Bellaterra, 1 de setembre de 2026
FRANCISCO CANDEL: «CREC EN LA JOVENTUT RABIOSA I CONTESTATÀRIA»
📷 Antoni Catany
LUIS BONET MOJICA ✍️ Un, si és cert, sent cert escrupulet a treure en els papers els seus amics més o menys dilectes, i procura evitar-ho, com si es tractés, a petita escala, d’un acte de protesta contra tanta capelleta o soparet com corre per aquí, fervorosos practicants del jo et cito si tu em cites». Però aquesta actitud no és sempre justa ni positiva, perquè abans que res un té l’inalienable deure d’informar, de buscar temes que interessin els lectors de la revista.
D’aquí, doncs, que fins ara no hagi portat a aquestes pàgines Francisco Candel, un dels pocs escriptors indígenes que pot presumir i no ho fa d’això que els nord-americans anomenen ser best-seller». «El», Candel, viu encara al moll urbanístic clarament reflectit als seus llibres; entre gent «de baix», que ara, amb el progrés econòmic més o menys palpable, comença a aixecar capçal. Candel continua fidel al seu medi social, als seus personatges, els quals, en ocasió de publicar-se «On la ciutat canvia el seu nom”, el 1957, es van rebel·lar contra l’autor en veure’s tan nítidament reflectits a les pàgines de la seva novel·la. Potser per això em diu Francisco Candel que, malgrat la modesta fama d’escriptor, continua veient les relacions escriptor-editor com les de l’obrer-patró.
«Em defenso el jornal com els ho defensen els meus veïns, millor que uns i pitjor que altres. Vaig tirant, ni més ni menys que la gent que es dedica als altres oficis».
El nostre personatge porta, des de fa molt poc, una barba entrecana que li atorga una certa semblança entre el seu admirat Ernest Hemingway i Ramon J. Sender. L’obra de Candel és copiosa: va editar el seu primer llibre, titulat «Hi ha una joventut que espera» el 1956. A aquesta ingènua però reveladora novel·la han succeït els títols següents (espero no oblidar-me de cap): On la ciutat canvia el seu nom», «Fes un pols, Hemingway! “Han matat un home, han trencat un paisatge”, «Temperamentals», «Poble», «Els importants: elit», «Sala d’espera» (teatre), «Els altres catalans» (l’assaig que li ha proporcionat més popularitat), «Ai Déu, la que es va armar!», «La carn a la graella», “La feina”,- “Parlem-ne”, “Viatge al racó d’Ademús”. Mancant «Ser obrer no és cap. ganga» i «Una cosa més sobre els altres catalans -pendents, encara, de la seva sortida a la llum pública, el cicle es tanca, paradoxalment, amb la primera novel·la que Candel és crigués en els seus anys mossos: «Brisa del turó», de recent aparició.
AUTOBIOGRAFIA APRESSURADA
-Sempre he viscut als mateixos llocs: als barris suburbials. Vaig tenir una infància llarga i emocionant. L’achaco que vaig viure molt soltament i la nostra guerra civil. Els nens que han viscut una guerra tenen una infància dilatada, pletòrica de records. La meva família va ser una gent senzilla. El meu pare era jornaler. La meva mare feia feines. La meva mare va morir quan jo tenia divuit anys, rebentada de tant treballar. El meu pare ha mort no fa gaire. Vaig tenir una germana que va morir, víctima de la tuberculosi, quan només comptava disset o divuit anys. Contar totes aquestes coses és complicat. A més, em produeix ràbia. Vaig començar a escriure una mica tardanament. Tenia ja vint-i-sis anys. Anava una mica acorralat per les circumstàncies. També havia estat malalt de tuberculosi, com la majoria de persones de la meva generació, i això m’impedia tornar al meu antic ofici de mecànic oa qualsevol altre treball pesat.
Quan vaig veure el meu primer llibre publicat va ser quan em vaig dir: «Ara ja ets escriptor». De tota manera, el moment de sentir-me cavaller de la ploma, amb el recolzament, va ser quan en ser processat a causa de la rebel·lió dels personatges de la meva novel·la «On la ciutat canvia el seu nom», el jutge em va preguntar la professió i jo vaig contestar: «Escriptor». En aquell moment, i en una pel·lícula, hauria sonat una música simfònica “in crescendo” i un cor de veus angelicals, envaint-ho tot, ho haguessin cantat: «Al·leluia, al·leluia». Encara, aleshores, al meu carnet d’identitat constava: «Professió: Oficinista», i en altres papers: «Jornaler».
PROFESSIÓ INGRATA
-I en la teu parer o experiència personal, ¿continua sent certa aquella famosa frase de Larra: «Escriure a Espanya és plorar»?
-Continua sent certa i ho continuarà sent indefinidament. Escriure és la professió més arriscada i perillosa que hi ha en els moments actuals. Al mateix temps és la professió menys aplaudida i recompensada.
-Pel Candel dels anys cinquanta i escaig, què va significar començar a escriure: una promoció social, una manera de guanyar-se la vida o una vocació testimonial?
-Crec que totes tres coses, encara que per ordre invers a com tu les dius. Primer va significar una vocació testimonial, després va ser una manera de guanyar-me la vida i després, o alhora, una promoció social. Si et refereixes a una promoció social col·lectiva i no meva individual, potser que col·loquem aquesta significació primerament. Jo tenia la pretensió, doncs, d’aconseguir l’autopromoció i la reivindicació d’aquestes últimes classes socials que em rodejaven.
EL TEMA DE L’EMIGRACIÓ
-Tu coneixes perfectament l’univers dels joves emigrats que arriben a Catalunya. a la recerca duna manera de vida que suposen millor. Però des que vas escriure “Els altres catalans“, en mil nou-cents seixanta-quatre, no han canviat prou les coses?
-Les coses sempre canvien, encara que no amb la celeritat que voldríem ni absolutament millorant. En l’essencial crec que no han canviat gaire. La immigració a Catalunya ha remès una mica, i sembla que els catalans han comprès millor els problemes dels qui s’han vist obligats a deixar els seus pobles a la recerca d’una terra de promissió.
-¿Arriba a produir-se la total integració del nouvingut dins de la societat catalana?
-En molts casos sí, i en el cas dels joves, encara més. El petit avenç que ha assolit Catalunya pel que fa a l’idioma català, tant parlat com és crit, hi ha ajudat. D’altra banda, els joves catalans, que al cap i a la fi són els oponents dels joves Immigrants, no veuen els problemes de Catalunya amb el desesperament i les manies dels seus majors, i això afavoreix o pogués afavorir aquesta pretesa Integració.
Quines són les dificultats més importants amb què ensopega?
-Les dificultats més importants amb què ensopega el jove immigrant per integrar-se al país on ha vingut a parar és que, habitualment, rau en zones suburbials on els grans nuclis de població no són catalans. Si roman molt incrustat en aquests nuclis, no s’assabenta que té Catalunya al seu voltant. I quan se n’assabenta, aquesta radicació, generalment infrahumana, el fa sentir marginat del que tots entenem per societat catalana.
LITERATURA I DISC
-De vegades, i de manera circumstancial, t’has vist involucrat en certa manera dins de l’ambient musical. Vas donar suport als seus començaments a Nino Sánchez, i aquest, ara, pensa gravar un disc amb poemes teus inèdits. Com va aquest projecte?
-Jo vaig estar a la presentació que es va fer de Nino Sánchez a Barcelona, i el meu suport crec que va ser mínim, doncs to que els meus mèrits són pocs, D’això fa uns anys. Li vaig perdre la pista del tot, fins que fa uns mesos ens vam tornar a trobar. Es va establir una mútua corrent de simpatia i hem fet gran amistat. Ell volia cantar alguna cosa meva. Amb cert rubor, li vaig ensenyar uns quaderns de poesies que jo havia escrit. Moltes li van entusiasmar. Va seleccionar un grapat i diu que vol cantar-les. Per mi no hi ha cap inconvenient. Jo conec la música d’un dels poemes i em sembla bona. La veritat és que Nino Sánchez ha demostrat un entusiasme desmesurat per aquests poemes meus, un entusiasme que els meus poemes no mereixen. Jo, només per això, i es faci o no es faci el projecte, li estic summament agraït.
Creus que és justa la vanitat literària que aparentment per purisme rebutja un mitjà de difusió cada cop més important, com és el disc?
-No. La Literatura és el fons de tots els mitjans difusius, i no sabem on és el seu futur. Rebutjar-los és una actitud una mica suïcida. De tota manera, crec que aquest rebuig de què parles, i, d’altra banda, dels literats si existeix, és cada cop menor.
UNA MÚSICA PER ALS JOVES
-Amb la irrupció dels Beatles va començar a parlar-se d’una música jove que assenyalava un canvi de mentalitat en l’actitud de la joventut respecte a la societat. Ara, aquella música ha deixat de ser «pop>> -això diuen, al meyns-, per convertir-se en «progressiva» o «underground». Et sembla positiva aquesta explosió musical, o és, simplement, un producte de consum creat pels adults?
-Em sembla positiva, i no crec que sigui simplement un producte de consum creat pels adults, ja que això és un parany que es pot empassar el que la fabrica. Tot i tota la comercialitat que l’assumpte comporti, pot ser una onada expansiva i explosiva, com tu afirmes, que ajudi, juntament amb una altra multitud de fenòmens, a soscavar els fonaments d’aquesta societat que ens regeix, controla i cargola, i que, encara que caduca, continua sent fortament porosa i està profundament arrelada.
“EL PROGRESSIU NO ÉS NOMÉS “CONSUM”.
-Tu sempre col·labores amb els joves on i quan sigui, dedicant-los el teu temps. Continues comprenent aquesta joventut d’ara o, sense tu voler-ho, te’n vas distanciant a poc a poc?
-Jo comprenc perfectament aquesta actitud rabiosa i contestatària d’un sector inconformista de la joventut que està descontent amb el que ha trobat en aquest món, perquè aquesta societat és una societat que un també el tenalla i l’ofega. Els joves, generalment, si no tenen saviesa i experiència, tenen instint. Aquest instint és el que fa que en el fons sempre tinguin raó, encara que no en tinguin. Desenvolupar aquesta paradoxa ens portaria massa espai.
-¿És cert que el transcórrer dels anys va canviant l’òptica amb què un veu les coses, arribant-se fins i tot a una situació de clar escepticisme?
-És cert, però a més a més és lògic. La gent pateix desenganys, veu que no es realitza allò pel que lluitava i la solució del qual veia a curt termini, i, aleshores, es desanima i adopta la còmoda actitud de no fer res, criticar el present i enyorar el passat, i a això en diuen escepticisme. Jo sempre he estat un escèptic. Mai no crec plenament que allò pel que lluitem es realitzarà. Però, per si de cas, lluito. Aquest punt d’esperança fa que el meu escepticisme no sigui demolidor, ni amarg, ni trist, sinó serè i realista. I ho prefereixo molt més que l’optimisme a ultrança, que la fe cega i absoluta i que la il·lusió il·lusa i ensorrable.
Font : Mundo Joven, L. B. М., núm.102, 12 setembre 1970, Fotos: ANTONI CATANY.
BELLATERRA.CAT 