“Si fos un examen de secundària, trucarien als pares. Com que és el ministre d’Afers Exteriors, ha provocat una crisi diplomàtica amb Espanya” (Abolizione del suffragio universale)
ERRADA DE TAJANI: CONFUNDEIX GEOGRAFIA, DRET I CALENDARI EN UN COMUNICAT DE PREMSA DE SET LÍNIES SOBRE CEUTA
Tajani veu les imatges de les arribades a Ceuta, obre els ulls de bat a bat com un teckel abandonat en una gasolinera i anuncia:
“Estic a favor del tancament de l’espai Schengen amb Espanya”.
A continuació, afegeix que el govern Sánchez ha atorgat “la ciutadania espanyola, i per tant europea, a més de 500.000 immigrants il·legals”, incentivant així les arribades.
Parem-nos un moment. Comencem per la geografia.
Ceuta està situada al nord d’Àfrica. És una ciutat autònoma espanyola, i la seva frontera amb el Marroc representa una frontera exterior de l’espai Schengen.
Els que hi arriben, per posar un peu a l’Espanya “europea“, han de passar els controls d’identitat i documents que exigeix una normativa especial escrita específicament fa 35 anys. És impossible arribar-hi nedant o amb una barca improvisada, ja que la costa està patrullada per les autoritats espanyoles.
Entre Itàlia i Espanya, França es troba al mig. Hi ha de tot excepte una frontera.
I imagineu-vos l’escena a la Farnesina. Tajani, amb el dit al mapa, desplaçant-se cap a l’oest des de Ventimiglia, buscant la duana espanyola. Un funcionari intenta intervenir: “Ministre, això està bé“. I ell: “Tanquem això també”.
I com que no hi ha cap frontera terrestre, la gran muralla s’hauria de construir als aeroports, que, però, ja requereixen passaports per als ciutadans que arriben del Marroc i, per tant, són inutilitzables.
Segon punt.
Tajani diu que “les imatges que arriben de Ceuta demostren com la decisió del govern de Madrid de concedir la ciutadania espanyola, i per tant europea, a més de 500.000 immigrants il·legals és profundament errònia”.
Però això és fals.
Madrid ha aprovat una regularització administrativa que atorga un permís d’un any a aquells que compleixen requisits específics.
Un permís de residència, no de ciutadania.
La regularització espanyola s’aplica a les persones sense antecedents penals que ja eren al país abans de l’1 de gener de 2026 i que poden demostrar almenys cinc mesos de residència.
Les persones de les imatges citades per Tajani van entrar a Ceuta ahir, 30 de juliol.
Per aprofitar aquesta mesura, haurien de viatjar en el temps gairebé un any, establir-se a Espanya, recollir els seus documents i després reaparèixer a la mateixa frontera amb el DeLorean de Retorn al futur.
El passaport espanyol, la ciutadania europea i la banda municipal que els espera a l’aeroport només existeixen al cap de Tajani.
Tercer: cap estat membre pot suspendre unilateralment un altre estat de Schengen. Per tant, el que proposen no es pot fer.
En poques línies, el nostre ministre d’Afers Exteriors ha transformat: un permís de residència en ciutadania; persones ja presents a Espanya des de fa mesos es transformen en migrants nouvinguts; una frontera africana es transforma en una autopista que porta a Itàlia; Schengen es transforma en una persiana que es pot baixar amb control remot.
Ministre, abans d’acabar, potser obriu un mapa.
Perquè l’única cosa que ha creuat Europa sense trobar-se amb controls fronterers és la seva tragicòmica errada.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar” MARIA JOSÉ MORENO SIRVENT (Antropòloga)
Ramaders mirant com els ramats de vaques pugen muntanya amunt 📷 Marta Lluvich
María José Moreno Sirven (Antropòloga)✍️ Ens van ensenyar a estimar un país de clarobscurs, de migdiades a l’agost sota la parra i d’olor de farigola mullada a la primavera. Vam créixer pensant que aquell teló de fons era etern, que els boscos de pins, les sureres mil·lenàries i els tossals entapissats de romaní serien sempre allà per subjectar-nos l’ànima quan tota la resta fallés. Ens vam equivocar. I aquesta confessió, aquest àcid corrosiu, no em deixa dormir.
Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar. Busco tots aquells que, com jo, senten que la seva ànima sagna de pena veient aquests milers i milers d’hectàrees calcinades, aquesta biodiversitat que s’esvaeix, aquestes espècies animals que mai més no travessaran el camp a trenc d’alba. Busco els qui senten vergonya, no ràbia política. Vergonya íntima, personal, heretada.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar”.
Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allòque criden és el nostre nom.
Estem cremant el museu més gran del món. No és el Prado, no és el Reina Sofia ni el Museu Nacional de Catalunya. Parlo del patrimoni que no es penja en una paret: aquella devesa extremenya que va sobreviure a guerres civils i fams, ha mort en una tarda de vent de sud. Aquella pineda de la serra que aparegui a les fotos de bateig de quatre generacions, ha desaparegut.
“Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allò que criden és el nostre nom”.
I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques.
La meva ànima sagna per ells: Per no haver sabut defensar-los, per no haver establert, com a societat, unes prioritats ineludibles que els protegissin.
“I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques”.
I el pitjor no és el foc. El pitjor és saber que res no tornarà. Nosaltres potser veurem rebrots raquítics. Però els nostres nets no tornaran a seure sota l’ombra d’una surera centenària, ni sentiran el cant d’una merla a trenc d’alba. Els ho hem robat. No un polític, no una administració: nosaltres, els que vam mirar cap a una altra banda.
Em miro al mirall i no hi veig un monstre. Hi veig algú normal, amb bones intencions i petits gestos. Vaig signar peticions, vaig recollir brossa en alguna excursió, vaig compartir un tuit indignat mentre la Serra de la Culebra cremava. I després, vaig continuar amb la meva vida. Vaig canviar de canal quan la tragèdia va deixar de ser trending topic. Vaig tornar a les meves factures, a la meva hipoteca, a la meva rutina.
Aquesta soc jo. Aquest ets tu. Aquesta és la nostra derrota més silenciosa i més humiliant.
“Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima“.
Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima. Aquesta anestèsia col·lectiva és responsabilitat nostra. Ningú no ens va obligar a oblidar. Ho vam fer nosaltres, per comoditat, per impotència, per no saber què més fer.
No hi va haver un sol gran error. Hi va haver un degoteig constant de petites renúncies, de prioritats mal posades, d’abandonament dels nostres pobles i de la nostra terra. Vam deixar de cuidar el bosc perquè vam deixar d’habitar-lo, i el bosc, ferit i sec, s’ha convertit en una teia que crema emportant-se segles de vida.
Sento una enveja verinosa dels qui heretaran altres pàtries, dels qui podran portar els seus fills a olorar la terra mullada. Aquí, quan per fi plogui, no farà olor de terra mullada. Farà olor de cendra humida, que és el perfum de la mort d’un ecosistema. Aquesta olor és la conseqüència de la nostra indiferència.
“La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla?
I, tanmateix, em nego a acceptar que tot està perdut. Perquè ens defineix la caiguda, sí, però també la capacitat d’aixecar-nos. He vist cultures renéixer de guerres, he vist boscos ressorgir després d’erupcions volcàniques, he vist generacions que van heretar deserts i van plantar jardins. No hi ha res del tot perdut si reaccionem.
La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla? Aquell instant futur depèn de la nostra resposta ara. No de grans gestes, sinó d’una xarxa de petites decisions: repoblar, cuidar, habitar, exigir, ensenyar. Transmetre el que ens queda no com un lament, sinó com una llavor.
Plorem junts tot el que faci falta. Però que el plor regui la terra i no l’ofegui. Que no ens paralitzi, que ens empenyi. Perquè el bosc ens necessita ara més que mai, no com a herois tràgics, sinó com a jardiners humils. Perquè demà, quan surti el sol, cal començar a plantar.
“Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada”.
Però abans d’acabar, permeteu-me un agraïment que neix de les entranyes. Un agraïment a tots i cadascun dels cossos de Seguretat que aquests dies s’estan deixant la pell als incendis: bombers forestals, agents rurals i mediambientals, unitats militars d’emergències, mossos, policies locals, guàrdies civils, protecció civil. Gràcies per no rendir-vos mai, per cada hora de son perduda, per cada pam de terreny defensat amb l’ànima. I gràcies, infinites gràcies, als voluntaris. A aquelles persones anònimes que han aparegut als pobles amb una aixada, una mànega o simplement amb un entrepà i aigua fresca. Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada. Vosaltres sou la prova que aquesta terra no està del tot perduda. Perquè on crema la desesperació, l’endemà hi brota l’esperança.
Acabo manllevant les paraules de Miguel Delibes, aquell home que va estimar la terra castellana amb la devoció de qui sap que el paisatge és el mirall de l’ànima: “La terra que ens va veure néixer és l’única pàtria que tenim, i el patrimoni que lleguem als nostres fills serà la mesura exacta del nostre amor per ella.”
“Un dels ingredients clau de l’espècie cajun és el pebre de caiena, que va ser portat a la regió pels esclaus africans. El pebre de caiena, juntament amb altres pebrots com el pebre negre i el pebre blanc, s’utilitzaven per afegir picantor i profunditat de sabor als plats. L’all, un altre ingredient clau de l’espècie cajun, també s’utilitzava en abundància a la cuina cajun, ja que es creia que allunyava els mosquits i altres plagues a la regió pantanosa. El pebre vermell dolç, que es fa amb pebrots dolços mòlts, també s’utilitzava habitualment en les barreges d’espècies cajun per afegir un sabor fumat i un color vermell brillant als plats”.
Gambes Cajun Made in Bellaterra Gourmet
La història de les espècies cajuns
“La història de l’espècie cajun és una història de supervivència, adaptació i fusió cultural ambientada en el context de l’Amèrica del Nord del segle XVIII”.
L’espècia cajun, també coneguda com a condiment cajun, és una barreja d’espècies originària de la regió de Louisiana Bayou, als Estats Units. La barreja d’espècies, que normalment inclou pebrots, all, caiena i pebre vermell dolç, s’utilitzava per afegir sabor i picant a una varietat de plats.
La història de l’espècie cajun es remunta al segle XVIII. Durant “Le Grand Derangement” el 1755, els acadians de parla francesa van ser obligats a fugir de les seves llars a Acàdia (actualment Nova Escòcia i els voltants) pels britànics perquè no volien jurar lleialtat incondicional a la reina. Jurar el jurament significava que haurien de portar armes contra França i l’Església Catòlica, per la qual cosa s’hi van negar. Durant molt de temps havien intentat mantenir-se neutrals. Més d’11.000 acadians van ser exiliats i molts d’ells es van establir al territori dels bayou de la Louisiana, aleshores controlada pels espanyols, on la paraula “acadien” (acadià) finalment va canviar a “cajun”. Amb el temps, van desenvolupar una barreja única d’espècies influenciades per la cultura indígena local i els ingredients disponibles, així com per influències espanyoles i africanes. S’utilitzava per afegir sabor a una dieta molt rústica i a un estil de cuina que només utilitzava una olla.
Un dels ingredients clau de l’espècie cajun és el pebre de caiena, que va ser portat a la regió pels esclaus africans. El pebre de caiena, juntament amb altres pebrots com el pebre negre i el pebre blanc, s’utilitzaven per afegir picantor i profunditat de sabor als plats. L’all, un altre ingredient clau de l’espècie cajun, també s’utilitzava en abundància a la cuina cajun, ja que es creia que allunyava els mosquits i altres plagues a la regió pantanosa. El pebre vermell dolç, que es fa amb pebrots dolços mòlts, també s’utilitzava habitualment en les barreges d’espècies cajun per afegir un sabor fumat i un color vermell brillant als plats.
Amb el temps, les mescles d’espècies cajun han evolucionat per incloure una varietat d’altres ingredients com ara ceba, orenga, farigola i comí. Aquestes addicions han ajudat a crear un perfil de sabor més complex i matisat. Avui dia, les mescles d’espècies cajun es poden trobar en una àmplia gamma de varietats, des de suaus fins a extremadament picants, depenent de les preferències del cuiner.
L’espècie Cajun s’ha convertit en un ingredient bàsic en moltes llars i s’utilitza per afegir sabor a una àmplia gamma de plats, des de bullits de marisc fins a guisats i fins i tot a verdures rostides.
Gambes Cajun Made in Bellaterra Gourmet
INGREDIENTS
500 gr de gambes pelades i desvenades
2 cullerades de mantega fosa
1 cullerada de condiment especial cajún
1 culleradeta d’all en pols
1 culleradeta de paprika
1/2 culleradeta de pebre negre
1/4 culleradeta de sal
Suc de mitja llimona
Tomàquets cirera en branca rostits per decorar
PREPARACIÓ
En un bol, barreja la mantega fosa, el condiment cajú, l’all en pols, la paprika, el pebre negre, la sal i el suc de llimona.
Afegeix les gambes a la barreja de condiments i remena-les fins que estiguin ben cobertes.
Escalfa una paella gran a foc mitjà-alt i afegeix les gambes amb la barreja de condiments.
Cuinar les gambes durant 3-4 minuts per cada costat, fins que estiguin rosades i cuites.
Retirar les gambes de la paella i col·loca-les en un plat. Bon profit!
“Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres (Ficus carica) a tot el món, destacant grups com les uníferes, bíferes i el tipus Esmirna. Al voltant de 300 aquestes varietats s’aprofiten per al consum humà“.
📷 M’agrada Catalunya
«De figues a breves» és una frase popular que significa que alguna cosa passa molt de tant en tant. Es fa servir per parlar d’un llarg temps o d’un succés molt poc freqüent.
La figuera pertany al gènere dels ficus. Perd les fulles a la tardor i rebrota a la primavera. Es coneix com a Ficus carica perquè es creu que és originària de Caria a Turquia. És una espècie mediterrània, com el pa de blat, l’oli, el raïm o les nous.
Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres a tot el món, de les quals unes 300 es conreen per a consum humà. Podem destacar tres grans varietats: verdes, blavoses i negres. Els verds són els més apreciats per ser els més sucosos, aromàtics i dolços. Tot i això, quant a les seves propietats tots comparteixen pràcticament les mateixes característiques.
Tot i que considerem que la figa és una fruita, per ser més precisos és una infrutescència, igual que la pinya o les maduixes.
Propietats i beneficis
Posseeixen gran quantitat d’aigua i són rics en hidrats de carboni, però encara que moltes persones pensen que té una aportació calòrica elevada, realment és una mica més elevada que una poma, sent la de la figa 65,7 i la de la poma 52 calories).
Destaca la seva riquesa en fibra, que millora el trànsit intestina, en àcids orgànics i minerals com el potassi, magnesi, calci, fòsfor, ferro i manganès.
La seva gran quantitat d’aigua i contingut en fibra són un bon aliat contra el restrenyiment, fins i tot ens poden ajudar a prevenir certes malalties com el càncer de còlon.
Pel que fa a altres nutrients, destaca per la vitamina K i en les figues fresques vitamines del grup B com B1, B5 i B6.
Per últim, destacar la seva activitat antioxidant, encara que comparat amb altres fruites no és de les més rellevants. Les substàncies antioxidants (provitamina A) neutralitzen l’acció perjudicial dels radicals lliures i contribueixen a reduir el risc de malalties cardiovasculars, degeneratives i de càncer.
📷 BELLATERRAGOURMET
Classificació principal de les figueres
Uníferes: produeixen una sola collita de figues a l’any.
Bíferes: produeixen dues collites per temporada (breves a l’estiu d’hora i figues després).
Esmirna: requereixen pol·linització externa obligatòria perquè el fruit qualli.
Cabres o Cabrahigos: figueres silvestres amb flors masculines que pol·linitzen a altres.
Varietats comunes a Catalunya
Coll de Dama (Blanc i Negre): molt apreciat per la seva dolçor i pell fina. Carbasseta: varietat clau per a l’assecatge. Colar d’Elx: excel·lent producció tant en breves com en figues.
“Cada dia al jardí me’n vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.” Els fruits saborosos. (Josep Carner, 1928)
No baixem de la figuera si us diem que és temps de figues, per això us proposem que en conegueu les seves propietats nutricionals, les vendes i sobretot els noms de les diferentes varietats.
Cada terra fa sa figa. És la frase feta inventada (inspirada en cada terra fa sa guerra), que va com anell al dit per explicar les mil i una varietats de figues dels Països Catalans. N’hi ha tres de molt destacades. La primera és la figaflor, la primerenca de la figuera. Alguns també l’anomenen bacora. No totes les varietats de figueres fan figaflor i, quan en fan, acostuma a ser cap al mes de juliol. La segona és la blanca, que té la pell verda, forma de baldufa i s’acostuma a menjar sencera. I la tercera, la més preuada, la que ens recorda que som al mes de setembre, la coll de dama, la primera dama. És grossa i carnosa. Rep aquest nom per la forma del coll, pel qual penja de la figuera. És la que més destaca de la població d’Alguaire. I tant pot tenir la pell negra com blanca. Potser perquè tenim tanta varietat de figues, tenim una paremiologia tan rica, i és que hi ha tantes frases fetes amb figues com estats d’ànim personals. Ara mateix, no pesem figues perquè no estem per figues sinó per panses, nous i figues, que són bones amigues. Bon profit!
Les figues són un aliment molt nutritiu, que aporta calci de molt bona disponibilitat i també fibra, que és molt interessant per a la salut intestinal. El calci que aporten les figues a l’organisme encara és més important quan són seques, és a dir, quan perden l’aigua i es converteixen en fruita seca.
Es tracta d’una fruita delicada que cal consumir aviat. No es conserva més de tres dies a la nevera, però s’aconsella treure-les una estona abans per gaudir plenament del seu sabor. Poseu-les en amanides, mengeu-les amb pernil o passeu-les a la planxa, volta i volta, uns segons.
Un cop seques, les figues poden allargar la seva conservació fins a un any (a la nevera). Cal tenir en compte, però, que al perdre l’aigua augmenta la concentració de sucres i de fibra vegetal, cosa que les converteix en un aliment més calòric que les figues fresques.
Algunes dites
La figa per ser bona ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada pels pardals
Gabriel Rufián: “Manaria a Mazón a un resort que hi ha a Soto del Real”
Gabriel Rufian 📷 PÚBLICO
El portaveu d’ERC al Congrés respon a un qüestionari estiuenc on manen el gaspatxo i les capbussades al riu, encara que no pot evitar alguna picada d’ullet política.
Henrique Mariño* ✍️ Gabriel Rufián es pren un descans després d’uns mesos en què ha fet un pas endavant per postular-se com a candidat unitari a l’esquerra del PSOE, partit contra el qual ha carregat pels seus escàndols de corrupció. Abans de les vacances parlamentàries, el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés respon a un qüestionari estiuenc on manen el gaspatxo i les capbussades al riu, encara que no pot evitar fer una picada d’ullet a la política per referir-se a Carlos Mazón.
Quin és el primer record de l’estiu?
Passar uns dies amb la meva àvia a casa d’una tia de la meva mare a Barberà del Vallès. Tenia aneguets i me’n vaig acabar portant un a Santa Coloma. Em seguia a tot arreu i dormia a la meva sabatilla. Quan va créixer se’l van endur de tornada a Barberà. Va acabar en un arròs.
Mar, riu, piscina o dutxa?
Doncs sóc força de secà, però riu. De fet, tinc la sort de viure a prop seu i no hi ha color.
Quina pel·lícula o sèrie recomanaria per suportar la canícula?
El gran blau.
Quin llibre no ha aconseguit llegir-se durant les vacances?
Moby Dick.
No hi ha estiu sense una cançó o un disc de…
Recordo especialment l’estiu del 2000 amb els meus cosins a Jaén. La cançó, sens dubte, va ser Suaument. Dur.
Recordo especialment l’estiu del 2000 amb els meus cosins a Jaén. La cançó, sens dubte, va ser Suaument. Dur.
Així han estat les reaccions de l’esquerra a l’hantavirus: “Espanya és referent internacional” Així han estat les reaccions de l’esquerra a l’hantavirus: “Espanya és referent internacional”
Què hauria de portar un país decent a la maleta?
Molta roba per a molts dies. La gent mereix viure més i treballar menys.
A qui no li agradaria trobar-se a les vacances?
En general tendeixo a anar a llocs aïllats. Odio les aglomeracions.
Quin plat eel reconcilia amb la humanitat quan prem la calor?
Gaspatxo.
A qui enviaria per sempre de vacances?
Manaria Mazón a un resort que hi ha a Soto del Real.
Què li sembla més urgent: abaixar la temperatura del termòmetre, de la política o de les xarxes socials?
Sens dubte, el canvi climàtic canviarà el món. Per malament. Començarem a veure veritables fluxos migratoris del sud al nord. Dins de la península i de gent que els ho pugui permetre.
Un turment destiu?
Les videotrucades sense cascos al transport públic. Estan com de moda i realment no ho entenc.
Quin país us agradaria trobar-vos en tornar de vacances?
Un en què no estigui de moda ser un cabronàs.
Com titularia aquesta entrevista?
Que pesat és Rufián.
Henrique Mariño* Redactor de Cultures i Memòria a ‘Público’. Abans va passar per ‘El Correo Gallego’, Cadena COPE, Agència EFE, ‘La Veu de Galícia’, ‘El Mundo’, ‘Spain Gourmetour’ i ‘ADN.es’. També ha col·laborat, entre altres publicacions, amb les revistes ‘MAN’, ‘Números Rojos’, ‘DT’, ‘Táboa Redonda’ i ‘Luzes’.
Ángel Viñas: “Les capes de bous als pobles són un turment d’estiu”L’historiador madrileny, coordinador del llibre Al servei de la democràcia, respon a un qüestionari estival en què explica per què va ser determinant l’estiu del 1959.
L’historiador Ángel Viñas 📷 PÚBLICO
Henrique Mariño✍️ “Conté tones de dinamita”, comenta Àngel Viñas sobre Al servei de la democràcia (Crítica), un llibre coordinat per l’historiador madrileny que reconeix la tasca dels diplomàtics que es van mantenir fidels a la Segona República després del cop del 18 de juliol de 1936 i denúncia. “És un atac als nombrosos mites que encara pul·lulen i una recuperació de la millor història”, afegeix l’autor de Qui va voler la Guerra Civil? Història d’una conspiració abans de respondre a un qüestionari estiuenc des de Brussel·les.
Quin és el primer record de l’estiu?
Devia ser cap al 1946. Jo només tenia cinc anys. Com el gran dels germans, els meus pares van experimentar amb mi enviant-me al salt de Víllora, a la regió muntanyenca de Conca, amb un oncle llunyà que era capellà. Em vaig inflar a pernil i embotits, que a Madrid eren una cosa rara.
Mar, riu, piscina o dutxa?
Riu.
Relacionat amb aquest tema: Gabriel Rufián: “Manaria a Mazón a un resort que hi ha a Soto del Real”
Quina pel·lícula o sèrie recomanaria per suportar la canícula?
Una de romans.
Quin llibre no ha aconseguit llegir-se durant les vacances?
El Ulisses de James Joyce.
No hi ha estiu sense una cançó o un disc de…
No en recordo cap que m’impactés.
Quin estiu ha passat a la història?
El del 1959, l’estiu en què es va decretar l’obertura econòmica. Va canviar a Espanya. No va ser fàcil. Després l’he estudiada. El ministre d’Hisenda, militar, va dir després que s’havia hagut de treure a Franco amb un llençols.
A qui no li agradaria trobar-se a les vacances?
A algun polític d’alt nivell del PP o de Vox en actiu.
Quin plat el reconcilia amb la humanitat quan prem la calor?
El salmorejo.
A qui enviaria per sempre de vacances?
Als senyors Aznar i Feijóo.
Què li sembla més urgent: abaixar la temperatura del termòmetre, de la política o de les xarxes socials?
Estan interconnectades, així que jo suposo que és més urgent abaixar la temperatura de la política.
“Mandaria per sempre de vacances als senyors Aznar i Feijóo”
Un turment destiu?
Les capes de bous als pobles.
Quin país li agradaria trobar-se a la seva propera visita a Espanya?
Un país menys histèric, ben conscient que no serà probablement així.
“Al celler Dubois Fils d’Épesses situat al cantó de Vaud (Suïssa),.podeu passar la nit en un entorn vora el llac Leman, tastant uns vins familiars de gran qualitat“.
Detall interior del Celler Dubois Fils d’Epesses 📷 BELLATERRA GOURMET
Päivi Tolonen ✍️ El paisatge de les vinyes de Lavaux és magnífic. El brillant llac Leman té com a teló de fons els Alps nevats. Els vessants escarpats de la regió vinícola, que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, han acollit el vi durant més de mil anys.
La regió produeix principalment vins blancs.
El Chasselas és la varietat de raïm més conreada al cantó de Vaud. Un dels cellers de la regió és Dubois Fils, situat al centre del poble d’Epesses, on podeu aturar-vos a fer una degustació o passar-hi la nit. A la planta superior de la casa hi ha dues habitacions dobles lluminoses amb unes vistes precioses del llac.
L’esmorzar el prepara la jove parella propietària, Marylèn Dubois. La taula inclou formatges locals Gruyère i Tomme, així com embotits de vedella. L’amfitrió Salomon Dubois ha portat dos tipus de pa fresc i un croissant esponjós de la fleca. Val la pena gaudir d’un esmorzar saborós.
L’avi de Salomon Dubois va fundar el celler Dubois Fils el 1956.
Avui dia, la finca produeix una vintena de vins diferents. Pierre Vieille St-Saphorin és lleuger i floral. La Demoiselle d’Epesses és un dels vins més antics i famosos de la finca. El seu sabor fort i madur prové del sòl argilós. De les 5,5 hectàrees del celler, mitja hectàrea està dedicada al Dézaley, el “Rolls Royce” dels vins de Lavaux. El seu sabor fumat es veu realçat per aromes de nou moscada i mel.
Seieu en una butaca còmoda del celler, serviu-vos una copa del Dézaley Marsens Grand Cru i gaudiu del seu sabor ric i amb cos.
📷 BELLATERRA GOURMET
Els vins suïssos poques vegades s’exporten a l’estranger, per la qual cosa val la pena explorar-los in situ.
Tutta Dubois 📷 BELLATERRA GOURMET
Cave du Vieux Pressoir Roure de la Corniche, 34 1098 Epesses (SUISSE)
“Els resultats d’aquest estudi susciten certa preocupació sobre com la calor i la deshidratació poden provocar accidents en persones que operen maquinària pesada, condueixen en plena calor, practiquen esports o fan entrenament militar”.
Tractament d’un cop de calor amb mànega de dutxa
La sobrehidratació que condueix a la intoxicació per aigua (hiponatrèmia) és una situació perillosa
Un estudi publicat a Physiological Reports el 22 d’agost de 2018 per investigadors de l’Institut Tecnològic de Geòrgia demostra que la deshidratació sense beure aigua en realitat provoca canvis en la forma del cervell i alguns disfuncions, ja que les persones no poden completar les tasques correctament i cometen més errors. Les ressonàncies magnètiques van mostrar que quan una persona estava deshidratada, els ventricles del seu cervell s’inflaven i, quan bevia aigua, els ventricles es contraien. Els investigadors van descobrir que l’estrès tèrmic per si sol pot causar aquests problemes, però quan s’acompanya de deshidratació la situació empitjora.
Tasques repetitives monòtones Els 13 participants de l’estudi també van haver de fer tasques repetitives monòtones similars a les que es podrien fer en situacions industrials o militars. Durant 20 minuts van haver de prémer un botó cada vegada que apareixia una llum groga a la pantalla de l’ordinador. Els investigadors van descobrir que aquestes tasques monòtones poden provocar pèrdues d’atenció, cosa que podria provocar accidents. Sota la influència de la calor i la deshidratació, aquestes van ser pitjors.
Els investigadors també van descobrir que beure massa aigua pot provocar una baixada perillosa de sodi a la sang (hiponatrèmia). És per això que quan les persones estan deshidratades, els metges els demanen que beguin aigua a glops lentament en lloc de empassar-se-la. Sembla que la química del cervell que depèn de l’equilibri electrolític del cos no pot suportar ni la deshidratació extrema per massa poca aigua ni la intoxicació hídrica per massa aigua. Les anàlisis de sang que s’utilitzen per veure si algú està deshidratat són les que mesuren els electròlits a la sang, el sodi i el potassi. Una baixada o un augment greu d’aquests dos electròlits pot alterar la química del cervell, però també pot provocar situacions perilloses, fins i tot mortals. La deshidratació pot provocar accidents en persones que operen maquinària pesada o participen en l’exèrcit Els resultats d’aquest estudi susciten certa preocupació sobre com la calor i la deshidratació poden provocar accidents en persones que operen maquinària pesada, condueixen en plena calor, practiquen esports o fan entrenament militar.
Altres estudis mostren que l’estrès tèrmic és especialment perillós per a la gent gran.
L’envelliment comporta una major sensibilitat a la calor i un risc de patir hipertèrmia i tot tipus d’emergències mèdiques relacionades amb la calor.
Riscos d’hipertèrmia en persones grans
La gent gran tendeix a prendre molts tipus diferents de medicaments i, per aquest motiu, té encara més risc de patir la calor, ja que alguns medicaments, especialment els diürètics, els medicaments per baixar la pressió arterial, els sedants, els tranquil·litzants i altres, poden provocar deshidratació.
Canvis a la pell relacionats amb l’edat, com ara mala circulació sanguínia i producció ineficient de suor
Malalties cròniques del cor, dels pulmons i dels ronyons
Tenir un sobrepès o un pes inferior a l’esperat
La gent gran sovint orina molt, i la quantitat d’aigua que surt del cos a causa de la transpiració i la micció excessiva de vegades serà més gran que la quantitat d’aigua que es beu.
Deshidratació
Els signes de deshidratació poden ser marejos, brunzit a les orelles, problemes de visió i confusió mental. Si la deshidratació no es tracta, pot provocar un cop de calor.
El consum d’alcohol pot provocar una deshidratació molt sobtada quan s’està exposat al sol i a la calor.
Tot i que el metge t’hagi prescrit una dieta baixa en sal per tractar la pressió arterial alta, les temperatures altes poden augmentar la necessitat de sal. És possible que hagis de menjar aliments salats com ara patates fregides per evitar la deshidratació. Fins i tot pots necessitar pastilles de sal si has de passar molt de temps a l’aire lliure, però has de preguntar al teu metge si necessites prendre més sal.
Malalties relacionades amb la calor
Estrès tèrmic
Esgotament per calor
Rampes de calor
Síncope de calor
Cop de calor
L’insolació és una emergència mèdica potencialment mortal que pot aparèixer molt sobtadament sense previ avís. Qualsevol persona que es desmaiï per la calor pot estar patint un insolació. Truqueu al 911 per demanar ajuda i preneu mesures immediates per baixar la seva temperatura corporal, que normalment és d’uns 104 graus. Renteu-la amb aigua freda. Si la persona està conscient, se li ha de donar aigua per beure a glops, però molt lentament. També és bo oferir-li suc de fruita amb alt contingut de potassi, com ara suc de taronja pur. També ha de menjar o beure alguna cosa salada.
Pols i begudes de rehidratació
Les farmàcies venen pols i begudes de rehidratació sense recepta i tothom que passi temps a l’aire lliure a la calor hauria de portar-los amb si.
Conclusió
Tothom, jove o gran, es pot deshidratar molt ràpidament quan fa calor. Beure aigua no sempre és eficaç per prevenir la deshidratació. Tothom hauria d’aprendre a tractar un cop de calor.
“Amb aquest tipusartificials, el risc emocional és més gran que amb altres IA perquè aquests sistemes imiten la intimitat: “somni amb tu”, “som ànimes bessones” són respostes que poden trobar. Evitar l’aferrament que difumina la línia entre fantasia i realitat, especialment en menors, és un dels riscos evitar”.
María Lázaro* ✍️ Ja hi ha estudis que demostren que cada vegada més nens i adolescents usen la intel·ligència artificial generativa no només per fer deures, sinó per demanar-li consell, explicar-li els seus problemes o parlar amb ella com si fos un amic.
Les dades no són alarmants, però sí que mereixen una reflexió. A Espanya, el 14% dels nens de 10 a 13 anys consulta amb la IA assumptes personals, i un percentatge similar la fa servir per prendre decisions sobre “temes importants”. Entre els adolescents de 14 a 17 anys, la tendència puja: un 23% demana consell i un 16,5% pren decisions amb la seva ajuda, segons l’estudi de Mayansi sobre l’ús de la IA generativa entre joves espanyols. Les noies, a més, són més propenses que els nois a compartir qüestions personals amb aquests sistemes.
Què són les IA de companyia?
Les IA de companyia són programes d’intel·ligència artificial dissenyats per mantenir converses contínues i personalitzades, oferint suport emocional, amistat o fins i tot relacions romàntiques simulades. Recorden el que els expliquem, ens segueixen el joc, ens donen la raó i ens animen a continuar parlant sense parar.
Plataformes com CharacterAI (més de 20 milions d’usuaris), Replika, Nomi, Kindroid o Paradot ofereixen avatars amb aparença i veu gairebé humanes. Fins i tot Grok, la IA d’Elon Musk, té els seus companys virtuals. “ Amb aquest tipus d’intel·ligències artificials, el risc emocional és més gran que amb altres IA”
7 claus per protegir els teus fills
Respecteu l’edat mínima. La majoria fixa el límit en 18 anys, encara que algunes ho estableixen en 16 i altres en 13.
Explica’ls que la màquina no té criteri. Està dissenyada per donar-los sempre la raó, fins i tot davant de propostes perilloses. Per humana que sembli, mai no serà un amic real ni algú de confiança.
Compte amb les decisions importants. La IA funciona amb algoritmes, no hauria de guiar les eleccions personals.
Protegeix la seva privadesa. Que no comparteixin dades íntimes, i reviseu junts les opcions de cada plataforma per limitar la memòria i l’ús de les vostres dades.
Parla amb ells. Pregunta’ls què els preocupa i mantingues oberts els canals de comunicació.
Enforteix la seva autoestima i la seva salut emocional com a millor antídot davant de la dependència.
Fomenta el pensament crític. Anima’ls a qüestionar les respostes de la IA, detectar biaixos i entendre com funciona realment.
Quan els teus fills se sinceren amb una IA
Segons un estudi de Common Sense Media entre adolescents nord-americans, el 31% considera les converses amb aquests personatges tan satisfactòries –o més– que les que té amb amics reals. Un terç prefereix parlar de temes seriosos amb una IA abans que amb una persona, i gairebé dos de cada cinc joves apliquen a la seva vida real les “habilitats” practicades amb aquests chatbots: incloent conductes d’assetjament, manipulació o comportaments antisocials.
Amb aquest tipus d’intel·ligències artificials, el risc emocional és més gran que amb altres IA perquè aquests sistemes imiten la intimitat: “somni amb tu”, “som ànimes bessones” són respostes que poden trobar. Evitar l’aferrament que difumina la línia entre fantasia i realitat, especialment en menors, és un dels riscos evitar.
Font: Movistar
*María Lázaro és divulgadora d’educació digital, CEO i cofundadora de Mayansi i autora del llibre “Generació IA. Guia per a un ús responsable, creatiu i segur de la intel·ligència artificial”.
Josep Bullich va començar molt jove, als 15 anys, i amb 19 ja era al refinat restaurant Reno, a les ordres d’Antoni Julià. També va ser precoç a l’hora de fer-se càrrec de l’Hotel Gal·la Placídia amb només 25 anys. Conegut per relacionar conceptes de la filosofia amb els seus plats, va aplicar principis de la psicoestètica al que servia. La idea era que l’entorn (vaixella, servei, imatge del plat) tenien correlació amb l’estat psicològic i predisposava a l’hora de fer un àpat en un estat de benestar mental. Aquest nivell de refinament es va poder veure arreu on va ser, especialment en l’última etapa, al restaurant La Dama, ubicat a la casa modernista Casa Sayrach de l’avinguda Diagonal, on es va jubilar el desembre del 2014.
LLUIS TORRES🧑🍳El 1987 s’incorporà com a xef-director al restaurant La Dama i degut als Jocs Olímpics s’hi varen celebrar els àpats oficials on hi assistiren les cases reials i els primers ministres de tot el món A partir d’aquell moment aquest restaurant va ser considerat com símbol del refinament culinari a Barcelona. Bullich es retirà per jubilació el 23 de desembre del 2014, dia que feia 28 anys que s’obrí el restaurant.
Des de 1987 fins el 2014 va haver-hi prou perquè un restaurant culte i sensible, ubicat en la Casa Sayrach, un bell edifici modernista, aconseguì obrir-se un forat al panorama cultural barceloní. La Dama, situat a l’entresòl de tal edifici i cuidats ambientat, es va convertir en un bon exponent de la cuina moderna, sensible i de mercat a la Ciutat Comtal, i va saber atraure un públic sensible que se sentís satisfet amb la qualitat dels plats que es presentaven i l’atenció i la cura en el servei professional de sala.
La principal responsabilitat de La Dama va recaure en el mestre de cuina Josep Bullich, que anteriorment havia passat per les exigents cuines del Reno, Via Vèneto i Agut d’Avignon. Al capdavant dels fogons i al costat de la resta de l’equip (del qual també forma part, com a director de sala, Teo García), ell va saber de dotar l’establiment d’un segell especial que s’estenia a la presentació dels plats, l’elecció de la vaixella i la coberteria, tot això dins d’una decoració de luxe.
D’altra banda, la de La Dama fou una cuina carregada d’evocacions i treballada, on es podia cercar referències tant de la cuina francesa com de la catalana de tota la vida, totes dues posades al dia. Tenia un assortit celler que semblava més d’un restaurant clàssic que no pas d’un establiment inaugurat el gener de l’any 1987.
La consolidació de La Dama va captivar totes les mirades, sempre a la recerca del bon gust estètic i culinari.
El xef Josep Bullich i Gaspar (Oliana, 1 desembre 1948–Barcelona, 29 abril 2026)va ser un home bo, culte i intel·ligent, de profundes conviccions personals i morals que va deixar empremta en qualsevol que el va sovintejar, encara que fos ocasionalment. Deixa un llegat considerable, tant del seu pensament, de la seva humanitat com del seu ofici, que segurament mai serà prou reconegut en la seva transcendència més enllà de la seva esposa Nati, els seus familiars i amics.
BELLATERRA.CAT 