Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

Bellaterra.Cat comparteix 6 vídeos d’El Tricicle, enregistrats en directe durant la seva participació a la Tertúlia del 7è Aniversari del Fòrum Bellaterra, com inici de la Festa Major Bellaterra 2022.

El Tricicle de Bellaterra, trio fraternal molt lligat al poeta Pere Quart.

Abans de començar amb la història d’aquest trio català, es podria fer un petit aclariment perquè el visitant no caigui en un error greu.  Aquests Tricicle no tenen res a veure amb la famosa companyia teatral formada el 1979 per Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir.  El Tricicle dels que aquí parlarem, van néixer a finals dels anys 60 com a grup musical relacionat amb el moviment de la nova cançó.  I al seu lustre de vida, malgrat les seves nombroses actuacions, amb prou feines van deixar registrats un parell de singles.

El Tricicle va ser format pels germans Frederic, Àlvar i Ignasi Roda.  Tres nois que amb prou feines comptaven amb vint anys, però que estaven molt relacionats amb el món artístic ja que el seu pare era el director i crític teatral Frederic Roda i Pérez, un personatge força influent en la burgesia catalana que, a més de ser promotor cultural, va fundar  l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, l’Institut Víctor Seix de Polemologia o el grup nacionalista catòlic CC, entre moltes altres coses.

El nom de la formació va ser un suggeriment de l’escriptor Joan Oliver, més conegut com a Pere Quart.  És un joc de les paraules amb el seu cognom ja que “Tres rodes fan un tricicle“.  La paraula catalana roda en castellà es traduiria com a roda, per això és que tres rodes formen un tricicle.  El seu estil musical els entronca amb el moviment de la nova cançó, i els seus temes solien ser de temàtica humorística i irònica.  Segons expliquen les cròniques tenien un gran domini de l’escenari tot i que les composicions no eren gaire elaborades.  Però la força del grup radicava en els textos esmentats, la majoria adaptacions de poemes d’escriptors catalans com Josep Maria de Sagarra, Joan Vergés o Pere Quart.  Aquest darrer a més va escriure alguns temes expressament per al grup.

Una de les seves primeres actuacions va ser el setembre del 1969, a Ripoll, al festival Concurs de Poesia que rendia homenatge aquell any a l’escriptor Pere Quart per la seva tasca realitzada a l’ordre líric i teatral.  El festival es celebrava a la localitat de Cantonigròs, a la comarca d’Osona, però aquell any es va decidir fer-ho itinerant per donar-lo més a conèixer.  El trio català va actuar de teloners de Maria del Mar Bonet, Enric Barbat i Falsterbo 3.

El Tricicle, com altres artistes menys reconeguts i coneguts del moviment de la nova cançó, van anar tocant pels pobles de tot Catalunya cantant i recitant poemes, moltes vegades sense cap retribució econòmica, només amb el sopar corresponent que els organitzadors de l’esdeveniment pagaven del seu  butxaca.  I sempre pendents de la censura regnant a l’època.  A banda dels seus habituals concerts a La Cova del Drac, els membres d’aquest trio comencen a diversificar el camp d’actuació, dedicant-se també al món del teatre.  Per exemple, Ignasi s’integra al Nou Grup de Teatre Universitari.  Un món, el teatre, que quan es dissolguin serà la llar de molts.

La seva primera referència oficial serà el single “Vaca Suïssa / Cap a la Lluna” (Concéntric, 1970).  Tots dos temes són adaptacions de textos de Pere Quart, el primer tret del llibre “Bestiari” (Pere Quart, 1937), mentre que el segon va ser escrit expressament per al trio.  El maig del mateix any toquen al Festival de la Fama celebrat al Teatre Victòria situat al Paral·lel barceloní.  Un espectacle on es prometia que seria a l’estil de l’Olympia de París.  Tres dies de concerts per on van passar Peret, Miguel Ríos, Els Albas o Betina.  El Tricicle van ser els teloners de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor.  La seva actuació si ens cenyim a la crítica recollida a La Vanguardia de l’època va ser: “El Tricicle és un trio de germans que canten i que simulen tocar instruments, i van demostrar tenir en escena més aplom i confiança en ells mateixos que cap dels seus col·legues  .  Tenen un repertori intel·ligent i minoritari, i van desfermar l’entusiasme de bona part del públic“.

El seu segon i darrer treball, “Cançó Lirona / Poema Folk” (Concéntric, 1971), es grava pocs mesos després del primer i compta de nou amb un text de Pere Quart, i un altre del poeta Joan Vergés.  A finals d’aquell mateix any faran un espectacle conjunt amb Maria Dolors Laffitte.  D’aquest envit sembla que van sortir més ben parats ja que al mateix diari que abans es feia una gran defensa del trio: “Entre els tres membres d’El Tricicle voletegen idees.  Bastant abstractes encara, però idees.  I és important, en aquests temps, que hi hagi idees pròpies.  Per tant, aquest grup té un avantatge bàsic que pot cristal·litzar un dia.  I saben fer les coses amb gràcia, amb desimboltura allò que ha de ser el vehicle ideal per manifestar aquelles idees, fresques, noves i divertides”.  Però finalment no va cristal·litzar, ja que el grup es va dissoldre poc després, només destacant en aquests darrers anys d’existència la posada en escena de l’obra de Miquel Martí i Pol Inventari de Poble.

Després de la seva dissolució, Frederic es dedica de ple al món del teatre.  Ignasi, per la seva banda, es manté durant un breu període als dos mons.  Funda l’equip de poesia i forma el grup Taverna.  Tot i que el resultat artístic era molt bo i van ser habituals a La Cova del Drac el grup no va gravar mai res.  El més a prop que van estar va ser en la seva última actuació al Club Bellaterra, però una fallada tècnica durant l’enregistrament va fer que no es registrés res.  Finalment es van dissoldre pels diferents interessos dels membres de la banda i a causa dels alts costos que calien perquè el grup sonés bé.  Això els comportava moltes dificultats per trobar promotors que es fessin càrrec d’aquest import.  Posteriorment Ignasi canalitza la passió per la música fent més d’una vintena d’obres de teatre musical.  El 2003 torna al món musical ja com a cantautor i fundant el segell discogràfic Ímion.  Àlvar, per la seva banda, es va sentir menys dotat que els seus germans per al món teatral, però ha seguit lligat al món de la cultura com a cantautor o muntant algun espectacle teatral, així com al món de la política arribant a ser president de Ciutadans  pel Canvi.

Font: La Fonoteca,

Read Full Post »

Era la primavera del 2015 quan Chus Cornellana, bellaterrenca i ginecòloga de professió, proposà a un grup d’amics la creació d’una entitat cultural a Bellaterra, sense ànim de lucre i sense tendència política.

Chus Cornellana, creadora del Fòrum Bellaterra

Són conscients del fet que en el poble de Bellaterra tenen el privilegi de conviure amb veïns que són persones referents en els seus àmbits professionals, intel·lectuals, polítics, esportius o en qualsevol altra especialitat, i en contra contemplen la dificultat de relació social entre el veïnat, per la mateixa estructura urbanística de Bellaterra. Això els anima a continuar amb la idea, tot i que ho consideren un gran repte.

Amb data 25 de juny de 2015 a les 21 hores té lloc l’Acta Fundacional de l’Associació Fòrum Bellaterra, que s’inscriu en el Registre d’Associacions de la Direcció de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya.

Fòrum Bellaterra és funda amb el propòsit de promocionar la Cultura a Bellaterra i fer poble. Disposar d’un lloc de trobada i debat una vegada al mes, en el format de tertúlia i sopar posterior.

La primera Junta Directiva està formada per la ideòloga i Presidenta d’aquesta, Chus Cornellana, Conxa Antolín secretària, i vocals Totón Olóndriz, Tomàs Mateu i Oriol Morillo. I es presenta oficialment el dia 16 de juliol als jardins del Restaurant Ébano amb una cantada d’havaneres, amb el cremat pertinent. El membre del grup d’havaneres Mariners de Riera, alhora delegat del govern a Madrid en un període concret, Jordi Cases, va explicar la història de les havaneres, i Cornellana presentà Fòrum Bellaterra. Una nit alegre i emotiva, començaven a compartir amb els bellaterrencs i bellaterrenques.

Han passat set anys, i Fòrum Bellaterra ha assolit els objectius. La ciutadania de Bellaterra ha donat un suport permanent a l’Associació mostrant una gran generositat en participar com a ponents de les tertúlies o com assistents de manera continuada. Els mitjans de comunicació locals també se n’han fet ressò.

Han estat al voltant de seixanta tertúlies, i han participat més de seixanta personatges bellaterrencs com a ponents d’aquestes, tots ells de prestigi reconegut. També personatges de fora de Bellaterra, per citar a alguns, el ginecòleg Santiago Dexeus, l’ex alcalde de Barcelona Xavier Trias, o els rectors de la Universitat Politècnica de Catalunya i de la Ramon Llull, Josep M. Garrell i Antoni Giró, respectivament.
Com tothom, han passat les dificultats de la pandèmia, però van adaptar-se a les tertúlies telemàtiques amb gran èxit de participació.

Membres del Fòrum Bellaterra i convidats a una de les Tertúlies Cíviques|ARXIU BELLATERRA.CAT

Els temes i formats de les tertúlies de Festa Major busquen la participació i actuació de músics i cantautors bellaterrencs, i també han sabut trobar a aquests artistes en el veïnat de Bellaterra. Aquesta Festa Major 2022, Fòrum ha fet un passeig pels set anys d’història, on la Presidenta Chus Cornellana i Miquel Àngel Ramos vocal de la Junta Directiva han glossat i han presentat un recorregut amb imatges de les activitats i personatges, al llarg d’aquest període. Els assistents s’han reconegut en les imatges de pantalla, i Cornellana ha tingut un emotiu record pels dos amics del Fòrum que ens han deixat últimament, Josep Bombardó i Lluïsa Amengual.

La part musical d’aquesta tertúlia d’aniversari i Festa Major ha anat a càrrec d’Ignasi i Àlvar Roda, cantautors, membres d’El Tricicle, grup de la Nova Cançó. Han interpretat poemes que ells han musicat, de Folch, Salvat-Papasseit, Martí Pol… un èxit d’actuació.

Moltes felicitats a Fòrum Bellaterra i per molts anys!! Acompanyarem a la Junta actual, Chus Cornellana, Conxa Antolín, Miquel Àngel Ramos i Manel Roig, en la difusió de les seves activitats, i així fer poble entre tots.

Read Full Post »

Aportacions Catalanes Universals|Pagès Editors

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble de Catalunya en el decurs de la història en tots els camps d’activitat que n’han ultrapassat les fronteres. Les aportacions són molt variades i s’incardinen en els diversos camps de l’activitat humana (arts plàstiques, literatura, arquitectura, enginyeria, recerca, legislació, urbanisme, teatre, circ, esport, descobriments geogràfics, cuina, societat, educació, religió…). D’una manera especial sobresurten les aportacions en els àmbits de la medicina, la tècnica i la recerca, les arts plàstiques, la literatura, la música, l’arquitectura i la religió. Una magnífica carta de presentació de Catalunya que inclou un breu resum de la història del nostre país, les 223 aportacions explicades i il·lustrades i comentaris finals a càrrec de personatges catalans actuals de tots els àmbits.

La Biblioteca Popular per a la Dona

L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. 1911. Fot: Baguñá i Cornet.

Dins el context històric de la Renaixença, procés de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle xix, el 1909 —dos anys després que Prat de la Riba hagués fundat l’Institut d’Estudis Catalans— es va crear a Barcelona la primera biblioteca pública femenina d’Europa, la Biblioteca Popular per a la Dona.
La fundà Francesca Bonnemaison i Farriols, pedagoga, que era conscient de les greus mancances de les dones pel que fa a formació i autonomia personal, i coneixia els incipients corrents de feminisme. Per això, quan l’any 1909 el rector de l’església de Santa Anna de Barcelona li adjudicà la responsabilitat de la biblioteca parroquial Obra de Buenas Lecturas ubicada en el claustre, ella no dubtà a fer-ne un espai on totes les dones, i especialment les treballadores, poguessin ampliar els seus coneixements i fer sentir la seva veu. Aquest mateix any fundà la Biblioteca Popular per a la Dona i l’any següent l’acolliment de la proposta era tan gran i l’espai tan petit, que la biblioteca esdevingué institut i es traslladà a la Casa de la Misericòrdia del carrer d’Elisabets de Barcelona, amb el nom d’Institut de Cultura Biblioteca Popular per a la Dona. S’hi feien conferències i les classes s’orientaven dins l’àmbit científic, manual i artístic. Es crearen tallers semblants als del corrent artístic Arts and Crafts.

Francesca Bonnemaison Farriols Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

S’intentava donar a la dona una preparació adequada a les exigències de les noves professions i ampliar la seva cultura en una època en què no tenia encara accés a la universitat. Es creà també una borsa de treball.
Tot això fou possible en part perquè Francesca Bonnemaison, pel fet d’estar casada amb Narcís Verdaguer i Callís —cosí germà del poeta Jacint Verdaguer— es relacionà amb ambients intel·lectuals i polítics, especialment de la Lliga Regionalista, i amb la seva personalitat inquieta i el seu tracte amable i persuasiu, aconseguí sensibilitzar persones que s’implicaren en aquell projecte de cultura i hi invertiren recursos materials imprescindibles per al seu bon funcionament.

El prestigi de l’institut i de la biblioteca creixia, i el nombre de sòcies era cada vegada més gran; l’octubre del 1922 s’inaugurà una nova seu al carrer Sant Pere Més Baix, número, 7, de Barcelona, que arribà a les vuit mil associades.
Però la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) estroncà les activitats i Francesca Bonnemaison s’exilià a Suïssa. Tornà el 1941 i tingué una gran decepció quan veié que l’Institut s’havia convertit en Instituto de Cultura para la Mujer, dirigit per la Secció Femenina de la Falange amb uns objectius que ella no compartia.
Durant el franquisme, l’edifici fou cedit a la Diputació de Barcelona i allotjà diferents institucions. Finalment, quan l’Institut del Teatre el deixà lliure l’any 2000, es tornà a reivindicar com a espai de dones i, actualment, amb el nom d’Espai Francesca Bonnemaison, és la seu de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, de l’Oficina de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home, de l’Escola de la Dona i del Centre de Cultura de Dones.
L’entorn sociocultural de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) i la força de la societat civil de la Catalunya d’aquell temps, propiciaren aquesta aportació pionera a Europa, on fins uns vint anys més tard no apareixeren institucions semblants, com la Faucett Library de Londres (1926) i la Bibliothèque Marguerite Durand de París (1932).

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país

L’escultura de geometries i relleus
Les obres de l’escultor Josep Maria Subirachs són reconegudes com de les més expressives i representatives de l’art contemporani, mostren la modernitat del seu país, Catalunya, on ha estat precursor de l’avantguarda en la segona meitat del segle xx.
Amb un gran domini de la tècnica i amb una escrupolositat formal, ha creat un llenguatge propi, expressiu, amb escasses influències externes.
Les seves escultures s’exposen en nombrosos museus arreu del món: als Estats Units, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Suècia, la Xina, Corea i el Vaticà, i en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i altres ciutats de l’Estat espanyol.

Josep Maria Subirachs amb Francesc Pérez, del Cercle Comtal de Barcelona

Ha creat una gran quantitat d’escultures per a espais oberts, entre d’altres destaquen: Forma 212 a l’entrada dels jardins Mundet de Barcelona (1957), la façana i les portes del santuari de la Virgen del Camino a Lleó (1961), el monument a Narcís Monturiol a Barcelona (1963), el monument a les Olimpíades a Mèxic (1968), el monument a Ramon Llull a Montserrat (1977), el monument a la Generalitat de Catalunya a Cervera (1982), el monument a la unió d’Orient i Occident a Seül (1988), els monuments a Francesc Macià, a Vilanova i la Geltrú (1983) i a Barcelona (1991), i el recobriment escultòric de la Façana de la Passió del temple de la Sagrada Família a Barcelona, que li fou encarregat el 1987.
Ha utilitzat tota mena de materials: terra cuita, bronze, fusta, ferro, marbre, formigó, fibrociment, pedra i també coure, vidre, alumini, acer i vori. Darrerament ha combinat fragments pictòrics amb les escultures.
Com a gravador ha treballat la litografia, la serigrafia, l’aiguafort, el linòleum i la punta seca.
Josep Maria Subirachs i Sitjar, escultor, dibuixant i gravador, treballà com a aprenent en el taller d’Enric Monjo (1942-1947). Estudià com a alumne lliure a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1945) i Enric Casanoves fou el mestre amb qui aprofundí el treball d’escultor (1947-1948).
Als vint-i-un anys realitzà la seva primera exposició a la Casa del Llibre (Barcelona, 1948). Participà a partir del 1949 en diverses edicions del Saló d’Octubre de Barcelona.
Becat per l’Institut Francès a París (1951), residí uns anys a Bèlgica (1954-1956), on féu diverses exposicions. Entre altres reconeixements, obtingué una medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria (1957), el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el Juli Gonzàlez de l’Associació d’Artistes Actuals (1958). En les dècades dels anys seixanta i setanta exposà en nombroses ciutats de la resta d’Europa i dels Estats Units.
Després de les primeres obres influïdes pel Noucentisme, moviment cultural iniciat a Catalunya a la primeria del segle xx, evolucionà vers un expressionisme i un procés d’esquematització que desembocà en l’abstracció amb una evolució posterior vers un neofigurativisme en els quals barreja figura i abstracció, positiu i negatiu, d’una manera personal, amb la utilització de la dialèctica còncau-convex, de manera que el buit té el seu propi espai al costat de la forma.
Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1979), Corresponding Member de la Hispanic Society of America de Nova York, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa (1986) i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), entre altres reconeixements amb què fou distingit.

Font: El Punt Avui, Pagès Editors, AFB, http://www.funDoc.net

Read Full Post »

L’inici de les obres de la nau sud, que tindran un cost de dos milions d’euros, enceten un projecte llargament anhelat per a Portbou

La biblioteca custodiarà el fons bibliogràfic del pensador

Casa Walter Benjamin a Portbou

Jordi Camps i Linnell | L’inici de les obres de la nau sud és la primera pedra del que serà la Casa Walter Benjamin de Portbou, un “somni” anhelat des de fa molts anys per l’Ajuntament. Han calgut acords governamentals i una subvenció important per arrencar aquesta primera fase d’un projecte de reforma i rehabilitació de l’antic ajuntament que porta la firma dels arquitectes Joan Falgueras i Jordi Pigem. La maqueta es va presentar el setembre de l’any passat i el cost per convertir l’edifici en espai expositiu, biblioteca i centre d’estudis al voltant de la figura del filòsof alemany que es va suïcidar al poble l’any 1939 suposa una inversió aproximada de dos milions d’euros.

“Fa molts anys que anem darrere d’aquest gran projecte i per fi posarem la primera pedra de l’espai dedicat a la memòria de Walter Benjamin”, va destacar ahir l’alcalde de Portbou, Xavier Barranco. Les obres de la nau sud perquè es converteixi en l’espai destinat a la biblioteca permetrà que el material que es troba en caixes al consistori tingui un espai molt més adequat. L’arxiu actual està format per documents i correspondència de filòsofs i escriptors coetanis de Benjamin, que provenen de França, Alemanya i Itàlia, entre altres països.

La biblioteca és la primera part de la reforma i s’espera que estigui acabada a finals del 2023. La segona fase, la més important, encara no té data concreta, en funció dels ajuts i suports econòmics que es pugui aconseguir. “Serà un espai on es podrà explicar el relat de Walter Benjamin i al mateix temps servirà per obrir portes de partenariats i finançament”, va valorar Barranco.

En el projecte, Falgueras i Pigem han dissenyat unes rampes d’accés als pisos superiors que seran una evocació de la travessia dels Pirineus per part de milers de refugiats que el 1939 van fugir de l’exèrcit franquista i, més tard, dels nazis, com el cas de Benjamin. A la primera planta, s’ubicarà l’espai per a exposicions, activitats pedagògiques o exposicions; mentre que la segona planta es destinarà als fons bibliogràfics sobre Benjamin de la Fundació Angelus Novus.

La construcció del ferrocarril Girona-França

La Sala de Duanes de l’estació de Portbou és el marc des d’ahir i fins al 15 d’agost d’una exposició que recull un àlbum de fotos del 1880 que il·lustra la construcció del ferrocarril de Girona a França. Portbou/Frontera aplega 53 fotos inèdites que documenten el procés de construcció d’aquesta important infraestructura les obres de la qual van exigir la construcció de sis ponts i l’impressionant viaducte de Colera, tots d’estructura metàl·lica subministrats per Eiffel et Cie.

Foto de Walter Benjamin al seu passaport

Walter Benedix Schönflies Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 – Portbou, 26 de setembre de 1940) fou un assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany, d’origen jueu, col·laborador de l’Escola de Frankfurt.

Evolucionà d’una inclinació inicial cap al misticisme jueu vers el materialisme històric de la seva etapa madura, aportant una perspectiva original a la filosofia marxista. Com a erudit literari, a més de nombrosos assaigs, fou conegut per les seves traduccions d’Honoré de Balzac, Marcel Proust i Charles Baudelaire. La seva obra La tasca del traductor és un referent de la teoria de la traducció.

Biografia

Benjamin nasqué a Berlín al si d’una família d’origen jueu benestant. Era el més gran dels tres fills d’Emil Benjamin i Pauline Schönflies. El seu pare havia estat banquer a París abans d’anar-se’n cap a Alemanya, a Berlín, on treballava com a venedor d’antiguitats. Ell mateix, a les seves reflexions, recordà amb tendresa els contes que sa mare li contava, els quals li serviren com a base per a una de les seves teories: «el poder de la narració i de la paraula sobre el cos». En aquesta obra reflexionà sobre la relació que els contes estableixen entre la tradició i l’actualitat. El 1902 Benjamin entrà a l’escola Kaiser Friedrich a Berlin Charlottenburg, i acabà l’Institut 10 anys després. Aleshores es traslladà a la Universitat, on estudià literatura i psicologia. Va apropar-se a les idees socialistes, va unir-se a la Freie Studentenschaft i va col·laborar amb publicacions republicanes. En aquella època també fou influït per Nietzsche. Durant tota la seva vida va considerar que el judaïsme representava el màxim grau de l’espiritualitat.

El 1912 Benjamin viatjà a Itàlia. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es volia enrolar amb l’exèrcit, però va ser rebutjat, i quan s’auria pogut allistar va fingir una malaltia per evitar-ho. El mateix any començà a traduir Baudelaire. El 1915 es traslladà a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic conegué Rainer Maria Rilke i Gershom Scholem. El mateix any escrigué un article sobre Friedrich Hölderlin.

El 1917 es va traslladar a la Universitat de Berna, on conegué i es casà amb Dora Kellner (1890-1964). També hi va conèixer Ernst Bloch. L’any següent tindria un fill, Stefan Rafael (1918-1972). El 1919 Benjamin aconseguí el seu doctorat cum laude amb l’assaig Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d’art dins el romanticisme alemany), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a immanent a tota veritable obra d’art. L’any següent tornà a Berlin amb els seus pares, que se separarien el 1921. El mateix any va publicar l’assaig “Zur Kritik der Gewalt (Cap a la crítica de la violència)”. En aquesta època Benjamin es va familiaritzar per primera vegada amb Leo Strauss, i es va mantenir un admirador de Strauss i de la seva obra durant tota la seva vida. El 1922 tornaria a marxar, aquest cop a la Universitat de Heidelberg on provà amb la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 preparà la tesi doctoral, que li fou refusada per la Universitat de Frankfurt: Ursprung des deutschen Trauerspiels (Origen de la tragèdia alemanya, 1928).

El 1928 Benjamin publicà Einbahnstraße (Carrer de sentit únic) i Ursprung des deutschen Trauerspiels (L’origen del drama barroc alemany). El 1929, conegué Bertolt Brecht i Asja Lacis, aleshores assistent seva, a Berlín. Benjamin es divorcià el 1930

Evitant l’emergent poder del Partit nazi i les creixents activitats de les SA, l’any 1932 passà uns mesos a Eivissa, on va escriure Crònica berlinesa. Treballà també en diferents projectes, recollits en el volum titulat Històries i relats: un conjunt de proses ambientades a l’illa, entre les quals destaca la titulada Suite eivissenca. Després anà a Niça. Durant una segona estada a Eivissa —d’abril a setembre de 1933— revisà la traducció al francès d’Infància berlinesa -resultat final de Crònica berlinesa-, realitzada pel seu amic Jean Selz. Va mantenir, des de la seva residència a Sant Antoni de Portmany, una important correspondència amb G. Scholem, que en el seu llibre Història d’una amistat dóna nombroses notícies d’aquestes dues estades a l’illa.

Tomba de Walter Benjamin a Portbou|Wikipèdia

Després de l’assalt de Hitler al Reichstag, el 1933, i la persecució dels jueus i intel·lectuals d’esquerres, Benjamin cercà refugi a Svendborg, amb Bertolt Brecht, i a Sanremo, amb la seva exdona, finalment hagué d’emigrar a París. Començà a col·laborar amb Theodor Adorno i Max Horkheimer rebent ajut de l’Institut für Sozialforschung, establí amistat també amb Georg Lukács.

Més tard marxaria a Nova York. Retrobà d’altres intel·lectuals i artistes alemanys refugiats a París i esdevingué gran amic de Hannah Arendt, Hermann Hesse i Kurt Weill. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica).

El 1937 Benjamin treballà en el seu llibre El París del Segon Imperi amb Baudelaire. A més, conegué Georges Bataille i s’adscrigué al College of Sociology. El 1938 feu la darrera visita a Bertold Brecht a Dinamarca. Hitler tragué la ciutadania alemanya als jueus i Benjamin va ser empresonat tres mesos en un camp prop de Nevers.

El gener de 1940 Benjamin tornà a Paris i escrigué el seu darrer i inconclòs llibre Geschichtsphilosophische Thesen (Tesi sobre la filosofia de la història).

Font: El Punt Avui, Wikipèdia

Read Full Post »

Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021.

Sinopsi

Romania, 1986. El país viu els darrers i pitjors anys del despòtic règim ceaucista. Liliana Dragu, catedràtica de filologia, secretària traductora de l’ambaixada de França i guia de turisme, renuncia a la seva còmoda i previsible vida, enfrontant-se al sistema i a la temuda Securitate, a la figura del tinent Alexandru. El seu objectiu: mantenir la relació amb Adrià Fornell, un estranger que visita Romania per fer turisme i intentar oblidar-ne el recent passat. A mesura que la relació creix, tots dos es veuen abocats a situacions al límit del que és versemblant.

Una intrigant història, basada en fets reals, els protagonistes dels quals van patir les conseqüències d’un règim repressiu, amb la il·lusió posada en el seu futur, totalment incert. Una vivència afectada per la distància, els condicionants d’un sistema i els avatars d’una època en què, després de la caiguda del mur de Berlín, es va iniciar un canvi de transcendència històrica.

Joan Mercé Mozo|CEDIDA

Joan Mercé Mozo (Autor)

Joan Mercé (Barcelona, 3 octubre 1950) és enginyer i un apassionat de la música clàssica, la lectura i la pintura, la qual practica, a més de l’escriptura. Des de sempre li ha agradat escriure i l’any 2012 decideix aprofundir i ampliar els seus coneixements en aquest ofici, per això va seguir els quatre cursos d’escriptura creativa, especialitat novel·la, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Posteriorment ha assistit a nombrosos tallers i cursos per millorar la seva formació com a escriptor. La seva primera novel·la, Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021. Aquesta obra és la seva versió en espanyol. Actualment està treballant a la seva segona novel·la i alhora en una selecció de contes.

Read Full Post »

CULTURA|Amèlia Riera a l’atac

La Virreina reivindica en una exposició el treball contestatari de l’artista, morta el 2019, que va convertir les seves obres en armes contra l’autoritat i la disciplina

Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de la Plaça Catalunya

Maria Palau|L’artista Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparava il·lusionada una exposició per al Museu de Montserrat. Fràgil com una porcellana, va donar totes les indicacions a l’investigador Pere Pedrals per construir la peça central de la mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que ella sentia a tots els visitants. Era el seu autoretrat de comiat.

Però no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, un gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix edifici de la Rambla hi va presentar a mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, cosa gens estranya en el llegat d’aquesta artista a la qual no sempre s’ha donat importància; ergo tampoc a les seves obres per cuidar-les. “Els últims temps no se li va fer cap cas”, es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealista, sí, però sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis.

Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, per l’interès personal del seu director, Valentín Roma, a “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”.
Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia “actualitzar”, remarca Roma, el relat de Riera després d’anys deambulant en lectures superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de l’art català de la segona meitat del segle XX, un fenomen aïllat i, per què no reconèixer-ho també, dissonant amb la creació en majúscules dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera és una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma.
L’exposició Mrs. Death (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins al 6 de novembre, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens submergeix de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra. Tèrboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, però al mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades per la seva maquinària depuradora. “Mai va fer de víctima; no era masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.


L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En un, l’Eroticona hambrienta que va exposar a la galeria Dau al Set el 1978, un maniquí amb una vagina dentata que, a dins del centre d’art, fa família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En l’altra, una instal·lació molt més recent, del 2000, en què invocava el desig sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel.
Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre per al lavabo de casa seva, a la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de performances inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva vena teatral.

Autoportret d’Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) CEDIDA

El conjunt, dèiem, constava de la Dona silenciosa, un altre maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, els braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades perquè violenta la gent”, indica el comissari. El seu partner era, torna a ser ara a la Virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), al qual més recentment va afegir dos ous (de gallina).
“Riera no explicava mai el significat de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes”, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, ha desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entendre el perquè de moltes coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball.

Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i en l’altra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir per una pròtesi. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tenir van ser les seves obres”, subratlla Pedrals, que sota aquesta realitat desconeguda de la seva biografia també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’agenda feminista.

La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera

“Riera va contra tot; era molt punk”, sosté l’investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que mostri l’evolució de la seva aventura artística, sinó just al contrari, un cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grup Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic del 1964, va adoptar el crit de Picasso (“La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel (“Qui m’hi trobaré? Els meus pares? No, per favor!”). “No suportava l’autoritat i la disciplina”, rebla Pedrals.

Fràgil com una porcellana, dos mesos abans d’aclucar els ulls per sempre es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de Peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser aquesta sigui la millor herència que ens ha deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.

Palau de la Virreina
La Rambla, 99
08002 Barcelona
T 933 161 000
lavirreinaci@bcn.cat

Horari: De dimarts a diumenge
i festius, d’11 a 20h

ENTRADA LLIURE

Cal fer reserva prèvia per a grups de més de 10 persones a lavirreinaci@bcn.cat

Dies de tancament anual:
1 de gener
1 de maig
24 de juny
25 de desembre
26 de desembre

Font: El Punt Avui, Ajuntament de Barcelona

Read Full Post »

“Volver a dónde“, el títol del nou llibre d’Antonio Muñoz Molina i la pregunta que ens fem tots

“Els fets tan excepcionals com la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny”



Antonio Muñoz Molina ha viscut dos fets excepcionals que han deixat una profunda empremta a tots els éssers humans: l’atemptat de l’11-S de Nova York en aquell infame 2001 i 19 anys després el confinament que va començar el 15 de març de l?any passat. Nova York i Madrid són les dues ciutats on viu l’escriptor ubetenc, a més de la seva estimada Lisboa. A les tres ciutats les ha dedicat pàgines realment belles.


JAVIER VELASCO OLIAGA|”Els fets tan excepcionals com els esdevinguts a la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny en poc temps”, va afirmar l’autor a la roda de premsa on va presentar el seu nou llibre “Volver a dónde”. Pregunta que ens fem tots i que no sabem encara si volem tornar al món on vivíem abans de la pandèmia o preferim un món millor, més solidari i sociable.

“Volver a dónde” és un llibre que està escrit en tres plànols temporals. El primer és el diari del confinament, que està regit per la por del futur; el segon es desenvolupa uns mesos després i està governat per la incertesa, no només del que passarà sinó també ens qüestionem del que hem fet bé o malament, i el tercer és una introspecció al passat de l’autor, una rememoració de la seva infància i allò que li van explicar sobre el passat els seus pares i el seu oncle. Uns records familiars que cal preservar de l’oblit, “abans que desaparegui de les nostres memòries”.

Per a Antonio Muñoz Molina, “a la literatura de ficció, l’autor és absolutament lliure, però hi ha una altra literatura que es fa als diaris que no té aquesta llibertat perquè s’ha de cenyir als fets, però que té la mateixa bellesa i que busca l’harmonia. Té un caràcter de testament. Molta de la millor literatura que es fa és a les cròniques dels diaris. Podríem posar com a exemple Manuel Chaves Nogales o Josefina Carabias”. Durant la xerrada afegiria gairebé de passada Josep Pla, un altre mestre de l’estil periodístic-literari. Aquesta literatura escrita als diaris, de vegades, és millor que la literatura oficial dels llibres.

M’agrada inventar, però també no inventar”

A l’escriptor de Jaén, li agrada tant inventar personatges i trames per a les seves novel·les com no inventar en les cròniques periodístiques o en llibres on prevalen el que veu. Li agrada ser testimoni del present. “A Tornar on, utilitzo les meves qualitats narratives per deixar testimoni del que va passant a prop meu. Aquí no puc inventar-me. Si inventés estaria faltant a la meva responsabilitat com a escriptor. He volgut deixar constància de les coses concretes que vaig viure”, explica de manera pausada i raonada.

“Quan vaig viure l’11-S no volia interpretar allò que estava veient, només volia testificar el que veia, donar testimoni. Sé que quan passa el temps, els nostres records es van transfigurant. Quan es viu a present, no sabem el que vindrà després perquè de seguida desapareixerà. Aquests fets excepcionals es queden lluny gairebé al moment on han passat. Tot i això, a la novel·la, la història s’explica a través dels personatges”, esmicola amb precisió l’autor.

Les novel·les han d’arribar

Antonio Muñoz Molina es va voler deixar portar per l’escriptura. “No vaig dir a ningú que estava escrivint el llibre, ni la meva editora ni la meva dona ho sabien. Va ser tota una sorpresa quan els vaig dir que tenia un llibre preparat. Em vaig sentir com un testimoni d’un món que ja està pràcticament desapareixent”, diu amb convicció i afegeix “vaig tenir una voluntat de testimoniatge perquè el que queda sempre s’oblida, sobretot al que va passar als més febles, a la gent treballadora ”.

“Els llibres s’escriuen de dues maneres diferents. La primera és afegint i la segona és editant, tallant el que sobra. La primera és una part molt solitària i la segona ja és diferent perquè les recomanacions dels editors fan que hagi de treure moltes coses. Sempre amb raó. El text a l’origen era molt més llarg”, reconeix l’escriptor.

L’autor confessa que “el meu món interior ha estat molt present a la meva literatura. Ara em fixo molt en totes les petites coses que hi ha al meu voltant, a la riquesa i la humanitat de l’ésser humà, cosa que em sedueix cada vegada més. Passa el mateix amb la novel·la que em produeix moltes més sensacions que la literatura de no ficció. Crear els personatges és una cosa meravellosa, però les novel·les han d’arribar. M’interessen cada cop més, és un gènere que em fascina”, conclou Antonio Muñoz Molina.

Font: Todo literatura, Llibreria Paper’s

Read Full Post »

A la diada de la Festa Major de Terrassa també hi han participat els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Terrassa

Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda

Nuria Balaguer Ibeas |La primera temporada castellera postpandèmia i sense restriccions continua recuperant els castells de 9 a les places.

Avui ha estat el torn dels Minyons de Terrassa, a la diada de Festa Major de la ciutat. Els de la camisa malva han descarregat el 3 de 9 amb folre en primera ronda. És el número 300 de la seva història, i el mateix castell que ja van portar a la diada de la colla al novembre de l’any passat, i que va ser el primer castell de nou descarregat a la represa.

En segona ronda, els Minyons han continuat apostant per les construccions folrades, descarregant el 2 de 8, i a la tercera ronda han completat el 5 de 8. A la ronda de pilars han descarregat el seu primer pilar de 6 de la temporada, i han firmat la seva millor actuació d’enguany.

A la diada també hi han participat l’altra colla local, els Castellers de Terrassa, i els Capgrossos de Mataró.

Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné)

Els de la camisa turquesa han obert plaça descarregant el 7 de 7, seguit d’un 5 de 7 en segona ronda. En tercera ronda han descarregat el 4 de 7 amb l’agulla, i han completat l’actuació amb dos pilars de 5. També ha estat la seva millor actuació aquesta temporada.

Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda (CCMA/Agustí Forné)

Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné)
Els Capgrossos de Mataró han començat l’actuació amb dificultats, amb dos intents desmuntats de 4 de 8. Amb la torre de 7 descarregada en segona ronda, els del Maresme no s’han donat per vençuts i han tornat a intentar el 4 de 8, que finalment han pogut descarregar en tercera ronda. Amb el carro gros a la cartera, els mataronins han volgut sortir de plaça amb tres castells, i han estrenat el 7 de 7, per acabar amb el vano de 5 a la ronda de pilars.

Font:CCMA

Read Full Post »

Programació de Lectures a la fresca 2022

Monogràfic dedicat a la guerra

Stanbrook
Vaixell mercant britànic. El 1939, comandat pel capità Archibald Dickson, va evacuar del port d’Alacant unes 2700 persones, que fugien de l’atac de les tropes franquistes, i varen ser portades a Orà.

Read Full Post »

“Les Karamba” som la veu de totes aquelles dones que van callar, que van estar a l’ombra, que van lluitar soles, al llarg de la història de la música, i que avui tenen molt per explicar.

Barreja multicultural entre Veneçuela, Cuba, Argentina, Panamà i Catalunya.  Una banda que dóna lloc a un estil musical on es reconeix el son, el txa-txa-txa, la salsa, la timba i la música urbana, des d’una perspectiva social femenina.

El 2018 es funda al si dels carrers de Barcelona, entre el caos, el trànsit, la ciutat i l’estrès, en la necessitat d’adquirir forces, combatre pors i contagiar d’alegria i il·lusió tot públic.

Neix de l’empatia entre set històries de vida.  Històries de migracions i herències musicals, amb la intenció de perseguir somnis, experimentar el potencial i la sensibilitat humana.

Actualment la banda La Karamba està integrada per Ahyvin Bruno (veu i guir), Rita Baulida (timbal), Ahylin Bruno (congues), Liviet Ojeda (baix), Natasha Arizu (teclat) i Anggie Obin (flauta), els qui amb el seu primer album “  Camí Així” porten color i llum allà on van.

Read Full Post »

Older Posts »