Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Cultura’

Dibuix de Maruchi Ripoll dedicada a La Taula dels bellaterrenc Angi i Francesc| FOTO: BELLATERRA.CAT

Maruchi Ripoll és pintora i escultora, encara que al món de l’art ha destacat especialment a la pintura.  Porta una llarga trajectòria de professió, havent desenvolupat diferents estils, fins a descobrir i conformar l’estil «Globalista», que a banda d’altres conceptuacions i matisos, es pot descriure com a unió de diversos estils en un.  «Impressionisme», «Expressionisme», «Cubisme», «Fovisme», «Puntillisme», «Futurisme», entre els més rellevants.

Per comprendre millor com ha arribat a aquest nivell professional i de popularitat, mostrem a continuació, un ampli currículum de la Pintora i les etapes de la seva evolució.

Els seus començaments

Neix a Sòller (Mallorca) fent estudis durant tres anys amb el gran pintor José Pedro Caffaro, passant més tard a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca.  Des de molt jove, ja es va distingir per la seva precocitat, atrevint-se amb obres impròpies de la seva edat, de les quals en presentem dues com a exemple a continuació: «Patge Reial»- carbonet -45 x 60 cms.  d’autor desconegut i Dona llegint -al pastís- 110 x 150 cms.

Perquè es pugui observar la similitud entre àmbes, s’inclou també la imatge del quadre a l’oli -Estilo Rococó- segle XVIII, de Fragonard, un dels pintors francesos més destacats d’aquest segle.

Es referma en la seva evolució i quan la seva situació familiar els ho permet, es trasllada a Barcelona, ​​fent la seva primera exposició a la Galeria Syra (en ple passeig de Gràcia) el 1972, amb l’aval de Camilo José Cela i Cesáreo Rodriguez Aguilera  .

Est va ser el punt de llançament de la «Artista», qui ja no abandona aquesta ciutat, erigint-la com a seu de les seves evolucions futures.

Una síntesi de la seva evolució a l’àmbit pictoric i social

Durant els següents deu anys, continua exposant a Galeries, entre les quals destaquem: Galeria Grifé & Escoda (Barcelona) Galeria «FOZ» (Sitges)
Galeria «Nadal» (P. de Mallorca)
Galeria «Durán» (Madrid)

Entra al món social, donant-se a conèixer especialment a l’Alta Societat de Barcelona i Madrid.  Fruit d’això, va ser una exposició a una de les sales principals de l’antic Hotel Ritz de Barcelona.  En aquesta ocasió, va ser altament recolzada pel famós Xavier Cugat en la seva tornada a Espanya.

Read Full Post »

Ceràmica amb la sardana al mur d’una casa de Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats per les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.

Sardanes de germanor|CEDIDA

El ball és més complex que no sembla. La sardana s’estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n’hi ha de dos tipus, curts i llargs. Els balladors han de comptar, si no els coneixen abans, el nombre de compassos de cada tirada (el tiratge) per tal de saber quan i com s’acaba de ballar. A més, han d’identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-la correctament: l’aire, el salt petit, el salt fort, etc. També hom parla de treure una sardana.

La formació que habitualment interpreta la música de la sardana és la cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquests instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions, però, estan arranjades per a altres formacions musicals o afegeixen un acompanyament coral o totes dues coses alhora.

La sardana tal com es coneix actualment data de mitjan segle xix. D’aleshores ençà s’ha cultivat ininterrompudament, de manera que hi ha més de trenta mil partitures de sardanes. La sardana fou temporalment prohibida durant el franquisme com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

Font: Wikipèdia, Bellaterra,

Read Full Post »

No podíem deixar d’assistir a l’encesa del nou estel de la nostra sempre estimada Sagrada Família d’Antoni Gaudí, situada just al mig de la capital de Catalunya.

Estel de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí|FOTO: BELLATERRA.CAT

https://youtube.com/shorts/Z1bhXs3kW8c?feature=share

L’última peça de la torre de la Mare de Déu, l’estel, està col·locat des de la setmana passada a la part superior de la torre, de manera que l’alçada assoleix els 138 metres.

L’estel, fabricat per un vidrier de Mataró, reflectirà els rajos de sol durant el dia i s’encendrà a la nit en dies assenyalats.

D’un diàmetre de 7,5 metres i un pes de 5,5 tones, l’estel està construït amb vidre texturitzat, amb una estructura d’acer inoxidable a les arestes. El temple de la Sagrada Família de Barcelona ha viscut aquest dimecres un moment de màxima esplendor amb la inauguració de la torre de la Mare de Déu. Cap a tres quarts de vuit del vespre s’ha encès l’estrella de vidre de dotze puntes que la corona. En la cerimònia litúrgica d’aquest dimecres al vespre, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ha beneït la torre de la Mare de Déu i, seguidament, s’ha il·luminat. Primer s’ha encès la torre de la Mare de Déu, mentre l’Orfeó Català interpretava el “Magnificat”, un himne dedicat a la Verge Maria. Després s’ha encès l’estel i, finalment, s’ha il·luminat tot el temple, que fins aquell moment havia estat a les fosques. En l’homilia, Omella ha dit que el temple dissenyat per Antoni Gaudí “és l’emblema de Barcelona” i un dels més “bells i impressionants de tot el planeta”

L’estel lluminós de la Sagrada Família vist entre la Plaça del mateix nom|FOTO: BELLATERRA.CAT

Dir Gaudí és dir Sagrada Família. I dir Sagrada Família és dir Barcelona. Aquesta basílica s’ha convertit en un important patrimoni artístic, cultural i social. Sense pretendre-ho, el temple de la Sagrada Família és l’emblema de Barcelona. I avui tenim la sort de poder inaugurar i beneir la torre dedicada a la Mare de Déu.” Missatge del papa Francesc

El papa Francesc ha intervingut en la cerimònia d’encesa amb un missatge de vídeo i ha desitjat que l’estrella afavoreixi gestos quotidians d’amor, fraternitat i atenció cap als més desafavorits.

El papa ha lamentat que, sovint, les societats fan que molta gent visqui en situacions de pobresa i exclusió

“Vull fer arribar la meva salutació d’una manera especial als més pobres d’aquesta gran ciutat, als malalts, als afectats per la pandèmia de la covid-19, als ancians, als joves que, per diferents situacions, veuen compromès el seu futur; a les persones que estan vivint moments de prova… Estimats amics, per a tots vostès brilla avui l’estrella de la torre de Maria.”

Estel lluminós de la Sagrada Família

Francesc també ha pregat perquè la ciutadania faci de Barcelona un lloc “més habitable i acollidor per a tothom”.

Font: CCMA

Read Full Post »

“L’art, en totes les seves formes, enriqueix el meu camí” (Elvira Fernández)

Autoportret gravada d’Elvira Fernández|CEDIDA

El B’Art Ateneu acull fins al 7 de gener l’exposició Gravat, una mostra d’obres en diferents tècniques de gravat de l’Elvira Fernández, veïna de Cerdanyola i membre de l’Associació d’Artistes Plàstics.

quedar captivada per aquesta tècnica que permet infinites maneres d’apropar-se a la creació. Elvira Fernández explica que gravar consisteix en traspassar una imatge des d’una superfície anomenada matriu, que s’haurà treballat prèviament i s’haurà entintat, a una altra superfície, que normalment és paper o tela. Aquestes matrius poden ser fusta (xilografia), coure o bronze (calcografia), pedra (litografia), linòleum (linogravat), i fins i tot actualment també s’utilitzen materials sintètics o procediments fotogràfics i digitals. El que tenen en comú aquestes tècniques és el procés d’inversió del dibuix des de la matriu al resultat final que és l’estampa.

L’artista diu que “matriu i estampa es contraposen com un objecte i la seva reflexió en un mirall, resultant curiós que pel seu tiratge limitat i la seva producció artesanal, l’estampa d’un gravat es troba a mig camí entre l’obra artística  única i la reproducció il·limitada per impremtes industrials”.

Elvira Fernández confessa que quan era petita, i sense saber que es tractava de gravats, ja es sentia fascinada “per aquells dibuixos fets amb multitud de línies i molt detallats que il·lustraven alguns dels contes que hi havia a casa seva”.

L’exposició Gravat és un recull dels gravats que la seva autora ha anat fent en els últims anys, agrupats per temes i tècniques diferents, i que estan a la venda a preus que van dels 50 als 150 euros.

Gravat d’Elvira Fernández|CEDIDA
  • 1963, nascuda a Barcelona, actualment resideix a Cerdanyola del Vallès.
  • 1988/1990, estudis de ceràmica i escultura a l’Escola Massana de Barcelona.
  • 2007/2010, taller de pintura a l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
  • 2010/2011, taller de gravat a l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
  • 2011, col·lectiva de gravat a la sala Te.Art de Cerdanyola.
  • 2007/2011, col·lectives a l’Ateneu de Cerdanyola.

Font: Elvira Fernández, Cerdanyola Info

Read Full Post »

Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.

Montserrat Gudiol a Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT

Es va formar a l’estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva obra mostra un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa. La seva pintura mostra interioritat i tristesa.

Va exposar a Barcelona, Ripoll, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els EUA, l’antiga URSS i elCanadà. El 1960 va rebre el “Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot”, que atorga la Fundació Ynglada-Guillot de Barcelona, en la seva segona convocatòria. Aquell mateix any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona, en la qual va presentar els olis Mujer con niño i Mujer sentada.

Té obra al MNAC, al MACBA, a Madrid, Bilbao, Johannesburg, Flint, Montréal, etc. El 1980 realitzà un monumental sant Benet per a l’abadia de Montserrat i el 1981 fou la primera dona que ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1991 va rebre el Premi Quadern de la Fundació Ars i el 1998 la Creu de Sant Jordi.

Font: Wikipèdia

Read Full Post »

“Fent les fotos ens hem trobat amb la responsable d’espai públic de Catalana Occident qui davant de les nostre queixes, per la deixadesa de l’obra plena d’òxid, però no trencada, ens ha promès que molt aviat pintaran de nou aquesta bonica escultura del bellaterrenc Emili Colom i Comerma (Barcelona, 1924 – Bellaterra, 2007)

Cavall de la Llibertat (1970), obra del bellaterrenc Emili Colom i Comerma, a la seu de Catalana Occidente de Sant Cugat|FOTO: BELLATERRA.CAT

Emili Colom i Comerma va néixer a Barcelona l’any 1924. Fill i net d’escultors va estudiar a la Llotja i després va continuar els seus estudis a la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.

En l’exposició de final de curs li va ser atorgat, junt amb el pintor J.Rebled, el premi especial concedit per l’Escola als deixebles que consideraven més aptes per poder realitzar una exposició individual. Per aquest motiu, la Delegació de Belles Arts els hi va cedir el Palau de la Virreina per exposar-hi les seves obres. Tenia aleshores 19 anys i va aportar un total de 35 obres. Eren escultures en pedra, fusta, terracota i guix.

Al cap de poc temps va rebre el seu primer encàrrec important i com era habitual en la clàssica bohèmia, va convidar als seus condeixebles a un sopar. Va ser en aquest sopar on es va fundar el grup “Betepocs”, el qual més tard donaria molt a parlar amb les seves exposicions itinerants i les seves reunions al inefable cafè de les Rambles sota la batuta de Josep Mª Garrut.

Com que la necessitat obliga, va haver de deixar la Escola de Belles Arts i va entrar a treballar en una foneria artística on va aprendre l’ofici. Més tard va treballar en un taller com a picapedrer i després en un altre on feien altars i retaules. També va fer d’ajudant de l’escultor J.Ros i Bofarull. D’aquell gran i humil escultor va aprendre molt d’ofici i molt d’humanisme. Va tenir també com a mestres a V.Navarro, E.Monjo, F.Marés i Bohigas.

Per a ell, els grans mestres de l’escultura eren en Gargallo, en Bourdelle o en Rodin, font d’inspiració per a futures generacions. Més tard, va contactar amb arquitectes de l’època i va treballar amb Duran Reynals, Ros de Ramis, Mora, C. Marqués i H. Laugier, qui va venir de Niza a escollir una escultura seva.

Al principi els seus encàrrecs solien ser bàsicament de caire religiós i més endavant ja va treballar més amb retrats i escultures de tema lliure.

Podem trobar obres seves a l’església de Santa Maria del Mar, a la Catedral de Barcelona, al Monestir de Poblet, a l’església de Sta. Maria de Mataró, a l’església arxiprestal de Vilanova i la Geltrú, al castell de Cardona, al monestir de Montserrat, al Convent dels Caputxins de Sarrià, a l’església de Sant Ot , o a Font Romeu on es troba el Crist Rei de 7m d’alçada i 35 tones de pes en marbra de Carrara i realitzat en talla directa. També està feta en pedra i en talla directa, l’Assumpció de Sta. Maria de Cornellà, de 5 tones de pes i de formes estilitzades, tot seguint la línia arquitectònica de l’església.

En la dècada dels seixanta, va ser convidat per l’ambaixada de Espanya a Viena, on va presentar algunes de les seves obres, dibuixos i escultures, totes d’un caire totalment mediterrani. Va tenir molt bona acceptació i això li va permetre voltar per Paris, Niza i Viena on va fer algunes exposicions amb èxit, encara que no li agradava massa exposar.

A col·leccions particulars i a entitats importants europees hi ha força obra seva. Al museu de Gratz (Austria) tenen la seva escultura en bronze titulada Occitània, de formes rotundes i caire totalment mediterrani. Es ben diferent per exemple, el seu Clam de Pau de l’ajuntament de Ginebra, escultura patètica i totalment impressionista.

Detall de l’òxid a l’escultura Cavall de Llibertat (1970) de l’escultor bellaterrenc Emili Colom i Comerma |FOTO: BELLATERRA.CAT

De temperament inquiet, es va dedicar també a treballar el ferro, realitzant algunes obres de notables dimensions com ara el Monument al Pescador, d’Arenys de Mar, o el Cavall de la Llibertat, que presideix l’edifici de la companyia d’assegurances “La Catalana” de Sant Cugat del Vallès. També podem citar L’Estalvi, escultura que presideix l’escala noble de la seu central de la Caixa de Catalunya a Barcelona. Biafra, Sant Jordi, o els Esquirols de Bellaterra, son altres mostres de les obres realitzades en ferro per Colom en aquells temps. Una escultura que no podem oblidar, realitzada també en aquest material, es Amusit, príncep d’Ausa. Possiblement, una de les seves obres més significatives.

De sempre, també va treballar el bronze. De entre les seves obres en aquest material i de dimensió més gran que la natural, trobem el Timbaler del Bruc situada a la plaça del Ajuntament de la Vila de Santpedor.

Al mateix temps, va treballar com a expert artístic al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Als anys vuitanta, sota la direcció del arquitecte Antoni Gonzalez, aquest servei es va reestructurar anomenant-se Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Van ser uns temps de gran dinamisme i en Colom, fins a la seva jubilació i dins del departament que dirigia Antoni Gonzalez, va restaurar, reproduir i crear diverses obres religioses que formaven part de les restauracions d’edificis que es duien a terme.

En aquella època es va reproduir la predel•la de Rubió, important peça del segle XIV que formava part del cèlebre retaule de Rubió. Igualment es va reproduir la imatge de la Verge de Rus del segle XI, la de Sta. Maria de Foix del segle XIV, la de Santa Càndia d’Orpí del segle XV i la Verge de la Victòria del segle XVII entre moltes d’altres. La llista es molt llarga, però tota la seva tasca està registrada en el Fons Documental del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.

Més tard, va continuar treballant en el seu estudi de Bellaterra, apartat totalment de totes les tendències actuals. “Mirant de crear escultura i no treballant per ara, sinó que treballant pel demà”. Com ell deia: “L’art es notari de la historia. Es personal i intransferible i un horitzó sense fi”.

Naturalment ha deixat escola. Dos deixebles preferits i amb un bon present son l’escultor David Marzo de París i Caroline Romer de Londres.

NOTA: L’EMD de Bellaterra està gestionant amb els hereus d’Emili Colom i Comerma, per restaurar el símbol Esquirol de Bellaterra

Escultura Esquirol (1979) símbol i mascota oficial de Bellaterra, obra del bellaterrenc Emili Colom i Comerma|FOTO: BELLATERRA.CAT

Font: http://www.emilicolom.com

Read Full Post »

“Amèlia Riera (1928-2019), amiga de Bellaterra, comparteix exposició a La Virreina de Barcelona l’any 2022”

Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019)a l’entrada de casa seva a la Plaça de Catalunya de Barcelona|FOTO: BELLATERRA.CAT

La nova temporada d’exposicions de La Virreina també descobrirà la faceta menys coneguda de fotògraf d’Antoni Miralda
Per a Marguerite Duras, la creació artística no era un món de sabers definitius i tancats sinó canviants i canviables. A ella li dedicarà La Virreina Centre de la Imatge una de les grans exposicions de l’any que ve, però la seva idea de la cultura en permanent construcció i amb claus de lectura per a cada temps travessarà tota la programació de la institució de la Rambla, que inclou altres propostes ambicioses dedicades a Antoni Miralda, Amèlia Riera i Pedro Costa.

A Duras (1914-1996), La Virreina vol abordar-la des de tots els angles de la seva producció, literària, dramatúrgica i cinematogràfica, tot i que és aquesta darrera la que es privilegiarà a l’espai expositiu del palau i en un cinefòrum en què es convidaran creadors actuals que se senten en deute amb la seva visió del món. Pel director de La Virreina, Valentín Roma, Duras serà un pretext per abordar “la relació conflictiva entre imatge i paraula”. “S’acostuma a dir que tenim massa imatges articulant el que és real, però potser el que hi ha és massa discursos”, sosté.

L’exposició du un títol molt esperit Duras, Fora de camp, i s’obrirà el 4 de març juntament amb dos projectes més que també se situen en arestes de coneixement poc convencionals: Imatges buides, d’Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964), a qui Roma defineix com un artista que “espiga imatges desestimades per la realitat i per la història de l’art”, i La torre de David, en què Ángela Bonadies i Juan José Olavarría relaten en un còmic fet amb retalls fotogràfics la història dels últims 30 anys de Veneçuela a partir de la construcció fallida d’un gratacel cridat a ser la mare dels ous del poder financer de Caracas però que va acabar sent refugi de famílies sense llar.

El cicle expositiu primaveral de La Virreina es completarà amb una quarta sorpresa: el treball fotogràfic d’Antoni Miralda (Terrassa, 1942), molt menys conegut que els seus periples performàtics, sobretot amb el menjar. Miralda va començar la seva trajectòria als anys seixanta com a fotògraf de moda de Vogue. “Va ser un dels primers a treure els models de l’estudi i a fotografiar-los al carrer en situacions imprevisibles”, remarca Roma.
El centre artístic de la Rambla revalida el seu compromís amb l’art català, i defugint etiquetes que emboiren les coses, com la que distingeix els artistes locals dels internacionals. El que és local és el context en què treballa un artista, no la categoria de la seva obra, diu Roma, que tampoc entra en les jerarquies entre generacions.

Autoportret d”Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) CEDIT

A La Virreina hi ha espai per a Vilapuig i per a Miralda, i per a Èlia Llach (Barcelona, 1976) i per a Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019). Ambdues conviuran a l’estiu. Llach, amb una instal·lació de dibuixos coreogràfics, i Riera, amb una revisió que ja tocava fer a la seva carrera, fins ara marcada per les interpretacions “pintoresquistes” d’un surrealisme fet per una dona artista que va anar al seu aire mentre la glòria se la van emportar altres (homes). Riera, “heterodoxa de l’heterodòxia”, en paraules de Roma, va ser molt més que una nota discordant i entranyable de l’art català que va sorgir de la penombra de la postguerra.

A la tardor, l’escena local estarà representada per Art Larson, nascut a San Diego el 1962 però un dels nostres des de fa una pila d’anys. Presentarà El pixapins, un projecte en què el riure esdevé un antídot contra els discursos moralitzants. Estarà de sort perquè compartirà cartell amb el cineasta portuguès Pedro Costa (1959), a qui La Virreina fa temps que perseguia per fer una exposició retrospectiva i introspectiva.

D’aquí a un any també estarà oberta la proposta La ciutat en disputa, una mirada a les iniciatives d’habitatge social al sud d’Europa entre els anys quaranta i setanta, posant la lupa en l’arquitectura que surt de la seva zona de confort quan les crisis econòmiques exigeixen tenir més inventiva. I encara una última cita: Biennal 2064, un exercici fantasiós del que podria ser un gran esdeveniment artístic de volada global d’aquí a 40 anys.

La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera, a Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

La inauguració i l’encesa de l’estrella es faran el proper 8 de desembre

Operaris instal·lant l’estel ACN /CEDIDA PER LA SAGRADA FAMÍLIA.

La Sagrada Família llueix des d’aquest dilluns l’estel que corona la torre de la Mare de Déu, la segona més alta del temple amb 138 metres d’alçada.

L’estrella, que té un diàmetre de 7,5 metres i un pes de 5,5 tones, s’ha pujat ja acoblat aquesta matinada. Les setmanes prèvies s’ha treballat en el muntatge i acoblament del seu nucli, que té forma de dodecaedre, amb les 12 puntes d’estrella piramidal que sorgeixen de cada costat. La inauguració de la torre se celebrarà el proper 8 de desembre amb una missa i benedicció a càrrec del cardenal Joan Josep Omella i posteriorment, s’il·luminarà l’estel. Els dies previs, el darrer tram de la torre s’anirà il·luminant a través d’un procés participatiu obert al web del temple.

Feta de vidre texturat amb una estructura d’acer inoxidable a les arestes, de dia els vidres estaran il·luminats pel sol i de nit, la claror sorgirà de l’interior, des dels focus instal·lats a la base de les puntes. La instal·lació s’ha dissenyat tenint en compte les inclemències del temps que haurà de suportar, des de la calor, el fred i la pluja fins a l’eventual caiguda d’un llamp. Les llums de l’estel s’encenen i s’apaguen amb un control remot.

El programa de la inauguració de la torre és extens. Arrencarà l’1 de desembre amb el procés participatiu per il·luminar el darrer tram de l’estructura, el 8 de desembre serà el dia central de l’encesa de l’estrella, i després encara s’allargaran fins el 4 de gener. Entitats del barri hi estan implicades, com ara grups de cultura popular actuaran el dia de l’encesa de l’estel al matí o amb la intervenció artística de residències de gent gran, entre altres.

En el terreny divulgatiu, a l’interior del temple es pot visitar una exposició fotogràfica sobre el procés constructiu de la torre de la Mare de Déu, i més endavant hi haurà una xerrada a càrrec de l’arquitecte director de l’obra, Jordi Faulí, un concurs literari dirigit per Blanquerna-Universitat Ramon Llull, entre altres.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Amadeu Vives i Roig és un dels compositors catalans més importants de tots els temps, i el seu nom està present al nomenclàtor de Bellaterra, però la seva placa inexistent per la deixadesa de les administracions públiques. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!

Retrat d’Amadeu Vives. Autor|Arxiu fotogràfic de l’Orfeó Català

Amadeu Vives i Roig és un dels compositors catalans més importants de tots els temps. Va néixer el 18 de novembre de 1871. Des de ben jove, als 13 anys, Amadeu Vives va establir amistat amb Lluís Millet, vincle que els portà a la decisió de crear l’Orfeó Català amb la finalitat de fomentar la música catalana i de recuperar la música de grans mestres universals. L’any 1894 Amadeu Vives va deixar la direcció de l’entitat, que va compartir amb Millet, i va renunciar a tots els càrrecs que hi ocupava esdevenint soci protector. Tot i aquesta renúncia, l’amistat entre Millet i Vives, i la relació amb l’entitat, van continuar sent cordials al llarg de la seva vida.

L’entusiasme que envoltà la trajectòria artística d’Amadeu Vives queda reflectit clarament al llarg de tota la seva carrera, primer a Catalunya i després a Madrid. L’afany de superació i una actitud positiva envers les seves creacions artístiques el portaren a una vida ricament productiva, amb innombrables peces musicals, totes basades sempre en un enfocament clarament identitari, en què la música va esdevenir l’instrument i el mitjà d’expressió dels costums i l’essència d’un poble que, segons ell, era en el que s’havia d’inspirar tota obra musical.

Pel que fa al seu llegat compositiu, hi coexisteixen dos elements importants: d’una banda, la seva vinculació espiritual amb Catalunya, amb obres dedicades a l’Orfeó Català, moltes de les quals amarades del nacionalisme musical català, tal com ho són les lletres de Jacint Verdaguer, com L’Emigrant i el drama líric Canigó, del qual només va musicar alguns fragments, i també altres obres de clara arrel catalana, com La Balanguera, amb lletra de Joan Alcover. D’altra banda, dedicà una part important de la seva trajectòria al gènere líric en castellà, amb títols com les sarsueles Doña Francisquita, Colomba, Bohemios o Maruxa, però sense oblidar creacions de petita dimensió, com les Cançons epigramàtiques, basades en textos d’escriptors com Góngora i Quevedo.

De tota aquesta intensa vida productiva, el Centre de Documentació de l’Orfeó Català en conserva fragments originals de gran valor que permeten conèixer de primera mà la gènesi de moltes de les seves reconegudíssimes obres, fins i tot d’algunes pràcticament inèdites.

Podeu consultar aquí l’exposició virtual “Amadeu Vives. L’entusiasme i l’èxit” que el 2015 va dedicar-li el CEDOC.

Podeu llegir aquí l’article publicat al CEDOC per reivindicar la figura d’aquest gran compositor amb motiu de l’efemèride.

C1: Carrer Amadeu Vives al nomenclàtor de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: RMC, Orfeó Català,

Read Full Post »

La mítica obra de Leonardo da Vinci, la Mona Lisa, representaria un paisatge català. Fins ara, molts especialistes coincidien que el segon pla del quadre era un lloc imaginari. Tanmateix, alguns amants de l’art, en particular José Civil Borque, creuen que el paisatge evoca Montserrat de Catalunya

La Gioconda o Mona Lisa (1503-1506) és una pintura sobre fusta de pollancre de Leonardo da Vinci

CAMELIA BALISTROU|Sovint descrita com la pintura més famosa del món, La Mona Lisa continua alimentant teories. De fet, més de 500 anys després de la seva creació, l’obra de Leonardo da Vinci encara suscita moltes controvèrsies, en particular sobre la identitat de Mona Lisa. Qui era ella per a l’il·lustre pintor? És realment aquest el retrat de Lisa Gherardini, dona del mercader Francesco del Giocondo? El misteri resta.

Al mateix temps, especialistes i amants de l’art es pregunten per la ubicació del paisatge pintat al quadre. Oficialment, encara es desconeixen els antecedents de l’obra. Tanmateix, el català José Luis Espejo situa, en el seu llibre titulat “  Leonardo los años perdidos  ” (Leonardo, els anys perduts, 2008),  el paisatge de l’obra a Montserrat. José Civil Borque també va dur a terme una investigació durant 8 anys, durant la qual la seva troballa corrobora la d’Espejo. Entrevistat per Equinox, Civil Borque va compartir les seves teories i la seva investigació sobre la ubicació catalana del quadre.

Superposicions de paisatge

Segons el català, el fons de la Mona Lisa és un muntatge de quatre vistes de la muntanya de Montserrat reunides per elements comuns. A la part esquerra de la tela hi hauria dos llocs diferents (vegeu fotos a continuació). A la part alta, hi ha un monestir on desemboca el riu Llobregat per sota. A la part baixa, podem observar un camí que porta a un massís.

Segons Civil Borque, el vincle entre els dos paisatges s’estableix amb un element comú: el blau del cel i el blau del riu. En efecte, hi hauria una continuïtat entre el color del cel del paisatge de la part baixa i el color del riu a la part alta.

Montserrat a la Mona Lisa segons José Civil Borque

Un altre element que suggereix la superposició de quatre paisatges: la perspectiva. “  Quan observem amb atenció la muntanya de la part inferior esquerra del retrat així com el riu i els arbres situats a la part superior esquerra del quadre, observem que hi ha diferents línies d’horitzó”, explica José Civil Borque. “Com és possible que els arbres més allunyats que la muntanya en primer pla semblin més alts que aquesta última?” es pregunta a si mateix. En total, l’amant de l’art ha comptat quatre línies d’horitzó a la pintura que demostrarien el collage de quatre llocs diferents.

La Mona Lisa: el pont seria català?

Si observeu bé el quadre del pintor italià, també podeu veure un pont d’arc de mig punt. Segons la teoria d’Espejo, l’edifici de la dreta de la Mona Lisa també es troba a Montserrat. Seria el pont de Monistrol. Tanmateix, l’historiador català, Albert Fortuny , es basa més en el pont de Castellbell. José Civil Borque més aviat dóna el seu vistiplau a la teoria de la primera. Efectivament, intrigat per aquestes dues hipòtesis, el català confia haver anat directament als llocs esmentats durant la seva investigació. “Al meu entendre, sí que és el Pont de Monistrol”, diu.

Els dos investigadors van subratllar la sorprenent semblança amb el pont del poble de Monistrol de Montserrat així com diversos elements topogràfics. Entre ells, Civil Borque evoca lògicament els arcs de la construcció però també l’apèndix rocós (encerclat en taronja a les fotos de sota) així com les corbes dels vessants esquerra (ressaltats en vermell a les imatges) i dreta (en groc). de Montserrat.

Montserrat segons José Civil Borque

A dia d’avui, aquestes teories no s’han verificat i els especialistes que afirmen que el paisatge seria imaginari encara estan en augment. Per tant, el misteri sobre la ubicació roman intacte, però una cosa és certa, la Mona Lisa no ha acabat de parlar d’ella.?

Font: https://www.equinoxmagazine.fr

Read Full Post »

Older Posts »