Presentació del CD amb el Rèquiem de Mozart de la discogràfica de Bellaterra ALIA VOX.
Jordi Savall i Bernadet, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, 2014 |CEDIDA
LUX ÆTERNA
Tota la meva vida hauria sigut certament ben diferent si, un vespre del mes d’octubre de 1955, no hagués tingut la sort de poder sentir en directe un assaig del Rèquiem de Mozart. Uns mesos abans, el dia 1 d’agost, havia complert catorze anys, i l’atzar va voler que el meu professor, el mestre Joan Just (compositor i director del conservatori de la meva ciutat natal d’Igualada), decidís de preparar aquesta obra amb el cor de la Schola Cantorum local. Com de costum, aquell vespre vaig anar al Conservatori per assistir a les meves classes habituals de contrapunt i d’harmonia amb ell, però la sort va voler que no m’arribés el missatge que informava de la suspensió dels cursos a causa de l’assaig del Rèquiem.
Assegut discretament al fons de la sala, vaig poder assistir-hi, amb el cor de la Schola Cantorum acompanyat tan sols per un orgue i un quartet de corda. Des de les primeres notes vaig restar totalment embadalit per la increïble bellesa de l’obra, la força expressiva de les melodies, l’originalitat dels diferents temes, la perfecció del contrapunt i la riquesa de les modulacions. En acabar de sonar l’últim acord, aquella experiència extraordinària m’havia arribat al meu interior més profund, tot transportant-me a una dimensió que mai abans havia viscut. Vaig quedar trasbalsat per aquesta veritable “lux eterna” i per l’enorme capacitat de consol que desprenia aquesta obra majestuosa. Mentre tornava a casa, em vaig dir que, si la música tenia el poder d’arribar a l’ànima amb una intensitat tan gran, m’encantaria ser músic.
Uns dies més tard, vaig anar a Barcelona a comprar-me un violoncel de segona mà. Un cop tornat a casa, vaig provar de tocar-lo una mica i, passats els primers moments de dubte, de seguida vaig sentir una gran afinitat amb l’instrument: els dits de la meva mà esquerra es posaven al mànec i s’hi movien amb lleugeresa i precisió, mentre que la mà dreta va controlar prou aviat la qualitat del so amb l’arquet. Ras i curt, vaig sentir la sensació meravellosa de poder cantar de nou i trobar-me com el peix a l’aigua. Fou aleshores que vaig entendre aquest sentiment únic de què parla Mark Twain, quan afirma: “Hi ha dos moments importants a la teva vida, quan neixes i quan descobreixes per què has nascut.” En efecte, després d’escoltar el Rèquiem de Mozart i dels meus primers intents amb el violoncel, vaig tenir la certesa íntima de quin era el camí a seguir: treballar dia a dia per dominar i compartir aquesta llum, que dona sentit a la vida i nodreix la nostra ànima.
JORDI SAVALL, Salzburg, 31 gener
Alia Vox Sonjade, S.L. (Editora exclusiva d’Alia Vox) Av. Bartomeu, 11, 08193 – Bellaterra T. +34 679 079 277 (10h-14h GMT+2) aliavox@alia-vox.com
Ignasi Roda, veí i Cronista de Bellaterra, home culturalment polifacètic, ens va tornar a sorprendre ahir d’una nit teatral al Ventura-Espai Foc de Sabadell, un treball basat en el fet succeït al port d’Alacant el març de 1939, un mes abans de l’acabament de la Guerra Civil Espanyola.
Alacant va ser l’últim port lliure de la República i d’allí van salpar força vaixells enduent-se refugiats cap a Argel.
Un d’aquests vaixells fou l’Stanbrook que va embarcar més de 3.000 refugiats quan realment només podia acollir-hi no més de 200. L’heroi d’aquell fet va ser el seu capità Archibald Dikson.
L’acollidora proposta que ens va presentar l’Ignasi Roda es basa en aquells fets i ho va recrear incloent cançons pròpies o altres confegides a partir de peces clàssiques de Mahler, Dvorak i Vaughan Willams. Tot plegat presentat amb 4 veus narradores i un càlid cor.
L’Stanbrook era un vaixell carboner britànic que el 28 de març de 1939 al vespre va salpar del port d’Alacant carregat de refugiats republicans en direcció a Orà
Fou construït el 1909 per la Tyne Iron Shipbuilding Co Ltd, a les drassanes de Willington, amb el número 124287, per a la companyia Fisher Renwick Manchester-London Stamers, que el batejà com a Lancer. El 1937 va ser comprat per la Stanhope Steamship Co, i rebatejat com Stanbrook. Aquest mateix any es va dur a terme una altra operació comercial, per mitjà de la qual va acabar en mans de la naviliera grega G.M. Mavroleon, que li va canviar el nom pel de Polyfloisvios, encara que finalment va tornar als seus anteriors amos, que li van retornar el de Stanbrook. Va quedar sota el comandament del capità Archibald Dickson
Participació en la Guerra Civil espanyola
El 1939 el port d’Alacant es trobava bloquejat per l’armada del general Franco i avions de l’Alemanya nazi, la qual cosa va convertir en tasca gairebé impossible l’arribada dels vaixells contractats pel govern de la Segona República per evacuar els milers de refugiats amuntegats en el port. L’amenaça d’enfonsament va provocar que la gran majoria de navilieres incomplís els compromisos, ja pagats, i desistís d’apropar-se a aigües espanyoles.
L’Stanbrook va poder burlar el bloqueig i salpar amb prop de dos mil set-centes persones a bord, que excedien amb escreix la seva capacitat, la qual cosa el va obligar a navegar escorat, per sota de la línia de flotació. La travessia, d’un dia, no va culminar fins a arribar a Orà, on les autoritats colonials franceses només van permetre el desembarcament a dones i nens, i el van negar a la resta, que van romandre a bord durant diversos mesos, alimentats gràcies als paquets enviats des de terra per altres espanyols exiliats. Finalment, de manera progressiva, es va autoritzar a desembarcar els homes, que eren escorcollats per por que portessin damunt armes de foc. Entre els que fugiren hi havia el militar esperantista Julio Mangada Rosenörn i part de la seva família o els dirigents valencianistes Josep i Angelí Castanyer.
La gesta heroica de l’Stanbrook ha quedat perpetuada a Alacant donant el nom del vaixell anglès a un carrer de la ciutat.
L’Stanbrook va tenir un final tràgic només uns mesos després, en ser enfonsat pel torpede d’un submarí alemany. El capità Dickson va morir en l’enfonsament. En els camps de concentració d’Algèria, on van acabar molts dels refugiats espanyols, es va guardar un minut de silenci en la seva memòria.
Dijous 24 novembre 2022, Ventura- Espai Foc, 20:30 hores, Via de Massagué, 5-7, Sabadell (3 Min a peu FGC Placa Major)
Ignasi Roda, veí i Cronista de Bellaterra, home culturalment polifacètic, ens torna a sorprendre amb aquest treball basat en el fet succeït al port d’Alacant el març de 1939, un mes abans de l’acabament de la Gerra Civil Espanyola.
Alacant va ser l’últim port lliure de la República i d’allí van salpar força vaixells enduent-se refugiats cap a Argel.
Un d’aquests vaixells fou l’Stanbrook que va embarcar més de 3.000 refugiats quan realment només podia acollir-hi no més de 200. L’heroi d’aquell fet va ser el seu capità Archibald Dikson.
La proposta que ens presenta l’Ignasi Roda es basa en aquells fets i ho recrea incloent cançons pròpies o altres confegides a partir de peces clàssiques de Mahler, Dvorak i Vaughan Willams.
Tot plegat presentat amb 4 veus narradores i un cor.
Aquest espectacle va ser estrenat l’any 2019 pels alumnes de 6è de l’Escola Estel Guinardó de Barcelona i posteriorment, i aquest any, al cicle Lectures a la fresca de Sant Cugat del Vallès.
Ara el podreu veure el proper 24 de novembre a 2/4 de 9 del vespre a l’Espai Foc de Sabadell.
La mort de Franco el 20 de novembre de 1975 no era cap garantia de que Espanya sortís de l’obscurantisme polític. Fins les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van passar un munt de coses, moltes delles veritables atrocitats que no feien presagiar res de bo. Un any abans la revolució dels clavells a Portugal havia portat una alenada daire fresc per aquells que somiàvem amb la democràcia. Tres grans blocs: els que havien viscut la guerra dadults, els fills i filles daquests i els nets dels primers. Jo era un d’ells. No cal dir que també hi havia una generació que havien viscut en pròpia carn la guerra del 14 i que van tornar a patir els estralls de dos altres guerres, la civil la segona guerra mundial. Tota una vida marcada per guerres fratricides i de poder.
La generació dels meus pares ens van ensenyar que lluitar per la democràcia també es podia fer des d’unes conviccions culturals què transgredien l’statu quo” del Franquisme.
I, per què dic tot això? Perquè gràcies a les recerques hemerotequianes del Francesc, he llegit a Bellaterra.Cat -i no sense emocionar-me- la gasetilla de La hoja del lunes, un diari que només sortia els dilluns, el dia en que descansaven les rotatives dels altres diaris. En aquesta gasetilla es fa menció del Primer Festival Internacional de Dansa de Bellaterra, una fita singular i única, i que va ser possible gràcies a aquell esperit amb que traficaven els pares: de que fer cultura és una gran manera de lluitar contra les dictadures que imposen un pensament únic i un exemple per a futures generacions. Però aquell festival no era una flor d’estiu. Bevia duna manera de fer dels habitants de Bellaterra que amb llur entusiasme, feien possible coses impensables.
Malauradament aquell esperit, aquell neguit cultural, aquella gosadia sha perdut. Nomes cal analitzar que ha generat d’especial la gent de Bellaterra des que un grup de veïns van decidir impulsar la segregació (1990). Si s’hagués aconseguit potser hauria estat una gran fita o potser no, perquè pel el fet de tenir govern propi, aquell impuls primigeni dels Bellaterrencs no s’hauria tingut en compte tot pensant que un Ajuntament és el responsable de la vida cultural dun poble. Ai las!, quin greu error, si això penseu.
Després va arribar l’EMD que no era altre cosa que una mena de segregació (així ho van creure alguns) barroerament disfressada, que, en 12 anys, ha actuant amb ínfules de consistori, no ha aportat res de singular, i ha girat l’esquena a tot allò que donava llustre a Bellaterra, és a dir, les iniciatives privades al servei de la comunitat i les aventures agosarades, com aquell Primer Festival Internacional de Dansa.
No, no dic pas que aquella manera de fer hagi de tornar. Cada moment, cada època té el seu tarannà, però hem de saber espigolar en el passat per treuren el bo que, en un moment sens va donar. Saber llençar la mirada enrere per arribar més lluny i en endavant, tal com ho fa un pescador amb la seva canya. Aviat sabrem si alguna de les candidatures de les properes eleccions ens ofereix una idea renovadora del que ha de ser Bellaterra o seguirem escoltant discursos rancis amb missatges tòpics que ja no afalaguen ningú.
Dibuix de Maruchi Ripoll dedicada a La Taula dels bellaterrenc Angi i Francesc| FOTO: BELLATERRA.CAT
Maruchi Ripoll és pintora i escultora, encara que al món de l’art ha destacat especialment a la pintura. Porta una llarga trajectòria de professió, havent desenvolupat diferents estils, fins a descobrir i conformar l’estil «Globalista», que a banda d’altres conceptuacions i matisos, es pot descriure com a unió de diversos estils en un. «Impressionisme», «Expressionisme», «Cubisme», «Fovisme», «Puntillisme», «Futurisme», entre els més rellevants.
Per comprendre millor com ha arribat a aquest nivell professional i de popularitat, mostrem a continuació, un ampli currículum de la Pintora i les etapes de la seva evolució.
Els seus començaments
Neix a Sòller (Mallorca) fent estudis durant tres anys amb el gran pintor José Pedro Caffaro, passant més tard a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca. Des de molt jove, ja es va distingir per la seva precocitat, atrevint-se amb obres impròpies de la seva edat, de les quals en presentem dues com a exemple a continuació: «Patge Reial»- carbonet -45 x 60 cms. d’autor desconegut i Dona llegint -al pastís- 110 x 150 cms.
Perquè es pugui observar la similitud entre àmbes, s’inclou també la imatge del quadre a l’oli -Estilo Rococó- segle XVIII, de Fragonard, un dels pintors francesos més destacats d’aquest segle.
Es referma en la seva evolució i quan la seva situació familiar els ho permet, es trasllada a Barcelona, fent la seva primera exposició a la Galeria Syra (en ple passeig de Gràcia) el 1972, amb l’aval de Camilo José Cela i Cesáreo Rodriguez Aguilera .
Est va ser el punt de llançament de la «Artista», qui ja no abandona aquesta ciutat, erigint-la com a seu de les seves evolucions futures.
Una síntesi de la seva evolució a l’àmbit pictoric i social
Durant els següents deu anys, continua exposant a Galeries, entre les quals destaquem: Galeria Grifé & Escoda (Barcelona) Galeria «FOZ» (Sitges) Galeria «Nadal» (P. de Mallorca) Galeria «Durán» (Madrid)
Entra al món social, donant-se a conèixer especialment a l’Alta Societat de Barcelona i Madrid. Fruit d’això, va ser una exposició a una de les sales principals de l’antic Hotel Ritz de Barcelona. En aquesta ocasió, va ser altament recolzada pel famós Xavier Cugat en la seva tornada a Espanya.
Ceràmica amb la sardana al mur d’una casa de Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT
Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats per les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.
Sardanes de germanor|CEDIDA
El ball és més complex que no sembla. La sardana s’estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n’hi ha de dos tipus, curts i llargs. Els balladors han de comptar, si no els coneixen abans, el nombre de compassos de cada tirada (el tiratge) per tal de saber quan i com s’acaba de ballar. A més, han d’identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-la correctament: l’aire, el salt petit, el salt fort, etc. També hom parla de treure una sardana.
La formació que habitualment interpreta la música de la sardana és la cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquests instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions, però, estan arranjades per a altres formacions musicals o afegeixen un acompanyament coral o totes dues coses alhora.
La sardana tal com es coneix actualment data de mitjan segle xix. D’aleshores ençà s’ha cultivat ininterrompudament, de manera que hi ha més de trenta mil partitures de sardanes. La sardana fou temporalment prohibida durant el franquisme com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.
No podíem deixar d’assistir a l’encesa del nou estel de la nostra sempre estimada Sagrada Família d’Antoni Gaudí, situada just al mig de la capital de Catalunya.
Estel de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí|FOTO: BELLATERRA.CAT
L’última peça de la torre de la Mare de Déu, l’estel, està col·locat des de la setmana passada a la part superior de la torre, de manera que l’alçada assoleix els 138 metres.
L’estel, fabricat per un vidrier de Mataró, reflectirà els rajos de sol durant el dia i s’encendrà a la nit en dies assenyalats.
D’un diàmetre de 7,5 metres i un pes de 5,5 tones, l’estel està construït amb vidre texturitzat, amb una estructura d’acer inoxidable a les arestes. El temple de la Sagrada Família de Barcelona ha viscut aquest dimecres un moment de màxima esplendor amb la inauguració de la torre de la Mare de Déu. Cap a tres quarts de vuit del vespre s’ha encès l’estrella de vidre de dotze puntes que la corona. En la cerimònia litúrgica d’aquest dimecres al vespre, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ha beneït la torre de la Mare de Déu i, seguidament, s’ha il·luminat. Primer s’ha encès la torre de la Mare de Déu, mentre l’Orfeó Català interpretava el “Magnificat”, un himne dedicat a la Verge Maria. Després s’ha encès l’estel i, finalment, s’ha il·luminat tot el temple, que fins aquell moment havia estat a les fosques. En l’homilia, Omella ha dit que el temple dissenyat per Antoni Gaudí “és l’emblema de Barcelona” i un dels més “bells i impressionants de tot el planeta”
L’estel lluminós de la Sagrada Família vist entre la Plaça del mateix nom|FOTO: BELLATERRA.CAT
“Dir Gaudí és dir Sagrada Família. I dir Sagrada Família és dir Barcelona. Aquesta basílica s’ha convertit en un important patrimoni artístic, cultural i social. Sense pretendre-ho, el temple de la Sagrada Família és l’emblema de Barcelona. I avui tenim la sort de poder inaugurar i beneir la torre dedicada a la Mare de Déu.” Missatge del papa Francesc
El papa Francesc ha intervingut en la cerimònia d’encesa amb un missatge de vídeo i ha desitjat que l’estrella afavoreixi gestos quotidians d’amor, fraternitat i atenció cap als més desafavorits.
El papa ha lamentat que, sovint, les societats fan que molta gent visqui en situacions de pobresa i exclusió
“Vull fer arribar la meva salutació d’una manera especial als més pobres d’aquesta gran ciutat, als malalts, als afectats per la pandèmia de la covid-19, als ancians, als joves que, per diferents situacions, veuen compromès el seu futur; a les persones que estan vivint moments de prova… Estimats amics, per a tots vostès brilla avui l’estrella de la torre de Maria.”
Estel lluminós de la Sagrada Família
Francesc també ha pregat perquè la ciutadania faci de Barcelona un lloc “més habitable i acollidor per a tothom”.
“L’art, en totes les seves formes, enriqueix el meu camí” (Elvira Fernández)
Autoportret gravada d’Elvira Fernández|CEDIDA
El B’Art Ateneu acull fins al 7 de gener l’exposició Gravat, una mostra d’obres en diferents tècniques de gravat de l’Elvira Fernández, veïna de Cerdanyola i membre de l’Associació d’Artistes Plàstics.
quedar captivada per aquesta tècnica que permet infinites maneres d’apropar-se a la creació. Elvira Fernández explica que gravar consisteix en traspassar una imatge des d’una superfície anomenada matriu, que s’haurà treballat prèviament i s’haurà entintat, a una altra superfície, que normalment és paper o tela. Aquestes matrius poden ser fusta (xilografia), coure o bronze (calcografia), pedra (litografia), linòleum (linogravat), i fins i tot actualment també s’utilitzen materials sintètics o procediments fotogràfics i digitals. El que tenen en comú aquestes tècniques és el procés d’inversió del dibuix des de la matriu al resultat final que és l’estampa.
L’artista diu que “matriu i estampa es contraposen com un objecte i la seva reflexió en un mirall, resultant curiós que pel seu tiratge limitat i la seva producció artesanal, l’estampa d’un gravat es troba a mig camí entre l’obra artística única i la reproducció il·limitada per impremtes industrials”.
Elvira Fernández confessa que quan era petita, i sense saber que es tractava de gravats, ja es sentia fascinada “per aquells dibuixos fets amb multitud de línies i molt detallats que il·lustraven alguns dels contes que hi havia a casa seva”.
L’exposició Gravat és un recull dels gravats que la seva autora ha anat fent en els últims anys, agrupats per temes i tècniques diferents, i que estan a la venda a preus que van dels 50 als 150 euros.
Gravat d’Elvira Fernández|CEDIDA
1963, nascuda a Barcelona, actualment resideix a Cerdanyola del Vallès.
1988/1990, estudis de ceràmica i escultura a l’Escola Massana de Barcelona.
2007/2010, taller de pintura a l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
2010/2011, taller de gravat a l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
2011, col·lectiva de gravat a la sala Te.Art de Cerdanyola.
Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
Montserrat Gudiol a Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT
Es va formar a l’estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva obra mostra un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa. La seva pintura mostra interioritat i tristesa.
Va exposar a Barcelona, Ripoll, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els EUA, l’antiga URSS i elCanadà. El 1960 va rebre el “Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot”, que atorga la Fundació Ynglada-Guillot de Barcelona, en la seva segona convocatòria. Aquell mateix any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona, en la qual va presentar els olis Mujer con niño i Mujer sentada.
Té obra al MNAC, al MACBA, a Madrid, Bilbao, Johannesburg, Flint, Montréal, etc. El 1980 realitzà un monumental sant Benet per a l’abadia de Montserrat i el 1981 fou la primera dona que ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1991 va rebre el Premi Quadern de la Fundació Ars i el 1998 la Creu de Sant Jordi.
“Fent les fotos ens hem trobat amb la responsable d’espai públic de Catalana Occident qui davant de les nostre queixes, per la deixadesa de l’obra plena d’òxid, però no trencada, ens ha promès que molt aviat pintaran de nou aquesta bonica escultura del bellaterrenc Emili Colom i Comerma (Barcelona, 1924 – Bellaterra, 2007)
Cavall de la Llibertat (1970), obra del bellaterrenc Emili Colom i Comerma, a la seu de Catalana Occidente de Sant Cugat|FOTO: BELLATERRA.CAT
Emili Colom i Comerma va néixer a Barcelona l’any 1924. Fill i net d’escultors va estudiar a la Llotja i després va continuar els seus estudis a la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.
En l’exposició de final de curs li va ser atorgat, junt amb el pintor J.Rebled, el premi especial concedit per l’Escola als deixebles que consideraven més aptes per poder realitzar una exposició individual. Per aquest motiu, la Delegació de Belles Arts els hi va cedir el Palau de la Virreina per exposar-hi les seves obres. Tenia aleshores 19 anys i va aportar un total de 35 obres. Eren escultures en pedra, fusta, terracota i guix.
Al cap de poc temps va rebre el seu primer encàrrec important i com era habitual en la clàssica bohèmia, va convidar als seus condeixebles a un sopar. Va ser en aquest sopar on es va fundar el grup “Betepocs”, el qual més tard donaria molt a parlar amb les seves exposicions itinerants i les seves reunions al inefable cafè de les Rambles sota la batuta de Josep Mª Garrut.
Com que la necessitat obliga, va haver de deixar la Escola de Belles Arts i va entrar a treballar en una foneria artística on va aprendre l’ofici. Més tard va treballar en un taller com a picapedrer i després en un altre on feien altars i retaules. També va fer d’ajudant de l’escultor J.Ros i Bofarull. D’aquell gran i humil escultor va aprendre molt d’ofici i molt d’humanisme. Va tenir també com a mestres a V.Navarro, E.Monjo, F.Marés i Bohigas.
Per a ell, els grans mestres de l’escultura eren en Gargallo, en Bourdelle o en Rodin, font d’inspiració per a futures generacions. Més tard, va contactar amb arquitectes de l’època i va treballar amb Duran Reynals, Ros de Ramis, Mora, C. Marqués i H. Laugier, qui va venir de Niza a escollir una escultura seva.
Al principi els seus encàrrecs solien ser bàsicament de caire religiós i més endavant ja va treballar més amb retrats i escultures de tema lliure.
Podem trobar obres seves a l’església de Santa Maria del Mar, a la Catedral de Barcelona, al Monestir de Poblet, a l’església de Sta. Maria de Mataró, a l’església arxiprestal de Vilanova i la Geltrú, al castell de Cardona, al monestir de Montserrat, al Convent dels Caputxins de Sarrià, a l’església de Sant Ot , o a Font Romeu on es troba el Crist Rei de 7m d’alçada i 35 tones de pes en marbra de Carrara i realitzat en talla directa. També està feta en pedra i en talla directa, l’Assumpció de Sta. Maria de Cornellà, de 5 tones de pes i de formes estilitzades, tot seguint la línia arquitectònica de l’església.
En la dècada dels seixanta, va ser convidat per l’ambaixada de Espanya a Viena, on va presentar algunes de les seves obres, dibuixos i escultures, totes d’un caire totalment mediterrani. Va tenir molt bona acceptació i això li va permetre voltar per Paris, Niza i Viena on va fer algunes exposicions amb èxit, encara que no li agradava massa exposar.
A col·leccions particulars i a entitats importants europees hi ha força obra seva. Al museu de Gratz (Austria) tenen la seva escultura en bronze titulada Occitània, de formes rotundes i caire totalment mediterrani. Es ben diferent per exemple, el seu Clam de Pau de l’ajuntament de Ginebra, escultura patètica i totalment impressionista.
Detall de l’òxid a l’escultura Cavall de Llibertat (1970) de l’escultor bellaterrenc Emili Colom i Comerma |FOTO: BELLATERRA.CAT
De temperament inquiet, es va dedicar també a treballar el ferro, realitzant algunes obres de notables dimensions com ara el Monument al Pescador, d’Arenys de Mar, o el Cavall de la Llibertat, que presideix l’edifici de la companyia d’assegurances “La Catalana” de Sant Cugat del Vallès. També podem citar L’Estalvi, escultura que presideix l’escala noble de la seu central de la Caixa de Catalunya a Barcelona. Biafra, Sant Jordi, o els Esquirols de Bellaterra, son altres mostres de les obres realitzades en ferro per Colom en aquells temps. Una escultura que no podem oblidar, realitzada també en aquest material, es Amusit, príncep d’Ausa. Possiblement, una de les seves obres més significatives.
De sempre, també va treballar el bronze. De entre les seves obres en aquest material i de dimensió més gran que la natural, trobem el Timbaler del Bruc situada a la plaça del Ajuntament de la Vila de Santpedor.
Al mateix temps, va treballar com a expert artístic al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Als anys vuitanta, sota la direcció del arquitecte Antoni Gonzalez, aquest servei es va reestructurar anomenant-se Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Van ser uns temps de gran dinamisme i en Colom, fins a la seva jubilació i dins del departament que dirigia Antoni Gonzalez, va restaurar, reproduir i crear diverses obres religioses que formaven part de les restauracions d’edificis que es duien a terme.
En aquella època es va reproduir la predel•la de Rubió, important peça del segle XIV que formava part del cèlebre retaule de Rubió. Igualment es va reproduir la imatge de la Verge de Rus del segle XI, la de Sta. Maria de Foix del segle XIV, la de Santa Càndia d’Orpí del segle XV i la Verge de la Victòria del segle XVII entre moltes d’altres. La llista es molt llarga, però tota la seva tasca està registrada en el Fons Documental del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.
Més tard, va continuar treballant en el seu estudi de Bellaterra, apartat totalment de totes les tendències actuals. “Mirant de crear escultura i no treballant per ara, sinó que treballant pel demà”. Com ell deia: “L’art es notari de la historia. Es personal i intransferible i un horitzó sense fi”.
Naturalment ha deixat escola. Dos deixebles preferits i amb un bon present son l’escultor David Marzo de París i Caroline Romer de Londres.
NOTA: L’EMD de Bellaterra està gestionant amb els hereus d’Emili Colom i Comerma, per restaurar el símbol Esquirol de Bellaterra
Escultura Esquirol (1979) símbol i mascota oficial de Bellaterra, obra del bellaterrenc Emili Colom i Comerma|FOTO: BELLATERRA.CAT
BELLATERRA.CAT 