Feeds:
Entrades
Comentaris

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Domènec Moli, la veu gastronòmica de la Garrotxa

11 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“Domènec Moli va donar una visió culta i entenimentada de la cuina de la Garrotxa des de la seva perspectiva d’activista cultural. És autor d’una obra remarcable, tant des del punt de vista gastronòmic com artístic”. JAUME FÀBREGA

Domènec Moli, el 2009 📷  AJUNTAMENT DE GIRONA, CRDI EL PUNT AVUI (MANEL LLADO)

JAUME FÀBREGA ✍️ Domènec Moli va néixer a Figueres l’any 1933. L’any 1958 es va traslladar a Olot, on va exercir com a redactor en cap del setmanari ¡Arriba España! Periodista, impressor i divulgador gastronòmic, va començar a escriure molt aviat i va col-laborar en revistes empordaneses, com el setmanari Canigó, i al diari gironí Los Sitios. Va ser redactor en cap d’aquests dos mitjans de comunicació i director de l’emissora local Ràdio Olot. Cal destacar-ne, però, el vessant com a crític d’art, des d’on va reivindicar la pintura més innovadora respecte a la tradició paisatgística olotina. A més de la seva etapa com a responsable del setmanari Arriba España!, va col-laborar en gairebé totes les publicacions locals, com Olot Misión (1965-1979), La Garrotxa (1969-1979), L’Olotí (1979-1988), Doble Set (1991-1992), Firalet (1992-1994), A 440 Metres sobre el Nivell del Mar (1995-2005) i El Cartipàs (2005), entre d’altres. L’any 1965 va impulsar la revista Puigsacalm, una publicació mensual de línia crítica de la qual van aparèixer cinc números i que va ser clausurada per haver publicat textos en català. També va col-laborar a la revista Empordà Federal (1987-1989)

Moli, el 2014, mostrant el llibre Els anys 60 a Olot 📷 AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI EL PUNT AVUI (RAMON ESTEBAN).

De l’Empordà a la Garrotxa

A Olot, Domenèc Moli es va vincular professionalment a la impremta Au bert, establerta a la capital garrotxi na des de l’any 1912. Durant aquesta etapa, va continuar la publicació de la Biblioteca Olotina, impulsada per Joan Casulà (143 volums); va promoure l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés i Torras (31 volums, 1977-2002), i va imprimir bona part de les publicacions del bibliofil i gravador olotí Miquel Plana, amb qui va col-laborar regularment. A la impremta Aubert també es van estampar nombroses monografies locals relacionades amb Olot i l’Empordà i catàlegs d’exposicions d’artistes gironins. D’altra banda, durant la seva etapa de director de l’empresa, dels tallers de la impremta van sortir bona part de les publicacions periòdiques locals més progressistes, com L’Oloti (1979-1988), Gra de Fajol (1980-1985), Doble Set (1991-1992) i la sèrie de revistes satíriques La Comarca Carlina (1987), La Comarca. Artística (1988), La Comarca Incorrupta (1989) i La Comarca Legítima (1990). Com a escriptor, Domènec Moli és autor d’una trentena de monografies, a més de nombroses col·laboracions en obres col·lectives i catàlegs d’exposicions. Cal remarcar la seva col-laboració amb el bibliòfil i editor Miquel Plana, per al qual va escriure una gran quantitat de textos, entre els quals hi ha el primer llibre publicat per l’editor, Un núvol apretat per la tramuntana (1973).

Domènec Moli va ser membre fundador de la comissió dels premis Ciutat d’Olot, president del Cineclub d’Olot, membre de la societat gastronòmica El Cassolot i president de la delegació a la Garrotxa d’Omnium Cultural. L’any 1999 va formar part de la candidatura d’Esquerra Republicana Olotina a les eleccions municipals d’Olot. Era una persona bonhomiosa i amable i un autèntic activista cultural, amic dels amics i de les xefles, amb qui vàrem coincidir a l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i en diversos esdeveniments gastronòmics.

Portada del llibre A la recerca d’una cuina garrotxina 📷 ARXIU JAUME FABREGA)

Ales a la Cultura

La seva participació en la premsa local, com a impulsor de publicacions (Puig-sacalm) o com a col-laborador, ha estat intensíssima. Professionalment, ha estat vinculat a la centenària impremta Aubert d’Olot, des d’on va impulsar l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés, i d’una trentena de monografies, dedicades sobretot a la divulgació artística i culinària. Ha estat membre fundador de la comissió dels Premis Ciutat d’Olot i president d’Omnium Cultural de la Garrotxa. L’any 2010 va ser reconegut amb les Ales a la Cultura, distinció que atorga l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i fer algunes coses conjuntes. En el camp de la divulgació gastronòmica, sobresurten A la recerca d’una cuina garrotxina (1982), el primer llibre sobre la cuina de la Garrotxa, tot un model; La cacera del senglar a la Garrotxa (1992), en què fa paleses les seves aficions; també va publicar La cuina volcànica. Onze productes. Vint restaurants. Noranta receptes, que contribueix a difondre la cuina dels restaurants sota l’epigrafia de “cuina volcànica“, una marca gastronòmica encara vigent.

Al llibre A la recerca d’una cuina garrotxina, en què mostra la seva visió culinària, ell mateix es fa el pròleg, i hi diu el següent: «la cuina del mercat, la cuina que neix exactament en la botiga o en la parada on es compra la matèria prima, que passa per una elaboració noble i sense trampes, i que ofereix al comensal benbé allò que demana, és la que finalment ens interessa». El llibre, molt interessant i personal, s’estructura a partir de les estacions i els seus productes: el porc, les mongetes, la caça, el bacallà… Sap puntuar amb els adjectius així, qualifica el niu empordanès de “terrorífic”, tot i que confessa que no l’ha tastat mai.

Font: Revista de Girona, Les coses delitables, Jaume Fàbrega

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

CULTURA ✍️ “El festí de Casserres” per Rosa Panadès

11 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“Malgrat que el sol abrusi, que el foc engoleixi una part del país, que els dèspotes es vulguin apoderar del món, i que la lluna es prepari per escenificar un eclipsi, el poble de Casserres fa camí, i organitzà, el 27 de juliol passat un intercanvi culinari”.

Rosa Panadès, advocada i escriptora, amb l’Eduard Subirana, alcalde de Casserres
📷 CEDIDA

La forastera pensa que amb aquesta calor, no hi anirà ningú. S’equivoca. A més, ha dubtat d’un valor essencial del país: la fortalesa, la bona fusta de les dones.

Les dones perceben els missatges bons. L’Ajuntament de Casserres promou les botigues del poble. Sap que sense bons operaris, fusters, ferrers, mecànics, carnissers, modistes, floristes, restauradors.. el poble mor. Cal valorar els artesans i els establiments que resisteixen l’embat de les grans superfícies.

L’intercanvi culinari de Casserres resulta magnífic. La forastera hi aporta mandonguilles. L’acullen ben cordialment, i ara ja sap qui són la Ramona, la Pilar, la Concepció, la Rosa… Ja sap que la Concepció fa les millors garapinyades del Berguedà, ha après a presentar la fruita tallada en ventall, ha tastat el pollastre cruixent i la costella de porc guisada.. En petites dosis, un aperitiu exquisit. No oblidem les rosquilles de canyella, excel·lents.

“Festí de Babette” casserrenc, 2026 📷 Cedida

Un “Festí de Babette” casserrenc, promogut per un val de 10€ ofert pel municipi per comprar als comerços del poble, i cuinar un plat per a l’aplec. L’alcalde hi participa i fins hi serveix, amablement, les menges.

No és, un bon àpat, el millor lloc per compartir viandes i converses? Que condeixi l’exemple del Festí de Casserres.

La forastera – Rosa Panadès – agost de 2026

Recordant el libre “Més enllà del blanc” de Rosa Panadès i Miquel Duran

Més enllà del blanc’ és el títol del llibre que han publicat Miquel Duran i Rosa Panadés.

Els dos artistes han volgut plasmar el seu amor cap a la comarca a través de les pintures i les paraules, respectivament. “Serien dues sensibilitats unides per l’amistat que és una poetessa i un pintor. A la pintura hi ha poesia i a la poesia hi ha color. I és una comunió perfecta per nosaltres”, explica en Miquel.

La Rosa es defineix com a narradora de contes i diu que d’ajuntar paraules en surten poemes. Exactament, això diu que és el que ha fet en aquest llibre. “Amb el pas dels anys he anat aprenent que el que m’agrada és ser amateur. Practicar un art o un ofici amb tota la passió però sense sotmetre’m a regles”, diu la Rosa.

I va ser un altre gran escriptor, Domènec Moli, qui va fer veure als dos autors la idea de fer un treball conjunt que unís les seves disciplines artístiques. “Domènec Moli havia escrit un discurs per una exposició que jo vaig fer a l’Àmbit Espai d’Art d’aquí a Olot i a ell li va semblar que s’havia de publicar. I d’aquí va néixer la idea de fer aquest llibre”, afegeix en Miquel.

De fet el pròleg del llibre és de Domènec Moli i inclou fotografies d’Inés Vila. Can Trincheria s’ha omplert en la presentació del llibre d’aquests dos artistes estretament lligats a la comarca.

Font: Rosa Panadès

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

SOCIETAT|La migdiada d’estiu: tortura innocent o plaer culpable?

11 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“De l’obligació infantil de dormir després de dinar al descans adult com a forma de resistència”.

Lawrence Foster, fent la migdiada entre la gravació El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC, Auditori de Sant Cugat del Vallès, 1997

Enrique Mariño ✍️ El temps mort a una habitació penombrosa d’un balneari de Caldas de Reis. La cal·ligrafia aèria de les volutes de pols impreses en un feix de llum. La seva mare, al costat, dormint en una tarda eterna. El silenci. La pausa. La xafogor. És l’hora de la migdiada obligada, però la criatura no s’adorm. Les vacances curioses d’un nen asmàtic: anar a prendre les aigües a l’agost.

Eren matins d’inhalacions, polvoritzacions i dutxes nasals. Tindria sis, set o vuit anys i es recorda com l’únic nen entre ancians, encara que potser fossin adults, potser recentment jubilats. Aquell estiu s’allotjava a la pensió del balneari i, al capvespre, recorria al costat d’altres xavals els passadissos de fusta tocant el triangle que trucava al sopar.

Abans paraven a l’Hostal La Ruta, ja desaparegut, on jugava en un balconet amb els clics beduïns de Famobil: dos homes, dues dones més, un dromedari, un cavall, una palmera i una catifa. Al bar de baix projectaven una pel·lícula molt gore, on un salvatge arrencava uns genitals i se’ls menjava. Potser és l’últim món del caníbal, dirigida per Ruggero Deodato. Potser Caníbal ferotge o Menjats vius!

Així transcorrien els agosts de la seva infància. Lluny de les aigües termals de Caldas de Reis, hi va haver altres migdiades insomnes que mai va entendre, sempre associades als grans. Van haver de passar molts anys per picar de cap davant d’un documental d’animals de La 2 o per practicar el que Camilo José Cela anomenava ioga ibèric, o sigui, la migdiada de pijama, parenostre i orinal.

És clar que les dues hores en horitzontal tenen el seu perill: no estranyaria que l’Almax l’hagués inventat un farmacèutic després d’una migdiada infinita, encara que la fórmula ideal hauria d’incloure un antidepressiu, malgrat que hi ha qui es conforma amb una dutxa freda. 

Salvador Dalí, en canvi, era de migdiades fugaces: s’asseia en una butaca, agafava una clau amb la mà i el soroll del metall en caure s’encarregava de despertar-lo.
Cansats que ens caricaturitzessin com a indolents i mandrosos, alguns autors van recordar que Napoleó o Churchill van ser grans siesters i van reivindicar aquests minuts de son després de dinar. Així, a la seva columna Tremenda apologia de la migdiada, Javier Cercas la defensa com una “forma d’insubmissió”, un “manifest intransigent de rebel·lia” i un “ínfim tall de mànigues quotidià” que “produeix un plaer indescriptible“.

“No se duerme la siesta por ganas de vivir menos, sino de vivir más: quien no duerme la siesta sólo vive un día al día; quien la duerme, por lo menos dos: despertarse es siempre empezar de nuevo, así que hay un día antes de la siesta y otro después”, escribía Cercas en 2014, seis años antes de la publicación de un breve ensayo en el que Miguel Ángel Hernández reivindicaba la hora sexta romana —nuestro mediodía—, origen de la palabra.

En El don de la siesta (Nuevos Cuadernos Anagrama), el profesor de Historia del Arte en la Universidad de Murcia analiza cómo ha sido sometida a un proceso de capitalización, de modo que si antes se asociaba a la vagancia —porque era improductiva— ahora es considerada saludable —porque un sueñecito a media tarde mejora la eficiencia en el trabajo—, de modo que un breve descanso contribuye a producir más.

Miguel Ángel Hernández, sin embargo, la enarbola como un acto de resistencia y disidencia, como una interrupción placentera que escapa a la lógica de producción capitalista, como un ejercicio impredecible de abandono, como un gasto improductivo y un tiempo perdido, como una trinchera y un refugio del mundo exterior: “La creencia de que nada malo puede sucedernos mientras sigamos durmiendo la siesta”.

Font: PÚBLICO

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 El nou reglament europeu, que entra en vigor demà, pretén minimitzar la petjada ambiental dels envasos i la reducció dels residus

11 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 11 d’agost de 2026

“Els supermercats no poden vendre fruites i verdures de menys d’1,5 quilos envasades en plàstic ni utilitzar anelles de plàstic per agrupar llaunes de cervesa o refresc”.

Adéu a les fruites envasades en plàstic i als sobres monodosi: aquestes són les noves regles europees

Cristina Oriol Val ✍️ Les primeres mesures del Reglament europeu sobre envasos i residus d’envasos, que va entrar en vigor el febrer del 2025, començaran a aplicar-se demà de forma progressiva fins al 2040. La normativa afectarà el disseny, la fabricació, la comercialització, la reciclabilitat, la reutilització i la gestió dels envasos utilitzats en diferents sectors

Entre les primeres exigències hi ha la limitació de l’ús de substàncies PFAS, conegudes com a “químics eterns”. Aquests compostos s’utilitzen principalment com a barrera contra el greix i la humitat en productes com embolcalls, gots i safates, però persisteixen durant anys tant al medi ambient com a l’organisme.

Els envasos hauran de ser reciclables

Paral·lelament, tots els envasos que es comercialitzin hauran de ser reciclables, encara que els objectius i criteris específics no es començaran a aplicar fins al 2030. El reglament estableix tres categories de reciclabilitat i fixa nous criteris de disseny destinats a facilitar el reciclatge dels envasos. Aquests requisits s’aplicaran de forma progressiva des del 2030 i seran cada cop més exigents, especialment a partir del 2038.

El 2027, els establiments d’hostaleria i restauració que ofereixin menjar o begudes per emportar hauran de permetre que els consumidors utilitzin els seus propis recipients per emplenar-los.

En aquest mateix àmbit, l’hostaleria també haurà d’eliminar els envasos monodosis a partir del 2030, cosa que afectarà formats individuals de salses, sucre, sal, altres condiments o llet. En el cas de l’oli d’oliva, encara hi ha dubtes sobre l’abast concret d’aquesta mesura. Per la seva banda, els hotels no podran oferir per defecte articles de cortesia d’un sol ús, com ara xampú o gel o sabó, llevat que el client ho sol·liciti.

Un dels canvis més visibles per als consumidors arribarà el 2028 amb la implantació d’un sistema harmonitzat d’etiquetatge a tota la Unió Europea, que permetrà identificar la composició dels envasos i facilitar-ne la separació de residus.

No es podran vendre bosses de plàstic molt lleugeres

Posteriorment, el 2029, els estats membres hauran d’implantar el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), com el que Espanya preveia implantar aquest mes de novembre, per a ampolles de plàstic i llaunes metàl·liques amb l’objectiu d’assolir una taxa de recollida almenys del 90%.

Una altra de les mesures que pot afectar més els consumidors arribarà amb la reducció dels envasos d’un sol ús. A partir del 2030, els supermercats no podran vendre fruites i verdures de menys d’1,5 quilos envasades en plàstic ni utilitzar anelles de plàstic per agrupar llaunes de cervesa o refresc. Cap establiment no podrà proporcionar als seus clients bosses de plàstic molt lleugeres, de menys de 15 micres, llevat que siguin compostables certificades o necessàries per motius d’higiene alimentària.

📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Les bosses de plàstic, de menys de 15 micres, quedaran prohibides.

 Les mesures també afectaran les compres per internet. A partir del 2030, l’espai buit dels embolcalls dels paquets no podrà superar el 50% de la capacitat.

El nou reglament suposarà diversos canvis per a empreses i consumidors que s’aniran aplicant de manera gradual durant els propers anys. L’objectiu és reduir la generació de residus d’envasos, limitar els envasos d’un sol ús i avançar cap a un model d’envasos reutilitzables i reciclables.

Cristina Oriol Val|Periodista

3specializada en temática social: feminismos, migraciones, salud mental. Antes, en el equipo de Redes Sociales. Doble licenciada en Periodismo y Publicidad y RR.PP. por la UAB

Font: La Vanguardia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

SOCIETAT 🎭 Alegria, que és Festa Major….

8 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 8 d’agost de 2026

“Una barreja del vell caciquisme espanyol i del reverdit populisme sud-americà va coincidir amb els fluxos de diners barats que arribava d’Europa per engendrar una multiplicació fantàstica de simulacres i festejos, de desplegaments barrocs aixecats per durar unes setmanes o uns dies i celebracions hipertròfiques, algunes bèsties i algunes bèsties. aferrament a la tradició sinó per la crua persistència de l’endarreriment”.

Cartell de la Festa Major de Bellaterra 2026

És trist que en un país la idea de la festa inclogui amb tanta regularitat l’ocupació vandàlica dels espais comuns, el soroll intolerable, les tones d’escombraries, el maltractament als animals, el menyspreu agressiu pels que no participen a la gresca: molt més trist és que l’autoritat democràtica hagi organitzat i hagi organitzat encoratjat la intolerància cap a qualsevol actitud crítica. Ningú vingut de fora té dret a injuriar el que som. Qualsevol objecció és una injúria contra la comunitat sencera. I qui s’atrevirà a dissentir des de dins, a actuar com a renegat o traïdor i acceptar l’ostracisme.

La commemoració i no el present; el simulacre i no la realitat; l’aparença i no la substància; l’esdeveniment espectacular d’uns dies i no l’afany durador a millorar el que és quotidià; la festa com a identitat i gairebé com a forma de vida i no la seqüència dels dies feiners, del temps en què el treball es compensa amb l’oci privat; la festa com a obligació unànime, com a prolongada interrupció de la normalitat, com a expressió d’allò veritable i allò irrenunciable, allò massivament compartit; la festa com a culminació de l’any i com a despesa prioritària del pressupost públic; la festa legitimada pels segles o envellida al cap de pocs anys de la seva invenció; la festa com a cultura recuperada, salvada després d’una suposada persecució que afegeix la categoria de víctimes heroiques a qui la celebren; la festa amb pregons altisonants en què algú cobra un dineral per celebrar amb prosa de fritanga les glòries locals, la festa amb processons solemnes, amb gales litúrgiques, amb complicacions protocol·làries, amb vestits regionals, amb corregudes de bous, amb carreres de mossos beodes davant de vedells espantats, i les batalles tomàquets, amb aterridors escàndols de petards per culpa dels quals de tant en tant mor algú o hi ha un incendi; la festa en què fan reportatges equips de televisió estrangera, confirmant els bruts i primitius i els exòtics i coloristes que són els espanyols, fins i tot aquells que celebren la seva festa en un èxtasis d’autenticitat antropològica que els confirma la seva obstinació de no ser espanyols; la commemoració de la commemoració: el 1992 es van commemorar amb una exposició universal els cinc segles del descobriment d’Amèrica i el 2012 s’ha commemorat el vintè aniversari de l’exposició del 92.

Un dels trets menys examinats de la democràcia espanyola ha estat la propensió al paroxisme de la festa.

I un dels capítols més incalculables del malbaratament que ara hem de pagar és el de tots els diners públics que des de fa quaranta i tants anys s’han gastat en festes: en festes municipals i comarcals, en festes autonòmiques, en festes de barri, en carnavals, en festes de la primavera i en falles i santfermines i roques.

Allò que en un altre temps durava cinc dies va començar a durar una setmana i mitja. La festa modesta d’una sola tarda es va expandir a una setmana sencera, convertida en una barreja de gresca sense pausa i esdeveniment oficial.

El carnestoltes que s’havia extingit per avorriment o decadència feia un segle es decidia que en realitat havia estat proscrit pel franquisme, i que per tant era obligatori recuperar-lo. I per recuperar-lo o per inventar-lo calia aprovar grans pressupostos, que contractar tècnics culturals o experts en una cosa que va començar a anomenar-se «animació sociocultural», els quals organitzaven reglamentàriament les murgues, xarangues, balls de màscares, concursos de comparses que espectacles de teatre de carrer, tota la pre- menor rastre en el moment mateix en què els diners que s’hi dedicaven s’haguessin destinat a fins més útils.

Les actuacions musicals que en una altra època organitzaven empresaris particulars amb la digna intenció d’obtenir un marge de benefici ara les programaven les noves àrees puixants de cultura dels ajuntaments, o les empreses o agències o gestores municipals de cultura.

L’efecte immediat va ser doble: sense la cautela de la inversió privada i el càlcul de riscos, el preu que els ajuntaments pagaven pels espectacles es va multiplicar exponencialment, per a felicitat dels artistes i sobretot dels intermediaris; i el públic es va acostumar a pagar molt poc o no pagar res, i per tant a no concedir cap valor al que se li oferia gratis.

Cap empresari podia competir ja amb institucions públiques que pagaven qualsevol preu que els sol·licitessin i que a més no cobraven entrada.

El que fins fa molt poc temps enrere havia prosperat gràcies a l’astúcia o al sentit de l’oportunitat de promotors privats es va tornar molt més car i només va poder ser costejat per institucions públiques. Els artistes que més tenien ja s’ho van quedar tot. D’un any a un altre quadruplicaven o quintuplicaven els seus caixets, i a més no s’havien de preocupar de la incertesa d’omplir o no omplir un recinte de fira o una plaça de bous. Com que a Espanya durant molts anys ningú sembla haver-se preguntat d’on sortien els diners que gastaven tan a plens les institucions públiques, els figurons de la política es permetien el luxe de fer creure a la ciutadania que li regalaven per pura generositat i sense contrapartida qualsevol diversió que li vingués de gust.

Premi Pricipe d’Asturies 2013

Font: Todo lo que era sólido. Antonio Muñoz Molina. Pag. 56 a 59. Editorial Seix Barral

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

Eclipsi 2026: Bellaterra mirarà al cel entre les 20.26 i les 20.33 hores el 12 d’agost

8 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 8 d’agost de 2026

Entre les 20.26 i les 20.33, la franja de totalitat travessarà de nord a sud les comunitats de Galícia, Astúries, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid, Castella-la Manxa, Cantàbria, La Rioja, Euskadi, Navarra, Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Balears. Depenent de la proximitat al punt central de la totalitat, la durada del temps en total foscor variarà (menys temps a les zones menys centrals).

Posta de sol des de barrio del Viot Bellaterra

L’eclipsi solar es produirà el 12 d’agost, entre les 19.30 h i les 21.00 h, segons el lloc des d’on s’observi. La fase de totalitat, el moment més esperat del fenomen, durarà com a màxim un minut i mig en algunes zones de les comarques de Tarragona.

La tarda del 12 d’agost de 2026, el cel de Catalunya oferirà un dels fenòmens astronòmics més impressionants que es poden observar: un eclipsi solar total. Serà el primer visible des de casa nostra en més d’un segle.

S’han establert 23 punts oficials d’observació segura, ubicats a 18 municipis, que compleixen els criteris de seguretat i capacitat adients i que vetllen per la protecció del medi natural i els serveis mínims per a grans afluències de públic. 

En aquests espais es repartiran 150.000 ulleres homologades per veure l’eclipsi amb seguretat.

Què és un eclipsi solar?

Un eclipsi total de Sol es produeix quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol i l’oculta completament durant uns minuts. És un fenomen astronòmic excepcional: des d’un mateix lloc de la Terra només es pot observar, de mitjana, un cop cada 350 anys.
A Catalunya, l’últim eclipsi total visible va ser el 1905 i, després del del 12 d’agost de 2026, no se’n tornarà a veure cap fins a l’any 2180.
Observa l’eclipsi amb seguretat
Un eclipsi solar total és un fenomen que cal contemplar amb la màxima precaució. Mirar el Sol directament sense la protecció adequada pot provocar lesions oculars greus i irreversibles.
Aquest risc és present en els instants previs i posteriors a la totalitat de l’eclipsi, i durant tot el fenomen en el cas de les zones en què només sigui parcial, com passa a Barcelona i Girona. Per això és imprescindible utilitzar sempre mètodes d’observació segurs i homologats.
Per gaudir de l’espectacle de manera segura hi ha diferents opcions. El mètode més conegut són les ulleres amb filtre solar, que han d’estar certificades segons la norma ISO 12312-2.

Per seguretat, què no has de fer mai

Evita observar l’eclipsi amb:
Ulleres de sol convencionals.
Radiografies, vidres fumats, CD o filtres casolans.
Telescopis, prismàtics, càmeres o mòbils sense filtres solars homologats.
Aquests sistemes no protegeixen la vista i poden provocar danys permanents.
Tampoc hem de mirar el Sol a través de cap instrument òptic (càmera de fotos o binocles, per exemple) si no compta amb el filtre adequat, que s’ha de situar sempre davant de l’objectiu.

Com han de ser les ulleres?

Utilitza únicament ulleres específiques per a l’observació d’eclipsis que:
Incorporin el marcatge CE.
Indiquin el compliment de la norma ISO 12312-2.
Identifiquin el fabricant o l’importador.
Estiguin en bon estat, sense ratllades, forats ni desperfectes.
És recomanable comprar-les en establiments especialitzats i de confiança.
Dispositiu especial per facilitar desplaçaments
L’autopista AP-7 serà l’eix principal de mobilitat durant aquesta jornada i per preservar-ne la capacitat viària i prevenir congestions importants, des de l’SCT es recomana als usuaris utilitzar altres vies per distribuir els desplaçaments segons la destinació d’observació de l’eclipsi:
C-25 i A-2 per als desplaçaments cap a les comarques de Ponent.
AP-2 per accedir a zones d’observació com Lleida, les Borges Blanques, Valls o Prades.
A-7 i N-340 per als moviments entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
D’altra banda, es preveu un augment significatiu del trànsit en diverses vies secundàries properes a les zones d’observació:
N-340 i A-7 (Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre).
A-27 (Alt Camp).
N-240 (Conca de Barberà i Ponent).
T-11 i N-420 (Baix Camp, Ribera d’Ebre i Terra Alta).

Font: Generalitat de Catalunya

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

OPINIÓ✍️Maleït tabac

7 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 7 d’agost de 2026

“La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat”.

Sisco Ribó es pagès i poeta 📷 Cedida

Sisco Ribó (pagès i poeta) ✍️ La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat. També, segurament, és un triomf de les campanyes antitabac, i sobretot de la pressió social. I aquí és on la cosa em trontolla. Deixar de fumar és una decisió personal i estranya; un no deixa de fumar perquè ja no li agrada (l’addicció té això), no he conegut cap fumador que ho hagi deixat perquè el tabac li repugna. Deixes de fumar perquè t’ho diu el metge, perquè quan et lleves al matí estossegues com un gos vell, perquè a la nova parella no li agraden els petons amb regust de cendrer… i darrerament la pressió social és tan gran que la gent deixa de fumar, sobretot, perquè deixin de mirar-la malament, com si haguessis comès un delicte, per no sentir més, en una reunió o en un bar, aquella pregunta amb aquell to sardònic «encara fumes?, mira que a fora fa un fred que pela», i aquell somriure autosuficient de qui no té el vici.

La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat.

Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat. Per als homes era una expressió de masculinitat, de seguretat, de sensibilitat… Us imagineu Humphrey Bogart sense el cigarret als llavis?, hauria semblat un pobre home. Però divago, aquest és un tema per una llarga discussió de barra de bar (sense tabac, és clar)

Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat.

Els arguments de l’administració en la lluita antitabac són potents: la despesa en sanitat pública és el que més s’utilitza, tractar els càncers de pulmó, les malalties cardiovasculars, costa molts diners a l’estat (també costa molts diners totes les altres malalties derivades de la mala alimentació, del consum d’alcohol, de l’estrès i la depressió…). En fi, el que té de bo fumar (si se’m permet parlar així), és que no afecta psicològicament, ningú perd el seny per fumar (tabac). Fumar és un vici, però també és un plaer, i pagar un plaer sempre ha tingut un preu elevat. Potser és això.

D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador?

S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política.
Ara m’agradaria parlar de l’altra droga legal, l’alcohol, per fer una mena de comparativa. La gent beu, i beu molt, i quan has begut molt i durant molt de temps, et canvia el caràcter. No soc psicòleg ni he fet un estudi en profunditat sobre el tema, però ho he observat en molta gent i ho he viscut en carn pròpia. L’alcohol també mata, i mata de la pitjor manera, mata famílies, mata relacions amb amics i parelles, mata l’educació dels fills…I malgrat això no està malt vist beure. I em pregunto: perquè s’estigmatitza tant el consum de tabac i no el d’alcohol?. D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador? S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara aniré a prendre una cervesa i a fer un cigarret en una terrassa, que encara ens deixen.

Portada de Viure als Pirineus

Font: Viure als Pirineus

                                                                                                                                                  

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳Torrijas amb albercoc, fruits vermells i sorbet de bergamoto

6 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 7 d’agost de 2026

“Compartim amb Bellaterra Gourmet la recepta de Torrijas amb albercoc, fruits vermells i sorbet de bergamoto de Jean Louis Neichel”.

Torrijas de Jean Louis Neichel 📷 Cedida

Per a 4 persones

Ingredients

Llenques de pa

1/2 kg. d’albercocs madurs

1/4 l. de crema pastissera

Llet de vainilla:

0,5 1. de llet

5 ous ecològics del 0

125 gr. de sucre

Vainilla líquida

Licor de préssec

150 gr. de fruits vermells de temporada: maduixetes, gerds, nabius, etc.

Coulis de maduixetes del bosc Coulis de préssec fresc

Festucs picats Gelat de bergamoto Cardamono

Elaboració

Fer una barreja clàssicq amb la llet infusionada en te anglès i afegint extracte de bergamoto a la sorbetera. Preparar una crema pastissera on la llet per a la crema tingui una infusió dels pinyols d’albercoc aixafats, o d’ametlles amargues.

Refredar.

Remullar les llesques de pa a la llet de vainilla durant 2-3 hores.

Fregir en una paella amb mantega.

Cobrir les llesques fregides amb la crema pastissera alleugerida amb crema muntada.

Preparar unes orellanes d’albercocs frescos saltant-los amb mantega, caramel·litzant-los amb sucre

i desglaçar una mica de licor de préssec al final. Cobrir la llesca amb aquestes orellanes.

Presentació

Col·locar la llesca en un plat i decorar amb els Coulis de maduixetes i de préssec. Repartiu les fruites vermelles fresques, festuc picat i una bola de bel·lat. Serviu-ho amb un cruixent de cardamono.

Bona cuina i bon profit!

Font: Jean Louis Neichel

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳El desaparegut Restaurant Neichel de Barcelona.

6 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 5 d’agost de 2026

Detall del menjador del restaurant Neichel

LLUIS TORRES ✍️ El desaparegut restaurant ‘Neichel’, era situat al número 1 del carrer de Beltrán i Rózpide, al barri de Pedralbes de Barcelona, va estar actiu des de la seva creació l’any 1980, fins al moment en què la crisi econòmica i la jubilació del seu creador, Jean Louis Neichel,  l’obligaren a tancar les portes. Va ser l’únic restaurant barceloní present a la guia Relais Château Gourmand i durant la seva trajectòria va aconseguir dues estrelles a la Guia Michelin. El 1981 l’establiment va guanyar el Premi FAD d’interiorisme. La cuina d’en Neichel fou una cuina d’autor, molt creativa, però sempre amb el producte  com a gran protagonista.

Neichel fou un restaurant ubicat al barri de Pedralbes de Barcelona. Dirigit pel cuiner Jean-Louis Neichel i la seva esposa Evelyn Fuertes a la sala.

Cuiner alsacià de formació clàssica, Jean Louis Neichel es recorda, probablement, com la millor representació espanyola de l’alta cuina europea, en la seva versió més atrevida i moderna. Entre nosaltres des de fa més de dues dècades, abans d’inaugurar casa seva barcelonina va travessar una intensíssima etapa al capdavant dels fogons d’El Bulli de Cala Montjoi, restaurant al que va convertir en un lloc de visita obligat per als amants de la cuina de qualitat, un caràcter que ha mantingut des de llavors, quan Neichel aconseguís l’estrella Michelin.

Neichel fou tot un luxe de restaurant amb vistes a un jardí interior

El 1980 va decidir que havia arribat el moment de disposar d’un lloc propi a Barcelona i donar a conèixer les seves teories gastronòmiques a un públic tan nombrós com el de la gran capital de Catalunya. Així va sorgir el restaurant Neichel, nom que equivalia com garantia de qualitat i “Savoir faire”. Però la seva formació professional es remunta a molt temps enrere, quan va dur a terme els stages d’aprenentatge que exigeix l’hostaleria francesa, iniciant temps després un periple per diferents restaurants, un d’ells el d’Alain Chapel.

Semblava un català de tota la vida i el seu restaurant fou un dels més luxosos de la ciutat de Barcelona.

Tot i que era patent a la seva carta la tradició centre europea, Jean Louis mai oblidà la gran personalitat gastronòmica de Barcelona i incorporà algunes de les receptes més sol·licitades pel públic de la terra catalana. Com a gran restaurant, les variacions a la carta eren constants, i alguns plats que li van atorgat les seves senyes d’identitat es mantenien a la carta tant com era possible, sobretot els diferents peixos, amb les quals Neichel obtenia uns resultats espectaculars.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Josep Lladonosa: “La maleïda cuina d’autor ha espatllat la cuina catalana”

4 Agost 2026 per FLPT

Bellaterra, 4 d’agost de 2026

“El cuiner nascut a Alguaire acaba d’inaugurar a Sant Vicenç dels Horts un espai en què s’exhibeix el seu llegat més preuat i personal“.

Josep Lladonosa a casa seva 📷Pau de la Calle

Trinitat Gilbert Martínez*✍️Ni Alguaire, ni Lleida ni Barcelona ni Pineda de Mar. La població que ha inaugurat un museu dedicat al cuiner Josep Lladonosa (84 anys), ha estat Sant Vicenç dels Horts.

“Portava divuit anys proposant a les poblacions on he viscut de crear una cuina pública a la qual pogués llegar les meves eines de cuiner, les meves olles d’aram, les col·leccions de ganivets, els més de mil llibres de cuina que he conservat, i també altres documents, com els programes de televisió que vaig fer per a TVE, que gravava a Sant Cugat, abans que comencés TV3”.

Finalment, per una carambola del destí, pel fet que en una conferència que el cuiner va fer a Sant Vicenç dels Horts hi va comentar que el seu desig era crear un museu amb una cuina, ho ha aconseguit. “A Alguaire fins i tot volia cedir a la vila la casa paterna perquè s’hi fes, i ni així me’n vaig sortir”. Tant se val, s’afanya de seguida Lladonosa per continuar amb la conversa. 

Inauguració de l’Espai Lladonosa amb el ministre Miquel Iceta 📷 @phi fotografia

El dia de la inauguració el va acompanyar la família, autoritats polítiques i el cuiner Javier Torres, de la Cuina Germans Torres. “Els vaig tenir tots dos com a alumnes tant a l’escola Arnadi com a la Robert de Nolla, de Barcelona, en una època en què hi havia molt poca cosa més per estudiar cuina. Eren entusiastes, els tenia asseguts a primera fila”, explica Lladonosa. Van establir de seguida una amistat i estima forta, i des de llavors han mantingut un vincle estret, perquè el cuiner no va fallar mai a cap alumne disciplinat, com a ell li agrada dir. 

La cuina es fa malament, perquè els plats necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts ”

Seguint el fil de les escoles de cuina on va treballar, Lladonosa assenyala que l’essencial era ensenyar a l’alumnat les bases, els fons, els brous, després les salses, i més tard, els plats elaborats, els guisats. Però actualment “pocs restaurants ho fan”, es lamenta. Per què no hi ha fricandós ni mars i muntanyes ni altres plats de la cuina catalana? “Perquè la cuina es fa malament, perquè són plats que necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts”.

Dit amb altres paraules, perquè “les cartes de gran part dels restaurants consisteixen en plats momentanis, que vol dir saltats, fregits, brasa”.

Així doncs, “ni el fricandó ni cap altre guisat els trobem als restaurants, perquè no es poden fer en dues hores”.

Per fer el receptari de la cuina catalana es necessita temps i ganes, i “no n’hi ha”. El cuiner també hi veu altres factors que ho expliquen, com ara “la maleïda cuina d’autor, que ha espatllat la cuina catalana”. Juntament amb el concepte de cuina d’autor, també n’hi ha d’altres, com el de fusió, de mercat o d’avantguarda, i a la pràctica vol dir que fan una esqueixada de bacallà amb maduixots o cireres. “No, jo dic que això no és una esqueixada perquè n’han desvirtuat el concepte d’esqueixar, i el plat. Jo els proposo que li posin un altre nom, però esqueixada, no”. I el mateix amb altres plats. “Les escalivades no es fan al forn, perquè llavors fem verdures enfornades, per contra, escalivar vol dir coure un aliment al caliu d’un foc”. El respecte a la cuina és justament la tècnica, el procediment i també l’acceptació dels ingredients que conformen la recepta. 

“A França mai no passarà que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim”.

La cuina catalana, una de les més antigues d’Europa, amb documents del segle XIV, l’ha estudiat bé Josep Lladonosa. Un dia, després de la jornada laboral –va començar a treballar amb catorze anys al Majestic Hotel Inglaterra de Barcelona (actual Majestic Hotel)– va topar per casualitat amb uns receptaris antics. S’hi va interessar, i llavors va començar un plantejament nou, professional i vital: “Em vaig proposar recuperar, dignificar i divulgar la cuina catalana”. Aleshores tenia 19 anys i amb aquest propòsit va estudiar els plats de volums com El llibre de Sent Soví, que adaptava del català antic amb l’ajut del professor Rudolf Grewe, “el manuscrit del qual es pot consultar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona”. Un cop tenia adaptades les receptes, el cuiner les portava a la pràctica, les cuinava. “I les vaig anar fent totes, excepte el rostit amb carn de gat salvatge, que aquesta no em va atreure mai”. Amb aquest fet, ja la dignificava, la cuina catalana. I encara li faltava divulgar-la: “Ho vaig fer a les meves classes com a professor de les escoles de cuina Arnadi i Robert de Nola, als programes de televisió, per als quals jo preparava els guions, a les conferències, a les jornades de cuina catalana que vaig organitzar, i també als restaurants”.

El seu primer restaurant propi, El Quatre Barres, on treballava juntament amb la seva dona, Pepita Guillaumet, i que va marcar una època estel·lar per a la cuina catalana o, també, anys després, al 7 Portes, on es va jubilar com a cuiner quan tenia 63 anys. 

Josep Lladonosa cuinant a casa seva 📷 Pau de la Calle

Per acabar, quan el cuiner fa un resum de la seva trajectòria, sempre lligada a la cuina catalana, considera que actualment es troba tal com la va trobar quan tenia 19 anys, quan els dos únics plats que es feien eren el conill i la botifarra amb seques. Aleshores no es defensava la cuina catalana, perquè la nouvelle cuisine francesa era l’hegemònica, la que es copiava arreu del món, i que ell també va fer, fins i tot va aprendre francès per llegir-ne els receptaris. “L’èxit de la nouvelle cuisine va ser que es va alleugerir, que va adonar-se que les receptes greixoses no tenien sentit per a una societat que s’havia tornat sedentària, i el concepte va calar fondo”. Just amb aquesta mateixa idea, la cuina catalana que va divulgar Josep Lladonosa, el receptari català, també es podia depurar i alleugerir. El mateix fricandó, la vedella amb bolets, es podien cuinar de forma elegant, menys greixosa. Gràcies a la seva tasca, i a la d’altres cuines que compartien la filosofia de Lladonosa, la cuina catalana es va respectar. Ara bé, “hem retrocedit; ni els mateixos restaurants de Lleida tenen formatges fets a les comarques, que són boníssims”. I el cuiner sentencia: “A França mai no passarà, que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim?”.

Josep Lladonosa, en cinc preguntes

Li agrada menjar als restaurants?

— No hi vaig, perquè no em sembla bé el que fan, però he de dir que mai no m’he queixat quan hi vaig. En canvi, quan trobo algun plat molt ben fet, felicito el cuiner. Actualment, menjo millor a casa que enlloc.

Qui cuina a casa seva?

— Els dos, la Pepita i jo.

Quins són els plats que cuinen quan tenen alguna celebració?

— El fricandó i l’ànec amb peres.

Què és la cuina de Lleida segons el seu parer?

— Plats de caça, cassoles de tros, formatges, i no només els caragols i la carn a la brasa.

Quin és el seu plat preferit?

— Tots, si estan ben fets. Ara bé, ara que soc gran, em passa que m’he fet molt llaminer. El gust dolç l’assaboreixo molt. La fruita de Lleida, la millor

*Trinitat Gilbert Martínez
Periodista

Porta trenta anys d’experiència en periodisme gastronòmic. Vaig dirigir la revista ‘Cuina’ en els seus anys fundacionals, he treballat a Catalunya Ràdio en programes com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i magazins de tarda com a responsable de la informació gastronòmica, i especialment vaig treballar com a guionista en el programa d’educació ‘Eduqueu les criatures’ del periodista Carles Capdevila. A TV3 he treballat com a guionista per al programa ‘Qui els va parir’. A la Cadena Ser, vaig treballar amb el periodista Josep Cuní en el programa ‘Aquí, amb Cuní’, en què m’encarregava de la secció de gastronomia. A Rac1 col·laboro en el programa ‘Viatja bé’, en què explico viatges gastronòmics. He impartit cursos com a professora associada a la Universitat de Vic, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya dins dels graus de Periodisme i Ciències Culinàries i Gastronòmiques. També imparteixo conferències sobre cuina catalana a les biblioteques de Catalunya. L’any 2024 vaig guanyar el premi Mos de la Generalitat de Catalunya com a millor ambaixadora de la cuina catalana. He escrit el llibre ‘Via Veneto’ (Planeta gastro), basat en la història i l’actualitat del restaurant del carrer de Ganduxer de Barcelona. Soc llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra.

Font: ARA

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

Older Posts »