Daniel Bertomeu Garrido (2009), va començar els estudis de piano als sis anys al Conservatori Professional de Música El Musical de Bellaterra. Actualment, estudia amb Daniel Ligorio en aquest mateix centre, on també cursa composició, i amplia la seva formació al Friedrich Gulda School of Music Wien amb Philippe Raskin.
Daniel Bertomeu Garrido 📷 CEDIDA
DANIEL BERTOMEU GARRIDO, piano Daniel Bertomeu Garrido (2009), va començar els estudis de piano als sis anys al Conservatori Professional de Música El Musical de Bellaterra. Actualment, estudia amb Daniel Ligorio en aquest mateix centre, on també cursa composició, i amplia la seva formació al Friedrich Gulda School of Music Wien amb Philippe Raskin.
Ha guanyat concursos internacionals i nacionals de piano a la seva categoria, entre altres, el Gold Hands al Carles & Sofia International Piano Competition i el Premi a la millor interpretació de Mompou, Primer Premi del César Franck International Piano Competition, Primer Premi al MozArte International Piano Competition a Aachen (Alemanya), Primer Premi al Santa Cecilia International Piano Competition Junior a Oporto, Primer Premi al María Herrero International Piano Competition a Granada en categories infantil i juvenil, i el Premi especial Hotchkiss School Connecticut, Primer Premi Absolut al Concurs Internacional de Piano “José Porta”, Bach i Rachmaninov, Primer Premi al Concurs Nacional de Piano “Diputación Albacete”, Primer Premi al Concurs BBVA al Talent Individual de Catalunya, Segon Premi al III Concurs de Joves Solistes Orquestra Simfònica de la URV i Segon Premi al Concurs Nacional de Piano “Ciudad de Don Benito”, entre altres.
Ha donat concerts i audicions al Carnegie Hall New York (Weill Recital Hall), Concertgebouw Brugge, BNP Paribas Fortis Kanselarij Auditorium (Bruseles), Ehrbar Saal (Viena), La Sucrerie (Wavre), Elfers Hall (Connecticut), Basílica de Santa María de Portugalete, Cripta de l’Ermita de Cambrils, 41a edició del Festival de Música La Antigua Zumarraga, Sociedad Coral de Bilbao, Reial Monestir de Pedralbes de Barcelona, Auditori Josep Viader de Girona, Auditori La Fact Terrassa, XI Festival de Joves Talents Maria Vilardell Viñas a Juventudes Musicales Moià, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi, entre altres.
Ha rebut classes magistrals de Leonel Morales, Jean-Claude Vanden Eynden, Boaz Sharon, Oxana Yablonskaya, Fabio & Gisele Witkowski, Judith Jáuregui, Alba Ventura, María Jesús Crespo, Michel Bourdoncle, entre altres.
CONCERT DANIEL BERTOMEU GARRIDO
Reserva d’entrades gratuites pel concert de piano ofert per Daniel Bertomeu Garrido el dissabte 11/04/2026 a les 19:00 hores al Conservatori Profesional de Música El Musical de Bellaterra (C/Ramon Llull, 16, Bellaterra).
Per aforament de la sala en cas d’anul·lació de reserva d’entrades es prega informar als següents mails amb antel·lació suficient:
Juanjo Bruguera amb una icona bizantina projectada al Mini Auditori Santa Creu de Bellaterra
LLUIS TORRES✍️ Ahir dimecres, 8 d’abril, amb un auditori ple de gom a gom, el nostre veí Juanjo Bruguera, -profund amant i coleccionista de l’Art Bizantí-, inaugurà, amb una classe magistral, el Mini Auditori de la Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Enginyer, lector incansable, president de la immobiliària Colonial, Juanjo és un autèntic apassionat de l’art. Propietari de la col·lecció d’icones bizantines més gran d’Espanya. Té dipositades 200 icones al Museu de l’Abadia de Montserrat. Com homenatge i agraïment, compartim la crónica i entrevista que la periodista Elena Pita li va fer pel diari Expansión, el mes de juliol de 2015, des de casa seva de Bellaterra.
Juanjo Bruguera, inaugurant el Mini Auditori de la Parròquia de la Santa Creu de BellaterraRvd. Dr. Ricard Casadesús inaugurant el mini Auditori Santa Creu de Bellaterra i presentant la classe magistral bizantinística de Juanjo Bruguera
ELENA PITA ✍️ Era un noi de Badajoz que amb 14 anys en lloc de llegir García Márquez o Vargas Llosa (posa d’exemple) llegia literatura centreeuropea a la seva edició francesa (Milosz Czeslaw o Joseph Roth o Stefan Zweig, que veig destaquen a la biblioteca).
Aleshores va arribar a Barcelona seguint el destí del seu pare, un funcionari de Correus, fill al seu torn d’un destacat socialista represaliat, que va haver d’abandonar la universitat per fer la guerra amb els nacionals (cinquena del biberó). Va participar al muntatge del primer televisor a color d’aquest país quan ja tenia mig peu a ESADE (un altre gir), on cursa un MBA. Al cap de dos anys entra a la banca i d’aquí, al firmament. La seva última gesta financera ha estat reflotar la immobiliària Colonial, que presideix juntament amb la seva sòcia francesa SFL, fins al punt d’emetre deute públic: 6.000 milions d’euros en actius i una facturació de 211 milions el 2014. Últimes operacions: lloguer de 35.000 metres quadrats d’oficines a París (a 6.000 m2 a l’avinguda Percier que ha costat 64 milions d’euros.
Però Juan José Bruguera Clavero (Badajoz, 15 d’octubre del 1946) és moltíssim més que tot això, i per això hem vingut a casa aquest matí, no per les xifres. Bellaterra, municipi de frondosos boscos a dalt de tot de Barcelona: són les 9.30 del matí i JJB ens espera al porxo fumant un cigar, al costat de la seva adorable i còmplice esposa. Acomiada una aroma barreja d’una essència seca i elegant: “Després del cafè és quan més m’agrada fumar”. Hem vingut a saber de la seva passió última, que és la història i l’art de l’altra Europa, la que sorgeix de la cultura cristiana ortodoxa.
El Bellaterrenc Juanjo Bruguera, nascut a Badajoz, el dia 15 d’octubre 1946
La seva col·lecció d’art bizantí, després de 25 anys de viatges, licitacions, estudi, recerca i adquisicions, no és només la més gran d’Espanya, sinó que a més és irrepetible perquè avui les peces ja no es venen a estrangers i no poden sortir impunement dels llocs d’origen. Són uns 200 retaules o icones russos, grecs, armenis, georgians, etcètera, i fins i tot peces naïf d’Etiòpia, des de les terres eslaves fins als confins ortodoxos al Pròxim Orient i l’Àfrica, que Bruguera ha dipositat al Museu de l’Abadia de Montserrat “perquè tot el món les pugui veure’ls i gaudir d’ells”. de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable.
No s’acaba aquí les proeses de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable. Hi ha moltes més coses per explicar, com que va ser professor de telecomunicacions, que pinta (gens malament) paisatges a l’oli, que promou una revista de filosofia, que juntament amb la seva dona ha decorat la seva nova casa amb gust chic, que és president de la Universitat Ramon Llull i membre de la junta del Cercle d’Economia, doctor honoris causa, o en les seves pròpies paraules: “Sóc un àlbum” (carregat de sorpreses).
Com comença, d’on ve aquest amor a l’art bizantí?
De la meva afició a la Història. Vaig fer un creuer fa 25 anys amb la meva dona i les meves tres filles [quatre néts] i vam estar a Patmos (Grècia), i al seu monestir vaig comprar una icona. Poc després va caure a les mans un llibre francès sobre art, història i teologia al voltant de les icones, i em vaig submergir en un món totalment desconegut: l’altra Europa, la identitat de la qual està basada en el cristianisme ortodox, que ha tornat a aflorar després del comunisme. El discurs de Putin, per exemple, és clarament paneslavista i es basa en la identitat ortodoxa.
Icona bizantina de Cristina Tofan (Colecció privada Bellaterra)
Quanta exploració hi ha darrere aquesta col·lecció?
Durant els darrers 25 anys he seguit llegint, explorant i viatjant, hem conegut el món ortodox, des dels Balcans fins a les fronteres del cristianisme oriental que són Síria, Etiòpia i Egipte. És a dir, allò que fou l’Imperi Bizantí i al que al segle X s’uneix Rússia: és la gran potència que ha mantingut aquesta cultura, aliena al Renaixement i la Il·lustració. El Renaixement és esclau de la fotografia, pinta allò que veu amb la perspectiva natural, i és així fins a l’impressionisme; l’art bizantí, en canvi, pinta el que sent, un món idealitzat i simbòlic.
Com s’aconsegueix, dia a dia, una col·lecció tan valuosa?
Principalment he adquirit en antiquaris i subhastes de París, especialment a la casa Drouot Richelieu, que és com el Sotheby’s francès; però també a Londres, Itàlia i alguna vegada a Espanya (Durán). Al seu lloc d’origen ara és totalment impossible adquirir obra, és patrimoni protegit. Però abans sí que hi va haver circulació d’aquest art, per això va arribar a cases de subhastes i antiquaris.
Quin és el valor aproximat de les quasi 200 peces?
No els ho diré [riu]. I a més, és molt difícil saber-ho, perquè és una col·lecció que avui seria impossible reunir o, en tot cas, costaria infinitament més diners. S’han reforçat molt les mesures de protecció i el Govern rus no dóna permís de compra als estrangers, i a això s’hi afegeix que el nivell de vida a Rússia ha pujat molt, i no surt res del país. Igual que els promotors del totxo a Catalunya volen tenir un Casas o un Rusiñol per donar-se pedigrí, el rus vol tenir una icona antiga.
Icona bizantina de Relu Bitulescu (Colecció particular de Bellaterra)
Per què cedeix la col·lecció a l’Abadia de Montserrat, on s’exposa?
No és una cessió, està en dipòsit, perquè la gent la vegi i la gaudeixi. Tot i que a Espanya la cultura ortodoxa és molt ignorada, hi comença a haver universitats i aficionats a l’art que s’hi interessen.
Parlem de la seva professió, com una immobiliària ha guanyat diners a través d’una crisi provocada precisament per la inflació immobiliària?
Bé, la pregunta necessita matisació. El món immobiliari es divideix en dues branques: una és construcció i venda de pisos i l’altra, tenir actius com a hotels, centres comercials, oficines, etcètera per gestionar valor. El 1993 Colonial és adquirida per La Caixa, que m’encarrega la seva reorganització i la seva sortida a Borsa, cosa que va passar el 1999. La immobiliària es va reinventar i ens vam especialitzar en edificis d’oficines als millors llocs de Madrid i Barcelona. Després vam arribar a París, el millor mercat d’oficines d’Europa, i es va posar a tret comprar la joia de la corona, que és la Société Foncière Lyonnaise. El 2006 La Caixa va vendre el seu 35% de la companyia a un promotor per una oferta irresistible, i jo vaig marxar a dirigir Mutua Madrileña. Als dos anys, Colonial estava en una situació crítica i em van demanar que tornés com a president. Vam aconseguir salvar-la capitalitzant el deute amb els creditors i fa un any vam fer una ampliació de capital i la vam deixar neta. Avui els accionistes més importants són el grup Villar Mir, Qatar, el grup Santo Domingo i la família de la Banca Mora.
Quin salconduit van utilitzar en el salvament?
Teníem uns actius a prova de bomba: les millors oficines de Madrid i Barcelona, on la taxa d’ocupació mai no va baixar del 80%, més París, on no hi va haver crisi. Per això es va salvar, ia més a més ens van donar la qualificació d’aptes per emetre deute.
No cal ser gaire llest per aconseguir tot això i atraure inversors i accionistes tan poderosos?
No, no, va consistir a adoptar una estratègia anticrisi encertada, basada en la compra d’actius bons, com fa el senyor Amancio Ortega.
Es refereix a les botigues emblemàtiques, no?
Sí, i si tens accions de Colonial pots fer una mica d’Ortega, perquè tenim el que ningú, com el Louvre dels Antiquaris a París, la poma de l’Olympia o la galeria dels Camps Elisis.
I l’assumpte dels accionistes?, com aconsegueix seduir per exemple Villar Mir, endeutats com estaven i en plena debacle?
Juan Miguel [Villar Mir] ens coneix bé perquè OHL havia treballat per a Colonial fent-li obres, i quan busquem socis per substituir els bancs, ell s’anticipa, abans que la crisi reverteixi, i veu que això és el que ve. I així es converteix en el mascaró de proa, i després s’uneixen els altres. És en aquest moment quan el senyor Bruguera comença a deixar anar xifres com una màquina escurabutxaques en el moment del bingo. “M’estic marejant”, li dic. “¿Pel fum?”, em pregunta, fuma el segon pur… “Gestionem actius per un total de gairebé 6.000 milions d’euros”. Definitivament em mareig.
Espanya ha venut el capital immobiliari a l’estranger? Què suposa això per a la nostra economia?
Els diners són internacionals, els fons són globals [li falta dir-me: “Quina ximpleria de pregunta…”]. Des de fa un any i mig Espanya ha tornat a ser objecte del desig dels fons internacionals, atès que estem al nivell més baix de les rendes i s’especula amb la bona marxa de la nostra economia, per la qual cosa se suposa que el valor dels actius pujarà.
Macroeconomia a la vista, les grans immobiliàries han superat doncs la crisi. No sé si camina pel carrer, i no em refereixo a aquesta zona (veïna a Sant Cugat, quart municipi amb més renda per càpita d’Espanya), però, creu com Rajoy que la resta dels vianants hem sortit de la crisi?
Sí passeig, i no, la gent no ha sortit de la crisi. S’especula que sortirem, i per això vénen els diners. Però hi ha seqüeles socials molt difícils d’arreglar, com l’atur: necessitem molts més anys com aquest 2015 un creixement al tres i escaig per tornar a la situació anterior a la crisi. Crec que cal retallar menys en matèria assistencial i més a les estructures de l’Estat. La classe mitjana alta estem suportant una gran pressió fiscal, jo, per exemple, pago un 60% del que guanyo, però estic molt conforme, perquè crec que cal ser solidari i fer aquest gran esforç, que en circumstàncies normals resultaria confiscatori. I em sembla molt bé que Justícia i Hisenda persegueixin els evasors perquè aquesta gent sí que està sent molt insolidària.
Com veu el declivi sobiranista català un extremeny a la cúpula financera de Catalunya?
En principi no sóc partidari. Primer perquè cal fer les coses dialogant dins de la llei i segon, perquè fora de l’euro fa molt de fred. Jo crec que anem cap a una Europa més unida que fragmentada, encara que sí que calgui justificar certs greuges.
Tinc entès que a més de l’Art i la Història en són moltes altres les passions culturals. No és veritat que és un àvid lector?
Llegeixo un mínim d’una hora diària, i sempre diverses coses alhora. Ara estic amb un llibre de viatges de Patrick Leigh Fermor, un altre sobre el filòsof i sacerdot rus Pável Florenskylas i les memòries de Hans Küng; a més tinc per aquí [em passeja per la seva llibreria, i regira a la taula del seu despatx…] la revista de filosofia de Josep Ramoneda, La maleta de Portbou, sóc un dels seus promotors.
I a més pinta! Puc veure’n algun dels quadres?
Sí, aquí mateix: és l’Església de la Santa Creu al llac de Van, Turquia; ho vaig prometre a un amic que viu a Nova York i és originari d’Armènia. Sòl pintar a l’estiu, a casa meva de Pals, sobretot paisatges a l’oli a partir de fotografies, no té més història.
Digui’m per acabar, quines habilitats s’han de practicar per ser tan llest i culte com vostè és?
No crec que sigui llest ni culte, sinó curiós. I no tinc cap intenció de jubilar-me mai.
I quant hi ha de genètica a la seva faceta humanista, que no es rendeix davant els diners?
No sé si és genètica o és que la vida t’hi col·loca. I tampoc sé per què tinc tanta curiositat, però crec que un dels motius pels quals val la pena viure és per entendre què passa.
“Aquest dimecres, 8 d’abril, es celebrarà l’acte inaugural de l’auditori de la parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Serà a les 20.15 hores i comptarà amb una xerrada que acompanyarà l’acte d’obertura oficial d’aquest espai“.
Església de la Santa Creu de Bellaterra
Aquest dimecres, 8 d’abril, es celebrarà l’acte inaugural de l’auditori de la parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Serà a les 20.15 hores i comptarà amb una xerrada que acompanyarà l’acte d’obertura oficial d’aquest espai. Juanjo Brugera, directiu i expert en iconologia, oferirà una conferència sota el títol “El missatge de Déu a través de les icones bizantines”.
Juanjo Bruguera, davant de la biblioteca de casa seva de Bellaterra. A la seva esquena, dos dels seus icones bizantins: Crucifixió (Grècia) i Mare de Deu odigihtria (Georgia) 📷 CEDIDA
Juanjo Brugera, veí de Bellaterra, és un apassionat de l’art i la història de Bizanci. És propietari de la col·lecció d’icones bizantines més gran d’Espanya: després de vint-i-cinc anys de viatges, recerca i adquisicions, la seva col·lecció consta de 200 retaules o icones russos, grecs, armenis, georgians, entre d’altres. Juan José Brugera ha impartit conferències i exposicions sobre art bizantí i iconografia de l’església ortodoxa, entre d’altres temes. A més, ha cedit part de la seva col·lecció d’icones bizantines al museu de l’Abadia de Montserrat.
Aquesta saviesa adquirida amb el pas dels anys és la que oferirà en forma de xerrada a la parròquia de la Santa Creu aquest dimecres, a les 20.15 hores.
“Tom Drag va combinar aquestes coses a la seva manera única, creant així un frenesí luxuriós de colors i alegries de la vida. La seva obra és “original” en el sentit més autèntic de la paraula” !
La caixa XXL CAT forma part de la col·lecció d’animals Drags de Thomas Hoffmann, feta a mà, amb aplicació de pa d’or i laca xinesa. Aquests articles són fets a mà, per la qual cosa de vegades hi pot haver una o més petites “imperfeccions”. Això no és un defecte de fabricació; forma part de la naturalesa artesanal del producte. Dimensions: 49 cm d’alçada
La història d’èxit de Tom Drag va començar fa uns anys. En realitat, va començar amb un desastre, quan el món es va quedar en estat de xoc col·lectiu després de l’11 de setembre de 2001. L’artista alemany Tom Hoffmann (1956-2012) volia crear alguna cosa completament diferent que donés una sensació d’optimisme i alegria de viure. Els seus primers “drags” pintats a mà els va fer com a regal per als seus amics i familiars. Van tenir tan bona acollida que la comunitat de fans del “Drag” ara s’estén per tot el món.
Tom’s Company va ser fundada el 1988 per Thomas “Tom” Hoffmann i Arno Müller a Sulzbach-Saar, Alemanya. Des de la mort sobtada i inesperada de Tom el febrer de 2012, el negoci de l’empresa i la seva tasca quotidiana estan gestionats per Arno Müller i el seu equip. L’empresa crea i distribueix Tom’s Drags®, una col·lecció de disseny d’objectes i accessoris únics. Avui dia, hi ha uns 80 empleats a tot el món que treballen per a Tom’s Company, així com una xarxa densament formada per socis de distribució a Europa i a l’estranger. Tres quartes parts de les vendes provenen del mercat d’exportació.
Un món independent de figures i formes Enginyosos, capritxosos, estranys – que abasten tots els colors de l’arc de Sant Martí, els Tom’s Drags són objectes únics i amb un disseny elegant per a la llar. Són inigualables, però, per descomptat, també tenen les seves arrels. El seu dissenyador, Tom Hoffmann (1956-2012), viatjava sovint i li encantava. En la seva obra trobem influències de l’art pop europeu i americà. Recorden el Submarí Groc, i també l’ornamentació de la cultura popular europea, africana i asiàtica. Tom va combinar aquestes coses a la seva manera única, creant així un frenesí luxuriós de colors i alegries de la vida. La seva obra és “original” en el sentit més autèntic de la paraula!
Un manifest de colors i entusiasme per la vida
Com passa amb tota gran idea, també hi ha una història darrere dels Drags. Va començar després dels terribles atacs terroristes de l’11 de setembre, quan una por profunda va cobrir la gent com una manta de gel. Tom Hoffmann va crear els seus primers drags sense cap intenció comercial. Eren regals personals, creats com a peces individuals amb el seu amor pels detalls. Aquestes fitxes canviaven la tristesa i la ràbia per humor i alegria. Els que van rebre aquests regals únics van respondre amb agraïment i entusiasme: “Heu de treure més profit d’això!” I així va passar.
L’encant desenfadat de Tom’s Drag ho impregna tot amb una creativitat incansable, lúdica i inesgotable. Els papers i els clixés es reinterpreten de maneres sorprenents, sovint completament capgirades. Totes les creacions són fetes i reproduïdes a mà.
Guerra a l’Iran: Espanya s’enfronta a Donald Trump, pel dibuixant català Kap
Dibuix de Kap 📷 Cartooning for Peace
En el context de la guerra a l’Iran, Espanya s’ha negat a permetre que els avions nord-americans repostin a les seves bases a Andalusia, cosa que ha provocat la ira de Donald Trump. Vist per Kap (Espanya).
Kap-Cartooning for Peace
En el context de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, Espanya es va negar a permetre que els avions nord-americans repostessin a les seves bases a Andalusia, cosa que va provocar la ira de Donald Trump. El president nord-americà va amenaçar amb “cessar tot comerç amb Espanya”, assenyalant que Espanya tampoc havia complert l’objectiu del 5% de despesa militar de l’OTAN. El president socialista Pedro Sánchez no va cedir a aquestes amenaces, responent, en nom del dret internacional, amb un “No a la guerra” lliurat pels Estats Units i Israel. La resta d’Europa, més cautelosa pel que fa al seu aliat nord-americà, dóna suport a Espanya en aquest enfrontament i diu que està “preparada per reaccionar” per “garantir que els interessos de la UE estiguin plenament protegits”. Free the Pencils, per Cartooning for Peace
Humorista gràfic català que ha desenvolupat una obra prolífica com a humorista gràfic sota l’heterònim Kap, a més d’una incansable tasca com a divulgador i investigador de la sàtira gràfica.
KAP (Jaume Capdevila) 📷 Wikipèdia
KAP (Jaume Capdevila), nascut a Berga el 1974, es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Humorista gràfic sota l’heterònim Kap i investigador de la sàtira gràfica des dels anys noranta. Ha participat eminentment al diari esportiu Món Deportivo i al diari La Vanguardia, encara que també ha publicat les seves vinyetes en publicacions catalanes com Avui, Regió 7, El Triangle, Gegants, Línia Sants, Línia les Corts, Línia Ciutat Vella, Comunicació XXI, . internacionals Siné Hebdo, Courrier International, La Meche i Zélium.
Hi ha diverses antologies que recullen els seus ninots, vinyetes i tires des de 1997 (Sense Kap ni peus), protagonitzant ell una col·lecció d’àlbums, Pelotazos, i protagonitzant diverses antologies de la col·lecció Humor del segell Angle. També ha estat seleccionador de vinyetes d’altres humoristes en veritables llibres d’anàlisi de la seva trajectòria i obres: Traços. Un segle d’il·lustració i bon humor a Món Esportiu (2006), Muntañola. L’art de riure, l’art de viure (2006), Senyor director… (2006), Bagaria. La guerra no fa riure (2007), L’humor gràfic de Tísner. Aproximació a les caricatures d’Avel·lí Artís-Gener (2009), Canya al Borbó! Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2009), Els Borbons a parir. Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2010, versió en castellà de l’anterior), Si els capellans i frares sabessin. Antologia de caricatura anticlerical(2011), Andreu Dameson. Geni de la caricatura (2011, juntament amb Lluís Solá), Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) (2012).
Interessat per l’humor gràfic més enllà de la creació, ha estat comissari d’exposicions (Trazos. Un segle d’il·lustració i bon humor a Mundo Deportivo; Muntañola. L’art de riure, l’art de viure; Tísner; Vinyetes fora de joc; Escolta, Espanya), i també professor de teoria de l’humor lligat a la Fundació General de la
Escriu mensualment sobre sàtira gràfica a la revista Sàpiens i eventualment en altres publicacions culturals com Quevedos o la revista Tebeosfera, tant en la seva primera com en la seva segona èpoques. Autor també d’un llibre sobre Bagaria (Bagaria. Caricatures antifeixistes a La Vanguardia (1936-1938), amb el subtítol La guerra no fa riure) i coordinador del major estudi realitzat sobre els dibuixants i col·laboradors gràfics del diari Mundo Deportivo.
És membre del col·lectiu Tantatinta, que organitza exposicions sobre humor i historieta, i també de la fundació Cartooning for Peace. Ha participat als festivals d’Alcalá de Henares, World Press Cartoon i Press Cartoon Europe. El 2009 va ser guardonat amb el Premi Internacional d’Humor Gat Perich. També, guionista per a programes de ràdio i televisió locals.
Entrar per aquella porta petita, d’estil modernista, que hi ha al número 97 de la Rambla barcelonina és com traslladar-nos al segle passat. 144 anys de resistència a crisis, guerres, nous models de ciutat i fer front al pitjor enemic que pot tenir el món de la música, internet, les noves tecnologies i sobretot, la pirateria.
Sí, us estem parlant de la Casa Beethoven, aquella petita, però gran botiga, mig amagada a una cantonada de la Rambla de Barcelona, al costat del Palau de la Virreina fundada l’any 1880 per Rafael Guàrdia amb el nom de Casa Guàrdia.
Rètol d’entrada a la Casa Beethoven
Mentre a la Ciutat Comtal s’obria la Casa Guàrdia, una botiga de venda de partitures musicals, aquell mateix any 1880, Espanya abolia l’esclavitud a Cuba, Thomas Alva Edison inventava la Ilum incandescent o la Patum de Berga baixava a Barcelona.
Més de 30.000 partitures arxivades
Ja entrat el segle XIX, van decidir canviar el nom de Casa Guàrdia i van optar per Casa Beethoven, el nom del compositor alemany era molt més comercial en aquells temps. Lluís Maria Gonçaga Jordà, oncle del pare de l’actual propietari Jaume Doncos es va fer càrrec del negoci l’any 1915, època en què eren molt comuns les botigues de partitures, i de venda i reparació d’instruments musicals.
A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.
Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les
A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.
Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les d’amagat, per poder mantenir la botiga oberta.
Jaume Doncos pare, que encara podem veure traginant per la botiga, va passar el relleu al seu fill Jaume l’any 1978, que continua al capdavant del negoci familiar amb ganes de què una de les botigues més antigues de la ciutat no hagi d’abaixar la persiana per sempre.
Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es fa avui en dia viure al barri i no tan sols viure, sinó passejar, molts residents d’altres barris de la ciutat cada dia baixen menys per la Rambla.
El piano que encara sona a la Casa Beethoven
Un altre moment complicat que va haver de patir la Casa Bethoven i Jaume Doncos al capdavant, va ser el 17 d’agost del 2017, la tarda de l’atemptat de la Rambla. Segons explica ell mateix al Periódico, va sentir un soroll estrany, quan va sortir ja va veure dues persones mortes, el primer que li va venir al cap és que era un accident, però de sobte la gent entrava a la botiga per protegir-se, la Rambla va quedar buida.
Durant més de quatre hores va tenir 20 persones refugiades dins la Casa Beethoven, la majoria estrangeres, entre elles el marit i dos nens d’una de les víctimes de l’atemptat. Com no sabia que fer, el silenci era el millor, però per calmar els ànims de la gent, va posar el Nocturn número 2 de Chopin.
Totes les cançons més famoses del món al teu abast.
Un dels secrets pel qual encara resisteix la Casa Beethoven, a més de la bona gestió i l’estima per la música de la família Doncos, és que l’edifici on està ubicada és de propietat municipal i ja fa temps van negociar el preu del lloguer, no com altres comerços del barri que han hagut de tancar quan els propietaris dels locals els han apujat els preus de les rendes. Esperem que per molts anys el consistori, ara governat per Ada Colau, respecti aquest local tan emblemàtic de Barcelona.
Porta reivindicativa
Independentista o no, això no ho sabem ni ho hem preguntat i naturalment respectem les idees polítiques de tothom, però el que sí que queda clar és que Jaume Doncos propietari de la Casa Beethoven, va tenir penjats els cartells de llibertat presos catalans durant el temps que els condemnats pel procés van ser a la presó. Una forma d’informar a tots els turistes que visitaven la ciutat s’assabentessin de la situació dels polítics catalans.
La Columna, que celebrava la victòria sobre la Dacia, també tenia altres objectius, com el de ser un monument-mausoleu de Trajà: Es va col·locar a la base una urna daurada amb les cendres de l’emperador, que va morir el 8 d’agost de 117, i es va col·locar per sobre una figura de bronze. El 1587, el Papa Sixt V (1585-1590) la substituiria per una nova figura dedicada a Sant Pere.
Columna de l’emperador Trajà de RomaBasant-se en traces de pigments de colors, National Geographic la va reproduir en color.
L’any 113 dC. per homenatjar les conquestes de l’emperador Trajà a Dacia, es va construir la Columna Trajana, que va ser la primera que es va aixecar fins aquell moment de tipus còclid, o sigui, amb adorns que recorren el tronc en forma d’espiral.
Es tracta d’una Columna, ideada per l’arquitecte Apolodor de Damasc per encàrrec del mateix Trajà, que, amb la seva base, té una alçada aproximada de 40 metres i que assenyala l’alçada inicial de la cadira del Quirinal, que es va tallar per a la creació del Fòrum de Trajà, i de la qual la columna seria l’únic testimoni que t’ha fet.
A la Columna Trajana hi ha 17 blocs de pedra massius –elements circulars– monolítics que tenen un volum de gairebé 4 metres de diàmetre. Aquests formen una espiral al voltant de la columna amb 23 voltes d’estupend relleu: són gairebé 200 metres de refinat marbre blanc que es pot desenrotllar com si fos una pel·lícula. La pel·lícula narra les glorioses batalles de Trajà amb els Dacis amb la finalitat de reforçar les fronteres de l’Imperi sobre el Danubi. Al seu interior, es pot pujar a la part superior mitjançant una escala helicoïdal formada per 185 esglaons.
S’hi representen aproximadament 2.500 figures; i entre elles apareix, com és lògic, l’emperador Trajà, que és retratat almenys 59 vegades. La Columna, que celebrava la victòria sobre la Dacia, també tenia altres objectius, com el de ser un monument-mausoleu de Trajà: Es va col·locar a la base una urna daurada amb les cendres de l’emperador, que va morir el 8 d’agost de 117, i es va col·locar per sobre una figura de bronze. El 1587, el Papa Sixt V (1585-1590) la substituiria per una nova figura dedicada a Sant Pere.
El Museu de la Civilització Romana alberga una col·lecció de models de guix que representen el relleu íntegre de la Columna de Trajà, i que van ser realitzats entre 1861 i 1862 per ordre de Napoleó III, disposats en quatre files paral·leles a nivell dels ulls.
El Mestre bellaterrenc Jordi Savall és el primer català a rebre aquesta prestigiosa distinció, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria musical
Fa anys que Bellaterra.Cat ve demanant a les administracions públiques de Bellaterra se li dediqui al nostre veí Jordi Savall, una plaça, carrer o espai públic, -més quan els actuals gestors de l’EMD segueixen sense respectar l’eliminació de noms franquistes votada fa un any a la Junta Veïnal en ple oficial-. Centre Cívic Jordi Savall?
El músic bellaterrenc Jordi Savall 📷 CEDIDA
El director d’orquestra Jordi Savall ha estat guardonat amb el Premi Ernst von Siemens de Música 2026, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria professional al món de la música. És el primer català a rebre aquesta distinció.
A l’estat espanyol només el va aconseguir el guitarrista Andrés Segovia. Entre altres figures, també l’han rebut directors com Herbert von Karajan o Daniel Barenboim, i compositors com Benjamin Britten i Leonard Bernstein.
El premi, que atorga l’Acadèmia Bavaresa de Belles Arts, reconeix tota una vida dedicada a la interpretació, la recerca i la difusió de la música històrica i el seu compromís amb el diàleg intercultural i els valors humanistes.
Una llarga trajectòria
Durant més de 50 anys, el músic nascut a Igualada s’ha consolidat com a referent internacional. És el fundador de les formacions Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i l’orquestra Le Concert des Nations. També va impulsar, amb Montserrat Figueras, el segell discogràfic Alia Vox. Així mateix, va crear un festival que porta el seu nom, dedicat a la música antiga.
El guardó internacional se suma a altres reconeixements aconseguits per Savall com un premi Grammy, el Premi Léonie Sonning i el nomenament a la UNESCO com a Artista per la Pau.
“Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat” FRANCESC CANDEL
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, Vallès Oriental, 1931 – Palerm, Sicília, 1985)
XAVIER FÀBREGAS I SURROCA
«Ben cert que allò que a un pugui passar-li té molt poca importància. O en té només per a ell, que és el ma-front no l’afecten tan sols a ell, sinó que aclaparen tota teix. Ara bé, si els esdeveniments als quals ha de fer una generació, aleshores el fet deixa d’ésser quelcom sin-gular i passa a ésser un símptoma, una dada, d’un estat de coses general, la realitat del qual pot interessar un cercle de persones, un estament social, o, fins i tot, un poble, si tanta extensió té. Potser hi ha quelcom d’això en el que m’ha passat a mi, potser el meu cas no és més que un reflex pallid del que ha passat a molts altres. Aquest és el motiu que m’hagi atrevit a parlar-ne, tot i arriscar-me a explicar-me malament, a empentes i ro-dolons, perquè, encara que sigui trist confessar-ho, aquestes són les primeres línies que escric en català. I el català – hi té tot el dret – se’m resisteix amb tos-suderia, com una mossa esquerpa que no es vol deixar atrapar.
»Jo sóc català, i ben català; tota la meva vida ha transcorregut a Catalunya, i catalans són la meva dona i els meus fills. Abans de la guerra, fins a sis anys, vaig anar en una escola on era ensenyat el català, encara que jo no vaig passar del sillabari. Vet aquí que un cop aca-bada la guerra vaig començar el batxillerat. Però les co-ses havien canviat una mica, i, sense jo buscar-ho ni voler-ho, el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, per una altra assignatura.
Jo anava parlant en català i llegint i estudiant en castellà, fins a l’extrem d’habituar-m’hi i d’acceptar la contradicció palesa que aquest fet encloïa. No vull excu-sar la meva negligència, la meva rutina, davant una cosa que tan de prop m’afectava. Res d’això. Em limito a cons-tatar un fet sense pretendre d’enjudiciar-lo. Sigui com si-gui, al meu costat, d’una forma parallela a la meva, els meus companys seguien el mateix camí.
Qui recordi els aires que bufaren durant aquells anys no s’estranyarà que, en acabar el batxillerat, els qui ara rondem la trentena consideréssim que escriure en català no passava d’ésser una extravagància, afanys d’uns pocs que s’obstinaven a anar contra corrent. A casa hi havia llibres catalans, naturalment, i vaig llegir-ne al-gun-recordo, per exemple, Argelaga florida, de Roig i Raventós, llegit a dotze o tretze anys, però el català m’esdevenia aspre, dificultós, i el sentit d’algunes pa-raules no acabava d’ésser clar per a mi. És lògic, doncs, que cada vegada em decantés més cap als llibres caste-llans, ja que, superat el Massagran, de Folch i Torres, tots els llibres que en aquella edat podien entusiasmar-me m’arribaven en aquest idioma: Jules Verne, Walter Scott, Zane Grey, James Oliver Curwood i molts d’altres.
Però, anem endavant, anem a l’any que vaig acabar el batxillerat, l’any 49. L’any 49, o per aquells voltants, vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, i, com és lògic, vaig decidir-me a escriure en castellà perquè aquest era l’únic idioma que, bé o malament, m’havien ensenyat a manejar; no es va tractar ni tan sols d’una decisió. I recordo que vaig escriure la meva primera peça de teatre, una cosa esgarrifosa que vaig intitular Ulises, la història d’un mariner que quan tornava d’un viatge d’altura es trobava amb unes banyes com d’aquí a Monistrol. Recordo que la cosa acabava amb sang, bastant de sang, i que, al cap d’uns quants anys, en rellegir-la, vaig canviar-li el títol i el gènere dramàtic sense tocar ni una coma; la vaig intitular: Ulises, no me pises.
»Bé, tirem endavant. Vaig reincidir una i altra vegada, vull dir que vaig seguir escrivint; i vet aquí que un any, el 56, havent enviat una comèdia al Premi “Ciudad de Barcelona”, Esteve Polls, que era del jurat, se’m va presentar a casa i em va demanar la comèdia per estrenar-la al Romea. Calia, és clar, complir un petit for-mulisme: traduir la comèdia al català. La mateixa empresa del Romea em va indicar l’hone capaç de fer la traducció bé i en poc temps, i, sobretot, amb poques pretensions econòmiques. No era jo el primer autor català que es trobava en aquesta contradictòria situació. Més encara, el meu cas es considerava normal i ningú no se’n va estranyar.
L’home que va traduir-me la comèdia al meu idioma era un vellet molt afable i simpàtic, que em va semblar força culte, que es deia Artur Balot i atenia la centraleta telefònica de Ràdio Barcelona. Mai no vaig saber com aquell home, que sens dubte estaba preparat per a càrrecs de molta més responsabilitat, havia anat a parar allà. Mentre accionava les palanquetes de la central, el senyor Balot mantenia converses molt més substancioses que les dels qui parlaven per telèfon, llegia o bé traduïa, emprant el revés dels impresos de l’emissora, potser com una petita i innocent venjança. Poc després de traduir la meva comèdia, aquell vellet era atropellat per un biscúter, un migdia, en sortir de l’emissora, i morí.
La comèdia fou estrenada al Romea a principis del 57 per la Companyia Maragall, amb Maria Vila, Ramon Duran, Castillo i Escalona, Mercè Broquetas i d’altres. Li van posar per títol Partits pel mig, perquè aquest nom va semblar a l’empresa més comercial que el primitiu: Aigua i el senyor Schmid. La crítica em va trac tar força bé, no puc pas queixar-me; fins i tot els del «Bruc⟫ aquells de “la verdad ni teme ni ofende”-em van dir: “Adelante, camarada Fábregas”. Fins i tot a Marsillach va agradar la comèdia, que ja és un símptoma alarmant.
A partir d’aquell moment vaig començar a colla borar a revistes i diaris, i aquí sí que l’elecció de l’idioma era una cosa que no comptava ni poc ni gaire. És veritat que aquells anys llegia força en català i que tenia cons ciència de la gravetat de la meva limitació i adhuc m’a-vergonyia de no saber escriure en el meu propi idioma. Però estava ja llançat per uns carrils i no era fàcil de trobar temps per asortir-me’n. Em feia por que, si em ficava amb el català, el castellà se’m tornaria barbar, i que abans no podria utilitzar literàriament el català hauria de suar tinta, cosa que – diguem-ho entre parèntesi – és el que ara em passa. Per això les meves comèdies següents van ésser escrites i estrenades en castellà, i també els llibres que he anat publicant.
No fa encara mig any em mirava el català amb molta recança; sols un cúmul de circumstàncies diverses em van decidir a tirar la capa al toro, valgui l’expressió per raó d’això mateix que dic. En primer lloc he d’esmentar la insistència amb què m’han encalçat alguns amics els quals han aconseguit que un grup de companys, del qual formo part, ens prenguéssim seriosament l’estudi del català.
Aquests són els fets, però per a un primer treball, per modest que sigui, seria massa poca cosa d’exposarlos rasament, i més si tenim en compte que són uns fets molt particulars, molt privats, podríem dir. Ja he deixat constància que, si m’he decidit de contar-los, és tan sols perquè estan en funció d’una realitat social que s’ha abocat sobre la meva generació, una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues.
Tots sabem quin fet ha provocat l’actual estat de coses, un fet que ha esdevingut d’una importància capital per a la vida espanyola i l’ha sotragada de dalt abaix. I l’idioma català, per una sèrie de circumstàncies que els historiadors tindran cura d’esbrinar, ha estat arraconat.
»Es obvi que la burgesia catalana, l’alta burgesia, que va esventar el catalanisme durant el primer quart del nostre segle i se’n va proclamar capdavantera, es va espantar en veure que aquesta força se li escapava de les mans i esdevenia una arma perillosíssima en poder del poble.
S’erraria, però, qui cregués que hom arriba al català amb una certa rancúnia cap al castellà; aquest antagonisme, en un camp tan net com és el dels idiomes, seria una mostra inequívoca d’estupidesa. El castellà és un idioma sonor, concís, de gran bellesa, a part tota con-sideració d’ordre ètic sobre els esdeveniments històrics que li ha tocat protagonitzar, i hem de convenir que ha acomplert magníficament la seva funció d’esperanto pe-ninsular. El fet que un es lamenti de no haver pogut aprendre el seu idioma al moment que hauria hagut de fer-ho, no l’autoritza, si té dos dits de front, a lamentar-se d’haver hagut d’aprendre l’idioma d’altri; d’igual manera, perquè a un, quan estudiava, l’haguessin afartat de Plató i de Sant Tomàs d’Aquino i li haguessin vedat cu-rosament Darwin i Sartre, per no citar-ne més, no pressuposa que hagi de prendre partit, una vegada ha aconseguit reunir tots els fils a les seves mans, per aquells que li havien estat amagats. (Ni tampoc per aquells que van refregar-li pels nassos, és clar.)
El que és veritablement trist és que un hagi hagut de perdre tant de temps, fer un revolt tan gran, abans de poder conèixer la situació exacta de les coses; com hauria valgut més que no ens haguessin pres la brúixola! Car no hi ha dubte que hauran estat molts els qui s’hau-ran esgarriat guiant-se tan sols pels estels, entre ells tots aquells qui tenen por d’agafar torticoli.
Un hom sap que és l’últim d’arribar a la vinya, que no li queda ni el consol d’ésser l’operari de la darrera hora, que és qui té sempre el paper més brillant i més còmode. Però sí que un ha d’agrair als qui són a la vinya molt abans que ell, que li hagin obert el camí per a arribar als ceps. Aquest breu i senzill treball vol ésser un testimoni d’agraïment; un testimoni que cal esperar que no serà l’últim, per tal com podré expressar-me, en endavant, sempre que convindrà, clar i català: dues co-ses que han estat vedades als qui tenim la meva edat i ja comencem a deixar d’ésser joves.>>>
FRANCESC CANDEL✍️Aquest treball d’en Fàbregas no té desperdici. Que l’idioma català ha estat escamotejat a unes quantes ge-neracions, de moment és un fet. Hi ha qui ha parlat de com caldria crear la necessitat de l’idioma. En una Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà. I no s’aconseguirà gran cosa solicitant dependentes que sàpiguen parlar ambdós idiomes o secretàries que dominin perfectament l’idioma català a part del castellà, així com d’altres vegades se’ls exigeix que sàpiguen francès o anglès.
S’està tan acostumat a aquesta oficialitat de l’idioma castellà que no fa gaire se’m queixava un impressor català que a una de les editorials que li subministrava més feina ara se li havia acudit de publicar també en català. Això li portava un embolic. Els linotipistes, catalans o no, estaven habituats al castellà. Treballaven més a poc a poc i s’equivocaven més amb l’idioma català. Del castellà, ja n’han fet una rutina. El veuen sense veure’l. Pensava demanar a aquesta editorial un preu més alt per a la impressió de les coses catalanes. Els linotipis-tes, que anaven a preu fet, li ho demanarien a ell. I tam-bé els correctors, etc. Això és un petita mostra de com estan les coses. Però ara que les publicacions catalanes van de puja és fàcil que els artífexs del llibre els vagin demanant coneixements del llenguatge català, o que ells el vagin aprenent, senzillament perquè ja s’ha produït aquella <necessitat> de què parlàvem abans.*
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
El que resulta curiós de tot això que explica en Fàbregas, és que l’escriptor català professional, acabada la guerra, va haver de fer-ho mig al revés. Començà d’escriure els seus llibres en castellà. No tenia altre remei. O això o morir-se de gana. El canvi va ser ardu, cansat i trist. No és tan fàcil passar d’un idioma a l’altre ortogràficament i gramaticalment. A més, calia passar d’un «pensar» a un altre «pensar». Ja sabem què entenem per pensar. Aquests escriptors es van crear una sèrie d’enemics entre molts dels seus tossuts i obstinats paisans catalanistes com era de preveure, més encara si després han perseverat en aquesta altra llengua que les dures circumstàncies del nostre pa de cada dia els van obligar a abraçar perquè el llarg costum va acabar per fer que la dominessin millor i que hi “pensessin” millor.
Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat.
Confesso que els no-catalans arrelats aquí hem tingut més sort. Tant si escrivim així com aixà, sempre caurem bé.
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
Xavier Fàbregas ha publicat els següents llibres: Los inventos, El hombre, Los dictadores i La conquista del Paraiso. També ha escrit teatre, però d’això ja en parlaren aquest magnífic article.
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, 1931 – Palerm, 1985) fou un escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, cap del Departament d’Investigació, director de la Biblioteca del Museu del Teatre i responsable del Gabinet de Publicacions, de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona des de l’any 1970 fins al 1985 i director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1980 i 1981. Autor d’una obra molt vasta: uns 3.000 articles publicats en revistes i diaris, més de 50 llibres, adaptacions, edicions, pròlegs, un arxiu personal (6.871 fitxes, 101 carpetes, col·leccions de quaderns d’un total de 6.117 pàgines inventariades), blocs, apunts, notes i dietaris. Tal com afirmava Francesc Candel d’aquesta bastissíma producció en destaca la insòlita diversitat d’un pensament enciclopèdic que, en el nostre tombant de segle, ens fa pensar en Xavier Fàbregas com “un veritable home del Renaixement”. Podem considerar Xavier Fàbregas com l’estudiós del teatre català més rellevant del segle xx, per la seva manera altament renovadora d’analitzar el conjunt de les arts de l’espectacle amb una metodologia moderna, i reconegut també per l’aportació innovadora a l’antropologia cultural. Sebastià Serrano, considerava que “…des de la perspectiva de la teoria de la comunicació, em sembla, que la seva obra (…) era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l’àmbit de la nostra cultura sinó del món”. Jordi Coca diu “No crec equivocar-me si dic que Fàbregas és el crític i l’historiador de teatre (i no només de teatre) més complet, més innovador i més sòlid del segle xx al nostre país i un dels més destacats d’Europa, tot i que els més joves no n’hagin sentit a parlar ni sàpiguen què va fer”.
Font: Els altres catalans (1964), Francesc Candel, Edicions 62, Wikipèdia,
“Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit”.
Portada de la 9ª edició Els Altres Catalans de Paco Candel, maig de 1966, Edicions 92
Pròleg publicat a la tercera edició del mes de juny de 1964 (1ª edició va aparèixer el més de març del mateix any)
Per la Diada del Llibre, quan estàvem atrafegats firmant exemplars sense parar mentre la primera i recent edició s’anava exhaurint per moments, alguns que ja coneixien Els altres catalans comentaven:
¿Què hi diria ara el periodista que assegurava que el llibre no tindria sortida perquè el publicaven en català?
Val a dir que hom, per bé que no tan escèptic com el periodista en qüestió, també n’ha quedat sorprès. És un consol de saber que la gent encara viu, que reacciona davant problemes bàsics. De vegades, més que no pas renegar del públic que no llegeix, cal analitzar si de debò li serveixen coses candents i interessants, perquè el públic no és tan curt de gambals i amorf com ens pensem, i en realitat sap què vol. I, com hem pogut com-provar, publicar en català resulta tan rendable o més que publicar en castellà.
Anàvem recopilant dades, anècdotes, opinions, controvèrsies, arran de la publicació d’aquest nostre darrer títol perquè no hi ha llibre que no tingui una segona part, i pensàvem col-locar totes aquestes notes experimentals més endavant, és clar al pròleg d’una llunyana edició, o en un apèndix, o en un opuscle, o fins i tot en un altre volum, si la cosa donava per a tant. Ara, i davant la precipitació d’una tercera edició en menys de tres mesos, ens limitarem a exposar breument certes impressions fugaces, ja que encara no hi ha una relativa calma o serenitat, ni prou perspectiva, davant unes aigües que no han tornat del tot a mare. En primer lloc hem de declarar que les reaccions primeres entorn d’aquest llibre, les primeres mostres, han estat d’entusiasme, d’afecte, de cordialitat i de comprensió.
Això no ha deixat de sorprendre’ns. Per l’experiència adquirida en altres llibres sabíem que mou més l’odi, el rancor i el despit que no l’adhesió fervorosa, l’amor i l’admiració. Aquest cop no ha anat així. Qui pica primer, pica dos cops, o almenys desconcerta el contrari. Doncs ha succeït una cosa semblant. Els entusiastes han frenat els descontents i fins i tot els han fets manifestar-se moderadament i solapadament. De tota manera nosaltres parlarem, una mica de tornada de tot -bé, de tot, no; d’alguna cosa -, de tot el que ha succeït.
Com era d’esperar, Els altres catalans ha estat llegit, sobretot, per catalans. Però tots han dit: “Caldria que el llegissin els immigrants, aquests altres catalans, i també la resta d’Espanya“. Per això han preguntat per l’edició en castellà. Però hem pogut comprovar que fins i tot entre els catalans abundaven els qui preferien d’esperar aquesta edició, perquè malgrat que el català els és la llengua usual, se’ls fa costa amunt de llegir-lo. Són els “catalans sense català” al-ludits al llarg de l’assaig. Per bé que no ha faltat qui diu que prefereix llegir-lo en castellà perquè hi trobarà més l’autor, la seva estranya manera d’escriure; i no l’ha convençut la raó que la magnífica traducció feta per Ramon Folch i Camarasa conserva el peculiar estil de l’autor i fins i tot, en un admirable i lloable mimetisme, el supera.
Entre els no-catalans, que per tant no llegeixen habitualment en català, s’ha esdevingut un fenomen una mica a l’inrevés: no han tingut prou paciència per a esperar l’edició castellana i han enfilat aquesta. Ells han estat els primers a sorprendre’s en veure com els ha resultat fàcil, malgrat tot, de llegir-la en aquest idioma. L’autor es congratula d’aquest petit percentatge guanyat per al llibre català.
Fins ara la nostra labor literària havia transcorregut pels poc ortodoxos predis de la novel-la. Aquest ha estat el nostre primer assaig, un assaig-reportatge, com nosaltres mateixos l’hem qualificat al llarg de l’obra. Però sembla que això de l’assaig, tant si és de tipus reportatge com no, exigeix una disciplina més seriosa que la que nosaltres hi hem aplicat. «Això no és un assaig – han dit; això és una novella.» (Quants n’hi ha que han dit de les nostres novelles: «Això no és una novella; això és un reportatge»…) Per això no deixa de tenir la seva gràcia el fet que alguns, més o menys despistadament, o fins i tot intencionadament, hagin escrit dient-nos: “Us felicito per la vostra darrera novel-la Els altres catalans“. És clar, segons sembla, i d’aquí vénen les queixes, el nostre rigor científic ha estat escàs. ¿On s’és vist això de no especificar ni concretar, de dir que segons uns el nombre d’immigrants al país és el 37 per cent, que d’altres diuen que és el 50 per cent i que d’altres…? Potser tenen raó, però nosaltres ho deixem per als tècnics que vindran darrera.
Per bé que hem rebut un reguitzell de comentaris sense ordre ni concert, volem estendre’ls en una mena de corba sinuosa i alhora ascendent que ofereix una curiosa i sorprenent composició de lloc. Sorprenent, curiosa i, a més, divertida.
Hem trobat algú, ben català – com sempre, és im-portant d’especificar-ho-, que ha dit que aquest llibre no fa sinó ensabonar els catalans. «Només ens faltava això», ha argumentat, com qui dóna entenent que després de certes actituds envers Catalunya això significava una befa. N’hi ha hagut d’altres que, amb una desconeixença total dels engranatges editorials i de la història i gènesi d’aquest llibre, han abundat en l’opinió de l’ensabonada a Catalunya pel simple fet per a ells significatiu – d’haver-lo publicat en català abans que en castellà. Però d’altres, més malintencionats, han pensat -i manifestat- que sí, que hom hi passava una certa ensabonada a Catalunya, però amb mà esquerra i endolcint la píndola, és a dir, que cada vegada que a les pàgines del llibre apareixia una lloança a Catalunya o als catalans, encara no a l’altra ratlla, flist-flast, juli contra ells. Somriem davant aquestes opinions que de vegades ens sorprenen completament desprevinguts i desarmats. I somriem pensant en la bola de neu, que, talús avall, es va engruixint com més va més, i en l’ai que poc que ens coneix, la gent!
Sorpresa darrera sorpresa, algú, després de fer-nos l’ullet maliciosament i donar-nos un copet a l’esquena, ens ha preguntat: Què els has donat, als catalans, que els tens tan contents? Què els has dit al teu darrer llibre? I després en trobem un altre que, confidencialment, volent-se fer ressò d’una opinió, ens etziba: “Apa, noi, com t’has passat a l’enemic”!T’has tornat catalanista, eh?» «Home-, li diem-, en principi, aquest hipotètic enemic deu ésser teu, nostre no. En segon lloc, i respecte a això de catalanista, tot depèn de què entenguis per aquesta definició. Perquè, és clar, a la millor el mot catalanista no admet matisos, i, en aquest cas, si és el que uns pretenen que sigui, nosaltres no ho som, i potser caldria cercar una altra expressió per a definir aquest amor a Catalunya, aquest amor i aquesta comprensió fins i tot envers els seus problemes més obtusos.*
En canvi, un senyor d’un poble català -no diem quin és, perquè així ens ho demana aquest senyor-, ve i ens explica si fa no fa el cas següent: ell preparava una conferència sobre el tema de la immigració a Catalunya, quan li van parlar del llibre Els altres catalans. Se’l va llegir d’una tirada -afortunada virtut que hi reconeixen tiris i troians-, i amb gran sorpresa i alegria va comprovar la immensa afinitat de punts de vista amb allò que ell pensava exposar. Aquest senyor segueix explicant que al seu poble cada any fan un via crucis el dia de Divendres Sant. Ell és un dels lectors habituals de les estacions. L’any passat es van adonar que llegien les estacions en català com una mena de desafiament a una immensa quantitat de persones que s’estacionaven per veure la processó i pel posat de les quals s’endevinava que no hi entenien «ni papa» (sic).
* Aclarim que aquesta acusació de catalanistes i separatistes, ens l’han feta tant catalans com castellans
La proposta d’aquest senyor català fou d’afegir al final de cada estació en català un parell de ratlles en castellà perquè aquests immigrants -més d’un 50 per cent, afirma a la seva carta- ho comprenguessin i veiessin la bona voluntat per part d’ells. I així ho van fer. Però la darrera estació, ja a l’església, la va fer el rector, tota en català, igual que el sermó i l’acció de gràcies, perquè «en això, encara que tots hi estigueu en contra, no em convencereu pas!» (sic també). En fi, no volem allargassar l’anècdota. Aquest bon senyor que ens ha escrit li va voler regalar o deixar aquest llibre nostre, pensant que a la millor aconseguiria d’infondre-li una altra visió, més àmplia, de les coses. I quan se’l va topar, abans de poder badar boca, el capellà que li diu: «Estic llegint un llibre francament desmoralitzador: Els altres catalans.>
Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit.
Justament al contrari, un senyor de Berga que va voler parlar amb nosaltres ens va engegar aquesta expressió, que ens va fer molta gràcia: “És un llibre que ha caigut bé, fins i tot entre els “del morro fort“.
Catalans conspicus o, més que això, conscients asseguren que és un llibre que podrà fer obrir els ulls a molts catalans de soca-rel.
Ens han demanat un pròleg breu i ja ens allarguem massa. Un altre dia n’explicarem molts més detalls. Ara ens trobem com entremig de dos focs. Els uns diuen: “Tu ets el més indicat per a dir als immigrants això i i allò”. I els altres: «Tu ets el més indicat per a dir als catalans…», etc.
Hom, a part no penedir-se d’haver escrit el llibre, encara no en pot dir gaire cosa. Ens falta encara una certa perspectiva. Potser d’aquí a un quant temps sabrem més a què atenir-nos. De moment, heus-el aquí, i costi el que costi cal mirar de pair-lo.
Barcelona, barris de Can Tunis, 10 de juny de 1964
BELLATERRA.CAT 