BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 9 d’abril de 2026

LLUIS TORRES✍️ Ahir dimecres, 8 d’abril, amb un auditori ple de gom a gom, el nostre veí Juanjo Bruguera, -profund amant i coleccionista de l’Art Bizantí-, inaugurà, amb una classe magistral, el Mini Auditori de la Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Enginyer, lector incansable, president de la immobiliària Colonial, Juanjo és un autèntic apassionat de l’art. Propietari de la col·lecció d’icones bizantines més gran d’Espanya. Té dipositades 200 icones al Museu de l’Abadia de Montserrat. Com homenatge i agraïment, compartim la crónica i entrevista que la periodista Elena Pita li va fer pel diari Expansión, el mes de juliol de 2015, des de casa seva de Bellaterra.

ELENA PITA ✍️ Era un noi de Badajoz que amb 14 anys en lloc de llegir García Márquez o Vargas Llosa (posa d’exemple) llegia literatura centreeuropea a la seva edició francesa (Milosz Czeslaw o Joseph Roth o Stefan Zweig, que veig destaquen a la biblioteca). 

Aleshores va arribar a Barcelona seguint el destí del seu pare, un funcionari de Correus, fill al seu torn d’un destacat socialista represaliat, que va haver d’abandonar la universitat per fer la guerra amb els nacionals (cinquena del biberó).  Va participar al muntatge del primer televisor a color d’aquest país quan ja tenia mig peu a ESADE (un altre gir), on cursa un MBA.  Al cap de dos anys entra a la banca i d’aquí, al firmament.  La seva última gesta financera ha estat reflotar la immobiliària Colonial, que presideix juntament amb la seva sòcia francesa SFL, fins al punt d’emetre deute públic: 6.000 milions d’euros en actius i una facturació de 211 milions el 2014. Últimes operacions: lloguer de 35.000 metres quadrats d’oficines a París (a  6.000 m2 a l’avinguda Percier que ha costat 64 milions d’euros.

Però Juan José Bruguera Clavero (Badajoz, 15 d’octubre del 1946) és moltíssim més que tot això, i per això hem vingut a casa aquest matí, no per les xifres. Bellaterra, municipi de frondosos boscos a dalt de tot de Barcelona: són les 9.30 del matí i JJB ens espera al porxo fumant un cigar, al costat de la seva adorable i còmplice esposa.  Acomiada una aroma barreja d’una essència seca i elegant: “Després del cafè és quan més m’agrada fumar”.  Hem vingut a saber de la seva passió última, que és la història i l’art de l’altra Europa, la que sorgeix de la cultura cristiana ortodoxa. 

La seva col·lecció d’art bizantí, després de 25 anys de viatges, licitacions, estudi, recerca i adquisicions, no és només la més gran d’Espanya, sinó que a més és irrepetible perquè avui les peces ja no es venen a estrangers i no poden sortir impunement dels llocs d’origen.  Són uns 200 retaules o icones russos, grecs, armenis, georgians, etcètera, i fins i tot peces naïf d’Etiòpia, des de les terres eslaves fins als confins ortodoxos al Pròxim Orient i l’Àfrica, que Bruguera ha dipositat al Museu de l’Abadia de Montserrat “perquè tot el món les pugui veure’ls i gaudir d’ells”.  de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable. 

No s’acaba aquí les proeses de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable. Hi ha moltes més coses per explicar, com que va ser professor de telecomunicacions, que pinta (gens malament) paisatges a l’oli, que promou una revista de filosofia, que juntament amb la seva dona ha decorat la seva nova casa amb gust chic, que és president de la Universitat Ramon Llull i membre de la junta del Cercle d’Economia, doctor honoris causa, o en les seves pròpies paraules: “Sóc un àlbum” (carregat de sorpreses).

Com comença, d’on ve aquest amor a l’art bizantí?

De la meva afició a la Història.  Vaig fer un creuer fa 25 anys amb la meva dona i les meves tres filles [quatre néts] i vam estar a Patmos (Grècia), i al seu monestir vaig comprar una icona.  Poc després va caure a les mans un llibre francès sobre art, història i teologia al voltant de les icones, i em vaig submergir en un món totalment desconegut: l’altra Europa, la identitat de la qual està basada en el cristianisme ortodox, que ha tornat a aflorar després del comunisme.  El discurs de Putin, per exemple, és clarament paneslavista i es basa en la identitat ortodoxa.

Quanta exploració hi ha darrere aquesta col·lecció?

Durant els darrers 25 anys he seguit llegint, explorant i viatjant, hem conegut el món  ortodox, des dels Balcans fins a les fronteres del cristianisme oriental que són Síria, Etiòpia i Egipte.  És a dir, allò que fou l’Imperi Bizantí i al que al segle X s’uneix Rússia: és la gran potència que ha mantingut aquesta cultura, aliena al Renaixement i la Il·lustració.  El Renaixement és esclau de la fotografia, pinta allò que veu amb la perspectiva natural, i és així fins a l’impressionisme;  l’art bizantí, en canvi, pinta el que sent, un món idealitzat i simbòlic.

Com s’aconsegueix, dia a dia, una col·lecció tan valuosa?

Principalment he adquirit en antiquaris i subhastes de París, especialment a la casa Drouot Richelieu, que és com el Sotheby’s francès;  però també a Londres, Itàlia i alguna vegada a Espanya (Durán).  Al seu lloc d’origen ara és totalment impossible adquirir obra, és patrimoni protegit.  Però abans sí que hi va haver circulació d’aquest art, per això va arribar a cases de subhastes i antiquaris.

Quin és el valor aproximat de les quasi 200 peces?

No els ho diré [riu].  I a més, és molt difícil saber-ho, perquè és una col·lecció que avui seria impossible reunir o, en tot cas, costaria infinitament més diners.  S’han reforçat molt les mesures de protecció i el Govern rus no dóna permís de compra als estrangers, i a això s’hi afegeix que el nivell de vida a Rússia ha pujat molt, i no surt res del país.  Igual que els promotors del totxo a Catalunya volen tenir un Casas o un Rusiñol per donar-se pedigrí, el rus vol tenir una icona antiga.

Per què cedeix la col·lecció a l’Abadia de Montserrat, on s’exposa?

No és una cessió, està en dipòsit, perquè la gent la vegi i la gaudeixi.  Tot i que a Espanya la cultura ortodoxa és molt ignorada, hi comença a haver universitats i aficionats a l’art que s’hi interessen.

Parlem de la seva professió, com una immobiliària ha guanyat diners a través d’una crisi provocada precisament per la inflació immobiliària?

Bé, la pregunta necessita matisació.  El món immobiliari es divideix en dues branques: una és construcció i venda de pisos i l’altra, tenir actius com a hotels, centres comercials, oficines, etcètera per gestionar valor.  El 1993 Colonial és adquirida per La Caixa, que m’encarrega la seva reorganització i la seva sortida a Borsa, cosa que va passar el 1999. La immobiliària es va reinventar i ens vam especialitzar en edificis d’oficines als millors llocs de Madrid i Barcelona.  Després vam arribar a París, el millor mercat d’oficines d’Europa, i es va posar a tret comprar la joia de la corona, que és la Société Foncière Lyonnaise.  El 2006 La Caixa va vendre el seu 35% de la companyia a un promotor per una oferta irresistible, i jo vaig marxar a dirigir Mutua Madrileña.  Als dos anys, Colonial estava en una situació crítica i em van demanar que tornés com a president.  Vam aconseguir salvar-la capitalitzant el deute amb els creditors i fa un any vam fer una ampliació de capital i la vam deixar neta.  Avui els accionistes més importants són el grup Villar Mir, Qatar, el grup Santo Domingo i la família de la Banca Mora.

Quin salconduit van utilitzar en el salvament?

Teníem uns actius a prova de bomba: les millors oficines de Madrid i Barcelona, on la taxa d’ocupació mai no va baixar del 80%, més París, on no hi va haver crisi.  Per això es va salvar, ia més a més ens van donar la qualificació d’aptes per emetre deute.

No cal ser gaire llest per aconseguir tot això i atraure inversors i accionistes tan poderosos?

No, no, va consistir a adoptar una estratègia anticrisi encertada, basada en la compra d’actius bons, com fa el senyor Amancio Ortega.

Es refereix a les botigues emblemàtiques, no?

Sí, i si tens accions de Colonial pots fer una mica d’Ortega, perquè tenim el que ningú, com el Louvre dels Antiquaris a París, la poma de l’Olympia o la galeria dels Camps Elisis.

I l’assumpte dels accionistes?, com aconsegueix seduir per exemple Villar Mir, endeutats com estaven i en plena debacle?

Juan Miguel [Villar Mir] ens coneix bé perquè OHL havia treballat per a Colonial fent-li obres, i quan busquem socis per substituir els bancs, ell s’anticipa, abans que la crisi reverteixi, i veu que això és el que ve.  I així es converteix en el mascaró de proa, i després s’uneixen els altres.
És en aquest moment quan el senyor Bruguera comença a deixar anar xifres com una màquina escurabutxaques en el moment del bingo.  “M’estic marejant”, li dic.  “¿Pel fum?”, em pregunta, fuma el segon pur… “Gestionem actius per un total de gairebé 6.000 milions d’euros”.  Definitivament em mareig.

Espanya ha venut el capital immobiliari a l’estranger?  Què suposa això per a la nostra economia?

Els diners són internacionals, els fons són globals [li falta dir-me: “Quina ximpleria de pregunta…”].  Des de fa un any i mig Espanya ha tornat a ser objecte del desig dels fons internacionals, atès que estem al nivell més baix de les rendes i s’especula amb la bona marxa de la nostra economia, per la qual cosa se suposa que el valor dels actius pujarà.

Macroeconomia a la vista, les grans immobiliàries han superat doncs la crisi.  No sé si camina pel carrer, i no em refereixo a aquesta zona (veïna a Sant Cugat, quart municipi amb més renda per càpita d’Espanya), però, creu com Rajoy que la resta dels vianants hem sortit de la crisi?

Sí passeig, i no, la gent no ha sortit de la crisi.  S’especula que sortirem, i per això vénen els diners.  Però hi ha seqüeles socials molt difícils d’arreglar, com l’atur: necessitem molts més anys com aquest 2015 un creixement al tres i escaig per tornar a la situació anterior a la crisi.  Crec que cal retallar menys en matèria assistencial i més a les estructures de l’Estat.  La classe mitjana alta estem suportant una gran pressió fiscal, jo, per exemple, pago un 60% del que guanyo, però estic molt conforme, perquè crec que cal ser solidari i fer aquest gran esforç, que en circumstàncies normals resultaria confiscatori.  I em sembla molt bé que Justícia i Hisenda persegueixin els evasors perquè aquesta gent sí que està sent molt insolidària.

Com veu el declivi sobiranista català un extremeny a la cúpula financera de Catalunya?

En principi no sóc partidari.  Primer perquè cal fer les coses dialogant dins de la llei i segon, perquè fora de l’euro fa molt de fred.  Jo crec que anem cap a una Europa més unida que fragmentada, encara que sí que calgui justificar certs greuges.

Tinc entès que a més de l’Art i la Història en són moltes altres les passions culturals.  No és veritat que és un àvid lector?

Llegeixo un mínim d’una hora diària, i sempre diverses coses alhora.  Ara estic amb un llibre de viatges de Patrick Leigh Fermor, un altre sobre el filòsof i sacerdot rus Pável Florenskylas i les memòries de Hans Küng;  a més tinc per aquí [em passeja per la seva llibreria, i regira a la taula del seu despatx…] la revista de filosofia de Josep Ramoneda, La maleta de Portbou, sóc un dels seus promotors.

I a més pinta!  Puc veure’n algun dels quadres?

Sí, aquí mateix: és l’Església de la Santa Creu al llac de Van, Turquia;  ho vaig prometre a un amic que viu a Nova York i és originari d’Armènia.  Sòl pintar a l’estiu, a casa meva de Pals, sobretot paisatges a l’oli a partir de fotografies, no té més història.

Digui’m per acabar, quines habilitats s’han de practicar per ser tan llest i culte com vostè és?

No crec que sigui llest ni culte, sinó curiós.  I no tinc cap intenció de jubilar-me mai.

I quant hi ha de genètica a la seva faceta humanista, que no es rendeix davant els diners?

No sé si és genètica o és que la vida t’hi col·loca.  I tampoc sé per què tinc tanta curiositat, però crec que un dels motius pels quals val la pena viure és per entendre què passa.

Font: Expansion, Fuera de serie, Elena Pita