Bellaterra, 25 de maig de 2026
“En citar la frase de “Coberts econòmics”, hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre“.
Gastronomia i Gastrolatria
Ramon Roquer i Vilarrasa* ✍️ MENJAR és un luxe de primera necesitat d’acord amb uns sans principis de moral i bona fe. Però va arribar un dia -això va passar molt abans del diluvi- en el qual, l’home es va creure superior a les lleis preestablertes i va decidir variar la legislació de la naturalesa. Va ser a partir d’aquell moment quan tot es va fer malbé.
L’home va assegurar ser feliç, potser per dissimular el seu fracàs. Però en el fons no va fer més que complicar la felicitat natural amb absurds malabarismes. Va néixer aleshores l’artifici, i l’acte de menjar, que de qualsevol manera sembla potestatiu a tots els humans i exempt de tributacions que tot dificultin, va passar a ocupar el rang històric ric i social que encasella entre els anomenats problemes vitals. Si al nostre pare Adan li confessem que el menjar és un «problema vital, ens contemplaria estranyat per inquirir:
Un problema… què?
Un problema vital.
No ho entendria. Per a ell, guanyar el pa amb la suor del front podria contenir tot l’abast d’un càstig, però mai va considerar que els homes poguéssim arrodonir-ho amb tan refinada i rosegada arbitrarietat.
“El fruit de nostre insaciable progrés, de la nostra constant i ordenada creació de problemes vitals, ha culminat amb aquesta imponderable manifestació de l’enginy humà que són els descoberts econòmics”.
En citar la frase de “Coberts econòmics” hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre.
SOPARS DE DURO
Però salvar el gènere humà és una tasca difícil, malgrat els esforços desinteressats dels qui, en els temps actuals, encara s’atreveixen a oferir sorpresos de duros, o de menys preu. Però d’aquests últims esforços no en parlem. Massa ens sorprèn que encara hi hagi alguns restaurants que ofereixin, i encara serveixin “Sopar de duro” . Hi ha una diferència, és clar, entre els d’abans i els d’ara: la quantitat i la qualitat que fa uns anys era equivalent d’aquestes comtes. Actualment el “Sopar de duro” s’ha convertit en una reminiscència de l’anhel, i somiar amb el d’abans equival a penetrar en el regne de les idees platòniques.
Als restaurants, on se serveixen aquestes baratures culinàries, el públic és nombrós. Cert que utilitzen altres complements per engreixar l’estómac. Se’ls ofereix el sopar en forma d’un plat amb aigua on surten tres cigrons com tres boies avorrides; a continuació arriba el cimbell de la carn amb remembrances de patates fregides, i per fi, un cert plàtan amb les delicadeses d’una miniatura persa. Sopar complet: dos plats i postre. Trist “Sopar de duro“, quan el duro ja té un valor escàs i quan encara es parla, paradoxalment, de les dificultats que comporta guanyar-se un duro.
I SEGUEIXEN LES BARATURES
Darrere del “Sopar de duro” aconseguim el que podríem considerar el terme general del que és econòmic: el menjar de 9 pessetes.
Els restaurants de 9 pessetes ja presenten una altra classe de públic: alegre, bulliciós i optimista. És un públic que sap comprendre i sortejar les alambinades qüestions de la finança personal, i a les insuficiències d’un cobert de 9 pessetes interposa una solució del pa nostre de cada dia, en dosis massives, Qui així no ho faci es juga marejos i suors al llarg d’una tarda o d’una nit. Però així com el client de les 5 pessetes és cenyit i presenta els inequivocs símptomes de la disconformitat, els assidus de 9 pessetes cobreixen la seva modèstia amb la cel·lofana de l’alegria. I parlotegen, discuteixen, riuen i, de tant en tant, es pasturen bromes pesades, el públic heterogeni en aquests restaurants. Allà hi ha l’home que es mostra fotografiat als jardins de Luxemburg, a la plaça de Picadilly o a Sant Pere de Roma. El professor d’idomes educat a Oxford, capaç de mantenir una conversa en anglès correcte amb el més il·lustrat ciutadà de la Gran Bretanya. Allà el mariner d’un petrolier sacseja els braços tatuats alhora que descriu, amb graflams i àrabs cos, el temperament femení en diverses latituds.
Allí l’empleat i el partiquí de teatre; et empedreït solteró que, als cinquanta-tants anys, sacrifica l’estómac en nom d’una hipotètica vellesssa ; el sentenciós que infla les galtes i perd la seva mirada al buit; la noia de vida estèril que nodreix el seu desavantatge de cada dia amb els plats d’incognoscible vianda; el que persegueix la meta d’un debut artistic. I per sobre de tot aquest fum bigarrament, brilla el mal-humor i els nervis del cambrer, amb vuit plats al braç esquerre i un a cada mà, que circula entre els epítets dels comensals, en constant reclamació de la seva comanda, als quals respon amb tonants imprecacions que de vegades culminen en agres polèmiques,
RESTAURANT PER A OBRERS
També la gent del poble té el restaurant. Els restaurants per a obrers, així titulats no sabem per què el seu preu acostuma a ser de 9 pessetes cap amunt i presenten diverses característiques. N’hi ha de grans proporcions, llargs i amples roses com túnels, amb les taules col·locades simètricament. Semblen el pavelló d’un hospital, Són silenciosos i les poques veus ressonen com si fossin pronunciades a l’interior d’un panteó, Altres presenten proporcions més reduïdes i s’hi respira un aire que té una mica de familiar. S’acompanyen els clients els uns als altres; algunes vegades s’acompanyen en el sentiment, si les racions són escasses, En un d’aquests, reduït i pobre però honrat, l’amuntegament adquireix caràcters pintorescos. La seva petitesa o el prestigi que gaudeix entre les classes humils, l’han convertit en un lloc de gran freqüentació ciutatadana. A l’olor de la multitud acudeixen una infinitat d’artistes sense professionalitat definida, tret que sigui l’ofici, sobramen reconegut, de realitzar la col·lecta una vegada conclosa la seva intervenció espontània. El públic es mostra avar en els aplaudiments i mesurat a l’almoina. Només una vegada van aplaudir, per més que feblement. Hi havia entrat una dona vestida de negre. Les seves robes mostraven les característiques dels desnonats. S’observava manca de veterània en el paper que estava a punt de representar. Es va situar al centre del menjador. Els clients van continuar el ritme del condumi sense atorgar-li atenció. La dona, amb veu vacil·lant-te, va començar a cantar. Era una cançó, potser una de les poques que sabia, de les poques que recordava; una cançó amb reminiscències de bé estar casolà: una cançó de bressol català. Al principi, la sorpresa va fer la seva aparició a la cara dels comensals. Alguns es van mostrar atents a la veu de la dona, Les estrofes de la cançó van detenir algunes culleres en el curs del seu trajecte. Van ser força que van alçar records d’aquelles estrofaes:
“No ploris reitó,
no ploris fill meu,
que ets un angelet que ens ha enviat Deu.
Petons a la cara,
petons a el front,
petons d’una mare,
lo més gran del mon”.
Van sonar algunes febles palmades, ella va fer el recorregut per les taules i diversos clients van perdre la gana. Un andalús, potser l’únic que havia tingut impasible la breu actuació, es va dirigir al seu company de taula, un obrer sexagerari de curta pell:
Què et passa? Què ha cantat aquesta dona?
-Una cançó que recordo haver oïda algunes vegades a la meva mare i moltes a la meva dona.
Ningú no recordava que aquella melodia s’havia originat als taulats d’un cabaret de principes de segle.
UN TRAMVIA ANOMENAT MARIONA
Però així com als restaurants per a obrers s’observa la particularitat del mesurament, en aquells que els artistes prenen pel seu compte el vocerio constitueix un component més del local, Vocerio, sí, encara que no insolència.
Aquest restaurant que han donat anomensr “Mariona”, per una delicada presència de la jove musa de l’establiment, a les hores en què la fauna dels artistes escriptors, -periodistes, pintors, músics; tots amb ànima d’artista-, es disposen a executar el nocturn conducte, adquireix les perspectives d’un tramvia culinari. El que és difícil és trobar una cadira lliure, ja que buscar una taula és, en aquells moments, somiar amb el impossible. I allà es concentra el més selecte i destacat de les joves promocions. La pintura ocupa et primer lloc quant a representació quantitativa. Però no és entrar-hi. L’era artistica de Mariona es va iniciar amb un atac masiu de pintors actuals, capitanasats pel seu d’Artagnan, el marxant Xipré Morros.
En aquest restaurant podem contraure bona part dels noms més coneguts del nostre avui artístic. I per això avui entenem els joves, els mosqueters de l’art. No és estrany que normalment vegem treure el cap la voluminosa figura de Planasduró emergent de la cuina amb un plat a la mà, Planasduró, home d’una capacitat digestiva extraordinària, vigila personalment, el condiment dels seus plats favorits. Mentrestant, Santinocens omple el porró, i una figura femenina -petita amfora de simpatia amb cabells negres i ulls blaus- desplega el seu ritme d’una banda a l’altra mentre intenta conversa amb el servei d’alguns coberts: és la Mariona, una barreja de dinamisme i afecte, que tan aviat sap com aconsellar un plat com discutir d’art abstracte i de literatura.
Però… si bé ho pensem, «Mariona».no és un autèntic restaurant econòmic. Ho va ser i continua la tradició, encara que molt de tard en tard. Els artistes,contràriament al que sol suposar-se, mengen a la carta. No obstant això val la pena citar aquest amagatall, aquest tramvia dels artistes. Si no és absolutament econòmic, tampoc no es distingeix pel.contrari. Però que ningú miri d’esbrinar on es troba Mariona si pregunta per aquest restaurant. El nom, com he dit, és un tribut dels artistes. La seva autèntica denominació és una altra… una altra que prefereixo callar-me per no donar pàbul a llegendes publicitàries.
ETCETERA, ETCETERA
Però la mies és molta i la cadena dels coberts econòmics té un fi una mica llunyà al que han assolit les nostres línies, Només ens cal fer esment d’un lloc polit i elegant que serveixen crema de llagostins, un plat de verdura i un quart de pollastre -el menú varia tots els dies sense detriment de la qualitat- por el módico preu de 15 pessetes. Fantàsia? En absolut. Cert i ben cert. Mes extar meravelles, aquest somni transplantat a la realitat, es reserva, particularment, a unes quantes persones modestes. Entre elles trobem un cèlebre tenor d’òpera ja retirat i que ara porta una existència de retir i privacions. Tot i això, guardem en silenci el nom d’aquest restaurant i ens resistim a facilitar-ne dades. La cortesia i la bondat dels propietaris fa possible semblant oasi.
Així podríem enumerar molts llocs de gran freqüentació. Fins i tot comparar-los amb les opulències dels que es troben situats en els seus antipodes: selectes, acurats, refinats… En ells, moltes vegades, al rebre el compte i no estar a punt el client per a la sorpresa, s’ha fet alguna exclamació, més o menys com la present:
-Quant marca aquí, cambrer? -Tres-centes vint-i-cinc pessetes, senyor.
-Bufa
El cavaller de la bufa havia sopat en absoluta solitud. I és que de tot hi ha a la vinya del senyor!
Font: Revista (semanario de actualidades, artes y letras).
BELLATERRA.CAT 