“A primera vista, l’article sembla un repàs històric dels setze anys de l’EMD de Bellaterra. Tanmateix, el seu principal biaix no rau en els fets que presenta, sinó en el marc narratiu que adopta, els interlocutors que selecciona i les veus que omet” PHILIPPE RENAUDIN*
La primera Junta Veïnal provisional de l’EMD de Bellaterra, 2010 📷 CERDANYOLA RÀDIO
PHILIPPE RENAUDIN✍️El títol ja anticipa aquesta orientació: “Una administració jove amb reptes pendents”. No és un títol neutre. Parteix de la premissa que l’EMD continua sent una administració “jove”, encara en procés de maduració, i que els seus problemes són simplement “reptes pendents”. De fet, és la mateixa idea que expressa Josep Maria Riba quan defineix l’EMD com una “administració adolescent”. D’aquesta manera, el balanç de setze anys queda condicionat des del principi: no es convida el lector a preguntar-se si l’EMD ha complert els seus objectius, sinó a assumir que encara necessita temps.
La reconstrucció històrica de la creació de l’EMD està ben documentada i és útil. No obstant això, quan l’article arriba a la qüestió realment important —quin balanç mereixen aquests setze anys?— desapareix el pluralisme.
L’únic actor que interpreta el present és Josep Maria Riba.
No només explica per què l’EMD disposa de poques competències o de pocs recursos, sinó que també contraposa dos models polítics: el de Ramon Andreu, basat —segons ell— en la confrontació amb l’Ajuntament de Cerdanyola, i el seu propi, basat en la negociació institucional.
El problema no és que Riba exposi la seva visió. El problema és que ningú no la contrasta.
Ramon Andreu apareix únicament com una figura històrica: fundador de l’EMD, primer president i protagonista dels discursos de 2010. Tanmateix, no se li pregunta com valora aquests setze anys ni com respon a les crítiques de Riba. Sorprèn perquè Andreu no és un personatge del passat: és el fundador de la institució i un referent de l’oposició actual.
L’absència d’altres veus és encara méssignificativa.
L’article esmenta Bellaterra és Sant Cugat, però redueix la seva posició a una frase segons la qual qüestiona l’EMD i defensa l’annexió “amb o sense EMD”. Aquesta formulació simplifica excessivament el seu plantejament.
En realitat, el comitè Bellaterra és Sant Cugat no s’oposa a l’EMD com a institució. La seva prioritat política és l’annexió a Sant Cugat, perquè considera que és l’única via per resoldre el dèficit històric de serveis i d’inversions que pateix Bellaterra. El manteniment de l’EMD no constitueix un objectiu prioritari.
A més, hi ha un element jurídic fonamental que l’article omet completament: la legislació catalana no permet mantenir una EMD quan el territori al qual pertany s’annexiona a un altre municipi. És a dir, l’exigència de Josep Maria Riba de garantir prèviament la continuïtat de l’EMD constitueix, en la pràctica, una condició jurídicament impossible de complir.
Aquesta omissió és especialment rellevant perquè canvia el sentit del debat polític. Presentar la defensa de l’EMD com una condició indispensable per donar suport a l’annexió significa introduir un requisit que la llei no permet satisfer. Més enllà de l’evident conflicte d’interès que suposa que el president de l’EMD defensi la permanència de la institució que presideix, aquesta exigència té com a efecte —i alguns podrien pensar que també com a objectiu— posar en perill el procés d’annexió.
Aquesta posició és encara més difícil d’entendre si es recorda que Bellaterra Endavant! es va presentar a les eleccions defensant precisament el suport a l’annexió, una demanda avalada per aproximadament el 60 % del cens de Bellaterra.
La conclusió de l’article afirma que “uns creuen que l’EMD ha de continuar creixent i altres en qüestionen la utilitat”. Tanmateix, aquesta aparent neutralitat amaga una realitat molt més complexa.
A Bellaterra existeix una diferència fonamental entre criticar la institució i criticar la gestió de l’actual govern de l’EMD. Josep Maria Riba tendeix a presentar totes dues coses com si fossin equivalents, identificant qualsevol crítica a la seva gestió amb un atac a la mateixa EMD. Aquesta confusió li permet utilitzar la institució com un escut polític.
Paradoxalment, aquesta estratègia pot acabar perjudicant la mateixa EMD. Molts veïns no qüestionen necessàriament l’existència de la institució, sinó les decisions d’un govern que consideren excessivament alineat amb els interessos de l’Ajuntament de Cerdanyola i allunyat del mandat rebut a les urnes. En identificar ambdues crítiques, Riba transforma el descontentament envers el seu govern en un qüestionament de l’EMD, debilitant precisament la institució que afirma defensar.
En definitiva, l’article no constitueix una peça de propaganda oberta, però sí que presenta un clar biaix narratiu.
La història recent de l’EMD s’explica gairebé exclusivament des de la perspectiva del seu president actual. Les veus discrepants queden relegades al passat o simplificades. D’aquesta manera, BellaterraDiari acaba reproduint, de manera discreta però eficaç, el relat polític de Josep Maria Riba com si fos el relat natural de l’evolució de l’EMD.
Philippe Renaudin* Enginyer. Des de 2003, és veí de Bellaterra. President de la plataforma PLABUM (Plataforma Bellaterra Urbanisme i Mobilitat) des de 2024
“Els que som de poble coneixem bé els codis de funcionament sobre les situacions d’humor i qui no els compleix en pateix, d’alguna manera, el càstig“.
Miguel Lucas ✍️ A qualsevol dels nostres pobles se sap distingir entre el que és una broma i una burla. De nens permetíem les bromes, però no les burles (els capellans no havien parlat de l’escarni -burla- que va patir Jesús pels soldats romans quan el van coronar rei dels jueus). Fer burla era motiu de gran baralla. A la broma, la víctima és conscient que es tracta de provocar una situació d’humor sense mala intenció, mentre que a la burla hi ha una preparació i malsana finalitat. També se sap qui pot fer una broma i qui rebre-la. A la burla es tracta de deixar ben clar qui mana. Els que som de poble coneixem bé els codis de funcionament sobre les situacions d’humor i qui no els compleix en pateix, d’alguna manera, el càstig. Tot aquest món jocós alberga els seus significats, sobre els quals no m’estendré, però solen estar relacionats amb allò que s’espera d’un home i de la seva capacitat per agredir. De fet, les dones no ho fan o fan broma i es burlen d’una altra manera.
Des d’ahir, vinc preguntant-me el perquè Borja Sémper va conceptualitzar com a “sarcasme” (dir el contrari al que es pensa amb ironia) a allò que, clarament, era una burla. El portaveu Borja va tirar de manual i, al final, la culpa serà de Sánchez. Va utilitzar el terme sarcasme com a sinònim de broma, però el comentari de Rajoy estava per escrit, o sigui, pensat i amb la intenció d’agredir un grup humà al qual considera que se’l pot agredir i una nació amb què sempre és possible tenir un 2 de maig. Rajoy sap que es pot burlar dels musulmans i dels negres francesos, però estic segur que no ho faria si hagués de parlar sobre els negres de la selecció nord-americana.
De tota manera, per si la política espanyola no estava prou polaritzada, Rajoy ha hagut de venir a afegir més llenya als ja radicals discursos de la ultradreta sobre la immigració. Sembla que Rajoy volia deixar clar com entén els estereotips racials en relació amb la nacionalitat. Per a ell, el croma de la pell i la manera de pregar defineix qui és francès o no. Una selecció plena de pells fosques pot jugar bé a futbol, però no es poden considerar gals. Per contra, amb la capacitat que té el futbol per mobilitzar fílies i fòbies, i més si es tracta d’un mundial, les paraules d’un jove d’un barri de Mataró i de només 19 anys, m’han semblat molt més sabies que la de tot un expresident i registrador de la propietat. Lamine Yamal ha dit que Espanya i França són dos exemples d‟integració i que el futbol serveix d‟unió i no de parlar del que ha dit una altra persona. Va quedar elegant, però Rajoy sap que Trump va arribar al poder agitant el pot del racisme contra els mexicans.
“Romualdas Granauskas és l’autor de Al llegar el adiós«Es una mena de memòries en què l’escriptor lituà narra la relació amb el seu gos i on reflexiona sobre la lleialtat, l’amistat interespècies, l’envelliment i la mort”.
David Valiente ✍️ No és la primera vegada que la literatura presta atenció a la relació entre els humans i els gossos en termes de fidelitat. Quan Odisseu torna a la seva enyorada Ítaca, després d’haver estat vagant durant deu anys pel Mediterrani, no aconsegueix enganyar el seu fidel gos Argos amb la seva disfressa de captaire. L’animal ho va reconèixer només veure’l.
Des del subcontinent Indi, ens arriba la història del rei Yudhishthira i la seva negativa a travessar el paradís si no era en companyia del gos que no el va abandonar durant el trajecte.
El Mahabharata acaba per revelar que el gos era l’encarnació del Dharma, una mena de justícia còsmica o font de rectitud en l’hinduisme. Al segle XIX, un poeta díscol, apassionat i aventurer pertanyent a la noblesa britànica va dedicar el següent epitafi al seu estimat terranova Boatswian mort per un quadre clínic semblant a la ràbia: “A prop d’aquest lloc/ reposen les restes d’un ésser/ que posseïa bellesa/ les virtuts de l´home sense els seus vicis”.
Romualdas Granauskas, un dels escriptors més reconeguts de la segona meitat del segle XX a Lituània, aporta una nova història a aquesta unió entre gossos i literatura amb Al llegar el adiós (Bàltica Editorial), on identifica la lleialtat més exaltada amb la figura del seu gos Bulis, el bòxer tigre d’origen alemany.
Granauskas va escriure una mena de memòries de la relació amb el seu gos, en què les reflexions sobre la lleialtat, l’amistat interespècies, l’envelliment i la mort complementen els fets quotidians una mica més banals, encara que rellevants per amalgamar tendències innovadores tant del comportament humà com animal. L’autor ho va tenir clar des del principi: no adquiriria una mascota per donar-li una vida de gos. Com li va dir a l’encarregada del club caní estonià a qui ell i la seva dona Genutė es van desplaçar per buscar Bulis: “Necessito un amic”. Estimar la teva mascota com a acte de llibertat.
En les relacions, especialment en les amatòries, les persones senten una profunda por de perdre la llibertat, la facultat humana que, suposadament, més ens acosta a Occident a un estat de plenitud i felicitat. Tot i això, Romualdas Granauskas demostra que l’acte d’estimar en exclusivitat i per molts anys constitueix el major acte de llibertat a l’abast de la nostra espècie. Allò que impulsa l’autor lituà no és l’obligació ni la part més exigent del compromís, sinó la creació d’un nexe nascut del desig i enfortit dia a dia per l’amor i la humitat del temps.
Entre Bulis i Granauskas -també hauríem d’incloure en aquesta relació la dona de l’escriptor- es crea un vincle perfecte, el més pur i consistent que l’autor va arribar a experimentar. El gos protegeix la casa. Als seus humans. I cada vegada que Granauskas cau malalt i és hospitalitzat, l’animalet sent l’absència de qui li prodiga afecte, i mostra el seu pesar amb vagues de gana voluntàries que, més d’una vegada, podrien haver acabat amb la vida de Bulis per inanició. Aquest amor mutu incondicional es va mantenir viu sense alts i baixos, fins i tot després que Bulis deixés d’ocupar el seu espai al saló. Els darrers anys del gos coincideixen amb la caiguda de l’URSS i les lluites de les tres repúbliques bàltiques per restaurar la seva independència. Mentre que la societat lituana estrena la llibertat llargament anhelada, Granauskas sembla incapaç de compartir l’entusiasme col·lectiu. La mort de Bulis relega a un segon pla la transcendència històrica del moment. Cap victòria política ocupa el buit que el seu amic fidel ha deixat després de la seva marxa.
Molt d’avantguardista
Al llegar el adios va veure la llum el 2012, dos anys abans que l’autor ens digués fins sempre. Els crítics han valorat aquestes memòries com una de les obres més íntimes de l’autor, fins i tot alguns suggereixen lectures en clau testamentària: un al·legat sense fissures de l’amor que es pot arribar a sentir per un ésser d’una altra espècie i sobre el dolor que en pot produir el comiat. Per part meva, m’agradaria destacar també el seu caràcter precursor. Seria un error de context qualificar-lo com una obra animalista, però, sens dubte, avança una sensibilitat força reconeixible i cada vegada més estesa, per sort, a les nostres societats, i supera aquesta tradició rural que percebia les mascotes des d’una posició utilitarista. Granauskas no representa el seu gos com un simple símbol ni eina; Bulis encarna l’essència i totes les qualitats d’un subjecte que mereix el mateix comiat i provoca el mateix dolor que un ésser humà en arribar el moment de dir adéu.
LIBRÚIXOLA és una revista de llibres digital i impresa (amb edició bimestral distribuïda en una selecció de quioscos i llibreries) que vol ser un punt de trobada per als amants de la lectura. Premi Nacional al Foment de la Lectura 2023 Aquesta revista ha rebut un ajut a l’edició, del Ministeri de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre, del Còmic i de la Lectura.
Amanida a la Liget és una de les entrades estiuenques preferides pels comensals del Restaurant Gundel del Jardí Municipal de Városliget de Budapest (Hongria)
INGREDIENTS
300 g. de patates 1 enciam, 1 pollastre rostit 3 ous sal suc de llimona 3 pomes petites lleugerament àcides salsa de Worcester mostassa 200 g. de cogombres crus cibulet pebre maionesa 300 g. de tomàquets frescos 30 crancs
PREPARACIÓ Poseu a coure les patates rentades però amb la pell, i els ous. Peleu les pomes, el cogombre i el tomàquet; coeu els crancs i peleu-los. Poseu en una plata les patates i les pomes tallades en quadradets d’uns 3 cm. Tallar a rodanxes els ous, els cogombres i els tomàquets (el cogombre, molt finament). Tallar l’enciam a tires de la mida d’un dit, la carn marró del pollastre a tiretes de la mida d’un fòsfor i, la carn del pit, a llotges molt primes. Posar a part, per adornar, algunes boniques tallades d’ou dur, tomàquet, trossos de pit i cues de cranc, barrejar la resta amb molt de compte i assaonar amb les espècies donades. Adicionar la maionesa ben espessa només en el moment de servir-la, ja que com el tomàquet i el cogombre deixen anar el suc propi, l’amanida resultaria massa líquida. Col · locar tot en una safata de vidre, adornar la part inferior amb fulles d’enciam, rodanxes d’ou i de tomàquet i, a la part superior i als costats, amb llotges de pit i cues de cranc.
Breu biografia de Károly Gundel (Budapest, 23 setembre 1883-28 novembre 1956)
Entre les dues guerres mundials, Károly Gundel va jugar un gran paper en el funcionament de la Societat Industrial d’Hostalers i Hotelers i va assolir grans mèrits en l’increment del turisme i la divulgació internacional de la cuina hongaresa.
Entre els seus llibres, a més d’aquest, són dignes d’atenció: Petit llibre de cuina hongaresa, El desenvolupament de la cuina i la literatura culinària hongaresa fins a finals del segle XVIII, així com el tom escrit especialment per a aficionats, conjuntament amb Frigyes Karinthy, gran escriptor del nostre segle, titulat Ser amfitrió, ser convidat i la seva edició ampliada sota l’anticrió.
Pels hostalers de professió va escriure l’obra titulada L’ofici de l’hospitalitat.
El destí va ser cruel amb ell. La guerra va destruir la major part dels seus béns; el 1948 va perdre completament la vista i, després, va caure malalt de càncer. Però fins i tot a l’ocàs de la seva vida, estant cec i malalt, se sentia molt orgullós que a la façana del Restaurant del Zoològic haguessin deixat el seu nom. Això és com quan a algú, estant en vida, li aixequen un monument –va dir una vegada. I, encara que no ho va dir, devia sentir que s’ho havia merescut, que s’ho havia guanyat.
Font: La Cocina Húngara según Károly Gundel, Corvina Kiadó
“Franges de protecció contra incendis de Bellaterra, publicades per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, per primera vegada, avui, 13 de juliol de 2026”
📷 AJUNTAMENT DE CERDANYOLA
L’Ajuntament de Cerdanyola ha informat avui, que s’ha iniciat els treballs de les franges forestals perimetrals de Bellaterra, una actuació preventiva davant l’increment del risc d’incendis.
Aquesta actuació, anunciada a la Junta Veïnal de l’octubre de 2025, s’ha endarrerit per tràmits administratius (entre ells, l’autorització de la Generalitat en zones afectades per la PPA i l’obtenció dels permisos dels propietaris) i per les restriccions derivades dels episodis de calor intensa i del Pla Alfa.
En aquesta primera fase s’actuarà a l’àrea de Can Domènech (U1-2) i, posteriorment, es continuarà amb la resta de sectors.
El finançament prové de l’AMB i de l’Ajuntament de Cerdanyola.
“En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres»” .
Luis Javier Argüello García (Meneses de Campos, 16 de maig de 1953) és un advocat i eclesiàstic catòlic espanyol, arquebisbe de Valladolid (des del 2022) i president de la Conferència Episcopal Espanyola (des del 2024).
Maria Luisa S.R.✍️Permeteu-me que avui li parli de Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola. I és que el bo de don Lluís ha tornat a situar la jerarquia catòlica en un terreny que no li correspon: el de l’activisme polític. La micció fora de test de monsenyor, desqualificant directament el legítim Govern de la nació, confonent, a més, Govern amb Estat, de manera tan gratuïta com interessada, suma a la planta noble de l’Església catòlica el «qui pugui fer que faci» decretat pel Don.
Quan un responsable eclesiàstic afirma públicament que «quan un Estat oblida l’ètica, es converteix en una banda de lladres», no està fent una reflexió teològica ni una anàlisi moral abstracta; està llençant una acusació explícita, revestida d’autoritat religiosa, contra les institucions democràtiques del país. I això, en una democràcia, encara que sigui en una democràcia tan presumpta com la democràcia espanyola, mereixeria una crítica ferma per part de tota la societat, començant per les organitzacions polítiques i acabant per donya Virtudes quan combregui a la missa de nou.
En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres».
No sembla ètic, seriós ni coherent, i s’aproxima més al fanatisme ideològic. Argüello sosté que «a les proves» es remet, però evita concretar quines són aquestes proves, quins tribunals les han validat o quines responsabilitats polítiques han estat depurades. La insinuació permanent, el dit que apunta sense precisar, és una estratègia coneguda: sembrar odi, inculcar sospites sense assumir el cost de no oferir cap evidència.
Més preocupant encara és la deriva discursiva que presenta la ciutadania com a massa passiva, anestesiada per ajuts públics i convertida en súbdita agraïda. Aquesta caricatura que ha dibuixat de l’Estat del benestar —«et dono una pagueta i ets bo, dòcil i agraït votant»— no només ignora la realitat econòmica de milions de famílies, que ho estan passant molt malament per culpa d’un sistema depredador i avariciós, d’un liberalisme absolutista i criminal, sinó que reprodueix un vell paternal com un un país com Espanya, subjecte encara a la cadena religiosa i on la secta catòlica manté una enorme influència entre la població.
L’apel·lació a sant Agustí i a l’ètica pública podria ser una contribució valuosa, fins i tot interessant, si s’hagués fet des de la prudència i el respecte institucional. Però quan s’utilitza per desacreditar el Govern en bloc, sense matisos ni cap rigor, es converteix en una navalla política més clavada a l’esquena de l’Executiu, a traïció, amb premsa i traïdoria, a manera d’agreujant.
En un moment de polarització social extrema, els espanyols necessitem veus que uneixin, no púlpits que assenyalin enemics potencials i alimentin la foguera de la intransigència. Si la Conferència Episcopal vol participar en el debat públic, ho hauria de fer amb responsabilitat, sense convertir la crítica moral en munició partidista. Si pretén intervenir en la vida política d’Espanya, el que ha de fer és concórrer a les eleccions. En qualsevol cas, em sembla una neciesa amarar cada any amb una pluja de milions procedents dels Pressupostos Generals de l’estat a uns tipus que ens consideren —tots som l’Estat— uns lladres. No ho creu vostè?
“Com que no inclou una proteïna d’origen animal, és una recepta vegana. Aquest plat no conté cap aliment que contingui gluten en la seva composició, per la qual cosa és una recepta apta per a persones celiaquies”.
INGREDIENTS
2 cebes 2 carbassons 1 pebrot vermell 1 pebrot verd 3 tomàquet 2 pastanagues 40 g coliflor 1 albergínia 50 g mongeta verda 60 oli d’oliva verge extra 200 arròs qualitat bomba 2 dents d’all brou de verdures pebre vermell dolç safrà julivert sal
PREPARACIÓ
Tallar la ceba a daus, carbassó, pebrot vermell i verd a tires, tomàquet pera a daus, pastanaga a rodanxes, coliflor a porcions i albergínia a daus.
En una paella amb oli, daurem la ceba fins a quedar transparent i afegim la resta de verdures tallades juntament amb les mongetes. Un cop tendres, afegim el pebre vermell i ofeguem.
Piquem all i julivert fins que s’integrin.
D’altra banda, escalfem aigua i diluïm el brou.
Incorporem al la paella l’arròs bomba, l’all i julivert i el safrà. Remenem i afegim el brou.
Rectifiquem de sal, deixem cuinar fins que s’absorbeixi el brou i… llista per gaudir-lo.
El gran expert en medi explica en aquesta entrevista que hi ha dues coses que no deixen de pujar: la temperatura i la superfície de bosc. El resultat és demolidor.
Martí Boada, ahir a casa seva, Sant Celoni 📷Adiva Koenigsberg
Andreu Barnils ✍️ Martí Boada (1949), doctor en ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, és una de les persones més enteses en medi i canvi climàtic. Des que el 1995 va rebre el premi Global 500 Roll of Honour de les Nacions Unides, Boada ha treballat per mig món (del Canadà a la Terra del Foc) sobretot en aspectes relacionats amb el bosc. Aquest fill de masovers que viu a Sant Celoni (Vallès Oriental) no es cansa d’escriure llibres. Set l’any passat. I ara escriu memòries i poesia. VilaWeb va visitar ahir el savi Boada a casa seva i en va aprendre que Catalunya té més superfície de bosc que no el Canadà, en la qual hem construït cases. I que hi ha dues coses que no deixen de pujar: la temperatura, pel canvi climàtic, i la superfície de bosc, per un ecologisme mal entès i l’abandonament agrícola.
Els bombers treballant en una zona de bosc entre la Pobla de Claramunt i Igualada 📷ACN
—Comenteu la frase: “Catalunya té pocs arbres. Ni tocar-los!”
—A Catalunya aquest és el gran error. Si tu agafes un llibre de tercer de bàsica, diu que el problema més important que té Catalunya ambientalment és la pèrdua de boscos, i és el contrari. És a dir, tenim més boscos que mai. Catalunya va al davant del rànquing europeu de països amb més superfície forestal: més que Noruega, més que França, més que els Estats Units, més que el Canadà, grans països forestals. El titular seria, per mi, aquest: Catalunya és un país de boscos sense saber-ho.
—Amb les dades del 2022 que m’heu passat, veig que el 65% de la superfície de Catalunya és massa forestal i el 42% directament bosc.
—Ara ja som al 70% de superfície forestal i al 50% de bosc.
—Una dada que m’ha impressionat: tenim la mateixa quantitat de bosc ara que fa mil anys.
—Exactament, sí. La superfície agrícola s’ha anat reduint i ens hem anat emboscant. La idea principal és que els boscos no estan quiets. No depèn de la Generalitat, el seu creixement. I ara tots aquests arbres dels boscos treballen amb l’energia, no de FECSA, sinó amb energia lumínica. L’agafen directament amb aquesta mena de plaques solars que són les fulles. És increïble, això és el miracle de la vida. Capturen aquesta energia i la transformen en matèria. Un arbre des que neix fins que mor de vell, produeix més de 700 productes químics. És una fàbrica.
—Dieu que a Catalunya hi ha 34 milions d’arbres nous cada any?—Sí, 34 milions.
—Hi ha massa bosc a Catalunya?—Home, imagina’t. És clar. I ara imaginem uns boscos que són inflamables. No són els mateixos que tenen a Alemanya. Són boscos mediterranis que tenen piròfila, i el foc els torna bojos. A més, hem fet una cosa que és una barbaritat: hi hem construït dins aquests boscos. Tenim milers i milers de cases a dintre, de gent que, pobrets, les han fetes amb els seus estalvis. Però els van enredar. I als bombers, la prioritat que se’ls imposa és salvar cases i persones, o persones i cases. Tenim aquesta anomalia: milers i milers de cases dintre els boscos.
—Dieu que un dels tòpics que s’han d’enterrar és que un arbre no es pot tallar.
—Aquest mite de la intocabilitat, això és molt de dretes. És molt filofeixista. És el mite de la virginitat. Hem superat aquest tema amb les dones, però ara l’hem passat als boscos. Aquesta sacralitat és urbana. És un mite burgès, neoburgès.
—Una altra dada: el 76% del bosc és propietat privada. —És clar, sí, tot és privat.
—I n’hi ha, de grans propietaris forestals? —Sí, però estan tots arruïnats. I ara te la diré molt grossa: la major part dels fills dels propietaris van fer filologia macedònica, que en dic jo, perquè no volen treballar en el sector primari. Tots volen treballar al Banc de Sabadell, a l’institut local. I en el moment que aquestes grans finques se’n van, hi ha un capital estrany. Un capital molt
estrany, que es presenten a aquestes famílies. I als anys 60-70, quan apareixen, el sòl té un preu que és gairebé regalat. Compren i urbanitzen.
—I es pot urbanitzar al sòl forestal? —No, però ho van urbanitzar igualment. Era el franquisme, amb secretaris subornats, i regalaven vuit o deu parcel·les a l’ajuntament. I la major part d’aquestes urbanitzacions encara no estan legalitzades. Les urbanitzacions van ser unes fórmules il·legals i amb noms suggestius: Canadà Park, Suïssa Catalana, la Heidi. Noms que són evocadors. Això explica aquesta atomització, tan gran, de tanta propietat fragmentada, que de fet no són propietaris forestals, però ara els han fotut al mateix sac. Aquests que han hagut de treure ara de per aquí a les Gavarres són gent d’una urbanització que hi ha al mig d’aquells boscos. Boscos que són arbres, piròfits. “Piròfits” vol dir que els encanta el foc. Un és especialista, el més abundant, el Pinus halepensis, el pi blanc o el pi verd: a aquest li a aquest li encanta el foc.
Martí Boada a casa seva 📷 Adiva Koenigsberg
—També comença a haver-hi pobles petits envoltats de bosc, i fa pocs anys tot eren camps. —El bosc, de mitjana, creix unes 5 tones per hectàrea i any. En forma de fusta dreta, l’arbre creix. I també creix horitzontalment. El bosc és, metafòricament, com la barba dels mascles. No el planta la brigada municipal.
—Té coses positives, el foc? —I tant. Mira, jo he treballat molt fora del país, molt. A mi em van donar el premi mundial de Medi Ambient. Nelson Mandela me’l va donar. I això em va canviar completament la vida, perquè era el màxim reconeixement mundial que hi ha. I a partir d’aquest moment vaig deixar de ser el naturalista del Montseny i vaig començar a treballar sobretot del Canadà en avall, a la Terra del Foc i a l’Antàrtida, sobretot en boscos. Yellowstone, que és el paradigma del parc nacional, es va cremar en aquella època, que jo era per allà. 200.000 hectàrees. Si aquí parlem de 200 hectàrees, màxim 2.000, allà 200.000. Hi havia el món científic dividit: el món dels ecòlegs que deia que el foc s’havia de deixar estar, que formava part del que en diem el metabolisme del bosc, i els enginyers forestals deien que no, que s’havia de potenciar la prevenció i els bombers. Al final va guanyar la teoria dels ecòlegs i van deixar cremar Yellowstone. 210.000 hectàrees. Això ho he vist jo.
—I de què serveix? —El foc fa obrir la pinya del Pinus contorta, que és el millor pi. Té una pinya petita, segellada, que si no té un xoc tèrmic no s’obre. Però si li arriba el foc, fa una explosió i fa una sembra. Després del foc neixen Pinus contorta arreu. Doncs això ho tenim amb el Pinus halepensis, que, ara al juliol i a l’agost, té les pinyes untades de resina i fins i tot té benzè i toluè, que això és un polvorí, és benzina. Si li arriba el foc a dalt de la capçada, s’encén la pinya i surt disparada com una bomba de mà en direcció contrària al foc. I mentre explota va sembrant els pinyons. I quan arriben a terra es troben amb les cendres i de fet amb els nutrients. I amb la pluja de tardor et neixen milers de nous arbres. Per tant, és un èxit evolutiu. Aquesta és una estratègia que ha fet aquest pi. I els suros d’aquí de les Gavarres, d’aquí a deu anys, si hi vas, no sabràs ni on ha passat el foc.
—Tampoc no us preocupa gaire que hi hagi aquests focs, veig. —No, perquè es refarà tot. Excepte allò que hi ha construït per l’home. A mi no em preocupa, perquè això es refà. L’alzina surera s’ha fet un vestit que és el suro, l’escorça. Això és un principi actiu que es diu suberina. És ignífug i li permet d’aguantar temperatures de set-cents i vuit-cents graus. Això no t’ho creuràs, però a l’aeronau que s’ha enviat a Mart, el morro del nas és d’això. No hi ha res artificial millor que això.
—El morro del coet és de suro? —De suro. Perquè aguanta altes temperatures, canvis de pressió. És una cosa increïble. Brutal.
—Una altra frase: els boscos són bruts, per això cremen tant. S’han de netejar. —S’hi ha de rebaixar la càrrega de combustible, perquè això és combustible.
Dietaris de Martí Boada, que ara passa a net per fer unes memòries 📷 Adiva Koenigsberg
—Qui ho ha de netejar? El propietari del bosc? La Generalitat? Qui? —Els propietaris tenen el que jo en dic infortuni semàntic: el nom. Per això jo els dic “Traieu-vos aquest nom.” No hi ha els propietaris farmacèutics, ni els propietaris ramaders, ni els propietaris agrícoles. Digueu-vos empresaris o gestors, però no cal que marqueu el territori com una guilla de bosc, perquè això té unes reminiscències feudals, i en la cultura urbana cau fatal.
—A qui el faríeu netejar, el bosc? —Bé, jo no sóc gens partidari de fer de policia. Si un bosc et funciona i tens demanda de bruc, o tens demanda de suro….
—Intentaríeu de tornar a l’economia del bosc, i ja els tindríem nets de bruc perquè el vendríem? —És que hi tornarem. Fa vint anys no sabíem què era la IA. Doncs d’aquí a deu anys els usos del bosc seran totalment diferents. La química verda és una branca nova de la química. Tot és molt experimental: us he dit que un arbre madur pot tenir 700 productes químics. Doncs jo tinc samarretes que es fan d’avet, i no notaries la diferència amb una samarreta normal.
—Sou optimista? —El problema més important que tenim són les emissions de diòxid de carboni del petroli, que no hi ha ningú que subscrigui els Acords de París. I aquest és el fet més greu, que tenim aquest augment de temperatura que no el podem aturar. I que ens rostirem tots. Arribem a 42 graus, d’aquí a poc arribarem a 50 i més amunt. I els humans no governem això. Els nostres boscos treballen amb independència de la diputació i de la Generalitat. Nosaltres podem fer normes, podem fer plantejaments econòmics, estratègies, urbanístics, però…
—Penseu que som en el punt de no-retorn? —Jo tinc molt clar que en comunicació no podem espantar. Capacitat per a entendre, però espantar mai. I sobretot als nostres fills, no tenim cap dret a espantar-los. Hem de corregir, hem de canviar. Jo sóc estratègicament positiu, en això. Si no ens posem com aquell llebrer que li foten una llebre davant, psicològicament ens quedem abatuts. Ens criptonitzem. Si tu espantes, criptonitzes. El secretari general de les Nacions Unides, aquest portuguès, diu que ja no ho parem, això. I això jo crec que és una imprudència molt gran per part de la màxima autoritat de les Nacions Unides. Serà molt difícil d’aturar això, però hem de fer una revolució en la mobilitat, en els combustibles, en les formes de vida.
—Aquests dies d’incendis, hi ha gent que vol entendre qui són els culpables. —A mi m’escriuen contínuament. Un amic meu, poeta, diu: què ha fet malament l’administració? Aquí tenim dues coses que no deixen de pujar. Una és la temperatura. Va pujant. I l’altra que va pujant és la biomassa total del bosc. El magatzem de cel·lulosa va augmentant. Ara, a gestionar això, no hi ha ningú…
—En què s’equivoca l’administració?, us preguntava el vostre amic. Què li vau respondre? —Bé, l’administració no funciona. Per això no es pot tocar. Tu pots fer la crítica al conseller o al director general, però ai de tu que et fiquis amb el cap de servei. Ja has llepat, com a periodista. El poder dels funcionaris és terrible. Vinc del conservadorisme, i sé que els sectors més recalcitrants i més khomeinistes de l’ecologisme són a l’administració. Són a les aixetes de pas, són els caps de servei i els caps de secció.
—Són els que no deixen tocar un arbre? —I a més són funcionaris a perpetuïtat. Encara que siguin uns pòtols. I a més a més cobren molt bé. Per tant, aquest és un problema polític.
—Quin és el canvi que hem de fer? —Aquest del futur des de la sostenibilitat i amb plans de gestió ben fets. El terme “explotació” és molt lleig. Una apropiació i una retirada. Si tu saps perfectament amb ciència que aquest bosc augmenta 5 tones per hectàrea i any en forma d’arbre dret, si tu en retires 3, si retires aquella branca que s’ha tombat, aquell arbre renoc, el millores. Això no es fa, i això s’hauria de fer.
—En el gràfic d’incendis que m’heu passat veig que hi ha hagut dècades pitjors d’incendis. —Tenim un equip de bombers molt bo. Els millors del món, els GRAF catalans. Pensa que si hi ha un foc a Austràlia, o a Xile, o als Estats Units, ens venen a buscar la gent del GRAF, Marc Castellnou. I no és xovinisme barat. Marc Castellnou. L’altra cosa és que li foten molt poc cas, en l’àmbit polític li foten poc cas. Però, és clar, ell l’ha encertada: hi ha d’haver gestió. El que no és desitjable és la intocabilitat.
Zona cremada de la Torre de Claramunt 📷ACN
—Voleu dir res que no hagi preguntat? —Que això de la crisi ambiental no és una cosa de quatre ecologistes i quatre rondinaires, sinó que va molt seriosament. Tenim una crisi civilitzatòria, que no de civilització. Civilitzatòria, és a dir, una crisi que afecta els diferents modes culturals de civilització que hi ha al planeta. És transversal. I anem cap a una crisi civilitzatòria enormement preocupant. Per tant, que ens ho hem d’agafar seriosament: les mesures, el compromís personal i pensar en els nostres petits.
“Segons ha informat Adif amb una nota de premsa, ha finalitzat la construcció del nou accés subterrani de l’aeroport Barcelona-El Prat. Una longitud de 5,2 quilòmetres que connectarà les dues terminals, la T1 i la T2“.
Nous accesos subterranis a les terminals T1 i T2 de l’aeroport Barcelona-El Prat 📷 Adif
Les proves de circulació començaran les properes setmanes.
El Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, mitjançant Adif, ha finalitzat la segona fase de les obres del nou accés ferroviari a l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, que millorarà substancialment la connexió de l’aeroport a través de la xarxa de Rodalies. Aquesta actuació ha comptat amb una inversió superior als 400 milions d’euros i és una de les de més complexitat i envergadura executada els darrers anys a la xarxa ferroviària de Catalunya.
Un cop completada l’actuació a la infraestructura i instal·lacions, les proves de circulació amb material rodant començaran les properes setmanes. A més, s’està en disposició de fer altres exercicis, com ara el simulacre per verificar els protocols d’actuació i el funcionament correcte de les instal·lacions de protecció civil en cas d’emergència. Tot això abans d’obtenir les preceptives autoritzacions per part dels organismes externs competents que permetin la posada en servei per a l’explotació comercial.
La nova infraestructura, que s’ha executat en dues fases, serà estratègica en el futur esquema d’explotació de la xarxa de transport públic de Barcelona i generarà beneficis significatius per a la mobilitat de la ciutadania a l’àrea metropolitana i per a la intermodalitat ferroaeroportuària. Entre altres, permet establir serveis directes entre les dues terminals de l’aeroport amb Barcelona i la resta de la xarxa de Rodalies, amb uns temps de viatge d’uns 19 minuts entre l’estació de la T1 i el centre de la ciutat. Les previsions estimen que entre 7 i 9 milions de viatgers anuals faran servir aquesta nova infraestructura ferroviària. El nou traçat, de via doble, s’inicia a la línia d’amplada convencional Barcelona-Vilanova i té una longitud total de 5,2 km, incloent-hi un tram soterrat de 4,3 km i 9,6 m de diàmetre interior, del qual uns 3,1 km (el tram principal) es van excavar amb tuneladora a la primera fase del projecte. Compte amb 10.430 m de via en placa i 3.573 m sobre balast, i per a la seva construcció s’han utilitzat 28.036 m de carril i 6.707 m3 de balast. Addicionalment, s’ha finalitzat el conjunt d’obres sobre les instal·lacions de via, sistemes d’electrificació, ventilació, instal·lacions ferroviàries de seguretat i comunicacions.
Estacions subterrànies
El traçat compta amb dues estacions amb entrades directes plenament accessibles al recinte aeroportuari, una a la T1 i una altra intermèdia, a la T2, que tindrà connexió amb la línia 9 de Metro. L’estació de la T1 té una longitud total de 600 m, un vestíbul de 324,1 m2 integrat al complex aeroportuari i una andana central de 2.797,4 m2 de superfície i 434 m de longitud, dels quals 220 són per a ús comercial i 214, per a ús tècnic. Disposa de 3 ascensors i 8 escales mecàniques per accedir a les andanes. Per part seva, l’estació de la T2 té una longitud de 237 metres i disposa d’un edicle d’entrada de 145,15 m2, un vestíbul de 3.713,45 m2 i dues andanes de 200 metres, a les quals s’accedeix a través de 7 ascensors i 8 escales mecàniques. Ambdues compten a més amb àmplies superfícies d’ús públic per garantir una mobilitat més àgil en els intercanvis tren-avió, així com de controls d’accés, i de sistemes d’informació al viatger, a més d’elements de protecció civil i de recorreguts d’evacuació, il·luminació, climatització o senyalització d’encaminaments per afavorir l’orientació dels usuaris.
Totes aquestes actuacions contribueixen a la consecució de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 9 (Indústria, Innovació i Infraestructura), que té entre els objectius el desenvolupament d’infraestructures fiables, sostenibles, resilients i de qualitat.
Finançament Europeu
Les actuacions necessàries per a la posada en servei de l’accés a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona compten amb finançament europeu a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Finançat per la Unió Europea – NextGenerationEU”.
Gairebé una setmana després del doble terratrèmol que va assolar el nord de Veneçuela el 24 de juny, el nombre de morts ha arribat a almenys 3.000, segons el govern. Els més de 2.000 rescatadors de 27 països que s’han desplegat ara tenen poques possibilitats de trobar més supervivents sota les runes de centenars d’edificis esfondrats. La població local expressa la seva exasperació pels errors del govern, sobretot en els primers dies crucials posteriors al desastre. Aquesta ràbia es veu agreujada pel profund ressentiment que senten els veneçolans per la crisi causada pel règim de Maduro i agreujada per les sancions dels EUA després del seu segrest.
BELLATERRA.CAT 