Feeds:
Entrades
Comentaris

Restaurant Bellateca de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Es traspassa Restaurant amb llicència d’activitat per a restaurant i menjar per emportar. Situat a la localitat de Bellaterra, a la carretera principal al costat de la Plaça de la vila i de l’Estació de FFGC. I Té un espai d’shop que compleix la funcionària de menjar take away Bellaterra és un enclavament verd amb habitatges d’alt estànding, entre les ciutats de Sant Cugat, Sabadell i Sant Quirze i a només 15 min. de la ciutat de Barcelona, amb accés directe a la C-58 i a l’AP7 / B30. En pocs metres disposem de 7 restaurants molt diversos. Bellaterra té fidelitzat un públic de comensals de mig dia a la recerca de la tranquil·litat que es respira fora de la ciutat i dels centres de treball, però sense allunyar-se massa. És a prop de la Unversitat Autònoma de Barcelona i de diferents Polígons Tecnolçogic (Parc Sant Joan de Sant Cugat, Parc Tecnològic de Vallès, Sincrotró, Poligon de Sant Pau Riu Sec de Sabadell, entre d’altres). També té un públic igualment exigent que es recrea en la naturalesa i exclusivitat que es respira a Bellaterra i què li agrada gaudir d’un dinar o sopar als jardins del restaurant.
El local té una superfície de 200m2 amb jardí i diferents ambients, magatzem i bany. El lloguer mensual és de 1.550 € a mes l’IVA.

Jardí del Restaurant Bellateca de Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Les instal·lacions estan impecables ja que es va reformar i va adequar per a l’activitat de restauració al juliol de 2019. Compta amb el mobiliari interior i exterior quasi nou. Disposa de un menjador espaiós i lluminós, així com diferents estances polivalents. Compta amb una cuina perfectament equipada i amb finestres amb vista a l’exterior i per últim te un jardí deliciós que requereix molt poc esforços. Coincidint amb l’arribada del bon temps, està a punt per reiniciar l’activitat i rendir al màxim. Té un traspàs de 120.000 €. Inclou un contracte de lloguer fins a l’any 2030 i tota la maquinària i mobles (amb alguna excepció).

Engel & Völkers
Avinguda Diagonal, 640
08017 Barcelona
☎️ 93 515 44 44

L’Avinguda de Josep Maria Marcet de Bellaterra té una llargada d’uns 470 metres, comença a la Plaça del Pi i finalitza a l’Avinguda del Film (BV-1414).

Placa de l’Avinguda Josep Maria Marcet(BV-1414) de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Josep Maria Marcet tenia casa a Bellaterra, i des de l’any 1953 a 1956 va acupar el càrrec de president de la UPB/UVB

Josep Maria Marcet Coll (1901-1963), empresari i alcalde de Sabadell. La recent retirada del monòlit a la seva memòria a la plaça que encara porta el seu nom ens brinda l’oportunitat de traçar un semblança biogràfica de qui fou un dels polític més influents de la ciutat al segle XX i home fort de les dues dictadures militars.

El futur alcalde de Sabadell provenia de una família de fabricants tèxtils, el seu avi Josep Marcet i Font (1845-1910), nascut a Olesa de Montserrat, s’instal·là a la ciutat on posseïa des del 1884 un vapor i on muntaria el 1893 una empresa de llanes regenerades. A la seva mort la companyia va prendre el nom de Hijos de José Marcet Font, dirigida pels seus fills Rafael i Plàcid (1875-1949). El 1913 es va transformar en Sociedad Anónima Marcet i va esdevenir una de les més importants del sector. Fins el 1930 la seva principal activitat fou la compravenda i manipulació de llanes i regenerats, així com la importació i la venda de drapots, entre 1928 i 1936 va començar a fabricar mantes i filats de carda. El 1931, Plàcid Marcet va iniciar la fabricació de teixits per a senyors. Entre 1915 i 1935 participà en altres empreses tèxtils com ara Anónima Grau, Anónima Serracant, Hilados y Fantasias, La Estambrera SA i una firma mexicana radicada en San Luis de Potosí. També, SA Marcet era soci de La Lanera Española SA, que muntà a Sabadell el 1915 una fàbrica de rentatge i pentinament de llanes,

Com explica a la seves memòries, la seva mare, Anna Maria Coll, va morir de tifus quan ell només tenia dos anys i “quedé, pues, desde muy corta edad, bajo la sola y relativa tutela de mi padre”. De fet, aquest va decidir anar a viure a l’Hotel España on pare i fill van residir durant deu anys. Com ell mateix confessa va ser un mal estudiant. La seva formació va transcórrer entre el Colegio Mercantil, conegut popularment com Cal Taché, els Escolapis, d’on va ser expulsat, i un parell d’anys en un col·legi francès de Bordeus. Com molts fills de fabricants va deixar els estudis als 15 anys per a treballar a la fàbrica de la família.

Sent encara adolescent va militar en la Juventud Maurista, que va atraure a molts joves de les classes altes, amb un programa polític populista i una tàctica d’agitació als carrers que els estudiosos del tema veuen com un precursor del feixisme. El setembre del 1923, el general Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’Estat. El seu pare va fundar al domicili familiar, el setembre del 1924, la secció local de la Unión Patriótica, l’únic partit permès pel règim, on ell va ingressar. Segons Andreu Castells, pare i fill, coneguts popularment com el Cavall d’Atila i Príncipe de Asturias Segundo, foren els veritables dirigents de la dictadura a la ciutat que es valgueren de Paco Mutlló, caporal del Sometent, Joan Sampere, diputat provincial, i el doctor Esteve Maria Relat que ostentava l’alcaldia, l’anomenada Santíssima Trinitat, que executaven els designis dels Marcet. Josep Maria Marcet va ser designat regidor de l’ajuntament de Sabadell i diputat provincial on, segons Ucelay Da Cal, va establir excel·lents relacions amb el denominat “partit militar” de Catalunya (més info: ‘La dictadura de Primo de Rivera‘).

A les seves memòries afirma que amb la proclamació de la Segona República, “me mantuve al margen de toda actividad política y me dediqué exclusivamente a mi familia, mi mujer y mis hijos”. Ara bé, segons un historiador de la solvència de Borja de Riquer en el període republicà va militar a la Lliga Catalana.

Mèrits de guerra

A l’esclatar la Guerra Civil va marxar a Barcelona on s’instal·là a l’Hotel Oriente i poc després sol·licita sortir del país. El conseller España li facilita el passaport i 1’agost de 1936 en companyia del seu amic, l’enginyer Domingo Martí, travessa la frontera per Port-Bou des d’on entrà a peu per Navarra a la zona nacional. Immediatament, segons les seves memòries, s’allistà en l’exèrcit franquista com a cabo tirador d’una secció de metralladores destinada al front d’Osca. Tanmateix a les seves memòries amaga més coses de les que explica de la seva actuació a la guerra.

Devem a Joan Maria Thomàs la reconstrucció de la seva trajectòria en la conflagració. Així sabem que es va afiliar a la Falange Española (FE) i s’incorporà com a voluntari en un centúria falangista que, això sí, va combatre del front d’Aragó. Tres mesos després ja exerceix de segon cap d’un servei d’informació que actua a Franca i Catalunya, adscrit a la delegació d’Ordre Públic de Saragossa. A més, propugna la creació d’una unitat formada exclusivament per catalans per tal d’intervenir en la “liberación” de Catalunya que efectivament es va crear entre finals de 1936 i principis de 1937. Marcet depenia jeràrquicament d’Avel·lí Trinxet Pujol, delegat de la Jefatura Territorial de FE en Aragón. Al febrer de 1937 es desfermà un fort enfrontament entre Marcet i Trinxet. El sabadellenc li recrimina no captar i enviar voluntaris a la centúria, mentre l’altre l’acusa d’insubordinació i d’irregularitats administratives davant Manuel Hedilla, cap suprem de FE. Hedilla ordena l’obertura d’expedient disciplinari i designa com a instructor al manresà Mariano Calviño. Finalment, convocats tots dos per Hedilla a Salamanca, es falla a favor de Trinxet i Marcet és arrestat. Ara bé, Marcet sap utilitzar les seves amistats amb els militars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera i poc després torna a posar-se al front de la unitat malgrat continuar els conflictes amb Trinxet i patir un segon arrest.

Al final la centúria de Marcet -en oberta competència amb el Tercio de Requetés Nuestra Señora de Montserrat, format pels carlins catalans- acabarà convertint-se en la Primera Bandera de Cataluña de la FET, però a Marcet se li negarà el comandament d’aquesta unitat i continuarà la guerra com alferes provisional en una bandera de la Falange en el cos d’Exèrcit d’Aragó.

El 27 de gener de 1939 entra a Sabadell amb l’exèrcit franquista, “una de las primeras cosas que vieron mis ojos fue el antiguo edificio de nuestra fábrica, ante la que pasé de largo para proseguir la marcha hasta el centro de la población”. Aquella mateixa tarda es reincorpora a la seva unitat per participar en la conquesta de Conca i en l’ocupació de Madrid on va romandre fins a finals del mes de març quan serà desmobilitzat.

La lluita per l’alcaldia

Entre 1939 i 1942 s’assisteix a un període d’interinitat i de lluites intestines per ocupar l’alcaldia de Sabadell amb diversos personatges de partits d’ordre com exlligaries, monàrquics, carlistes o tradicionalistes. El primer alcalde accidental franquista fou l’ex jutge municipal Eduardo Tormo García, que ocupà el càrrec només uns dies. El 4 de febrer va ser substituït per Esteve Mª Relat, que havia estat alcalde a la dictadura de Primo de Rivera i que dimití en un context d’intrigues entre les diferents faccions del règim. El juliol del 1939 el succeí Ramon Albarada Masip, jardiner i tradicionalista, que havia lluitat amb els militares colpistes a la caserna de Sant Andreu el juliol de 1936, i que va ser substituït el 7 de desembre de 1940 por l’advocat Joan Marí Corominas.

Es constitueix llavors el primer consistori operatiu de la ciutat on Marcet ostenta la primera tinència d’alcaldia, la segona el lligaire Miquel Sala Viñals, la tercera el tradicionalista Pau Maria Llonch Gambús i la quarta el lligaire Joaquim Sallarès Llobet. La malaltia hepàtica de Marí, que va patir diverses operacions, va provo

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Antonio Santamaria/iSabadell

Tal dia com avui, 1 d’agost de 1941, va neixer el nostre bellaterrenc més universal, en Jordi Savall, pare d’Arianna i Ferran Savall Figueras.

Bellaterra. Cat felicita al nostre estimat vei, en Jordi Savall, desitjant que molt aviat, i en vida, l’EMD de Bellaterra li dediqui un espai públic al nostre veí més iniversal

Jordi Savall amb els seus fill Arianna i Ferran, festejant el seu 79e Aniversari|CEDIDA

Jordi Savall i Bernadet (Igualada, l’Anoia, 1 d’agost de 1941) és un músic català, especialitzat en la viola de gamba, la direcció d’orquestra i la recerca musicològica de música antiga.

També ha conreat en menor grau el camp de la composició. És un dels especialistes en música antiga més reconeguts del món i pioner en la recuperació dels sons del Renaixement i del Barroc.

Ha enregistrat més de 200 àlbums, ha creat música per al cinema, i cada any ofereix més de 150 concerts gràcies a una curosa planificació dels seus projectes.

El Carrer de Josep Iturbi de Bellaterra té una llargada d’uns 200 metres, comença al Carrer Pin i Soler i finalitza al Carrer de Jeroni Martí

Placa del Carrer Josep Iturbi de Belllaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Josep Iturbi (José Iturbi Báguena,
Alboraia, Horta, 28 de novembre de 1895 — Hollywood, Califòrnia, 28 de juny de 1980).

Estudià amb el seu pare, Ricard Iturbi, i a sis anys tocava el piano en cafès de València. Fou professor del Conservatori de Ginebra (1919-23) i dirigí l’Orquestra de la Chaux-de-Fonds. Des del 1923 es dedicà a la seva carrera de concertista; el 1929 debutà als EUA, on dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i intervingué en diversos films, com Two Girls and a Sailor (1944) i Anchors Aweigh (1945). Actuà també sovint a Mèxic i per Europa. El 1956 fou nomenat director de l’Orquestra Municipal de València. Compongué algunes obres per a orquestra i per a piano i enregistrà nombrosos discos, alguns conjuntament amb la seva germana Empar Iturbi i Bàguena, també pianista, que actuà sovint amb ell en gires internacionals.

NOTA: El 3 de gener de 1958: Josep Carreras, amb només 11 anys, debutava al Gran Teatre del Liceu de Barcelons a “El retaule de Maese Pedro” de Manuel de Falla, dirigit pel mestre Josep Iturbi

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Tot un plaer fresc poguer passejar per la natura de la nostra Via Verda de Bellaterra (Vallès Occidental)

Tram de la Via Verda del Vallès al seu pas per Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Via Verda del Vallès tocant l’estació dels FGC Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Passejant la mascota per la Via Verda del Valles al seu tram de Bellaterra|BELLATERRA. CAT

El Carrer Josep Carner de Bellaterra té una llargada d’uns 90 metres, comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414), i finalitza al Carrer Pin i Soler, a tocar amb la benzinera Repsol de la rotonda del Turó de Sant Pau de Bellaterra

Placa del Carrer Josep Carner de Bellaterra| ARXIU BELLATERRA. Cat

Josep Carner (Barcelona, 1884-Bruxelles 1970), va ser un escriptor català. La major producció literària va ser de poesia, però també va escriure narrativa i teatre. També va fer de periodista amb columnes i crítiques literàries i de traductor. Va ser un renovador de la literatura catalana.

Es va llicenciar en Dret, Filosofia i Lletres i des de jove va col·laborar amb importants publicacions literàries i periodístiques i amb vàries iniciatives i projectes culturals catalans. Va destacar pel seu gran domini lingüístic i facilitat d’expressió. La seva primera publicació, un recull de poemes, Els fruits saborosos (1906), va ser un símbol del moviment del Noucentisme català. El 1911 va passar a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, col·laborant amb Pompeu Fabra. També va fer una important tasca en la traducció de grans autors internacionals, com Dickens, Shakespeare o Twain. Va ser una important figura de l’escena cultural i literària catalana.

Després de la mort de Prat de la Riba, el seu protector, el 1921 va entrar a la carrera diplomàtica, representant a Espanya en varis països. Va continuar col·laborant en l’escena cultural catalana amb publicacions en premsa. Durant la Guerra civil va ser fidel a la República i a les idees democràtiques i a la seva fi es va haver d’exiliar. Durant la Segona Guerra Mundial va viure a Mèxic i després a Bèlgica, d’on era la seva dona, i on va exercir com a professor universitari i va formar part de la societat europea de cultura. Des de l’exili va mantenir l’activitat política i cultural en defensa de la cultura i la llengua catalanes i la seva poesia es va despendre de la ironia civil i es va concentrar en el record i en la imatge de la “Catalunya ideal”. Va escriure dues de les seves obres més famoses: Nabí (1941) i Poesia (1957). El 1985 es van publicar els seus escrits d’exili, Prosa de l’exili (1939-62).

Premis

Accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1899): Elevació
Viola als Jocs Florals de Barcelona (1903): La sacra expectació dels patriarques
Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona (1904): Corones
Englantina d’Or als Jocs Florals de Mallorca (1904): Els fruits saborosos
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona i proclamació com a Mestre en Gai Saber (1910): L’estranya amor
Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1933): El branc de les vuit fulles
Premi Folguera (1933): El veire encantat
Premi Guimerà de Mèxic (1955): Cop de vent
Premi Lletra d’Or (1958): Absència dins Obres Completes. Vol. 1. Poesia
Englantina d’Or als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Caracas (1966): Pomell

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Cultura Generalitat de Catalunya

Bellaterra té molt a prop un gran assortiment de fruita i verdura fresca🍒 Fem comerç de proximitat‼️

Parada de fruites i verdures del Condis de Bellaterra|BELLATERRA GOURMET

Aprofiteu les ofertes d’estiu!

UNICEF Índia va realitzar una campanya contra la pandèmia de Covid-19, encapçalada per un vídeo animat que recorre les xarxes socials de tot el món.

A més, l’agència de l’ONU va alertar que 7 milions de nens més al món poden patir desnutrició com a conseqüència de la pandèmia.

Com fer-se soci d’UNICEF?

Per fer-te soci d’UNICEF ens cal que ens facilitis les teves dades personals de contacte i de gestió de la teva col·laboració, podent triar la quantitat que vols aportar mensualment.

Pots contactar amb nosaltres a través d’aquesta web, per telèfon al 900 907 500 dilluns a divendres de 9 a 21 hores, o bé escrivint-nos a l’adreça de correu electrònic socios@unicef.es

La tórtora turca, ocell salvatge que conviu entre nosaltres a Bellaterra

Tórtora turca a Bellaterra|CEDIDA

La tórtora turca (Streptopelia decaocto) és un ocell de l’ordre dels columbiformes que es va començar a expandir d’una forma regular pels Països Catalans d’ençà del 1970 en què fou observada per primera vegada al Pirineu central.

Construeix el niu amb branques dalt dels arbres i el folra amb materials suaus. La femella pon 2 ous blancs, que tant ella com el mascle incuben durant dues setmanes. Les cries són capaces de volar al cap de tres setmanes. Pot fer dues o tres postes per any, durant la primavera i l’estiu.

Viu en zones de cultius, als parcs de les ciutats i també prop de granges i cases aïllades. No fa migracions; és un ocell sedentari que sempre viu al mateix lloc.

A Bellaterra podem trobar un gran nombre d’exemplars de tórtores, que quasi sempre van en parella i a la primavera i entrat l’estiu, les podem veure als arbres, damunt dels fanals o als cables de la llum, amb el seu cant tan peculiar per comunicar-se entre el mascle i la femella. Es un ocell de caràcter dòcil que de seguida agafa confiança amb les persones, sempre que l’acostament sigui suau, sense moviments bruscs ni sorolls forts que els produeixin ensurts.

A banda de les tórtores, a Bellaterra també es poden veure exemplars de tudons, garses, pardals, pit-roigs i d’altres ocells, però són més desconfiats i és difícil acostar-s’hi; no obstant això, amb paciència i perseverança (i també amb una mica de menjar!), ho podem aconseguir.

És un plaer veure cada vespre algun d’aquests ocells venir fins a les nostres piscines de Bellaterra per beure i refrescar-se i fer-se un petit bany.

Són uns ocells molt dòcils i que si tens paciència, de seguida es fan amics nostres.

Aquesta es una de les oportunitats que ens brinda la natura per gaudir de la companyía d’un petit animal salvatge a prop nostre. Hem d’aprofitar aquests moments màgics i deixar-nos seduir per la seva bellesa.

Si tenim cura del nostre entorn i protegim la nostra fauna, podrem seguir gaudint d’aquest plaer.

Font: Diari de Sant Quirze i Wikipedia

ALBERT LLIMÓS| Per saber com batega Barcelona, ningú millor que el Juanito, el Joan Bayén, la cara visible del bar Pinotxo, a la Boqueria.

Una família fent-se una fotografia a l’interior de la Boqueria, buida.

Ell és un termòmetre infal·lible de la ciutat. Fa més de 70 anys que treu el cap darrere la barra de l’emblemàtic local i parla amb tothom, i mai havia vist una situació com l’actual. Al passadís central de la Boqueria, a mig matí, no hi ha ni 10 clients. La remor de fons que sempre ressona a l’interior del mercat pel bullici de curiosos vinguts de tot el món s’ha esvaït. El so d’una cullera colpejant el vidre se sent nítid. “Aquest silenci sembla el d’un enterrament”, sentencia pensatiu el Juanito. La Boqueria mai havia tingut aquesta quietud. “Després dels atemptats del 2001 a Nova York també es va parar tot, però va durar una setmana”, apunta un dels treballadors, el Jordi.

Un altre dels termòmetres de la ciutat és el Zurich de la plaça Catalunya.

Ningú espera. L’habitual postal d’algú recolzat a les escales del metro esperant la cita que arriba tard ha desaparegut. De les quaranta taules que hi ha, només sis estan ocupades. Al passeig de Gràcia la imatge és similar. Dues taules de catorze en un bar. Tres en un altre. Els bancs gairebé buits, acostumats a donar una treva als acalorats turistes, ara només els ocupen els operaris que treballen en la construcció, amos i senyors del passeig de Gràcia a l’hora de l’esmorzar.

Un turista passa per davant de l’oficina d’informació del palau Moja, tancada.

Sense turistes

A la Casa Batlló setze persones fan cua per entrar, quan normalment, en qualsevol altre moment, s’hi aplegarien centenars de curiosos: els uns fent fotos embadalits, els altres a punt per penetrar en la suggeridora morfologia gaudiniana. Una realitat perfecta per als pocs turistes que s’han atrevit a venir a Barcelona. Si al juny semblava que la cosa s’animava i a principis de juliol les previsions eren fins i tot optimistes, fa tot just un parell de setmanes tot es va acabar. De sobte. La Nora és una de les excepcions. Ha vingut amb la seva família a Catalunya perquè hi viu la seva germana. Arribada just ahir d’Alemanya, està a punt d’entrar a la Casa Batlló: “És perfecte. Tenim temps i espai per veure-ho tot sense fer cues”. Barcelona és pràcticament seva. Sense turistes ni molts veïns, que han fugit a correcuita.

El centre de la ciutat conté la respiració.

Hi ha espai per aparcar les motos a tot arreu. Totes les bicis del Bicing de la plaça Catalunya són al seu lloc. No hi ha moviment. Quan es creua la ronda de Sant Pere no cal fer cap eslàlom per evitar transeünts despistats. I això no passava des de la Barcelona preolímpica.

La Rambla està irreconeixible.

Des de la plaça Catalunya, llançant la mirada cap a mar, s’hi veuen tot just una quarantena de figures, algunes diminutes en la llunyania, passada la parròquia de la Mare de Déu de Betlem. “Un 24 de febrer a les 4 de la matinada hi ha la mateixa gent”, assegura un dels quiosquers, encarregat de continuar un negoci familiar que viu el pitjor moment des que el pare va instal·lar-se a la part alta de la Rambla fa més de 40 anys: dimecres va fer 25 euros nets de caixa. Amb el quiosc més pròxim han acordat tancar un dia a la setmana cadascun per així no prendre’s negoci.

Un cambrer esperant clients en una terrassa de la Rambla, completament buida.

Davant del Liceu un cambrer espera el primer client, amb totes les taules on abans hi havia sangria i paelles ara totalment buides. Altres restaurants, ni això. Ja no han obert. A la plaça Reial hi ha quatre taules ocupades d’entre pràcticament un centenar. El so d’una escombra acariciant els panots de terra -la mítica rajola de la flor- se sent amb insultant claredat, mentre els botiguers pakistanesos busquen avorrits el client que no arriba. Pel carrer Ferran gairebé hi ha més furgonetes repartint que vianants. A la plaça del Pi una cambrera fa números: en tot un matí ha servit 20 cafès. Al carrer Petrixol l’olor de xocolata s’ha esvaït. Les pròpies petjades se senten solemnes creuant el Pont del Bisbe, que uneix la Generalitat amb la Casa dels Canonges. Mai la calavera amagada sota el pont havia estat tan sola, acostumada als milers de turistes que hi passen per sota sense adonar-se de la seva presència.

El silenci és pesat. I traïdor. Un cotxe passa fregant un home gran que creua per un pas de vianants. El vehicle s’atura en sec i el conductor començar a vociferar, amenaçant amb baixar mentre es treu el cinturó. L’inaudible “ capullo ” que ha proferit l’home al creuar quan ha vist el vehicle tan a prop, fruit de la calma inaudita al carrer Casp, ha arribat nítidament a l’interior del vehicle.

A l’Eixample la ciutat batega a un altre ritme. Tot i que es nota l’absència de molts veïns, instal·lats en segones residències des de fa dies, hi ha encara un vaivé constant de vehicles i terrasses plenes. No obstant això, la ciutat mostra les seves cicatrius cada pocs metres. Avançant pel carrer Consell de Cent, entre el Parc de Joan Miró i el passeig de Gràcia, es poden comptar 58 locals tancats. Són poc menys de dos quilòmetres. 58 locals, moltes famílies. I no és una excepció. Al carrer de sota, Diputació, la mateixa trista imatge. Persianes abaixades, cartells de lloguer i portes tancades. Moltes no tornaran a obrir mai més.