Bellaterra, 30 de juliol de 2026

“Un dels ingredients clau de l’espècie cajun és el pebre de caiena, que va ser portat a la regió pels esclaus africans. El pebre de caiena, juntament amb altres pebrots com el pebre negre i el pebre blanc, s’utilitzaven per afegir picantor i profunditat de sabor als plats. L’all, un altre ingredient clau de l’espècie cajun, també s’utilitzava en abundància a la cuina cajun, ja que es creia que allunyava els mosquits i altres plagues a la regió pantanosa. El pebre vermell dolç, que es fa amb pebrots dolços mòlts, també s’utilitzava habitualment en les barreges d’espècies cajun per afegir un sabor fumat i un color vermell brillant als plats”.

La història de les espècies cajuns

“La història de l’espècie cajun és una història de supervivència, adaptació i fusió cultural ambientada en el context de l’Amèrica del Nord del segle XVIII”. 

L’espècia cajun, també coneguda com a condiment cajun, és una barreja d’espècies originària de la regió de Louisiana Bayou, als Estats Units. La barreja d’espècies, que normalment inclou pebrots, all, caiena i pebre vermell dolç, s’utilitzava per afegir sabor i picant a una varietat de plats.

La història de l’espècie cajun es remunta al segle XVIII. Durant “Le Grand Derangement” el 1755, els acadians de parla francesa van ser obligats a fugir de les seves llars a Acàdia (actualment Nova Escòcia i els voltants) pels britànics perquè no volien jurar lleialtat incondicional a la reina. Jurar el jurament significava que haurien de portar armes contra França i l’Església Catòlica, per la qual cosa s’hi van negar. Durant molt de temps havien intentat mantenir-se neutrals. Més d’11.000 acadians van ser exiliats i molts d’ells es van establir al territori dels bayou de la Louisiana, aleshores controlada pels espanyols, on la paraula “acadien” (acadià) finalment va canviar a “cajun”. Amb el temps, van desenvolupar una barreja única d’espècies influenciades per la cultura indígena local i els ingredients disponibles, així com per influències espanyoles i africanes. S’utilitzava per afegir sabor a una dieta molt rústica i a un estil de cuina que només utilitzava una olla. 

Un dels ingredients clau de l’espècie cajun és el pebre de caiena, que va ser portat a la regió pels esclaus africans. El pebre de caiena, juntament amb altres pebrots com el pebre negre i el pebre blanc, s’utilitzaven per afegir picantor i profunditat de sabor als plats. L’all, un altre ingredient clau de l’espècie cajun, també s’utilitzava en abundància a la cuina cajun, ja que es creia que allunyava els mosquits i altres plagues a la regió pantanosa. El pebre vermell dolç, que es fa amb pebrots dolços mòlts, també s’utilitzava habitualment en les barreges d’espècies cajun per afegir un sabor fumat i un color vermell brillant als plats.

Amb el temps, les mescles d’espècies cajun han evolucionat per incloure una varietat d’altres ingredients com ara ceba, orenga, farigola i comí. Aquestes addicions han ajudat a crear un perfil de sabor més complex i matisat. Avui dia, les mescles d’espècies cajun es poden trobar en una àmplia gamma de varietats, des de suaus fins a extremadament picants, depenent de les preferències del cuiner.

L’espècie Cajun s’ha convertit en un ingredient bàsic en moltes llars i s’utilitza per afegir sabor a una àmplia gamma de plats, des de bullits de marisc fins a guisats i fins i tot a verdures rostides.

INGREDIENTS

500 gr de gambes pelades i desvenades

2 cullerades de mantega fosa

1 cullerada de condiment especial cajún

1 culleradeta d’all en pols

1 culleradeta de paprika

1/2 culleradeta de pebre negre

1/4 culleradeta de sal

Suc de mitja llimona

Tomàquets cirera en branca rostits per decorar

PREPARACIÓ

En un bol, barreja la mantega fosa, el condiment cajú, l’all en pols, la paprika, el pebre negre, la sal i el suc de llimona.

Afegeix les gambes a la barreja de condiments i remena-les fins que estiguin ben cobertes.

Escalfa una paella gran a foc mitjà-alt i afegeix les gambes amb la barreja de condiments.

Cuinar les gambes durant 3-4 minuts per cada costat, fins que estiguin rosades i cuites.

Retirar les gambes de la paella i col·loca-les en un plat. Bon profit!

Font: VanillaBlossom

Bellaterra, 29 de juliol de 2026

“Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres (Ficus carica) a tot el món, destacant grups com les uníferes, bíferes i el tipus Esmirna. Al voltant de 300 aquestes varietats s’aprofiten per al consum humà“.

«De figues a breves» és una frase popular que significa que alguna cosa passa molt de tant en tant. Es fa servir per parlar d’un llarg temps o d’un succés molt poc freqüent.

La figuera pertany al gènere dels ficus. Perd les fulles a la tardor i rebrota a la primavera. Es coneix com a Ficus carica perquè es creu que és originària de Caria a Turquia. És una espècie mediterrània, com el pa de blat, l’oli, el raïm o les nous.

Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres a tot el món, de les quals unes 300 es conreen per a consum humà. Podem destacar tres grans varietats: verdes, blavoses i negres. Els verds són els més apreciats per ser els més sucosos, aromàtics i dolços. Tot i això, quant a les seves propietats tots comparteixen pràcticament les mateixes característiques.

Tot i que considerem que la figa és una fruita, per ser més precisos és una infrutescència, igual que la pinya o les maduixes.

Propietats i beneficis

Posseeixen gran quantitat d’aigua i són rics en hidrats de carboni, però encara que moltes persones pensen que té una aportació calòrica elevada, realment és una mica més elevada que una poma, sent la de la figa 65,7 i la de la poma 52 calories).

Destaca la seva riquesa en fibra, que millora el trànsit intestina, en àcids orgànics i minerals com el potassi, magnesi, calci, fòsfor, ferro i manganès.

La seva gran quantitat d’aigua i contingut en fibra són un bon aliat contra el restrenyiment, fins i tot ens poden ajudar a prevenir certes malalties com el càncer de còlon.

Pel que fa a altres nutrients, destaca per la vitamina K i en les figues fresques vitamines del grup B com B1, B5 i B6.

Per últim, destacar la seva activitat antioxidant, encara que comparat amb altres fruites no és de les més rellevants. Les substàncies antioxidants (provitamina A) neutralitzen l’acció perjudicial dels radicals lliures i contribueixen a reduir el risc de malalties cardiovasculars, degeneratives i de càncer.

Classificació principal de les figueres

Uníferes: produeixen una sola collita de figues a l’any.

Bíferes: produeixen dues collites per temporada (breves a l’estiu d’hora i figues després).

Esmirna: requereixen pol·linització externa obligatòria perquè el fruit qualli.

Cabres o Cabrahigos: figueres silvestres amb flors masculines que pol·linitzen a altres.

Varietats comunes a Catalunya

Coll de Dama (Blanc i Negre): molt apreciat per la seva dolçor i pell fina.
Carbasseta: varietat clau per a l’assecatge.
Colar d’Elx: excel·lent producció tant en breves com en figues.

“Cada dia al jardí me’n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.” Els fruits saborosos. (Josep Carner, 1928)

No baixem de la figuera si us diem que és temps de figues, per això us proposem que en conegueu les seves propietats nutricionals,  les vendes i sobretot els noms de les diferentes varietats.

Cada terra fa sa figa. És la frase feta inventada (inspirada en cada terra fa sa guerra), que va com anell al dit per explicar les mil i una varietats de figues dels Països Catalans. N’hi ha tres de molt destacades. La primera és la figaflor, la primerenca de la figuera. Alguns també l’anomenen bacora. No totes les varietats de figueres fan figaflor i, quan en fan, acostuma a ser cap al mes de juliol. La segona és la blanca, que té la pell verda, forma de baldufa i s’acostuma a menjar sencera. I la tercera, la més preuada, la que ens recorda que som al mes de setembre, la coll de dama, la primera dama. És grossa i carnosa. Rep aquest nom per la forma del coll, pel qual penja de la figuera. És la que més destaca de la població d’Alguaire. I tant pot tenir la pell negra com blanca. Potser perquè tenim tanta varietat de figues, tenim una paremiologia tan rica, i és que hi ha tantes frases fetes amb figues com estats d’ànim personals. Ara mateix, no pesem figues perquè no estem per figues sinó per panses, nous i figues, que són bones amigues. Bon profit!

Les figues són un aliment molt nutritiu, que aporta calci de molt bona disponibilitat i també fibra, que és molt interessant per a la salut intestinal. El calci que aporten les figues a l’organisme encara és més important quan són seques, és a dir, quan perden l’aigua i es converteixen en fruita seca.

Es tracta d’una fruita delicada que cal consumir aviat. No es conserva més de tres dies a la nevera, però s’aconsella treure-les una estona abans per gaudir plenament del seu sabor. Poseu-les en amanides, mengeu-les amb pernil o passeu-les a la planxa, volta i volta, uns segons.

Com que fresques no aguanten gaire, és una bona idea fer-ne melmelada, preparar un chutney o confitar-les en almívar.

Seques

Un cop seques, les figues poden allargar la seva conservació fins a un any (a la nevera). Cal tenir en compte, però, que al perdre l’aigua augmenta la concentració de sucres i de fibra vegetal, cosa que les converteix en un aliment més calòric que les figues fresques.

Algunes dites

• La figa per ser bona ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada pels pardals
• Pansit com una figa
• Pesar figues
• Mig figa, mig raïm
• Les cames li fan figa
• Això són figues d’un altre paner
• A bona hora plouen figues
• Ser un figaflor
• Donar figues per llanternes
• Baixar de la figuera
• Per Santa Magdalena, la figuera és plena

Font: Petit Dit, Ara,