BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 31 de juliol de 2026

“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar” MARIA JOSÉ MORENO SIRVENT (Antropòloga)

María José Moreno Sirven (Antropòloga)✍️ Ens van ensenyar a estimar un país de clarobscurs, de migdiades a l’agost sota la parra i d’olor de farigola mullada a la primavera. Vam créixer pensant que aquell teló de fons era etern, que els boscos de pins, les sureres mil·lenàries i els tossals entapissats de romaní serien sempre allà per subjectar-nos l’ànima quan tota la resta fallés. Ens vam equivocar. I aquesta confessió, aquest àcid corrosiu, no em deixa dormir.

Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar. Busco tots aquells que, com jo, senten que la seva ànima sagna de pena veient aquests milers i milers d’hectàrees calcinades, aquesta biodiversitat que s’esvaeix, aquestes espècies animals que mai més no travessaran el camp a trenc d’alba. Busco els qui senten vergonya, no ràbia política. Vergonya íntima, personal, heretada.

“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar”.

Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allò que criden és el nostre nom.

Estem cremant el museu més gran del món. No és el Prado, no és el Reina Sofia ni el Museu Nacional de Catalunya. Parlo del patrimoni que no es penja en una paret: aquella devesa extremenya que va sobreviure a guerres civils i fams, ha mort en una tarda de vent de sud. Aquella pineda de la serra que aparegui a les fotos de bateig de quatre generacions, ha desaparegut.

“Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allò que criden és el nostre nom”.

I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques.

La meva ànima sagna per ells: Per no haver sabut defensar-los, per no haver establert, com a societat, unes prioritats ineludibles que els protegissin.

“I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques”.

I el pitjor no és el foc. El pitjor és saber que res no tornarà. Nosaltres potser veurem rebrots raquítics. Però els nostres nets no tornaran a seure sota l’ombra d’una surera centenària, ni sentiran el cant d’una merla a trenc d’alba. Els ho hem robat. No un polític, no una administració: nosaltres, els que vam mirar cap a una altra banda.

Em miro al mirall i no hi veig un monstre. Hi veig algú normal, amb bones intencions i petits gestos. Vaig signar peticions, vaig recollir brossa en alguna excursió, vaig compartir un tuit indignat mentre la Serra de la Culebra cremava. I després, vaig continuar amb la meva vida. Vaig canviar de canal quan la tragèdia va deixar de ser trending topic. Vaig tornar a les meves factures, a la meva hipoteca, a la meva rutina.

Aquesta soc jo. Aquest ets tu. Aquesta és la nostra derrota més silenciosa i més humiliant.

“Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima“.

Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima. Aquesta anestèsia col·lectiva és responsabilitat nostra. Ningú no ens va obligar a oblidar. Ho vam fer nosaltres, per comoditat, per impotència, per no saber què més fer.

No hi va haver un sol gran error. Hi va haver un degoteig constant de petites renúncies, de prioritats mal posades, d’abandonament dels nostres pobles i de la nostra terra. Vam deixar de cuidar el bosc perquè vam deixar d’habitar-lo, i el bosc, ferit i sec, s’ha convertit en una teia que crema emportant-se segles de vida.

Sento una enveja verinosa dels qui heretaran altres pàtries, dels qui podran portar els seus fills a olorar la terra mullada. Aquí, quan per fi plogui, no farà olor de terra mullada. Farà olor de cendra humida, que és el perfum de la mort d’un ecosistema. Aquesta olor és la conseqüència de la nostra indiferència.

“La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla?

I, tanmateix, em nego a acceptar que tot està perdut. Perquè ens defineix la caiguda, sí, però també la capacitat d’aixecar-nos. He vist cultures renéixer de guerres, he vist boscos ressorgir després d’erupcions volcàniques, he vist generacions que van heretar deserts i van plantar jardins. No hi ha res del tot perdut si reaccionem.

La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla? Aquell instant futur depèn de la nostra resposta ara. No de grans gestes, sinó d’una xarxa de petites decisions: repoblar, cuidar, habitar, exigir, ensenyar. Transmetre el que ens queda no com un lament, sinó com una llavor.

Plorem junts tot el que faci falta. Però que el plor regui la terra i no l’ofegui. Que no ens paralitzi, que ens empenyi. Perquè el bosc ens necessita ara més que mai, no com a herois tràgics, sinó com a jardiners humils. Perquè demà, quan surti el sol, cal començar a plantar.

“Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada”.

Però abans d’acabar, permeteu-me un agraïment que neix de les entranyes. Un agraïment a tots i cadascun dels cossos de Seguretat que aquests dies s’estan deixant la pell als incendis: bombers forestals, agents rurals i mediambientals, unitats militars d’emergències, mossos, policies locals, guàrdies civils, protecció civil. Gràcies per no rendir-vos mai, per cada hora de son perduda, per cada pam de terreny defensat amb l’ànima. I gràcies, infinites gràcies, als voluntaris. A aquelles persones anònimes que han aparegut als pobles amb una aixada, una mànega o simplement amb un entrepà i aigua fresca. Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada. Vosaltres sou la prova que aquesta terra no està del tot perduda. Perquè on crema la desesperació, l’endemà hi brota l’esperança.

Acabo manllevant les paraules de Miguel Delibes, aquell home que va estimar la terra castellana amb la devoció de qui sap que el paisatge és el mirall de l’ànima: “La terra que ens va veure néixer és l’única pàtria que tenim, i el patrimoni que lleguem als nostres fills serà la mesura exacta del nostre amor per ella.”

Que així sigui

*María José Moreno
Antropòloga

Font: Viure als Pirineus

Read Full Post »

Bellaterra, 14 de juliol de 2026

“Els que som de poble coneixem bé els codis de funcionament sobre les situacions d’humor i qui no els compleix en pateix, d’alguna manera, el càstig“.

Miguel Lucas ✍️ A qualsevol dels nostres pobles se sap distingir entre el que és una broma i una burla. De nens permetíem les bromes, però no les burles (els capellans no havien parlat de l’escarni -burla- que va patir Jesús pels soldats romans quan el van coronar rei dels jueus). Fer burla era motiu de gran baralla. A la broma, la víctima és conscient que es tracta de provocar una situació d’humor sense mala intenció, mentre que a la burla hi ha una preparació i malsana finalitat. També se sap qui pot fer una broma i qui rebre-la. A la burla es tracta de deixar ben clar qui mana. Els que som de poble coneixem bé els codis de funcionament sobre les situacions d’humor i qui no els compleix en pateix, d’alguna manera, el càstig. Tot aquest món jocós alberga els seus significats, sobre els quals no m’estendré, però solen estar relacionats amb allò que s’espera d’un home i de la seva capacitat per agredir. De fet, les dones no ho fan o fan broma i es burlen d’una altra manera.

Des d’ahir, vinc preguntant-me el perquè Borja Sémper va conceptualitzar com a “sarcasme” (dir el contrari al que es pensa amb ironia) a allò que, clarament, era una burla. El portaveu Borja va tirar de manual i, al final, la culpa serà de Sánchez. Va utilitzar el terme sarcasme com a sinònim de broma, però el comentari de Rajoy estava per escrit, o sigui, pensat i amb la intenció d’agredir un grup humà al qual considera que se’l pot agredir i una nació amb què sempre és possible tenir un 2 de maig. Rajoy sap que es pot burlar dels musulmans i dels negres francesos, però estic segur que no ho faria si hagués de parlar sobre els negres de la selecció nord-americana.

De tota manera, per si la política espanyola no estava prou polaritzada, Rajoy ha hagut de venir a afegir més llenya als ja radicals discursos de la ultradreta sobre la immigració. Sembla que Rajoy volia deixar clar com entén els estereotips racials en relació amb la nacionalitat. Per a ell, el croma de la pell i la manera de pregar defineix qui és francès o no. Una selecció plena de pells fosques pot jugar bé a futbol, ​​però no es poden considerar gals. Per contra, amb la capacitat que té el futbol per mobilitzar fílies i fòbies, i més si es tracta d’un mundial, les paraules d’un jove d’un barri de Mataró i de només 19 anys, m’han semblat molt més sabies que la de tot un expresident i registrador de la propietat. Lamine Yamal ha dit que Espanya i França són dos exemples d‟integració i que el futbol serveix d‟unió i no de parlar del que ha dit una altra persona. Va quedar elegant, però Rajoy sap que Trump va arribar al poder agitant el pot del racisme contra els mexicans.

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de juliol de 2026

“En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres»” .

Maria Luisa S.R.✍️Permeteu-me que avui li parli de Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola. I és que el bo de don Lluís ha tornat a situar la jerarquia catòlica en un terreny que no li correspon: el de l’activisme polític. La micció fora de test de monsenyor, desqualificant directament el legítim Govern de la nació, confonent, a més, Govern amb Estat, de manera tan gratuïta com interessada, suma a la planta noble de l’Església catòlica el «qui pugui fer que faci» decretat pel Don.

Quan un responsable eclesiàstic afirma públicament que «quan un Estat oblida l’ètica, es converteix en una banda de lladres», no està fent una reflexió teològica ni una anàlisi moral abstracta; està llençant una acusació explícita, revestida d’autoritat religiosa, contra les institucions democràtiques del país. I això, en una democràcia, encara que sigui en una democràcia tan presumpta com la democràcia espanyola, mereixeria una crítica ferma per part de tota la societat, començant per les organitzacions polítiques i acabant per donya Virtudes quan combregui a la missa de nou.

En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres».

No sembla ètic, seriós ni coherent, i s’aproxima més al fanatisme ideològic.
Argüello sosté que «a les proves» es remet, però evita concretar quines són aquestes proves, quins tribunals les han validat o quines responsabilitats polítiques han estat depurades. La insinuació permanent, el dit que apunta sense precisar, és una estratègia coneguda: sembrar odi, inculcar sospites sense assumir el cost de no oferir cap evidència.

Més preocupant encara és la deriva discursiva que presenta la ciutadania com a massa passiva, anestesiada per ajuts públics i convertida en súbdita agraïda. Aquesta caricatura que ha dibuixat de l’Estat del benestar —«et dono una pagueta i ets bo, dòcil i agraït votant»— no només ignora la realitat econòmica de milions de famílies, que ho estan passant molt malament per culpa d’un sistema depredador i avariciós, d’un liberalisme absolutista i criminal, sinó que reprodueix un vell paternal com un un país com Espanya, subjecte encara a la cadena religiosa i on la secta catòlica manté una enorme influència entre la població.

L’apel·lació a sant Agustí i a l’ètica pública podria ser una contribució valuosa, fins i tot interessant, si s’hagués fet des de la prudència i el respecte institucional. Però quan s’utilitza per desacreditar el Govern en bloc, sense matisos ni cap rigor, es converteix en una navalla política més clavada a l’esquena de l’Executiu, a traïció, amb premsa i traïdoria, a manera d’agreujant.

En un moment de polarització social extrema, els espanyols necessitem veus que uneixin, no púlpits que assenyalin enemics potencials i alimentin la foguera de la intransigència. Si la Conferència Episcopal vol participar en el debat públic, ho hauria de fer amb responsabilitat, sense convertir la crítica moral en munició partidista. Si pretén intervenir en la vida política d’Espanya, el que ha de fer és concórrer a les eleccions.
En qualsevol cas, em sembla una neciesa amarar cada any amb una pluja de milions procedents dels Pressupostos Generals de l’estat a uns tipus que ens consideren —tots som l’Estat— uns lladres.
No ho creu vostè?

Read Full Post »

Bellaterra, 17 de juny de 2026

“Un treball del periodista Pau Navarro Freixes sobre l’avenç del conservadorisme entre els joves“.

PAU NAVARRO ✍️ La política és un dels eixos fonamentals sobre el que es forma una societat. És un àmbit que afecta a tots els aspectes de la vida en general i sobre el que tenim cert poder de decisió a causa del nostre sistema democràtic. El problema, però, és que gran part de la població jove està o sent que està desinformada. (1)

La falta de coneixement, l’augment de l’ús de les xarxes socials com a mitjans de comunicació informatius i l’elevada presència de “fake news” en aquestes, han creat un ecosistema idoni perquè els discursos d’odi i l’extremisme guanyin presència en el pensament col·lectiu. (2)

Especialment en les persones joves. De fet, gran part de la població assenyala els mateixos polítics com a font principal de desinformació. (3)

La tensió política actual ha arribat a punts extrems. Tots els discursos estan en certa manera polititzats. Molta gent ha deixat enrere el diàleg per a intercanviar postures i s’ha optat per estratègies més limitants, agressives i prohibitives, amb l’objectiu de desacreditar a les persones amb formes de pensar diferents. Tot i això, els discursos obertament xenòfobs, homòfobs, misògins i racistes no es poden considerar com a ideologies viables per a debatre. Aquests discursos d’odi gaudeixen de llibertat per circular per xarxes i, fins i tot, dins de partits polítics consolidats, una de les qüestions d’aquest reportatge és esbrinar per què certs discursos d’aquest caire aconsegueixen captar l’atenció de tanta gent. Especialment gent jove. 

El motiu principal de centrar el reportatge en persones d’entre 18 i 25 anys és el que representen com a individus. Representen el futur de la societat, i els responsables de construir un món just, plural i amb igualtat d’oportunitats.

En aquest sentit, preocupa certa tendència d’aquest sector de la població tan important de radicalitzar el seu pensament polític. Una part considerable de la població jove, no considera malament un règim autoritari depenen la situació (4), i segons enquestes que s’han realitzat exclusivament per aquest reportatge, només un 46,8% de persones entre 18 i 25 anys es consideren obertament d’esquerres.

Fins fa relativament poc, era el pensament progressista el predominant en la població jove, però aquest canvi del paradigma polític porta a reflexionar sobre les causes d’aquest canvi.

Mitjançant una enquesta a un centenar de persones d’entre 18 i 25 anys sobre les seves preferències polítiques, les principals fonts d’on extreuen informació, els àmbits que més els preocupen de la societat i la seva confiança en l’actual govern progressista es pot estudiar i valorar l’estat actual de consciència política en la joventut.

Una anàlisi en profunditat de les xarxes socials i la forma que té el seu algoritme de compartir informació política aportarà també dades rellevants, a causa de la importància que han guanyat com a font d’informació en aquest sector de la població.

Recentment, Gabriel Rufián, representant d’ERC al Congrés dels Diputats, en un debat per a la Cadena SER amb Irene Montero sobre el futur i una possible unió de l’esquerra va mencionar com l’esquerra nacional s’havia de renovar a l’hora de transmetre el seu missatge: “Jo m’estimo més omplir Tik Toks que biblioteques, perquè el meu fill mira Tik Tok” (5) Paraules que guanyen un pes major en boca d’un dels representants del progressisme més rellevants per la joventut.

A més, s’ha entrevistat a figures rellevants en la política i amb coneixements profunds sobre aquest àmbit, amb la pluralitat de veus i d’ideologies com a principal objectiu, per obtenir unes conclusions el màxim de fiables i reals possibles.

El motiu de donar veu a partits polítics d’extrema dreta i ultraconservadors en aquest reportatge és comprendre realment el fenomen des de dins, ja que és impossible extreure unes conclusions amb valor periodístic si s’ignoren els partits conservadors i les seves estratègies comunicatives i de captació de vot com a factor clau.

Un dels objectius d’aquest reportatge és esbrinar si aquest canvi s’ha produït per una bona campanya i ús dels altaveus mediàtics per part dels partits conservadors, per una negligència i desconnexió dels partits progressistes d’esquerra amb la joventut o per una mescla d’aquests dos factors.

Aquest estudi és una anàlisi sobre una realitat palpable i notòria, aquesta és la motivació més gran. Comprendre un fenomen que cada vegada està més present i que ignorar-lo no ha fet més que donar-li força. El diàleg és clau per avançar com a societat, intercanviar postures i escoltar opinions diferents no és comprar un discurs ideològic, és vetllar per la comprensió entre éssers humans i cercar un futur millor per a tots.

Un dels objectius de l’estudi és apropar postures, deixar enrere els prejudicis, les ofenses i els estigmes, utilitzar la tolerància i la comprensió com a eines per al progrés. Escoltar, aprendre i millorar perquè en un futur, la gent que just ara pot començar a exercir el seu dret a vot, tingui al seu abast totes les eines necessàries per formar una opinió pròpia, justa i crítica.

El periodisme polític té la missió de transmetre informació a la població sobre un àmbit que afecta directament a tots els aspectes de la seva vida, però vist des de fora se sent hermètic i excessivament complex. Traduir en paraules comprensibles per a tots els ciutadans uns discursos plens de tecnicismes que tenen més forma d’atac entre ideologies que de discurs en si. Amb el pas dels anys, el llenguatge polític s’ha tornat més hostil que servicial, més intrusiu que accessible, i la feina de periodista no solament consisteix a transmetre informació, sinó vetllar per una societat informada i crítica (Casero-Ripollés, A. (2012).

Εl periodismo político en España: Algunas características definitorias). Assenyalar els errors dels representants polítics, independentment del partit per al qual treballen, amb total objectivitat i rigor per evitar abusos de poder i corrupcions són la millor eina que té la població per obtenir un món més just, i el paper que juguem els periodistes és indispensable en aquesta pugna.

José Mujica, president d’Uruguai entre 2010 i 2015 i un dels màxims representants del progressisme modern, creia en la política com a servei, no com a negoci. En una de les seves últimes intervencions com a senador del seu país, va donar la famosa frase de “la política és la lluita per la felicitat humana, encara que soni a quimera”.

(1) RTVE. (2025, 27 novembre). Un 80% de los jóvenes admite que encuentra desinformación en redes y sólo el 13% la verifica. RTVE.

https://www.rtve.es/noticias/20251127/80-jovenes-admite-encuentra-desinformacion-redes-solo-13-ve rifica/16835190.shtml

(2) Solana, M. I. (2023, 29 maig). Las “fake news” y el discurso de odio se retroalimentan mutuamente. La Mirada Humana Instituto Cultura y Sociedad.

(3) Carrascón, I. (2025, juny 17). Los españoles consideran a los politicos la mayor fuente de desinformación, según el último Digital News Report. Newtral.

https://www.newtral.es/espanoles-consideran-politicos-fuente-de-desinformacion/20250617

(4) El País. (2025, novembre 20). Una cuarta parte de los jóvenes ve preferible en determinadas circunstancias un régimen autoritario.

https://elpais.com/espana/2025-11-20/una-cuarta-parte-de-los-jovenes-ve-preferible-en-determinadas-circunstancias-un-regimen-autoritario.html

(5) Cadena SER. (2026, abril 9). Gabriel Rufián e Irene Montero aluden a la unión de la izquierda: “Si no, nos matarán”.

https://cadenaser.com/nacional/2026/04/09/gabriel-rufian-e-irene-montero-debaten-sobre-el-futuro-de -la-izquierda-a-las-puertas-de-las-elecciones-en-andalucia-cadena-ser/

TFG-PAU-NAVARRO.pdf https://share.google/s1WfYiZgyas9CyIFM

Font: Memòria.Cat

 

Read Full Post »

Bellaterra, 7 d’abril de 2026

“En la tradició espanyola, si es perd algun objecte, es fan nusos en un mocador mentre es recita: Sant Cucufato, Sant Cucufato, els collons et lligo.  Si no em trobes les claus (per exemple), no te’ls deslligo” .

Daniel Fernández ✍️ I s’hauran assabentat vostès, que són gent in formada, que hi ha tomàquet entre Cerdanyola i Sant Cugat a compte de quin ajuntament es queda amb Bellaterra, que ha format part administrativa autònomament de Cerdanyola, però que sociològicament se sent més propera a Sant Cugat, vaja, que encara hi ha classes,

El cas és que Sant Cugat, malgrat la seva fama de municipi amb possibles, és estadisticament superat en renda gairebé cada any per Matadepera i últimament també per Sant Just Desvern, així que es confirma, encara hi ha classes, encara que la incorporació de Bellaterra podria fer que es coronés en el rànquing de localitat amb més renda per càpita de Catalunya.

Una altra característica de Sant Cugat és que, després d’unes primeres alcaldies socialistes en democràcia, és la població més important que ha estat i ha seguit fidel a l’extinta CiU i les seves transformacions successives.  Junts segueix governant la seva alcaldia i va haver-hi un temps en què va ser la màxima cota de poder que tocaven els exconvergents a tot Catalunya.

Canviant de terç, Sant Cugat deu el seu nom al sant homònim, martiritzat a inicis del segle IV al Castrum Octavianum, que potser va estar en aquest mateix lloc on ara hi ha el monestir.  O el mateix s’hi van endur les relíquies del sant per enterrar-lo i s’hi va quedar.  No entro en aquest embolic, que això és només una columna de diari.

Sant Cugat, Sant Cucufat o Cucufato en castellà, vingut d’Àfrica, de prop de Cartago, a predicar el cristianisme juntament amb el seu amic o potser germà Fèlix (a aquest últim el van martiritzar per Girona).  I la història del seu martiri, segons versions, inclou que l’evisceressin (es va suturar ell mateix i va sanar miraculosament) i que el volguessin cremar viu, donar-lo de menjar a les feres, matar-lo de gana o estimbar-lo.  Al final va implorar que se li concedís el martiri (i el deixessin descansar) i els pertinaços romans el van degollar.  Vegeu el retaule pintada per Aine Bru.

En la tradició espanyola, si es perd algun objecte, es fan nusos en un mocador mentre es recita: Sant Cucufato, Sant Cucufato, els collons et lligo.  Si no em trobes les claus (per exemple), no te’ls deslligo.

La rima és en castellà, és clar, així que no sé jo si els de Junts ho invocaran per recuperar la Generalitat.  Falta els fa.

Font: La Vanguardia

Read Full Post »

Bellaterra, 19 de febrer de 2026

“No són una obra de manteniment qualsevol. Són reixes canadenques per bloquejar el pas als porcs senglars”. TATIANA FERNANDEZ GÓMEZ

TATIANA FERNANDEZ GÒMEZ ✍️ Has vist aquestes noves reixetes als ponts que creuen l’AP-7 i la B-30 entre Sant Cugat, Can Sant Joan i Bellaterra? No són una obra de manteniment qualsevol.   Són reixes canadenques per bloquejar el pas als porcs senglars.

Però, per què ara i sense avisar? 

Aquí téniu la cara B que no ens expliquen:

1. Prioritat econòmica: S’han instal·lat per evitar que el brot de Peste Porcina Africana (PPA) arribi a les macrogranges.   Es protegeix el benefici de la indústria càrnia abans que la biodiversitat.

2 Més risc d’accidents: En bloquejar els ponts (passos segurs), els animals intentaran creuar per mitjà de l’autopista.  Si les tanques perimetrals no estan perfectes, el risc de xocs mortals a la B-30 i l’AP-7 es multiplica.

3 Drama ecològic: Estem convertint Collserola en una “illa biològica”.  El confinament forçat provoca endogàmia, estrès animal i el risc que proliferin altres malalties que ens acabaran afectant a tots.

És un “pegat” que posa en risc la seguretat viària i l’equilibri natural per no qüestionar un model ramader intensiu que ja és insostenible. 

Volem solucions reals, no barreres que generin més perill!

Volem transparència i seguretat, no silencis mediàtics.

Tatiana Fernandez Gómez  – @kalizdevida

Amb més de 15 anys d’experiència professional, des de sempre ha tingut clara la seva vocació dedicada a acompanyar processos de vida. Es va formar com a mestra d’educació infantil l’any 2004 i, a partir d’aquí, va anar ampliant horitzons dins el món de la criança, l’educació i el creixement personal, sempre des d’una perspectiva holística i integradora.

L’any 2011 va iniciar la seva formació al Waldorf i allà descobrì la figura de la mare de dia i va iniciar un projecte per tal de donar a conèixer aquest servei emergent a Catalunya; ser un punt de trobada per a interessats i professionals i difondre la tasca pedagògica i social que fan. Durant els últims 9 anys ha sigut mestra, mare de dia, ha esdevingut mare dues vegades i ha acompanyat professionals i famílies a sentir-se més coherents i alineades amb els seus somnis i valors. No te receptes, però si la certesa que una mirada més conscient i amable amb nosaltres mateixes i els infants és possible i està a l’abast de tots. Les vivències i reptes en el seu propi camí junt amb aquesta transversalitat que defineix el seu treball és el do que vol oferir per a que transformis la teva qüotidianitat, les relacions i la cultura d’infància.

Read Full Post »

Bellaterra, 10 de gener de 2026

“Les desqualificacions que el govern cerdanyolenc ha llançat darrerament contra el procés de Bellaterra encara han empitjorat més les relacions”

VICTOR ALEXANDRE ✍️ El tema de la incorporació de Bellaterra a Sant Cugat, com un districte més del nostre municipi, ja fa anys que és viu. Aquest, però, no era pas el plantejament inicial. Inicialment, Bellaterra volia tenir entitat pròpia i ser un municipi independent.

El poble, de fet, ja va néixer, ara fa cent anys, amb aquesta vocació, però el procés que va dur a terme per assolir-ho no va reeixir i va optar per integrar-se a Sant Cugat. 

La manca d’identificació dels bellaterrencs amb Cerdanyola, afegida a la proximitat física amb Sant Cugat, amb els vincles afectius, comercials, culturals i de lleure que això suposa, ha dut el moviment veïnal a complimentar tots els requisits burocràtics per tal de materialitzar-ne l’annexió.

Coberta aquesta fase, ara és la Generalitat qui s’ha de pronunciar. Jo, personalment, dubto molt que la resolució sigui favorable, per la senzilla raó que el govern de la Generalitat, del mateix color que el de Cerdanyola, no és un àrbitre imparcial. Però ja es veurà.

Les desqualificacions que el govern cerdanyolenc ha llançat darrerament contra el procés de Bellaterra encara han empitjorat més les relacions, per bé que han servit per demostrar les diferències i la distància psicològica que hi ha entre ambdues poblacions.

Evidentment, no tots els bellaterrencs són favorables. Però la recollida de signatures a favor o en contra de l’annexió, va donar un 61% a favor. En democràcia, la gent civilitzada s’expressa així. Ara és el torn de la Generalitat. Parlarà d’aquí a cinc mesos.

Font: Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat

Read Full Post »

Bellaterra 25 de gener de 2025

“Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia“. LLUIS FELIU

Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s’ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s’hauria de discutir, s’hauria de respectar.

Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes.

No sorprèn l’oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.

La integració de Bellaterra a Sant Cugat  no és cap caprici ni una operació artificial.

La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l’activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l’Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.

I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l’EMD, no hauria de ser cap inconvenient.

L’EMD era necessària sota l’administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.

Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l’EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l’espanyolisme que no pas en el catalanisme.

El gran rètol de “Cerdanyola” plantat a la rotonda d’entrada, davant del col·legi La Vall, n’és una metàfora eloqüent que serveix d’exemple. És una manera d’afirmar la propietat més que no pas d’establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.

Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l’exercici de la democràtica. Cal l’annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat.

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de gener de 2026

“No cal ser expert per entendre-ho: si Sant Cugat incorpora un nucli d’alta renda, reforça la imatge de ciutat “prèmium” i això fa que el sòl i els pisos siguin encara més atractius per a qui més pot pagar. I quan passen aquestes coses, qui ho pateix som els veïns i veïnes que ja fem malabars per seguir vivint aquí”. Ramón Gutiérrez

RAMÓN GUTIÉRREZ ✍️ L’annexió de Bellaterra no és un tema neutre ni només de mapes i límits municipals. Parlem d’afegir un dels nuclis amb més renda de la comarca a Sant Cugat, una ciutat que ja té un dels mercats d’habitatge més cars del país.

Això passa mentre l’Ajuntament omple titulars amb grans anuncis de projectes d’habitatge i intenta vendre’s com a referent en polítiques d’habitatge. Però, al mateix temps, veiem com aposta per una operació que molt probablement acabarà pressionant encara més els preus, tant de compra com de lloguer.

No cal ser expert per entendre-ho: si Sant Cugat incorpora un nucli d’alta renda, reforça la imatge de ciutat “prèmium” i això fa que el sòl i els pisos siguin encara més atractius per a qui més pot pagar. I quan passen aquestes coses, qui ho pateix som els veïns i veïnes que ja fem malabars per seguir vivint aquí.

L’informe que ha elaborat el govern municipal parla de viabilitat tècnica, però no entra a valorar què suposa per a Cerdanyola perdre una zona amb força capacitat contributiva. Si un municipi amb menys renda perd recursos, es fa més difícil garantir serveis públics i reduir desigualtats entre barris.

Sant Cugat (i Cerdanyola) necessiten justament el contrari: més barreja social, més parc d’habitatge assequible i una mirada de comarca que posi la cohesió per davant dels interessos de qui més té. El que no ens podem permetre és avançar cap a “ciutats-gueto”, més segregades per renda i on cada cop més gent hagi de marxar perquè no pot seguir el ritme dels preus.

Per això cal preguntar-nos si aquesta annexió ajuda a tenir una ciutat més justa o si, un cop més, fem passes en la direcció de fer de Sant Cugat un lloc cada cop més inaccessible per a moltes famílies. Si de veritat es vol garantir el dret a l’habitatge les polítiques que fem com a ciutat han d’anar en aquesta línia, no a reforçar encara més la bombolla.

Font: Cugat.Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de novembre de 2025

“A que treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita?”

Sant Cugat no té mar. No el té pas gaire lluny, però els santcugatencs hem de recórrer uns quants quilòmetres per banyar-nos-hi. Tanmateix, si ens hem de guiar pel tarannà del nostre comerç, es diria que Sant Cugat té vocació de poble costaner, delerós de veure turistes d’arreu del món passejant pel carrer amb sandàlies i mitjons. Arribo a aquesta conclusió en llegir els rètols de les botigues del centre de la ciutat, que semblen viure d’esquena als santcugatencs i adreçar-se exclusivament a hipotètics passavolants planetaris: 

Tea Shop, The Universe in Feminine, Menswear, Kidswear, Kids & Beats, Bread & Cakes & Coffee, Coffee, brunch and much more, Coffee & Bakery, Smash Burger House, New Collection, Nails Garden, Happiness is Your Color, Nice & Price, Beds Store, Hair Salon & Store, The Office Code, Delivery, Take away...
 Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos.

Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos

Font: JAP, Tot Sant Cugat

Read Full Post »