Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Cultura’

Sergiu Celibidache (1912-1996) CEDIDA

The Garden Of Celibidache (1996) Una pel·lícula de Serge Ioan Celibidachi amb subtítols en anglès Descripció de http: //www.celebfilms.co.uk/sergiu-ce …

Un retrat íntim del famós i venerat director i compositor clàssic Sergiu  Celibidache (1912-1996)

Aquest ambiciós docu-drama cinematogràfic segueix el mestre mitjançant un assaig amb la Philharmoniker de Munic i de gira.  L’objectiu principal de l’equip de la pel·lícula era recrear l’univers de Celibidache en pantalla panoràmica i, tot i que normalment evitava la publicitat, es va posar molt disponible per a la pel·lícula.  De fet, vam poder rodar més de cent hores de pel·lícula Super 16 mm i gravar més de dues-centes hores de so estèreo digital. 

L’ambició de “El jardí de Sergiu Celibidache” tenia un objectiu senzill però intimidatori: restablir i celebrar l’antiga història d’amor entre el cinema i la música clàssica presentant al públic un home senzill i brillant. 

Celibidache: “Escoltar la música en disc és com fer l’amor amb una foto de Brigitte Bardot“.

Des del principi, “El jardí de Sergiu Celibidache” es va planejar pel que fa al cinema mitjançant plans simples i sofisticats, segons les circumstàncies.  Tenim una història: la història d’un home que va revolucionar el món de la música clàssica.  Una pel·lícula sobre un home i la seva passió, una pel·lícula sobre la música i els seus extrems, una pel·lícula sobre alguna cosa que crema dins de cadascun de nosaltres: “la guspira de l’eternitat”.

Sergiu Celibidache Garden (1996) és un film del seu fill Serge Ioan Celibidachi

Dates significatives:

24 de novembre de 1996 – Estrena mundial a l’Auditori del Louvre de París
24 de desembre de 1996 (nit de Nadal) – Estrena a Bucarets davant 4.500 persones
Premi literari romanès – Cella Della Vranch, 1996
Premi especial del jurat, Festival d’Amsterdam de 1997
Estrenat als cinemes alemanys durant l’estiu de 1997 – Encara es projecta en alguns cinemes alemanys
Estrenat als cinemes francesos durant l’hivern de 1997 – La pel·lícula va durar més de 12 mesos en alguns cinemes francesos
Estrenada als cinemes austríacs i suïssos a la primavera de 1998
Estrenada als cinemes japonesos a la primavera de 1998 – Es mostra periòdicament en ocasions especials a Tòquio i Nagoya

Le Monde “Aquesta pel·lícula farà les delícies encara més dels entusiastes, ja que Celibidache sempre es va negar a gravar la seva música”.

Nova “From rehearsals to his conducting classes, concerts to fascinating confessions in his magnificent garden, Sergiu Celibidache examines and reveals several keys to this ………………… musical phenomenology.”

Lettre “The coherence of his approach to music – the purpose of the gestures, determining the timing and revealing the apprentices’ personalities is so enthralling that the two ………………… and a half hours seamlessly fly by.”

Le Fígaro “With him, music is a lesson of life, the search for harmony and the quest for wisdom.”

Oficial “A great musical pleasure, and indeed visual.”

Adem “Celibidache rouses the music within us. How can you not keep faith in the purity of the human soul when a man was able to reveal within us, through his music, such …………………. precious and elusive feelings?”

Telerama “Emocionant, commovedor, commovedor; tals són el carisma i la humanitat del músic que emana de la pantalla. L’aproximació fascinant a aquesta preciosa pel·lícula s’assembla a un …………………. misteri … la llum d’un misteri musical “.

Libe “Si la direcció d’orquestra no era res més que un jardí ben cuidat, el de Celibidache era” immens i fèrtil “.

Font: http://www.celebfilms.co.uk/sergiu-celibidaches-garden/

Serge i James

Serge Ioan Celebidachi i James Olivier  han col·laborat, al llarg de tres dècades, en una dotzena de projectes cinematogràfics, diversos dels quals s’han portat a la pantalla.

Serge aporta a les col·laboracions de guió de la parella la seva perspectiva visual com a director experimentat de llargmetratges de ficció i documentals.

James aporta la seva visió com a actor amb múltiples crèdits teatrals, cinematogràfics i televisius al seu nom.

Read Full Post »

Avui, dimecres 22 de setembre de 2021, a les 21.21h, després de 93 dies d’estiu, comença oficialment la tardor.

Tardor al Parc de la Font de la Bonaigua de Bellaterra|ARXIU BELLATERRA.CAT

Poema La Tardor

Els arbres es muden
de roig i de groc,
les fulles tremolen
sota un sol de foc.

El vent les fa caure
les duu fins al port.
Quan surtis de casa,
trepitja-les fort!

Les mosques s’amaguen,
l’hivern és a prop.

Les flors espantades,
es tanquen de cop.

Bofill, Puig, Serrat

La Taula del Silenci del Parc de la Font de la Bonaigua de Bellaterra|ARXIU BELLATERRA.CAT

La tardor astronòmica ho farà oficialment a les 21.21 h d’aquest dimecres dia 22 de setembre. Serà una estació que durarà 89 dies. Acabarà el proper 21 de desembre, quan arribarà ja l’hivern astronòmic.

Una tardor plujosa?

Els models estacionals ens indiquen que el setembre i l’octubre (especialment aquest últim) podrien ser més plujosos del que seria normal. Tot plegat un vist i no vist, perquè a més llarg termini hi ha indicis (segons els models de la NOAA) que la sequera continuarà.

Font: Bofill, Puig i Serrat

Read Full Post »

“Consecuencias de decir te quiero” és el nou fenomen editorial de la poesia de la qual tothom parla, número 1 de vendes” Manu Erena només té 16 anys.

Vivim en canvi constant,
amb por de dir “t’estimo”
per les conseqüències que podria portar. Però hem de arriscar-nos,
hem de perdre’ns per poder
trobar-nos, aprendre del dany
i seguir somiant.

Estima, estima molt, però mai
t’oblidis d’ estimar-te a tu mateix

Quan Manu Erena va començar a escriure poesia en els seus quaderns, no podia imaginar que es convertiria en un fenomen de vendes gràcies a la publicació del seu primer llibre, Conseqüències de dir t’estimo, amb el qual ha arribat a dalt de tot de les llistes de  best sellers.  El poemari que tens entre les mans ha commogut desenes de milers de lectors per un motiu molt simple: Manu ha sabut expressar a través dels seus versos les sensacions i emocions que tots sentim.  Aquesta nova edició especial, que inclou poemes inèdits, és un regal per a tu mateix i per als altres.  Una lectura imprescindible per a tots aquells que necessiten cridar-li al món el que senten.

Biografia de Manu Erena

Nascut l’any 2005 a Torredonjimeno (Jaén)

Somiant.  Així va començar això.  Escrivint mil històries en què els seus personatges s’enfrontaven a les adversitats de la vida.  Imaginant cançons i finals feliços.  Ara, les coses són una mica més complicades.  He hagut de donar-me compte del difícil que pot ser de vegades dir adéu.  També he après el que és estimar, sentir, ser.  He començat a conèixer-me a mi mateix.  A que la vida pot ser que no sigui tan fàcil si no t’arrisques.  Aquí hi cadascuna de les meves sensacions.  Aquest és el començament de la meva història.  La nostra història.

Font: Llibreria Paper’s, Casa del Llibre,

Read Full Post »

L’obra de l’estudi Bosch-Capdeferro s’afegeix a l’antiga seu de La Caixa entre 532 aspirants

La imponent façana de l’edifici 6×6 de Girona, nominat als prestigiosos premis|MARC MARTÍ

Jordi Roura «Girona aixeca el primer bloc de pisos de la província», es podia llegir fa justament dos anys en aquest mateix diari. Era un reportatge sobre la construcció, al barri de Can Gibert del Pla, d’un edifici de cinc plantes (més planta baixa i soterrani) per a un total de 35 vivendes, que tenia la particularitat de buscar despertar consciències evitant l’ús de formigó i acer. Situat a la cruïlla entre el carrer Tomàs Carreras Artau i Montnegre, al sector de Mas Masó, i dissenyat per l’estudi gironí Bosch-Capdeferro, aquest edifici és un del més de mig miler de nominats als prestigiosos premis d’arquitectura Mies van der Rohe, afegint-se a l’antiga seu de La Caixa del carrer Santa Clara, i la seva transformació en un bloc de vivendes, com als dos únics aspirants gironins.

La Comissió Europea i la Fundació Mies van der Rohe van anunciar ahir la segona llista de 85 obres que competeixen pel Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea – Premi Mies van der Rohe 2022.

Aquests projectes se sumen al grup anterior de nominats anunciat el 2 de febrer, on figurava l’antiga seu de La Caixa. En total, 532 obres finalitzades entre octubre de 2018 i abril de 2021 a 41 països. Del llistat de 532 projectes, 39 són a Espanya i d’aquests, 16 a Catalunya (14 a Barcelona i 2 a Girona).

L’edifici de fusta ara nominat, batejat com a bloc 6×6, està construït amb panells de fusta laminada encreuada, un sistema de construcció en sec altament eficient en termes de precisió, velocitat i sostenibilitat.

El grup Egoin, una empresa basca referent en aquest sistema a Espanya, es va fer càrrec de la construcció. El projecte respon a la necessitat de buscar nous models d’habitatge responsable que donin resposta al repte de fer front al canvi climàtic. Totes les obres nominades estan sent revisades per un exigent jurat de destacats professionals. El veredicte arribarà d’aquí a mig any. Els guanyadors s’anunciaran l’abril del 2022 i la cerimònia de lliurament de premis està prevista per al mes de maig.

Font: Diari de Girona

Read Full Post »

El museu conserva una col·lecció de 217 pintures, 178 escultures i 8.000 esbossos preparatoris

Algunes persones fan cua per accedir a la Fundació Miró per les limitacions derivades de la pandèmia|ACN.

La Fundació Joan Miró rebrà abans de finals d’any un nou dipòsit d’obres de l’artista procedents de la seva família.

Així ho ha anunciat la presidenta del patronat, Sara Puig, en una trobada aquest dijous, en què també ha precisat que s’exposaran entre la primavera i l’estiu de l’any que ve. El fons està format per 54 obres de Joan Miró –44 pintures, 9 dibuixos i 1 ceràmica– i 5 obres d’Alexander Calder –1 pintura i 4 mòbils– que permetrà reforçar el discurs de la col·lecció i reconstruir el llegat de l’artista.

La Fundació Joan Miró conserva una col·lecció d’obra de l’artista de 217 pintures, 178 escultures, 2 objectes, 4 ceràmiques, 9 tèxtils, uns 8.000 esbossos preparatoris de les seves obres, així com l’obra gràfica i litogràfica.

Les obres que formen la col·lecció de la Fundació Joan Miró provenen de la donació efectuada per l’artista en el moment de l’obertura al públic, l’any 1975, que amb el pas dels anys han anat sumant noves donacions i dipòsits de Pilar Juncosa –dona de l’artista i a qui va regalar una obra de totes les sèries que va realitzar al llarg de tota la seva trajectòria–, de Joan Prats i de diferents membres de la família Miró, així com altres dipòsits procedents de col·leccions públiques i privades que formen una col·lecció viva, completa i diversa.

Gràcies a un dipòsit de la família Miró, la Fundació també conserva la biblioteca personal de l’artista.

Una col·lecció que ofereix múltiples vies d’investigació i divulgació de la trajectòria artística de Joan Miró, imprescindible per a l’estudi i la recerca de l’obra mironiana. Part de la col·lecció s’exposa a les sales que Joan Miró i l’arquitecte Josep Lluís Sert van projectar a Montjuïc, a Barcelona, ampliades l’any 1988 per Jaume Freixa.

A les sales també s’hi exhibeixen obres d’Alexander Calder com la Font de mercuri, que la Fundació va rebre en donació en record de l’amistat entre ambdós artistes.

Milloren les xifres de visitants, especialment a l’agost

Com la resta d’equipaments museístics, la Fundació Miró ha perdut visitants el darrer any i mig derivat de la pandèmia. Concretament, si entre el juny, el juliol i l’agost del 2019 va rebre entre 29.000 i 33.000 persones al mes, el 2020 la xifra va caure entre fins a les 2.300 de mitjana aquests tres mesos (un 93,3% menys).
Aquest estiu la xifra ha remuntat fins a les més de 7.000 persones de mitjana (11.785 el mes d’agost), i segons els càlculs de l’entitat, són un 23% superiors a les previstes inicialment. Al juny la xifra de visitants es va situar en els 4.507 i al juliol en els 7.900.

Continua l’ERTO al museu

Malgrat la remuntada a la xifra de visitants, l’ERTO vinculat a la pandèmia continua vigent per la part de l’equip que treballa en serveis d’atenció al públic del museu (botigues, cafè), ja que la Fundació obre menys dies dels habituals. L’equip de la fundació està format, actualment, per 55 persones, 17 de les quals treballen en aquests serveis, que afecten entre un 20% i un 30% de la seva jornada.
Ignasi Aballí, nou membre del Patronat de la Fundació Joan Miró
En la reunió del Patronat de la Fundació Joan Miró celebrada aquest dimecres es va aprovar la incorporació d’un nou membre al Patronat, l’artista Ignasi Aballí. Ignasi Aballí Sanmartí (Barcelona, 1958) va formar-se com a artista plàstic a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i ha estat professor de pintura a l’Escola Massana (1990-2007), experiència clau per a la seva producció artística.
El Patronat de la Fundació Joan Miró està format per 20 membres, entre els quals hi ha representants de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, així com del món artístic i de la societat civil.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Adesiara publica la traducció monumental d’‘Heroides’ de Publi Ovidi Nasó, que en la seva època va inaugurar un gènere literari, en versió d’Esther Artigas

Publius Ovidius Naso, conegut en el món catalanoparlant com a P. Ovidi Nasó, fou un poeta romà que va escriure sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se’l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina.

Encara no se saben els motius per què August va desterrar el poeta Ovidi, que moriria a Tomis, a la mar Negra, però el cert és que el retir de la cort romana li va servir per arrodonir una de les obres més singulars i extraordinàries de la història de la literatura, en paral·lel a dos coetanis, els també poetes Horaci i Virgili. Ovidi va deixar per a la posteritat obres fonamentals com ara les Metamorfosis, els Fastos, les Tristes, les Pòntiques, l’Art d’enamorar i els Remeis d’amor, que, encara ara, són el manual més perfecte per superar l’amor no correspost, el primer llibre d’autoajuda de la història.

Aquests dies de rentrée ens arriben, de les mans d’Adesiara, les excepcionals Heroides, que en la seva època van inaugurar un gènere literari i que ara, en moments d’indiscutible vigència, arriben en nova traducció d’Esther Artigas – s’hi ha passat gairebé quatre anys!– i un assaig introductori de gran valor de Pere Fàbregas. Amb el títol convencional d’Heroides (‘heroïnes’ o ‘dones d’herois’), o de l’alternativa més exacta Epistulae heroidum (‘cartes d’heroïnes’), s’apleguen un total de 21 epístoles en vers, que es poden dividir en dos grups.
Perquè se’n facin una idea, els editors es pregunten i es contesten: “Què sentia Ariadna traïda pel seu amant i abandonada en una illa deserta? Com és que Hèlena es va deixar seduir per Paris? Quines angoixes afligien Penèlope després de vint anys d’absència del marit? De què es dolien Fedra, Dido o Medea en els moments crucials de les seves històries? Amb un enginy extraordinari i una enorme voluntat d’experimentació, Ovidi ens presenta una col·lecció de 21 cartes en vers en què dona veu a algunes heroïnes mítiques, i també a alguns herois, decidit a explorar, no sense una bona dosi d’ironia i de manipulació juganera, els sentiments, les emocions i els turments que suscita l’amor.”

Intèrpret de l’amor com ningú, Publi Ovidi Nasó ens ofereix versions d’alguns dels grans amors històrics i de la mitologia dins un catàleg de comportaments i conductes que el poeta desxifra.

L’estàtua del poeta llatí Ovidi de Constança va ser feta per l’escultor italià Ettore Ferrari el 1887 com a homenatge a l’escriptor que va viure els darrers anys de la seva vida, a l’exili, a Tomis.  L’estàtua està sobre una base de marbre blanc, sobre la qual està incrustada una placa amb un text de “Trist”.  El monument es troba a la plaça Ovidiu, al centre de Constança

Fàbregas apunta, en el primer paràgraf, que els amors feliços i sense obstacles no acostumen a despertar gaire interès, perquè ni alleugen ni il·luminen la nostra pròpia dissort. No en va la història de la literatura i de l’art occidentals és plena d’històries d’amor desafortunades. La literatura antiga no n’és cap excepció, i l’elegia llatina en particular es pot considerar, en molts sentits, el gènere per excel·lència de l’amor infeliç, apassionat i incondicional alhora.
Ovidi, tot i ser continuador dels elegíacs Corneli Gal, Tibul i Properci, entre els anys 20 i 2 aC va compondre una sèrie d’obres de caire elegíac: els Amors, l’Art d’enamorar i els Remeis a l’amor. Totes estan construïdes sobre la base de les convencions del gènere instituïdes pels seus predecessors, però Ovidi, com va fer al llarg de tota la carrera poètica, fa gala d’un enginy extraordinari (fins i tot excessiu, segons alguns) i d’una enorme voluntat d’experimentació que posa a prova els límits dels gèneres i les convencions literàries establertes. Això, tot sovint, dona lloc a formes híbrides que, com s’esdevé en el cas de les Heroides, acaben resultant completament noves. Fàbregas continua afirmant: “El tema exclusiu de l’elegia llatina és l’experiència amorosa, pretesament autobiogràfica, del poeta. L’amor del poeta amant vers la figura idolatrada de la seva estimada, encara que sigui cruel, inconstant i capriciosa, esdevé l’única raó de ser no només de la seva vida, sinó també de la seva activitat poètica. Les alegries són poques; els sofriments d’amor, molts; tanmateix, rares vegades el poeta amant desisteix, sinó que s’esforça a captivar o reconquistar la noia. Les experiències amoroses que es narren en les col·leccions elegíaques, amb totes les variacions que es vulguin, s’emmotllen en bona mesura a una sèrie de tòpics i motius recurrents que acabaven configurant un codi poètic i de conducta especial.”
Una part està composta en la primera etapa creativa del poeta, abans que abordés reptes de major envergadura, com ara les Metamorfosis i els Fastos. Totes aquestes epístoles es poden llegir en paral·lel al cicle esmentat a l’amor. A través dels diferents períodes, Ovidi va gestar aquesta interessant reflexió, que és també una forma d’autointerrogar-se sobre l’amor abans del Romanticisme i que Hollywood ho envaís tot de sucre. Un exemple de les cartes és la que envia Penèlope, símbol de l’amor conjugal abnegat i immarcescible, al seu marit Ulisses quan la presència dels pretendents fa cada vegada més difícil el govern d’Ítaca i del mateix casal de l’heroi: “Jo no hauria jagut engelabrida en el llit desert, / ni em planyeria, abandonada, del pas lent dels dies, / ni, quan miro de distreure les hores llargues de la nit, / cansaria el pes del llenç les meves mans de vídua.i / ¿Quan no he temut jo perills més greus que els reals? / L’amor és una cosa plena de neguitosa temença.”
La del troià Paris a Hèlena és plena també d’al·licients i passió atansada: “Però mal puc dissimular, perquè qui podria amagar un foc / que es veu sempre traït per la seva pròpia llum? La imaginació dilata la llegenda.”

Read Full Post »

Dijous 2 de setembre de 2021 ens va deixar Mikis Theodorakis, un dels grans compositors contemporanis, que es va fer cèlebre creant la música de la pel·lícula “Zorba el grec”, protagonitzada per l’actor Anthony Quinn 1925 – 2001)

Mikis Theodorakis (Quios, 29 de juliol de 1925-Atenes, 2 de setembre de 2021) obra original de Sofia Apostolidou, gran amiga de Bellaterra||FOTO: BELLATERRA.CAT

A més de bandes sonores de més de trenta pel·lícules, també va compondre simfonies, òperes, concerts i música de cambra, i va musicar centenars de poemes d’escriptors grecs. Una carrera musical lligada a la política Irene Papas ballava el 1987 a Mèrida la coneguda música del film “Zorba el grec”, composta per Mikis Theodorakis; la seva obra més coneguda, tot i que també va musicar “Zeta” i “Estat de setge”, de Costa-Gravas, reconegut autor de cine polític. I és que la política va marcar la carrera musical de Theodorakis.

Lluitador durant la Segona Guerra Mundial contra la invasió italiana i alemanya, compromès amb l’esquerra en la guerra civil grega, comunista des d’abans de la dictadura dels coronels, resistent i torturat. Prosoviètic primer, i després eurocomunista. Va ser diputat i, finalment, candidat de la dreta el 1989 contra Andreas Papandreu; poc després va dimitir de ministre i va tornar a la música. Amic d’Allende i de Pablo Neruda, va musicar el seu “Canto general”, que va estrenar a París el 1974.

Edifici ministerial de Thessaloniki (capital de Macedònia), avui amb la bandera de Grècia a mitja asta en senyal de dol per la mort de Mikis Theodorakis|FOTO: BELLATERRA.CAT

El 2012, quan participava en una protesta davant el parlament a Atenes, li van arribar els gasos lacrimògens.  En els últims anys, militava contra l’acord signat per Grècia i Macedònia sobre el nou nom de país veí, que va passar a ser Macedònia de el Nord.

Va actuar diverses vegades a Barcelona, a Peralada i a diferents ciutats espanyoles, i va ser autor de diferents himnes, des del de la resistència grega fins al de la bandera olímpica en els Jocs de Barcelona, passant pel de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina.

Compositor, poeta, intèrpret i director d’orquestra, va treballar per a ballets i òperes, i va publicar diversos llibres sobre la cultura i la política de la seva estimada Grècia

El compromís polític de Mikis Theodorakis

Durant la dictadura militar a Grècia va passar a la clandestinitat i va fundar una organització de resistència. Finalment va ser empresonat durant tres anys i es va exiliar a França el 1970. Va tornar a Grècia quatre anys més tard, on va ser elegit diputat en dues ocasions. L’any 2000, milers de signatures de Grècia i del món sencer van proposar-lo com a candidat al Premi Nobel de la Pau.

Font: Sofia Apostolidou, CCMA

Read Full Post »

RAS I CURT: “A un polític no li demanis mai què farà, sinó com ho farà. Per guanyar eleccions, per salvar partits, per tapar vergonyes, alguns han de vendre fum, però no necessàriament ens l’hem d’empassar, encara que el fum que ens venguin faci tan bona olor i sembli que ens curi de tot” (Ada Castells)

L’escriptora Ada Castells (Barcelona,1968) CEDIDA

Ada Castells (Barcelona, 1968) és periodista literària i escriptora. Als 27 anys va publicar la seva primera novel·la El dit de l’àngel, una ficció realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants.

Després va venir Mirada (2001), novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida (2005), biografia descaradament novel·lada del pintor C. D. Friedrich. Pura Sang (2012), ambientada a Menorca i Barcelona, és la història d’una dona que lluita per no tenir por de res.

La seva darrera novel·la Mare (2019) narra la confrontació entre els records de dos dones, mare i filla.

Font: Ada Castells, Biblioteca Central Igualada

Read Full Post »

Només un 14% dels joves barcelonins de zones humils utilitzen la llengua del país, mentre que en les àrees de renda més alta el percentatge puja fins al 41%

El castellà és l’idioma d’ús preferent per a quatre de cada sis veïns de la capital de 15 a 34 anys

La Plataforma per la Llengua idea un pla per revertir la tendència a l’àmbit metropolità

Que el català tenia, i té, un problema d’ús social focalitzat en l’entorn metropolità de Barcelona no és cap descobriment equiparable al de la sopa d’all. Se sabia i està documentat. Ara, però, un estudi fet per l’Ajuntament de la capital catalana a partir de 1.407 entrevistes presencials a veïns de l’urbs d’entre 15 i 34 anys ha revelat que la salut de la llengua entre els joves, el col·lectiu que ha —o hauria— d’assegurar-ne la pervivència a futur, és, si més no, precària. La primera dada genèrica que així ho corrobora és que únicament un 28,4% dels enquestats fan servir el català de manera habitual. El castellà, per contra, triplica aquest percentatge (62,1%), mentre que l’anglès es queda en un 2,3%. Aquesta, però, és una mitjana que queda matisada, i molt, quan es llegeixen les xifres per zones geogràfiques. I és que l’estudi municipal estableix tres categories en funció de la renda mitjana de l’any 2017 de la llar on viuen els joves que formen part de la mostra. El primer grup l’integren aquells barris on els ingressos anuals fluctuen entre els 21.609 i 32.806 euros. Hi trobem des de la Marina a Ciutat Meridiana, passant per Trinitat Vella, per citar-ne només alguns. Aquí, la situació del català és especialment complexa, ja que només l’utilitza un 13,9% dels joves. Malgrat que en aquests indrets l’arrelament del castellà és lleugerament superior al de la mitjana de la ciutat —69,7%—, el fet realment diferencial és el percentatge de veïns d’entre 15 i 34 anys que té com a primera llengua un altre idioma (13,7%). En el conjunt de Barcelona, aquest indicador tot just és del 7,2%.

La segona categoria la integra aquell sector de l’urbs, essencialment l’Eixample, on els inquilins tenen una renda d’entre 33.078 i 39.823 euros/any. Aquí, l’indicador sobre la presència del català és millor (32,0%), però tampoc per tirar coets, mentre que el del castellà està més o menys en sintonia del valor mitjà (63,6%). Per contra, aquí, les altres llengües, relacionades sobretot amb l’immigració, tenen una presència poc menys que residual (2,9%). Finalment, a la zona alta de Barcelona —de 39.875 a 109.146 euros— és on el català entre els joves està més igualat respecte al castellà (41,3% i 51,3%). Aquí, el percentatge que diu que el seu coneixement de la llengua és bo és del 55%, xifra que és sensiblement inferior a la que es dona a la l’Eixample (58,7%). A les zones més humils, es queda prop del 48%.

Ateses realitats com aquesta, la Plataforma per la Llengua ha posat en marxa un pla per fomentar l’ús del català en aquells entorns metropolitans —Badalona, Santa Coloma…— on coixeja el nivell de penetració del català. A través d’iniciatives com, per exemple, tallers de rap es vol arribar més als joves, de la mateixa manera que es volen adreçar cursos a col·lectius específics, com ara dones immigrants.

1.407 joves han participat en l’enquesta de l’Ajuntament de Barcelona.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

El 10 de setembre de 1999, un dia abans de la Diada Nacional de Catalunya es van inaugurar “Les 4 Columnes de la UAB” (Universitat Autònoma de Barcelona al km0 de Bellaterra) de l’escultor Andreu Alfaro Hernández (València, 1929-2012).

Les quatre columnes d’Andreu Alfaro a la UAB|FOTO: BELLATERRA.CAT

Representa la voluntat del coneixement, la llibertat d’expressió, identitat cultural i la solidaritat. Alçades de 50,60,70 i 81 metres respectivament.

https://youtube.com/shorts/KLisOY4S194?feature=share

El campus de la UAB compta des de l’any 1999 amb una obra d’art emblemàtica que ja s’ha convertit en un signe d’identitat de la Universitat.

Es tracta de les quatre columnes de granit vermellós que es recargolen i s’estiren alhora, buscant el cel. Són obra de l’escultor valencià Andreu Alfaro. Les quatre columnes, que fan entre 25 i 40 metres d’alçada, estan envoltades d’un espai de gespa on s’ubiquen blocs de pedra amb inscripcions de totes les universitats que formen part de l’Institut Joan Lluís Vives. Aquesta porta d’entrada de la UAB constitueix un símbol amb vista al futur, assentat en les bases de la durabilitat del que vol representar: la unió entre la comunitat universitària catalana i les relacions inseparables entre la natura, la ciència, l’art i la identitat. “Allà on hi ha una pedra, continua així desprès de mil anys, així la contemplen diverses generacions”, va dir Andreu Alfaro el dia de la inauguració de les Columnes de l’Autònoma que va tenir lloc el dia 10 de setembre de 1999. Aquesta obra monumental va ser inaugurada pel president de la Generalitat, Jordi Pujol, el qual va manifestar la simplicitat de l’obra d’Alfaro “que és com fan les coses els grans artistes”. Nombroses personalitats del món acadèmic, de la cultura i de la política van acompanyar el rector Carles Solà i la comunitat universitària aquell 10 de setembre que va canviar la fisonomia del campus.

Font: UAB




















Read Full Post »

Older Posts »