“Les institucions, amb els partits al seu davant, s’han fet seva la data i organitzen actes excloents allunyats del poble, mentre, el poble es manifesta en contra del partit que transforma la diada en una proclama ideològica extrema i excloent i rep garrotades de la policia que protegeix la veu de la intolerància”. IGNASI RODA FÀBREGAS
La Diada Nacional de Catalunya de 1976 a Sant Boi de Llobregat 📷 CEDIDA
UNA REFLEXIÓ SOBRE L’11 DE SETEMBRE
Ignasi Roda Fàbregas✍️ 312 anys després de la derrota de Catalunya a mans dels Borbons i 140 anys després que es commemorés per primera vegada l’11 de setembre en un acte a Santa Maria del Mar, església coneguda com l’Església del Poble, caldria reflexionar fins a quin punt aquesta, diguem-ne, celebració ha caigut en mans dels politics i de les institucions, transformant la diada en un exercici de protocol fred i distant, allunyat de l’exercici didàctic que hauria de pressuposar el fet que Catalunya celebri una derrota.
El poble, que ho som tots, hauria de ser l’únic baluard d’aquesta celebració, com ho va ser el 1976, ara fa 50 anys a Sant Boi de Llobregat i com ho van ser els homes i dones en la defensa de Catalunya l’any 1714. Però no ens oblidem que aleshores Catalunya no era la que va esdevenir el S XIX ni la que és ara. Contextualitzar els fets històrics és fonamental per entendre i donar sentit a les celebracions i, alhora, encaixar-les a la nostra realitat.
Les institucions, amb els partits al seu davant, s’han fet seva la data i organitzen actes excloents allunyats del poble, mentre, el poble es manifesta en contra del partit que transforma la diada en una proclama ideològica extrema i excloent i rep garrotades de la policia que protegeix la veu de la intolerància.
Diu el poeta “Ara digueu. Ens mantindrem fidels per sempre més Al servei d’aquest poble”. Però la percepció del poble es que els polítics i les institucions estan més al servei dels partits i dels interessos econòmics de les grans empreses i Bancs i que les commemoracions han esdevingut l’aparador que justifica un patriotisme de forma i no de fons.
Cada any, cada 11 de setembre, la veu de cadascú de nosaltres, la veu del poble, hauria d’explicar les arrels i el significat d’aquesta mal dita “celebració” i si en canvi commemoració, pel que representa i per la tossuda repetició repressiva d’un govern Espanyol que, aleshores amb un rei absolutista i amb un Drecret de Nova Planta i fa ben poc, disfressat de monarquia constitucional, amb un Decret del 155, reprimeix el dret d’un poble a escollir què volem ser i com volem ser. I, ho deixo clar, parlo del dret que no pas d’imposició ja que tota consulta pressuposa l’acceptació d’un resultat i el dret a repetir la consulta talment com les eleccions que es repeteixen cada 4 anys.
I així arribo que amb feixuga recança intento esbrinar si l’11 de setembre forma part de mi o és només un dia festiu.
“Viatge per les carreteres dels 15.000 esclaus del franquisme. Entre Guipúscoa i Navarra, tracem un itinerari per carreteres precioses que amaguen una història terrible: van ser construïdes per presos republicans”.
Luis Ortiz Alfau (señalado en el centro), con otros trabajadores forzados 📷 ARXIU DE LUIS ORTIZ ALFAU
ANDER IZAGIRREA*✍️Va haver de venir Luis Ortiz Alfau, pocs dies abans de complir 100 anys, a mostrar-nos coses que mai no havíem vist als llocs pels quals sempre vam passar. A la primera rampa de Jaizkibel, una de les carreteres més freqüentades pels ciclistes guipuscoans, encara resisteixen uns murs ruïnosos entre la vegetació.
-Aquí ens amuntegaven els presos que vam construir aquestes carreteres. Ens ho hem callat tota la vida. Jo he passat mig segle hivernant com els óssos, i ja sabeu que els óssos, quan es desperten, tenen molta gana i estan molt actius, no?
Més que un ós, Lluís semblava un ocellet: un home amb boina que no arribava al metro seixanta, prim, de moviments molt àgils, que enxinava els ulls i acostava l’orella per escoltar millor. Aquell dia de setembre del 2016 va viatjar des de casa seva a Bilbao fins a Jaizkibel, 250 quilòmetres anada i tornada al cotxe del seu amic Valentí, per revelar una placa entre les ruïnes. Fins ben poc abans de morir amb 102 anys, viatjava als homenatges a les víctimes del franquisme, als desenterraments d’esquelets en fosses i trinxeres, a les taules rodones per explicar la seva història de la guerra com a voluntari de l’Esquerra Republicana, el seu testimoni del bombardeig de Gernika, la batalla d’Elgeta, la batalla d’Elgeta els treballs forçats, la repressió duna postguerra interminable.
-És que no hi queda ningú més, així que he de venir i donar testimoni.
Fins que vam escoltar Luis no ens havíem adonat. Els nostres millors recorreguts ciclistes (Jaizkibel, Erlaitz-Pikoketa, Arkale, Aritxulegi, Agina, Artesiaga…) segueixen precisament les carreteres construïdes pels treballadors forçats de la postguerra: carreteres solitàries, serpentejants, abocades al mar, submergides en boscos, muntanya amunt, muntanya avall, carreteres. Són una meravella: van ser un horror. Els enginyers no les van projectar amb cap lògica civil sinó amb una lògica militar antiga. Entre 1939 i 1945, les noves autoritats franquistes van construir aquestes carreteres a prop de la frontera amb França perquè temien invasions i volien rutes per pujar a les fortificacions de la muntanya, passar tropes d’una vall a l’altra, comunicar llocs remots. Aquestes obres es podien permetre tremendes perquè comptaven amb mà d’obra barata: quinze mil presos republicans a Guipúscoa i Navarra, als quals castigaven i de passada inculcaven “l’hàbit profund de l’obediència”, com deien els reglaments dels batallons. No tenien cap delicte per imputar-los, no els van fer cap judici ni els van dictar cap condemna. Igual que cent mil més a tot Espanya, els van classificar com a “desafectes al règim” i els van enviar a picar pedra a valls remotes. Van construir carreteres, aeroports, ferrocarrils, pantans i canals, amb un benefici per a l’Estat de 780 milions d’euros, segons els càlculs d’Isaías Lafuente.
Carretera de Aritxulegi y Agina 📷 ANDER IZAGIRRE
-A mi em van empènyer amb un fusell i em van dir tira endavant. Aquest va ser tot el contracte que em van fer –explicava Luis.
L’absurd de Jaizkibel
A Lezo, a nou quilòmetres de Sant Sebastià, arrenca la pujada a la muntanya costanera de Jaizkibel. Per aquí han pujat els millors corredors de l’últim mig segle durant la Clàssica de Sant Sebastià, la Volta al País Basc, fins i tot el Tour de França, per aquí vam pujar una vegada i una altra els ciclistes de la zona. Ara, en passar davant la placa que va inaugurar Luis a la primera rampa, ja no podem ignorar les restes dels barracons dels presos, els magatzems, les cuines. Ens adonem també de com és d’absurda aquesta carretera: si ja existeix la nacional que va directa de Sant Sebastià a Irun, per què serveix aquest itinerari sinuós que puja i baixa per una muntanya despoblada?
Superem unes rampes dures, amb desnivells del 10% i el 12%, fins a passar al vessant oceànic de Jaizkibel. Allí pugem ja més suau, abocats als penya-segats i amb vista a gairebé tota la costa basca, des del far de Biarritz fins al cap de Matxitxako. Després vam baixar veloços cap al fort de Guadalupe, el motiu pel qual existeix aquesta carretera: una mola de 30.000 metres quadrats amb murs, fossats, búnquers, bateries, nius de metralladores, patis, túnels, allotjament per a sis-cents soldats i canons de la boca a la frontera francesa. El van aixecar el 1900 i de seguida, amb el naixement de l’aviació, ja no servia de res. Però els franquistes van enviar milers de presos a construir la carretera de Jaizkibel només per disposar d’un altre accés fins a aquesta fortalesa, on van instal·lar un observatori i algunes metralladores. Si van obrir la carretera pel vessant oceànic, molt més abrupte que el vessant interior, era perquè així quedava ocult i no podien bombardejar-lo des de França.
El fort de Guadalupe mai va servir per a res, que és el millor (l’únic bo) que es pot esperar de llocs així. I la carretera va quedar per a ús gairebé exclusiu de ciclistes, muntanyencs i turistes.
Luis Ortiz Alfau, davant la casa on va estar dos anys a Vidángoz 📷 ANDER IZAGIRRE
El campament Babilònia
Passem d’Hondarribia a Irun, on una petita carretera segueix la riba del rierol Arantzate cap al sud. S’hauria d’acabar a la base de les Penyes d’Aia, un poderós massís de granit, però allà van obligar els presos a obrir una pujada brutal (quatre quilòmetres al 10%) fins a un vell fort abandonat a la cimera d’Erlaitz, per baixar després Oiartzun. En aquesta baixada hi ha el mas de Pikoketa, on les tropes franquistes van afusellar tretze milicians que defensaven un petit lloc a la muntanya. Un monòlit i una placa recorden els noms de les víctimes, moltes noies i nois entre 16 i 18 anys. I gairebé al final de la baixada, al costat del pal quilomètric 1, queden altres restes molt tènues: uns terres de ciment entre l’herba. Les velles fotos aèries ho confirmen: just allà hi havia els barracons dels presos que van construir la carretera. Al seu costat romanen el caseriu Markelainberri i el caseriu Babilònia, que va donar nom a aquest assentament d’esclaus.
‒El campament Babilònia! -recordava Luis Ortiz Alfau. Després d’un any i mig com a treballador forçat a la vall pirinenca del Roncal, el van destinar aquí un altre any més. Als presos els tenien amuntegats en barraques, vestits amb robes mínimes per resistir les gelades, amb els peus embolicats en draps perquè no tenien ni espardenyes. Els despertaven a fustades, els donaven una tassa amb infusió d’ordi i els manaven a picar roques ia palejar terra, per obrir el desmunt de la futura carretera. A la pausa del migdia els servien una mica de brou amb algun cigró vidu. Els presos caçaven llangardaixos per menjar-se’ls crus, robaven les mondes de patata que els veïns del poble tiraven als porcs, rosegaven els naps que altres veïns els deixaven mig amagats pel camí. Molts van morir de gana, de pneumònia, d’esgotament. Si no rendien prou, els donaven pallisses i els tenien treballant de nit.
I així un dia i un altre dia i un altre dia. I un altre dia i un altre dia i un altre dia.
‒No vam saber mai quant de temps estaríem allà ‒deia en Lluís, que era l’administrador de la companyia perquè sabia portar comptes i escriure a màquina, i així es va deslliurar dels pitjors treballs. El seu testimoni és molt valuós perquè va conèixer des de dins els mecanismes del règim esclavista: la corrupció dels militars, la revenda d’aliments al mercat negre, l’arbitrarietat amb què castigaven, la impunitat amb què afusellaven els presos, els certificats de defunció dels quals havia de redactar sempre el mateix Luis, dissimulat.
-No sabíem si serien unes setmanes, uns mesos o tota la vida. De vegades et desesperaves, però què faries.
Què faries: carreteres.
-Els cuiners preparaven el menjar en uns perols enormes. Un dia estaven fent el brou amb una pota de vaca. En acabar, van agafar l’os i el van llençar a la muntanya. Aleshores va sortir corrent un presoner i es va llançar a buscar l’os, a veure si podia xuclar-lo una mica. És que ens feien passar una gana horrible. Va agafar l’os, però gairebé al mateix temps va aparèixer un gos rodamón, que tindria tanta gana com ell, també es va llençar a buscar l’os i van començar a barallar-se. Va ser un espant. El gos va destrossar el braç esquerre al pobre home, li va treure l’os de vaca i el va deixar sagnant, tot el braç esquinçat. Tirava sang per tot arreu.
El túnel de Aritxulegi 📷 ANDER IZAGIRRE
Luis s’emportava les mans a les temples.
‒Encara tinc malsons amb allò. Els grunyits, el braç destrossat, tota aquesta sang.
Acabem la baixada a prop del barri de Gurutze. Des d’allà queden set-cents metres fins a l’alt d’Arkale, per una altra carretera que van construir els presos per accedir als túnels i búnquers excavats en aquestes penyes, des de les quals vigilaven el corredor estratègic Sant Sebastià-Irun. Encara es poden recórrer, llanterna a la mà, si preguntem als voltants i si els trobem al bosc proper a la carretera. Des de Oiartzun vam passar a Navarra per la GI-3420, travessant els ports d’Aritxulegi i Agina.
Aquesta carretera recorre 19 quilòmetres per unes muntanyes on hi ha uns quants caserius escampats, per un traçat sinuós que es fica als boscos, que es recolza en murs i contramurs per baixar als barrancs, que travessa un túnel de fama negra. Aquesta carretera enllaça un poble de 10.000 habitants (Oiartzun) amb un altre de 2.700 (Lesaka). I abans ja es podia anar de l’un a l’altre per la carretera nacional del Bidasoa.
Van fer una obra semblant per escurçar quinze minuts el trajecte entre dos pobles tan petits, a través d’unes muntanyes despoblades?
No. Aquesta carretera és una conseqüència directa de la Guerra Civil. A l’agost de 1936, les tropes franquistes baixaven pel Bidasoa cap a Irun quan es van trobar que els republicans havien volat el pont d’Endarlatsa, i no van tenir més remei que emprendre una marxa penosa a través de les muntanyes per arribar a Oiartzun i d’allà a Irun. Van comprovar que la ruta del Bidasoa era molt vulnerable. Així que en acabar la guerra van decidir construir una carretera per aquí, pels passos d’Aritxulegi i Agina, una alternativa per moure tropes entre Sant Sebastià i el Bidasoa. No tenia sentit civil, mai no va tenir ús militar, però quatre mil presos van obrir aquesta carretera endimoniada amb bec, pala, dinamita i carretons.
El túnel d’Aritxulegi, al cim del port, va ser l’escenari dels patiments més atroços. Els presos picaven el granet a mà durant hores per col·locar alguns cartutxos i avançar amb les voladures. Testimonis de la zona com Xebe Sistiaga expliquen que havien d’avançar seixanta centímetres diaris en la perforació del túnel, sota amenaça de càstigs, hores extra, més gana. Segon Pagadizabal, un carreter que va veure Franco quan va inaugurar el túnel el 1948, recordava com de vegades arribava algun esclau al seu caseriu: Venien mig morts, molt pàl·lids, arrossegats. Els donàvem una mica de formatge i un glop de vi, i ressuscitaven. Si trobaven un nap, el pelaven i se’l menjaven cru. Fins i tot les panotxes de blat de moro se les menjaven crues: crac-crac-crac…
A Oiartzun abunden els records d’aquells treballadors fantasmagòrics que pul·lulaven per la muntanya, afamats, descalços, patint tifus, sarna, tuberculosi, arrauxats a fustades muntanya amunt i avall. Quan un es va escapolir, els militars en van escollir set a l’atzar i els van afusellar. Els cadàvers van baixar en lliteres improvisades amb dos pals i una manta. Els cossos es balancejaven muntanya avall, recordava el veí Joxe Maia, i així els van portar fins al cementiri de Rentería. Les seves actes de defunció són a l’Ajuntament.
Hi haurà pocs trams més dolços per pedalar que aquesta carretera dels esclaus: la baixada d’Aritxulegi fins a l’embassament d’Endara, la pujada de quatre quilòmetres per la fageda fins a l’alçada d’Agina, la baixada corbada fins a Lesaka. Qui segueix una empremta deu un agraïment. Els ciclistes que recorrem aquesta carretera hauríem, almenys, de explicar la seva història.
Escultura de Mikel Iriarte en Artesiaga. 📷 ANDER IZAGIRRE
El camí injust
De Lesaka a Irurita, remuntem el Bidasoa. Primer entre les muntanyes que estrenyen la vall, després per un paisatge més ampli, un onatge de turons verds, boscos, rierols, blat de moro, palaus de pedra rosada, caserius blancs escampats a les praderies com daus llançats en una taula. A Irurita comença un altre tram ideal per a ciclistes: els 27 quilòmetres fins a Eugi a través del port d’Artesiaga, un altre treball d’esclaus.
La carretera puja dolça, amb alguna rampa dura, amb descansos, amb vistes cada cop més altes sobre la vall verda, els caserius blancs, el bosc fosc. Poc abans d’arribar al coll, en un monticle a la vora de la carretera van instal·lar el 2009 unes planxes i barres d’acer corten: és una escultura de Mikel Iriarte, titulada Bidegabeko bidea (El camí injust). Sembla bonic, potser massa optimista, que en eusquera “injust” es digui “bidegabea”: literalment, “sense camí”.
Un panell recorda que 1.756 presos van construir aquesta carretera entre 1939 i 1941, i que 3.463 més van treballar en les fortificacions del Baztán.
El biscaí Francesc Barrena va assistir a la inauguració de l’escultura i va explicar que van passar gana, fred i molt dolor, que els castigaven per qualsevol cosa, que per exemple els feien cavar un forat i després emplenar-lo, o que els penjaven al coll sacs amb deu quilos de pedres i que els es passaven amb deu quilos de pedres i passaven tanta gana que una vegada, a l’hivern, van baixar fins al poble perquè algú els va dir que hi havia una gallina morta, i que allà la van trobar, entre la neu, i se la van menjar.
L’endemà de la inauguració, l’escultura va clarejar regalimant pintades negres. Les firmava Falange Baztán, proclamaven diverses vegades “Viva Cristo Rey” i deixaven una sèrie d’amenaces en un basc apretat: “39n irebazi giñun ta beti irebaziko” (“guanyem al 39 i sempre guanyarem”), “Rojos kontuz ibili” (“vermells, and”. La van netejar i ara apareix ben cuidada. Potser seria una bona idea incloure una foto d’aquell atac al panell informatiu a la vora de la carretera, perquè els autors de les pintades negres van completar de manera involuntària però molt efectiva el missatge de l’escultura: la justícia, la necessitat, l’actualitat de la memòria.
Epíleg fins a Pamplona
El poble d’Eugi, a la vora d’un pantà, als peus dels boscos del Cinquè Reial, és una destinació fantàstica per acabar el recorregut. Si volem completar l´etapa fins a Pamplona, poc després d´Eugi podem agafar la petita carretera NA-2520, una altra obra dels treballadors forçats, per creuar l´alt d´Egozkue i baixar a Olague. A la perifèria nord de Pamplona, una carretera sotragada puja des d’Artika fins al Fort de San Cristóbal, al cim de la muntanya Ezkaba, on van amuntegar i maltractar centenars de presos republicans. El 22 de maig de 1938 van emprendre una fugida extraordinària que va acabar en massacre: dels 795 escapats, els guàrdies i militars van assassinar més de dos-cents en les següents hores i dies, van detenir tots els altres i només tres es van salvar passant a França després d’una caminada de diverses jornades.
*Ander Izagirre (Sant Sebastià, 1976) és un periodista, escriptor, bloguer i viatger basc que cursà els seus estudis de periodisme a la Universidad de Navarra on s’hi llicencià el 1998. Publica els seus reportatges i cròniques, especialment sobre viatges, en revistes com National Geographic, Altaïr, Lonely Planet, Nuestro Tiempo o Pie Izquierdo; en diaris com els regionals del Grupo Vocento (El Diario Vasco i El Correo), els del Grupo Noticias i Berria; i també ha treballat per a l’emissora Euskadi Irratia i la cadena ETB. Entre els seus reportatges destaquen els dedicats a les mares guaranís (2010), l’expedició Naturgas-Broad Peak al Karakorum (2010), els refugiats sahrauís d’Algèria (2010), els nens miners de Bolívia (2009), els inuit de Groenlàndia (2008), la volta a Islàndia (2008), la sèrie “Cuidadores de mundos” del País Basc i Navarra (2007), Vespaña, la volta a Espanya en vespa (2006) i l’expedició Pangea, viatge a la depressió més profunda de cada continent (2000-2001).
“Des del pasat dia 7 de setembre, la connexió amb Barcelona i la UAB té una freqüència de pas de 5 a 10 minuts en hora punta i 200 expedicions diàries amb parada a Cerdanyola“.
El Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica reforçarà, a partir del proper 7 de setembre, el servei de la línia d’autobús e3, que connecta Barcelona, Cerdanyola del Vallès i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb l’objectiu de donar resposta a l’increment de la demanda i fomentar una mobilitat més sostenible.
La principal novetat per a les persones usuàries de Cerdanyola és que 60 expedicions diàries més tindran parada al municipi. Així, en dies lectius a la UAB, la línia oferirà 218 expedicions diàries, de les quals 200 tindran parada a Cerdanyola, amb una freqüència de pas d’entre 5 i 10 minuts en hora punta.
L’increment del servei és fruit d’una reestructuració de les expedicions. D’aquesta manera, algunes de les expedicions que fins ara feien el trajecte directe entre Barcelona i la UAB passaran a fer parada a Cerdanyola, reforçant especialment la connexió entre el municipi i Barcelona. Alhora, es manté una part de les expedicions directes entre Barcelona i la UAB en les franges de més demanda, amb deu expedicions d’anada i vuit de tornada en hora punta.
La directora general de Transport i Mobilitat de la Generalitat, Susi López, ha destacat que la línia e3 és una de les que presenta més demanda a Catalunya i que el reforç respon a la necessitat d’adaptar l’oferta a l’ús real del servei. “El que fem és incrementar la freqüència d’aquesta línia i disposar d’un autobús cada 5 o 10 minuts a les parades de Cerdanyola”, ha explicat. López també ha posat en valor el treball conjunt entre les diferents administracions i l’empresa operadora per definir el nou servei. En aquest sentit, ha assenyalat que la reestructuració dels horaris també busca millorar el compliment de les freqüències i els horaris previstos.
Per la seva banda, la regidora de Transport i Mobilitat de l’Ajuntament, Conchi Martínez, ha valorat positivament el reforç, tot assenyalant que la seva incidència es podrà valorar amb més precisió a mesura que el nou servei entri en funcionament. “Donem un pas més en la mobilitat que Cerdanyola necessita i que Cerdanyola es mereix”, ha afirmat. La regidora ha remarcat també el treball mantingut durant els darrers mesos amb la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’empresa operadora per traslladar les incidències, queixes i necessitats expressades per la ciutadania. “Aquest segon pla de xoc l’hem treballat conjuntament i esperem que representi un canvi important per a les persones usuàries”, ha afegit.
Més oferta en la línia e3 amb una elevada demanda
La línia e3 és una de les que registra més demanda del transport públic per carretera a Catalunya. Durant el 2025 va transportar 2.030.835 viatgers, i la seva oferta ja es va reforçar el 22 de setembre de 2025.
El nou increment forma part del segon Pla de xoc del bus interurbà impulsat pel Govern de la Generalitat, que té com a objectiu ampliar l’oferta de transport públic en aquells corredors on l’increment de la demanda fa necessari reforçar el servei.
En el cas de l’e3, el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica hi destinarà una inversió anual de 304.157,54 euros.
El reforç de l’e3 es complementarà amb l’oferta ferroviària de la línia R7, que recuperarà el servei a partir de l’11 de setembre, ampliant les alternatives de transport públic per als desplaçaments entre Cerdanyola, Barcelona i la Universitat Autònoma.
La línia e3 està operada per Sarbus, del Grup Moventis, i el reforç s’ha definit a partir del treball conjunt entre la Generalitat, l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la UAB i l’empresa operadora.
“La justícia espanyola té un greu problema afegit: els ciutadans cada cop se senten més ben representats pels magistrats i tribunals europeus que pels nacionals”. ANTONIO FRANCO ESTADELLA, 16 gener 1920
Antonio Franco Estadella 📷 Cedida
ANTONIO FRANCO ESTADELLA✍️No m’ha sorprès res que l’últim ministre designat per Pedro Sánchez hagi estat el de Justícia. Primer va decidir les peces–clau que necessitava perquè continuessin acompanyant-lo. Després va quadrar les servituds del que li suposarà viure en coalició amb Podem. A continuació va buscar solucions –persones, carteres, enfocaments dels departaments– per a les prioritats que vol encarar a la legislatura (l’estabilitat econòmica, la contrareforma laboral, la lluita ecològica, persistir en el desenvolupament de llibertats…). I després de reservar-se per a ell com a carteres pròpies la qüestió catalana i llimar la irregular rereguarda que té darrere seu al PSOE, li va arribar el torn al gran moll d’aquesta etapa de govern: la qüestió judicial.
“Les institucions que dirigeixen la nostra Justícia són el problema internacional d’imatge i de fons d’Espanya”.
Europa dissenteix de la nostra antiquada, ineficaç i molt polititzada justícia. Trinxera favorita i poderosa de l’ala sociològicament més conservadora del país, l’estructura de cooptació del Consell General del Poder Judicial (ens que a més escull els magistrats del Tribunal Suprem) ha afavorit la persistència de criteris retrògrads molt allunyats dels que predominen en la justícia de la UE. Ha estat així fins i tot en les etapes en què Espanya ha tingut governs progressistes. El nostre país va viure en el passat un problema religiós que va frenar dràsticament la seva liberalització, després va patir un problema militar que va endarrerir l’adveniment de la democràcia, i ara ha de resoldre el problema judicial que planta cara a la modernització de les estructures socials i polítiques. Actua com els àrbitres partidistes que assenyalen fores de joc encara que el VAR demostri que són erronis.
La justícia espanyola té un greu problema afegit: els ciutadans cada cop se senten més ben representats pels magistrats i tribunals europeus que pels nacionals. En el seu desconcert, el poder judicial demana al vicepresident Pablo Iglesias «responsabilitat institucional». Sembla una broma si es té en compte que la renovació del CGPJ està bloquejada per obstruccionisme del PP des que aquest partit va deixar de ser majoritari. El president Carlos Lesmes té caducat el mandat des de fa més d’un any.
Sánchez ha escollit un ministre de Justícia pensat per a aquesta transició que no van saber coronar ni Felipe González ni Zapatero ia més ha situat Dolores Delgado, que com a ministra va aconseguir racionalitzar les qüestions que envoltaven el judici del ‘procés’ i desenterrar Franco de la Vall dels Caiguts. Vol que contribueixi a modernitzar la Fiscalia ia homologar el nostre sistema judicial al de la resta de democràcies europees. Aquest serà el pols més delicat que ens espera en els propers quatre anys.
Font: Antonio Franco, Un gegant del Periodisme, Vaixells de Paper, Pag.179-180, Col·legi de Periodistes de Catalunya,
“Més enllà de l’interès contemporani pels aspectes més enigmàtics de la civilització egípcia, el llibre ofereix una aproximació rigorosa als textos que van configurar la seva tradició religiosa i cultural”.
Aquest volum convida a explorar les interrelacions entre allò sagrat, allò màgic i allò humà a l’antic Egipte a través de catorze articles que abasten des dels Textos de les piràmides fins al període copte. 📷 UAB
El Servei de Publicacions de la UAB ha editat el nou volum La literatura religiosa del antiguo Egipto (2800 a. n. e. – 1000 d. n. e.), d’Antonio J. Morales Rondán, professor del Departament d’Història i FIlosofia de la Universitat d’Alcalá. El volum va ser presentat el 9 de setembre passat a l’Hotel Exe Campus de la Vila Universitària en el marc del VIII Congrés Iberoamericà d’Egiptologia, organitzat per l’Institut d’Estudis del Pròxim Orient Antic (IEPOA) de la UAB.
Submergir-se en aquesta obra és explorar un llegat que encara avui sorprèn i reflexiona.
L’obra convida a explorar les relacions entre allò sagrat, allò màgic i allò humà a través de catorze estudis que abracen un període de gairebé quatre mil anys, des dels Textos de les Piràmides fins a l’època copta. El volum reuneix composicions funeràries, himnes, cosmografies i tractats medico-rituals que permeten comprendre els complexos sistemes de pensament de l’antic Egipte, profundament arrelats en la relació entre els éssers humans, les divinitats i el cosmos.
Més enllà de l’interès contemporani pels aspectes més enigmàtics de la civilització egípcia, el llibre ofereix una aproximació rigorosa als textos que van configurar la seva tradició religiosa i cultural. Alhora, convida el lector actual a reflexionar sobre els mecanismes rituals, la negociació amb l’invisible i el poder de la paraula escrita.
Amb aquesta novetat, el Servei de Publicacions de la UAB continua ampliant un catàleg que compta amb altres obres de referència en l’àmbit de l’egiptologia, com Escrituras, lengua y cultura en el antiguo Egipto i els volums del 5 al 9 de la col·lecció Aula Aegyptiaca Studia.
“Em sap greu per Alemanya, que és un país que estimo i admiro, i per Europa, que és un projecte pel qual val la pena lluitar sempre, a les verdes i a les madures”. CARLES PUIGDEMONT
Carles Puigdemont i Casamajó, 130è President de la Generalitat de Catalunya 📷 Perfil del seu Facebook.
CARLES PUIGDEMONT ✍️ La indiscutible victòria de l’AfD a Saxònia-Anhalt és fruit d’una llarga cadena d’irresponsabilitats en la qual tothom té una part de la culpa. La notícia em sembla una tragèdia. El seu objectiu és la substitució de la democràcia per un model postdemocràtic amb menys deliberació, més autoritarisme i més violència social; que passi per semblar molt més eficaç en la gestió dels problemes sense haver-se de preocupar de minories, dissidents, drets fonamentals i altres “obstacles” que frenen el progrés. El model xinès. El model de Trump. El de Putin. Però també el d’aquells governs democràtics que en els darrers anys han endurit les seves legislacions sobre seguretat nacional per permetre pràctiques autoritàries i contràries a l’Estat de dret; que han negligit els valors democràtics i els han posat jeràrquicament per sota de l’interès del negoci que fan precisament amb països governats per autòcrates i criminals.
El que ha passat a Saxònia-Anhalt és un avís molt seriós. No ho dic pels partits i per les adminstracions que acaben de patir una profunda sotragada (aquesta és la part circumstancial, anecdòtica si voleu): ho dic per la mateixa idea de democràcia, que després de proporcionar dècades de pau i prosperitat a milions d’europeus és objecte d’una calculada estratègia per derrocar-la, precisament ara que presenta símptomes de fatiga i en caldria una regeneració basada en els seus principis, en les seves arrels fundacionals. Perquè qui ha guanyat a Saxònia-Anhlat és un partit l’ètica del qual —si en té— les qüestiona obertament.
No em sap greu per la CDU, que ha demostrat que els principis democràtics li han fet molta nosa i han preferit fer de lacais del postfranquisme espanyol del PP abans d’ecoltar el prec de milions de demòcrates europeus de Catalunya. Em sap greu per Alemanya, que és un país que estimo i admiro, i per Europa, que és un projecte pel qual val la pena lluitar sempre, a les verdes i a les madures.
“Sigui per fer sales, sofregits, amanides, sopes o per consumir sol, queda clar que la seva versatilitat i diversitat fan del tomàquet un dels aliments que tant sí com no ha de ser a la vostra cuina”.
El tomàquet blau té un gust molt intens
🍅 El tomàquet és un dels aliments estrella de la dieta mediterrània. A més, aquest fruit de color vermell i superfície llisa, molt versàtil i apreciat arreu del territori, és molt recomanable gràcies a les seves propietats nutricionals: és baix en calories, ric en vitamina A i C i aporta una gran quantitat d’aigua al nostre organisme. Un altre dels factors que fa que el tomàquet tingui la seva popularitat és que n’hi ha per a tots els gustos. Existeixen moltes varietats de tomàquet, cadascuna amb un toc diferent que la fa especial.
Avui dia, es pot menjar perfectament un plat de tomàquet sol, perquè “ara es menja com si fos una verdura”. Hi ha varietats que són similars i es poden fer servir per fer la mateixa funció.
És el cas, per exemple, dels tomàquets de branca i els de pera, que es poden fer servir tant per fer un sofregit com per fer una amanida (sempre que sigui sencer i madur). El tomàquet cherry (una varietat menuda i dolça) és un dels més exitosos “és molt bo i amanit és un caramel”.
El tomàquet rosa de Barbastre és una varietat tradicional de grans dimensions, pell fina i sabor dolç originària de la comarca del Somontano, a Osca (Aragó)
Quines són les diferències?
Rosa de Barbastro: d’un color rosat i una mida considerable, aquest tomàquet és conegut pel seu gust dolç. És ideal per amanides o també per consumir sol, amb una mica d’oli d’oliva.
Tomàquet de branca: una de les varietats més populars de Catalunya. El tomàquet de branca és ideal per fer en fred, però també per coure a la brasa o al forn.
Tomàquet de penjar: de textura suau i un gust intens, és la varietat per excel·lència del pa amb tomàquet, tot i que també es pot fer servir per preparar salses casolanes. La durabilitat és un dels seus punts forts.
Tomàquet cor de bou: una varietat de mida considerable, és sucós i carnós, amb poques llavors. A causa de la seva potència gustativa, el cor de bou es pot menjar perfectament acompanyat, simplement, d’un raig d’oli d’oliva i un polsim de sal.
Tomàquet blau: aquesta varietat es distingeix pel seu color blavós i fosc. És un tipus de tomàquet ric en antioxidants i amb un gust intens, fet que el fa ideal per fer amanides o plats on aquest sabor pugui destacar.
Tomàquet Raf: amb un gust dolç i intens, el Raf és una de les varietats de tomàquet més valorades. A diferència d’altres tomàquets, el Raf es pot consumir perfectament tot i tenir un color verdós, ja que no significa que el punt de maduració sigui primerenc.
Tomàquet de pebrot: aquests tomàquets tenen una forma allargada, que recorda a la d’un pebrot. Té una textura suau i carnosa, amb molta polpa i poques llavors, i el seu gust és molt dolç. Quan està madur, és ideal per fer una salsa de tomàquet o preparar-lo al forn.
Tomàquet de pera: és carnós i amb molt suc, fet que el converteix en idoni per preparar sopes fredes, gaspatxos o salmorejos. A més, també va molt bé per fer bàsics com sofregits o salses.
Sigui per fer sales, sofregits, amanides, sopes o per consumir sol, queda clar que la seva versatilitat i diversitat fan del tomàquet un dels aliments que tant sí com no ha de ser a la teva cuina. Per aconseguir els millors tomàquets, no dubtis a visitar qualsevol fruiteria dels mercats i deixar-te aconsellar pels seus paradistes. Segur que descobreixes la teva nova varietat preferida!
“Però la seguretat s’ha d’abordar abans que els problemes passin o es cronifiquin. Perquè donar seguretat és, sobretot, defensar la vida quotidiana. És poder tornar tranquil a casa, trobar els carrers ben il·luminats, saber que la Policia Municipal té els recursos necessaris i tenir unes normes de convivència clares i respectades per tothom”. JORDI FÀBREGA*
Jordi Fàbrega, portaveu de Junts X la Seu 📷 Cedida
Jordi Fàbrega ✍️ La seguretat és una d’aquelles qüestions de les quals sovint només parlem quan alguna cosa falla: quan hi ha un robatori, quan l’incivisme altera el descans dels veïns o quan algú deixa de sentir-se tranquil caminant pel seu carrer a determinada hora.
Però la seguretat s’ha d’abordar abans que els problemes passin o es cronifiquin. Perquè donar seguretat és, sobretot, defensar la vida quotidiana. És poder tornar tranquil a casa, trobar els carrers ben il·luminats, saber que la Policia Municipal té els recursos necessaris i tenir unes normes de convivència clares i respectades per tothom.
I això no és alarmisme. És prevenció, responsabilitat i cuidar la Seu i Castellciutat.
Fa mesos, des de Junts per la Seu vam posar sobre la taula una bateria de propostes perquè consideràvem que calia una resposta més decidida en matèria de seguretat i convivència. Ho vam fer escoltant la preocupació de veïns i comerciants i entenent que l’Ajuntament tenia marge de millora. Algunes d’aquelles propostes no van ser ateses aleshores. Però quan vam negociar els pressupostos municipals del 2026 vam tornar a situar la seguretat entre les nostres prioritats. I vam ser clars: calia passar de les paraules als fets.
Avui podem començar a dir que algunes coses es mouen. Aquesta setmana, l’Ajuntament ha aprovat treure a concurs la instal·lació de noves càmeres de lectura de matrícules als accessos de la ciutat, una de les mesures que Junts per la Seu vam incorporar a l’acord pressupostari. No és cap solució màgica —en seguretat no n’hi ha—, però sí una nova eina per millorar la prevenció, controlar els vehicles que entren i surten de la ciutat i facilitar la resposta policial davant de determinats fets delictius. I no és una mesura aïllada. Aquest juliol hem aprovat finalment una Ordenança Municipal de Civisme, que feia temps que reclamàvem, per establir unes regles de convivència més clares, prevenir conductes incíviques i protegir el descans dels veïns. També s’ha iniciat el procés per reforçar i estabilitzar la plantilla de la Policia Municipal. Perquè podem aprovar ordenances i instal·lar tecnologia, però al final necessitem persones: agents al carrer, amb recursos i capacitat d’actuació.
També hem acordat un pla de millora de la il·luminació nocturna en diferents punts de la ciutat. La llum també és seguretat: millora la percepció de tranquil·litat, facilita la convivència i ajuda a prevenir determinades conductes. Càmeres, més efectius, normes de civisme, il·luminació, prevenció i seguiment. No hi ha una única mesura que resolgui tots els problemes. La seguretat és la suma de moltes actuacions i, sobretot, de constància.
I hem posat en marxa les comissions municipals de seguretat. A la propera del setembre ja s’incorporaran també entitats i associacions, tal com vam reclamar. Perquè una bona política de seguretat necessita escoltar, compartir informació i avaluar què funciona i què cal corregir. Càmeres, més efectius, normes de civisme, il·luminació, prevenció i seguiment. No hi ha una única mesura que resolgui tots els problemes. La seguretat és la suma de moltes actuacions i, sobretot, de constància.
Per això no ens conformarem amb anunciar mesures. Ara que l’Ajuntament disposa de més eines, cal aplicar-les amb determinació i aconseguir que els resultats es notin al carrer, especialment durant les hores nocturnes. Aquest és el següent repte i on continuarem sent exigents.
Perquè aquesta és la nostra manera d’entendre l’oposició. Junts per la Seu som el principal grup de l’oposició i la nostra feina és fiscalitzar el govern i assenyalar allò que no funciona. Però entenem la nostra responsabilitat també amb propostes i la recerca d’acord que millorin la vida dels nostres veïns. Volem ser una oposició útil. Això significa proposar alternatives, negociar quan podem aconseguir coses bones per a la Seu i Castellciutat. Volem ser una oposició útil. Això significa proposar alternatives, negociar quan podem aconseguir coses bones per a la Seu i Castellciutat, arribar a acords quan permeten avançar i, sobretot, fer-ne seguiment i exigir que es compleixin. L’acord dels pressupostos del 2026 no és un xec en blanc al govern municipal. És un acord amb compromisos concrets.
Les càmeres de lectura de matrícules, l’ordenança de civisme, el reforç policial, les comissions de seguretat i la millora de la il·luminació en són alguns exemples.
Encara en queden altres pendents i hi continuarem empenyent. Perquè la política municipal hauria de servir precisament per això: convertir les preocupacions de la gent en propostes, les propostes en decisions i les decisions en millores que es notin en el dia a dia. Aquesta és la nostra manera de treballar: proposar, aconseguir i fer complir. Per cuidar millor la Seu i Castellciuta
*Jordi Fàbrega i Sabaté (Portaveu de Junts per la Seu a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell)
“No els rebem com a nàufrags de la persecució dictatorial a qui misericordiosament es llança una taula de salvació, sinó com a defensors aguerrits de la democràcia republicana i de la sobirania territorial, que van lluitar contra la maquinària opressora al servei de la conspiració totalitària universal”, Ignacio García Téllez.
Arribada dels republicans espanyols, juny de 1939.
El 13 de juny de 1939 va arribar al port de Veracruz, provinent de França, el vaixell Sinaia, en les planxes del qual de metall es van escriure històries de migrants, de pelegrins, d’expedicions i de “l’escenari d’una història de solidaritat i esperança”, com va assenyalar l’investigador Luis Enrique Moguel Aquino, en els seus metres 599 espanyols que van fugir del seu terrer a causa de la guerra i de la repressió empresa per Francisco Franco.
El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol es va revoltar contra el govern elegit democràticament, cosa que va esdevenir a l’esclat de la guerra civil. El febrer del 1939, després de tres anys de combats, Catalunya, l’últim bastió de la República espanyola, estava ràpida a caure, per la qual cosa es va iniciar el gran èxode: mig milió d’espanyols van travessar els Pirineus fins al litoral mediterrani.
Des del 1938 Félix Gordón Ordás, ambaixador de la República Espanyola a Mèxic, va iniciar gestions davant el govern mexicà per a una possible emigració de republicans espanyols al nostre país, en cas de perdre la guerra. En resposta, Ignacio García Téllez, secretari de Governació, en nom del president de la república, va fer públic que Mèxic acolliria “els obrers del camp, els professionistes i els obrers tècnics que —expulsats per la rebel·lió—, hagin d’emigrar d’Espanya”.
L’asil atorgat als espanyols va ser congruent amb la política, tant interna com externa, del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas del Río. Durant la guerra civil, Cárdenas va advocar a la Societat de Nacions per la República espanyola, denunciant les flagrants violacions de la No Intervenció. L’estiu del 1937 va acollir 500 nens espanyols. I el 1939, en conèixer les condicions infrahumanes en què es trobaven els refugiats espanyols als camps del sud de França, va posar en marxa una generosa política d’asil.
Cuauhtémoc Cárdenas, ha referit que “l’exili va ser producte d’una guerra desencadenada pel feixisme internacional que va llançar el seu poder en suport de la reacció interna, que no tolerava que Espanya sortís de l’Edat Mitjana per florir en un règim d’igualtat i llibertats. Va triomfar a Espanya el feixisme internacional també, per la miopia de les als pobles d’Espanya, sinó que van obrir el pas perquè s’ensangés el món, incloent-hi els seus pobles, els de les pròpies potències colonials”.
El vaixell construït en una drassana de Glasgow, Escòcia, batejat com Sinaia, en honor a la població on es troba el castell de Peles, antiga residència de la família reial de Romania, va partir del port de Séte el 23 de maig de 1939 cap a terres americanes. Hi venien fotògrafs, dibuixants, pintors, científics, miners, agricultors, ramaders, paletes, artesans, empleats, comerciants, metges, advocats i professors. Tots combatents de la llibertat i defensors del govern legal i democràtic de la Segona República Espanyola. Alguns noms que podien llegir-se a la llista d’embarcament eren o serien grans intel·lectuals: Pedro Garfias, Tomás Segòvia, Ramon Xirau, José Gaos, Eduardo Nicol, Adolfo Sánchez Vázquez, Manuel Andújar i Benjamí Jarnés. I amb ells, els fotoperiodistes germans Mayo.
Durant el trajecte del Sinaia pel transatlàntic va néixer una nena que va ser cridada Susana Sinaia Caparrós, en honor del vaixell. Es va confeccionar el diari Sinaia. Diari de la Primera Expedició de Republicans Espanyols a Mèxic, a través del qual es va informar els passatgers de les circumstàncies del viatge, es van donar conferències per a orientació de les famílies i coneixement del país que els acolliria.
El butlletí Sinaia referia als seus lectors que l’estada a Mèxic seria passatgera i s’havia de tenir en compte que l’objectiu dels que s’exiliaven era la “reconquesta de la pàtria”, per tant no hi cabien discussions ni actituds separatistes. Amb la qual cosa els espanyols que venien a bord van deixar de banda les seves diferències polítiques. Situació que preocupava l’opinió pública mexicana, ja que es creia que les seves idees podrien perjudicar-la. Tot i això, conscient de la situació, el govern va declarar: “de cap manera es permetrà als refugiats que es dediquin a tasques polítiques mentre visquin al país; i als que ho fessin se’ls aplicaria l’Article 33 Constitucional”.
Carta de Francisco González García 📷 Cedida Fundación Pablo Iglesias
A la crònica del El Nacional, sobre l?arribada del Sinaia, es va referir: “en punt de les cinc hores (hora de Veracruz) va fer la seva entrada a la badia el vapor francès Sinaia, lluint en els seus pals les banderes de tots els països democràtics. mexicà. El moll oferia un espectacle inusitat, ja que des d’hora els treballadors es van congregar allà, apinyant-se fins a la riba del mar per saludar des de lluny, amb els punys enlaire, als refugiats espanyols.
BELLATERRA.CAT 