Feeds:
Entrades
Comentaris

Bellaterra Gourmet us recomana, sempre que pogueu, consumir formatges de llet crua, sobretot ara tardor/hivern, pagareu una mica més, però gaudireu de sabors molt més gustosos i profunds.

El nostre suggeriment d’avui: Brie de Meaux de llet crua amb raïm moscatell|FOTO BELLATERRA GOURMET

Bellaterra. Cat ha detectat que una gran part dels venedors dels comerços d’alimentació que venen formatges, no saben informar als seus clients sobre la disposició de formatges de llet crua, tota una especialitat tradicional de França. Una gran part de comerços locals no els venen mai, ni s’han interesat per aquesta autèntica especialitat Gourmet.

Recomanem acompanyar els formatges de llet crua amb vins negres Garnatxa elaborat a Catalunya, són molt gustosos i rodons en boca, vellutats i plens de fruits del bosc madurs. “Si obriu les ampolles 30 minuts abans, els gaudireu amb mes profunditat”

QUÈ ÉS LA LLET CRUA?

La llet crua és llet sense pasteuritzar.
Pasteuritzar la llet vol dir escalfar-la durant 15 segons a 72º. Amb la pasteurització el pastor redueix considerablement els microorganismes que podrien fer que la llet es tornés dolenta. Malauradament, la pasteurització també elimina algunes propietats nutritives i organolèptiques de la llet. Per això, si es pot evitar, és millor utilitzar la llet crua.

Així doncs, estadísticament hi ha un parell de raonaments que són extrapolables quan parlem de llet crua:

Les formatgeries de Llet Crua solen ser més petites que les de llet pasteuritzada. És més fàcil controlar l’estat de la llet si en tens poca quantitat que no pas si en tens molta.
És més fàcil trobar un formatge de llet crua complexe que no pas un de llet pasteuritzada.
Amb tot, hi ha molt honroses excepcions. La llei obliga fer els formatges frescos amb llet pasteuritzada i hi ha formatges frescos molt bons. També hi ha denominacions d’origen com Stilton (UK) que obliga -encara avui- a fer formatges amb llet pasteuritzada. A Llet Crua hem trobat un Stilton (i dos) molt bons amb llet pasteuritzada. Podem dir el mateix amb els frescos
.

Seu de Stradivarius al Parc de l’Alba de Cerdanyola|CEDIDA

El Parc de l’Alba remarca en un comunicat que les dades de Stradivarius, la cadena de moda jove amb seu mundial al recinte de Cerdanyola, és la companyia que més ha crescut en el primer semestre de 2019 d’Inditex, el grup de moda gallec format per Massimo Dutti, Bershka, Stradivarius, Oysho, Pull & Bear, Uterqüe, Zara i Zara Home

Segons dades publicades per la revista digital especialitzada Modaes.es, la facturació d’Stradivarius va créixer un 12,5 % fins a 776 milions d’euros entre gener i juny, i el Parc de l’Alba destaca que és “l’únic creixement de dos dígits del grup juntament amb Uterqüe (12 %)”.

El proper 12 de novembre es compleixen deu anys des que Inditex va adquirir la cadena Stradivarius a la família Triquell. Durant aquesta dècada, la marca “ha passat de cent botigues a més de mil, de 70 milions d’euros en vendes a 1.500 milions, de set països a gran part de l’hemisferi nord”. Nascuda a Sant Quirze del Vallès a meitat dels 80, la companyia va instal·lar la seva nova seu al Parc de l’Alba de Cerdanyola l’abril de 2017 on ocupa un edifici dissenyat per Batlle i Roig.

Albert Solé i el seu pare Jordi Solé Tura, a Romania, en un fotograma del documental ‘Bucarest, la memòria perduda’

El seu fill va fer llavors un documental sobre la seva vida i la seva malaltia, ‘Bucarest, la memòria perduda’, títol que evoca el seu exili en general i, en particular, la seva contribució a la clandestina Ràdio Pirenaica, que tenia la seva seu secreta a Bucarest, la capital de Romania.

Es tractava d’una emissora molt dura i crítica en contra del règim de Franco, en què es deien moltes veritats, de vegades exagerades, però la premsa franquista també era molt violenta. En tractar-se d’una ràdio nascuda en els anys de la guerra mundial, els que hi treballaven era gent que s’havia anat d’Espanya i ja no havien pogut tornar, pel que tot just coneixien la realitat del que passava allà en aquell moment. En canvi, jo acabava d’arribar, era jove i sabia el que estava succeint. Pertànyer a una generació diferent em permetia fer coses que ells no podien suposar, com ara posar el primer disc de Raimon. M’havien parlat d’un noi valencià que havia tret un disc i que ho feia molt bé, així que vaig aconseguir que m’ho enviessin i va sonar en la ràdio, cosa que va alarmar els més veterans de l’emissora, que em deien que em deixés de cantautors i posés més himnes. No els vaig fer gaire cas i vaig seguir posant discos dels nous cantautors que sortien, alhora que informava de notícies molt importants que m’arribaven des de Catalunya i de tot Espanya.


Nacionalitats i nacionalismes a Espanya’ (1985), escrit per Jordi Solé Tura.

Si el desaparegut Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució de 1978, visqués el pols actual de la política (i més en concret el del seu partit, el PSC, i el seu actual secretari el senyor Miquel Iceta, un subordinat del PSOE ), com a bon coneixedor i ponent de la Carta Magna, intentaria defensar el que ell mateix va formular per al problema del referèndum. Diu així: “Dret d’autodeterminació: El dret d’autodeterminació a través d’una consulta electoral significa que la població del territori on aquest dret s’exerceixi pot pronunciar-se per la independència o rebutjar-la. Però, precisament perquè és un dret d’autodeterminació, només es pronuncia la població del territori que pretén autodeterminar. La població de la resta de l’Estat -és a dir, en el nostre cas, de la resta d’Espanya- no es pronuncia electoralment, sinó que es limita a prendre nota del resultat electoral al territori en qüestió i acceptar el resultat “. Això està tret de la pàgina 155 del llibre ‘Nacionalitats i nacionalismes a Espanya’ (1985), escrit per Jordi Solé Tura.

No sé què fa el TC o el Govern central o la resta de politòlegs i oligarques per tal de no deixar anar la gallina dels ous d’or. Azorín ja deia el 1931 més o menys que Catalunya complia amb tots els requisits per ser una nació: cultura, llengua, folklore, història i tradicions pròpies. No val la possible votació al Congrés o una consulta a nivell nacional: la sobirania resideix en el poble i no en els polítics.

BIOGRAFIA DE JORDI SOLÉ TURA

Polític i advocat espanyol nascut a Mollet del Vallès (Barcelona) el 23 de maig de 1930. Va morir el 4 de desembre de 2009 a Barcelona. Va ser diputat socialista per Barcelona i president de la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés dels Diputats.

Fill de forners, va iniciar els seus primers estudis al seu poble natal, però, obligat per les necessitats familiars, els va abandonar per treballar en la forn dels seus pares. En 1951, amb 21 anys, va començar el Batxillerat com a alumne lliure, que va acabar en any i mig. Posteriorment, va ingressar a la Universitat Central de Barcelona, on es va llicenciar en Dret amb Premi Extraordinari el 1958. En l’últim curs de carrera, 1956-1957, va ser expulsat de la Facultat per participar en el Primer Congrés d’Estudiants. El 1958 va ingressar, com a professor ajudant, a la Càtedra de Dret Polític de la Facultat de Dret de la Universitat Central de Barcelona, i el 1959 va passar a professor adjunt. Aquest mateix any va fundar la revista Universitat. El 1960, a l’incrementar-se el nombre de detencions de comunistes catalans, va marxar a París, i el 1961, a Bucarest (Romania) per treballar a Ràdio Espanya Independent.

Després ampliar els seus estudis a París, va tornar a Barcelona a finals de 1964, i al començament de 1965 es va reincorporar a la Càtedra de Dret Polític de la Universitat Central de Barcelona. En 1966 va ser novament expulsat de la Universitat per participar a l’assemblea dels Caputxins de Sarrià. Va romandre dos anys separat de l’activitat docent, en els quals va realitzar diverses traduccions de l’anglès, francès i italià al castellà i al català. El 1967 es va doctorar en Dret i un any després va tornar a la Universitat, encara que per poc temps, ja que al començament de 1969 va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó que va complir a la presó Model de Barcelona.

Anys després va accedir, per oposició, al lloc de professor agregat de Dret Polític de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va demanar trasllat per a la Universitat Central d’aquesta ciutat, en la qual és catedràtic de Dret Polític des de juliol de 1982. A partir de 1985, i fins a la seva tornada a la vida política activa, va ser degà de la Facultat de Dret d’aquesta Universitat.

Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) des de 1956, es va deslligar d’ell en 1964 després de les expulsions de Fernando Claudín i Jorge Semprún. Anys després, el 1970, va formar el partit Bandera Roja, i es va dedicar principalment al moviment polític de barris. El 1974, com la majoria d’aquest grup, es va incorporar de nou al PSUC, del qual des de 1975 va formar part del Comitè Central i des de 1978 del Comitè Executiu. Des de 1976 va ser també membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya (PCE).

En les eleccions del 15 de juny de 1977 va ser elegit diputat del PSUC per Barcelona. Al Congrés dels Diputats va ser portaveu i vicepresident del Grup Parlamentari Comunista. Va participar en la Comissió de Ponència Constitucional i va ser portaveu en el debat constitucional. Reelegit en les eleccions de l’1 de març de 1979, va ser membre de la Diputació Permanent del Congrés i de les Comissions de Reglament, Mixta Constitució-Reglament, d’Administració Territorial, Constitucional i de la de Justícia.
Com a membre de la Comissió Constitucional va participar en la preparació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Candidat al Congrés dels Diputats pel PSUC a les eleccions generals celebrades el 28 d’octubre de 1982, no va obtenir l’escó. Poc després, al desembre, va ser elegit candidat del PSUC a l’Alcaldia de Barcelona, per als comicis del 8 de maig de 1983. Va ser triat regidor, però va renunciar a l’octubre de 1983. La seva retirada voluntària de la política es va produir perquè no veia amb claredat l’espai polític comunista pel qual havia lluitat. Llavors es va reincorporar a la seva càtedra de Dret a Barcelona.

Després de les eleccions generals de juny de 1986, Solé Tura va mantenir contactes amb el líder socialista Raimon Obiols, que van donar com a resultat el seu acostament progressiu al Partit Socialista de Catalunya (PSC), que va culminar en les eleccions autonòmiques catalanes de maig de 1988 a l’ocupar el quart lloc, com a independent, a la candidatura del PSC per Barcelona. Va obtenir l’escó.

En les eleccions generals del 29 d’octubre de 1989 va ser elegit membre del Congrés dels Diputats, després d’ocupar el quart lloc en la llista del PSC-PSOE per Barcelona. Durant aquesta legislatura, i des del 21 de desembre, va ser president de la Comissió Constitucional de la Cambra Baixa. L’11 de març de 1991, amb la remodelació del Gabinet que va fer el president del Govern, Felipe González Márquez, va ser nomenat ministre de Cultura en substitució de Jorge Semprún.

Solé Tura va determinar com desafiament més important del seu departament la projecció exterior de la cultura espanyola, principalment a Hispanoamèrica, així com la cooperació cultural interior i la producció audiovisual. El 3 de desembre de 1992 va rebre a Amsterdam el Premi Erasmus.

Durant el seu mandat al capdavant del departament de Cultura es van dur a terme les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i del Teatre Reial, que no es van concloure durant el seu mandat; el Museu Thyssen Bornemisza, al Palau de Villahermosa de Madrid, es va inaugurar el 8 d’octubre de 1992; i el Centre Reina Sofia es va convertir en Museu d’Art Contemporani. A aquest centre es va traslladar, el 26 de juliol de 1992, el Guernica, emblemàtic llenç de Picasso que es trobava en el Casón del Bon Retiro. Va treballar en el pla d’actuació de ciutats històriques dut a terme entre el Ministeri d’Obres Públiques i Transports (MOPT), el de Cultura i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, signat el 4 de maig de 1993, i va potenciar el paper de l’Institut Cervantes a l’estranger.

A l’abril de 1993 va ser designat candidat amb el número tres de la llista del PSC-PSOE, per Barcelona al Congrés dels Diputats en els comicis generals del 6 de juny de 1993, en què va resultar elegit. El 14 de juliol de 1993 va cessar com a ministre de Cultura en ser nomenat el setè Govern de Felipe González. Va ser substituït en el càrrec per Carmen Alborch. A l’agost de 1993 li va ser concedida la Gran Creu de Carles III.

Amb l’inici de la V Legislatura, el 8 de setembre de 1993 va ser elegit president de la Comissió d’Afers Estrangers de la Cambra Baixa. A més, presideix la Comissió Mixta Congrés-Senat per a les Comunitats Europees. Jordi Solé Tura, a més de assidu col·laborador de diverses revistes i diaris, és autor de nombrosos llibres, entre ells: Catalanisme i revolució burgesa (1967), Introducció al règim polític espanyol (1971), Política internacional i conflictes de classe (1974), Ideari de Valentí Almiraill (1975), Diccionari del comunisme (1976), Constitucions i diaris constitucionals a Espanya (1978), Els comunistes i la Constitució (1978), i Nacionalitats i nacionalismes a Espanya (1985).

L’any 2004 se li diagnòstic la malaltia d’Alzheimer, pel que va decidir retirar-se. Va morir dos dies abans de la celebració del 31 aniversari de la Constitució espanyola. El seu fill, Albert Soler, va realitzar un documental anomenat Bucarest, la memòria perduda sobre la seva vida, que va obtenir un premi Goya.

GEOGRAFIA GENERAL DE CATALUNYA DE FRANCESC CARRERAS CANDI (Pàgines 341 a 343)

PROVINCIA DE BARCELONA. – CELS GOMIS

Cerdanyola, Sardanyola o Sant Martí de Sardanyola es una vila de 162 cases ab 494 habitans de fet y 500 de dret, a 8 kilòmetres al S. del cap de partit y a 108 metres d’altitut (76). Ab los seus caseríus de Lo Carrer de la Carretera o de Sant Ignasi y Lo Carrer de Sant Josep y 47 cases més escampades pèl séu terme, reuneix aquest ajuntament 272 edificis ab 928 habitants de fet y 917 de dret.

Hi passa el ferrocarril de Çaragoça a Barcelona, que hi té estació, y està unida a Sant Cugat del Vallès y a Rubi per medi d’una carretera provincial.

Hi ha una parella de mossos de esquadra, destacada a Sant Cugat, y té servey diari de carruatges per anar a aquesta vila.

Esglesia Sant Martí de Cerdanyola|Clixé del Dr. L. Coll y Soler

Correspòn al bisbat de Barcelona; té una esglesia parroquial dedicada a Sant Martí, servida per un rector, y una costura y un estudi municipals.

Tota la seva industria de reduheix a una fàbrica de texits de cotó y dos forns d’obra.

Lo séu terme es plà, de clima suàu y saludable; produheix blat, ordi, llegums, ví y mólta llenya, y confronta: al N. ab lo Barbarà; al E., ab lo de Ripollet; al S. ab lo de Montcada, y al O., ab lo de Sant Cugat del Vallès.

Cerdanyola.- Lo castell després de sa restauració moderna|Clixé de Juli Vintró

Cerdanyola conserva encara lo seu castell feudal, que abàns se conexía ab lo nom de castell de Sat Marsal, del que se-n tenen noticies des de principis del segle XI. D’aquest castell se-n pot dir ab tota veritat que era un cau de rahons, puix des del segle XIII fins ak XVII la seua historia no es més que una llarga serie de pkets entre los seus possessors i l’arquebisbe de Tarragona y los monastir de Sant Cugat del Vallès i de Santes Creus.

Dins d’aquest castell, que era de la jurisdicció del Marquès de Cerdanyola, hi ha una capella gòtica dedicada a Sant Marsal, que va ser restaurada l’any 1681 y se conserva prou bé.

S’ocupan d’aquesta vila:

La esmentada Guia de Barcelona a Tarrassa, per en Victor Balaguer, pl. 41 a 41.- Excursió particular al castell de Sant Marsal, avuy anomenat de Serdanyola, per en Josep Barcon Olesa. Butlletí de la Associació d’Excursions Catalana, any 1881, pl.42 a 47. – Excursió a Sardanyola, Sant Cugat y Vallvidrera, per en Joseph Castellanos. Butlletí esmentat, any 1889, pl. 184 a 187.- Y Excursió de Sardanyola a Sant Joan d’Horta per Sant Iscle de las Feixas, per en Arthur Osona. Memorias de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas, vol. VIII. pl. 128 a 133

(76) A la vila. A la estació del ferrocarril no té més que 80.

Un accident laboral greu s’acaba de produir a una obra privada del carrer Can Miró amb Sardanista Serra de Bellaterra. Dues ambulàncies s’han presentat ràpidament al lloc de l’accident.

Les dues ambulàncies al carrer Can Miró de Bellaterra|GUILLEM NADAL

Dolç o truc, truc o tracte, dolç o entremaliadura, truc o barata, o treta o tracte (trick-or-treaten anglès)

Les veïnes i veïns que vulguin col·laborar amb les seves cases, es prega contactar a través del mail de la nostra veina Elisenda Clascà: elisenda@declasca.cat

Trick-or-treaten a una casa dels Estats Units

Dolç o truc és una activitat de Halloween en què els nens recorren les cases del seu veïnat disfressats, demanant dolços amb la frase «¿dolç o truc?», «dolç o entremaliadura», «truc o tracte?» o «¿em dóna la meva calaverita?». El truc és una amenaça de broma als amos de la casa en el cas que no es proporcionin llaminadures.

Aquesta pràctica tindria origen en la tradició de demanar el “soul cake” (pa d’ànimes) a Gran Bretanya o Irlanda en l’Edat Mitjana. Al seu torn la tradició de demanar el “soul cake”, o “trick or treat “, seria l’equivalent a la tradició portuguesa de demanar el” pão-per-deus “, (també anomenat” Santoro “, o” bolinhos “), esmentada per primera vegada al segle XV, (en algunes regions de l’interior de Portugal era tradició que els nens portessin una carbassa amb una cara tallada i una espelma en el seu interior per il·luminar) i la tradició gallega de demanar el “migallo”, ja en Blanesse deia “almoina” ia Eivissa era costum entre els joves recórrer les cases demanant menjar en sufragi de les ànimes.

El «dolç o truc» va ser un dels últims elements que va ser associat a la celebració del Halloween als Estats Units. Els primers registres daten de 1920, però només va començar a ser popular i es va difondre als Estats Units després de la campanya Trick-or-Treat per a la UNICEF a 1950.

S’ha generalitzat la traducció lliure «truc o tracte» o «estratagema o tracte» de «trick-or-treat», basada en establir una paronomàsia o joc fonètic a l’estil de l’original, de la mateixa manera que s’ha fet en altres llengües. En realitat, en el “trick-or-treating” no es tracta d’un truc pròpiament dit, sinó més aviat d’un ensurt, una broma o una entremaliadura. Tampoc es planteja fer cap “tracte”, sinó que es demana “un regal” ( “a treat”), normalment un dolç o una llaminadura. Per tant, una traducció més literal, basada en el seu sentit, seria «entremaliadura o dolç», «ensurt o dolç», «broma o dolç», «ensurt o llaminadura» …, però es tracta d’un joc de paraules en anglès que admet diferents traduccions, cap d’elles realment fidel a l’original, ni en sentit ni en fonètica.

L’activitat és molt popular en els països anglosaxons com els Estats Units, Canadà, Regne Unit i Irlanda, entre d’altres. Des de fins del segle XX, la pràctica s’ha estès a diversos països no anglòfons, en particular d’Europa i d’Amèrica Llatina.

LLUIS TORRES

Horaci Miras Giner (Barcelona, 7 de març de 1908), amic i admirador de Bellaterra, ha donat a Bellaterra. Cat una part de la seva històrica biblioteca familiar que inclou la Geografia General de Catalunya, primera edició de 1908.

Horaci Miras Giner a Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Horaci Miras ha estat un dels fundadors de les estacions d’esquí La Molina i Cerler, així com esponsor del Palau de la Música Catalana i del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Geografia General de Catalunya és una obra dirigida per l’historiador Francesc Carreras i Candi. Consta de sis volums que es van publicar entre 1908 i 1918. És una extensa descripció, tant de la geografia física, la geologia, la biologia i la història de Catalunya i dels seus pobles.

Bellaterra. Cat publicarà la referència a la vila de Cerdanyola del Vallès, una època en que només hi havien 162 cases i 47 més escampades pel seu terme, 272 edificis, amb un total de 917 habitants de dret.

Portada primera edició 1908 de la Geografia General de Catalunya|BELLATERRA. CAT

Hi ha una col·laboració de diferents especialistes en les matèries tractades. Els texts van acompanyats per mapes, plànols, làmines i fotografies de Ceferí Rocafort i Sansó, Cèsar August Torras i Ferreri, Josep Colell i Llort o Juli Soler i Santaló entre altres. L’obra està estructurada en sis volums amb els següents títols i autors:

Catalunya (1.297 pàgs.), per Francesc Carreras i Candi, amb la col·laboració de Lluís Marià Vidal i Carreras, Norbert Font i Sagué, Joan Cadevall i Diars, Emili Tarré i Tarré, Felip Ferrer i Vert, Josep Maria Bofill i Pichot, Eugeni Ferrer i Dalmau, Salvador Maluquer i Nicolau, Joan Baptista Aguilar-Amat i Banús, Baltasar Serradell i Planella, Marià Faura i Sans, Salvador Sanpere i Miquel, Frederic Rahola i Trèmols, Jaume Maspons i Camarasa, Ernest Moliné i Brasés i Pere Estasen i Cortada.

Província de Barcelona (703 pàgs.), per Cels Gomis i Mestres

Província de Tarragona (1.058 pàgs.), per Emili Morera i Llauradó

Província de Lleida (1.070 pàgs.), per Ceferí Rocafort i Sansó

Província de Girona (1.154 pàgs.), per Joaquim Botet i Sisó