Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

Josep Maria Subirachs va morir a Barcelona el 7 d’abril de 2014, als 87 anys. Afectat de Parkinson, havia deixat de treballar el 2010. Segons el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, «Subirachs és un dels grans escultors que ha tingut Catalunya, molt reconegut internacionalment, i representa una figura clau en la trajectòria artística catalana del segle XX»

Josep Maria Subirachs i Sitjar (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d’art català. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d’exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades. Té un museu dedicat a la seva obra des del 2017 a Barcelona, l’Espai Subirachs.

Josep Maria Subirachs nasqué al barri barceloní de Poblenou, fill de Josep Subirachs i Casanovas, obrer en una fàbrica de tintures, i de Josepa Sitjar i Ferrer. De família humil, no disposà de recursos per a dedicar-se a l’arquitectura, la seva major vocació des de jove, tot i que com escultor tingué molt present la conjugació de la seva obra dins d’edificis o espais públics. Malgrat tot, el seu pare va alenar la seva vena artística, animant-lo en els seus dibuixos a captar diverses perspectives de la realitat, com les efectuades en negatiu o revers, exercicis que estimulen la imaginació i la creativitat.

Als catorze anys va entrar com aprenent al taller d’un daurador, on va tenir el seu primer contacte amb els processos artesanals. Posteriorment realitzà diversos treballs, com aprenent de decorador, retocador en un taller d’imatgeria, depenent d’antiquari, mecànic, fonedor de peus de llàntia i dibuixant publicitari. Entre 1942 i 1947 fou deixeble de l’escultor Enric Monjo, al mateix temps que assistia a classes nocturnes de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. El 1947 entrà al taller d’Enric Casanovas, que, malgrat la seva mort, pocs mesos després influí poderosament en el jove escultor, al qual introduí en l’estil noucentista de moda en aquell moment a la capital catalana.

El 1948 realitzà la seva primera exposició individual a la Casa del Llibre de Barcelona, presentant deu escultures i sis dibuixos. A l’any següent participà en el II Saló d’Octubre de Barcelona, on exposà durant diversos anys seguits, fins a 1957. El 1950, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé, i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datsira, fundà el grup Postectura, el qual fou presentat amb un manifest i una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. Aquest grup, d’efímera duració, es manifestava hereu del cubisme i el purisme i, segons Subirachs, «simbolitza la tendència d’humanització de l’art actual tenint com a mestre o precursor l’estil elemental constructiu que caracteritza un dels corrents artístics de la nostra època derivada de Cézanne». No

El 1951 va obtenir una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona per estudiar a París, on entrà en contacte amb l’avantguarda europea i rebé la influència de l’escultor anglès Henry Moore. El 1953 formà part de la comissió organitzadora de l’Associació d’Artistes Actuals (AAA), juntament amb Enric Planasdurà, Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Joan Fluvià i Alexandre Cirici i Pellicer. Invitat per l’artista belga Luc Peire, s’instal·là un temps a Bèlgica (1954-1956), on començà la seva fama internacional, en rebre nombrosos encàrrecs del col·leccionista Rémy Vanhoidsenhoven. Fou llavors quan començà a considerar dedicar-se professionalment a l’escultura. El 1955 es casà a Brussel·les amb Cecília Burgaya Ibáñez, i a l’any següent va néixer el seu fill Roger, que es dedicaria al còmic;el 1959 va néixer la seva filla Judit, que exerciria com a historiadora de l’art, i el 1965 el seu fill Daniel.


Conjunt d’altar, crucifix i escultura de Santa Cecília (al fons), de l’església de Santa Cecília de Barcelona (1964).
El 1956 començà la seva col·laboració amb l’agència publicitària Zen, fundada i dirigida per Francesca Granados i Alexandre Cirici, on va rebre nombrosos encàrrecs per empreses i entitats de tota Catalunya. Gran part de l’obra de Subirachs està col·locada en espais públics, accessibles a tothom, una preferència personal de l’artista, que sovint afirmava que «l’art sense espectador no té raó de ser. L’art deu ser per a tots i, per tant, el millor és que estigui emplaçat en espais públics». El 1957 va rebre el seu primer encàrrec per una obra pública, Forma 212, situada a les Llars Mundet de Barcelona, la qual va ser la primera obra abstracta col·locada a la via pública de Barcelona. A aquesta obra va seguir tres anys més tard Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta, la qual va causar certa polèmica per les seves formes abstractes —que no va tenir l’obra anterior per trobar-se a la perifèria de la ciutat—. Posteriorment, entre 1959 i 1961, realitzà la façana del santuari de la Mare de Déu del Camí a Lleó, i des de llavors va rebre nombrosos encàrrecs per indrets públics de tot el món.

El 1961 començà a donar classes a l’Escola Elisava de Barcelona. Compromès políticament, el 1966 realitzà la medalla commemorativa del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, la recaptació de la qual va servir per pagar les multes imposades als participants en el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià, conegut com la Caputxinada.

El 1980 va ser elegit acadèmic de la secció d’escultura de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Des de llavors ha rebut innumerables distincions, entre les que es compta la consideració d’«Artista català viu més important del segle XX», segons una enquesta popular realitzada el 1997 pel diari La Vanguardia, Catalunya Ràdio i Enciclopèdia Catalana. També ha rebut, entre altres distincions, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts atorgada pel Ministeri d’Educació i Cultura, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona.

L’any 2001 Subirachs va signar un acord amb la Fundació Caixa Penedès per a constituir un museu dedicat a l’obra de l’escultor que devia denominar-se Espai Subirachs, per al que va donar 137 obres representatives de tota la seva trajectòria artística. Malgrat tot, el 2011 aquesta entitat va anunciar que no podia fer front al cost d’aquesta inversió, a causa de la crisi econòmica. Finalment, els fills de Subirachs van prendre la iniciativa i van llogar un local de 300 m² en el Poblenou, el barri natal de l’artista, amb una exposició d’escultures, pintures i dibuixos, així com material documental i una videoprojecció de la seva trajectòria. L’Espai Subirachs va obrir les seves portes el 27 de maig de 2017.

Josep Maria Subirachs
Sabadell, 1968
Pedra de Sant Vicenç
215 x 315 x 110 cm

Font: Wikipèdia

Read Full Post »

Nascut l’any 1876, Brancusi va créixer al poble d’Hobita, prop de Targu Jiu, a prop de les muntanyes dels Carpats a Romania, una zona coneguda per la seva rica tradició d’art popular, especialment la talla de fusta. Els patrons geomètrics de la regió es poden veure en les seves obres posteriors.

Les escultures de Brancusi són senzilles, despullades d’elements superflus. Els reconeixeu immediatament. En la seva recerca de la perfecció, Brancusi va refinar les formes fins a l’essència. El material era el punt de partida, sovint la forma ja estava al material i es tractava de tallar fins que la imatge hi era. El seu coneixement de l’art popular romanès va servir bé a l’escultor.

El Petó (1907) de Constantin Brancusi al MAC|FOTO: BELLATERRA.CAT

Pastor

Els seus pares Nicolae i Maria Brancuși eren agricultors pobres que guanyaven uns ingressos escassos. Des dels set anys, Constantin va cuidar el ramat d’ovelles de la família. Mentre viatjava, treballava trossos de fusta amb el seu ganivet. Constantin sovint fugia de casa perquè el seu pare i els seus germans grans l’assetjaven.

Als nou anys, Brancusi va abandonar el seu poble d’Hobita per treballar a la gran ciutat més propera. A Slatina va treballar com a ajudant de botigues i a Craiova com a manual en una cafeteria. Va fer un violí amb material que es trobava junts en un racó. Un cafè, un industrial, va quedar tan impressionat que el va matricular a l’escola d’arts i oficis de Craiova. Va resultar tenir un veritable talent i el 1898 es va graduar cum laude amb la seva talla en fusta.

Bucarest

Posteriorment, es va matricular a l’Escola de Belles Arts de Bucarest, on va rebre una formació acadèmica en escultura. Va treballar molt i ràpidament es va distingir. Una de les seves primeres obres supervivents, sota la direcció del seu professor d’anatomia, Dimitri Gerota, és un écorché (estàtua d’un home al qual s’ha extret la pell per revelar els músculs de sota) magistralment exposat a l’Ateneu Romanès l’any 1903. estudi, va presagiar els intents posteriors de l’escultor de revelar l’essència en lloc de només copiar l’aparença.

París

L’any 1903 Brancusi va viatjar a Munic i d’allà a París. El seu nom ja l’havia precedit. Va ser rebut per la comunitat d’artistes. Va treballar durant dos anys a l’estudi d’Antonin Mercié de l’École des Beaux-Arts, i va ser convidat a treballar a l’estudi d’Auguste Rodin. Tot i que admirava l’eminent Rodin, va deixar l’atelier al cap de només dos mesos, comentant: “No hi ha res pot créixer sota els grans arbres”.

Després de deixar el taller de Rodin, Brancusi va començar a desenvolupar el seu estil revolucionari. La seva primera obra per encàrrec, The Prayer, formava part d’una làpida. Mostra una dona jove fent una creu mentre s’agenolla. És el primer pas cap a una representació abstracta i no literal, que mostra el seu afany de retratar “no la forma exterior sinó la idea, l’essència de les coses”. També va començar a fer més talla en fusta, cap a l’any 1908 quasi exclusivament ho feia.
En els anys següents va fer moltes versions de “La musa adormida” i “El petó”, simplificant les formes en objectes geomètrics i desossats.

La masia

Brancusi vestia com feien els pagesos romanesos. El seu taller s’assemblava a una masia de la seva regió natal amb una gran llosa de roca com a taula i una llar de foc primitiva, mentre que ell mateix havia fet els mobles de fusta. Cuinava el seu propi menjar, plats tradicionals romanesos, que també oferia als seus convidats. Com a personal de mà amb talent, va construir el seu propi gramòfon.
Tenia un ampli espectre d’interessos, des de la ciència fins a la música. Era un bon violinista i cantava velles cançons populars romaneses, expressant els seus sentiments de nostàlgia. Després de l’arribada del comunisme, no es va plantejar mai tornar definitivament al seu país natal, però sí que el va visitar vuit vegades.

Avantguarda parisenca

Al seu cercle d’amics hi havia artistes i intel·lectuals de París com Amedeo Modigliani, Ezra Pound, Henri Pierre Roché, Guillaume Apollinaire, Louise Bourgeois, Pablo Picasso, Man Ray, Marcel Duchamp, Henri Rousseau, Peggy Guggenheim, Tristan Tzara i Fernand Léger. Encara que envoltat de les avantguardes parisenques, Brancuși mai va perdre el contacte amb Romania i va tenir amics de la comunitat d’artistes i intel·lectuals romanesos que vivien a París.

Les seves obres es van fer populars a França, Romania i els Estats Units. Els col·leccionistes, sobretot John Quinn, van comprar la seva obra i els crítics van fer bons comentaris. El 1913, l’obra de Brancusi es va mostrar tant al Salon des Indépendants com a la primera exposició d’art modern dels Estats Units, l’Armory Show.

Ocell a l’espai

Una de les seves escultures més importants de la dècada de 1920 va ser ‘Bird in Space’, una forma abstracta d’un ocell en vol. Es va basar en la seva sèrie anterior Maiastra. En el folklore romanès, el Maiastra és un bell ocell daurat que prediu el futur i cura els cecs. Durant els 20 anys següents, Brancuși va fer diverses versions d’Ocell a l’espai amb marbre o bronze.

Una d’aquestes versions va provocar una gran polèmica l’any 1926, quan el fotògraf Edward Steichen va comprar una còpia i la va enviar als Estats Units. Els funcionaris de duanes no van acceptar el Birdl com a obra d’art i el van qualificar com a objecte industrial. Després d’un llarg procediment judicial, aquesta sentència va ser anul·lada, confirmant l’estatus de l’Ocell com a obra d’art exempta d’impostos. La declaració també va establir el principi important que “l’art” no ha d’incloure una representació realista de la natura, i que quelcom abstracte també pot ser art.

Targu Jiu

La seva obra es va fer cada cop més popular als EUA, on va anar diverses vegades. El 1938 va completar el memorial de la Primera Guerra Mundial a Targu-Jiu, on havia passat gran part de la seva infantesa. ‘Taula del silenci’, ‘La porta del petó’ i ‘Columna sense fi’ commemoran el coratge i el sacrifici dels romanesos que van defensar Targu Jiu el 1916 contra els exèrcits de les potències centrals (Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia i Bulgària). El conjunt Targu Jiu marca el punt àlgid de la seva carrera artística.
En els seus darrers anys, Brancusi va ser atès per una parella de refugiats romanesos. Es va convertir en ciutadà francès el 1952 per fer hereus dels cuidadors i per llegar el seu estudi i el seu contingut al Musée National d’Art Moderne de París.

Brancusi va morir el 16 de març de 1957, als 81 anys. Va ser enterrat al Cimetière du Montparnasse de París. Aquest cementiri també conté estàtues que Brancusi ha tallat per a artistes difunts.

Font: Walter van Teeffelen

Read Full Post »


Cinc pintures de la col·lecció Cambó, mai exposades, lluiran a partir d’ara a l’hotel Mas de Torrent

Obra de Sert a l’hotel Mas de Torrent

Maria Palau|El pintor Josep Maria Sert tenia vint i pocs anys quan, sent un complet desconegut sense cap experiència, va rebre l’encàrrec, avalat entre d’altres per Antoni Gaudí, que marcaria la seva vida: la decoració de la catedral de Vic. Ho va entomar el 1900 i 45 anys després, fins just abans de la seva mort, encara hi estava treballant. Entremig van passar moltes coses que van fer perillar el projecte. “Sense Francesc Cambó, no hauria tirat endavant”, sosté Pau Guardans, un dels nets del mecenes, actual propietari de l’hotel Mas de Torrent, a l’Empordà, on a partir d’ara lluirà el joc de pintures que Sert va crear expressament per a la residència barcelonina del polític de la Lliga per agrair-li el suport que li havia donat.

Són cinc peces de gran format que no s’havien exposat mai al públic. És més: no s’havien mogut de l’àtic de Cambó de la Via Laietana, excepte quan va marxar a l’exili, ell amb la seva col·lecció, a Buenos Aires. Tot va tornar a Barcelona després de la seva mort, el 1947. Els quadres de Sert, al mateix saló i en bona companyia, el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, de Sandro Botticelli, la joia de la corona del patrimoni artístic de Cambó.

“Sert sabia sempre com complaure els seus clients, proveint-los de sumptuositat”, remarca Pilar Sáez, una de les seves principals estudioses. Cambó només li va demanar que la temàtica fos catalana i ell li va lliurar els cinc plafons, sobre fusta i amb els típics tons sèpies combinats amb platejats de la seva paleta, d’imatges de la muntanya de Montserrat, ballades de sardanes, la festa dels Tres Tombs, una actuació dels Castellers de Valls i una innocentada (un nen que pessiga el cul d’una dona). El nom de la sèrie ho diu tot, Evocacions catalanes, i Sáez la vincula a altres intervencions “nacionalistes, romàntiques i emocionals” de la producció sertiana, com el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona.

Els panells es van instal·lar a la casa de Cambó el 1927, el mateix any que es van començar a penjar els dissenys de Sert als murs de la catedral de Vic. No va ser fàcil arribar fins aquí. L’artista havia acceptat la comanda més d’un quart de segle abans de part d’un bisbe, Josep Torras i Bages, entusiasmat però amb pocs recursos econòmics. Sert s’hi va bolcar fins al 1907, fent esbossos i inclús algunes teles que va exposar a Barcelona i a París, on residia i on just llavors es va desencadenar una autèntica bogeria per tenir obres seves. Aristòcrates i milionaris el perseguien, cosa que va provocar que el projecte de Vic deixés de ser la seva prioritat.

Els anys anaven passant, Torras i Bages va morir (el 1916) i el més calent era a l’aigüera. Fins que el 1921 Cambó va intercedir per trobar una solució, que implicava igualar la cotització que tenia l’artista. “El factor amistat va ser decisiu”, explica Sáez. Un any abans, el mecenes havia fet de testimoni del casament del pintor amb la seva primera dona, Misia Godebska, musa de Renoir i Toulouse-Lautrec. Els dos homes, pràcticament de la mateixa edat, connectaven en gustos i aficions: els viatges, la bona vida i, és clar, l’art.

Cambó va pagar i la seu vigatana va quedar pràcticament tota ornamentada el 1929.

Llavors Sert s’havia divorciat i la nova dona que va entrar en la seva vida, la princesa Roussy Mdivani, 30 anys més jove, el va portar a un indret no gaire llunyà del Mas de Torrent. Ella volia viure a prop del mar i ell, que s’acabava de fer d’or col·locant un conjunt de murals a l’hotel Waldorf Astoria de Nova York, la va satisfer comprant el Mas d’en Cama de la platja de Castell, a Palamós, que va rebatejar Mas Juny després de fer-lo restaurar pel seu nebot, l’arquitecte Josep Lluís Sert.

Obres de Sert a l’hotel Mas de Torrent

Als anys trenta, la jet set nacional i internacional hi va fer estades de pel·lícula: Coco Chanel, Marlene Dietrich, Luchino Visconti, Salvador Dalí… i per descomptat Cambó, que era d’origen empordanès, de Verges. Durant aquells feliços anys, Sert no va parar de complir amb compromisos decoratius per a les elits de tot el planeta. Rockefeller, Rothschild… la llista de rics que el van sol·licitar és llarga.
Però la festa va durar poc i tot d’una van coincidir totes les desgràcies (també alguna llum, com ara l’encàrrec que va rebre d’ornamentar la sala del consell de la Societat de Nacions de Ginebra). El 1935, el cunyat de Sert, Alexis Mdivani, va morir en un accident de cotxe a Albons, que va trastocar Roussy, i el Mas Juny no va tardar a posar-se en venda. I només esclatar la Guerra Civil els revolucionaris van calar foc a la catedral de Vic.

Els murals van quedar reduïts a cendres.

Acabat el conflicte bèl·lic, un Sert que havia pres part pel bàndol franquista va rebre com a recompensa ser un dels primers afavorits per les operacions de reconstrucció finançades pel règim. Aquestes noves pintures, molt diferents de les originals, són les que actualment embelleixen el temple osonenc.
Amb Cambó, la relació no va acabar bé, a causa de divergències ideològiques. Pau Guardans, fill d’Helena Cambó, que va morir l’any passat de covid, assenyala una discussió definitiva. “Tu només ets un pintor.” “I tu no has aconseguit ser el primer ministre d’Espanya.” El net del polític es queda amb la part bona d’aquesta història, custodiada en les Evocacions catalanes de les quals ara gaudiran els clients del seu hotel (i qui vulgui, amb cita prèvia), una masia del XVIII impregnada d’aquell luxe que tant atreia Sert.

Un artista que, es dolen ell i Sáez, ha quedat absolutament relegat.

El 2012 va recuperar momentàniament la glòria a França en una exposició al Petit Palais de París, que va comissariar la mateixa Sáez. A Espanya el darrer projecte és del 1987. Robert Hughes no va poder descriure millor el seu cas: “La història de la pintura del segle XX no registra cap caiguda en desgràcia tan espectacular com la de Josep Maria Sert.”

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

La pel·lícula Alcarràs, de la directora catalana Carla Simón, ha guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, el premi més important de la 72a edició del festival de cinema de Berlin.

La cineasta catalana ha dedicat el premi a “les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra” i s’ha definit com “una filla de la Berlinale”

Carla Simón, amb l’Os d’Or per ’Alcarràs’ | REUTERS

Carla Simón revalida l’èxit aconseguit el 2017 amb la seva òpera prima ‘Estiu 1993’ al festival berlinès
El jurat lliura l’Os de Plata Gran Premi del Jurat a la sud-coreana ’The Novelist’s Film’, de Hong Sangsoo

Alcarràs narra en català la història de l’última collita de fruita d’una família a una finca d’Alcarràs (Segrià) abans que els propietaris hi instal·lin plaques solars. Com en el seu primer llargmetratge, Estiu 1993 –que el 2017 va rebre el premi a la millor òpera prima de la Berlinale– la història parteix d’una experiència personal, la mort del seu avi.

Simón, durant el rodatge d'”Alcarràs” (ACN/Laura Cortés)

La cinta torna a endinsar-se en la pèrdua, en aquest cas, la crisi d’un model de vida familiar basat en l’agricultura. El preu de la fruita, l’especulació i l’explotació de l’entorn rural per les energies renovables són alguns dels eixos d’un film rodat en català i que interpreten actors no professionals.

La tria dels actors que havien de formar l’elenc es va iniciar el 2019, just abans de la pandèmia. L’equip de la pel·lícula va anar a desenes de festes majors del Segrià i el Pla d’Urgell per buscar perfils adequats i els convidaven a participar al càsting, on hi van acabar participant unes 9.000 persones.

La directora Carla Simón, aquest dimecres a la gala de la Berlinale|EFE.

El lliurament dels premis posa fi als sis dies de presentació dels films a concurs, amb un total de 18 aspirants a l’Ós d’Or de la secció oficial. El jurat de la 72a edició de la Berlinale, presidit pel director M. Night Shyamalan, ha lliurat l’Os de Plata Gran Premi del Jurat a The Novelist’s Film, de Hong Sangsoo (Corea del Sud); l’Os de Plata Premi del Jurat a Natalia López-Gallardo, per Manto de Gemas (Mèxic-Argentina); l’Os de Plata a la Millor Direcció a Claire Denis, per Avec amour et acharnement (França); l’Os de Plata a la millor interpretació a Meltem Kaptan, per Rabiye Kurnaz vs. George W. Bush, d’Andreas Dresen; l’Os de Plata a la millor interpretació de repartiment a Laura Basuki, per Nana (Indonèsia); l’Os de Plata al millor guió Rabiye Kurnaz vs. George W. Bush, d’Andreas Dresen; l’Os de Plata a la millor contribució artística a Everything Will Be Ok (França, Cambodja), de Rithy Panh; l’Os d’Or al millor curtmetratge a Trap, d’Anastasia Veber (Rússia); l’Os de Plata Premi del Jurat en curtmetratges a Manhã de domingo, de Bruno Ribeiro (Brasil); el premi a la Millor òpera prima a Sonne, de Kurdwin Ayub (Àustria); el Premi al Millor Documental a Myanmar Diaries (Països Baixos, Noruega); el Premi de la secció Encounters a Mutzenbacher, de Ruth Beckermann (Àustria); el premi a la millor direcció de la secció Encounters a Unrest, de Cyril Schäublin (Suïssa); el Premi especial del jurat de la secció Encounters a À vendredi, Robinson, de Mitra Farahani (França, Suïssa, Iran), i l’Os de Cristall secció Generation 14Plus a Alis, Clare Weiskopf i Nicols van Hemelryck (Colòmbia).

Hi ha un altre precedent d’una coproducció catalana triomfadora a Berlín. L’any 2009, la pel·lícula “La teta asustada”, dirigida per la peruana establerta a Barcelona Claudia Llosa  també  va guanyar l’Os d’Or del festival.

Carla Simón|Agustí Argelich

Carla Simón i Pipó (Barcelona, 22 desembre 1986) és una guionista i directora de cinema catalana. El 2017 va estrenar el seu primer llargmetratge, Estiu 1993, que va esdevenir un fenomen a escala nacional i internacional.

Va graduar-se en comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 2009 després de fer una estada a la Universitat de Califòrnia, on va fer els seus primers curts, Women i Lovers, en col·laboració amb Marco Businaro.

El 2010 va fer un master sobre televisió de qualitat i innovació organitzat per Televisió de Catalunya, i el 2011, amb el suport d’una beca de l’Obra Social de la Caixa va anar a estudiar al London Film School, on va escriure i dirigir el documental Born Positive i els curts Lipstick i Las Pequeñas Cosas, que van ser seleccionats per diversos festivals internacionals. El 2017 va estrenar el seu primer llargmetratge, Estiu 1993, que va rebre nombrosos premis i nominacions: a la Berlinale (premis a millor opera prima i Gran Premi de la secció Generation Kplus), al festival de Màlaga de cinema espanyol (Premi Dunia Ayaso i Biznaga de Oro), al FIC-CAT (Premi del Jurat i Premi de la Crítica), al festival internacional de cinema d’Istanbul (Premi especial del jurat) o al festival internacional de cinema independent de Buenos Aires (millor direcció). També va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona 2017 d’Audiovisuals per la seva excel·lència tècnica i artística i, especialment, pel treball que va fer amb les actrius. Al setembre de 2017 la pel·lícula va ser escollida per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya per representar a Espanya als premis Oscar. Va estrenar també el curtmetratge experimental “Llacunes” a l’any 2015, on reprèn la figura de Neus Pipó, present a la pel·lícula “Estiu 1993”.

L’any 2019 va treure a la llum el curtmetratge “Después También”, el qual va rebre nombroses premis nominacions: als Premis Gaudí (nominació millor Curtmetratge) i Festival de Cartagena (secció curts) entre d’altres. La seva pel·lícula Alcarràs va guanyar l’os d’Or a la millor pel·lícula a la Berlinale de 2022.

Font: CCMA, El Punt Avui, Wikipèdia

Read Full Post »

– La recol·lecció d’enregistraments està oberta totes les edats, registres i variants dialectals

– Serviran per establir els fonaments dels assistents de veu que es desenvoluparan més endavant amb locutors professionals

Un dels assistents de veu que ara no es poden utilitzar en català EPA.

X.Aguilar|Per aprendre un idioma, ja siguis una màquina o un humà, un dels primers passos sempre és escoltar-lo. D’aquí que ara calguin milers d’hores d’enregistraments i diversitat de veus per avançar en la normalització digital de la llengua. Tot seguit, algunes claus per facilitar la participació en aquest projecte.

Jo ho puc fer?

Sí. És un procés senzill i a l’abast de tothom que pugui utilitzar un mòbil. Es busquen persones de tots els gèneres, edats, varietats dialectals i registres. L’objectiu és obtenir uns continguts de veu que copsin tota la riquesa del català oral, des del més acadèmic fins al del carrer. Actualment, el perfil de veu majoritari a la plataforma és la d’homes d’entre 30 i 50 anys parlants de català central.

Què necessito?

Com que la donació de veu es fa al http://www.projecteaina.cat , cal tenir un dispositiu que s’hi connecti. Si és un ordinador, haurà de tenir micròfon. El més senzill, però, és fer-ho des del mòbil, que el té integrat i sempre és a mà per fer-lo servir en intervals molt curts. La tauleta, lògicament, també serveix.

Com es fa?

Al web del projecte hi ha un botó per començar la col·laboració, que es fonamenta en la lectura dels textos que apareixen en pantalla. No pensin en capítols de llibres o fragments importants. Es tracta de frases molt breus que es presenten agrupades de cinc en cinc. Hi ha un botó que controla el micròfon i que s’ha de clicar abans i després de fer cadascuna de les locucions. Un cop llegides les cinc frases, es pot fer amb cinc més, tants cops com es desitgi.

Cal silenci absolut?

No. La idea és que els algoritmes d’aprenentatge automàtic siguin capaços de manejar diversos sorolls de fons. S’accepten sons ambientals relativament forts, sempre que no impedeixin escoltar la totalitat del text. En canvi, no seran vàlides les gravacions amb altres veus en segon pla.

I si m’equivoco?

No hi ha cap problema, perquè un cop llegides les cinc frases es demana la conformitat i s’ofereix la possibilitat de repetir-ho. A més, els enregistraments passen altres validacions externes.

Em preocupen les dades

Les gravacions poden ser completament anònimes i també hi ha la possibilitat de registrar-se a la plataforma, si es vol amb un nom fals, però indicant la variant dialectal, l’edat i el gènere per fer que el projecte avanci més de pressa.

Vull ajudar sense llegir

A la mateixa plataforma també hi ha la possibilitat de col·laborar supervisant els enregistraments que han fet altres voluntaris. Es tracta de comprovar amb molta cura si el que s’ha enregistrat és exactament el que hi ha escrit. Cal parar especial atenció a paraules similars com a, en o amb i a formes verbals fonèticament similars,com cantéssim en comptes de cantessin. En canvi, es demana ser respectuós amb l’àmplia varietat de pronúncies del català.

Per què Aina?

El projecte s’ha batejat en honor d’Aina Moll (1930-2019), filòloga menorquina que, des de la direcció general de Política Lingüística de la Generalitat, va ser una figura central de la normalització del català. “Va ser la mare de la Norma i l’àvia de l’Aina”, recorda el vicepresident Puigneró.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Gheorghe Motatu Steurer, voloncelista|CEDIDA

El violoncelista Gheorghe Motatu va entrar l’any 1984, per oposició, a l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, fundada per l’Ajuntament de Barcelona el 1944, com a consolidació del projecte de l’Orquestra Pau Casals (1920-1937) que la Guerra Civil va interrompre. Avui dia, tot mantenint l’esperit original de Pau Casals, oberta al món i compromesa amb la societat, interpreta les grans obres del repertori simfònic amb especial cura dels nostres artistes i el nostre patrimoni musical.

OBC sota la direcció de Lawrence Foster al Carnegie Hall de Nova York l’any 2002|OBC

Gheorghe Motatu va néixer a Bucarest, Romania, en una família de músics.  Comença a estudiar el piano amb la mare als 3 anys.  Van ser els seus professors: Maria Sova, Ana Antenliu-Pitis, Dan Mizrahy i Radu Constantinescu.  Als 12 anys comença el violoncel i treballa amb els professors: Mihail Orloff, Dimitrie Dinicu i Radu Aldulescu.  Es gradua al Conservatori “Ciprian Porumbescu” de Bucarest.  Perfecciona els estudis amb els professors: Pierre Fournier, Mstislav Rostropovitch, Vladimir Orlov i Maurice Gendrom. 

Ha estat violoncel·lista solista de l’Orquestra Simfònica Ràdio i de la Filharmònica “George Enescu”, totes dues de Bucarest.  Realitza el seu debut com a solista l’any 1970 amb el concert per a violoncel i orquestra d’Anatol Vieru.
Al mateix temps actua intensivament en recitals de duet amb piano i amb diversos grups de cambra, tant a Romania com a la majoria dels països d’Europa i als Estats Units. 

Gheorghe Motatu al Museu del Poble de Bucarest

Ha realitzat múltiples enregistraments per a la Ràdio de Bucarest, Viena, Amsterdam, Catalunya Ràdio, RNE i també per a les cases de discos: Electrecord de Bucarest, Foc Nou de Barcelona i per a la Fundació de Música Catalana Contemporània.

Ha estat violoncel·lista solista de l’Orquestra Simfònica Ràdio i de la Filharmònica “George Enescu”, les dues de Bucarest. Realitza el seu debut com a solista l’any 1970 amb el concert per a violoncel i orquestra de Anatol Vieru.

En el mateix temps actua intensivament en recitals de duo amb piano i amb diversos grups de cambra, tant a Romania com en la majoria dels països d’Europa i als Estats Units. Ha realitzat múltiples enregistraments per a la Ràdio de Bucarest, Viena, Ámsterdam, Catalunya Radio, RNE i també per a les cases de discos: Electrecord de Bucarest, Foc Nou de Barcelona i per la Fundació de Música Catalana Contemporània.

Palau de la Música Catalana de Barcelona|CEDIDA

En 1984 entra per oposició en la OCB (actualment OBC). És membre fundador de: Quartet Atheneum, Quartet Muzica, Quintet Muzica Nova, Quartet Gaudí, Quartet Belles Arts i Trio Marshall. Durant tot aquest temps ha mantingut una abundant activitat de concerts tant de duo amb piano com amb els grups abans esmentats i altres grups de cambra, a Barcelona, per tota Catalunya, a Madrid i a altres ciutats de l’estat Español, així com a França i a Alemanya. També ha actuat en diverses ocasions com a solista de piano o com a director amb la Orquestra de Cambra “Amics dels Clàssics” de Barcelona. Ha col·laborat en recitals de cambra amb artistes de primera línia com: Ludovica Mosca, Assumpta Coma, Francesc Teixidó, Antoni Besses, Ángel Jesús García, entre d’altres.
És membre de la AIE, SGAE y Unió Catalana de Compositors. Ha escrit obres per a piano, violoncel i la majoria dels instruments tradicionals de l’orquestra simfònica. També té obres per a diversos grups de cambra, cor a capella i per a orquestra simfònica.

Compagina la seva activitat com a solista amb la docència i la direccií d’orquestra. Ha estat professor a l’Escola Especial de Música no. 1 de Bucarest, i al Conservatori Professional de Manresa. També ha impartit Master classes a Barcelona, Mallorca i Cervera.
Últimament la seva activitat com a solista està centrada en recitals de violoncel sol, amb un repertori variat, incloent les 6 Suites de J. S. Bach.

Font: OBC, Gheorghe Motatu,

Read Full Post »

Publicació mensual de l’Orfeó Català i òrgan d’aquesta entitat, apareguda a Barcelona del 1904 al 1936 i, novament, a partir del 1984.

A la primera època fou impresa als tallers de L’Avenç fins el 1918, i des d’aquest any a diversos tallers més, com Henrich, SA. Fou dirigida per Lluís Millet i publicà assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i, des del 1929, discogràfica, etc. Entre els seus principals col·laboradors, figuraren Felip Pedrell (autor de la sèrie d’articles Músics vells de la terra), Francesc Pujol, Gregori M. Sunyol, Eduard López-Chávarri, Josep Subirà, Blanca Selva, Josep Rafael Carreras i Bulbena, Francesc Baldelló, Vicenç Maria de Gibert, Joan Llongueres, Frederic Lliurat, Wanda Landowska, Albert Schweitzer, Lluïsa Bosch i Pagès, Joan Salvat, Henri Collet i Higini Anglès, entre altres. El 1984 hom en reprengué la publicació. La direcció d’aquesta segona època és constituïda per J. Comellas (director), Ll. Millet (director musical) i P. Artís (editor). És editada pels Consorcis del Palau i del Liceu, que contribueixen també al seu finançament, per bé que la major part d’aquest és cobert mitjançant les subscripcions i la publicitat. El contingut, a diferència de la primera etapa, és més de divulgació que no pas musicològic, i hom concedeix una atenció preferent a la música clàssica i a la vida musical dels Països Catalans, per bé que hom hi dóna cabuda també a d’altres gèneres i a esdeveniments d’àmbit internacional. Des del 1990 manté una col·laboració estable amb l’emissora de ràdio Catalunya Música, i passà a anomenar-se Catalunya Música/Revista Musical Catalana.

Quaranta-vuit anys després del darrer número de la primera època o etapa antiga de la «Revista Musical Catalana» (juny del 1936) va renéixer com l’au fènix la revista de referència musical a Catalunya. Era el mes de novembre del 1984.

Enguany ens plau anunciar-vos que des de l’Arxiu Digital del Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC), qualsevol interessat pot consultar i descarregar-se totalment de franc els números de l’RMC entre els anys 1984 i 2017 (Arxiu Digital) D’aquesta manera i complementant l’accés digital als números de la primera època disponibles a l’Arxiu de Revistes Antigues de Catalunya (ARCA) posem a l’abast de tothom una font d’informació musical ingent accessible en suport digital.

L’aturada de l’RMC a causa de la guerra i la clausura definitiva pel règim franquista van deixar un buit de gairebé cinquanta anys d’absència de la publicació mensual dirigida per Lluís Millet i Pagès. En el que llavors s’autodefinia com el «Butlletí Mensual de l’Orfeó Català», s’hi publicaren assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i discogràfica, actualitat musical nacional i internacional, etc.

La represa el 1984 d’aquesta històrica capçalera fou dirigida per Jaume Comellas (director), Lluís Millet i Loras (director musical) i Pere Artís (editor). En aquesta època moderna l’enfocament de la Revista manté l’esperit de l’antiga, tot i que el contingut –a diferència de la primera etapa– és més de divulgació que no pas musicològic.

En aquesta nova etapa, l’RMC ha experimentat una transformació constant, d’acord amb els canvis, les col·laboracions i els nous paradigmes que l’han fet evolucionar fins al seu aspecte actual. Dirigida per Jaume Comellas fins al 2011, Mercedes Conde n’agafà el relleu fins fa ben poc, ja que Albert Torrens la dirigeix des del setembre del 2019. Durant aquests mandats, s’han iniciat fins a cinc èpoques, la darrera i sisena època la tardor de 2019, on en cada una d’elles s’ha apostat per la innovació i la consolidació del projecte amb una millora i ampliació de continguts, redisseny gràfic i la immersió definitiva a la nova realitat digital, aspectes que han fet que l’RMC torni a ser una publicació de referència i pionera, ja no només de l’àmbit musical català, sinó també del periodisme cultural en general.

A l’interior de les pàgines de les diverses èpoques de la nova etapa de l’RMC es troben, per exemple, seccions mítiques d’opinió, com “Mikrokosmos” de Pere Artís, “Tangents” de Jordi Maluquer, “Ars Subtilior” de Xavier Chavarria o “Variacions Sense Tema” de Lluís Millet i Loras, que transporten als debats i reflexions del moment corresponent sobre l’actualitat musical catalana. No menys destacables, i fidels a cada número publicat, es pot gaudir de la secció “Scherzando”, d’humor gràfic, protagonitzada pel dibuixant Cesc, així com de la secció de mots encreuats “Música Encreuada” d’Eduard V. Patsi, o de les recomanacions discogràfiques i bibliogràfiques de cada moment.

Als diferents exemplars de l’RMC de cada època també es troben, amb signatura d’investigadors, professors, divulgadors i especialistes de diversos àmbits –com Carles Lobo, Mònica Pagès, Pere-Andreu Jariod, Ana María Dávila o Francesc Cortès, entre d’altres–, reportatges i dossiers extensos sobre la història de la música catalana, figures cabdals de la música universal, sobre musicologia en general i diversos temes d’actualitat musical, com l’adaptació del món de la música al paradigma digital o les noves tendències dels espectacles de música clàssica o òpera.

Una altra part fonamental d’aquesta nova etapa són sens dubte els continguts d’actualitat musical a Catalunya, amb un repàs exhaustiu de les novetats dels artistes, músics i personalitats destacades del món de la música, tant catalans com internacionals, així com dels festivals de música de l’estiu a casa nostra i de tota la programació en general que s’anuncia al país.

No es poden deixar passar seccions singulars que han nodrit de valor afegit l’RMC, com “Paper d’Assaig”, elaborada per Miquel Desclot, Narcís Comadira i Jordi Cornudella; “Escenaris del Món”, que ens traslladen a una visita als millors teatres i sales de concerts del món, o els articles que disseccionen de manera minuciosa directors d’orquestra o compositors de tots els temps.

Finalment cal destacar d’aquest període, la col·laboració en moments concrets de la publicació amb Catalunya Música o l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), que donen una perspectiva transversal de l’actualitat musical amb altres canals i institucions de l’àmbit de la música del país.

ACCEDEIX A L’HEMEROTECA DE LA REVISTA MUSICAL CATALANA CLICANT AQUÍ

Read Full Post »

Château-d’Œx ofereix una interessant oferta cultural i turística durant tot l’any.  Pel que fa a les tradicions vives, el Museu Pays-d’Enhaut té una impressionant col·lecció de retalls de paper de Pays-d’Enhaut, la Maison de l’Etivaz ofereix el descobriment de com s’elabora el famós formatge DOP del mateix nom, mentre que la Maison du ballon recorre la història de l’aventura aeronàutica a la regió.  Un rocòdrom, una bolera de 12 carrils i un poliesportiu completen l’oferta de quatre temporades. 

A l’hivern, diverses rutes hivernals de senderisme o raquetes de neu conviden a descobrir la natura dels voltants.  El domini esquiable dels Monts Chevreuils, tancat des de l’any 2002, és un important centre d’atracció per a l’esquí de muntanya o amb raquetes de neu.  El seu restaurant és una destinació popular per a les excursions amb sortida des de Les Moulins o La Lécherette. 

Al poble, la pista de gel a l’aire lliure, camp d’entrenament del club de curling local, acull grans i petits, no lluny del cinema Eden.  Cal destacar el Rallye du Goût, cada any al febrer, una excursió d’hivern amb raquetes de neu amb estacions de degustació d’autèntics productes de Pays-d’Enhaut.  L’esdeveniment insígnia del complex, però, segueix sent el Festival Internacional de globus aerostàtics, que té lloc l’última setmana de gener.  S’ofereixen ofertes turístiques per a famílies així com productes que combinen oci, gastronomia, productes de proximitat i allotjament. 

P A l’estiu, el turisme de vianants és el rei amb molts itineraris per la muntanya o per la Sarine.  La zona al·luvial de Ramaclé, i la seva cascada prop del pont de Turrian, ofereix agradables llocs de pícnic.  El restaurant Le Chalet ofereix demostracions d’elaboració de formatges de dimecres a diumenge a les 10.30 h.  La piscina, les rutes de BTT i els esports fluvials completen aquesta variada oferta.  L’activitat aerostàtica s’hi ofereix en totes les estacions amb vols en globus aerostàtic i l’escola de parapent. 

El festival Au Pays des Enfants té lloc durant 10 dies entre finals de juliol i principis d’agost i ofereix un ampli ventall d’activitats i espectacles per a famílies i nens.

James David Graham Niven, més conegut com a David Niven (Londres, 1910 – Château-d’Oex, 1983), fou un actor de cinema anglès.

James David Graham Niven, més conegut com a David Niven (Londres, 1910 – Château-d’Oex, 1983)

Primers anys i inicis al cinema

James David Graham Niven va néixer l’1 de març de 1910 a Londres, Anglaterra, fill d’Edward Graham Niven, oficial britànic, i Henriette Julia Degacher. Té dues germanes, Margeret Joyce i Grizel Rosemary, i un germà, Henry. Per no anar contra la tradició familiar, segueix estudis militars al Royal Military College de Sandhurst d’on surt diplomat el 1930, com a segon tinent. Serveix durant dos anys a Malta, on coneix Roy Urquhart. És promogut tinent el 1933 però sap que no és fet per a aquesta carrera. De resultes d’una llarga i avorrida reunió d’informació sobre les metralladores, que el fa fallar una cita galant, respon de manera insolent a l’oficial que preguntava si hi havia preguntes: “Tindria l’hora? He d’agafar un tren.” Arrestat i empresonat per aquest acte d’insubordinació, distreu l’atenció del guardià fent-lo beure i s’escapa per la finestra. Al vaixell que el condueix a Amèrica, envia un telegrama per anunciar la seva dimissió.

Sencilla tomba de David Niven al cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)

S’instal·la a Nova York, on comença una carrera en el negoci de whisky; després, en el rodeo. Exerceix diverses petites feines, totes condemnades al fracàs. Després d’una volta per les Bermudes i per Cuba, s’instal·la a Califòrnia, a Hollywood, a l’estiu del 1934. Quan es presenta per treballar, comprova que cal un “permís de treball”. S’exilia llavors alguns anys a Mèxic, on fa sobretot d’home-canó i neteja; després torna quan se li concedeix el seu visat. Es presenta en una agència de càsting, que el classifica en la categoria “Anglosaxó de tipus n.° 2008”.

Apareix en algunes pel·lícules, en les quals es fixa Samuel Goldwyn. El cèlebre productor li ofereix llavors un contracte de quinze anys amb la MGM. Des de llavors enllaça els papers més importants en pel·lícules cèlebres, com The Charge of the Light Brigade, Bluebeard’s Eighth Wife o Four Men and a Prayer, de John Ford. És davant per davant de grans estrelles, com Laurence Olivier, a Cims borrascosos (1939), o Errol Flynn, de qui es fa amic, a The Dawn Patrol. El seu paper d’atracador cavaller en Raffles fa d’ell un actor reconegut.

Carrera internacional

Torna a Anglaterra quan aquesta declara la guerra el 1939 i serveix en els Comandos, on coneix Peter Ustinov. Roda en pel·lícules destinades a mantenir l’esforç de guerra el 1942 i 1944. Serveix en la campanya de Normandia i desembarca alguns dies després del 6 de juny. Acaba la guerra com a tinent coronel i rep la Legió del Mèrit, la més alta decoració americana atorgada a un estranger.

Cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)

El 1946, reprèn el camí dels estudis als Estats Units. És l’estrella amb Ginger Rogers de La primera dama, després d’A vida o mort, el mateix any. S’enfada llavors amb Samuel Goldwyn per raons d’honoraris i és exclòs una mica dels estudis. No roda més que en produccions menors i independents, però rep amb tot el Globus d’Or al millor actor musical o còmic pel seu paper a La lluna és blava, d’Otto Preminger. La seva carrera agafa llavors un nou vol tres anys més tard, amb l’immens èxit internacional de la pel·lícula de Michael Anderson La volta al món en vuitanta dies. Sembla llavors evident, encara avui, que ningú millor que ell no podia interpretar el paper del cavaller Phileas Fogg. Després de Bonjour tristesse, d’Otto Preminger, interpreta, al costat de Rita Hayworth, el paper del Major Pollock a Taules separades. La seva interpretació li val l’Oscar al millor actor i el Globus d’Or al millor actor dramàtic, així com el premi NYFCC al Millor Actor, atorgat pels crítics de cinema de Nova York.

La carrera de David Niven és desigual.

Apareix en un gran nombre de pel·lícules oblidades, presentant poc interès, però apareix tanmateix en pel·lícules notables, com Els canons de Navarone, amb Gregory Peck o Anthony Quinn, el 1961, o 55 dies a Pequín, amb Charlton Heston i Ava Gardner, dos anys més tard. Fa una prova per ser el primer James Bond en el cinema: era la tria de l’autor Ian Fleming, però no la dels productors. La seva flegma britànica, que ha conformat la seva reputació, és utilitzada per Blake Edwards el 1963 a La Pantera Rosa i Casino Royale el 1967. Dos anys més tard, és l’estrella britànica de la pel·lícula franco-italiana The Brain, dirigida per Gérard Oury, amb Jean-Paul Belmondo i Bourvil. Les seves últimes pel·lícules no són les que els cinèfils retindran, a l’excepció de Mort al Nil, del 1978, o Els llops de mar, dos anys més tard. David Niven acaba la seva carrera amb Blake Edwards en les continuacions més o menys encertades de La Pantera Rosa.

Cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)

Els últims anys de David Niven

El 1980, David Niven comença a sentir cansament, febleses musculars i problemes de veu. Una entrevista l’any següent alarma la seva família.

Se li diagnostica una esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda amb el nom de malaltia de Charcot. El 1981, assisteix a un homenatge a Fred Astaire. És la seva última aparició a Hollywood. Rep igualment un premi per al conjunt de la seva carrera als Evening Standard British Film Awards, a Anglaterra.

Cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)

Se li diagnostica una esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda amb el nom de malaltia de Charcot. El 1981, assisteix a un homenatge a Fred Astaire. És la seva última aparició a Hollywood. Rep igualment un premi per al conjunt de la seva carrera als Evening Standard British Film Awards, a Anglaterra.

Entra amb un nom fals en un hospital, per evitar atreure la premsa i els periodistes, aparentment per un problema digestiu. Molt debilitat, torna al seu xalet de Château-d’Oex, a Suïssa, on el seu estat es continua degradant. Refusant tota hospitalització, mor envoltat de la seva família el 29 de juliol de 1983 als 73 anys.

Font: Wikipèdia

Read Full Post »

Ha mort a la seva casa de Nova York als 84 anys. Christo Vladimirov Javacheffhuyó de la seva Bulgària natal en 1957. Mai va tornar.

Embolicava la realitat per donar-li un altre aspecte, es va embarcar en gegantines instal·lacions mediambientals amb monuments universals com a protagonistes.

Anava més enllà de la pintura, l’escultura i l’arquitectura sota el concepte de l’Land Art. És el cas de l’el Pont-Neuf de París o de l’Reichstag a Berlín.

Planificava els seus envenvolturas com si una gegantesca obra d’enginyeria es tractés. Mobilitzava tones de llenços, amarratges, ancoratges i superfícies flotants que il·luminaven com una fogonada de popularitat extra dels llocs escollits.

Jeanne-Claude Denat de Guillebon, va ser la seva parella i sòcia en la creació d’obres d’art. Jeanne-Claude va morir el 18 de novembre de 2009. Christo va viure a la ciutat de Nova York durant 56 anys.

Una gran exposició al centre Pompidou obrirà l’1 de juliol.

No va tirar endavant el seu projecte d’embolicar la Porta d’Alcalá a Madrid.

El projecte de l’Arc de Triomf a París s’inaugurarà l’any que ve.

Christo deia que l’art no és una “professió”, ni un treball de “9 a 5”, sinó alguna cosa “sense la qual cosa no es pot viure”. Assegurava que té a veure amb “ser”.

Read Full Post »

“Llibres del Mirall és una llibreria de Barcelona online especialitzada en primeres edicions vintage

Podeu veure una selecció de llibres de literatures diverses – italiana, nòrdiques, eslaves, etc. – amb un descompte especial del 50%. Per veure tots els llibres d’aquestes literatures en oferta podeu clicar aquí: http://www.llibresdelmirall.com

LLIBRES DEL MIRALL

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »