Feeds:
Entrades
Comentaris


L’enquesta que l’ARA ha publicat entre ahir i avui demostra que la societat catalana és plural i diversa, i que si efectivament se li pregunta per la independència les majories són ajustades, però en alguns punts el consens és molt ampli. N’apuntarem només dos: el suport majoritari, pròxim al 70%, al fet que el contenciós català es resolgui mitjançant un referèndum, i l’oposició, encara més rotunda, a la via repressiva iniciada pel govern espanyol de Mariano Rajoy contra les autoritats catalanes.
Aquest fet potser hauria de provocar alguna reflexió en l’executiu espanyol i en les forces que li donen suport, com ara Ciutadans. Perquè ni tan sols els votants d’aquestes formacions avalen la resposta que hi estan donant. I per descomptat la societat catalana és majoritàriament contrària a mesures excepcionals com la suspensió de l’autonomia o la persecució de ciutadans i empreses que col·laborin amb el referèndum.
Una tercera conclusió de l’enquesta és que la ciutadania té ganes de votar i ha respost a la crida del president Puigdemont. La dificultat que afronta Rajoy per aturar el referèndum és, per tant, màxima. Primer perquè no té suport intern a Catalunya per impedir-lo per la força, i segon perquè una part significativa dels seus votants, i dels electors contraris a la independència, es mostren disposats a participar en el referèndum convocat per a l’1 d’octubre. Un terç d’ells, segons el sondeig, aniran a votar, ignorant així les consignes dels seus líders polítics, entestats a restar legitimitat a la votació en lloc d’acceptar l’envit.
Però si es reproduís l’escenari dibuixat per l’enquesta, amb una participació del 64% i una clara victòria del sí, el resultat seria bastant incontestable a nivell internacional. Per això és tan important que el Govern ofereixi les màximes garanties democràtiques, perquè està bastant clar que l’estratègia del govern espanyol serà negar-les i boicotejar-les.
En resum, després de cinc anys de Procés hi ha un ampli consens a favor del referèndum, les posicions ja estan definides amb un lleu avantatge del sí, i s’és conscient que per tirar-lo endavant caldrà enfrontar-se a l’Estat. A partir d’aquí els diferents actors haurien de prendre’n nota i actuar en conseqüència per evitar mals majors.

http://www.ara.cat


Dijous passat, dia 15, es van complir 40 anys de les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de la dictadura de Franco. Feia poc menys de dos anys que s’havia mort el dictador, al llit, i el règim va començar a preparar una transició dirigida que intentava acontentar les expectatives de llibertat i democràcia de la població sense sublevar les recances dels militars i el seu entorn, encara fermament franquista. Va ser un moment clau, del qual s’ha fet molta apologia i que ara està en un moment de forta revisió crítica.
És una revisió necessària, perquè no hi ha dubte que moltes coses no es van fer bé. La llei electoral, per exemple, estava pensada per afavorir les zones rurals i donar avantatge a la dreta traient pes a les zones urbanes, on l’esquerra era més forta. Això encara es manté i ha sigut una distorsió permanent en la representació real de les aspiracions d’una població que a Espanya, com a tot el món industrialitzat, és majoritàriament urbana. Moltes inèrcies i la falta d’una sòlida cultura democràtica encara són un llast per prendre decisions que adaptin el sistema polític al progrés que s’ha aconseguit en altres camps. En el tema nacional es va fer tots els possibles per aigualir les aspiracions de Catalunya i el País Basc creant el sistema del cafè per a tothom, que ja anava bé a la majoria de les forces que van estar representades en aquelles eleccions, en les quals, per exemple, encara no s’havia legalitzat ERC. El centralisme no ha canviat, com ho demostra la petició que va fer ahir Alfonso Guerra, un dels protagonistes d’aquell moment, d’aplicar l’article 155 a Catalunya contra l’independentisme. Tanmateix, estaria bé que Guerra i alguns hereus d’aquell règim recordessin algunes lliçons de la Transició que ara tant defensen. En aquell moment van tenir prou valentia per asseure’s en una taula enemics que dècades abans s’havien enfrontat a trets. Franquistes i comunistes, Fraga i la Passionària, es van donar la mà i van parlar i acordar unes normes mínimes de convivència. No es van atendre a la legalitat vigent, sinó que van treballar per canviar-la, fent una nova Constitució que aixoplugués el màxim de consens possible. La legalitat del 77 es va canviar, i la del 2017 també és pot canviar. Com llavors, es tracta de tenir altura política i esperit democràtic. Resulta incomprensible no haver-ne après.

http://www.ara.cat


INVESTIGACIÓNSecuritas Direct instruyó a sus comerciales para difundir falsos robos y así vender más alarmas

 La táctica que explica el jefe de ventas a sus subordinados invita a elegir telefonillos al azar en las urbanizaciones alegando que llegan para instalar alarmas en el edificio “por lo del robo”

 El instructor de los vendedores asegura que cuando el rumor de la inseguridad se ha extendido por el bloque sus inquilinos son más propensos a contratar servicios de alarma

 Varios ayuntamientos se han dirigido a la compañía para que deje de sembrar rumores falsos sobre oleadas de robos y la Policía Municipal de Getxo llegó a sacar un comunicado para desmentirlo.

Por José Precedo, Marcos Pinheiro

Cargos intermedios de Securitas Direct instruyeron a sus comerciales para inventarse robos en edificios y hacer cundir la sensación de desamparo en comunidades de vecinos y urbanizaciones. El sistema, muy rudimentario, lo detalló el gerente de Alcorcón protagonista de dos vídeos grabados por trabajadores descontentos con sus métodos, a los que ha tenido acceso eldiario.es.


Foto: Cua de vehicles al seu pas per Bellaterra

http://www.elpuntavui.cat

El debat sobre el futur de les autopistes un cop venci la concessió de les vies de peatge va llançat i sense aturador i ahir s’hi va afegir el president de la companyia Abertis, Salvador Alemany, que considera “urgent” la creació d’un nou model de gestió de vies d’alta capacitat. Alemany, en l’acte de lliurament dels premis Abertis d’investigació en el transport i seguretat viària, va recordar que s’està a punt d’arribar al final d’un model de 50 anys que “ha portat a tenir un país amb una de les millors infraestructures i ara es troba davant el desafiament de canviar el model perquè, si no, pot entrar en crisi”.
Alemany va dir que el desafiament és molt important i en aquest sentit va dir que compadia l’actual conseller de Territori, Josep Rull, perquè “es troba davant d’un dels desafiaments més importants que ha tingut un conseller fins ara”. El president d’Aberits va posar l’empresa a disposició de les institucions, de les quals va dir que “farà falta que l’encertin amb la solució”, tot i que va reconèixer que haver d’arribar a un acord amb el Ministeri de Foment “és una complicació addicional”.
Aquesta dificultat ja la va constatar la setmana passada el conseller Josep Rull quan el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, va rebutjar de ple la proposta que des de fa mesos treballa la Generalitat per substituir l’actual model de peatges per un sistema de vinyeta, com la que funciona a Suïssa, on els cotxes paguen una quantitat fixe cada any per poder circular per les autopistes.
Rull va tornar a defensar ahir la proposta catalana assegurant que amb aquest sistema el govern català disposaria cada any de 300 milions d’euros per poder-los invertir al transport públic “per millorar els sistema de rodalies, el transport públic per carretera i el transport a la demanda”. En el marc de la Jornada Catalana de Mobilitat 2017, el conseller va recordar que aquest any el seu departament paga 185 milions pel concepte de peatge a l’ombra.
LA XIFRA
185 milions d’euros es destinen en el pressupost d’aquest any de Territori a pagar peatges a l’ombra.


Foto: capgirembcn

http://www.ara.cat

JORDI MUMBRÚ / ELENA FREIXA

El sector veu risc de saturació i proposa mesures per millorar la gestió i garantir la convivència

Després de molts anys amb l’objectiu d’atraure més i més turistes, Barcelona viu ara un punt d’inflexió. La corba de visitants s’ha enfilat fins a superar els nou milions l’any passat, i fins i tot els empresaris amb interessos turístics reconeixen que cal canviar el xip i que ha arribat l’hora de preocupar-se per ordenar aquest nombre ingent de visitants.
L’Ajuntament de Barcelona comparteix aquesta tesi, i part dels ciutadans també. Les enquestes adverteixen que, per primer cop, els ciutadans que volen posar límits al turisme han superat els que encara en voldrien més. I, també per primera vegada, s’han celebrat manifestacions a la ciutat contra el turisme i fins i tot s’han produït alguns atacs i sabotatges.
“Hem arribat a un punt en què la ciutat ja no pot absorbir gaire més turisme”, sosté el responsable de recerca de l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB, Albert Saló. Ara, proposa, és el moment de la gestió i de buscar “solucions de convivència” perquè la ciutat “necessita el turisme”, avisa.
El Gremi d’Hotels, que, com la resta d’agents empresarials del sector, veu amb preocupació els episodis “puntuals” de tensió, també reconeix la saturació: “Possiblement som en un punt d’equilibri en què no fa falta que arribin més turistes, toca gestionar i fer que el turisme sigui de millor qualitat”, sosté el president del gremi, Jordi Clos. Ell, però, carrega la culpa d’aquest turisme no desitjat a “l’oferta d’apartaments turístics il·legals” que ha proliferat a la ciutat -concentrant-se en determinats barris- i ha generat conflicte amb els veïns. Aplaudeix l’Ajuntament de Barcelona, que empaita l’oferta il·legal i ja ha “eliminat” un 20% dels pisos sense llicència que anuncien diferents portals.
El director general de Turisme de Barcelona, Jordi William Carnes, és partidari de solucions més constructives davant de les crítiques a portals com Airbnb, que han irromput al sector i han protagonitzat un “boom de l’allotjament”, reconeix. “Les plataformes han vingut per quedar-se i han transformat les relacions entre els operadors i els clients”, subratlla. Només cal parlar amb el col·lectiu dels menors de 35 anys i preguntar-los com viatgen i on s’allotgen, insisteix, per arribar a la conclusió que cal incorporar aquests nous agents al debat que ha d’afrontar Barcelona sense dilacions.
Revisar drets i deures
El rebuig frontal al turisme no porta enlloc, subratlla Saló. L’expert de la UAB proposa accions consensuades. El repartiment del turisme per rebaixar la pressió als barris és una bona solució, explica, així com adequar el transport per evitar la sensació de col·lapse en algunes zones. A banda, afegeix, s’ha d’actuar sobre l’oferta per apujar-ne el nivell i atraure un turisme amb un poder adquisitiu més alt.
Posar límits al creixement de l’oferta turística en determinades zones -com ha fet el PEUAT d’Ada Colau al centre de Barcelona prohibint l’obertura de nous hotels-és una solució que el Gremi d’Hotels acata, tot i que veuria millor altres models. “A París, per exemple, si vols obrir un hotel has de comprar un terreny o un edifici de superfície similar a la mateixa zona perquè hi vagin habitatges per a la gent que no podrà viure allà on va un hotel”, explica Clos.
“La qüestió no és tant dir no com explorar què ens farà sentir còmodes”, sosté el director general de Turisme de Barcelona. El fet de viatjar ha passat de ser una oportunitat a ser quasi un dret, i per això el debat ha de ser profund i no pot obviar aspectes fins i tot sociològics. “Tenim una imatge molt estereotipada del que és un turista, però els perfils de visitants són molts i van evolucionant”, opina William Carnes.
El regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme de Barcelona, Agustí Colom, defensa que el consistori ha de treballar en un pla estratègic turístic 2020 que inclogui “les mesures perquè l’impacte del turisme sigui menor però se’n puguin aprofitar la riquesa i ocupació”. William Carnes sosté que, resumint, es tracta de discutir els drets i deures que han de tenir els turistes i els que corresponen als residents.
L’antimodel de Venècia
El repte de la gestió del turisme, especialment a les ciutats, no és cosa només de Barcelona, sinó un fenomen global. El professor de turisme de la URV, el venecià Antonio Paolo Russo, subratlla que els passos que està fent Barcelona són esperançadors per evitar que acabi com Venècia, “convertida en un parc temàtic”. “Aquí ja heu dit que s’ha de gestionar el turisme d’una altra manera”, reconeix, i lamenta que a la ciutat dels canals el problema fa 30 anys que existeix i mai no l’han volgut solucionar.
A Venècia, només 47.000 persones viuen al centre. La crisi la va convertir en una ciutat massa cara per viure-hi. A Barcelona, avisa Russo, encara hi ha àrees no turístiques i alternatives econòmiques com la indústria o les universitats, i fa una crida a aprofitar-ho.


Un reportatge alemany destapa una trama corrupte dels porcs ibèrics

http://www.directe.cat

La “manipulació” del porc ibèric i el frau massiu que existeix amb l’etiqueta ‘pota negra’ ha quedat destapada a un article de Thomas Urban, corresponsal a l’Estat espanyol del prestigiós diari alemany Sueddeutsche Zeitung. El diari narra les possibles irregularitats legislatives i les “males praxis productives” que imperen en l’entorn industrial del porc ibèric i els seus derivats carnis, arribant, fins i tot, a posar en dubte que “més del 90% de les peces venudes no corresponen al que se suposa hauria de ser el millor pernil del món”.
En un extens reportatge, titulat “L’obscenitat de l’ibèric”, el periodista alemany revela obertament “que la gran majoria del pernil de luxe que es ven a tot el món sota el famós nom comercial d'”ibèric”, s’obté d’animals que han nascut de femelles ibèriques creuades amb enormes sementals de la raça duroc “. I assegura que el R.D. 4/2014, que regula la fabricació del pernil ibèric, permet ocultar aquests massius encreuaments als consumidors en totes les etiquetes que porten les peces disposades per a la seva venda.

Un porc més barat i més gros

 

Urban explica que gràcies a aquest creuament, “s’aconsegueix un major nombre d’animals per part, els porcs arriben al seu pes idoni pel sacrifici en menys temps, les peces dels exemplars creuats perden entre un 15% i un 20% menys de massa càrnia durant el seu procés de curació i necessiten menys mesos per a la seva òptima maduració”. Això és tradueix uns costos d’alimentació i producció significativament més baixos.

El gust no és el mateix

“El pernil que s’obté dels ibèrics creuats amb duroc, no té el mateix gust que el veritable pernil dels porcs de raça pura criats en els alzinars de glans i que ofereixen peces càrnies de matisos delicats, aromàtics, sucosos, amb un regust intens i persistent al paladar”. Els exemplars creuats, en canvi, ofereixen menys sabor i tenen més grassa, que es pot veure en línies blanques en els talls.

Pressions a les institucions espanyoles

L’article explica que els defensors de la producció tradicional “acusen el Ministeri d’Agricultura de Madrid d’estar sota la influència de grans corporacions càrnies que multipliquen els seus beneficis criant aquest tipus de porcs creuats a base de pinso i que després la reglamentació els permet comercialitzar oficialment com porcs de raça ibèrica de manera enganyosa”.

Ni hi ha suficients glans per a tant porc

Els experts consultats per l’article calculen que amb la quantitat de glans acumulades en les deveses espanyoles només es podria alimentar la meitat dels animals documentats per les entitats d’inspecció. Els especialistes de les empreses fabricants han desenvolupat substàncies que imiten els àcids grassos característics de les glans, barrejat en el pinso.

http://www.vilaweb.cat

Per: Pere Cardús


Carles Puigdemont i Casamajó, 130 president de la Generalitat de Catalunya

Són les sis del matí. Davant de casa, l’espera un cotxe fosc amb els vidres tintats. Té una antena més prominent que les que porten els cotxes que encara en porten. Al costat del cotxe, dempeus, una mossa de paisà aguaita a banda i banda del carrer. S’obre la porta de la casa. En surt el president amb texans i una camisa blanca. Ja es canviarà a palau. Als Canonges hi té un armari amb vestits, americanes, camises i corbates per a qualsevol ocasió.
Poc després de les set, arriba el cotxe del president a palau. Aparca a les cavallerisses i el president enfila les escales cap a la galeria gòtica. Abans d’anar al despatx, travessa el pont del carrer del Bisbe que uneix el palau amb la Casa dels Canonges. És un matí fred perquè el sol encara no ha escalfat l’ambient. A l’estança presidencial, el president pren un cafè sense sucre i es vesteix per a l’ocasió. Avui no és un dia qualsevol.

A les onze seran convocats –amb tan sols mitja hora d’antelació– els mitjans de tot el país i els forasters que han enviat equips especials per seguir els esdeveniments polítics més importants d’Europa. El govern signarà el decret de convocatòria del referèndum d’independència i el president oferirà una conferència de premsa al Pati dels Tarongers davant el bust del president Macià.
Avui és dilluns 4 de setembre. Fa poc més de dos mesos que el parlament va aprovar la llei de referèndums que dóna cobertura legal al govern. Evidentment, com ja era sabut, el govern espanyol va impugnar la llei aprovada al parlament pocs minuts després del ple. El fiscal va demanar l’encausament de la presidenta Forcadell i tots els diputats que havien votat a favor de la llei –entre els quals, sis diputats de CSQP. El Tribunal Constitucional, en una reunió extraordinària l’endemà del ple del parlament, va suspendre la llei i va aprovar una providència advertint el president, els consellers, els secretaris de departament i els diputats que qualsevol desplegament de la llei o acció que hi tingués relació seria motiu d’encausament per desobediència i prevaricació, considerats delictes greus.
El govern es reuneix a les deu per rebre les últimes instruccions del president i del vice-president sobre com caldrà actuar fins a l’1 d’octubre, data del referèndum. Tots els consellers s’han conjurat per fer-lo possible. Saben què s’hi juguen. Però si han arribat fins aquí és perquè ja eren conscients del risc i de les conseqüències del compromís democràtic del 27-S. De mica en mica, van arribant tots al Saló Daurat, on els esperen la gran taula rodona del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana i el mural d’Antoni Tàpies, que ret homenatge als redactors de les quatre grans cròniques medievals.

El president i el vice-president dinen acompanyats d’alguns dels seus col·laboradors principals a la Casa dels Canonges. Els han preparat un dinar lleuger perquè saben que la tarda pot ser moguda. Quan encara no han acabat el segon, arriba el secretari del govern visiblement preocupat. Mira el president i diu: ‘Us vénen a buscar.’
—Qui? –demana el president.
—La policia –respon el secretari.
El president mira el vice-president i la resta de comensals aixecant les celles. Fa cara de no creure-s’ho. Però ja s’ha alçat de la cadira i surt a rebre la comitiva d’agents. L’esperen al palau. L’hospitalitat –que no s’abandona ni en moments com aquest– ha fet que l’equip del president instal·lés aquells intrusos al saló de la Mare de Déu de Montserrat, avantsala del despatx del president. Quan hi entra el president, s’alcen quatre agents sense uniforme. El president els demana què han vingut a fer. I un li anuncia que tenen una ordre de detenció.
Mentrestant, a la porta del despatx s’han presentat el grup de mossos d’esquadra que asseguren el Palau. El president els mira, veu que esperen alguna instrucció, però els demana que no intervinguin. El president pregunta als agents de la policia espanyola on el portaran i qui ha emès l’ordre de detenció. Ve directament de Madrid, li diuen. De dalt de tot. ‘Tenim ordres de portar-lo a l’Audiència Nacional’, afegeixen. El president demana la presència dels advocats de la Presidència.
Són les set del vespre. Davant el Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, no hi cap ni una agulla. Hi és tothom. Bé…tothom, no. Les places dels ajuntaments de totes les ciutats i pobles del país són plenes de gom a gom. Els mitjans internacionals despleguen unitats mòbils amb aquelles antenes parabòliques per a connectar en directe amb els seus informatius. Han detingut el president de Catalunya.

L’escàndol és considerable. Alguns governs europeus han emès comunicats condemnant la detenció del president. No hi ha cap televisió del món que no n’hagi parlat en els seus informatius. Hi ha molta confusió sobre les intencions de l’estat espanyol respecte del president. El deixaran anar? Volen enviar-lo a la presó? L’ordre de detenció és justificada pels delictes de desobediència i sedició.
L’endemà, els carrers i el transport públic són buits a primera hora. Partits i entitats democràtiques han fet una crida a una vaga indefinida. Alguns piquets tallen les carreteres més importants del país. La Jonquera és paralitzada. També les vies d’entrada des de Saragossa. Alguns activistes han ocupat les pistes de l’aeroport del Prat. Els trens i els metros no funcionen.
Cap a migdia, els carrers i les places principals dels pobles i ciutats tornen a omplir-se de gent amb senyeres i banderes estelades. Les pancartes clamen ‘de-mo-cra-cy’ i ‘We want to vote’. El vice-president va assumir ahir el control del govern. Els consellers van passar el vespre al palau. Aquest matí s’ha convocat una reunió del govern, els diputats del parlament i els representants de les diputacions i els ajuntaments de tot el país. Estan decidits a mantenir la convocatòria del referèndum i a fer-lo possible.
PS: No vull cap mal al president Puigdemont. Potser aquesta no és la situació més probable. Però tampoc no és descartable. Per tant, seria bo que la mentalitat de qui vulgui que es faci el referèndum vagi acceptant que hi ha moltes hipòtesis possibles. Arribats on som, és evident que no hi ha cap alternativa. El referèndum s’ha de fer. Fins i tot algun acte repressiu d’alta intensitat ha de tenir la resposta més valenta de totes: fer el referèndum i una participació contundent. Espanya no deixarà que Catalunya se’n vagi sense haver exhaurit totes les possibilitats. No hi estalviaran ni por ni repressió, si creuen que és la manera de frenar el compromís de llibertat i democràcia dels catalans. Per això no es pot anar amb el lliri a la mà. Cal preveure totes les possibilitats i preparar-se per continuar avançant.
@PereCardus, periodista