“La Sala Teatre de la UAB acollirà el proper dijous 4 de juny, a les 13.45 h, el tradicional Concert de Primavera a càrrec de l’Orquestra, el Cor i el Cor de Cambra de la Universitat Autònoma de Barcelona“.
El Concert de Primavera proposarà un recorregut musical ampli i divers, que connectarà tradició, classicisme i contemporaneïtat a través d’obres de diferents èpoques i estils.
El Cor i el Cor de Cambra de la UAB, dirigits per Poire Vallvé, iniciaran el programa amb un viatge al Renaixement gràcies a Con qué la lavaré, de Juan Vásquez, i continuaran amb una revisió contemporània de la melodia tradicional catalana La dama d’Aragó, amb arranjaments d’Aran Monserdà i Helena Leiva. La proposta coral transitarà després per llenguatges més actuals amb Better Days, adaptació coral d’una peça de metall modern, i amb Entre el espanto y la ternura, obra de Beatriz Corona sobre versos de Silvio Rodríguez. La segona part del repertori inclourà clàssics del segle XX com Over the Rainbow i Autumn Leaves, abans d’endinsar-se en l’univers jazzístic de Duke Ellington amb una suite coral formada per peces emblemàtiques com Take the “A” Train, Satin Doll, Lush Life, Things Ain’t What They Used to Be i Perdido.
Per la seva banda, l’Orquestra de la UAB, dirigida per Jesús Badia, interpretarà la Simfonia núm. 83 de Franz Joseph Haydn, una de les anomenades “simfonies parisenques”, coneguda popularment amb el sobrenom de La Poule. L’obra destaca per la seva combinació de brillantor, elegància i vitalitat expressiva. El programa orquestral continuarà amb les Danses romaneses de Béla Bartók, escrites a partir de melodies populars recollides pel compositor hongarès a començaments del segle XX, i culminarà amb un dels tangos més reconeguts d’Astor Piazzolla.
El concert es clourà amb una interpretació conjunta de l’Orquestra i els cors de la UAB del Kyrie de la missa Alma Mater Redemptoris, obra del segle XVIII del monjo montserratí Anselm Viola, considerada una de les figures destacades del classicisme català.
Guernica és l’obra inmortal d’en Pablo Ruiz Picasso. És un oli de tonalitats fosques i clares, de colors freds, inspirat en el bombardeig de la població basca de Guernica.
El quadre, una tela de 3.507.00 m. és el resultat de molts assajos començats l’1 de maig de 1937, dos dies després del bombardeig, i fou acabat a començaments del dia 7 de Juny de 1937. El “Guernica” és un quadre polèmic i s’han donat més de 100 versions diferents sobre el seu significat o el significat de llurs al.legories.
En el quadre hi han els següents personatges:
Una dona que es llença des d’un edifici cremant, amb els braços enlaire.
Una altra dona que corre cap el mig, tot arrossegant-se.
El cap i el braç d’una altra dona que surt d’una finestra portant una llum.
Un cavall malferit amb una estaca clavada al llom.
El cadàver d’un guerrer que porta una espasa i una flor.
Una altra dona amb un infant mort als braços.
Un toro que contempla l’escena.
Un ocell amb el bec obert entre els caps del cavall i el toro.
L’ull de la nit representat per una bombeta elèctrica encesa. Les actituts dels personatges, la textura i la fragmentació de l’obra proporcionen una violència extremada que és accentuada pel moviment i pel rostre dels personatges.
PER QUÈ PABLO RUIZ PICASSO FEU AQUEST QUADRE?
La República Espanyola encarregà a Picasso un quadre representant Espanya en aquells moments (1937), en plena Guerra Civil espanyola. Picasso estava llavors a França representant a Espanya, doncs en aquells moments era el director del Museu del Prado de Madrid. Mentre Picasso era a Paris hi hagué el bombardeig de la localitat basca de Guernica per part de l’aviació del bàndol franquista, i tenint aquest tema entre mans, no s’ho pensà dues vegades: La destrucció de Guernica resumia el drama de llur pàtria. Aquest quadre és el fruit d’un camí surrealista (al “Guernica” hi ha reflectits un bri de cada època). “Guernica” és la reflexió en una tela dels sentiments que produí a l’autor una cosa: el bombardeig de Guernica.
AQUESTES SON ALGUNES DE LES OPINONS QUE ALUMNES DE 8è HA DONAT SOBRE EL “GUERNICA” DE PICASSO:
Després de mirar-me i remirar-me el “Guernica” he pogut treure unes conclusions: El cavall significa el poble abatut, perquè està molt ferit en comparació del brau que mira el desastre triomfalment.
El soldat mort és qualsevol soldat d’un o altre bandol; porta l’espasa i la flor com volent dir al seu contrari: “jo et voldria donar la flor, però m’obliguen a matar”.
La dona amb l’infant mort representa qualsevol mare patint pels desastres del bombardeig.
Després he relacionat tres figures: dues representants del poble (el cavall i la dona arrossegada) i la dona del quinqué. La relació que he establert és la següent: el quinqué il.lumina el cavall per donar-li vida i la dona arrossegada va cap a la llum cercant llibertat i pau.
A continuació apareix un colom, con ja se sap símbol de la pau; pero no triomfant, sino esporuguit. I per últim ja, trobem la dona sota la casa cremant amb els braços enlaire, símbol del desastre, encara que sembla que també cerqui la llum del quinqué.
Penso que el Guernica és tant famós per l’originalitat amb que Picasso el pintà. Cap pintor no havia pensat, potser, en no fer servir colors i mira si era senzill.
Fer altra banda el surrealisme que porta el quadre és una tendència, o Picasso l’expressa d’una manera que ho pugui entendre tothom, es a dir, exagera les formes d’una manera entenedora i el resultat és surrealista.
Per mi, tant el cavall com el toro representen Espanya. El toro com a terra i el cavall com a poble, per això està foll de rabia i mal. El soldat abatut, cridat per la força a la guerra, ell que volia la pau. El colom de la pau, negre ofegat pel bombardeig. La dona que fuig i que arrossega la cama ferida. La dona que porta el quinqué, sorpresa pel terrabastall de les bombes i que treu el cap per la finestra a veure què passa. Una altra dona que amb el seu fill mort als braços ja no té ànims per fugir. La dona que es troba enxampada entre les flames i no pot escapar. I la bombeta elèctrica representant la nit catastròfica.
Jo crec que el significat de les figures del “Guernica no es pot fixar. Molta gent diu una cosa, també molta diu el contrari. Jo prenc una postura intermèdia. Hi ha gent que diu que el cavall representa el feixisme, altres que representa el poble. Jo penso que tant pot ser l’un com l’altre. Trobo que totes les figures tenen molts significats i tots estan ben trobats i defensats.
Jo per quedar-na amb alguna tesi penso que la més adient és la que diu que tant el brau com el cavall són representants del poble. Potser el brau representa la República i el cavall el franquisme. Tots sabem que Picasso era republicà i aixó justifica que el cavall està ferit. El que el brau giri la cara en sentit despectiu crec que és el seu menyspreu envers la lluita i sobretot envers el cavall.
Respecte al guerrer em sembla que penso com molta gent. Jo no puc dir que sigui nacional o republicà. Però el que sí puc afirmar és que em sembla que ha estat obligat a lluitar. Això s’explica per la flor.
La figura de la mare i el nen a mi em sembla una de les moltes víctimes de la tragèdia. Indefensa la mare, doncs el fill ja és mort, aixeca la vista al cel com cercant d’on provenen les bombes, amb cara d’esfereïment.
El bust d’una dona que porta un quinqué em penso que és una víctima més. Una dona mig despullada surt al carrer amb un llum per tal d’averiguar el què passa.
Després hi han dues figures femenines més. Crec que altres dues victimes de la por més que de les bombes. Une surt d’una casa cremant i l’altra s’arrossega cap a la llum tant depressa com pot. Penso que Picasso volgué donar la representació de la serenitat a la llum, docs tothom va cap a ella per, primer, saber què passa i, després, per a trobar refugi encara que sigui al bell mig del carrer.
Al mig d’aquesta terrible imatge de la lluita, el símbol de la pau, el colom, es troba mig amagat, com si no hi pintés res, com si res signifiqués. Ell, encara que faci molts esforços, no aconseguirà de fer res per amainar la lluita.
Troba que aquests quadre és més bonic pel seu significat que per la seva composició. Em sembla que més que un gran quadre de línia i color és un gran quadre de significació. Picasso volgué plasmar la guerra i les seves consequencies i crec que ho va fer molt bé. Penso que m’identifico totalment amb aquest quadre, doncs penso que Picasso volgué testimoniar la seva posició antibèl.lica i jo m’hi veig dis d’ella.
Hans Gabriel Jentzsch va ser un pintor, artista gràfic, il·lustrador i caricaturista alemany (1862 Dresden-Löbtau – 1930 Munic). Hans va néixer en una família de fusters i inicialment va aprendre a pintar porcellana. De 1881 a 1887 va estudiar a l’Acadèmia de Dresden (1881-87) amb Alfred Hildenbrandt i Ferdinand Pauwels.
Hans Gabriel Jentzsch va ser un pintor, artista gràfic, il·lustrador i caricaturista alemany (1862 Dresden-Löbtau – 1930 Munic).
El 1885, Hans va rebre una medalla d’or per la seva pintura de gènere. El 1889 es va traslladar a Munic i el 1903 a Pasing. A partir de 1891, Jentzsch va exposar a Dresden, Berlín i a les exposicions anuals del Palau de Vidre de Munic, on va obtenir un gran èxit, i a causa de la gran demanda del seu art, també va poder vendre litografies de les seves obres. També va ser membre de la Cooperativa d’Artistes de Munic i de l’Associació de Belles Artistes del Reich d’Alemanya. La pintura de gènere “Pelegrinatge” de Jentzsch és una representació d’una processó religiosa a través d’un paisatge rocós. La composició condueix la mirada a través d’una vall verda amb arbres i roques fins a un senyor gran, i després cap a persones que sostenen paraigües i una bandera vermella contra una paret rocosa parcialment il·luminada amb arbres i un cel en moviment a sobre. A la part inferior dreta de la pintura, hi ha unes paraules escrites i la traducció és: “Els pelegrins es mantenen com si estiguessin per travessar la vall amb corbata de llaç, et saludaran brillantment amb el doble cant, el vast Déu del jardí”.
Aquesta obra d’art és una pintura a l’oli titulada “O alte Burschenherrlichkeit” (Oh, vella glòria estudiantil), creada originalment cap al 1905 pel cèlebre pintor, il·lustrador i caricaturista alemany Hans Gabriel Jentzsch (1862–1930). Característiques de l’obra Temàtica: L’obra s’emmarca dins de la pintura de gènere i reflecteix de manera nostàlgica les reunions de les antigues fraternitats d’estudiants germàniques (Burschenschaften). Escena: Representa una trobada en una taverna d’estil tradicional on un home gran toca una guitarra romàntica davant d’una taula, envoltat de companys i d’un servent que serveix beguda, rememorant els records de la seva joventut. Estil: Detallisme costumista propi de l’escola de Múnic, amb influències de l’època Biedermeier, combinant l’ambientació acollidora amb un toc lleugerament satíric o caricaturesc en les expressions.
Daniel Bertomeu Garrido (2009), va començar els estudis de piano als sis anys al Conservatori Professional de Música El Musical de Bellaterra. Actualment, estudia amb Daniel Ligorio en aquest mateix centre, on també cursa composició, i amplia la seva formació al Friedrich Gulda School of Music Wien amb Philippe Raskin.
Daniel Bertomeu Garrido 📷 CEDIDA
DANIEL BERTOMEU GARRIDO, piano Daniel Bertomeu Garrido (2009), va començar els estudis de piano als sis anys al Conservatori Professional de Música El Musical de Bellaterra. Actualment, estudia amb Daniel Ligorio en aquest mateix centre, on també cursa composició, i amplia la seva formació al Friedrich Gulda School of Music Wien amb Philippe Raskin.
Ha guanyat concursos internacionals i nacionals de piano a la seva categoria, entre altres, el Gold Hands al Carles & Sofia International Piano Competition i el Premi a la millor interpretació de Mompou, Primer Premi del César Franck International Piano Competition, Primer Premi al MozArte International Piano Competition a Aachen (Alemanya), Primer Premi al Santa Cecilia International Piano Competition Junior a Oporto, Primer Premi al María Herrero International Piano Competition a Granada en categories infantil i juvenil, i el Premi especial Hotchkiss School Connecticut, Primer Premi Absolut al Concurs Internacional de Piano “José Porta”, Bach i Rachmaninov, Primer Premi al Concurs Nacional de Piano “Diputación Albacete”, Primer Premi al Concurs BBVA al Talent Individual de Catalunya, Segon Premi al III Concurs de Joves Solistes Orquestra Simfònica de la URV i Segon Premi al Concurs Nacional de Piano “Ciudad de Don Benito”, entre altres.
Ha donat concerts i audicions al Carnegie Hall New York (Weill Recital Hall), Concertgebouw Brugge, BNP Paribas Fortis Kanselarij Auditorium (Bruseles), Ehrbar Saal (Viena), La Sucrerie (Wavre), Elfers Hall (Connecticut), Basílica de Santa María de Portugalete, Cripta de l’Ermita de Cambrils, 41a edició del Festival de Música La Antigua Zumarraga, Sociedad Coral de Bilbao, Reial Monestir de Pedralbes de Barcelona, Auditori Josep Viader de Girona, Auditori La Fact Terrassa, XI Festival de Joves Talents Maria Vilardell Viñas a Juventudes Musicales Moià, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi, entre altres.
Ha rebut classes magistrals de Leonel Morales, Jean-Claude Vanden Eynden, Boaz Sharon, Oxana Yablonskaya, Fabio & Gisele Witkowski, Judith Jáuregui, Alba Ventura, María Jesús Crespo, Michel Bourdoncle, entre altres.
CONCERT DANIEL BERTOMEU GARRIDO
Reserva d’entrades gratuites pel concert de piano ofert per Daniel Bertomeu Garrido el dissabte 11/04/2026 a les 19:00 hores al Conservatori Profesional de Música El Musical de Bellaterra (C/Ramon Llull, 16, Bellaterra).
Per aforament de la sala en cas d’anul·lació de reserva d’entrades es prega informar als següents mails amb antel·lació suficient:
Juanjo Bruguera amb una icona bizantina projectada al Mini Auditori Santa Creu de Bellaterra
LLUIS TORRES✍️ Ahir dimecres, 8 d’abril, amb un auditori ple de gom a gom, el nostre veí Juanjo Bruguera, -profund amant i coleccionista de l’Art Bizantí-, inaugurà, amb una classe magistral, el Mini Auditori de la Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Enginyer, lector incansable, president de la immobiliària Colonial, Juanjo és un autèntic apassionat de l’art. Propietari de la col·lecció d’icones bizantines més gran d’Espanya. Té dipositades 200 icones al Museu de l’Abadia de Montserrat. Com homenatge i agraïment, compartim la crónica i entrevista que la periodista Elena Pita li va fer pel diari Expansión, el mes de juliol de 2015, des de casa seva de Bellaterra.
Juanjo Bruguera, inaugurant el Mini Auditori de la Parròquia de la Santa Creu de BellaterraRvd. Dr. Ricard Casadesús inaugurant el mini Auditori Santa Creu de Bellaterra i presentant la classe magistral bizantinística de Juanjo Bruguera
ELENA PITA ✍️ Era un noi de Badajoz que amb 14 anys en lloc de llegir García Márquez o Vargas Llosa (posa d’exemple) llegia literatura centreeuropea a la seva edició francesa (Milosz Czeslaw o Joseph Roth o Stefan Zweig, que veig destaquen a la biblioteca).
Aleshores va arribar a Barcelona seguint el destí del seu pare, un funcionari de Correus, fill al seu torn d’un destacat socialista represaliat, que va haver d’abandonar la universitat per fer la guerra amb els nacionals (cinquena del biberó). Va participar al muntatge del primer televisor a color d’aquest país quan ja tenia mig peu a ESADE (un altre gir), on cursa un MBA. Al cap de dos anys entra a la banca i d’aquí, al firmament. La seva última gesta financera ha estat reflotar la immobiliària Colonial, que presideix juntament amb la seva sòcia francesa SFL, fins al punt d’emetre deute públic: 6.000 milions d’euros en actius i una facturació de 211 milions el 2014. Últimes operacions: lloguer de 35.000 metres quadrats d’oficines a París (a 6.000 m2 a l’avinguda Percier que ha costat 64 milions d’euros.
Però Juan José Bruguera Clavero (Badajoz, 15 d’octubre del 1946) és moltíssim més que tot això, i per això hem vingut a casa aquest matí, no per les xifres. Bellaterra, municipi de frondosos boscos a dalt de tot de Barcelona: són les 9.30 del matí i JJB ens espera al porxo fumant un cigar, al costat de la seva adorable i còmplice esposa. Acomiada una aroma barreja d’una essència seca i elegant: “Després del cafè és quan més m’agrada fumar”. Hem vingut a saber de la seva passió última, que és la història i l’art de l’altra Europa, la que sorgeix de la cultura cristiana ortodoxa.
El Bellaterrenc Juanjo Bruguera, nascut a Badajoz, el dia 15 d’octubre 1946
La seva col·lecció d’art bizantí, després de 25 anys de viatges, licitacions, estudi, recerca i adquisicions, no és només la més gran d’Espanya, sinó que a més és irrepetible perquè avui les peces ja no es venen a estrangers i no poden sortir impunement dels llocs d’origen. Són uns 200 retaules o icones russos, grecs, armenis, georgians, etcètera, i fins i tot peces naïf d’Etiòpia, des de les terres eslaves fins als confins ortodoxos al Pròxim Orient i l’Àfrica, que Bruguera ha dipositat al Museu de l’Abadia de Montserrat “perquè tot el món les pugui veure’ls i gaudir d’ells”. de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable.
No s’acaba aquí les proeses de JJB, alimentades totes per la seva curiositat indomenyable. Hi ha moltes més coses per explicar, com que va ser professor de telecomunicacions, que pinta (gens malament) paisatges a l’oli, que promou una revista de filosofia, que juntament amb la seva dona ha decorat la seva nova casa amb gust chic, que és president de la Universitat Ramon Llull i membre de la junta del Cercle d’Economia, doctor honoris causa, o en les seves pròpies paraules: “Sóc un àlbum” (carregat de sorpreses).
Com comença, d’on ve aquest amor a l’art bizantí?
De la meva afició a la Història. Vaig fer un creuer fa 25 anys amb la meva dona i les meves tres filles [quatre néts] i vam estar a Patmos (Grècia), i al seu monestir vaig comprar una icona. Poc després va caure a les mans un llibre francès sobre art, història i teologia al voltant de les icones, i em vaig submergir en un món totalment desconegut: l’altra Europa, la identitat de la qual està basada en el cristianisme ortodox, que ha tornat a aflorar després del comunisme. El discurs de Putin, per exemple, és clarament paneslavista i es basa en la identitat ortodoxa.
Icona bizantina de Cristina Tofan (Colecció privada Bellaterra)
Quanta exploració hi ha darrere aquesta col·lecció?
Durant els darrers 25 anys he seguit llegint, explorant i viatjant, hem conegut el món ortodox, des dels Balcans fins a les fronteres del cristianisme oriental que són Síria, Etiòpia i Egipte. És a dir, allò que fou l’Imperi Bizantí i al que al segle X s’uneix Rússia: és la gran potència que ha mantingut aquesta cultura, aliena al Renaixement i la Il·lustració. El Renaixement és esclau de la fotografia, pinta allò que veu amb la perspectiva natural, i és així fins a l’impressionisme; l’art bizantí, en canvi, pinta el que sent, un món idealitzat i simbòlic.
Com s’aconsegueix, dia a dia, una col·lecció tan valuosa?
Principalment he adquirit en antiquaris i subhastes de París, especialment a la casa Drouot Richelieu, que és com el Sotheby’s francès; però també a Londres, Itàlia i alguna vegada a Espanya (Durán). Al seu lloc d’origen ara és totalment impossible adquirir obra, és patrimoni protegit. Però abans sí que hi va haver circulació d’aquest art, per això va arribar a cases de subhastes i antiquaris.
Quin és el valor aproximat de les quasi 200 peces?
No els ho diré [riu]. I a més, és molt difícil saber-ho, perquè és una col·lecció que avui seria impossible reunir o, en tot cas, costaria infinitament més diners. S’han reforçat molt les mesures de protecció i el Govern rus no dóna permís de compra als estrangers, i a això s’hi afegeix que el nivell de vida a Rússia ha pujat molt, i no surt res del país. Igual que els promotors del totxo a Catalunya volen tenir un Casas o un Rusiñol per donar-se pedigrí, el rus vol tenir una icona antiga.
Icona bizantina de Relu Bitulescu (Colecció particular de Bellaterra)
Per què cedeix la col·lecció a l’Abadia de Montserrat, on s’exposa?
No és una cessió, està en dipòsit, perquè la gent la vegi i la gaudeixi. Tot i que a Espanya la cultura ortodoxa és molt ignorada, hi comença a haver universitats i aficionats a l’art que s’hi interessen.
Parlem de la seva professió, com una immobiliària ha guanyat diners a través d’una crisi provocada precisament per la inflació immobiliària?
Bé, la pregunta necessita matisació. El món immobiliari es divideix en dues branques: una és construcció i venda de pisos i l’altra, tenir actius com a hotels, centres comercials, oficines, etcètera per gestionar valor. El 1993 Colonial és adquirida per La Caixa, que m’encarrega la seva reorganització i la seva sortida a Borsa, cosa que va passar el 1999. La immobiliària es va reinventar i ens vam especialitzar en edificis d’oficines als millors llocs de Madrid i Barcelona. Després vam arribar a París, el millor mercat d’oficines d’Europa, i es va posar a tret comprar la joia de la corona, que és la Société Foncière Lyonnaise. El 2006 La Caixa va vendre el seu 35% de la companyia a un promotor per una oferta irresistible, i jo vaig marxar a dirigir Mutua Madrileña. Als dos anys, Colonial estava en una situació crítica i em van demanar que tornés com a president. Vam aconseguir salvar-la capitalitzant el deute amb els creditors i fa un any vam fer una ampliació de capital i la vam deixar neta. Avui els accionistes més importants són el grup Villar Mir, Qatar, el grup Santo Domingo i la família de la Banca Mora.
Quin salconduit van utilitzar en el salvament?
Teníem uns actius a prova de bomba: les millors oficines de Madrid i Barcelona, on la taxa d’ocupació mai no va baixar del 80%, més París, on no hi va haver crisi. Per això es va salvar, ia més a més ens van donar la qualificació d’aptes per emetre deute.
No cal ser gaire llest per aconseguir tot això i atraure inversors i accionistes tan poderosos?
No, no, va consistir a adoptar una estratègia anticrisi encertada, basada en la compra d’actius bons, com fa el senyor Amancio Ortega.
Es refereix a les botigues emblemàtiques, no?
Sí, i si tens accions de Colonial pots fer una mica d’Ortega, perquè tenim el que ningú, com el Louvre dels Antiquaris a París, la poma de l’Olympia o la galeria dels Camps Elisis.
I l’assumpte dels accionistes?, com aconsegueix seduir per exemple Villar Mir, endeutats com estaven i en plena debacle?
Juan Miguel [Villar Mir] ens coneix bé perquè OHL havia treballat per a Colonial fent-li obres, i quan busquem socis per substituir els bancs, ell s’anticipa, abans que la crisi reverteixi, i veu que això és el que ve. I així es converteix en el mascaró de proa, i després s’uneixen els altres. És en aquest moment quan el senyor Bruguera comença a deixar anar xifres com una màquina escurabutxaques en el moment del bingo. “M’estic marejant”, li dic. “¿Pel fum?”, em pregunta, fuma el segon pur… “Gestionem actius per un total de gairebé 6.000 milions d’euros”. Definitivament em mareig.
Espanya ha venut el capital immobiliari a l’estranger? Què suposa això per a la nostra economia?
Els diners són internacionals, els fons són globals [li falta dir-me: “Quina ximpleria de pregunta…”]. Des de fa un any i mig Espanya ha tornat a ser objecte del desig dels fons internacionals, atès que estem al nivell més baix de les rendes i s’especula amb la bona marxa de la nostra economia, per la qual cosa se suposa que el valor dels actius pujarà.
Macroeconomia a la vista, les grans immobiliàries han superat doncs la crisi. No sé si camina pel carrer, i no em refereixo a aquesta zona (veïna a Sant Cugat, quart municipi amb més renda per càpita d’Espanya), però, creu com Rajoy que la resta dels vianants hem sortit de la crisi?
Sí passeig, i no, la gent no ha sortit de la crisi. S’especula que sortirem, i per això vénen els diners. Però hi ha seqüeles socials molt difícils d’arreglar, com l’atur: necessitem molts més anys com aquest 2015 un creixement al tres i escaig per tornar a la situació anterior a la crisi. Crec que cal retallar menys en matèria assistencial i més a les estructures de l’Estat. La classe mitjana alta estem suportant una gran pressió fiscal, jo, per exemple, pago un 60% del que guanyo, però estic molt conforme, perquè crec que cal ser solidari i fer aquest gran esforç, que en circumstàncies normals resultaria confiscatori. I em sembla molt bé que Justícia i Hisenda persegueixin els evasors perquè aquesta gent sí que està sent molt insolidària.
Com veu el declivi sobiranista català un extremeny a la cúpula financera de Catalunya?
En principi no sóc partidari. Primer perquè cal fer les coses dialogant dins de la llei i segon, perquè fora de l’euro fa molt de fred. Jo crec que anem cap a una Europa més unida que fragmentada, encara que sí que calgui justificar certs greuges.
Tinc entès que a més de l’Art i la Història en són moltes altres les passions culturals. No és veritat que és un àvid lector?
Llegeixo un mínim d’una hora diària, i sempre diverses coses alhora. Ara estic amb un llibre de viatges de Patrick Leigh Fermor, un altre sobre el filòsof i sacerdot rus Pável Florenskylas i les memòries de Hans Küng; a més tinc per aquí [em passeja per la seva llibreria, i regira a la taula del seu despatx…] la revista de filosofia de Josep Ramoneda, La maleta de Portbou, sóc un dels seus promotors.
I a més pinta! Puc veure’n algun dels quadres?
Sí, aquí mateix: és l’Església de la Santa Creu al llac de Van, Turquia; ho vaig prometre a un amic que viu a Nova York i és originari d’Armènia. Sòl pintar a l’estiu, a casa meva de Pals, sobretot paisatges a l’oli a partir de fotografies, no té més història.
Digui’m per acabar, quines habilitats s’han de practicar per ser tan llest i culte com vostè és?
No crec que sigui llest ni culte, sinó curiós. I no tinc cap intenció de jubilar-me mai.
I quant hi ha de genètica a la seva faceta humanista, que no es rendeix davant els diners?
No sé si és genètica o és que la vida t’hi col·loca. I tampoc sé per què tinc tanta curiositat, però crec que un dels motius pels quals val la pena viure és per entendre què passa.
“Aquest dimecres, 8 d’abril, es celebrarà l’acte inaugural de l’auditori de la parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Serà a les 20.15 hores i comptarà amb una xerrada que acompanyarà l’acte d’obertura oficial d’aquest espai“.
Església de la Santa Creu de Bellaterra
Aquest dimecres, 8 d’abril, es celebrarà l’acte inaugural de l’auditori de la parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Serà a les 20.15 hores i comptarà amb una xerrada que acompanyarà l’acte d’obertura oficial d’aquest espai. Juanjo Brugera, directiu i expert en iconologia, oferirà una conferència sota el títol “El missatge de Déu a través de les icones bizantines”.
Juanjo Bruguera, davant de la biblioteca de casa seva de Bellaterra. A la seva esquena, dos dels seus icones bizantins: Crucifixió (Grècia) i Mare de Deu odigihtria (Georgia) 📷 CEDIDA
Juanjo Brugera, veí de Bellaterra, és un apassionat de l’art i la història de Bizanci. És propietari de la col·lecció d’icones bizantines més gran d’Espanya: després de vint-i-cinc anys de viatges, recerca i adquisicions, la seva col·lecció consta de 200 retaules o icones russos, grecs, armenis, georgians, entre d’altres. Juan José Brugera ha impartit conferències i exposicions sobre art bizantí i iconografia de l’església ortodoxa, entre d’altres temes. A més, ha cedit part de la seva col·lecció d’icones bizantines al museu de l’Abadia de Montserrat.
Aquesta saviesa adquirida amb el pas dels anys és la que oferirà en forma de xerrada a la parròquia de la Santa Creu aquest dimecres, a les 20.15 hores.
“Tom Drag va combinar aquestes coses a la seva manera única, creant així un frenesí luxuriós de colors i alegries de la vida. La seva obra és “original” en el sentit més autèntic de la paraula” !
La caixa XXL CAT forma part de la col·lecció d’animals Drags de Thomas Hoffmann, feta a mà, amb aplicació de pa d’or i laca xinesa. Aquests articles són fets a mà, per la qual cosa de vegades hi pot haver una o més petites “imperfeccions”. Això no és un defecte de fabricació; forma part de la naturalesa artesanal del producte. Dimensions: 49 cm d’alçada
La història d’èxit de Tom Drag va començar fa uns anys. En realitat, va començar amb un desastre, quan el món es va quedar en estat de xoc col·lectiu després de l’11 de setembre de 2001. L’artista alemany Tom Hoffmann (1956-2012) volia crear alguna cosa completament diferent que donés una sensació d’optimisme i alegria de viure. Els seus primers “drags” pintats a mà els va fer com a regal per als seus amics i familiars. Van tenir tan bona acollida que la comunitat de fans del “Drag” ara s’estén per tot el món.
Tom’s Company va ser fundada el 1988 per Thomas “Tom” Hoffmann i Arno Müller a Sulzbach-Saar, Alemanya. Des de la mort sobtada i inesperada de Tom el febrer de 2012, el negoci de l’empresa i la seva tasca quotidiana estan gestionats per Arno Müller i el seu equip. L’empresa crea i distribueix Tom’s Drags®, una col·lecció de disseny d’objectes i accessoris únics. Avui dia, hi ha uns 80 empleats a tot el món que treballen per a Tom’s Company, així com una xarxa densament formada per socis de distribució a Europa i a l’estranger. Tres quartes parts de les vendes provenen del mercat d’exportació.
Un món independent de figures i formes Enginyosos, capritxosos, estranys – que abasten tots els colors de l’arc de Sant Martí, els Tom’s Drags són objectes únics i amb un disseny elegant per a la llar. Són inigualables, però, per descomptat, també tenen les seves arrels. El seu dissenyador, Tom Hoffmann (1956-2012), viatjava sovint i li encantava. En la seva obra trobem influències de l’art pop europeu i americà. Recorden el Submarí Groc, i també l’ornamentació de la cultura popular europea, africana i asiàtica. Tom va combinar aquestes coses a la seva manera única, creant així un frenesí luxuriós de colors i alegries de la vida. La seva obra és “original” en el sentit més autèntic de la paraula!
Un manifest de colors i entusiasme per la vida
Com passa amb tota gran idea, també hi ha una història darrere dels Drags. Va començar després dels terribles atacs terroristes de l’11 de setembre, quan una por profunda va cobrir la gent com una manta de gel. Tom Hoffmann va crear els seus primers drags sense cap intenció comercial. Eren regals personals, creats com a peces individuals amb el seu amor pels detalls. Aquestes fitxes canviaven la tristesa i la ràbia per humor i alegria. Els que van rebre aquests regals únics van respondre amb agraïment i entusiasme: “Heu de treure més profit d’això!” I així va passar.
L’encant desenfadat de Tom’s Drag ho impregna tot amb una creativitat incansable, lúdica i inesgotable. Els papers i els clixés es reinterpreten de maneres sorprenents, sovint completament capgirades. Totes les creacions són fetes i reproduïdes a mà.
Guerra a l’Iran: Espanya s’enfronta a Donald Trump, pel dibuixant català Kap
Dibuix de Kap 📷 Cartooning for Peace
En el context de la guerra a l’Iran, Espanya s’ha negat a permetre que els avions nord-americans repostin a les seves bases a Andalusia, cosa que ha provocat la ira de Donald Trump. Vist per Kap (Espanya).
Kap-Cartooning for Peace
En el context de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, Espanya es va negar a permetre que els avions nord-americans repostessin a les seves bases a Andalusia, cosa que va provocar la ira de Donald Trump. El president nord-americà va amenaçar amb “cessar tot comerç amb Espanya”, assenyalant que Espanya tampoc havia complert l’objectiu del 5% de despesa militar de l’OTAN. El president socialista Pedro Sánchez no va cedir a aquestes amenaces, responent, en nom del dret internacional, amb un “No a la guerra” lliurat pels Estats Units i Israel. La resta d’Europa, més cautelosa pel que fa al seu aliat nord-americà, dóna suport a Espanya en aquest enfrontament i diu que està “preparada per reaccionar” per “garantir que els interessos de la UE estiguin plenament protegits”. Free the Pencils, per Cartooning for Peace
Humorista gràfic català que ha desenvolupat una obra prolífica com a humorista gràfic sota l’heterònim Kap, a més d’una incansable tasca com a divulgador i investigador de la sàtira gràfica.
KAP (Jaume Capdevila) 📷 Wikipèdia
KAP (Jaume Capdevila), nascut a Berga el 1974, es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Humorista gràfic sota l’heterònim Kap i investigador de la sàtira gràfica des dels anys noranta. Ha participat eminentment al diari esportiu Món Deportivo i al diari La Vanguardia, encara que també ha publicat les seves vinyetes en publicacions catalanes com Avui, Regió 7, El Triangle, Gegants, Línia Sants, Línia les Corts, Línia Ciutat Vella, Comunicació XXI, . internacionals Siné Hebdo, Courrier International, La Meche i Zélium.
Hi ha diverses antologies que recullen els seus ninots, vinyetes i tires des de 1997 (Sense Kap ni peus), protagonitzant ell una col·lecció d’àlbums, Pelotazos, i protagonitzant diverses antologies de la col·lecció Humor del segell Angle. També ha estat seleccionador de vinyetes d’altres humoristes en veritables llibres d’anàlisi de la seva trajectòria i obres: Traços. Un segle d’il·lustració i bon humor a Món Esportiu (2006), Muntañola. L’art de riure, l’art de viure (2006), Senyor director… (2006), Bagaria. La guerra no fa riure (2007), L’humor gràfic de Tísner. Aproximació a les caricatures d’Avel·lí Artís-Gener (2009), Canya al Borbó! Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2009), Els Borbons a parir. Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2010, versió en castellà de l’anterior), Si els capellans i frares sabessin. Antologia de caricatura anticlerical(2011), Andreu Dameson. Geni de la caricatura (2011, juntament amb Lluís Solá), Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) (2012).
Interessat per l’humor gràfic més enllà de la creació, ha estat comissari d’exposicions (Trazos. Un segle d’il·lustració i bon humor a Mundo Deportivo; Muntañola. L’art de riure, l’art de viure; Tísner; Vinyetes fora de joc; Escolta, Espanya), i també professor de teoria de l’humor lligat a la Fundació General de la
Escriu mensualment sobre sàtira gràfica a la revista Sàpiens i eventualment en altres publicacions culturals com Quevedos o la revista Tebeosfera, tant en la seva primera com en la seva segona èpoques. Autor també d’un llibre sobre Bagaria (Bagaria. Caricatures antifeixistes a La Vanguardia (1936-1938), amb el subtítol La guerra no fa riure) i coordinador del major estudi realitzat sobre els dibuixants i col·laboradors gràfics del diari Mundo Deportivo.
És membre del col·lectiu Tantatinta, que organitza exposicions sobre humor i historieta, i també de la fundació Cartooning for Peace. Ha participat als festivals d’Alcalá de Henares, World Press Cartoon i Press Cartoon Europe. El 2009 va ser guardonat amb el Premi Internacional d’Humor Gat Perich. També, guionista per a programes de ràdio i televisió locals.
Entrar per aquella porta petita, d’estil modernista, que hi ha al número 97 de la Rambla barcelonina és com traslladar-nos al segle passat. 144 anys de resistència a crisis, guerres, nous models de ciutat i fer front al pitjor enemic que pot tenir el món de la música, internet, les noves tecnologies i sobretot, la pirateria.
Sí, us estem parlant de la Casa Beethoven, aquella petita, però gran botiga, mig amagada a una cantonada de la Rambla de Barcelona, al costat del Palau de la Virreina fundada l’any 1880 per Rafael Guàrdia amb el nom de Casa Guàrdia.
Rètol d’entrada a la Casa Beethoven
Mentre a la Ciutat Comtal s’obria la Casa Guàrdia, una botiga de venda de partitures musicals, aquell mateix any 1880, Espanya abolia l’esclavitud a Cuba, Thomas Alva Edison inventava la Ilum incandescent o la Patum de Berga baixava a Barcelona.
Més de 30.000 partitures arxivades
Ja entrat el segle XIX, van decidir canviar el nom de Casa Guàrdia i van optar per Casa Beethoven, el nom del compositor alemany era molt més comercial en aquells temps. Lluís Maria Gonçaga Jordà, oncle del pare de l’actual propietari Jaume Doncos es va fer càrrec del negoci l’any 1915, època en què eren molt comuns les botigues de partitures, i de venda i reparació d’instruments musicals.
A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.
Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les
A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.
Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les d’amagat, per poder mantenir la botiga oberta.
Jaume Doncos pare, que encara podem veure traginant per la botiga, va passar el relleu al seu fill Jaume l’any 1978, que continua al capdavant del negoci familiar amb ganes de què una de les botigues més antigues de la ciutat no hagi d’abaixar la persiana per sempre.
Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es fa avui en dia viure al barri i no tan sols viure, sinó passejar, molts residents d’altres barris de la ciutat cada dia baixen menys per la Rambla.
El piano que encara sona a la Casa Beethoven
Un altre moment complicat que va haver de patir la Casa Bethoven i Jaume Doncos al capdavant, va ser el 17 d’agost del 2017, la tarda de l’atemptat de la Rambla. Segons explica ell mateix al Periódico, va sentir un soroll estrany, quan va sortir ja va veure dues persones mortes, el primer que li va venir al cap és que era un accident, però de sobte la gent entrava a la botiga per protegir-se, la Rambla va quedar buida.
Durant més de quatre hores va tenir 20 persones refugiades dins la Casa Beethoven, la majoria estrangeres, entre elles el marit i dos nens d’una de les víctimes de l’atemptat. Com no sabia que fer, el silenci era el millor, però per calmar els ànims de la gent, va posar el Nocturn número 2 de Chopin.
Totes les cançons més famoses del món al teu abast.
Un dels secrets pel qual encara resisteix la Casa Beethoven, a més de la bona gestió i l’estima per la música de la família Doncos, és que l’edifici on està ubicada és de propietat municipal i ja fa temps van negociar el preu del lloguer, no com altres comerços del barri que han hagut de tancar quan els propietaris dels locals els han apujat els preus de les rendes. Esperem que per molts anys el consistori, ara governat per Ada Colau, respecti aquest local tan emblemàtic de Barcelona.
Porta reivindicativa
Independentista o no, això no ho sabem ni ho hem preguntat i naturalment respectem les idees polítiques de tothom, però el que sí que queda clar és que Jaume Doncos propietari de la Casa Beethoven, va tenir penjats els cartells de llibertat presos catalans durant el temps que els condemnats pel procés van ser a la presó. Una forma d’informar a tots els turistes que visitaven la ciutat s’assabentessin de la situació dels polítics catalans.
La Columna, que celebrava la victòria sobre la Dacia, també tenia altres objectius, com el de ser un monument-mausoleu de Trajà: Es va col·locar a la base una urna daurada amb les cendres de l’emperador, que va morir el 8 d’agost de 117, i es va col·locar per sobre una figura de bronze. El 1587, el Papa Sixt V (1585-1590) la substituiria per una nova figura dedicada a Sant Pere.
Columna de l’emperador Trajà de RomaBasant-se en traces de pigments de colors, National Geographic la va reproduir en color.
L’any 113 dC. per homenatjar les conquestes de l’emperador Trajà a Dacia, es va construir la Columna Trajana, que va ser la primera que es va aixecar fins aquell moment de tipus còclid, o sigui, amb adorns que recorren el tronc en forma d’espiral.
Es tracta d’una Columna, ideada per l’arquitecte Apolodor de Damasc per encàrrec del mateix Trajà, que, amb la seva base, té una alçada aproximada de 40 metres i que assenyala l’alçada inicial de la cadira del Quirinal, que es va tallar per a la creació del Fòrum de Trajà, i de la qual la columna seria l’únic testimoni que t’ha fet.
A la Columna Trajana hi ha 17 blocs de pedra massius –elements circulars– monolítics que tenen un volum de gairebé 4 metres de diàmetre. Aquests formen una espiral al voltant de la columna amb 23 voltes d’estupend relleu: són gairebé 200 metres de refinat marbre blanc que es pot desenrotllar com si fos una pel·lícula. La pel·lícula narra les glorioses batalles de Trajà amb els Dacis amb la finalitat de reforçar les fronteres de l’Imperi sobre el Danubi. Al seu interior, es pot pujar a la part superior mitjançant una escala helicoïdal formada per 185 esglaons.
S’hi representen aproximadament 2.500 figures; i entre elles apareix, com és lògic, l’emperador Trajà, que és retratat almenys 59 vegades. La Columna, que celebrava la victòria sobre la Dacia, també tenia altres objectius, com el de ser un monument-mausoleu de Trajà: Es va col·locar a la base una urna daurada amb les cendres de l’emperador, que va morir el 8 d’agost de 117, i es va col·locar per sobre una figura de bronze. El 1587, el Papa Sixt V (1585-1590) la substituiria per una nova figura dedicada a Sant Pere.
El Museu de la Civilització Romana alberga una col·lecció de models de guix que representen el relleu íntegre de la Columna de Trajà, i que van ser realitzats entre 1861 i 1862 per ordre de Napoleó III, disposats en quatre files paral·leles a nivell dels ulls.
BELLATERRA.CAT 