Feeds:
Entrades
Comentaris

Coneguda i admirada com la perla del Danubi, Budapest reuneix una afortunada combinació d’elegància arquitectònica, intens passat històric, i una gran oferta de lleure, amb l’aurèola dels seus prestigiosos banys termals. I, per descomptat, el riu. El Danubi al seu pas per la capital d’Hongria li atorga una atmosfera i una manera de contemplar la ciutat –escrutar una riba des de l’altra, o navegant per les seves aigües- que influeix en la perspectiva del visitant.

L’edifici més famós de Budapest, i probablement també d’Hongria, el Parlament , és una visita imprescindible per a qui s’interessi per la política centreeuropea. Va ser erigit en estil neogòtic amb tocs neobarrocs entre 1885 i 1902 després d’un concurs públic, que va guanyar l’arquitecte Imre Steindl, un visionari que va reclutar nombrosos artistes i artesans de l’època.

El riu és la millor manera d’abocar-se a aquesta urbs sorgida de dues (en realitat, tres) ciutats prèvies que es van unificar el 1873. Són: Boda, la ciutat alta al marge esquerre del Danubi; Obuda, l’antiga Buda; i Pest, la ciutat baixa a la riba dreta del riu. Des del 1987, Budapest amb les riberes del Danubi, el barri del castell de Buda i l’avinguda Andrássy és patrimoni mundial, segons la Unesco.

Castell de Buda a Budapest, antic palau reial dels reis d’Hongria.

Objectiu: plasmar la sensació de força i autoestima dels hongaresos en aquell moment d’auge econòmic del país. També en aquesta època es van construir la plaça dels Herois, l’avinguda Andrassy, i diversos ponts sobre el Danubi. Ubicat a Pest, la glòria més gran del Parlament s’aprecia observant-lo amb perspectiva des de Buda, a l’altra riba del Danubi. O de nit des de la plaça Kossuth, il·luminat i amb el màgic atractiu de les gavines que el sobrevolen.

Totes les xifres del Parlament d’Hongria –al qual els turistes poden entrar només amb visita guiada- són desmesurades: l’ala que dóna al riu mesura 268 metres –més que el Parlament britànic de Westminster-, té una amplada màxima de 123, i la cúpula s’eleva 96 metres cap al cel. L’edifici consta de 40 milions de maons, la superfície de les seves quatre plantes suma 18.000 metres quadrats, i adornen les façanes 90 escultures de pedra, a més de les 162 que hi ha a l’interior.

Corona de San Esteban | Foto: Ramon Cutanda

Però potser el tresor del Parlament que millor il·lustra les tragèdies del segle XX és la corona de Sant Esteve, primer rei d’Hongria, coronat el Nadal de l’any 1000, que es custodia a la sala de la Cúpula. La corona, particular per estar rematada per una creueta torta, ha estat el símbol tradicional de la sobirania hongaresa, i el maig de 1945, al final de la Segona Guerra Mundial, va ser lliurada per un coronel magiar a un nord-americà per protegir-la del poder soviètic.

La corona va acabar creuant l’Atlàntic, i va ser emmagatzemada a la reserva d’or de Fort Knox (Kentucky) durant els decennis de la guerra freda i la divisió del món en dos blocs: capitalista i comunista. “No va ser considerada com a botí de guerra; més aviat, el Govern dels Estats Units la va emmagatzemar amb l’esperança de tornar-la al poble hongarès algun dia”, assenyala l’ambaixada nord-americana a Budapest.

El president nord-americà Jimmy Carter va decidir tornar la corona a Hongria tot i que el país estava encara sota règim comunista

El 1978 el llavors president dels EUA, Jimmy Carter, va decidir tornar la corona a Hongria tot i que encara estava sota règim comunista, en valorar que el grau de llibertats existent al país era un exemple per a la resta del bloc soviètic. La decisió va ser controvertida, però va prevaldre. Tota Hongria va contenir l’emoció davant del televisor durant la retransmissió del retorn de la corona. Molt a prop del Parlament hi ha a peu de carrer una estàtua de Ronald Reagan, un honor que molts magiars consideren que mereixia més Jimmy Carter. L’estàtua a Reagan va ser erigida el 2011 pel primer ministre hongarès, Viktor Orbán, per la seva contribució a la fi del comunisme a l’Europa de l’Est.

Sabates al passeig del Danubi, un monument que recorda els milers de jueus assassinats

No lluny del Parlament, a la riba del riu, es troba el commovedor monument Sabates al passeig del Danubi, creat el 2005 pels artistes hongaresos Giula Pauer i Can Togay. Les 60 sabates de metall al llarg de 40 metres homenatgen els milers de jueus assassinats pel partit nacionalsocialista hongarès, Nyilaskeresztes Párt (Partit de la Creu Fletxada) a instàncies de l’Alemanya nazi ocupant.

Eren conduïts a la riba del riu, i se’ls ordenava que es traguessin les sabates abans de disparar-los. Les persones tirotejades queien al riu, ja mortes o encara vives, i el corrent se les emportava. Les víctimes van ser 80.000. Entre aquesta ignomínia i les deportacions i crims precedents, van ser assassinats en total més de 568.000 jueus d’Hongria, la majoria al camp d’extermini d’Auschwitz, a Polònia ocupada.

Per això, explica l’editor Gábor Deák, fundador de l’Associació Cultural Hongaresa Jueva (Mazsike), “quan es va crear l’associació la tardor del 1988, es va decidir començar a numerar les targetes de soci a partir de la xifra 600.000, per commemorar aquest record”. Deák cita diplomàtics com el suec Raoul Wallenberg, l’espanyol Àngel Sanz Briz , o el suís Carl Lutz, que van salvar milers de vides en aquell temps terrible, i que tenen monuments o memorials en homenatge a Budapest. A la ribera del Danubi encara hi ha l’edifici de pisos que l’ambaixador Sanz-Briz va etiquetar com a “dependències de l’ambaixada espanyola” i en què va allotjar famílies senceres de jueus.

“Durant l’època comunista, els jueus no revelàvem els nostres orígens i guardàvem silenci sobre les nostres tradicions; el poder no permetia l’antisemitisme, però hi era igualment”, assegura Deák, que va descobrir que era jueu als 18 anys. Es va haver d’esperar a l’inici dels anys vuitanta del segle XX perquè els hongaresos jueus comencessin a crear organitzacions i parlar en públic de la seva identitat. Actualment viuen al país uns 100.000 jueus, i hi ha moltes organitzacions, escoles, centres i revistes jueus. Ara, afirma Deák, la vida cultural jueva a Hongria està florint, com es va constatar amb la celebració dels Jocs Macabeus l’estiu del 2019 a Budapest.

Un lloc jueu fonamental és la Gran Sinagoga de Budapest del carrer Dohány. Construïda als anys cinquanta del segle XIX, és la més gran d’Europa i una de les més grans del món fora d’Israel. L’arquitecte vienès que la va dissenyar, Ludwig Förster, havia estudiat a Espanya i li va donar un estil neomorisc d’inspiració andalusa.

En l’actualitat, al voltant de la sinagoga s’alcen també el Museu Jueu d’Hongria amb els seus arxius; una segona sinagoga alçada el 1931 en memòria dels 10.000 soldats hongaresos jueus caiguts en la Primera Guerra Mundial; i un jardí amb cementiri dedicat a l’Holocaust, amb un memorial en forma de salze ploraner, en les fulles metàl·liques del qual estan inscrits els noms dels morts. Hi ha també un monument al diplomàtic suec Raoul Wallenberg, que ajudava jueus al final de la guerra i que va desaparèixer a mans de l’Exèrcit Roig.

A les fulles metàl·liques del salze estan inscrits els noms de les víctimes de l’Holocaust. Va ser financiat per l’actor jueu hongarès americà Toni Curtis

En una altra zona de la ciutat, hi ha també el Centre Memorial de l’Holocaust, establert el 1999, si bé el seu edifici actual es va construir el 2002.

A l’elegant avinguda Andrássy, jalonada d’edificis regis, que connecta el centre de la ciutat amb la plaça dels Herois, hi ha una visita ineludible per als que s’interessen per la història contemporània d’Hongria: la Casa del Terror (Terror Háza). Al número 60 d’aquesta avinguda dedicada al comte Gyula Andrássy, gran personatge de l’imperi austrohongarès, es va inaugurar el febrer del 2002 aquest museu que colpeja el visitant amb la seva exposició de les dues dictadures successives que va viure aquest país al segle XX: la feixista i la comunista.

L’entrada al museu és esglaiadora: al pati interior, les parets des de la planta baixa a la superior estan folrades amb 3.600 retrats en blanc i negre de persones que van patir presó i tortura en aquest edifici. L’immoble d’estil neorenaixentista, construït el 1880, va ser caserna general del Partit de la Creu Fletxada, els feixistes hongaresos que l’Alemanya nazi va posar al poder l’octubre del 1944 després d’envair el país, a la fase final de la Segona Guerra Mundial. La Creu Fletxada dirigia des d’allà brutals crims d’Estat.

Museu Caasa del Terror (Terror Háza) de Budapest|WIKIPÈDIA

L’Hongria del regent Miklós Horthy havia col·laborat amb Adolf Hitler des del 1938, esperant així poder recuperar els territoris que va perdre el 1920 pel Tractat de Trianó després de la Primera Guerra Mundial, per la qual cosa tropes magiars van combatre al costat de les alemanyes a Rússia ia Iugoslàvia . Amb l’arribada de l’Exèrcit Roig l’abril de 1945, es va instal·lar en aquest mateix edifici la policia secreta de l’Hongria comunista, que als seus soterranis va torturar dissidents.

“Volien convertir-nos en una mena d’“home soviètic”, però nosaltres volíem seguir sent hongaresos; per això la gent va agafar les seves bicicletes i còctels Molotov per encarar-se amb els tancs”, diu Mária Schmidt, directora general de la Casa del Terror, en al·lusió a la revolució hongaresa del 1956. Al museu es pot veure un tanc soviètic, sales i instruments de tortura, i el judici farsa (52 hores d’enregistrament) a Imre Nagy, l’exprimer ministre hongarès que es va alinear amb la revolució del 1956, i que va ser condemnat a mort i executat el 1958.

L’època comunista (1945-1989) va sembrar Hongria d’estàtues filosoviètiques i d’exaltació del comunisme que, amb els nous temps, desentonaven a les seves ubicacions. Davant la fúria iconoclasta que es va desfermar en altres països de l’Est després de la caiguda dels seus règims satèl·lit de l’URSS, a Budapest aquestes estàtues van ser desallotjades i el 1993 es va obrir amb elles el Memento Park. Obra conceptual de l’arquitecte Ákos Eleöd, passejant pel parc es veu en bronze Lenin, estàtues de líders comunistes hongaresos i de l’Est, monuments a l’amistat hongarès-soviètica, i les botes de Stalin (la resta de l’estàtua va ser destruït). El parc té un petit museu sobre la vida a l’època comunista.

Una de les poques estàtues comunistes prominents que va sobreviure al canvi de règim és l’escultura femenina que aixeca un palmell amb les dues mans al cim de la muntanya|CEDIDA

L’escultura va ser erigida el 1947 per homenatjar els soldats soviètics caiguts en l’alliberament del país, i de fet, hi havia sota el seu pedestal una estàtua d’un soldat soviètic, que va ser retirada i ara es troba al Memento Park.

La dona amb el palmell, que fa 14 metres d’alçada, es va salvar en part a causa de la seva privilegiada ubicació presidint des de dalt la ciutat, i perquè la seva imatge era ‘reciclable’ en símbol de llibertat. Després de la fi del comunisme es va canviar la inscripció sota l’estàtua, que ara commemora “tots els qui van sacrificar les seves vides per la independència, llibertat i prosperitat d’Hongria”.

Allà dalt hi ha també una ciutat de la construcció al segle XIX pels Habsburg, que va ser utilitzada per les forces soviètiques per aixafar la revolució del 1956. Ara hi ha un restaurant, un hotel i un museu. La panoràmica de Budapest i del Danubi des de dalt de la muntanya Gellért és colossal.

Font: La Vanguardia, Wikipedia

Averia al Carrer Mestre Nicolau amb Josep Sentís està afectant a la tota la zona propera. Està previst és restableixi el subministrament abans de mitja nit. ☎️ Telèfon gratuït averies: 900 878 583

https://www.serveisclientcassa.com/sms

En el passat, enviar un fill al servei militar significava que pogués tornar ferit, esguerrat o mort, i davant d’aquesta perspectiva, les famílies farien el que fos necessari per evitar-ho, inclòs pagar l’exèrcit o una altra persona per estalviar-los aquest compromís.

Luis Torres Fernández 1907|DEDIDA PER LA FAMÍLIA

Per entendre el perquè del desànim d’una família per enviar el seu fill al servei militar i la recerca de qualsevol mitjà per evitar-ho, n’hi ha prou que ens aturem en un dels conflictes que va tenir Espanya al segle XIX: la guerra que va enfrontar el Regne d´Espanya amb el marroquí a mitjans d´aquest segle. L’exèrcit espanyol va estar format per uns 45000 homes, i durant els 7 mesos que es va mantenir la contesa (octubre del 1859 a finals de maig de l’any següent) va morir un 9% de la tropa (4000 homes), i va tenir uns 5000 ferits. D’aquesta quantitat, un gran nombre de morts ho va ser per la malaltia del còlera. Pel que veiem, el servei, i més l’anomenat Ultramar, era una ruleta mortal, on l’enemic no era una bala o una ganivetada, sinó les condicions en què es desenvolupava una milícia que arribava a durar fins a 6 anys en actiu, segons el moment.

Pagament per a la redempció del servei militarAntecedents de la legislació sobre el servei militar a Espanya

Fins al segle XVIII el reclutament al nostre País es realitzava a través d’enganxalls pagats i lleves de ganduls, de captaires i gent marginada, fins que amb l’arribada dels Borbons (any 1.700) es va copiar el model francès que va introduir el reclutament de ” cinquenes”, anomenat així perquè s’elegia un de cada cinc joves en edat militar, mitjançant sorteig. I com que l’Exèrcit era propietat del Rei, als cinquens se’ls deia que servirien el Rei, denominació que va perdurar a Espanya fins a la instauració de la República del 1.931.

Les Corts de Cadis del 1.812 van instaurar l’obligatorietat del servei militar de tots els homes, sense discriminacions per primera vegada, i es van reiterar en lleis de 1.821, 1.837 i 1.856. A la del 1.837 es van abolir totalment les exempcions que havien gaudit determinats sectors privilegiats, encara que era un mer vernís ja que aquesta part de la ciutadania podia redimir-se mitjançant pagaments en metàl·lic a l’Estat o bé presentant un substitut, fet que va fer exclamar autors de aquell temps que el servei militar només ho feien els pobres.

A Catalunya, Navarra i el País Basc no va existir reclutament forçós fins que es va promulgar la Constitució del 1.876 i el desenvolupament específic per Llei del 1.878 que és quan es va generalitzar per a tot Espanya l’allistament obligat, encara que van subsistir els privilegis del pagament de quotes i la substitució, als quals tan sols podien acollir-se aquells que posseïen mitjans de fortuna i influències caciquils o polítiques, situació que va perdurar fins al 1.912 en què els Liberals comandats per Sagasta van aconseguir eliminar els “substituts”, encara que no els “quotes”, per la pressió de les classes dominants, que van ser per fi expulsats a la Llei de 1.940.

Durada del Servei Militar

La durada de la mili va anar variant tenint en compte (segons els legisladors) l’interès castrense de poder comptar amb soldats experts i l’interès públic de no retenir els ciutadans més temps del necessari per al bé de la societat civil. Tot i això el servei militar va ser sempre molt llarg, oscil·lant entre dos i quatre anys el servei actiu, a més del període de reserva. En general, l’evolució legal tendeix a reduir el període d’activitat i incrementar el de reserva. Així, entre 1.856 i 1.882 la durada del servei militar va ser de vuit anys repartits entre quatre actius i quatre de reserva (a excepció de 1.878 en què es va reduir a sis anys). Posteriorment, la durada total es va incrementar a dotze anys, encara que es va reduir a tres el servei actiu, la qual cosa es va mantenir a les lleis de 1.882, 1.885 i 1.896. Dels dotze anys sis eren en servei actiu i sis més a la reserva. Posteriorment (al 1.912) la durada de la “mili” va passar a ser de divuit anys a partir de l’entrada dels joves a Caixa, distribuint-se en cinc períodes: 1) Reclutes a Caixa (termini variable); 2) Primera situació de servei actiu (tres anys); 3) Segona situació de servei actiu (cinc anys); 4) Reserva (sis anys) i 5) Reserva territorial (la resta del termini fins a cobrir els divuit anys). Les lleis successives van mantenir el servei militar pel termini de divuit anys, encara que van reduir sensiblement el temps de servei actiu: Dos anys al 1.924 i un any al 1.930, xifra que va mantenir el govern de la República, a instàncies del Ministre de la Guerra ( Manuel Azaña), malgrat que es va estudiar la possibilitat de fixar-lo en només sis mesos.

Aquesta tendència a la reducció de l’activitat en files va ser molt variable durant el període franquista posterior a la guerra civil. La Llei del 1.940 va augmentar la durada del servei militar fins a un total de vint-i-quatre anys des que s’entrava a Caixa fins a la llicència absoluta. El període d’activitat es fixava en dos anys, encara que es podia reduir a divuit mesos, a criteri del Ministeri de l’Exèrcit, cosa que causava una gran inseguretat entre la tropa sobre la data en què se la llicenciava temporalment. Llicència “indefinida” se l’anomenava, després de la qual any rere anys s’havia de passar revista davant les autoritats competents (generalment a les Casernes de la Guàrdia Civil) que a la cartilla militar del soldat estampava la pertinent diligència.

Negociat de quintes

El procés de reclutament, allistament i sorteig

El mecanisme de recrutement era complex i es desenvolupava per diversos organismes. El Govern fixava cada any la quota global de reclutes que estimava necessària i les seccionava per províncies.

El procés s’iniciava pels Ajuntaments on existia el que s’anomenava “Negociat de Cinquenes”, on a través del padró municipal d’habitants, els Registres Civils i fins i tot els parroquials, es controlava els joves que havien complert 20 anys d’edat durant el transcurs de l’any anterior (es feia normalment durant el mes de gener). Aquests joves eren citats a les dependències municipals on se’ls filiava, mesurava l’estatura i el seu pes, i posteriorment es publicaven les llistes amb els noms dels mossos considerats útils, que podien ser impugnades dins dels terminis reglamentaris. Al mes de Febrer es donaven a conèixer les llistes definitives i ja només es podia esperar el Sorteig.
El sorteig tenia lloc als Ajuntaments de tots els pobles d’Espanya, fins ben entrat el segle XX (després es feien a les Caixes de Reclutes disseminades per tot el territori i era públic. Hi acudien els mossos, familiars i amics, que esperaven expectants el resultat d’aquesta “rifa” que determinaria el futur immediat.

Amb l’entrada a Caixa, els mossos perdien el seu estatus civil i passaven a la jurisdicció militar fins al moment de la llicència absoluta.

Redempció i Substitució

Per evitar la prestació personal del servei militar, es van conferir dos mitjans diferents per les lleis: la redempció a metàl·lic i la substitució d’un jove per un altre.

REDENCIÓ. La redempció per una quantitat no estava permesa, sinó únicament la substitució, fins que la llei de 1851 va autoritzar la redempció a metàl·lic mitjançant la quantitat de 6000 reals, quantitat que es va mantenir a la llei de 1856, i que es va elevar fins als 8000 reals amb la Llei de 2 de novembre de 1859, quantitat que va tornar a reduir-se a 6000 pel decret de 20 de febrer de 1869, que es va rebaixar a 5000 per als mossos de la crida extraordinària de 1874 i es va augmentar novament fins a 8000 per als compresos en els de 1875. La llei de 10 de gener de 1877 i la de 28 d’agost de 1878 van autoritzar la redempció a metàl·lic per 2000 pessetes, sempre que el jove acredités que havia acabat o exercia una carrera, professió o ofici; condició que gairebé tots complien. La llei de 8 de gener de 1882 la va mantenir, reduint-ho a 6000 reals el preu de la redempció i va declarar que aquesta només eximia del servei actiu en els cossos actius, però que el redimit ingressava als batallons de dipòsit per acudir a les assemblees de instrucció i les armes en cas de guerra.

Soldats a la Guerra de Cuba

SUBSTITUCIÓ. La llei de 1856 la va autoritzar pel canvi de nombre entre els mossos sortejats i per mitjà d’un altre que exercís el servei de cinquè, i per a la crida extraordinària de 1874 es va suprimir tota mena de substitució. La llei de 10 de gener de 1877 va autoritzar el canvi de situació entre actiu, llicència il·limitada o substitució entre parents dins de 4t grau. El 8 de gener de 1882, es va restringir considerablement aquest mitjà d’evitar el servei, disposant que només pogués tenir lloc entre germans, i canvi de situació a la Península, encara que respecte dels joves destinats a Ultramar van continuar autoritzant-se ambdues formes de subrogació d’obligacions militars.

Reglament reclutes Tot això era un autèntic mercat de “persones” on, joves de diverses localitats, s’oferien per anar a jugar-se la vida al servei militar, a canvi que el fill de persones, generalment adinerades, no complís el servei, posant la seva salut i vida en perill. El govern va intentar reglamentar aquest mercadeig, però és clar que una situació tan injusta havia de desaparèixer, i es va eliminar a la pràctica la substitució, que no la redempció, que permetia que donessin la “vida per la pàtria” tota mena de fills del poble , i que portessin a una situació d’enfrontament, entre el món castrense i la societat més desafavorida. Situació que potser és un dels motius que ajudi a explicar els successos desastrosos que el Segle XX va oferir al nostre país.

Durant la Guerra de Cuba, del 1895 al 1898, hi ha a Espanya aproximadament trenta societats de Redempcions, que mitjançant l’assegurança individual de cinquenes, i depenent del preu pagat, aconsegueixen, bé la redempció total o bé el bescanvi de destinació d’ultramar a la península. Les setmanes que precedeixen cada sorteig de cinquenes més de la meitat dels anuncis publicats per certs diaris corresponen a aquestes companyies. Moltes famílies es van arruïnar per aquesta causa.

Font: info nord digital

L’Audiència de Barcelona abordarà els pròxims 14 i 15 de juliol el judici contra Carles Escolà, exalcalde de Cerdanyola, acusat de prevaricació i assetjament laboral.

L’exalcalde de Cerdanyola Carles Escolà amb els bellaterrencs Chus Cornellana i Jordi Macarulla

Els fets es remunten al 2019 quan la secretària general de l’Ajuntament, Aurora Corral, va interposar una querella criminal contra Carles Escolà arran de la prèvia obertura d’un expedient informatiu contra Corral, habilitada nacional i secretària municipal des de 2011, per part de l’Ajuntament.

Petició de penes i primeres valoracions

La Fiscalia demana un any de presó pel delicte d’assetjament laboral i 12 anys d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic i per a l’exercici del dret de sufragi passiu pel delicte de prevaricació administrativa. Això suposa, indica Fiscalia, la impossibilitat d’obtenir o ostentar el càrrec d’alcalde, regidor o qualsevol altre càrrec que impliqui participació en el govern municipal, autonòmic i estatal.

Carles Escolà afirma sentir-se tranquil en relació a l’obertura de judici el pròxim 14 de juliol ja que considera que “no té ni cap ni peus” que aquest tema no s’hagi tractat en forma de contenciós-administratiu, cosa que considera hauria passat en “qualsevol societat mínimament democràtica” i que demostraria l’objectiu polític del cas. Per la seva banda, la secretària municipal ha declinat fer cap declaració sobre un cas en el que encara no hi ha sentència.

L’acusació de la Fiscalia i els precedents

L’escrit de l’acusació manifesta que el 15 de maig de 2018 l’aleshores alcalde de Cerdanyola va dictar un seguit de resolucions per a l’obertura d’un expedient informatiu per determinar “els fets susceptibles de motivar la incoació de procediment disciplinari per l’actuació professional” de Corral com a secretària municipal de l’Ajuntament.

La Fiscalia indica que l’expedient informatiu es va tramitar amb “la direcció efectiva” d’Escolà, “conscient de que la seva iniciativa era completament i plenament irregular” i que obeïa “exclusivament al capritxós desig d’expulsar” de l’exercici de les seves funcions a Corral o “incomodar-la de manera tan intensa i desagradable que fos ella mateixa qui demanés el trasllat.

Tot, manifesta l’escrit de l’acusació, “vist el nul recorregut de les denúncies prèvies” davant la Direcció General de l’Administració Local de la Generalitat (DGAL) i amb el ministeri d’Hisenda i Funció Pública. De fet, la Fiscalia defensa que l’obertura d’expedient informatiu per part de l’Ajuntament buscava que la DGAL obrís expedient disciplinari, “amb l’automàtica i immediata adopció de les corresponent mesures cautelars”.

La DGAL va comunicar el 30 de gener de 2019 “que no procedia iniciar un expedient disciplinari” ja que els fets que es posaven en el seu coneixement “no eren constitutius de falta disciplinària greu”, però, no obstant això, l’escrit de la Fiscalia destaca que aquestes actuacions van incidir negativament en la “dignitat, prestigi i honorabilitat” de la Secretària municipal que es va veure exposada “a una campanya pública de desprestigi”.

Al febrer de 2019, l’aleshores govern de Compromís per Cerdanyola oferia una roda de premsa en què anunciava que la secretària general de l’Ajuntament havia interposat una querella criminal contra Carles Escolà. A la conferència informativa, l’alcalde considerava la presentació de la querella com una mostra de la voluntat de Corral d’intervenir en política i desgastar l’alcaldia, cosa que, manifesten, era la raó per la qual s’havia obert l’expedient informatiu.

Segons Escolà, aquest expedient contemplava quatre presumptes situacions en què la secretaria s’havia extralimitat de les seves funcions, provocant perjudicis econòmics a l’administració local. Un exemple hauria estat el cas de la ja desapareguda empresa mixta Cerdanyola Aparca quan un informe de la Secretària municipal va advertir “d’eventuals il·lícits penals que van paralitzar el procés de liquidació de l’empresa i que posteriorment van ser arxivats.

Escolà creu que el cas forma part de la persecució a l’1 d’octubre

Carles Escolà considera que un conflicte entre un alcalde i la secretària municipal per qüestions relacionades amb temes interns de l’Ajuntament hauria de tractar-se en un tribunal contenciós-administratiu i “no té ni cap ni peus que arribi a un tribunal penal”.

L’exalcalde afirma que espera la lliure absolució i insisteix que no hi ha cap tipus d’actuació que pugui ser castigada penalment. Escolà manifesta que el procés es va iniciar amb una querella per prevaricació i a última hora, just abans del judici oral, la Fiscalia s’ha “tret de la màniga” l’acusació d’assetjament laboral.

Carles Escolà considera que és explicatiu de la intenció de la Fiscalia que es consideri la seva conducta com a “més reprovable legalment que la del ciutadà Joan Carles de Borbó”. Tot plegat, insisteix Escolà mostra una clara persecució política perquè la Fiscalia “intenta cobrar-se un deute perquè no els va sortir bé la causa que es van inventar contra mi per l’1 d’octubre” i tot el relacionat amb la celebració del Referèndum per la independència de 2017.

Font: Cerdanyola Info

La creativitat de les famílies de Bellaterra és inmensa, tal com mostra aquesta curiosa iniciativa monumental situada a un terreny privat del carrer Vázquez Mella.

“Volver a dónde“, el títol del nou llibre d’Antonio Muñoz Molina i la pregunta que ens fem tots

“Els fets tan excepcionals com la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny”



Antonio Muñoz Molina ha viscut dos fets excepcionals que han deixat una profunda empremta a tots els éssers humans: l’atemptat de l’11-S de Nova York en aquell infame 2001 i 19 anys després el confinament que va començar el 15 de març de l?any passat. Nova York i Madrid són les dues ciutats on viu l’escriptor ubetenc, a més de la seva estimada Lisboa. A les tres ciutats les ha dedicat pàgines realment belles.


JAVIER VELASCO OLIAGA|”Els fets tan excepcionals com els esdevinguts a la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny en poc temps”, va afirmar l’autor a la roda de premsa on va presentar el seu nou llibre “Volver a dónde”. Pregunta que ens fem tots i que no sabem encara si volem tornar al món on vivíem abans de la pandèmia o preferim un món millor, més solidari i sociable.

“Volver a dónde” és un llibre que està escrit en tres plànols temporals. El primer és el diari del confinament, que està regit per la por del futur; el segon es desenvolupa uns mesos després i està governat per la incertesa, no només del que passarà sinó també ens qüestionem del que hem fet bé o malament, i el tercer és una introspecció al passat de l’autor, una rememoració de la seva infància i allò que li van explicar sobre el passat els seus pares i el seu oncle. Uns records familiars que cal preservar de l’oblit, “abans que desaparegui de les nostres memòries”.

Per a Antonio Muñoz Molina, “a la literatura de ficció, l’autor és absolutament lliure, però hi ha una altra literatura que es fa als diaris que no té aquesta llibertat perquè s’ha de cenyir als fets, però que té la mateixa bellesa i que busca l’harmonia. Té un caràcter de testament. Molta de la millor literatura que es fa és a les cròniques dels diaris. Podríem posar com a exemple Manuel Chaves Nogales o Josefina Carabias”. Durant la xerrada afegiria gairebé de passada Josep Pla, un altre mestre de l’estil periodístic-literari. Aquesta literatura escrita als diaris, de vegades, és millor que la literatura oficial dels llibres.

M’agrada inventar, però també no inventar”

A l’escriptor de Jaén, li agrada tant inventar personatges i trames per a les seves novel·les com no inventar en les cròniques periodístiques o en llibres on prevalen el que veu. Li agrada ser testimoni del present. “A Tornar on, utilitzo les meves qualitats narratives per deixar testimoni del que va passant a prop meu. Aquí no puc inventar-me. Si inventés estaria faltant a la meva responsabilitat com a escriptor. He volgut deixar constància de les coses concretes que vaig viure”, explica de manera pausada i raonada.

“Quan vaig viure l’11-S no volia interpretar allò que estava veient, només volia testificar el que veia, donar testimoni. Sé que quan passa el temps, els nostres records es van transfigurant. Quan es viu a present, no sabem el que vindrà després perquè de seguida desapareixerà. Aquests fets excepcionals es queden lluny gairebé al moment on han passat. Tot i això, a la novel·la, la història s’explica a través dels personatges”, esmicola amb precisió l’autor.

Les novel·les han d’arribar

Antonio Muñoz Molina es va voler deixar portar per l’escriptura. “No vaig dir a ningú que estava escrivint el llibre, ni la meva editora ni la meva dona ho sabien. Va ser tota una sorpresa quan els vaig dir que tenia un llibre preparat. Em vaig sentir com un testimoni d’un món que ja està pràcticament desapareixent”, diu amb convicció i afegeix “vaig tenir una voluntat de testimoniatge perquè el que queda sempre s’oblida, sobretot al que va passar als més febles, a la gent treballadora ”.

“Els llibres s’escriuen de dues maneres diferents. La primera és afegint i la segona és editant, tallant el que sobra. La primera és una part molt solitària i la segona ja és diferent perquè les recomanacions dels editors fan que hagi de treure moltes coses. Sempre amb raó. El text a l’origen era molt més llarg”, reconeix l’escriptor.

L’autor confessa que “el meu món interior ha estat molt present a la meva literatura. Ara em fixo molt en totes les petites coses que hi ha al meu voltant, a la riquesa i la humanitat de l’ésser humà, cosa que em sedueix cada vegada més. Passa el mateix amb la novel·la que em produeix moltes més sensacions que la literatura de no ficció. Crear els personatges és una cosa meravellosa, però les novel·les han d’arribar. M’interessen cada cop més, és un gènere que em fascina”, conclou Antonio Muñoz Molina.

Font: Todo literatura, Llibreria Paper’s

A la diada de la Festa Major de Terrassa també hi han participat els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Terrassa

Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda

Nuria Balaguer Ibeas |La primera temporada castellera postpandèmia i sense restriccions continua recuperant els castells de 9 a les places.

Avui ha estat el torn dels Minyons de Terrassa, a la diada de Festa Major de la ciutat. Els de la camisa malva han descarregat el 3 de 9 amb folre en primera ronda. És el número 300 de la seva història, i el mateix castell que ja van portar a la diada de la colla al novembre de l’any passat, i que va ser el primer castell de nou descarregat a la represa.

En segona ronda, els Minyons han continuat apostant per les construccions folrades, descarregant el 2 de 8, i a la tercera ronda han completat el 5 de 8. A la ronda de pilars han descarregat el seu primer pilar de 6 de la temporada, i han firmat la seva millor actuació d’enguany.

A la diada també hi han participat l’altra colla local, els Castellers de Terrassa, i els Capgrossos de Mataró.

Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné)

Els de la camisa turquesa han obert plaça descarregant el 7 de 7, seguit d’un 5 de 7 en segona ronda. En tercera ronda han descarregat el 4 de 7 amb l’agulla, i han completat l’actuació amb dos pilars de 5. També ha estat la seva millor actuació aquesta temporada.

Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda (CCMA/Agustí Forné)

Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné)
Els Capgrossos de Mataró han començat l’actuació amb dificultats, amb dos intents desmuntats de 4 de 8. Amb la torre de 7 descarregada en segona ronda, els del Maresme no s’han donat per vençuts i han tornat a intentar el 4 de 8, que finalment han pogut descarregar en tercera ronda. Amb el carro gros a la cartera, els mataronins han volgut sortir de plaça amb tres castells, i han estrenat el 7 de 7, per acabar amb el vano de 5 a la ronda de pilars.

Font:CCMA

Visca Bollywood!! Des de Bellaterra a Sant Cugat per gaudir la Festa Major de Sant Cugat 2022 i la Festa de Colors de l’Índia amb la participació de l’escola Nataraja Dance. Al final, DEV, el seu director i mestre ballarí va fer participar a tot el veïnat assistent. Inoblidable!!

Bellaterra.Cat ho reprodueix amb vista d’una millor comprensió del greu problema i per aclarir les solucions legals

Vicente Magro, magistrat de la Sala Penal del Tribunal Suprem i un dels grans especialistes en aquesta temàtica ha elaborat aquest decàleg, que clarifica la solució de les ocupacions d’habitatges que es produeixen a Espanya. Els deu consells estan dirigits als veïns dels habitatges ocupats sobre les mesures que poden prendre per combatre aquesta xacra que cada dia va a més.

El magistrat del Suprem, Vicente Magro, ha elaborat aquest decàleg per fomentar la col·laboració veïnal davant de les ocupacions. Foto: Carlos Berbell

PUNT PRIMER: LA REALITAT I POSSIBILITAT QUE EXISTEIXI UNA OCUPACIÓ IL·LEGAL EN L’IMMOBLE D’UNA COMUNITAT

La comunitat de propietaris han de conèixer que el fenomen de l’ocupació il·legal és una realitat al nostre país i que hi ha la possibilitat que en qualsevol comunitat un immoble, sigui habitat, o no, però habitatge d’un propietari pot ser ocupada il·legalment per tercers.

«Que ocupin il·legalment casa teva és una possibilitat que no es pot descartar».

PUNT SEGON: LA SOLIDARITAT NECESSÀRIA DELS VEÏNS A AJUDAR EN CAS D’OCUPACIÓ IL·LEGAL D’IMMOBLES

No és possible que els veïns d’una comunitat actuïn sota una mena de «silenci còmplice» dels mateixos que el dia que s’escolta i percep que s’està produint una ocupació il·legal d’immoble per tercers s’abstinguin d’intervenir i no avisin les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat que són testimonis d’una ocupació il·legal que «s’acaba de produir».

«No al silenci còmplice dels veïns d’ una comunitat quan detecten que una ocupació il·legal s?ha produït».

PUNT TERCER: CONSCIÈNCIA QUE UN DIA POT SER SEU L’HABITATGE OCUPAT

Aquest esperit de solidaritat i col·laboració també s’ha de fer sota la creença i possibilitat que un dia l’habitatge ocupat sigui el seu, i és en aquest moment quan s’ha de assegurar que en aquest cas voldria que els altres veïns també tinguin present aquesta solidaritat quan la habitatge ocupat sigui el seu.

“Un dia pots ser tu la víctima de l’ocupació”.

PUNT QUART: SI EL DELICTE ÉS FLAGRANT I S’ACABA DE COMETRE L’OCUPACIÓ ELS VEÏNS PODEN ACTUAR

La possibilitat que la policia pugui accedir a l’immoble sense ordre judicial per la via de la flagrància depèn que els veïns siguin solidaris en aquest tema i denunciïn de manera puntual aquest fet de l’ocupació il·legal perquè els agents policials puguin accedir per tractar-se de un delicte flagrant.

«El veí ha de denunciar l’ocupació il·legal immediatament donant compte a la policia que s’acaba de produir l’accés il·legal a un immoble per donar peu que la policia pugui entrar a l’immoble en les 24 hores de l’accés il·legal.

PUNT CINQUÈ: NO TRUCAR A LA POLICIA QUAN PASSA L’OCUPACIÓ POT ACTUAR CONTRA EL VEÍ SI DESPRÉS EXISTEIXEN ACTUACIONS IL·LEGALS A LA COMUNITAT QUE HAURAN DE SUPORTAR

No sempre l’ocupant comet altres il·lícits a la comunitat al marge de l’ocupació, però en altres casos també es poden donar activitats molestes, o exercici de conductes il·lícites en diferents àmbits que si el veí no denuncia de manera immediata l’ocupació il·legal el mateix dia que aquesta es produeix haurà d’assumir aquestes molèsties en persistir l’ocupació i dependre de l’expulsió de les complicacions que sorgeixin en el procediment judicial fins a arribar al llançament.

«Si no actues immediatament, després pots ser tu la víctima d’altres il·lícits».

PUNT SISÈ: SI NO ETS SOLIDARI AMB ELS TEUS VEÏNS POT QUE QUAN TU HO NECESSITIS ELLS TAMPOC SIGUIN SOLIDARIS AMB TU

Si no s’implementen a les comunitats de propietaris la cultura de la solidaritat veïnal davant l’ocupació pot comportar que més tard els veïns tampoc truquin a la policia quan l’habitatge ocupat sigui el seu.

«Si no actues a temps i immediatament quan es produeix l’ocupació i no crides la policia en aquell moment pot ser que un altre dia ocupin el teu habitatge».

PUNT SETÈ: QUAN CONEGUI EL FET DE L’OCUPACIÓ CAL CRIDAR A LA POLICIA D’IMMEDIAT I IDENTIFICAR-SE

No és vàlida la denúncia de l’ocupació transcorregudes 24 hores de produïda?

L’ocupació ja no es tractaria d’un delicte flagrant i els agents no podrien accedir a l’immoble sense ordre judicial. La flagrància detectada davant la denúncia immediata és el que permet la ràpida actuació policial.

Cal tenir en compte, per exemple, que no hi ha flagrància si un veí se’n va de casa uns dies de casa meva i quan torna està ocupada. No concorren els elements de la immediatesa i correspondència del delicte comès i necessitat d’evitar-ho i protegir la víctima.

El delicte ja s’ha comès, hi ha perpetuació. No hi ha flagrància en casos transcorreguts més de 24 hores des de locupació. En aquests casos, caldria acudir al jutjat de guàrdia a demanar la cautelar urgent d’expulsió

A més, la identificació del veí és fonamental perquè la policia pugui tenir cobertes les espatlles, davant la possible al·legació de l’ocupant il·legal que els agents han fet una entrada il·legal en domicili sense ordre judicial, quan és la fragància del fet delictiu el que els permet aquest accés.

I per això necessiten que els veïns que truquen a la policia s’identifiquin i puguin servir de prova suficient i eficaç davant de qualsevol oposició de l’ocupant il·legal que l’accés policial sigui realitzat sense ordre judicial.

No es pot parlar d’un concepte de la flagrància més extensiu que restrictiu per facilitar l’expulsió immediata per la policia. Cal actuar amb rigor i ajustar-se als paràmetres legals i a la immediatesa que s’estigui ocupant o s’acabi d’ocupar.

De cap manera és flagrant si els ocupants il·legals van entrar fa dos dies i ara s’interessa a la policia que entrin sense ordre judicial. No es pot fer d’aquesta manera.

«La denúncia a la policia quan es detecti una ocupació il·legal ha de ser immediata perquè la policia pugui actuar aquell dia. Denunciar més tard és «molt tard ja». I cal identificar-se el veí perquè la policia tingui la prova que l’ocupació va ser en aquell instant i no més tard. No es tracta de ser solidari de manera anònima».

PUNT VUIT: NO FA FALTA QUE ACTUIS DAVANT UNA OCUPACIÓ IL·LEGAL. NOMÉS HAS DE CRIDAR A LA POLICIA.

No s’exigeix al veí que sigui un heroi i que sigui ell qui actuï.

Només ha de denunciar l’ocupació, però immediatament quan aquesta passi.

«Denunciar l’ocupació del pis del veí més tard del moment en què es produeix ja és tard i no permet l’expulsió immediata».

PUNT NOU: L’OCUPANT IL·LEGAL NO HA DE PRENDRE REPRESÀLIES QUAN SE LI DENÚNCIA.

El veí només ha de donar compte de l’ocupació il·legal perquè la policia pugui actuar immediatament davant de delicte flagrant.

L’ocupant no ha de saber qui va fer la denúncia, ja que si ho fa tot de manera immediata, la policia podrà actuar davant el delicte flagrant i expulsar immediatament els ocupants posant-se en contacte amb el titular de l’immoble per preguntar-li sobre el que ha passat i si ha permès accedir a casa seva a algú.

PUNT DEU: LA DENÚNCIA DEL VEÍ IMMEDIATA ALS FETS DE L’OCUPACIÓ EVITA QUE EL PROPIETARI DE L’IMMOBLE HAGI DE RECÓRRER A UN PROCEDIMENT JUDICIAL PER ACONSEGUIR L’EXPULSIÓ

Com que es tracta de delicte flagrant, la prova de càrrec que constitueix la denúncia veïnal permet als agents tenir les proves suficients que l’accés il·legal s’ha fet «en aquell moment», que és el que habilita als agents l’accés per procedir a l’expulsió dels ocupants il·legals.

En cas de denúncia instantània a l’ocupació, en aquests casos podria actuar la policia fins i tot sense ordre judicial. En efecte. Si ens trobem davant de casos d’ocupació que s’estan perpetrant, o s’acaben de cometre es tracta d’un delicte flagrant que habilita que les Forces i els cossos de seguretat de l’Estat puguin accedir a l’immoble, fins i tot demanant el titular l’ajuda d’un manyà, procedir a la detenció dels ocupes il·legals.

Doncs bé, aquests deu punts del present decàleg haurien de constituir una línia conductual a seguir per plasmar-se a les comunitats de propietaris i establir una publicitat per part dels col·legis professionals d’administradors de finques i advocats, així com de l’Administració pública per donar-ne la deguda publicitat a la necessitat dels ciutadans que visquin en una Comunitat de propietaris de seguir aquestes línies bàsiques d’actuació, per tal de procedir d’una manera uniforme i homologada davant del coneixement de quina és la seva obligació davant del sistema de l’ocupació il·legal i del moment en què s’ha de produir la denúncia per possibilitar que les forces i els cossos de seguretat de l’Estat puguin accedir a l’immoble i expulsar-los de manera immediata davant la virtualitat del concepte de la flagrància determinat per la denúncia immediata del veí.

Font: Confilegal

Programació de Lectures a la fresca 2022

Monogràfic dedicat a la guerra

Stanbrook
Vaixell mercant britànic. El 1939, comandat pel capità Archibald Dickson, va evacuar del port d’Alacant unes 2700 persones, que fugien de l’atac de les tropes franquistes, i varen ser portades a Orà.