L’església de Sant Martí de Capellada es troba a l’entrada de Besalú, venint de Girona, just després d’haver passat el pont sobre el riu Fluvià, dins el recinte d’un petit cementiri.
Una vista aèria de l’església des del costat nord-est 📷 J. Todó-TAVISA
Història
L’indret de Capellada apareix documentat per primera vegada l’any 1000, en una permuta de béns feta entre el comte Bernat Tallaferro de Besalú i el prior de la canònica de Santa Maria de Besalú, Adalbert, per la qual aquesta rebia “ipsos hortos in Capellata”. A partir d’aquest moment i durant tota l’edat mitjana, Capellada restà vinculat a la canònica besaluenca per les moltes possessions que aquesta tingué al lloc.
Tanmateix, cal situar l’origen de Sant Martí de Capellada a l’any 1104, en què, enrunada l’església de Sant Martí de Juïnyà, el comte Bernat III de Besalú, amb el consentiment del bisbe de Girona, cedí l’església de Juïnyà als canonges de Santa Maria de Besalú, dependents de Sant Ruf d’Avinyó, per tal que la reconstruïssin; aquests, però, decidiren reedificar-la a l’indret de Capellada, respectant, però, l’advocació a Dant Martí:
“ Ego Bernardus Bisuldunensis comes compunctus amore Dei, vestigia Christi cupiens infequi, pacem et stabilitatem ecclesiae sancti Martini prospiciens, consilio et consensu Bernardi episcopi Gerundensis aliorumque bonorum hominum clericorum atque laicorum ecclesiam de Iuviniano desiderans reformare in melius destruo, quam in honore vel in alodio sanctae Mariae extra muros castri Bisulduni in Capellada, sicut infra aquas determinatur, reficio.”
Cal esperar al segle XIII, però, per trobar una sèrie continuada de dades sobre Sant Martí de Capellada. Així, l’any 1211, Guillem, prior de Santa Maria de Besalú, establí al rector de Capellada, de manera vitalícia, un hort situat molt a prop del fossar de l’església, en canvi de dues gallines de renda anual. Uns anys després, el 1225, “Bisullo” de Medians disposà en el seu testament la deixa de 12 diners a Sant Martí de Capellada en el moment de la seva mort. El mateix clergue de Capellada, Joan, en el seu testament, fet l’any 1235, després de demanar d’ésser enterrat al fossar de Santa Maria de Besalú i de fer diverses deixes a les esglésies de Besalú, donà a Sant Martí de Capellada 20 sous per a ornaments.
L’any 1244, Ramon de Buxols i Berenguera, la seva muller, de la parròquia de Sant Martí de Capellada, foren establerts per Gerard, prior de Santa Maria de Besalú, a una casa situada “in vico Sancti Martini de Capellata”, per un cens de dues gallines per Nadal i 8 sous.
Ben entrada la segona meitat del segle XIV, el 1362, una cita del Llibre verd del capítol de Girona mostra la vinculació de Santa Maria de Fares respecte a Sant Martí de Capellada i la d’ambdues esglésies respecte a la canònica de Santa Maria de Besalú: “rector ecclesie sancti Martini de Capellata Bisulduni et ecclesie Sanete Marie de Faris, que sunt annexe. Ita quod una dependet at altera, dixit quod dictus prior sancte Marie Bisulduni ut capellanus utriusque ecclesie recipit totam decimam in utraque ipsarum parrochiam”.
Entre la vida i la mort de Duvan López
Deu anys després, el 1372, el rei Pere III el Cerimoniós de Catalunya-Aragó vengué el dret de bovatge de la parròquia de Capellades, per tal de poder afrontar les despeses de la Guerra de Sardenya. Sense cap notícia del darrer segle de l’edat mitjana i una bona part de l’època moderna, hom pot suposar que Sant Martí de Capellada perdé importància durant aquest darrer període, ja que, l’any 1722, el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, ordenà al rector de Lligordà que digués missa tots els dies festius a l’església de Capellada. Tanmateix, aquesta continuà mantenint estrets lligams amb la canònica de Besalú, com ho prova el fet que, l’any 1726, el seu prior, Josep Moxí, signés una carta de pagament per la batllia de Santa Maria de Fares i Sant Martí de Capellada a favor de Miquel Soler i Illa, en canvi de 10 lliures de Barcelona. (JFC)
Església
Aquesta església de Sant Martí de Capellada segueix la tradició de l’arquitectura romànica en la seva estructura d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. L’aparell és de reble, en el qual destaquen algunes filades, de carreus allargassats, ben tallats i polits, i altres carreus del mateix tipus, solts, encastats al parament. Aquest fet, i les proporcions de l’església permeten de suposar que es tracta d’una construcció tardana, que aprofità alguns elements constructius, com ara finestres, carreus, la cornisa absidal, etc, d’un altre edifici construït amb les formes de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Bibliografia Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1919, vols. XI, XII i XIX. Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 102.
*Duvan López és un pintor, escultor i poeta colombià. La seva obra inclou dibuix, pintura, escultura i art digital.
Té un estil que fa referència al constructivisme i a les formes orgàniques, a la geometria i al primitivisme, a la ficció i a la vida.
És un coneixedor de la història de l’art i utilitza tècniques de pintura tradicionals. En les seves obres, el color i la forma es fusionen per comunicar preguntes i situacions suggestives que intenten penetrar en el misteri de l’ésser humà.
L’art digital de Duván avança cap a una nova figuració i abstracció, buscant la síntesi. L’obra transita des del minimalisme dels seus dibuixos a tinta fins a l’apropiació del gràfic modern, al qual dóna un nou significat.
En conjunt, la seva obra busca la llum i la transcendència amb un llenguatge particular per crear un discurs pictòric de gran actualitat. La seva recerca és unir l’estètica amb l’ètica, partint de la premissa que l’art és generador d’humanitat.
Trajectòria artística
Va iniciar la seva activitat artística a Colòmbia, i des del 1993 ha emprès un període de viatges que el van portar a exposar a Nova York, París i Barcelona, on va fixar la seva residència el 1998.
El 2008 va establir el seu estudi a Besalú, un poble medieval de Girona. El 2009 promou el MAQUI (Museu d’Art d’Armènia i del Quindío) a Colòmbia amb una donació de 50 obres, que augmenta anualment. El 2012 publica el seu primer llibre, “Una mirada que incideix” amb poemes seus inspirats en els parcs naturals de Colòmbia. El 2016, fa una intervenció artística permanent a la Capella de Sant Martí de Capellada, Besalú (s.XII), Espanya, actualment sense culte, creant un espai de reflexió, una capella laica. La Capella celebra un festival de música clàssica i esdeveniments culturals cada any. El 2017 La Fundació Schengen per la Pau selecciona la seva escultura “Cadira de la Pau” com a nou emblema per al Premi de la Pau de Luxemburg que s’atorga anualment a la seu històrica del Parlament Europeu a Luxemburg. El 2017 s’inaugura la Sala Duván, una petita sala museu, a la seva ciutat natal, Quimbaya, Colòmbia. El 2019 va obtenir el “Premi de l’Artista 2019” al GBAF 2019 “Gimhae Biennale International Art Festival”, Corea, per la seva obra “Kaleidoscopes”. Duván és membre del “Real Cercle Artístic de Barcelona”.
L’art és un constructor de la Humanitat.
Fent-nos preguntes i buscant respostes, ens tornem humans. L’art pretén investigar l’evolució de l’esperit i les contribucions de cada època a aquest procés. La característica principal de la meva obra és el desig de formular preguntes i obrir camins a noves preguntes que ens permetin entendre qui som? i per què som aquí? Tinc la intenció d’unir l’antiga premissa platònica de “el bo, el bell i l’útil” en la meva obra, considerant que l’art és un camí cap al coneixement i la transcendència. L’ètica i l’estètica juntes construeixen la civilització.
Castellers de Barcelona a la Plaça de Comas de Les Corts de Barcelona
Els Castellers de Barcelona són una de les colles que hi ha actualment a la ciutat. La colla va ser fundada l’any 1969 per gent procedent del Penedès i alguns integrants de l’antic Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, precedent de les colles castelleres de la ciutat. L’any 1985 una part dels membres, provinents de Santa Coloma de Gramenet, van anar-se’n i van crear la colla d’aquella ciutat. És a final dels anys setanta del segle XX i a principi dels vuitanta quan comencen a assolir castells com el dos de set, el quatre de vuit o el pilar de sis carregat. L’any 1995 aconseguiren dos grans castells: la torre de vuit amb folre –el seu primer castell folrat– i el cinc de vuit, carregat en dues ocasions, a Cornellà i a Terrassa. L’any 1998 van carregar el primer castell de nou: un quatre de nou amb folre. Els Castellers de Barcelona han fet actuacions a tot el país i han viatjat a moltes ciutats europees. La primera sortida a l’estranger fou l’any 1978, a Berlín. Són els amfitrions de la diada de colles convidades que se celebra a la plaça de Sant Jaume, el diumenge més pròxim a la diada de la Mercè.
Els Castellers de Barcelona han rebut distincions com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona i el premi Sant Martí del Districte de Sant Martí. La seu de la colla és al barri del Clot, en un equipament municipal que forma part de la xarxa de Cases de la Festa. Els Castellers de Barcelona tenen vocació de ciutat, però alhora s’impliquen molt en la vida cultural i associativa del Clot. Participen activament, per exemple, en l’organització de la festa major del Clot i en més activitats destinades a dinamitzar la vida del barri, com ara la revetlla de Sant Joan.
Castellers de Sants a la Plaça de Comas de Les Corts, 11 octubre 2025
L’origen dels castells a Catalunya
Es creu que l’origen dels castells, tal com s’entenen avui dia, té el seu origen en l’antic Ball dels Valencians, una d’aquelles danses que es feien en el context de les processons religioses. Aquestes danses acabaven amb l’erecció d’una construcció humana, que amb el temps va anar creixent en importància i alçada, fins a independitzar-se de la dansa. La Muixeranga d’Algemesí o Mojiganga de Titagües en són un recordatori. Al segle XVII, la seva popularitat es va estendre al sud de Catalunya, on es practicaven al Camp de Tarragona i les comarques del voltant durant les festes patronals de les ciutats. Al segle XVIII també es van fer moixigangues, danses també amb construccions humanes, promogudes per l’Església Catòlica per evitar el desenvolupament de les torres del Ball dels Valencians.
ELS INICIS
El primer castell (“castell de sis sostres, acompanyat de dolçaina”) data del 1770 a l’Arboç, i està documentat a les Notes Històriques de la Parròquia i Vila d’Arbós del mossèn Gaietà Viaplana. A la dècada del 1790, la paraula “castell” ja s’utilitzava per diferenciar-lo del Ball de Valencians. El baró de Maldà, durant la seva estada a Tarragona per les festes de Santa Tecla de 1793, va assenyalar al Calaix de Sastre que aquest any no es permetrien “castells o sostres de gent amb un infant sent la figuereta” (referint-se a la posició habitual de l’enxaneta dreta sobre una cama) a causa de la guerra (la guerra de la Convenció contra els francesos). El 2 de febrer de 1801, per la Candelera, van aparèixer alguns dels primers pilars a Valls, però no està prou documentat quin dels dos pilars de Vallen els va fer. Està documentat que es va construir una de 3 pilars el 1789 i una de 4 pilars l’any següent a l’Ermita del Remei, a Alcover. Hi ha referències orals del 1805 i escrites del 1815 sobre l’existència de dos guies a Valls: la Colla dels Pagesos i la Colla dels Menestrals. Els dos guies van canviar de nom amb el temps i actualment es creu que l’actual Colla Vella dels Xiquets de Valls és la successora de la Colla dels Pagesos, i la Colla Joves dels Xiquets de Valls és la successora de la Colla dels Menestrals. La primera, que es diu que està documentada ja el 1791, es va fundar com a guies tradicionals, mentre que la segona, fundada el 1813 pel líder dels guies Josep Batet i Llobera, tenia una tendència liberal. Per tot aquest valor històric, i sobretot pel manteniment d’aquest art al llarg dels segles, la ciutat de Valls és considerada el “Bressol dels castells”.
Històricament, l’activitat dels castells ha experimentat alts i baixos importants (gairebé cíclics), estretament lligats a períodes de crisi o prosperitat econòmica, social o bèl·lica. Per exemple, la Guerra del Francès (1808-1814) i la Primera Guerra Carlina (1833-1840) van sacsejar fortament l’activitat castellera. En un període de més tranquil·litat (1819) es va construir el primer castell de vuit.
Ambdues colles no operaven només a Valls, sinó que també solien viatjar a comarques veïnes, contractades per actuar en festes importants o altres celebracions. Els caps de colla gestionaven els diners rebuts i normalment comptaven amb l’ajuda de la població local en la construcció dels edificis. Aquesta col·laboració va comportar la posterior aparició de dues colles més a Tarragona (la Colla dels Pagesos i la Colla dels Pescadors), ambdues amb un bon nombre de castellers vallencs. A Vilafranca del Penedès, el gran amor i admiració pels castells va fer que, durant moltes dècades, les colles de Vallén fossin contractades fins a tres vegades l’any: per la Diada de Sant Fèlix i per les festes de les dues confraries més populars de Vilafranca, la del Roser i la de la Muixerra. Els noms de les dues confraries van identificar les dues colles de Valls
Primera època d’or (1851-1889)
A poc a poc, la rivalitat entre la colla de Valls va anar augmentant les seves construccions; així, el 1835, ja s’havien completat les primeres treses de vuit i pilars de set, i el 1845 es va intentar el primer 3 de 9 amb folre, tot i que no es va carregar fins un any després.
La primera edat d’or dels castells no es considera que comencés fins al 1851, quan, durant les festes de Santa Tecla de Tarragona, es va descarregar per primera vegada a la història el primer 3 de 9 amb folre. L’any 1853, el periodista Joan Mañé i Flaquer va publicar al Diario de Barcelona una crònica de les actuacions castelleres per a les festes de Torredembarra sota el nom de “Fiesta Popular”. En aquest article s’esmenta que es va construir sota terra un castell de magnitud 3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre, 2 de 8 amb folre, 5 de 8, 3 de 8 i fins i tot un pilar de sevte amb folre en esglaons. En aquests primers anys, també hi ha grans referències que no són prou clares per fer pensar que es va construir un pilar de 7 sense folre, un 3 de 9 sense folre i un 3 de 9 sense folre.
L’augment espectacular de l’alçada de les construccions va anar modificant gradualment la posició dels dos nois que les aixecaven, que inicialment s’aixecaven (dempeus in legere), com encara fan avui les moixerangues valencianes. A la segona meitat del segle XIX, només l’enxaneta s’alçava sobre l’aixecador (encara hi ha alguna evidència gràfica) fins que el que ara anomenem pom de dalt es va anar estandaritzant.
Part de la població catalana es va veure temporalment afectada pel còlera, i es van tornar a veure construccions marineres a les zones rurals de Tarragona i el Penedès. Un llarg text escrit pel Dr. Ballester relata que el 19 d’agost de 1858, una de les colles de Valls va executar un vuit amb línia i caixa a Vallmoll i que cinc dies després l’altra colla de la ciutat el va executar a Alió. El 1873, finalment es va poder fer un 4 de 9 amb línia i augulla a Tarragona. Durant aquest temps, Vilafranca, Tarragona i Valls, així com les poblacions del voltant, formaven un triangle on es va dur a terme el nombre més gran d’actuacions i el nivell més alt d’actuació.
L’era castellera va continuar creixent durant la pesta durant 10 anys a un ritme inusual. El 1877 i el 1878, a Altafulla, les dues colles vallenques van construir una coberta i manilles de 8 metres cúbics. Un any més tard, el 1879, a Torredembarra, la Colla Vella va construir una coberta de 3-9 metres cúbics, una coberta de 4-9 metres cúbics, una de 5-8, una coberta de 7 metres cúbics i una de 3-8. El mateix any, per la Festa Major de Valls, van construir preses de 3-9 metres cúbics, 4-9 metres cúbics, 5-8 metres cúbics, un pilar de 7 metres cúbics, 2-8 metres cúbics, 9-7 metres cúbics i 3-8 metres cúbics d’alçada. El 1881, hi ha relats escrits del que va passar amb els millors resultats dels primers dies: les dues colles de Valls finalment van descarregar la torre de vuit a Tarragona, Nova finalment va descarregar el 3 de 9 sense folre i finalment va carregar el 4 de 9 sense folre, un castell que Vella finalment va descarregar. Aquest castell va ser finalment ocupat també per la Colla Nova el 29 d’agost de 1881 al Catllar.
El 30 d’agost del mateix any 1881, per Sant Fèlix, les colles van aixecar el 3 i el 4 de 9 amb filferro, el 2 de 8 amb filferro, el 3 de 8 per sota, el 5 de 8 i el pal de set filferros. I per la diada del Roser, la Vella va arribar al 4 de 8 amb agulla i el pal de vuit filferros i manilles. Durant les fires de Santa Úrsula celebrades a Valls l’any 1883, va tenir lloc un altre moment històric: les dues colles de Valls van intentar el 5 de 9 amb filferro, un castell que probablement ja s’havia intentat vint anys abans, però sense èxit. Al primer intent, el Vell el va carregar, i el Nou es va quedar a l’intent. Tots dos ho van tornar a intentar, però l’enxaneta del Nou va caure quan només quedava qüestió de creuar. Al seu torn, el Vell finalment va arribar, carregat i descarregat, al tercer intent.
Aquesta esplèndida època dels castells va acabar a les festes de Santa Tecla de 1889, amb un gran nombre de castells de màxima dificultat, de vuit i nou pisos d’alçada. Tanmateix, cal tenir en compte diversos factors importants: en aquells anys, només es consideraven vàlids els castells descarregats; els castells carregats sovint quedaven com una anècdota que ni tan sols s’incloïa a les notícies, ja que eren de mala qualitat i sense imatges. Tot això fa que les dates de molts dels espectacles que se celebraven en aquell moment fossin molt incertes.
Decadència(1889-1926)
3 de 7 de la Colla Nova dels Xiquets de Valls al Concurs de castells de Barcelona de 1902.
El 1889, l’activitat castellera va iniciar un declivi gradual. La pràctica dels castells s’havia reduït, i el nivell de construcció baixaria al nivell més baix de la seva història. L’últim castell de quaranta anys documentat data del 1908, i a la dècada del 1920 els castells amb més dificultat van ser: el castell de quaranta anys i el castell de trenta anys.[17] Diversos investigadors assenyalen raons com l’arribada de la fil·loxera i l’obertura del ferrocarril entre Valls i Barcelona com una de les causes d’aquest declivi per migració a la ciutat. Tot i això, hi va haver pobles com Vilafranca que no van deixar mai de contractar colles de Valls, una actitud fonamental per a la supervivència dels castells fins als nostres dies. Gràcies a aquesta perseverança, la Plaça de la Vila de Vilafranca s’ha guanyat el títol de “la plaça amb més castells”. Es podrien citar dos elements que van aportar una petita millora en aquesta crisi: l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya (1917) i la celebració de les festes decennals a Valls el 1921, que no s’aturarien fins al 1926, coincidint amb l’aparició de dues noves colles: els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell.
Renaixença (1926-1981)
3 de 8 carregat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls al II Gran Trofeu Jorba-Preciados el 1966, castell que feia nou anys que no s’intentava4 de 6 dels Castellers de Barcelona a la Plaça Sant Jaume al 1969
Tot i que els edificis van perdre alçada en aquesta reviscolada, l’aixecador i l’enxaneta van romandre limitats, com havia passat en tots els grans edificis dels quals es tenia memòria i que eren les úniques referències disponibles en aquell moment. Les colles castelleres no van tornar a posar dempeus els membres que completaven les construccions, sinó que, en canvi, es va mantenir la manera de comptar els pisos, donant a l’aixecador i l’enxaneta el valor d’un pis complet.
No hi va haver cap actuació castellera a Tarragona entre el 1913 i el 1921, amb l’excepció de la del 1918, realitzada per un grup de castellers espontanis. En el bienni 1923-1924, els Xiquets de Valls van tornar a actuar, i aquest dia es van iniciar les discussions per crear una nova colla: els Xiquets de Tarragona, que van fer els seus primers assajos un any després. Hi ha investigadors que afirmen que l’estrena oficial va tenir lloc el mateix any 1925, mentre que d’altres creuen que va ser per Santa Tecla el 1926. En qualsevol cas, la seva primera actuació va acabar amb les següents construccions: quatre de sis, tres de sis, torre de cinc i pilar de quatre. El 1926 també va ser l’any del naixement de la colla Nens del Vendrell. Amb l’aparició de les dues noves colles, i especialment la del Vendrell, la rivalitat es va reavivar, cosa que va comportar un augment de la competitivitat que repercutiria en la qualitat dels castells. L’octubre de 1927, els Nens del Vendrell es van dividir en dues colles, Caneles i Mirons, i el 1930 la colla tarragonina també es va dividir en Nova i Vella. A la Festa Major del Vendrell de 1932, van actuar tres colles locals: Nens, Caneles i Mirons.
El 1929, ambdues colles, la del Vendrell i la de Tarragona, havien igualat el nivell dels castells de les colles de Valls. L’any següent, el tres i el quatre de set ja formaven part del repertori habitual de les colles de Valls i fins i tot el 4 de 7 amb acu es va interpretar en diverses ocasions aquell any. El 1931, durant les Decennals de la Candela, hi va haver de nou un gran ambient casteller a Valls i, sobretot, hi havia ganes de superar les altres colles. Tot això va fer córrer rumors que la Colla Vella intentaria el quatre de vuit, cosa que no es feia des del 1908, però finalment no es va intentar per problemes amb els nens.[18] Per la seva banda, la Colla Nova va intentar el cin de set a l’antiga: amb un sol aixecador i una sola enxaneta. Quan coronen l’estructura de tres, l’enxaneta passa a l’acotxador de la torre, i qui havia estat l’acotxador del tres esdevé l’enxaneta de la torre. Ja el 1932, a l’Arboç, les dues colles de Valls van veure una actuació històrica. La Nova Colla va intentar 5 pilons aixecats per sota i va descarregar dos de sisos i tres de set aixecats per sota, mentre que la Vella Colla va carregar quatre de vuit i també va descarregar tres de set per sota i dos de set.[19] L’anterior torre de set era de principis de segle, un castell que es va perdre abans del quatre de vuit. També val la pena assenyalar que, durant aquest període, les colles van començar a actuar una rere l’altra i no al mateix temps que abans.[20] El mateix any, la Vella Colla va intentar les pilons de sisos i dues vegades més les pilons de quatre de vuit, però aquesta vegada sense carregar-la. Aquest castell no es va descarregar fins a la Diada de Sant Fèlix de 1933, quan la Colla Nova ho va aconseguir després d’haver-ho intentat desenes de vegades l’any anterior. Un any més tard, el 1934, a Torredembarra, la mateixa Colla Nova va portar el primer tres de vuit del segle i va realitzar la que seria la seva millor actuació fins al 1969: Quatre de vuit, tres de vuit carregat, dos de set, tres de set aixecat per sota i cinc de set. Cal dir que uns dies abans, la colla havia intentat el pilar de sís per Sant Fèlix, però no se sap del cert si va ser portat o abandonat en l’intent. La Guerra Civil (1936-1939) va interrompre qualsevol signe de recuperació, i totes les colles existents es van desintegrar temporalment.
Afortunadament, però, el procés es va poder reprendre, i el 1939, les colles es van reformar a Valls, Tarragona i el Vendrell. A Valls, per voluntat expressa de les autoritats franquistes, les dues colles apareixen agrupades com una de sola. La fusió va donar lloc a l’anomenada Colla dels Xiquets de Valls, coneguda popularment com “La Barreja”. El mateix any i de nou a Torredembarra, va tenir lloc el primer quatre de vuit (carregat) de la postguerra, dut a terme per la reunificada Colla dels Xiquets de Valls.
La Colla dels Xiquets de Valls va liderar el món casteller els anys següents, seguida de prop pels Nens del Vendrell, que el 1946 van descarregar el seu primer quatre de vuit, un casteller que ja havien carregat l’any anterior. El 1947, els castellers de la Colla Vella es van reorganitzar amb èxit i van reprendre la seva activitat castellera, sota el nom de Colla Vella, sense interrupcions fins a l’actualitat. Els castellers que havien format part de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, en no poder recuperar el seu antic nom, continuen construint castells sota el nom de La Muixerra.
La Muixerra va executar un tres de vuit i un dos de set en la seva primera actuació i va competir en aquells primers anys amb els Nens del Vendrell pel lideratge del món casteller. El 1951, els vendrellencs van fer un pas endavant, interpretant el primer tres de vuit del segle el dia de Santa Teresa, un castell que la Muixerra interpretaria a Valls vuit dies després, el dia de Santa Úrsula. El 1952, la Colla Vella es va consolidar interpretant el mateix castell i es va unir al grup de colles capdavanteres.
Després de diversos anys d’alts i baixos i sense novetats destacables, el Gran Trofeu Jorba-Preciados de Barcelona, el 1964, 1965 i 1966, va revifar l’interès popular en un moment de màxima rivalitat entre els Nens i el Vendrell. Tot i que la Colla Vella de Valls va guanyar les tres edicions, la darrera edició va esclatar en espurnes gràcies a un tres de set aixecat des del fons a la tercera ronda per la Colla Vella. Els Nens van protestar amb ràbia i finalment Vella va decidir intentar el tres de vuit, un castell que no s’havia intentat durant 9 anys i que finalment van aconseguir carregar. Després d’això, els Nens van carregar un pilar de sis un any més tard, que va portar molta polèmica, però que tornarien a aconseguir un any més tard.
Primer castell de 9 descarregat el segle xx. Es tracta del 4 de 9 amb folre que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar la diada de Santa Úrsula de 1981.
Les últimes actuacions del 1969 van portar actuacions glorioses, inimaginables anys abans. Fruit de l’estira-i-arronsa, els Xiquets van descarregar el primer cinc de vuit del segle XX. Unes setmanes més tard, el 12 d’octubre, la Vella va carregar el primer cinc vuitens del segle, i tres dies després els Nens van descarregar quatre vuitens, tres vuitens i sis vuitens, una gesta que no es repetiria durant 27 anys. El 26 d’octubre, la Vella va tornar a carregar cinc vuitens, va descarregar el seu primer tres vuitens i va intentar la primera línia de vuit del segle. Finalment, el 23 de novembre de 1969, es va assolir una altra fita històrica quan els Nens van descarregar set vuitens amb una línia a la seva pròpia casella, la primera construcció de línia del segle.
La Segona Edat d’Or (1981-1993)
Tot i que les dones van començar a participar ocasionalment en alguns castells, no va ser fins a la dècada del 1980 que van esdevenir participants habituals en les colles castelleres, sent colles com els Bordegassos de Vilanova, fundades el 1972, o els Minyons de Terrassa, fundades el 1979, la primera colla en què van participar plenament. Des de llavors, s’ha viscut com un procés natural, ja que la força no és la principal habilitat necessària per construir castells, la tècnica hi juga un paper fonamental, i els castellers treballen conjuntament segons l’alçada i el pes. La introducció de les dones als castells és, doncs, la pedra angular innegable que conduirà al gran creixement i als èxits extraordinaris del període actual, tot i que es pot dir que l’inici d’aquesta era va tenir el paper protagonista de dues colles encara formades exclusivament per homes. L’any 1981 es va poder veure el primer castell de nou del segle XX, el 4 de 9 amb folre descarregat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls i el primer 5 de 8 descarregat del segle per la Colla Joves dels Xiquets de Valls, tots dos a la plaça del Blat de Valls el dia casteller de la tradicional Diada de Santa.
Els anys següents, la Colla Joves dels Xiquets de Valls (1986), Castellers de Vilafranca (1987), Minyons de Terrassa (1988) i Colla Jove Xiquets de Tarragona (1993) també van fer castells de nou pisos. Els Minyons de Terrassa van transportar els dos primers de nou amb folre i manilles de la història al Raval de Montserrat des de la seva ciutat i, en el marc de la seva jornada, ho van fer. Això va marcar l’inici del que es coneixeria com l’era del platí.
El castell es va tornar a fer 2 anys després, el mateix dia, i en ambdós casos es va fer amb 3 enxanetes. L’any 2005 es va carregar per primera vegada el 2 de 9 amb folre. Aquest castell, resultat de treure les manilles el 2 de 9 amb folre i manilles, es considera extremadament difícil i va ser carregat pels Castellers de Vilafranca durant la Diada de Sant Fèlix. També cal destacar la consecució del 3 de 9 amb folre i l’agulla, un castell carregat per primera vegada l’any 2008 pels Minyons de Terrassa durant la seva Diada (16 de novembre) i descarregat l’any següent pels Castellers de Vilafranca la Diada de Sant Ramon.
El dia de Tots Sants del 2010, els Castellers de Vilafranca van descarregar el primer 2 de 8 sense folre, 11 anys després de ser els primers a carregar aquesta torre amb una enorme dificultat tècnica. El mateix dia, els Capgrossos de Mataró es van convertir en la cinquena colla a aconseguir un castell de gamma extra, amb el seu primer 2de9 amb folre i manilles descarregat. De la mateixa manera, l’any següent, el 23 de setembre i durant la diada de Santa Tecla, la colla Jove Xiquets de Tarragona es va convertir en la sisena colla a aconseguir la categoria de gamma extra, carregant el seu primer 5de9 amb folre, 16 anys després de ser la primera colla a intentar-ho a l’era moderna. El 22 de novembre de 2015, els Minyons de Terrassa van aconseguir carregar i descarregar el 4de10, un castell que fins aleshores es podia considerar el sostre. Però el 2019, per Santa Úrsula, les dues colles de Valls van aconseguir carregar el 3de9 net (o sense folre), una construcció que semblava impossible d’aconseguir per la seva enorme dificultat tècnica.
El 2020, a causa de la pandèmia de la COVID-19, la majoria dels espectacles es van haver de cancel·lar. L’últim d’aquell any va ser el 8 de març, quan els Castellers de Sabadell van descarregar un 4 per 8 a Barberà del Vallès. El carro gros va ser el castell més gran d’aquell any; també el van descarregar els Castellers de Barcelona per a Santa Eulàlia el 8 de febrer.
Al complir-se aquest any 2025 el 10è Aniversari del FòrumBellaterra, els membres de l’Associacio Fòrum Bellaterra i el veïnat assistent al Fòrum final de Festa Major Bellaterra 2025, demanen que Chus Cornellana sigui nomenada per la Presidència de l’EMD, “Filla predilecta de Bellaterra”
Chus Cornellana i una representació dels seus companys de l’Associacio del Fòrum Bellaterra📷 CEDIDA
LLUIS TORRES✍️Al finalitzar la presentació dels exitosos 10 anys delFòrum Bellaterra a càrrec de la seva Presidenta, Chus Cornellana va considerar que era un excel.lent moment per donar una noticia que havia pensat molt profundament.
Chus va anunciar que després de presidir el Fòrum Bellaterra durant 10 anys -i haver estat la ideòloga i fundadora-, en aquest moment de nivell òptim i d’un Fòrum Bellaterra totalment consolidat, era hora de pasar l’entorxa encesa a una altra persona, i ocupés el càrrec de proper/a President/a del Fòrum.
Tots els parlaments posteriors al Fòrum final de Festa Major Bellaterra 2025, membres de totes les Juntes Directives van transmetre elogis a la persona de Chus, tant per haver complert els objectius marcats des del principi, com per mantindre un alt nivell cultural, tot comptant sempre amb tot el veïnat de Bellaterra, i com no, per haver mantingut la neutralitat politica i plena actualitat de les Tertúlies del Fòrum.
En Joan Ramon de Clascà, des de la seva situació en la tertúlia, va sol·licitar a Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, -que estava entre el públic assistent-, la creació de quelcom, títol tipus “Filla predilecta de Bellaterra” per la persona de Chus Cornellana, tal com s’ha fet en molts municipis de Catalunya. De la mateixa forma van reaccionar els demés membres de l’Associació Fòrum Bellaterra , així com una bona part del públic assistent a l’acte, desitjosos que Chus continués com Presidenta del Fòrum i l’Associacio Cívica Cultural.
“Diuent que una imatge val més que mil paraules”, només cal observar la foto publicada més amunt, per veure el ple somriure i felicitat de Chus, per haver aconseguit i consolidat l’acreditat Fòrum Bellaterra, amb ple entusiasme dels membres i el veïnat del poble de Bellaterra fent pinya i desitjant arribi el dia mensual de la Tertúlia.
Cada 1er dilluns de mes podeu assistir alMARAGALL A CASA, creat per Josep Maria Jaumà
LLUÍS TORRES✍️”Maragall a Casa“, a la Casa Museu-Arxiu Joan Maragall de Sant Gervasi de Barcelona, és un espectacle en petit format que creà ara fa 15 anys, en Josep Maria Jaumà. La visita és a la residència on va viure el poeta Joan Maragall i la seva família, model de vivenda burgesa a cavall dels segles XIX i XX. En el seu interior es conserva el mobiliari i estances originals: saló, menjador, dormitoris… Es poden gaudir d’obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir…
Actualment és la seu de l’Arxiu Maragall, que reuneix un important fons documental sobre la figura i l’obra del poeta.
Maragall a casa és un espectacle de petit format, creat per Josep M. Jaumà a partir dels articles, els poemes i la correspondència de Joan Maragall, i que es representa des de l’any 2011 al menjador de la seva casa de Sant Gervasi, on l’actor Jep Barceló ens explica les vivències, els somnis i l’ideari del poeta.
Residència on va viure el poeta Joan Maragall, carrer Alfons XII, 79 (Barcelona)
Casa Museu-Arxiu Joan Maragall
Lloc: Arxiu Joan Maragall, c/Alfons XII, 79 de Barcelona (Plaça Molina).
Preu general: 15 €. Grup de 10 persones: 12 €. Estudiants: 10 €.
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
Venda d’entrades: a partir d’1h abans de l’espectacle. Es recomana la compra o reserva anticipada.
Cal ser puntual perquè un cop començat l’espectacle ja no és possible entrar.
JOSEP M. JAUMA (Reus, 1938) és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha estat durant més de trenta anys professor de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona, i uns quants més a diversos instituts de secundària. A ell li devem la traducció al català d’alguns dels grans poetes moderns en llengua anglesa, com W.B. Yeats o T.S. Eliot.
INFORMACIÓ, RESERVES I CONTACTE:
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
El gran protagonista a l’interior de la Casa Manuel Felip és, sens dubte, el vitrall espectacular del saló-menjador, una obra magistral d’Antoni Bordalba. Amb 10 metres de llarg i 2 d’ample, aquest vitrall combina vidres de textures i colors variats per crear una escena de somni: tres nimfes dansant en un paisatge idílic. L’efecte de la llum travessant el vidre transforma l’espai en pura màgia.
Manuel Felip (1855-1913), fou un important fabricant tèxtil, de llana, cotó, estampació i tint. La seva casa es troba al carrer d’Ausiàs March, 20 de Barcelona. L’illa era coneguda com la “zona d’or del tèxtil”, i es va enriquir a finals del segle xix quan s’hi van instal·lar la burgesia, artistes i professions liberals que convivien amb manufactures tèxtils.
Detall del vitrall modernista del mestre Antoni Bordalba de la Casa Felip (1905)
L’any 1901, l’arquitecte Telm Fernández i Janot (1855-1926) va rebre l’encàrrec per part de Manuel Felip de construir l’edifici que seria la seva residència. La casa constaria de soterrani, baixos, principal, tres pisos i, finalment, terrat, on s’instal·larien el servei, el xofer i el porter. La novetat de l’època fou eliminar els pisos baixos, amb la qual cosa es va guanyar espai a nivell de carrer per a establiments comercials.
A la part oposada d’aquesta zona es troba el vitrall modernista del mestre Antoni Bordalba
L’edifici és una mostra destacada de l’ideari innovador d’aquella època, liderat per Domènech i Montaner, defensor de l’arquitectura entesa com a “art total, noble i integrador” i promotor de la revitalització de les artesanies. Hi van participar els principals artistes i artesans, que van fer la decoració tant de la façana com de l’interior: Manuel Ballarín (la forja), Enric Cardellach (ascensor), Eusebi Busquets (treball d’ebenisteria), Joan Busquets (decorador), Antoni Bordalba (vitraller), i Lluís Bru (mosaic)
Detall de Les 3 senyoretes del vitrall modernista del mestre Antoni Bordalba
LLUIS TORRES✍️Ahir al vespre vàrem gaudir d’un concert intens amb interpretacions dels 9 grups d’Alumnes de l’11è Curs intensiu de Música de Cambra del Conservatori El Musical de Bellaterra. Puntualment a les 20 hores, Daniel Ligorio, professor de piano del curs, -junt a Juan Luis Gallego professor de violí i David Apellániz, professor de violoncel-, va presentar els diferents grups que participaven a l’acte. L’Auditori El Musical de Bellaterra era ple amb les famílies i veïnat del joves intèrprets i es va viure amb permanent emoció per la total entrega dels músics estudiants i interpretacions tant variades, que varen anar des de Telemann, Txostakovich, Corelli, Purcell, Borodin, Beethoven, Mendelssohn, Falla i Walckiers.
Al finalitzar els concerts, els joves músics varen pujar a l’escenari per fer-se junts la foto final, amb la sorpresa que tots plegats varen cantar l’Aniversari Feliç al seu mestre Daniel Ligorio, que feia anys.
Daniel Ligorio presentant els concerts dels nou grupsConcert per a quatre violins núm. 2 en re major, de Georg Philipp Telemann Violi Nils Compte Violi Joaquim Falconi Violi David Boureau Flauta Aïché TudelaCinc peces per a dos violins i piano, de D. Xostakóvitx Violi Emma Jiménez Violi Laia Duran Cello Xènia Romero Piano Lorea JuliàDotze sonates en trío – Sonata X, d’Arcangelo Corelli i Rondeu, de Henry Purcell. Violí Dan Martret Violi Martí Aguilar Cello León Barenghi Violí Dan MartretQuartet núm. 2 de Borodin Violi M. Farners Moore Violí Biel García Viola Óscar Llanes Cello Anna Pallejà Grup 3Trio en do menor, Op. 1 núm. 3, de L. v. Beethoven (1r i 2n moviments) Violi Egan Moore Cello Bartolomeo Barenghi Piano Danilo IvanovicTrio per a piano en re menor, Op. 11 de Fanny Mendelssohn Violi Josep Guerra Cello Biel Alarcón Piano Marco RoblesSet cançons populars espanyoles de Manuel de Falla Violí Carla Saña Piano Marta CanónigoGrand Trio en re major, Op. 35 de Eugène Walckiers Flauta Guillem Baldi Violí Héctor Cadenas Cello Daniela Jiménez
Trio núm. 1, de S. Rakhmaninov i Trio núm. 3, de L. v. Beethoven. Violí: Aiala Oraz. Cello: Laia Farrés. Piano: Enara Zeberio
“Penso que és el problema més gran de la generació que puja ara: ningú té una tarda de tranquil·litat per poder llegir un llibre o escoltar música, que crec que és molt important pel tipus de vida que portem”. MONTSERRAT ROIG
Montserrat Roig, creadora del Conservatori El Musical de Bellaterra i Francesc Pérez, titular de Bellaterra.Cat 📷 ORIOL CAMPMANY
LLUIS TORRES✍️Coincidint amb l’assistència a l’apoteòsic concert del Sextet Con Anima, al Conservatori El Musical de Bellaterra, Angi i Francesc Pérez Torres varen donar a Montserrat Roig i el seu Equip professional el retrat de Beethoven de Stieler de la desapareguda botiga d’anticuaris J. Quintana, Passeig de Gràcia, 53, Barcelona.
Mai agrairem prou la gran tasca cultural a través de la música, que Montserrat Roigi el seu Equip professional del Conservatori El Musical de Bellaterra, venen desenvolupant dia rere dia, perquè el jovent aprengui quelcom tant important com és la cultura musical, i coneixement de tota la gama d’instruments musicals, que si més no, ompliran de vitamines les nostres ànimes durant tota la vida.
QUI ERA STIELER?
Joseph Karl Stieler (Muguncia, 1 de novembre de 1781- Múnich, 9 de abril de 1858), fou un pintor alemany. Nascut en una família de gravadors, va rebre del seu pare, August Friedrich Stieler, una formació artística. Va començar la seva carrera com a pintor de miniatures.
El seu estil en el retrat es veu influït principalment per la seva formació al taller de François Gérard, alumne de Jacques Louis David.
Stieler i el retrat de Beethoven
El 1808, es va establir com a retratista a Frankfurt del Main. Va viatjar a Itàlia el 1810. El 1816 va anar a Viena per pintar un retrat a l’emperador Francesc I. De febrer a abril de 1820 va treballar en el retrat de Beethoven, que avui dia és un dels retrats més coneguts del compositor. Pintor de cambra del rei de Baviera, va ser retratista de Lola Montez.
LLUIS TORRES✍️Organitzat per l’Associacio Musical Bellaterra amb El Musical, aquesta nit, dijous 4 de setembre, hem gaudit d’un gran concert a l’Auditori del ConservatoriEl Musicalde Bellaterra. Una vetllada musical única amb el “Sextet Con Anima“.
Els seus joves intèrprets:
Izzy Howard – violí Maria Reinon – violí Aina Hujić – viola Sofía Jiménez – viola Jorge Sierra – violoncel Carles Girbau – violoncel
Programa:
🎻Cançons i danses núm. 6 i 9 de Frederic Mompou (Arranjament per a sextet de corda d’Isaac Grau)
🎻Souvenir de Florence de Txaikovski
EL PROJECTE “CON ANIMA”
“Con Anima” és una expressió italiana que s’utilitza com a instrucció en música per guiar als intèrprets a tocar amb energia i vitalitat, amb ànima, evocant una sensació d’intensitat emocional.
Con Anima és ara també un cicle de concerts que té per objectiu transmetre el llegat de la música entre generacions. Part d’aquest projecte ha consistit en una residència musical de 4 dies a Bellaterra on joves músics professionals que han estudiat i resideixen a diferents llocs del món s’han reunit a El Musical per assajar el repertori que avui ens interpretaran.
La sèrie Cançons i danses és una de les obres més conegudes de Mompou. Originalment escrites per a piano sol, avui sentirem un arranjament per sextet de corda d’isaac Grau. Cada peça combina una melodia popular catalana (la cançó) amb una secció més rítmica i viva (la dansa). Són obres d’intimitat i senzillesa aparent, però carregades de sensibilitat i refinament harmònic.
La número VI presenta una Cançó original de Mompou seguida d’una Dansa amb una energia marcada i un canvi radiant cap a tonalitats majors. En canvi, a la número IX la Cançó està basada en la melodia popular catalana “Rossinyol”, seguida per una Dansa animada en que tanca amb vitalitat i elegància.
Piotr Ilitx Txaikovski (7 de maig del 1840, Vótkinsk (Rússia) – 6 de novembre del 1893, San Peterrsburg (Rússia).
Souvenir de Florence
I. Allegro con spirito
II. Adagio cantabile e con motoIII. Allegretto moderato
III. Allegretto moderatoIV. Allegro vivace
IV. Allegro vivace
Fantàstic concert dels joves del “Sextet Con Anima” 🎥 BELLATERRA.CAT
Txaikovski va escriure aquest sextet de corda l’any 1890, en plena maduresa artística, després d’haver estrenat obres com els ballets El llac dels cignes i La bella dorment i les simfonies núm. 4 i 5. Aquell mateix any també havia acabat La dama de piques, una de les seves òperes més celebrades.
El títol de l’obra fa referència a una estada a Florència, ciutat on Tchaikovsky va trobar inspiració i serenor. El record d’aquells mesos productius i feliços en un entorn lluminós i vital va quedar associat a la peça convertint-se en una mena de “postal musical” personal.
Souvenir de Florenceés un sextet de corda que combina l’elegància de la música de cambra amb la intensitat simfònica pròpia del compositor.
El primer moviment és brillant i apassionat, el segon un adagio d’un lirisme extraordinari, i els dos últims respiren energia i vitalitat, amb melodies folklòriques i una fuga final exultant.
Amb Souvenir de Florence,Txaikovski va aconseguir unir l’elegància de la música de cambra amb la passió i la força pròpies de les seves grans obres, deixant-nos un dels sextets més estimats del repertori.
El Sextet Con Anima va finalitzar amb un últim bis a ritme de bolero: El Reloj del compositor Roberto Antonio Cantoral García (7 junio 1930 Ciudad Madero, Tamaulipas – 7 agost 2010, Toluca de Perdó, Estado de Mèxic) , un arranjament d’Eladio Reinon👇
LLUIS TORRES✍️El Trio Arriaga va interpretar ahir, al Conservatori El Musical de Bellaterra, ple de gom a gom, el Trio “Arxiduc” op. 97. de Beethoven, un concert que obre la Festa Major de Bellaterra, i que coincideix amb l’aniversari de Montse Roig, creadora i ànima d’aquest Conservatori Professional de Música de Bellaterra.
Daniel Ligorio, pianista del Trio Arriaga ens fa quatre cèntims de l’obra Trio Arxiduc de Beethoven 🎥 Bellaterra.Cat
El sobrenom de la composició prové del seu dedicat, amic, partidari, mecenes i alumne ocasional, l’Arxiduc Rodolfo, germà menor de l’emperador Leopold II. Beethoven va compondre entre el 3 i el 26 de març de 1811, aparentment amb molt poca dificultat (tot i que havia fet alguns esbossos l’any anterior).
Trio per a piano núm. 2 en mi menor, per a violí, violoncel i piano, op. 67, compost per Dmitri Xostakóvitx, un bis interpretat pel Trio Arriaga a El Musical de Bellaterra 🎥 Bellaterra.Cat
Podem suposar que l’Arxiduc va escoltar la peça poc després que es completés, però la primera presentació pública va tenir lloc tres anys després, l’11 d’abril del 1814, en un concert de caritat en un hotel vienès. L’esdeveniment va ser notable per ser la darrera vegada que Beethoven, que ara era sord (tot i que no totalment), tocava el piano en públic. Tenim una descripció de l’esdeveniment d’un altre compositor, Ludwig Spohr: “En passatges forts, el pobre sord va colpejar les tecles fins que les cordes van sonar, i al piano va tocar tan suaument que es van ometre grups sencers de notes.”
El Trio Arriaga va interpretar de sorpresa l’Aniversari Feliç dedicat a Montse Roig, ànima d’El Musical de Bellaterra 🎥 Bellaterra.Cat
L’ambient relaxat de la música no afecta la lògica de l’estructura de Beethoven, tot i que juga amb relacions harmòniques més esteses que la simple polaritat tònica dominant que era inevitable els primers anys.
Gran ovació del veïnat assistent al Trio Arriaga al petit auditori El Musical de Bellaterra, construït pel mateix equip que va construir l’Auditori de Barcelona
Gràcies Montse Roig i Equip pel vostre esforç professional, per donar a Bellaterra aquest important Conservatori Oficial de Música (Vitamines per l’ànima)
Gran ovació i entrega de flors per infants al Trio Arriaga al finalitzar el concert a El Musical de Bellaterra 🎥 Bellaterra.Cat
(*) TRIO ARRIAGA El Trio Arriaga és el punt de trobada de tres músics de reconegut prestigi. Els seus concerts als millors festivals europeus, les importants orquestres europees amb què han actuat, els seus projectes discogràfics en solitari (que sumen un total de 25 àlbums per a segells com NAXOS o Sony) i els múltiples guardons que obtingut en concursos nacionals i internacionals, els avalen com a trio de referència de la seva generació. Revistes com Gramophone i BBC Magazine destaquen el seu exquisit empastament i la seva bellíssima sonoritat. Han ofert recitals als festivals Internazionale di Musica da Camera a Orvieto, Internationale de Musique de Chambre du Château de Lacquy i el de Musique du Prieuré Saint Martin, al Museu de la Música de Brussel·les, i a sales com el Palau debla Música de València, el Teatro Pérez Galdós, els auditoris de Barcelona, Múrcia, Alacant i Saragossa, la Fundación Juan March de Madrid, la Sociedad Filarmónica de Bilbao i la Fundació Gulbenkian de Lisboa. Entre les seves actuacions destaquen els concerts en col·laboració amb el violista Gerard Caussé. A la seva discografia com a formació destaca la integral de l’obra per a trio de Turina (2010) i una recopilació d’obres d’autors catalans del segle XX (2011). Altres projectes inclouen un treball dedicat a compositors espanyols del segle XX amb obres de Mompou, García Abril, Chapí, Albéniz i Arbós; un àlbum amb trios de compositors americans (Copland, Bernstein, Piazzola i Bloch) i un DVD amb la integral de l’obra de Xostakóvitx.
Font: Auditori de Barcelona, El Musical de Bellaterra
BELLATERRA.CAT 