Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

El Fresc 23, Festival d’Estiu de Sabadell, inclou un total de 17 espectacles de teatre, música i paraula que es presentaran a la fresca dels Jardinets de l’Espai Cultura Sabadell, al centre de la ciutat, del 25 de juny al 13 de juliol.

Amfiteatre dels Jardinets de l’Espai Cultura de Sabadell

Després que en les últimes setmanes s’hagin avançat alguns dels noms del programa, la Fundació 1859 Caixa Sabadell —organitzadora de la iniciativa amb BBVA com a partner principal— ha donat avui a conèixer la resta d’espectacles de la sisena edició de la iniciativa, que presenta novetats com una aposta per l’stand-up comedy, la millora del confort dels espectadors, la recuperació dels abonaments i el pes creixent de l’oferta teatral.

El Fresc 23 l’obrirà (25 de juny, 21.30) l’obra de teatre El tigre, un text escrit i dirigit per Ramon Madaula que protagonitzen Mercè Martínez i David Olivares. Es tracta d’una comèdia protagonitzada per un reconegut coach personal incapaç d’aplicar-se a si mateix les receptes que prescriu als seus clients. Tal i com ja es va anunciar, la clausura la protagonitzarà el grup Blaumut amb Blaumut 10, la gira amb la qual la formació celebra el seu desè aniversari. Tot i que el concert serà el 13 de juliol (21.00) a hores d’ara ja s’ha venut un 50 per cent de les entrades.

Programació del Fresc 23 Festival d’Estiu de Sabadell

Teatre per a tots els gustos

Amb set propostes, el teatre ha guanyat pes al programa del Fresc. A més d’El tigre, el Festival d’Estiu de Sabadell proposa també Les bones intencions, una comèdia esbojarrada de Marc Artigau. Míriam Iscla i Joan Negrié s’hi converteixen en dos emprenedors que, amb l’ajuda del públic, preparen el primer projecte de la seva empresa: una festa de temàtica catalana per a un client molt important.

Rafael Álvarez El Brujo també passarà pel Fresc (2 de juliol, 21.30) per presentar Lazarillo de Tormes, el monòleg estrenat fa 30 anys que ha marcat la seva carrera i que, de fet, ja va presentar, fa 20 anys, a l’Amfiteatre dels Jardinets. Serà el dia abans que el Fresc rendeixi homenatge a la cantant catalana Guillermina Motta (3 de juliol 21.30) amb Guillermotta, una peça de teatre musical en la qual l’actor Jordi Vidal i el pianista Jordi Cornudella reviuen les cançons d’una artista inoblidable. L’espectacle ha guanyat, entre d’altres, el Premi de la Crítica 2021 al Millor Actor de Musical i el Premi Teatre Barcelona 2021 al Millor Espectacle Musical de Proximitat.

Un altre dels grans èxits teatrals que passarà pel Fresc (9 de juliol, 21.30) serà L’abdicació, el primer text teatral del crític Albert de la Torre, dirigit per Ramon Simó i protagonitzat per Xavier Ruano. La proposta retrata les reflexions d’un rei ben conegut per tothom el dia que ha de comunicar públicament que deixa el tron.

Una repetició a petició del públic i un comiat

Encara en clau teatral, el Festival d’Estiu de Sabadell tornarà a acollir aquest any Agència matrimonial 7 d’amor (6 dejuliol, 21.30). Poc després que el muntatge creat i protagonitzat per la sabadellenca M. Eugènia Casanova s’acomiadi de Barcelona després de 9 anys de funcions, l’espectacle tornarà al Fresc a petició del públic després de l’èxit que va aconseguir l’edició passada.

I el Festival serà també el marc en el qual s’acomiadarà de Sabadell la darrera producció de la companyia Estrena Morena, la comèdia M’esperaràs?, de Carles Alberola. El muntatge, coproduït amb UiU Promotors, s’ha representat a moltes poblacions catalanes, i aprofitarà el Fresc per fer la seva darrera funció a Sabadell (10 de juliol, 21.30). El protagonitzen Carles Prats, Pep Muñoz, Marta Tricuera i Diana Torné, sota la direcció d’Albert González.

Amfiteatre dels Jardinets Espai Cultura Sabadell

De Judit Neddermann a Gema 4

La música és l’altre gran ingredient del Fresc, amb sis propostes, inclòs el concert de cloenda de Blaumut. El programa musical l’encetarà (26 de juny, 21.00) Judit Neddermann, que passarà per Sabadell amb les cançons del seu nou disc, Lar, acompanyada a la guitarra per Pau Figueres. En aquest nou projecte, la cantautora catalana torna a casa, honora les seves arrels, es rodeja de la seva banda de sempre i crea cançons que busquen l’amor, la pau, la celebració i la llum.

El Festival d’Estiu de Sabadell també rebrà (29 de juny, 21.00) Quico Pi de la Serra amb Cançons de combat, una proposta en la qual aquest nom en majúscula de l’escena musical catalana repassa l’actualitat a través de cançons de diverses èpoques tant pròpies com d’altre sautors per denunciar fets que continuen passant. El mallorquí i membre d’Antònia Font Joan Miquel Oliver, per la seva banda, presentarà (4 de juliol, 21.00) la seva gira Totsolet, en la qual les cançons son el fil argumental per comunicar, en primera persona, l’extens repertori de la seva discografia

En línia a obrir el Fresc a tot tipus de públics, l’edició 2023 també inclourà un concert d’òpera i sarsuela ben especial. El protagonitzarà (5 de juliol, 21.00) la soprano Montserrat Martí, filla de Montserrat Caballé, i serà en format candelight, és a dir, en un escenari pràcticament només il·luminat per 250 espelmes led. L’oferta musical es completa amb Tiempo a tempo, la darrera proposta del quartet de musica cubana a capella Gema 4. Aquest concert (12 de juliol, 21.00) serà compartit entre el Fresc i el XXIII Festival Internacional de Música de Sabadell, que organitza Joventuts Musicals de Sabadell.

Aposta per l’stand-up comedy

Una de les novetats del Fresc 23 és la incorporació al programa de l’stand-up comedy en català amb dos espectacles que es realitzaran fora de l’Amfiteatre, aprofitant El Cafè dels Jardinets, la cafeteria de l’Espai Cultura Sabadell, de forma que el públic els podrà gaudir mentre pren una consumició (inclosa en el preu de l’entrada). En aquest context es podrà veure el monòleg Quin pollastre! (30 de juny,21.30) del radiofònic Guillem Estadella (Versió RAC1) i Mític, del televisiu Magí Garcia ‘Modgi’ (7 de juliol, 21.30).

Com ja és marca de la casa, el Fresc també renova la seva aposta pels recitals de poesia amb No hi haurà una altra fi del món, un cant contra la guerra i a favor de les víctimes i els refugiats amb Laura Conejero i Rusó Sala (28 de juny,21.30); i Esgarrapant la nit, un espectacle pensat per enaltir el paper de la dona en la poesia protagonitzat pel guitarrista Eduard Iniesta i el tenor David Alegret.

Novetats el confort del públic

El Fresc 23 també incorporarà una novetat que afecta el confort del públic i que ha aparegut com l’element més millorable a les enquestes de satisfacció realitzades en les dues darreres edicions. Aquest any, els espectadors del Festival d’Estiu de Sabadell disposaran de coixins per estar més còmodes als seients de l’Amfiteatre. Amb una nota de 7 sobre 10, per exemple, aquest aspecte va ser el més reclamat de l’any passat.

Jardinets Fundació 1859 Caixa Sabadell

A més, el Festival també recuperarà els abonaments, amb l’objectiu de satisfer una altra demanda del públic i, en especial, de moltes persones que tradicionalment assisteixen a diversos dels espectacles. Juntament amb les entrades es posaran a la venda els abonaments Fresc x3, Fresc x4 i Fresc x5, que permeten assistir a tres, quatre o cinc espectacles amb un descompte del 10, el 15 i el 20 per cent sobre el preu total de les entrades. Aquest producte es podrà adquirir tant en modalitat online a través de la plataforma Codetickets com a la Taquilla del Fresc, que s’obrirà unes setmanes abans de l’inici del Festival a l’accés als Jardinets pel carrer Escola Industrial.

Totes les entrades per a tots els espectacles es posen a la venda avui mateix a través de la Plataforma Codetickets.

http://www.frescfestival.cat

Font: Fresc Festival Estiu Sabadell

Read Full Post »

El 2023 marca el centenari del naixement d’una de les pianistes catalanes més rellevants de la història, Alícia de Larrocha, nascuda el 23 de maig de 1923 a Barcelona. 

Enguany celebrem una artista que acumula xifres que fan rodar el cap: setanta-quatre anys de trajectòria, quatre mil concerts, quatre premis Grammy i catorze nominacions, Premi Nacional de Música de la Generalitat i Commandeur dans l’Ordre des Arts et des Lettres, entre un llarg etcètera de distincions.

Larrocha, que va ser capaç de superar la maledicció dels nens prodigi, va dur arreu del món autors catalans com Granados, Albéniz, Mompou i Montsalvatge, i, alhora, va sorprendre pel talent i la solidesa interpretant compositors com Mozart, Beethoven i Rakhmàninov. Va néixer en una família vinculada a la música: la seva mare, Teresa de la Calle, i la seva tia, Carolina de la Calle, van ser alumnes d’Enric Granados, i aquesta última, professora de l’Acadèmia Marshall, on també va estudiar Larrocha. Ja de ben menuda, va manifestar unes aptituds excepcionals al piano i va anar fent comptades aparicions públiques amb el seu mestre, Frank Marshall: la primera, el 14 de maig de 1929, i pocs mesos després durant l’Exposició Internacional de Barcelona: tenia sis anys.

Una carrera internacional 

Als anys quaranta i cinquanta, ja havia tocat a les sales més importants d’Europa, però el 1955 la seva carrera va fer un gir, quan va debutar als Estats Units, al Town Hall de Nova York, ciutat on va estar estretament vinculada. Poc després arribaria una nova fita: un concert al Carnegie Hall, on va demostrar que unes mans petites podien interpretar amb excel·lència el Concert per a piano i orquestra número 3 de Rakhmàninov. La seva carrera als EUA va agafar volada a partir del 1965, quan va signar un contracte amb Columbia que li va representar gires anuals pel país i concerts al Japó, a l’Amèrica del Sud i al Canadà. 

Tres anys més tard, un accident va posar en joc la seva carrera quan es va lesionar el polze de la mà dreta obrint la porta d’un taxi, a Mont-real. La intervenció del doctor Trueta va ser providencial i Larrocha va poder reprendre la seva carrera. Això sí, va aprofitar la recuperació per estudiar obres per a la mà esquerra! 

Font: Sàpiens, Arxiu Alicia de Larrocha

Read Full Post »

El Taller-Escola de Ceràmica JORCA, fundat a Sant Celoni el 1978 per Jordi Auleda  i Carme Llavina, són els creadors de les plaques artístiques dels carrers de Bellaterra, Montseny i Vallgorguina

Jordi Auleda / Carme Llavina

La Carme amb un gran interès
per la química va descobrir els esmalts ceràmics a través d’algunes publicacions de Jorge Fernàndez Chiti (ceramista Argentí) i va poder compartir aquest interès amb una gran amiga dedicada també al món dels esmalts ceràmica, la Pepita Segon. A partir d’aquí el 1978 van muntar un petit taller (taller de ceràmica JORCA),  amb el seu marit Jordi Auleda . El 1983 participa en un seminari sobre ceràmica, a càrrec d’Antoni Vivas, a l’escola de ceràmica “Sant Jordi de Barcelona.

El Jordi va anar aprenent a fer anar el torn a través dels contactesde la Carme, alguns professionals del sector i moltes hores de pràctica. Des dels inicis han treballat junts, tots dos han dissenyat les peces, el Jordi les ha realitzat al torn i la Carme ha buscat els esmalts més adients i les ha esmaltat i decorat.

El gener del 1982 decideixen obrir el taller/escola de ceràmica JORCA  i dediquen els matins al taller produint les seves obres i algunes comandes de particulars i institucions, i a les tardes donen classes. Tot i que ja des del 1978 anaven ensenyar l’ofici a través de petits cursos a les escoles (escola l’Avet Roig, Sant Celoni; Institut de Batxillerat “Baix Montseny”; Institut de Batxillerat “Damià Campeny” de Mataró;…) , activitats al carrer (sobretot en festes del poble col·laborant amb els Ajuntaments o d’altres entitats).

Del 1979 al 1983 el taller obre les portes a la Vila de Sant Celoni per realitzar les plaques nomenclàtor de tot el poble, Integrat en el pla de normalització lingüística van ser de les primeres plaques nomenclàtor que es van fer en català. Es va convidar a tots els veïns del poble a fer les plaques del seu carrer i amb l’ajut de Martí Boada (Botànic) , Guillem Rodríguez (pintor) i l’Ajuntament es va aconseguir tirar endavant el projecte. La Generalitat en va fer un curtmetratge explicant la iniciativa i el procés de realització, que es passava en els cinemes abans de començar la pel·lícula. Al llarg dels anys han anat fent les plaques dels carrers de molts altres pobles i ciutats (Montseny, Vallgorguina, Bellaterra…).

Al llarg de l’any s’impartèixen cursos de ceràmica per adults i nens i nenes  i cada any, durant el mes de juliol, es fa un curset monogràfic diferent.

L’escola té 120m², amb un espai per treballar el fang on es disposa de 3 torns, una galletera, 4 taules de treball i prestatgeries per cada un dels alumnes; el laboratori, on es pinta, s’esmalta i es preparen els colors, equipat amb el material necessari i una cabina amb estractors per esmaltar; 2 forns electrics; la biblioteca i sala amb exposició.

El taller té una producció pròpia tant de ceràmica comercial (gereralment per encàrreg) com de ceràmica artística (destinada a exposicions i venda al mateix taller).

També es realitzen projectes escultòrics destinats tant a propietats privades com públiques, interiors  i exteriors.

Servei de cuites de fang per particulars i escoles.

Glòria Auleda Llavina (Sta. Mª. de Palautordera, (Barcelona) CEDIDA

ESTUDIS DOCÈNCIA / STUDIES TEACHING

1978 Taller-Escola de Ceràmica JORCA / Ceramics Workshop-School JORCA

1985. Seminari de Ceràmica a càrrec d’Andrew Schuster, a «Sant Jordi», (Barcelona) / Seminar of Ceramics by Andrew Schuster, at «Sant Jordi», (Barcelona)

1986. Seminari de Ceràmica «Estiu-Japó 86», Olot / Seminar of Ceramics «Summer-Japan 86», Olot

1987.  Seminari de Ceràmica a càrrec d’Antoni Vivas, a Sant Jordi, (Barcelona) / Seminar of Ceramics by Antoni Vivas, at «Sant Jordi», (Barcelona)

1989.  Llicenciada en Belles Arts, especialitat d’escultura, a la Universitat de Barcelona / Graduate in Fine Arts, in the speciality of sculpture, at the University of Barcelona

1990.  Seminari sobre «Cocció ceràmica de l’Antiguitat als nostres dies» en el museu de Terrissa d’Agost (Alacant) / Seminar about «Firing of ceramics from the Antiguety till Now» in the museum of Terrissa d’Agost (Alicante).

1990-91.  Cursos de Doctorat, a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona / Courses of Doctorate, at the Faculty of Fine Arts of Barcelona

1992.  Seminari de «Rakú» a càrrec d’Andrew Schuster, en el Centre d’Art «la Rectoria» de Sant Pere de Vilamajor, (Barcelona) / Seminar of «Raku» by Andrew Schuster, at the Art-centre «la Rectoria» in Sant Pere de Vilamajor, (Barcelona)
  Seminari d’aplicació de llustres sobre terra brunyida a càrrec de Judy Trim, a «Sant Jordi», (Barcelona) / Seminar of the aplicación of lustres on polished clay by Judi Trim, at «Sant Jordi», (Barcelona).

1993.  Curset de soldadura i forja, en el Centre d’Art «la Rectoria», Sant Pere de Vilamajor / Course of forging and welding at the Art-centre «la Rectoria» in Sant Pere de Vilamajor, (Barcelona)
Seminari d’Aiguafort en ferro i carborúndum sobre suports alternatius, Centre d’Art «la Rectoria», Sant Pere de Vilamajor / Seminar of engraving on alternative supports at the Art-centre «la Rectoria» in Sant Pere de Vilamajor, (Barcelona)

1995.  Seminari de Vidriats ceràmics d’alta temperatura (1.250° C.), estudi sistemàtic per formulació Seger, a càrrec de Magda Martí i Coll i Lluís Vilaseca, a l’Escola d’Arts i Oficis (Barcelona) / Seminar of Ceramic Glazing at high temperatures (1.250º C.), sistematic study by the Seger formula, by Magda Martí i Coll and Lluís Vilaseca, at the «Escola d’Arts i Oficis» (Barcelona)

1996. Seminari «joies actuals en porcellana i plata», a càrrec de Teresa Casanovas (dissenyadora de joies) I Magda Martí I Coll (Ceramista), a l’Escola d’Arts i Oficis (Barcelona) / Seminar of «actual jewelry of china and silver», by Magda Martí i Coll at the «Escola d’Arts i Oficis» (Barcelona)1997. Professora de Visual i Plàstica a alumnes d’ ESO al Col·legi Cor de Maria de Sant Celoni / Teaching «Visual i Plastica» at the courses of ESO at the college «Cor de Maria» in Sant Celoni

1997. Professora de Visual i Plàstica a alumnes d’ ESO al Col·legi Cor de Maria de Sant Celoni / Teaching «Visual i Plastica» at the courses of ESO at the college «Cor de Maria» in Sant Celoni

1999. Curset sobre l’Atenció a la diversitat a l’ESO, al Col·legi Cor de Maria, Sant Celoni / Course about the Atention to diversity in ESO at the college “Cor de Maria” in Sant Celoni.

2005. Curs sobre Recursos per integrar les noves tecnologies als aprenentatges.

2009. Curs sobre “Nous currículums a primària”

2011. Curs d’E comerce.
Curs “Estratègies per millorar l’atenció”.

2011. Professora de Pintura a l’escola d’adults de Sant Celoni.
2012 Curs de “Totoceràmica” amb Carlets.

PREMIS I BEQUES-PRICES & SHOLARSHIPS

1981. 3er. Premi, Concurs Nacional de Ceràmica, Amposta / 3rd prize National Competition of Ceramics, Amposta.
1er. Premi, Concurs de Ceràmica i Disseny, Mataró / 1st prize Competition of Ceramics and Design, Mataró

1984. 1er. Premi, Concurs Nacional de Ceràmica, Amposta / 1st prize National Competition of Ceramics, Amposta

1986. Premi d’escultura, V Mostra d’Arts Plàstiques, Generalitat de Catalunya / Sculpture prize, V Mostra d’Arts Plàstiques, Generalitat de Catalunya

1988. Becada per la CEE a la Winchester School of Art, Anglaterra / Scholarship by the EEC for the Winchester School of Art, England

1990. 1er. Premi d’escultura, Mostra d’Art Jove, Sant Celoni, (Barcelona) / 1st prize for sculpture, Mostra d’Art Jove, Sant Celoni, (Barcelona)

1992. Becada per la CEE a la Leeds University, Anglaterra / Scholarship by the EEC for the University of Leeds, England


EXPOSICIONS COL·LECTIVES · GROUP EXPOSITIONS

1982. Sabadell, «Mostra de Ceràmica dels Països Catalans».
1984. Granollers, Sala Cultural de «la Caixa».

1986. Barcelona, Centre Permanent d’Artesania (Llinars del Vallès)

Lloret de Mar i Blanes, «Ceràmica a la vora el Montseny».

Esplugues, Convocatòria al «1er Premi Vila d’Esplugues».

Exposició itinerant de les obres guardonades en la 5a. Mostra d’Arts Plàstiques, convocada per la Generalitat de Catalunya.

1987. Sant Celoni.

1988. Barcelona, Centre Permanent d’Artesania.

1990 Barcelona, Centre Permanent d’Artesania, «Del blau al blau».

1992. Sant Antoni de Vilamajor (Barcelona), Centre d’Art «la Rectoria», «13 Ceramistes».

1993. Barcelona, Centre Permanent d’Artesania. «Impressions del passat memòria històrica».

1994. Sant Celoni, la Rectoria, i la Garriga, Sala Cultural, «Ceramistes del Vallès Oriental. A.C.C.»

1995. Barcelona, Centre Permanent d’Artesania, «Comerç i Art».
Madrid, Galeria FERRAZ.

1996. La Borne (França), «10 Ceramistes Catalans».

2011. Sant Celoni, La Rectoria, «Anem a la Fontana».

2012..Breda, Sala Cultural Els forns de Bresa, «Pintant somnis».
2013 Sant Celoni, La Rectoria, «Miquel Martí i Pol, T’anyorem!».

COMANDES

1997. Mural per l’entrada de l’Hospital Comarcal de Sant Celoni.

2007. Escultura de corten i bronze en homenatge a les persones donants de sang (Carrer Compte Borrell, Sant Celoni)

TALLER/ESCOLA DE CERÀMICA JORCA
Av. Verge del Puig, 26 (08470 Sant Celoni)
Mòbil +34 671033224
g.auleda@gmail.com

Read Full Post »

Joglars presenta ¡Que salga Aristófanes!, un retorn als orígens de la comèdia i la defensa de la llibertat d’expressió amb una dramatúrgia contemporània que combina música, dansa, literatura i visual. No estem en un joc de bo i dolent, ni en la determinació de la moral a seguir, intentem il·luminar la falsedat.

Dimecres a dissabte: 20:00 h. Diumenge: 18:00 h. Del 3 al 7 de maig del 2023

Els Joglars tor­nen a Bar­ce­lona. La com­pa­nyia tea­tral actuarà als esce­na­ris de la capi­tal del Prin­ci­pat amb ¡Que salga Aristófanes! per cele­brar el 60è ani­ver­sari, amb una funció diària al tea­tre Apolo del 3 al 7 de maig. L’obra pretén fer un al·legat a favor de la lli­ber­tat d’expressió amb la història d’un catedràtic que pateix un escarni públic i acaba inter­nat en un cen­tre de ree­du­cació psi­co­cul­tu­ral. Un cop està tan­cat, s’ima­gina la figura del còmic i escrip­tor de comèdies de l’Antiga Grècia ano­me­nat Aristòfanes, que agafa com a refe­rent de lli­ber­tat. En la inter­pre­tació, s’hi bar­re­gen la música, dansa i art visual, a més de diàlegs far­cits de sàtira.

Una de les esce­nes més sig­ni­fi­ca­ti­ves és un camp de mines, en què cada mina sim­bo­litza una de les ofen­ses que limi­ten la lli­ber­tat artística, segons parau­les de la sòcia de la com­pa­nyia Dolors Tomeu. En la pre­sen­tació de l’espec­ta­cle d’aquest dijous, ha afir­mat que pre­te­nen cri­ti­car les polítiques de can­cel·lació con­tra molts artis­tes, que “de vega­des poden fer que cai­guin en l’auto­cen­sura”. Tomeu ha afe­git que “quan un pensa que és millor callar per no bus­car-se pro­ble­mes, tenim un pro­blema”, en referència a la situ­ació actual de l’humor i la tendència al política­ment cor­recte. Així, ha expli­cat que Aristòfanes ha estat el refe­rent dels Joglars des de la seva cre­ació com a exem­ple de lli­ber­tat i com a cre­a­dor de la comèdia i la sàtira.

En aquest sen­tit, el direc­tor dels Joglars, Ramon Font­serè, ha cri­ti­cat el “puri­ta­nisme” actual que diu que prové de les uni­ver­si­tats ame­ri­ca­nes i ha lamen­tat que la soci­e­tat “cada vegada està més plena de tabús”. “En tot humor hi ha crítica, si no es pot cri­ti­car res, no hi ha humor”, ha dit.

L’actor Xavier Villena, amic de Bellaterra, participa a ¡Que salga Aristófanes!

Xavier Villena

La seva arribada al món del teatre va ser per casualitat,  Xavier volia dibuixar, però en no haver-hi places disponibles al centre cultural, li van proposar anar a les classes de teatre; allí va conèixer facetes increïbles que no se li havien passat mai per la imaginació, i un dia se li va creuar pel seu camí LA MASCARA, magistralment utilitzada per Manel Barceló. A més de tota aquesta aventura….es dedicaria també en cos i ànima a aquest objecte tan captivador. Això va alimentar les seves ànsies de buscar altres models a seguir i se li van creuar a la seva vida Comediants, La Cubana, El Tricicle, La Fura del Baus, Ferruccio Soleri, Antonio Fava, Donato Sartori, Giorgio Strehler i Els Joglars i el seu gran mestre Albert Boadella .

Ha dedicat ja més de 25 anys a formar infinitat d’alumnes al món del teatre i en el moviment i construcció de la màscara. Sempre ha pensat que a la màscara se l’ha de mirar de genolls.

“Xavier Villena és un autèntic professional de la màscara que coneix perfectament el seu llenguatge” Albert Boadella

Font: El Punt Avui, Xavier Villena,

Read Full Post »

Carmen Amaya en 1940, en un reportatge de la revista Life.© Gjon Mili / Time & Life Pictures / Getty Images

Carmen Amaya (Somorrostro de Barcelona, 2 de novembre de 1918-Begur, 19 de novembre de 1963) fou una ballarina i cantant de flamenc catalana. Nascuda al desaparegut barri del Somorrostro de Barcelona, de família gitana i filla de guitarrista flamenc.

Va debutar en el flamenc amb només sis anys acompanyant el seu pare en locals públics de Barcelona. Va ballar des de molt jove amb reconegudes figures com Raquel Meller o Carlos Montoya.

Treballà en diverses pel·lícules, entre les quals destaquen: La hija de Juan Simón (1934), María de la O (1935-36) de Francisco Elías i La Casa de Troya (1936) de Joan Vilà i Vilamala i Adolfo Aznar. La luna enamorada de l’espanyol José Díaz Morales (1945), Los Tarantos (1963) de Francesc Rovira i Beleta. Treballà amb diferents directors com Nemesio A. Sobrevila, José Luis Sáenz de Heredia o Luis Buñuel.

Formà el Trio Amaya amb els seus pares i germans i triomfà com a ballarina a Lisboa i Buenos Aires. L’any 1951 es va casar amb el seu guitarrista, Juan Antonio Agüero. La creació Bolero de Ravel va ser un dels seus millors espectacles on destaquen les seves contorsions i la duresa d’expressió de rostre i de cos.

Tot i que és difícil assegurar amb exactitud quan va néixer Carmen Amaya, recents estudis d’investigació proposen 1918 com a any de naixement, gràcies al descobriment del document del Padró de Barcelona de 1930, on s’observa que Carmen Amaya tenia 12 anys. Filla d’un guitarrista de flamenc, José Amaya (El Chino), començà a ballar al mateix temps que a caminar a la barcelonina platja del Somorrostro (avui desapareguda). Sent una nena, cridà fortament l’atenció en actuar en un quadre flamenc a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, al que també hi actuava un altre nen prodigi, el que seria ballarí de fama mundial, Antonio, el ballarí.

Va ser descoberta pel crític Sebastià Gasch i es va fer famosa, primer a Barcelona i posteriorment arreu del món.

Raquel Meller la incorporà a la seva companyia per actuar a París, on també assolí un gran èxit. Tornà a Catalunya, i el 1936 realitzà el seu primer viatge a Amèrica, on va romandre durant onze anys aureolada per l’èxit més aclaparador que hagués tingut mai cap artista espanyol.

Carmen Amaya durant el rodatge de la película Los Tarantos, en 1963.© Colita / AFB

El 1942 va fer la seva presentació als Estats Units, en un quadre flamenc integrat pel seu pare i germans, dins de la revista de Broadway Ríe, ciudad, ríe, en la qual aconseguí els més càlids aplaudiments del públic i restà consagrada en aquell país. El 1944 marxà a Hollywood, on intervingué en diverses pel·lícules, en dues com a protagonista. Recorregué el país des de San Francisco a Nova York i fou rebuda a la Casa Blanca. Ballà i cantà davant del president Franklin Delano Roosevelt, i esdevingué l’estrella més popular d’aquell temps.

El 1947 tornà a Espanya per presentar un gran espectacle de ball i cant d’extremada qualitat, malgrat que s’hi notés una certa influència nord-americana. El 1948 inicià una altra gira pels països d’Hispanoamèrica i també assolí un èxit sensacional. Després recorregué Europa i el nord d’Àfrica. A Anglaterra fou aplaudida per Winston Churchill, a qui aconseguí entusiasmar. El 1955 fou rebuda novament als Estats Units de manera apoteòsica. El mateix president Harry S. Truman li envià una escorta de motocicletes i recorregué Nova York en triomf. La seva presentació al Carneggie Hall constituí un gran esdeveniment.

El 1958 tornà a Espanya amb un espectacle al qual s’hi conservava la rauxa i l’autenticitat dels seus balls gitanos, tot i que havia adoptat un to clarament nord-americà en els quadres d’espectacle, cosa que produí certes reticències de la crítica. Com ja s’ha dit anteriorment, va intervenir en alguns films com a protagonista, malgrat que quasi sempre les seves intervencions foren fugaces com a ballarina. Entre aquests films recordem: La hija de Juan Simón, Los amores de un torero, Follow the Boys, Maria de la O, Los Tarantos, etc.

Enterrament de Carmen Amaya a Begur, el 20 de novembre de 1963.© Pérez de Rozas / AFB

L’art de Carmen Amaya rebé el consens de la crítica mundial, coneixia a la perfecció tots els secrets del ball, i malgrat que la seva especialitat fos el ball flamenc –concretament el gitano- va saber estudiar el ball clàssic espanyol, al qual dotà d’una rauxa i un nervi inusitats, sense que això li fes perdre en classicisme. Quant al seu ball flamenc, s’ha de dir que fou la fidel continuadora d’aquelles altres ballarines quasi llegendàries que es digueren La Macarrona, Regla Ortega, Pastora Imperio, etc.

S’acompanyava perfectament d’un cant gitano de tràgics i impressionants accents i, posseïdora d’un depurat gust estètic, va saber envoltar-se de grans artistes i músics, amb el que els seus espectacles assoliren un elevadíssim nivell artístic. Tal vegada els anys passats a l’estranger van influir, com hem apuntat abans, en una lleu mistificació (tal en el muntatge del Bolero de Maurice Ravel i La boda de Luis Alonso). La seva mestria assolia graus altíssims en els seus famosos garrotin, bulerías, tanguillos i alegrias. Quant al ritme a què es movia, potser cap ballarina pogué aconseguir-lo. Era un ritme frenètic que, tanmateix, no perd la línia melòdica.

Era membre honoris causa de molts Conservatoris americans. I a Barcelona fou batejada amb el seu nom una font construïda en el Passeig Marítim, com a homenatge de l’Ajuntament de la ciutat d’on era nadiua. També se li van dedicar carrers i avingudes a l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Ciudad Real i Begur, i dues estàtues: una als Jardins de Joan Brossa (antic Parc d’atraccions de Montjuïc) de Barcelona i una altra a Begur.

Va morir d’una malaltia renal el 19 de novembre de 1963 al seu dormitori del Mas d’en Pinc, a Begur (Costa Brava)

Lletra d’Aquella Carmen:

Cuando Carmen quedo quieta, a las claritas del alba
Y se hizo mármol su cuerpo, moreno de pura raza.
Barcelona dando gritos, mando doblar sus campanas
Y se quedo sin aliento el compás de la sardana.
Y en aquel momento mismo…se apago el son de la zambra!
Carmen gitana nacida de un sarmiento y de un coral.
Carmen era tu bata extendida, la cola de un pavo real.
Cuando pasaste la raya y tu llama se apago
Ya no canto la zumaya, ni la guitarra tembló,
Carmen, carmen, carmen…carmen!
Se murió Carmen Amaya, y España entera lloro.

En Sevilla los espejos, con su cristal de agua verde,
En los tablaos comentaban:
Por que esa Carmen no vuelve?
La Malena, La Malena hablaba sola
La Nina rompió sus peines
Y Juana la macarrona encendió un velón de aceite.
La Giralda esta sin brazos y la Alhambra, sin cipreses.
Carmen! Gitana moruna de alfajores y de hollín.
Carmen! Era tu bata, una luna de nardo de Albaicin.
Cuando pasaste la raya y tu llama se apago
Ya no canto la Zumaya, ni la guitarra tembló.
Carmen, Carmen, Carmen… Carmen!
Se murió Carmen Amaya, y España entera lloro.

Del somorrostro a la playa, ya su estrella se apago
Se derrumbo su muralla, como la de Jericó…
Carmen, Carmen, Carmen…Carmen!
Se murió Carmen Amaya, y el mundo entero lloro.

Font: Ajuntament de Barcelona

Read Full Post »

Són el refugi més perfecte. Ells sempre hi són, a l’espera d’un crit d’auxili, d’aquelles necessitats d’escapar sense poder abandonar el lloc que et correspon.

Ana Castro, (Pozoblanco, Còrdova, 1990) és poeta i periodista especialitzada en Comunicació Corporativa.

És igual quina sigui la inclemència que et sobrevol; només cal estirar el braç cap a la prestatgeria, la tauleta de nit, el reposabraços del sofà…, tots aquests llocs que habiten silenciosament, esperant per salvar-te. Sí, salvar-te. No crec que hi hagi res que m’hagi salvat a la vida tantes vegades (i a tots els nivells) com un llibre.

Podria escriure cartes d’amor, poemes cursis… Es mereixen tota mena de manifestacions d’afecte, incloses les abraçades i les carícies. Quant consola de vegades posar la mà suau sobre la portada i recórrer-la. A més, tenen aquesta virtut de llegar en el moment adequat per arropar-te, bressolar-te o abraçar-te i també hi ha llibres que et canvien, que marquen un abans i un després en tu.

És igual com horrible sigui el context socioeconòmic que sempre hi ha somiadors que siguin obrint llibreries, creant llocs de connexió amb l’infinit. Després hi ha tot el que envolta el món editorial, però d’això els llibres no en tenen culpa, així que millor deixar-ho a part i celebrar el naixement de cadascun: els bons, els no tan bons i els dolents, perquè, escolta, tots tenen dret a existir, són la creació d’algú i segur que al llarg de tota la vida -ells són atemporals- arriben a les mans d’una persona que ho necessitava. Amb què hagin aconseguit que una única persona s’identifiqui amb ells i se senti menys sola hauran complert el seu propòsit (almenys això és el que jo persegueixo amb els meus).

Hi ha qui els utilitza o adquireix com a mers objectes, ens de bellesa, amb els quals molts simplement adornen sobre llibreries. I és que hi ha edicions realment precioses, altres trencadores i molones i després hi ha aquestes anhelades primeres edicions dels grans llibres que són or pur, joies de valor gairebé incalculable.

Quan els deixem anar, són del món per al món. Quina meravella que tinguen una vida pròpia independentment de la de l’autor, que en el fons és prescindible una vegada creada l’obra. Aquesta serà la que quedi i l’única cosa que importa al capdavall. I així arribem a la màxima qualitat: l’eternitat, la transcendència; és l’únic que romandrà intacte tal com ho creguem (i l’albergem) quan hàgim mort. L’única assegurança d’aquest futur tan temible que ens espera.

ANA CASTRO (Pozoblanco, Còrdova, 1990) és poeta i periodista especialitzada en Comunicació Corporativa. Viu a Madrid des del 2008. Des que el seu dolor crònic la va apartar definitivament de la seva carrera professional, fa tasques de correctora i traductora i imparteix cursos d’escriptura creativa. Ha publicat El quadre del dolor (Renaixement, 2017), III Premi de Poesia Juana Castro, i Rojo-Dolor. Antologia de dones poetes al voltant del dolor (Renaixement, 2021). Recentment (juny 2021) ha resultat mereixedora de la beca de recerca Miguel Fernández per El dolor i la malaltia a la poesia de Chantal Maillard, Isabel Bono i Marta Agut de la Ciutat Autònoma de Melilla. A finals d’octubre es publicarà Vidas con dolor (Antipersona, 2021), un llibre coordinat per l’autora on recopila testimonis de dones que viuen amb dolor crònic, inclòs el seu propi.

“Los libros: un salvavidas infinito” por Ana Castro

Son el refugio más perfecto. Ellos siempre están ahí, a la espera de un crito de auxilio, de esas necesidad de escapar sin poder abandonar el lugar que te corresponde. Da igual cuál sea la inclemencia que te sobrevuele; basta con estirar el brazo hacia la estantería, la mesilla de noche, el reposabrazos del sofá…, todos esos lugares que habitan silenciosamente, aguardando para salvarte. Sí, salvarte. No creo que haya nada que me haya salvado en la vida tantas veces (y en todos los niveles) como un libro.

Podría escribirles cartas de amor, poemas cursis… Se merecen todo tipo de manifestaciones de afecto, incluidas los abrazos y las caricias. Cuánto consuela en ocasiones poner la mano suavente sobre su portada y recorrerla. Además, tienen esa virtud de legar en el momento adecuado para arroparte, mecerte o abrazarte y también hay libros que te cambian, que marcan un antes y un después en ti.

Da igual cuán horrible sea el contexto socioeconómico que siempre hay soñadores que sean abriendo librerías, creando sitios de conexión con el infinito. Luego está todo lo que envuelve el mundo editorial, pero de eso los libros no tienen culpa, así que mejor dejarlo aparte y celebrar el nacimiento de cada uno de ellos: los buenos, los no tan buenos y los malos, porque, oye, todos tienen derecho a existir, son la creación de alguien y seguro que al largo de toda su vida -ellos son atemporales- llegan a manos de una persona que lo necesitaba. Con que hayan conseguido que una única persona se identifique con ellos y se sienta menos sola habrán cumplido su propósito (al menos eso es lo que yo persigo con los míos).

Hay quien los utiliza o adquiere como meros objetos, entes de belleza, con los que muchos simplemente adornan sobre librerías. Y es que hay ediciones realmente preciosas, otras rompedoras y molonas y luego están esas ansiadas primeras ediciones de los grandes libros que son oro puro, joyas de valor casi incalculable.

Cuando los soltamos, son del mundo para el mundo. Qué maravilla que tengan una vida propia independientemente de la del autor, que en el fondo es prescindible una vez creada la obra. Ésta será la que quede y lo único que importa al fin y al cabo. Y así legamos a su máxima calidad: la eternidad, la trascendencia; es lo único que permanecerá intacto tal cual lo creamos (y lo albergamos) cuando hayamos muerto. El único seguro de ese tan temible futuro que nos espera.

ANA CASTRO (Pozoblanco, Córdoba, 1990) es poeta y periodista especializada en Comunicación Corporativa. Vive en Madrid desde 2008. Desde que su dolor crónico la apartó definitivamente de su carrera profesional, realiza tareas de correctora y traductora e imparte cursos de escritura creativa. Ha publicado El cuadro del dolor (Renacimiento, 2017), III Premio de Poesía Juana Castro, y Rojo-Dolor. Antología de mujeres poetas en torno al dolor (Renacimiento, 2021). Recientemente (junio 2021) ha resultado merecedora de la beca de investigación Miguel Fernández por El dolor y la enfermedad en la poesía de Chantal Maillard, Isabel Bono y Marta Agudo de la Ciudad Autónoma de Melilla. A finales de octubre se publicará Vidas con dolor (Antipersona, 2021), un libro coordinado por la autora en el que recopila testimonios de mujeres que viven con dolor crónico, incluido el suyo propio.

Font: Ana Castro, Córdoba,

Read Full Post »

Gemma Ruiz Palà, La Sotana, Sáenz de Urturi i Marian Rojas: els rànquings dels llibres més venuts d’aquest Sant Jordi 2023, a la Llibreria Papers de Bellaterra

Passejar, badar, remenar i comprar llibres, i regalar i rebre roses. La Diada de Sant Jordi va tornar amb tota la seva força i omple carrers i places d’arreu Catalunya. Compartim algunes imatges que vàrem recollir ahir a primera hora del matí.

A la Plaça del Pi de Bellaterra, van participar unes poques Entitats Veïnals, però cap presència oficial de l’EMD de Bellaterra, ni partits polítics locals.

Víctor de la Llibreria Paper’s de Bellaterra, desitjant una Feliç Diada de Sant Jordi

Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), Cronista de Bellaterra, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. Ignasi va obsequiar al veïnat un punt de llibre personalitzat pel Sant Jordi 2023

Petita Galeria de fotos de les Entitats Veïnals que varen participar ahir, Diada de Sant Jordi, a la Plaça del Pi de Bellaterra

Read Full Post »

Sabadell, una de les dues capitals del Vallès Occidental junt amb Terrassa pot presumir d’uns del cinemes centenaris més importants de Catalunya. Des del 2003 és un multicinemes d’onze pantalles.

L’Acadèmia del Cinema Català va homenatjar l’any 2020 les tretze sales de cinema encara actives que van iniciar les seves projeccions fa més de 100 anys, entre les quals hi ha el Saló Imperial de Sabadell. També van ser distingides sales de Ripoll, Sitges, Camprodon, Ribes, etc.

Inaugurat l’any 1911 com a Gran Saló Imperial, la popular sala sabadellenca tenia capacitat per a més de mil espectadors. Les sessions de cinema mut s’alternaven amb espectacles de varietats, i l’any 1913 hi va debutar la joveníssima Raquel Meller (1888-1962) cantant, cupletista i actriu. En els seus espectacles d’aquesta època cantava La violetera i El relicario, dues peces compostes per José Padilla Sánchez que la feren molt famosa.

Raquel Meller (1888-1962)

Des del 1929, el cinema sonor es va establir a l’Imperial. Com a curiositat, el prestigiós director de fotografia i Membre d’Honor de l’Acadèmia Tomàs Pladevall hi va treballar als anys 60 com a ajudant del projeccionista.

Cinemes Saló Imperial a la Plaça de Sabadell amb el mateix nom

L’any 1989 va tancar portes, davant la decreixent assistència de públic. Però el 1993, davant l’amenaça d’enderroc, es va iniciar una campanya per a la recuperació del Saló Imperial, que va culminar en una reforma a càrrec de l’Ajuntament, que va voler homenatjar la sala construint una rèplica de la façana original. Des del 2003 és un multicinemes d’onze pantalles.

Font: Wikipèdia, Diari de Sabadell

Read Full Post »

El pintor català Carles Planell Viñals (Barcelona, 20 juliol 1927- 4 juliol 2008) comença a pintar cap a l’any 1948 i fins al 1954 ho fa dins de la figuració amb una certa reminiscència de l’esquematisme de Picasso, de l’època de l’Escola de París.

Des de l’any 1994 participava a les tertúlies setmanals del Restaurant La Taula de Barcelona, amb l’enfitriona Amèlia Riera (Barcelona, 1934-2019), pintora amiga del seu grup artístic.

Bufet amb dona i nero, 1994, original per Angi i Francesc del Restaurant La Taula de Barcelona

Es considera que els anys 1957-1958 són els inicis de Planell a l’informalisme, que deriva ràpidament cap a un cert interès per desenvolupar una nova concepció de l’espai i és aquesta la seva aportació més destacada a la pintura informal de Catalunya. A partir de llavors, s’endinsa en l’abstracció imprimint manualment sobre la superfície pictòrica del quadre multitud d’intensos ratllats. Aquests primers anys experimenta amb la matèria pictòrica i el color, fent combinacions binàries.

Una de les aportacions més significatives d’aquest període són les concrecions matèriques en forma de punts o botons que apareixen distribuïdes a la superfície del quadre. En general, aquesta distribució es fa d’acord amb uns esquemes d’estructuració espacial pensats prèviament per l’artista. Preval en aquest tipus de composicions el sentit ortogonal, alhora que una predilecció pels esquemes ordenats. Els ritmes lineals creats per l’agrupament dels petits punts matèrics donen lloc a un tipus d’obres en què la idea essencial és estructurar un espai donat. La repetició d‟elements i ritmes comporta la possibilitat d‟extensió de l‟espai pictòric fins a la noció d‟infinit. Lourdes Cirlot. La pintura informal a Catalunya, 1951-1970, Anthropos, 1993.

Una altra característica de les seves obres, com aquesta que ens ocupa, és el resultat final de la superfície, com si tingués una pàtina antiga que recorda el bronze brunyit: això és fruit de barrejar pintura plàstica amb barnís i després fregar la superfície fins aconseguir una qualitat llisa, com desgastada i envellida pel pas del temps. figures humanes molt esquemàtiques i hieràtiques, com en aquest quadre.

Nen amb tricicle, Oleo Técnica mixta, Exposició CUB Palau Robert Barcelona 1995

Els seus quadres són manifestacions d’un cosmos inescrutable i hermètic, d’espais interiors formulats per una simbologia de figures i objectes immòbils, de colors envellits i prodigiosament elaborats que testimoniin una certa atemporalitat. Nens de faç encarcarada, rellotges de arena, bous, animals domèstics… són els figurants d’una fauna significativa i significant. Despietadament crític, refuig de la realitat quotidiana i grollera per endinsar-nos en un univers poètic, il·lusori i de certes reminiscències medievals.

Posteriorment a aquesta etapa, l’experimentació espacial el farà evolucionar fins a foradar la tela i substituir així els petits botons matèrics pel buit. A continuació, el protagonista del seu treball va ser el paper en substitució de la matèria pictòrica: va optar per diferents qualitats i estats d’aquest –cremat, arrugat i enganxat. Finalment, i després d’un llarg període de silenci, l’artista reprendrà l’estudi dels elements geomètrics a les seves composicions.

Va començar a pintar cap al 1948 en una trajectòria derivada de l’esquematisme picassià. Influït primer per Picasso, posteriorment va depurar el seu art arribant a una disciplinada ordenació de l’espai que el va portar a retre homenatge a Luca Pacioli.

Va ser membre del Cercle Maillol, una agrupació d’artistes catalans, creada el 1946. Es va donar a conèixer el 1953 a l’Exposició Municipal de Belles Arts. El 1955 ja va obtenir medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria. Des de llavors, va participar en nombroses exposicions a diversos països, integrat sovint al grup Sílex.

Narcís i Nen, Pintura Oleo Técnica mixta 1995

A Barcelona va concórrer al Saló d’Octubre i va ser societari fundador dels Salons de Maig. El 1959 va formar part de l’anomenada Escola de Barcelona i el 1960 va participar a la Biennal de Venècia ia l’exposició del museu Guggenheim de Nova York, entre altres exposicions.

El fructífer itinerari creatiu de Carles Planell es va concretar en diferents estadis, començant per la seva etapa informalista dels anys seixanta, que aviat va derivar a l’abstracció geomètrica, incorporant a la pintura materials insòlits, com metall o marbre (La conquesta de la Lluna, 1969 , panell al vestíbul d’un edifici a la Diagonal de Barcelona). Després va passar pels estudis dels complexos postulats matemàtics de Luca Pacioli i la revisió de la Divina proporció, fins a arribar a les íntimes composicions actuals. Però sempre la seva tasca es va caracteritzar per una preocupació d’estructuració espacial, per un ordre mental rigorós i per l’aplicació de la matemàtica i la proporció.

A finals dels anys 60 es va produir el pas de l’informalisme especialista a la matematització geomètrica. Atret per les lleis clàssiques de la proporció i del càlcul minuciós de l’espai, l’artista va iniciar una nova via que és la que va inspirar les etapes creatives posteriors. Progressivament, va anar incorporant a l’espai de cànon renaixentista figures, criatures i objectes d’una simbologia rica i enigmàtica que van narrar històries complexes com si de transcripcions de somnis es tractessin amb una dicció metòdica, una elaboració refinada i un resultat exquisit.

Obres en Museus i Col·leccions:

MACBA

Museu Nacional d’Art Modern, Tokio.

Ateneum Museum, Helsinki.

Biblioteca Luis Ángel Arango, Bogotá.

Biblioteca Nacional, Lisboa.

Museo Nacional de Arte Contemporáneo, Madrid.

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

Art Gallery, Toronto (Canadá).

Biblioteca – Museu Víctor Balaguer, Vilanova y la Geltrú (Barcelona).

Museu de Granollers (Barcelona).

Museu de Villafamés, (Castellón).

Museu de Ibiza.

Colecció “La Caixa”.

Colecció fons Diari Avui

Font: Fundació Vila Casas

Read Full Post »

Per fi tot CORNELIUS de Marc Torices en un luxós volum de 400 pàgines. Un dels llibres més esperats dels darrers anys i un dels còmics més importants del 2023.

El gos Cornelius és un pobre diable. Sempre és cap de turc i objecte de tota crítica. És el sac de boxa dels amics!

Tenir-lo a prop permet despreocupar-se i fins i tot descansar: els mosquits li piquen només a ell, trepitja totes les merdes i ensopega amb totes les pedres. Només una cosa se li dóna bé, i és… ser ell mateix!

Aquest és el més gran i més complet recopilatori de les seves aventures, ficades de pota i despropòsits, el còmic definitiu sobre aquest antiheroi mil·lenari, a qui tots apallissen però també… volen?

Març de 2023 · Color · Tapa dura amb stamping daurat · 392 pàgines · 190x260mm · ISBN 978-84-92615-39-1 · 32,90€

Apa Apa Còmics és una petita editorial independent amb seu a Barcelona. Intenta publicar els còmics de la gent que admirem i que ens agradaria trobar a llibreries.

Font: Apa Apa Còmics

Read Full Post »

Older Posts »