Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Opinió’

OPINIÓ: No estem sols….

Posted in Bellaterra, tagged , on 20 gener 2022|

“Per no alimentar els dubtes s’ha pagat un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi”

Rafael de Ribot i Torrella (Girona, 1966) és un periodista català. President del Consell de la Informació de Catalunya. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació com a analistas. És professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull.

RAFAEL DE RIBOT – Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). Creix la sen­sació que enca­rem la recta final de la pandèmia. Ens sedu­eix la idea que sigui cert que la sisena onada pot ser l’última i, ja molt can­sats, pot­ser ens tran­quil·litza una mica que s’ha demos­trat molt dife­rent de les ante­ri­ors. Avui hi ha un con­sens entre els experts que si bé el virus s’ha mani­fes­tat més infecciós, ha tin­gut menys efec­tes que en les ante­ri­ors ona­des. Men­tre obrim el debat sobre si hau­rem de fer front a una nova rea­li­tat endèmica, hauríem de ser capaços d’abor­dar-ne d’altres.

Encara ressona la pregunta de si no ho podríem haver evitat o haver fet alguna cosa per preveure-ho. Sigui quin sigui el veritable origen del virus, no resulta creïble pensar que ens podem defensar de noves mutacions víriques per la via de les normes, les lleis o els tractats. La hipòtesi d’una pandèmia mundial com la que estem passant està teoritzada des de fa temps. I val a dir que l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir a principis de l’any 2020 de la perillositat potencial de la situació. Si l’alerta no va tenir efecte va ser, com en la faula de Pere i el llop, perquè després d’haver fet nombroses crides alarmistes en situacions anteriors sense que es complissin els seus terribles auguris, havia anat perdent credibilitat. La pervivència de les institucions es justifica a partir de la seva utilitat. I sobretot les que no tenen capacitat coercitiva necessiten ser sobretot creïbles. Avui podem concloure que la realitat pandèmica no hauria estat gaire diferent si no hagués existit una institució sanitària d’ordre mundial. I això no ens ho podem permetre.

Els que sÍ que han tingut capacitat de prendre decisions han estat els governs en els seus diferents àmbits competencials i territorials. I ho han fet de manera diferent els uns i els altres, i fins alguns han actuat de maneres aparentment o obertament contradictòries segons el moment de la pandèmia. Dos anys després, i excepte algunes situacions molt concretes, hi ha una dificultat per extreure una conclusió general objectivable amb dades sobre si han estat molt diferents els efectes sanitaris de les diferents polítiques públiques segons si han estat més o menys intervencionistes. I a mesura que això s’ha fet més evident, ha anat creixent el desconcert entre gran part de la població, quan no, directament, una sensació de desànim. Segurament hi ha tingut molt a veure els efectes que han tingut les restriccions establertes en altres àmbits com les relacions humanes o en la situació econòmica de moltes persones.

Ja sigui per necessitat o per convicció, les administracions han abonat la idea que les decisions preses en els moments més difícils han estat avalades per un consens científic. Si fos cert, es podria dir que hem viscut una mena d’experiment de l’aristocràcia que propugnava Plató com la millor forma de govern. Alimentar aquesta idea pot haver estat tan necessari com inexacte, pel sol fet constatable que no hi ha un veritable espai de consens, i menys sobre una malaltia de la qual coneixíem tan poc i que s’ha demostrat tan canviant.Però per evitar alimentar els dubtes s’ha hagut de pagar un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi.

Mai com ara en la història de la humanitat s’han dedicat tants recursos econòmics i humans en tan poc temps a lluitar contra una alerta sanitària. I hi ha hagut èxits inqüestionables, com ara haver estat capaços de desenvolupar més d’una vacuna en tan poc temps. També cal reconèixer l’esforç ingent que s’ha fet per administrar les vacunes de forma massiva, almenys als llocs on ens ho podem pagar. Però tot i això és inevitable pensar que, en els millors dels casos, la pandèmia acabarà durant pràcticament el mateix avui que la de la grip al principi del segle XIX.

Seria una bona conclusió entendre que cal treballar per recuperar la credibilitat de les institucions, que s’ha de seguir invertint en coneixement científic i que cal modernitzar els sistemes de governança, sobretot per dotar-los de més agilitat per fer front a uns canvis que cada vegada van més de pressa. Però s’ha demostrat que amb tot això no n’hi ha hagut prou, així que res no fa pensar que la propera vegada hagi de ser diferent.

Font: El Punt Avui, Blanquerna,

Read Full Post »

OPINIÓ: I si el problema no fos Catalunya ni Espanya❓

Posted in Bellaterra, tagged , on 17 Març 2021|

La Xaveta del Ricard|Facebook

La Xaveta del Ricard

Mn Clavé: demagògies meves: ¿I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya?  I si el problema fos Madrid?  No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt.  Madrid com a lloc on una petita elit improductiva sent perillar els seus privilegis.  La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d’alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les majors companyies de país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb  el poder, etc, etc, etc. 

És una massa poblacional que no produeix absolutament res, però en canvi necessita d’uns recursos enormes.  Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital.  Antany, per sufragar les despeses d’aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui els impostos.  Perquè la primera necessitat d’aquest grup és la seva pròpia subsistència.  Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d’allò que ells entenen com Espanya.  Infraestructures radials, sobre estructures voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l’Atlàntic o de la Mediterrània que han de passar per Atocha, són mostres del que dic.

No conceben un model territorial que no envolti la Porta de el Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d’Estat que aglutini el que ells anomenen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M-30.

L’únic objectiu comú que han estat capaços d’enfilar és l’odi feia el que ells anomenen els nacionalismes perifèrics.  Això si que l’han exercit amb mestria.  L’excusa ha estat que volen trencar Espanya però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència.  Per a un habitant de bona part de país és més nociu el manteniment d’aquestes estructures improductives que la possibilitat que l’estat es fragmenti.  Però això s’ha ocultat de manera brillant.

En realitat hi ha capes socials d’aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per aconseguir la seva part de l’pastís.  Bona part de l’actual paràlisi de l’procès de deu al fet que està en mans d’aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l’aristocràcia (per dir-ne d’alguna manera).

Porto temps pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d’articular un espai habitable.  Si no és així, l’única opció és fugir.

Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s’ignora aquesta realitat.  Sense el desmantellament de l’elit improductiva voltant de la vila i cort, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als indepes hauria de ser una lluita prioritària.  L’esquerra estatal hauria adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és IMPOSSIBLE, qualsevol avanç.

Ara per ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d’expulsar aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d’independència, no per cap qüestió identitària simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d’epicentre únic, no  sobreviu sense Catalunya, d’aquí la seva resistència.  Si el 20% del PIB estatal desapareix Espanya haurà de canviar de model de gestió, sí o sí. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d’aquest nucli. 

Crec que Espanya estarà més a prop de el federalisme amb un cisma independentista que sense ell.
Però si algú em convenç que hi ha un projecte per acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m’allisto ara mateix.

Xaveta d’un carro |Viktionary

S’anomena xaveta una peça de secció rectangular o quadrada que s’insereix entre dos elements que han de ser solidaris entre si per a evitar que es produeixin esllavissades d’una peça sobre l’altra. El buit que es mecanitza en les peces acoblades per a inserir les xavetes s’anomena xaveter. La xaveta ha d’estar molt ben ajustada i no tenir joc que podria desgastar-la o trencar-la per cisallament.

“Ha perdut la xaveta”

La xaveta és una peça molt petita, situada a l’eix dels carruatges, que impedeix que la roda surti. Diem que una persona “ha perdut la xaveta” en el sentit que està desequilibrada, igual que el carro quan perd la xaveta i surt la roda.

Read Full Post »

OPINIÓ: “El merescut descans” per Xavier Oliver Conti

Posted in Bellaterra, tagged , on 22 Desembre 2020|

Durant les vacances només descansa la ment. El cos gairebé no pateix a la feina perquè hem anul·lat el cansament gràcies a la mecanització i robotització.

Xavier Oliver (Professor d’IESE Business School) i amic de Bellaterra

No sé si a vostès els passa, però jo necessito com a mínim tres dies per posar-me en mode vacances … És a dir, que els caps de setmana o els ponts curts no em permeten desconnectar totalment. Si miro l’agenda per veure el que he de fer, si em llevo amb l’angoixa que em falta alguna cosa per fer o que alguna cosa he oblidat, vol dir que estic en mode treball.

Començo així l’article perquè ens adonem que el que vam relaxar en vacances és la ment. El cos gairebé no pateix a la feina: una mica l’esquena, les cervicals i una sensació de derroti a l’arribar a casa, però poc més.

Hem anul·lat el cansament fins i tot en aquelles activitats que eren tan físiques antany, gràcies a la mecanització i robotització. Quin canvi veure com es treballa en les obres civils: gairebé tot es fa amb màquines (grues, excavadores, tuneladores, cimentadoras, aplanadores …) i molt poc a força d’esforç físic.

O sigui que les vacances són per descansar el cervell. I també per cansar fent més esport que l’habitual: caminar més, córrer més, més quilòmetres en bici, muntanyes més altes, nedar més lluny, jugar més partits, més forats, més … Li hem donat, un cop més, la tornada a la truita.

En el passat es descansava de l’activitat física que la majoria dels treballs comportava. L’agricultura, per exemple, era tota qüestió de carregar i esllomar. Solament els administratius i estudiants treballaven asseguts durant el seu horari laboral.

Però ¿es cansa el cervell? ¿No hi ha prou amb dormir bé perquè es relaxi? Potser, el que vulguem és buidar-lo, deixar de pensar, relaxar-lo, entrar en mode silenci, deixar de tenir compromisos i tenir l’agenda buida. I això requereix temps: tres dies com a mínim.

Perquè som tan conscients de la necessitat de l’descans nocturn i ho som tan poc per al descans del nostre cervell de debò, quan és la nostra eina de treball més preuada?

“Il dolce far niente” que diuen els italians ho exemplifica. No fer res ens revigoritza, ens aireja les idees, ens dóna més capacitat de pensar i crear. I si ho sabem, per què no ho fem? Perquè no li vam dedicar una estona a el dia al nostre cervell i el deixem en pau?

Molta gent em pregunta a què medito quan em sento una hora al matí i mitja a la tarda. La meva resposta és: en res i em miren amb cara de sorpresa. En alguna cosa has de pensar? insisteixen, al que els responc: el secret de la meditació és aprendre a deixar de pensar.

Relaxar el cervell ens permet ser millors pares, fills, amics, líders i empleats

He de confessar-los que a molts els sembla impossible, perquè concebem la nostra ment com un cavall contínuament desbocat que és incapaç de deixar de donar-li voltes al cap.

Però si els recordo les vacances … llavors em comprenen, perquè no poden recordar en què pensaven durant aquella estona estirats a la platja, a la pujada a Els Encantats, a la empopada davant de Sóller, al forat 17, en …

Tots hem experimentat aquests moments en què si et pregunten en què pensaves? responem, en res. La qual cosa demostra que, en aquests moments precisos, som capaços de frenar el nostre estrès cerebral i simplement SER. I coincidiran amb mi que aquests moments de silenci profund de la nostra ment són extraordinaris.

¿S’han preguntat el perquè alguna vegada? Perquè, de fer-ho, podrien convertir-se en més receptius, millors escoltadors, més disposats a jugar amb els nens, més alegres, millors en adonar-se que el temps de qualitat es basa en compartir i contemplar el fluir de la vida.

Relaxar el cervell ens permet ser millors pares, fills, germans, amics, líders, empleats i companys. Perquè posa les coses al seu lloc i equilibra les nostres creences que defensem, els nostres sentiments als que ens aferrem i la nostra raó que utilitzem sense parar en un mateix pla.
I si no ho han experimentat mai igual descobreixen que aquí està precisament un dels secrets de la felicitat que podran compartir amb tots els que els envolten i seran admirats i estimats molt més que abans.

Font: Diari de Tarragona

Read Full Post »

OPINIÓ: Fàstic! Per Mei Barceló

Posted in Bellaterra, tagged , , on 24 gener 2019|

Mei Barceló, veïna de Bellaterra/CEDIDA

FÀSTIC! Per Mei Barceló

Fàstic, és la paraula més suau que se’m acut per descriure el que sento en aquest moment.
Fàstic pels partits que van pressionar per la baixada de les pilones del Camí Antic.
Fàstic per les persones que promouen, des de l’ombra, accions d’quest tipus.
Fàstic per les institucions que no vetllen pels seus ciutadans.
Fàstic de veure que els meus impostos es fan servir per als sous de gent incompetent que tan sols inverteixen on poden guanyar vots.
Fàstic de veure minvada la meva seguretat per falta de voluntat.
Fàstic de la falta d’empatia cap a Bellaterra.
Fàstic de veure com és tersivegen paraules.
Fàstic per la guerra bruta d’alguns mitjans.
Fàstic de veure retallats els meus drets com a ciutadana.
Fàstic de veure que quan altres poblacions posen mesures de seguretat, a Bellaterra ens les treuen.

En resum, FÀSTIC.

Qui és quedaria amb algú que el maltracta ? Doncs probablement qui en treu rèdit.

Read Full Post »