Bellaterra, 16 de setembre de 2026
“El règim, tan paternal com un fuet, els oferia justament: una missa breu i obligatòria, una esquela mal escrita, i si de cas, un enterrament sense marbre o amb làpida pagada a terminis”. PACO ARENAS (Escriptor)
PACO ARENAS✍️A l’Espanya dels miracles sense testimonis, on els sants portaven uniforme i els pobres resaven per decret, els vells del camp no es jubilaven: s’esvaïen. Se’ls veia a l’alba, sortint de casa seva silenci, amb l’aixada i l’esperta a la mà i el bastó a l’altra, com si la terra els demanés perdó per no haver-los donat descans.
La jubilació era un miratge que es pagava en cupons agraris, aquells paperets que prometien el cel però no arribaven ni al llindar. Alguns eren falsos, altres simplement inútils. Però tots tenien alguna cosa en comú: no servien per deixar de treballar. Van treballar tant, que ni la mort els donava permís per aturar-se.
Els ancians morien al tall o a qualsevol ribàs, amb l’aixada encara calenta, com si la terra els reclamés just quan començaven a pensar a descansar. I aleshores es deia que havien tingut «una mort bona», perquè no van molestar, perquè no van cobrar pensió, perquè no van deixar de produir. Van treballar tant, que ni la mort els donava permís per aturar-se.
El règim, tan paternal com un fuet, els oferia justament: una missa breu i obligatòria, una esquela mal escrita, i si de cas, un enterrament sense marbre o amb làpida pagada a terminis.
La Seguretat Social era per a altres, per als que vivien a ciutats amb ascensor i televisió, tampoc per a tots, no us feu il·lusions. Al camp, l’única seguretat era que el cos es trencaria abans que la voluntat. Van treballar tant, que ni la mort els donava permís per aturar-se.
L’ancià de la foto, posem que es diu Eusebio, porta a la mà les darreres cols de l’hivern. No són per vendre, són per sopar. El gos l’acompanya, no per fidelitat, sinó perquè sap que si l’Eusebi cau, algú ha de bordar. El bastó no és per debilitat, o potser perquè sense ell no pot caminar, també és per dignitat: per no arrossegar-se del tot. Van treballar tant, que ni la mort els donava permís per aturar-se.
I quan arriba la nit, i el fred es cola per les escletxes de les finestres mal ajustades, Eusebio s’asseu al costat del foc i recorda que fa anys li van prometre descans. Que va pagar els cupons. Que va esperar. Que va creure. Però el descans no va arribar mai. El que sí que va arribar va ser l’artrosi, el silenci, i l’oblit. Van treballar tant, que ni la mort els donava permís per aturar-se.
Font: Paco Arenas, Facebook
BELLATERRA.CAT 