BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 28 d’octubre de 2025

Si volguéssim llistar els compositors més representatius de cada país d’Europa, difícilment s’ometria el de Georges Enescu (1881-1955) quan penséssim en Romania.

JOSEP M. CODINA ✍️ Com Manén, Mendelssohn, Saint-Saëns i d’altres, la trajectòria d’Enescu –durant dècades presentat com a “Enesco”– va ser intensa ja des de la seva infantesa. Va entrar a estudiar al Conservatori de Viena el 1888, s’hi graduà el 1893 i des del 1895 prosseguí la formació al Conservatori de París, on es graduà el 1899. Des d’aleshores va viure entre París i Romania la seva trajectòria dividida entre les vessants de concertista –sobretot violinista, però també pianista– i compositor. Va guanyar múltiples premis i esdevingué un dels grans noms del panorama musical de la primera meitat del segle XX.

L’estrella no podia passar desapercebuda a l’aleshores corresponsal de la «Revista Musical Catalana» a París, Joaquim Nin, que ja el març del 1906 explicava que “ohí, ab veritable plaher, a n’en Georges Enesco, l’eminent y jove violinista rumà, interpretant la gran Chacona de J. S. Bach”. Nin i qui ocasionalment el substituïa en la tasca, Vicenç Maria de Gibert, feren breu esment d’actuacions d’Enescu amb motiu d’unes altres cinc cròniques parisenques entre els anys 1906 i 1907.

Si es tracta de condensar la confluència de músics catalans il·lustres amb Enescu a París, caldrà per descomptat destacar especialment un nom: Pau Casals. Casals i Enescu van mantenir una bona i perenne amistat des d’aquells inicis de segle i van col·laborar en diverses ocasions, bé a París, bé a Budapest. Són coneguts els rotunds elogis mutus que s’adreçaren: Casals el considerà reiteradament un “Mozart del segle XX” i un dels músics més complets de la seva generació; Enescu el qualificà com “el mestre per a tots els intèrprets” o el seu “maître à penser”.
Enescu havia compost diverses obres interessants des de ben jove, i algunes havien estat estrenades amb èxit a París, com el Poème roumain, op. 1. Fou allà que, el 1901, va compondre les seves famoses Rapsòdies romaneses –amb els anys acabaria detestant-les, especialment la primera, en un d’aquells casos arquetípics de com una obra pot eclipsar la resta de la producció del compositor. Va estrenar-les, juntament amb la seva Suite per a orquestra, op. 9 núm. 1, a l’Ateneu Romanès de Bucarest l’any 1903. Casals, a París, al concert on debutava com a director el 7 de febrer de 1908, hi dirigí ambdues obres; la segona, de fet, la va estrenar –les fonts que consultem, potser per falta de precisió, a vegades resulten contradictòries en aquesta informació–; la primera, en tot cas, s’havia interpretat anys abans a Bordeus. Tots dos ja havien col·laborat en altres concerts, amb Casals al violoncel.

Potser sorprèn menys, per tant, que a Barcelona fos en un concert de Pau Casals que aparegués per primera vegada –si més no seguint la premsa de l’època– una obra d’Enescu en un programa. Al principi –segons múltiples anuncis apareguts el febrer del 1909– havia de ser una Rapsòdia romanesa; finalment, però, es tractà de l’esmentada Suite op. 9 núm. 1. El concert al qual ens referim pertanyia a la Temporada de Quaresma i era un dels que commemoraven el segon centenar d’audicions de l’Associació Musical de Barcelona. Va tenir lloc al Gran Teatre de Liceu el 18 de març de 1909; a més de Pau Casals, que hi debutà com a director d’orquestra a Barcelona, hi participaren la també violoncel·lista Guillerminha Casals-Suggia i l’Orquestra de l’Associació Musical, el director titular de la qual era Joan Lamote de Grignon. Suposant que no ens passi per alt cap altra audició, la Suite op. 9 núm. 1 va ser la primera obra d’Enescu interpretada en concert reportat per la premsa a Espanya.

El «Diario de Barcelona» del 16 de març de 1909 va publicar, dos dies abans del concert, un ampli comentari similar en gran mesura al que ja contenia el programa de mà. Varia, però, en alguns punts, i precisament en parlar d’Enescu, el darrer paràgraf se centra en les Rapsòdies romaneses, tot afirmant-ne l’estrena a París sota la batuta de Casals. Si bé la qüestió requeriria més recerca, podríem aventurar que el que hi apareix era el propi programa previ a la substitució de la Rapsòdia per la Suite, i que tal substitució fos cosa de darrera hora, tenint en compte que el concert tenia lloc el dia 18.

Sabem d’altres intèrprets catalans que van incorporar, els anys següents, obres d’Enescu al seu repertori, o que en van interpretar a Espanya. A París és destacable el concert del 1911 en què el pianista Alexandre Ribó, que aleshores residia a la capital francesa, participà en l’estrena de la Rapsòdia espanyola d’Albéniz en un arranjament fet per Enescu, als Concerts Colonne; es tractà d’un dels concerts que més eixamplaren la projecció del pianista.
A Burgos, el 1915, l’arpista Lucile Adèle Wurmser-Delcourt va interpretar l’Allegro de concert per a arpa cromàtica del romanès. Marià Vinyas n’interpretà la “Pavana” de la Suite per a piano núm. 2, op. 10 el 1916, en un recital de la Societat Cultural Athenea de Girona, i una altra obra per a piano el 1918 al Teatre de l’Ateneu Social de Sant Feliu de Guíxols. Des de la tardor del 1918 i fins a l’estiu del 1919, el violinista Francesc Costa i el pianista Tomàs Teran van col·laborar en una gira de concerts per Catalunya i Espanya; el darrer oferia algunes obres per a piano sol, una de les quals la “Toccata”, primer moviment de l’abans esmentada Suite per a piano núm. 2, op 10. El 17 de juny de 1919 la interpretà al Palau de la Música; en aquell concert, a més de Costa, tocava l’Orquestra dels Amics de la Música que dirigia Francesc Pujol.
Va ser l’any següent, nascuda ja l’Orquestra Pau Casals (OPC), que van arribar per fi les Rapsòdies romaneses: al segon concert inaugural de la formació, el 23 d’octubre de 1920, es va donar la primera audició de la Primera, i ja la temporada següent, el 16 d’octubre de 1921, van oferir la primera audició de la Segona Rapsòdia.

Que ens consti, Enescu va visitar per primera vegada Espanya el 1908, concretament Sant Sebastià, on donà dos concerts acompanyat per l’Orquesta Sinfónica de Madrid que dirigia Enrique Fernández Arbós, els dies 21 i 24 de juliol. El 1913 tornem a trobar indicis d’una vinguda; sens dubte tocà a Bilbao pel gener, però és menys clar que finalment tinguessin lloc els tres concerts que després havia de donar a Madrid, amb el pianista Maurice Dumesnil.
Enescu tornà a visitar Espanya el 1922. Acompanyat pel pianista Marcel Ciampi, van donar concerts a les ciutats d’Oviedo, Sevilla, Madrid i Barcelona. La manera com s’avança la notícia a la premsa, que sol especificar que es tracta de la “presentació” de l’artista, sembla confirmar que era efectivament la primera vegada que venia, si més no, a Madrid i Barcelona. En cap dels concerts d’Enescu a la Península, almenys fins en aquell moment i fins on sabem, no s’hi van interpretar obres seves. Almenys a Barcelona, tampoc no hi donaren cap primera audició. Després de tocar a Madrid el 4 de febrer, van dirigir-se cap a Barcelona, on van tocar els dies 6 i 8.

Tots dos concerts havien estat organitzats per l’Associació Música da Camera. Mesos abans, però, possiblement romania una qüestió pendent d’esclarir, ja que també l’Associació Íntima de Concerts havia anunciat que tindria Enescu a la seva temporada. Ciampi sí que donà un concert el gener a Barcelona per a l’Íntima, dies abans de començar la gira amb Enescu; potser això sintetitzi el transcurs d’aquest afer.
Els programes que portaren eren majoritàriament romàntics, amb alguna peça clàssica i algunes d’autors barrocs. Enescu va comptar també amb la col·laboració del pianista i compositor Tomàs Buxó, que ja acumulava notable prestigi i des del 1909 exercia com a professor a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Tots dos programes s’iniciaven amb una sonata, a càrrec de Ciampi i Enesco. A la segona part, se succeïen la intervenció d’Enescu-Buxó (si bé el dia 6 anà precedida d’una obra per a violí sol), i la de Ciampi en solitari amb obres d’autors romàntics. Finalment, la tercera part consistia en l’execució d’una segona sonata, de caire franckià.

Alguns anuncis de la premsa previs al concert van apuntar la Sonata de Guillaume Lekeu com el plat fort del concert del dia 6, ja que el tàndem l’havia interpretat ja feia anys arreu, bo i obtenint-hi sempre un èxit rotund. Això mateix afirmà Joan Salvat a la ressenya de la «RevistaMusical Catalana» de març, a més de referir-se a la “tècnica totalment perfecta” i el “temperament musical de primer ordre” del romanès, el qual calia comptar “entre els artistes més eminents que ens han visitat d’uns quants anys ensàˮ. També una “S” signava la ressenya a «La Veu de Catalunya» del 14 de febrer, on explicava: “Escoltant l’Enesco no podem menys de recordar el nostre Casals, que així mateix interpreta els grans mestres amb la més admirable senzillesa, exempta de tota «pose», però sentint interiorment l’obra que trasmet a l’auditori amb la major intensitat d’expressió i sempre amb el ritme just que li dona vida esplendorosa. Sense que tingui una gran potència, el violí de l’Enesco és d’un timbre encisador, que llueix sobretot en els «cantabiles» i en les frases que requereixen una fonda emoció”. Destacà, també, el bon paper tant de Buxó com de Ciampi en les seves parts respectives.
Pau Casals i l’Orquestra van programar la Rapsòdia romanesa núm. 1 el 15 de maig següent, en una –pensaríem– palpable voluntat de reivindicar la tasca compositiva del romanès. Aquell mateix any, la mateixa Associació Música da Camera va portar al Palau la Société Moderne d’Instruments de Vent de París, prestigiosa formació que al seu segon concert va oferir la primera audició del Dixtour à vents, op. 14, (Deset) del romanès, obra que venia de rebre grans elogis. En anys posteriors, només molt puntualment en seguirien arribant primícies, bé per mitjà d’intèrprets que n’incorporaven obres al repertori –com la cantatriu Vera Janacopulos el 1923–, bé per la mateixa OPC –per exemple, amb la Simfonia concertant per a violoncel i orquestra, op. 8, el 1925.
El 1922 fou, així, un any per ressaltar si es tracta de Georges Enescu i els inicis de l’aparició de la seva música als auditoris de Barcelona. Volem creure que aquestes línies han pogut ser, a més d’un bocí de record d’activitat musical barcelonina no gaire enfocada ni recordada, una oportunitat per descobrir o revisitar algunes obres del cèlebre compositor romanès. Per a un més acurat homenatge, això sí, suggerim deixar per al final de tot la Rapsòdia romanesa núm. 1.

Font: Revista Musical Catalana (8 febrer, 2022), Josep M Codina