Feeds:
Entrades
Comentaris
Instavi Sant Cugat és el Punt de Servei Endesa que les correspon oficialment a Bellaterra

Punt de Servei Endesa Oficial per a Bellaterra (Vallès Occidental)

Rambla del Celler, 87 – 08172 Sant Cugat del Vallès

☎️ 935 907 853

http://www.energiaxxi.com

Horari:

Dilluns a dijous: 09:00 a 18:00
Divendres: 09:00 a 15:00

Historia de Bellaterra 75 anys (1930-2005) per Ignasi Roda|BELLATERRA.CAT
  • S’amplia amb 250.000 euros més la convocatòria de subvencions a editorials per a la traducció al català o a l’occità d’obres literàries que promou la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)
  • S’amplia amb 100.000 euros més la convocatòria de subvencions per a la traducció al català d’obres no literàries promoguda per la Secretaria de Política Lingüística (SPL)
  • El termini per sol·licitar els ajuts per a la traducció finalitza el 29 d’octubre


El Departament de Cultura, a través de Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, ha reforçat el suport a la traducció amb dues línies d’ajuts d’obres literàries i no literàries, promogudes per la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la Secretaria de Política Lingüística (SPL). La dotació de la ILC queda fixada en 450.000 euros i la de la SPL en 260.000 euros, que suposen 710.000 euros per a la traducció d’obres literàries i no literàries. Amb aquesta ampliació de 350.000 euros de totes dues línies es passa en només dos anys de 300.000 euros a 710.000 euros.

Les subvencions van adreçades a les empreses editorials, tant persones físiques com jurídiques, i a les entitats editorials sense ànim de lucre privades. La quantitat subvencionada amb aquests ajuts és el 70% del cost total del projecte. Mitjançant aquests ajuts, l’any 2020 es va impulsar la traducció de 140 obres literàries (ILC) i 77 obres no literàries (SPL).

Els ajuts a la traducció d’obres literàries són compatibles amb els que concedeix l’Institut Català de les Empreses Culturals per a la mateixa finalitat i, en concret, en el marc de la línia de subvencions a la producció editorial en català i en occità.

Font: Gencat

Protestes a França per l’exigència de presentar el certificat per accedir a establiments públics i transports

Històric restaurant Il Vero Alfredo Di Roma|Foto: BELLATERRA.CAT

A partir del 6 d’agost, caldrà presentar un certificat Covid per accedir a bars, restaurants, cafès, teatres, cinemes, gimnasos, piscines, museus i altres espais públics a Itàlia.

El certificat o “green pass” es lliurarà a tothom que tingui administrada almenys una dosi de la vacuna, hagi passat la malaltia o tingui una prova recent amb resultat negatiu.

De fet, el certificat funciona a Itàlia des del mes passat, però fins ara només era necessari per viatjar dins de la Unió Europea i, dins del país, per accedir a residències de gent gran o a convits de casaments amb molta gent.

Itàlia ha registrat en l’última setmana 5.057 noves infeccions. Un 48,2% dels italians estan completament vacunats i un 14,1% estan pendents de la segona dosi.


Polèmica a França pel passi Covid

L’Assemblea francesa ha aprovat aquesta matinada unes controvertides mesures que exigiran el certificat Covid als francesos que vulguin anar a un bar o a un restaurant, pujar a un autobús o agafar un tren de llarga distància.

El passi sanitari requereix tenir la pauta de vacunació completa o una prova recent amb resultat negatiu. La mesura també obliga els cuidadors a vacunar-se, en la línia del que ja va anunciar el president Macron el 12 de juliol.

Un agent de seguretat comprova els passis dels visitants davant del museu del Louvre, a París (Reuters/Sarah Meyssonnier) (Reuters/Sarah Meyssonnier)

El text aprovat a l’Assemblea Nacional ha tingut més de 1.200 esmenes. És especialment controvertit un apartat que aplana el camí per acomiadar els treballadors d’establiments públics si es neguen a obtenir el passi.

Protesta a França contra el passaport Covid (Reuters/Pascal Rossignol)

Dissabte passat, lkk l jj ja que h arreu del país contrall l’extensió del passi sanitari i la vacunació obligatòria dels cuidadors. Per a aquest dissabte hi ha una nova macontralllm
Oi mà deió prevista a París.

A França s’han identificat prop de 22.000 casos en 24 hores.

Font: CCMA

La nomentable 🔥 Casado provocant tant perquè no parla català en la íntimitat i l’agrada competir amb Vox. Quina pena de kommllm‼️Lamentable 🔥 Casado provocant tant perquè no parla català en la íntimitat i l’agrada competir amb Vox. Quina pena de gent‼️

MARFER SERVEI TÈCNIC Passatge Rodoreda, 9, 08208 Sabadell ☎️ 937 17 16 50 Whassap 616 43 40 88

Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 23 juny 1980), conegut i prestigiós epidemiòleg català): “S’ha de prohibir l’entrada dels no vacunats als bars i restaurants si no tenen un test d’antígens negatiu”

Oriol Mitjà|Twitter Oficial

Oriol Mitja : conegut i prestigiós epidemiòleg, en una conversa distesa amb ElNacional.cat demana “Prohibir l’entrada dels no vacunats als bars i restaurants si no tenen un test d’antígens negatiu”. També assegura que obrir el Camp Nou aquest mes d’agost seria una animalada. Continua sent crític amb els polítics i explica per què se’ls va escapar de les mans el control del coronavirus el passat mes de juny, cosa que estem pagant caríssima. #Covid

Font: El Nacional

Bellaterra. Cat us presenta una tradicional i fresca recepta italiana de pop a l’estil de la família Zizzo Valenti de Roma

Presentació de l’amanida de pop Zizzo Valenti de Roma|BELLATERRA GOURMET

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES:

400 grams de potes de pop cuites
4 pastanagues mitjanes
2 branques mitjanes d’api
100 grams d’olives negres tipus Aragó
2 cebes fines i tendres de jardí
El suc d’una llimona
Oli d’oliva extra verge al gust
Sal i pebre

PREPARACIÓ EN UN BOL GRAN

Pelar i bullir les quatre pastanagues Pelar i trocejar petit l’api fresc Netejar i trocejat les seves de jardí Trocejat les potes del pop bullit Afegir les olives tipus Aragó al gust Exprimir el suc de la llimona Doneu el toc de sal al vostre gust Afegiu quatre girs pebre de molinet Doneu el vostre toc d’oli d’oliva verge

NOTA: Aquesta recepta permet molts ingredients més: Rúcula, Patata bullida, Anet fresc, Pebrot vermell, Fulles de Roure, etc., Etc.,

Buon apetitto i bona cuina d’estiu!!

El PSOE defensa promoure els “idiomes cooficials” i millorar l’encaix de l’autogovern català” com a “únic camí viable”

Foto: Découvrir la Suïsse

La ponència marc del congrés del partit defensa l’“agenda del retrobament” de Sánchez
La ponència marc que el PSOE debatrà en el seu 40è congrés, previst per al mes d’octubre, proposa “la promoció dels idiomes cooficials, la sensibilitat envers sentiments de pertinença diversos, el foment del diàleg interterritorial o la cooperació lleial entre administracions”. El document, que s’ha donat a conèixer aquest dissabte, defensa l’anomenada “agenda del retrobament” del president espanyol, Pedro Sánchez, amb Catalunya, que inclou mesures com la millora de la convivència i el “millor encaix de l’autogovern català”, i avisa que és “l’únic camí viable per avançar amb esperança d’èxit”. “És una aposta ferma dels i les socialistes”, rebla el text.
Aquest document és la base política del projecte del PSOE per als propers anys. L’ha coordinat la portaveu del partit al Congrés i vicesecretària general del PSOE, Adriana Lastra, que l’ha treballat amb la presidenta dels socialistes, Cristina Narbona; l’eurodiputada Lina Gálvez i la secretària d’Estat de Migracions, Hana Jalloul.

La ponència no només fa referència a Catalunya i a l’enfortiment que volen de l’estat autonòmic –tot i que no esmenten elements com la taula de diàleg amb la Generalitat–, sinó que també tracta aspectes com els impostos, l’habitatge i la salut. Així mateix, suggereix la modificació de l’article 99 de la Constitució per tal d’evitar que calgui la majoria absoluta del Congrés dels Diputats per escollir el president del govern espanyol i esquivar repeticions electorals com les dels anys 2016 i 2019. La proposta socialista passa per permetre la presentació de mes d’un candidat i que s’investeixi el que tingui més suport.

Font: El Punt Avui, Découvrir la Suïsse

Entrada a Bellaterra des de Sabadell|BELLATERRA.CAT

La Diputació de Barcelona entrega l’estudi que analitza l’increment de la densitat d’habitatge i equipament públic a Bellaterra

El document analitza la idoneïtat i les repercussions d’augmentar la densitat d’habitatges i orienta sobre les estratègies per incrementar el sòl destinat a equipaments públics. L’estudi analitza l’estratègia d’un augment de densitat generalitzat en tot l’àmbit, concloent que aquest augment tindria greus repercussions ambientals i funcionals.

L’estudi de la Diputació proposa un augment de densitat en àmbits concrets, ben comunicats amb el transport públic, poc consolidats o amb disconformitats i amb possibilitats de transformació. Les càrregues urbanístiques de cessió d’aprofitament i de sistemes generades per aquest augment de densitat es proposa destinar-les a la promoció d’equipament públic.

Amb l’estudi lliurat l’EMD de Bellaterra i l’Ajuntament de Cerdanyola podran argumentar decisions i redactar la figura de planejament adient per tal d’augmentar la densitat d’habitatges en l’àmbit que considerin més oportú.

Aquesta acció de la Diputació de Barcelona respon als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), un total de 17 objectius proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i que formen part de l’agenda global per a 2030.

La Diputació de Barcelona entrega l’estudi que analitza l’increment de la densitat d’habitatge i equipament públic a Bellaterra

Font: Diputació Barcelona, Cerdanyola info

Cristina Real, alcaldesa PSC de Cerdanyola (1997-2003)

Ara fa 85 anys, Barcelona hauria d’haver celebrat els seus primer Jocs Olímpics, amb els quals pretenia desafiar els Jocs de Berlin que el nazisme s’havia apropiat

Olimpíada Popular Barcelona 1936|Wikipèdia

El 18 de juliol de 1936, el violoncel·lista Pau Casals dirigeix la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc al Palau de la Música Catalana.

Interpreten, sense públic, la Novena Simfonia de Beethoven per al concert d’obertura de l’Olimpíada Popular de Barcelona, que ha de tenir lloc l’endemà, 19 de juliol. Un emissari de la Generalitat l’informa de l’alçament militar. El concert inaugural queda suspès. El mestre Casals els demana, però, un últim assaig. I s’hi deixen l’ànima. A fora, els carrers s’omplen de barricades. No hi haurà un endemà. L’esclat de la Guerra Civil espanyola serà el punt i final de molt projectes, també el de l’Olimpíada Popular, el somni que va posar per primera vegada Barcelona al centre del moviment olímpic, tot i que desafiant-lo obertament davant de les seves vergonyes i brandant l’esport i la cultura com a veritables eixos del que hauria de ser l’olimpisme internacional. Barcelona 1936: perdre per guanyar Després d’haver demostrat al món la seva capacitat organitzativa amb la celebració de l’Exposició Universal de 1929, Barcelona va decidir donar el salt i presentar la seva candidatura com a seu dels Jocs Olímpics de 1936. Com havia demostrat amb escreix, la ciutat disposava de la capacitat organitzativa i de les infraestructures necessàries, com per exemple l’Estadi de Montjuïc.

El 1931, els membres Comitè Olímpic Internacional (COI) no arriben a un acord i quan, un any més tard, han de decidir-se, Espanya tot just acaba de proclamar la Segona República. Els conservadors membres del COI es decanten per Berlin, amb un govern en aquells moments centrista, que mirava d’aturar les crítiques ferotges que des de l’oposició bramava Àdolf Hitler. “Els nazis consideraven les Olimpíades un esdeveniment massa cosmopolita, ells volien privilegiar jocs típicament alemanys, sobretot la gimnàstica. I, a més, veien la mà dels jueus per tot arreu. Eren tan contraris a la designació de Berlin com a seu olímpica que fins i tot van fer alguna acció de sabotatge contra l’Estadi Olímpic, abans no van arribar al poder”, explica l’historiador Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, especialitzat en la història de l’esport i la història del franquisme i coautor, amb Xavier Pujadas, del llibre ‘L’altra olimpíada. Barcelona’36’. Però quan Hitler va ocupar el poder de 1933 va canviar de parer, tot veient les oportunitats que Berlin 1936 li oferia dur a terme els seus propis interessos. Encara que no li agradés gens ni mica l’essència, aviat va haver de reconèixer que els Jocs Olímpics serien una gran oportunitat per engegar la maquinària de la propaganda nazi i un aparador inigualable per al seu reconeixement com a cap d’estat. El 15 de setembre de 1935, Hitler va proclamar les Lleis de Nuremberg, que privaven els jueus de la nacionalitat alemanya, en contra també del mateix esperit olímpic (La Carta Olímpica prohibeix qualsevol discriminació per motius racials o ètnics). A mesura que s’apropaven els Jocs Olímpics de Berlin, el descontentament internacional per Berlin era major i alguns esportistes van negar-se a participar-hi.

Desafiament obert al COI

La idea de fer unes Olimpíades Populars a Barcelona com a contrapartida als Jocs Olímpics de Berlin va sorgir en una reunió a París el mes de febrer de 1936. El somni es concretà en poques setmanes. El maig del 1936 va constituir-se el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular. La ciutat estava preparada. No debades, havia estat la candidata per al COI. Finalment, es va decidir que Barcelona acolliria l’Olimpíada Popular del 19 al 26 de juliol. “A més de la infraestructura necessària, també existia un nucli de grups molt decidits a fer uns jocs que representessin una rèplica als Jocs de Berlin, que estaven ja prenent un caire d’exaltació de la raça ària i de propaganda del nazisme. Resulta especialment important la noció de voluntarietat, associacions que es van abocar a crear aquests jocs de manera totalment voluntària”, remarca Santacana. L’impuls va venir del món associatiu, amb la feina d’entitats socials i esportives populars d’arreu de Catalunya i de milers de persones voluntàries. Amb la maquinària engegada, els governs català, francès i espanyol van donar l’empenta necessària.

Les adhesions no van trigar a arribar: França, els Estats Units, Suïssa, Canadà, Grècia…

Per raons òbvies, no ho va fer Alemanya, però sí alemanys que residien fora del país i que tenien vedats els Jocs de Berlin. En un temps rècord s’hi van inscriure més de 6.000 atletes de 23 països. “Certament, l’Olimpíada Popular es pensa com a una rèplica als Jocs Olímpics de Berlin. Però, en realitat, el model que es proposava des de Barcelona anava molt més enllà, tot repensant els valors del que havia de ser una olimpíada”, explica Santacana. “En aquest sentit, es posa l’accent a la participació de les dones, fins llavors pràcticament invisibles en la pràctica esportiva; s’emfasitza la vinculació entre l’esport i la cultura, que mai s’havia plantejat abans; i, en contra de la superioritat dels Jocs Olímpics de Berlin, els impulsors de l’Olimpíada Popular aposten per la diversitat: totes les delegacions portarien un grup folklòric que pogués mostrar la diversitat cultural (s’hi preveuen més de 3.000 manifestacions folklòriques); així com prioritzar no les marques dels millors, sinó que les olimpíades fossin un punt de trobada de gent en condicions d’igualtat”.

En aquest sentit, l’Olimpíada Popular de Barcelona volia ressaltar la noció d’esport popular, democràtic i interclassista.

Es van programar competicions en 19 modalitats esportives. No hi havia una categoria única, comptava la solidaritat. També va suposar una revolució per la participació de col·lectius no reconeguts, com Algèria (colònia francesa) o la selecció Palestina, o les regions de l’Alsàcia i la Lorena, en clau internacional. Pel que fa al territori republicà, Catalunya, Euskadi i Galícia hi participarien amb delegació pròpia.

Un carnet d’esportista emès per la Federació Catalana el 1936|Wikipedia

“L’Olimpíada Popular de Barcelona va suposar un desafiament obert al Comitè Olímpic Internacional. El COI es va sentir amenaçat i va haver-hi polèmica a diferents delegacions internacionals sobre si s’havia de permetre o no la participació dels seus atletes a Barcelona”, puntualitza Santacana. L’últim assaig abans de la guerra Eduard Vivancos Garcia va ser un dels atletes que el 1936 es preparava per aquesta Olimpíada Popular de Barcelona. Segons el seu testimoni, les hores prèvies a la inauguració l’Estadi de Montjuïc “bullia d’activitat i d’emoció”. “L’ambient era molt fraternal. Per primer vegada a la meva vida vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me directament amb persones d’altres països”, explicava en un article que publicà el 1992 a la revista Flama, del Casal Català de Toronto, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. A l’Olimpíada Popular de Barcelona, “l’entusiasme i l’eufòria suraven sobre l’estadi, però malauradament mitigats per un sentiment de temor i de tensió. Durant tot el dia corrien rumors molt alarmants sobre una imminent rebel·lió militar”. A mida que avançava la tarda, el neguit era més palpable. El mestre Pau Casals va reprendre el que havia de ser l’últim assaig amb unes paraules als seus: “Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un, podem tocar el final? (…) L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes”. Com recordaria a les seves memòries, Casals s’acomiadava dels seus, amb un concert únic i final: “Quin contrast! Nosaltres cantàvem l’himne immortal de la germanor mentre als carrers de Barcelona ­­-i d’altres ciutats- es preparava una lluita fraticida que tanta sang faria vessar”. Mentre tornava amb cotxe a la seva casa s Sant Salvador (El Vendrell), Pau Casals es va prometre que dirigiria la Novena de Beethoven a Barcelona i Madrid “tan aviat com ressorgís la concòrdia”. Pau Casals no va poder tornar mai més a Catalunya.

Placa d’homenatge a Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya i del Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular| Wikimedia

L’embrió de les Brigades Internacionals

El 19 d’abril de 1936 no va haver cap concert inaugural, ni cap gran desfilada d’esportistes i grups folklòrics. La majoria dels atletes havien dormit al mateix Estadi Olímpic i, a la matinada, la remor de trets i canonades els van despertar. Barcelona deixava de ser una festa d’il.lusió i concòrdia per començar la guerra civil. L’Olimpíada Popular moria asfixiada precisament per allò que volia combatre: el feixisme. Molts dels atletes catalans i espanyols van anar al front.  La majoria d’atletes i acompanyants internacionals van començar el retorn als seus països. L’expedició més gran va sortir en un vaixell en direcció a Marsella el 24 de juliol. Abans de marxar, una representació de nacionalitats s’entrevistà amb el president Companys al Palau de la Generalitat, en un acte de suport i de comiat. Alguns dels atletes que venien d’altres països, però, van mostrar el seu compromís contra el feixisme allistant-se al Comitè de Milícies Antifeixistes, l’embrió de les que serien les Brigades Internacionals. Fou el cas, per exemple, dels membres del Clarion Cycling Club 1895, que havien acudit a Barcelona com a representants de la delegació britànica. Dels set participants, quatre d’ells van morir durant la guerra civil espanyola defensant els ideals republicans. Llegat, oblit, memòria “Ciutadans del món: fa 56 anys s’havia de fer una Olimpíada Popular en aquest Estadi de Montjuïc. El nom del president de l’Olimpíada Popular és gravat allà dalt, a l’antiga porta de la Marathon. Es deia Lluís Companys i era el president de la Generalitat de Catalunya. Avui l’estadi està refet i la ciutat també, amb l’ajut de tothom!” L’alcalde Pasqual Maragall encetava el seu discurs inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 amb aquestes paraules de record i homenatge a les altres olimpíades que la ciutat hauria d’haver celebrat si la guerra no ho hagués truncat tot.

L’Olimpíada Popular de Barcelona va ser llargament silenciada pel franquisme i també per la desmemòria de la transició.

Tot just fa pocs anys que se’n comença a recuperar públicament el seu record. “Quan es comença a treballar per a Barcelona 92, qui ha de defensar la candidatura passa molt de puntetes, perquè aquest llegat pesa i molt dins del Comitè Olímpic Internacional”, admet Carles Santacana, qui, a tall d’exemple, explica que quan el 1990 publica el seu llibre sobre l’Olimpíada Popular, rep molt poc ressò. “Van mostrar-se molt més interessats els mitjans internacionals que no pas els d’aquí”. El llegat d’aquella Olimpíada Popular que no va poder ser perdura 85 anys més tard. No només pel que va tenir de  confrontació contra els Jocs Olímpics que el nazisme van fer seus, i que el Comitè Olímpic Internacional va permetre, sinó també perquè “per primera vegada es pot debatre sobre de quina manera es fa esport, què és el més important que comporta la pràctica esportiva”, conclou Santacana. “El mèrit d’aquelles persones va ser demostrar una capacitat organitzativa, amb gran pes del voluntariat, que va aconseguir plantar cara a l’Alemanya nazi”. En el terreny esportiu, afegeix, “l’Olimpíada Popular va plantejar que era més important que l’esport arribés a molta gent que unes poques persones fessin una bona marca, tot apropant la pràctica esportiva a sectors que hi estaven allunyats, com les dones, tot integrant l’esport social a la vida social, en especial a la cultura, i a la convivència internacional”.

Font: Laura de Andrés Creus, Tot Barcelona