Feeds:
Entrades
Comentaris

CULTURA|Cartooning for Peace🕊️Kap, dibuixant català

6 Març 2026 per FLPT

Bellaterra, 6 de marc de 2026

Guerra a l’Iran: Espanya s’enfronta a Donald Trump, pel dibuixant català Kap

Dibuix de Kap 📷 Cartooning for Peace

En el context de la guerra a l’Iran, Espanya s’ha negat a permetre que els avions nord-americans repostin a les seves bases a Andalusia, cosa que ha provocat la ira de Donald Trump. Vist per Kap (Espanya).

Kap-Cartooning for Peace

En el context de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, Espanya es va negar a permetre que els avions nord-americans repostessin a les seves bases a Andalusia, cosa que va provocar la ira de Donald Trump. El president nord-americà va amenaçar amb “cessar tot comerç amb Espanya”, assenyalant que Espanya tampoc havia complert l’objectiu del 5% de despesa militar de l’OTAN. El president socialista Pedro Sánchez no va cedir a aquestes amenaces, responent, en nom del dret internacional, amb un “No a la guerra” lliurat pels Estats Units i Israel. La resta d’Europa, més cautelosa pel que fa al seu aliat nord-americà, dóna suport a Espanya en aquest enfrontament i diu que està “preparada per reaccionar” per “garantir que els interessos de la UE estiguin plenament protegits”.
Free the Pencils, per Cartooning for Peace

Humorista gràfic català que ha desenvolupat una obra prolífica com a humorista gràfic sota l’heterònim Kap, a més d’una incansable tasca com a divulgador i investigador de la sàtira gràfica.

KAP (Jaume Capdevila) 📷 Wikipèdia

KAP (Jaume Capdevila), nascut a Berga el 1974, es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.  Humorista gràfic sota l’heterònim Kap i investigador de la sàtira gràfica des dels anys noranta.  Ha participat eminentment al diari esportiu Món Deportivo i al diari La Vanguardia, encara que també ha publicat les seves vinyetes en publicacions catalanes com Avui, Regió 7, El Triangle, Gegants, Línia Sants, Línia les Corts, Línia Ciutat Vella, Comunicació XXI, .  internacionals Siné Hebdo, Courrier International, La Meche i Zélium.

Hi ha diverses antologies que recullen els seus ninots, vinyetes i tires des de 1997 (Sense Kap ni peus), protagonitzant ell una col·lecció d’àlbums, Pelotazos, i protagonitzant diverses antologies de la col·lecció Humor del segell Angle.  També ha estat seleccionador de vinyetes d’altres humoristes en veritables llibres d’anàlisi de la seva trajectòria i obres: Traços.  Un segle d’il·lustració i bon humor a Món Esportiu (2006), Muntañola.  L’art de riure, l’art de viure (2006), Senyor director… (2006), Bagaria.  La guerra no fa riure (2007), L’humor gràfic de Tísner.  Aproximació a les caricatures d’Avel·lí Artís-Gener (2009), Canya al Borbó!  Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2009), Els Borbons a parir.  Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2010, versió en castellà de l’anterior), Si els capellans i frares sabessin.  Antologia de caricatura anticlerical(2011), Andreu Dameson.  Geni de la caricatura (2011, juntament amb Lluís Solá), Cu-cut!  Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) (2012).

Interessat per l’humor gràfic més enllà de la creació, ha estat comissari d’exposicions (Trazos. Un segle d’il·lustració i bon humor a Mundo Deportivo; Muntañola. L’art de riure, l’art de viure; Tísner; Vinyetes fora de joc; Escolta, Espanya), i també professor de teoria de l’humor lligat a la Fundació General de la

Escriu mensualment sobre sàtira gràfica a la revista Sàpiens i eventualment en altres publicacions culturals com Quevedos o la revista Tebeosfera, tant en la seva primera com en la seva segona èpoques.  Autor també d’un llibre sobre Bagaria (Bagaria. Caricatures antifeixistes a La Vanguardia (1936-1938), amb el subtítol La guerra no fa riure) i coordinador del major estudi realitzat sobre els dibuixants i col·laboradors gràfics del diari Mundo Deportivo.

És membre del col·lectiu Tantatinta, que organitza exposicions sobre humor i historieta, i també de la fundació Cartooning for Peace.  Ha participat als festivals d’Alcalá de Henares, World Press Cartoon i Press Cartoon Europe.  El 2009 va ser guardonat amb el Premi Internacional d’Humor Gat Perich.
També, guionista per a programes de ràdio i televisió locals.

Font: Cartooning for Peace, Wikipèdia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳Patents i Marques Espanya anul·la la polèmica marca “La Mafia se sienta a la mesa”

6 Març 2026 per FLPT

Bellaterra, 6 de marc de 2026

Bellaterra té noms més atractius, com per exemple, Restaurant El Somni del Boig

“La cadena de restauració ” La Màfia se sienta a la mesa” estudia recórrer la sentència de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), que dóna la raó a l’Ambaixada d’Itàlia a Espanya en la petició de nul·litat de la marca. La resolució ha estimat la demanda perquè, entre altres coses, “reprodueix de manera directa el nom d’una organització criminal real”.

Rètol d’un restaurant de la cadena La Mafia

La cadena de restaurants La Mafia se sienta a la mesa haurà de buscar-se un nou nom després de la decisió de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OPEM) d’anul·lar la marca després de considerar que va en contra de l’ordre públic i “els bons costums” per al·ludir al grup criminal d’origen italià. 

El diari Expansió avançava aquest dijous la decisió de l’OPEM, vuit anys després que el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) instés Espanya a declarar la nul·litat de la marca per al·ludir a aquesta organització criminal, contrària als valors de la UE.

El 2018, el tribunal europeu ja va dictar una sentència contra la cadena saragossana després de les reclamacions històriques de les autoritats italianes, que argumentaven que el nom de la marca, activa des de l’any 2000, causava un dany reputacional contra la imatge del país i de la seva cultura gastronòmica. 

Tot i la sentència europea, La Mafia se sienta a la mesa ha continuat amb la seva activitat a Espanya, fins al punt de patrocinar l’equip de bàsquet de la ciutat, Casademont Zaragoza, provocant una nova queixa de l’ambaixador italià a Espanya.

Després de fer-se pública, l’empresa ha comunicat la seva decisió de recórrer l’anul·lació de la marca i ha sostingut que ha estat registrada i renovada “en diferents ocasions per la mateixa OEPM al llarg de més de dos dècades”.

Tot i això, l’empresa admet que fa “més d’un any que analitza la situació, incloent-hi la possible definició d’un nou nom que permeti reforçar el seu posicionament a llarg termini”, si bé de moment els seus restaurants continuaran operant amb normalitat fins que se’n resolgui el recurs.

Font: Público, EFE,

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Martina Puigvert, Les Cols d’Olot

4 Març 2026 per FLPT

Bellaterra, 4 de març de 2026

“Martina Puigvert treballa a Les Cols amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió”. 

Al biestrellat Les Cols, la jove Martina Puigvert aposta per una cuina íntimament connectada amb l’entorn amb tota la família 📷 Xevi Abril/Les Cols

Martina Puigvert (31 anys), Les Cols Cuina de paisatge en família

Martina Puigvert va créixer dins de Les Cols, el projecte que va iniciar la seva mare, Fina Puigdevall, i que avui comparteixen els cinc membres de la família.  La seva incorporació a l’ofici va arribar de manera natural: “Vaig decidir estudiar el Grau en Gastronomia i Arts Culinàries al Basc Culinary Center” i allà em vaig adonar que era al que em volia dedicar”, recorda.

Després de la formació, va ampliar horitzons amb experiències internacionals —un any a Nova York i sis mesos al restaurant Gustu, a Bolívia— que li van permetre observar altres cultures gastronòmiques i entendre la cuina com una eina social i territorial.  Tot i això, “en acabar vaig tenir claríssim que volia tornar al restaurant”, declara.

A Les Cols treballa amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió.  La convivència és fonamental: “hem aportat una visió més fresca, un diàleg entre diferents generacions, entre experiència i tècniques, per fer evolucionar el projecte”, explica la Martina.

Aquest treball en comú es tradueix en una cuina que cerca interpretar el territori a través del producte de temporada, una relació estreta amb proveïdors locals i una lectura constant del paisatge de la Garrotxa.

LES COLS
Carretera de la Canya, 106,
(17800 Olot, Girona)
☎️ 972269209

Font: Les Cols, Guia Michelin

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA: NO A LA GUERRA!

4 Març 2026 per FLPT

Bellaterra, 4 de març de 2026

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Xocolata Tony’s, lluita contra l’explotació i l’esclavitud.

2 Març 2026 per FLPT

Bellaterra, 2 de febrer de 2026

“Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país“.

Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país

Història

L’any 2003, després de descobrir que la majoria de la xocolata produïda en aquell moment tenia vincles amb l’explotació humana, el productor de televisió i periodista neerlandès Teun van de Keuken va començar a produir programes sobre els horrors de la indústria comercial del cacau al seu programa Keuringsdienst van Waarde. A més, va presentar una sol·licitud per ser processat per haver adquirit conscientment un producte fabricat il·legalment, cosa que els fiscals es van negar a fer.

Després de tres anys d’intents infructuosos de canviar la indústria mitjançant la investigació periodística, Van de Keuken va decidir començar a produir ell mateix rajoles de xocolata. La marca es va anomenar “Tony’s Chocolonely” amb “Tony” (= Teun) i “Chocolonely” en referència al fet que se sentia com si fos l’única persona de la indústria que estava interessada a erradicar l’esclavitud. Van de Keuken va vendre 20.000 rajoles en dos dies.

El 2007, després que Tony’s fos demandat per un importador neerlandès de bombons suïssos, un tribunal d’Amsterdam va dictaminar que hi havia proves suficients que els productes de Tony es fabricaven sense treball esclau. El mateix any, l’Autoritat holandesa de mitjans (Comissariaat voor de Media) va trobar que l’excessiva publicitat que Tony’s Chocolonely va rebre en set episodis de Keuringsdienst van Waarde havia generat “més guanys del normal” per a l’empresa, i va multar l’emissora del programa amb 20.000 EUR.
Quan l’any 2010 es va afegir una rajola de xocolata amb llet amb avellanes al catàleg, el programa de televisió neerlandès Een Vandaag va informar que nens de 9 anys participaven habitualment a la collita d’avellanes a Turquia, d’on provenien les de Tony’s. L’empresa va respondre immediatament, canviant a un proveïdor local d’avellanes dels Països Baixos. El mateix any, la quota de mercat de la marca va superar el 4,5 per cent als Països Baixos.

El 2011, Henk Jan Beltman es va convertir en accionista majoritari i va traslladar l’empresa a una nova ubicació prop de Westergasfabriek.

La massa de cacau de Tony és totalment traçable des del 2013, i la seva mantega de cacau ho és des del 2016.
Amb la producció en constant augment, la companyia va decidir el 2015 expandir el seu negoci als Estats Units, obrint la seva primera oficina internacional a Portland, Oregon. El 2020 van tancar l’oficina de Portland per traslladar-la a la seva seu actual dels Estats Units a la ciutat de Nova York.

A finals de 2018, a més del seu país d’origen, els Països Baixos, Tony’s Chocolonely també estava a la venda a Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Suècia i els Estats Units. Als Països Baixos la seva quota de mercat va ser del 19% el 2018, amb la qual cosa va superar les multinacionals Verkade, Mars i Nestlé.
El 2019, Tony’s va llançar les seves barres de xocolata al Regne Unit, i Sainsbury’s, Waitrose, Ocado, Mega Image i Whole Foods van ser algunes de les primeres botigues a emmagatzemar els seus productes. El mateix 2019 es va començar a distribuir a Catalunya en pocs punts de distribució per sondejar el mercat.
La rajola de xocolata es va posar a disposició a Irlanda a partir del 2019 amb una capacitat limitada. El 2020 s’ha fet més àmpliament disponible a les principals botigues d’alimentació com SuperValu.

A partir del 2022 va ser més àmpliament distribuïda a Catalunya, en cadenes Casa Ametller o Carrefour.

El 2021, la companyia va tenir un contratemps després que l’organització nord-americana Slave Free Chocolate retirés Tony’s de la seva llista d’empreses de xocolata ètiques. Tot i que no hi va haver casos confirmats de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Tony’s, la seva col·laboració amb un altre fabricant de xocolata, Barry Callebaut, va donar lloc a l’eliminació de Tony de la llista a causa de problemes de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Barry Callebaut.

El febrer de 2024, Tony’s havia llançat quatre nous embolcalls temporals a Alemanya i Àustria inspirats en marques famoses de xocolata, inclosa Milka, com a campanya publicitària i per conscienciar sobre l’ús del treball infantil per part dels principals proveïdors de la indústria del cacau. Després de ser demandada pel fabricant de Milka Mondelez International, se li va prohibir vendre xocolata “utilitzant el color” corporatiu de Milka a Alemanya.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA OPINÀ 23F✍️Una impresió infinita (Escola Tagore de Bellaterra, 1981)

2 Març 2026 per FLPT

Bellaterra, 2 de febrer de 2026

“I a l’escola, uns moments de tensió tan forts com el d’estar a punt de caure en un abisme. Cada segon una nova noticia, (cal a dir que la ràdio va fer bona feina) en directe i no confirmada, eren moments inexplicables” .

UNA IMPRESSIÓ INFINITA

Certament és una impresió infinita la viscuda en aquests darrers dies. No crec que mai l’oblidi, al contrari, en vaig explicant-ho, com un interessant relat, quan ja les mans no tremolin i tot faci figa.

Era un nerviosisme dur, una pregunta sense resposta el quo jo vaig viure.
Em veia com una puça al mig d’un gran oceà i sense saber com respondre. I és la veritat, tots som ésser insignificants en moments així.

Semblava ser un radioadicte, pendent a cada moment d’aquesta caixa de notícies. Van trucar a l’estranger, on tenim familia, per saber que deien, i ens van contestar que era un motí, que podiem anar allà amb ells, si la cosa s’allargava. Això em va deixar plasmar, era doncs seriosa la cosa. I més seriosa encara quan sentirem per la ràdio que a Velencia s’havia declarat l’estat d’excepció, i que els tancs circulaven pels carrers. Llavors vaig pensar que aquell llumí petit havia encés ja una gran foguera impossible d’apagar. Vaig anar a dormir i l’endemà, tant depressa com om vaig despertar, vaig anar a preguntar i tot estava igual. “La cosa s’allargava”, mil preguntes es feien dins el meu cap i no cap es responia.

I a l’escola, uns moments de tensió tan forts com el d’estar a punt de caure en un abisme. Cada segon una nova noticia, (cal a dir que la ràdio va fer bona feina) en directe i no confirmada, eren moments inexplicables. Després ja tot va acabar i vaig poder contestar-me algunes preguntes i tranquil-litzar.me. Havia estat com una tormenta dura i llarga. La meva família havia canviat en aquells moments la seva forma i costums.

Ha estat una experiència boníssima, tot i les males hores que tots hem hagut de passar.

Font: Autor anònim, Escola Tagore de Bellaterra, 1981

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

BELLATERRA OPINÀ 23F ✍️ Jo, davant el pronunciament (Escola Tagore de Bellaterra, 1981)

1 Març 2026 per FLPT

Bellaterra, 1 de març de 2026

“En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat”.

JO, DAVANT EL PRONUNCIAMENT
(Revista Escola Tagore, Bellaterra, 5 març 1981)

Havia posat en contacte l’aparell de radio. Escoltava, sense gaire atenció, la monòtona votació que es duia a terme al Congrés de Diputats. De cop el locutor s’exaltà; vaig sentir una sèrie de trets i la comunicació estallà. Abans però el noi que narrava la sessió d’investidura havia pogut anunciar qui havia entrat a la camara: eren guàrdies civils.

Jo em vaig enfurismar la meva primera sensació fou la de repugnància i el primer que vaig pensar fou que aquesta tasca de transició, que durant cinc anys ens havia aconseguit de donar certes llibertats, s’esfumava. En vaig imaginar que es produïrien uns fets semblants als de l’època d’en Franco, quan foren afussellats nacionalistes catalans. Llavors em vaig indignar. Vaig sentir quelcom estrany i vaig pensar que era massa bonic això de tenir un govern i unes lleis  pròpies.

Més tard però, el somriure em tornà a la cara. que el cop no prosperaría, ja que només estava recolzat per la III Regió Militar. El rei dominava la situació i aquella còlera que m’havia sobrevingut amainava. Malgrat tot, però, fins que no vaig escoltar en Joan Carles afirmant que ho controlava tot, un cuc em rossegava per dins. Em semblava que no era defitivament fallit el cop.

A l’hora de dormir en costà molt d’aclucar els ulls. Estava molt preocupat pel que succeĩa; però al final la son vencí l’angoixa.

Al matí, així que em vaig llevar, ja estava el transistor engegat. Anava difonent noticies tranquil.litzadores, tothom havia d’anar a treballar i for vida normal. A mi, però,  encara en restava aquell cuc que rosegava i rosegava i em feia estar intranquil; cada vegada però anava perdent força.

En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat.

Més tard, escoltava la ràdio ací, a l’Escola. Tots vam escoltar com uns guàrdies assaltants feien figa i abandonaven. Era el començament del final. En adonarme alguns dels assaltants s’hi oposaven, vaig somriure. Ho vaig prendre com una victoria.

Posteriorment al migdia, em vaig assabentar que tot estava solucionat. Vaig riure i per primera vegada vaig respirar tranquil.
La nostra autonomia m’havia fet patir durant unes quantes hores, que em semblaven segles.

Font: Autor anònim, Revista Escola Tagore, Bellaterra,1981

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA OPINÀ 23F ✍️ Cop d’estat! (Escola Tagore de Bellaterra, 1981)

28 febrer 2026 per FLPT

Bellaterra, 28 de febrer de 2026

“Fou una experiència extraordinària, increïble, la que vaig viure el dia 23 a casa. La meva mare tota l’estona anava dient: Justament avui que no he anat a plaça! Es que s’han de tenir galtes, moltes galtes”.

COP D’ESTAT!

-Cada dia arribo a casa a tres quarts de 7 de la tarda, però aquell dia havia arribat una mica més d’hora i em vaig permetre de mirar la televisió.

De sobte el programa es va interrompre i va sortir a la pantalla un anuncio on posava: “AVANCE INFORMATIVO”, jo em vaig estranyar i, al mateix temps vaig parar l’orella per veure que deien.

Van dir més o menys que el Palau de les Corts havia estat segrestat cap allà les 18:30 por uns soldats de l’exèrcit, al front dels quals hi havia Tejero, tinent coronel; continuaren donant informació.

De seguida en vaig aixecar i vaig tosinar la meva mare, que estranyament no ho sabia encara. Ella es va espantar molt i avisà a l’Anna que vingués inmediatament a casa, igual que el meu pare.

Un cop reunits tots, ens trobarem segurs; primer no van caure en la informació de la ràdio, però ma germana (que sempre porta la ràdio als dits) s’adonà que la informació abrumadora, i, dit, i fet, ja estàvem tots quatre amb l’orella al receptor.

Al cap de poca estona va començar a sonar el telèfon i el férem servir, com a mínim, 3 cops cadascú.

Fou una experiència extraordinària, increïble, la que vaig viure el dia 23 a casa. La meva mare tota l’estona anava dient: Justament avui que no he anat a plaça! Es que s’han de tenir galtes, moltes galtes.

El meu pare, que sempre té les idees molt clares, deia: Aixó d’Espanya és un joc d’ous, només podia acabar així.

I jo i l’Anna, trucant i trucant als amics, cambiant opinions i, al mateix temps, escoltant la ràdio.

L’endemà entre amics opinavem i discutíem amistosament sobre el fet.

A l’Escola, també tinguérem una espècie de col·loqui en el qual escoltavem la ràdio i aclaríem dubtes que preguntàvem a la senyora Sala.

Font: Autor anònim, Escola Tagore, Bellaterra, 1981

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA OPINÀ 23F ✍️ Un cop d’estat en els moments viscuts (Escola Tagore, 1981)

27 febrer 2026 per FLPT

Bellaterra, 27 de febrer de 2026

“Seria catastròfica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi davant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau” .

UN COP DE ESTAT EN ELS MOMENTS VISCUTS.-

No cal que posi la dada del día quan es produí el Cop d’Estat, porquè tothom, arreu del món, ho sар.

Aquells dies vaig viure una gran tensió, mai no coneguda per mi, ja que a part que patia molt por Espanya, els meus pares, aquella setmana eren fora de casa. Es trobar-me sense saber que pasaria i sense els familiars que més estimo, els meus pares, em trobava perduda en un món confús.

La gent envaïa les botigues, la ràdio cada moment deia alguna cosa diferent, amb notícies confuses, la televisió no informava (sols el rei, i no el vaig sentir). Jo no sabia que fer, jo que desseguida pateixo, i on aquell moment només volia saber con es trobaven els meus avis, la família de Madrid, els pares. Totes les opinions apuntaven i la paraula “guerra” la gent deia “Com en el temps d’en Franco”.

En anar a l’escola, el matí següent, vaig provar d’imaginar como seria una guerra de veritat, però per més que ho intentés no podia; no podia imaginar soldats amb armes pels carrers, no podia veure gent morta, no podia imaginar infants sense família o mares sense fills, totes les idees passaven pel meu cap però no els podia pair. En intentar imaginar el que seria la guerra vaig pensar: “En una pelicula la guerra està molt bé, però com seria en la realitat?

Seria catastrofica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi devant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau.

A la fi vaig poder quedar tranquil.la. A la clase vam escolat tot el matí la radio. El problema va tenir un resultat satisfactori: ningú no resultà mort i Tejoro ho deixà correr. En aquell moment vaig sentir com si el meu cor es fes més gros, la felicitat irradiava pel mou cos, tenia alegria a la cara, tothom estava content.

Ara tot ha passat i estic feliç, estimo el que tinc i intento acostar-me més a les persones que conec, doncs per un moment vaig pensar que les perderia. Ara puc estimar més tot el que tinc perquè sé al que fora perdre-ho.

Ha estat una bona experiència per tothom, la pena ja desapareguda i l’alegria és més grossa.

Font: Revista Escola Tagore, 1981

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

CULTURA🎻El secret de la Casa Beethoven per resistir a la Rambla barcelonina des de fa 144 anys.

25 febrer 2026 per FLPT

Bellaterra, 25 de febrer de 2026

Entrar per aquella porta petita, d’estil modernista, que hi ha al número 97 de la Rambla barcelonina és com traslladar-nos al segle passat. 144 anys de resistència a crisis, guerres, nous models de ciutat i fer front al pitjor enemic que pot tenir el món de la música, internet, les noves tecnologies i sobretot, la pirateria.

Sí, us estem parlant de la Casa Beethoven, aquella petita, però gran botiga, mig amagada a una cantonada de la Rambla de Barcelona, al costat del Palau de la Virreina fundada l’any 1880 per Rafael Guàrdia amb el nom de Casa Guàrdia.

Rètol d’entrada a la Casa Beethoven

Mentre a la Ciutat Comtal s’obria la Casa Guàrdia, una botiga de venda de partitures musicals, aquell mateix any 1880, Espanya abolia l’esclavitud a Cuba, Thomas Alva Edison inventava la Ilum incandescent o la Patum de Berga baixava a Barcelona.

Més de 30.000 partitures arxivades

Ja entrat el segle XIX, van decidir canviar el nom de Casa Guàrdia i van optar per Casa Beethoven, el nom del compositor alemany era molt més comercial en aquells temps. Lluís Maria Gonçaga Jordà, oncle del pare de l’actual propietari Jaume Doncos es va fer càrrec del negoci l’any 1915, època en què eren molt comuns les botigues de partitures, i de venda i reparació d’instruments musicals.

A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.

Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les

A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.

Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les d’amagat, per poder mantenir la botiga oberta.

Jaume Doncos pare, que encara podem veure traginant per la botiga, va passar el relleu al seu fill Jaume l’any 1978, que continua al capdavant del negoci familiar amb ganes de què una de les botigues més antigues de la ciutat no hagi d’abaixar la persiana per sempre.

Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es fa avui en dia viure al barri i no tan sols viure, sinó passejar, molts residents d’altres barris de la ciutat cada dia baixen menys per la Rambla.

El piano que encara sona a la Casa Beethoven

Un altre moment complicat que va haver de patir la Casa Bethoven i Jaume Doncos al capdavant, va ser el 17 d’agost del 2017, la tarda de l’atemptat de la Rambla. Segons explica ell mateix al Periódico, va sentir un soroll estrany, quan va sortir ja va veure dues persones mortes, el primer que li va venir al cap és que era un accident, però de sobte la gent entrava a la botiga per protegir-se, la Rambla va quedar buida.

Durant més de quatre hores va tenir 20 persones refugiades dins la Casa Beethoven, la majoria estrangeres, entre elles el marit i dos nens d’una de les víctimes de l’atemptat. Com no sabia que fer, el silenci era el millor, però per calmar els ànims de la gent, va posar el Nocturn número 2 de Chopin.

Totes les cançons més famoses del món al teu abast.

Un dels secrets pel qual encara resisteix la Casa Beethoven, a més de la bona gestió i l’estima per la música de la família Doncos, és que l’edifici on està ubicada és de propietat municipal i ja fa temps van negociar el preu del lloguer, no com altres comerços del barri que han hagut de tancar quan els propietaris dels locals els han apujat els preus de les rendes. Esperem que per molts anys el consistori, ara governat per Ada Colau, respecti aquest local tan emblemàtic de Barcelona.

Porta reivindicativa

Independentista o no, això no ho sabem ni ho hem preguntat i naturalment respectem les idees polítiques de tothom, però el que sí que queda clar és que Jaume Doncos propietari de la Casa Beethoven, va tenir penjats els cartells de llibertat presos catalans durant el temps que els condemnats pel procés van ser a la presó. Una forma d’informar a tots els turistes que visitaven la ciutat s’assabentessin de la situació dels polítics catalans.

La Senyera present a la Casa Beethoven

Font: M’agrada Catalunya

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

Older Posts »