Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Barcelona’

Visitem el restaurant Informal del xèf Marc Gascons de Barcelona, fill dels creadors del tradicional restaurant Els Tinars de Girona, premiat amb una estrella per la Guia Michelin.
El restaurant Informal ha estat declarat com un dels 10 millors del món, segons la cadena de televisió CNN (USA). Practica una Cuina Catalana Moderna força refinada. Situat a la planta baixa de l’Hotel The Serras*****GL, del Passeig de Colon, 9, Barcelona, disposa també d’entrada independent des del Carrer La Plata, 4 de Barcelona. Recomanem , que després del dinar o sopar, es visiti la seva agradable terrassa de la planta 6a de l’hotel, amb una impresionant vista panoràmica del Port Vell. En aquest edifici debl’Hotel The Serras va tindre un estudi el gran Pablo Picasso, coincidint amb la seva època blava i rosa, a la ciutat comtal.
La recepció i servei del Restaurant Informal d’en Marc Gascons és atenta i profesional, d’alta escola, que cuida tots els detalls amb força discreció.

Recepció del restaurant Informal | BELLATERRA GOURMET

Detall del Restaurant Informal, una taula per 10 comensal.| BELLATERRA GOURMET

Detall de la taula del restaurant Informal | BELLATERRA GOURMET

Aperitiu típic català de fuet i pa amb tomàquet | BELLATERRA GIURMET

Fantàstics els Canelons d’ànec amb escuma de bolets | BELLATERRA GOURMET

Patates braves de mil fulles tallades a l’estil Pont Neuf | BELLATERRA GOURMET

Esqueixada de bacallà moderna, amb tomaquets pelats i creixems autèntics | BELLATERRA GOURMET

Arròs sec amb Carpaccio de gambes i tocs d’all i oli | BELLATERRA GOURMET

Tronc de rap amb verduretes de temporada | BELLATERRA GOURMET

Carré de xai rostit amb cruixents de formatge| BELLATERRA GOURMET

Chablis Louis Latour de Bourgogne| BELLATERRA GOURMET
Restaurant Informal Marc Gascons

Carrer de la Plata, 4

08002 Barcelona

☎️ 931691869

http://www.restauranteinformal.com

Read Full Post »

La façana de la Passió: els moments claus de la seva cronologia

El passat juliol vam donar per finalitzada la façana de la Passió amb la col·locació de la darrera peça que mancava en el conjunt escultòric de la Resurrecció: el llençol que cobria el cos de Jesucrist. Amb aquesta fita històrica, hem volgut fer un repàs dels moments claus d’una façana que abraça des de la mort fins a la resurrecció, i que Gaudí va projectar en sortir d’una malaltia que el va situar molt a prop d’aquest fatídic moment. Sabem que en va fer diversos dibuixos, ja que en algunes fotografies del seu obrador se’n veu més d’un. D’aquests, avui ens n’han arribat dos, un datat de l’any 1892 i l’altre del 1911: amb el primer va estudiar les càrregues i va concretar la inclinació de les columnes i el programa iconogràfic complet; amb el segon va definir amb molt de detall l’aspecte general de la façana, el despullament i la mort que perseguia. Després, el 1917, va completar aquest segon plànol dibuixant a un costat un monument dedicat al bisbe Torras i Bages, amic personal de l’arquitecte.

1954: COMENÇA LA CONSTRUCCIÓ 

Gaudí va voler que el temple comencés a créixer amb la façana del Naixement, la façana de l’alegria del Nadal, per atreure l’atenció i els donatius per a les obres. Així, no va ser fins al 1954 quan, sota la direcció de Francesc Quintana, qui va ser l’arquitecte director des del 1939 fins al 1966, es van excavar els fonaments de la façana de la Passió, que es van omplir amb formigó armat amb vells raïls de tren, cedits per Renfe.

Un cop recuperada l’economia de postguerra, va començar l’aixecament de les quatre torres, a càrrec de l’equip d’Isidre Puig Boada, que va ser arquitecte director fins al 1974. Des del 1971, va compartir la direcció amb Lluís Bonet Garí; tots dos havien conegut personalment a Gaudí i havien rebut directament les seves ensenyances, i això era una bona garantia de fidelitat al projecte original que sempre ha caracteritzat els continuadors de l’obra. Bonet Garí, que va ser director de l’obra fins al 1983, és qui va veure acabats els quatre campanars de la façana. Corria l’any 1976.

1986: ARRIBA SUBIRACHS I LA INCOMPRENSIÓ 

Malgrat que dues dècades després d’haver començat les obres s’havia aconseguit finalitzar la part arquitectònica de la façana de la Passió, quedava encara la part escultòrica i simbòlica, que s’ha allargat fins ara. I en aquest aspecte hi ha un nom clau: el de l’escultor Josep Maria Subirachs, qui va ser proposat el 1986 per l’aleshores arquitecte director Jordi Bonet i Armengol. Subirachs ja era un reconegut escultor i va redistribuir les escenes de manera cronològica, ordenant-les segons el viacrucis, per fer el missatge més entenedor.

Subirachs es va traslladar a viure al temple, ja que va voler submergir-se totalment en l’obra per impregnar-se completament del seu esperit inspirador, tal com havia fet Gaudí. Al cap d’un any i mig, el 1987 es col·locava a la façana la seva primera escultura, la de la Flagel·lació. A partir d’aquí, any rere any es van anar col·locant escultures seves.

Malgrat tot, el seu estil, modern i trencador, no va ser ben paït per una part de la societat local i va ser durament criticat des dels sectors que no havien entès Gaudí quan deia que volia que aquesta façana fos l’expressió contrària a la del Naixement i que arribés a fer por. «És tota ella d’arestades formes geomètriques simplicíssimes, nua d’ornamentació, solament repòs i estructura. Hi sentim la desolació, la suspensió de la vida i el regirament de la natura que acompanyaren la divina tragèdia», deia. Tot això ho recollia molt bé la manera natural i pròpia de fer de Subirachs.

A més de la part escultòrica, Subirachs també es va encarregar de les portes de bronze, que s’integren en el seu discurs cronològic del viacrucis. Les centrals, les dels Evangelis, van ser les darreres a ser col·locades, l’any 2000, i són les que van acabar de consolidar la crítica favorable a la gran obra de l’escultor. La darrera escultura de Subirachs que es va col·locar, el 2005, va ser el gran Crist ressuscitat, també en bronze però daurat amb pa d’or, que penja al pont superior entre els dos campanars centrals.

2018: ES COL·LOQUEN LES ÚLTIMES ESCULTURES

L’any 2001 la construcció a la façana avançava amb el tancament entre els campanars centrals, la construcció del finestral de la Resurrecció i la col·locació de la gran rosassa el·líptica, i entre el 2014 i el 2016 es va completar el joc de divuit columnes del porxo superior.

Encara, però, quedaven per col·locar els conjunts escultòrics que coronen el frontó: el lleó de Judà i el moltó d’Abraham, als extrems i, al centre, la Creu Gloriosa amb els àngels, tot encarregat a l’escultor Lau Feliu. D’altra banda, a dins del porxo superior mancava el conjunt del Sepulcre Buit, amb les tres Maries i l’àngel, que es va encarregar a l’arquitecte i escultor Francesc Fajula, qui ja havia fet el Crist de sobre l’altar major del temple.

La col·locació de totes aquestes peces s’ha anat produint al llarg d’aquest darrer any, coincidint amb el primer any d’existència d’aquest blog i, per tant, ho hem pogut anar relatant amb detall des d’aquest mitjà. Amb elles, i malgrat que en el futur se succeiran treballs de restauració, com correspon naturalment a qualsevol obra de patrimoni com aquesta, després de 64 anys, ara sí, es pot dir que la façana de la Passió és totalment acabada.

Podeu recordar la història de la façana de la Passió en aquest vídeo:

2018 La façana de la Passió: els moments claus de la seva cronologia

S’ha produït un error.

Prova de visualitzar aquest vídeo a www.youtube.com o activa JavaScript si està desactivat al teu navegador.

AddThis Sharing Buttons

Share to Facebook

Share to Twitter

Share to LinkedIn

Share to Google+

Share to Correu

Read Full Post »

La soprano Montserrat Caballé ha mort als 85 anys la matinada d’aquest dissabte a l’Hospital Sant Pau de Barcelona, han informat Europa Press fonts hospitalàries. Caballé es trobava ingressada a Sant Pau des de mitjans de setembre.

Caballé es considerada una de les sopranos més grans de la segona meitat del segle XX i es va donar a conèixer per la seva gran tècnica i interpretacions dels grans papers de Rossini, Bellini i Donizetti.

Entre els seus reconeixements com a artista destaquen la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu l’any 1996 i el Premi Grammy a la millor interpretació vocal solista de música clàssica l’any 1968 pel seu àlbum Rossini: Rarities. A més a més, va ser guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 1982 i amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts l’any 1991 amb altres cantants d’òpera.

La Generalitat la va tornar a guardonar l’any 2003 amb el Premi Nacional de Música pel seu retorn al Gran Teatre del Liceu amb l’òpera Enric VIII.

Freddie Mercury & Montserrat Caballé – Barcelona (Live at La Nit, 1988)

L’enterrament serà el dilluns al migdia al tenatori de les Corts i el velatori serà al mateix centre a partir de les 14:00h d’aquest diumenge.

http://www.elnacional.cat

Read Full Post »

Ha estat reconeguda per la seva versió de “A banda i banda del petó” de Vera Pàvlova, poemari publicat per l’editorial El Gall, de Pollença.

La traductora Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985), ha guanyat el III Premi PEN Català de Traducció gràcies a la seva versió de A banda i banda del petó de Vera Pàvlova. El poemari el va publicar el 2017 l’editorial mallorquina El Gall Editor. Original del 2004, es tracta d’una espècie de dietari en vers que explica una gran història d’amor.

Video de la celebració a la seu de l’Institut Ramon Llull de Barcelona| BELLATERRA.CAT

El premi PEN reconeix la millor traducció de l’any –en aquest cas el 2017- i s’atorga en el marc de les commemoracions del Dia del Traductor. En aquesta ocasió, Dyakonova s’ha imposat a Anna Montero, Adrià Pujol i Pau Sabaté, que eren els altres tres finalistes.

El jurat del premi d’aquest any ha estat integrat per Izaskun Arretxe, Carme Arenas, Cinta Massip, Ricard Ripoll (actuant com a vocal i secretari) i Miquel Desclot (president).

Segons paraules dels membres del jurat, els dos llibres de poesiafinalistes presenten unes traduccions que han sabut recrear en català l’univers del poemari original amb molta precisió lingüística i un ritme que permet llegir els versos amb plaer. Pel que fa a les novel·les finalistes el jurat destaca que es tracta d’autors molt rellevants de la literatura universal i que es tracta de propostes agosarades i complexes que han estat molt ben resoltes.

En l’acte d’atorgament del premi, que ha tingut com escenari la Sala Diagonal de l’Institut Ramon Llull, el president del jurat, Miquel Desclot, ha afirmat en el seu discurs que: “Al llarg de l’any 2017, les editorials dels Països Catalans han publicat entorn d’un centenar i mig de traduccions literàries, que aviat és dit” de fins a 130 autors diferents a càrrec de fins a 84 traductors.  “S’ha traduït de llengües habituals, com l’anglès (de llarg, o de massa llarg, la més traduïda), el francès, l’alemany o l’italià, però també de llengües menys freqüentades com el portuguès, el rus, el txec, el grec (clàssic i modern), el romanès, el suec, el noruec o el japonès. Tant el ventall d’autors traduïts com el de llengües d’origen produeix la sensació que el món editorial de llengua catalana no és precisament culpable del pecat de mirar-se el melic nacional, o fins i tot que, si de cas, és més aviat culpable de confiar massa en el que ens ve de fora, de vegades acríticament empès per les modes i els interessos més comercials”.

Pel que fa a Xènia Dyakonova, aquí podeu trobar la seva trajectòria i biografia.

Read Full Post »

LAIA VICENS

Va ser la primera institució de l’Estat a reivindicar la democràcia i la catalanitat en ple franquisme


UAB situada a les portes de Bellaterra

6 de juny del 1968. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) recull la fundació de tres universitats “autònomes” que s’ubicaran als afores de Madrid, Bilbao i Barcelona. Després d’anys de mobilitzacions estudiantils, el govern franquista -amb el nou ministre d’Educació Villar Palasí- pretenia amb aquest gest allunyar les protestes dels centres de les grans ciutats. Però el tret li va sortir per la culata: acabava de sembrar la llavor d’una universitat combativa, rebel i reivindicativa que va acabar sent la primera institució de l’Estat que va defensar públicament la llibertat i la democràcia. La UAB celebra 50 anys aquest 2018.

Aviat es va començar a veure l’esperit renovador de l’Autònoma, que va intentar alliberar-se de les cotilles de la dictadura. No s’hi impartien les tres assignatures obligatòries que el règim imposava per obtenir qualsevol títol – formación del espíritu nacional, religió i educació física, conegudes com les tres maries – i s’hi parlava català amb força normalitat. La UAB començava a ser un maldecap a Madrid. Una bomba de rellotgeria que esclata després de l’assassinat de Carrero Blanco, quan comencen “els tres cursos més conflictius” de la història de les universitats espanyoles, amb vagues constants, ocupacions al rectorat i assemblees multitudinàries. Així ho recullen els historiadors Borja de Riquer i Carme Molinero en el llibre L’Audàcia del coneixement, que commemora els 50 anys de la UAB. El govern espanyol, que havia creat l’Autònoma per diluir les mobilitzacions estudiantils, veu com també lluny del centre és incapaç de controlar els alumnes. I és en aquest punt que la universitat va córrer el risc de desaparèixer, només cinc anys després d’haver-se creat. “El règim va pensar que una de les formes d’acabar amb la sublevació universitària era liquidar les universitats autònomes”, afirma De Riquer a l’ARA.
El clima de tensió i lluita va marcar una generació d’estudiants que van forjar la seva ideologia entre les parets de la universitat. Ho té encara molt present el doctor Bonaventura Clotet, que va estudiar medicina a Sant Pau entre el 1970 i el 76: “Recordo molta presència dels grisos, les assemblees, on vaig conèixer Alfons Comín, els concerts de l’Ovidi Montllor i les vagues”. Hi havia tantes mobilitzacions que els estudiants ja reconeixien els policies de la secreta que els controlaven. “Els posàvem sobrenoms: el Rosset i Ludovico el moro ”, explica Clotet. El seu pas per la universitat no s’explica sense “la lluita política per les llibertats” de Catalunya, però tampoc sense els aprenentatges d’uns professors “molt bons”, que Clotet recorda amb una barreja d’admiració i afecte. “Vam invertir moltes energies a recuperar les llibertats i no ens vam dedicar a estudiar com ens hauria agradat”, admet.

Estudiants a l’estació de Bellaterra| UAB

Potser per la pressió dels estudiants o per un claustre de professors disposat a tot, la UAB va aprovar a principis del 1975 un text històric, conegut com el Manifest de Bellaterra, en què per primer cop en vida de Franco una institució pública de l’Estat es posicionava clarament a favor de les llibertats polítiques. Les classes es van suspendre fins a final de curs i es va decretar un aprovat general de caràcter polític a tots els alumnes.

Connexió de l’estació de Bellaterra amb la Universitat Autònoma de Barcelona | UAB

Aleshores només feia quatre anys que les classes es feien al campus de Bellaterra, ja que l’activitat docent havia començat al monestir de Sant Cugat. Les presses per construir els edificis van provocar que la vida al campus de Bellaterra fos poc confortable. De fet, la directora de cinema Isona Passola, que va estudiar història a la UAB, defineix com a “agredolça” la seva etapa universitària. “Era un espai duríssim, era l’anticampus: unes masses de ciment aïllades i camins de difícil accés”, explica. El camí des de la parada dels Ferrocarrils fins a les facultats era tan complicat que es coneixia com la ruta Ho Chi Minh, en referència al camí bèl·lic de la Guerra del Vietnam. Però tot i els inconvenients logístics, Passola va trobar en la UAB una mena de refugi cultural impagable, pels professors que va tenir -Jordi Nadal, Josep Fontana, Eva Serra…- i pels amics que hi va fer, com Vicenç Altaió o Joan Lluís Bozzo, que encara conserva.


Els Jocs també canvien la UAB

Com va fer Barcelona i el país sencer, l’any 92 la UAB va fer un salt endavant amb la construcció de la vila universitària, uns habitatges que van ocupar provisionalment les forces de seguretat desplaçades a Catalunya per als Jocs, però que després van omplir-se d’estudiants. Com el músic Joan Enric Barceló, alumne de filologia anglesa, que hi va viure dos anys. “Ens llevàvem a les dues del migdia, dinàvem, fèiem esport, sopàvem i estudiàvem fins que sortia el sol. Algun cop havia anat a un examen sense dormir”, explica a l’ARA.
La lluita política, l’expansió i la transformació del campus, l’obertura a Europa i, amb l’arribada del nou mil·lenni i de la crisi, la reducció de recursos públics i les mobilitzacions d’estudiants a favor de l’1-O. Són els capítols de la història d’una universitat rebel, que fa mig segle que marca d’una manera o altra les vides dels treballadors, professors i alumnes que la coneixen i la viuen de prop.

Read Full Post »

Montserrat Figueras, desapareguda soprano i dona del nostre veí Jordi Savall|ALIA VOX

La ciutat de Barcelona ha dedicat un dels seus jardins, situat al barri de l’Eixample, en els voltants de l’Hospital Clínic, a la desapareguda soprano Montserrat Figueras, destacada intèrpret de música antiga i barroca i dona de Jordi Savall, que va morir el passat 2011. el jardí està situat a situat entre els carrers Casanova, Villarroel i París, amb accés des del número 195 del carrer Còrsega. La placa que donarà nom a aquests jardins es col·locarà durant les festes del barri, a finals de setembre.

Quines son les raons perquè Bellaterra no dediqui cap espai als molts i importants veïns del món de la cultura desapareguts durant els últims anys? Esperem una rectificació sigui per la part de Bellaterra o Cerdanyola.

Read Full Post »

Lluïsa Forrellad i Miquel, veïna de Bellaterra, al restaurant La Taula de Barcelona | BELLATERRA.CAT

L’escriptora Lluïsa Forrellad i Miquel (Sabadell, 1927) i veïna de Bellaterra, ha mort aquest dissabte als 91 anys. Amb inicis d’actriu, Forrellad es va donar a conèixer pel gran públic quan l’any 1953 i amb només amb 26 anys va aconseguir el Premi Nadal amb la seva primera novel·la, Siempre en capilla.

L’obra narra en primera persona i des d’un curiós punt de vista els tràngols de dos metges i d’un químic acabats de doctorar durant una epidèmia de diftèria al Londres de finals del segle XIX. Aclaparada pel sorprenent èxit i per la pressió dels mitjans de comunicació, la jove narradora de Sabadell, germana bessona de la també coneguda escriptora Francesca Forrellad, va desaparèixer del mapa literari.

Siempre en capilla, Premi Nadal l’any 1953| BELLATERRA.CAT

Després de cinc dècades de silenci, l’any 2006 Lluïsa Forrellad va tornar amb la publicació de la novel·la Foc latent, un thriller romàntic ambientat a la Barcelona convulsa del pas del segle XIX al XX. “Ens ha deixat Lluïsa Forrellad, autora de grans obres com Siempre en capilla i Foc latent. Una sentida abraçada a la família i amics”, ha piulat Òmnium Cultural en senyal de condol.

“Trist per la pèrdua de l’escriptora sabadellenca Lluïsa Forrellad. Descansa en Pau! I gràcies per portar Sabadell sempre arreu”, ha afegit a les mateixa xarxa social l’exalcalde Juli Fernàndez.

http://www.naciosabadell.cat

Read Full Post »

Older Posts »