Comissiona va ser testimoni d’un canvi d’actitud entre els directors en els darrers temps: ‘Els músics ja no admeten dictadors amb batuta, ara busquen guies que els convencin que la seva visió de la música és vàlida i per això cal tenir un cap de ferro i guants de seda‘….
Els bellaterrenc Angi i Francesc visitant a Sergiu Comissiona al seu cameri del Palau de la Música Catalana, el 8 febrer 1998
El 1990, Sergiu Comissiona va ser el primer director de l’orquestra de RTVE on va romandre fins l’any 1998, i entre 1990 i 1994 també va ser director musical de l’orquestra de la Filharmònica d’Hèlsinki (Finlàndia).
Sergiu Comissiona va néixer a Bucarest el 16 de juny de 1928. El seu pare, d’origen jueu, era el propietari de la fàbrica de productes químics “Minerva”. Vitan i la seva mare eren cantants d’òpera. L’origen del seu nom l’ho va explicar ell mateix en una entrevista: el seu avi, de cognom Lupu, era agent de viatges a Târgu Ocna, la gent l’anomenava Lupu el comissari, i després el va canviar pel de Comissiona.
Comissiona va estudiar violí, després al Conservatori de Bucarest, teoria, composició i direcció. Com ell mateix va declarar, les classes privades de direcció amb Constantin Silvestri van ser determinants per al seu desenvolupament posterior. Quan era adolescent, esdevingué membre del Quartet de la Ràdio i violinista de l’Orquestra Filharmònica Estatal. L’activitat cantant de la seva mare va despertar la seva passió per l’òpera des de petit, la qual cosa li va suposar un debut inesperat: quan el director de l’orquestra, que se suposava que havia de dirigir l’òpera “Faust” de Charles Gounod, no estava disponible aquella nit, Comissiona, que aleshores només tenia 17 anys, va convèncer la direcció de l’òpera que coneixia la partitura, debutant així com a director al costat de la seva mare, que interpretava el paper de Margaret. El 1949 es casa amb la ballarina Robinna,
El 1950, Comissiona es va convertir en el director musical de l’Ensamble Estatal de Romania, i cinc anys més tard, el 1955, va ser nomenat director principal de l’Òpera Estatal de Bucarest. El 1954 va representar Romania al concurs internacional de direcció de Besançon (França).
Tot i que s’havia convertit en una figura destacada de la vida musical romanesa, ateses les restriccions imposades pel règim comunista a Romania, Sergiu Comissiona va emigrar el 1959 amb la seva família a Israel. Aquí, l’any 1960, va esdevenir director musical de l’Orquestra Simfònica de Haifa, càrrec que va ocupar fins al 1966. Paral·lelament, va organitzar i dirigir l’orquestra de cambra “Ramat Gan”, conjunt amb el qual va recórrer 43 ciutats del EUA el 1963 i Canadà, apareixent així per primera vegada a les sales de concerts del continent nord-americà. El 1962, Comissiona va debutar a Londres amb la “London Philharmonic Orchestra” i a l’òpera reial “Covent Garden”, dirigint especialment actuacions de ballet.
Sergiu Comissiona entrevistat per Marino Rodríguez de La Vanguardia, en ocasió del seus concerts amb l’OBC, els 6, 7 i 8 de febrer de 1998, al Palau de la Música Catalana
El 1966 Sergiu Comissiona va ser nomenat director musical de l’orquestra simfònica de Göteborg (Suècia), càrrec que ocuparia fins al 1977. El 1973 va rebre la medalla d’or de la ciutat de Göteborg, i el 1982 va ser nomenat membre d’honor de la Reial Acadèmia Sueca de Música.
Es va convertir en ciutadà nord-americà el 4 de juliol de 1976. El 1977, Comissiona es va convertir en director musical de l’orquestra “American Symphony” de Nova York. La col·laboració més llarga va ser amb l’Orquestra Simfònica de Baltimore (1969-1984). Durant el seu treball a Baltimore, Comissiona va iniciar un concurs nacional per a joves directors, i va ampliar la temporada musical, augmentar el personal de l’orquestra, va inaugurar la nova sala de concerts “Joseph Meyerhoff Hall”, va fer una gira amb l’orquestra als Estats Units i a Europa, introduïnt moltes obres noves de compositors americans contemporanis als programes de l’orquestra, com ara Allan Pettersson, i va elevar el nivell de l’orquestra establint-la entre els primers rangs dels EUA. Al final del treball habitual a Baltimore, el seu compromís s’amplia amb el títol de Conductor Laurate.
Sergiu Comissiona i Senyora al restaurant La Taula de Barcelona
El 1990 va ser el primer director de l’orquestra de la RTVE on va romandre fins al 1998, i entre 1990 i 1994 també va ser director musical de l’orquestra Filharmònica d’Hèlsinki (Finlàndia). Molt sol·licitat com a “director convidat”, apareix al faristol de nombroses bandes prestigioses, com la Vancouver Symphony Orchestra, la Radio Philharmonic Orchestra d’Hilversum, Holanda, l’Orquestra de Filadèlfia.
El 1981, amb motiu del centenari del naixement de George Enescu, juntament amb un grup de músics es va convertir en un dels membres fundadors de la Societat “George Enescu” als Estats Units d’Amèrica, amb Yehudi Menuhin com a president honorari.
Després de 1990, anirà diverses vegades al seu país d’origen, Romania, sent també membre del jurat del Concurs Internacional George Enescu. En molts dels seus programes, els encàrrecs incloïa obres de compositors romanesos. L’any 2005 va fer una gira per França juntament amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Bucarest, enregistrant un gran èxit, entre d’altres, obres de George Enescu.
Sergiu Comissiona va morir el 5 de març de 2005, en un hotel d’Oklahoma City, arran d’un atac de cor, unes hores abans de presentar-se en concert al faristol de l’orquestra simfònica local.
La seva discografia inclou 18 àlbums d’enregistraments realitzats liderant diverses orquestres simfòniques.
Va ser doctor honoris causa de moltes institucions, entre les quals el Conservatori de Nova Anglaterra de Boston, el Conservatori Peabody, el Loyola College, la Universitat Johns Hopkins i la Universitat de Columbia de Nova York li van concedir el “Premi Alice M. Ditson”.
Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
Montserrat Gudiol amb el bellaterrenc Francesc Pérez al restaurant La Taula de Barcelona
Es va formar a l’estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva obra mostra un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa. La seva pintura mostra interioritat i tristesa.
Va exposar a Barcelona, Ripoll, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els EUA, l’antiga URSS i elCanadà. El 1960 va rebre el “Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot”, que atorga la Fundació Ynglada-Guillot de Barcelona, en la seva segona convocatòria. Aquell mateix any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona, en la qual va presentar els olis “Mujer con niño y Mujer sentada”.
Té obra al MNAC, al MACBA, a Madrid, Bilbao, Johannesburg, Flint, Montréal, etc.
El 1980 realitzà un monumental Sant Benet per a l’abadia de Montserrat i el 1981 fou la primera dona que ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1991 va rebre el Premi Quadern de la Fundació Ars i el 1998 la Creu de Sant Jordi
Obra de Montserrat Gudiol feta per la Fira del Llibre de Barcelona 1985
Alexis Eudald Solà (del texte de presentació de l’exposició a la Galeria Montcada. Barcelona 1999):
“Formada amb el seu pare, un dels mestres catalans més eminents a l’estudi de l’Art i creixent al si d’una família on l’art i la música constituïen un element vital, necessari i quotidià, Montserrat Gudiol ha lluitat des dels seus inicis per a trobar un llenguatge pictòric personal i sinceríssim que, voluntàriament, defuig qualsevol estil o qualsevol moda passatgera, perquè sap que, en matèria d’art, com en tot, no hi ha terme mitjà. I des d’aquest punt de vista, no és gens aventurat proclamar que l’art de Montserrat Gudiol és intemporal i és bell, perquè és veritable i sincer, perquè només vol expressar el que sent l’artista i perquè ho expressa amb aquell mestratge que ha obtingut amb una lluita intensa, amb gran esforç, amb una incansable tenacitat.
Els olis i els dibuixos impecables de Montserrat Gudiol ens revelen, a més a més, la forta personalitat d’una dona, la seva capacitat de treball i de lluita, la seva infinita tendresa de mare, però també l’extrema problemàtica de l’ésser humà. Perquè, en el fons de les seves creacions, apareixen sempre uns silencis profunds, misteriosos i alhora inquietants, un emotiu afecte i també una certa ansietat, una pau pau i una angoixa humaníssima. Per aquest motiu, el diàleg de les seves creacions ens enriqueix i fa que les estimem tant i que les sentim tan entranyables.”
Una obra que culmina quaranta anys de labor històrica d’Angel Viñas
La proclamació de la Segona República també va significar un intent de normalització de la política exterior espanyola, l’absència de la qual del gran tauler global repercutia negativament en la seva economia i en la seva projecció internacional. Dins aquesta nova dinàmica diplomàtica, es va situar l’acostament cap a una URSS, el reconeixement oficial de la qual fins llavors s’havia ignorat. No es tractava d’ideologia, sinó de interessos purs: es tractava d’accedir al petroli ia les primeres matèries i de trobar nous mercats per a unes exportacions delmades per la crisi dels anys trenta. I, a això, van dedicar els seus esforços governs de tots colors.
Tot i això, l’inici de la guerra civil va distorsionar, quan no va fer oblidar interessadament des del franquisme, tota aquesta relació prèvia. En no poder comptar amb l’ajuda de les democràcies contemporànies, la República ho va haver de fiar tot al suport soviètic i aquest vincle va ser utilitzat propagandísticament pel bàndol revoltat. És en aquest moment que sorgeixen els mites franquistes -alguns represos per l’actual revisionisme- sobre la sovietització d’Espanya, sobre l’or de Moscou i sobre la suposada voluntat de la Internacional Comunista de fer seva la Península. Gràcies a un ingent treball d’arxiu ia la nova localització «evidència primària rellevant d’època» espanyola i russa, el reconegut historiador Ángel Viñas aconsegueix el llibre definitiu sobre La República espanyola en temps de Stalin, actualitzant les seves investigacions prèvies sobre el finançament de la guerra , l’ajuda soviètica o el paper del president Juan Negrín i inserint-les en una ambiciosa i completa interpretació del període.
Ángel Viñas (Madrid, 1941)
Ángel Viñas (Madrid, 1941) doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant; fill adoptiu de Las Palmas de Gran Canària; premis Gernika, “Bernardo Vidal” i “Lola González Compromís i Memòria”. Encomana i Gran Creu del Mèrit Civil i encomana de número d’Isabel la Catòlica. Gran oficial del Mèrit d’Equador, de l’Ordre Bernardo O´Higgins de Xile i del Sol del Perú. Catedràtic emèrit de la UCM. Assessor executiu dels ministres d’Afers Estrangers Fernando Morán i Francisco Fernández Ordóñez; director de relacions amb Amèrica Llatina i Àsia; de polítiques multilaterals i de drets humans i ajuda a la democratització a la Comissió Europea; ambaixador de la UE davant les Nacions Unides; expresident de l´Associació Espanyola d´Història Militar. Premi Extraordinari a la llicenciatura i doctorat en Ciències Econòmiques i número u de la seva promoció al Cos de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat. Manté des de fa anys un bloc d’història a http://www.angelvinas.es i col·labora a InfoLibre sobre temes de la seva especialitat. La seva obra històrica és molt extensa.
Josep Maria Espinàs: “Estic contra les cites perquè fan afirmacions tan generals que solen ser reversibles.” Això deia Espinàs el 2013, però amb motiu de la seva mort és un dia especial per recollir 10 de les seves reflexions:
Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) Wikipèdia
1. “La màquina d’escriure està en la nòmina de la meva vida. Com la pipa, com algunes cançons. Com la sirena de les ambulàncies que sovint passen cap al Clínic.”
2. “Per escriure, el temps no es pot comptar amb el rellotge. Necessitem tot el temps que hem viscut.”
4. “Jo admiro bastant coses que no estimo, i estimo algunes coses que no són admirables.”
5. “El dolor compta les hores, mentre que el plaer les oblida.”
6. “El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat.”
7. “El nostre país és massa petit perquè es pugui reconèixer que un home és capaç de fer bé dues coses.”
8. “Tu saps, Olga (la seva filla amb síndrome de Down), quantes preocupacions innecessàries ens has ajudat a esborrar en aquesta vida?”
9. “Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l’himne del Barça. Mira, és divertit!”
10. “La vida ens lloga més temps als uns que als altres, i no té en compte els currículums. De manera que, de moment, continuaré escrivint, i gràcies per la companyia.”
Aquestes frasses apareixen recollides a la Viquiquote, un projecte de la Viquipèdia que recull frases cèlebres de personalitats, i també en un article recull de la revista cultural catorze.cat. També se’n poden trobar al compte de Twitter que li va obrir la seva editora quan va fer 94 anys.
L’autor, que va publicar noranta llibres i seguia escrivint, ens parlava sobre la seva manera d’entendre la vida i l’escriptura
Josep M. Espinàs, al seu pis de l’Eixample de Barcelona 📷 Manel Haro
Manel Haro|Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) és un home més aviat discret a qui li agradava sentir-se anònim, un segon pla que aprofitava per observar amb atenció el seu entorn.
No es recreava en els elogis i fuigia de les generalitzacions i dels excessos. Sorprènia la seva modèstia d’un escriptor que va guanyat premis com el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el Víctor Català i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’algú que ha escrit noranta llibres, que va ser cofundador d’Els Setze Jutges, que va impulsar la Nova Cançó, que va participar en la creació de l’himne del Barça i que va posar en marxa amb Isabel Martí Edicions La Campana. Escrivia un article diari a la premsa des de 1976 i als seus 95 anys seguia sent actiu. La vella capitana (La Campana) és la seva darrera obra, on plasma les seves reflexiones sobre la vida i la mort.
Entrevista d’arxiu de Manel Haro
Aquesta entrevista acaba amb un afusellament?
No, no pas! Al contrari, anem a viure la literatura si li sembla bé!
Sí, però m’has de parlar de tu.
Perfecte, t’anava a preguntar com et trobes d’energies, però ja veig que estàs en plena forma.
Em trobo bé. Escric cada dia un article per a El Periódico i estic refent un llibre que tenia escrit, així que des del punt de vista de l’escriptura estic actiu. Fa dos anys vaig patir un desmai i encara que estic bé, sempre queda un rastre de por de què es pugui repetir quan surto a caminar. Ara, si vaig al costat d’una noia guapa, camino perfectament!
Per sort, has caminat molt en la teva vida.
Sí, encara tinc imatges molt clares de les meves caminades. Jo sempre he mirat de treure el màxim partit de l’observació, de tot el que m’envolta, i de la comparació, que em permet aprendre coses. També t’haig de dir que no sóc una persona que miri molt al passat, sóc totalment presentista. Quan vaig escriure la meva primera novel·la, als catorze anys, no em plantejava si volia ser escriptor. Tot el que he fet al llarg de la meva vida són respostes a impulsos que he tingut, ja sigui l’escriptura o sortir a un escenari a cantar. M’agrada molt la diversitat i per això m’he implicat en tantes coses, no sóc un home que es quedi a casa a escriure.
I això que has escrit 90 llibres!
M’ha interessat molt la vida en totes les seves manifestacions possibles. Em sento còmode amb la diversitat que hi ha al món, em sembla fantàstica, així com amb la diversitat de les persones i, si m’ho permets, amb la diversitat que s’amaga en mi, perquè a vegades sóc una cosa i a vegades sóc una altra, segons les inquietuds que tingui en cada moment.
Després de tot el que has fet i aconseguit, costa mantenir la modèstia?
Gens. Si ets modest, no costa ser-ho, però si no ho ets, sí que costa. Entenc que sí m’ho preguntes és perquè creus que sóc modest, no?
Exacte.
Estic content del que he escrit, però no em considero una persona excessiva. Tampoc m’he proposat mai ser modest, senzillament sóc així. De les poques coses segures que sé és que mai m’he falsificat, mai m’he projectat d’una determinada manera per agradar ningú. Tot en la meva vida ha estat espontani. Et diria que el que he fet ha estat sense adonar-me’n, sempre m’he trobat fent coses. I també et dic que el que vaig fer ahir ja no m’interessa. Una vegada acabada una feina, l’oblido, no visc del record. Et confesso que tinc una certa al·lèrgia a la gent que sap molt bé com és ell, què vol i quina imatge ha de donar.
Sorprèn escoltar això en uns temps en els quals busquem el reconeixement immediat pel que fem.
Jo no, no sóc gens transcendentalista. I no m’ha interessat mai alimentar una part de mi per haver tingut cert èxit, sinó que he preferit explorar altres parts que ignoro i que només les descobriré si les potencio. Per exemple, vaig guanyar premis de narrativa i la crítica em tractava bé, però vaig decidir deixar d’escriure ficció. Mai m’he considerat novel·lista, ni músic, ni excursionista per haver escrit, cantat o caminat. Mai m’he considerat un personatge definit per poder ser encasellat en algun lloc. Això m’ha donat molta llibertat en la meva vida. Visc dels estímuls que vaig rebent, i són molts diversos.
Aquests estímuls et permeten tenir una metodologia de treball?
No. Puc escriure un article a les onze del matí o a la una de la matinada. O puc fer mig article a les cinc i acabar-lo a les nou. Podria dir que no mano sobre mi mateix, però també podria dir que mano tant sobre mi mateix, que no em vull limitar a uns patrons. M’agrada la llibertat d’escriure el que em sembla quan em sembla.
Les teves memòries les podem trobar, en fragments, en tots els teus llibres, però no existeix un volum que siguin les grans memòries de l’Espinàs.
No, m’avorriria molt fent unes memòries tradicionals. Si penso en escriure on i quan vaig néixer, com era la meva família… quin pal! I crec que si a mi no m’interessa, als lectors els interessarà menys.
Com vas començar a escriure articles?
Un dia em vaig trobar amb el Josep Faulí i em va informar que sortiria un nou diari, l’Avui. Em va oferir escriure un article cada quinze dies o tres setmanes. Li vaig dir que no, perquè em passaria aquests quinze dies patint sobre què escriuria, preocupat per si el tema seria prou important. Vaig dir en broma que era molt més fàcil escriure un article cada dia i em va agafar la paraula. I fins aquí ha durat aquesta broma.
Abans els lectors difícilment podien exposar la seva opinió sobre els articles que llegien, però ara sí ho poden fer molt fàcilment a través d’Internet. Aquestes opinions t’arriben d’alguna manera?
Jo sóc un zero en informàtica. Tinc una màquina d’escriure Olivetti amb la que he escrit els llibres i els articles. Desconec absolutament què es pot trobar a la xarxa i la veritat és que no ho necessito. No vull dir que no sigui interessant, no és cap menyspreu, perquè sóc molt conscient de la importància que tenen Internet i tots els seus accessoris. Simplement sóc el mateix que quan tenia trenta o cinquanta anys i llavors no existia Internet. El que necessito és trobar una idea cada dia, observar, fer associacions, no trobar coses ja fetes. Si ara tingués divuit anys i comencés a escriure, evidentment que faria recerca a la xarxa.
Creus que, en general, estem massa connectats a la tecnologia?
Mai seré negatiu amb el món d’avui. Sóc molt respectuós amb el progrés. Tot depèn del que la gent necessita. Hi ha persones que necessiten estar tot el dia connectades i és la seva vida o la seva feina. En el meu cas, la meva manera de connectar-me és sortir al carrer i meravellar-me amb les coses que veig cada tres passes.
En el teu llibre El meu ofici expliques que abans de conèixer la Isabel Martí, cap editor et comentava els textos que enviaves per publicar, simplement te’ls publicaven. Fruit d’aquesta relació professional i d’amistat, va néixer l’editorial La Campana. Com et fa sentir que, anys després, La Campana i Isabel Martí siguin una editorial i una editora tan respectades?
Tot va començar de manera casual, però la veritat és que la Isabel sempre m’ha tractat molt bé i és molt atenta amb la feina que fa. Ahir mateix em va trucar per dir-me que havia de fer unes precisions en el llibre en el qual treballo ara. És una gran ajuda, i es mereix que les coses li vagin bé.
Has participat en més de seixanta Sant Jordis. Recordes el primer?
Sí, em veig al capdamunt de la Rambla en una parada que vam aconseguir a través d’una enciclopèdia. Com que era una enciclopèdia, es tractava d’informació i no de creació, així que vam aconseguir passar la censura franquista. En aquella parada es venia l’enciclopèdia, però també hi érem tres o quatre escriptors que no teníem res a veure, però estàvem allà de manera discreta. Llavors els lectors s’apropaven amb els nostres llibres i nosaltres els hi dedicàvem sota la taula mentre la policia passava pel costat. Això per publicar en català, és clar.
I de l’etapa d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, amb quin record et quedes?
Hi ha una anècdota fantàstica amb el Raimon. Ell i jo vam anar al Palau de la Música a cantar, tots dos sols. La censura només havia aprovat tres cançons al Raimon i tres a mi. Evidentment, al Palau de la Música hi havia policia amagada. El Raimon va cantar les seves tres cançons, després jo les meves i a l’acabar la gent en demanava més. No sabíem què fer, així que li vaig dir al Raimon que sortís a cantar novament les mateixes tres cançons. I jo vaig fer igual. El públic va entendre perfectament que allà hi havia censura i la resposta dels espectadors va ser molt entregada. Són coses rares que abans passaven, com quan en un premi literari en català, et trobaves un policia a la porta apuntant en una llista qui entrava.
A Inventari de jubilacions, deies que t’havies jubilat de l’espanyolisme, però que sabies que moriries sent espanyol. Tenint en compte el que estem vivint a Catalunya, canviaries aquesta afirmació?
Home, és clar! És que abans la gent es moria en castellà, perquè no hi havia esqueles en català. Trobo que és admirable el que està passant i el que passarà quan jo ja no hi sigui. Sóc un optimista històric, però fa uns anys les coses eren molt diferents.
Del Barça no et jubilaràs mai, no?
No! Fa poc vaig veure un japonès cantant l’himne del Barça i vaig pensar “quines coses, un japonès cantant un himne que vaig escriure”. Suposo que sempre seré més famós per l’himne del Barça que per tots els llibres que hagi escrit.
A Relacions particulars parles de quan vas conèixer Espriu, Cela, Pla, Foix, Delibes i Sagarra. Quines són les teves relacions particulars a dia d’avui?
Sí, gràcies a la meva etapa a Destino vaig conèixer molts escriptors. Ara, en canvi, estic tractant molts joves i veig que tenen una empenta i una vitalitat que abans no eren molt comunes. M’hi trobo molt bé amb ells, podem conversar de manera còmoda sense que pensin que sóc un vellet. De totes maneres, mai he volgut mitificar res, no vull generalitzar: la joventut no existeix, la vellesa no existeix. Hi ha uns joves i hi ha uns vells.
D’aquelles relacions particulars, quin record salvaries?
Jo esborro molt. Potser sona molt pedant que digui això, però si a mi mateix no em dono importància, per què haig de donar-la als demés? Potser no he trobat les paraules justes per dir el que vull dir, però em refereixo a què tot té un punt de relatiu i les persones no som només una persona, som cent personers. S’ha d’evitar mitificar la gent i jutjar-la sempre des del nostre punt de vista.
Et segueixen incomodant els elogis?
És una de les coses que més m’incomoden. Ara he aprés una mica, perquè la Isabel Martí m’ha dit que havia de ser més amable quan algú em deia que era un admirador meu. Jo era més abrupte, per una qüestió de timidesa i perquè em costa pair els afalacs, sobretot si són cara a cara. Però ara sóc més amable.
És fàcil sorprendre a Josep Maria Espinàs?
Jo em sorprenc cada dia. A vegades penso “carai, Espinàs, ja has acabat l’article d’avui? Com ho has fet, si fa una estona estaves menjant un plat de sopa abans no es refredés?”. I després també em sorprenc i em diverteixo quan surto a caminar pel carrer. A vegades em creuo amb gent que em reconeix i em saluda, però d’altres vegades veig en els seus ulls que em reconeixen, però no s’atreveixen a dir-me res. Hi ha gent molt efusiva i gent molt discreta. És bonic sortir al carrer i veure la diversitat humana.
Abans deies que sortir al carrer és la teva manera de connectar-te…
Exacte. Per exemple, si jo sóc molt puntual a les meves cites és perquè arribo sempre un quart d’hora abans, perquè aquest quart d’hora és el meu temps lliure entre el que estava fent i el que haig de fer. Vaig amunt i avall pel carrer fent temps, llavors miro el meu entorn i visc. Aquest quart d’hora és la vida. Podria dir-te que la vida és anar sumant quarts d’hora, un temps d’observació, d’adonar-se que no som tan importants, que som un personatge més passejant pel barri. La simplicitat de la diversitat és fantàstica, poder mirar la gent i imaginar coses, no saber amb què et trobaràs o a qui veuràs a la següent cantonada. La improvisació de la vida és el que em té seduït. Sóc un badoc que viu de mirar.
Més de 3.600 alumnes de primària de Cerdanyola han portat ja a casa seva la Petita historia de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement, llibre que relata la història d’aquest territori des de l’època ibera fins a l’actualitat amb il·lustracions de Pilarín Bayés i text de la periodista local Núria Ferrer.
El llibre recorre, al llarg de setze pàgines il·lustrades, la història de Cerdanyola, des dels assentaments ibers fins a la implantació de la UAB, el Sincrotró i el Parc de l’Alba, sense oblidar els recents llegats modernista primer i industrial després, i ho fa a partir del protagonisme d’uns nens i nenes força curiosos i l’acompanyament d’una guia molt particular, la fada Alba.
L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, explica que la canalla és protagonista d’aquest relat i per això s’ha volgut repartir el llibre en ma a l’alumnat de totes les escoles, públiques i concertades, de primària del municipi. L’alcalde explica que els nens tenen al seu abast en aquest relat les diferents etapes de la història local que els ha de fer sentir orgullosos.
L’Ajuntament de Cerdanyola, com abans ho han fet altres municipis, ha volgut recollir l’essència històrica de la ciutat en un petit llibre il·lustrat que es pot utilitzar com a material escolar, ser un obsequi per a conciutadans i visitants de Cerdanyola, o consultar in situ als centres de recerca i empreses instal·lades al Parc de l’Alba.
Una col·leció amb una il·lustradora històrica
Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement és el volum número 348 de la col·lecció Petita història de l’editorial Mediterrània, adreçada als nens i nenes d’entre 8 i 12 anys en particular i al públic familiar en general.. David Heredia, director comercial del grup editorial, subratlla que és la col·lecció viva més longeva en llengua catalana i tots els seus volums han comptat amb il·lustracions de la històrica dibuixant Pilarín Bayés, una autora molt detallista. Heredia explica que Bayés, de 81 anys, s’ha divertit molt il·lustrant una història amb escenaris tan diferents com els de les diverses etapes històriques de Cerdanyola.
Visita guiada del passat al present
L’autora del text és la periodista Núria Ferrer, directora de la revista Cerdanyola al dia, que explica que el principal repte a l’hora d’escriure el llibre va ser trobar el fil conductor que estructurés el relat per les etapes ibera, modernista, de la industrialització i l’actualitat de Cerdanyola, un fil conductor que és una visita guiada.
Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement s’ha repartit entre els escolars de primària de la ciutat, però fonts municipals indiquen que no hi haurà problema si algun nen més està interessat en aconseguir algun exemplar.
✍️ La mitjanit del 22 de gener del 1939 el poeta, escriptor i intel·lectual Antonio Machado va emprendre el camí de l’exili. Barcelona va ser la seva darrera ciutat abans d’un exili a Cotlliure del qual ja no va tornar.
En arribar a Barcelona, la família Machado (integrada per Antonio, la seva mare Ana, el seu germà José, la seva cunyada Matea i les seves nebodes Eulàlia, Carmen i Maria) es van instal·lar a dues habitacions de l’Hotel Majestic
Barcelona, en plena Guerra Civil, Antonio Machado va col·laborar periòdicament amb el diari La Vanguardia. Aquest llibre reuneix per primer cop de forma monogràfica el conjunt dels 29 articles (la majoria de la sèrie «Des del mirador de la guerra»).
Els 29 articles que Antonio Machado va escriure per La Vanguardia
Just davant de l’antiga Finca “El Pinar” hi ha la Torre Castanyer, antiga propietat de la Duquessa de Moragas, una construcció d’estil romàntic de principis del segle XIX, que fou completament restaurada per Francesc Mitjans i Miró el 1959.
En aquesta finca, sigui dit de passada, s’han rodat diverses pel·lícules d’època, i ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat de conservació.
Lluís Permanyer, fent història, ens recordava també a “La Vanguardia” l’arribada de la família reial a Barcelona per l’Exposició Universal de 1888
“El 17 de maig de 1888 arribaven amb tren a Barcelona la família reial: la reina regent Maria Cristina, les infantes Mercedes i María Teresa, i Alfonso XIII. Acudien a una cita important, la inauguració de l’Exposició Universal. Feia poc que el Palau Reial, a Pla de Palau, havia estat incendiat, per això la família reial s’hauria d’instal·lar en una residència improvisada: l’Ajuntament de Barcelona El problema era que mentre la reina regent es veia obligada a complir la seva agenda, l’Ajuntament de Barcelona no era un lloc propici perquè el Rei Alfons XIII i les infantes juguessin.
D’aquesta manera, es va creure adequat que la Torre Castañer i el seu gran parc podria ser el lloc perfecte per acollir-los durant el dia i així tinguessin un lloc on jugar i córrer a plaer. Els amos van fer construir llavors, de pressa, un reixat que encara avui dia existeix, i un pavelló de jocs d’estil “neomozárab”, molt d’acord amb la tendència constructiva del moment. El 7 de juny, la família reial va partir de Barcelona, i com estableix la tradició, es van col·locar en paral·lel a la reixa unes grans cadenes que encara avui es poden observar, per deixar constància que aquella finca havia acollit un rei.
“Anys més tard, durant la guerra civil, la Torre Castañer va acollir també Antonio Machado en els seus últims dies a Barcelona, abans que aquest exiliés Collioure.”
Font, La Vanguardia, Lluís Permanyer, Ajuntament de Barcelona,
🎻 L’Ajuntament de Barcelona es compromet a trobar una seu per a la Fundació del reconegut músic Jordi Savall
🎻 L’acústica de l’església barroca de Sant Felip Ner seria idònia per a aquest propòsit; a més el Monestir dels Felipons està en desús.
🎻 Penòs que l’EMD governada des de 2010 per Ramón Andreu, -del partit polític Gent per Bellaterra-, no ha valorat mai aquest gran veí universal de la música, ni l’ha dedicat un carrer o plaça, tot el contrari que va ver Barcelona amb Montserrat Figueras, que té dedicada una Plaça des de fa anys.
Jordi Savall, veí de Bellaterra, quan va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2014
La ciutat de Barcelona tenia pendent fer un pas endavant en el reconeixement de Jordi Savall i per fi ha decidit vincular-se a la dimensió de la seva figura. La tasca de recerca i divulgació musical del que és un dels músics més influents del món ha tingut curiosament més acolliment institucional a França al llarg de les dècades –pels seus incomparables enregistraments del barroc francès– que al seu propi país, del patrimoni del qual musical renaixentista espanyol és un gran ambaixador.
Jordi Savall i Bernadet (Igualada, l’Anoia, 1 d’agost de 1941) és un músic català, especialitzat en viola de gamba, direcció d’orquestra i recerca musicològica de música antiga. També ha cultivat en menor grau el camp de la composició. És un dels especialistes en música antiga més reconeguts del món i pioner en la recuperació dels sons del Renaixement i del Barroc.[1] Ha enregistrat més de 200 àlbums, ha creat música per al cinema, i cada any ofereix més de 150 concerts gràcies a una curosa planificació dels seus projectes. Va estar casat amb la soprano Montserrat Figueres i actualment està casat amb la filòsofa Maria Bartels.
És fundador, juntament ambMontserrat Figueras, dels grups musicals Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989) amb què s’ha dedicat a la recerca d’aquestes músiques antigues.
Les seves activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes, tant musicals com culturals, el situen entre els principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Durant mig segle s’ha dedicat a l’empresa titànica de recuperar els arribats musicals de desens de cultures i èpoques i al camí s’ha convertit en un treballador incansable per la pau entre els pobles. Guanyador de nombrosos premis a França, Suïssa, Alemanya o Espanya, com el Midem Awards, l’International Classical Music Awards i un Grammy Award. a més, tant ell com Montserrat Figueres van ser nomenats el 2009 Artistes per la Pau dins el programa Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO.
El Museu d’Art de Cerdanyola és un equipament destinat a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic de la ciutat, centrat especialment en l’època modernista, noucentista i art déco, però també vol ser un espai on es mostri la producció actual.
El MAC té, doncs, una doble vocació de museu i de centre d’art contemporani. Un dels objectius del MAC és reivindicar Cerdanyola com un destacat focus cultural a l’època del modernisme i el noucentisme amb la presència dels artistes que, llavors, van estar vinculats a la població.
Està ubicat en un edifici modernista original de l’arquitecte Gaietà Buïgas per ubicar el primer Teatre-Casino per als estiuejants de Cerdanyola, i posteriorment reformat pel seu nebot i també arquitecte Eduard M. Balcells amb l’objectiu de reconvertir-lo en casa d’estiueig (1905-1912).
L’edifici es tornaria a reformar, ja que des del 1961 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech fins a 1999, moment en el que va passar a mans de l’Ajuntament.
El museu es va inaugurar el 2009 i compta amb un fons variat dedicat als artistes vinculats a la ciutat, com ara Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny.
Però sobretot destaquen el conjunt dels vitralls de les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català, que han estat recuperats i reubicats al seu lloc original i mostrats amb l’exposició permanent “Del modernisme a l’art déco”, juntament amb el fons del museu.
Jennifer és la fundadora del famós “Alphabet Photography Inc”. l’empresa original d’art de lletres reconeguda a tot el món. A partir del 2007, Jennifer’s Alphabet Photography va ser un èxit instantani i es va vendre a tot el país decoració per a la llar i súper botigues com Target, Bed Bath & Beyond, Walmart, HomeSense, Bowring i molts altres als Estats Units i Canadà. L’èxit d’Alphabet Photography, va convertir a Jennifer en la primera fotògrafa a figurar a la llista PROFIT W100 per als negocis el 2010 i el 2011. Jennifer també ha guanyat molts premis d’emprenedor notables al llarg dels anys pel seu èxit empresarial.
El 2010, Jennifer va coordinar i produir amb èxit el flash mob més famós de la història, i té un rècord mundial de més visualitzacions amb gairebé 50 milions de visualitzacions. L’atenció del flash mob va atraure Jennifer a CNN, The Today Show, ABC World News, Good Morning America, The View, Canada AM, USA Today i molts altres mitjans de comunicació nacionals. El vídeo es va crear com a “felicitació de Nadal” als clients d’Alphabet Photography Inc.
La passió de Jennifer per la fotografia de retrats es va encendre després de donar a llum la seva primera filla i d’experimentar complicacions rares amb la seva visió. Durant l’embaràs, Jennifer va perdre la vista d’un ull. La va obligar a revalorar la seva direcció a la vida i després del naixement saludable de la seva filla, va començar el camí de la fotografia de retrat.
Jennifer és ara una fotògrafa de retrats de celebritats , amb clients que inclouen Vince Vaughn, Donald Trump Jr., Megan Fox i molts altres.
Jennifer Blakeley – Dues noies ballant amb un vestit fluid
BELLATERRA.CAT 