“Les institucions, amb els partits al seu davant, s’han fet seva la data i organitzen actes excloents allunyats del poble, mentre, el poble es manifesta en contra del partit que transforma la diada en una proclama ideològica extrema i excloent i rep garrotades de la policia que protegeix la veu de la intolerància”. IGNASI RODA FÀBREGAS
La Diada Nacional de Catalunya de 1976 a Sant Boi de Llobregat 📷 CEDIDA
UNA REFLEXIÓ SOBRE L’11 DE SETEMBRE
Ignasi Roda Fàbregas✍️ 312 anys després de la derrota de Catalunya a mans dels Borbons i 140 anys després que es commemorés per primera vegada l’11 de setembre en un acte a Santa Maria del Mar, església coneguda com l’Església del Poble, caldria reflexionar fins a quin punt aquesta, diguem-ne, celebració ha caigut en mans dels politics i de les institucions, transformant la diada en un exercici de protocol fred i distant, allunyat de l’exercici didàctic que hauria de pressuposar el fet que Catalunya celebri una derrota.
El poble, que ho som tots, hauria de ser l’únic baluard d’aquesta celebració, com ho va ser el 1976, ara fa 50 anys a Sant Boi de Llobregat i com ho van ser els homes i dones en la defensa de Catalunya l’any 1714. Però no ens oblidem que aleshores Catalunya no era la que va esdevenir el S XIX ni la que és ara. Contextualitzar els fets històrics és fonamental per entendre i donar sentit a les celebracions i, alhora, encaixar-les a la nostra realitat.
Les institucions, amb els partits al seu davant, s’han fet seva la data i organitzen actes excloents allunyats del poble, mentre, el poble es manifesta en contra del partit que transforma la diada en una proclama ideològica extrema i excloent i rep garrotades de la policia que protegeix la veu de la intolerància.
Diu el poeta “Ara digueu. Ens mantindrem fidels per sempre més Al servei d’aquest poble”. Però la percepció del poble es que els polítics i les institucions estan més al servei dels partits i dels interessos econòmics de les grans empreses i Bancs i que les commemoracions han esdevingut l’aparador que justifica un patriotisme de forma i no de fons.
Cada any, cada 11 de setembre, la veu de cadascú de nosaltres, la veu del poble, hauria d’explicar les arrels i el significat d’aquesta mal dita “celebració” i si en canvi commemoració, pel que representa i per la tossuda repetició repressiva d’un govern Espanyol que, aleshores amb un rei absolutista i amb un Drecret de Nova Planta i fa ben poc, disfressat de monarquia constitucional, amb un Decret del 155, reprimeix el dret d’un poble a escollir què volem ser i com volem ser. I, ho deixo clar, parlo del dret que no pas d’imposició ja que tota consulta pressuposa l’acceptació d’un resultat i el dret a repetir la consulta talment com les eleccions que es repeteixen cada 4 anys.
I així arribo que amb feixuga recança intento esbrinar si l’11 de setembre forma part de mi o és només un dia festiu.
“Em sap greu per Alemanya, que és un país que estimo i admiro, i per Europa, que és un projecte pel qual val la pena lluitar sempre, a les verdes i a les madures”. CARLES PUIGDEMONT
Carles Puigdemont i Casamajó, 130è President de la Generalitat de Catalunya 📷 Perfil del seu Facebook.
CARLES PUIGDEMONT ✍️ La indiscutible victòria de l’AfD a Saxònia-Anhalt és fruit d’una llarga cadena d’irresponsabilitats en la qual tothom té una part de la culpa. La notícia em sembla una tragèdia. El seu objectiu és la substitució de la democràcia per un model postdemocràtic amb menys deliberació, més autoritarisme i més violència social; que passi per semblar molt més eficaç en la gestió dels problemes sense haver-se de preocupar de minories, dissidents, drets fonamentals i altres “obstacles” que frenen el progrés. El model xinès. El model de Trump. El de Putin. Però també el d’aquells governs democràtics que en els darrers anys han endurit les seves legislacions sobre seguretat nacional per permetre pràctiques autoritàries i contràries a l’Estat de dret; que han negligit els valors democràtics i els han posat jeràrquicament per sota de l’interès del negoci que fan precisament amb països governats per autòcrates i criminals.
El que ha passat a Saxònia-Anhalt és un avís molt seriós. No ho dic pels partits i per les adminstracions que acaben de patir una profunda sotragada (aquesta és la part circumstancial, anecdòtica si voleu): ho dic per la mateixa idea de democràcia, que després de proporcionar dècades de pau i prosperitat a milions d’europeus és objecte d’una calculada estratègia per derrocar-la, precisament ara que presenta símptomes de fatiga i en caldria una regeneració basada en els seus principis, en les seves arrels fundacionals. Perquè qui ha guanyat a Saxònia-Anhlat és un partit l’ètica del qual —si en té— les qüestiona obertament.
No em sap greu per la CDU, que ha demostrat que els principis democràtics li han fet molta nosa i han preferit fer de lacais del postfranquisme espanyol del PP abans d’ecoltar el prec de milions de demòcrates europeus de Catalunya. Em sap greu per Alemanya, que és un país que estimo i admiro, i per Europa, que és un projecte pel qual val la pena lluitar sempre, a les verdes i a les madures.
“Però la seguretat s’ha d’abordar abans que els problemes passin o es cronifiquin. Perquè donar seguretat és, sobretot, defensar la vida quotidiana. És poder tornar tranquil a casa, trobar els carrers ben il·luminats, saber que la Policia Municipal té els recursos necessaris i tenir unes normes de convivència clares i respectades per tothom”. JORDI FÀBREGA*
Jordi Fàbrega, portaveu de Junts X la Seu 📷 Cedida
Jordi Fàbrega ✍️ La seguretat és una d’aquelles qüestions de les quals sovint només parlem quan alguna cosa falla: quan hi ha un robatori, quan l’incivisme altera el descans dels veïns o quan algú deixa de sentir-se tranquil caminant pel seu carrer a determinada hora.
Però la seguretat s’ha d’abordar abans que els problemes passin o es cronifiquin. Perquè donar seguretat és, sobretot, defensar la vida quotidiana. És poder tornar tranquil a casa, trobar els carrers ben il·luminats, saber que la Policia Municipal té els recursos necessaris i tenir unes normes de convivència clares i respectades per tothom.
I això no és alarmisme. És prevenció, responsabilitat i cuidar la Seu i Castellciutat.
Fa mesos, des de Junts per la Seu vam posar sobre la taula una bateria de propostes perquè consideràvem que calia una resposta més decidida en matèria de seguretat i convivència. Ho vam fer escoltant la preocupació de veïns i comerciants i entenent que l’Ajuntament tenia marge de millora. Algunes d’aquelles propostes no van ser ateses aleshores. Però quan vam negociar els pressupostos municipals del 2026 vam tornar a situar la seguretat entre les nostres prioritats. I vam ser clars: calia passar de les paraules als fets.
Avui podem començar a dir que algunes coses es mouen. Aquesta setmana, l’Ajuntament ha aprovat treure a concurs la instal·lació de noves càmeres de lectura de matrícules als accessos de la ciutat, una de les mesures que Junts per la Seu vam incorporar a l’acord pressupostari. No és cap solució màgica —en seguretat no n’hi ha—, però sí una nova eina per millorar la prevenció, controlar els vehicles que entren i surten de la ciutat i facilitar la resposta policial davant de determinats fets delictius. I no és una mesura aïllada. Aquest juliol hem aprovat finalment una Ordenança Municipal de Civisme, que feia temps que reclamàvem, per establir unes regles de convivència més clares, prevenir conductes incíviques i protegir el descans dels veïns. També s’ha iniciat el procés per reforçar i estabilitzar la plantilla de la Policia Municipal. Perquè podem aprovar ordenances i instal·lar tecnologia, però al final necessitem persones: agents al carrer, amb recursos i capacitat d’actuació.
També hem acordat un pla de millora de la il·luminació nocturna en diferents punts de la ciutat. La llum també és seguretat: millora la percepció de tranquil·litat, facilita la convivència i ajuda a prevenir determinades conductes. Càmeres, més efectius, normes de civisme, il·luminació, prevenció i seguiment. No hi ha una única mesura que resolgui tots els problemes. La seguretat és la suma de moltes actuacions i, sobretot, de constància.
I hem posat en marxa les comissions municipals de seguretat. A la propera del setembre ja s’incorporaran també entitats i associacions, tal com vam reclamar. Perquè una bona política de seguretat necessita escoltar, compartir informació i avaluar què funciona i què cal corregir. Càmeres, més efectius, normes de civisme, il·luminació, prevenció i seguiment. No hi ha una única mesura que resolgui tots els problemes. La seguretat és la suma de moltes actuacions i, sobretot, de constància.
Per això no ens conformarem amb anunciar mesures. Ara que l’Ajuntament disposa de més eines, cal aplicar-les amb determinació i aconseguir que els resultats es notin al carrer, especialment durant les hores nocturnes. Aquest és el següent repte i on continuarem sent exigents.
Perquè aquesta és la nostra manera d’entendre l’oposició. Junts per la Seu som el principal grup de l’oposició i la nostra feina és fiscalitzar el govern i assenyalar allò que no funciona. Però entenem la nostra responsabilitat també amb propostes i la recerca d’acord que millorin la vida dels nostres veïns. Volem ser una oposició útil. Això significa proposar alternatives, negociar quan podem aconseguir coses bones per a la Seu i Castellciutat. Volem ser una oposició útil. Això significa proposar alternatives, negociar quan podem aconseguir coses bones per a la Seu i Castellciutat, arribar a acords quan permeten avançar i, sobretot, fer-ne seguiment i exigir que es compleixin. L’acord dels pressupostos del 2026 no és un xec en blanc al govern municipal. És un acord amb compromisos concrets.
Les càmeres de lectura de matrícules, l’ordenança de civisme, el reforç policial, les comissions de seguretat i la millora de la il·luminació en són alguns exemples.
Encara en queden altres pendents i hi continuarem empenyent. Perquè la política municipal hauria de servir precisament per això: convertir les preocupacions de la gent en propostes, les propostes en decisions i les decisions en millores que es notin en el dia a dia. Aquesta és la nostra manera de treballar: proposar, aconseguir i fer complir. Per cuidar millor la Seu i Castellciuta
*Jordi Fàbrega i Sabaté (Portaveu de Junts per la Seu a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell)
“Jo crec que en aquest món no hi ha res més odiós que el psc, de debò. Mireu, mireu quin fàstic de cartell imposaran per la Diada. O sigui, tu celebres la teva Diada Nacional, això sí: TOTS els teus símbols han d’estar exclosos del cartell oficial”. ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Cartell Diada Nacional Catalunya 2026
Us adjunto el vídeo del dissenyador, i us comento les BARBARITATS NARRATIVES amb les que es vol justificar aquesta porqueria.
Segon 4: “partim de la idea que la Diada es la suma d’identitats plurals” De debò? Doncs si poses tot d’elements (els dits) escampats, separats i gairebé equidistants entre ells, no sumen res, al contrari. Sumarien si, per exemple, estiguessin tots darrere d’una pancarta reivindicativa, o construïssin un castell humà. (Per citar dues idees) Però el dissenyador no fa res d’això, els disgrega. Es més, en una frase va i es contradiu dues vegades, perquè parla de “identitats plurals” (!!!) Ni identitats i plurals: tots els dits que hi posa son idèntics!!! Si, per exemple, un dit dugués barretina, un altre boina, un altre fos una Drag Queen, un altre una noia marroquina i un noi jueu, i mil coses, i tots darrere d’una senyera, aleshores sí que seria una pluralitat universal, unificada a un punt del planeta darrere la catalanitat, i enfortint-la. Però això ja no seria acceptat pel psc, que pagava, i només busca diluir els elements identitaris.
Segon 6: “…les empremtes construeixen un espai compartit…” NO. En absolut. Un espai es una cosa, un espai COMPARTIT un altre. T’ho haurien d’haver ensenyat a primer de disseny. Les empremtes del cartell son en un espai, es clar, perquè TOT està sempre a un espai…. Però COMPARTIT implica que aquest espai té algun element que GENERA RELACIONS entre els individus que hi són presents. Per exemple: un parc infantil. El gronxador o el tobogan no son simples joguines, permeten que els nens, i els pares, es comuniquin entre ells, més enllà d’un temps d’oci. I doncs? En aquest sentit, quin espai compartit hi ha al cartell? Cap. Es relacionen o comuniquen, les petjades? NO. Son estaquirots sense caràcter. Fins i tot uns bolets estàtics al bosc tenen més vida que això, molta més.
Segon 14: “…ho vinculem a la idea de memòria…” Però quina memòria, tros de carallot, quina memòria hi veus tu al cartell???? El concepte de Memòria obeeix a una equació bàsica: passat + records = memòria. Però en el teu cartell no hi ha RES d’això. NO hi ha passat, NO hi ha memòria. Hauries pogut incloure estampes del passat català, dels seus personatges, moments, de tot. Doncs no, res de res.
Segon 22: “…treballem amb aquesta suma de petites identitats…” Torna-hi… Ho sento molt noi, però vist des de lluny aquestes empremtes poden ser dits (els dits son vermells?) o compreses fetes servir. Les empremtes que fas servir no tenen RES que els identifiqui com a identitats. Els cartells, normalment, es veuen des de la distància. I vistes de lluny aquestes taquetes vermelles i allargades més aviat semblen tifes d’un malalt que caga sang.
Entre els segons 23 i 45 no diu res. Es reitera i fa servir llocs comuns. I acaba:
Segon 49: “…volíem crear un lloc on tothom se senti representat i tothom hi càpiga”. Doncs jo no em sento representat, més que res perquè en el cartell no hi ha res on m’hi pugui sentir representat, és àton, erm i sense emocions, quan la Diada es carrer, reivindicació, lluita i conflicte, i això és bo, perquè només el conflicte fa avançar la vida i la humanitat, i Catalunya. T’imagines què en pensaria un defensor del 1714??? AIXÒ ES EL QUE COMMEMOREM, TITA FREDA, UNA LLUITA A MORT PER LA LLIBERTAT, concepte central de l’11/S que en el cartell s’evapora fins a límits grotescos.
Però és que, a més, us puc assegurar que un cartell fet amb EMPREMTES DACTILARS hi ha un grup de gent aquí difícilment representarà mai: als fitxats per la policia. Conec un vell combatent antifranquista que ja ha demanat el cartell com a paper de water.
En definitiva, la semiòtica del cartell té tres eixos:
-A: NO existim com a col·lectiu, sinó com a individualitats aïllades, que, per cert no es comuniquen entre elles (Mira que costava poc posar una empremta abraçada a una altra, una empremta petita a coll-i-be d’una de més gran, tres empremtes anant de bracet… No, tot es fred, distant, anònim i amorf)
-B: NO tenim història ni símbols comuns, que esborrem del cartell. De fet, NO tenim símbols, segons aquest cartell
-C: NO tenim dret o necessitat a diferenciar-nos de ningú, per què aquest cartell podria ser de la Diada o d’un festival de l’orquestra municipal de Badajoz, on, per cert, Illa es veu que necessita anar-hi per celebrar l’11 de setembre… De debò: l’autoodi d’aquest personatge nefast ja frega el deliri.
Fixeu-vos que tot és en clau NEGATIVA. Bé, perquè aquesta es la relació que el psc manté amb Catalunya. Intenten dissimular-ho, perquè la seva estratègia liquidacionista es basa en el vell principi repressiu borbònic: “Que se haga el efecto sin que se note el cuidado”. Però es que son el que son. No passa ni un dia, ni un, sense que la identitat catalana rebi agressions. És que ni un. Doncs molt bé, agrediu-nos. No podem evitar-ho. Però si us plau: no ens prengueu per imbècils.
Ah, per cert, algú sap quanta pasta ens ha costat aquest xurro sideral?
“Els van tancar en una platja. Sorra, filats i vigilància.Com si els qui havien perdut casa seva haurien perdut també la seva dignitat. Com si fugir fos un delicte. Molts no coneixien la llengua dels qui els rebien; amb prou feines podien explicar qui eren, d’on venien o per què havien hagut de marxar i molts hi van morir”.
Habitatges improvisats al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer (març de 1939) 📷 ALBERT BELLOC
Paco Arenas* ✍️ Posem que parlo de persones que van arribar amb allò posat, amb la por enganxada a la pell i l’esperança amagada en algun racó de l’equipatge. Havien travessat camins inhòspits, fugint d’una dictadura criminal, d’un país sense futur, d’una terra que havia deixat de ser refugi per esdevenir amenaça.
Els van tancar en una platja. Sorra, filats i vigilància. Com si els qui havien perdut casa seva haurien perdut també la seva dignitat. Com si fugir fos un delicte. Molts no coneixien la llengua dels qui els rebien; amb prou feines podien explicar qui eren, d’on venien o per què havien hagut de marxar i molts hi van morir.
Mentrestant, alguns ciutadans francesos —patriotes, es deien, però que quan l’Alemanya nazi va envair França, es van posar sota les ordres dels alemanys— acudien a les platges per insultar-los, per anomenar-los rates, invasors, per incendiar les tendes de campanya i les poques pertinences que havien aconseguit salvar de la guerra. Allò va passar a Argelès-sur-Mer, el 1939. Eren republicans espanyols.
Cinc anys després, molts d’aquells homes i dones que havien estat tractats com a indesitjables, com a estrangers perillosos, com una càrrega per a França, van entrar a París amb les armes a les mans i el cor ple de llibertat.
La història té de vegades una manera cruel de posar les coses al seu lloc. Avui podríem estar parlant de Ceuta o potser d’Argelers-sur-Mer.
Perquè canvien les fronteres, els uniformes, les banderes i les dates. Canvien les paraules amb què assenyalem el que arriba: invasor, il·legal, rata, amenaça.
Però hi ha alguna cosa que no canvia: la por de qui fuig, la intempèrie de qui arriba, la crueltat de qui incendia la botiga de l’altre i la memòria, que tard o d’hora ens acaba preguntant de quin costat vam estar.
Posem que parlo de Ceuta o potser d’aquella platja francesa. I pensem, per un instant, que la història encara no s’ha acabat d’escriure qui eren els refugiats i qui eren, realment, els patriotes.
No oblidem que els que atacaven els espanyols i els anomenaven rates immundes, eren nazis, el mateix que passa ara. No eren patriotes francesos, els d’ara tampoc són patriotes espanyols. Aleshores com ara, eren i són nazis, als quals els importa un comí Espanya.
* El meu nom és Paco Martínez López, encara que sóc conegut des de petit amb el sobrenom del meu pare: Paco Arenas. Vaig néixer a Pinarejo (Conca) l’any 1959. Vaig començar a escriure molt jove, tot i que vaig deixar de fer-ho als 26 anys i no vaig tornar a reprendre l’escriptura fins als 54. Tinc alguns llibres publicats, alguns tan coneguts com «Magdalenes sense sucre», amb alguns milers d’exemplars venuts. Per ell em van atorgar el 2022 el títol de Fill Adoptiu de Juncos (Puerto Rico). Alguns dels meus llibres: Les abastes desertes (2025) Llibre que consta de tres novel·les curtes i quatre relats llargs ambientats al nadal amb els nens com a protagonistes, en època franquista, amb pròleg del professor José Manuel Parreño Collado (Valoració mitjana a Amazon 4,7) El ja esmentat Magdalenes sense sucre (2018), vuitena reimpressió 2026) Novel·la que en paraules del catedràtic de Literatura Espanyola i autor del pròleg, don Jaime Flores, és una gran metàfora sobre l’amor i la llibertat. (Valoració mitjana a Amazon 4,2) Àgueda i el secret de la mà esquerra (2022). Novel·la amb una doble trama que es pot llegir de tres maneres diferents. Juga al llarg del tot el segle XVI entre les peripècies de Teresa i el seu secret, que no pot conèixer ni el seu marit. (Valoració mitjana a Amazon 4.8) Els manuscrits de Teresa Panza (2015) escrita imitant l’estil del segle XVII, possiblement sigui l’única novel·la redactada al segle XXI que va entrar a la llista dels més venuts de Ficció Clàssica d’Amazon. (Valoració mitjana a Amazon 4,3 ) Caricias Rotas (2016) és una novel·la de compromís sobre la violència de gènere. (Valoració mitjana a Amazon 4,2) Esperant la Pluja-Contes a la calor de la lumbre (2018) Relats basats en la tradició oral castellana. (Valoració mitjana a Amazon 4,1) He participat en diversos llibres col·lectius i revistes, a més de fer adaptacions de clàssics castellans i publicar alguns llibres de poesia.
Participacions en llibres col·lectius: El viatge d’Amalia de Saxònia a Solán de Cabras (Revista Mansiegona 2017) Si no ve la cigonya… (Editorial Vinatea-101 relats de publicitat valencians-2018) La borrica, el vinater i el bisbe (Editorial L`Encobert – Contes d’Iberia-2018) Adaptacions de clàssics castellans: «La Celestina» «El Lazarillo de Tormes» Poesia: «Les abastes del pagès analfabet que va somiar ser poeta» «Pisant fang, somiant paraules»
“Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu”.
María José Moreno Sirvent (antropòloga)📷CEDIDA
María José Moreno Sirvent (antropòloga)✍️“Cremen les xarxes”, dèiem fa anys, com si aquell foc fos un fenomen extern que observàvem amb la distància de l’espectador. Però l’incendi ja no és allà; cremen avui els platós, que han imitat aquella dinàmica del “zasca”, l’insult i l’activisme impúdic. No es tracta d’assenyalar una cadena concreta, perquè seria reduir un problema sistèmic a una anècdota. El que passa és que una tendència ha permeat en moltes televisions: la imitació de les pitjors dinàmiques de les xarxes socials.
Aquesta imitació no és casual; és un mecanisme de supervivència en un ecosistema on l’audiència es mesura en clips virals i la credibilitat se substitueix per la capacitat de generar indignació.
Hem construït així un engranatge que s’alimenta en un bucle tancat: els programes es nodreixen de contingut viral, i les xarxes repliquen les intervencions dels platós. Allà, vídeos curts i descontextualitzats ens indignen i ens envileixen, mentre els polítics editen les seves intervencions i els posen una música èpica, com si en lloc de ser un diputat en un plató fossin en Jon Snow arengant les tropes abans de la Batalla dels Bastards.
I, més que emocionar, fa una mica de vergonya aliena, perquè sabem que no hi ha èpica en una compareixença llegint un paper; hi ha un intent desesperat de disfressar la manca d’idees amb estètica de superproducció. El problema no és la música, sinó el que revela: hem acceptat que la política és un espectacle i que els polítics són personatges, gladiadors que entren a la sorra no per debatre, sinó per ser devorats o aclamats.
Fa més de deu anys, un programa pioner va començar a barrejar entreteniment i informació, intentant moure un espectador avorrit.
Ho va fer amb connexions en directe, música d’Els Venjadors i pactòmetres, eines que avui ens semblen innocents i superades. Van ser els inicis d’una tendència que no ha fet més que degenerar, que ha passat d’imitar el model del cor a emular unes xarxes de les quals molts s’allunyen per tòxiques. El que aleshores era un recurs estètic per fer digerible la política es va convertir en l’estàndard, i l’estàndard, amb el temps, s’ha tornat intoxicant: el crit, l’insult i el “zasca” han passat de ser efectes secundaris a ser l’essència mateixa del producte. Al final, resulta que aquell diagnòstic tenia raó, però amb un matís crucial: no és que l’actualitat s’assembli a un circ, és que hem refet el circ romà. No el de la carpa i els malabars, sinó l’amfiteatre on el públic decideix amb el polze cap avall. Hem passat de la política com a gestió del bé comú a la política com a condemna pública en directe, i la televisió no és el reflex de la societat sinó la seva sorra, un espai dissenyat per esprémer les nostres emocions més baixes: el rancor, la supèrbia i l’ansietat.
Quan ens indignem amb un vídeo de 15 segons, no estem exercint ciutadania; estem alçant el polze al Coliseu, exigint que el condemnat sigui devorat per les feres.
Si observem aquest fenomen amb una mirada antropològica, aquella que estudia els ritus que les societats repeteixen fins a convertir-los en segona naturalesa, el que trobem és inquietant. Tota cultura ha tingut els seus rituals de catarsi col·lectiva, els seus espais on la comunitat es reunia per processar la tensió social. Però aquella litúrgia tenien un component sagrat, un límit, una frontera entre el joc i la realitat. El circ romà, però, no era catarsi: era espectacle de la mort, una exhibició de poder que recordava al poble el seu lloc en l’ordre social. Avui els platós i les xarxes funcionen com aquell amfiteatre: un ritu permanent de linxament simbòlic on la condemna pública substitueix el debat i la humiliació de l’adversari es converteix en fi en l’autèntica finalitat.
Des de l’antropologia, sabem que les societats es defineixen per allò que ritualitzen. Si idealitzem la indignació constant, la desqualificació i el clip descontextualitzat, què estem dient de nosaltres mateixos? Estem dient que preferim l’emoció fàcil al pensament complex, que preferim el bàndol al matís, que preferim l’execució pública a l’acord. I en fer-ho, estem construint una subjectivitat nova: la de l’espectador que no busca entendre, sinó condemnar; que no aspira a la justícia, sinó a la victòria del seu bàndol sobre el cadàver simbòlic de l’altre.
Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu.” Tot aquest simbolisme no pretén sentenciar, perquè això seria caure en la mateixa dinàmica que critiquem. Pretén, més aviat, obrir una finestra que ens interpel·li directament. Si la televisió ha emulat les xarxes, i les xarxes han emulat el pitjor dels nostres instints, la pregunta no és ja qui va començar, sinó quina mena de societat estem cimentant amb cada clip que compartim, amb cada insult que victoregem i amb cada minut d’atenció que entreguem a aquest amfiteatre? Estem repetint la història sense saber-ho?
És aquest el pa i circ del nostre temps, l’entreteniment que ens distreu mentre es desmantella el bé comú? I aquesta pregunta, per ser resposta, no admet titulars ni vídeos de 15 segons. Admet silenci, admet pausa, admet la incomoditat de mirar-nos al mirall i reconèixer que, potser, l’arena no és només a la pantalla. És també dins nostre, en aquella pulsació fosca que ens fa gaudir amb la caiguda de l’altre.
La investigació queda oberta, i la resposta, com les bones preguntes, potser ens portarà més temps del que estem disposats a dedicar.
Potser, si apaguéssim el soroll, si deixéssim de ser multitud per tornar a ser persones, el circ es desmuntaria sol.
“Surto al jardí, d’un color verd impossible, i sec a taula a esmorzar tot veient l’espectacle de la sortida del sol sobre el mar. És el meu diorama preferit per reconnectar” ALBERT GALINDO, Guionista
Albert Galindo, Guionista 📷 CEDIDA
Albert Galindo✍️Les persianes s’obren automàticament, programades amb la sortida del sol, que és imminent. Una música instrumental agradable i lleugerament rítmica va pujant de volum molt a poc a poc i omplint la cambra. Avui és dia de “reconnexió”, allò que abans en deien vacances.
Surto al jardí, d’un color verd impossible, i sec a taula a esmorzar tot veient l’espectacle de la sortida del sol sobre el mar. És el meu diorama preferit per reconnectar. Em prenc una ampolla de sèrum starbucks reconnection, sabor cafè amb llet i ous benedict, amb minerals i vitamines sintètiques. Volant a contrallum, una papallona enorme fa unes piruetes encantadores, a ritme de la música, i acaba aterrant dolçament sobre un dels girasols, tots ben iguals i arrenglerats. És una papallona ben vistosa, de les noves, que tenen dos dissenys alhora. Si acciono el zoom dels meus ulls biònics puc veure de prop el disseny tipus trencadís, taronja i blau que tan m’agrada, però si la papallona es mou lleugerament, es pot veure clarament el logotip de Redbull a cada una de les dues ales.
La papallona, que ja se sap reconeguda, alça de nou el vol i marxa a fer campanya a un altre cubil. Tot seguint-la, acabo clavant els ulls al Bobby, un dòberman molt dòcil i discret que avança cap a mi. Té un pèl preciós, curt, tupit i brillant, de color marró grisós, amb un elegant estampat amb les lletres distintives de Louis Vuiton. El Bobby porta el butlletí oficial a la boca i i el deixa caure a les meves mans. Fins que no li raspallo una mica el llom no acota el cap, gira cua i se’n va. El butlletí és un rectangle de plasma translúcid i quasi ingràvid que s’aixeca solet davant meu, talment com si el subjectés un faristol, i comença a projectar instruccions i píndoles d’informació pràctica. I de tant en tant, un acudit gràfic, bàsic i blanc.
Quan el sol comença a tenir certa alçada, una ristra de núvols apareix per l’horitzó i juga a combinar-se i sobreposar-se entre ells, projectant ombres i matisos que fan molt més agradable aquesta hora de sol punyent. Els núvols d’avui, segons es pot veure a contrallum, són patrocinats per Repsol, molt més juganers que els núvols oficials, que són molt ensopits.
Truquen a la porta. Em venen a recollir per anar a l’espectacle de mig matí. Segons m’ha informat el butlletí, la comèdia que em convé avui ridiculitza els nostres avantpassats i la por que li tenien a la tecnologia i als grans benefactors, que ells van titllar, malèficament, com a tecnooligarques.
ALBERT SANCHEZ PIÑOL✍️Devia ser en algun moment dels anys 90 quan el meu cosí i jo passàvem per davant d’aquesta inscripció. És una pedra inserida a la façana d’una casa a la Torre del Compte, al Matarranya. Per aquells dies la reformaven per fer-ne casa rural, i els operaris estaven a punt de desfer-se de la làpida. El meu cosí i jo els vam insistir que no ho fessin, que era història. I al capdavall, què els costava deixar-la al seu lloc? Ves per on, ens en vam sortir. Podeu llegir el que hi posa? Costa, ho se.
Vista general de Torre del Compte al Matarranya 📷 CEDIDA
Per mi té un doble valor. Per una banda la inscripció original. I en segon lloc la picada, la “damnatio memoriae” que li van voler aplicar. Aquesta idea de no voler deixar ni rastre del ‘enemic, de perseguir-lo molt més enllà de la derrota, d’extirpar fins i tot el seu record. És una crueltat suprema, insuperable. És dir: “tu no vas existir“, o “això no va passar mai“. Però sí que va existir, sí que va passar.
Pels que no us en sortiu, diu això:
COOPERATIVA COLECTIVA TORRE LIBRE
Després hi ha, a dreta i esquerra, alguns símbols picats que no entenc. I a sota, a la dreta: “1937“ El símbol al centre, a sota, crec que es l’escut del poble, però avui en dia és un altre, així que no n’estic segur.
Com ja sabeu, al Baix Aragó es va imposar l’anarquisme, que en esclatar la guerra va col·lectivitzar les terres. Jo encara vaig conèixer iaios del poble enfrontats per aquest tema. Els anarquistes, a més, van confondre el nom “Torre del Compte” amb un concepte feudal (!!!), així que van canviar el nom del poble a “Torre Libre“, en castellà.
Quan van entrar els alçats, el primer que van fer va ser esborrar qualsevol rastre de poder enemic. És curió, doncs, com el que queda ara, gairebé un segle després, és justament això: la seva intolerància, la repressió aplicada radicalment. La pedra picada i repicada amb odi i fúria. Això és el que ha quedat. I com esborres l’esborronada?
Hi ha una anècdota de l’emperador Claudi que em deleix. Uns patricis el van anar a veure perquè un jove amic seu figurava a les llistes oficials de delinqüents per estupre. Els patricis el van convèncer que l’eliminés de la llista, que tot plegat havia estat un no res. Claudi va acceptar, però mentre aplicava tinta sobre el delicte, que anava després del nom, va dir: “l’esborro… però quedarà l’esborronada“.
“La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat”.
Sisco Ribó es pagès i poeta 📷 Cedida
Sisco Ribó (pagès i poeta) ✍️ La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat. També, segurament, és un triomf de les campanyes antitabac, i sobretot de la pressió social. I aquí és on la cosa em trontolla. Deixar de fumar és una decisió personal i estranya; un no deixa de fumar perquè ja no li agrada (l’addicció té això), no he conegut cap fumador que ho hagi deixat perquè el tabac li repugna. Deixes de fumar perquè t’ho diu el metge, perquè quan et lleves al matí estossegues com un gos vell, perquè a la nova parella no li agraden els petons amb regust de cendrer… i darrerament la pressió social és tan gran que la gent deixa de fumar, sobretot, perquè deixin de mirar-la malament, com si haguessis comès un delicte, per no sentir més, en una reunió o en un bar, aquella pregunta amb aquell to sardònic «encara fumes?, mira que a fora fa un fred que pela», i aquell somriure autosuficient de qui no té el vici.
La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat.
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat. Per als homes era una expressió de masculinitat, de seguretat, de sensibilitat… Us imagineu Humphrey Bogart sense el cigarret als llavis?, hauria semblat un pobre home. Però divago, aquest és un tema per una llarga discussió de barra de bar (sense tabac, és clar)
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat.
Els arguments de l’administració en la lluita antitabac són potents: la despesa en sanitat pública és el que més s’utilitza, tractar els càncers de pulmó, les malalties cardiovasculars, costa molts diners a l’estat (també costa molts diners totes les altres malalties derivades de la mala alimentació, del consum d’alcohol, de l’estrès i la depressió…). En fi, el que té de bo fumar (si se’m permet parlar així), és que no afecta psicològicament, ningú perd el seny per fumar (tabac). Fumar és un vici, però també és un plaer, i pagar un plaer sempre ha tingut un preu elevat. Potser és això.
D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador?
S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara m’agradaria parlar de l’altra droga legal, l’alcohol, per fer una mena de comparativa. La gent beu, i beu molt, i quan has begut molt i durant molt de temps, et canvia el caràcter. No soc psicòleg ni he fet un estudi en profunditat sobre el tema, però ho he observat en molta gent i ho he viscut en carn pròpia. L’alcohol també mata, i mata de la pitjor manera, mata famílies, mata relacions amb amics i parelles, mata l’educació dels fills…I malgrat això no està malt vist beure. I em pregunto: perquè s’estigmatitza tant el consum de tabac i no el d’alcohol?. D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador? S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara aniré a prendre una cervesa i a fer un cigarret en una terrassa, que encara ens deixen.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar” MARIA JOSÉ MORENO SIRVENT (Antropòloga)
Ramaders mirant com els ramats de vaques pugen muntanya amunt 📷 Marta Lluvich
María José Moreno Sirven (Antropòloga)✍️ Ens van ensenyar a estimar un país de clarobscurs, de migdiades a l’agost sota la parra i d’olor de farigola mullada a la primavera. Vam créixer pensant que aquell teló de fons era etern, que els boscos de pins, les sureres mil·lenàries i els tossals entapissats de romaní serien sempre allà per subjectar-nos l’ànima quan tota la resta fallés. Ens vam equivocar. I aquesta confessió, aquest àcid corrosiu, no em deixa dormir.
Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar. Busco tots aquells que, com jo, senten que la seva ànima sagna de pena veient aquests milers i milers d’hectàrees calcinades, aquesta biodiversitat que s’esvaeix, aquestes espècies animals que mai més no travessaran el camp a trenc d’alba. Busco els qui senten vergonya, no ràbia política. Vergonya íntima, personal, heretada.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar”.
Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allòque criden és el nostre nom.
Estem cremant el museu més gran del món. No és el Prado, no és el Reina Sofia ni el Museu Nacional de Catalunya. Parlo del patrimoni que no es penja en una paret: aquella devesa extremenya que va sobreviure a guerres civils i fams, ha mort en una tarda de vent de sud. Aquella pineda de la serra que aparegui a les fotos de bateig de quatre generacions, ha desaparegut.
“Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allò que criden és el nostre nom”.
I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques.
La meva ànima sagna per ells: Per no haver sabut defensar-los, per no haver establert, com a societat, unes prioritats ineludibles que els protegissin.
“I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques”.
I el pitjor no és el foc. El pitjor és saber que res no tornarà. Nosaltres potser veurem rebrots raquítics. Però els nostres nets no tornaran a seure sota l’ombra d’una surera centenària, ni sentiran el cant d’una merla a trenc d’alba. Els ho hem robat. No un polític, no una administració: nosaltres, els que vam mirar cap a una altra banda.
Em miro al mirall i no hi veig un monstre. Hi veig algú normal, amb bones intencions i petits gestos. Vaig signar peticions, vaig recollir brossa en alguna excursió, vaig compartir un tuit indignat mentre la Serra de la Culebra cremava. I després, vaig continuar amb la meva vida. Vaig canviar de canal quan la tragèdia va deixar de ser trending topic. Vaig tornar a les meves factures, a la meva hipoteca, a la meva rutina.
Aquesta soc jo. Aquest ets tu. Aquesta és la nostra derrota més silenciosa i més humiliant.
“Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima“.
Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima. Aquesta anestèsia col·lectiva és responsabilitat nostra. Ningú no ens va obligar a oblidar. Ho vam fer nosaltres, per comoditat, per impotència, per no saber què més fer.
No hi va haver un sol gran error. Hi va haver un degoteig constant de petites renúncies, de prioritats mal posades, d’abandonament dels nostres pobles i de la nostra terra. Vam deixar de cuidar el bosc perquè vam deixar d’habitar-lo, i el bosc, ferit i sec, s’ha convertit en una teia que crema emportant-se segles de vida.
Sento una enveja verinosa dels qui heretaran altres pàtries, dels qui podran portar els seus fills a olorar la terra mullada. Aquí, quan per fi plogui, no farà olor de terra mullada. Farà olor de cendra humida, que és el perfum de la mort d’un ecosistema. Aquesta olor és la conseqüència de la nostra indiferència.
“La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla?
I, tanmateix, em nego a acceptar que tot està perdut. Perquè ens defineix la caiguda, sí, però també la capacitat d’aixecar-nos. He vist cultures renéixer de guerres, he vist boscos ressorgir després d’erupcions volcàniques, he vist generacions que van heretar deserts i van plantar jardins. No hi ha res del tot perdut si reaccionem.
La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla? Aquell instant futur depèn de la nostra resposta ara. No de grans gestes, sinó d’una xarxa de petites decisions: repoblar, cuidar, habitar, exigir, ensenyar. Transmetre el que ens queda no com un lament, sinó com una llavor.
Plorem junts tot el que faci falta. Però que el plor regui la terra i no l’ofegui. Que no ens paralitzi, que ens empenyi. Perquè el bosc ens necessita ara més que mai, no com a herois tràgics, sinó com a jardiners humils. Perquè demà, quan surti el sol, cal començar a plantar.
“Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada”.
Però abans d’acabar, permeteu-me un agraïment que neix de les entranyes. Un agraïment a tots i cadascun dels cossos de Seguretat que aquests dies s’estan deixant la pell als incendis: bombers forestals, agents rurals i mediambientals, unitats militars d’emergències, mossos, policies locals, guàrdies civils, protecció civil. Gràcies per no rendir-vos mai, per cada hora de son perduda, per cada pam de terreny defensat amb l’ànima. I gràcies, infinites gràcies, als voluntaris. A aquelles persones anònimes que han aparegut als pobles amb una aixada, una mànega o simplement amb un entrepà i aigua fresca. Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada. Vosaltres sou la prova que aquesta terra no està del tot perduda. Perquè on crema la desesperació, l’endemà hi brota l’esperança.
Acabo manllevant les paraules de Miguel Delibes, aquell home que va estimar la terra castellana amb la devoció de qui sap que el paisatge és el mirall de l’ànima: “La terra que ens va veure néixer és l’única pàtria que tenim, i el patrimoni que lleguem als nostres fills serà la mesura exacta del nostre amor per ella.”
BELLATERRA.CAT 