BELLATERRA.CAT

MUNDO JOVEN (1970)✍️De “Jornaler” a Escriptor

1 Setembre 2026 per FLPT

Bellaterra, 1 de setembre de 2026

FRANCISCO CANDEL: «CREC EN LA JOVENTUT RABIOSA I CONTESTATÀRIA»

Paco Candel, Barcelona, 1970
📷 Antoni Catany

LUIS BONET MOJICA ✍️ Un, si és cert, sent cert escrupulet a treure en els papers els seus amics més o menys dilectes, i procura evitar-ho, com si es tractés, a petita escala, d’un acte de protesta contra tanta capelleta o soparet com corre per aquí, fervorosos practicants del jo et cito si tu em cites». Però aquesta actitud no és sempre justa ni positiva, perquè abans que res un té l’inalienable deure d’informar, de buscar temes que interessin els lectors de la revista.

D’aquí, doncs, que fins ara no hagi portat a aquestes pàgines Francisco Candel, un dels pocs escriptors indígenes que pot presumir i no ho fa d’això que els nord-americans anomenen ser best-seller». «El», Candel, viu encara al moll urbanístic clarament reflectit als seus llibres; entre gent «de baix», que ara, amb el progrés econòmic més o menys palpable, comença a aixecar capçal. Candel continua fidel al seu medi social, als seus personatges, els quals, en ocasió de publicar-se «On la ciutat canvia el seu nom”, el 1957, es van rebel·lar contra l’autor en veure’s tan nítidament reflectits a les pàgines de la seva novel·la. Potser per això em diu Francisco Candel que, malgrat la modesta fama d’escriptor, continua veient les relacions escriptor-editor com les de l’obrer-patró.

«Em defenso el jornal com els ho defensen els meus veïns, millor que uns i pitjor que altres. Vaig tirant, ni més ni menys que la gent que es dedica als altres oficis».

El nostre personatge porta, des de fa molt poc, una barba entrecana que li atorga una certa semblança entre el seu admirat Ernest Hemingway i Ramon J. Sender. L’obra de Candel és copiosa: va editar el seu primer llibre, titulat «Hi ha una joventut que espera» el 1956. A aquesta ingènua però reveladora novel·la han succeït els títols següents (espero no oblidar-me de cap): On la ciutat canvia el seu nom», «Fes un pols, Hemingway! “Han matat un home, han trencat un paisatge”, «Temperamentals», «Poble», «Els importants: elit», «Sala d’espera» (teatre), «Els altres catalans» (l’assaig que li ha proporcionat més popularitat), «Ai Déu, la que es va armar!», «La carn a la graella», “La feina”,- “Parlem-ne”, “Viatge al racó d’Ademús”. Mancant «Ser obrer no és cap. ganga» i «Una cosa més sobre els altres catalans -pendents, encara, de la seva sortida a la llum pública, el cicle es tanca, paradoxalment, amb la primera novel·la que Candel és crigués en els seus anys mossos: «Brisa del turó», de recent aparició.

AUTOBIOGRAFIA APRESSURADA

-Sempre he viscut als mateixos llocs: als barris suburbials. Vaig tenir una infància llarga i emocionant. L’achaco que vaig viure molt soltament i la nostra guerra civil. Els nens que han viscut una guerra tenen una infància dilatada, pletòrica de records. La meva família va ser una gent senzilla. El meu pare era jornaler. La meva mare feia feines. La meva mare va morir quan jo tenia divuit anys, rebentada de tant treballar. El meu pare ha mort no fa gaire. Vaig tenir una germana que va morir, víctima de la tuberculosi, quan només comptava disset o divuit anys. Contar totes aquestes coses és complicat. A més, em produeix ràbia. Vaig començar a escriure una mica tardanament. Tenia ja vint-i-sis anys. Anava una mica acorralat per les circumstàncies. També havia estat malalt de tuberculosi, com la majoria de persones de la meva generació, i això m’impedia tornar al meu antic ofici de mecànic oa qualsevol altre treball pesat.

Quan vaig veure el meu primer llibre publicat va ser quan em vaig dir: «Ara ja ets escriptor». De tota manera, el moment de sentir-me cavaller de la ploma, amb el recolzament, va ser quan en ser processat a causa de la rebel·lió dels personatges de la meva novel·la «On la ciutat canvia el seu nom», el jutge em va preguntar la professió i jo vaig contestar: «Escriptor». En aquell moment, i en una pel·lícula, hauria sonat una música simfònica “in crescendo” i un cor de veus angelicals, envaint-ho tot, ho haguessin cantat: «Al·leluia, al·leluia». Encara, aleshores, al meu carnet d’identitat constava: «Professió: Oficinista», i en altres papers: «Jornaler».

PROFESSIÓ INGRATA

-I en la teu parer o experiència personal, ¿continua sent certa aquella famosa frase de Larra: «Escriure a Espanya és plorar»?
-Continua sent certa i ho continuarà sent indefinidament. Escriure és la professió més arriscada i perillosa que hi ha en els moments actuals. Al mateix temps és la professió menys aplaudida i recompensada.

-Pel Candel dels anys cinquanta i escaig, què va significar començar a escriure: una promoció social, una manera de guanyar-se la vida o una vocació testimonial?

-Crec que totes tres coses, encara que per ordre invers a com tu les dius. Primer va significar una vocació testimonial, després va ser una manera de guanyar-me la vida i després, o alhora, una promoció social. Si et refereixes a una promoció social col·lectiva i no meva individual, potser que col·loquem aquesta significació primerament. Jo tenia la pretensió, doncs, d’aconseguir l’autopromoció i la reivindicació d’aquestes últimes classes socials que em rodejaven.

EL TEMA DE L’EMIGRACIÓ

-Tu coneixes perfectament l’univers dels joves emigrats que arriben a Catalunya. a la recerca duna manera de vida que suposen millor. Però des que vas escriure “Els altres catalans“, en mil nou-cents seixanta-quatre, no han canviat prou les coses?

-Les coses sempre canvien, encara que no amb la celeritat que voldríem ni absolutament millorant. En l’essencial crec que no han canviat gaire. La immigració a Catalunya ha remès una mica, i sembla que els catalans han comprès millor els problemes dels qui s’han vist obligats a deixar els seus pobles a la recerca d’una terra de promissió.

-¿Arriba a produir-se la total integració del nouvingut dins de la societat catalana?

-En molts casos sí, i en el cas dels joves, encara més. El petit avenç que ha assolit Catalunya pel que fa a l’idioma català, tant parlat com és crit, hi ha ajudat. D’altra banda, els joves catalans, que al cap i a la fi són els oponents dels joves Immigrants, no veuen els problemes de Catalunya amb el desesperament i les manies dels seus majors, i això afavoreix o pogués afavorir aquesta pretesa Integració.

Quines són les dificultats més importants amb què ensopega?

-Les dificultats més importants amb què ensopega el jove immigrant per integrar-se al país on ha vingut a parar és que, habitualment, rau en zones suburbials on els grans nuclis de població no són catalans. Si roman molt incrustat en aquests nuclis, no s’assabenta que té Catalunya al seu voltant. I quan se n’assabenta, aquesta radicació, generalment infrahumana, el fa sentir marginat del que tots entenem per societat catalana.

LITERATURA I DISC

-De vegades, i de manera circumstancial, t’has vist involucrat en certa manera dins de l’ambient musical. Vas donar suport als seus començaments a Nino Sánchez, i aquest, ara, pensa gravar un disc amb poemes teus inèdits. Com va aquest projecte?

-Jo vaig estar a la presentació que es va fer de Nino Sánchez a Barcelona, i el meu suport crec que va ser mínim, doncs to que els meus mèrits són pocs, D’això fa uns anys. Li vaig perdre la pista del tot, fins que fa uns mesos ens vam tornar a trobar. Es va establir una mútua corrent de simpatia i hem fet gran amistat. Ell volia cantar alguna cosa meva. Amb cert rubor, li vaig ensenyar uns quaderns de poesies que jo havia escrit. Moltes li van entusiasmar. Va seleccionar un grapat i diu que vol cantar-les. Per mi no hi ha cap inconvenient. Jo conec la música d’un dels poemes i em sembla bona. La veritat és que Nino Sánchez ha demostrat un entusiasme desmesurat per aquests poemes meus, un entusiasme que els meus poemes no mereixen. Jo, només per això, i es faci o no es faci el projecte, li estic summament agraït.

Creus que és justa la vanitat literària que aparentment per purisme rebutja un mitjà de difusió cada cop més important, com és el disc?

-No. La Literatura és el fons de tots els mitjans difusius, i no sabem on és el seu futur. Rebutjar-los és una actitud una mica suïcida. De tota manera, crec que aquest rebuig de què parles, i, d’altra banda, dels literats si existeix, és cada cop menor.

UNA MÚSICA PER ALS JOVES

-Amb la irrupció dels Beatles va començar a parlar-se d’una música jove que assenyalava un canvi de mentalitat en l’actitud de la joventut respecte a la societat. Ara, aquella música ha deixat de ser «pop>> -això diuen, al meyns-, per convertir-se en «progressiva» o «underground». Et sembla positiva aquesta explosió musical, o és, simplement, un producte de consum creat pels adults?

-Em sembla positiva, i no crec que sigui simplement un producte de consum creat pels adults, ja que això és un parany que es pot empassar el que la fabrica. Tot i tota la comercialitat que l’assumpte comporti, pot ser una onada expansiva i explosiva, com tu afirmes, que ajudi, juntament amb una altra multitud de fenòmens, a soscavar els fonaments d’aquesta societat que ens regeix, controla i cargola, i que, encara que caduca, continua sent fortament porosa i està profundament arrelada.

“EL PROGRESSIU NO ÉS NOMÉS “CONSUM”.

-Tu sempre col·labores amb els joves on i quan sigui, dedicant-los el teu temps. Continues comprenent aquesta joventut d’ara o, sense tu voler-ho, te’n vas distanciant a poc a poc?

-Jo comprenc perfectament aquesta actitud rabiosa i contestatària d’un sector inconformista de la joventut que està descontent amb el que ha trobat en aquest món, perquè aquesta societat és una societat que un també el tenalla i l’ofega. Els joves, generalment, si no tenen saviesa i experiència, tenen instint. Aquest instint és el que fa que en el fons sempre tinguin raó, encara que no en tinguin. Desenvolupar aquesta paradoxa ens portaria massa espai.

-¿És cert que el transcórrer dels anys va canviant l’òptica amb què un veu les coses, arribant-se fins i tot a una situació de clar escepticisme?

-És cert, però a més a més és lògic. La gent pateix desenganys, veu que no es realitza allò pel que lluitava i la solució del qual veia a curt termini, i, aleshores, es desanima i adopta la còmoda actitud de no fer res, criticar el present i enyorar el passat, i a això en diuen escepticisme. Jo sempre he estat un escèptic. Mai no crec plenament que allò pel que lluitem es realitzarà. Però, per si de cas, lluito. Aquest punt d’esperança fa que el meu escepticisme no sigui demolidor, ni amarg, ni trist, sinó serè i realista. I ho prefereixo molt més que l’optimisme a ultrança, que la fe cega i absoluta i que la il·lusió il·lusa i ensorrable.

Font : Mundo Joven, L. B. М., núm.102, 12 setembre 1970, Fotos: ANTONI CATANY.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat mundo joven |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Restaurant Melós de Barcelona

31 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 31 d’agost de 2026

“Al cor de Barcelona, Melós et convida a descobrir una cuina que mira cap al Mediterrani i parla del seu territori. Un espai on la tradició es troba amb la creativitat i on cada detall està pensat per gaudir de la taula amb naturalitat i alegria”.

El xef Miquel Pardo expressa una cuina honesta, propera i arrelada al producte. A Melós, el producte parla per si mateix i la tècnica es posa al servei del sabor.
Amb un ambient acollidor i sense artificis, Melós és un lloc on tot flueix amb harmonia i on l’important és compartir el plaer de la bona cuina

Miguel Pardo del restaurant Melòs de Barcelona 📷 Cedida

Si ja coneixes la cuina del xef Miquel Pardo, que fa anys que conquereix paladars a Cruix (també a Barcelona, amb Bib Gourmand), t’has d’acostar a aquest altre restaurant, ja que hi està deixant anar una proposta de perfil més gastronòmic. Es troba en un baix a pocs metres de la Diagonal, baixant unes escales, amb una sala força íntima dominada pels tons blancs.

Interior del Restaurant Melós de Barcelona 📷 Cedida

Aquí, al costat de la seva mà dreta (el xef Juan Bambini), defensa una cuina contemporània regional que busca fer una volta a la culinària catalana i incorpora alguna picada d’ullet a les seves arrels castellonenques (sempre hi ha una exquisida passada de Paella). Tot gira al voltant de tres menús degustació (Petit Melós, Melós i Gran Melós), als quals se n’hi suma un altre per als migdies laborables (Il·lustrat). Què hi trobaràs? Passos com el que anomenen Territori: curiosos aperitius basats en receptes catalanes tradicionals actualitzades des de la seva perspectiva particular. Els plats resulten força originals!

Restaurant Melós
Carrer de Mallorca, 303
(08037 Barcelona)

☎️ 638629681

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra Gourmet |

OPINIÓ ✍️ Panem et circenses: l’amfiteatre mediàtic on la política és condemna i el públic, botxí

28 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 28 d’agost de 2026

“Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu”.

**María José Moreno Sirvent (antropòloga**)📷CEDIDA

María José Moreno Sirvent (antropòloga)✍️“Cremen les xarxes”, dèiem fa anys, com si aquell foc fos un fenomen extern que observàvem amb la distància de l’espectador. Però l’incendi ja no és allà; cremen avui els platós, que han imitat aquella dinàmica del “zasca”, l’insult i l’activisme impúdic. No es tracta d’assenyalar una cadena concreta, perquè seria reduir un problema sistèmic a una anècdota. El que passa és que una tendència ha permeat en moltes televisions: la imitació de les pitjors dinàmiques de les xarxes socials.

Aquesta imitació no és casual; és un mecanisme de supervivència en un ecosistema on l’audiència es mesura en clips virals i la credibilitat se substitueix per la capacitat de generar indignació.

Hem construït així un engranatge que s’alimenta en un bucle tancat: els programes es nodreixen de contingut viral, i les xarxes repliquen les intervencions dels platós. Allà, vídeos curts i descontextualitzats ens indignen i ens envileixen, mentre els polítics editen les seves intervencions i els posen una música èpica, com si en lloc de ser un diputat en un plató fossin en Jon Snow arengant les tropes abans de la Batalla dels Bastards.

I, més que emocionar, fa una mica de vergonya aliena, perquè sabem que no hi ha èpica en una compareixença llegint un paper; hi ha un intent desesperat de disfressar la manca d’idees amb estètica de superproducció. El problema no és la música, sinó el que revela: hem acceptat que la política és un espectacle i que els polítics són personatges, gladiadors que entren a la sorra no per debatre, sinó per ser devorats o aclamats.

Fa més de deu anys, un programa pioner va començar a barrejar entreteniment i informació, intentant moure un espectador avorrit.

Ho va fer amb connexions en directe, música d’Els Venjadors i pactòmetres, eines que avui ens semblen innocents i superades. Van ser els inicis d’una tendència que no ha fet més que degenerar, que ha passat d’imitar el model del cor a emular unes xarxes de les quals molts s’allunyen per tòxiques. El que aleshores era un recurs estètic per fer digerible la política es va convertir en l’estàndard, i l’estàndard, amb el temps, s’ha tornat intoxicant: el crit, l’insult i el “zasca” han passat de ser efectes secundaris a ser l’essència mateixa del producte. Al final, resulta que aquell diagnòstic tenia raó, però amb un matís crucial: no és que l’actualitat s’assembli a un circ, és que hem refet el circ romà. No el de la carpa i els malabars, sinó l’amfiteatre on el públic decideix amb el polze cap avall. Hem passat de la política com a gestió del bé comú a la política com a condemna pública en directe, i la televisió no és el reflex de la societat sinó la seva sorra, un espai dissenyat per esprémer les nostres emocions més baixes: el rancor, la supèrbia i l’ansietat.

Quan ens indignem amb un vídeo de 15 segons, no estem exercint ciutadania; estem alçant el polze al Coliseu, exigint que el condemnat sigui devorat per les feres.

Si observem aquest fenomen amb una mirada antropològica, aquella que estudia els ritus que les societats repeteixen fins a convertir-los en segona naturalesa, el que trobem és inquietant. Tota cultura ha tingut els seus rituals de catarsi col·lectiva, els seus espais on la comunitat es reunia per processar la tensió social. Però aquella litúrgia tenien un component sagrat, un límit, una frontera entre el joc i la realitat. El circ romà, però, no era catarsi: era espectacle de la mort, una exhibició de poder que recordava al poble el seu lloc en l’ordre social. Avui els platós i les xarxes funcionen com aquell amfiteatre: un ritu permanent de linxament simbòlic on la condemna pública substitueix el debat i la humiliació de l’adversari es converteix en fi en l’autèntica finalitat.

Des de l’antropologia, sabem que les societats es defineixen per allò que ritualitzen. Si idealitzem la indignació constant, la desqualificació i el clip descontextualitzat, què estem dient de nosaltres mateixos? Estem dient que preferim l’emoció fàcil al pensament complex, que preferim el bàndol al matís, que preferim l’execució pública a l’acord. I en fer-ho, estem construint una subjectivitat nova: la de l’espectador que no busca entendre, sinó condemnar; que no aspira a la justícia, sinó a la victòria del seu bàndol sobre el cadàver simbòlic de l’altre.

Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu.” Tot aquest simbolisme no pretén sentenciar, perquè això seria caure en la mateixa dinàmica que critiquem. Pretén, més aviat, obrir una finestra que ens interpel·li directament. Si la televisió ha emulat les xarxes, i les xarxes han emulat el pitjor dels nostres instints, la pregunta no és ja qui va començar, sinó quina mena de societat estem cimentant amb cada clip que compartim, amb cada insult que victoregem i amb cada minut d’atenció que entreguem a aquest amfiteatre? Estem repetint la història sense saber-ho?

És aquest el pa i circ del nostre temps, l’entreteniment que ens distreu mentre es desmantella el bé comú? I aquesta pregunta, per ser resposta, no admet titulars ni vídeos de 15 segons. Admet silenci, admet pausa, admet la incomoditat de mirar-nos al mirall i reconèixer que, potser, l’arena no és només a la pantalla. És també dins nostre, en aquella pulsació fosca que ens fa gaudir amb la caiguda de l’altre.

La investigació queda oberta, i la resposta, com les bones preguntes, potser ens portarà més temps del que estem disposats a dedicar.

Potser, si apaguéssim el soroll, si deixéssim de ser multitud per tornar a ser persones, el circ es desmuntaria sol.

Font: Viure als Pirineus

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat María José Moreno Sirvent, Opinió |

FESTA MAJOR BELLATERRA🎭 Programa 1 al 20 de setembre de 2026

27 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 27 d’agost de 2026

“Sorprent i molt una Festa Major de 20 dies! Pocs municipis de Catalunya i de l’Estat es poden permetre tants dies de festes. Gràcia 7 dies i Vilafranca del Penedès 5 dies”

Una important part del veïnat recorda que Ramon Andreu (Gent X Bellaterra), dedicava 65.000€ i ara, Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant), uns 135.000€

No hi ha un sol municipi a Catalunya amb una única festa major oficial de durada rècord indiscutible reconeguda per tothom, ja que molts pobles petits o entitats (com Bellaterra, que arriba a prop de 20 dies) programen actes esgarrats durant setmanes, però entre les grans festes tradicionals, la de Vilafranca del Penedès o Terrassa/Sabadell duren molts dies, i als barris, Gràcia dura una setmana sencera.

Característiques grans Festes Majors

Durada habitual: La majoria de festes majors a Catalunya solen durar entre 3 i 7 dies.
Casos especials: Urbanitzacions o barris descentralitzats de vegades s’estenen gairebé tres setmanes amb activitats prèvies i de cloenda (com a Bellaterra).
Festa emblemàtica: LaFesta Major de Vilafranca del Penedès se celebra del 29 d’agost al 2 de setembre, concentrant una intensitat brutal al voltant de Sant Fèlix.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Festa Major Bellaterra 2026 |

CONGRÉS DE GRUPS NACIONALS EUROPEUS | La Qüestió Catalana

25 Agost 2026 per FLPT

Ginebra, agost de 1926

“La literatura catalana ja és una gran literatura nacional. Poesia, crítica, novel·la, teatre, periodisme, literatura religiosa, estudis històrics: tots aquests gèneres tenen l’impuls propi d’un moviment victoriós. La llengua catalana és l’única llengua utilitzada no només pels escriptors catalans, sinó també per la majoria de societats professionals, artístiques i intel·lectuals”.

DELEGACIÓ CATALANA

Catalunya sempre ha estat un país diferent de la resta de la Península Ibèrica. Al llarg de l’Edat Mitjana, els catalans van formar una confederació independent i van estendre el seu poder i influència per tota la Mediterrània. Aquesta confederació es va governar de manera molt democràtica. El seu Parlament va ser el més important d’Europa. És a aquesta confederació a qui devem el primer codi internacional dels temps moderns, el “Llibre del Consolat de Mar”.

Des de finals del segle XV, els estats catalans van establir estretes relacions amb Espanya, a causa del matrimoni del seu rei amb la reina de Castella, però van continuar conservant totes les seves llibertats. Les polítiques expansionistes de Castella van provocar l’anomenada Guerra de Separació (1640-1656). Cinquanta anys més tard, a la Guerra de Successió Espanyola, els catalans es van posicionar a favor de l’arxiduc Carles contra Felip. Aquesta lluita va acabar amb l’assalt a Barcelona per part de les tropes de Felip V (1714) i la proclamació del dret de conquesta sobre Catalunya per part del rei.

Napoleó va separar el govern d’una part de Catalunya del Regne d’Espanya.

Els territoris catalans sempre han format una unitat geogràfica, els límits de la qual són els que es parla el català. Aquesta unitat geogràfica, al nord-est de la península Ibèrica, comprèn el que es coneix com les quatre províncies catalanes de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona; una petita zona de les províncies aragoneses; gairebé tot l’antic Regne de València; i tota la coneguda com a Catalunya insular, les Illes Balears, amb un total de 56.327 quilòmetres quadrats, amb 4 milions d’habitants.

Iniciada a la primera meitat del segle XIX, la Renaixença catalana va començar, com tants altres renaixements nacionals, amb un moviment intel·lectual, amb la rehabilitació de la llengua antiga del país, que va ser una de les llengües literàries més belles de l’Edat Mitjana.

El retorn a la llengua, l’art, les tradicions, la història i el dret catalans, quan van ser adoptats per pensadors, historiadors i poetes, va despertar inicialment en la gent un sentiment de particularisme que posteriorment es va convertir en la veritable força rectora de la consciència nacional.

Després de la derrota colonial d’Espanya el 1898, van sorgir a Catalunya les primeres grans organitzacions polítiques que defensaven la descentralització. El 1906, el govern espanyol, alarmat per l’auge del nacionalisme català, va promulgar la “Llei dels Jurisdiccions”, la primera de les lleis excepcionals imposades als catalans des del seu Renaixement, per reprimir els atacs que afirmava que eren contra la nació i l’exèrcit.

Per protestar contra aquesta llei, va sorgir un gran moviment nacionalista català, conegut com a Solidaritat Catalana. Quan el país va ser cridat a votar, 41 dels 44 representants catalans es trobaven entre els manifestants.

En un intent d’apaivagar el moviment, el primer ministre Maura va presentar un projecte de Llei de Govern Local, que limitava l’autonomia als assumptes administratius. La caiguda del ministeri Maura va esvair aquestes febles esperances.

El 1914, havent obtingut el decret de les “Mancomunitats” de Madrid, Prat de la Riba, el gran patriota català, va establir i presidir la primera “Mancomunitat”, una mena de govern local per a les quatre províncies catalanes. La “Mancomunitat” va dur a terme una extensa tasca en cultura, benestar social i obres públiques.

El 1918, amb el moviment per l’autonomia guanyant un impuls considerable, es va redactar un estatut d’autonomia similar a l’Home Rule irlandès per acord de tots els partits catalans i es va aprovar per una assemblea.
La resolució extraordinària de la Mancomunitat va ser ratificada pel 98% dels municipis catalans. Aquest estatut va ser rebutjat categòricament pel govern espanyol.

Ni tan sols durant períodes de decadència extrema, la llengua catalana mai va retrocedir geogràficament; el poble li va romandre sempre fidel.

La literatura catalana ja és una gran literatura nacional. Poesia, crítica, novel·la, teatre, periodisme, literatura religiosa, estudis històrics: tots aquests gèneres tenen l’impuls propi d’un moviment victoriós. La llengua catalana és l’única llengua utilitzada no només pels escriptors catalans, sinó també per la majoria de societats professionals, artístiques i intel·lectuals.

Amb el suport de les diputacions primer, després de la Mancomunitat i de la majoria de municipis catalans, en particular de Barcelona, els catalans havien aconseguit crear un vast moviment intel·lectual.

L’actitud del govern de Madrid envers les aspiracions catalanes sempre ha estat d’incomprensió i hostilitat. Les crides dels catalans a una solució negociada són nombroses. No han donat cap resultat més enllà de l’autorització per formar la Mancomunitat.

No cal presentar aquí les veritables causes del cop d’estat del general Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923. Certament són profundes i complexes. El que està clar és que el dictador inicialment es va basar en l’opinió pública catalana, a la qual va fingir adhesió avalant un regionalisme vague que des de llavors ha repudiat solemnement.

Cinc dies després del cop d’estat, es va emetre un decret, conegut com el “Decret de Repressió del Separatisme”, que iniciava la sèrie de mesures contra l’esperit català.

No cal que ens ocupem aquí de les mesures generals preses per la Dictadura, com ara la suspensió d’articles essencials de la Constitució del país, el tancament del Parlament, l’establiment de la censura, etc. Tanmateix, cal assenyalar el decret de destitució massiva de diputats provincials i regidors municipals. La Mancomunitat va ser primer reorganitzada i posteriorment abolida. Com a resultat, els catalans van perdre tots els mitjans d’expressar les seves opinions.

L’ús del català en documents públics i oficials va ser prohibit i fins i tot està sent perseguit dins d’organitzacions privades. Gairebé tots els clubs catalans van ser tancats. L’ús legal i sempre respectat de la bandera catalana va ser prohibit, i fins i tot hi ha hagut una persecució implacable de les danses i cançons populars. La Direcció General d’Educació Primària va prohibir als professors ensenyar en qualsevol llengua que no fos el castellà. Fins i tot es van dissoldre associacions de nois i noies joves, l’únic objectiu de les quals era la promoció de la cultura popular catalana. Es van prohibir els Jocs Florals. Més de vint diaris catalans van ser suspesos abans del primer any del Directori. Deu professors de la Universitat Industrial van ser acomiadats, i la majoria dels cursos d’aquesta Universitat, creada per la Diputació de Barcelona i millorada per la Mancomunitat, es van suspendre. Més de 200 exalcaldes, regidors municipals i generals que havien donat suport a la proposta d’Estatut d’Autonomia esmentada anteriorment van ser empresonats. Des de llavors, els empresonaments i els processaments de qualsevol persona sospitosa de tenir sentiments catalans han continuat sense parar.

Diversos casos també han causat un gran enrenou. El Col·legi d’Advocats de Barcelona va ser empresonat i després deportat per negar-se a renunciar a la seva sobirania quan se li va ordenar que deixés d’utilitzar la llengua catalana.

Els decrets de persecució no van acabar aquí. Es van decretar càstigs que incloïen empresonament, confiscació de béns i suspensió dels drets civils. Segons declaracions recents del cap del Directori, els catalans que donen suport a l’autonomia ja no estan protegits per la llei.

Enfortida pels seus drets legals i impulsada per la realitat, Catalunya està més disposada que mai a regular els seus afers interns. L’ànima catalana és pacífica. I és en pau i dins del marc de la llei que busca resoldre els seus problemes. Catalunya necessita, en primer lloc, els drets civils suprimits per la dictadura, i en segon lloc, el respecte degut a la seva identitat única. Necessita garanties per continuar el seu desenvolupament intel·lectual, que ha començat tan brillantment.

Mentre no es restableixi la justícia i no es concedeixi un mínim de llibertat a Catalunya, aquest país seguirà sent una font de desordre, ansietat i perill per a la pau internacional.

PARIS. SOC. GÉNÉR. D’IMPR. ET D’ÉDIT., 71, RUE DE RENNES – 1926

Font: Arxiu Nacional de Catalunya, ANC,

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Ginebra 1926, La Qüestió Catalana |

BELLATERRA OPINÀ 1982✍️ La nostra escola (25 anys de l’Escola Tagore de Bellaterra )

21 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 21 d’agost de 2026

“Pel que es veu, la problematica al nostre país, l’any 1957, no era gens estranya a la descrita per Tagore el 1892, i estic convençut que Ramon Fuster, en fundar la nostra Escola, arrelada al país i als seus costums, situada en plena natura i batejada Tagore, ho va tenir molt en compte”.

NICOLAU TORRAS MAGRIÑA*

Portada dels 25 anys de l’Escola Tagote 📷 Taller de Plàstica 8è nivell

NICOLAU TORRAS MAGRIÑA ✍️ Ja fa vint-i-cinc anys…..

Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola va néixer.

El seu nom no li va ser possat perquè si, sense cap motiu; en el primer assaig que sobre el problema de l’Educació va escriure Rabindranath Tagore, l’any 1892, llegi:

“En el nostre país, les escoles, lluny d’estar integrades en la societat, ens són imposades des de fora. Les materies que s’ensenyen són àrides, avorrides i pesades, difficils d’apendre i completament inútils. No hi ha res en comú entre les lliçons que s’empassen els alumnes i la vida del seu país, i sí, en canvi, constants contradiccions entre allò que s’ensenya a l’Escola i el que es viu en família….

i més endavant:

“Les ciutats ens arrenquen del si de la natura i ens consumeixen en els seus forms voraços. Aquells que les habiten, absorts pel treball, no s’adonen que quelcom manca en les seves vides, i ignoren cada cop més la immensitat de l’Univers: arbres i rius, cels blaus i bells horitzons, tan necessaris a l’adolescent com puguin ser-ho banel, pissarres, llibres i exàmens”.

Pel que es veu, la problematica al nostre país, l’any 1957, no era gens estranya a la descrita per Tagore el 1892, i estic convençut que Ramon Fuster, en fundar la nostra Escola, arrelada al país i als seus costums, situada en plena natura i batejada Tagore, ho va tenir molt en compte.

Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola viu. Molts són els mestres que hi hem passat, que hi hem ensenyat i he hem après. Molts els alumnes que s’hi han format, l’hi han donat vida i alegria. Moltes les famílies que han entès el seu esperit i, amb sacrifici, en èpoques difícils, li han donat suport.

Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola lluita, i no sempre ha estat compresa: és l’obra d’un pioner, d’un avançat al seu temps. Ha anat contra corrent i mai no s’ha casat amb ningú ni amb cap ideologia… i això és difícil, i dur.

Els qui hem acceptat la responsabilitat i el compromís de donar-li continuïtat ham de tenir molt clara una idea:

LA NOSTRA ESCOLA NO DUU TAN SOLS EL NOM D’UN POETA… ES L’OBRA D’UN POETA.

*NICOLAU TORRAS MAGRIÑA fou el Director Pedagògic de l’Escola Tagore de Bellaterra

Fundació (1957): Va ser creada pel pedagog Ramon Fuster i Rabés i Maria Rosa Fàbregas, sota l’impuls de Frederic Roda. Va néixer com un projecte pioner d’escola catalana, mixta i activa en ple franquisme.

Cooperativa (1983): L’escola es va transformar en una societat cooperativa gestionada pels pares i mares dels alumnes per donar continuïtat al projecte original. Va ser en aquesta etapa quan va canviar el nom pel d’Escola Ramon Fuster, homenatjant el seu fundador.
Fundació Collserola (1998): El centre es va integrar definitivament a la Fundació Collserola, entitat que en gestiona la titularitat avui dia.

Avui en dia, l’Escola Ramon Fuster és un centre privat concertat per la Generalitat de Catalunya. Està situada al carrer de l’Escultor Vallmitjana (Bellaterra) i disposa d’unes instal·lacions de més de 17.000 m² aptes per a totes les etapes des de l’Educació Infantil fins a 4t de l’ESO.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra Opina |

OPINIÓ✍️ Vacances 3.0

21 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 21 d’agost de 2026

“Surto al jardí, d’un color verd impossible, i sec a taula a esmorzar tot veient l’espectacle de la sortida del sol sobre el mar. És el meu diorama preferit per reconnectar” ALBERT GALINDO, Guionista

Albert Galindo✍️Les persianes s’obren automàticament, programades amb la sortida del sol, que és imminent. Una música instrumental agradable i lleugerament rítmica va pujant de volum molt a poc a poc i omplint la cambra. Avui és dia de “reconnexió”, allò que abans en deien vacances.

Surto al jardí, d’un color verd impossible, i sec a taula a esmorzar tot veient l’espectacle de la sortida del sol sobre el mar. És el meu diorama preferit per reconnectar. Em prenc una ampolla de sèrum starbucks reconnection, sabor cafè amb llet i ous benedict, amb minerals i vitamines sintètiques. Volant a contrallum, una papallona enorme fa unes piruetes encantadores, a ritme de la música, i acaba aterrant dolçament sobre un dels girasols, tots ben iguals i arrenglerats. És una papallona ben vistosa, de les noves, que tenen dos dissenys alhora. Si acciono el zoom dels meus ulls biònics puc veure de prop el disseny tipus trencadís, taronja i blau que tan m’agrada, però si la papallona es mou lleugerament, es pot veure clarament el logotip de Redbull a cada una de les dues ales.

La papallona, que ja se sap reconeguda, alça de nou el vol i marxa a fer campanya a un altre cubil. Tot seguint-la, acabo clavant els ulls al Bobby, un dòberman molt dòcil i discret que avança cap a mi. Té un pèl preciós, curt, tupit i brillant, de color marró grisós, amb un elegant estampat amb les lletres distintives de Louis Vuiton. El Bobby porta el butlletí oficial a la boca i i el deixa caure a les meves mans. Fins que no li raspallo una mica el llom no acota el cap, gira cua i se’n va. El butlletí és un rectangle de plasma translúcid i quasi ingràvid que s’aixeca solet davant meu, talment com si el subjectés un faristol, i comença a projectar instruccions i píndoles d’informació pràctica. I de tant en tant, un acudit gràfic, bàsic i blanc.

Quan el sol comença a tenir certa alçada, una ristra de núvols apareix per l’horitzó i juga a combinar-se i sobreposar-se entre ells, projectant ombres i matisos que fan molt més agradable aquesta hora de sol punyent. Els núvols d’avui, segons es pot veure a contrallum, són patrocinats per Repsol, molt més juganers que els núvols oficials, que són molt ensopits.

Truquen a la porta. Em venen a recollir per anar a l’espectacle de mig matí. Segons m’ha informat el butlletí, la comèdia que em convé avui ridiculitza els nostres avantpassats i la por que li tenien a la tecnologia i als grans benefactors, que ells van titllar, malèficament, com a tecnooligarques.

Font: Viure als Pirineus

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Opinió |

SEGURETAT🔥Collserola demana ampliar les franges de protecció de les cases davant dels incendis

19 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 19 d’agost de 2026

“Veïns de la part alta de Pedralbes i de Can Carelleu van viure el pasat divendres més de dues hores d’angoixa davant l’avenç de les flames”.

Xavi Jurio✍️Collserola proposa ampliar les franges de protecció d’incendis per salvar les cases dels focs. Els gestors del Parc de Collserola entenen que cal revisar els protocols de prevenció dincendis en aquest pulmó verd per tal de millorar la seguretat de les edificacions. Així ho va avançar aquest dimarts el canal de televisió barceloní Betevé.

L’Ajuntament de Barcelona va desactivar ahir el Pla d’Actuació Municipal (PAM) per incendis forestals que va ser activat divendres passat arran de l’incendi declarat a Collserola. Aleshores veïns de la part alta de Pedralbes i Can Carelleu van viure dues hores i mitja d’angoixa. Gràcies a l’actuació dels bombers de Barcelona i de la Generalitat, les flames només van afectar una desena d’hectàrees.

Tot i que les fonts del Parc de Collserola esmentades pel canal Betevé consideren que tant el nombre d’incendis com la superfície cremada es trobin actualment en uns nivells molt baixos, resultaria convenient revisar els protocols de prevenció. Així, Joan Vilamú, cap del servei d’acció territorial del parc, planteja repensar les franges de protecció, les bandes de terreny al voltant dels nuclis de població on es redueix la vegetació per evitar que avancin les flames.
Llegeix també Un incendi presumptament intencionat crema 10 hectàrees de la serra de Collserola

Mayka Navarro Aquestes franges, d’uns 25 metres, es van concebre el 1994 perquè els incendis no passessin de la zona urbana a la forestal. En els darrers anys, passa al revés, afegeixen des del Parc. Avui dia el risc és que el foc salti del bosc a les cases. A més, assenyalen també, “quan l’incendi ve de la zona forestal puja amb molta més intensitat que si sortís de la barbacoa d’una casa”. Per això, aquestes franges de seguretat s’han quedat petites.

Font: La Vanguardia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat seguretat |

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA |Emiliano Hidalgo, besavi de Geri Halliwell, (Spice Girls), al llibre “Enterado Justícia Militar de Guerra en Córdoba, 1936-1945” Utopía Libros, Antonio Barragán Moriana

19 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 18 d’agost de 2026

“El passat familiar de Geri Halliwell, una de les integrants del desaparegut grup britànic Spice Girls, està lligat a Còrdova. El seu besavi, Emiliano Hidalgo Fernández, va ser alcalde republicà de Dos Torres durant la Segona República i va ser afusellat el 27 de desembre de 1940, als 61 anys, al Cementiri de la Salut de Còrdova. Així ho publica Antonio Barragán Moriana al seu llibre “Enterado, Justícia Militar de Guerra en Córdoba, 1936-1945” publicat per Utopia Libros“.

*Geri Halliwell, integrant del desaparegut grup britànic Spice Girls, i el libre del Doctor en Historia Antonio Barragán Moriana 📷 Wikipedia i cedid*a

Antonio Barragán Moriana ✍️ A Dos Torres, que havia estat en el seu moment l’últim dels pobles comarca dels Pedroches controlats per la República el dia 25 d’agost de 1936, després de la seva rendició «pactada» (493) es produirien, a part de les detencions de propietaris i persones de dretes, el conjunt d’accions que, habitualment, comporta l’intent de rebuig de l’ordre existent: actituds antireligioses, destrucció d’imatges, processos de confiscació de béns agraris i ramaders i creació de col·lectivitats de producció. Segons la Causa General d’Espanya van ser detingudes un total de 162 persones, entre elles un grup molt important de dones, moltes de les quals refugiades havien arribat de pobles veïns i que van anar a parar a diferents establiments penitenciaris (Villanova de Còrdova, Pozoblanco, Jaén, Múrcia, Ciudad Real, Mora de Toledo, Valdepeñas i València) a terme pels republicans al llarg de la guerra seria de 78 persones assassinades en diverses circumstàncies i llocs, xifra una mica inferior als 84 citats a la Causa General d’Espanya, i entre els quals es troben els sacerdots José de la Creu García Arévalo i Doroteo Barrionuevo Peña, el metge José Amaya de la Concha i el jutge municipal Manuel Blanco Murillo, (494) el poble de Dos Torres seria ocupat, definitivament, per les columnes franquistes també el 26 de març de 1939 en la mateixa data que Alcaracejos, Añora, V. del Duc, Villaralto, El Viso, Hinojosa del Duc, Belalcázar, Fuente de la Lancha i Pozoblanco.

A partir del final de la Guerra Civil la repressió sobre els considerats responsables de les tropelies revolucionàries que recull la Causa General d’Espanya, fou igualment contundent en les persones que ocuparen càrrecs institucionals municipals; l’alcalde del Front Popular, Galo Fernández González procedent dels vells partits del torn, que aviat seria substituït per Emiliano Hidalgo Fernández que igual que alguns altres dels components de l’ajuntament front-tepopulista i membres del comitè de guerra, serien duríssimament represaliats. En el cas d’Hidalgo Fernández, seria encausat en el sumaríssim 26.570/39, condemnat a mort i executat a Còrdova el 27 de desembre de 1940, acusat d’haver estat alcalde el 1931, distingint-se sempre per les seves idees revolucionàries […]. més endavant portaria directament el control de les eleccions de 1936, intervenint en la detenció de les persones de dretes addictes a l’Alçament i que, posteriorment, al quedar el poble en mans de la Guàrdia Civil va fugir al camp des d’on va capitanejar les forces d’esquerres que van entrar a Dos Torres el 25 d’agost, considerant-se com a inductor de tots els crims i altres excessos que la barbàrie marxista va dur a terme en aquest poble, afegint els testimonis que han deposat en càrrecs de l’incul i alcalde al final del període del Front Popular, (495)

Per la seva banda, Manuel Vioque Alcalde, que també havia ocupat l’alcaldia seria, igualment, condemnat a mort i executat, acusat si escau de ser dirigent del PCE, de presidir el comitè de guerra que va ordenar la detenció de persones honrades que després van ser assassinades, les incautacions, robatoris i saqueixos que es van cometre al poble. (496) Amb càrrecs similars als que s’imputen als anteriors, seran encausats, igualment, el secretari del P.S. Alfonso Castro Cruz que, en algun moment, va ocupar la presidència del Front Popular, sent també membre de la comissió d’abastaments encarregada de repartir els gèneres incautats, actuant també a Jaén com a testimoni de càrrec en diversos judicis i, fins i tot, va ingressar a l’exèrcit popular on va obtenir graduació de tinent de milícies, condemnat a mort i executat, comitè de guerra com els socialistes Antonio Medrán Jiménez (PSU. 27.155/39), Manuel Sánchez Arévalo (27.158/39) i Manuel Espejo Blanco (16.892/39), que ho seran a reclusió perpètua, sent d’especial interès el sumaríssim seguit en aquest últim en què, en pràctica, el poble segueix controlat amb prou feines pels revoltats i la Guàrdia Civil, realitzats en els primers moments de la guerra per l’encausat. (498)

Els regidors Juan J. Peinado Toril (PSU. 26.263/39) i Antonio Bejarano Díaz (53.414/40), són acusats tant d’haver participat en vagues i alteracions de l’ordre públic abans del Gloriós Moviment Nacional, com d’incórrer en reiterades responsabilitats en els abusos comesos destruint la parròquia i les ermites en què es van destrossar retaules i imatges religioses, quedant no obstant acreditat en el cas d’aquest últim que va intervenir favorablement, salvant la vida al veí Galo Fernández González (anterior alcalde) quan uns milicians forasters el portaven detingut amb adreça al cementiri. (499)

Finalment, en aquesta aproximació que fem a la repressió institucional del municipi de Dos Torres (regidors i membres dels diferents comitès), assenyalar el corresponent a Roque Carrasco Fernández, que seria imputat en la causa 50/1940 per rebel·lió militar i acusat d’estar afiliat a la UGT i que durant l’ocupació vermella del Vacar va ser delegat d’abastaments i president del comitè marxista del qual van partir les ordres per realitzar quants fets delictius allà van ocórrer, prenent part directa a més en les requises de bestiar i en els registres dels masos del terme municipal, per la qual cosa seria condemnat a reclusió perpètua i al també regidor a la rebel·lió a 20 anys de reclusió i acusat de ser un significat propagandista marxista, de força perillositat i inductor de les masses i incitador de les mateixes en iniciar-se al G.M.N. (500)

—————————————————————–

493 Para el profesor Moreno Gómez las razones de la tardía ocupación de Dos Torres el 25 de agosto por las columnas de las milicias republicanas deben relacionarse no tanto con la capacidad defensiva al de los paisanos de derechas, […], sino más bien porque este pueblo ya no constituía ninguna amenaza para las fuerzas triunfantes. Córdoba, que debía dirigir el general Miaja. Vid. en MORENO GÓMEZ, F. La Guerra Civil en Córdoba (1936-1939), Madrid, Ed. Alpuerto, p. 345.

494 A.H.N. Causa General de España, FC-CAUSA GENERAL, 1.044, Pieza Principal o primera correspondiente a la provincia de Córdoba. Partido Judicial de Pozoblanco, Informe correspondiente al municipio de Dos Torres, n. 19. En el caso del sacerdote Doroteo Barrionuevo fue asesinado en Fuente Obejuna. Vid., además, MORENO GOMEZ, Fco. 1936. El genocidio franquista en Córdoba. Barcelona, Crítica, 2008, pp. 467-470.

495 ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarísimo n. 26.750/39 instruido por rebelión militar a Emiliano Hidalgo Fernández, legajo 136/5.785. Vid., además AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 348/43 acerca de la causa 26.750/39 abierta por rebelión militar a Emiliano Hidalgo Fernández. Como en otras muchas ocasiones el consejo de guerra será presidido por el coronel Pedro Luengo Benitez y en tribunal estarán también presentes José Madueño Romero, Luis Cabezas Mahedero, Juan Rodríguez Jurado y como fiscal Fernando Sepúlveda Courtios, siendo defensor Pedro Ibáñez Mellado.

496 ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarísimo de Urgencia n. 27.019/39 instruido por rebelión militar a Manuel Vioque Alcalde, del que es juez instructor el alférez Ángel Fernández Domínguez, legajo 32/1.242.

497 AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 295/1.943 acerca de la causa 27.024 instruida por rebelión militar a Alfonso Castro Cruz.

498 AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco, Expedientes 350/43, 6/44 y 28/1944 acerca de las causas 27.155/39, 27.758/39 y 16.892/39 instruidas por rebelión militar a Antonio Medrán Jiménez, Manuel Sánchez Arévalo y Manuel Espejo Blanco; vid. para un análisis del papel intermediador jugado por este último MORENO GOMEZ, Fco. 1936. El Genocidio franquista en Córdoba…. ob. cit. pp. 468-469.

499 AGM de Guadalajara. Fondo Comisiones de Examen de Penas. Penas Ordinarias. Expediente instruido sobre la causa 26.263/39 abierta por rebelión militar a Juan José Peinado Toril, legajo 1.207/12.121 y AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 146/43 instruido sobre la causa nº. 53.414/40 abierta por rebelión militar a Antonio Bejarano Díaz,

500 AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco Expediente 4/44 instruido sobre la causa 50/1940 abierta por un delito de rebelión militar a Roque Carrasco Fernández; ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarisimo Ordinario 2.533/40 abierto por auxilio a la rebelión a Ismael Rodríguez Ramos, del que es juez instructor el teniente provisional José Romero Peñas, legajo 261/10.787.

*ANTONIO BARRAGAN MORIANA
(Aguilar de la Frontera, Còrdova), és Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Còrdova (jubilat). Doctor en Història i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universidad Complutense de Madrid. Des de fa anys, les seves investigacions s’han orientat fonamentalment a l’estudi de diversos aspectes concernents a la Història Social i Política d’Andalusia durant el segle XX. El 1989 va obtenir el premi d’investigació d’Història Social Díaz del Moral amb una obra titulada Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920, i el 2008 al VII premi d’assaig Corpus Barga de la Diputació de Còrdova amb el treball9 social5 i responsabilitats. Ha investigat a més sobre la II República (Realitat Política a Còrdova, 1931), sobre la crisi del 98, sobre la dictadura franquista i la transició democràtica (Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova, 1975-1982), sobre la trajectòria del sindicalisme i de la conquesta. Andalusia), així com sobre la història del republicanisme. La seva darrera publicació, en col·laboració, ha estat El botí de guerra a Andalusia. Cultura repressiva i víctimes de la llei de responsabilitats polítiques (2015). Durant els últims anys ha treballat en un projecte sobre la repressió política i judicial militar com a conseqüència de la Guerra Civil espanyola, del qual han sorgit les seves dues últimes obres, Enterat, Justícia militar de guerra a Còrdova (1937-1945) (2023) i Culpable de tots els excessos municipals haguts… L’aniquilació de la democra. Còrdova 1936-1942 (2024).

Font: Antonio Barragán Moriana, Enterado Justícia Militar de Guerra en Córdoba, 1936-1945, Utopía Libros, Pág. 319, 320 i 321.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Antonio Barragán Moriana, Emiliano Hidalgo Fernández, Geri Halliwell, MEMÒRIA DEMOCRÀTICA, Spice Girls |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Salmó lacat amb xarop d’auró del Quebec i mostassa de Dijon

18 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 18 d’agost de 2026

“Avui us recomanem una recepta diferent: Filets de salmó lacat amb xarop d’auró del Quebec i mostassa de Dijon. Una recepta senzilla, ràpida i saborosa que combina perfectament la dolçor de l’auró i el delicat gust del salmó”.

Filets de salmó lacat amb xarop d’auró del Quebec 📷 Mercat de peix de Sherbrooke

Ingredients (per a 4 racions)

4 filets de salmó

¼ de tassa de xarop d’auró del Quebec

2 cullerades de mostassa de Dijon

1 cullerada sopera de salsa de soja

1 gra d’all picat

1 cullerada de suc de llimona

Pebre acabat de moldre

Preparació

Preescalfeu el forn a 200 °C.

En un bol, barregeu el xarop d’auró, la mostassa de Dijon, la salsa de soja, l’all i el suc de llimona.

Col·loqueu els filets de salmó en una safata de forn folrada amb paper vegetal i unteu-los generosament amb la barreja.

Coure al forn durant 12 a 15 minuts, regant-ho una vegada amb el suc de la cocció.

Acabeu de coure sota el grill durant 1 o 2 minuts per aconseguir una bona caramel·lització.

Suggeriment: en temporada serviu-ho amb puré de moniato i verdures a la planxa per a un àpat reconfortant que mostra el gust del Quebec durant la temporada de xarop d’erable!

Font: Mercat de peix de Sherbrooke