Feeds:
Entrades
Comentaris
Flama del Canigó a la Plaça Sant Jaume de Barcelona|CEDIDA

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d’estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S’inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l’encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país.

Està emparentada amb altres festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus, com les falles d’Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la crema d’eth Haro de la Val d’Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d’aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.

Font: Wikipèdia, Assemblea de Representants

Ramón Andreu segueix sense respondre i donant llargues al veïnat, partits de l’oposició ERC i Convergents i mitjans informatius, la xifra total que va pagar a Roca Vallès per la renovació d’aquest camí de Bellaterra. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!

Camí de l’exili de Josep Franch-Clapers
Camí de l’exili (1943). CAT ANC1-539-N19/Fons Josep Franch-Clapers

Entre gener i febrer de 1939, milers de refugiats republicans van creuar els Pirineus mentre les tropes franquistes ocupaven el territori català fins a la frontera francesa. Per fer front a aquest gran èxode, que el govern francès va quantificar d’un total de 440.000 persones, es va celebrar a París la Conferència Internacional d’Ajuda als Refugiats Espanyols (CIARE) els dies 15 i 16 de juliol de 1939.

La Conferència, impulsada per membres del Comité International de Coordination et d’Information pour l’Aide à l’Espagne Républicaine i altres organitzacions internacionals a través del Bureau d’organisation, va comptar amb la participació de delegats de 14 països. El seu objectiu era coordinar l’ajuda als refugiats i es va organitzar en comissions que van tractar sobre la ubicació dels centres de refugiats, els proveïments, l’ajut a la infància, l’organització sanitària i aspectes culturals i d’informació. La Generalitat va participar a la Conferència a través del Bureau d’information que es va encarregar d’elaborar un dossier, que l’Arxiu Nacional custodia en el fons Generalitat de Catalunya (Exili),(ANC1-511-T-332)

El dossier ens informa del programa de la conferència, dels delegats que hi van participar, dels camps o centres de refugi existents en aquell moment, d’un cens dels oficis dels refugiats elaborat pel SERE (Service d’Evacuation des Refugiés Espagnols) i també conté fragments de cartes escrites per refugiats. Segons aquest document la CIARE va calcular que havien passat a França unes 400.000 persones. D’aquestes, 60.000 ja havien tornat a la península el mes de juliol de 1939, 15.000 havien emigrat a d’altres països i restaven a França entre 320.000 i 325.000 refugiats. Cal destacar que aquestes xifres aproximades de refugiats que resten en territori francès inclouen 10.000 persones situades a Algèria i 6.000 brigadistes internacionals no espanyols. Aquestes dades, probablement elaborades pel mateix comitè organitzador, presenten algunes diferències respecte a les que recull la bibliografia actual de l’exili, sobre les quals hi ha un ampli consens dels historiadors.

En el mateix fons Generalitat de Catalunya (Exili) existeix una llista de poblacions franceses amb camps censats fins el 18 d’abril de 1939 (ANC1-511-T-349). Aquest document –del qual en desconeixem l’origen i que probablement és incomplet- permet complementar els camps recollits en el dossier de la CIARE que, possiblement, ens situa a principis de juliol de 1939. La dada més interessant de tots dos documents és el nombre de refugis existents a França entre l’abril i el juliol de 1939, i la seva dispersió geogràfica per tot el territori. És molt significativa la diferència de camps recollits a la llista d’abril: 123 respecte els que consten en el dossier de la CIARE: 928. Tenint en compte els camps que apareixen repetits a les dues llistes sabem que fins el mes de juliol van existir a França 990 camps, hospitals o centres de refugi amb exiliats espanyols. Només 8 camps de tots els recollits entre els dos documents no s’han pogut localitzar. Pel que fa a les dades dels refugiats quantificats en el dossier 167.932 eren combatents, la majoria dels quals estaven repartits entre 10 camps de concentració, 3 hospitals i 2 centres de refugiats. La resta, una mica més de 150.000 persones, civils d’ambdós sexes i edats diverses, es trobaven repartides pels nombrosos centres de refugiats que s’estenien per tot el territori francès. La majoria d’aquests centres eren gestionats pel mateix país d’acollida, mentre que 73 estaven subvencionats per altres països.

Font: Arxiu Nacional de Catalunya

Antoni Llena i Font (Barcelona, 1942) és un artista plàstic català. És considerat un innovador dins del panorama artístic actual. La seva obra, subtil i elegant, és un constant desafiament a les formes convencionals i als límits de l’art.

El Parc de les Cascades està situat al Districte de Ciutat Vella de Barcelona. Va ser creat el 1992 amb un disseny de l’equip MBM Arquitectes.

Aquest parc procedeix de la renovació urbanística realitzada a la façana litoral amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, a uns terrenys anteriorment d’ús industrial. Amb aquest també es van crear els parcs de Carles I, del Port Olímpic, de la Nova Icària i del Poblenou.

Es troba sobre la Ronda del Litoral, que en aquest tram està soterrada, i és el saló d’entrada a la Vila Olímpica. Es divideix en dues seccions separades pel carrer Ramon Trias Fargas, a cada una de les quals hi ha com a element distintiu una escultura de grans dimensions i estil abstracte: David i Goliat, d’Antoni Llena.

El govern estudiarà si caldrà decretar més restriccions de cara a la revetlla de Sant Joan.

Els Bombers anuncien des d’Artesa de Segre, a la Noguera, que s’han declarat dos nous incendis a les comarques de LLeida. Un de vegetació, a Peramola, a l’Alt Urgell. L’altre és urbà, prop de l’Escola Superior d’Agrònoms de Lleida

A l’espera de l’evolució meteorològica, de moment es mantenen vigents les habituals recomanacions i restriccions a menys de 500 metres de massa forestal.

Font: CCMA

La Llibreria Paper’s de Bellaterra és part i essència d’un poble i el seu primer batec del dia, ara aportant premsa i revistes internacionals.

Una petita mostra de premsa internacional a la Llibreria Paper’s de Bellaterra

L’augment de l’interès del veïnat de Bellaterra per la premsa i revistes internacionals és una realitat. A partir d’ara la Llibreria Paper’s ofereix aquest important servei.

Mostra de revistes internacionals de la Llibreria Paper’s de Bellaterra

La Llibreria Paper’s de Bellaterra és el despertador i animador, i termòmetre veïnal: saben qui ha passat i qui no. En els últims anys s’han rebut notícies de tancaments de capçaleres de publicacions que mai, però allà segueixen Víctor i el seu equip professional, remant contra tauletes digitals i ‘smartphones’, el vent i marea en l’era de la premsa digital. Són els herois de l’edició de paper, que, juntament amb les revistes i els dominicals, veuen descarregar a les seves parades bosses, maquillatge, ulleres de sol i tots els ‘gadgets’ que serveixin per atraure el lector. Sàviament i amb meticulositat apanyen altres productes en els pocs metres del seu espai de la Plaça del Pi: llibres, polos de fruita natural, ‘snacks’, begudes, loteria catalana i flors. Però segueixen necessitant la premsa matutina per començar a rodar i rodar cada dia.

Aquest article al principal diari d’Àustria, Die Presse, ha passat molt desapercebut.

Albert Sánchez Piñol|És una magnífica exposició de l’aventura, i tragèdia, dels exiliats del 1714 que van anar a parar a Viena i a tot el país. Entre aquests hi havia autèntics prohoms, individus d’un talent i unes capacitats humanes increïbles, potser el bo i millor de les elits catalanes, que van acabar enriquint el món centreeuropeu. Homes d’Estat, constructors, filantrops. Ara Àustria està redescobrint aquest magnífic llegat. Perquè hi ha, en efecte, una petjada catalana en aquella llunyana latitud. Us asseguro que el tema, apassionant, dona per molt més que un post a facebook.

No us podeu ni imaginar els obstacles i pressions que l’ambaixada espanyola a Àustria posa a qualsevol manifestació, encara que sigui simplement cultural, del fet català. Una ambaixada, vull recordar, que paguem entre tots, i que fa servir els nostres impostos per esclafar-nos enlloc de representar-nos. I aquí, crec, són d’agrair els esforços de la Delegació Catalana a Centreeuropa, que amb uns recursos mínims fa grans coses. En aquest govern de cagats que tenim, Acció Exterior és l’únic que encara manté un bocí de dignitat.

Perquè de vegades, algunes vegades, la veritat s’imposa. Jo felicito als periodistes austríacs que han fet possible un article tan equànime, rigorós i excel·lent, defugint tot revisionisme històric espanyolista. Equanimitat, per cert, que no els impedeix ser nítids. Us remarco l’última frase: “Per això, avui lògicament [Catalunya] espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política”.

Die Presse: El català de Biedermannsdorf

Milers de catalans van arribar a Àustria a principis del segle XVIII. Per què? I per què se’n recorda un en particular, el Comte Ramon de Vilana Perles?

Tots els vienesos han sentit a parlar de l’Escola Espanyola de Viena, i l’Escola Espanyola d’Equitació no necessita cap presentació. Però per què hi ha l’escut d’un comte català a la plaça de l’església de Biedermannsdorf, al sud de Viena, per què hi ha un Cafè Perles que porta el seu nom i una Perlesgasse? Per què aquest escut es veu també sobre els altars majors de les esglésies de Brunn am Gebirge i del seminari arquebisbal de la Boltzmanngasse de Viena? Per què aquesta mateixa família posseïa un castell a Paasdorf, a la Baixa Àustria?

Segons sembla, a l’Àustria d’avui no només hi ha una delegada activa de Catalunya, Krystyna Schreiber, sinó també rastres d’un passat comú austríac-català. Va ser en un episodi del nostre passat de Habsburg, i què hi ha darrere seu? Comencem pel decisiu any 1700.

Cap a finals del segle XVII, el Regne d’Espanya va quedar completament desregulat dinàsticament. Encara que l’Habsburg Carles II governava teòricament sobre ambdós territoris, diversos països tributaris i un extens imperi colonial, deteriorat mentalment, físicament i sense descendència, va patir una primerenca mort el 1700 que no va sorprendre ningú.

La gent estava preparada, tant a França com a Àustria. Hi havia prou lligams familiars, un dels dos es quedaria amb Espanya, però probablement no sense una guerra entre ells. I així va ser. La Guerra de Successió Espanyola entre els Habsburg i els Borbons va durar 14 anys. L’emperador de Viena, Leopold I, va enviar al seu segon fill gran, Carles, com a pretendent al tron, Lluís XIV el seu nét Felip d’Anjou.

A l’octubre de 1705, Carles va desembarcar a Barcelona, la capital catalana, i va aixecar aquí una magnífica cort, actuant com el legítim rei d’Espanya i fent-se anomenar Carles III, cosa que va sumir el país en una guerra civil, ja que els castellans recolzaven el francès Felip. Carles també tenia el suport d’Anglaterra i Holanda com a aliats. Des de la base catalana, Carles va voler conquistar Madrid, però mai ho va aconseguir a llarg termini.

El culpable va ser un salt inesperat en la seva carrera el 1711: Carles es va convertir en emperador romà-alemany com a Carles VI, per la qual cosa va haver de tornar a Viena i llavors no va tenir cap possibilitat real d’aconseguir el poder sobre Espanya. Hauria estat massa poderós i, per tant, no hauria trobat més aliats a Europa. En cap cas volien ressuscitar el gran imperi de Carles V.

Barcelona i l’11 de setembre

Però els catalans van romandre fidels als Habsburg fins a l’últim dia de la guerra. Adoraven especialment la seva dona, Elisabeth Christine, que va viure a Barcelona durant dos anys sense el marit. Però l’11 de setembre del 1714, després d’un llarg setge, Barcelona va caure i des de llavors va passar a formar part de l’Estat central espanyol. Els privilegis regionals han desaparegut. Avui dia, aquesta jornada de rendició és un dia festiu català amb un rerefons traumàtic. Realment és un dia de dol.

Durant l’estada de Carles a Espanya, es va produir una lluita pels llocs i càrrecs entre els nobles locals, diversos dels quals van ser acceptats a l’administració, entre ells el comte català Ramon de Vilana Perles, marquès de Rialp (1663-1741) . Va fer la carrera més ràpida, se li va permetre parlar amb Carles personalment, i es va convertir en el seu amic i conseller, cosa que va ser vist amb ulls crítics pels envejosos.

La majoria d’aquests funcionaris, quan Carles va tornar a Viena, se’n van anar amb ell i van aconseguir bons llocs com a exiliats a l’anomenat Consell Espanyol, una alta autoritat. El seu ascens, que havia començat a Barcelona, va continuar a la cort vienesa.

L’Emperador no va renunciar immediatament al seu “somni espanyol”, va estar al costat dels catalans i alhora ells al seu. Els nobles catalans com a secretaris, van tenir un paper important al govern dels Habsburg i van aprofitar l’oportunitat per establir-se des d’una posició de poder a Viena, especialment Ramon de Vilana Perles. El comte va arribar a Viena amb la seva família el març de 1713 i es va convertir en el cap dominant del Consell Espanyol, amb seu al Palau Caprara a la Wallnerstrasse. La seva residència era a Johannesgasse 7, a l’anomenada Corbellisches Haus. El seu gendre, el comte Vásquez, va lluitar al costat del príncep Eugeni contra els turcs el 1717.

Onades d’immigrants procedents d’Espanya

Els espanyols (segons el bon mot del Baró de Montesquieu, el que li quedava a l’Emperador en lloc del Regne d’Espanya) van arribar a onades, uns mil només el 1714, més els familiars i el personal de servei. La fugida no sols va suposar la pèrdua de les propietats familiars, sinó també un enorme esforç físic i d’adaptació; molts van morir de pesta o tifus.

A través d’aquest món cortesà paral·lel, l’element espanyol va adquirir cada cop més importància a Àustria. Moltes coses els semblaven “espanyoles” als vienesos. Es van mantenir a l’enclavament i només en generacions posteriors es van casar amb nobles locals. Molts eren pietosos i caritatius, i el 1717 Carles VI va fundar per a ells l’Hospital Espanyol a l’actual Boltzmanngasse 9 amb l’església contigua de Santa Maria de Mercede. Els nobles pertanyien a dues comunitats eclesiàstiques, els “negres” espanyols amb l’església benedictina dels monjos de Montserrat i els trinitaris. A aquests últims també se’ls anomenava espanyols “blancs” pel seu hàbit.

Un petit grup d’historiadors locals (Manfred Car, Karl Schrattenholzer i Bruno Rath) porta molt de temps seguint les empremtes de Vilana Perles a la Baixa Àustria, i el 2021 se’n va publicar un fulletó informatiu. El 1722, amb l’ajuda de l’emperador, el comte català va adquirir un terreny al costat de l’església de Biedermannsdorf, que havia estat completament destruïda per les campanyes turques. Devia agradar-li la propietat perquè el situava a prop de la residència d’estiu de Carles VI a Laxenburg. En dos anys, va construir el Castell de Perles, els edificis agrícoles que alberguen ara el Cafè Perles.

“Àngel salvador” per a Biedermannsdorf

El fet que també fes reconstruir l’església del tot el va convertir en “l’àngel salvador” dels agraïts habitants del poble. El poble va poder reunir llavors 1.000 florins per a això, i Perles va afegir-ne 3.000 més, amb les paraules següents: “Lamento en el meu cor viure en un magnífic palau, mentre que la casa de l’Altíssim Senyor és tan antiestètica.” En acció de gràcies, rebia tres avemaries i tres parenostres després de cada missa.

El mateix va passar llavors a Brunn am Gebirge i a la parròquia cadastral de Mistelbach, a Paasdorf: la família Vilana Perles va renovar les esglésies i va construir castells, el de Paasdorf segueix sent avui una joia, és propietat de la família Zahradnik i temporalment també va pertànyer a Udo Proksch. Se suposa que el comte (el seu rèquiem va tenir lloc a la Schottenkirche de Viena) està enterrat a la cripta familiar de l’església de Paasdorf. Avui encara es pot veure l’escut amb les tres perles als peus dels canelobres de l’altar major.

Les inversions de Perles només van ser possibles gràcies al favor de la casa imperial i a un generós salari anual. Va adquirir totes dues coses per la seva lleialtat a la Casa d’Àustria i es va fer indispensable com a conseller en assumptes de política exterior. Fins i tot va tenir veu a l’elecció del marit de la filla i successora de Carles VI, Maria Teresa. La jove monarca va continuar rebent el seu suport: a la seva guerra contra els bavaresos el 1743, un cos d’exèrcit d’exiliats catalans va estar al seu costat. Catalunya havia ofert a Àustria les seves millors famílies. Per això, avui lògicament espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política.

Font: Die Presse, Albert Sánchez Piñol

Més de 12 milions d’euros per a la salut mental: el marcador final de La Marató 2021″

La xifra total de les 30 edicions de La Marató puja a més de 228 milions d’euros

La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio 2021 ha sumat més de 3 milions d’euros al marcador provisional de la jornada solidària i ha arribat a la xifra definitiva de 12.147.989 euros, que es destinaran a la sensibilització social i a la recerca en salut mental.  

El 19 de desembre del 2021, el dia de la trentena edició de La Marató, pels volts de les 2 de la matinada, el marcador va arribar als 9.022.147 euros, després de 7 hores de ràdio i gairebé 15 de televisió per trencar tabús al voltant de la salut mental.

Un cop es va acabar el programa, el marcador va continuar obert i hi va haver donacions fins a finals de març. Aquests diners són els que s’han sumat per obtenir la recaptació final de més de 12 milions d’euros d’aquesta edició i al total recollit en tota la història de La Marató: la suma de donacions durant 30 anys ha estat de 228.002.353 €

La descoberta d’aquestes xifres s’ha fet al final d’un viatge ple d’emocions, des dels inicis d’aquest projecte solidari, en què La Marató ha pujat “Al cotxe!“, amb Eloi Vila. Durant el trajecte de “La Marató puja ‘Al cotxe’. La xifra final“, ha conversat amb tot un ventall de persones que han participat en aquest projecte solidari, que amb els anys s’ha convertit en un gran esdeveniment social i en un dels principals motors de la recerca biomèdica a Catalunya, de la divulgació i la sensibilització en l’àmbit de la salut.

Presentadors del programa, testimonis que han explicat la seva malaltia, voluntaris, metges, investigadors i grups musicals han compartit les seves experiències al voltant de La Marató, acompanyades d’imatges d’arxiu dels moments més emotius, més espectaculars o més significatius. 

La recaptació de La Marató 2021, per a la salut mental 

Els fons recaptats a La Marató 2021 es destinaran a la sensibilització social i la recerca sobre la salut mental.  

El febrer passat, la Fundació La Marató de TV3 va obrir una convocatòria a la qual es van presentar 150 projectes que opten a ser finançats. Actualment, els projectes candidats s’estan avaluant en un rigorós procés coordinat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), del Departament de Salut.

Aquesta revisió permetrà determinar com es distribuiran els donatius procedents de milers de persones que van participar en la darrera edició d’aquest projecte solidari. El resultat de l’avaluació el farà públic el Patronat de la Fundació, a partir de la proposta de la Comissió Assessora Científica, el novembre que ve.  

Els projectes finançats per la Fundació La Marató de TV3 els duran a terme equips de centres d’investigació públics i d’entitats sense ànim de lucre, al llarg de tres anys. Durant aquest temps, la ciutadania podrà saber com aquesta recerca impulsada per la solidaritat impacta en la qualitat i l’esperança de vida de les persones que conviuen amb un problema de salut mental. 

La salut cardiovascular, a La Marató 2022 

Després de tancar el marcador del 2021, La Marató ja obre el del 2022, que dedicarà a les malalties cardiovasculars, la principal causa de mort als països desenvolupats i un dels problemes actuals de salut pública més rellevants.

La sensibilització i la divulgació sobre la salut cardiovascular, juntament amb l’impuls de la recerca científica, seran els objectius de la 31a edició de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, que desplegarà la seva campanya al llarg d’aquest any i tindrà com a punt culminant el programa del 18 de desembre.  

Catalunya disposa d’una xarxa sòlida de grups de recerca en malalties cardiovasculars que, amb els fons que es recaptin, podran aportar avenços en la prevenció, el tractament i el pronòstic d’aquestes malalties amb l’objectiu de millorar l’esperança i la qualitat de vida de les persones afectades.   

Gràcies a la confiança de la ciutadania, des del 1992, La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio ha recaptat més de 228 milions d’euros i ha impulsat 949 projectes de recerca, amb la participació de 9.350 investigadors.

Aquestes fites converteixen la Fundació La Marató de TV3 en una de les principals fonts impulsores de la recerca biomèdica a Catalunya i en una potent plataforma de sensibilització i divulgació social de les malalties tractades.  

Font: CCMA

Malgrat que no ha rebut el protagonisme que probablement es mereixia, ha estat un dels noms fonamentals del dibuix català de l’últim segle.

Aurora Altisent signant un dibuix del Palau de la Música Catalana al bellaterrenc Valeri Novell

Aurora Altisent i Balmas (Barcelona, 2 de desembre de 1928-8 de juny de 2022), va ser una pintora, dibuixant i escultora catalana. Inicià la seva formació artística al costat de la seva mare Carme Balmas i posteriorment, amb els pintors Ángel López-Obrero (1946) i Ramon Rogent (1951-1958). Participa des de 1948 en nombroses exposicions col·lectives. L’any 1956 fa la seva primera exposició individual, a les Galeries Laietanes de Barcelona.

Dibuix de La Pedrera per Aurora Altisent|BELLATERRA.CAT

Presenta obres, totes elles dins de la figuració, que manifesten ja les característiques que seran habituals en la seva producció artística. En pintura, expressió netament planimètrica. Anirà evolucionant cap a una difícil simplicitat en les formes, així com la línia va adquirint protagonisme. En l’escultura -disciplina que practicarà amb menys freqüència-, es destaquen els volums insistits i les masses arrodonides, tot eliminant detalls.

Va ser una cronista de Barcelona a través dels llibres que va il·lustrar amb Alexandre Cirici i Pellicer (Botigues de Barcelona i Barcelona tendra) i Josep Maria Carandell (Salons de Barcelona). Va pintar al natural, a mà alçada, patrimoni arquitectònic com la Pedrera, el Liceu, el Palau de la Música i també la pols de la Fàbrica Asland, les places, els carrers, les botigues i els monuments. Els seus dibuixos són detallistes, pulcres, on en destaca la línia i el traç. El volum Barcelona íntima és el resum de cinquanta anys de feina mirant Barcelona, amb encant i serenor.

Aurora Altisent va presentar “Barcelona Íntima” l’any 1992 al Cercle Comtal (Actual Fundació Vila Casas)

A partir del 1972 empra el dibuix, de línia molt depurada, quasi en exclusiva, per donar expressió a la seva nova concepció estètica. Reprodueix espais de la ciutat de Barcelona en tot detall, esdevenint cronista del que l’envolta. Els seus dibuixos, en les seves exposicions a la Sala Gaudí de Barcelona, donen lloc als llibres Barcelona tendra i Botigues de Barcelona, amb texts d’Alexandre Cirici i Pellicer, i Salons de Barcelona amb texts de Josep Maria Carandell, tots ells dissenyats per Toni Miserachs. Posteriorment s’han reeditat en compendi, i traduït al castellà i a l’anglès.

Com a il·lustradora ha publicat a l’editorial La Galera, Tusquets Editors, Edicions 62, Editorial Teide, Editorial Onda, Edicions Proa, Editorial Regàs, Sd Edicions, RqueR Editorial, Lunwerg i Editorial Lumen.

Una síntesi àgil i visual que ofereix una visió bàsica de la institució

Guia de l’Arxiu Nacional de Catalunya

La guia de l’Arxiu Nacional és una publicació que té com a finalitat donar a conèixer la institució a la ciutadania. En els diferents capítols, s’hi pot trobar informació sobre les seves funcions, els principals fons que aplega i els serveis que presta. La publicació es completa amb les versions de la guia en aranès, castellà, anglès i francès.

https://youtu.be/jMYNsQCgb8o

Arxiu Nacional de Catalunya L’Arxiu Nacional de Catalunya / autoria dels textos: Francesc Olivé Ollé, Miquel Pérez Latre, Concepció Petit Cibiriain. Sant Cugat del Vallès : Arxiu Nacional de Catalunya, 2020. 123 p. (Institucions i equipaments culturals.

Arxiu Nacional de Catalunya Carrer de Jaume I, 33, 08195 Sant Cugat del Vallès, (Barcelona)

Obert ⋅ Tanca a les 15:00

☎️ 935 89 77 88

Font: Arxiu Nacional de Catalunya