Ja estem a la primavera i tots estem desitjant gaudir del bon temps amb escapades gastronòmiques, així que el prestigiós dictamen dels nostres inspectors sembla més útil que mai. Les 12 novetats d’aquest mes tornen a tocar tots els pals culinaris, des dels conceptes més tradicionals i populars fins als més tècnics i creatius.
Rafel Murià, en xef de la mel 📷 CEDIDA
Una Estrella Michelin amb una cuina de gran nivell
Encara no coneixes el Xef de la Mel? Amb independència de l’apel·latiu el cert és que aquesta menja, per a ell, suposa molt més que un producte fetitxe, doncs… la seva família treballa entre ruscs des del 1810 (artMúria)!
Rafel Muria, format en emblemàtiques cases d’Espanya, França i Itàlia, defensa una cuina creativa de gran nivell, sempre sobre la base de plats elaborats en què la mel es fa servir discretament, com una espècie més, per estabilitzar el sabor.
La proposta, que està sensibilitzada amb la gastronomia conscient i busca donar protagonisme a la DO Montsant i a la DOQ Priorat, se centra en dos menús degustació (Els nostres Pensaments i La nostra Essència), amb passades tan meravelloses com la Crema de castanya amb api i Pernil de vaca gallega madurada.
Sempre donen l’opció d’afegir tres plats emblemàtics: la seva famosa Royal de sagnat de tonyina amb compota de pera, el Ravioli d’escamarlà amb salsa de foie i tòfona o, ja de postres, el Coulant amb gelat de vainilla (recepta 1981 de Michel Bras).
Carlos Giménez, mestre del nostre còmic, va publicar Paracuellos per primera vegada l’any 1976. Cinquanta anys després, aquesta obra continua essent una de les més rellevants del panorama estatal En el marc del 44 Comic Barcelona, retrem homenatge a la magistral sèrie Paracuellos, que va oferir una visió crítica i mordaz d’una de les etapes més terribles de la nostra història.
Rodrigo Arizaga Iturralde ✍️ Al complir-se el 50è aniversari de la publicació de les seves primeres pàgines, el guionista i dibuixant Carlos Giménez ha decidit recuperar Paraules per partida doble: una edició commemorativa format luxe de l’obra original a la qual s’afegeix la publicació d’un setè àlbum (Hombres del Mañana) Peribáñez, Gálvez, Hormiga i la resta d’infants que protagonitzen una l’obra més emblemàtica del seu autor i del còmic patri.
No obstant, igual que els succeeix als seus joves protagonistes, Paracuellos ha hagut de lluitar i passar per nombroses penalitats fins a trobar el seu merescut lloc al món. El 1977 va iniciar la seva publicació seriada a les pàgines de la revista Muchas Gracias per després saltar a capçaleres com El Papus o Yes. Amb un clar i en cap moment ocult autobiogràfic, Paracuellos narra el dia a dia d’un grup de nens petits que (sobre) viuen a la Llar d’Auxili Social de la localitat madrilenya de Paracuellos del Jarama. Una de les moltes institucions estatals que, els anys posteriors a la fi de la Guerra Civil espanyola, s’ocupaven de la manutenció i educació de nens orfes i/o de famílies sense recursos per encarregar-se dels seus fills. Una situació viscuda pel mateix autor, nascut el 1941 i que, a causa de la mort prematura del seu pare i dels problemes de salut de la seva mare, va passar vuit anys en diverses d’aquestes institucions, inclosa la que dóna títol a l’obra.
Partint d’aquests records d’infància sobre situacions que va viure en les seves pròpies carns i/o de les quals va ser testimoni, Giménez elabora una fresca històrica on la innocència i il·lusió infantil dels seus protagonistes es dóna de cara amb la realitat adulta d’un país ple de llars trencades, ruïna econòmica, revengisme, soldat, adoctrinament ideològic. Una obra on la diversió de les típiques entremaliadures infantils es congela en plena rialla davant la cruesa del maltractament, la repressió i les humiliacions sofertes a mans d’aquesta aparentment benèvola institució que els acull i els forma com a individus. Els enganys, les traïcions i la picaresca, de vegades enginyosa, de vegades cruel, desenvolupada pels joves protagonistes funciona com a microcosmos representatiu d’aquella Espanya “gran i lliure” (sic) que va marcar a foc els seus habitants durant gairebé quaranta anys i la petjada dels quals encara cueja actualment. Tot comptat amb el detall que dóna un rigorós treball de documentació. Però, sobretot, amb la sensació d’autenticitat que proporciona la vivència personal del seu autor.
Precisament aquest aferrament a la realitat, dolorós pel que té d’autèntic, va ser el pitjor enemic de la sèrie als seus inicis. Tot i els vents d’aperturisme, canvi i transició de l’Espanya de finals dels setanta, el record feridor que suposava aquell testimoni agredolç de la infància del règim franquista encara coïa massa. L’escàs èxit va obligar Giménez a posar la sèrie en dic sec després de només dos àlbums recopilatoris publicats a principis dels vuitanta. Però malgrat continuar la seva producció amb altres obres de tall autobiogràfic –Barrio, desenvolupada gairebé en paral·lel a Paracuellos, gairebé es pot veure com una seqüela que narra la seva vida posterior a la sortida de la institució- la sèrie va continuar donant voltes al cap del seu creador durant anys. Curiosament, i fent bo allò que ningú és profeta a la seva terra, va ser l’èxit de la seva tardana edició al mercat francès el que el va animar finalment a reprendre-la mitjançant quatre àlbums més editats per Glénat entre 1999 i 2003.
Estructurada en forma d’històries curtes l’extensió de les quals oscil·la entre les dues i les vuit pàgines i amb un format de quatre/cinc files reminiscent de les tires de premsa (herència del seu format seriat original per a revistes), Paracuellos està il·lustrada en un rigorós blanc i negre idoni per al dramàtic to narratiu de l’obra. Però aquesta narració gairebé documental (exemplificada en detalls com el vestuari o els espartans decorats) de l’obra no està renyida amb l’expressivitat dels personatges i les dosis justes de nostàlgia i referencialitat –vegeu aquests homenatges a còmics de l’època com El Cadell d’una obra de gran-d’obra de les Guerrero tant pel seu valor de document testimonial -recollint una part de la nostra història que molts no coneixen actualment- com per la seva condició d’obra pionera al còmic patri en la seva ambició d’anar més enllà de l’entreteniment pur i dur. L’actual edició integral apaïsada (un canvi de format que no altera la narració original) a càrrec de Random House no deixa lloc a excuses per conèixer una obra esplèndida, necessària i imprescindible.
Font: Carlos Giménez, La Atalaya del Vigía, Rodrigo Arizaga Iturralde, El Pais
On és l’Hostal d’Ipiés? El poble d’Osca de què tots estan parlant per Pilar Alegría
Casa de las Abelles i Villa Mercedes d’Hostal d’Ipiés (Osca) 🎥 Francesc Pérez Torres
Un vídeo de la campanya de Pilar Alegría ha estat suficient per activar les crítiques: què és Hostal de Ipiés, on és i per què el seu nom ha desencadenat el debat?
En plena precampanya autonòmica, Pilar Alegría ha aconseguit situar al focus mediàtic una localitat de només unes desenes d’habitants: Hostal de Ipiés. No ha estat per un míting multitudinari ni per un gran anunci polític, sinó per un detall aparentment menor que ha generat debat a les xarxes socials… i curiositat fora d’Aragó: on és exactament Hostal de Ipiés i per què no és “un hostal”?
L’episodi es va produir després de la publicació d’un vídeo en què la candidata socialista anunciava la seva ruta del dia a Sabiñánigo y a Jaca, amb una primera parada a Hostal d’Ipiés. L’ús de l’article determinat va portar molts usuaris a interpretar que Alegria es referia a un establiment hoteler. Tot i això, Hostal d’Ipiés —sense article— és una localitat, no un negoci.
És just assenyalar que la pròpia Alegria va corregir el matís pocs segons després. Al mateix vídeo apareix esmorzant en un establiment del poble i, en esmentar de nou el nom, elimina l’article: “Aquí estic a Hostal de Ipiés provant aquesta xocolata…”. Més tard, a la xarxa social X, ho va aclarir explícitament en referir-se a la seva visita a Chocolates de la Abuela, un petit negoci familiar del lloc.
Hostal d’Ipiés es localitza al sud del terme municipal de Sabiñánigo, molt a prop del riu Gállego, que discorre enganxat al nucli urbà. Al seu voltant es troben altres petites localitats com Ipiés, Baranguá, Arto, Lasieso o Lanave, en una zona tradicionalment lligada al trànsit i al pas de viatgers.
Casa de Las Abejas, 1966, d’Hostal de Ipiés
El seu origen està estretament vinculat a aquesta funció. Al començament del segle XX es va consolidar com a nucli de població en un enclavament freqüentat per transhumants i caminants. La construcció de l’antiga carretera del Monrepós va incrementar notablement el flux de viatgers i va donar més rellevància al lloc.
Una de les primeres edificacions documentades és Casa Carretero, també coneguda com Mesón de Cabañeras o, simplement, Hostal. Aquest edifici —una casa típica alta aragonesa de maçoneria, amb pati i una xaminera singular— acabaria donant nom a tota la localitat per extensió i per la seva importància com a punt de parada.
Porta de la Casa Carretero d’Hostal d’Ipiés
Edifici construït en maçoneria rejuntada amb calç. Posseeix planta en forma de “U”, amb tres ales diferenciades, a tres altures. L’accés principal se situa a la façana O i posseeix cridador en forma de serp. Posseeix arc rebaixat de petites laixes de pedra sobre brancals realitzats en grans peces de pedra. A la dreta s’obre un accés secundari amb llinda monolítica. En aquesta façana s’obren altres obertures, dues d’elles adovellades i una amb arc de mig punt. Posseeix placa amb data. La teulada té forjat de fusta cobert amb llosa de pedra, disposada a dos vessants. La xemeneia se situa al vessant occidental del costat O. És troncocònica, realitzada en pedra toba, amb dues files de sortides i rematada per bolo de granit.
Guerra, camins i un cens mínim a Hostal de Ipiés
Hostal d’Ipiés va pertànyer històricament al municipi de Jabarrella i mai no va arribar a tenir ajuntament propi. Durant la Guerra Civil va ser un dels eixos del Front d’Aragó al Pirineu, en un context que desembocaria a la Batalla de Sabiñánigo.
Avui, el poble manté un cens molt reduït: 42 veïns, segons dades parroquials. Entre els seus edificis destacats hi ha el Molí dels Aras, datat el 1843, al costat de la carretera de Lasieso, i l’església del segle XX dedicada a la Mare de Déu del Pilar.
Qui s’endinsa per la carretera que condueix a Lasieso descobreix a més un passeig cuidat, amb un petit estany on conviuen ànecs, oques i altres ocells, un racó inesperat per a un nucli tan petit.
Casa tienda Chocolates de la Abuela d’Hostal d’Ipiés
Chocolates de laAbuela: el lloc on cal parar
En l’actualitat, Hostal de Ipiés és conegut també per Chocolates de la Abuela, una botiga de xocolates artesanes on, a més de rajoles i xocolata a la tassa, s’elaboren licors i melmelades. Va ser allà on Alegria va fer parada i va reivindicar la importància dels petits negocis familiars “que ajuden a vertebrar i construir la nostra terra”.
Més enllà de l’anècdota lingüística, l’episodi ha servit per posar al mapa una localitat poc coneguda fins i tot dins d’Aragó. Un exemple de com, en campanya, un detall aparentment menor pot convertir un poble de 42 habitants en protagonista del debat polític.
Molí d’Hostal d’Ipiés (Osca) 📷 Javier Rey Lanaspa
Ubicació del Molí d’Hostal d’Ipiés
Des d’Hostal d’Ipiés s’accedeix per la carretera que va a Lasieso, una vegada que prenem el trencall des de la carretera general s’arriba pel primer carrer a mà dreta, el molí es troba al final de la mateixa.
El 17 d’abril, l’Iran va anunciar la reobertura de l’estret d’Ormuz… només per tornar-lo a tancar l’endemà mateix, fins que es va aixecar el bloqueig dels ports iranians pels EUA.
El 21 d’abril, Donald Trump va ampliar unilateralment la treva amb l’Iran fins a nou avís per permetre que les negociacions, mediades pel Pakistan, continuessin malgrat tot. Això no va impedir que la Marina dels EUA ataqués un vaixell de càrrega iranià ni que l’Iran disparés contra vaixells a l’estret.
En aquest enfrontament interminable, Donald Trump està sota pressió per sortir d’aquesta guerra en la qual s’ha vist embolicat i les conseqüències econòmiques globals de la qual es noten fortament. Mentrestant, el règim iranià, tot i que molt debilitat, s’ha adonat que el temps li juga a favor… Però, per quant de temps?
Amb motiu de la diada de Sant Jordi, CEESC va celebrar ahir, 21 d’abril, una jornada especial per a l’Educació Social.
Javier Martín Luque, educador social i Carlos Sánchez Valverde-Visus, historiador i educador social.
Des del CEESC sempre han plantejat la necessitat que els educadors i les educadores socials escriguin sobre la professió. Al llarg dels anys, aquesta idea de pensar i fixar la professió a través de l’escriptura, els ha dut a programar diverses activitats, com ara Escrivint l’educació social, El podcast “Tinc una cadira” de Ràdio Intermitent o les entrevistes EncapsuladES a instagram. És per aquest motiu que enguany van fer una presentació de dos llibres publicats darrerament per dos educadors socials col·legiats. Tots dos autors varen acompanyar en un acte distès i de celebració de la professió i de la literatura.
La sessió es completà amb un espai de debat amb diferents membres de la Junta del CEESC, juntament amb altres persones col·legiades que treballen en els àmbits abordats pels llibres, generant un diàleg entre pràctica professional, reflexió i experiència.
Els llibres presentats són:
” Oberta de bat a bat“. Històries de dones en situació cronificada de sensellarisme, coreografiades des dels escenaris de l’educació social, de Javier Martín Luque Editorial Círculo Rojo, 2025
Una obra que neix de la necessitat d’expressar i donar veu a realitats sovint invisibilitzades. A través d’una narrativa íntima i colpidora, el llibre convida a apropar-se a vivències marcades per la vulnerabilitat i la resistència. En Javier és el col·legiat 11751, educador social vinculat a la salut mental comunitària i al sensellarisme; actualment treballa a Arrels Fundació. Va iniciar el seu compromís social molt jove i té una trajectòria prèvia en el món de la dansa i la docència. Ha trobat en l’escriptura un espai d’expressió i sensibilització.
“La atención y protección a la infancia”: Una revisión histórica desde la educación social, de Carlos Sánchez-Valverde Visus IUCIE, Universitat de València, 2025 Una anàlisi rigorosa sobre l’evolució dels sistemes d’atenció a la infància, que posa en diàleg història, institucions i pràctiques professionals. El llibre ofereix eines per comprendre el present i repensar el futur de la intervenció socioeducativa.
En Carlos és el col·legiat número 14, educador social amb gairebé 50 anys de trajectòria, ha treballat amb infància i adolescència des dels anys 70. Doctor en Pedagogia i professor a la Universitat de Barcelona fins al 2020, ha estat també una figura clau en l’impuls col·lectiu de la professió i en l’àmbit editorial especialitzat.
Per al debat posterior i moderació de l’activitat, va assistir la Laura Suárez Figarola, col·legiada 11550 i vocal de la junta de Govern. Graduada en Educació Social des del 2016 per la Universitat de Girona. Ha dedicat la seva trajectòria professional a l’acompanyament d’infants i adolescents que es troben en centres residencials dins del sistema de protecció de la DGPPIA. Rosa Maria Caparrós, col·legiada 11124 i secretària de la junta delegada de Girona. Exerceix com a educadora social des de fa 16 anys. Ha treballat majoritàriament en l’àmbit d’acompanyament a la infància i l’adolescència en diferents centres residencials i a l’Ajuntament de Santa Susanna. Patrícia Sarrias, col·legiada 10807 i vicepresidenta del CEESC. Educadora social a l’Institut Municipal de persones amb discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona. Núria Zapata Luna, col·legiada 10858. Educadora social, directora d’Habitatge Compartit per a persones i famílies que estan en risc d’exclusió residencial de Sant Joan de Déu, Serveis Socials de Barcelona.
Va ser una oportunitat per compartir, reflexionar i celebrar la literatura i la professió.
CEESC. Sala Llavors. Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya C. Almogàvers, 214. Barcelona ☎️ 934 521 008 ceesc@ceesc.cat
“Les eleccions parlamentàries de diumenge 12 d’abril de 2026 van marcar un punt d’inflexió històric per a Hongria, amb la caiguda de Viktor Orbán després de 16 anys de govern il·liberal i autoritari, còmplice del Kremlin”.
El suport a JD Vance pocs dies abans de la votació no li va fer cap favor. Impulsat per una participació rècord del 80% (sobretot entre els joves), el partit de l’oposició de Peter Magyar, Tisza, va obtenir el 53% dels vots, aconseguint gairebé dos terços dels escons al Parlament.
Exmembre del sistema i conservador proeuropeu, Magyar va basar el seu èxit en la promesa de canvi, recuperació econòmica i lluita contra la corrupció. Tot i mantenir la negativa d’Hongria a enviar armes a Ucraïna, es va comprometre, a diferència del seu predecessor, a ser un “membre lleial” de la Unió Europea i a donar suport al poble ucraïnès “agredit”.
També va declarar dimecres que el seu país aixecaria el veto per alliberar el préstec europeu de 90.000 milions d’euros a Kíev. Els líders de la UE ho van aclamar unànimement com una victòria per a la democràcia i els valors europeus.
“Donald Trump va atacar el Papa Lleó XIV a les xarxes socials diumenge 12 d’abril, després que aquest últim es pronunciés en contra de la guerra a l’Orient Mitjà. (Vist per Koterba, EUA)“.
Koterba 📷 DESSINS POUR LA PAIX
Donald Trump va atacar el Papa Lleó XIV a les xarxes socials diumenge 12 d’abril, després que el Papa es pronunciés en contra de la guerra a l’Orient Mitjà. “Prou d’idolatria del jo i dels diners! Prou de demostracions de força!” “Prou de guerres!”, va predicar el Papa Lleó XIV dissabte 11 d’abril a Roma.
Això va ser tot el que va caldre perquè Donald Trump acusés el cap de l’Església de ser massa indulgent amb l’Iran i declarés que no acceptaria que un papa “critiqués el president dels Estats Units”. Trump fins i tot va publicar una imatge d’ell mateix com a Jesucrist generada per una IA, que va escandalitzar alguns catòlics, inclosos membres del moviment MAGA.
En el seu avió per a un viatge de deu dies a l’Àfrica, incloent-hi dos dies històrics a Algèria, el Papa va posar fi a la disputa dient que no tenia por de Donald Trump, que finalment va eliminar la seva publicació.
El 9 d’abril va néixer el nou bus urbà entre Bellaterra i Cerdanyola
Horaris de les 2 noves línies de bus entre Bellaterra i Cerdanyola del Vallès 📷 AMBMOVENTIS
El nou servei d’autobús urbà entre Bellaterra i Cerdanyola es va posar en marxa el passat dijous, 9 d’abril, amb dues línies:
CV5 FGC Bellaterra – Parc Tecnològic
CV2 La Farigola – Bellaterra passant pel centre urbà.
L’Àrea Metropolitana e Barcelona (AMB) assumeix el servei i l’alcalde de Cerdanyola reclama el traspàs del bus interurbà a la Generalitat per avançar en la igualtat de servei al conjunt de la segona corona metropolitana.
El nou servei de bus urbà, que prestarà la companyia Moventis, es posà en marxa, amb titularitat assumida per l’AMB i integrada dins del servei del Bus Metropolità.
CV2 La Farigola – Bellaterra passant pel centre urbà. Aquesta línia passa de cobrir Bellaterra amb 3 expedicions a fer-ho en 17. Feiners i festius (excepte agost)
CV5 FGC Bellaterra – Parc Tecnològic: substitueix la del Parc de l’Alba i connecta amb les altres línies urbanes al PTV. Tindrà quatre noves expedicions diàries. Feiners.
L’alcalde de Cerdanyola i vicepresident de l’àrea de Mobilitat, Transport i Sostenibilitat de l’AMB, Carlos Cordón, ha qualificat la posada en marxa d’aquest servei com una fita històrica davant les queixes de la ciutadania de la nostra ciutat, “amb raó” ha destacat, per un contracte antic que s’havia de renovar. El nou servei, indicà Cordón, comporta noves línies, més expedicions de viatge i una flota de vehicles més àmplia i “totalment sostenible”.
L’alcalde destacà que ara li toca a la Generalitat assumir la millora del transport interurbà i fer el traspàs d’aquest servei a l’AMB al 2028 -quan venç l’actual contracte- en línies com l’E3 que enllaça municipis metropolitans com Barcelona i Cerdanyola i que “deixa gent a les parades”. Carlos Cordón reclamà que la gent de Cerdanyola “pugui exercir el seu dret a gaudir ‘una mobilitat en condicions d’igualtat amb tota l’àrea metropolitana”.
La regidora de Mobilitat, Conchi Martínez, va afegit que la incorporació de la gestió de l’AMB permet fer un salt qualitatiu en el transport urbà a Cerdanyola i suposa donar un pas estratègic en la millora de la connectivitat interna a Cerdanyola, situant la ciutat com a referent de mobilitat més eficient, accessible i plenament integrada en el sistema metropolità amb estàndards de qualitat homogenis”. Martínez explica que Cerdanyola ha de tenir un transport públic “més competititu, accessible, sostenible i alineat amb els reptes de la mobilitat del futur”.
El director de Mobilitat, Transport i Sostenibilitat de l’AMB, Joan Maria Bigas, també destacava la millora de parades, canviant tots els pals de parada i millorant més de 50 marquesines, que s’incrementaran a mida que passi el temps. En aquesst espais també es millora la informació amb renovació de tires horàries i plànols d’informació, però Bigas destaca que la informació del nou bus urbà de Cerdanyola ja està disponible, en temps real, a l’app AMB Mobilitat, que permet planificar millor els viatges.
El servei el prestarà l’empresa Moventis i el seu màxim responsable, Josep Maria Martí, recordava que aquesta és una empresa que té el seu origen a Cerdanyola l’any 1957 sota la denominació de Sarbus i remarcava l’objectiu d’oferir un servei d’alta qualitat.
El nou contracte està fixat per un període de 10 anys amb un pressupost superior als 20 milions d’euros. Enguany, el cost serà d’1’6 milions i a partir de 2027 pujarà a 2’3 milions.
Us podeu descarregar-te l’app gratuïta AMB Mobilitat per consultar en temps real el pas dels busos i planificar els teus desplaçaments.
“Per a gran alleujament del poble iranià, dimecres 8 d’abril es va assegurat un alto el foc de dues setmanes entre els Estats Units i l’Iran, després de les amenaces vehements d’aniquilació de Donald Trump”
Com sol passar, cap de les dues parts reclama la victòria. Però els Estats Units no han aconseguit enderrocar el règim dels mul·làs i reobrir l’estret d’Ormuz, i l’Iran ha patit pèrdues i destrucció importants.
Les negociacions estan previstes a partir de divendres a Islamabad, en termes poc clars. Aquesta treva és encara més fràgil tenint en compte que el Líban, que no està cobert per l’alto el foc, continua suportant la major part de la fúria del govern de Netanyahu.
Dimecres, atacs massius a Beirut i diverses ciutats i pobles van deixar més de 250 morts i milers de ferits en qüestió d’hores. Davant la carnisseria, l’Iran ha amenaçat de trencar la treva si l’alto el foc no s’amplia al Líban.
“En el 90è aniversari del bombardeig de la ciutat de Guernica, el País Basc espanyol va sol·licitar que la pintura de Picasso s’exhibís al Museu Guggenheim de Bilbao. Una mirada als arxius per descobrir la història d’aquesta obra altament política, ara exposada a Madrid“.
Guernica de Pablo Picasso – 1971 – 04:12 – vídeo
Romane Laignel Sauvage ✍️ El quadre Guernica de Picasso, exposat al Museu Reina Sofía de Madrid des del 1992, és al centre d’un debat sobre la seva ubicació d’exposició a Espanya. A finals de març de 2026, el govern basc va sol·licitar un préstec temporal de l’obra per ser exposada al Museu Guggenheim de Bilbao, amb motiu del 90è aniversari del bombardeig de la ciutat de Guernica.
El Ministeri de Cultura espanyol s’hi oposa, al·legant l’extrema fragilitat del llenç. Un informe tècnic del Museu Reina Sofía ha detectat, de fet, la presència d’esquerdes i microfissures, resultants en particular dels nombrosos desplaçaments del quadre des de la seva creació.
La presidenta de la comunitat de Madrid i figura de l’oposició, Isabel Díaz Ayuso, va qualificar la petició basca de “malsonant”, cosa que va provocar una forta polèmica. El govern central, per la seva banda, es basa en l’opinió dels conservadors del museu.
Per al País Basc, la qüestió és de memòria històrica, mentre que per a Madrid i el Reina Sofía, la preservació de l’obra mestra té prioritat, sobretot perquè la pintura ja ha estat traslladada més de trenta vegades, cosa que ha contribuït al seu estat actual. “Entenc la sensibilitat que envolta aquesta petició. Estem parlant d’una obra vinculada a la memòria del Guernica i al dolor que simbolitza”, va declarar el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, el dimarts 7 d’abril. Celebrar el 90è aniversari del Guernica també significa garantir que aquesta obra pugui perdurar noranta anys més.
ELS ARXIUS
El 1937, Pablo Picasso va rebre l’encàrrec de la República Espanyola de crear una obra per ser exposada a l’Exposició Universal de París. Uns mesos abans, el juliol de 1936, havia començat la Guerra Civil Espanyola, que donaria lloc a quaranta anys de dictadura franquista. El 26 d’abril de 1937, la ciutat de Guernica va ser bombardejada, com es pot escoltar a l’arxiu al principi d’aquest article.
“Durant hores, els avions alemanys van llançar tones de bombes sobre aquesta petita ciutat, l’antiga capital dels bascos, i van metrallar la població mentre intentava escapar de la massacre”, recorda el comentari d’aquest document, emès el 1971. Profundament afectat per l’esdeveniment, Pablo Picasso va canviar el tema de la seva pintura i es va centrar en aquest esdeveniment absolutament tràgic.
En només uns dies, va pintar aquesta immensa obra a París. “L’1 de maig, Picasso va començar a dibuixar. El 9 de maig, havia completat l’esbós general. I l’11 de maig, el va transferir a la tela de 3,5 metres per 8 metres que decoraria el pavelló espanyol a l’Exposició Universal”.
Una composició completa en blanc i negre, que «està directament relacionada amb les tècniques del gravat i el dibuix». Formes planes i austeres, d’una claredat sorprenent, i una construcció basada en «el principi clàssic del triangle». Una escena d’horror en un interior, on «no queda cap esperança d’escapament».
Una obra en suport de la República
Exposada a París al Pavelló Espanyol, el Guernica denunciava les massacres perpetrades per les forces franquistes a Espanya. En els anys següents, la pintura va viatjar pel món —durant els quals s’enrotllava regularment per al transport— i es va convertir en una eina política tant com en un clàssic de l’art modern.
Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Pablo Picasso va deixar la seva obra en préstec al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York i es va negar a permetre que tornés a Espanya fins que es restaurés la democràcia, reclamant la propietat de la ja extinta República Espanyola.
Cap a Espanya
Francisco Franco va morir el novembre de 1975, preparant el camí per a una transició democràtica a Espanya.
Van trigar diversos anys més abans que el poble espanyol pogués veure finalment l’obra de Pablo Picasso. L’arxiu de 1979 que es mostra a continuació resumeix la importància del trasllat del Guernica. «Finalment se’ls mostrarà un dels quadres més famosos del món, pintat per un espanyol i que els espanyols no han vist mai. És el Guernica de Picasso, aquesta gran obra mestra de la pintura moderna que els parisencs van veure el 1937 a l’Exposició Universal, però que fa 40 anys que és als Estats Units.»
«El Guernica només estava destinat a trobar una Espanya netejada dels seus pecats. Una Espanya democràtica, Picasso hi havia insistit de nou en el seu testament el 1973», explicava aquest material d’arxiu publicat el 1979. «Avui, per tant, el govern espanyol es mereix el Guernica, que s’exposarà el 1981 al Museu del Prado de Madrid».
Roland Dumas, advocat de Pablo Picasso durant molt de temps, que va morir el 1973, va parlar de la missió que se li va confiar: garantir que es respectessin les últimes voluntats del pintor. «Va ser durant l’estiu de 1969, fa uns deu anys, van començar a circular rumors que el govern del general Franco exigiria el Guernica. Picasso em va convocar a Mougins». (…) Em va dir: «L’important a la meva vida és el Guernica. No hi ha cap dubte que el Guernica torni a Espanya mentre Franco sigui viu». Li vaig demanar que m’aclarís tot això per escrit. Vaig preparar els documents i ell els va signar.
Considerava l’advocat ara la democràcia espanyola prou forta per permetre que s’hi exposés el quadre del seu client? “És una monarquia; probablement no és la democràcia tal com l’entenem a França. (…) Però observo que, mentre molta gent de l’antic règim roman i ocupa posicions de poder —a la policia, al poder judicial, a l’administració—, també hi ha una constitució que funciona, un parlament ben establert amb majoria i oposició, partits polítics legalitzats, sindicats actius i eleccions generals que han tingut lloc a tots els nivells.” Així doncs, els problemes persisteixen —el problema basc, el problema de l’amnistia política general—, però la democràcia ja està sobre els seus fonaments.
Madrid, 1981
Per tant, se suposava que el Guernica havia de viatjar a Madrid el 1981. Però, com sentim més tard a l’arxiu, els bascos ja exigien que el quadre s’exhibís a Guernica: “Tots els habitants de Guernica són realment ferms. El quadre de Picasso no ha d’anar a Madrid. Simplement ha de tornar a la ciutat que va inspirar.”
El 1981 es va inaugurar l’exposició del Guernica al Museu del Prado de Madrid. «Després de 45 anys, la democràcia finalment ha tornat», es va anunciar solemnement a l’arxiu següent.
Els primers espanyols que van arribar al lloc dels fets van oferir els seus comentaris a les càmeres franceses: “Estic content, però una mica frustrat. El quadre em decep”; “Aquest és un dia de reconciliació”. De nou, els bascos van argumentar: “Guernica és un poble basc, exterminat durant la Guerra Civil. Nosaltres tenim els morts i vosaltres teniu el quadre”.
El 1992, la pintura va ser traslladada a pocs passos del Museu del Prado al recentment inaugurat Museu Reina Sofía, on roman avui dia.
Una ullada al Museu Guggenheim de Bilbao la vigília de la seva inauguració. L’edifici de 100 milions de dòlars va ser dissenyat amb programari informàtic sense dibuixos arquitectònics. Tot l’art del segle XX hi està representat (cubisme, expressionisme abstracte, etc.), i la Fundació Guggenheim, responsable de les exposicions, presentarà les seves col·leccions. El Guernica de Picasso no hi és, ja que el museu de Madrid es nega a prestar-lo. Productora/Coproductora: France 2, France 3
BELLATERRA.CAT 