BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 22 de maig de 2026

“Les causes del fracàs de la Nova Barcelona semblen prou evidents. El col·lectiu no responia de cap manera a les característi-ques pròpies d’una nova colonització: envellit, format per veterans de l’exèrcit i de l’administració, fins i tot amb un alt percentatge de gent inhabil, la majoria dels seus membres desconeixien els oficis civils més elementals, o no els havien practicat durant els darrers decennis”.

Com assenyala Fallenbüchl:

Il est caractéristique que nous ayons à peine de donées concernant la participation des espagnols dans la construction de leur propre ville. Le matériau de construction devait être transporté de loin, parfois même de l’Autriche. Les provisions manquaient aussi sur place.

D’altra banda, les previsions econòmiques de futur de la Nova Barcelona s’havien bastit sobre un malentès. En projectar la ubicació de la ciutat, els funcionaris de la cort vienesa van creure que el Banat es caracteritzava per un clima mediterrani. Pensaven, doncs, que la ciutat podria mantenir-se mitjançant la plantació de moreres i la sericultura, una activitat menys enutjosa que altres tipus de conreu, i, doncs, més apta per a les característiques del col·lectiu humà que havia de residir-hi. Però, en realitat, el clima del Banat és de tipus continental. Aquest fet no només va afectar la viabilitat econòmica del projecte. També va indisposar la majoria dels emigrants davant un territori i un clima que consideraven extrem.

El fracàs previsible del projecte el va precipitar la guerra i la pesta. La quarta guerra turca de 1737-1739 va situar de nou el Banat en primera línia de foc. El risc d’una invasió otomana era elevat, cosa que havia de forçar les autoritats a frenar les inversions i a retornar a terres més segures tot el personal no apte per a la guerra. La pau de Belgrad (setembre de 1739) va suposar la pèrdua dels territoris serbis i de la Petita Valàquia, i va convertir de nou el Banat en zona de frontera directa.

D’altra banda, des de 1738 es va estendre la pesta, que el maig d’aquell any ja era present a Pancevo (Voivodina). Alguns exiliats s’hi referiran en anys posteriors, en al·legar mèrits per sol·licitar pensions o altres beneficis. El pare Alonso de Brihuega, a qui ja ens hem referit, des de febrer de 1736 «capellán y curador espiritual de los españoles pensionistas que bajaron al Banato de Temisvar», recorda en una sol·licitud el «continuado contagio» que va perseguir el nou establiment. La pesta degué esmicolar definitivament, doncs, la colònia.

En els anys següents, la majoria d’exiliats reapareixen en els censos de pensionistes o en les llistes d’almonies de les ciutats de la Casa d’Austria especialment, Buda i Pest, a Hongria, i Viena. Fallenbüchl ha detectat un total de 409 exiliats a les dues ciutats hongareses a la fi de 1738; tanmateix, seixanta-dos provenien direc-tament de Viena. 120 La xifra de retornats del Banat era, doncs, d’uns 347, cosa que evidenciaria la gran mortaldat amb què es va saldar l’experiència colonitzadora fins i tot si hi descomptem els qui aleshores es trobaven en altres localitats d’Hongria. Recordem, en aquest sentit, que el total de colonitzadors ha estat computat en prop de 800.

Durant el decenni de 1740, la majoria d’exiliats eren de nou a Viena. Les llistes de refugiats que cobren una almoina de l’Hospital d’Espanyols els situen, tots els anys, en prop de 400. La mort de Carles VI i l’inici de la guerra de Successió d’Àustria (1740-1748) no van afavorir gens la seva situació. Vers 1742, l’arxiduquessa Maria Teresa va oferir l’avançament de dos anys de pensió a tots els exiliats d’Hongria que optessin per retornar a la península; en alguns casos, si més no, aquesta mesura es va estendre també als altres territoris dels Habsburg.

Tot i que alguns s’hi acolliren, molts van restar a l’Imperi fins a la mort. Entre els primers, podem esmentar Joan Francesc Pallarès, natural de Lleida i resident a Hongria «e desiroso di ristituirse nella sudta. sua patria Catalogna, per tutto il mese luglio del corrente anno 1742», que demanà els dos anys de paga per dover asistere colla sua assistenza personale a certi interessi proprii tiene nella città di Buda.

També Isabella (o Elisabet) M. de Bellver, vídua de Josep de Bellver, amb quatre fills menors, resident a Pest; i José Francisco Ferrer de Gonzaga, «nobile spagnolo, que el maig de 1743 sol·licità un aggiuto di costa per potersi portare in Spagna, sua patria, a dove spera che la sdta. famiglia sua non patirá la strema miseria in che si trova ridotta stante spera qualche alivio da suoi parenti.

També van optar pel retorn, entre d’altres, Catalina Alarcón, Andreu Rovira i Elisabet Serrano. El pare Alonso de Brihuega sol-licità retirar-se a un convent, tot i que finalment marxà a Viena.

Entre els qui van restar a Hongria, esmentem Eulàlia Serra, que demanà poder restar a Buda.

y habiéndole participado el pagador, don Estevan Cros, la real orden vuestra de si quería renunciar a su pención, humilde-mente responde que está promta en renunciarla para siempre, prometiendo nunca más pedir ni cansar a V. Mag. ni a ningún tribunal, pero que suplica a V. Mag. con el mayor rendimiento que puede le haga la gracia de poderse quedar en esta ciudad de Buda […] por hallarse quasi siega y impedida de los pies, sin poder salir de casa ni ponerse en viaje ninguno.

El fracàs de la Nova Barcelona s’ha de situar, però, en el seu context més ampli. Com ha assenyalat l’historiador Karl A. Roider Jr., l’empenta colonitzadora iniciada vers 1720 va representar, en tots els casos, un autèntic fracàs. La reducció de les inversions en el decenni de 1730, i sobretot la guerra turca i la pesta ja esmentades, van liquidar tots els assentaments:

By 1740 the effort expended in the 1720s appeared wasted, and the central government by then had on its mind problems other than reform in the Banat.

Posats a dir, la nova onada repobladora de 1760 en la qual els exiliats austriacistes hispànics ja no van participar massivament per raons demogràfiques evidents, també va ser un fracàs en termes econòmics. De fet, el Banat no va reportar beneficis. econòmics a l’Imperi en tot el segle XVIII, 127

Si bé l’exili austriacista no va tenir un paper col·lectiu al Banat des d’aquella primera i fracassada experiència, cal remarcar que un fill d’exiliat va esdevenir governador de Temesvar, amb jurisdicció a tot el Banat, durant els anys 1753-1769. Ens referim a Francesc Vilana-Perles, fill primogènit del marquès de Rialp, que va heretar d’aquest el títol de comte del Sacre Romà Imperi concedit per Car-les VI. 128 També el general de divisió Antonio de Puebla es va fer càrrec del govern militar del Banat, per poc temps, l’any 1758,129 i el general de batalla aragonès comte Juan Escoto va ser segon comandant de Temesvar durant set anys (1740-1747),130

Fallenbüchl ha espigolat, d’altra banda, alguns casos isolats de colons, especialment a partir de 1760. Destaquen Carles Díez de Aux i la seva esposa Elisabet Soldevila. Carles va néixer a Eszék el 1749; era nét del general aragonès Alfonso Díez de Aux, que morí a l’Hospital d’Espanyols de Viena el 1736.131 Estudià en una escola de Pest, i entrà al servei del govern austríac el 1766. El 1770 es dedicava a la sericultura. Vuit anys després, quan el Banat va ser incorporat al regne d’Hongria, Carles va ser nomenat director de manufactures. Des d’aquest càrrec, va impulsar una nova manufac-tura de tabac i una altra de producció de colorants. Va morir a Versec el 1795. Els Díez de Aux i Soldevila mai no van ser rics.

El 1808, quan Elisabet va fer testament, disposava tot just de tretze florins. Els germans de Carles i Elisabet van ser també funcionaris de l’administració cameral. A diferència d’Hongria, el regne de Bohèmia no registra una presència mínimament significativa d’exiliats. En tot cas, coneixem algunes exiliades casades amb oficials bohemis. Esmentem el cas d’Elisabet Dalmau, filla del general Sebastià Dalmau i de la seva primera esposa, Eulàlia Papiol; la parella s’exilià a Viena després de la pau de 1725. Elisabet nasqué a la capital imperial el 1733. El juliol de 1764, dos anys després de la mort del seu pare, es casà amb el major Ernst von Götzen, comte de Götzen. El 1771 ja era vídua i sol·licitava una pensió al Consell de Guerra pels mèrits del seu pare i del seu marit. Uns anys més tard, el 1788, s’instal·là a la localitat friülesa de Hradish (Gradisca); l’acompanyà la seva germana Emmanuela, nascuda a Viena d’un segon matrimoni de Sebastià Dalmau amb la filla del marquès de Montanaro.

Elisabet morí el 1799 i deixà hereva la seva germana. L’obit d’Emmanuela es produí el 1804, també a Gradisca. Pel seu testament, els béns dels Dalmau van ser heretats per la branca familiar que havia restat a Catalunya. En canvi, el marquesat de Montanaro, a Múrcia, va ser heretat, a parts iguals, per la parròquia de Gradisca i per diverses dones, que devien constituir el servei domèstic de les Dalmau. Pels seus cognoms, hem de suposar que algunes eren italianes i d’altres espanyoles o descendents d’exiliats s’anomenaven Pepa Barelli, Nanetta Comelli, Emmanuella Canuzio, Claruza Sala-manca i Anna Ferna.

Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia

Bellaterra, 21 de maig de 2026

“Les característiques socials dels colons del Banat apareixen clarament dibuixades en una llista d’aspirants, que en concreta sovint origen, edat, salut i aptituds laborals. El títol del document resulta particularment revelador”.

Lista de sogetti spagnoli ed italiani d’ogni sorte, li quali doppo l’espedizione di quelli che sono stati transportati in Temeswar chiedono, e posono essere spediti colà, nell’estesa maniera. E veramente sono quasi tutti di quelli che sempre sono andati, e vanno, a domandarse la lemosina da S.M.C.C., e devono mendicare per non morire di fame.

El text esmenta 122 caps de casa, tots ells homes, i n’especifica el lloc d’origen de 105. D’aquests, seixanta-tres provenen de la Corona d’Aragó (60%): trenta-tres són catalans, setze valencians, dotze aragonesos, un mallorquí i un sard. S’esmenten també deu castellans, tres andalusos, un lleonès, un biscaí, un navarrès i un canari. Els provinents d’Itàlia són divuit: onze napolitans, quatre milanesos, un sicilià, un mantuà i un savoià. També apareixen tres portuguesos i un alemany, que «fù caporale e sargente nel Regimento Gabes [Galve] […], doppo passò a Napoli con Carrasquet, dove fu fatto prigionero di guerra».

Pel que fa a les edats, s’especifiquen en noranta-set casos. El col·lectiu més nombrós, aplicant talls decennals, és el situat entre quaranta i quaranta-nou anys, i inclou trenta-dos homes. El segueixen el de cinquanta a cinquanta-nou anys -vint-i-set-, i el format pels majors de seixanta anys quinze. Catorze se situen entre trenta i trenta-nou anys, sis es troben a la vintena, i tres tenen edats. inferiors als vint anys. L’estructura d’edats respon, doncs, majoritàriament a un perfil de persones que, en el moment de la pèrdua de Barcelona, havien assolit com a mínim els vint anys.

Pel que fa als qui especifiquen el seu estat civil, destaca el gran nombre d’homes, vidus o solters, que viuen sols (trenta-dos). La xifra havia de ser, però, fins i tot més alta, ja que molt probablement es trobaven en aquesta condició tots aquells que no expliciten familiars. D’altra banda, vuit declaren que la seva família era a Itàlia o a la península Ibèrica. Quaranta-nou estan casats, dels quals trenta-tres tenen fills. En molts casos, les esposes són naturals dels territoris germànics o d’Hongria.

Pel que fa a l’estat de salut dels censats, només en nou casos s’especifica la seva condició de robustos, hàbils o aptes per al servei. Contràriament, un total de trenta-cinc homes són qualificats de malalts, impedits, inhàbils, indisposats, ferits, accidentats, mancs, sords o de poca salut. La majoria provenen de l’exèrcit, d’on han estat llicenciats per algun d’aquests motius.

D’altra banda, molts han gaudit del Socors Diari de Viena o de les diverses modalitats assistencials d’Itàlia fins a la caiguda d’aquells regnes. En el moment de l’elaboració de la llista, gairebé tots eren a Viena. El retrat-robot d’aquestes persones es pot arrodonir mitjançant alguns casos, que ens semblen particularment emblemàtics. Tot i que cada un constitueix, per ell mateix, una història interessant, n’hem escollit només uns quants, per tal de no cansar el lector.

Responen, com es veurà, a condicions diverses: Pietro Sagur e Vidal, cattalano, di etá 55. anni: Trovavasi studiando in tempo dell’assedio di Barcellona, e lasciò lo studio per assistere alla difesa di detta piazza. Venne qui nel 1728. colla sua moglie, e si è mantenuto col diario di 8. fiori, 30 kr. il mese.

Giuseppe Duran, aragonese, di etá 61. anni: Serví in tutta la guerra di Spagna da sargente nel regimento Morrás, e doppo di Vásquez sin’all anno 1718., nel quale lasciò il serviggio per li molti suoi acciachi. È accasato con allemana, e tiene 3. figli, ciò è due maschi ed una femina. Godeva fiori 8., 30 kr. al mese nel diario, ed è di poca salute.

Don Giuseppe López e Aragón, aragonese, di età 37. anni: Dice aver servito in Spagna da tenente de Volontari. Si ritrova in Ungheria nella fabrica del Tabacco. È accasato, e tiene moglie e figli in Spagna.

Pietro Torrent, catalano, di età 66. anni: Serví da soldato volontario nella guerra di Spagna. Passò poi in Italia doppo l’assedio di Barcellona, ed ha servito d’artigliere in una delle navi di Napoli sin dall’anno 1714. insino al 1721., che dize fu licenziato senza motivo. Godeva nella Marina di Napoli ducatti 8. al mese. È solo.

Giaccomo Porta, cattalano, di età 40. anni: Fù soldato in Spagna nel regimento Nabot, e nell’ultimo assedio di Barcellona fù fatto prigionero di guerra con altri 70. compagni e posto in galera per affetto a S.M.C.C. E ne fù liberato doppo sett’anni ad intercessione del signore generale Mercy (secondo egli dice) in Sicilia. È solo e desidera servire.

Bernardo Belarde, castigliano, di età 62. anni: Dice aver servito da sargente nel regimento Ibarra, e che in Ungheria fù fatto schiavo de Turchi. Hà moglie e due figli, il maggiore d’anni 9., e godeva nel diario 8. Fiori, 30 kr.

Salvatore Ros, cattalano, di età 40. anni, di professione pana-tiero, il quale ha servito per molto tempo nella Munizione di Spagna. É venuto qui per affetto a S.M.C.C. e desidera di andare in Ungheria per travagliare nella munizione [123v] o in suo ufficio.

L’àmbit de colonització va ser concretat per l’administració local, amb l’aprovació de les autoritats de la Cambra Imperial. El primer comboi d’emigrants (desembre de 1735) va ser ubicat provi-sionalment a Pancevo (Pancsova en hongarès). El segon es va dividir en tres grups, que s’allotjaren, respectivament, a Versec (Vrsac), Temesvar i Weisskirchen (Bela Crkva). El tercer havia d’ubicar-se a Becskerek (avui Zrenjanin), l’àmbit triat per a la colonització definitiva; tanmateix, la manca d’allotjaments va obligar a distribuir el col·lectiu entre les localitats d’Ujpalánka, Versec, Csákova i d’altres.

L’aglomeració d’exiliats accelerà els treballs de construcció de la Nova Barcelona. Vers l’agost de 1737 ja s’havien elaborat els plànols de la nova ciutat. En la comissió hi participaren representants dels exiliats. En sabem alguns detalls, com la distància entre les cases (dinou metres) i el nombre d’habitacions de les cases (dues cambres i cuina).

Com és sabut, el projecte fracassà. A mitjan 1737 s’inicià la reemigració dels colons del Banat, delmats per una greu mortaldat. Un any després, el juny de 1738, els retornats a Hongria o a la mateixa Viena eren ja, si més no, 263 caps de família. Fallenbüchl apunta que els colons aptes per a les armes van ser reintegrats a l’exèrcit imperial. Castellví, però, en precisa molt més la destinació, en una nota afegida per ell mateix al seu manuscrit després de 1743.

Muerto el emperador Carlos 6º movióse guerra [la guerra de Successió austríaca], y en setiembre de 1741 penetraron bávaros y franceses la Austria. Formóse de los nacionales que eran en Buda, reliquia de los que su mala suerte condenó al Banato de Themisbar, 113 una compañía franca de 64 hombres, y la reyna de Ungría María Theresa de Austria confirió el comando al coronel Pedro Barceló, nombrado Carrasquet.

El darrer transport de refugiats del Banat del qual tenim constància es realitzà a mitjan juny de 1738. Era conduït pel pare trinitari Alonso de Brihuega, «capellán y curador de los españoles pensionistas que bajaron al Banato de Temesvar». Ell mateix redactà una «Nota de las pobres familias que fueron conducidas desde Temisvar asta Pest francas de carros y hospedajes», acom-panyada de la llista de despeses del viatge. El comboi era format per trenta-tres persones, entre les quals hi havia sis orfes, vuit òrfenes, dues vídues amb fills i dues vídues més soles-d’una de les quals s’especifica que és cega.Pel que fa a la Nova Barcelona, segons Milorad Arsenijevic, que cita l’historiador local Samu Borovszky. Nelle case spagnole entrarono gli esuli tedeschi di Belgrado dopo la spinta del Turchi e dal 1744 l’amministrazione dette le case ai contadini. Tuttavia il nome di la Nueva Barcelona è rimasto fino alla fine dell’Ottocento.

Pel que fa a la Nova Barcelona, segons Milorad Arsenijevic, que cita l’historiador local Samu Borovszky:

Nelle case spagnole entrarono gli esuli tedeschi di Belgrado dopo la spinta del Turchi e dal 1744 l’amministrazione dette le case ai contadini. Tuttavia il nome di la Nueva Barcelona è rimasto fino alla fine dell’Ottocento.

Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia

Bellaterra, 20 de maig de 2026

“En aquestes coordenades cal situar el projecte imperial d’ubicar-hi l’exili austriacista. Però el projecte de colonització obeïa també, pel que fa als refugiats hispànics, a una dinàmica pròpia i a una conjuntura ben precisa, derivada de la pèrdua de Nàpols i Sicília“.

La proposta va sorgir en el mateix entorn del Consell d’Espanya. Ja és present en un document redactat l’estiu o la tardor de 1734. L’autor, després de repassar els càrrecs que quedaven vacants per la pèrdua de Nàpols i Sicília, i de proposar l’establiment de mitja paga per als funcionaris inactius i de rendes suficients per a la noblesa, afirmava:

Los que son capazes de cultivar las tierras y hazer sus industrias en ganados y otras cosas, podrán establezerse en Ungría. […] Podrán formarse dos poblaciones o colonias, cada una de ducientas familias, dando a cada cabeza de ellas un propor-cionado terreno para su cultivo, y distribuiendo en ellas por una vez el capital, o ayuda, de mil florines a cada cabeza de familia. […] Este méthodo, executado por los romanos en su Imperio y por los españoles en las Indias, es de successiva utilidad, y más en el Reyno de Ungría, donde hay terrenos vacuos y tanta despoblación.

L’acord d’establiment d’una colònia espanyola al Banat es va prendre en una conferència imperial celebrada a Viena el 4 d’octubre de 1734. S’havia d’anomenar Nova Barcelona i, com a segon nom, Carlobagen. Cal dir que el marquès de Rialp i el president del Consell d’Espanya, comte de Montesanto, s’oposaren a l’acord -que preveia una caràcter molt més ampli, des del punt de vista social, quant a la composició dels colonitzadors. 102

Les llistes dels enviats al Banat van ser elaborades pel funcionari del Consell d’Espanya Miguel de Solá-Piloa. La primera d’elles incloïa setanta-quatre famílies en total, 325 persones, entre les quals figuraven cent infants i un sacerdot. El primer contingent d’exiliats arribà al Banat vers la tardor de 1735.103 Havien sortit de Viena, en vaixell, tot recalant a Buda i Belgrad. Dos nous combois hi van arribar a la primavera i al juliol del 1736, el primer dels quals amb nou naus. A la fi d’aquell any, 157 famílies espanyoles ja es trobaven al Banat. Tot i que, segons les llistes de matrícula, havien d’arribar-hi 852 persones, la xifra real degué ser inferior a les vuit-centes.

La destinació del Banat no podia aixecar precisament passions entre els emigrants. És molt probable que el grup que s’hi aplegà. respongués exclusivament a aquells que rebien assistències mensuals del Consell d’Espanya -un col·lectiu que ja hem vist que havia estat mobilitzat en una altra ocasió, i que amb la pèrdua de Nàpols i Sicília havia augmentat considerablement. Els qui havien trobat altres formes de sobreviure, segurament no es van sentir atrets per la nova destinació, ni degueren forçar-los a traslladar-s’hi. Al capdavall, com hem assenyalat, per a l’Imperi la colonització era, en primer lloc, un afer fiscal i, en última instància, d’ordre públic.

Un cens de data imprecisa facilita una primera llista, amb quaranta-quatre noms de caps de casa, ordenats segons el seu grau militar, com era habitual entre els dietaristes del Consell d’Espanya de Viena. 105 Hi són esmentats vint-i-tres homes, tretze dones vídues i vuit orfes (tres nens i cinc nenes). Entre d’altres oficials, esmentem el general comte d’Ulloa i els capitans Jaume Casamitjana, Josep Badia i Salvador Casanovas. Les comtesses d’Ibarra i de Colberg encapçalen les dones viudes.

Un altre cens, probablement de 1737, esmenta més de 250 caps de casa, gairebé vuitanta dels quals són dones, vídues o orfenes, 106. A tall d’exemple, citem alguns personatges de cognoms ben sonors per a tots els qui coneixen els principals episodis de la guerra de Successió. Els reproduïm de la mateixa manera com apareixen al text original, que barreja l’italià i l’alemany: Theresia, Ignatio i Giacomo Abadal, grafin Ayala, marchese Boïl, Paula, Rosalia i Franz Bach de Roda, Josepha Barcelló, Francesco Castelví, tenente colonello Carrasquet, marchese de Velasco Liedena, Johan Baptist Moraguas, Vincenz Solá-Piloa, Escolástica Sánchez della Cerda, Anton Verneda, capitaneo Villarroel, grafin Catharina Ybarra.

Una nou document, posterior al juny de 1737 aporta noves llistes. La primera es refereix als caps de família arribats recentment al Banat, che non sono in alcuna delle liste precedenti». Esmenta vint noms de caps de casa, entre els quals quatre dones, a més de dos orfes. Hi apareixen, entre d’altres, els joves germans Josep Rafael Nebot, que servien de cadets, i la baronessa Maria Clara de Verdaguer, vídua del funcionari Jaume Verdaguer. En aquest cas, a més, de manera excepcional, s’anota el nombre de fills dels dinou funcionaris («politici») que apareixen a la llista. Cinc tenen cinc fills; sis en tenen quatre; set en tenen tres, i un en té dos.

La segona i la tercera llistes d’aquest document ens informen de les persones a qui ha estat concedit el cobrament d’ajuts encara que no resideixin al Banat de Temesvar. S’hi esmenta un total de quaranta-quatre caps de casa, dels quals onze són dones, a més de dos orfes i dues òrfenes. S’especifica que sis adults tenen fills: tres en tenen un; i els altres tres en tenen dos, quatre i sis, respectivament. Aquest darrer és Francesc Bach de Roda. Altres membres de nissagues força conegudes són Paula Bach de Roda, la vídua Felipa Albiach i l’òrfena Teresa Albiach i Vicente de Solá-Piloa.

Finalment, la quarta llista anota les vídues i orfes recents, als quals es concedeixen ajudes per compensar la pèrdua dels ingres-sos que cobrava el marit o pare difunt. Cal suposar que en tots els casos l’home ha mort al Banat. S’hi esmenten dotze noms, cor-responents a deu dones (vídues o òrfenes) i dos homes (orfes). Entre les primeres cal citar Elisabet Ferran, vídua del tinent Joan Baltasar Ferran, i Maria Gutiérrez, que té sis fills al seu càrrec.

Zoltan Fallenbüchl ha ressenyat algunes de les característiques del col·lectiu que va arribar al Banat. Hi predominaven els catalans, seguits pels originaris dels altres estats de la Corona d’Aragó. La presència de napolitans i sicilians se situava al voltant del 10 o el 15%. L’edat mitjana dels colons era elevada, ja que la majoria eren supervivents de la guerra de Successió. D’infants n’hi havia al voltant de 250, majoritàriament nascuts en terres de l’Imperi.  Eren força nombroses les famílies formades exclusivament per dos membres, i les persones soles vidus o vídues.

Les característiques socials dels colons del Banat apareixen clarament dibuixades en una llista d’aspirants, que en concreta sovint origen, edat, salut i aptituds laborals. El títol del document resulta particularment revelador.

Lista de sogetti spagnoli ed italiani d’ogni sorte, li quali doppo l’espedizione di quelli che sono stati transportati in Temeswar chiedono, e posono essere spediti colà, nell’estesa maniera. E veramente sono quasi tutti di quelli che sempre sono andati, e vanno, a domandarse la lemosina da S.M.C.C., e devono mendicare per non morire di fame.

El text esmenta 122 caps de casa, tots ells homes, i n’especifica el lloc d’origen de 105. D’aquests, seixanta-tres provenen de la Corona d’Aragó (60%): trenta-tres són catalans, setze valencians, dotze aragonesos, un mallorquí i un sard. S’esmenten també deu castellans, tres andalusos, un lleonès, un biscaí, un navarrès i un canari. Els provinents d’Itàlia són divuit: onze napolitans, quatre milanesos, un sicilià, un mantuà i un savoià. També apareixen tres portuguesos i un alemany, que «fù caporale e sargente nel Regimento Gabes [Galve] […], doppo passò a Napoli con Carrasquet, dove fu fatto prigionero di guerra».

Pel que fa a les edats, s’especifiquen en noranta-set casos. El col·lectiu més nombrós, aplicant talls decennals, és el situat entre quaranta i quaranta-nou anys, i inclou trenta-dos homes. El segueixen el de cinquanta a cinquanta-nou anys -vint-i-set-, i el format pels majors de seixanta anys quinze. Catorze se situen entre trenta i trenta-nou anys, sis es troben a la vintena, i tres tenen edats. inferiors als vint anys. L’estructura d’edats respon, doncs, majoritàriament a un perfil de persones que, en el moment de la pèrdua de Barcelona, havien assolit com a mínim els vint anys.

Pel que fa als qui especifiquen el seu estat civil, destaca el gran nombre d’homes, vidus o solters, que viuen sols (trenta-dos). La xifra havia de ser, però, fins i tot més alta, ja que molt probablement es trobaven en aquesta condició tots aquells que no expliciten nombroses les famílies formades exclusivament per dos membres,  i les persones soles vidus o vídues.

Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia