Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Cultura’

Manuscrit d’Antonio Machado dedicat a l’assassinat de Federico Garcia Lorca

Per Jordi Virallonga, Catedràtic de Literatura espanyola i President de l’Aula de Poesia de Barcelona

Anto­nio Mac­hado arriba a Bar­ce­lona l’abril de 1938, pro­ce­dent de València. Ja havia estat a la capi­tal cata­lana deu anys abans, quan s’estrenà Las adel­fas, una obra de tea­tre que va escriure amb el seu germà Manuel. Un cop aquí s’ins­tal·la amb la seva família a l’hotel Majes­tic durant un mes, fins que se’ls troba un allot­ja­ment a la Torre Cas­ta­nyer, pro­pi­e­tat de la mar­quesa de Mora­gas, al número 21 del Pas­seig de Sant Ger­vasi, on resi­dirà fins que comenci l’apres­sat camí cap a l’exili.

Segons tots els tes­ti­mo­nis, Bar­ce­lona és l’últim lloc on Mac­hado se sent feliç, mal­grat estar con­vençut que la guerra està per­duda, mal­grat l’arte­ri­o­es­cle­rosi que patia des de fa temps i mal­grat el seu cor que, segons el seu metge, el Dr. José Puche, era ja una màquina gas­tada.

Un cop esbot­zat el front de l’Ebre i davant la imminència de l’arri­bada de l’exèrcit fran­quista, el dia 22 de gener sur­ten de Bar­ce­lona cap a la fron­tera de Port­bou diver­sos intel·lec­tu­als repu­bli­cans: Tomás Navarro Tomás, Joa­quim Xirau, l’astrònom Pedro Car­rasco, el natu­ra­lista Enri­que Rioja, el psi­quia­tra Emili Mira, en Pous i Pagès, ales­ho­res direc­tor de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, Car­les Riba i Anto­nio Mac­hado, acom­pa­nyat per la seva mare, el seu germà José i la seva cunyada, Matea Mone­dero.

L’endemà arri­ben a Girona en ple bom­bar­deig de l’avi­ació ene­miga i han d’ama­gar-se unes hores. Per la tarda seguei­xen viatge fins a Raset, prop de Cervià de Ter, on es que­da­ran cinc dies al mas Casa Santa Maria. El dia 28 unes ambulàncies de la Direcció Gene­ral de Sani­tat els recu­llen per dur-los a una masia a Vila­da­sens, el mas Fai­xat, on s’havia esta­blert el coman­da­ment de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals. Allà es tro­ben, entre d’altres, amb Cor­pus Barga i el pro­fes­sor Joan Roura.

De mati­nada sur­ten tots cap a Port­bou. Tar­den un dia sen­cer en arri­bar prop de la fron­tera a causa de les riua­des de car­ros, cot­xes, homes, dones i nens que inten­ten pas­sar a França, sor­te­jant male­tes, baguls, lli­bres, llits, estris i altres béns aban­do­nats. El cotxe on viat­gen es queda sense ben­zina i enmig d’una forta pluja i un fred esgar­ri­fa­dor, el poeta, amb la seva mare des­va­ri­e­jant i la resta del grup, arri­ben a Cer­vera, on el cap d’estació de tren els cedeix un vagó en una via morta per poder pas­sar-hi la nit. Mac­hado havia hagut d’aban­do­nar la car­tera on duia el seu últim lli­bre de poe­mes, el dis­curs d’entrada a la Real Aca­de­mia Española i altres tre­balls lite­ra­ris. Es troba per­dut, aca­bat i sense un franc. En aquest lamen­ta­ble nau­fragi pre­gunta a Car­les Riba si ell creu que li dona­ran alguna cosa pel seu rellotge de but­xaca, pre­o­cu­pat com estava per tro­bar-li un allot­ja­ment a la seva mare, que pesa menys que una nena i no para de pre­gun­tar si falta molt per arri­bar a Sevi­lla.

El dia 29, Cor­pus Barga acon­se­gueix diners del cònsol espa­nyol a Per­pinyà per arran­jar a París el futur imme­diat d’aquests intel·lec­tu­als exi­li­ats, però Mac­hado vol que­dar-se prop de la península i resol viat­jar a Cot­lliure, pre­fe­rint, arri­bat el cas, mar­xar set­ma­nes després cap a Mos­cou, on l’espe­ra­ven amb tots el honors, o encara millor, cap a Cam­bridge, si li arri­bava ofi­ci­al­ment el promès ofe­ri­ment del lec­to­rat d’espa­nyol de la seva pres­ti­gi­osa uni­ver­si­tat. Cor­pus Barga l’acom­pa­nya en tot moment i ins­tal·la Mac­hado i la seva família a l’hotel Bougnol-Quin­tana, la pro­pietària del qual els tracta amb tota ama­bi­li­tat. Als poc dies Luis San­tu­llano, secre­tari de l’ambai­xada espa­nyola a París, li envia diners per viure amb como­di­tat. El poeta, però, ja està tocat de mort.

Tres dies abans de morir demana el seu germà José que l’acom­pa­nyi a veure el mar. És l’últim pas­seig de la seva vida, com si volgués fer rea­li­tat els ver­sos finals del seu poema Retrato, com si volgués ser cohe­rent amb les parau­les amb que aco­miadà Ylia Ehe­ren­burg, quan el va visi­tar a Bar­ce­lona. Ales­ho­res l’escrip­tor rus li pre­guntà al poeta si no li feia por la mort. Mac­hado li con­testa que un home ha de morir amb dig­ni­tat; que no importa quan, sinó com ha de morir, per aca­bar amb aquesta frase: “Si el actor se ha com­pe­ne­trado con su per­so­naje, le es fácil reti­rarse de escena”.

El 22 de febrer, dime­cres de cen­dra, entra en coma. En veu baixa i monòtona repe­tia en els últims ins­tants: “Merci, madame; merci, madame…” Va morir al cap­ves­pre. Tenia 64 anys. Tres dies després ho feia la seva mare i arri­bava, massa tard, la molt espe­rada carta de la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge.

El 23 de febrer, sis mili­ci­ans de la segona bri­gada de cava­lle­ria de l’exèrcit repu­blicà car­re­guen el seu taüt fins el cemen­tiri de Cot­lliure. Com ell mateix va pre­veure, anava “ligero de equi­paje, casi des­nudo, como los hijos de la mar”. Tant és així que una senyora ano­me­nada Debo­her, amiga de madame Quin­tana, ha de pres­tar un nínxol per poder enter­rar el mes­tre.

Quasi vint anys després, el 12 d’octu­bre de 1957, el diari Le Figaro Littéraire obre una subs­cripció popu­lar per eri­gir-li una sepul­tura digna. Es recu­llen 413.500 francs en un parell de dies. Entre els subs­crip­tors hi tro­bem: Pau Casals, Ven­tura i Gas­sol, André Mal­raux, René Char, Edu­ardo San­tos, expre­si­dent de Colòmbia, l’escul­tor Manolo Vali­ente, les lli­bre­ries Galli­mard i Cata­logne, a més d’homes i dones de tots els nivells soci­als. El 16 de juliol de 1958 se cele­bra la segona inhu­mació de les res­tes d’Anto­nio Mac­hado i de la seva mare i es dipo­si­ten a la tomba actual, que cons­truí l’arqui­tecte Cyprien Llo­ansí.

A Cot­lliure segueix repo­sant el seu cadàver com a símbol d’una dig­ni­tat que els bàrbars mai podran enten­dre. En un but­xacó de la seva jaqueta el seu germà José va tro­bar-hi un paper arru­gat en el que el poeta hi havia escrit a lla­pis les seves tres dar­re­res ano­ta­ci­ons. Un vers ale­xandrí: Estos días azu­les y este sol de la infan­cia, l’inici del diàleg de Ham­let: Ser o no ser, i una quar­teta a Guio­mar, és a dir, a Pilar Val­der­rama, que ja havia publi­cat: Te daré mi canción,/ se canta lo que se pierde,/ con un papa­gayo verde/ que la diga en tu balcón.

De la infància a la mort. D’una a l’altra, coherència, dig­ni­tat i passió. Aquests són els últims pen­sa­ments d’un home en el buen sen­tido de la pala­bra, bueno, que no va trair la República, com sí va fer el seu germà Manuel, sumant-se a la igno­mi­ni­osa dic­ta­dura a punta de fusell del règim mili­tar i els seus acòlits, aquells a qui Anto­nio ano­me­nava bru­tos car­ga­dos de razón … tita­nes con alma de galli­nas. Ell va pre­fe­rir l’exili, que va viure sense por, amb la aba­tuda sere­ni­tat del que perd amb les mans netes, tot el con­trari del ter­ror abjecte que ha d’envair al que gua­nya de forma sal­vatge, perquè el miedo a la muerte no es más que un amor sórdido a la vida.

Avui seguei­xen exis­tint aque­lles dues Espa­nyes que hela­ban el corazón, una d’elles segueix enro­cada des dels temps del Cid Cam­pe­a­dor i em temo que dis­po­sada a defen­sar-la fins l’última gota de sang si fora menes­ter, l’altre és com una man­tis reli­gi­osa mirada a través d’un cali­dos­copi. Barbàrie o incer­tesa. Mala peça al teler.

Read Full Post »

50 pals no és una biografia, perquè les biografies fan olor de mort, diu Pau Donés.

Sinopsi de 50 palos

50 pals no és una biografia, perquè les Així que si hi ha cap manera d’entendre aquest llibre és com una reflexió, una xerrada amistosa que s’allarga fins a la matinada i en què Pau dóna compte dels seus millors moments, però també dels pitjors. De el suïcidi d’una mare, de l’fracàs amorós, d’una carrera amb alts i baixos que quan de sobte repunta queda interrompuda per un diagnòstic atroç, càncer de còlon. Però no és aquest lloc per laments ni per a la malenconia. Perquè aquest és un llibre optimista, com la música de Jarabe de Palo, com la filosofia que regeix la vida de Pau. Aquest és un llibre tendre, honest, divertit i àcid, fins i tot. I emotiu. Una resposta a totes les preguntes que tants periodistes mai li van fer o que si li van fer no va voler respondre i que ara, davant la perspectiva d’una nova vida, s’ha proposat escriure.

Read Full Post »

☑️ El poeta Joan Margarit, un dels més llegits, ha mort a Sant Just Desvern als 82 anys a causa d’una greu malaltia que li va ser diagnosticada fa menys d’un any, segons ha informat la família.

☑️ Podeu escarregar totes les seves obres publicades a la Llibreria Paper’s de Bellaterra

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, la Segarra, Lleida, 11 de maig de 1938 – Sant Just Desvern, 16 de febrer de 2021 fou un poeta, arquitecte i professor universitari català.

Un poeta d’ofici arquitecte que va exercir totes dues vocacions amb la mateixa cura, responsabilitat i exigència. “Si fas un mal poema embrutes el món”, havia dit en diverses ocasions.

Joan Margarit va néixer a Sanaüja l’11 de maig de 1938 a la comarca de la Segarra, en el moment de la Guerra Civil espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar. El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.

Acabada la guerra i fins al 1948, la família canvià moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit féu el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, que aleshores estava situat al carrer Muntaner. L’any 1954 la família es traslladà a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passà els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi Major Sant Jordi, on hi residí fins al 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta, amb qui es casà l’any següent i amb qui tingué tres filles, Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d’un llarg parèntesi de deu anys, escrigué Crónica, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció Ocnos, de Barral Editores. A partir del 1980, inicià la seva obra poètica en català.

Des del 1975, Margarit i la seva família visqueren a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que compartí amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980. Des del 1968 fins a la seua mort l’any 2021 per causa d’un càncer, Margarit i Consarnau exercí de catedràtic de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya.

L’any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l’Orfeó Enric Morera estrenà la seva Cantata de Sant Just.

Margarit, el 2015

El juny de 2008 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia, i l’octubre del mateix any, per aquest mateix poemari, amb el Premi Nacional de Poesia atorgat pel Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya. El 2010 Margarit i Consarnau fou l’encarregat de fer el pregó de la festa major de Barcelona. En aquell pregó va parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya tot exposant que havia arribat l’hora de “renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts” i respectar la independència catalana si finalment “volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca”. També fou l’encarregat d’inaugurar el curs acadèmic 2010-2011 de la Universitat Pompeu Fabra.

El 2018 publicà el seu llibre de memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra. L’any següent fou guardonat amb el Premi Cervantes però, a causa de la pandèmia de la COVID-19, rebé el premi el 21 de desembre de 2020 en una cerimònia privada amb els reis d’Espanya, Felip VI i Letícia Ortiz, al Palauet Albéniz de Barcelona.Aquell mateix any, el mes de maig, fou guardonat amb el premi Reina Sofia de poesia iberoamericana. La seva filla, Mónica Margarit Ribalta, és directora general de la Fundació Princesa de Girona des del desembre de 2010.

L’any 2020 publicà l’antologia Sense el dolor no hauríem estimat (Proa) i el volum Poètica (Empúries) i, abans de la seua mort, explicà que tenia intenció de publicar un llibre titulat Animal de bosc, de 65 poemes.

Font: Wikipedia, Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

☑️ Per Sant Valentí, el fred anuncia la seva fi. Pot ser que a alguns, febrer els suggereixi amor i romanticisme i als altres, bogeria i disbauxa. Ja siguis d’uns, d’altres o de cap, aquest 2021 és possible que et quedis a casa llegint.

☑️ Suggeriments per triar les vostres lectures que podeu reservar a la Llibreria Paper’s de Bellaterrra

Per què estimem les dones de Mircea Cartarescu traduït al català per Xavier Montoliu

Podem començar amb l’exitós Mircea Cartarescu traduït al català per l’amic de Bellaterra Xavier Montoliu o amb els romàntics nascuts al febrer com Gustavo Adolfo Bécquer o la magnífica Rosalía de Castro. Més recents són els llibres de l’innovador Julio Cortázar, de el novel·lista Paul Auster, de l’avantguardista Anaïs Nin, o de l’penetrant J.M. Coetzee. Potser ha arribat el moment de rellegir -o llegir a l’fi- les aventures de Leopold Bloom de James Joyce. O de fer una petita incursió a la història d’Algèria i de la vida personal de la franc-algeriana Assia Djebar. També és un bon moment per llegir a la filòsofa Simone Weil, a l’polifacètic Amin Maalouf, a l’escriptor humanista José Luis Sampedro, o apropar-se a les poesies de Wislawa Szymborska, entre molts altres, que van néixer o van morir en un mes de febrer. La millor manera de recordar-los i celebrar-los és re-llegint qualsevol de les seves obres.

Read Full Post »

☑️ Premi Nine Dots a el pensament innovador

Vivim enganxats a la pantalla, sotmesos als cants de sirena de la tecnologia digital. En l’era de l’excés informatiu, l’atenció ha passat a ser un bé escàs i cobejat per les grans empreses tecnològiques. Com afecta aquest fenomen a la nostra autonomia i la nostra llibertat? Com podem oposar resistència a la colonització de la nostra ment? Amb un peu a l’antiga Grècia i l’altre a Silicon Valley, Clics contra la humanitat fa llum sobre un dels problemes més urgents del nostre temps.

James Williams, que va ser estrateg de Google abans d’estudiar filosofia a Oxford, afirma que els sistemes intel·ligents de persuasió que condicionen el nostre pensament i la nostra conducta constitueixen una greu amenaça per a la llibertat i la democràcia. En comptes d’ajudar-nos a assolir les nostres veritables fites vitals, les tecnologies digitals desvien i exploten la nostra atenció, aprofitant-se de les nostres vulnerabilitats psicològiques. Fa massa temps que minimitzem els trastorns resultants, descartant-com a simples «distraccions» o molèsties menors. No obstant això, són mecanismes que soscaven la voluntat humana, els efectes poden ser irreversibles si no actuem a temps.

CRÍTICA

Apaga el teu smartphone, pren seient i presta tota, absolutament tota, la teva atenció a aquest llibre breu, absorbent i molt inquietant. (Financial Times)

Si t’importa el futur de la societat, presta atenció a aquest llibre. (Wael Ghonim, activista d’internet)

Apassionat, provocador, personal i divertit. Partint de la filosofia, els videojocs, la literatura clàssica i la ciència contemporània, ens ajuda a entendre com està canviant l’experiència humana i com podem recuperar el control de les nostres vides. (David Runciman)

Dins de l’irritant subgènere literari dels conversos de Silicon Valley, Clics contra la humanitat, de James Williams, m’ha semblat una bona introducció a la crítica de les xarxes socials.

JAMES WILLIAMS

(Cap Canaveral, Florida, 1982) va treballar durant deu anys a Google, on va destacar com un dels estrategs més talentosos, i va obtenir el Founder ‘s Award, el màxim reconeixement de la companyia. A l’igual que el seu amic Tristan Harris, Williams va abandonar Google després de prendre consciència de l’impacte negatiu de la tecnologia digital sobre els seus usuaris, i es va anar a estudiar a la Universitat d’Oxford. Allà va obtenir un doctorat, centrant la seva investigació en la filosofia i l’ètica de la tecnologia. És cofundador de l’organització Time Well Spent (l’actual Center for Humane Technology), una organització que advoca per una tecnologia menys invasiva i més respectuosa amb les persones. Actualment és investigador de el Centre Uehiro d’Ètica Pràctica d’Oxford i consultor tecnològic. Escriu regularment sobre tecnologia en mitjans com The Observer i Wired.

Read Full Post »

Voleu seguir en directe el concert del bellaterrenc Jordi Savall a Luxemburg sobre “Tots els matins del món”?

Serà a les 20 hores de dimecres, 3 de febrer de 2021 a través del YouTube 👇
Fes-ho a https://t.co/OWPK5hye5E

Read Full Post »

La resistència íntima és un atent i profund assaig sobre la condició humana.

Sinopsi de La resistència íntima

Josep Maria Esquirol ens descobreix de quina manera l’autèntic cura d’un mateix dóna llum i calor als que estan a prop, protegint-i servint-los de guia en el camí. «Reconeixem que resistència íntima és el nom d’una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat; comarca que no és visita d’un dia, sinó habitual estada. Però avui costa quedar-se a ella. La proximitat no es mesura en metres ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania sinó, més aviat, la ubiqua monocromíadel món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són importantíssimes modalitats de l’experiència de la proximitat ».

Read Full Post »

Vitrall MAC |ARXIU BELLATERRA. CAT

Un grup de la Universitat Politècnica de Catalunya estudia els materials i els mètodes utilitzats en la producció dels esmalts ens els vitralls del Modernisme Català (finals del segle XIX i començaments del XX), especialment en relació als mecanismes de degradació. Entre els vitralls estudiats destaca Les Dames de Cerdanyola, exposat al Museu d’Art de Cerdanyola MAC-Can Domènech i produït per Ludwig Dietrich, vitraller alsacià establert a Barcelona el 1900.

Vitrall del MAC |ARXIU BELLATERRA. CAT

Els resultats de la recerca els ha presentat Martí Beltrán González en la seva tesi doctoral dirigida per Trinitat Pradell i Cara. Les dades obtingudes en la línia de llum MSPD del Sincrotró ALBA han tingut un paper important a l’hora de desxifrar l’estructura i composició dels materials que componen els esmalts emprats en els vitralls així com el seu estat de conservació, amb l’objectiu final de millorar la preservació d’aquest patrimoni cultural.

Els vitralls són un dels components més fràgils del nostre patrimoni cultural. En ser elements estructurals, com finestres, es troben exposats a la intempèrie i, en conseqüència, al deteriorament. La preocupació suscitada per la decadència mostrada pels esmalts dels vitralls modernistes ha impulsat un estudi a llarg termini i la tesi presentada per Martí Beltrán González. “N’estem força satisfets. Hem obtingut informació totalment inèdita dels esmalts i, en particular, dades que poden ajudar a una millor conservació dels vitralls esmaltats d’aquesta època”, valora Trinitat Pradell, directora de la tesi.

Aplicacions de la llum de sincrotró

La llum de sincrotró té importants aplicacions en l’estudi del patrimoni històric i artístic i el grup de la UPC fa anys que és usuari de les instal·lacions d’ALBA per tal de fer anàlisis per a la seva recerca. En aquest cas, la línia de llum on s’han fet els experiments, MSPD, proporciona la tècnica de microdifracció. És a dir, a través de l’anàlisi amb raigs X de mostres de vitralls tallades en seccions molt fines (100 micres), s’obtenen patrons de difracció de gran resolució que permeten determinar la composició química dels materials i identificar-ne els pigments i colorants usats, així com la seva microestructura o productes formats a conseqüència de la corrosió.

Vitrall del MAC|ARXIU BELLATERRA. CAT

Els tallers modernistes de vitralls de Barcelona són reconeguts per la seva creativitat i valor artístic. Els vitralls de les darrers dècades del segle XIX i inicis del XX del Modernisme Català es caracteritzen per l’ús d’un nou tipus d’esmalts pre-preparats (que es comercialitzaven en pols a punt de pintar), novetat de l’època. L’estudi ha revelat que molts d’aquests esmalts están constituïts per un vidre de borosilicat de plom i zinc i una àmplia varietat de pigments i colorants.

En concret, el grup d’investigadors ha estudiat una col·lecció d’aquests esmalts pre-preparats d’un dels tallers de vidre més importants de Barcelona de l’època, Rigalt, Granell i cia, pertanyents a la col·lecció privada de J.M. Bonet. A partir d’aquests productes pre-preparats en pols comprats per Vitralls Bonet a Rigalt i Granell l’any 1931, es van obtenir rèpliques dels esmalts per tal de poder-los comparar amb els que es troben en els edificis. L’avantatge principal és que aquests productes han estat emmagatzemats dins dels pots originals i no han estat sotmesos als efectes de la corrosió atmosfèrica. D’aquesta manera, les anàlisis han esdevingut crucials per determinar el grau d’alteració dels esmalts així com els mecanismes de corrosió, i en particular els motius pels que els esmalts blaus i verds estan més alterats.

Vitralls del MAC |ARXIU BELLATERRA. CAT

La col·laboració de Vitralls Bonet ha estat molt important per a la investigació ja que, a banda dels materials per fer les rèpliques, també va posar a disposició de l’equip de recerca la seva col·lecció de petits fragments de vidres esmaltats originals recollits durant més de 100 anys de restaurar els vitralls de Barcelona. Entre els vitralls estudiats destaquen els produïts per Rigalt, Granell i cia que decoren edificis com el Palau de Justícia de Barcelona o la Seu del Districte Sants-Montjuïc. També s’han estudiat nombroses mostres de vitralls fets per altres prestigiosos tallers de la Barcelona modernista que es poden trobar, entre d’altres, en cases privades de l’Eixample de Barcelona (taller Bordalba) i de Badalona (taller Buxeres i Codorniu), a la Catedral de Palma de Mallorca o a l’església de Sant Jaume de Calaf (taller Hijos de Edualdo Ramon Amigó) i a l’Estació del Nord de Barcelona (taller Maumejean). Un petit fragment pertany a un dels conjunts del vitralls més importants del modernisme: Les Dames de Cerdanyola, exposat al Museu de Cerdanyola del Vallès i produït per Ludwig Dietrich, vitraller alsacià establert a Barcelona el 1900.

Els resultats han revelat que els vidres de borosilicat de plom i zinc de les composicions emprades en els esmalts estan caracteritzats per una baixa temperatura d’estovament alhora que mantenen una bona estabilitat contra la corrosió química, especialment a la corrosió de l’aigua. No obstant, el relativament estret marge de temperatures necessari per una correcta adherència dels esmalts al vidre base sense que aquest es deformi, podria haver requerit l’addició de fundent que resultaria en la disminució de la seva estabilitat.

Vitrall del MAC|ARXIU BELLATERRA. CAT

Els esmalts històrics presenten una composició química completament alterada pels processos de corrosió atmosfèrica, que donen lloc a una pèrdua del plom, bor i zinc i la formació d’un silicat hidratat amorf, així com a la formació de sulfats o carbonats de plom i calci, depenent de l’atmosfera. Pel que fa als esmalts blaus i verds, presenten una microestructura (capes heterogènies amb partícules de pigment a la superfície) més susceptible a la degradació. Tanmateix, en l’estudi s’ha observat que l’absorció de la radiació infraroja dels colorants (cobalt i coure) emprats en els esmalts blaus i verds pot provocar diferencies de temperatura entre els esmalts i els vidres base així com entre les partícules de pigment i la fase vítria, que seria responsable de la formació d’esquerdes i, per tant, a llarg termini, de la seva caiguda.

Nova informació rellevant

D’aquesta manera, l’ampli estudi de l’equip de la UPC aporta nova informació rellevant de les causes de deteriorament dels vitralls. Per millorar la conservació dels esmalts proposen que la protecció contra la humitat i els gasos atmosfèrics també hauria d’anar acompanyada d’un filtre de llum infraroja, d’especial importància en els climes mediterranis. A més, tot i que la humitat, els contaminants i la irradiació solar són les principals causes de corrosió, conclouen que la microestructura dels esmalts juga un paper important. Per tant, els resultats recolzen que la “creativitat” artística i tècnica d’alguns dels tallers modernistes catalans va donar lloc a esmalts amb una estabilitat més reduïda.

Vitrall del MAC |ARXIU BELLATERRA. CAT

“La nostra recerca obre la porta al coneixement científic d’un material molt important del patrimoni artístic català com són els vitralls modernistes. A la documentació històrica de totes aquestes peces ara es pot sumar la seva caracterització estructural.” comenta Martí Beltrán. “El treball permet abordar la conservació dels esmalts des d’un punt de vista eminentment científic i no especulatiu. El coneixement de la composició, estructura i les propietats tèrmiques dels materials són unes eines imprescindibles per tal d’esbrinar els motius de la seva degradació i així establir estratègies de conservació adequades.” afegeix Beltrán.

El grup de recerca remarca que continuar amb estudis d’aquest tipus és fonamental per comprendre el comportament dels materials utilitzats pels artistes al llarg del temps i necessari per les estratègies de conservació

Font: Cerdanyola Info

Read Full Post »

L’Ari i l’Aran, els dos personatges principals de ‘Semiidèntics’, lluiten constantment contra una sensació de soledat, buidor i de mancança. Els dos tenen 19 anys i cap d’ells sap que l’altre existeix. L’Ari és una famosa compositora de cançons plenes de ràbia, incomprensió i solitud i l’Aran és un dels ballarins estrella de la Jove Companyia de Dansa de València.

Muriel Villanueva | Fotografia: Abel Pau

QUI SÓC
Sóc llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona i diplomada en Educació Musical per la Universitat de València. El piano, la guitarra, el baix i el cant m’han acompanyat amb intermitències; avui dia provo de fer anar el saxo. Vaig cursar el COU al Licée Espagnol de París i les pràctiques de mestra a Bari (Itàlia). Vaig realitzar a l’Escola d’Escriptura de Ateneu Barcelonès els cursos: Iniciació a la narrativa (amb Andreu Ayats), Narrativa (amb Andreu Ayats), Novel·la I (amb Jaume Cabré), Novel·la II (amb Isidre Grau), Guió de Llargmetratge I (amb Esther Cases) i Bíblies de sèries de TV (amb Laia Aguilar i Isaac Palmiola). També vaig cursar Escritura y Meditación amb la Isabel Cañell. Estic formada Constel·lacions Familiars amb la Lena S. Rupa i amb la Carme Tusset.

Vaig estar mestra de música a intervals i des de 2006 sóc professora d’escriptura. Dec les meves taules a deu anys de docència a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on he impartit cursos de Iniciació a la narrativa, Narrativa, Novel·la I, Conte I, Novel·la II, Construcció de personatges i Lletres de cançons; hi vaig estar també co-coordinadora del campus virtual, responsable de les relacions internacionals, autora de la Recerca sobre la situació europea en matèria d’escoles d’escriptura (per a la Institució de les Lletres Catalanes) i directora executiva de l’European Association of Creative Writing Programmes.

Actualment escric per a Catorze i ofereixo cursos d’escriptura i acomplanyament literari.

Les meves múltiples reescriptures m’han obert camins als següents premis i publicacions:

Narració Els ulls de Rita o la tendresa del món, diari del viatge per l’adopció d’una germana, (Premi Goma de Nata 1997), publicat per l’Ajuntament de Sagunt el 1998

Novel·la Mares, i si sortim de l’armari? – Dos madres, publicada per Editorial Empúries el 2006, i les seves traduccions castellana, portuguesa, coreana i polonesa –publicades respectivament per Editorial Lumen, Ediçoes Duarte Reis, Editorial Nangiyala i AdPublik.

Conte Família, publicat a la revista Valors el 2009

Conte La paradoxa d’en Frank Kafka i l’àncora del Fred Tènder, publicat a la revista Hiperbòlic el 2009

Novel·la Jo toco i tu balles (Premi Montflorit de Novel·la 2009), publicada el mateix any per Editorial Motflorit

Conte Venia picant de mans (Premi Arrelats de la Universitat de Barcelona 2009)

Novel·la Baracoa, publicada per Editorial Montflorit el 2010

Conte Línia discontínua, publicat a la revista Hiperbòlic el 2010

Novel·la curta La gatera (Premi J.M. Casero 2011 de la Llibreria 22 de Girona, menció del jurat del Premi Documenta 2010, Llança de Sant Jordi d’Òmnium Cultural i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per l’AELC), publicat per Amsterdam (Ara Llibres) el 2012 i per Navona (en castellà) el 2018

Poemari Poemes sense punts de goma (Premi Les Talúries de l’Institut d’Estudis Ilerdencs 2011), publicat per l’IEI i la Diputació de Lleida el 2011

Conte Megafonia, publicat a la Revista de Girona el 2012

Conte infantil La Tània i totes les tortugues, il·lustrat per Ona Caussa i publicat a la col·lecció Vaixell de Vapor (Cruïlla) el 2013

Conte Dos mil botons i una tassa de xocolata, publicat dins Els caus secrets (antologia d’autors nascuts després del 1972, a cura de Sebastià Bennassar) per Editorial Moll el 2013

Novel·la Motril 86, publicada per Proa el 2013

Novel·la juvenil Duna, diari d’un estiu – Duna, diario de un verano, il·lustrada per Ferran Orta i publicada per Babulinka Books el 2015, finalista del Premi Atrapallibres

Conte La nena de les cuetes – La niña de las coletas, publicat al suplement especial de Nadal de El Periódico el 2015

Novel·la curta El parèntesi esquerre, il·lustrada per Aitana Carrasco i publicada per Males Herbes el 2016

Trilogia cross-over L’Esfera: Sense ales, Les ales d’Ícar, El vol del Fènix, amb Roger Coch, sota el pseudònim Muriel Rogers, publicada per Planeta i per Columna (castellà i català) el 2016

Poema Para no tener que hablar, il·lustrat per Sara Màrquez i publicat per Ediciones Oblicuas el 2016

Conte infantil La Tània i el telescopi, il·lustrat per Ona Caussa i publicat a la col·lecció Vaixell de Vapor (Cruïlla) el 2016

Recull de contes Nines, publicat per Males Herbes el 2017

Àlbum il·lustrat Groc i rodó – Amarillo y redondo, il·lustrat per Ferran Orta, publicat per Flamboyant el 2018 i traduït al xinès, el coreà i el persa

Novel·la Rut Sense Hac (Premi Carlemany), publicada per Columna Edicions el 2018

Conte La pedra, publicat per la revista Time Out el 2018

Novel·la infantil El refugi del Tarek (Premi Atrapallibres), il·lustrada per Bruno Hidalgo i publicada dins la col·lecció Vaixell de Vapor (Cruïlla) el 2018

Relat Estimat país petit, publicat pel Diario Información el 2018

Relat Sols em queda la gloriosa companyia de la vostra sacratíssima corona, publicat dins l’antologia República de les lletres (a cura de Xènia Busse), Revista de Catalunya, 2019

Novel·la París es Azul, publicada per Versátil el 2019

Novel·la infantil Ona i Roc i els tigres de Sumatra, il·lustrada per Julia Cejas i publicada dins la col·lecció El Micalet Galàtic (Bromera) el 2019

Novel·la curta La biblioteca del papa Luna, il·lustrada per Sara Bellés i publicada dins la col·lecció Llegir en valencià (Bromera) el 2019

Novel·la infantil L’illa infinita (Premi Ciutat de Dénia), il·lustrada per Noemí Villamuza i publicada per Andana el 2019

Novel·la juvenil Dunes, diari d’un altre estiu – Dunas, diario de otro verano, il·lustrada per Ferran Orta i publicada per Babulinka Books el 2019

Novel·la juvenil Digueu-me Ju, publicada per La galera el 2020

Novel·la El ball de les estornelles (Premi Antoni Vidal Ferrando), publicada per Adia el 2020

Read Full Post »

El bellaterrenc Fructuós Gelabert (1874-1955)|CEDIDA

Un 15 de gener de 1874 naixia el veí de Bellaterra en Fructuós Gelabert director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic. Se’l considera autor de la primera pel·lícula espanyola amb argument: “Baralla en un cafè” (1897).

Fructuós Gelabert, creador del cinema català, va establir un dels seus estudis de cinema els anys 30, al lloc on actualment es troba la casa Bella Vista, al número 10 de l’Avinguda del Film de Bellaterra (batejada així en record seu, però els potentats d’aquell moment no van respectar ni valorar la seva important aportació al cinema europeu, fins i tot, per enveja, el van menysprear dient que d’aquesta zona de Bellaterra es volia fer el Hollywood de Catalunya.

Al número 10 de l’Avinguda del Film es trobava la casa estudi de Fructuós Gelabert |BELLATERRA. CAT

Fructuós Gelabert i Badiella (Vila de Gràcia, 15 de gener de 1874 – barri de Sants, Barcelona, 27 de febrer de 1955) va ser un director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic català. Fou, juntament amb Segundo de Chomón, el pioner més important d’Espanya i el primer a rodar pel·lícules a Catalunya.

Gelabert nasqué el 15 de gener de 1874, al carrer Llibertat de la Vila de Gràcia, que en aquell moment era un municipi independent.

El pare, Joan Gelabert, era un ebenista d’origen mallorquí, mentre que Llúcia Badiella, la mare, patia un trauma psicològic a causa d’un accident i no podia prendre cura del petit Fructuós. El 1876 la família es traslladà a la vila de Sants, i el pare obrí un taller d’ebenisteria, el qual batejà com a «El Tramvia», al número 77 de la carretera de Sants. Quan encara era un nen, començà a treballar al taller de son pare, on s’encarregava de les feines de delineant i tallista, que eren el seu fort. Ben aviat demostrà la seva afecció i bones aptituds per a la fotografia i la mecànica.

El 1888 nasqué la seva germana petita, Pepeta Gelabert, i la mare morí poc temps després.

El 1890 feu amistat amb els germans Napoleón, propietaris de la casa de fotografia més important de Barcelona. Aprofitant els seus coneixements de mecànica començà a construir-se algunes càmeres, amb les quals començà a fer alguns treballs fotogràfics a Sants. El 1895 es presentà a Barcelona el kinetoscopi de Thomas Alva Edison en una sessió a la qual Fructuós Gelabert assistí. La descoberta de l’invent de l’americà féu néixer en Gelabert la curiositat per les imatges en moviment i s’afeccionà a les projeccions de la llanterna màgica, afecció que esdevingué obsessió d’ençà la seva presència a la primera projecció que es féu el 1896 a Barcelona del cinematògraf dels germans Lumière.[3] Dita presentació tingué lloc justament a la planta baixa del taller dels germans Napoleon, condicionada per a l’ocasió.

Escultura dedicada a Fructuós Gelabert a Sant Feliu de Guixols

Les primeres pel·lícules catalanes

La sessió al taller Napoleon fou tota una revelació per a Fructuós Gelabert, especialment El regador regat (L’arrosseur arrosée, 1895), que destacava d’entre les altres perquè era l’única a la qual s’hi podia entreveure un petit fil argumental, encara que fos una innocent anècdota. D’aquell moment ençà, decidí dedicar-se plenament a la realització de pel·lícules, tot i la inexistent indústria i la carència de mitjans cinematogràfics a la Barcelona de llavors.

El 1897 es posà en contacte amb el fotògraf Santiago Biosca, amb qui construí una rèplica de l’aparell dels germans francesos, i rodà els documentals Salida de los trabajadores de la fábrica “La España Industrial” i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants. Engrescat per l’experiència i esperonat pel record de “El regador regat”, es decidí a arriscar-se a fer una pel·lícula de ficció, Riña en un café, la qual rodà íntegrament en un pati annexe al Casino de Sants, amb l’ajut d’alguns amics i clients del casino com a actors i de Santiago Biosca com a operador de càmera. El film, que seria el primer de ficció rodat a l’Estat espanyol, es projectà a un envelat de la Festa Major de Sants i l’èxit el convidà a obrir el seu propi cinema als salons de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Es considera la primera pel·lícula d’Espanya que conta una història. Al cap de poc temps, però, hauria de tancar les portes del negoci per fallida.

El 1898 rodà un documental sobre la visita d’Alfons XIII a Barcelona (Visita de Doña Cristina y Don Alfonso XIII a Barcelona), que la productora francesa Pathé va comprar per a la seva exhibició a tot el món, cosa que va constituir la primera transacció cinematogràfica espanyola i catalana a l’estranger. Aquest fet sorprengué al mateix Fructuós Gelabert i canvià la seva sort de la nit al dia.

Al mateix temps que la vila de Sants fou annexionada a Barcelona i passà a ser un barri de la ciutat, Fructuós Gelabert experimentà, per primer i últim cop, amb el trucatge cinematogràfic al film Choque de Transatlánticos (1899) , primera pel·lícula d’efectes especials rodada a la península Ibèrica, a la qual hi utilitza maquetes i vaixells en miniatura. Tot i l’èxit de l’experiència, Gelabert abandonà aquest estil, on no s’hi trobava gaire a gust, i el seu col·lega Segundo de Chomón esdevingué el futur mestre en aquest tipus de cinema.

L’edat d’or d’èxits, invencions i descobriments

D’ençà aquest moment fins al 1915, compaginà la seva labor com a inventor de nous sistemes per a la projecció cinematogràfica (com la seva làmpada «oxiaeroacetilènica» del 1901, amb la qual provocà un espectacular accident que va fer volar pels aires la seva germana, sense causar-li lesions tot i que l’explosió es va sentir per tot Sants) amb les seves pròpies creacions cinematogràfiques; a més del seu treball com a col·laborador autònom per a les dues productores franceses més importants del moment, la Pathé i la Gaumont, des que aquestes li compraren els drets d’exhibició a tot el món del seu documental sobre la visita del rei d’Espanya i la seva dona a Barcelona.

El 1902 el feren director tècnic de la casa Diorama de Josep Maria Bosc, qui tenia un cinema a la plaça del Bonsuccés.

Fructuós Gelabert amplià el local d’un taller i un laboratori cinematogràfic. El 1903 es casà amb Teresa Bonvehí a l’església parroquial de Sants, amb qui va tenir quatre fills. Francisca, la primogènita, morí amb només onze mesos. Fou també per a aquests anys que prengué el costum de fer projeccions gratuïtes per als orfes de la Casa de la Caritat, cada dijous al matí.

El 1905 rodà finalment el seu primer gran èxit a nivell mundial, Los guapos de la Vaquería del Parque, excel·lent comèdia de quinze minuts, per la qual va arribar fins i tot a rebre una oferta per anar a treballar als Estats Units d’Amèrica, la qual rebutjà. L’èxit del film li permeté el 1906 que Diorama esdevingués una productora cinematogràfica, que va ser rebatejada com a Films Barcelona.

A partir d’aquest moment, la seva producció es diversificà amb comèdies com Cerveza gratis (1906), Los Kikos (1906) o Baño imprevisto (1909), amb ambicioses adaptacions cinematogràfiques d’obres literàries catalanes. Les més reeixides són Terra baixa (1907) i Maria Rosa (1908), ambdues d’Àngel Guimerà, el qual va assistir a la projecció, quedant-ne profundament emocionat.

Bellaterra li té dedicada una Avinguda però el potentats dels anys 1930 no van afegir el seu nom propi |BELLATERRA. CAT

El 1908 feu construir els primers estudis cinematogràfics pròpiament dits de Barcelona, que constaven d’una immensa galeria de vidre als jardins de la finca de Lluís Martí Codolar, exalcalde de Barcelona. El primer film que hi rodà fou La Dolores (1908), un drama rural de Josep Feliu i Codina, inspirat en la famosa jota; a més de les còmiques Guardia burlado (1908) i Los calzoncillos de Toni (1908) ; durant la projecció de les quals, els actors de la companyia del teatre Romea, amagats rere la pantalla, recitaven els diàlegs, experimentant així amb un imaginatiu sistema de cinema sonor.

Paral·lelament a aquests èxits de ficció, tornà amb força al documental, que mai havia abandonat, per a rodar l’anomenada trilogia dels monestirs catalans: Poblet, Montserrat (ambdues del 1908) i Ripoll (1911). En revelar les imatges fetes des del cremallera de Montserrat, li sembla veure-les en relleu, i això li dóna una nova idea que explotaria en el futur.

El 1909 rodà (Indústria del suro comprimit) , considerat unànimement el primer film industrial, estil de cinema que, des de llavors, conrearia sovint.

El 1910 rodaria el que és considerada la seva obra mestra, (Guzmán el Bueno) amb la principal dama del teatre català del moment, Margarida Xirgu, i, per primera vegada en una pel·lícula espanyola, decorats en tres dimensions, construïts per l’escenògraf Miralles, el film de més ressò de tots els que va fer, recordat amb comentaris com el que va escriure Joaquín Freixes Saurí a la revista Arte y Cinematografía, a la llunyana data de 1926: «Guzmán el Bueno es todavía un gran éxito artístico, hasta el presente no igualado por ninguna otra película española».

Riña en un cafè (1897) de Fructuós Gelabert és el primer film espanyol amb argument

Una lenta decadència

Es féu palesa una certa decadència a partir d’aquest moment i es refugià cada cop més en el cinema documental, on encara assoliria fites com el rodatge gairebé en exclusiva de les (Grans inundacions del 1911 a Lleida) i col·laborà com a operador de càmera professional o codirector a encàrrecs per a l’estranger, com la producció per a la casa Co&Co de Nova York, on fou ajudant a la producció d’Ana Kadova (1912). Paral·lelament a tot això, fundà la seva pròpia productora, Manufactura Cinematogràfica Tricolor, en la Carretera de Sants, 77.

El 1913 estrenà la que seria la seva pel·lícula més conflictiva, Mala raza, per la qual va ser denunciat per haver plagiat, sense haver pagat drets d’autor, l’obra de José Echegaray. Després de fer sensibles canvis de muntatge i el títol pel de Nubes negras, acabà guanyant el judici però tot plegat acabà representant un dur cop moral, al qual se li ajuntà la sobtada mort d’un dels seus fills.

El 1914, amb la col·laboració econòmica d’en Josep Maria Bosc, més un crèdit que li concedí en Francesc Bech, creà l’empresa Boreal Films, per a la qual projectà una gran galeria de vidre i un estudi cinematogràfic, coneguts com la Casa de Vidre, que foren inaugurats en 1916, al carrer de Sants, número 106, en l’actual Passatge de Fructuós Gelabert. De tota manera, es dedicà cada cop més a les feines de càmera i col·laboracions diverses a pel·lícules de cert prestigi com, per exemple, El Nocturno de Chopin (1915), dirigida pel mateix Adrià Gual i protagonitzada per Margarida Xirgu.

La Primera Guerra Mundial es presentà sobtadament com el darrer i definitiu problema per a la importació i exportació de pel·lícules. Tota la indústria cinematogràfica europea col·lapsà, deixant molts dels films en producció a mig fer. Gelabert aconseguí amb prou feines acabar-ne dues el 1917 (El sino manda i El doctor Rojo), però això no representà sinó la fi de la seva carrera com a productor independent, ja que es veié obligat a vendre’s La Boreal en arribar l’any 1918.

De les feines com a professional fins a l’oblit total

El seu amic Josep Maria Codina li aconseguí feines d’operador de càmera a Studio Films, justament la productora que li va comprar La Boreal, mentre encara continuava rodant documentals per encàrrec, a més d’esporàdiques feines com a operador per a altres productores barcelonines. Ocasionalment, encara tingué la possibilitat de col·laborar en guions, ja que encara hi havia qui en tenia en compte la seva creativitat. De mica en mica, aconseguí aixecar el cap fins que el 1928 pogué tornar a la direcció d’un llargmetratge de ficció amb (La Puntaire) , de la qual també escrigué el guió, amb els cartells totalment en català, i s’encarregà de les tasques d’operador. El film va ser un fracàs estrepitós, a causa del fet que no s’estrenà fins als anys trenta, quan totes les pel·lícules ja eren sonores.

Aquesta mala experiència l’apartà definitivament del rodatge de pel·lícules i, gràcies a l’ajut dels seus nous socis Arisó i Ruiz, es dedicà exclusivament a la reparació i invenció d’aparells cinematogràfics amb la seva pròpia nova marca, Frugel, que li reportaren més aviat pocs beneficis. Arisó i Ruiz es retiraren finalment de l’empresa, i deixaren Fructuós Gelabert en una situació econòmica desastrosa.

El 1936 es començà a parlar d’un homenatge al gran pioner del cinema català i espanyol però, a darrera hora, l’homenatge es veié suspès pel sobtat esclat de la Guerra Civil espanyola, tota la qual passà amagat a una caseta que una família amiga tenia a Castelldefels.

En acabar la guerra reprengué la idea d’investigar en la possibilitat del cinema en tres dimensions, a la seva casa estudi de Bellaterra, però el nul suport econòmic, a més de la depressió general de la societat de la postguerra, feren que els seus treballs quedessin en el no res. El 1950 morí la seva dona i, vidu, diabètic i en la total pobresa, fou acollit pel seu fill Josep. Al llarg d’aquests darrers anys passava les hores treballant en el seu somni de cinema en relleu a la cuina de l’escola Institució Montserrat, dirigida pel seu cunyat Ramon Navarro i regentada per la seva germana Pepeta.

El 1952, en Joan Francesc de Lasa, llavors un jove director de cinema admirador de Gelabert, aconseguí que l’ajuntament de Barcelona li fes un modest homenatge al cinema Alexandra, a més de passar-li una petita quantitat de diners que l’ajudés a sobreviure una mica millor. Però Fructuós Gelabert invertí aquests diners a rodar una segona versió de la que havia estat la seva primera pel·lícula de ficció, Riña en un café, que s’havia perdut amb l’aparent indiferència del sector.

Morí al barri de Sants de Barcelona, el 27 de febrer del 1955, totalment oblidat per la indústria cinematogràfica.

El dia 1 de gener de 1988, Joan Francesc de Lasa (1918-2004), Creu de Sant Jordi el 1997, va presentar a la Filmoteca de Catalunya la seva obra “El món de Fructuós Gelabert’, estudi que reconstrueix la vida i l’obra del seu mestre Fructuós Gelabert, pioner del cinema a Catalunya, inventor, creador artístic, tècnic i primer organitzador de la producció cinematogràfica al nostre país. El mètode vigorós emprat per l’autor en l a seva investigació i la quantitat de dades manejades fan d’aquest llibre una important font de consulta obligatòria per als qui vulguin conèixer els inicis no sols del cinema català sinó del cinema mundial.

Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Filmoteca de Catalunya i Wikipedia

Read Full Post »

Older Posts »