Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Cultura’

Antonio Lucio Vivaldi (Venècia 4 de març de 1678-Viena, 28 de juliol de 1741), va ser un compositor, violinista, empresario, professor i sacerdot catòlic venecià del barroc.

Era anomenat Il prete rosso ( «El capellà roig») per ser sacerdot i pèl-roig. El seu mestratge es reflecteix en haver fonamentat el gènere de el concert, el més important de la seva època. Va compondre unes 770 obres, entre les quals hi ha més de 400 concerts i prop de 46 òperes. És especialment conegut, a nivell popular, per ser l’autor de la sèrie de concerts per a violí i orquestra Les quatre estacions.

És una bona excusa per començar aquest dimecres amb un video de “Les 4 estacions”, una composició monumental d’aquest compositor i violinista del barroc.

Read Full Post »

El periodista i escriptor Genís Sinca presentarà aquest dissabte 7 de març -11.30 hores a l’auditori de l’escola Ramon Fuster- el llibre Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre.

L’acte comptarà amb la presència de familiars del pedagog i l’exdirector general de la Unesco i exalumne de Fuster, Federico Mayor Zaragoza, entre d’altres.

La biografia de Ramon Fuster rescata la figura del que l’autor, Genís Sinca considera un dels pedagogs més fascinants del segle XX català, un dels defensors de l’ofici de mestre i de l’educació com a eines de transformació de l’ésser humà i de la societat. Ramon Fuster va ser, junt amb Maria Rosa Fabregas, el fundador de l’Escola Tagore (1957), a Bellaterra, que es va convertir en el primer centre a l’aire lliure del seu temps, inspirat en l’Escola de Bosc de Rosa Sensat, i que va ser l’origen de l’actual centre que porta el seu nom i que gestiona la Fundació Collserola.

Especialista també en Decroly o Montessori, durant la postguerra Fuster va ser professor a l’Escola Virtèlia –on va estudiar Federico Mayor Zaragoza, entre molts altres que posteriorment serien noms destacats del panorama polític i cultural del país, des dels germans Maragall a Miquel Roca, des de l’arquitecte Ricardo Bofill al publicista Lluís Bassat-.

Defensor del Concicli Vaticà II, a finals dels 50 també va participar en el col·lectiu CC (Cristians Catalans), moment en què es va implicar en la campanya de denúncia de lanomenat Afer Galinsoga –en referència a l’aleshores director de La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, que havia dit públicament que “tots els catalans són una merda” perquè el mossèn Josep Maria Aragonès havia celebrat missa en català-

El 1961 Fuster va fundar la revista infantil Cavall Fort i participà en el moviment de renovació pedagògica vinculat a l’Associació de mestres Rosa Sensat Al 1962 Ramon Fuster entra en una nova etapa pedagògica accedint durant una dècada a la direcció de l’Escola de Jardineres-Educadores del CIC i als anys 70 participa en la primera reunió de l’Assemblea de Catalunya i s’implica a fons en la creació del diari Avui. Des de 1969 a 1977, Fuster també va ser degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, entitat que des de 1981 convoca en la seva memòria el premi Ramon Fuster per a col·legiats de reconegut prestigi social que s’hagin distingit en el món educatiu i cultural que han rebut Maria Aurèlia Capmany, Ernest Lluch, Joaquim Maria Puyal, Martí Boada, Marta Mata, Jordi Sarsanedas o Carles Duarte, entre d’altres

Presentació a l’escola Ramon Fuster

La presentació de Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre comptarà amb la participació de Maria Fuster i Guillem Fuster, filla i net del pedagog, d’Ignasi Roda, fills de Maria Rosa Fabregas –cofundadora de l’escola Tagore-, l’exalumne i exdirector general de la Unesco Federico Mayor Zaragoza i el també exalumne i president de la Unió de Veïns Bellaterra Josep Maria Riba. La presentació es farà aquest 6 de març a les 11.30 hores a l’auditori de l’escola Ramon Fuster.

També hi prendrà part Genís Sinca, l’autor de Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre, periodista i escriptor. Va ser corresponsal a Itàlia del diari Avui i d’altres mitjans, és el responsable de la sessió del programa Via Lliure de RAC1 Honorables Catalans, que reivindica el nom de figures històriques del país i que també va convertir en llibre. En aquest volum, Ramon Fuster ja ocupava un dels capítols, dedicat també a Ramon Margalef i Joan Baptista Cendrós, sota el títol de Tres homenots colossals. Sinca va guanyar el premi Josep Pla de narrativa 2013 per la novel.la Una família exemplar.

Read Full Post »

“El romanx, la quarta llengua oficial de Suïssa -que recorda el català i romanès- la parlen unes 60.000 persones, i també està present als bitllets de franc suís”

Els 4 idiomes oficials de Suïssa són presents al bitllets de franc suïssos|CEDIDA

Par Tatiana Tissot

Segons una enquesta de l’Oficina Federal d’Estadística, el 0,5% de la població suïssa indica el romanx com una de les seves llengües principals el 2017, enfront de l’1,1% de 1910. En un segle, la proporció de romanxofons per tant, estava a la meitat! El romanx es manté especialment dinàmic a dues àrees del Grisons: la vall de Surselva i la Baixa Engadina. Els romanxofons tenen l’especificitat de ser tots bilingües, també dominen una altra llengua nacional. Cal remarcar que el Grison és l’únic cantó de Suïssa a tenir tres idiomes oficials: l’alemany, el romanx i l’italià.

Però, d’on prové el romanx? És una llengua llatina, igual que l’italià, el francès, català o romanès. El 15 aC, els romans van conquerir la província de Rhaetia, que incloïa el que ara és Graubünden. El romanx és un llegat de la llengua vernacular dels soldats i dels pobladors, influït per la llengua dels nadius. Fins al segle XV, la majoria de la població dels Grisons el parlava. El 1464, la ciutat de Chur va ser devastada per un incendi. Després va patir un fenomen de germanització sota la influència d’artesans de parla alemanya emprats en la seva reconstrucció. La comunitat romana perdia així el seu centre cultural i lingüístic. Per tant, la competència entre llengües germàniques i llatinoamericanes no és nova a la regió.

Romanx: un estàndard, diversos idiomes

Igual que l’alemany suís, la quarta llengua nacional no és una llengua unificada, però les persones que parlen idiomes diferents, que vénen en diversos dialectes, també s’entenen. Per a la majoria dels lingüistes, el romanx inclou cinc idiomes: sursilvan, sutsilvan, surmiran, puta i vallader. Aquests idiomes, utilitzats tant oralment com per escrit, donen testimoni d’una tradició literària de quatre segles d’antiguitat i tenen les seves pròpies gramàtiques i diccionaris. Aquesta diversitat s’explica per la fragmentació de les comunitats d’una regió famosa per les seves 150 valls. No ha sorgit cap centre cultural i es considera que els cinc idiomes identificats oficialment són iguals.

Cap al reconeixement com a idioma oficial

Al segle XIX, el cantó de Graubünden va fomentar la germanització del romanx. Un projecte que no agrada als principals grups d’interès: es faran veus en defensa de la seva llengua i es va fundar el 1919 Lia Rumantscha, organització responsable de la defensa i la promoció de la llengua romanx.

Després d’una llarga batalla, el romanx es va convertir en la quarta llengua nacional de Suïssa el 1938. La seva condició d’idioma oficial, garantint en particular que els parlants de romanès poden utilitzar-la en els seus procediments administratius, data de 1996. Tot i això, el seu ús és limitat i els textos oficials no es tradueixen sistemàticament. Tanmateix, l’administració respon en rumantsch grischun quan una persona de parla romàntica li escriu en el seu propi idioma.

Romanx, llengua viva!

El romanx, però, no té visibilitat a nivell nacional. Només s’imparteix en poques universitats, com Fribourg, Ginebra o Zuric. Durant el segle XX, la industrialització del cantó de Grisons i el creixement del turisme van afavorir l’adopció de suïssos-alemanys per part de la població, en detriment de la romanx. Tot i això, encara es parla per unes 60.000 persones i compta amb un mitjà de servei públic, el Radiotelevisiun Svizra Rumantscha, els programes dels quals són emesos als canals alemanys i disponibles en línia.

Rad © Radiotelevisiun Svizra Rumantscha

Les iniciatives són coordinades per la Lia Rumantscha, finançada en gran part per la Confederació i el cantó de Grisons. S’han ofert lliçons de romanès als emigrants de parla portuguesa per ajudar-los a integrar-se als Grisons i fomentar l’ús d’aquest idioma. La suite Office de Microsoft es va traduir el 2006 per permetre als altaveus romanesos escriure textos amb grafia ortogràfica, basats en rumantsch grischun. També cal destacar que escriptors, cantants o rapers produeixen obres en el seu dialecte. En matèria d’educació, cada municipi de Graubünden és lliure de triar el seu idioma oficial i el de la seva escola. Així, les institucions ofereixen un currículum bilingüe per als estudiants.

Arrels que porten lluny

El destí d’aquest idioma no només es juga a Grisons. Un gran nombre de romanchophones abandonen el seu cantó d’origen per estudis o per motius professionals. Gairebé el 40% d’ells viuen fora del cantó actual. La diàspora s’estableix particularment a Zuric, la ciutat universitària més propera, on s’hi han instal·lat mil romànics.

Chasa Rumantscha © Mattias Nutt / Lia Rumantscha

Sorgeix una pregunta crucial: aquests “emigrants” mantindran la llengua materna o la deixaran de banda en la seva nova vida? Molts estan lligats a la seva cultura i estan sorgint iniciatives, com la creació de vivers romànics a Zuric o l’organització de cursos per a nens per l’associació Quarta Lingua de Zuric i Basilea. Un enfocament que ha de permetre la transmissió a la jove generació i, per tant, la supervivència de la llengua.

Read Full Post »

Per Christian Alonso

El 7 de març de l’any 2007, Perejaume instal·là un cargol de bronze de 150 × 90 cm a l’espai que hi ha entre la riera de l’Eix central i la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. A la cabota del vis s’hi pot llegir: «Enclavament de Bellaterra. Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de desprendre. Feu fermança local en tot i per tot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu traslladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi». Amb aquest ancoratge, Perejaume reivindica un reencantament amb la concreció de l’indret com a punt de partida per forjar una nova sensibilitat que sigui capaç d’enriquir la nostra experiència. A “Polítiques del sòl” hi podreu trobar una estampació seriada del cap del cargol, fins aquest dissabte, al Centre d’Art Maristany.

Més info:

http://centresculturals.santcugat.cat/14330/exposicio/78/

Read Full Post »

“El podeu trobar a la botiga Paper’s de la Plaça del Pi de Bellaterra” Fem Bellaterta, fem comerç de proximitat km0! A contra corrent de la desafecció i la indiferència que reivindica la literatura contemporània, Marc Missiroli -laureado amb innombrables premis a Itàlia, entre ells el Campiello Opera Prima 2006 i el Mondello 2015 amb aquesta obra- ha bolcat tota la seva intimitat en aquest impúdic i detallat relat de l’educació sentimental de Libero Marsell, el protagonista, des del dia en què, amb dotze anys, sorprèn a la seva mare amb el millor amic de la família, fins passada mitja vida, quan troba per fi l’amor durador.Després del naixement del seu fill, Libero comença a escriure les seves memòries. A partir d’aquell inesborrable instant de la seva infantesa en què va descobrir amb tota cruesa que la passió no sap de lligams i convencions, la història recorre les últimes dècades de segle passat entre París i Milà. Així, mirant enrere, Libero rememora les nombroses experiències sexuals i repassa el sinuós procés de maduresa que el porta, finalment, a adonar-se de l’generós i acollidor món de les dones. Primer Casa, la bibliotecària, dispensadora de saviesa, enamorada dels llibres i de la seva solitud; més tard Lunette, que li ensenya el poder devastador de la gelosia i de la qual fuig, deixant enrere la seva existència bohèmia a París. I finalment, el frenesí de Milà, on, entre els companys de la infància, els textos de Buzzati i la taverna de Giorgio, s’embarca en una infinitat d’aventures amoroses fins que la trobada fortuïta amb una persona el condueix a assolir la insospitada plenitud.Marco Missiroli (Rimini, 1981) escriu a les pàgines de cultura de l’Corriere della Sera. A més d’Actes obscens en lloc privat (Premi Mondello 2015 i Premi Illa d’Elba), és autor de les novel·les Senza coda (Premi Campiello Opera Prima 2006), Il buio addosso, Bianco (Premi Commiso i Premi Tandelli) i Il senso dell ‘ elefant (Premi Selezione Campiello 2012, Premi Vigevano, Premi Bèrgam), i dels llibres de relats Sette i Mezo, Scusate tutti i Mio pare. La seva obra, publicada a tot Europa i els Estats Units, ha estat traduïda a nombroses llengües.

Read Full Post »

El periodista i divulgador musical David Puertas Esteve (Barcelona, 1969),va presentar el passat dijous 13 de febrer, a les 19 h., la seva primera novel·la El pianista cec (Pagès Editors) a la seu del Conservatori El Musical de Bellaterra.

David Puertas Esteve, responsable de documentació musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya|SIDOKUS

El pianista cec, tracte sobre una historia d’un jove pianista història en què hi tenen veu personatges de l’alçada dels grans compositors Mozart o Beethoven.

El pianista cec ens apropa a la història del Don Juan, el primer creuer amb bandera espanyola que va navegar pel Mediterrani als anys 90. La veu del narrador és la del pianista de bord, un jove acabat de sortir del conservatori que anirà descobrint com enfrontar-se a la vida, més enllà d’aprendre a tocar boleros i cançons de moda. Una història sobre el mar i la música, però també sobre la misteriosa cantant de l’orquestra del creuer, en la que les aventures als ports de Marsella, Cartagena o Mallorca es barregen amb els relats d’un vell mestre que li parlava de Mozart, de Chopin, de Debussy i de Beethoven. El piano del vaixell es converteix en el personatge principal sobre el que gira una història de creixement, amistat i música.

Abans de tocar una peça musical, el mestre li explica al protagonista com va ser escrita aquella obra, qui va ser-ne el compositor, li explica alguna història referida a aquella peça que connecta el jove estudiant amb la seva pròpia experiència. És així com l’autor aprofita la ficció per fer divulgació musical, un David Puertas que acostuma a escriure programes de ma de concerts per a auditoris i festivals de prestigi i que en El pianista cec pren més llibertat per deixar que la imaginació també jugui un paper destacat en la seva obra.

L’AUTOR DAVID PUERTAS ESTEVE

David Puertas Esteve, fill i germà de músics, va néixer a Barcelona l’any 1969. Ha estudiat flauta travessera, flabiol i composició al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori Superior del Liceu. També és Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com a compositor ha estat guardonat en diferents certàmens dedicats a la música tradicional i popular: Premi Mollet amb Sardana Modal, Premi Pallars amb Ball de Gegants de La Pobla de Segur, Premi Figueres amb Ball dels Gegants Dalí i Gala, etcètera. Entre els nombrosos encàrrecs que ha rebut destaca l’harmonització d’El cant dels ocells per a quartet de corda en motiu de la presentació del Forum de les Cultures-2004 a l’Ajuntament de Barcelona, obra que ha editat Clivis Publicacions.
Ha estat productor del programa radiofònic Fes ta Festa de Ràdio 4 i responsable de documentació musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Actualment és professor de música de l’Institut Can Puig de Sant Pere de Ribes.
És autor del llibre Música encreuada… Els enigmes musicals i de 5 llibres de Sidokus (el Sudoku musical) conjuntament amb el seu germà Bernat. Tres d’ells editats per Clivis Publicacions; els altres dos s’han publicat en alemany a Schott Musik Verlag.

Read Full Post »

Els anys 2006, 2012 i 2016, Mariss Janson va dirigir el Concert d’Any Nou de Viena.

Tal com informen alguns mitjans letons, el director d’orquestra Mariss Jansons, una de les batutes més importants i reconegudes dels últims temps, va morir ahir a la nit a casa de Sant Petersburg, als 76 anys d’edat.

Mariss Jansons (Riga, 1943), patia una malaltia cardíaca que el mantenia allunyat dels escenaris des de fa un temps, quan va patir un atac cardíac mentre dirigia La bohème a Oslo, el 1996. Estudiant de violí, va estudiar a Viena amb Hans Swaroski i en Salzburg amb Herbert von Karajan, qui el va convidar a ser el seu assistent a la Filharmònica de Berlín, encara que no va poder ser-ho per la prohibició de les autoritats soviètiques.

Des de 1979 fins 2002 va ser el director de la Filharmònica d’Oslo, de 1996 a 2004 de la Simfònica de Pittsburgh; del 2004 al 2015 de la Royal Concertgebouw Orchestra i des de 2003 era el director principal de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera.

La seva última aparició a Espanya es va produir de la mà d’Ibermúsica (amb qui estava previst que tornés a 2020), el 2015, en uns concerts a l’capdavant de la Concertgebouw d’Amsterdam i al costat de la soprano Dorothea Roschmann, on van sonar músiques de Debussy, falla, Massenet, Respighi, Strauss i Mahler.

La carrera de Maris Janson

El 1973, Jansons va ser nomenat director associat de l’Orquestra Filharmònica de Leningrad. El 1979, va ser nomenat director musical de l’Orquestra Filharmònica d’Oslo, amb la que va dirigir, va gravar i va viatjar extensivament. Jansons va renunciar a la Filharmònica el 2000 després de diverses disputes amb la ciutat per la mala acústica de la sala de concerts d’Oslo.

El 1992, Jansons va ser nomenat director convidat principal de l’Orquestra Filharmònica de Londres i de l’Orquestra Simfònica de Londres, amb qui va gravar la Sisena Simfonia de Mahler per a la discogràfica LSO. Al març de 1997, va ser nomenat director musical de l’Orquestra Simfònica de Pittsburgh. El seu contracte inicial era de tres anys, però era renovable automàticament amb caràcter anual. Al juny de 2002 va anunciar que abandonaria l’orquestra en 2004.

El 1996, Jansons va estar a punt de morir sobre la tarima a Oslo a causa d’un atac cardíac mentre dirigia les pàgines finals de La bohème. Després de recuperar a Suïssa, cirurgians a Pittsburgh li van col·locar un desfibril·lador a el pit per donar-li una petita descàrrega elèctrica en cas de fallada cardíaca. El seu pare, Arvīds Jansons, havia mort dotze anys abans per un atac cardíac mentre dirigia a la Vaig trobar Orchestra. Jansons va declarar que patia de jet lag, i aquesta va ser una de les raons per les que va deixar la seva posició als Estats Units .

A la tardor de 2003 va començar com a director principal de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera com a successor de Lorin Maazel i amb un contracte inicial de deu setmanes per temporada durant tres anys. Al setembre de 2006, Jansons va estendre el seu contracte inicial a agost de 2009. Al juliol de 2007, es va ampliar encara més el seu contracte fins a agost de 2012. A l’abril de 2011 va tornar a estendre el seu contracte fins a agost de 2015. Per a juny de 2013 el contracte de Jansons era el més llarg de l’orquestra, ja que durava fins a agost de 2018. Ha fet una campanya per a la construcció d’una nova sala de concerts de l’orquestra.

A inicis de setembre de 2004, Jansons també es va convertir simultàniament en el successor de Riccardo Chailly com a director principal de l’Orquestra Real de Concertgebouw d’Amsterdam, càrrec que va abandonar a la fi de la temporada 2014/2015. Sota el seu mandat, la prestigiosa revista musical britànica BBC MAGAZINE va declarar a l’Orquestra Real de l’Concertgebouwcomo la millor formació simfònica de l’món.

El 2006, 2012 i 2016 va dirigir el Concert d’Any Nou de Viena. També al gener de 2006 va ser guardonat amb el Premi Artista de l’Any de l’MIDEM a Cannes. Al novembre de 2017 va rebre la medalla d’or de la Royal Philharmonic Society.

Read Full Post »

Older Posts »