BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 17 de juny de 2026

“Un treball del periodista Pau Navarro Freixes sobre l’avenç del conservadorisme entre els joves“.

PAU NAVARRO ✍️ La política és un dels eixos fonamentals sobre el que es forma una societat. És un àmbit que afecta a tots els aspectes de la vida en general i sobre el que tenim cert poder de decisió a causa del nostre sistema democràtic. El problema, però, és que gran part de la població jove està o sent que està desinformada. (1)

La falta de coneixement, l’augment de l’ús de les xarxes socials com a mitjans de comunicació informatius i l’elevada presència de “fake news” en aquestes, han creat un ecosistema idoni perquè els discursos d’odi i l’extremisme guanyin presència en el pensament col·lectiu. (2)

Especialment en les persones joves. De fet, gran part de la població assenyala els mateixos polítics com a font principal de desinformació. (3)

La tensió política actual ha arribat a punts extrems. Tots els discursos estan en certa manera polititzats. Molta gent ha deixat enrere el diàleg per a intercanviar postures i s’ha optat per estratègies més limitants, agressives i prohibitives, amb l’objectiu de desacreditar a les persones amb formes de pensar diferents. Tot i això, els discursos obertament xenòfobs, homòfobs, misògins i racistes no es poden considerar com a ideologies viables per a debatre. Aquests discursos d’odi gaudeixen de llibertat per circular per xarxes i, fins i tot, dins de partits polítics consolidats, una de les qüestions d’aquest reportatge és esbrinar per què certs discursos d’aquest caire aconsegueixen captar l’atenció de tanta gent. Especialment gent jove. 

El motiu principal de centrar el reportatge en persones d’entre 18 i 25 anys és el que representen com a individus. Representen el futur de la societat, i els responsables de construir un món just, plural i amb igualtat d’oportunitats.

En aquest sentit, preocupa certa tendència d’aquest sector de la població tan important de radicalitzar el seu pensament polític. Una part considerable de la població jove, no considera malament un règim autoritari depenen la situació (4), i segons enquestes que s’han realitzat exclusivament per aquest reportatge, només un 46,8% de persones entre 18 i 25 anys es consideren obertament d’esquerres.

Fins fa relativament poc, era el pensament progressista el predominant en la població jove, però aquest canvi del paradigma polític porta a reflexionar sobre les causes d’aquest canvi.

Mitjançant una enquesta a un centenar de persones d’entre 18 i 25 anys sobre les seves preferències polítiques, les principals fonts d’on extreuen informació, els àmbits que més els preocupen de la societat i la seva confiança en l’actual govern progressista es pot estudiar i valorar l’estat actual de consciència política en la joventut.

Una anàlisi en profunditat de les xarxes socials i la forma que té el seu algoritme de compartir informació política aportarà també dades rellevants, a causa de la importància que han guanyat com a font d’informació en aquest sector de la població.

Recentment, Gabriel Rufián, representant d’ERC al Congrés dels Diputats, en un debat per a la Cadena SER amb Irene Montero sobre el futur i una possible unió de l’esquerra va mencionar com l’esquerra nacional s’havia de renovar a l’hora de transmetre el seu missatge: “Jo m’estimo més omplir Tik Toks que biblioteques, perquè el meu fill mira Tik Tok” (5) Paraules que guanyen un pes major en boca d’un dels representants del progressisme més rellevants per la joventut.

A més, s’ha entrevistat a figures rellevants en la política i amb coneixements profunds sobre aquest àmbit, amb la pluralitat de veus i d’ideologies com a principal objectiu, per obtenir unes conclusions el màxim de fiables i reals possibles.

El motiu de donar veu a partits polítics d’extrema dreta i ultraconservadors en aquest reportatge és comprendre realment el fenomen des de dins, ja que és impossible extreure unes conclusions amb valor periodístic si s’ignoren els partits conservadors i les seves estratègies comunicatives i de captació de vot com a factor clau.

Un dels objectius d’aquest reportatge és esbrinar si aquest canvi s’ha produït per una bona campanya i ús dels altaveus mediàtics per part dels partits conservadors, per una negligència i desconnexió dels partits progressistes d’esquerra amb la joventut o per una mescla d’aquests dos factors.

Aquest estudi és una anàlisi sobre una realitat palpable i notòria, aquesta és la motivació més gran. Comprendre un fenomen que cada vegada està més present i que ignorar-lo no ha fet més que donar-li força. El diàleg és clau per avançar com a societat, intercanviar postures i escoltar opinions diferents no és comprar un discurs ideològic, és vetllar per la comprensió entre éssers humans i cercar un futur millor per a tots.

Un dels objectius de l’estudi és apropar postures, deixar enrere els prejudicis, les ofenses i els estigmes, utilitzar la tolerància i la comprensió com a eines per al progrés. Escoltar, aprendre i millorar perquè en un futur, la gent que just ara pot començar a exercir el seu dret a vot, tingui al seu abast totes les eines necessàries per formar una opinió pròpia, justa i crítica.

El periodisme polític té la missió de transmetre informació a la població sobre un àmbit que afecta directament a tots els aspectes de la seva vida, però vist des de fora se sent hermètic i excessivament complex. Traduir en paraules comprensibles per a tots els ciutadans uns discursos plens de tecnicismes que tenen més forma d’atac entre ideologies que de discurs en si. Amb el pas dels anys, el llenguatge polític s’ha tornat més hostil que servicial, més intrusiu que accessible, i la feina de periodista no solament consisteix a transmetre informació, sinó vetllar per una societat informada i crítica (Casero-Ripollés, A. (2012).

Εl periodismo político en España: Algunas características definitorias). Assenyalar els errors dels representants polítics, independentment del partit per al qual treballen, amb total objectivitat i rigor per evitar abusos de poder i corrupcions són la millor eina que té la població per obtenir un món més just, i el paper que juguem els periodistes és indispensable en aquesta pugna.

José Mujica, president d’Uruguai entre 2010 i 2015 i un dels màxims representants del progressisme modern, creia en la política com a servei, no com a negoci. En una de les seves últimes intervencions com a senador del seu país, va donar la famosa frase de “la política és la lluita per la felicitat humana, encara que soni a quimera”.

(1) RTVE. (2025, 27 novembre). Un 80% de los jóvenes admite que encuentra desinformación en redes y sólo el 13% la verifica. RTVE.

https://www.rtve.es/noticias/20251127/80-jovenes-admite-encuentra-desinformacion-redes-solo-13-ve rifica/16835190.shtml

(2) Solana, M. I. (2023, 29 maig). Las “fake news” y el discurso de odio se retroalimentan mutuamente. La Mirada Humana Instituto Cultura y Sociedad.

(3) Carrascón, I. (2025, juny 17). Los españoles consideran a los politicos la mayor fuente de desinformación, según el último Digital News Report. Newtral.

https://www.newtral.es/espanoles-consideran-politicos-fuente-de-desinformacion/20250617

(4) El País. (2025, novembre 20). Una cuarta parte de los jóvenes ve preferible en determinadas circunstancias un régimen autoritario.

https://elpais.com/espana/2025-11-20/una-cuarta-parte-de-los-jovenes-ve-preferible-en-determinadas-circunstancias-un-regimen-autoritario.html

(5) Cadena SER. (2026, abril 9). Gabriel Rufián e Irene Montero aluden a la unión de la izquierda: “Si no, nos matarán”.

https://cadenaser.com/nacional/2026/04/09/gabriel-rufian-e-irene-montero-debaten-sobre-el-futuro-de -la-izquierda-a-las-puertas-de-las-elecciones-en-andalucia-cadena-ser/

TFG-PAU-NAVARRO.pdf https://share.google/s1WfYiZgyas9CyIFM

Font: Memòria.Cat

 

Read Full Post »

Bellaterra, 7 d’abril de 2026

“En la tradició espanyola, si es perd algun objecte, es fan nusos en un mocador mentre es recita: Sant Cucufato, Sant Cucufato, els collons et lligo.  Si no em trobes les claus (per exemple), no te’ls deslligo” .

Daniel Fernández ✍️ I s’hauran assabentat vostès, que són gent in formada, que hi ha tomàquet entre Cerdanyola i Sant Cugat a compte de quin ajuntament es queda amb Bellaterra, que ha format part administrativa autònomament de Cerdanyola, però que sociològicament se sent més propera a Sant Cugat, vaja, que encara hi ha classes,

El cas és que Sant Cugat, malgrat la seva fama de municipi amb possibles, és estadisticament superat en renda gairebé cada any per Matadepera i últimament també per Sant Just Desvern, així que es confirma, encara hi ha classes, encara que la incorporació de Bellaterra podria fer que es coronés en el rànquing de localitat amb més renda per càpita de Catalunya.

Una altra característica de Sant Cugat és que, després d’unes primeres alcaldies socialistes en democràcia, és la població més important que ha estat i ha seguit fidel a l’extinta CiU i les seves transformacions successives.  Junts segueix governant la seva alcaldia i va haver-hi un temps en què va ser la màxima cota de poder que tocaven els exconvergents a tot Catalunya.

Canviant de terç, Sant Cugat deu el seu nom al sant homònim, martiritzat a inicis del segle IV al Castrum Octavianum, que potser va estar en aquest mateix lloc on ara hi ha el monestir.  O el mateix s’hi van endur les relíquies del sant per enterrar-lo i s’hi va quedar.  No entro en aquest embolic, que això és només una columna de diari.

Sant Cugat, Sant Cucufat o Cucufato en castellà, vingut d’Àfrica, de prop de Cartago, a predicar el cristianisme juntament amb el seu amic o potser germà Fèlix (a aquest últim el van martiritzar per Girona).  I la història del seu martiri, segons versions, inclou que l’evisceressin (es va suturar ell mateix i va sanar miraculosament) i que el volguessin cremar viu, donar-lo de menjar a les feres, matar-lo de gana o estimbar-lo.  Al final va implorar que se li concedís el martiri (i el deixessin descansar) i els pertinaços romans el van degollar.  Vegeu el retaule pintada per Aine Bru.

En la tradició espanyola, si es perd algun objecte, es fan nusos en un mocador mentre es recita: Sant Cucufato, Sant Cucufato, els collons et lligo.  Si no em trobes les claus (per exemple), no te’ls deslligo.

La rima és en castellà, és clar, així que no sé jo si els de Junts ho invocaran per recuperar la Generalitat.  Falta els fa.

Font: La Vanguardia

Read Full Post »

Bellaterra, 19 de febrer de 2026

“No són una obra de manteniment qualsevol. Són reixes canadenques per bloquejar el pas als porcs senglars”. TATIANA FERNANDEZ GÓMEZ

TATIANA FERNANDEZ GÒMEZ ✍️ Has vist aquestes noves reixetes als ponts que creuen l’AP-7 i la B-30 entre Sant Cugat, Can Sant Joan i Bellaterra? No són una obra de manteniment qualsevol.   Són reixes canadenques per bloquejar el pas als porcs senglars.

Però, per què ara i sense avisar? 

Aquí téniu la cara B que no ens expliquen:

1. Prioritat econòmica: S’han instal·lat per evitar que el brot de Peste Porcina Africana (PPA) arribi a les macrogranges.   Es protegeix el benefici de la indústria càrnia abans que la biodiversitat.

2 Més risc d’accidents: En bloquejar els ponts (passos segurs), els animals intentaran creuar per mitjà de l’autopista.  Si les tanques perimetrals no estan perfectes, el risc de xocs mortals a la B-30 i l’AP-7 es multiplica.

3 Drama ecològic: Estem convertint Collserola en una “illa biològica”.  El confinament forçat provoca endogàmia, estrès animal i el risc que proliferin altres malalties que ens acabaran afectant a tots.

És un “pegat” que posa en risc la seguretat viària i l’equilibri natural per no qüestionar un model ramader intensiu que ja és insostenible. 

Volem solucions reals, no barreres que generin més perill!

Volem transparència i seguretat, no silencis mediàtics.

Tatiana Fernandez Gómez  – @kalizdevida

Amb més de 15 anys d’experiència professional, des de sempre ha tingut clara la seva vocació dedicada a acompanyar processos de vida. Es va formar com a mestra d’educació infantil l’any 2004 i, a partir d’aquí, va anar ampliant horitzons dins el món de la criança, l’educació i el creixement personal, sempre des d’una perspectiva holística i integradora.

L’any 2011 va iniciar la seva formació al Waldorf i allà descobrì la figura de la mare de dia i va iniciar un projecte per tal de donar a conèixer aquest servei emergent a Catalunya; ser un punt de trobada per a interessats i professionals i difondre la tasca pedagògica i social que fan. Durant els últims 9 anys ha sigut mestra, mare de dia, ha esdevingut mare dues vegades i ha acompanyat professionals i famílies a sentir-se més coherents i alineades amb els seus somnis i valors. No te receptes, però si la certesa que una mirada més conscient i amable amb nosaltres mateixes i els infants és possible i està a l’abast de tots. Les vivències i reptes en el seu propi camí junt amb aquesta transversalitat que defineix el seu treball és el do que vol oferir per a que transformis la teva qüotidianitat, les relacions i la cultura d’infància.

Read Full Post »

Bellaterra, 10 de gener de 2026

“Les desqualificacions que el govern cerdanyolenc ha llançat darrerament contra el procés de Bellaterra encara han empitjorat més les relacions”

VICTOR ALEXANDRE ✍️ El tema de la incorporació de Bellaterra a Sant Cugat, com un districte més del nostre municipi, ja fa anys que és viu. Aquest, però, no era pas el plantejament inicial. Inicialment, Bellaterra volia tenir entitat pròpia i ser un municipi independent.

El poble, de fet, ja va néixer, ara fa cent anys, amb aquesta vocació, però el procés que va dur a terme per assolir-ho no va reeixir i va optar per integrar-se a Sant Cugat. 

La manca d’identificació dels bellaterrencs amb Cerdanyola, afegida a la proximitat física amb Sant Cugat, amb els vincles afectius, comercials, culturals i de lleure que això suposa, ha dut el moviment veïnal a complimentar tots els requisits burocràtics per tal de materialitzar-ne l’annexió.

Coberta aquesta fase, ara és la Generalitat qui s’ha de pronunciar. Jo, personalment, dubto molt que la resolució sigui favorable, per la senzilla raó que el govern de la Generalitat, del mateix color que el de Cerdanyola, no és un àrbitre imparcial. Però ja es veurà.

Les desqualificacions que el govern cerdanyolenc ha llançat darrerament contra el procés de Bellaterra encara han empitjorat més les relacions, per bé que han servit per demostrar les diferències i la distància psicològica que hi ha entre ambdues poblacions.

Evidentment, no tots els bellaterrencs són favorables. Però la recollida de signatures a favor o en contra de l’annexió, va donar un 61% a favor. En democràcia, la gent civilitzada s’expressa així. Ara és el torn de la Generalitat. Parlarà d’aquí a cinc mesos.

Font: Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat

Read Full Post »

Bellaterra 25 de gener de 2025

“Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia“. LLUIS FELIU

Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s’ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s’hauria de discutir, s’hauria de respectar.

Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes.

No sorprèn l’oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.

La integració de Bellaterra a Sant Cugat  no és cap caprici ni una operació artificial.

La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l’activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l’Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.

I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l’EMD, no hauria de ser cap inconvenient.

L’EMD era necessària sota l’administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.

Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l’EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l’espanyolisme que no pas en el catalanisme.

El gran rètol de “Cerdanyola” plantat a la rotonda d’entrada, davant del col·legi La Vall, n’és una metàfora eloqüent que serveix d’exemple. És una manera d’afirmar la propietat més que no pas d’establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.

Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l’exercici de la democràtica. Cal l’annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat.

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de gener de 2026

“No cal ser expert per entendre-ho: si Sant Cugat incorpora un nucli d’alta renda, reforça la imatge de ciutat “prèmium” i això fa que el sòl i els pisos siguin encara més atractius per a qui més pot pagar. I quan passen aquestes coses, qui ho pateix som els veïns i veïnes que ja fem malabars per seguir vivint aquí”. Ramón Gutiérrez

RAMÓN GUTIÉRREZ ✍️ L’annexió de Bellaterra no és un tema neutre ni només de mapes i límits municipals. Parlem d’afegir un dels nuclis amb més renda de la comarca a Sant Cugat, una ciutat que ja té un dels mercats d’habitatge més cars del país.

Això passa mentre l’Ajuntament omple titulars amb grans anuncis de projectes d’habitatge i intenta vendre’s com a referent en polítiques d’habitatge. Però, al mateix temps, veiem com aposta per una operació que molt probablement acabarà pressionant encara més els preus, tant de compra com de lloguer.

No cal ser expert per entendre-ho: si Sant Cugat incorpora un nucli d’alta renda, reforça la imatge de ciutat “prèmium” i això fa que el sòl i els pisos siguin encara més atractius per a qui més pot pagar. I quan passen aquestes coses, qui ho pateix som els veïns i veïnes que ja fem malabars per seguir vivint aquí.

L’informe que ha elaborat el govern municipal parla de viabilitat tècnica, però no entra a valorar què suposa per a Cerdanyola perdre una zona amb força capacitat contributiva. Si un municipi amb menys renda perd recursos, es fa més difícil garantir serveis públics i reduir desigualtats entre barris.

Sant Cugat (i Cerdanyola) necessiten justament el contrari: més barreja social, més parc d’habitatge assequible i una mirada de comarca que posi la cohesió per davant dels interessos de qui més té. El que no ens podem permetre és avançar cap a “ciutats-gueto”, més segregades per renda i on cada cop més gent hagi de marxar perquè no pot seguir el ritme dels preus.

Per això cal preguntar-nos si aquesta annexió ajuda a tenir una ciutat més justa o si, un cop més, fem passes en la direcció de fer de Sant Cugat un lloc cada cop més inaccessible per a moltes famílies. Si de veritat es vol garantir el dret a l’habitatge les polítiques que fem com a ciutat han d’anar en aquesta línia, no a reforçar encara més la bombolla.

Font: Cugat.Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de novembre de 2025

“A que treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita?”

Sant Cugat no té mar. No el té pas gaire lluny, però els santcugatencs hem de recórrer uns quants quilòmetres per banyar-nos-hi. Tanmateix, si ens hem de guiar pel tarannà del nostre comerç, es diria que Sant Cugat té vocació de poble costaner, delerós de veure turistes d’arreu del món passejant pel carrer amb sandàlies i mitjons. Arribo a aquesta conclusió en llegir els rètols de les botigues del centre de la ciutat, que semblen viure d’esquena als santcugatencs i adreçar-se exclusivament a hipotètics passavolants planetaris: 

Tea Shop, The Universe in Feminine, Menswear, Kidswear, Kids & Beats, Bread & Cakes & Coffee, Coffee, brunch and much more, Coffee & Bakery, Smash Burger House, New Collection, Nails Garden, Happiness is Your Color, Nice & Price, Beds Store, Hair Salon & Store, The Office Code, Delivery, Take away...
 Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos.

Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos

Font: JAP, Tot Sant Cugat

Read Full Post »

Bellaterra, 18 de setembre de 2025

Antonio Barragán Moriana (Catedràtic dHistòria Contemporània. UCO) ✍️Una de les qüestions que, potser, més sorprengui qualsevol ciutadà mitjanament informat sobre el que passa a Gaza, són les reticències i, fins i tot, en casos molt significatius de representants polítics de la dreta, la negativa a acceptar que el que passa en territori palestí és un genocidi, un genocidi de llibre, de teoria i pràctica de polítiques d’extermini. A Gaza, després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, es desenvolupa dia a dia, hora a hora, un nivell d’aniquilació sobre territori palestí que, assenyalant el més greu i fins ara verificat, s’acosta a les 70.000 víctimes mortals (més del 80% població civil i d’ells al voltant de gairebé 0.000). desapareguts; a més també, una destrucció importantíssima d’hospitals, escoles, centres d’acollida, infraestructures i, per descomptat, habitatges sempre amb l’argument que, molts són centres camuflats d’ocultació de milicians de Hamàs.

No cal dir que aquest atac diari sobre el territori palestí de Gaza, i  davant la inacció de la Unió Europea fins ara que només anuncia mesures contra Israel, ve acompanyat de l’expulsió immediata dels seus anteriors habitants, que han d’abandonar les seves terres, les seves llars, a part de la seva família, per dirigir-se a zones assenyalades per l’ocupant israelià, ja molt saturat la crueltat i propòsits genocides duts a terme pel govern de B. Netanyahu, bombardegen tant les cues atapeïdes on es distribueixen aliments, com les columnes que surten, la majoria de vegades amb incert destí, cap a zones que, precisament i amb una perversa intencionalitat han estat assenyalades per l’invasor israelià.

Sens dubte, durant molts anys, a partir del final de la Segona Guerra Mundial, l’ús del terme genocidi es mostraria com un concepte jurídic molt controvertit i de difícil ajust jurídic i polític; tampoc és estrany que fossin dos juristes d’origen jueu els polonesos Raphael Lemkin, autor i defensor del concepte fins a les seves últimes conseqüències, i Hersch Lauterpacht que s’embarquessin en un debat teòric que pretenia discernir entre el propi concepte de genocidi i el més ampli de crims contra. En els plantejaments dels dos analistes, evidentment, planejaven les polítiques d’extermini que l’Alemanya nacionalsocialista havia desenvolupat sobre les comunitats jueves europees des de finals dels anys trenta i durant la II Guerra Mundial que van desembocar a l’holocaust (Shoah) que va suposar l’extermini de, com a mínim 6 milions de jueus, comunistes, presoners de guerra, discapacitats, etc.).

El debat teòric entre aquests dos conceptes, que havia il·luminat una de les pàgines de més interès en el Dret Penal Internacional, no faria, tanmateix, que quan finalitza la guerra i en les sentències fallades en els judicis de Nuremberg que van jutjar alguns dels jerarques nazis més importants (H. Göring, R. Hess, W., H., W. de genocidi a la lletra dels seus veredictes i pronunciaments i sí, per contra, els més generals de “crims de guerra”, “crims contra la humanitat”, com si el concepte genocidi hagués estat subsumit en ells; caldria esperar algunes de les primeres resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides (1946/48) i més concretament la núm. 96 ia la Convenció de 9 de desembre de 1948 (art. II) que considerava com a genocidi “tot acte comès amb la intenció de destruir, totalment o en part, un grup nacional, ètnic, racial o religiós”

Amb ser el més important dels fets al segle XX, el genocidi sobre els jueus perpetrat per l’Alemanya nazi no va ser l’únic dels fets al segle passat. Polítiques d’extermini genocida n’hi va haver amb anterioritat i, per descomptat, després de la II Guerra Mundial, de les quals són exemples les desenvolupades per Turquia sobre la població armènia el 1915, o la de la Rússia estalinista sobre la població ucraïnesa (holodomor), en els anys centrals de la dècada dels trenta i, amb posterioritat vermells” a Cambodja als anys setanta o, finalment, els processos genocides de neteja ètnica a Bòsnia oa Rwanda, a la dècada dels noranta del segle XX.

Politòlegs, juristes, historiadors (B. Brutenau, P. Drost, I.L. Horowitz, I. Bauer etc.) han assenyalat que, en tots aquests processos d’extermini genocida que citem, com també, pensem, ocorre en el que desenvolupa l’estat d’Israel sobre la població palestina de Gaza, es conciten els 4 que suposen les pròpies condicions d’existència: objectius, grau d’intencionalitat, protagonistes/executors i modes concrets de la seva posada en pràctica. En el cas que ens concerneix ara, el genocidi palestí és evident que l’objectiu de l’estat d’Israel no és cap altre que eliminar de la faç dels territoris de Gaza i Cisjordània el poble palestí; quant al grau d’intencionalitat ni tan sols és ocultat per alguns dels mandataris actuals del govern de B. Netanyahu, del que poden ser expressius les més recents accions d’Israel sobre la pròpia ciutat de Gaza. Pel que fa als protagonistes/executors d’aquestes polítiques d’extermini és evident que l’actual govern de coalició del que formen part el Likud i altres partits de la ultradreta religiosa nacionalista i reaccionària són els responsables, en última instància, de l’aplicació d’aquestes polítiques d’extermini les quals, tanmateix, difícilment podrien dur-se a terme sense el vistiplau del sentiment. assenyalar-ho, de la posició còmplice, inexplicable i interessada fins ara de la mateixa Unió Europea, alguns dels països dels quals han mantingut vincles comercials amb l’estat d’Israel en una mena de “banalització del mal” que diria la politòloga alemanya H. Arendt i que, lluny de constituir-se en referència de suport moral, polític i logístic geopolítica mundial. Finalment, de la posada en pràctica d’aquestes polítiques genocides i de les seves formulacions maquiavèl·liques i variades tenim complerta informació cada dia, malgrat l’important esforç de l’estat d’Israel de fer callar la veu dels periodistes a Palestina, senzillament, mitjançant la seva eliminació.    

Una de les qüestions que, potser, més sorprengui qualsevol ciutadà mitjanament informat sobre el que passa a Gaza, són les reticències i, fins i tot, en casos molt significatius de representants polítics de la dreta, la negativa a acceptar que el que passa en territori palestí és un genocidi, un genocidi de llibre, de teoria i pràctica de polítiques d’extermini. A Gaza, després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, es desenvolupa dia a dia, hora a hora, un nivell d’aniquilació sobre territori palestí que, assenyalant el més greu i fins ara verificat, s’acosta a les 70.000 víctimes mortals (més del 80% població civil i d’ells al voltant de gairebé 20.000 nens)  a més de milers de ferits i desapareguts; a més també, una destrucció importantíssima d’hospitals, escoles, centres d’acollida, infraestructures i, per descomptat, habitatges sempre amb l’argument que, molts són centres camuflats d’ocultació de milicians de Hamàs.

Font: Cordópolis

Read Full Post »