils, l’han convertit en un lloc de gran freqüentació ciutatadana. A l’olor de la multitud acudeixen una infinitat d’artistes sense professionalitat definida, tret que sigui l’ofici, sobramen reconegut, de realitzar la col·lecta una vegada conclosa la seva intervenció espontània. El públic es mostra avar en els aplaudiments i mesurat a l’almoina. Només una vegada van aplaudir, per més que feblement. Hi havia entrat una dona vestida de negre. Les seves robes mostraven les característiques dels desnonats. S’observava manca de veterània en el paper que estava a punt de representar. Es va situar al centre del menjador. Els clients van continuar el ritme del condumi sense atorgar-li atenció. La dona, amb veu vacil·lant-te, va començar a cantar. Era una cançó, potser una de les poques que sabia, de les poques que recordava; una cançó amb reminiscències de bé estar casolà: una cançó de bressol català. Al principi, la sorpresa va fer la seva aparició a la cara dels comensals. Alguns es van mostrar atents a la veu de la dona, Les estrofes de la cançó van detenir algunes culleres en el curs del seu trajecte. Van ser força que van alçar records d’aquelles estrofaes:

“No ploris reitó,

no ploris fill meu,

que ets un angelet que ens ha enviat Deu.

Petons a la cara,

petons a el front,

petons d’una mare,

lo més gran del mon”.

Van sonar algunes febles palmades, ella va fer el recorregut per les taules i diversos clients van perdre la gana. Un andalús, potser l’únic que havia tingut impasible la breu actuació, es va dirigir al seu company de taula, un obrer  sexagerari de curta pell:

Què et passa? Què ha cantat aquesta dona?

-Una cançó que recordo haver oïda  algunes vegades a la meva mare i moltes a la meva dona.

Ningú no recordava que aquella melodia s’havia originat als taulats d’un cabaret de principes de segle.

UN TRAMVIA ANOMENAT MARIONA

Però així com als restaurants per a obrers s’observa la particularitat del mesurament, en aquells que els artistes prenen pel seu compte el vocerio constitueix un component més del local, Vocerio, sí, encara que no insolència.

Aquest restaurant que han donat anomensr “Mariona”, per una delicada presència de la jove musa de l’establiment, a les hores en què la fauna dels artistes escriptors, -periodistes, pintors, músics; tots amb ànima d’artista-, es disposen a executar el nocturn conducte, adquireix les perspectives d’un tramvia culinari. El que és difícil és trobar una cadira lliure, ja que buscar una taula és, en aquells moments, somiar amb el impossible. I allà es concentra el més selecte i destacat de les joves promocions. La pintura ocupa et primer lloc quant a representació quantitativa. Però no és entrar-hi. L’era artistica de Mariona es va iniciar amb un atac masiu de pintors actuals, capitanasats pel seu  d’Artagnan, el marxant Xipré Morros.

En aquest restaurant podem contraure bona part dels noms més coneguts del nostre avui artístic. I per això avui entenem els joves, els mosqueters de l’art. No és estrany que normalment vegem treure el cap la voluminosa figura de Planasduró emergent de la cuina amb un plat a la mà, Planasduró, home d’una capacitat digestiva extraordinària, vigila personalment, el condiment dels seus plats favorits. Mentrestant, Santinocens omple el porró, i una figura femenina -petita amfora de simpatia amb cabells negres i ulls blaus- desplega el seu ritme d’una banda a l’altra mentre intenta  conversa amb el servei d’alguns coberts: és la Mariona, una barreja de dinamisme i afecte, que tan aviat sap com aconsellar un plat com discutir d’art abstracte i de literatura.

Però… si bé ho pensem, «Mariona».no és un autèntic restaurant econòmic. Ho va ser i continua la tradició, encara que molt de tard en tard. Els artistes,contràriament al que sol suposar-se, mengen a la carta. No obstant això val la pena citar aquest amagatall, aquest tramvia dels artistes. Si no és absolutament econòmic, tampoc no es distingeix pel.contrari. Però que ningú miri d’esbrinar on es troba Mariona si pregunta per aquest restaurant. El nom, com he dit, és un tribut dels artistes. La seva autèntica denominació és una altra… una altra que prefereixo callar-me per no donar pàbul a llegendes publicitàries.

ETCETERA, ETCETERA..

Però la mies és molta i la cadena dels coberts econòmics té un fi una mica llunyà al que han assolit les nostres línies, Només ens cal fer esment d’un lloc polit i elegant que serveixen crema de llagostins, un plat de verdura i un quart de pollastre -el menú varia tots els dies sense detriment de la qualitat- por el módico preu de 15 pessetes. Fantàsia? En absolut.  Cert i ben cert. Mes extar meravelles, aquest somni transplantat a la realitat, es reserva, particularment, a unes quantes persones modestes. Entre elles trobem un cèlebre tenor d’òpera ja retirat i que ara porta una existència de retir i privacions. Tot i això, guardem en silenci el nom d’aquest restaurant i ens resistim a facilitar-ne dades. La cortesia i la bondat dels propietaris fa possible semblant oasi.

Així podríem enumerar molts llocs de gran freqüentació. Fins i tot comparar-los amb les opulències dels que es troben situats en els seus antipodes: selectes, acurats, refinats… En ells, moltes vegades, al rebre el compte i no estar a punt el client per a la sorpresa, s’ha fet alguna exclamació, més o menys com la present:

-Quant marca aquí, cambrer? -Tres-centes vint-i-cinc pessetes, senyor.

-Bufa

El cavaller de la bufa havia sopat en absoluta solitud. I és que de tot hi ha a la vinya del senyor!

Font: Revista (semanario de actualidades, artes y letras).

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

DESTINO (1 maig 1971) Del Laberint d’Horta a la Sagrada Família

25 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 25 de maig de 2026

“No es pot continuar la Sagrada Família de Gaudi perquè no existeixen plànols; tot el que es fa són improvisacions. Ningú que respecti de debò l’obra gaudiniana pot col·laborar en aquesta mitificació. (De l’escrit de 1964 signat per 103 Intel·lectuals de tot el món).

Les torres que s’aixequen actualment al Temple de la Sagrada Família amagaran per sempre els quatre campanars d’Antoni Gaudi. 📷 DESTINO, 1971

Maria Lluïsa Borràs ✍️ El Laberint d’Horta ha estat salvat, recuperat per a la ciutat amb una esplendidessa, amb una diligent cura, amb la qual no ens hauríem atrevit ni a somiar quan des d’aquesta pàgina denunciàvem repetidament el patètic abandó en què es trobava. Aquest diumenge lluminós, so, després d’un Sant Jordi que ha durat dos dies i que anualment desperta la consciència ciutadana, hem volgut una vegada més passejar pel nostre Laberint d’Horta imaginant que havia de ser forçosament punt de cita dels barcelonins. Un càlcul molt prudent ens faria dir que han anat al Laberint d’Horta aquest matí d’abril més de cinquanta mil persones. Qui parli de la indiferència dels barcelonins envers la seva ciutat o s’enganya o menteix. Els hem vist admirar-se de la perfecta obra de restauració d’estàtues, balustrades, escalinates, templets. Els hem vist ponderar aquest prodigi de jardineria. Desconeixem els noms dels artífexs d’aquesta extraordinària recreació, però des d’aquestes línies volem deixar constància de la nostra felicitació entusiasta pel fet que no s’hagin limitat a complir un deure o un encàrrec més o menys agradable, sinó que hagin posat en la seva tasca l’empremta sensible d’aquell esperit d’amator. del laberint. Recordem haver vist poques vegades aquesta multitud de barcelonins complaguts, relaxats, feliços de tornar a trobar la cara d’un passat, aquest passat neoclàssic-romàntic del qual tan pocs vestigis subsisteixen a la capital del Modernisme. A les cinquanta-mil persones que hem passejat aquest matí d’abril pel Laberint d’Horta ens ha unit el respecte, l’admiració, el gaudi d’un entranyable passat recuperat.

El Laberint d’Horta. un gran parc recuperat. 📷 DESTINO, 1971

Per què, però, totes aquestes cinquanta mil persones ostentaven visiblement el distintiu d’haver contribuït amb la seva benintencionada almoina a destrossar un altre passat barceloní, potser majorment entranyable? Com és possible que haguessin ajudat, ni més ni menys que en nom de Gaudi, a destrossar irreparablement la Sagrada Família, el nostre edifici més popular? És que aquells ulls que es recreaven als primers del Laberint d’Horta estan cecs per a aquestes torres monstruoses que amagaran per sempre la suprema silueta dels campanars de la Sagrada Família, les formes que Gaudi va plantar més a prop del cel?

La veritat és que el mateix noble afany ciutadà que els havia portat al Laberint els havia impulsat a omplir els enormes sacs que els nostres pròcers van descarregar suats a la porta del temple. Per noble afany de ciutadà i no per expiació. Barcelona no sembla en bloc sentir-se culpable de res. No sembla, al marge de minoritaris grups més o menys divins, sentir-se una nova Sodoma. Creiem interpretar el sentir popular el subconscient col·lectiu si es prefereix dir que el barceloní creu que “expies amb la seva pluriocupació i amb tantes altres coses més que bastant“.

Qui sí que sí que necessita necessitat de reparar omissions sigui la Junta de les Obres del Temple. No omissions seves, sens dubte, sinó de la seva antecessor. Aquella que a la mort fortuïta de Gaudi no va saber mostrar-se a l’altura de les circumstàncies. Tenim a mà la documentació que fa referència als lamentables successos del 1935: el secretari d’aquesta junta, Juan Marti Matlleu, és obligat a dimitir per la seva insistència a construir un pavelló Gaudi «concebut a manera de museu on guardar tot el llegat per l’arquitecte i destinat a la propaganda i guia de les obres». En lloc de construir aquest pavelló, jutja més oportú la junta «habilitar les golfes magatzem, situat damunt de les habitacions del senyor ecònom». Doncs ho van trobar propici les flames de la nostra guerra civil. En carta oberta al reverend senyor bisbe de Barcelona, datada el 14 de gener de 1935, Juan Marti Matlleu denuncia:

«Estim improcedent i anticristiana la paralització de les obres mentre hi hagi recursos per sostenir-

És que potser hi havia recursos, quan l’equip de Gaudi existia, amb possibilitats de prosseguir fins a cert punt les obres de la Sagrada Família? La resposta ens la dóna una altra carta d’aquest secretari, datada el 15 de desembre de 1935 i dirigida a l’excel·lentíssim i reverendíssim doctor Manuel Irurita Almándoz:

«En morir Gaudi la construcció va quedar sense arquitecte director i en la mateixa manera continua després de transcorreguts nou anys… La Junta va entendre que deguessin continuar la capital interessos».

És que hi havia ingressos, doncs? El mateix Martí Matlleu parla d’un taló de 800.000 pessetes estès a nom de Gaudi i lliurat a la junta. Parla també de 50.000 pessetes obtingudes dels béns de Gaudí, guanyats al temple, i que els jornals pugen a un total setmanal de 917’50 pessetes.       I després declara:

“Veient que el temps anava transcorrent i que  acabats els quatre campanars, cap providència es prenia per variar l’acord de retenció de capital, vaig significar particularment la meva disparitat de criteri i trobant resistències, vaig decidir suspendre la meva antiga col·laboració, no semblant-me bé escriure una sola línia implorant auxilis, fingint necessitat mentre es guardaven“.

En un altre paràgraf afegeix: «Els salaris seguien sent potser els mateixos que es percebien en temps de don Antonio Gaudi i els obrers amb la sola excepció dels capatassos treballaven només cinc dies…

“Hi ha dret a tenir els obrers escatimant-los el salari i sumint-los en les estretors d’un dia menys de jornal quan es disposa de mitjans més que suficients per atendre’ls com cal?“.

Com a contrapartida, a “El Diluvio” del 14 de setembre del mateix any de 1935, llegim que el repartiment del «Propagador de la Devoció de Sant Josep», a càrrec de l’esmentat Marti Matlleu, en què s’informava d’aquests detalls, «ha estat suspès per ordre del vicari general del bisbat».

La història és irreversible. És pueril tractar ara d’esmenar errors comesos quaranta anys ha. Els errors ens hagueren de servir d’exemple. Perquè les generacions noves, el futur, és implacable i el seu judici, amb la perspectiva del temps, és el que importa.

Potser per això cada lustre els intel·lectuals del nostre país, de molts països, els arquitectes de Barcelona, insisteixen a pronunciar-se públicament i obertament contra la continuació de les obres del temple. Encara que això només sigui perquè el futur els jutgi.

Font: Destino

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

MEMÓRIA DEMOCRÀTICA|Una joia històrica del cinema europeu

24 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 24 de maig de 2026

Óscar Gutiérrez Martínez ✍️ Cannes rescata la pel·lícula prohibida sobre la Guerra Civil espanyola que Franco va voler fer desaparèixer.

‘Sierra de Teruel’, rodada en plena Guerra Civil, reapareix restaurada a Cannes després de dècades silenciada.

Una pel·lícula rodada entre bombes durant la Guerra Civil espanyola torna a emocionar gairebé 90 anys després.

Cannes reescata una obra maleïda que Franco va voler esborrar i que va sobreviure de forma gairebé miraculosa a la destrucció nazi.

Recuperació d’una pel·lícula oblidada

El Festival de Cannes ha recuperat una de les pel·lícules més impactants i desconegudes sobre la Guerra Civil espanyola. ‘Sierra de Teruel’, dirigida per André Malraux i rodada entre bombardejos en plena contesa, ha reaparegut restaurada a Cannes Classics gairebé nou dècades després de convertir-se en una obra perseguida, censurada i pràcticament condemnada a l’oblit.

Una joia històrica del cinema europeu

La projecció s’ha convertit en un dels grans esdeveniments culturals del festival francès. La cinta, considerada una joia històrica del cinema europeu, va ser rodada entre 1938 i 1939 mentre Espanya vivia els moments més dramàtics de la guerra. El mateix André Malraux va participar activament en el conflicte i va traslladar aquesta experiència a una pel·lícula que avui torna a adquirir enorme força política i simbòlica.

Restauració que revela imatges inèdites

La restauració ha permès recuperar imatges i sons inèdits que estaven deteriorats des de fa dècades. Segons els experts, les versions que circulaven fins ara tenien una qualitat molt deficient i realment no reflectien la dimensió visual ni emocional de l’obra original.

Argument de ‘Sierra de Teruel’

‘Sierra de Teruel’ narra la caiguda d’una esquadrilla de les Brigades Internacionals a Aragó i reflecteix el clima desesperat d’una República que intentava sobreviure a l’avenç del feixisme europeu. El guió va ser traduït ni més ni menys que per Max Aub i el rodatge es va desenvolupar en condicions extremes a Barcelona, Tarragona i Montserrat, amb constants bombardejos, talls elèctrics i manca de material tècnic.

La història després de la pel·lícula

La història darrere de la pel·lícula resulta gairebé tan impactant com la pròpia obra. Abans de la seva estrena comercial, el Govern francès va prohibir la seva exhibició per evitar tensions amb Franco. Poc després, els nazis van ordenar destruir totes les còpies existents. Que la pel·lícula hagi arribat fins als nostres dies es considera pràcticament un miracle cinematogràfic.

Còpies que van aconseguir sobreviure

Durant anys es va creure perduda, fins que algunes còpies van aconseguir sobreviure ocultes i van ser rescatades dècades després. Una va acabar als Estats Units gràcies a una complexa operació impulsada pel mateix Malraux en plena persecució nazi a Europa.

Restauració i muntatge original

La restauració presentada ara a Cannes torna a més el muntatge original i la música concebuda inicialment per a la pel·lícula, eliminant modificacions posteriors realitzades després de la Segona Guerra Mundial. Per a molts historiadors aquesta nova versió permet entendre molt millor el valor polític i artístic d’una obra avançada al seu temps.

El missatge polític que ressona a Cannes

La néta d’André Malraux va assegurar durant la presentació que la pel·lícula continua sent “una lliçó sobre com combatre el feixisme” i va defensar que l’art ha de continuar tenint un compromís polític davant de les amenaces actuals. Un missatge que ha ressonat amb força a Cannes i que ha convertit ‘Sierra de Teruel’ en una de les grans sorpreses del festival.

El retorn d’una obra valenta

Gairebé 90 anys després de rodar-se entre el caos de la guerra i la por de les bombes, la pel·lícula que Franco va voler esborrar de la història torna ara a ocupar el lloc que molts consideren que mai no va haver de perdre: el d’una de les obres més importants i valentes del cinema europeu del segle XX.

Font: Confidencial Digital

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

DESSINS POUR LA PAIX🕊️Després de Trump, Putin: una dansa diplomàtica a Pequín

23 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 24 de maig de 2026

Només quatre dies després de la visita molt publicitada de Donald Trump, és el torn de Vladimir Putin de reunir-se amb Xi Jinping a Pequín els dies 19 i 20 de maig. Per a la Xina, aquesta maniobra diplomàtica reforça la seva imatge com a actor clau a l’escenari internacional. Per a Rússia, debilitada per la guerra a Ucraïna i les sancions occidentals, és una oportunitat per recolzar-se una vegada més en un aliat poderós.

Els dos aliats de llarga data volen reforçar la seva cooperació en tots els àmbits. Una quarantena d’acords bilaterals, inclosa la construcció d’un gasoducte gegant, els permeten mitigar les pertorbacions econòmiques i energètiques relacionades amb la guerra a l’Orient Mitjà. Diplomàticament, Xi Jinping i Vladimir Putin volen reafirmar la seva posició al capdavant d’un bloc “antioccidental”, després d’haver fracassat a l’hora de protegir Veneçuela, l’Iran i aviat Cuba de les imprevisibles maniobres de Donald Trump.

Font: Dessins pour la paix

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Homenatge: Barcelona es declara a Rosa Esteva

22 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 22 de maig de 2026

Francesc Pérez Torres 🧑‍🍳  Aprofito la notícia per felicitar i agrair a l’estimada gran restauradora Rosa Esteva i família l’oportunitat profesional que em va donar per dirigir el Tragaluz, un dels millors restaurants oberts mai a la nostra ciutat. Llàstima que més endavant, vaig lamentar haver marxar i aceptar l’oferta de Juli Capella i Quim Larrea, dirigint el Cercle Comtal de Barcelona. Aquests dos arquitectes, creadors de “Kultrum S.L.”, al tercer mes de l’obertura varen deixar de pagar el lloguer del Cercle Comtal, poc temps després els sous dels empleats i proveïdors. Actualment és la seu de la Fundació Vila Casas, situada a l’entresòl modernista de la Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20 de Barcelona.

Gràcies estimada Rosa, mai he viscut una experiència tant motivadora com la del teu Tragaluz, sempre hi serà al meu cor!

Rosa Esteva, creadora i propietaria del Grup Tragaluz de Barcelona, brindant amb Francesc Pérez Torres, qui fou director inauguració del Restaurant Tragaluz
📷 Arxiu Bellaterra Gourmet

“Bany d’afecte a la fundadora del Mordisco i altres “espais on passa la vida d’una ciutat”

L’alcalde de Barcelona Jaume Collboni va lliurar una placa a Rosa Esteva, fundadora del barceloní Grup Tragaluz 📷  XAVI JURIO

JOAQUIN LUNA ✍️ A la paraula “empoderament” li mancava sentit, però Rosa Este-va era allà per exercir-la a la Barcelona dels vuitanta al capdavant del seu Mordisco, el primer dels 26 restaurants del Grup Tragaluz. A la persona i a la seva visió li va retre ahir homenatge Barcelona en un Saló de Cent atapeït, de l’alcalde Collboni a l’últim de la colla.

A MARIA ESTEVA KOMINATO

I, més que homenatge formal, va ser una declaració col·lectiva d’amor a una dona, avui octogenària, que va contribuir a transformar Barcelona “creant espais on passa la vida d’una ciutat”, en paraules de Jaume Collboni

El restaurant Mordisco del passatge de la Concepció va obrir el 1986 anticipant tendències en la manera de menjar gràcies al geni i figura de Rosa Esteva, que, sense un marit com a suport i quatre fills en edat d’estudiar, es va entossudir a obrir un restaurant innovador on fins i tot les dones soles -rara avis als restaurants del segle XX- se sentissin a gust (i, per descomptat, els homes sols).

L’ésser humà no tenía móbil i la gent es posava a xerrar amb els altres. “Un lloc on menjar una cosa bona i ràpida i on els que menjaven sols no es trobessin sols”, va resumir l’alcalde de Barcelona.

El Mordisco va ser “aquesta soc jo” de Rosa Esteva en un panorama de la restauració poc paritari. En van continuar d’altres fins a culminar amb la joia de la corona, l’hotel Omm, tan animat i acollidor que no semblava un hotel de luxe per a visitants, sinó la llar del barceloní i la barcelonina alegres.

L’homenatge va ser per una exitosa col·laboració del sector públic i el privat, i quan Rosa Esteva va fer la seva entrada, en cadira de rodes, el Saló de Cent és va ensorrar, cosa que gairebé aconsegueix.

Javier Mariscal, un dels primers col·laboradors en l’aventura d’Esteva, amb la seva al-locució irreverent, inapropiada i, consegüentment, hilarant en què va enaltir la decisió de Rosa Esteva de no quedar-se en “mare que fabrica fills i juga al bridge” per optar per “complicar-se la vida bestialment”.

Amics i col·laboradors van fer ús de la paraula, amb el periodista Xavier Mas de Xaxàs en mestre de cerimònies, tot i que els formalismes amb prou feines van tenir espai, a la manera del segell del Grup Tragaluz. Tot en una atmosfera molt de la Barcelona preolímpica, rica en vitalitat, gent amb empenta i elevades dosis de personalitat, perquè tot els semblava que estava per fer.

“La Rosa és creadora i ho envolta tot”, va assenyalar el dis-senyador Mario Eskenazi, una manera de suavitzar la huracanada determinació de Rosa Esteva perquè els seus establiments reflectissin les seves virtuts d’amfitriona i el cosmopolitisme de qui va viatjar de petita i no té un pel de beneita. Clementina Milá, col·laboradora lleal, recorda en un fragment del documental de Poldo Pomés que van arribar a provar 150 croissants fins que van trobar l’escollit…

Catalitzadora, exigent com poques i dotada d’una visió única. Així la va definir Josep Roca, que va tenir a l’Omm la primera delegació del Celler. “La Rosa tenia els seus fiblons i els seus collons”, frase que escrita perd molt.

Per l’enòleg Álvaro Palacios, “in Rosa veritas”: una dona marxosa, moderna i posseïdora d’una mirada única.

Sense parlar -coses d’unes molèsties vocals, Rosa Esteva es va apropiar del Consell de Cent. La seva neta Ale va llegir un missatge breu de la Rosa, envoltada de la seva família, amb una frase final que resumeix la seva trajectòria: “La meva família sou tots!”. Dissenyadors, cuiners, pee riodistes, arquitectes, la fauna de la Barcelona Olímpica.

Font: La Vanduardia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Faves a la catalana, recepta de Quim Torra

22 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 22 de maig de 2026

“Les faves a la catalana es fan amb menta, no amb julivert. I amb vi blanc, no amb brou“. QUIM TORRA

Faves a la catalana 📷 Quim Torra

RECEPTA DE FAVES A LA CATALANA

Faves a la catalana (per a 4 persones)

Ingredients

1 kg de faves fresques (o 500 g ja desgranades)

150 g de botifarra negra

150 g de cansalada viada

1 ceba tendra

2 alls tendres

1 branqueta de menta fresca

1 got de vi blanc sec

Oli d’oliva verge extra, sal i pebre negre

Preparació

Sofregeix la ceba i els alls tendres trinxats en oli calent a foc baix fins que siguin transparents, uns 8 minuts.

Afegeix la cansalada a daus i la botifarra en rodanelles. Daurar dos minuts remenant.

Incorpora les faves i remena perquè s’impregnin del sofregit.

Aboca el vi blanc i deixa evaporar l’alcohol dos minuts a foc viu.

Baixa el foc, tapa la cassola i cou entre 15 i 20 minuts. Si cal, afegeix un raig d’aigua.

Afegeix la menta el darrer minut, tapa i apaga el foc.

Les faves han de quedar tendres però senceres. La menta no es cou — entra al final, només per aromatitzar. Si la poses massa aviat, amarga.

Font: Quim Torra, 131ē President de la Generalitat de Catalunya

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

(4) LA NOVA BARCELONA DEL BANAT DE TEMESVAR

21 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 22 de maig de 2026

“Les causes del fracàs de la Nova Barcelona semblen prou evidents. El col·lectiu no responia de cap manera a les característi-ques pròpies d’una nova colonització: envellit, format per veterans de l’exèrcit i de l’administració, fins i tot amb un alt percentatge de gent inhabil, la majoria dels seus membres desconeixien els oficis civils més elementals, o no els havien practicat durant els darrers decennis”.

Timisoara (RO) Temesvar📷 SILVIU NASTASE

Com assenyala Fallenbüchl:

Il est caractéristique que nous ayons à peine de donées concernant la participation des espagnols dans la construction de leur propre ville. Le matériau de construction devait être transporté de loin, parfois même de l’Autriche. Les provisions manquaient aussi sur place.

D’altra banda, les previsions econòmiques de futur de la Nova Barcelona s’havien bastit sobre un malentès. En projectar la ubicació de la ciutat, els funcionaris de la cort vienesa van creure que el Banat es caracteritzava per un clima mediterrani. Pensaven, doncs, que la ciutat podria mantenir-se mitjançant la plantació de moreres i la sericultura, una activitat menys enutjosa que altres tipus de conreu, i, doncs, més apta per a les característiques del col·lectiu humà que havia de residir-hi. Però, en realitat, el clima del Banat és de tipus continental. Aquest fet no només va afectar la viabilitat econòmica del projecte. També va indisposar la majoria dels emigrants davant un territori i un clima que consideraven extrem.

El fracàs previsible del projecte el va precipitar la guerra i la pesta. La quarta guerra turca de 1737-1739 va situar de nou el Banat en primera línia de foc. El risc d’una invasió otomana era elevat, cosa que havia de forçar les autoritats a frenar les inversions i a retornar a terres més segures tot el personal no apte per a la guerra. La pau de Belgrad (setembre de 1739) va suposar la pèrdua dels territoris serbis i de la Petita Valàquia, i va convertir de nou el Banat en zona de frontera directa.

D’altra banda, des de 1738 es va estendre la pesta, que el maig d’aquell any ja era present a Pancevo (Voivodina). Alguns exiliats s’hi referiran en anys posteriors, en al·legar mèrits per sol·licitar pensions o altres beneficis. El pare Alonso de Brihuega, a qui ja ens hem referit, des de febrer de 1736 «capellán y curador espiritual de los españoles pensionistas que bajaron al Banato de Temisvar», recorda en una sol·licitud el «continuado contagio» que va perseguir el nou establiment. La pesta degué esmicolar definitivament, doncs, la colònia.

En els anys següents, la majoria d’exiliats reapareixen en els censos de pensionistes o en les llistes d’almonies de les ciutats de la Casa d’Austria especialment, Buda i Pest, a Hongria, i Viena. Fallenbüchl ha detectat un total de 409 exiliats a les dues ciutats hongareses a la fi de 1738; tanmateix, seixanta-dos provenien direc-tament de Viena. 120 La xifra de retornats del Banat era, doncs, d’uns 347, cosa que evidenciaria la gran mortaldat amb què es va saldar l’experiència colonitzadora fins i tot si hi descomptem els qui aleshores es trobaven en altres localitats d’Hongria. Recordem, en aquest sentit, que el total de colonitzadors ha estat computat en prop de 800.

Durant el decenni de 1740, la majoria d’exiliats eren de nou a Viena. Les llistes de refugiats que cobren una almoina de l’Hospital d’Espanyols els situen, tots els anys, en prop de 400. La mort de Carles VI i l’inici de la guerra de Successió d’Àustria (1740-1748) no van afavorir gens la seva situació. Vers 1742, l’arxiduquessa Maria Teresa va oferir l’avançament de dos anys de pensió a tots els exiliats d’Hongria que optessin per retornar a la península; en alguns casos, si més no, aquesta mesura es va estendre també als altres territoris dels Habsburg.

Tot i que alguns s’hi acolliren, molts van restar a l’Imperi fins a la mort. Entre els primers, podem esmentar Joan Francesc Pallarès, natural de Lleida i resident a Hongria «e desiroso di ristituirse nella sudta. sua patria Catalogna, per tutto il mese luglio del corrente anno 1742», que demanà els dos anys de paga per dover asistere colla sua assistenza personale a certi interessi proprii tiene nella città di Buda.

També Isabella (o Elisabet) M. de Bellver, vídua de Josep de Bellver, amb quatre fills menors, resident a Pest; i José Francisco Ferrer de Gonzaga, «nobile spagnolo, que el maig de 1743 sol·licità un aggiuto di costa per potersi portare in Spagna, sua patria, a dove spera che la sdta. famiglia sua non patirá la strema miseria in che si trova ridotta stante spera qualche alivio da suoi parenti.

També van optar pel retorn, entre d’altres, Catalina Alarcón, Andreu Rovira i Elisabet Serrano. El pare Alonso de Brihuega sol-licità retirar-se a un convent, tot i que finalment marxà a Viena.

Entre els qui van restar a Hongria, esmentem Eulàlia Serra, que demanà poder restar a Buda.

y habiéndole participado el pagador, don Estevan Cros, la real orden vuestra de si quería renunciar a su pención, humilde-mente responde que está promta en renunciarla para siempre, prometiendo nunca más pedir ni cansar a V. Mag. ni a ningún tribunal, pero que suplica a V. Mag. con el mayor rendimiento que puede le haga la gracia de poderse quedar en esta ciudad de Buda […] por hallarse quasi siega y impedida de los pies, sin poder salir de casa ni ponerse en viaje ninguno.

El fracàs de la Nova Barcelona s’ha de situar, però, en el seu context més ampli. Com ha assenyalat l’historiador Karl A. Roider Jr., l’empenta colonitzadora iniciada vers 1720 va representar, en tots els casos, un autèntic fracàs. La reducció de les inversions en el decenni de 1730, i sobretot la guerra turca i la pesta ja esmentades, van liquidar tots els assentaments:

By 1740 the effort expended in the 1720s appeared wasted, and the central government by then had on its mind problems other than reform in the Banat.

Posats a dir, la nova onada repobladora de 1760 en la qual els exiliats austriacistes hispànics ja no van participar massivament per raons demogràfiques evidents, també va ser un fracàs en termes econòmics. De fet, el Banat no va reportar beneficis. econòmics a l’Imperi en tot el segle XVIII, 127

Si bé l’exili austriacista no va tenir un paper col·lectiu al Banat des d’aquella primera i fracassada experiència, cal remarcar que un fill d’exiliat va esdevenir governador de Temesvar, amb jurisdicció a tot el Banat, durant els anys 1753-1769. Ens referim a Francesc Vilana-Perles, fill primogènit del marquès de Rialp, que va heretar d’aquest el títol de comte del Sacre Romà Imperi concedit per Car-les VI. 128 També el general de divisió Antonio de Puebla es va fer càrrec del govern militar del Banat, per poc temps, l’any 1758,129 i el general de batalla aragonès comte Juan Escoto va ser segon comandant de Temesvar durant set anys (1740-1747),130

Fallenbüchl ha espigolat, d’altra banda, alguns casos isolats de colons, especialment a partir de 1760. Destaquen Carles Díez de Aux i la seva esposa Elisabet Soldevila. Carles va néixer a Eszék el 1749; era nét del general aragonès Alfonso Díez de Aux, que morí a l’Hospital d’Espanyols de Viena el 1736.131 Estudià en una escola de Pest, i entrà al servei del govern austríac el 1766. El 1770 es dedicava a la sericultura. Vuit anys després, quan el Banat va ser incorporat al regne d’Hongria, Carles va ser nomenat director de manufactures. Des d’aquest càrrec, va impulsar una nova manufac-tura de tabac i una altra de producció de colorants. Va morir a Versec el 1795. Els Díez de Aux i Soldevila mai no van ser rics.

El 1808, quan Elisabet va fer testament, disposava tot just de tretze florins. Els germans de Carles i Elisabet van ser també funcionaris de l’administració cameral. A diferència d’Hongria, el regne de Bohèmia no registra una presència mínimament significativa d’exiliats. En tot cas, coneixem algunes exiliades casades amb oficials bohemis. Esmentem el cas d’Elisabet Dalmau, filla del general Sebastià Dalmau i de la seva primera esposa, Eulàlia Papiol; la parella s’exilià a Viena després de la pau de 1725. Elisabet nasqué a la capital imperial el 1733. El juliol de 1764, dos anys després de la mort del seu pare, es casà amb el major Ernst von Götzen, comte de Götzen. El 1771 ja era vídua i sol·licitava una pensió al Consell de Guerra pels mèrits del seu pare i del seu marit. Uns anys més tard, el 1788, s’instal·là a la localitat friülesa de Hradish (Gradisca); l’acompanyà la seva germana Emmanuela, nascuda a Viena d’un segon matrimoni de Sebastià Dalmau amb la filla del marquès de Montanaro.

Elisabet morí el 1799 i deixà hereva la seva germana. L’obit d’Emmanuela es produí el 1804, també a Gradisca. Pel seu testament, els béns dels Dalmau van ser heretats per la branca familiar que havia restat a Catalunya. En canvi, el marquesat de Montanaro, a Múrcia, va ser heretat, a parts iguals, per la parròquia de Gradisca i per diverses dones, que devien constituir el servei domèstic de les Dalmau. Pels seus cognoms, hem de suposar que algunes eren italianes i d’altres espanyoles o descendents d’exiliats s’anomenaven Pepa Barelli, Nanetta Comelli, Emmanuella Canuzio, Claruza Sala-manca i Anna Ferna.

Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

(3) LA NOVA BARCELONA DEL BANAT DE TEMESVAR

21 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 21 de maig de 2026

“Les característiques socials dels colons del Banat apareixen clarament dibuixades en una llista d’aspirants, que en concreta sovint origen, edat, salut i aptituds laborals. El títol del document resulta particularment revelador”.

Ciutadella de Timisoara (Temesvar), 1602

Lista de sogetti spagnoli ed italiani d’ogni sorte, li quali doppo l’espedizione di quelli che sono stati transportati in Temeswar chiedono, e posono essere spediti colà, nell’estesa maniera. E veramente sono quasi tutti di quelli che sempre sono andati, e vanno, a domandarse la lemosina da S.M.C.C., e devono mendicare per non morire di fame.

El text esmenta 122 caps de casa, tots ells homes, i n’especifica el lloc d’origen de 105. D’aquests, seixanta-tres provenen de la Corona d’Aragó (60%): trenta-tres són catalans, setze valencians, dotze aragonesos, un mallorquí i un sard. S’esmenten també deu castellans, tres andalusos, un lleonès, un biscaí, un navarrès i un canari. Els provinents d’Itàlia són divuit: onze napolitans, quatre milanesos, un sicilià, un mantuà i un savoià. També apareixen tres portuguesos i un alemany, que «fù caporale e sargente nel Regimento Gabes [Galve] […], doppo passò a Napoli con Carrasquet, dove fu fatto prigionero di guerra».

Pel que fa a les edats, s’especifiquen en noranta-set casos. El col·lectiu més nombrós, aplicant talls decennals, és el situat entre quaranta i quaranta-nou anys, i inclou trenta-dos homes. El segueixen el de cinquanta a cinquanta-nou anys -vint-i-set-, i el format pels majors de seixanta anys quinze. Catorze se situen entre trenta i trenta-nou anys, sis es troben a la vintena, i tres tenen edats. inferiors als vint anys. L’estructura d’edats respon, doncs, majoritàriament a un perfil de persones que, en el moment de la pèrdua de Barcelona, havien assolit com a mínim els vint anys.

Pel que fa als qui especifiquen el seu estat civil, destaca el gran nombre d’homes, vidus o solters, que viuen sols (trenta-dos). La xifra havia de ser, però, fins i tot més alta, ja que molt probablement es trobaven en aquesta condició tots aquells que no expliciten familiars. D’altra banda, vuit declaren que la seva família era a Itàlia o a la península Ibèrica. Quaranta-nou estan casats, dels quals trenta-tres tenen fills. En molts casos, les esposes són naturals dels territoris germànics o d’Hongria.

Pel que fa a l’estat de salut dels censats, només en nou casos s’especifica la seva condició de robustos, hàbils o aptes per al servei. Contràriament, un total de trenta-cinc homes són qualificats de malalts, impedits, inhàbils, indisposats, ferits, accidentats, mancs, sords o de poca salut. La majoria provenen de l’exèrcit, d’on han estat llicenciats per algun d’aquests motius.

D’altra banda, molts han gaudit del Socors Diari de Viena o de les diverses modalitats assistencials d’Itàlia fins a la caiguda d’aquells regnes. En el moment de l’elaboració de la llista, gairebé tots eren a Viena. El retrat-robot d’aquestes persones es pot arrodonir mitjançant alguns casos, que ens semblen particularment emblemàtics. Tot i que cada un constitueix, per ell mateix, una història interessant, n’hem escollit només uns quants, per tal de no cansar el lector.

Responen, com es veurà, a condicions diverses: Pietro Sagur e Vidal, cattalano, di etá 55. anni: Trovavasi studiando in tempo dell’assedio di Barcellona, e lasciò lo studio per assistere alla difesa di detta piazza. Venne qui nel 1728. colla sua moglie, e si è mantenuto col diario di 8. fiori, 30 kr. il mese.

Giuseppe Duran, aragonese, di etá 61. anni: Serví in tutta la guerra di Spagna da sargente nel regimento Morrás, e doppo di Vásquez sin’all anno 1718., nel quale lasciò il serviggio per li molti suoi acciachi. È accasato con allemana, e tiene 3. figli, ciò è due maschi ed una femina. Godeva fiori 8., 30 kr. al mese nel diario, ed è di poca salute.

Don Giuseppe López e Aragón, aragonese, di età 37. anni: Dice aver servito in Spagna da tenente de Volontari. Si ritrova in Ungheria nella fabrica del Tabacco. È accasato, e tiene moglie e figli in Spagna.

Pietro Torrent, catalano, di età 66. anni: Serví da soldato volontario nella guerra di Spagna. Passò poi in Italia doppo l’assedio di Barcellona, ed ha servito d’artigliere in una delle navi di Napoli sin dall’anno 1714. insino al 1721., che dize fu licenziato senza motivo. Godeva nella Marina di Napoli ducatti 8. al mese. È solo.

Giaccomo Porta, cattalano, di età 40. anni: Fù soldato in Spagna nel regimento Nabot, e nell’ultimo assedio di Barcellona fù fatto prigionero di guerra con altri 70. compagni e posto in galera per affetto a S.M.C.C. E ne fù liberato doppo sett’anni ad intercessione del signore generale Mercy (secondo egli dice) in Sicilia. È solo e desidera servire.

Bernardo Belarde, castigliano, di età 62. anni: Dice aver servito da sargente nel regimento Ibarra, e che in Ungheria fù fatto schiavo de Turchi. Hà moglie e due figli, il maggiore d’anni 9., e godeva nel diario 8. Fiori, 30 kr.

Salvatore Ros, cattalano, di età 40. anni, di professione pana-tiero, il quale ha servito per molto tempo nella Munizione di Spagna. É venuto qui per affetto a S.M.C.C. e desidera di andare in Ungheria per travagliare nella munizione [123v] o in suo ufficio.

L’àmbit de colonització va ser concretat per l’administració local, amb l’aprovació de les autoritats de la Cambra Imperial. El primer comboi d’emigrants (desembre de 1735) va ser ubicat provi-sionalment a Pancevo (Pancsova en hongarès). El segon es va dividir en tres grups, que s’allotjaren, respectivament, a Versec (Vrsac), Temesvar i Weisskirchen (Bela Crkva). El tercer havia d’ubicar-se a Becskerek (avui Zrenjanin), l’àmbit triat per a la colonització definitiva; tanmateix, la manca d’allotjaments va obligar a distribuir el col·lectiu entre les localitats d’Ujpalánka, Versec, Csákova i d’altres.

L’aglomeració d’exiliats accelerà els treballs de construcció de la Nova Barcelona. Vers l’agost de 1737 ja s’havien elaborat els plànols de la nova ciutat. En la comissió hi participaren representants dels exiliats. En sabem alguns detalls, com la distància entre les cases (dinou metres) i el nombre d’habitacions de les cases (dues cambres i cuina).

Com és sabut, el projecte fracassà. A mitjan 1737 s’inicià la reemigració dels colons del Banat, delmats per una greu mortaldat. Un any després, el juny de 1738, els retornats a Hongria o a la mateixa Viena eren ja, si més no, 263 caps de família. Fallenbüchl apunta que els colons aptes per a les armes van ser reintegrats a l’exèrcit imperial. Castellví, però, en precisa molt més la destinació, en una nota afegida per ell mateix al seu manuscrit després de 1743.

Muerto el emperador Carlos 6º movióse guerra [la guerra de Successió austríaca], y en setiembre de 1741 penetraron bávaros y franceses la Austria. Formóse de los nacionales que eran en Buda, reliquia de los que su mala suerte condenó al Banato de Themisbar, 113 una compañía franca de 64 hombres, y la reyna de Ungría María Theresa de Austria confirió el comando al coronel Pedro Barceló, nombrado Carrasquet.

El darrer transport de refugiats del Banat del qual tenim constància es realitzà a mitjan juny de 1738. Era conduït pel pare trinitari Alonso de Brihuega, «capellán y curador de los españoles pensionistas que bajaron al Banato de Temesvar». Ell mateix redactà una «Nota de las pobres familias que fueron conducidas desde Temisvar asta Pest francas de carros y hospedajes», acom-panyada de la llista de despeses del viatge. El comboi era format per trenta-tres persones, entre les quals hi havia sis orfes, vuit òrfenes, dues vídues amb fills i dues vídues més soles-d’una de les quals s’especifica que és cega.Pel que fa a la Nova Barcelona, segons Milorad Arsenijevic, que cita l’historiador local Samu Borovszky. Nelle case spagnole entrarono gli esuli tedeschi di Belgrado dopo la spinta del Turchi e dal 1744 l’amministrazione dette le case ai contadini. Tuttavia il nome di la Nueva Barcelona è rimasto fino alla fine dell’Ottocento.

Pel que fa a la Nova Barcelona, segons Milorad Arsenijevic, que cita l’historiador local Samu Borovszky:

Nelle case spagnole entrarono gli esuli tedeschi di Belgrado dopo la spinta del Turchi e dal 1744 l’amministrazione dette le case ai contadini. Tuttavia il nome di la Nueva Barcelona è rimasto fino alla fine dell’Ottocento.

Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Recepta de kumquats de Bellaterra

20 Mai 2026 per FLPT

Bellaterra, 20 de maig de 2026

LLUIS TORRES ✍️ A Bellaterra, la collita de kumquats té lloc principalment a l’hivern, des de finals de novembre fins a l’abril, depenent de les varietats i les condicions climàtiques locals. La collita pot allargar-se fins a l’abril o el maig. El senyal que el fruit està a punt per ser collit: la seva pell ha de tenir un bon color (taronja brillant o groc ataronjat segons la varietat) i s’ha de desprendre fàcilment de l’arbre amb un lleuger moviment de torsió.

ELS SEUS BENEFICIS

El kumquat és una autèntica font de beneficis per a la salut: és ric en vitamina C, antioxidants, fibra i minerals essencials. Consumir-lo ajuda a enfortir el sistema immunitari, afavoreix la digestió i promou una pell sana. La mel, per la seva banda, endolceix la preparació i és un gran substitut del sucre refinat. L’ús de pomes en melmelades proporciona un agent gelificant natural, eliminant la necessitat d’agar-agar.

Aquesta melmelada és, doncs, una opció saludable, energitzant i saborosa, ideal per donar suport al cos a l’hivern.

EN PASTISSERIA

La melmelada de kumquat és un recurs creatiu en rebosteria. Millora les torrades d’esmorzar, és un farcit meravellós per a pastissos o galetes de mantega. La seva aroma agra afegeix un toc deliciós als pastissos de formatge, postres o iogurt. La seva textura i sabor únics aporten una nota original i vibrant a totes les teves creacions dolces.

INGREDIETS

(Per a un pot de melmelada)

  • 500 g de kumquats madurs
  • 1 poma reineta (per a la pectina natural)
  • 100 a 150 g de sucre (ajusteu-la segons el vostre gust i l’acidesa de la fruita)
  • El suc d’1 llimona
  • Una mica d’aigua mineral

Temps de preparació aprox. 1 hora

El kumquat, aquest petit cítric d’origen asiàtic, és apreciat pel seu sabor únic, alhora àcid i dolç, i per la seva pela fina, que es gaudeix juntament amb el fruit. Per realçar aquest petit tresor, la melmelada de kumquat i mel ofereix una alternativa natural i fragant a les receptes tradicionals. Fàcil de fer, destaca la riquesa aromàtica del kumquat i la dolçor de la mel, per a un resultat saludable, deliciós i original per incorporar a la vostra rutina diària.

Per untar sobre torrades al matí, sobre un pastís, dins d’unes postres, aquesta melmelada sense sucre refinat ens permet conservar les nostres fruites de temporada i gaudir dels seus sabors durant tot l’any.

Bona cuina i bon profit!

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

Older Posts »