Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

Poema La Nit de Reis

(Dolors Monserdà i Vidal, Barcelona 1845-1919)

Nina de porcelana de col·lecció|CEDIDA

LA NIT DE REIS

Dins d’un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d’un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d’aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l’estendre’s damunt d’ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
—Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
—Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
—Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
—Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
—Ai, mare, no em feu plorar!
ja n’estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l’any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l’he somniat.
Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l’any l’he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
—Vés-te’n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s’ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-­1919)
«La Nit de Reis»

Dolors Monserdà i Vidal|INSTITUT CATALÀ DE LES DONES

Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona 10 de juny de 1845-31 març 1919) va ser una escriptora, poetessa, narradora, dramaturga, assagista i articulista espanyola. Va ser la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909. Va destacar pel seu compromís en defensa de la situació de les dones. Està considerada costat de Josepa Massanès i Carme Karr una de les primeres feministes catalanes. Adopta el terme feminista però rebutja les bases laiques de l’feminisme internacional i advoca per un reformisme catòlic i nacionalista de tints conservadors. Signava habitualment Dolors Monserdà de Macià.

L

Read Full Post »

FOTOS DE BELLATERRA. CAT

Avui diumenge dia 29 de desembre de 2019, ens hem desplaçat des de Bellaterra a Barcelona per visitar el Palau de la Generalitat de Catalunya. Per respecte al medi ambient i per comoditat ho hem fet amb els FGC, un dels trens més puntuals d’Europa.

Un any més ha estat un plaer gaudir d’aquesta història del nostre país, en companyia d’altres ciutadanes de casa nostra. Els dies 2 i 3 de gener de 2020 la porta de Palau tornara a ser oberta per seguir la sempre interesant visita d’aquesta institució medieval única a Europa, com seu de Govern.

El Palau de la Generalitat és la seu de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Igual que el de València, és un dels pocs edificis d’origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, la Generalitat de Catalunya. És al barri gòtic de la ciutat de Barcelona a la plaça de Sant Jaume, enfront de la Casa de la Ciutat.

El Palau de la Generalitat és un dels símbols més preuats de Catalunya, entre altres motius pel fet que ha aconseguit superar contingències històriques i polítiques i perquè s’erigeix, juntament amb el Palau del Parlament, en un baluard de la democràcia a Catalunya.

ORÍGENS

L’any 1289, les Corts Catalanes -considerades des de l’any 1300 com una representació de la totalitat o «generalitat» de Catalunya- van establir una comissió delegada per la recaptació dels impostos que les Corts atorgaven al rei. Les Corts, o General de Catalunya, reunides a Cervera el 1359, van institucionalitzar aquella comissió o Diputació del General de Catalunya, integrada per diputats dels tres estaments: militar o nobiliari, eclesiàstic i popular o reial (representants dels gremis i ciutadans de les poblacions sotmeses directament al rei). És a partir d’assumir aquestes noves funcions que surt la necessitat d’ocupar una seu administrativa i representativa.

El 3 de desembre de 1400, els representants del tres braços: Alfons de Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà varen adquirir del comerciant Pere Brunet, per 38.500 sous, la casa originària del que, amb les posteriors ampliacions, esdevindria l’actual Palau, més concretament l’edifici del carrer de Sant Honorat.

La institució, va substituint, en certa manera, el poder reial executant les decisions de les Corts Catalanes. L’exercici d’aquestes funcions de govern, justícia i defensa militar, justifiquen la ubicació i dimensions del Palau de la Generalitat.

PRIMERA ABOLICIÓ

Segles més tard, al XVIII, Felip V d’Espanya, va lluitar contra Catalunya perquè aquesta va prendre la decisió de defensar com a pretendent al tron d’Espanya l’Àustria Carles III, aixecant el Regiment de la Diputació del General de Catalunya. En els darrers mesos del 1713, però, la Generalitat va romandre inoperant, i bona part de les seves funcions van ser assumides pel Consell de Cent de Barcelona. Aquesta situació, en el context de la Guerra de Successió Espanyola, va acabar l’11 de setembre de 1714, data en la qual Barcelona queia a les mans de Felip V. La Generalitat i les Corts Catalanes foren abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V, el 16 de gener del 1716, transgredint les Constitucions catalanes. El Palau de la Generalitat es convertí en seu de la Reial Audiència.

PRIMERA DEVOLUCIÓ

Tot i l’ocupació parcial per part de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, la recuperació total del Palau no fou fins al retorn de les institucions de la Generalitat quan, a conseqüència de les eleccions municipals espanyoles de 1931, Francesc Macià pactà el restabliment de la Generalitat i n’esdevingué president (1931-1933). Macià abolí les quatre diputacions provincials i aquest Palau va tornar a ser la seu de la Generalitat i del seu govern. Sobre la base de l’Estatut d’Autonomia de 1932 (Estatut de Núria), Catalunya es dotà d’un Parlament, d’una Administració de Justícia pròpia (Tribunal de Cassació), i d’unes forces d’ordre públic. El seu successor, el president Lluís Companys, va completar l’any 1934 la unificació del poder polític autònom mitjançant la supressió dels governadors civils provincials introduïts pel Govern de Madrid al segle XIX.

SEGONA ABOLICIÓ

Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim feixista de inspiració nacional-catòlica abolí les institucions de la Generalitat. El seu president, Lluís Companys, fugit l’any 1939 a França fou detingut per la Gestapo, li va ser aplicada l’extradició a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940). Mort el president Companys, Josep Irla, darrer president del Parlament català, es féu càrrec de la presidència de la Generalitat a l’exili fins que, l’any 1954, el va succeir Josep Tarradellas, també a l’exili.

Novament s’imposà un govern centralista els governadors civils i les diputacions provincials, i en aquest Palau s’instal·là la Diputació de Barcelona. Aquesta divisió provincial ignorava la divisió territorial comarcal, tradicional a Catalunya.

SEGONA DEVOLUCIÓ

Després del restabliment de la democràcia a Espanya i de les eleccions generals espanyoles (1977), aquest Palau esdevingué novament la seu de la Generalitat restablerta el 29 de setembre de 1977, abans de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978. Com a President de la Generalitat, Josep Tarradellas prepara la restitució de la institució, els primers traspassos i el nou Estatut d’Autonomia que fou promulgat en desembre de 1979.

Als comicis convocats el 20 de març de 1980 foren elegits els 135 diputats del Parlament de Catalunya i el 10 d’abril restava constituït. Finalment, amb l’elecció d’Heribert Barrera com a President del Parlament i de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, qui formà el govern de la I legislatura del període democràtic actual, la Generalitat va quedar bàsicament constituïda.

Read Full Post »

Cicle. Recuperem la memòria històrica a través de xerrades, tallers, exposicions, itineraris i un club de lectura. Del 20 de novembre al 9 de maig.

Amb motiu de la reedició del Diccionario del franquismo (Anagrama i Ajuntament de Barcelona, 2019), de Manuel Vázquez Montalbán, us convidem a participar en aquest cicle d’activitats de recuperació de la memòria històrica, organitzat per Biblioteques de Barcelona i els centres cívics.

La inauguració del cicle tindrà lloc el dimecres 20 de novembre (19h) a la Biblioteca Collserola – Josep Miracle, on es donarà una visió general del període i es presentaran les activitats del cicle. Anirà a càrrec de Xavier Domènech, historiador, i Emili Cortavitarte, coordinador del cicle i president de Fundació Salvador Seguí.

Organitzen:
Xarxa de Centres Cívics de Barcelona
Biblioteques de Barcelona

Hi col·laboren:
Anagrama
Agència Literària Carmen Balcells

Read Full Post »

Bellaterra. Cat s’ha reunit amb Ramon Andreu, president de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra (EMD) , per demanar-li la creació de la Biblioteca Veïnal de Bellaterra, seguint el desig de veïnes i veïns del nostre poble, que a través de les xarxes socials demanen fer donacions d’una part dels seus estimats llibres familiars.

Sala Petita de l’EMD oferta per crear la Biblioteca Veïnal de Bellaterra|ARXI BELLATERRA. CAT

Molts llibres privats de Bellaterra poden deixar les seves prestatgeries per passar a lluir públicament un actiu espai cultural de l’EMD, això és el que podria passar al nostre poble, més quan des de fa temps ja existeix un actiu Club de Lectura. Veïnes i veïns es volen unir amb la idea de crear aquesta Biblioteca Veïnal Bellaterra, que serà gestionada entre membres voluntaris del poble i poden fer realitat l’objectiu de superar moltes expectatives.

La proposta concreta de Bellaterra. Cat ha estat de crear-la a la Sala Petita de l’EMD, instal·lant estanteries de mitja alçada i omplir-la amb els centenars de llibres donats per Bellaterra i oberta a l’aportació pública. Aquesta sala es perfecte perque disposa de sistema gratuït Wifi, molta llum natural i sistema propi d’aire acondicionat amb bomba de calor, a més d’ascensor perquè la gent gran pugui accedir sense problema, i un bany public impecable.

La Biblioteca Veïnal Bellaterra que es proposa estaría composta amb exemplars de totes les classes i per a tots els gustos. Novel·les, contes infantils, receptaris, tots ells de donacions de veïnes i veïns que s’han de convertir en la part fonamental d’aquest petit però noble projecte cultural per Bellaterra.

El president Ramon Andreu veu molt positiva la creació d’aquesta biblioteca veïnal, assegurant que «és una bona acció cultural crear-la entre les veïnes i veïns de Bellaterra, amb un espai públic com la seu de l’EMD, sempre obert a tothom», tant és així, que ha confessat que col·laborarà per fer-la realitat el més aviat possible.

Aquesta Biblioteca Veïnal Belaterra serà un punt de trobada per amants de la cultura, ja que a més de fer-se donacions , també poden portar-se els llibres prestats a casa, i organitzar petites activitats públiques del sector cultural.

Read Full Post »

Centre dArt Maristany de Sant Cugat

Exposició “Polítiques del sol” a cura de Christian Alonso, del 13 de desembre de 2019 al 3 de març de 2020

“El projecte curatorial Polítiques del sòl investiga, des de la imaginació artística, diferents maneres d’ocupar l’espai terrestre per diferents sistemes socials”.

Perejaume | Helen Torres | Eduardo Ruiz | Lara Almárcegui | Sitesize (Elvira Pujol Masip i Joan Vilapuig) | Martin Llavaneras | Alba Feito | Ramon Martí Alsina | Vicky Benítez | Kevin Buckland | Sergi Selvas

Els habitants de Bellaterra i Sant Cugat van fer frenar l’abocador Can Fatjó dels Aurons, inpulsat pel batlle de Cerdanyola Toni Morral|ARXIU BELLATERRA. CAT

El projecte curatorial Polítiques del sòl investiga, des de la imaginació artística, diferents maneres d’ocupar l’espai terrestre per diferents sistemes socials. Partint de la idea de que les crisis mediambientals, polítiques i socioeconòmiques remeten a una crisi de les maneres de ser, de sentir, de pensar i d’actuar, proposem que per fer front a les pertorbacions dels territoris mentals, socials i físics, cal que imaginem la natura, la cultura i la tecnologia en una mateixa terra, on els humans només constituïm una petita part d’una gran multiplicitat no humana. Per mitjà de diferents pràctiques eticoestètiques que entenen la crítica no com a negació sinó com a afirmació, la mostra es pregunta de quina manera l’art pot contribuir a imaginar una reinvenció de la vida, dels sistemes de valor i de les formes de relació, per poder fer front als reptes multifacètics que encarem en les primeres dècades del segle XXI

Exposició seleccionada a la Convocatòria de Projectes Curatorials d’Art Contemporani

CENTRE D’ART MARISTANY
Carrer d’ Àngel Guimerà, 2
08172 Sant Cugat del Vallès
☎️ 93 165 85 89
maristany@santcugat.cat

Read Full Post »

Betevé pública que tal dia com avui de fa 138 anys neix Pablo Picasso a Màlaga. Amb 13 anys fa les proves a l’escola de la Llotja i viu a la plaça Antonio López de Barcelona, a l’actual edifici de l’Hotel The Serras. Anirà al restaurant 4 Gats, on coneix molts artistes, i trobarà el seu lloc en les avantguardes

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d’octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d’abril del 1973), més conegut pel nom artístic de Pablo Picasso, ja que sempre signava amb el segon cognom, va ser un pintor andalús, un dels més reconeguts del segle XX, conegut sobretot perquè va crear el cubisme juntament amb Georges Braque. En la seva dilatada carrera, va evolucionar per diferents estils i va conrear altres disciplines com la ceràmica, l’escultura amb bronze, el collage, i fins i tot va fer poesia. Va crear més de 20.000 obres al llarg de la seva vida.

Picasso va començar el seu recorregut estilístic amb una fugaç experiència amb el modernisme després del contacte amb la natura que li va suposar l’estada a Horta de Sant Joan i l’amistat amb els artistes catalans aplegats al voltant dels Quatre Gats. Amb les seves primeres estades a París, a partir del 1900, començà a desenvolupar un estil propi, primer en el període blau, que es caracteritza per obres fetes en tonalitats blavoses, fredes i personatges allargassats amb expressions tràgiques, influït per Van Gogh i Gauguin, que reflecteixen una tendència nihilista; va seguir amb un gir cap a un cert optimisme manifestat per un canvi cap a colors càlids i conegut com el període rosa, un moment en el qual Picasso estava permanentment instal·lat a París i en què va entrar en contacte amb escriptors propers al surrealisme. D’aquest període, són les obres de saltimbanquis, pallassos o acròbates de contingut més lleuger i alegre.

A partir del 1908, influenciat pel treball de Cezanne i per la imatge en moviment de les primeres filmografies, va desenvolupar obres que aconseguien trencar amb el cànon de representació definit en el Renaixement. Apollinaire va ser qui va anomenar cubisme el treball que conjuntament investigaven Picasso i Georges Braque. Amb obres tan destacades com Les senyoretes del carrer d’Avinyó, Picasso va aportar una nova interpretació de la realitat a partir d’una fragmentació de l’estructura de l’objecte que el va dur a experimentar amb el collage. Després d’una incursió pel surrealisme amb escultures de fils i làmines de metall i pintures de formes distorsionades i evocacions mitològiques, va iniciar l’època expressionista clarament influït per la Guerra civil espanyola primer i per la II Guerra mundial més tard. Obres com el Guernica o Dones plorant reflecteixen el seu sentiment d’angoixa davant la tragèdia de la guerra. Les seves escultures són, en aquest període, clarament abstractes.

En la dècada del 1950, es va centrar en la ceràmica i en pintures murals de grans dimensions. Els seus darrers anys els dedicà a pintar variacions d’obres dels grans mestres com Velázquez o Degas, a qui havia conegut personalment i de qui havia adquirit una sèrie d’obres; és una etapa de maduresa que dedicarà a treballar en la producció de litografies.

Personalment posicionat com a pacifista, durant la Guerra civil va estar políticament compromès amb el govern republicà, que el va nomenar director del Museu del Prado el 1936.
Va néixer al 25 d’octubre del 1881 a Màlaga. La seva mare era Maria Picasso López i el seu pare José Ruiz Blasco, que era professor de l’Escola de Belles Arts i conservador del museu local. Tenia dues germanes (Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895), a més d’un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment.

BIOGRAFIA DE PABLO PICASSO


Pablo Picasso, 1953.

Retrat de Pablo Picasso de Ramon Casas i conservat a la col·lecció permanent del MNAC de Barcelona
Va néixer al 25 d’octubre del 1881 a Màlaga. La seva mare era Maria Picasso López i el seu pare José Ruiz Blasco, que era professor de l’Escola de Belles Arts i conservador del museu local. Tenia dues germanes (Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895), a més d’un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment.

Als 8 anys va fer la seva primera obra. En aquesta època, signava les seves obres com a Ruiz Blasco. Poc després, el 1891, el seu pare troba feina a La Corunya i hi marxa a viure amb tota la família i Picasso es matricula a l’Escola Provincial de Belles Arts on tingué com a mestre el distingit pintor i militar Román Navarro García de Vinuesa (1854-1928). Quatre anys després marxen a Barcelona, on Picasso aprova els exàmens d’ingrés a l’Escola de la Llotja saltant-se els cursos inicials.

Durant l’hivern del 1895, va realitzar el seu primer gran llenç acadèmic, La Primera Comunió, a Barcelona, ciutat on residia.

El 1897, va presentar el llenç Ciència i Caritat a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. Durant l’estiu, va passar les vacances a Màlaga, on va pintar paisatges i curses de braus.
Entrada al

Entrada al cafè Els Quatre Gats de Barcelona

El setembre, va marxar a Madrid per a iniciar estudis a l’Academia de San Fernando però aviat ho deixa estar: l’atmosfera intel·lectual de la capital, bastant provinciana i impermeable al modernisme català que Picasso intentava introduir, no acabava de convèncer-lo. Fou en aquest període que va crear l’efímera revista Arte Joven, una de les rares col·leccions completes que és a la Biblioteca de Catalunya. No obstant això, va aprofitar les seves freqüents visites al Museo del Prado per a conèixer millor l’obra d’El Greco, que era vindicada per artistes i estudiosos de la fi del segle XIX.

Des del 1898, va signar les seves obres com “Pablo Ruiz Picasso”, més tard com “Pablo R. Picasso”, i només com “Picasso” des del 1901. Aquest canvi no significava un rebuig de la figura paterna, sinó que es devia a un desig de distinció de Picasso com a personatge, un fet iniciat pels seus col·legues catalans, que varen prendre el costum d’anomenar-lo pel cognom matern molt menys corrent que el “Ruiz” patern.

Un captaire a París, 1897, d’Isidre Nonell

Va tornar a Barcelona el juny del 1898, malalt d’escarlatina i es va traslladar a Horta de Sant Joan, el poble del seu amic Manuel Pallarés i Grau, amb qui muntà el seu primer estudi de pintura. En aquesta estada, Picasso es va retrobar amb les arrels primordials del país i amb un cert retorn a la natura, més en consonància amb l’ideari modernista, cosa que constituí un dels primers episodis “primitivistes” de la seva carrera.

Abandonada la idea de Madrid i la còpia dels grans mestres, el febrer del 1899 estava altre cop a Barcelona, on freqüentava la taverna Els Quatre Gats, insígnia del moviment modernista i on va exposar dibuixos per primera vegada. Aquí entra en contacte amb altres artistes com Carles Casagemas, Jaume Sabartés i Ramon Casas. En aquest ambient, Picasso va entrar en contacte amb el pensament anarquista implantat a Barcelona. La misèria dels barris baixos de Barcelona, els soldats malalts i ferits que tornaven a Espanya després de la desastrosa Guerra d’Independència cubana, varen crear un ambient propici per a la violència social que sens dubte va marcar, a un nivell individual i moral més que no pas polític, la sensibilitat de Picasso i que es pot apreciar en certs dibuixos realitzats entre 1897 i 1901: El presoner, Un míting anarquista. En aquesta mateixa època, exposa també per primera vegada en la històrica Sala Parés del carrer Petritxol.

A partir del 1900, Picasso va fer algunes anades a París. Allà va mantenir amistats amb molts artistes del moment, com André Breton, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Henri Matisse i Gertrude Stein. També va entrar en contacte amb l’obra de Toulouse-Lautrec, Cézanne i d’altres, i començà a fer exposicions. En una d’aquestes estades a París, el seu amic Carles Casagemas se suïcida per amor. Es diu que aquest fet portà Picasso al seu període blau.

El 1902, es deslliura del servei militar pagant dues mil pessetes que li va deixar el seu oncle. El 1906 va viure dos mesos i mig a Gósol, període del que en consten diverses cartes amb fragments en català i signades amb el pseudònim Pau de Gósol.

Durant la Primera Guerra mundial, Picasso coneix la ballarina Olga Koklova, i es casen el 1918 a l’església d’Alexandre Nevski. Posteriorment, va conèixer Marie-Thérèse Walter, que va ser la seva següent esposa, amb qui va tenir una filla el 1935, que es diu Maya.

Políticament, Picasso es declarava pacifista i comunista, i fou membre del Partit Comunista Francès fins a la seva mort. Durant la Guerra Civil espanyola, participà en nombrosos actes de suport al govern legítim de la República.

El 1962, fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.

El 1963, es va inaugurar a Barcelona el Museu Picasso. La Reia

Read Full Post »

Una història de passió per la música i un viatge per descobrir la que va ser una de les millors pianistes del segle XX, la barcelonina Alícia de Larrocha.

“Les mans d’Alícia” (2017) és el retrat humà i artístic d’Alícia de Larrocha (1923- 2009), d’una vida dedicada a l’estudi i al perfeccionament musical amb el reconeixement de multitud de premis.

Personatges de renom internacional com Joaquín Achúcarro, André Previn, Maria Joao Pires o Martha Argerich comentaran, en aquest documental, la seva tècnica, la seva passió i els motius pels quals va ser considerada una de les millors pianistes del segle XX.

Vine a conèixer la trajectòria d’una artista admirada i estimada internacionalment i descobreix la dona més enllà de la pianista.

Direcció, guió, realització i muntatge: Yolanda Olmos i Verònica Font.
Durada del documental: 60 minuts

Accés lliure amb inscripció prèvia a: info@victoriadelosangeles.org
Aforament limitat

Read Full Post »

Older Posts »