Feeds:
Entrades
Comentaris
Toni Morral amb el bellaterrenc Ignasi Roda|ARXIU BELLATERRA.CAT

ARA|Núria Orriols Guiu i Quim Bertomeu. Un cop formalitzats els primers nomenaments al govern de la Generalitat, de mica en mica es va farcint l’organigrama de l’executiu i les seves delegacions territorials. Tot i que encara no hi ha nomenaments oficials, Esquerra i JxCat ja tenen decidits alguns dels noms que representaran el Govern al territori. En el cas de Junts, segons fonts consultades per l’ARA, Toni Morral, exdiputat i exalcalde de Cerdanyola del Vallès, serà el delegat de la Generalitat a Barcelona, mentre que l’exconseller d’Exteriors Bernat Solé serà el representant de l’executiu a Lleida, segons ha avançat El Segre i ha confirmat aquest diari.

Morral actualment és membre de la direcció de Junts per Catalunya, especialitzat en l’àrea metropolitana. Provinent d’ICV, va ser un dels fitxatges de l’expresident Carles Puigdemont per a la candidatura del 21 de desembre del 2017 i, com a home de confiança de Jordi Sànchez, va ser qui va pilotar la Crida Nacional per la República fins que es va transformar en fundació per sumar-se al partit de JxCat el juliol passat. A les passades eleccions, però, va decidir no presentar-se a les primàries per optar a la llista del Parlament.

Solé ha exercit de conseller d’Acció d’Exterior durant la legislatura passada, un càrrec en el qual va entrar substituint Alfred Bosch, que va dimitir el març del 2020 pel cas de presumpte assetjament sexual de la seva mà dreta, Carles Garcias, que va destapar l’ARA. Solé, que abans de dedicar-se plenament a la política havia exercit de professor, va ser un dels noms que va estar sobre la taula per ser conseller d’Educació del nou Govern, però finalment l’escollit va ser Josep Gonzàlez-Cambray. Sobre l’exconseller d’Acció Exterior pesa l’amenaça d’una propera inhabilitació, ja que el Tribunal Suprem ha de decidir si confirma la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el va inhabilitar un any per haver col·laborat amb l’1-O en la seva etapa d’alcalde d’Agramunt.

En l’acord de govern pactat entre el president, Pere Aragonès, i el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, els dos partits es van repartir els càrrecs de les delegacions territorials. Van quedar que Junts farà la proposta de Barcelona, Alt Pirineu i Aran, Tarragona i la Catalunya Central; i Esquerra proposarà els delegats per les Terres de l’Ebre, Lleida, el Penedès i Girona. El partit de Carles Puigdemont, més enllà de Morral, també té decidits la resta de nomenaments, que formalitzarà properament el consell executiu: tal com va avançar l’ACN i ha confirmat l’ARA, Teresa Pallarès serà la delegada a Tarragona; Rosa Vestit, alcaldessa de Sant Quirze de Besora, serà la representant de la Generalitat a la Catalunya Central, mentre que Ricard Pérez, coordinador de JxCat a l’Alt Pirineu i Aran, serà proposat com a delegat de l’Alt Pirineu. ERC també té decidit de fa dies qui serà la delegada a Madrid. La responsabilitat recaurà sobre l’exconsellera de Justícia Ester Capella.

La renovació del Govern no arriba als alts càrrecs

D’altra banda, també hi ha pendents nomenaments interns de l’estructura de l’administració que depèn de la Generalitat. Segons les fonts consultades, el fins ara responsable de processos electorals, Ismael Peña López, es perfila com a director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Aquest càrrec, que depèn de la conselleria de Presidència, requeia fins ara en Marta Felip de JxCat, exalcaldessa de Figueres. Amb l’arribada de Laura Vilagrà al departament, però, està previst que sigui cessada.

Peña López va agafar rellevància pública a partir de les eleccions del 14 de febrer, ja que va ser l’encarregat de muntar el dispositiu per votar en plena pandèmia de coronavirus. Es va distingir, més enllà del treball tècnic, per fer una comunicació habitual a Twitter dels progressos de l’engranatge electoral.

Vergés es perfila per a la mesa
Bernat Solé i Ester Capella no van ser els únics consellers d’ERC que no van continuar amb el nou Govern. Tampoc va seguir, entre d’altres, la consellera de Salut durant els temps més durs de la pandèmia, Alba Vergés, que ara mateix s’ha quedat com a diputada rasa al Parlament. Tot i això, segons ha pogut saber l’ARA, el de Vergés és el nom que agafa més força per ocupar el càrrec de vicepresidenta primera del Parlament, que fins ara tenia Anna Caula però que deixarà per convertir-se en la nova secretària general de l’Esport de la Generalitat. Vergés ja té un passat a la mesa. Abans de ser escollida pel càrrec de consellera el maig del 2018 va ser durant uns mesos secretària quarta de l’òrgan director de la cambra. El nomenament de Vergés no serà automàtic. Quan ERC faci públic el nom, s’haurà de sotmetre a votació del ple del Parlament. Malgrat això, no hi hauria d’haver problema perquè els vots de JxCat i la CUP —més els dels republicans— confirmin la designació.

Font: Ara

El bellaterrenc Joan Carles Riba escollit nou president del Cercle Sabadellès 1856

Segons acaba de publicar Sergi Park de Ràdio Sabadell, el bellaterrenc Joan Carles Riba ha estat escollit avui president del Cercle Sabadellès 1956, situat al km0 de Bellaterra

A la carretera de Bellaterra ja saben qui serà el nou president. A partir de dijous, Joan Carles Riba prendrà possessió del càrrec al Cercle Sabadellès 1856, agafant el relleu de Jordi Andreu. La seva candidatura, ‘Tots Junts Fem Cercle’, es va imposar de forma clara en els comicis celebrats dissabte amb 417 vots, pels 155 obtinguts per Ramon Casals, que liderava el grup ‘Moment de Canvi ADN Cercle’. En total, 2466 socis estaven cridats a votar, però la participació del cens total es va quedar en un 23,4%. El nou màxim mandatari de l’entitat ha explicat a Ràdio Sabadell les línies mestres que volen implementar en els pròxims quatre anys:

Satisfacció per la victòria:

“Quan un es presenta a unes eleccions, es fa amb la il·lusió de sortir escollit, i a més ho hem fet amb un suport majoritari. Això facilita les coses. Mà estesa cap a l’altra candidatura i ara, amb ganes d’arrencar. L’equip està engrescat per seguir fent evolucionar el club”

Les primeres decisions:

“Diuen que el més sensat és escoltar primer i veure què hi ha. No prendrem decisions sense conèixer tota la informació. Volem dinamitzar-ho tot després d’una etapa dura per la pandèmia”

“Tenim molts fronts oberts i volem posar fil a l’agulla, l’equip té ganes de fer coses. Complint amb les recomanacions dels especialistes, volem començar a fer tornejos de pàdel, de tenis…”

Els pilars del programa:

“Vull que el soci sigui el centre, el vull implicar, i tenir una comunicació transparent amb ell. M’agrada treballar amb comissions i en farem amb temes puntuals perquè el soci hi participi”

“Hem de redefinir els estatuts, que s’han quedat vells, plantejar obres, enquestar els socis per saber cap a on volen que vagi el club…”

“Volem ser un referent esportiu i competitiu i també de comportament, de saber estar a la pista. Volem reforçar aquests valors i els de l’orgull de pertinença”

“Volem potenciar el fet de sentir-nos un club de Sabadell. Encara que estiguem a uns quilòmetres, som igualment de la ciutat i volem establir vincles amb ella. Volem contribuir perquè Sabadell segueixi sent un referent esportiu”

Les instal·lacions del Cercle:

“El club està sanejat, però no ens podem permetre grans inversions. Tenim previst arreglar les pistes 1 i 2 de pàdel no descarto fer-ne alguna de nova, i ens agradaria fer una pista més de tenis”

“Volem que el club millori encara més en paisatgisme, encara que qui ve ja queda impressionat per la visualització del club. Volem anar fent coses però amb seny, sense prendre riscos econòmics, i potenciar la massa social”

Carr. de Bellaterra, km 5,10, 08205 (Sabadell) ☎️ 937 215 154 http://www.cerclesabadelles.cat

Carr. de Bellaterra, km 5,10, 08205 Sabadell, Barcelona2,1 km

Canal de Youtube “Paraula de Rahola”: La carta d’Oriol Junqueras mata! (publicada avui a La Sexta)

El president d’Esquerra Repúblicana empresonat pel Tribunal Suprem, Oriol Junqueras, ha fet arribar una carta a La Sexta en la que deixa clara l’estratègia del seu partit respecte del govern de Madrid. Una missiva que ha deixat colpida Pilar Rahola, absolutament perplexa.

Oriol Junqueras|FOTO: La Sexta

Comienza a andar una nueva Generalitat republicana. Con el gobierno encabezado por Pere Aragonès, tendremos, después de más de 80 años, un presidente de Esquerra Republicana de Catalunya escogido con normalidad parlamentaria. Con los mismos objetivos que nos han movido siempre: construir un país próspero, justo y plenamente libre para todos y cada uno de los ciudadanos que viven en Catalunya, piensen lo que piensen y vengan de donde vengan. La nueva Generalitat republicana tiene unos retos inmensos, pero afronta las graves crisis que estamos viviendo con voluntad transformadora y estoy convencido de que sabrá liderar la reconstrucción social y económica del país y ganarse la confianza de la ciudadanía manteniéndose siempre al lado de la gente.

Y con el nuevo gobierno se abre una nueva etapa. Más de tres años después del referéndum del 1 de octubre desde ERC hemos hecho una reflexión profunda sobre nuestras fortalezas y debilidades, los errores y los aciertos, para extraer aprendizajes.

Fue evidente que la reacción del Estado fue percibida por gran parte de la sociedad catalana como cada vez menos legítima y alejada de principios democráticos. Pero al mismo tiempo, debemos ser conscientes de que nuestra respuesta tampoco fue entendida como plenamente legítima por una parte de la sociedad, también de la catalana. En este sentido, quiero volver a extender la mano a todos aquellos que se hayan podido sentir excluidos, porque nuestro objetivo debe ser justamente el de construir un futuro que incluya a todos.

Nuestra voluntad es la de siempre. La independencia es la mejor herramienta para ayudar a la gente de este país, pero las estrategias deben adaptarse a las circunstancias para ser ganadoras. La conclusión es que necesitamos ser más; una mayoría incontestable, plural y transversal, que demuestre que gobierna bien y para todos, y que ponga en el centro de la agenda la resolución del conflicto político existente por vías democráticas.

Defendemos la autodeterminación porque queremos que toda la ciudadanía de nuestro país, toda, pueda decidir si desea que Cataluña sea un estado independiente en forma de república o si apuestan por mantenerse dentro del Estado español. Y, legítimamente, nosotros trabajaremos y defenderemos la opción del sí. Tenemos derecho a gobernarnos con las mismas herramientas que cualquier estado. Tres cuartas partes de la ciudadanía de Cataluña defiende que la solución al conflicto político existente se resolverá votando en un referéndum. No podemos negar la realidad, nadie. No podemos actuar como si estos consensos no existieran. Nadie.

No queremos formar parte de un estado donde persisten estructuras que sirven para perseguir a los adversarios políticos, donde hemos de acatar leyes que nos parecen profundamente injustas y arbitrarias, que tipifican como delitos comportamientos que son plenamente democráticos y no deberían ser delictivos. De hecho, tenemos el deber de trabajar incansablemente, por todas las vías democráticas posibles, para cambiar esta situación. Y eso es lo que hemos hecho y haremos.

Y hoy seguimos creyendo que la mejor vía para hacerlo, como siempre hemos defendido, es la vía escocesa. La vía del pacto y el acuerdo, la vía del referéndum acordado. Es la opción que genera más garantías y reconocimiento internacional inmediato. Porque sabemos que otras vías no son viables ni deseables en la medida en que, de hecho, nos alejan del objetivo a alcanzar.

Para convertirnos en un estado es imprescindible construir una gran mayoría en Cataluña, pero también hay que ganarse la legitimidad en todas partes. La partida se juega dentro y fuera. Por ello, nunca renunciaremos al diálogo ni a la negociación. Sería una ingenuidad creer que el diálogo político con el estado dará frutos tangibles de forma inmediata, pero creer que podemos prescindir de él sería una irresponsabilidad carísima. Por mucho que se critique y se ridiculice, la mesa de diálogo y negociación entre gobiernos es un éxito en sí misma porque abre un espacio para la potencial resolución del conflicto.

El diálogo y la negociación son imprescindibles. Los conflictos políticos que se acaban resolviendo lo hacen, tarde o temprano, alrededor de una mesa donde todas las partes exponen libremente sus posiciones. La nuestra, la que representa los grandes consensos del país, es el fin de la represión y la autodeterminación.

Estamos ante un conflicto político y éste sólo se podrá resolver por vías políticas y democráticas. Siempre hemos dicho que hay que volver al ámbito de la política, de donde no se nos debería haber hecho salir nunca. Ahora es el momento de la audacia política, el coraje democrático y la reconciliación social. Porque la conciliación del conjunto de nuestra ciudadanía es fundamento imprescindible del futuro.

Para nosotros, lo hemos explicado muchas veces y lo seguimos defendiendo sin matices, la amnistía es nuestra prioridad para acabar con la persecución judicial. La cuestión no termina ni con los exiliados ni con los presos y presas políticas, sino que hay que hacerla extensiva al resto de las 3.000 personas que sufren causas judiciales.

A pesar de ello, hay gestos que pueden aliviar el conflicto, paliar el dolor de la represión y el sufrimiento de la sociedad catalana, y cualquier gesto en la línea de la desjudicialización del conflicto ayuda a poder recorrer este camino.

Pero para que este nuevo paradigma sea posible es importante que las dos partes muestren su voluntad y predisposición. Nosotros hace tiempo que, a pesar de estar en la cárcel privados de libertad, nos sentamos a la mesa y mantenemos siempre la mano tendida. Es el momento de que el gobierno español demuestre su compromiso con la reconciliación, el diálogo, y la negociación, mirando al futuro.

Font: Pilar Rahola, La Sexta

Pilar Rahola i Josep Bou|FAQSTV3

Pilar Rahola reconeix que ahir la van treure de polleguera al programa Preguntes Freqüents (FAQS) de TV3  i ho va passar malament. Diu són “Gentola” còmplice amb la repressió!

Aquí el teniu,si ho voleu veure…👇

Font: CCMA, FACS, TV3,

El Call de Girona i el Museu és una bellesa que no us podeu perdre!

Call i Museu d’Història dels Jueus de Girona|Patronat Call de Girona

El principal objectiu del Museu és preservar i difondre la història de les comunitats jueves de Catalunya, que al llarg de tota l’edat mitjana varen formar part i varen contribuir decisivament en la trajectòria històrica i al desenvolupament cultural i científic del país.

En la majoria dels casos, s’ha procurat il·lustrar les explicacions del recorregut museològic amb exemples procedents de la història de la Girona jueva. Aquests exemples, tant documentals com arqueològics o iconogràfics, ofereixen una explicació genèrica de les formes de vida jueva a la Catalunya medieval.

Torà sefardita de Jerusalem del Museu d’Història dels Jueus de Girona|FOTO: J.M. Oliveras

A la sala dedicada a la sinagoga, al primer pis del Museu d’Història dels Jueus, s’hi exposa un estoig de Torà d’origen sefardita, del segle XIX o inicis del XX, procedent de Jerusalem.

Té una forma cilíndrica i està treballat amb motius florals, inscripcions i representacions de llocs sagrats de la Terra Sagrada (les sinagogues Hurvat R. Yehudà ha-Hassid i Tiféret Israel, el Mur de les Lamentacions i la Tomba de Raquel). La part superior conté pedres semiprecioses de forma ovalada.

Es tracta d’una donació particular a una sinagoga. A dins, hi ha una dedicatòria en tinta sobre paper, dividida en dos paràgrafs, amb el nom de qui fa la donació i els noms de les destinatàries. Tant la donant com les receptores són dones, i això demostra la incidència del mecenatge femení en la dotació d’objectes rituals a les sinagogues, així com la importància dels espais femenins destinats al ritual i a la oració.

Més informació a http://www.girona.cat/call/cat/index.php 

El febrer de l’any 1969 s’inicia l’adquisició de terrenys a Bellaterra, on es va ubicar el Campus de Bellaterra de la UAB”

L’estació de Bellaterra era un punt d’arribada multitudinari on els estudiants de la UAB esperaven l’autobús per anar a les Facultats|UAB


HISTÒRIA DE LA UAB

El 6 de juny de 1968 es promulga el decret de creació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i un mes després es creen les primeres quatre facultats: Lletres, Medicina, Ciències i Ciències Econòmiques. El mateix juliol de 1968 el Dr. Vicent Villar Palasí és nomenat president de la Comissió Promotora de la UAB, càrrec que manté fins que l’agost de 1970 es converteix en president del Patronat i primer rector de la UAB. L’activitat docent de la UAB s’inicia l’octubre del mateix any 1968 a dos dels nous centres: la Facultat de Filosofia i Lletres, que s’instal·la al Monestir de Sant Cugat del Vallès, i la Facultat de Medicina, que s’estableix a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el qual recupera la condició d’hospital universitari i esdevé el primer centre de formació clínica de la UAB. El curs següent, el 1969-1970, es posen en marxa les facultats de Ciències, a l’Hospital de Sant Pau, i de Ciències Econòmiques i Empresarials, a l’Escola d’Idiomes de Barcelona (actualment l’EOI Drassanes). El desplegament inicial de la Universitat Autònoma de Barcelona es completa amb la creació de la Facultat de Dret i la Facultat de Ciències de la Informació l’any 1971, l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets i l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de Sabadell l’any 1972 i l’Escola Universitària de Mestres “Sant Cugat” l’any 1973.

Paral·lelament, el febrer de 1969 s’inicia l’adquisició de terrenys a Bellaterra, al municipi de Cerdanyola del Vallès, lloc on s’ubicarà el futur campus universitari, el campus de Bellaterra de la UAB.

La presència territorial de la UAB s’estén de bon principi més enllà de Barcelona: a Lleida, entre el 1972 i el 1975, a Palma de Mallorca, de 1972 fins a la creació de la Universitat de les Illes Balears el 1978, i a Girona durant més de vint anys, des del 1969 fins a la creació de la Universitat de Girona el 1992.

Des dels inicis, la UAB va intentar posar els fonaments d’un model d’universitat respectuós amb els principis bàsics d’autonomia, participació i compromís social. Aquest model va topar, però, amb l’autoritarisme del règim dictatorial de l’època, que el 1973 va suspendre els Estatuts, va fer cessar del càrrec de rector el Dr. Villar Palasí i va nomenar rectors, successivament, el Dr. Vicent Gandia Gomar i el Dr. Josep Cabré Piera. Tanmateix, les conviccions amb què la UAB havia iniciat els seus primers passos expliquen la redacció del Manifest de Bellaterra l’any 1975, el primer document que reivindica una universitat autònoma, democràtica i socialment responsable.

El 1976 es dissol el Patronat de la UAB i el Dr. Josep Laporte és nomenat rector a proposta del Claustre de la UAB. El 1979 s’aproven els segons estatuts de la UAB.

El 1982, durant el mandat del Dr. Antoni Serra Ramoneda, es crea un nou centre docent, la Facultat de Veterinària. Durant aquest període la recerca a la UAB inicia un ampli desplegament al campus gràcies a la col·laboració amb altres entitats i organismes, com el CSIC i la Generalitat de Catalunya. Pel que fa a la governança de la Universitat, cal destacar que l’any 1985 s’aproven els tercers estatuts de la UAB, elaborats d’acord amb la Llei orgànica de reforma universitària (LRU, 1983).

Durant la segona meitat de la dècada dels anys vuitanta, que coincideix amb el rectorat en funcions del Dr. Càndid Genovard Rosselló i el rectorat del Dr. Ramon Pascual de Sans, la recerca a la UAB manté l’empenta amb intensitat. Pel que fa a la docència, cal destacar la creació de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia (1985) i de la Facultat de Psicologia (1989). Al campus de Sabadell també es crea un nou centre docent: l’Escola Universitària d’Informàtica (1988).

A l’inici dels anys noranta, durant el rectorat del Dr. Josep M. Vallès Casadevall, les escoles universitàries de mestres i de traducció es converteixen, vint anys després de la seva creació, en facultats. Així, el 1992 es crea la Facultat de Ciències de l’Educació i el 1993 la Facultat de Traducció i d’Interpretació.

D’altra banda, durant els anys noranta la UAB completa el desenvolupament com a universitat de campus. El 1992 s’inaugura la Vila Universitària i el 1996, ja durant el rectorat del Dr. Carles Solà Ferrando, la nova plaça Cívica, que esdevé el centre de la vida cultural i associativa de la Universitat.

La UAB, on des dels seus inicis s’impartien estudis d’informàtica i d’enginyeria química, entre altres especialitats tècniques, celebra el 1998 la creació de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria, l’ETSE, que completa el ventall de centres i estudis a la UAB en tots els àmbits de coneixement.

Durant els anys noranta, també és notori l’increment de les accions i els programes en l’àmbit de la responsabilitat social, que fan palès el compromís de la UAB amb la societat i l’entorn que l’envolten.

El setembre de 1999 s’inaugura un dels símbols més emblemàtics de la UAB, les Columnes de la UAB, obra de l’escultor valencià Andreu Alfaro.

Des del punt de vista acadèmic, els mandats del rector Lluís Ferrer Caubet vénen marcats per l’adaptació a la Llei orgànica d’universitats (LOU, 2001), d’una banda, i pel procés de Bolonya, de l’altra. L’adaptació a la LOU suposa que el 2003 el Claustre aprovi els estatuts actuals de la UAB. Pel que fa al procés d’adaptació cap a l’espai europeu d’educació superior, la UAB aposta pel procés de convergència des de l’inici com a oportunitat per a la internacionalització de la UAB, gràcies a l’elaboració de titulacions de qualitat competitives a escala europea i que fomentin la mobilitat dels estudiants. L’impuls a la internacionalització de la UAB es concreta també en la inauguració de l’International Welcome Point el gener de 2007.

El setembre de 2005 es reorganitza la Facultat de Ciències en dues facultats: la Facultat de Biociències, que aplega els estudis d’aquesta branca de coneixement, en què la UAB és pionera i una de les universitats de l’Estat amb més diversitat de títols, i la Facultat de Ciències.

En l’àmbit de la responsabilitat social, cal destacar la posada en marxa durant el mandat del rector Lluís Ferrer de dos programes socioeducatius per acostar els estudiants d’ensenyament secundari a la universitat que ràpidament esdevenen una referència: el Programa Argó i el programa Campus Ítaca, i la creació, el curs 2005-2006, de l’Observatori per a la Igualtat.

Pel que fa a la transferència de coneixements al sector productiu, a la intensificació de la relació entre universitat i empresa i al foment de l’emprenedoria, la UAB fa un important pas endavant l’octubre de 2007, quan s’inaugura el Parc de Recerca UAB (PRUAB), promogut per la UAB, el CSIC i l’IRTA.

Pel que fa a la projecció exterior de la UAB, cal destacar el desenvolupament d’una política activa d’atracció de talent i d’obertura i ampliació de les relacions internacionals de la UAB. Així, la UAB disposa d’una oficina a Shanghai des del 2008 i forma part d’aliances estratègiques com el Consorci Europeu d’Universitats Innovadores (ECIU, en anglès) i l’associació Aliança 4 Universitats (A4U).

En el marc de l’adaptació de la UAB a l’espai europeu d’educació superior, el 2009 es creen la Facultat d’Economia i Empresa i l’Escola d’Enginyeria, resultat de la fusió dels centres propis de la UAB existents fins llavors als campus de Bellaterra i Sabadell en cadascun d’aquests àmbits.

La UAB clou el 2009, any d’inici del rectorat de la Dra. Ana Ripoll Aracil, amb el reconeixement de Campus d’Excel·lència Internacional pel projecte “UAB Campus d’Excel·lència Internacional: aposta pel coneixement i la innovació”, un ambiciós pla estratègic per transformar la UAB i el seu entorn en un dels pols científics i tecnològics més importants de la Mediterrània.

Durant el mandat del rector Ferran Sancho Pifarré (2012-2016), la UAB posa en marxa nous programes d’ajut i de suport als estudiants per tal de pal·liar els efectes de la crisi econòmica i el notable augment de les taxes universitàries.

En l’àmbit acadèmic, la UAB manté el seu caràcter pioner en l’exploració de noves formes innovadores de docència i esdevé una de les primeres universitats d’Europa que ofereix cursos en línia oberts, gratuïts i massius (MOOC) des de la plataforma de referència internacional Coursera.

La inauguració l’any 2014 de l’edifici bioclimàtic ICTA-ICP, reconegut com a un dels millors projectes d’arquitectura sostenible del país, representa un pas endavant en el compromís de la UAB amb el medi ambient i amb una gestió responsable de l’espai i dels recursos.

Durant el mandat de la rectora Margarita Arboix Arzo (2016-2020), la UAB esdevé la primera universitat catalana que obté la certificació dels processos de gestió interna de la qualitat i es consolida l’estratègia d’internacionalització de la Universitat amb la participació en l’ECIU University, un nou model d’universitat internacional que vol respondre als reptes socials amb formes innovadores de formació i recerca.

Sota el lema «L’audàcia del coneixement», durant els cursos 2017-2018 i 2018-2019 la UAB celebra la commemoració del 50è aniversari de la seva creació amb diferents actes institucionals i culturals al campus i a les ciutats del seu entorn que posen èmfasi en les fites assolides al llarg de cinquanta anys d’història. Paral·lelament, es posa en marxa un procés de reflexió estratègica per definir la visió de la Universitat en l’horitzó de 2030.

El 13 de novembre de 2020 el Dr. Javier Lafuente Sancho pren possessió del càrrec de rector de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Després de 50 anys d’existència, la UAB manté una posició consolidada entre les dues-centes millors universitats del món als principals rànquings internacionals d’universitats.

Rectors de la UAB

Juliol de 1968 – 26.8.1970
Vicent Villar Palasí (president de la Comissió Promotora)

27.8.1970 – 28.7.1973
Vicent Villar Palasí

28.7.1973 – 13.9.1975
Vicent Gandia Gomar

13.9.1975 – 7.5.1976
Josep Cabré Piera

7.5.1976 – 25.1.1980
Josep Laporte Salas

25.1.1980 – 28.3.1980
Ramon Pascual de Sans (rector en funcions)

28.3.1980 – 18.4.1985
Antoni Serra Ramoneda

18.4.1985 – 13.2.1986
Càndid Genovard Rosselló (rector en funcions)

13.2.1986 – 20.3.1990
Ramon Pascual de Sans

20.3.1990 – 25.3.1994
Josep M. Vallès Casadevall

25.3.1994 – 21.3.2002
Carles Solà Ferrando

21.3.2002 – 14.1.2009
Lluís Ferrer Caubet

14.1.2009 – 22.6.2012
Ana Ripoll Aracil

22.6.2012 – 6.6.2016
Ferran Sancho Pifarré

6.6.2016 – 13.11.2020
Margarita Arboix Arzo

13.11.2020 – fins a l’actualitat
Javier Lafuente Sancho

Contacte
Punt d’informació
Plaça Cívica
08193 Bellaterra
(Cerdanyola del Vallès)
Tel. + 34 93 581 11 11
informacio@uab.cat

Catalunya comença aquest dilluns la particular temporada turística del 2021.

Monestir de Sant Cugat |BELLATERRA.CAT

Almenys en el sentit que entra en vigor l’alleugeriment de les mesures restrictives per a l’entrada de visitants a l’Estat, decretat divendres pel ministeri de Sanitat seguint les recomanacions de la Comissió Europea. Ja no caldrà una PCR negativa, obligatòria fins ara en qualsevol cas. Tot just caldrà complir una de les següents condicions: haver estat vacunat, aportar un test d’antígens negatiu, presentar el certificat de recuperació (s’ha passat el covid i ja no s’és infecciós) o presentar una PCR negativa. Un salt important, i que encara podria evolucionar a millor durant el bon temps, que ha d’ajudar a complir les previsions del Govern –de l’anterior executiu–: recuperar una mica més del 50% dels 20.000 milions d’euros de despesa dels turistes registrats el 2019.

A aquesta flexibilització per a l’entrada de turistes s’hi afegeix el permís per a la celebració de festes majors, de revetlles, de festes de graduació i, en general, de fi de curs, així com, de fa ja uns dies, el permís per assistir a esdeveniments esportius, que ha tingut un punt d’inflexió en el Gran Premi de Catalunya del Mundial de motociclisme, que ha reunit prop de 20.000 persones al Circuit de Catalunya: l’assistència més nombrosa a un sol esdeveniment des del març de l’any passat.

Tres milions de vacunats és un escut davant l’obertura al turisme i una taxa de contagi que no acaba de baixar
Són fets que reforcen la sensació de sortida definitiva del túnel, que aporten optimisme per superar almenys el que s’ha viscut fins ara de la pandèmia. I cal celebrar-ho.

Sobretot perquè les dades de vacunació són molt bones. Aquest diumenge s’han superat els 3 milions de persones vacunades amb almenys una dosi, que suposen un 45,3% de la població de més de 16 anys i un 38,6% de la població total. I s’acosten a 1,8 milions les persones vacunades amb la pauta completa, un 26,5% de la població de més de 16 anys i un 22,6% de la població total. El bon ritme es mantindrà ara amb la vacunació de la gent de 40 a 49 anys, una franja de població prou nombrosa.

Al mateix temps, però, no es pot abaixar la guàrdia. Aquest diumenge l’ARA ha estat testimoni que la laxitud a les dues bandes de la frontera administrativa de la Jonquera és màxima: gairebé no s’atura cap vehicle per demanar si els ocupants porten una PCR negativa, i els horaris amb presència policial no són gaire amplis, precisament. Hi ha persones, de banda i banda, que sí que van correctament documentats, però n’hi ha molts que no perquè ja saben que no hi ha control. I no tots provenen dels 30 primers quilòmetres a banda i banda, zona en la qual els habitants tenen mobilitat lliure. Res fa pensar que a partir d’aquest dilluns s’hagi de ser més estricte.

En paral·lel, i per cinquè cap de setmana consecutiu, es compten per milers els desallotjats a Barcelona per aglomeracions en botellons sense mesures bàsiques de seguretat.

No passaria d’aquí si no fos que la Rt es manté ja massa temps estabilitzada al voltant de l’1, i això vol dir que la transmissió del virus i els nous casos es mantenen constants i no baixen. La mascareta i una actitud preventiva continuen sent unes grans aliades.

Font: Ara

Santiago Abascal, Pablo Casado i Albert Rivera a la plaça de Colón el febrer del 2019
Santiago Abascal, Pablo Casado i Albert Rivera a la plaça de Colón el febrer del 2019 OSCAR DEL POZO / AFP

Els partits polítics van fer un gran esforç durant la Transició per construir una democràcia moderna i avançada en un context, però, en què el règim franquista era molt present en les estructures de l’Estat i en què institucions com l’exèrcit exercien un paper coercitiu molt fort. El resultat va ser una democràcia homologable en molts aspectes a les dels veïns europeus, però amb llacunes, esdeveniments foscos i moments d’involució del pacte constitucional. L’esperit constitucional, que amb ambigüitat i amnèsia semblava que permetia una Espanya plural on la diversitat nacional, cultural i lingüística hi tingués cabuda, ha estat traït repetidament.

Més de 40 anys més tard, moltes d’aquelles llacunes continuen existint, per exemple en el biaix ideològic de l’estament judicial i en la incapacitat de l’Estat per adaptar-se de veritat a la realitat territorial diversa i plural que es va dibuixar en el pacte constitucional. En aquest context, la sentència del TC del 2010 que retallava l’Estatut aprovat pel Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum va marcar un abans i un després per a molts ciutadans a Catalunya. Va suposar l’inici del procés sobiranista, que buscava justament aprofundir en la democràcia donant la veu a la ciutadania a través d’un referèndum. Això no pot representar en cap cas una amenaça a la democràcia, sinó un reforçament del pacte social. ¿O és que l’Estat considera que els catalans no tenen res a dir sobre el marc polític en què volen viure? ¿No té conseqüències l’expressió independentista majoritària en les eleccions?

Sembla que preguntar l’opinió sobre l’arquitectura territorial molesta, perquè tant en el cas del 9-N com en l’1-O l’Estat s’hi va oposar, i en el segon encara va anar més enllà, amb la vergonyosa i indignant repressió als col·legis electorals. La repugnant repressió policial i la utilització de la justícia en substitució de la política van retroalimentar-se amb la competició política interna de l’independentisme, que va sobrevalorar les pròpies forces dins la societat catalana i va posar els greuges i els sentiments genuïns d’injustícia i menyspreu per davant de la racionalitat de la Catalunya entesa com un sol poble i escrupolosament democràtica. L’1-O, la destitució del Govern, l’aplicació del 155 i l’empresonament de líders socials i polítics pacífics han consolidat una escletxa amb l’Estat avui insuperable sense un canvi molt profund. El judici posterior als presos independentistes i les sentències pel delicte de sedició, amb dures i injustificables penes de presó qüestionades a Catalunya però també per ONGs de drets humans i organismes internacionals, són avui dia la falla més gran de la democràcia espanyola, el que li provoca més maldecaps en política exterior i el que més afecta la seva imatge a l’espera d’un pronunciament dels tribunals europeus que pot ser demolidor per a la justícia espanyola.

Avui, el govern de Pedro Sánchez sembla adonar-se, per pragmatisme i potser pel temor als tribunals europeus, que el camí de la venjança no duu enlloc i es disposa a indultar els presos polítics. Les primeres passes per a un canvi de direcció seran difícils, necessitaran un coratge que cal apreciar, però la valentia s’haurà de mantenir amb fermesa si es vol realment ser útil. És una mesura que per si mateixa no resoldrà el conflicte polític, i que és insuficient perquè afecta una part molt petita del total de persones represaliades, però en tot cas és un primer pas per restablir el mínim de confiança mútua que es necessita per encetar un diàleg honest.

Estabilitat parlamentària
Hi ha qui veu en el gest una simple maniobra de Sánchez per assegurar-se la continuïtat a la Moncloa, ja que beneficia els seus socis d’investidura. Pot ser. Però els demòcrates espanyols han de saber que aquests socis “perifèrics”, principalment ERC, però també el PDECat, Junts, el PNB i Bildu, són els que ara mateix garanteixen l’estabilitat i, a més, constitueixen el principal dic de contenció que impedeix l’arribada de l’extrema dreta al poder. En efecte, si hi ha alguna amenaça per a la democràcia espanyola no és l’independentisme (o el secessionisme, com en diuen a Madrid) sinó Vox i, de retruc, el PP, un partit condemnat per corrupció, investigat per obstrucció a la justícia i que fa gala de pactar amb els ultres.

Els ciutadans han de saber que només l’aliança entre les forces progressistes i els partits sobiranistes i/o independentistes pot evitar la involució que suposaria l’aplicació del programa reaccionari de Vox, que viu de promoure l’odi entre territoris i entre persones per raó del seu origen, cultura, gènere o ideologia. Perquè la convivència entre persones i la fraternitat entre pobles només és possible des del reconeixement i el respecte mutu. Si Espanya vol parlar sobre una solució estable amb Catalunya és el moment de fer-ho, sense presos, sense exiliats, sense repressió, reconeixent l’altre i amb el diàleg com a únic instrument. En definitiva, fent política.

Font: Ara

Plat de Shakshuka a una casa de Bellaterra| BELLATERRA GOURMET

Ingredients:

1 ceba mitjana picadeta

1 pebrot vermell picat

4 grans d’all finament picats

4 tomàquets Sant Marzano sencers i pelats

2 culleradetes de Paprika hongarès dolç o picant

sal i pebre de molinet al gust

6 ous grans ecològics (número 0)

Julivert fresc per decorar

Preparació:

Escalfar oli d’oliva en un paella i sofregeix les cebes picadetes, afegiu el pebrot vermell que segueixi sofregint, afegiu l’all i cuinar una mica més.

Afegiu els tomàquets, remenant-ho amb una cullera de fusta fins que es desfacin els tomàquets

Afegiu el Paprika, la sal, el pebre i deixar-lo reduïr una mica mes a foc lent

Afegiu els ous un a un acuradament sobre la salsa

Cobriu la paella i deixeu coure els ous al vostre gust, aprox 6-7 minuts.

Shalom i bon profit!

Decoreu amb el julivert fresc picat

Acompanyar amb pa de sègol o pita

Mural alt de quatre plantes d’una nena que apareix a regant un arbre real s’ha convertit en una icona. Va ser pintat per Natalie Rak el 2013 i ha estat retocat des de llavors.  El nom formal de l’obra és The Legend Of Giants.

Natalia Rak , també coneguda com Rak , és una artista de carrer amb seu a Polònia nascuda el 1986. Rak utilitza pintura de colors vius per fer murals de diversos pisos als laterals dels edificis de Polònia i internacionalment. Originalment pintant llenços, Rak va canviar a l’art de carrer només recentment. Natalia Rak és una artista de carrer de renom mundial, llicenciada en Art High School a Radom. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Lodz , Polònia, centrant-se principalment en Disseny Gràfic .

Mural d’amants de Natalia Rak

Els temes de Natalia Rak solen ser murals d’un o dos individus, la majoria dones. Les seves pintures més grans que la vida intenten invocar misteri i metàfora, sovint utilitzant històries clàssiques com Adam i Eva i Romeo i Julieta . L’artista utilitza una paleta de colors vius en molts dels seus murals realistes.

Mural Adam i Eva de Natalia Rak

Rak va començar a mostrar el seu treball en exposicions d’art de carrer el 2009 a Lodz . Un any després va participar en un programa anomenat “Diferents històries, uniu-vos als futurs” a Zgorzelec. A Wielkopolska , Polònia, al festival SCABB va pintar un mural que va ser filmat per CNN. Tornant el 2012 i el 2013 per contribuir al programa. També el 2012 va fer una aparició a la Stroke Art Fair de Berlín , Alemanya.

El 2013 va anar als Estats Units i va participar a “Art Battles” a la ciutat de Nova York. Al número 5 del carrer Bryant va ajudar a convertir un espai no utilitzat en una exposició de tipus d’art de carrer. Allà va col·laborar amb les idees de Don Rimx per crear un mural.

Des del 2014, l’artista ha pintat murals a diverses ciutats del món, incloent Dunedin (Nova Zelanda), Ragusa (Itàlia),  Providence, Rhode Island (EUA), Berlín (Alemanya), Napa, Califòrnia (EUA), i Port Adelaide (Austràlia).