El grup de voluntariat de medi ambient ha activat la campanya de recollida de mòbils i, a l’espai de la FAS a la Pl Cívica de la @uabbarcelona , hi ha una bústia on pots deixar els dispositius!
Porta el teu mòbil vell i col·labora amb el rescat de primats
El grup de voluntariat de medi ambient de la FAS torna a activar la campanya de recollida de telèfons mòbils amb la intenció de disminuir l’impacte social i mediambiental que aquest sector provoca.
A l’espai de la FAS de la Cívica hi ha una bústia on es poden deixar els dispositius que seran reciclats i els seus components aprofitables seran venuts a benefici de la Fundació Mona.
Com a conseqüència del gran augment de producció de mòbils en els últims anys i, que gairebé el 90% dels materials dels mòbils es poden reciclar, el grup de voluntariat del Programa de Medi Ambient de la FAS torna a fer la campanya de recollida de mòbils en desús, del qual s’encarrega l’empresa Eureka Mòbil, i destinarà els beneficis del reciclatge a la Fundació Mona. Aquesta fundació, situada a Riudellots de la Selva (Girona), treballa en el rescat i el benestar de primats.
A l’espai de la FAS, situat a la Plaça Cívica del Campus de la UAB, s’ha instal·lat una bústia per poder dipositar-los. S’hi poden portar mòbils que encara funcionen, que s’enviaran a països empobrits, o bé dispositius obsolets, que des de l’empresa Eureka mòbil es desmuntaran per poder-ne reutilitzar les peces i materials. D’aquesta manera, s’evita haver d’extreure més recursos de la natura, un fet que comporta desequilibris sociopolítics, contraban de material i explotació infantil, a més d’un clar deteriorament de l’ecosistema i danys a les espècies en perill d’extinció.
Karan Armstrong (14 de desembre de 1941 – 28 de setembre de 2021) va ser una soprano d’òpera nord -americana , que va ser celebrada com a actriu cantant. ‘Diva de la modernitat’ lligada durant quatre dècades a la Deutsche Oper Berlin, va ser una gran defensora de l’òpera del segle XX
Karan Armstrong amb Francesc Pérez i els baritons Marcel Rosca i Gheorghe Emil Crasnaru al Restaurant La Taula de Barcelona
Després de guanyar les audicions del Consell Nacional de l’Òpera Metropolitana el 1966, li van donar petits papers a l’ Òpera Metropolitana i va aparèixer en papers principals a l’ Òpera de Nova York a partir de 1969, incloent Conceptión a L’heure espagnol de Ravel , Blonde a Die Entführung aus de Mozart. dem Serail , i els papers principals a La traviata de Verdi , La belle Hélène d’Offenbach i La fanciulla del West de Puccini. Després d’actuar a Europa a partir de 1974, primer com Micaëla a Carmen de Bizet , i després com a sensacional Salomé a l’ Opéra du Rhin , va gaudir d’una carrera als grans teatres d’òpera, apareixent en diversos enregistraments i pel·lícules d’òpera. Armstrong va ser durant dècades una soprano destacada a la Deutsche Oper Berlin , on el seu marit Götz Friedrich va ser director. Va aparèixer en estrenes mundials, com ara Jesu Hochzeit de Gottfried von Einem , Un re in ascolto de Luciano Berio i Der Meister und Margarita de York Höller . Va rebre el títol de Kammersängerin dues vegades.
La soprano nord-americana Karan Armstrong va morir el 28 de setembre de 2021 a la ciutat espanyola de Marbella als 79 anys, segons va informat la Deutsche Oper Berlín, teatre a què va estar lligada durant quatre dècades. Armstrong va destacar en el repertori wagneriani, straussià i de finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX i va ser una gran defensora de la nova creació, cosa que li va valer el sobrenom de Diva de la modernitat. El 1979 es va casar amb el director d’escena i gestor teatral alemany Götz Friedrich, que va saber treure sobre l’escena el millor dels seus dots interpretatius com a cantant-actriu.
Karan Armstrong va néixer en una petita població muntanyosa de Montana, Dobson, el 14 de desembre del 1941. Va començar a estudiar piano, però després del seu pas per la Universitat va aparcar el piano pel cant. Va estudiar amb a Califòrnia amb la llegendària Lotte Lehmann, el director d’orquestra Fritz Zweig, el director i exintendent de la Deutsche Oper Berlin Carl Ebert. Aquesta trobada amb mestres alemanys va contribuir a posar els fonaments sense saber-ho del que seria finalment la seva carrera a Centreeuropa.
Va iniciar la seva carrera com a soprano lleugera cantant papers de l’últim belcantisme (Norina de Don Pasquale i Adina de L’elisir d’amore) i la segona meitat del segle XIX com la Gilda de Rigolet o la Musetta de La Bohème, paper amb què va debutar el 1965 a l’Òpera de San Francisco. A l’any següent va guanyar les audicions del Met Council, victòria que va ajudar a llançar la seva carrera a Estats Units. Primer cantant petits papers al Met i després amb papers protagonista a les temporades de la New York City Opera. El 1974 va debutar a Europa interpretant la Micaela de Carmen a l’Opéra du Rhin, on va ser convidada a cantar Salome, l’èxit del qual li va obrir les portes als teatres a França i Alemanya
El 1978 va conèixer Götz Friedrich, director d’escena polèmic en aquella època amb què es va casar tres anys després. Sota la seva direcció va debutar el 1979 al Festival de Bayreuth cantant l’Elsa de Lohengrin, la producció del qual es va gravar en vídeo.
El repertori de Karan Armstrong havia passat de soprano lleugera a soprano lírica interpretant rols com Antonia, Mimì, Violetta, Butterfly i Tosca per fer el salt a Salomé, Elektra, Mariscala, Elsa, Elisabeth, Katia Kabanova, Katerina Ismailova, Mélisande, paper que li va reportar un gran èxit a l’Opéra de París el 1980 ia Berlín el 1984. També va ser una intèrpret de referència del paper de Lulú, que progressivament va ser abandonat per abordar rols més pesats.
El 1981 Götz Friedrich va assumir la direcció artística de la Deutsche Opera Berlín, teatre al qual la soprano va estar vinculada durant gairebé quatre dècades. Allà va debutar el 1977 interpretant Salome i es va acomiadar de l’escenari el 2016 cantant el paper de Larina d’Evgeni Oneguin de Txaikovski. Van ser més de 400 representacions, la majoria amb el marit dirigint la posada en escena, d’un total de 24 títols.
Crítica musical per Xavier Montsalvatge
A més de la Deutsche Oper Berlin, Karan Armstrong era habitual de la Wiener Staastoper, l’Opera de París, el Royal Opera House Covent Garden de Londres, l’Òpera de Stuttgart, l’Òpera de San Francisco, la Komische Oper Berlin i el Teatre Bolshoi de Moscou. A finals de gener de 1994, la soprano formava part del repartiment al paper d’Ursula de l’òpera Mathis der Maler d’Hindemith, que es representava quan el Gran Teatre del Liceu es va cremar a causa d’un incendi. El 1985 va ser nomenada cantant de cambra de Stuttgart i el 1994 també de la ciutat de Berlín.
Karan Armstrongva ser una gran defensora de l’òpera contemporània, que estimava realment, i va protagonitzar diverses estrenes absolutes, com Jesuhchzeitz de Gottfried von Einen el 1980 a la Wiener Staatsoper; Lou Salome de Giuseppe Sinopoli el maig de 1981 a la Bayerische Staastoper; Un re in ascot de Luciano Berio en el marc del Festival de Salzburg del 1984.
Dedicatòria de Karan Armstrong per Angi i Francesc del La Taula de Barcelona
El 2019, Karan Armstrong es va instal·lar a Marbella des d’on va seguir impartint classes magistrals.
Comissiona va ser testimoni d’un canvi d’actitud entre els directors en els darrers temps: ‘Els músics ja no admeten dictadors amb batuta, ara busquen guies que els convencin que la seva visió de la música és vàlida i per això cal tenir un cap de ferro i guants de seda‘….
Els bellaterrenc Angi i Francesc visitant a Sergiu Comissiona al seu cameri del Palau de la Música Catalana, el 8 febrer 1998
El 1990, Sergiu Comissiona va ser el primer director de l’orquestra de RTVE on va romandre fins l’any 1998, i entre 1990 i 1994 també va ser director musical de l’orquestra de la Filharmònica d’Hèlsinki (Finlàndia).
Sergiu Comissiona va néixer a Bucarest el 16 de juny de 1928. El seu pare, d’origen jueu, era el propietari de la fàbrica de productes químics “Minerva”. Vitan i la seva mare eren cantants d’òpera. L’origen del seu nom l’ho va explicar ell mateix en una entrevista: el seu avi, de cognom Lupu, era agent de viatges a Târgu Ocna, la gent l’anomenava Lupu el comissari, i després el va canviar pel de Comissiona.
Comissiona va estudiar violí, després al Conservatori de Bucarest, teoria, composició i direcció. Com ell mateix va declarar, les classes privades de direcció amb Constantin Silvestri van ser determinants per al seu desenvolupament posterior. Quan era adolescent, esdevingué membre del Quartet de la Ràdio i violinista de l’Orquestra Filharmònica Estatal. L’activitat cantant de la seva mare va despertar la seva passió per l’òpera des de petit, la qual cosa li va suposar un debut inesperat: quan el director de l’orquestra, que se suposava que havia de dirigir l’òpera “Faust” de Charles Gounod, no estava disponible aquella nit, Comissiona, que aleshores només tenia 17 anys, va convèncer la direcció de l’òpera que coneixia la partitura, debutant així com a director al costat de la seva mare, que interpretava el paper de Margaret. El 1949 es casa amb la ballarina Robinna,
El 1950, Comissiona es va convertir en el director musical de l’Ensamble Estatal de Romania, i cinc anys més tard, el 1955, va ser nomenat director principal de l’Òpera Estatal de Bucarest. El 1954 va representar Romania al concurs internacional de direcció de Besançon (França).
Tot i que s’havia convertit en una figura destacada de la vida musical romanesa, ateses les restriccions imposades pel règim comunista a Romania, Sergiu Comissiona va emigrar el 1959 amb la seva família a Israel. Aquí, l’any 1960, va esdevenir director musical de l’Orquestra Simfònica de Haifa, càrrec que va ocupar fins al 1966. Paral·lelament, va organitzar i dirigir l’orquestra de cambra “Ramat Gan”, conjunt amb el qual va recórrer 43 ciutats del EUA el 1963 i Canadà, apareixent així per primera vegada a les sales de concerts del continent nord-americà. El 1962, Comissiona va debutar a Londres amb la “London Philharmonic Orchestra” i a l’òpera reial “Covent Garden”, dirigint especialment actuacions de ballet.
Sergiu Comissiona entrevistat per Marino Rodríguez de La Vanguardia, en ocasió del seus concerts amb l’OBC, els 6, 7 i 8 de febrer de 1998, al Palau de la Música Catalana
El 1966 Sergiu Comissiona va ser nomenat director musical de l’orquestra simfònica de Göteborg (Suècia), càrrec que ocuparia fins al 1977. El 1973 va rebre la medalla d’or de la ciutat de Göteborg, i el 1982 va ser nomenat membre d’honor de la Reial Acadèmia Sueca de Música.
Es va convertir en ciutadà nord-americà el 4 de juliol de 1976. El 1977, Comissiona es va convertir en director musical de l’orquestra “American Symphony” de Nova York. La col·laboració més llarga va ser amb l’Orquestra Simfònica de Baltimore (1969-1984). Durant el seu treball a Baltimore, Comissiona va iniciar un concurs nacional per a joves directors, i va ampliar la temporada musical, augmentar el personal de l’orquestra, va inaugurar la nova sala de concerts “Joseph Meyerhoff Hall”, va fer una gira amb l’orquestra als Estats Units i a Europa, introduïnt moltes obres noves de compositors americans contemporanis als programes de l’orquestra, com ara Allan Pettersson, i va elevar el nivell de l’orquestra establint-la entre els primers rangs dels EUA. Al final del treball habitual a Baltimore, el seu compromís s’amplia amb el títol de Conductor Laurate.
Sergiu Comissiona i Senyora al restaurant La Taula de Barcelona
El 1990 va ser el primer director de l’orquestra de la RTVE on va romandre fins al 1998, i entre 1990 i 1994 també va ser director musical de l’orquestra Filharmònica d’Hèlsinki (Finlàndia). Molt sol·licitat com a “director convidat”, apareix al faristol de nombroses bandes prestigioses, com la Vancouver Symphony Orchestra, la Radio Philharmonic Orchestra d’Hilversum, Holanda, l’Orquestra de Filadèlfia.
El 1981, amb motiu del centenari del naixement de George Enescu, juntament amb un grup de músics es va convertir en un dels membres fundadors de la Societat “George Enescu” als Estats Units d’Amèrica, amb Yehudi Menuhin com a president honorari.
Després de 1990, anirà diverses vegades al seu país d’origen, Romania, sent també membre del jurat del Concurs Internacional George Enescu. En molts dels seus programes, els encàrrecs incloïa obres de compositors romanesos. L’any 2005 va fer una gira per França juntament amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Bucarest, enregistrant un gran èxit, entre d’altres, obres de George Enescu.
Sergiu Comissiona va morir el 5 de març de 2005, en un hotel d’Oklahoma City, arran d’un atac de cor, unes hores abans de presentar-se en concert al faristol de l’orquestra simfònica local.
La seva discografia inclou 18 àlbums d’enregistraments realitzats liderant diverses orquestres simfòniques.
Va ser doctor honoris causa de moltes institucions, entre les quals el Conservatori de Nova Anglaterra de Boston, el Conservatori Peabody, el Loyola College, la Universitat Johns Hopkins i la Universitat de Columbia de Nova York li van concedir el “Premi Alice M. Ditson”.
El Xef Rondissoni va estudiar a França i fou deixeble d’Auguste Escoffier.
Josep Rondissoni (el seu nom apareix amb la forma catalanitzada com a autor als seus llibres publicats en català) va ser un cuiner italià amb família d’origen suís, establert a Catalunya.
Culinaria, el llibre del xef Rondissoni a una casa de Bellaterra
Arribà a Barcelona el 1914. Va passar pel Majestic, el Círculo del Liceo i l’Hotel Victoria de Palma, abans d’esdevenir xef del Casino de l’Arrabassada. Des del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1937), fundat a Barcelona per Francesca Bonnemaison. Va dirigir la redacció de la revista Ménage entre 1930 i 1937. Després de la guerra va haver de passar a la Secció Femenina de la Falange.
Un cuiner molt discret, de nom Josep Rondissoni (1890-1968), va aconseguir fa cent anys que els canelons i el capó farcit -i molts plats més- entressin a totes les cuines del país.
Recepta de canelons a la catalana per Josep Rondissoni
Els que el van conèixer asseguren que era italià, perquè havia nascut a la ciutat de Torí. I sostenen que era un divulgador incansable de tot el que havia après en la seva formació a França. Per això va impartir cursos, va escriure llibres i va dirigir restaurants i botigues de menjar.
Corria el 1955 quan el cuiner Josep Rondissoni va obrir a Sitges el restaurant La Cala, que va estar obert fins al 1974, però que ell va dirigir fins a la seva mort, el 1968. Jaume Rius i Gumà, de 83 anys, va ser contractat per Rondissoni com a cambrer des de la primera temporada del restaurant i a partir de llavors van establir una relació d’amistat, a més de laboral. “Jo asseguro que era italià, perquè m’havia dit que havia nascut a Torí i perquè, a més, a tots dos ens agradava parlar també en italià”, diu en Jaume convençut, contrariant alguna biografia que ha assegurat que Rondissoni podria haver nascut a Suïssa. “Era una persona com cal, que anava al gra, sempre molt respectuós amb tothom i en comptes de guanyar un duro es conformava amb quatre pessetes”, diu Rius, que recorda que per a Sitges va ser molt innovador el menú que proposava La Cala: deixava escollir entre quatre primers, quatre segons i quatre postres. I mentre s’esperaven els plats, Rondissoni donava un panet i cinc boles de mantega, perquè així els comensals entretinguessin la gana. “Va ser una revolució, perquè no s’havia vist una cosa igual als restaurants de Sitges”. Després sí que va ser més habitual, perquè els cuiners que hi van treballar ho van traslladar als seus propis restaurants”, assegura Rius.
Dels canelons a les patates Souflées
Ara bé, si el 1955 Rondissoni revolucionava la gastronomia de Sitges, ja ho havia aconseguit el 1920 a Barcelona i de manera més divulgativa. El cuiner impartia classes de cuina a l’Institut de Cultura de la Dona, dirigit per la mecenes Francesca Bonnemaison, que va contractar Rondissoni pel gran bagatge culinari amb què havia arribat a Barcelona, que es creu que devia ser entre el 1914 i el 1915.
Josep Rondissoni amb els cambrers del restaurant La Cala de Sitges|CEDIDA
Va ser a l’Institut de Cultura on Josep Rondissoni va començar a formar centenars de dones en les receptes que avui cuinem a casa cent anys després.
Cap al 1920 Rondissoni ja difonia tot el que sabia i que havia après al costat del cuiner francès Auguste Escoffier. Com per exemple els canelons, que els explicava amb afegits a la recepta italiana original (cannelloni ), perquè decorava el plat amb salsa de tomàquet, pernil i tòfona.
El receptari divulgatiu de Rondissoni també inclou la sopa bullabessa -que preparava amb rap-, els calamars, la rata de mar, el lluç, els musclos i llagostins i les patates suflé. I receptes dolces com el panettone de Milà i les torrades de sant Isidre (amb pa, llet i canyella), que coneixem més com a torrades de santa Teresa, i també el bescuit glacé de vainilla.
Per totes aquestes elaboracions i moltes més, qui passava per les seves classes va excel·lir per sempre més en la cuina. “Tant podia ser que a les classes hi anessin les dones de la burgesia catalana com les cuineres que hi cuinaven, però és clar que Rondissoni va ensenyar una cuina que el 1920 no s’havia vist mai a Catalunya”, assegura el gastrònom Toni Massanés.
El secret de la salsa tàrtara
Ho afirma com a investigador, però també com a net de Pilar Albero, nascuda en un poblet de Terol, que va arribar d’adolescent a Barcelona i es va formar a la cuina amb Josep Rondissoni. “No puc saber si assistia a les classes, però sí que a la casa on treballava, com a minyona, s’hi anava. I d’aquí les receptes que ella coneixia”, afegeix Toni Massanés, que també és director general de la Fundació Alicia (Alimentació i Ciència).
La salsa tàrtara, per exemple, era una de les exquisideses que Massanés tastava a casa de l’àvia Pilar. Segons havia explicat el cuiner Josep Rondissoni a l’Institut de Cultura de la Dona als anys 20, la salsa s’havia de fer amb dos ous, una ceba, vint grams de tàperes, tres cogombrets, un quart d’oli, una cullerada de vinagre, mostassa i cerfull. El primer pas era preparar una maionesa espessa amb un dels ous, l’oli, el vinagre, la sal, el pebre i la mostassa. Tot seguit es bullia l’altre ou de la recepta per fer-lo dur. Després de bullir-lo durant deu minuts, es refrescava, es pelava i es picava. I llavors, ben picat, s’afegia amb els ingredients que no s’havien fet servir per a la maionesa, és a dir, la ceba, les tàperes, els cogombrets i el cerfull. Per acabar, s’afegia una cullerada d’aigua calenta a la maionesa i es barrejava amb aquesta última preparació. Se servia ben freda, i Rondissoni recomanava amb una salsera.
“La meva àvia preparava aquesta salsa a la Berga de quan jo era petit, perquè hi va arribar després d’haver treballat durant anys a Barcelona, i és un plat que només de gran em vaig adonar que era extraordinari”, diu Massanés.
Josep Rondissoni, el gran divulgador de l’alta cuina francesa a Catalunya, va acabar fent una evolució personal en el seu receptari. “Hi ha un canvi entre les receptes que explicava el 1920 i les que va acabar difonent durant la Guerra Civil i el franquisme”, explica Toni Massanés, que afegeix que les receptes d’aquesta època, com tocava en un temps de penúries, no eren tan sofisticades ni elevades. Malgrat això, el 1945, com relata un noticiari del No-Do, Rondissoni encara relatava com fer un pollastre a l’americana, amb unes alumnes que en prenien nota.
El cuiner que va aterrar a l’Institut de Cultura de la Dona com a gran centre divulgador del coneixement després d’haver fugit probablement de la Primera Guerra Mundial, va acabar vivint una guerra i una postguerra a l’Estat. Malgrat això, va continuar fent el que més li agradava, cuinar i explicar-ho.
Classes de cuina popular
Rondissoni es va fer càrrec del departament de Cuina i Economia Familiar de l’Institut de Cultura de la Dona Catalana, un ens creat per la Mancomunitat l’any 1909 i des d’on el xef va estendre el seu savoir faire culinari a través de classes i formacions en les quals utilitzava manuals com aquest, corresponent al curs 1924-1925.
Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona. El llegat de Rondissoni
Un llibre que busca resoldre el misteri que envolta la figura de Rondissoni. La discreció del personatge contrasta amb l’empremta extraordinària que va deixar en la cuina catalana. El llegat de Rondissoni parla de la influència de la seva figura a Barcelona i a Catalunya en general, i repassa les millors receptes que va llegar a la cuina catalana.
Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
Montserrat Gudiol amb el bellaterrenc Francesc Pérez al restaurant La Taula de Barcelona
Es va formar a l’estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva obra mostra un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa. La seva pintura mostra interioritat i tristesa.
Va exposar a Barcelona, Ripoll, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els EUA, l’antiga URSS i elCanadà. El 1960 va rebre el “Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot”, que atorga la Fundació Ynglada-Guillot de Barcelona, en la seva segona convocatòria. Aquell mateix any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona, en la qual va presentar els olis “Mujer con niño y Mujer sentada”.
Té obra al MNAC, al MACBA, a Madrid, Bilbao, Johannesburg, Flint, Montréal, etc.
El 1980 realitzà un monumental Sant Benet per a l’abadia de Montserrat i el 1981 fou la primera dona que ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1991 va rebre el Premi Quadern de la Fundació Ars i el 1998 la Creu de Sant Jordi
Obra de Montserrat Gudiol feta per la Fira del Llibre de Barcelona 1985
Alexis Eudald Solà (del texte de presentació de l’exposició a la Galeria Montcada. Barcelona 1999):
“Formada amb el seu pare, un dels mestres catalans més eminents a l’estudi de l’Art i creixent al si d’una família on l’art i la música constituïen un element vital, necessari i quotidià, Montserrat Gudiol ha lluitat des dels seus inicis per a trobar un llenguatge pictòric personal i sinceríssim que, voluntàriament, defuig qualsevol estil o qualsevol moda passatgera, perquè sap que, en matèria d’art, com en tot, no hi ha terme mitjà. I des d’aquest punt de vista, no és gens aventurat proclamar que l’art de Montserrat Gudiol és intemporal i és bell, perquè és veritable i sincer, perquè només vol expressar el que sent l’artista i perquè ho expressa amb aquell mestratge que ha obtingut amb una lluita intensa, amb gran esforç, amb una incansable tenacitat.
Els olis i els dibuixos impecables de Montserrat Gudiol ens revelen, a més a més, la forta personalitat d’una dona, la seva capacitat de treball i de lluita, la seva infinita tendresa de mare, però també l’extrema problemàtica de l’ésser humà. Perquè, en el fons de les seves creacions, apareixen sempre uns silencis profunds, misteriosos i alhora inquietants, un emotiu afecte i també una certa ansietat, una pau pau i una angoixa humaníssima. Per aquest motiu, el diàleg de les seves creacions ens enriqueix i fa que les estimem tant i que les sentim tan entranyables.”
Proposar les noves denominacions de carrers a l’Ajuntament, perquè les aprovi Conservar i administrar el seu patrimoni Reparar i conservar els edificis municipals de qualsevol tipus dins el territori de Bellaterra
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres Proposar preferentment, i mitjançant la Junta de Veïns, normes urbanístiques que afectin exclusivament l’àmbit de l’EMD Realitzar delegadament les inspeccions en matèria urbanística i d’activitats, coordinadament amb l’Ajuntament i sense poder sancionar
2.- Trànsit i espai públic:
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres Regular i ordenar el trànsit de vehicles i persones dins de Bellaterra Col·laborar en el tractament i manteniment de parcs i jardins amb l’Ajuntament de Cerdanyola
3.- Cultura, esport, joventut i altres Activitats de caire cultural, festes i actes lúdics:
La participació de la joventut en les activitats culturals i de lleure, així com la seva promoció Promoció de l’esport i el lleure en general i a l’àmbit escolar en particular Acceptar altres competències que l’Ajuntament li delegui per actuar de forma descentralitzada
La celebració del dia Mundial de la Ràdio el 13 de febrer, va ser proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva 36a reunió, d’acord amb la resolució aprovada per la Conferència General de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura el desembre de 2011. Es va triar aquesta data, per ser el dia en què es va establir la Ràdio de les Nacions Unides el 1946.
Diploma emès per Ràdio Bellaterra. Els nois s’ho prenien seriosament, això de fer ràdio|CEDIDA
Tot va començar l’estiu de 1960. En Joan Riu, i amb el beneplàcit del rector, proposa de fer una ràdio als baixos de la rectiria. Uns quants joves veïns s’hi apunten. Això ho recorda l’Agusti que, tal i com diu ell, era locutor presentador: “L’elenc estava format per en Jaime Rosal, José Pedro Cladera, Joan Riu i jo mateix. Jo tenia 14 anys. Ho feiem a l’estiu i crec que l’horarivera de migdiavo tarda. La Ràdio va dinamitzar coses a Bellaterra. Vàrem crear uns festivals de Bellaterra a l’Hostal, al teatre de l’Hostal. Fins i tot triàvem Miss Bellaterra. El primer any va ser la Maria José Cassolà 1959* i la Guillermina Barberà el 1960. Hi havia dames d’honor. Ens posaven en contacte amb les ràdios de l’entorn i convidàvem a les primeres figures dels seus elencs. Per exenple ‘El Ruiseñor del Vallès’. Eren festivals de Ràdio oberta. Es feia a la tarda i durava dos o tres hores. Venia a ser com una continuació dels Jocs Florals que es feien a Bellaterra”. *La data de començament que ens dóna l’Agustí no correspon a la que hi posa a l’article de la revista.
«L’elenc estava format per en Jaime Rosal, José Pedro Cladera, Joan Riu i jo mateix. Jo tenia 14 anys. Ho fèiem a l’estiu i crec que l’horari era de migdia o tarda. La Ràdio va dinamitzar coses a Bellaterra. Vàrem crear uns festivals de Bellaterra a l’Hostal, al teatre de l’Hostal. Fins i tot triàvem Miss Bellaterra. El primer any va ser la Maria José Cassolà 1959 (1) i la Guillermina Barberà el 1960. Hi havia dames de honor. Ens posàvem en contacte amb les ràdios de l’entorn i convidàvem a les primeres figures dels seus elencs. Per exemple “El Ruiseñor del Vallés”. Eren festivals de Ràdio oberta. Es feia a la tarda i durava dos o tres hores. Venia a ser com una continuació dels Jocs Florals que es feien a Bellaterra».
Alguns dels programes que s’emetien eren: Bellaterra en el aire, programa de sobretaula que s’emetia els diumenges a l‘hora de dinar i que incloïa un comentari religiós a càrrec de mossèn Armengol; Bellaterra infantil, que s’emetia els divendres; Hosanna, espai religiós amb el quadre escènic i l’actualitat catòlica; Història de los cantantes; Jazz competition; Discos solicitados, etc. L’any 1961 es va emetre una sessió de teatre cedida per RNE. Aquell estiu, però, va ser l’últim i Ràdio Bellaterra va deixar d’emetre.
Més endavant, l’any 1984, hi va haver un altre intent de crear una ràdio al nostre barri que, malauradament no va arribar a bon port. El va liderar en Tomàs Bosch, en Joan Vilapuig i en Pau Corbera. Li van posar el nom de Ràdio Esquirol i va ser una experiència estiuenca. La seu era a casa dels Bosch. En Pau recorda sobretot els problemes tècnics i un avís de Governació per interferir algun senyal d’una altra ràdio. Després d’aquella experiència, no tenim notícies de cap més intent de ràdio a Bellaterra.
(1) La data de començament que ens dona l’Agustí no correspon a la que hi posa a l’article de la revista.
Font: Bellaterra Crónica de 75 Anys, 1930 – 2005. Ignasi Roda Fàbregas
El Cremosito del Zújar i Torta de LaSerena són formatges tradicionals de la zona de Badajoz (Extremadura), està elaborat de forma artesanal amb llet a base de llet crua d’ovella Merina procedent de ramaderies controlades, quall vegetal i sal. La textura és cremosa i de sabor intens.
Cremosito del Zújar de la zona de Badajoz ( Extremadura), un formatge artesà de llet d’ovella crua. Millor formatge d’Espanya 2019
Formatge d’escorça lleugera i fina, semi dura, de textura molt cremosa, que fa que en determinats moments de la maduració ha de ser embenat per evitar que la pasta, de color entre blanc i ivori, es vessi a través de les esquerdes de la tova escorça. Amb aromes làctics i vegetals, i un gust intens i desenvolupat, resulta fundent al paladar, molt poc salat i lleugerament amarg, característica aquesta que es deu a l’ús de quall vegetal. Bellaterra Gourmet recomana gaudir-lo amb cullera, una vegada cremós. Deixar-lo a temperatura ambient durant unes 24 hores. Maridar amb un vi de Garnatxa negre de Terra Alta o Chardonnay Francis Ford Coppola envellit en barrica.
La Torre Andreu, coneguda popularment com “La Rotonda”, té els seus orígens l’any 1900, quan l’empresari farmacèutic, el Dr. Salvador Andreu Grau demana permís a l’Ajuntament de Barcelona per construïr un habitatge a la cantonada dels que llavors eren el Passeig de la Diputació Provincial (actual Passeig de Sant Gervasi) i el Carrer de Riego (ara Avinguda del Tibidabo).
Hotel La Rotonda els anys 60
Els terrenys havien pertangut a la vinya anomenada Can Gomis o El Frare Blanc, que s’estenia des del Passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo, i que la família Parés Gayol havia venut a la Societat Anònima El Tibidabo per 250.000 pessetes.
Els plànols de l’edifici, qualificat d’habitatges, estaven signats per l’arquitecte Adolf Ruiz Casamitjana. Es creu, segons els plànols presentats posteriorment al 1906 pel mateix arquitecte, que serà en aquest moment quan ja projectaran realment l’Hotel La Rotonda, un edifici en forma de L, amb dos cossos rectangulars fent angles de 45º per articular-se amb un altre cilíndric rematat amb una lògia o rotonda (element arquitectònic que ho ha identificat al llarg dels anys).
Detall del plànol de l’Hotel La Rotonda
Lluís Bru Salellas va ser un dels artesans col·laborador habitual de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, creador entre altres, del Palau de la Música Catalana.
Ara bé, cap a l’any 1910, l’edifici de La Rotonda ja era un edifici representatiu i luxós en els límits del nou Eixample barceloní i a la falda de la muntanya del Tibidabo. Era la porta del Tibidabo i de la ciutat on s’agafava el famós Tramvia Blau fins el Funicular que portava al Parc d’Atraccions del Tibidabo (Curiosament, un d’aquest model de tramvia es troba al jardí d’una casa privada de Bellaterra).
Des d’un punt de vista artístic, en aquest primer període, destaca la decoració marcadament modernista de les façanes, a base de pinacles i mosaics de temàtica lúdica i esportiva. El templet, amb la cúpula intensament decorada a base de mosaics, ceràmiques, flors i escultures zoomorfes, és obra del gran ceramista Lluís Bru i Salellas , que fou un dels artesans col·laboradors habituals del reconegut arquitecte Lluís Domènech i Montaner, conegut entre altres, pel Palau de la Música Catalana. La influència d’aquest darrer en el mestre ceramista és evident. L’exemple més clar el tenim en la cúpula o templet de la Casa Lleó i Morera, situada al Passeig de Gràcia, també de Domènech, i amb treballs ceràmics de Lluís Bru.
L’any 1918, el seu propietari, el Dr. Salvador Andreu, demanarà una nova autorització per fer una ampliació de La Rotonda. L’arquitecte responsable d’aquesta segona operació serà Enric Sagnier i Villavecchia, força reconegut a Barcelona pel Palau de Justícia situat al Passeig de Lluís Companys.
Malgrat que l’edifici mantindrà la mateixa altura que l’original, és a dir, planta semisoterrani i tres plantes, l’aspecte serà diferent a l’original. La nova decoració no serà d’estil modernista, sinó molt més simple. Es podria dir que aquest annex correspondria, ja, a un estil noucentista.
Durant aquest període ja es té notícia queLa Rotonda és l’anterior l’Hotel Metropolitan. Es comencen a suprimir elements decoratius modernistes de la façana, que perdrà tot el seu coronament.
Als anys 51, 52 i 53, s’anirà malmetent cada cop més l’estil artístic i arquitectònic modernista de l’edifici original. En aquest sentit, l’arquitecte Sagnier (fill), comença a suprimir elements decoratius modernistes de la façana, que perdrà tot el seu coronament, a base de pinacles, per deixar pas a l’edificació de dos nous pisos en altura. L’arquitecte responsable serà Josep M. Sagnier i Vidal, que ja treballa sota uns altres criteris artístics que equidisten totalment del modernisme i més propers al corrent del racionalisme, com per exemple el que va fer a l’antic carrer Wad-Ras, 98, les Escuelas Profesionales del Tribunal Tutelar de Menores (actual presó de dones del Poble Nou de Barcelona)
Equip de restauració de La Rotonda a la porta del Restaurant La Rotondita
El bellaterrenc Francesc Lluís Pérez, que va iniciar la seva professió a La Rotonda, recorda l’estada del actors Ava Gardner,Frank Sinatra, Rod Hudson i George Chakiris, del tenor Alfredo Kraus i el seu pianista José Tordesillas, Tita Cervera (actual baronessa Thyssen-Bornemisza), i el seu marit, l’actor nord-americà Lex Barker, que residien fixes a la Suite 502, així com Fernando Coll, president de Damm, Mario Cabré, Luis Miguel Dominguín, etc.,
De L’Hotel Metropolitan a La Rotonda
En un article publicat el 19 d’octubre de 1956 a la revista Solidaridad Nacional, es descriu el nou Hotel Residència La Rotonda, situat en un dels llocs més aristocràtics de Barcelona. Parla que l’hotel disposa de 73 apartaments; cadascun, amb una saleta moblada, bany i office. També descriu el gran saló de festes amb capacitat per a 350 comensals i el restaurant-jardí d’estiu, anomenat La Pèrgola, molt espaiós i projectat amb exquisit gust, com el seu restaurant La Rotondita, situat al primer pis, molt a prop de la Terrassa Restaurant amb vistes a l’Avinguda Tibidabo. Segons l’article, l’hotel residència “es uno de los mejores en su género que tenemos en España”.
L’article segueix dient que, a l’acte d’inauguració, hi varen assistir un gran nombre d’amistats de “don Juan y don José Andreu”, propietaris de l’hotel. El doctor Moisès Geli, capellà de Santa Cecília, serà l’encarregat de beneir les diferents estances de l’establiment. Després es va celebrar “una brillante recepción en el Gran Salón de fiestas a la que concurrieron diversas personalidades barcelonesas”. Entre les personalitats, hi havia tinents d’alcalde, diputats provincials, delegats de l’oficina de turisme, directors d’altres hotels, el director de l’hotel José Antonio Cabal, amics i familiars.
El periodista conclou finalment l’article sobre l’hotel residència amb aquestes paraules: “en el curso de la recepción fue servido un exquisito vino de honor, renovándose las felicitaciones a los señores de Andreu, por haber ofrecido a Barcelona uno de los hoteles más suntuosos con que cuenta nuestra ciudad.”
Plat de record del Sopar de Cap d’Any 1968-1969 de l’Hotel La Rotonda
A finals dels anys 70 l’Hotel La Rotonda entra en decadència i es converteix en la Clínica Rabassa, fet que provoca reformes ja irreversibles en les traces modernistes que queden en el seu interior a causa de les noves necessitats, i fa aparèixer una galeria encaixada al Jardí interior anomenat La Pèrgola, on es feien els aperitius dels banquets i restaurant l’estiu, ja que era molt pràctic per estar situat al costat de la cuina central de l’hotel.
L’any 1975 no és precisament important per les noves reformes que es poguessin haver dut a terme a l’edifici, sinó perquè va estar a punt de ser enderrocat. Els propietaris van demanar l’enderroc de La Rotonda per, així, construir en el solar de manera que els fos més rendible.
Arran d’aquesta demanda, va haver-hi una clara oposició per part dels ciutadans i dels responsables dels organismes administratius. Els diaris se’n van fer ressò i els arquitectes es van mobilitzar per tal de valorar l’emblemàtic edifici. És d’aquesta manera com l’octubre de l’any 1976 el van declarar Monument Historicoartístic amb caràcter local a Barcelona.
Les parts protegides de l’edifici són la façana i el templet-mirador La Rotonda de l’edifici original en L, és a dir, el construït al 1906 per l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana.
A la planta baixa de l’Hotel Metropolitan (1906) La Rotonda es pot veure el seu cafè restaurant|CEDIDA
Als anys 80, de Clínica Rabassa se convertiria en un hospital de malalts terminals de la Fundació Sociosanitària de Barcelona.
Barcelona inicia durant els anys 90, arran de les Olimpíades de 92 i tota la renovació urbanística que això suposa, la campanya Barcelona, posa’t guapa! Gràcies a aquesta campanya, La Rotonda, com un dels edificis modernistes singulars de la ciutat, es beneficia d’una d’aquestes restauracions de façana. Més concretament, és l’arquitecte Francesc Labastida l’encarregat de restaurar la cúpula de La Rotonda, el seu element més significatiu, i de netejar la façana del Passeig de Sant Gervasi i Avinguda Tibidabo.
Projecte del Grup Núñez i Navarro
L’any 1999 el Grup Núñez i Navarro compra l’emblemàtic edifici de quasi 11.000 m2. De fet, les obres inicials estaven previstes per després de l’any 2003, quan finalitzava el contracte de lloguer que l’Hospital de Sant Gervasi tenia vigent amb la família Andreu.
L’any 2010, el Projecte de reforma i ampliació de l’edifici original, contempla destinar-lo de nou a hotel de luxe, tal com havia promès Josep Lluís Núñez a l’alcalde Xavier Trias, però no ho respecta i passarà com oficines, locals i aparcaments, un nou projecte d’Alfredo Arribas Arquitectes Associats. Aquest projecte aposta per la recuperació de l’edifici, rescatant i protegint el volum original i les façanes principals, restaurant-les en la mesura del que sigui possible. En base a la rellevància de la història de l’edifici i a la memòria de la ciutat, es vol conservar tots aquells elements que tinguin un caràcter representatiu que pertanyi o es pugui vincular harmònicament a l’edifici original modernista de l’any 1906.
Després de sis anys de rehabilitació, i la Plataforma veïnal Salvem La Rotonda en contra, i fent manifestacions, torna a obrir-se al setember de 2016, quan s’il·luminen la façana i el templet, posant així punt i final a la recuperació de l’edifici històric de La Rotonda.
L’any 2011, l’Associació Veïnal Salvem La Rotonda va presentar un contenciós administratiu contra el pla urbanistic aprovat per l’Ajuntament de Barcelona
L’any 2019, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dona la raó als veïnat i declara nul el Pla de millora urbana que regula la remodelació de La Rotonda. El tribunal també anula la llicència d’obres que va atorgar l’Ajuntament de Barcelona l’any 2011 per a la restauració i sobreedificació de l’edifici.
En conseqüència, el TSJC ha ordenat l’enderroc d’algunes parts construïdes com, per exemple, l’última planta de la part nova de l’edifici. Segons detalla la resolució, la sisena planta no té cobertura jurídica perquè l’amplada del vial només permet planta baixa i cinc pisos.
La sentència és ferma i, per tant, la Plataforma Veïnal Salvem La Rotonda, la constructora Núñez i Navarro i l’Ajuntament de Barcelona s’han de seure per portar a terme i fer efectiva la sentència definitiva del Tribunal Suprem de la sobreedificació de La Rotonda, així com la llicència municipal de l’any 2011 concedida a Núñez i Navarro.
Una obra que culmina quaranta anys de labor històrica d’Angel Viñas
La proclamació de la Segona República també va significar un intent de normalització de la política exterior espanyola, l’absència de la qual del gran tauler global repercutia negativament en la seva economia i en la seva projecció internacional. Dins aquesta nova dinàmica diplomàtica, es va situar l’acostament cap a una URSS, el reconeixement oficial de la qual fins llavors s’havia ignorat. No es tractava d’ideologia, sinó de interessos purs: es tractava d’accedir al petroli ia les primeres matèries i de trobar nous mercats per a unes exportacions delmades per la crisi dels anys trenta. I, a això, van dedicar els seus esforços governs de tots colors.
Tot i això, l’inici de la guerra civil va distorsionar, quan no va fer oblidar interessadament des del franquisme, tota aquesta relació prèvia. En no poder comptar amb l’ajuda de les democràcies contemporànies, la República ho va haver de fiar tot al suport soviètic i aquest vincle va ser utilitzat propagandísticament pel bàndol revoltat. És en aquest moment que sorgeixen els mites franquistes -alguns represos per l’actual revisionisme- sobre la sovietització d’Espanya, sobre l’or de Moscou i sobre la suposada voluntat de la Internacional Comunista de fer seva la Península. Gràcies a un ingent treball d’arxiu ia la nova localització «evidència primària rellevant d’època» espanyola i russa, el reconegut historiador Ángel Viñas aconsegueix el llibre definitiu sobre La República espanyola en temps de Stalin, actualitzant les seves investigacions prèvies sobre el finançament de la guerra , l’ajuda soviètica o el paper del president Juan Negrín i inserint-les en una ambiciosa i completa interpretació del període.
Ángel Viñas (Madrid, 1941)
Ángel Viñas (Madrid, 1941) doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant; fill adoptiu de Las Palmas de Gran Canària; premis Gernika, “Bernardo Vidal” i “Lola González Compromís i Memòria”. Encomana i Gran Creu del Mèrit Civil i encomana de número d’Isabel la Catòlica. Gran oficial del Mèrit d’Equador, de l’Ordre Bernardo O´Higgins de Xile i del Sol del Perú. Catedràtic emèrit de la UCM. Assessor executiu dels ministres d’Afers Estrangers Fernando Morán i Francisco Fernández Ordóñez; director de relacions amb Amèrica Llatina i Àsia; de polítiques multilaterals i de drets humans i ajuda a la democratització a la Comissió Europea; ambaixador de la UE davant les Nacions Unides; expresident de l´Associació Espanyola d´Història Militar. Premi Extraordinari a la llicenciatura i doctorat en Ciències Econòmiques i número u de la seva promoció al Cos de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat. Manté des de fa anys un bloc d’història a http://www.angelvinas.es i col·labora a InfoLibre sobre temes de la seva especialitat. La seva obra històrica és molt extensa.
BELLATERRA.CAT 