Feeds:
Entrades
Comentaris

El Carrer de Mercè Rodoreda de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer d’Antoni Gaudí i finalitza a una rodona sense sortida a tocar els terrenys de la UAB

A la seva placa apareix un dibuix de l’arbust o arbre de la mediterránea Garric (Quercus coccifera)

Placa del Carrer de Mercè Rodoreda de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d’octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D’una banda és filla única i, de l’altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.

Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l’amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l’avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n’ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l’autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d’amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l’obligarà a ser internat a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.

És a partir d’aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d’evasió d’aquell entorn clos i decebedor que ha patit.

Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d’aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l’última, l’autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d’un home (1934), Crim (1936), i Aloma (1938), que va guanyar el premi Crexells.

Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l’escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart.

El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l’exili. S’instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París [veieu una descripció d’aquesta residència d’exili a la pàgina de l’escriptora Anna Murià].

En aquell refugi d’exili, l’autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l’escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d’Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l’entrada dels nazis a París i han d’emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.

Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D’altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.

Sembla, però, que cal situar l’activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l’exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s’ha perdut l’esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l’autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l’any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.

Cap al 1946, després d’una etapa de dubtes i de malviure en l’àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s’hauria de dir Món d’Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d’aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.

L’estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l’organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l’exili, n’hi afegeix d’inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l’esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n’és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l’escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa dir a Pla que es tracta d’una “novel·leta cursi” i el guanyador d’aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó, que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n’és eliminada.

La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l’escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n’ha parlat amb l’editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.

L’any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l’autora s’hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d’Aloma (1969).

Amb la mort sobtada d’Armand Obiols, el 1971, s’accentua la seva solitud a Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra… (1980).

En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d’un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d’abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l’Institut d’Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

El 1985, l’escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l’escriptora a l’exili i també alguns processos d’escriptura de les seves obres. El 1986 s’edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.

Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l’autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.

L’any 2008 es commemora el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, amb multitud d’actes tant pel públic general com per a l’estudiós, i amb diverses reedicions de la seva obra.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Escriptors. Cat

Estima’m… Respecta’m… No em causis cap dany!

Heu llegit mai aquestes boniques lletres en homenatge als arbres?

Placa artística de Cerámica Vallvé de Barcelona a la Plaça Francesc Layret de Cerdanyola|BELLATERRA. CAT

El Carrer de Margenat de Bellaterra té uns 400 metres de llargada, comença al Carrer Pérez de Moya i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell. El nom de la seva placa està associada amb el boix grèvol.

Placa del Carrer de Margenat de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

La família Margenat era propietaria de terrenys a la zona. Existeix un document a l’Ajuntament de Cerdanyola de l’any 1927 on es demana construir una casa a la urbanització dels Margenat, i aquesta referència és d’un tal Celso Margenat. Cal recordar que Joaquim Margenat i Raventós va ser alcalde de Cerdanyola durant l’any 1894.

Podría ser que la societat Fomento de la Vivienda Popular, que durant molt de temps va imposarels seus criteris en el nomenclàtor de Bellaterra, dediqués aquest carrer a la família propietària de les terres adquirides per la urbanitzadora d’aquell moment.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Bellarerra 1930-2005 per Ignasi Roda

La Plaça de la Mare de Déu de Montserrat de Bellaterra té aproximadament uns 400 m2, i aquí desemboquen els Carrers Camí Antic, Pin i Soler, Amadeu Vives, Enric Lasantos i Apel·les Mestres.

Placa de la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat de Bellaterra

Mare de Déu de Montserrat
la Moreneta, Verge de Montserrat. Marededeu trobada, patrona de Catalunya. Segons diu la llegenda, la imatge fou esculpida per l’evangelista sant Lluc; sant Pere la portà a Roma, i sant Pau, a Tarragona i Barcelona. En acostar-se els sarraïns, els cristians l’amagaren dins una cova de Montserrat. Segles després, quan ja ningú no recordava aquest fet, uns pastors foren sorpresos de nit per una resplendor que sortia de la muntanya. Al fons de la cova trobaren la imatge d’una Mare de Déu bruna. Informades les autoritats eclesiàstiques, aquestes decidiren traslladar-la a la seu de Manresa, però era impossible moure-la del lloc, com si indiqués que volia ser venerada a Montserrat. L’abat Oliba hi edificà el monestir de Montserrat, al terme de Monistrol de Montserrat, on és venerada des d’aleshores.

Objecte de culte generalitzat arreu de Catalunya, en el marc de la Renaixença ultrapassà l’àmbit religiós i s’erigí en símbol de la catalanitat.

Com una marededeu trobada més, la seva festa se celebrava el 8 de setembre. L’any 1881 fou coronada i proclamada patrona de Catalunya, amb diada pròpia el 27 d’abril, amb la concessió dels honors de basílica al seu temple. Preservada la imatge pels monjos durant la Guerra Civil Espanyola, el 1947 tingueren lloc les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat.

És una talla policromada romànica del segle XII; la restauració del 2001 confirmà, a més de la datació, que el seu color fosc característic fou originat per l’oxidació de la pintura original i per l’efecte del fum de llànties i ciris. És anomenada popularment la Moreneta, pel color de la cara i de les mans.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

La Plaça Major del Turó de Sant Pau de Bellaterra està situada entre els Carrers 3 i 4 d’aquest barri, i té una extensió aproximada de 1.000 m2, incloent a l’espai un gran deposit d’aigua de boca. Limita al nord amb el Carrer número 1 al sud amb el Carrer Universitat Autònoma de Barcelona.

El Turó de Sant Pau de Bellaterra té els carrers amb plaques numerades que van des de l’1 fins el 13, a l’estil del barri de Manhattan de Nova Jork. Comença tocant la Via Verda del Valles i els limits amb la UAB

A la Plaça Major del Turó de Sant Pau no apareix cap placa, però sí surt al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra |Google Maps

TURÓ DE SANT PAU (BELLATERRA) “Expropiació privada l’any 1968 per fer-ne una funció pública i venuda per especulació privada”

Josep Maria Riera Gassiot, ex-cap del Servei de Publicacions de la UAB entre 1993 i 2002, es va mostrar molt crític amb aquest procés:
“Trobo discutible el que es va fer a la part del Turó de Sant Pau, que es va expropiar per després fer-ne una venda immobiliària.
Això crec que es il·lògic, no és correcte expropiar una propietat per fer-ne una funció pública i després vendre-la fent especulació privada […] Ho van expropiar tot junt, i van veure que aquella part no la necessitaven i que podia estar bé que hi hagués un barri en què hi visqués gent de la UAB. Però mai va ser real, a diferència de les cases Sert de la UAB, que són de la UAB, estan administrades per la UAB i en principi són per a persones que hi treballen, com també la Vila, que és per als estudiants”.

Les obres van continuar amb entrebancs fins que al 1975 es van reprendre, acabant-se al 1979. Finalment, la Cooperativa es va dissoldre el 1992.

Josep Maria Riera i Gassiot (Barcelona, 1944), és un escriptor i editor català, que ha estat director del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i propietari de l’Editorial Montflorit. És nebot de l’escriptor Joan Oliver (Pere Quart) i germà del polític i escriptor Ignasi Riera.

Anunci de Fomento Barcelonès de Inversions S. A. aparegut a La Vanguardia, el 31 març de 1969, per la construcció i venda de les cases privades del Turó de Sant Pau (Des del 2010 un barri de Bellaterra)

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

El Carrer de Lope de Vega de Bellaterra té una llargada d’uns 75 metres, comença al Carrer de Lleó XIII i finalitza al bosc tocant el Restaurant de Can Edo, molt a prop de l’AP-7

Placa del Carrer Lope de Vega de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Félix Lope de Vega y Carpio
(Poeta, prosista i autor dramàtic castellà)
Madrid, 25 de novembre de 1562 – 27 d’agost de 1635

Estudià d’una manera irregular, pel que sembla, a les universitats d’Alcalá i Salamanca, participà en l’Armada Invencible i fou secretari del marquès de Sarria. Fou de temperament viu i exaltat, amb grans caigudes i grans penediments. L’aspecte sentimental és prou significatiu: s’enamorà de l’actriu Elena Osorio (literàriament, Filis), episodi que recordà després a La Dorotea (1632); raptà Isabel de Urbina (Belisa), amb qui es casà; vidu, es tornà a casar, amb Juana de Guardo, tot mantenint relacions amb Micaela de Luján (Camila Lucinda); vidu una altra vegada, una crisi espiritual el portà al sacerdoci; ja ordenat, però, s’enamorà de Marta de Nevares (Amarilis). Aquest darrer amor, que esdevingué tràgic, conjuntament amb uns fets familiars molt trists, apressaren la seva mort. Aquesta vida tan intensa restà reflectida en la seva obra lírica, tant en els sonets de Rimas humanas (1602) i Rimas sacras (1614) —entre els quals Suelta mi manso, mayoral extraño, ¿Qué tengo yo que mi ansiedad procuras?, etc., com en els romanços aplegats al Romancero general (1600) i a La Dorotea (Pobre barquilla mia, A mis soledades voy, etc.). És extraordinària la seva capacitat per a imitar la poesia popular (cançons, romanços, nadales, corrandes, etc). Aquest tipus de producció és recollit amb preferència a Rimas humanas y divinas del Licenciado Tomé de Burguillos (1634).

El 1609 aparegué el seu Arte nuevo de hacer comedias, on exposa la seva nova concepció dramàtica: prescindir de les regles clàssiques, mesclar l’element tràgic amb el còmic i introduir-hi el popular, a fi que el teatre sigui una autèntica imitació de la vida. Recomana els temes al·lusius a l’honra i a l’honor, els històrics i els llegendaris. De la seva producció teatral que ens ha pervingut (unes 460 obres d’unes 1.500 que n’escriví), hom pot destriar una sèrie de peces i aplegar-les segons els temes: motius i tradicions castellanes i hispàniques (El caballero de Olmedo, Peribáñez y el Comendador de Ocaña, Fuenteovejuna, etc.), religioses (Lo fingido verdadero, La buena guarda, etc, a més dels actes sacramentals La siega, La Maya, La adúltera perdonada, etc.), de costums (La dama boba, Los melindres de Belisa, etc.), mitològiques (El Perseo, El marido más firme, etc), d’ambient exòtic (El gran Duque de Moscovia, El castigo sin venganza, etc). Escriví també poemes èpics, burlescs, religiosos, històrics i mitològics (La hemosura de Angélica, La Circe, La gatomaquia, etc) i narracions i novel·les en prosa (La Arcadia, El peregrino en su patria, Novelas a Marcia Leonarda, La Dorotea, etc.). L’any 2014 hom recuperà Mujeres y criados, comèdia escrita entre el 1613 i el 1614 que es donava per perduda

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

El Carrer de Lluis Millet de Bellaterra té una llargada d’uns 75 metres, és una escalinata de 92 esclaons. Comença al Carrer de Ramon Llull i finalitza al Carrer de Santiago Rusiñol.

“Sorprèn que no tingui placa, encara que oficialment surt al plànol oficial de Bellaterra”

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Lluís Millet i Pagès (el Masnou, 18 d’abril de 1867-Barcelona, 7 de desembre de 1941) Va ser un compositor i director d’cor català, i també és conegut com el Mestre Millet.

Va ser deixeble de Felip Pedrell i va fundar en 1891 al costat de Amadeu Vives el cor mixt Orfeó Català, què va dirigir durant molts anys i que va constituir un centre important de la música catalana.

Considerat com un compositor sensible i original, es va sentir atret especialment per la música coral.

A Catalunya hi ha carrers i col·legis amb el seu nom, com el Passatge Lluís Millet, a Bellaterra, (però sense placa)

Font: Wikipedia

El Carrer de Lluís de Àbalo te una llargada d’uns 100 metres, comença al Carrer de Ramon Llull i finalitza al Carrer de Joan Fàbregas

Placa del Carrer de Lluís d’Àbalo de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Lluís de Àbalo (1881- 1955) Va ser un dels homes forts de Fomento de la Vivienda Popular, que els anys 30 va potenciar la venda de terrenys per crear Bellaterra. Tenia la seu a La Rambla de Barcelona. El 1950 també va ocupar el càrrec de vicepresident de la Unió de Veins de Bellaterra, dit abans Unió Propietaris Bellaterra.

L’any 1934 va arribar a Bella-Terra, de la mà d’un altre cacic, en Joan Baptista Viza, tots dos personatges del règim franquista.

Del 1946 fins l’any 1950 va presidir el Club Bellaterra, i en vida, abans de la seva mort, se li va dedicar el carrer de Bellaterra.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda

La Comissió territorial d’urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona ha aprovat inicialment aquest dimecres el Pla director urbanístic (PDU) que ha d’ordenar el Centre direccional de Cerdanyola de Vallès.

L’espai implicat compta amb un entorn situat entre Cerdanyola de Vallès i Sant Cugat del Vallès que ja s’ha urbanitzat parcialment i que, entre d’altres, acull el conegut laboratori de llum Sincrotró Alba, així com empreses vinculades a la banca i el tèxtil.

Es tracta d’un sector ja previst en el Pla General Metropolità (PGM) de 1976 com una nova centralitat metropolitana, amb una superfície de més de 407 hectàrees, i que es va executar gran part en la primera fase de les obres d’urbanització, com la ampliació de la carretera BV-1413 que connecta amb Sant Cugat.

La previsió és que en aquest espai s’instal·lin empreses i es construeixin un total de 5.377 habitatges, dels quals 2.843 seran lliures i 2.534 comptaran amb un règim de protecció oficial.

La superfície comercial s’ha reduït considerablement respecte a l’PDU anterior, i se situa a la banda de l’estació d’ADIF, Cerdanyola Universitat, i els baixos dels edificis d’habitatges dels carrers principals.

Pel que fa a les zones d’activitat econòmica, amb 1,5 milions de metres quadrats de sostre, es reorganitzen dins de l’àmbit per disposar-les en illes de mida mitjana en comptes d’en macroilles.

El Pla preveu un sistema d’espais lliures de 178 hectàrees, incloent els espais fluvials, amb diferents escales, diferenciant el parc-corredor de Can Fatjó, d’importància metropolitana, de la xarxa d’espais verds mitjans entre Can Fatjó i Can Planes.

El PDU ha estat sotmès a un procés de participació ciutadana, que ha servit per recopilar la posició del territori, i ara, un cop aprovat inicialment, s’exposarà a informació pública durant 45 dies.

Font: EFE/La Vanguardia

Bellaterra. Cat us recomana fer turisme per Catalunya, casa nostra

FOTOS I VÍDEO DE BELLATERRA. CAT

Besalú és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les comarques gironines. Està situada a 150 metres d’altitud i té una extensió de 4,81 km². Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord. La vila de Besalú, nascuda entorn del turó ocupat pel castell comtal i l’església de Santa Maria de Besalú, s’estén cap al sud-oest de la confluència de la riera de Capellades amb el riu Fluvià. Gaudeix d’una bona comunicació en trobar-se en la cruïlla entre 3 comarques.

El nucli antic de Besalú és una obra declarada bé cultural d’interès nacional. El 1979 fou declarat “conjunt nacional” pel seu gran valor arquitectònic. Dels murs i fortificacions del Besalú medieval queden restes esparses, sovint a l’interior d’edificis posteriors. Sabem que uns primers murs protegien el castell comtal i les seves dependències. N’és una mostra el portal de la Força al carrer del comte Tallaferro. El segle xii, un nou recinte rodejava el call jueu, l’església de Sant Vicenç i Vilarrobau, deixant a l’exterior el monestir de Sant Pere, que finalment quedà inclòs dins del darrer recinte fortificat del segle XIV.

A més de l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Besalú, l’església de Santa Maria de Besalú, el monestir de Sant Pere de Besalú i del pont de Besalú sobre el Fluvià, cal destacar la façana d’origen romànic de l’església de Sant Julià de Besalú de l’antic hospital, la casa Llaudes o Cornellà al Prat de Sant Pere, amb reformes posteriors (al mateix edifici consten les dates 1641 i 1783), i la casa dels porxos del carrer de Tallaferro. Sembla que també d’època romànica és el “Miqwe” o banys rituals jueus, situat arran del riu, al si de l’antic call jueu. D’època gòtica ens ha arribat l’edifici de la plaça de la Llibertat o Major atribuït a la Cúria Reial, i Can Cambó al carrer Major, recentment restaurada per la Direcció General de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya i destinada a equipaments socials i culturals.

També a la plaça Major, porxada, urbanitzada els segles XVI-XVII, cal destacar l’edifici de l’Ajuntament, del segle xvii, restaurat. Recentment, el Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya ha redactat un pla especial de protecció i desenvolupament del centre històric de Besalú, que encara no ha estat aprovat.