Neix el Premi Àngel Guimerà de Literatura Dramàtica, impulsat per la Diputació de Barcelona i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que formarà part de la Nit de les Lletres Catalanes, organitzada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans, el 14 de març de 2026.
COMUNICAT D’ADB
El membres de l’ADB et fem saber que el proper 12 de desembre de 2025, a les 18h30, tindrà lloc a l’espai Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, el lliurament del darrer PREMI FREDERIC RODA DE TEATRE.
Després d’onze edicions el premi acaba el seu recorregut per donar pas al nou
PREMI ÀNGEL GUIMERÀ DE LITERATURA DRAMÀTICA.
Per aquest motiu, a més de lliurar el Premi, presentarem una breu història del compromís de Frederic Roda en la promoció dels dramaturgs catalans des de la direcció de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i la creació del Premi Josep M de Sagarra l’any 1963 i de la continuïtat d’aquell afany quan varem refundar l’ADB i promoure el Premi que ha dut el seu nom els darrers 11 anys.
Si et plau assistir al l’acte fes-ho saber a adb@adb.cat perquè l’aforament és limitat.
Alhora et comuniquem que el nou premi ja s’ha convocat i es lliurarà el propers més de març en marc de
LA NIT DE LES LLETRES CATALANES
En suport a la dramatúrgia catalana
Aquest nou premi manté la trajectòria i l’esperit del seu predecessor, el Premi Frederic Roda de Teatre, creat l’any 2014 per l’Associació Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, en memòria de qui va ser una de les personalitats més influents en la vida teatral catalana: cofundador de l’ADB, sotsdirector de l’Institut del Teatre, actor, director, pedagog, dinamitzador i crític teatral. A partir de 2018, la Diputació de Barcelona va reformular el Premi Frederic Roda per implicar-hi també el món local i els espais escènics municipals.
Tot mantenint l’esperit original del Premi Frederic Roda, el nou Premi Àngel Guimerà de Literatura Dramàtica reafirma la voluntat dels seus organitzadors de donar suport, visibilitat i impuls a la creació teatral en llengua catalana, amb l’aspiració de consolidar i projectar aquest guardó com un referent dins l’àmbit de la dramatúrgia catalana contemporània.
La dotació econòmica del Premi Àngel Guimerà de Literatura Dramàtica 2026 és de quinze mil euros i l’edició del text de l’obra guanyadora.
“Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?” FREDERIC RODA PÉREZ*
POESIES DE FREDERIC RODA PÉREZ
DECLARA l’autor, en el pròleg, que “ha procurat, abans de res, no divorciar la Poesia, de la Vida” i que no és “pescador de núvols”. Són dues afirmacions bastant significatives pel que fa al sentit de l’obra proposada, integrants d’un Món embellit pels que saben captar la bellesa on és i encertar-la, o posar-hi la de relleu amb art.
La lectura de les composicions que segueixen, aclareix suficientment la qüestió. La poesia de Frederic Roda es nodreix de realitats concretes i expressives. Hi ha en ella sentiments veritables i forts i aprofita les imatges tangibles del Món exterior:
…”Una quieta tarda d’hivern amb aspecte fragants de primavera vaig dibuixar un tosc Sol a la meva cartera, vaig posar ingenu al seu peu: “Que sigui etern!”
D’aquesta manera l’autor ha anat eternitzant instants, i, després, ha unit les instantànies espirituals un volum que ofereix sota el títol de “Cruz en el aire”.
V. P., 30 de desembre de 1944
Crònica del primer llibre de poesies en castellà Cruz en el Aire de Frederic Roda Perez al diari La Prensa, dissabte dia 30 de desembre de 1944, pàgina 2.
PRÒLEG PER A INDIFERENTS
En aquest ple apogeu de la Primavera, quan les hores són plenes de l’esglaófred triomfal de verds arbres i d’aridesa d’exàmens, escric les paraules que iniciaran la lectura del meu primer llibre.
No estic adscrit a cap escola, ni tinc més pretensió que la justa per ser considerat com a orgullós, ni em presenta ningú. Un sol lector que em comprengui m’omplirà l’ànima de satisfacció.
Podria, és clar, haver esperat que la meva obra fos més madura; però em feien pena aquests pobres poemes ansiosos, amb ganes de veure’s als teus ulls, aquests versos que no escriuré mai més, doncs renuncio solemnement al plagi de mimisme.
Els he escrit entre adolescència i joventut: són, per tant, categòrics i atrevits. És que no tinc por del Destí. Estic segur de vèncer el que em proposi: és terriblement vulgar.
Però no sóc pescador de núvols. Summe, resta i multiplic i encara dividit amb prou soltesa sempre que no hi hagi decimals. En tots els ordres de la vida menyspreu als decimals.
Penso de vegades que m’agradaria fer un viatge llarg, immens; deixaria anar les amarres de l’esperit i viuria per un temps de paisatge i color. Però no puc feri: per això he trencat les lligadures de l’exterior i viatjo per dins en un discorrer íntim.
La meva capacitat d’assimilació, sense ser excessiva, supera la meva capacitat d’admiració. No hi ha tragèdia, ni vall de llàgrimes, ni traïció que em sorprengui; però, de vegades, m’emociono per unes ximpleries!
Aquest llibre té en part la culpa de la meva manca de coneixements en certes branques del dret positiu.
He procurat, sobretot, no divorciar la Poesia de la Vida. Ser poeta és una mica més profund que tenir una facilitat tècnica; és posseir un sisè sentit per apreciar la cadència fins i tot en les coses més vulgars i senzilles. El primer que cal fer per aconseguir-ho és recolzar-se en Déu.
Potser em tracteu d’ingenu. Però no oblideu que ara, la ingenuïtat, és el “que s’emporta”; simplicitat d’estil, retorn a allò natural, a allò instintiu…
Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?
És vella la història, Mahoma parlava a les torbes. L’enorme multitud sentia silenciosa les paraules del Profeta: eren milers de humans. Mahoma tenia la veu eixordadora. Es resguardava del sol abrasador sota un arbre. Els arbres no han nascut per acollir profetes sinó per niar ocells. Mahoma tronava l’aire amb la seva veu: a l’arbre hi vivia una cadernera que no estava d’acord amb el mahometanisme. Era una cadernera marró, com si s’emporta l’hàbit de San Francisco. Mahoma alçava els braços i ningú no podia resistir la seva mirada i el torrent de la seva veu. L’ocell es va enfurismar. Si fos una àguila potser hauria encegat el Profeta: però era un ocell petit, una au intel·ligent. Mahoma va cridar un d’aquells dilemes terribles, sofístics i demagògics que posen els oients en l’alternativa de lliurar-se a l’orador o travessar-se el pit. L’ocellet estava fart: inclinant el graciós cap sobre l’orador inspirat, va donar una nota en fals. I el dilema i l’orador i l’atenció de la massa es van fondre com el núvol al sol. I un nen (la saviesa) es va posar a riure.
Vull deixar-vos una mica d’aroma a l’esperit: és una humil gran ambició. Per això us dono de beure al càntir de la inexperiència, perquè estic convençut que la malícia, la teatralitat, són hidres que es devoren a si mateixes.
Estimeu els vells, però no cregueu ni mitja paraula del que us diguin. Han vist massa; estan empatxats d’experiències individuals. Però, estimeu-los mur! És molt dolç fer-ho i és la manera de merèixer que un dia ens estimin a nosaltres.
I ara, vénen a tu els meus poemes com un patell de joves poltres, com una tragella de llebrers caçadors, com un vol reposat d’aus passatgeres…….. Te’ls ofereix cordialment,
F. R.
“Encara he de parlar, o cal que mostri una flama ja ben coneguda i un amor que és més visible del que jo voldria? Però mal puc dissimular-ho, qui és capaç d’amagar un foc que la seva mateixa claredat traeix?”
P. OVIDI (Heroides)
Dedico aquest llibre a MARIA ROSA amb els ulls i el pensament posats en ella.
Frédéric Roda Pérez (Barcelona, 1924-2006) 📷 IGNASI RODA FÀBREGAS
*Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 — Barcelona, 1 de març de 2006), Director teatral, crític i activista cívic. Fill de Frederic Roda i Ventura, estudià dret, i compaginà l’advocacia amb una intensa activitat cívica i cultural, que el portà a fundar CC (1954), grup nacionalista catòlic amb, entre altres, Jordi Pujol.
Fou, però, en l’àmbit teatral, que centrà les seves iniciatives, sobretot amb la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), de la qual en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus. Com a director, hi estrenà Un caprici, d’A. de Musset (1957), La teta gallinaire, de F. Camprodon (1957), Antígona, de S. Espriu (1958), L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol (1956), Homes i no, de M. de Pedrolo (1958), Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare (1959), La cantant calba, d’E. Ionesco (1959), Un barret de palla d’Itàlia, d’E. Labiche (1960), L’hort dels cirerers, d’A. Txékhov (1960), Or i sal, de J. Brossa (1961), Tècnica de cambra, de M. de Pedrolo (1961), La visita de la vella dama, de F. Dürrenmatt (1962), entre d’altres, i L’òpera de tres rals (1963), de Bertolt Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’entitat. Aquest mateix any promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, del jurat dels quals formà part, i començà a exercir la crítica teatral a Destino (1963-68) i, posteriorment, a La Vanguardia amb ressenyes que contribuïren a actualitzar els criteris d’aquesta activitat. De 1970 a 1980 fou sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona.
En un altre vessant, fou un destacat activista a favor de la pau: fou vicepresident de Pax Christi i, el 1984, amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres fundà la Universitat Internacional per la Pau, amb seu a Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director fins el 1999. L’any 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la medalla d’or al mèrit cultural. L’any 2014 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, crearen el el Premi Frederic Roda de teatre.
Font: Cruz en el Aire, Editorial Solidaridad Nacional, Enciclopèdia Catalana, La Prensa
“L’Escola de Tagore de Bellaterra va concedir la Flor Natural dels Jocs Florals1980 a Mariona Borràs Pueyo, pel seu treball “Palestina, un poble que no vol morir”
Portada de la publicació de l’Escola Tagore de Bellaterra, dedicada als Jocs Florals 1980
PALESTINA, UN POBLE QUE NO VOL MORIR
A la meva amiga Saada; educadora, responsable i mare dels infants i joves que no tenen família al camp de “Rachidie” al Sud del Liban.
I al meu amic Simón Yuri, Fedaí, periodista, responsable a tot nivell de la zona Sud del Líban.
ATZAR
Quan era a Tir, l’instant en què el sol anava a la posta, en aquell temps, sentia brollar, com una font, una estranya alegria que filtrava molt dintre meu, es deixatava amb tristor i nostàlgia…
La nit, impavida, esdevenia fosca, talment, com si fos una gola de llop: era la por, el dolor, i també l’ardor de reviure una hora profundament viscuda nen altres temps, en altre lloc…
Era com, de sobte, en la tranquil.la tarda, contemplar extasiada una llarga processó…
Als acords de metralla, desfilaven amics de l’ànima, companys, que mai no tornaran, es veien confusos, com dispersats per la mort. i la sang, per l’exili i la follia, amics, profunds vestits d’eternitat…
Era, talment, com si el temps s’hagués deturat…
CANT A UN FEDAÍ
He dormit a prop teu una nit fugissera i espero a la portalada tal com la nit espera….
Quan et somnio, als camps de combat, penso que així t’estimo encerclat de bales, roig de roselles, però viu, com un raig fugisser que ofega l’extermini d’un poble
Necessari és matar per continuar. vivint.
Inscriu-me. en la teva lluita, recorda’m en el teu combat. Escriure el teu nom per carrers i per places… Fedai!, Fedail! … recorda’m. Iluita pel meu fill que és fill del teu poble. Seré l’ombra del teu somni, del teu amor, de la teva lluita, de la nostra guerra. i del nostre poble.
TRAÏCIÓ
Israel, Israel, un bell somni d’infant, una quimera de gran. Qui va ensenyar-me aquest mot? Qui el va parangonar amb la llibertat?
Avui, em sona a cadència d’un màuser, de sang, de mares i fills desvalguts, de morts, de flors i de plors, de runes, de set i de fam…
DELIT
Fill, tu que jugues amb fustes i fang, fas cases. i fas coses que a tu, et semblen grans. Si sabessis com juguen. infants com tu, palestins, ells, ja són “fedaïns”. També tenen mares i molts, no tots, tenen pares, però, ,no tenen cases.
Fill, si sabés que farás quan tu siguis gran.
Fill, no deixis mai de fer allò, que a nosaltres, ens ha quedat per a fer.
VENCEREM
Encara que ens dolgui caminar damunt dels nostres màrtirs, AVANÇAREM!
Faren ben dur el braç, més potent el puny; així, els àgils projectils arribaran més lluny sense que res ens deturi. AVANÇAREM!
Caminarem, de bell nou, cap al Sud. I comptarem els que som. AVANÇAREM!
A poc a poc construirem les cases, llaurarem els camps, plantarem plataners, amb suors, i llàgrimes, pels que no hi són, que jauen ben arrapats sota terra. AVANÇAREM!
Després, farem sonar els tambors, ballarem, cantarem, fins que l’alba de bell nou ens cridi per viure. VENCEREM!
Si volguéssim llistar els compositors més representatius de cada país d’Europa, difícilment s’ometria el de Georges Enescu (1881-1955) quan penséssim en Romania.
George Enescu i el seu alumne de violí Yehudi Menuhin 📷 CEDIDA
JOSEP M. CODINA ✍️ Com Manén, Mendelssohn, Saint-Saëns i d’altres, la trajectòria d’Enescu –durant dècades presentat com a “Enesco”– va ser intensa ja des de la seva infantesa. Va entrar a estudiar al Conservatori de Viena el 1888, s’hi graduà el 1893 i des del 1895 prosseguí la formació al Conservatori de París, on es graduà el 1899. Des d’aleshores va viure entre París i Romania la seva trajectòria dividida entre les vessants de concertista –sobretot violinista, però també pianista– i compositor. Va guanyar múltiples premis i esdevingué un dels grans noms del panorama musical de la primera meitat del segle XX.
L’estrella no podia passar desapercebuda a l’aleshores corresponsal de la «Revista Musical Catalana» a París, Joaquim Nin, que ja el març del 1906 explicava que “ohí, ab veritable plaher, a n’en Georges Enesco, l’eminent y jove violinista rumà, interpretant la gran Chacona de J. S. Bach”. Nin i qui ocasionalment el substituïa en la tasca, Vicenç Maria de Gibert, feren breu esment d’actuacions d’Enescu amb motiu d’unes altres cinc cròniques parisenques entre els anys 1906 i 1907.
Si es tracta de condensar la confluència de músics catalans il·lustres amb Enescu a París, caldrà per descomptat destacar especialment un nom: Pau Casals. Casals i Enescu van mantenir una bona i perenne amistat des d’aquells inicis de segle i van col·laborar en diverses ocasions, bé a París, bé a Budapest. Són coneguts els rotunds elogis mutus que s’adreçaren: Casals el considerà reiteradament un “Mozart del segle XX” i un dels músics més complets de la seva generació; Enescu el qualificà com “el mestre per a tots els intèrprets” o el seu “maître à penser”. Enescu havia compost diverses obres interessants des de ben jove, i algunes havien estat estrenades amb èxit a París, com el Poème roumain, op. 1. Fou allà que, el 1901, va compondre les seves famoses Rapsòdies romaneses –amb els anys acabaria detestant-les, especialment la primera, en un d’aquells casos arquetípics de com una obra pot eclipsar la resta de la producció del compositor. Va estrenar-les, juntament amb la seva Suite per a orquestra, op. 9 núm. 1, a l’Ateneu Romanès de Bucarest l’any 1903. Casals, a París, al concert on debutava com a director el 7 de febrer de 1908, hi dirigí ambdues obres; la segona, de fet, la va estrenar –les fonts que consultem, potser per falta de precisió, a vegades resulten contradictòries en aquesta informació–; la primera, en tot cas, s’havia interpretat anys abans a Bordeus. Tots dos ja havien col·laborat en altres concerts, amb Casals al violoncel.
(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera
Potser sorprèn menys, per tant, que a Barcelona fos en un concert de Pau Casals que aparegués per primera vegada –si més no seguint la premsa de l’època– una obra d’Enescu en un programa. Al principi –segons múltiples anuncis apareguts el febrer del 1909– havia de ser una Rapsòdia romanesa; finalment, però, es tractà de l’esmentada Suite op. 9 núm. 1. El concert al qual ens referim pertanyia a la Temporada de Quaresma i era un dels que commemoraven el segon centenar d’audicions de l’Associació Musical de Barcelona. Va tenir lloc al Gran Teatre de Liceu el 18 de març de 1909; a més de Pau Casals, que hi debutà com a director d’orquestra a Barcelona, hi participaren la també violoncel·lista Guillerminha Casals-Suggia i l’Orquestra de l’Associació Musical, el director titular de la qual era Joan Lamote de Grignon. Suposant que no ens passi per alt cap altra audició, la Suite op. 9 núm. 1 va ser la primera obra d’Enescu interpretada en concert reportat per la premsa a Espanya.
c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909. Col·lecció Ephemera
El «Diario de Barcelona» del 16 de març de 1909 va publicar, dos dies abans del concert, un ampli comentari similar en gran mesura al que ja contenia el programa de mà. Varia, però, en alguns punts, i precisament en parlar d’Enescu, el darrer paràgraf se centra en les Rapsòdies romaneses, tot afirmant-ne l’estrena a París sota la batuta de Casals. Si bé la qüestió requeriria més recerca, podríem aventurar que el que hi apareix era el propi programa previ a la substitució de la Rapsòdia per la Suite, i que tal substitució fos cosa de darrera hora, tenint en compte que el concert tenia lloc el dia 18.
(c) AHCB. Diario de Barcelona. 16 de març de 1909.
Sabem d’altres intèrprets catalans que van incorporar, els anys següents, obres d’Enescu al seu repertori, o que en van interpretar a Espanya. A París és destacable el concert del 1911 en què el pianista Alexandre Ribó, que aleshores residia a la capital francesa, participà en l’estrena de la Rapsòdia espanyola d’Albéniz en un arranjament fet per Enescu, als Concerts Colonne; es tractà d’un dels concerts que més eixamplaren la projecció del pianista. A Burgos, el 1915, l’arpista Lucile Adèle Wurmser-Delcourt va interpretar l’Allegro de concert per a arpa cromàtica del romanès. Marià Vinyas n’interpretà la “Pavana” de la Suite per a piano núm. 2, op. 10 el 1916, en un recital de la Societat Cultural Athenea de Girona, i una altra obra per a piano el 1918 al Teatre de l’Ateneu Social de Sant Feliu de Guíxols. Des de la tardor del 1918 i fins a l’estiu del 1919, el violinista Francesc Costa i el pianista Tomàs Teran van col·laborar en una gira de concerts per Catalunya i Espanya; el darrer oferia algunes obres per a piano sol, una de les quals la “Toccata”, primer moviment de l’abans esmentada Suite per a piano núm. 2, op 10. El 17 de juny de 1919 la interpretà al Palau de la Música; en aquell concert, a més de Costa, tocava l’Orquestra dels Amics de la Música que dirigia Francesc Pujol. Va ser l’any següent, nascuda ja l’Orquestra Pau Casals (OPC), que van arribar per fi les Rapsòdies romaneses: al segon concert inaugural de la formació, el 23 d’octubre de 1920, es va donar la primera audició de la Primera, i ja la temporada següent, el 16 d’octubre de 1921, van oferir la primera audició de la Segona Rapsòdia.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Que ens consti, Enescu va visitar per primera vegada Espanya el 1908, concretament Sant Sebastià, on donà dos concerts acompanyat per l’Orquesta Sinfónica de Madrid que dirigia Enrique Fernández Arbós, els dies 21 i 24 de juliol. El 1913 tornem a trobar indicis d’una vinguda; sens dubte tocà a Bilbao pel gener, però és menys clar que finalment tinguessin lloc els tres concerts que després havia de donar a Madrid, amb el pianista Maurice Dumesnil. Enescu tornà a visitar Espanya el 1922. Acompanyat pel pianista Marcel Ciampi, van donar concerts a les ciutats d’Oviedo, Sevilla, Madrid i Barcelona. La manera com s’avança la notícia a la premsa, que sol especificar que es tracta de la “presentació” de l’artista, sembla confirmar que era efectivament la primera vegada que venia, si més no, a Madrid i Barcelona. En cap dels concerts d’Enescu a la Península, almenys fins en aquell moment i fins on sabem, no s’hi van interpretar obres seves. Almenys a Barcelona, tampoc no hi donaren cap primera audició. Després de tocar a Madrid el 4 de febrer, van dirigir-se cap a Barcelona, on van tocar els dies 6 i 8.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Tots dos concerts havien estat organitzats per l’Associació Música da Camera. Mesos abans, però, possiblement romania una qüestió pendent d’esclarir, ja que també l’Associació Íntima de Concerts havia anunciat que tindria Enescu a la seva temporada. Ciampi sí que donà un concert el gener a Barcelona per a l’Íntima, dies abans de començar la gira amb Enescu; potser això sintetitzi el transcurs d’aquest afer. Els programes que portaren eren majoritàriament romàntics, amb alguna peça clàssica i algunes d’autors barrocs. Enescu va comptar també amb la col·laboració del pianista i compositor Tomàs Buxó, que ja acumulava notable prestigi i des del 1909 exercia com a professor a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Tots dos programes s’iniciaven amb una sonata, a càrrec de Ciampi i Enesco. A la segona part, se succeïen la intervenció d’Enescu-Buxó (si bé el dia 6 anà precedida d’una obra per a violí sol), i la de Ciampi en solitari amb obres d’autors romàntics. Finalment, la tercera part consistia en l’execució d’una segona sonata, de caire franckià.
Alguns anuncis de la premsa previs al concert van apuntar la Sonata de Guillaume Lekeu com el plat fort del concert del dia 6, ja que el tàndem l’havia interpretat ja feia anys arreu, bo i obtenint-hi sempre un èxit rotund. Això mateix afirmà Joan Salvat a la ressenya de la «RevistaMusical Catalana» de març, a més de referir-se a la “tècnica totalment perfecta” i el “temperament musical de primer ordre” del romanès, el qual calia comptar “entre els artistes més eminents que ens han visitat d’uns quants anys ensàˮ. També una “S” signava la ressenya a «La Veu de Catalunya» del 14 de febrer, on explicava: “Escoltant l’Enesco no podem menys de recordar el nostre Casals, que així mateix interpreta els grans mestres amb la més admirable senzillesa, exempta de tota «pose», però sentint interiorment l’obra que trasmet a l’auditori amb la major intensitat d’expressió i sempre amb el ritme just que li dona vida esplendorosa. Sense que tingui una gran potència, el violí de l’Enesco és d’un timbre encisador, que llueix sobretot en els «cantabiles» i en les frases que requereixen una fonda emoció”. Destacà, també, el bon paper tant de Buxó com de Ciampi en les seves parts respectives. Pau Casals i l’Orquestra van programar la Rapsòdia romanesa núm. 1 el 15 de maig següent, en una –pensaríem– palpable voluntat de reivindicar la tasca compositiva del romanès. Aquell mateix any, la mateixa Associació Música da Camera va portar al Palau la Société Moderne d’Instruments de Vent de París, prestigiosa formació que al seu segon concert va oferir la primera audició del Dixtour à vents, op. 14, (Deset) del romanès, obra que venia de rebre grans elogis. En anys posteriors, només molt puntualment en seguirien arribant primícies, bé per mitjà d’intèrprets que n’incorporaven obres al repertori –com la cantatriu Vera Janacopulos el 1923–, bé per la mateixa OPC –per exemple, amb la Simfonia concertant per a violoncel i orquestra, op. 8, el 1925. El 1922 fou, així, un any per ressaltar si es tracta de Georges Enescu i els inicis de l’aparició de la seva música als auditoris de Barcelona. Volem creure que aquestes línies han pogut ser, a més d’un bocí de record d’activitat musical barcelonina no gaire enfocada ni recordada, una oportunitat per descobrir o revisitar algunes obres del cèlebre compositor romanès. Per a un més acurat homenatge, això sí, suggerim deixar per al final de tot la Rapsòdia romanesa núm. 1.
Imatge destacada: Georges Enescu el 1912. (c) Desconegut-Revista Luceafarul din anul 1912.
Font: Revista Musical Catalana (8 febrer, 2022), Josep M Codina
“Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven”.
Maria Rosa Fàbregas Rovira, esposa de Frederic Roda Pérez 📷 CEDIDA Ignasi Roda Fàbregas
MIRANT ENRERA
Vint-i-cinc anys de TAGORE són, per mi, el temps fonamental de la meva vida.
Mai no havia pensat, en una adolescència, allunyada de les preocupacions pedagògiques, que alguna vegada, una Escola seria el meu destí principal i, en bona mesura, la justificació de la meva vida.
Ben incidentalment en Frederic va presentar-pe a Ramon Fuster i Rabés i em propasarem una feina d’ajuda a un projecte pedagògic. Era el temps en què l’esperança d’un canvi i millorament de la nostra societat, aleshores ben ensopida, fosca, desil.lusionada, no tenia altre recurs que apel.lar a la responsabilitat dels pares per a crear uns models educatius més lliures, més oberts, més respectuosos amb la mentalitat dels nois i noies que els encarcarats sistemes aleshores vigents.
Ha passat el temps i a poc a poc se’ns ha donat la rаб.
Allò que era el somni titllat d’idealista de Ramon Fuster ara està admès per tothom si bé no és practicat com caldria.
Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven.
Miro enrera i sento vius i presents tots els professors que han passat per l’Escola, tot el personal col.laborador i tots els nois i noies que, grans ja, seguiran sent, per sempre “els meus nois i noies del Tagore”!
Un cop a l’any, durant un únic cap de setmana, el festival 48h Open House BCN convida més de 76.000 persones a mirar la ciutat amb uns altres ulls. Obrim portes que habitualment estan tancades, però sobretot obrim converses: sobre arquitectura, sobre ciutat, sobre com habitem i transformem els espais que ens envolten.
En els últims anys, des del festival hem destacat els oficis, els elements i les característiques fonamentals de l’arquitectura. Al 2025, la 16ª edició busca pensar l’arquitectura des de els sentits i les sensacions, perquè l’arquitectura no és només el que veiem, sinó també el que sentim, olorem i toquem.
Tots podem recordar aquelles arquitectures que més ens han impressionat i condicionat i que conservem dins de nosaltres principalment amb imatges, però també amb sons, olors, tactes. Diferents llocs poden inspirar concentració, evocar tristesa o donar-nos una sensació de llibertat. Poden fer-nos sentir còmodes o lleugers com l’aire. Cada petit detall, ja sigui un ressò, un moment de silenci o una aroma específica, crea una atmosfera que pot influir en com ens sentim i en les decisions que prenem.
SENT L’ARQUITECTURA ens convida a prestar atenció a aquestes sensacions quotidianes i a redescobrir el nostre entorn utilitzant els nostres sentits. No es tracta només del disseny o l’aparença, sinó de l’impacte que un lloc té en nosaltres: si ens abraça, si ens dona espai per respirar o si ens permet ser nosaltres mateixos.
Un any més, Open Petits proposa un joc especial que consta de trobar petites cases amagades a 11 espais diferents de les ciutats. Open Kitchen es transforma en Open Cuina per oferir tres receptes dissenyades especialment per al festival d’enguany.
Des del 2023, el festival s’uneix a la celebració de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat el Bloc4BCN – ESPAI COOPERATIU, al Recinte Can Batlló, com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte. Al llarg del festival, explorarem la ciutat no sols visualment, sinó a través dels nostres cossos. Al cap i a la fi, l’arquitectura és tant sentir com construir. Us animem a participar en aquesta 15a edició del festival d’arquitectura 48h Open House BCN!
Què ofereix el 48h Open House BCN 2025? 7 ciutats: Barcelona, Badalona, L’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Vilassar de Dalt i Sitges. 207 activitats a tot l’àmbit geogràfic 199 edificis a tot l’àmbit geogràfic 136 edificis a Barcelona 8 itineraris 31 % de novetats a la programació Més de 45 edificis Open PRO, amb la col·laboració d’arquitectes i dissenyadors 57 espais mai vists a la programació Dates importants Crida de voluntariat: des del 2 de setembre Presentació del festival i de la campanya de comunicació: 6 d’octubre, Dia Mundial del Hàbitat Programació d’edificis i itineraris en la pàgina web del festival: des del 6 d’octubre Obertura d’inscripcions per als itineraris: 20 d’octubre a les 20h Festival d’arquitectura 48h Open House BCN: 25 i 26 d’octubre Informació important El festival d’arquitectura 48h Open House BCN és un esdeveniment lúdic, gratuït i obert a tothom, sense venda d’entrades i amb més de 190 espais oberts sense inscripció prèvia.
Enguany, el recomanador del festival 48h Open House BCN ofereix l’oportunitat d’experimentar com l’arquitectura és una forma d’art espacial que apel·la als nostres sentits. Només s’ha d’accedir al web i contestar les cinc preguntes per a veure una llista dels tres edificis més adients per a cada persona!
El catàleg es va convertir en una revista: una guia pràctica del festival, amb recomanacions per a tenir la millor experiència durant el cap de setmana, a més de les diverses activitats que desenvolupa l’associació al llarg de l’any. Tornem a oferir un mapa imprès que facilita el passeig i l’organització de les visites.
El temps d’espera per a accedir a cada edifici varia segons la grandària de cada espai i la quantitat de persones que vulguin entrar. Per això, posem a la disposició del públic un mapa que ensenya, en temps real, els espais amb més i menys afluència de persones; a més, compartim aquesta informació en directe a les nostres xarxes socials.
48h OPEN HOUSE és la principal cita de Barcelona amb l’arquitectura, un cap de setmana en el mes d’octubre de portes obertes a més de 250 edificis de tota mena, forma i mida. Una iniciativa de l’Associació 48h Open House Barcelona.
Al llarg del festival, explorarem la ciutat no sols visualment, sinó a través dels nostres cossos. Al cap i a la fi, l’arquitectura és tant sentir com construir. Us animem a participar en aquesta 15a edició del festival d’arquitectura 48h Open House BCN!
Què ofereix el 48h Open House BCN 2025?
7 ciutats: Barcelona, Badalona, L’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Vilassar de Dalt i Sitges. 207 activitats a tot l’àmbit geogràfic 199 edificis a tot l’àmbit geogràfic 136 edificis a Barcelona
8 itineraris
31 % de novetats a la programació Més de 45 edificis Open PRO, amb la col·laboració d’arquitectes i dissenyadors 57 espais mai vists a la programació Dates importants Crida de voluntariat: des del 2 de setembre Presentació del festival i de la campanya de comunicació: 6 d’octubre, Dia Mundial del Hàbitat Programació d’edificis i itineraris en la pàgina web del festival: des del 6 d’octubre Obertura d’inscripcions per als itineraris: 20 d’octubre a les 20h Festival d’arquitectura 48h Open House BCN: 25 i 26 d’octubre
Informació important
El festival d’arquitectura 48h Open House BCN és un esdeveniment lúdic, gratuït i obert a tothom, sense venda d’entrades i amb més de 190 espais oberts sense inscripció prèvia.
Enguany, el recomanador del festival 48h Open House BCN ofereix l’oportunitat d’experimentar com l’arquitectura és una forma d’art espacial que apel·la als nostres sentits. Només s’ha d’accedir al web i contestar les cinc preguntes per a veure una llista dels tres edificis més adients per a cada persona!
El catàleg es va convertir en una revista: una guia pràctica del festival, amb recomanacions per a tenir la millor experiència durant el cap de setmana, a més de les diverses activitats que desenvolupa l’associació al llarg de l’any. Tornem a oferir un mapa imprès que facilita el passeig i l’organització de les visites.
El temps d’espera per a accedir a cada edifici varia segons la grandària de cada espai i la quantitat de persones que vulguin entrar. Per això, posem a la disposició del públic un mapa que ensenya, en temps real, els espais amb més i menys afluència de persones; a més, compartim aquesta informació en directe a les nostres xarxes socials.
48h OPEN HOUSE és la principal cita de Barcelona amb l’arquitectura, un cap de setmana en el mes d’octubre de portes obertes a més de 250 edificis de tota mena, forma i mida. Una iniciativa de l’Associació 48h Open House Barcelona.
Lluís Permanyer és l’autor de més de 80 llibres i programes monogràfics sobre l’art, la cultura, l’urbanisme, la història i la societat de la capital catalana
Lluís Permanyer a la casa modernista Felip, Cercle Comtal, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 3Cat
El periodista i escriptor Lluís Permanyer ha mort amb 86 anys després de patir un infart. Permanyer va ser un dels grans cronistes de Barcelona, amb més de 80 llibres sobre l’art, la cultura, l’urbanisme i la societat de la capital catalana. També va dirigir i presentar programes i documentals monogràfics a TV3.
Modernisme: una història de destrucció:
Va desenvolupar la seva carrera professional com a periodista cultural al diari La Vanguardia, on es va incorporar l’any 1966, i es va especialitzar en els moviments artístics i en la història de la ciutat de Barcelona.
Fa tres anys va rebre el Premi de Periodisme Cultural del Ministeri de Cultura per la seva “extraordinària trajectòria de més de 60 anys de periodisme històric, artístic, cultural i ciutadà, en castellà i en català, en premsa, ràdio i televisió”, segons la valoració del jurat.
També havia estat guardonat amb els premis Trajectòria del Gremi de Llibreters de Barcelona (2012), Nacional de Periodisme de Catalunya (2008), Pere Quart d’humor i sàtira (1996), Ciutat de Barcelona (1987) o Luca de Tena (1969).
Va estudiar Dret i Periodisme i ha estat un estudiós i divulgador del paisatge de Barcelona. També va escriure llibres sobre els pintors Joan Miró i Antoni Tàpies, l’escultor Antoni Clavé i els poetes Josep Maria de Sagarra i Joan Brossa, amb qui ha mantingut una estreta relació personal.
Lluís Permanyer havia donat el cos a la ciència i no hi haurà ni vetlla ni funeral.
LLUIS TORRES|Aquest 2025 fa 125 anys que «Bella terra bella gent» va arribar a les llibreries. Un llibre sobre la pàtria, sobre l’amor a la terra, la figuera i el pi, els núvols que hi transiten, la llum del cel, la gent que l’habita, com els memorables personatges dels tres diumenges.
Carner, poc donat a ser expansiu sobre els seus llibres, el defineix dins del tòpic pintoresc: un llenguatge que descriu vivament i animadament les coses, i que ell considera, en certs aspectes, afí a l’esplèndida facúndia barcelonina d’«Auques i ventalls».
La coberta i la portada del llibre ens anuncien el títol «Bella terra bella gent» i seguidament, en una nova ratlla, el gènere de l’obra i el nom de l’autor: «rims de Josep Carner». «Rim» és paraula que, en l’obra de Carner, es relaciona amb els “Rims de l’hora”, 1911- 1915 (poesia d’ara, del temps, d’actualitat), és la secció diarística més densa i duradora de tota la poesia catalana: dos-cents vint-i-quatre poemes, sempre signats Two i convertits en rebost de tres llibres: «Auques i ventalls», «La paraula en el vent», «Bella tera bella gent». Si el poeta no era expansiu en públic sobre els seus llibres sí que ho era amb els amics més íntims, com el gramàtic Emili Vallès. Li dedica un exemplar del llibre acabat de sortir amb uns versos improvisats, fets a partir de la ratlla meravellosa de la mateixa anteportada, bella terra bella gent, un «vers» que defineix un metre de set síl·labes a la dedicatòria, que diu: Emili Vallès Vidal, d’Igualada natural (hi va néixe’ a Can Mi Vida –«honni soit» qui pensi mal), llegirà amb faç ensopida en el temps sagrat d’Advent aquest llibre que es nomena BELLA TERRA BELLA GENT
Placa a una casa de l’avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra (Vallès Occidental)
Que li sigui lleu la pena i el gall dindi suculent. És una poesia en mètrica accentual (iambe, anapest, peó tercer), d’una musicalitat exquisida, pròpia del geni poètic de l’autor. Ell, en una ocasió, esmenta els versos de la composició com a “versots”, en el sentit de versos més llargs que els habituals en mètrica sil·làbica. La revisió obstinada dels seus versos (“el full de paper malcontent”) és el pensament dominant de Carner en poesia i s’expressa en la constant mobilitat dels seus textos.
El poema coneix una lleu revisió el 1936 en ser publicada una nova edició del llibre pels volts de Sant Jordi d’aquell any, tres mesos abans de l’alçament militar.
I després, revisat de nou, s’incorpora a «Poesia», 1957, a la secció »Lloc«, que pren el nom genèric de territori on el poeta va néixer i on segurament hauria volgut morir si “no hagués l’atzar esbarriat les coses!”. Però avui, avui! és el dia de la bella terra i la bella gent, el dia per llegir el poema en aquesta forma de 1918. Avui és un dia magnífic per llegir un dels millors poemes del llibre centenari, ‘El dia revolt’, un poema escrit sis anys abans, el 1912, i presentat als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, a Barcelona, on va ser premiat amb l’Englantina.
Francesc Miralles Bofarull (Tarragona, 1940) és historiador per la Universitat de Barcelona i crític d’art. A més a més, és expert en l’artista Joaquim Mir i Trinxet, destacat representant del paisatgisme postmodern català i autor de La cala encantada (Mallorca, 1901).
Dibuix autoretrat de Francesc Miralles per La Taula 📷 BELLATERRA.CAT
El crític d’art ha escrit diverses obres sobre el pintor català, com Joaquim Mir a Tarragona (1998), Joaquim Mir a Andorra (2002) i Joaquim Mir a Vilanova (2006). Diguem-ne que és la persona que coneix els secrets del pintor de més prop, potser per la complicitat que va tenir son pare amb ell.
Miralles fou professor adjunt del Departament d’Història de l’Art (1966-74). En 1966-71 fou professor de disseny de l’Escola Massana de Barcelona, la qual dirigí entre el 1981 i el 1984. En el camp de la difusió cultural cal subratllar la seva etapa de crític d’art a Destino (1973-78). Dirigí la revista d’investigació Estudios Pro-Arte (1975-78) i fou coordinador de la Història de l’Art Català (Edicions 62, 1983), on escriví els apartats dedicats al Noucentisme (vol. VII) i L’Època de les Avantguardes (vol. VIII). Amb Francesc Fontbona, a més de participar en la creació de la revista D’ART, del Departament d’Història de l’Art de la UB (1973), i ser coautor de l’estudi El museo de Arte, proyecto de planificación. Sus posibilidades en Barcelona (1972), que meresquè el Premi Mundial de Joves Cambres de Niça el 1973, ha escrit Crónica i treball del dibuixant, gravador i escultor Pla Narbona (1974) i Anglada-Camarasa (1981). Col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, ha publicat articles de divulgació en nombroses revistes: Revista de Occidente, L’Avenç, Batik, Bon Art, Artes Plásticas, Guadalimar i Jano. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, fou redactor de la revista Lápiz des del 1982, treballà per a La Vanguardia des del 1984 i dirigí la col·lecció de llibres d’art i estètica de l’editorial Blume.
Especialitzat en art català contemporani (vg. història de l’art), ha publicat diversos estudis monogràfics d’artistes, com Cardona Torrandell (1975), Gerard Sala, primera aproximació (1976), Maria Asunción Raventós (1977), Elena Paredes (1978), Josep Jassans (1979), A l’entorn de Llorenç Artigas (1981), Durancamps (1991), Argimon (1992), Alvar (1992, amb Miquel Alzueta), Pere Coll, sèries negres (1992), Mallol Suazo (1995), Josep Berruezo (1996), El mundo de Amelia Riera (1997) i Pere Pruna (1998). Assessor de la ponència de Cultura de la Diputació de Girona i comissari de nombroses exposicions, cal considerar-lo un dels renovadors de la historiografia artística del s. XX. A més, ha participat en la confecció de diversos catàlegs: Vayreda C.: Catalunya California (1989), Ollé: pinturas (1992), Elisa Arimany (1993), Mádico (1993), Violano (1993), Esther Boix (1993), 75 Anys d’art a Girona (1994), Rueda, una visión (1994), Muxart, l’esclat del Mediterrani (1994), Xam (1995), Antoni Costa (1995), Josep Amat (1996), Pere Pruna (1998), Joaquim Mir al camp de Tarragona (1998), Igor Mitoraj, escultures (1999), Realisme a Catalunya (1999), Manuel Solà (2000), Una mirada nueva al arte del siglo XX (2000), Arnau Puig, el cos percebut (2000) i Arnau Puig, obra recent (2000)
Francisco José «Patxi» Andión González (Madrid, 6 d’octubre de 1947 – Sòria, 18 de desembre de 2019) va ser un cantautor, músic, actor i professor de sociologia espanyol d’origen basc. Va morir el 18 desembre 2019 (72 anys), al Cubo de la Solana (província de Sòria), mort accidental, accident de trànsit.
Patxi Andión al Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Patxi Andión va néixer el 1947, a Madrid, fill de pares bascs euskalduns. Al cap de pocs dies va ser portat al País Basc, amb el qual des de molt petit es va sentir profundament identificat gràcies a les arrels familiars. No obstant això, sent petit va ser traslladat a Madrid per a cursar els estudis de primària. D’origen humil, això no va ser un impediment perquè sempre es procurés que a la seva casa hi hagués llibres, per la qual cosa des de nen va ser un àvid lector. El seu pare fins i tot va ser combatent en les files republicanes durant la Guerra Civil espanyola. Es va convertir en un controvertit cantautor en els convulsos anys 70, col·laborant amb diverses organitzacions antifranquistes (UPA,1 FRAP2), la qual cosa al final l’obligà a exiliar-se a París (on va conèixer casualment l’ àmpliament conegut Jacques Brel, qui el va influir després en el seu quefer artístic) i fins i tot va arribar a fer-se a la mar com a part de la tripulació d’un vaixell pesquer, amb el qual va donar la volta a mig món. Ara només esporàdicament ‘desempolsa’ aquelles velles cançons que un dia van sonar com un maçada en una Espanya en la qual s’havia assumit en menor o major grau, i amb les lògiques convulsions, a Serrat, a Raimon, a Lluis Llach… però en la que va costar acceptar a Patxi. I és que ell no li buscava tant com uns altres el doble sentit o la metàfora social a les seves cançons, ni amagava les seves aspiracions i frustracions, ni aquestes estaven tan llunyanes de les de l’home del carrer… Però ho feia amb una veu tan sincera, no eximeix d’un to d’irònica mala llet, que hi havia qui pensava que li podien haver censurat fins al mateix “Avemaría”, d’haver-ho gravat amb aquell, el seu inimitable estil. Fins i tot va haver-hi un crític portuguès que va arribar a definir-ho com “un home que cantava com un guerrer”.
Es va iniciar en la música en la dècada dels seixanta formant part d’agrupacions que no van transcendir com Els Dingos o Els Camperos, les quals interpretaven el que avui es coneix com a temes clàssics del rock & roll, com “Popotitos”. Pot dir-se que l’apogeu de la seva carrera musical va abastar el període comprès entre 1971 i 1978, durant el qual va aconseguir notables cotes de qualitat artística amb temes com “Puedo inventar”, “La casa se queda sola”, “Tiempo, tiempo”, “Quiénsabe si volverá otra vez a amanecer”, “Una dos y tres”, “Sonetos 37-73”, “Porque me duele la voz”, “Como tu”, “Entre tu piel”, “Samaritana”, “A donde el agua”, “La bohemia”, “Estrella de la mar”, entre d’altres. A partir de 1979, va anar adquirint un estil cada vegada més profund i personal, la qual cosa el va allunyar gradualment dels circuits comercials. Amb això -o potser a causa d’això – es va concentrar en l’actuació, ja des de 1975 compaginava la música amb aquella faceta histriónica. D’altra banda, es considera que un altre factor important que va afectar la seva carrera podria haver estat el seu breu matrimoni amb l’actriu i model Amparo Muñoz (considerada la dona més bella d’Espanya en aquella època, Miss Univers el 1974) amb qui va coprotagonitzar la pel·lícula “La otra alcoba” el 1976, casant-se aquell any en un santuari navarrès.[Això va ser considerat com un gest una miqueta frívol per part de Patxi entre els integrants d’aquells cercles intel·lectuals de l’esquerra progressista en els quals se l’admirava i respectava enormement com a cantautor i com a home de convicció esquerrana. Malgrat això, Patxi sempre va mostrar coherència i compromís, ja que podria haver aprofitat la seva popularitat com a actor per fer massiva la venda dels seus discos si s’hagués adaptat als gustos musicals d’aquell moment, component temes de tall comercial. No obstant això no ho va fer, i es va mantenir en aquella línia que el va fer inconfusible: compondre cançons amb temàtica social i romàntica principalment, però sempre des d’una perspectiva íntimament personal, profunda i poètica, en amalgama perfecta amb aquella veu ronca i desmanegada amb la qual sempre va cantar.
Amparo Munoz, Miss Univers 1974, esposa de Patxi Andión (1976-1977) 📷 CEDIDA
Van ser conegudes en el seu moment diverses explicacions que va fer sobre ell mateix: “Vaig néixer exactament fa vint-i-un anys i fa vint-i-un anys que sóc basc. Al meu poble hi havia una església i vuit tavernes. Als disset dies diuen que em van portar a Madrid; aquí em van inscriure. Vaig començar a estudiar a Madrid en un col·legi del que a mi em semblava una gran ciutat. Amb prou feines érem dos-cents, semblàvem la deixalla educacional d’altres col·legis. Ho érem. Érem també sincers, i rèiem dels professors. Trencàvem fanals i caps, també estiràvem el cabell a les noies. Més tard fumàvem en els serveis. Allà van néixer els meus primers pensaments de consciència de classe i els meus primers odis”… “Crec que l’única cosa amb el que es pot estar honradament compromès és amb el dubte”… “De noi vaig tenir fama de rar, i després vaig tenir fama de malalt, perquè amb les dues pessetes que em donava el meu pare per sortir els diumenges no hi havia manera d’arribar més enllà de les dues de la tarda, així que em posava malalt tots els diumenges”… “Saps? En alguna etapa vaig arribar a inventar tot un sistema per robar llibres, perquè no tenia diners per comprar-los i els necessitava com el pa”… En l’última etapa de la seva vida residia a Madrid. En una nova faceta, va aprofitar la seva condició de sociòleg i periodista i es va fer professor fa aproximadament vint anys. Impartia classes de Comunicació audiovisual, Producció, realització i operacions artístiques i Producció audiovisual pràctica a l’Escola Universitària Politècnica de Conca de la Universitat de Castella-la Manxa. També era director de l’Escola Espanyola de Caça, de la Federació Espanyola de Caça. Va morir el 18 de desembre de 2019 a l’edat de 72 anys, en un accident de trànsit al terme municipal de Cubo de la Solana, a la província de Sòria, després que el Land Rover que conduïa sortís de la carretera.
BELLATERRA.CAT 