Feeds:
Entrades
Comentaris

“En cas de no voler-la llençar, queda una vida opcional a les samarretes de dormir en procés de desintegració: convertir-les en draps per netejar”

Samarreta de Barcelona’92 | BELLATERRA.CAT

Segur que en alguns moments de la vostra vida heu hagut de prendre la decisió. És difícil. Costa saber per quin motiu concret la intuïció ens diu que ha arribat el moment d’afrontar-la. I fer-ho t’obliga a aturar-te uns segons per pensar si veritablement és aquell l’instant dramàtic o potser es pot deixar per més endavant. No és que no sàpigues decidir-te. És que el cap et diu que sí però el cor es nega a admetre-ho. En el fons, saps la resposta. L’únic que cal és la força per acceptar-la. Però fer-ho és com si et prenguessin alguna cosa important, com si deixessis enrere una etapa vital.

El moment en què has de decidir que a aquella samarreta preferida, la que tant has portat i que t’has posat en els dies més importants, li ha arribat l’hora: convertir-se en pijama. Un moment íntimament tràgic, ja ho sabeu. Aquella samarreta bonica, que et feia sentir bé, que servia per a qualsevol ocasió, que hi anaves tan còmode, ja no pot sortir al carrer. I amb el cor encongit has d’assumir el duríssim tràngol de canviar-la de calaix i posar-la al lloc de la roba per dormir, el cementiri de les samarretes. Allà en descansen unes quantes de velles, foradades, descolorides, estovades… però totes històriques. Els millors concerts, grans viatges, el teixit de cotó més gustós, lemes en lletres majúscules que encara defenses i, fins i tot, una concessió al capitalisme amb grans marques de begudes, o de cotxes, o d’aquella hamburgueseria on hi ha guitarres de les estrelles del rock.

L’elegància de la teva vida quotidiana ja no es pot permetre incloure la samarreta de la gira del Human touch de Bruce Springsteen en el vestuari de carrer, però és impossible renunciar a dormir-hi. D’aquell viatge romàntic a Londres potser només en queda una trista samarreta amb la bandera britànica i la cabina de telèfon. De l’escapada a Eurodisney amb els nens, el rastre d’un Pluto descolorit quan les criatures ja són adolescents. Algunes de les samarretes, abans d’entrar al calaix de la roba per dormir, van fer l’impàs com a vestimenta de platja. La sal i el sol les va acabar de malmetre, però no mereixien morir al cubell de les escombraries. Els quedava encara una última vida, en honor a tants anys de servei.

Un amic m’explicava que un cop va decidir llençar una samarreta amb la qual havia dormit els últims deu anys. Al pit hi duia una fotografia de la seva colla en un viatge a Formentera. Es van estampar la imatge a la peça de roba com a record. Amb prou feines s’hi distingien les cares dels companys i a còpia de rentades el sabó s’havia anat emportant els colors d’aquell estiu i estava rosegada de les vores. Dies més tard, en un juliol sufocant, es va trobar un pobre home que arrossegava un carro de súper ple de trastos pel carrer de casa. Portava posada la seva samarreta de dormir. I el cor li va fer un bot. A la samarreta li quedava encara una vida més, però en certa manera era com si algú s’hagués apropiat també del seu viatge, dels seus amics i dels seus records.

En cas de no voler-la llençar, queda una vida opcional a les samarretes de dormir en procés de desintegració: convertir-les en draps per netejar. I és aquell moment en què tots els concerts, els viatges, els records de joventut acaben refregats pels vidres, els mobles, la pica del lavabo, impregnats de brutícia. I aleshores sí: descansi en pau la samarreta de dormir.

http://www.ara.cat

Aquesta nit, és tradicional menjar coca, possiblement com una romanalla d’algun ritu solar. Antigament, les coques eren obligadament circulars i amb un forat al mig, i devien tractar de recordar el disc solar. Eren pastades a casa, com un dels tants productes de pastisseria casolana. 

Coca revetlla de Sant Joan| BELLATERRA.CAT

Després, les feien els forners, amb pasta adobada, o amb pasta de pa, més cuita, ensucrada i amb pinyons. En establir-se pastisseries, les coques van millorar la qualitat i foren endolcides amb cireres, poncem i d’altres fruites confitades. Es tenia per cosa obligada menjar-se la coca al ras, al camp o al carrer, és a dir, a ple aire, semblantment a tot allò que que és propi d’aquesta nit. Hom creia que menjar-se la coca sota teulat portava desventura. Era costum de remullar-la amb vi dolç i, les persones de paladar fort, amb aiguardent. Abans, sobretot aquells a qui agradava la deguda forta, bevien Gorga, mena d’aiguardent poc refinat, però molt fort.

Quan la ciutat estava emmurallada, i sortir a passar la nit fora del clos resultava enutjós, era corrent de celebrar la revetlla entre el veïnat. Fou costum de menjar-se la coca en comú. Cada veí posava un tant, fixat, per persona. Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S’havien fet coques de dotze metres de llargada, o dia d’una mida que doblava la grandària del forn. Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d’enginy moure-les i tombar-les dins l’espai ordinàriament reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida. Hi havia forners molt hàbils a realitzar aquesta maniobra que gaudien de molt crèdit per a fer coques gegants. Cada carrer nomenava una comissió nombrosa, per anar a cercar la coca. Es distribuïa en parelles, i la portaven entre tots damunt de l’espatlla. Era motiu de competència entre els veïns i carrers inmediats. Era costum que la colla de portadors de la coca, seguit d’un estol de veïns i, sobretot, de la mainada, abans d’anar directament a llur carrer, fessin una passada pels carrers més immediats, per tal de lluir la coca. Els portants anaven amb molt de compte, perquè no es trenqués ni es malmetés amb el transport. Hom no podia menjar-se la coca abans de mitjanit. La tallava i la repartia el veí més vell, amb preferència que es digués Joan, o el de més categoria. El costum de menjar-se la coca en comú pot constituir una resta d’un àpat o consagració ritual, derivada d’una de les cerimònies solsticials.

Per les poblacions on hi havia confraries de Sant Joan, aquestes solien curar de l’elaboració de les coques, generalment endolcides amb fruites confitades, i les venien, o encantaven, a profit de la cofradia.
Ara fa un secle, feien coques de pasta de pa, completament planes, i en forma asiluetada de be, amb referència a l’anyell de la iconografia presenta com company inseparable de Sant Joan.

Les últimes publicacions mensuals en paper que es va repartir per totes les cases i comerços del poble de Bellaterra, et TOT BELLATERRA (mitjà de comunicació de TOT EDITION SL), creat l’any 2010 per aportar notícies interesants de Bellaterra, va descobrir i anuncià la primícia de que “el Club Bellaterra passava un moment delicat a nivell financier i que havia sortit a subhasta el mes de desembre de 2017”.


Jordi Faus, president del Club Bellaterra 2005 SL |BELLATERRA.CAT

Lamentablement, Jordi Faus, president del Club des de 1999, no ha sigut prou clar amb el poble de Bellaterra, al no publicar la realitat econòmica del Club, sense necessitat que cap veí o mitjà de comunicació tingues que descobrir la crua realitat. Qualselvol interessat pot facilment acudir al Registre de la Propietat de Sabadell, on consta i públicament, tota l’activitat hipotecaria de diferents bancs del Club Bellaterra 2005 SL, informació que és bàsica per qualsevol que vol comprar un actiu econòmic en subhasta.

Jordi Faus, ara fa públic que Àlvar Roda (vicepresident), i en Jordi Tardòs (conseller), van deixar la Junta del Club Bellaterra 2005 SL ara farà un any, – poc abans de que Caixa Bank passes a ser la propietaria del Club-. No es tracte de que els mitjans Tot Bellaterra i Belllaterra.Cat, hagin donat cap informació falsa, sinó que el Club no ha fet pública la crua realitat econòmica, de tant interès pel futur de “El nostre Club”, com publicava el Sport Club Bellaterra, el juliol de 1936.
Seria interesant, per evitar malentesos,  que Jordi Faus parlés sobre la gestió del Bar del Club Bellaterra, ja que moltes informacions veïnals estan deien que no el gestiona directament el Club i que els beneficis no van a parar per cobrir les necessitats econòmiques directes del Club. 

Esperem pel bé del nostre poble, que la decisió de venda del Club sigui la més positiva i que per molts anys ho tinguem a disposició de totes les veïnes i veïns de Bellaterra. S’han de fer tots els esforços i més perquè es quedi a casa nostra.

Fa temps, per ser més exacte el 10 de maig de 2007, que un gran home (per desgràcia ja traspassat), sota el mateix títol que aquest escrit va publicar un article en que ja denunciava la incompetència i la irresponsabilitat de la Generalitat de Catalunya, la desapareguda Corporació Metropolitana, junt amb la complicitat de l’Ajuntament de Cerdanyola, varen crear i mal gestionar l’abocador tòxic de Can Planas.


Part de la zona d’habitatges programada estaria actualment sobre l’abocador.
Albert Lázaro, cofundador de la Plataforma Cerdanyola sense Abocadors.

Urbanístic del Centre Direccional, l’Agencia de Residus de Catalunya i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (poca broma, 4 entitats públiques), ens vénen amb la història que han descobert la sopa d’all. Amb aquest descobriment, que es basa en construir una pantalla hidràulica que minimitzarà l’entrada d’aigua subterrània al vas de l’abocador de Can Planas i, per tant, evitaria en gran part la reacció dels milers de tones de sals de fosa d’alumini i l’emissió de més gasos tòxics i a més de reduir la toxicitat de la zona, és una presa de pèl.
Vull denunciar que l’objectiu de fer la barrera hidràulica ve forçat pel fet que pel sector nord-oest de l’abocador passa un vial que prové del Sincrotró passa justament per aquest punt de l’abocador i acaba al carrer Còrdova-Serragalliners. És per això que crec que haurien de buidar totalment la matèria tòxica d’aquesta porció de l’abocador, per tal de fer-hi passar el vial i construir-hi habitatges. Vet aquí el motiu pel qual han de construir el mur de formigó i bentonita. Per construir aquest mur han d’excavar fins a trobar el terreny sòlid. Per tant, la coincidència amb el nivell freàtic els obliga a fer una línia de pous artesians per bombejar les aigües freàtiques i, un cop descontaminada la zona, l’ompliran de terres netes que ja tenen apilades.
La història d’aquest mur de formigó i bentonita ja ve de lluny. A les reunions que entre els mesos de setembre i novembre del 2006 tenien els membres del tripartit Municipal (IC,ERC i CIU) amb el director del Consorci del Centre Direccional , en Miquel Sodupe i Roure, aquest personatge ja alliçonava els assistents de la conveniència de construir d’aquest mur. Anys després i, per tal de consolidar la idea, el Consorci va encarregar l’any 2008 un estudi a la prestigiosa consultora IDOM, que va donar forma i consistència al projecte del senyor Sodupe. El mes de setembre de 2015 i basant-se en l’estudi de la consultora IDOM, el Consorci Urbanístic del Centre Direccional va publicar un dossier sobre les actuacions a l’abocador de Can Planas. Va ser amb aquest informe en el qual es van recolzar l’equip format per AMPHOS 21, CSTS i CTM-UPC, per tal d’elaborar l’actual projecte de contenció de gasos.
Per acabar, voldria formular dues preguntes als venedors de la moto:
D’una banda, ja que en aquest sector que fareu la pantalla hidràulica el risc de fuga de gasos serà mínima, això vol dir que al subsòl dels edificis ja es podran construir aparcaments?

D’altra banda, al conveni del 2006 signat entre l’Ajuntament i el Consorci del Centre Direccional hi constava que al municipi de Cerdanyola li pertanyia pagar el 20% del cost de les obres de “remediació”. Doncs bé, està en vigor aquest conveni?

Si es així, benvolgudes ciutadanes i ciutadans, un cop més ens venen la moto sense rodes, ens posen les banyes i, a més, ens fan pagar el beure.

http://www.cerdanyolainforma.com

Quatre mestres pastissers i forners ens expliquen diferents maneres de fer aquest dolç a casa


Una coca tradicional preparada per l’escola Hoffman|PERE TORDERA

“La setmana prèvia a Sant Joan, la passem amb els alumnes fent mil i una masses de coques”, explica el professor i pastisser Eric Ortuño a l’Escola Hofmann, al carrer de l’Argenteria de Barcelona, que confirma que la tradició de menjar aquesta coca per celebrar l’entrada de l’estiu és ben viva a casa nostra.
Els catalans menjaran prop d’1,7 milions de coques artesanes de Sant Joan, una xifra similar a la de les previsions de l’any anterior, segons dades del Gremi de Pastisseria de Barcelona i Província recollides per l’ACN. El seu president, Elies Miró, apunta que el fet que enguany la revetlla sigui en dissabte podria afavorir un tímid increment de vendes que ha xifrat en un 2%. Pel que fa a les més venudes, tornaran a ser les coques tradicionals de brioix amb crema i pinyons, seguides de la coca de llardons de full. De mitjana, els preus de les coques es mantindran entre els 16 i els 35 euros, en funció de la mida, i malgrat l’encariment de productes bàsics com els pinyons.
Per a Eric Ortuño, la clau per fer una bona coca és la massa, que ha de ser elàstica i esponjosa, diu. Per aconseguir-ho, “s’ha de treballar-la molt amb les mans o bé mecànicament”, després, deixar-la fermentar a temperatura ambient durant una hora entre 24º i 28º. I finalment cal una cocció molt curta, “d’un màxim de 10-12 minuts, perquè així la coca no queda seca”.
Seguint el fil de la massa, Eric Ortuño indica que en un primer moment, quan es barreja la farina amb els ingredients que componen la coca, aquesta massa s’ha d’enganxar als dits. De fet, no és cap error que la massa, mentre passa de mà a mà, es doblegui sobre si mateixa i en quedin trossos entre els dits. “A còpia d’anar-la treballant, i d’anar-hi donant cops contra un bol de vidre, s’anirà assecant”. I és llavors, quan la massa està seca i ja no és enganxosa, quan està preparada per a la fermentació.

UNA MASSA INNOVADORA

A l’escola d’hoteleria CETT, el coordinador de Cuina, Òscar Teixidó, proposa innovar la massa de brioix. “Per què no?”, es pregunta retòricament, i suggereix substituir la mantega i la llet, habituals en les coques de brioix tradicionals, per polpa de maduixa. Aquesta idea encaixa amb una tendència incipient dels últims anys d’apostar per coques més innovadores. El Gremi de Pastisseria explica que enguany hi ha, per exemple, novetats que van des de la coca de mascarpone, mango, sobrassada fins a la coca en forma de gelat.
Per fer la de maduixa que proposa Teixidó per a 6 persones, caldria ¼ de farina (de força o fluixa, com es vulgui, “perquè no és rellevant per fer-la a casa”, diu Teixidó). Després, 3 ous, 60 g de mel, 8 grams de sal, 80 grams d’oli d’oliva, 80 cl d’aigua i 60 cl de polpa de maduixa, que s’aconsegueix batent les maduixes amb aigua mineral. Finalment, hi faltaran els 25 grams de llevat.
“Posem tots els ingredients junts i els amassem seguint els consells, és a dir, treballant bé la massa amb les mans fins que quedi seca”. Llavors, es deixa fermentar: “Jo recomano als alumnes que es faci col·locant-la dins del forn tancat, a temperatura ambient de la cuina”, diu Teixidó. Si a la casa hi fa calor “de seguida la massa llevarà”. Un cop fermentada, faltarà encara decorar-la. I aquí, si s’ha innovat la massa amb polpa de maduixa, “es poden fer servir maduixots frescos, gerds, mores, totes sense fermentar, perquè es torrin amb la coca dins del forn”, opina el professor del CETT.
Per a Teixidó, la coca de brioix amb polpa de maduixa “és una manera de sortir de la tradició però respectant-la”. I ho argumenta perquè la típica coca de Sant Joan amb fruita confitada és la que té més sortida, i la més desitjada, però després “som molts els que anem traient una per una la fruita confitada de sobre”. Si a ningú no li agrada, “per què n’hi posem?” I aquesta pregunta no és gens retòrica, perquè Teixidó sosté que la comprem així “perquè ens agrada la massa de brioix que conserva el dolcet de la fruita confitada que hi ha reposat”.


Una coca de llardons|PERE TORDERA

PRODUCTES DE QUALITAT

Per continuar, de l’Escola de Pastisseria Gremi de Barcelona, el professor Alberto Barrero opina que la coca de Sant Joan té una tècnica senzilla, però laboriosa alhora. “Els consells que sempre dono als alumnes és que parteixin de productes de qualitat, perquè així podran tenir un bon brioix”, afirma. El pastisser recomana afegir a la part sòlida de la recepta (la farina, el sucre, el llevat i la sal) la part líquida (els ous sencers, amb clara i rovell i la llet). A partir d’aquí s’amassa tot i quan ja està ben amassat, s’afegeix la mantega.
A l’hora d’innovar-la, Barrero suggereix afegir-hi espècies o bé infusionar la llet amb aromes, com canyella, pell de taronja. “La massa de brioix també es pot innovar traient-ne una part de farina per afegir-ne una altra de cacau en pols”, i així “s’aconsegueix una massa de xocolata”. Després es pot acabar amb taronja confitada i perles de xocolata per sobre, i enfornar-ho.
Segons el professor del Gremi de Pastisseria, les coques de Sant Joan farcides també tenen molt bona sortida. “Un cop enfornades i fredes, les coques de brioix es parteixen per la meitat i es farceixen de crema de xocolata o crema pastissera amb nata”, diu Barrero.
Finalment, el forner Jordi Morera, de L’Espiga d’Or de Vilanova i la Geltrú, que ha impartit cursos sobre masses per a bloguers, explica com prepara les coques per a vegans i intolerants, de les quals cada cop hi ha més demanda. “Les faig aptes per a intolerants a l’ou i la lactosa i tampoc no contenen ni sucre ni greixos”, afirma a l’obrador del carrer Comerç de Vilanova. A la massa hi ha farina de garrofa, i les decora amb fruites ecològiques, confitades per ells mateixos.


Una coca de maduixa|PERE TORDERA

DIFERENTS MIDES

Per a Jordi Morera, preparar les coques de Sant Joan de diferents mides també és molt important. “Em trobo que la gent n’agafa de diferents tipus, perquè en volen tastar de diferents o pel motiu que sigui, així doncs en faig de 300 grams, que són les petites, i de 600 grams, que són les de mida gran”, explica.
A l’hora de fer rànquings de les coques de Sant Joan més desitjades, els quatre pastissers coincideixen a afirmar que la de fruita és la primera. En segona posició, la de llardons. I, en tercera, les innovadores, és a dir les farcides o les de xocolata.

COM CONFITAR FRUITA DE TEMPORADA A CASA
Segons el cuiner Jordi Morera, de L’Espiga d’Or de Vilanova i la Geltrú

500 g sucre

250 g d’aigua mineral

Fruita de temporada (tallada a làmines fines i a daus)

Submergiu la fruita de temporada dins d’una olla on tindreu aigua mineral i sucre bullint. Aneu-ho remenant a poc a poc. Hi ha d’estar durant 30 minuts a foc lent. Passat aquest tems, traieu-ho del foc, i reserveu les fruites amb el seu propi almívar fins que es refredin. Ja estaran llestes per fer-se servir al damunt de les coques de Sant Joan.

Nota: amb aquest procés, les fruites no estaran confitades completament, perquè el sucre no hi haurà penetrat gaire endins. Senzillament, tindreu unes fruites amb menys amargor i lleugerament ensucrades, però encara ben naturals.

http://www.mengem.ara.cat

Des de Bellaterra, Enhorabona Guillem Pascual. I el nostre reconeixement i agraïment a l’Hospital de Sant Joan de Deu, per la feina i totes les investigacions que esteu portant a terme. 

Radiació/Foto: Hospital de Sant Joan de Deu

L’investigador de l’Hospital Sant Joan de Déu, Guillem Pascual, ha merescut un dels premis més prestigiosos en l’àmbit de l’oncologia pediàtrica mundial: el premi Odile Schweisguth que la Société Internationale d’Oncologie Pédiatrique (SIOP) atorga cada any al millor investigador en formació en l’àmbit de l’oncologia pediàtrica. Pascual ha obtingut aquest premi prestigiós per una investigació dirigida per Ángel Montero sobre el retinoblastoma, el càncer ocular més freqüent en la població infantil i que suposa un 11% dels càncers que es diagnostiquen als infants menors d’un any. És la primera vegada que un treball d’investigació fet íntegrament a Espanya rep aquesta distinció.
Redacció / Foto: Hospital Sant Joan de Déu


Cal recordar que Ramon Andreu, president de l’EMD de Bellaterra, va ser present a l’últim Ple de Cerdanyola i l’Ajuntament segueix negant el traspàs de la carretera BV-1414, tot i que la Diputació ho accepta sense cap mena de problemes. 

La circulació mitjana diària dins de Bellaterra s’estima en més de 13.000 vehicles ( 8.000 en sentid sud i 5.000 en sentit nord). Els conductors agafan la BV-1414 com drecera de connexió entre la C-58 i la B-30, crean un autèntic perill al no respectar la velocitat establerta de 30 km hora, quan a la zona hi ha escola de llar d’infants i moltes zones sense voreres.


Des de l’any 2010, el govern municipal de l’EMD de Bellaterra ve demanant el traspàs de la BV-1414 per pacificar-la i convertir-la en un carrer més de Bellaterra, però els partits de Cerdanyola sempre diuen no a totes les propostes, com es el cas de les càmeres de transit i les pilones del Camí Antic de Sant Cugat, tant importants per la seguretats de Bellaterra.