Feeds:
Entrades
Comentaris

Fidel Trias Pagès neix a Sabadell el 18 de novembre de 1918. La seva vocació artística es manifesta molt aviat i als catorze anys es matricula a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona.

El 1936, en esclatar la Guerra Civil, es veu obligat a abandonar els estudis i la seva carrera incipient de pintor.  Tot i això, acabada la guerra, torna a agafar els pinzells i inicia una trajectòria artística que ja no interromprà fins a la seva mort, el 1971.

Església de Bellaterra

Realitza la primera exposició l’any 1942 a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, entitat en què continuarà exposant sovint al llarg dels anys i amb la qual es vincularà posteriorment com un dels membres més actius, en èpoques especialment crítiques  per a la supervivència d’aquesta institució sabadellenca.

Absis de l’església de Bellaterra

Durant els anys següents participa també en una mostra a Madrid (1945) i exposa als Amics de l’Art de Tàrrega (1947).  La seva obra pictòrica durant aquesta primera època es compon bàsicament de retrats, motius florals, paisatges i natures mortes.

Església de Bellaterra

El 1952, la participació a l’Exposició d’Art Litúrgic celebrada a Barcelona amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional marca la incorporació a la seva obra de la temàtica religiosa, que anirà adquirint protagonisme fins a constituir el gruix principal, i quedarà plasmada en una sèrie d’obres  murals.

Detall de l’absis de l’església de Bellaterra

La primera d’aquestes obres, la capella del Santíssim Sagrament de Sant Feliu del Racó (realitzada entre el 1952 i el 1955), reflecteix la influència del mestre Antoni Vila-Arrufat però ja deixa entreveure clarament l’inici d’una concepció de la pintura religiosa profundament personal  , innovadora però alhora arrelada en una tradició en què es barregen el romànic i el llegat noucentista més recent.

Detall de l’absis de l’església de Bellaterra

Posteriorment a l’obra del Santíssim de Sant Feliu del Racó, i en el període que va del 1952 al 1959, realitzarà pintures murals de tema religiós al vestíbul de l’alberg infantil Nen Jesús, a l’absis de l’església de Bellaterra, al  altar major de l’església parroquial de Sant Llorenç Savall i al baptisteri de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona.

Detall de l’absis de l’església de Bellaterra

Del 1960 al 1966 duu a terme el conjunt de l’església de Sant Oleguer de Sabadell, l’altar de la Mare de Déu del Roser de Sant Vicenç de la Creu Alta, l’altar major de Sant Feliu del Racó, l’església del convent de la Junta Provincial  de protecció de menors de Sant Llorenç Savall, l’altar major de l’església dels Salesians del carrer Rocafort, de Barcelona (en col·laboració amb Raimon Roca) i l’altar dels màrtirs de l’església de Sant Genís de Vilassar.

Detall de l’absis de l’església de Bellaterra lo

De totes aquestes obres, sens dubte la més important és la de sant Oleguer de Sabadell, una església de nova planta inaugurada el 1961 i on Fidel Trias, a banda de realitzar la pintura mural de tot l’interior, va dissenyar i dirigir la manufactura  dels vitralls, els esgrafiats, els baldaquins, el via crucis, els canelobres i les estovalles dels altars, i va decidir les tonalitats de les parets i els detalls de la fusteria i de l’obra de ferro.

Detall de l’absis de l’església de Bellaterra

També entre el 1952 i el 1958 va pintar murals de temàtica no religiosa, entre els quals destaquen els de la fàbrica Marcet, de Sabadell, i els del Banc de Bilbao d’aquesta ciutat.

Detall de l’absis de l’església de Bellaterra

En els darrers anys de la seva vida, i arran de la nova orientació litúrgica del Concili Vaticà III, va haver d’abandonar l’obra mural religiosa i va tornar a concentrar-se en la pintura de cavallet, amb una clara preferència pel retrat.

Parlant de l’obra de Fidel Trias, Angel Marsà diu:

El concepte es troba en línia d’un realisme lleugerament expressionista, resolt amb una tècnica molt depurada, a base d’enèrgica pinzellada i grafisme vigorós.

Una de les constants dels murals és la integració rigorosa amb l’entorn arquitectònic.  Arturo Llopis associa els seus murals amb un «desig de fondre’s en l’arquitectura, en l’estructura i en les motllures del temple, en les seves formes [….] a través de la mínima exposició d’elements colorístics, acumulant a l’harmoniosa composició el  blanc, el gris i les gammes suaus, acusant els esforços, l?agrupació de figures amb un dibuix poderós, gràvid, malgrat la ingravidesa i l?espiritualitat que presta al conjunt».

En paraules d’Antoni Vila-Arrufat,

… és conseqüència importantíssima, en aquests temps de fàcils genialitats, poder dir que Trias Pagès ha escollit amb valentia el camí de les dificultats, de la responsabilitat, i de mostrar a plena llum, lleialment, sense camuflatges intel·lectuals i amb honradesa, els seus  possibilitats i limitacions;  o sigui, la servitud i la grandesa del seu art.

Font: Fidel Trias Org

La Junta Veïnal de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra ha aprovat demanar la revisió del conveni regulador a l’Ajuntament de Cerdanyola perquè s’incorporin les competències d’enllumenat i neteja viària.

Junta veïnal de l’EMD de Bellaterra

El govern de Gent per Bellaterra defensa que són competències marcades per llei que s’han d’incorporar a un document ja superat, mentre el regidor no adscrit considera inoportú fer-ho poc abans d’eleccions perquè pot condemnar Bellaterra a tenir un conveni de mínims durant anys. ERC s’abstenia davant els dubtes ocasionats per la proximitat del final de mandat.

El president de l’EMD, Ramon Andreu, indica que l’actual conveni incorpora les competències d’ordenació del trànsit, manteniment de l’espai públic i cultura i esports, però la llei contempla també com competències mínimes les d’enllumenat i neteja viària. Andreu explica que no es van incorporar aquestes dues competències al primer conveni per ser el de posada en marxa de l’EMD, però creu que ja està superat i cal introduir-les, tot i que el govern de Gent per Bellaterra el que desitjaria és canviar totalment el conveni.

Andreu recorda que al 2016 les negociacions entre EMD i Ajuntament van estar a punt de tancar un conveni molt més ambiciós en competències i finançament que també incloïen les llicències d’activitats i d’obres menors. El president de l’entitat bellaterrenca apunta que les discrepàncies en el pressupost van motivar que l’EMD incorporés la demanda territorial del clot de Can Fatjó i finalment les negociacions no van tirar endavant amb èxit.

Una inoportunitat que pot ser nociva

El vocal no adscrit, Jordi Macarulla, un dels impulsors del nou partit Bellaterra Endavant!, considera que el conveni s’ha de millorar, però creu que és un error fer-ho a pocs mesos del final de mandat. Macarulla creu que l’Ajuntament pot rebutjat la proposta fins després d’eleccions, però creu que seria un risc que acceptés la proposta de l’EMD perquè això podria suposar que l’Entitat funcionés durant anys amb un conveni de mínims. Macarulla creu que la proposta és una astúcia del president de l’EMD “que pot ser nociva per a Bellaterra”.

Macarulla, que manifesta que Andreu té molta ambició política “però no se si s’estima Bellaterra”, recorda també que la licitació de la millora d’enllumenat a Bellaterra està a punt de fer-se i, per tant, aquesta actuació es farà en els pròxims mesos sense necessitat d’un nou conveni. “És un tema tancat que esperem que aquesta proposta no perjudiqui”, afegia.

Andreu manifesta que la proposta suposa una millora de servei al veïnat de Bellaterra en temes on hi ha deficiències importants actualment i es preguntava “si és bo per a Bellaterra, per què s’ha d’esperar?”. A més, el president de l’EMD que les bases del conveni actual ja indiquen que el document es pot revisar cada dos anys a petició d’una de les parts.

Dubtes davant la prioximitat sobtada al final de mandat

Per la seva banda, des d’ERC, el seu portaveu, Quim Oltra, manifestava els dubtes del seu grup i demanava deixar el punt sobre la taula del plenari bellaterrenc. Oltra indica que la proposta té “virtuts i problemes” i manifesta que la presentació a poc temps de les eleccions en un final de mandat li “sobta”.

El president de l’EMD comentava que sembla que els grups de l’oposició “tinguin por de que la proposta surti bé” i que, en tot cas, podia entendre que l’Ajuntament de Cerdanyola, digui que no, però no que l’EMD digui que no”, frase a la que Macarulla va replicar dient que no s’oposen a la proposta de revisió del conveni, sinó a la inoportunitat de fer-ho a final de mandat.

Font: Cerdanyola Info

Ramon Andreu, -president de l’EMD de Bellaterra des de l’any 2010-, va proposar dilluns 16 de gener al Ple del Veïnat, negociar un nou conveni amb l’actual Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, just a tres mesos de les eleccions municipals, el que va indignar els partits de l’oposició, per tardia, astuta i electoral.

No és pas una innocentada, Andreu diu que l’actual conveni no s’ajusta a la llei i vol signar un nou conveni amb l’Ajuntament de Cerdanyola

El canvi radical de posició del govern de GXB podría ser la creació del nou partit polític Bellaterra Endavant, que proposa un canvi total i signar amb Cerdanyola un conveni que ajudi a millorar i invertir molt més a l’espai públic de Bellaterra (L’actual EMD només dedica un 20% en millores).

Des de 2016 el govern de GXB no ha l’ha volgut signar amb Cerdanyola si no es modificaven els límits territorials, incloent-hi el clot de Can Fatjó dels Aurons a Bellaterra, si no ho votava el veïnat en consulta. La qüestió dels límits va ser esmentada des del primer moment, deixant clar que no entraria en la negociació del nou conveni. I es que en Ramón Andreu va treure el tema en l’últim tram de la negociació, segurament pensant de portar a terme la recollida de signatures per l’annexió a Sant Cugat, un projecte que li permetria guanyar les municipals del 26M del 2019. Només li calia moure peça i que el seu portaveu Miquel Àngel Vázquez plegués de l’EMD i creés la Comissió Bellaterra-Sant Cugat, i ho projectés com si fos veïnal, però recolzat pel partit polític GXB i els seus simpatitzants. Fins i tot Chus Cornellana, passaria a ser la candidata de GxB a l’alcaldia de Cerdanyola del Vallès.

Chus va aprofitar la renúncia de Vázquez per crear, després de 4 anys de la recollida de signatures per l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat, una extensa “Normativa“, per eliminar posteriorment els crítics de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat, que va passar a ser dominada majoritàriament per vocals de GxB i els seus simpatitzants, sempre sota la presència de Ramón Andreu. La Comissió Bellaterra-Sant Cugat ha bloquejat els crítics al seu Twitter, així com les seves xarxes anomenades oficialment veïnals.

La primera negociació del conveni es va fer amb l’anterior alcalde Carles Escolà (Compromís x Cerdanyola), però no va tirar endavant i es va trencar desseguida. El nou alcalde Carlos Cordón i Víctor Francos, -regidor de relaccions amb Bellaterra-, no van volguer continuar amb l’anterior negociació del 2018, fins i tot Francos va fer públic al ple de Cerdanyola, que si fos per ell l’EMD duraria 5 minuts. És per aquest motiu que Andreu no està sent seriós amb el veïnat de Bellaterra i ho fa una vegada més per motius electorals.

Ramon Andreu va reclamar al Ple  del Veïnat de dilluns 16 de gener, que volien l’enllumenat i la neteja viària que ell mateix no va volguer signar fa tres anys. “Nosaltres voldríem canviar tot el conveni”, i s’ho treia de la màniga a l’estil del gran Mago Pop de Badia del Vallès, comentant que en el seu moment ho va negociar i ho tenía acordat amb Carles Escoda, un conveni marc amb totes les competències bàsiques, a més de les llicències d’obres menors i les llicències d’activitats, i un pressupost de 2 milions d’euros“, gairebé el triple del pressupost actual. Tot i així, Andreu va afirmar que l’Ajuntament va retallar la proposta econòmica fins a 1 milió i mig, que llavors va demanar que s’inclogués el clot de Can Fatjó dels Aurons dins de Bellaterra, per compensar la rebaixa, però Cerdanyola ho va rebutjar i va donar el cop de porta definitiu.

Jordi Macarulla, -vocal no-adscrit-, va expressar: “A mi aquesta proposta em supera, perquè portem 12 anys amb un conveni de mínims i que ara es presenti, a 3 mesos de les eleccions municipals, em sembla una nova jugada astuta del  president de l’EMD,  però els bellaterrencs són més intel·ligents que no pas el que el president es pensa,  i espero que no es deixin convèncer per aquesta maniobra d’última hora“. Macarulla va afegir: “Al meu entendre, el senyor president té molta ambició política, però no sé si s’estima massa Bellaterra“. A més de manca de sinceritat, també el va titllar d’estratega, doncs el canvi d’enllumenat pendent des d’inici de legislatura està previst que s’executi a finals del mes de febrer d’aquest 2023, una promesa personal de l’alcalde Carlos Cordón feta davant del veïnat de Bellaterra.

Quim Oltra, portaveu d’ERC va proposar que es deixés el punt sobre la taula, perquè “Trobar-se una cosa tan clau com aquesta a pocs mesos de les eleccions, sobta”. “És un moment delicat”, però la petició de Oltra no va ser atesa. La proposta es va aprovar amb els vots a favor del partit Gent per Bellaterra, l’abstenció d’Esquerra Republicana, i el vot en contra de Jordi Macarulla, vocal no-adscrit, dient que era una proposta inoportúna amb risc que es tanquin les portes a un conveni de màxims negociat amb més temps i uns interlocutors definitius”.

Altres assumptes tractats en el primer Ple del Veïnat del 2023:

Donar compte de l’execució pressupostària del darrer trimestre de l’any, que va ser deficitària (22.000 ingressats per 178.000 gastats). Repassar el pagament mig a proveïdors que, segons Bea Ripol,  -secretària interventora de l’EMD de Bellaterra-,  és gairebé immediat des del moment de presentació de factures i el Compte General del 2020 del qual l’oposició va criticar que es presentava amb força retard. També es va aprovar per unanimitat que s’acabés de construïr el Quart Cinturó o Ronda del Vallès i la pujada de sous d’un 2,5 % al personal funcionari de l’EMD, sense tocar el sou del president.

Cal recordar que el passat novembre va plegar Carles Aluju, cap de premsa de l’EMD, que va ser fitxat per Rubí com el su Síndic de Greuges.

ERC va proposar dues mocions, una és concretar una campanya informativa sobre l’accés lliure que tenen els bellaterrencs i totes les persones que així ho desitgin a les Biblioteques de la UAB i impulsar el Club de Lectura d’El Turó de Sant Pau. D’urgència ERC també va registrar commemorar de forma activa i visible a Bellaterra les dates del 8 de març, “Dia Internacional de les Dones” i 25 de novembre, “Dia Internacional per l’Eliminació de les Violències Masclistes“. Ambdues es van aprovar sense cap comentari general i el govern de GXB es va comprometre a senyalitzar els accessos de Bellaterra “amb un cartell similar al que es pot trobar en múltiples municipis propers: “Bellaterra contra les agressions sexistes”, o similar.

PREGS I PREGUNTES DEL VEÏNAT DE BELLATERRA*

* Després de 13 anys, el govern de GXB Bellaterra va acceptar la proposta veïnal presentada per Macarulla de transmetre en directe, bé a través del seu canal de YouTube o del Facebook oficial de l’EMD, tots els Plens Oficials de l’EMD.

* El govern de GXB no va aceptar la proposta d’instal·lar pilones de protecció de ferro a les perilloses voreres centrals de la BV-1414, dient que la Diputació ja està estudiant d’ampliar-les. Cal recordar les existents des de fa anys, a tocar l’Escola Ramón Fuster.

Fre judicial a la possibilitat d’abocador a Can Fatjó dels Aurons, km 0 de Bellaterra

Clot Can Fatjó dels Aurons (km0 de Bellaterra)

Segons publica Cerdanyola Info, aquesta resolució confirma la sentència del Jutjat Contenciós-Administratiu 6 de Barcelona, presentada per l’empresa contra l’Ajuntament de Cerdanyola i l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra, l’any 2021.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs presentat per l’empresa Puigfel i dona suport a la sentència de 2021 contrària al projecte d’abocador de Can Fatjó dels Aurons amb terres i runes.

Actualment el clot de Can Fatjó del Aurons s’omple de terres netes per a la seva restauració.

Aquesta resolució confirma la sentència del Jutjat Contenciós-Administratiu 6 de Barcelona, presentada per l’empresa contra l’Ajuntament de Cerdanyola i l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra, l’any 2021.

El president de l’EMD, Ramon Andreu, informava d’aquesta resolució del TSJC al plenari d’ahir dilluns de l’EMD de Bellaterra, tot admetent que desconeixia si l’empresa Puigfel havia presentat un nou recurs i, per tant, si la resolució és ferma. Andreu indica que actualment aquest clot de l’antiga argilera Almar s’està omplint amb terres netes per a la seva restauració paisatgística.

Un llarg procès

L’any 2011 sorgia la noticia d’un possible abocador de residus d’ecoparc -com el del dipòsit Elena- a l’argilera de l’empresa Almar -sobre el que Puigfel tenia drets d’explotació des de 2009- i que s’havia incorporat al Pla de Viabilitat Econòmica de l’Ajuntament de Cerdanyola com una possibilitat de futur.

En aquell moment, el president de l’EMD de Bellaterra, Ramon Andreu, manifestava l’oposició del veïnat davant “la possibilitat de tenir un abocador d’escombraries a menys de 20 metres de les cases” i a menys de 500 metres d’escoles, hospitals i hotels de Sant Cugat. Andreu es mostrava disposat a endegar “tot tipus d’accions legals, polítiques i socials”, convidava l’Ajuntament de Sant Cugat a sumar-se a l’oposició i demanava a l’Ajuntament de Cerdanyola que reconsideri la que considerava predisposició a tirar endavant el projecte.

L’aleshores alcaldessa de Cerdanyola, Carme Carmona, comunicava la seva oposició a aquesta instal·lació destacant que “Cerdanyola ja compleix amb escreix la seva quota d’acollir abocadors al seu terme municipal”, rebuig que posteriorment aprovava el Ple de l’Ajuntament en una moció amb suport unànime del Consistori que recordava la proximitat a centres escolars, centres esportius, hospitals, oficines, hotels i habitatges. També s’arribava a aquest rebuig a l’abocador al Parlament de Catalunya.

Paral·lelament, es creava una plataforma ciutadana a Bellaterra que anunciava la intenció d’emprendre la via judicial per aturar una activitat que afirmaven que vulnerava la legislació vigent.

A finals d’aquell 2011 s’anunciava la retirada d’aquell primer projecte d’abocador de residus amb bales d’ecoparc, però l’empresa va intentar aconseguir poder fer al clot un abocador de terres i runes que aquesta resolució del TSJC frena novament.

Sentència del TSJC

Davant la sentència del Jutjat Contenciós.-Administratiu 6 de Barcelona de l’any passat, l’EMD ja va destacar que deixava clar que la implantació d’un abocador s’ha de fer amb un Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal i no a través de la via administrativa que defensava l’empresa, la d’un Projecte d’Actuació Específica

Ara, la resolució de la Sala del Contenciós del TSJC indica que el recurs presentat per Puigfel oblida que l’activitat que es reclama “és una activitat d’emmagatzematge o abocador de residus, que de cap manera es troba prevista pel planejament” i considera que la sentència del Jutjat Contenciós.-Administratiu 6 de Barcelona analitza “el fons de la qüestió plantejada” sense que aparegui “la pretesa arbitrarietat o falta de motivació”.

El text judicial afegeix que “concretar la ubicació idònia” d’un abocador a la simple “iniciativa d’un sol·licitant de llicència per als terrenys que l’interessin no és sinó una hàbil manera de reduir al no res tant la potestat discrecional del planejament com el règim i garanties que han de presidir l’òrbita del planejament”.

Font: Cerdanyola Info

Actualment, el Ruszwurm està dirigit per Mikós així com per les seves filles, Lídia.  i Annabella, i els principals pastissers són els mestres Szabolcs Ács i József Juhász.

Especialitats de la pastisseria Ruszwurm de Budapest

A la primavera de 1932, un distingit aprenent de rebosteria va arribar a Ruszwurm: Blanka, la filla del ministre de finances, baró Frigyes Korányi. Va treballar molt durant mig any per aprendre la feina. Quan havia de fer l’examen, Henrik Spelter, president de l’associació d’artesans, li va fer les preguntes. Pel que fa a la recepta del gelat, el president es va sorprendre molt de saber la quantitat dels ingredients (un litre d’aigua, un kg de sucre i un kg de fruita triturada). Va comprovar la seva resposta amb Ferenc Tóth, el tutor de Blanka, que va dir que la resposta era correcta. El president va dubtar de la composició del gelat perquè el va trobar massa espes per congelar-se. En altres llocs s’utilitzaven de vuit a deu litres d’aigua en comptes d’un litre. L’altre examinador, József Szikora, també va expressar els seus dubtes i va tenir una disputa amb Ruszwurm sobre la composició del gelat. Finalment el vell mestre es va girar cap a Szikora i li va dir: “Escolta, fill meu, ni tan sols vas néixer quan jo ja estava fent un gelat d’aquesta manera”.

Un cop superat l’examen, van fer una festa a la sala interior de la pastisseria i la baronessa va rebre el carnet d’ajudant de pastissera. Al taller hi havia tres aprenents més (Julianna Jakus d’Esztergom, Ágnes Mérő de Járosd i Erika Vendrei de Badacsony, a més d’Ilona Tóth, filla del mestre), cosa força rara en aquells temps. Fins l’any 1940, Ferenc Tóth va ser l’únic pastisser que va signar un contracte amb alumnes per preparar-les per a l’examen d’ajudant.

Porta d’entrada a la Pastisseria Ruszwurm de Budapest|Cedida

Ferenc Tóth va obrir altres tres botigues (una al carrer Mészáros 10, una altra a la cantonada del carrer Hegyalja amb el carrer Budaörsi, i la tercera davant del balneari Lukács) i va lliurar les comandes amb cotxe. Vilmos Ruszwurm va morir l’any 1936, als 84 anys. La mort del mentor dels pastissers hongaresos va despertar la més profunda simpatia en grans masses de la societat. Al funeral va assistir Henrik Spelter, president de l’associació d’artesans i va pronunciar un emotiu discurs de comiat. Va valorar els valors humans de Vilmos Ruszwurm, la seva excel·lent professionalitat i tots els seus mèrits que li van fer guanyar una gran popularitat. La coral de pastissers va cantar cançons de dol a la festa de comiat. La seva filla, Ilona, i la seva família es van traslladar de nou a la casa, i Rezső Ruszwurm va vendre la seva herència (una part de la casa, la pastisseria i el dret d’utilitzar el nom) a Ferenc Tóth. La segona guerra mundial va destruir tot el que Ferenc Tóth va aconseguir amb el treball dur. L’any 1945, després del setge, va haver de reactivar el seu negoci enmig de dificultats. Uns anys més tard, quan la botiga va recuperar la seva antiga glòria, va ser nacionalitzada el 20 de febrer de 1951.

Després de la nacionalització, els pastissos es van lliurar a la rebosteria Ruszwurm des de la planta de dolços del carrer Roham. Ferenc Tóth, el pastisser i antic propietari, va ser estigmatitzat com a explotador. Mária Kalmár, que havia treballat a la botiga com a venedora durant vint-i-cinc anys, i Margit Machnievitz també, no van poder mantenir contactes amb el seu antic cap i la seva família. Un any després Ferenc Tóth va aconseguir feina d’un bon conegut, i més tard va treballar com a obrer no qualificat. En el seu temps lliure feia dolços per als seus néts i oferia alguns d’aquests productes als seus companys de feina. El cap de comptabilitat es va adonar d’això i li va aconsellar que es presentés a la nova pastisseria que s’havia d’obrir al carrer Lőportár. Aquesta idea va sortir bé, Tóth va aconseguir una feina i va ser un apreciat membre de la Companyia de Restaurant i Buffet durant deu anys. Va treballar des de primera hora del matí fins a les 14.00 hores, i a la tarda feia decoracions de sucre (roses, violetes, khalas i moltes altres) per a pastissos a casa. Per a les exposicions teixia cistelles d’orelles grans, les envasava amb flors de sucre, lligava una cinta de sucre a l’orella del cistell i els seus productes van guanyar diversos premis. Després de la nacionalització, la pastisseria Ruszwurm va ser tancada com a pròpia durant un parell d’anys, l’empresa de càtering del districte 1 i 12 només gestiona la botiga de llaminadures del carrer Tárnok. Quan els responsables de la pastisseria Vörösmarty (anteriorment Gerbaud) van saber això, van voler fer-se càrrec de la botiga. El responsable de l’Empresa de Restauració no va donar el seu consentiment, i aquesta darrera empresa acabava d’obrir la pastisseria el 20 d’agost de 1960. L’antic propietari, Ferenc Tóth, era l’encarregat de gestionar la botiga, però va rebre l’avís en poc temps. El motiu va ser que sota la seva gestió el local es va convertir en un punt de trobada de molts aristòcrates. Per descomptat, això no era cert. Només una dona aristòcrata, que s’havia quedat al castell, va venir a la botiga amb el seu fill malalt. La majoria dels aristòcrates havien fugit a l’estranger, o estaven a la presó, o tenien feina en algun lloc, però no anaven a botigues de llaminadures. En qualsevol cas, Ferenc Tóth no tenia permís per dirigir la pastisseria, i en aquell moment ni tan sols es podia retirar. Durant set mesos va treballar a la fàbrica de confiteria Krisztina. Va fer la seva feina correctament, però va tenir diabetis a causa de les moltes preocupacions, i el 1973 li van amputar la cama dreta per estenosi aòrtica. Va morir l’any 1975 després de molt patiment.

Després de la reobertura del Ruszwurm l’any 1960, els treballs van continuar de nou al taller annex a la pastisseria.  L’empresa de càtering del districte 1 i 12 va subministrar les matèries primeres per a pastissos després d’una liquidació de comptes.  A la botiga hi havia bons professionals que venien de l’Empresa de Càtering, però mai van arribar al nivell de qualitat anterior.

Interior de la pastisseria Ruszwurm de Budapest|Cedida

Malauradament també passava a vegades que no hi havia pastissers disponibles, o a la nit les tasques de rebosteria les feien persones que tenien una feina diürna en un altre lloc.  És fàcil imaginar quins pastissos van cuinar aquesta gent cansada i esgotada.  Cinc cambrers van servir a Ruszwurm amb camisa vermella.  Segurament, la indignació va ser gran.

Donada aquesta preferència, István Lukács, que va estudiar la feina i va treballar abans per a Gerbaud, va venir a treballar a Ruszwurm.  Va ser el mestre que va començar a preparar la pasta de crema Ruszwurm després de Ferenc Tóth.  Els seus predecessors també ho podrien haver fet perquè, en la nacionalització, el senyor Tóth es va veure obligat a lliurar el llibre de càlcul, que hauria permès a qualsevol pastisser preparar tots els pastissos, inclosa la tradicional pastisseria de crema Ruszwurm, però no van fer cap esforç.  .  Aquesta crema de pastisseria requereix més atenció, i ha d’estar acabada de fer segons el consum a la botiga.  Ara bé, aquesta és la manera com es fa, i tant de bo es mantingui com l’aprovat, que està avalat per l’experiència de la direcció actual i dels dos talentosos ajudants.

Malgrat els períodes de temps tempestuosos, les institucions de llarga trajectòria encara són capaços de reviure de vegades.  Afortunadament, això també passa amb la pastisseria Ruszwurm, ja que és un lloc popular entre molts de nosaltres, i potser fins i tot entre les nostres àvies.  Acostumem a escoltar a la ràdio, de vegades fins i tot avui, l’agradable veu de baríton de l’antic actor Andor Ajtay cantant “… és agradable tenir una cita al vespre a Ruszwurm”, quan “… el vent s’instal·la entre els arbres”.  Bé, el vent no ha revifat, però Ruszwurm sí.

El 1990, que va ser el primer any del canvi del sistema polític, el procés de privatització espontani es va desenvolupar ràpidament.  El Ruszwurm va ser adquirit per un propietari estranger i el seu destí es va tornar incert.  Aleshores, el local va ser llogat pels fills i néts de Mátyás Szamos, que van donar nom a la marca “Szamos Maspapan”, i més tard van comprar la botiga l’any 1994. Actualment, el Ruszwurm està dirigit per Mikós així com per les seves filles, Lídia.  i Annabella, i els principals pastissers són els mestres Szabolcs Ács i József Juhász.

El 1999, Mátyás Szamos, el fundador de la dinastia de pastissers, va rebre l’Orde de la Creu Petita de la República d’Hongria.  La màxima administració estatal hongaresa va donar les següents raons per al premi: “En agraïment al desenvolupament i el cultiu de les millors tradicions de la indústria de la pastisseria hongaresa i de les seves exitoses activitats empresarials privades”.

Font: (József Hazai nee Ilona Tóth: “The history of the Ruszwurm”, 2000)

Ruszwurm Cukrászda
1014 Budapest,
Szentháromság Street 7.
+36 (1) 375-52-84
ruszwurm@t-email.hu

Mossèn Antoni Oliver i Bauça (1973-2005)

Dinar d’homenatge a mossèn Toni Oliver

El 15 de setembre de 1973 (BOA 15 octubre 73) Mossèn Antoni Oliver, nat a Mallorca, va ser nomenat encarregat de la parròquia de Bellaterra i posteriorment rector. Ser rector de Bellaterra no li venia de nou ja que també tenia al seu càrrec altres parròquies semblants, la de La Floresta, que pertanyia a Sant Cugat, i la de Vallvidrera, depenent de Barcelona. Les dues estaven en barris dependents i amb problemes de serveis semblants.

Durant els primers deu anys no va ocupar les dependències de la parròquia. El 1982, però, decideix fixar la seva residència a Bellaterra o, si més no, com diu ell en una entrevista publicada en el núm. 43 de la revista L’Esquirol: «hi dormo cada dia» [a Bellaterra].

El tarannà de mossèn Toni era el d’aquella fornada de capellans compromesos amb la lluita per les llibertats i en l’exercici d’un contacte estret i diari amb els seus parroquians. El seu esperit era, com diu ell: «més de voluntat que d’acumular càrrecs». La seva tasca realitzada al Tercer Món evidenciava el seu esperit de missioner. També es declarava catalanista i nacionalista i aquesta convicció ideològica el va dur a recolzar obertament el moviment segregacionista. La imatge però, que projectava Bellaterra com la d’un lloc de gent rica i poc concienciada, podia entrar en contradicció amb les seves idees. Per aquesta raó va adreçar els seus esforços a connectar amb la gent jove del barri. Fruit d’aquest treball fou la creació del Grup Escolta de Bellaterra i el grup de Catequesi, en conxorxa amb el consell Parroquial.

Mossèn Toni també va heretar una església amb força deficiències estructurals. Ell mateix, per exemple, es va encarregar de substituir unes bigues de fusta afectades pel corc. Ho va fer junt amb dos operaris perquè deia que preferia fer la fina a demanar diners. Altres millores van ser la col·locació de dos llums de forja dels qual n’estava molt orgullós, unes reixes de separació, la nova ceràmica ornamental amb rajola típica d’església, que no de cuina com popularment se la suposa (meitat verda i meitat color crema) i pintar l’edifici que, per inversemblant que pugui semblar, va trigar més de seixanta anys en ser pintat.

Pel que fa a la relació veïnal, mossèn Toni va topar amb la gent de l’Opus Dei que li reclamaven certes formes de culte. Ell deia que eren qüestions secundàries que «per anar a Déu hi ha molts camins i la celebració de la Eucaristia no pot ser ocasió de fricció».

En el moment de la seva arribada, el país estava immers en un importantíssim procés de canvi. El franquisme tenia els dies comptats o, si més no, així ho pensava un gran sector de la societat. Per a l’altre sector, qualsevol canvi significava la pèrdua d’uns valors perpetuats per un règim dictatorial. Afortunadament, el 20 de novembre del 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, la societat iniciava el procés de transició cap a la democràcia i, sobretot, cap a les llibertats. Mossèn Toni era un ferm defensor d’aquestes llibertats i el seu ideari l’aplicava a la seva feina.

Per entendre millor de quina realitat veníem, transcriurem alguns escrits de la Hoja Dominical de Bellaterra del 22 de juny del 1951 i que reflecteixen la moral que va ser present, i imposada, durant més de quaranta anys al nostre país.

«Consultorio moral
Pregunta. – Tengo una amiga algo mayor que yo, que me lleva a sitios de diversiones peligrosas a donde yo no iría, y va siempre muy pintada y a la última moda, pero por lo demás es buena. ¿Debo dejarla?
Respuesta. – Vale más que la deje, porque aunque no sea mala, no le enseñará nada bueno.
Pregunta. – ¿Tendrá pena en el Purgatorio el pintarse la cara y los labios?
Respuesta. – Si es con exceso o por vanidad o por algún otro fin pecaminosa, sí senyora.»
«Modestia en todas partes
Personas que van por la calle con los brazos al aire, en la puerta de la iglesia se ponen un jersey con mangas. Lo cual está bien pero a medias. Me explicaré. Está bien que se procure la máxima modestia en el templo. Pero no está bien que se descuide la mínima en la calle. Porque la modestia es virtud de todo lugar. Por lo mismo, ponerse el jersey con mangas para entrar en la iglesia está bien. Lo que está mal es no ponérselo hasta que se llega a la puerta.»

Aquests textos de mossèn Armengol són prou significatius per a definir una època. Però seria injust per la nostra part no constatar que el nostre capellà també tenia algunes idees de justícia distributiva més pròximes a un pensament d’esquerres que no pas a la ideologia imperant. Vegem un exemple extret de la mateixa Hoja Dominical:

«Rayo de luz
– ¿Por qué afirmó usted que los ricos no quieren sinceramente resolver la cuestión social?
– Porque rechazan la clave de esa solución que es una mas justa distribución de la riqueza. Y tu comprendes que si para abrir una puerta, yo comienzo por echar al rio la llave (clave), es que no la quiero abrir, aunque diga lo contrario…
– Es que a lo mejor usted no se hace cargo de las dificultades. ¿Es usted a caso un técnico financiero?
– No hace falta tanto, hijo. Reconozco que los pobres ricos tienen que debatirse en medio de dificultades enormes para sacar a flotes sus respectivos negocios; pero los sacan y los prosperan… ¿Por qué será que al tratarse de distribuir mas justamente la riqueza, no atinan con la fórmula?»

Mossèn Toni també va obrir l’església a actes no litúrgics com, per exemple, els concerts de Nadal que organitzava la Companyia de Teatre La Inestable conjuntament amb la Coral Cerdanyola, dirigida per en Jordi Morral, o actes commemoratius vers la figura de mossèn Cinto Verdaguer de qui era un fervent admirador, etc.

Els aires nous que va portar mossèn Toni no van estar exempts d’alguns conflictes i, a mida que passava el temps, aquell esperit emprenedor va decaure: en part per la poca implicació dels parroquians en els temes d’església, i potser també perquè, quan un hom es fa gran va perdent pistonada i destria cap allà on vol dirigir les seves forces. Tot i així, i quan va esclatar el tema de la segregació, el mossèn es va implicar molt directament, tant en la seva adhesió al projecte com amb la utilització dels sermons per a recolzar la iniciativa, motiu pel qual va ser recriminat pel alguns veïns. En Frederic Roda ens diu que, a mida que passava el temps, la dicció de mossèn Toni es feia més tancada, més mallorquina, i molt sovint era difícil d’entendre’l. Potser era un simptoma de desconnexió amb els feligresos? Qui ho sap! Sigui com sigui, però, el seu pas per la parròquia va ser vital per afrontar un moment de canvi polític que tancava amb un règim on l’església havia tingut un protagonisme fonamental i tristament recordat, i que podia suposar també el trencament de l’estament eclesial amb la societat. Mossèn Toni ho va entendre perfectament i es va recolzar i amb encert, tal i com hem dit en el capítol del GEB, amb el jovent de Bellaterra. El seus pas per la parròquia sempre serà ben recordat.

La darrera època

El 31 de juliol de 2005, mossèn Toni va decidir deixar la parròquia i tornar a la seva Mallorca natal. Feia temps que ho demanava i la jerarquia no acabaven mai de resoldre-ho. També, el nomenament del bisbe de Terrassa, derivat de la nova ordenació de la diòcesis i el tarannà d’aquest, van precipitar les coses, de manera que va resoldre tirar pel dret. Això va fer que la parròquia es quedés sense titular. Així ho recorda l’Albert Cusidó:

«Ara soc l’ostiari (el que obre les portes), el que tinc les claus. Quan va marxar el Toni em va donar les claus i quan van venir del bisbat, em van preguntar si tenia les claus per raó de veïnatge i em va explicar més o menys com estaven les coses. El Toni ho feia tot: netejava l’església, l’escombrava. Ho feia tot! Quan va marxar la va deixar ben proveïda de flors i tot ben net i polit. Ara, pel fet de no tenir sacerdot resident, els parroquians ens encarreguem del funcionament material de la parròquia i tots els fidels en general s’hi senten més implicats. Hi ha hagut una transició; hem passat d’un “règim rectoral” a un “regim assembleari”.
»El bisbe de Terrassa va haver de venir l’agost a fer missa i va explicar el motiu que no s’hagués proveït amb temps la plaça. Va dir-nos que els bisbats de tot Catalunya es reuneixen i cobreixen les places bacants el mes de setembre, per tant, el més de juliol no ho podien fer. Mossèn Coronado va venir tot el més d’agost. El mes de setembre de 2005 va ser nomenant, provisionalment, rector de Bellaterra mossèn Blai Blanquer i vicari el pare jesuïta Gabriel Bayés. En aquell interregne els feligresos es van sentir desprotegits i em venien a veure per oferir-se. Vaig notar que els diumenges al vespre, abans érem unes trenta-cinc persones i ara érem unes cinquanta.
»El juliol del 2006 el pare Bayés va prendre possessió solemne (amb l’assistència del senyor Bisbe) del càrrec de nou rector, i definitiu, de la parròquia.»

Pel que fa al Consell Parroquial, en Ramon Ribalta era l’encarregat de portar el números. Poc abans de morir el vàrem anar a veure. La Comissió Bellaterra 75 havia tingut la pensada de promoure una campana commemorativa dels setanta cinc anys de Bellaterra. En Ribalta va dir que era una bona idea però que millor seria dedicar els diners de la campana a altres qüestions més urgents, com, per exemple, reparar les bigues de l’església que estaven (i encara estan) plenes de corcs. Ell mateix tenia entre mans la col·locació d’un dels suports de la marquesina de la porta lateral que dóna a l’avinguda Joan Fàbregas, fet malbé pel corc.

La manca de diners ha estat una constant a la parròquia. De fet aquest és un problema que tenen totes les parròquies. Els rectors i el Consell Parroquial han de fer mans i mànigues per a tenir una mica de calaix per a proveir l’església i fer front a les despeses de manteniment. Però, malgrat les petites astúcies, quasi sempre, per a no dir sempre, és insuficient. Per això cal disfressar el números alhora de portar-los al bisbat i fer la declaració anual. El 34% del que es recapte a les parròquies va a parar al bisbat. Hi ha també el que se’n diu les col·lectes manades (Mans Unides, Germanor, el Domunt, Càritas, etc.) on s’estableix uns mínims a recaptar. El dia 4 de cada més el bisbat fa uns càrrecs fixes i si en una de les recaptes manades un any es recull menys que l’anterior, obliguen a cobrir la diferència. Un bon grapat d’anys errere, quan es feia una reparació i hi havia algú que la pagava, l’obra no cotitzava. Ara, en canvi, si la reparació costa 600 €, per exemple, cal ingressar al bisbat el 34%. És a dir que cal tenir 900 € per cobrir l’obra. Aquest no és un exemple inventat, val a dir-ho, ja que a Bellaterra s’ha donat el cas. Si avui es fes una campanya de recapta per arreglar l’església, part dels donatius anirien d’anar al bisbat. Amb aquestes condicions és difícil sostenir una parròquia. De la conversa amb en Ribalta deduïm que se les veia i desitjava per quadrar números.

En els primers temps hi va haver la Junta d’Obres, després el Consell Econòmic i finalment el Consell Parroquial. En l’època de mossèn Plàcid, la Junta d’Obres era una figura decorativa perquè el mossèn feia el que volia. En Santiago Vila Puig recorda que quan va ser al Consell Parroquial, el que deia en Toni també anava a missa, i mai millor dit. Per altra banda, l’actitud de la gent que ve a la parròquia ha canviat molt i, fins a un cert punt, li han perdut el respecte. L’Albert Cusidó n’és un testimoni de primera línia.

«La gent que fa servir l’església per batejos, comunions, bodes, etc., ni les gràcies! Ni tan sol per pagar a la Raquel que ve els dissabtes i diumenges a netejar. Quan la gent fa ús de l’església, no paga res. Vàrem parlar amb el Ribalta d’establir un preu, però no ho vàrem aplicar. En certa ocasió hi havia programat dos batejos i no s’hi van presentar. Jo li dic al pare Bayés que no ho havia vist mai, això i ell em diu que a Sant Cugat, fins i tot casaments! Es clar! La gent, per prevenció, fan reserves a diferents esglésies i després, se n’obliden.»

De l’esplendor d’aquells primers anys, quan els anomenats cacics de Bellaterra van construir aquella «ermita particular de uso público» molt ben proveïda, s’ha passat a un temps de certa decadència. L’església ha perdut protagonisme social dins el barri, limitant ara el seu servei a les misses preceptives. El GEB segueix ocupant les dependències dels baixos de la rectoria i d’altres annexes que mossèn Toni va fer bastir a peu del pati que dona al torrent. Però la seva vinculació amb l’església ja no és la mateixa que al principi. El mateix mossèn Toni va deixar la supervisió del GEB quan va considerar que els seus caps podien fer la feina sense la seva presència. Ell seguiria essent el seu valedor, però deixant de banda el protagonisme dels primers anys. Bellaterra, a les darreries del segle XX, va viure el que molts estudiosos del tema van anomenar «crisi de fe». Però, tanmateix, l’església, la parròquia, perviu per a acollir aquells que troben en la religió una resposta. Altres esperen que la seva presència dins la comunitat traspassi els límits de la devoció i s’impliqui en el dia a dia dels veïns. Si mes no, la parròquia, al llarg d’aquest setanta-cinc anys, tant si era parròquia com no, ha viscut frec a frec amb les inquietuds del barri i ha esdevingut una veu preeminent en la construcció d’una identitat que, amb més o menys transcendència, ha definit el tarannà d’un nucli urbà de característiques peculiars. I aquesta transcendència és la que pot fer despertar l’endormiscament social que ara viu la parròquia de Bellaterra.

Nota: Molts dels arxius i documents de la parròquia han desaparegut, cosa que ha dificultat el nostre treball d’investigació. Això ha representat un greu problema alhora de fer una crònica acurada. La memòria dels veïns ha suplert amb escreix aquesta mancança documental.

Ràdio Bellaterra (1960-1961)

Diploma emès per Ràdio Bellaterra. Els nois s’ho prenien seriosament, això de fer ràdio|CEDIDA

Quatre anys després que Bellaterra aconseguís el reconeixement de Parròquia independent (1968), mossèn Armengol va morir. El seu lloc l’ocuparia mossèn Toni Oliver, un capellà ben diferent a mossèn Armengol. Aleshores les germanes del primer van haver de marxar de la rectoria i, per consegüent, tancar l’escola Parroquial. La feina va ser treure-les. Fins i tot va haver d’intervenir el bisbat. La transició d’un mossèn a un altre coincideix amb el procés de la transició política del país, i ambdues figures representen les ideologies de l’abans i el després. Mossèn Plàcid va marcar tota una època a Bellaterra, pel seu tarannà i per la seva conxorxa amb els veïns, alguns dels quals estiraven més el braç que la màniga per assolir petites parcel·les de llibertat a les que el rector, de vegades, hi feia la vista grossa.

Ràdio Bellaterra

Per estrany que pugui semblar, inseríem aquesta petita referència de Ràdio Bellatrra en el capítol de l’església, i més concretament al costat del capítol de mossèn Armengol perquè va ser precisament ell qui va impulsar el projecte. La informació l’hem pogut aconseguir del número 22 de la revista L’Esquirol del Vallès i de la conversa amb un dels seus protagonistes, l’Agustí de Uribe i Fàbregas.

Tot va començar l’estiu de 1960. En Joan Riu, i amb el beneplàcit del rector, proposa de fer una ràdio als baixos de la rectoria. Uns quants joves veïns s’hi apunten. Així ho recorda l’Agustí que, tal i com diu ell, era locutor presentador:

«L’elenc estava format per en Jaime Rosal, José Pedro Cladera, Joan Riu i jo mateix. Jo tenia 14 anys. Ho fèiem a l’estiu i crec que l’horari era de migdia o tarda. La Ràdio va dinamitzar coses a Bellaterra. Vàrem crear uns festivals de Bellaterra a l’Hostal, al teatre de l’Hostal. Fins i tot triàvem Miss Bellaterra. El primer any va ser la Maria José Cassolà 1959 (1) i la Guillermina Barberà el 1960. Hi havia dames de honor. Ens posàvem en contacte amb les ràdios de l’entorn i convidàvem a les primeres figures dels seus elencs. Per exemple “El Ruiseñor del Vallés”. Eren festivals de Ràdio oberta. Es feia a la tarda i durava dos o tres hores. Venia a ser com una continuació dels Jocs Florals que es feien a Bellaterra».

(1) La data de començament que ens dona l’Agustí no correspon a la que hi posa a l’article de la revista.

Alguns dels programes que s’emetien eren: Bellaterra en el aire, programa de sobretaula que s’emetia els diumenges a l‘hora de dinar i que incloïa un comentari religiós a càrrec de mossèn Armengol; Bellaterra infantil, que s’emetia els divendres; Hosanna, espai religiós amb el quadre escènic i l’actualitat catòlica; Història de los cantantes; Jazz competition; Discos solicitados, etc. L’any 1961 es va emetre una sessió de teatre cedida per RNE. Aquell estiu, però, va ser l’últim i Ràdio Bellaterra va deixar d’emetre.

Més endavant, l’any 1984, hi va haver un altre intent de crear una ràdio al nostre barri que, malauradament no va arribar a bon port. El va liderar en Tomàs Bosch, en Joan Vilapuig i en Pau Corbera. Li van posar el nom de Ràdio Esquirol i va ser una experiència estiuenca. La seu era a casa dels Bosch. En Pau recorda sobretot els problemes tècnics i un avís de Governació per interferir algun senyal d’una altra ràdio. Després d’aquella experiència, no tenim notícies de cap més intent de ràdio a Bellaterra.

Descobreix com reciclar espelmes usades que tinguis per casa i fer de noves!

Espelmes reciclades en tasses velles de Bellaterra

És una tècnica molt senzilla que permet donar una segona vida a veles que ja no utilitzis. D’aquesta manera aconsegueixes estalviar i pots renovar fàcilment les teves espelmes decoratives.

Generalment, prenem les espelmes i gairebé mai deixem que es consumeixin del tot, ja que estèticament perden encant. Les restes solen acabar a les escombraries, però saps que els pots donar una segona vida? No perdis detall de com fer-ho.

Des d’aquí et recomanem que vagis guardant les espelmes usades que ja no facis servir i quan tinguis prou quantitat posis en pràctica aquest consell. És fàcil i econòmic!

Tan senzill com tornar afondre aquesta cera acumulada per donar-li una nova forma. Com? Talla les restes de veles que tinguis per casa i treu-les la metxa. Posa’ls a fondre en una cassola a foc suau fins que la cera es fongui del tot. És important tenir en compte dos aspectes:

L’olla que utilitzis per fondre les espelmes no podràs fer-la servir després per cuinar. Ni la sopera ni altres utensilis, com espàtula, gerres…

La cera cal enderrocar-la a poc a poc, remenant constantment i estant pendents d’ella en tot moment.

Quan tinguis la cera fosa, vegem com donar-li una segona vida.

COM RECICLAR ESPELMES

Què necessites?

Motlles per espelmes (Gots, tasses, etc.,)

Metxa encerada

Amb aquests tres materials aconseguiràs fer una nova espelma amb la forma que triïs. Per això el motlle juga un paper fonamental. Segons el motlle que utilitzis la teva espelma tindrà una forma o una altra. Aprofita gots o boniques tasses velles que volies llençar perquè tenien un cop O una petita esquerda.

Com reciclar la cera de les espelmes?

La cera restant en cremar una vela pot reutilitzar-se per formar una nova. Només necessitem una metxa encerada nova, la cera fosa i un motlle amb la forma que vulguem donar a la nova vela.

Com fer espelma casolana amb cera?

Aboca aigua bullint al recipient, deixant espai a la part superior (si la teva espelma està feta d’una cera suau, pots utilitzar aigua calenta que no bulli). L’aigua bullint fondrà la cera i flotarà cap a la part superior. Deixa que l’aigua es refredi i retira la cera.

27 anys de Mossèn Plàcid Armengol i Serra

Mossèn Plàcid Armengol amb la Mare de Déu de la Salut de Bellaterra (Foto aportada per Ignasi Roda Fàbregas)

Mossèn Plàcid Armengol i Serra (Menàrguens, 24 d’abril de 1911 – Sitges? 20 de juliol de 1972) va ser capellà de Bellaterra durant vint-i-set anys i ho hagués estat alguns més, possiblement fins la jubilació, a no ser per la seva mort sobtada deguda a un atac de cor mentre es banyava al mar. La seva presència i actuació van tenir una gran rellevància pel barri i sens dubte marquen tota una època i manera de fer que mirarem de sintetitzar donant relleu a algunes de les seves actuacions.

Ja hem dit al capítol «El teatre a Bellaterra» que la feliç coincidència d’afició pel teatre de mossèn Armengol i en Frederic Roda, va fer que Bellaterra visqués un període intens de representacions, sobretot pel que fan els aute sacramentals, representats a les escalinates de l’església. Però si bé era un home inquiet i actiu, també tenia un caràcter molt temperamental, cosa que li va representar algunes topades amb alguns veïns, la junta de la Unió de Propietaris i fins i tot amb el consistori.

Segons en Frederic Roda, mossèn Armengol era molt addicte al règim del general Franco. Durant la guerra, cinc membres de la seva família i un encarregat del forn que tenien els seus pares al passeig de la Bonanova, van ser assassinats per membres de la FAI. Ell aleshores era a Roma estudiant i aquella tragèdia el va afectar molt. Just aquell any del 1936 va ser ordenat sacerdot.

Mossèn Plàcid a la part baixa de les escales de l’església de Bellaterra -sense el porxo- (Foto cedida per Ignasi Roda Fàbregas)

Alguns dels veïns entrevistats el recorden com a mossèn «Calderilla». El mot li venia perquè en una ocasió, durant la missa, mentre es passava la safata de recapta va dir, emfatitzant: «Sento molt soroll de calderilla». A l’hora del sermó solia passar comptes de com estava la parròquia pel que feia a cabals. Aquestes insinuacions no agradaven gens ni mica als prohoms de Bellaterra, segurament perquè deurien considerar que ja havien fet prou construint l’església i estava fora de lloc que el capellà dubtés de la seva bona voluntat a l’hora de col·laborar.

Entre aquests enfrontaments cal destacar el que tenia amb la senyora Codina. La primera raó venia de lluny, quan van anomenar a mossèn Plàcid com a capellà de Bellaterra en comptes del que havia recomanat la senyora Codina, mossèn Aluges. Després va venir l’assumpte de la verge de la Salut i el desplaçament de l’altar principal a un de secundari, les cortines substituïdes per unes altres pintades a la paret, l’altar de marbre blanc que mossèn Armengol va partir en dos, etc. La construcció de la rectoria també va ser una raó d’enfrontament, ja que la senyora Codina havia proposat fer servir els baixos de la casa que ella tenia davant de l’església, on actualment hi viu l’Albert Cusidó, per a fer l’esmentada rectoria, però mossèn Plàcid va refusar la proposta dient que la vivenda que li oferien no era digne d’un capellà. I finalment, el litigi entre l’escola Ave Maria, creada per la senyora Codina, i l’escola Parroquial que a principis dels seixanta va impulsar mossèn Armengol i les seves dues germanes, la Encarnació, que era monja, i la Montserrat, que era mestre, i que també va portar cua. Però d’això ja en parlarem en el capítol «Les escoles de Bellaterra.»

Malgrat però, que se’l considerava un home polèmic, mossèn Armengol, val a dir-ho, també va ser un motor actiu per a la comunitat. Ell va impulsar la creació de Ràdio Bellaterra als locals que hi havia a sota la rectoria i que en l’actualitat són les dependències del GEB. Aquella experiència va durar escassament dos anys i va coincidir amb la creació de la Revista Bellaterra de la qual era assidu col·laborador i valedor. També va instal·lar una megafonia al campanar i emetia música els diumenges. Aquesta iniciativa va ser causa d’enuig d’uns quant veïns que havien de suportar el so escardat de les trompetes acústiques. Sovint organitzava misses de campanya a diferents indrets: el frontó del Club, la pèrgola, els campaments d’escoltes dels anys seixanta, en algun bosc de les rodalies, etc. Sens dubte exercia de força viva, car sabia del poder que tenia com a representant eclesiàstic.

Mossèn Plàcid Armengol acompanyat d’una autoritat militar franquista (Foto aportada per Ignasi Roda Fàbregas)

Tenia una veritable obsessió pel diner i suposem, no volem malpensar, que era per a millorar l’església. Però l’Albert Cusidó recorda una anècdota:

«Sempre deia una frase que el podria definir: “Quan veig un bitllet verd, perdo el món de vista”. Jo el recordo demanar, demanar i demanar. Passava ell mateix la safata i fins la passava dues vegades. Els diumenges venia a dinar a casa. Se li queixava al pare perquè, tot i passar dos cops la safata, recollia el mateix i el pare li deia: “Home, no veu que si la gent vol donar cinquanta pessetes li posarà vint-i-cinc i vint-i-cinc?»