Ens desplacen des de Bellaterra a Barcelona per descobrir Badiani,una gelateria artesana que ens han recomanat i que acaba d’obrir les seves portes a l’Eixample de Barcelona.
Badiani va néixer a la ciutat Toscana de Florència, l’any 1932. Només traspassar la porta de la botiga, ens transporta a les millors gelateries que hem gaudit durant anys a diferents ciutats italianes. La Dolce Vita és tastar el seu insuperable gelat de festuc, el sorbet de xocolata negra, i un munt d’especialitats. Els enamorats i boixos del festuc també podem comprar el pastís gelat d’aniversaris i celebracions, tot recordant que hauria d’arribar a taula, -com a màxim en 30 minuts-, el contrari hauríem de portar la nostra nevera de platja amb gel per transportar-lo, i ens arribi en perfectes condicions.
Badiani Gelato Firenze 1932, al carrer Roselló, 232, de Barcelona
BADIANI, FIRENZE 1932
La primera botiga Badiani es va obrir al centre de Florència el 1932. Després d’una llarga carrera gelatera, Idilio Badiani va passar les regnes a Orazio Pomposi i els seus dos fills, Paolo i Patrizio. Paolo Pomposi, conegut com el “geni creatiu del gelat”, va portar el nom de Badiani a les altures. El 2015, l’Icònic Gelat Italià va fer el salt i va fer el seu gran debut a Londres i ara novament el dóna per arribar a Barcelona.
Pastissos gelats de xocolata i avellanes La Dolce Vita, i el de festuc, amb tres capes de Buontalenti realçades per un xarop de festuc californià. Uns plaers indispensables pels amants dels festucs i la xocolata
BUONTALENTI, L’ARQUITECTE DE LA BELLESA
Es diu que l’arquitecte renaixentista i geni creatiu Bernat Buontalenti és el creador del gelat. Per impressionar una delegació espanyola a Florència, va organitzar un extravagant banquet que va acabar amb una obra mestra: una crema congelada a la qual havia afegit la rara i acabada de descobrir especia, el sucre.
No obstant, va ser Caterina de Medici, llavors Reina de França, qui va ajudar el gelat a assolir la fama internacional que té avui. Per enlluernar els seus convidats, va fer que el seu equip de pastissers florentins preparessin el gelat, que se servia al final dels àpats importants. Aquests dignataris estrangers van portar amb si la recepta del gelat i la van posar de moda a tot Europa.
Tauletes interiors al Badiani de Barcelona per degustar les seves cremes gelades artesanals
POMPOSI, L’ARQUITECTE DEL GUST
Pomposi va néixer i es va criar al voltant del gelat ja que el seu propi pare era un expert gelater. Ben aviat va comprendre que podia portar l’art del gelat encara més lluny a través de la creativitat i la investigació. Com Buontalenti, va estudiar l’arquitectura del sabor i com ressaltar les millors qualitats dels ingredients genuïns.
En commemoració del gran arquitecte florentí, Bernat Buontalenti, Pomposi va crear un sabor de gelat basat en la seva recepta original del Renaixement. El Badiani Bountalenti s’ha convertit en un sabor mundialment aclamat, cosa que demostra que la combinació de pocs ingredients genuïns i un gran mestratge del gelat segueixen sent molt apreciats avui dia.
BADIANIGelato Firenze 1932 Carrer Rosselló, 232 (08008 Barcelona) hola@badiani1932.com
Salvador Dalí amb el seu cavall blanc a la Suite 108 de l’Hotel Ritz de Barcelona
El Palace de Barcelona va ser inaugurat com a Hotel Ritz el 1919. I com no podia ser d’una altra manera, aquest establiment va celebrar el centenari amb magnificència. Salvador Dalí, hoste il·lustre durant les seves escapades a la Ciutat Comtal, la seva estada va donar lloc a nombroses anècdotes.
Detall del llit de Dalí a la Suite 108 del Ritz de Barcelona
“Salvador Dalí demanava el restaurant Via Veneto una safata amb botifarres catalanes crues que anava penjant a manera de collarets al coll de les seves senyores que l’acompanyaven a taula”. Es negava a signar en bitllets de dòlars quan clients americans li demanaven autògrafs. En Miguel Rios ho recorda com invitat a un sopar amb Dalí i altres amics.
Taula de Dalí al restaurant Via Veneto de Barcelona
El Ritz era per a Dalí la seva caserna general. S’hi allotjava naturalment Gala, però també tenia habitació Amanda Lear, quan a principis dels anys 70 es va convertir en acompanyant habitual del pintor. I aquí els venia a recollir una limousine del xofer Blai Matons per acompanyar-los a la Monumental, a la botiga de taxidermistes de la plaça Reial, i al Restaurant Via Veneto creat per Oriol Regàs i el seu germà Orioll’any 1967.
El Maître Alonso de la Morena a la Suite 108 Dalí de l’Hotel Ritz de Barcelona
La visita de Walt Disney al Ritz
Fins a aquest establiment es va desplaçar Walt Disney el 1957 per discutir sobre una pel·lícula entorn del Quixot. Dalí i Gala es van fotografiar amb ell a la mateixa porta.
Vista lateral del llit de Dalí al Ritz de Barcelona
L’episodi més conegut va tenir lloc el juliol del 1971 quan Dalí va voler regalar a la seva musa un cavall blanc per decorar el castell de Púbol. “Ho va encarregar al seu amic el pintor Joan Abelló i aquest va contactar amb l’empresari Pedro Balañá perquè li facilités l’equí. El cavall es va sacrificar en un escorxador de Terrassa amb una descàrrega elèctrica per no alterar-ne les faccions i va ser embalsamat pel taxidermista Joaquim Jover. Conclosa l’operació, el pintor el va fer traslladar al Ritz. I el va fer pujar fins a una suite del cinquè pis. El cavall no entrava a l’ascensor i va haver de pujar per l’escala entre l’expectació de clients i els mitjans gràfics”, explica el biògraf de l’artista.
Lampareta a la Suite 108 de Dalí al Ritz de Barcelona
El cavall blanc Rocibaquinante al Ritz
“No va ser fàcil, ja que es diu que el cavall pesava uns 400 quilos. Anys després, alguns testimonis creien recordar que era un cavall viu, tal era la força de les imatges”. Dalí va batejar el cavall amb el nom de Rocibaquinante, associant a Babieca i Rocinante, els cèlebres animals del Cid Campeador i el Quixot. Avui el cavall pot ser contemplat encara al Castell de Púbol.
La taula de Dalí a la seva Suite 108 del Ritz de Barcelona
Un altre escenari del gust de Dalí era una banyera de mosaics, a l’estil romà, que hi havia a la suite. “Quan el Gremi de Joiers de Barcelona, presidit per Amadeu Bagués, li va demanar el 1974 un cartell per a una campanya publicitària, Dalí va convocar dos models, les va cobrir amb joies per valor de 250 milions de pessetes, i les va fer introduir a la banyera , no sense abans remullar-les i deixar sobre els seus cossos diverses dotzenes de cargols. Una de les cròniques periodístiques remarcava que les models, vestides amb suaus vestits de punt de seda, “de tant en tant deixaven escapar un significatiu gemec, provocat per les molèsties que els produïen els entremaliats gasteròpodes”. Aquests happenings orquestrats per Dalí serien avui segurament impossibles de repetir.
El restaurant Via Veneto de Barcelona el va crear l’any 1967 en Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011), també creador del Bocaccio, Madox, Revolution,Up & Down, Tropical, etc.,
Publicitat del restaurant Via Veneto de Barcelona l’any 1970
Xavier Regàs, germà d’Oriol, va ser l’autor del logo modernista del Via Veneto, així com de la exitosa decoració inspirada en el desaparegut restaurant Sans Souci de la Via Sicília de Roma
Salvador Dalí a la seva taula número 5 del restaurant Via Veneto de Barcelona
Xavier Regas va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto, que obria les portes sota la direcció de Manuel Giménez Camas, procedent de l’hotel de Suïssa propietat de l’actor Itàlia Victtorio Gassman (1922-2000).
Jordi Sabaté i Josep Monje presentant una safata amb filet de vedella Wellington del bufet del restaurant Via Veneto de Barcelona
El nom del Via Veneto es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, -llavors Calvó Sotelo-, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.
Entrada al Via Veneto des del carrer Ganduxer
El projecte del restaurant Via Veneto el tenia encallat i van convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, Oriol Regàs va anul·lar la col·laboració d’en Gotarda
Saló blau del restaurant Via Veneto de Barcelona on cada mes es feia una tertúlia de 25 persones dedicada a un personatge d’actualitat
S’havia creat una societat mercantil a nom del seu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel seu pare, el seu germà Xavier, i ell mateix. I la seva tia Maria Castells.
Equip professional de sala del restaurant Via Veneto de Barcelona
“Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític“.
El Maître Francesc Pérez Torres al hall dels salons privats del restaurant Via Veneto de Barcelona
També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.
Robert, Maître del Via Veneto, entregant les cartes a uns clients de la taula número 13
OriolRegàs va encarregar la decoració al seu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 56 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.
Xavier Regas va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto.
És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada per l’actual propietari Josep Monje, i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.
El sommelier Muriel i Josep Monje, Maître del Via Veneto
Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada. L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.
Vista general del restaurant Via Veneto de Barcelona
El 2010, Oriol Regàs va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Celler del restaurant Via Veneto abans de la seva ampliació l’any 1985 en un 100%
La Torre Andreu, coneguda popularment com “La Rotonda”, té els seus orígens l’any 1900, quan l’empresari farmacèutic, el Dr. Salvador Andreu Grau demana permís a l’Ajuntament de Barcelona per construïr un habitatge a la cantonada dels que llavors eren el Passeig de la Diputació Provincial (actual Passeig de Sant Gervasi) i el Carrer de Riego (ara Avinguda del Tibidabo).
Hotel La Rotonda els anys 60
Els terrenys havien pertangut a la vinya anomenada Can Gomis o El Frare Blanc, que s’estenia des del Passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo, i que la família Parés Gayol havia venut a la Societat Anònima El Tibidabo per 250.000 pessetes.
Els plànols de l’edifici, qualificat d’habitatges, estaven signats per l’arquitecte Adolf Ruiz Casamitjana. Es creu, segons els plànols presentats posteriorment al 1906 pel mateix arquitecte, que serà en aquest moment quan ja projectaran realment l’Hotel La Rotonda, un edifici en forma de L, amb dos cossos rectangulars fent angles de 45º per articular-se amb un altre cilíndric rematat amb una lògia o rotonda (element arquitectònic que ho ha identificat al llarg dels anys).
Detall del plànol de l’Hotel La Rotonda
Lluís Bru Salellas va ser un dels artesans col·laborador habitual de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, creador entre altres, del Palau de la Música Catalana.
Ara bé, cap a l’any 1910, l’edifici de La Rotonda ja era un edifici representatiu i luxós en els límits del nou Eixample barceloní i a la falda de la muntanya del Tibidabo. Era la porta del Tibidabo i de la ciutat on s’agafava el famós Tramvia Blau fins el Funicular que portava al Parc d’Atraccions del Tibidabo (Curiosament, un d’aquest model de tramvia es troba al jardí d’una casa privada de Bellaterra).
Des d’un punt de vista artístic, en aquest primer període, destaca la decoració marcadament modernista de les façanes, a base de pinacles i mosaics de temàtica lúdica i esportiva. El templet, amb la cúpula intensament decorada a base de mosaics, ceràmiques, flors i escultures zoomorfes, és obra del gran ceramista Lluís Bru i Salellas , que fou un dels artesans col·laboradors habituals del reconegut arquitecte Lluís Domènech i Montaner, conegut entre altres, pel Palau de la Música Catalana. La influència d’aquest darrer en el mestre ceramista és evident. L’exemple més clar el tenim en la cúpula o templet de la Casa Lleó i Morera, situada al Passeig de Gràcia, també de Domènech, i amb treballs ceràmics de Lluís Bru.
L’any 1918, el seu propietari, el Dr. Salvador Andreu, demanarà una nova autorització per fer una ampliació de La Rotonda. L’arquitecte responsable d’aquesta segona operació serà Enric Sagnier i Villavecchia, força reconegut a Barcelona pel Palau de Justícia situat al Passeig de Lluís Companys.
Malgrat que l’edifici mantindrà la mateixa altura que l’original, és a dir, planta semisoterrani i tres plantes, l’aspecte serà diferent a l’original. La nova decoració no serà d’estil modernista, sinó molt més simple. Es podria dir que aquest annex correspondria, ja, a un estil noucentista.
Durant aquest període ja es té notícia queLa Rotonda és l’anterior l’Hotel Metropolitan. Es comencen a suprimir elements decoratius modernistes de la façana, que perdrà tot el seu coronament.
Als anys 51, 52 i 53, s’anirà malmetent cada cop més l’estil artístic i arquitectònic modernista de l’edifici original. En aquest sentit, l’arquitecte Sagnier (fill), comença a suprimir elements decoratius modernistes de la façana, que perdrà tot el seu coronament, a base de pinacles, per deixar pas a l’edificació de dos nous pisos en altura. L’arquitecte responsable serà Josep M. Sagnier i Vidal, que ja treballa sota uns altres criteris artístics que equidisten totalment del modernisme i més propers al corrent del racionalisme, com per exemple el que va fer a l’antic carrer Wad-Ras, 98, les Escuelas Profesionales del Tribunal Tutelar de Menores (actual presó de dones del Poble Nou de Barcelona)
Equip de restauració de La Rotonda a la porta del Restaurant La Rotondita
El bellaterrenc Francesc Lluís Pérez, que va iniciar la seva professió a La Rotonda, recorda l’estada del actors Ava Gardner,Frank Sinatra, Rod Hudson i George Chakiris, del tenor Alfredo Kraus i el seu pianista José Tordesillas, Tita Cervera (actual baronessa Thyssen-Bornemisza), i el seu marit, l’actor nord-americà Lex Barker, que residien fixes a la Suite 502, així com Fernando Coll, president de Damm, Mario Cabré, Luis Miguel Dominguín, etc.,
De L’Hotel Metropolitan a La Rotonda
En un article publicat el 19 d’octubre de 1956 a la revista Solidaridad Nacional, es descriu el nou Hotel Residència La Rotonda, situat en un dels llocs més aristocràtics de Barcelona. Parla que l’hotel disposa de 73 apartaments; cadascun, amb una saleta moblada, bany i office. També descriu el gran saló de festes amb capacitat per a 350 comensals i el restaurant-jardí d’estiu, anomenat La Pèrgola, molt espaiós i projectat amb exquisit gust, com el seu restaurant La Rotondita, situat al primer pis, molt a prop de la Terrassa Restaurant amb vistes a l’Avinguda Tibidabo. Segons l’article, l’hotel residència “es uno de los mejores en su género que tenemos en España”.
L’article segueix dient que, a l’acte d’inauguració, hi varen assistir un gran nombre d’amistats de “don Juan y don José Andreu”, propietaris de l’hotel. El doctor Moisès Geli, capellà de Santa Cecília, serà l’encarregat de beneir les diferents estances de l’establiment. Després es va celebrar “una brillante recepción en el Gran Salón de fiestas a la que concurrieron diversas personalidades barcelonesas”. Entre les personalitats, hi havia tinents d’alcalde, diputats provincials, delegats de l’oficina de turisme, directors d’altres hotels, el director de l’hotel José Antonio Cabal, amics i familiars.
El periodista conclou finalment l’article sobre l’hotel residència amb aquestes paraules: “en el curso de la recepción fue servido un exquisito vino de honor, renovándose las felicitaciones a los señores de Andreu, por haber ofrecido a Barcelona uno de los hoteles más suntuosos con que cuenta nuestra ciudad.”
Plat de record del Sopar de Cap d’Any 1968-1969 de l’Hotel La Rotonda
A finals dels anys 70 l’Hotel La Rotonda entra en decadència i es converteix en la Clínica Rabassa, fet que provoca reformes ja irreversibles en les traces modernistes que queden en el seu interior a causa de les noves necessitats, i fa aparèixer una galeria encaixada al Jardí interior anomenat La Pèrgola, on es feien els aperitius dels banquets i restaurant l’estiu, ja que era molt pràctic per estar situat al costat de la cuina central de l’hotel.
L’any 1975 no és precisament important per les noves reformes que es poguessin haver dut a terme a l’edifici, sinó perquè va estar a punt de ser enderrocat. Els propietaris van demanar l’enderroc de La Rotonda per, així, construir en el solar de manera que els fos més rendible.
Arran d’aquesta demanda, va haver-hi una clara oposició per part dels ciutadans i dels responsables dels organismes administratius. Els diaris se’n van fer ressò i els arquitectes es van mobilitzar per tal de valorar l’emblemàtic edifici. És d’aquesta manera com l’octubre de l’any 1976 el van declarar Monument Historicoartístic amb caràcter local a Barcelona.
Les parts protegides de l’edifici són la façana i el templet-mirador La Rotonda de l’edifici original en L, és a dir, el construït al 1906 per l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana.
A la planta baixa de l’Hotel Metropolitan (1906) La Rotonda es pot veure el seu cafè restaurant|CEDIDA
Als anys 80, de Clínica Rabassa se convertiria en un hospital de malalts terminals de la Fundació Sociosanitària de Barcelona.
Barcelona inicia durant els anys 90, arran de les Olimpíades de 92 i tota la renovació urbanística que això suposa, la campanya Barcelona, posa’t guapa! Gràcies a aquesta campanya, La Rotonda, com un dels edificis modernistes singulars de la ciutat, es beneficia d’una d’aquestes restauracions de façana. Més concretament, és l’arquitecte Francesc Labastida l’encarregat de restaurar la cúpula de La Rotonda, el seu element més significatiu, i de netejar la façana del Passeig de Sant Gervasi i Avinguda Tibidabo.
Projecte del Grup Núñez i Navarro
L’any 1999 el Grup Núñez i Navarro compra l’emblemàtic edifici de quasi 11.000 m2. De fet, les obres inicials estaven previstes per després de l’any 2003, quan finalitzava el contracte de lloguer que l’Hospital de Sant Gervasi tenia vigent amb la família Andreu.
L’any 2010, el Projecte de reforma i ampliació de l’edifici original, contempla destinar-lo de nou a hotel de luxe, tal com havia promès Josep Lluís Núñez a l’alcalde Xavier Trias, però no ho respecta i passarà com oficines, locals i aparcaments, un nou projecte d’Alfredo Arribas Arquitectes Associats. Aquest projecte aposta per la recuperació de l’edifici, rescatant i protegint el volum original i les façanes principals, restaurant-les en la mesura del que sigui possible. En base a la rellevància de la història de l’edifici i a la memòria de la ciutat, es vol conservar tots aquells elements que tinguin un caràcter representatiu que pertanyi o es pugui vincular harmònicament a l’edifici original modernista de l’any 1906.
Després de sis anys de rehabilitació, i la Plataforma veïnal Salvem La Rotonda en contra, i fent manifestacions, torna a obrir-se al setember de 2016, quan s’il·luminen la façana i el templet, posant així punt i final a la recuperació de l’edifici històric de La Rotonda.
L’any 2011, l’Associació Veïnal Salvem La Rotonda va presentar un contenciós administratiu contra el pla urbanistic aprovat per l’Ajuntament de Barcelona
L’any 2019, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dona la raó als veïnat i declara nul el Pla de millora urbana que regula la remodelació de La Rotonda. El tribunal també anula la llicència d’obres que va atorgar l’Ajuntament de Barcelona l’any 2011 per a la restauració i sobreedificació de l’edifici.
En conseqüència, el TSJC ha ordenat l’enderroc d’algunes parts construïdes com, per exemple, l’última planta de la part nova de l’edifici. Segons detalla la resolució, la sisena planta no té cobertura jurídica perquè l’amplada del vial només permet planta baixa i cinc pisos.
La sentència és ferma i, per tant, la Plataforma Veïnal Salvem La Rotonda, la constructora Núñez i Navarro i l’Ajuntament de Barcelona s’han de seure per portar a terme i fer efectiva la sentència definitiva del Tribunal Suprem de la sobreedificació de La Rotonda, així com la llicència municipal de l’any 2011 concedida a Núñez i Navarro.
🎻 L’Ajuntament de Barcelona es compromet a trobar una seu per a la Fundació del reconegut músic Jordi Savall
🎻 L’acústica de l’església barroca de Sant Felip Ner seria idònia per a aquest propòsit; a més el Monestir dels Felipons està en desús.
🎻 Penòs que l’EMD governada des de 2010 per Ramón Andreu, -del partit polític Gent per Bellaterra-, no ha valorat mai aquest gran veí universal de la música, ni l’ha dedicat un carrer o plaça, tot el contrari que va ver Barcelona amb Montserrat Figueras, que té dedicada una Plaça des de fa anys.
Jordi Savall, veí de Bellaterra, quan va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2014
La ciutat de Barcelona tenia pendent fer un pas endavant en el reconeixement de Jordi Savall i per fi ha decidit vincular-se a la dimensió de la seva figura. La tasca de recerca i divulgació musical del que és un dels músics més influents del món ha tingut curiosament més acolliment institucional a França al llarg de les dècades –pels seus incomparables enregistraments del barroc francès– que al seu propi país, del patrimoni del qual musical renaixentista espanyol és un gran ambaixador.
Jordi Savall i Bernadet (Igualada, l’Anoia, 1 d’agost de 1941) és un músic català, especialitzat en viola de gamba, direcció d’orquestra i recerca musicològica de música antiga. També ha cultivat en menor grau el camp de la composició. És un dels especialistes en música antiga més reconeguts del món i pioner en la recuperació dels sons del Renaixement i del Barroc.[1] Ha enregistrat més de 200 àlbums, ha creat música per al cinema, i cada any ofereix més de 150 concerts gràcies a una curosa planificació dels seus projectes. Va estar casat amb la soprano Montserrat Figueres i actualment està casat amb la filòsofa Maria Bartels.
És fundador, juntament ambMontserrat Figueras, dels grups musicals Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989) amb què s’ha dedicat a la recerca d’aquestes músiques antigues.
Les seves activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes, tant musicals com culturals, el situen entre els principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Durant mig segle s’ha dedicat a l’empresa titànica de recuperar els arribats musicals de desens de cultures i èpoques i al camí s’ha convertit en un treballador incansable per la pau entre els pobles. Guanyador de nombrosos premis a França, Suïssa, Alemanya o Espanya, com el Midem Awards, l’International Classical Music Awards i un Grammy Award. a més, tant ell com Montserrat Figueres van ser nomenats el 2009 Artistes per la Pau dins el programa Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO.
Plaça Blanquerna de Barcelona Escultora: Núria Tortras i Planas Materials: Bronze sobre base aplacat de pedra calcària polida Inauguració: 13 novembre 1998
Al tros de vorera ampla que queda entre el carrer del Portal de Santa Madrona i el carrer de la Mina, s’hi va posar el 1998 un monument promogut per antics alumnes de la Mútua Escolar Blanquerna. El monument, obra de Núria Tortras, està realitzat molt en la línia habitual d’aquesta escultora. Una nena amb faldilles estirada a terra llegeix un llibre mentre que, a l’altre extrem, un nen amb la cartera d’escola a l’esquena s’enfila a una de les tres grans rutlles enllaçades que formen el cos central del monument. Les figures, foses en bronze, estan situades sobre una llarga base esglaonada de pedra. Els cèrcols eren l’emblema de Blanquerna. Representen els tres nivells d’ensenyament que impartia: el parvulari i l’ensenyament primari eren simbolitzats per un cèrcol de color vermell; l’ensenyament secundari de nois, anomenat Acadèmia Monturiol, per un cèrcol blau, i l’ensenyament secundari de noies, anomenat Acadèmia Elisenda, per un de groc.
Aquest tros de vorera forma part, juntament amb el que hi ha a l’altra banda del carrer del Portal de Santa Madrona, d’una plaça força teòrica que havia estat batejada amb el nom de Blanquerna. A l’altra banda del carrer, ran de la paret posterior de les Drassanes, hi havia d’anar a parar el Gato de l’escultor Botero després d’un periple per altres llocs de la ciutat.
Tant el nom de la plaça com la instal·lació del monument van ser una petició feta a l’Ajuntament per part de l’associació Blanquerna, formada per antics alumnes i algun professor supervivent. L’Associació va ser qui va finançar l’obra. L’escultora, Núria Tortras, exalumna de Blanquerna, va fer l’obra sense cobrar res. Anteriorment, l’associació Blanquerna havia posat una làpida a la façana del que fou el seu centre escolar, actualment l’Institut Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta. La làpida la va fer Rafael Solanich, que havia estat professor d’art de Blanquerna.
La Mútua Escolar Blanquerna, creada el 1924, va tenir com a objectiu principal la creació d’un centre d’ensenyament a la Via Augusta, on va concentrar els tres nivells d’ensenyament que oferia. L’edifici es va inaugurar el 1932, construït segons plànols de Jaume Mestres. Però, dissolta la Mútua el 1939 pel seu caràcter catalanista, l’Institut va ser confiscat per l’Estat, que hi va traslladar les classes del Menéndez y Pelayo que havien estat abans en una torre del carrer de Muntaner.
Biografia de Núria Tortras i Planas
Núria Tortras, Creu de Sant Jordi 2003
Filla d’Antoni Tortras i Atmetlla i Consòl Planas i Regordosa, i neta d’Antoni Tortras i Codina (vegeu destil·leria Tortras).[4] Començà els estudis a l’Escola Blanquerna i continua a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.
Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra “Dona agenollada”. Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l’abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Té obres exposades al Museu d’Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d’Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona).
El Pont de Pedret és un pont medieval sobre el riu Llobregat, dins el terme municipal de Cercs, a tres quilòmetres del nucli de Berga. El pont i els forats que hi ha a sota són dues obres incloses en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de manera independent.
Pont Medieval de Pedret (Cercs, Barcelona)
L’alou de Pedret és documentat des de l’any 983 com una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. L’any 1168 es va identificar amb l’actual església de Sant Quirze de Pedret, a precs de Bertran d’Avià. La família Avià, aleshores residents a Berga devien protegir el lloc car l’any 1286 Ramon d’Avià deixà en el seu testament sis diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios”). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.
Es creu que les parts més antigues del pont poden correspondre al segle xiii, coincidint amb el primer esment del monument a les fonts antigues. A més, s’observen reformes importants probablement fetes a la centúria següent, i d’altres en època moderna, potser del segle xvii. La intervenció arqueològica no afecta la caixa del pont sinó que es limita a la neteja de l’entorn immediat i a l’excavació aigües avall dels sediments de terres que podien haver quedat estratificades, com també als dos caps del pont on s’hi han acumulat terres.
Abans d’arribar a l’església de Sant Quirze de Pedret des de Berga, ens hem de d’aturar a l’entrada del pont medieval de Pedret.
Moltes vegades, l’estructura dels ponts ens passa desapercebuda. Passem per la calçada del pont i no es fa visible la seva estructura. En molts casos aquesta ens és indiferent, però en d’altres val la pena deturar-se per admirar-les, sigui per la seva antiguitat, sigui per la magnitud de l’obra d’enginyeria que comporta.
El Pont de Pedret és un d’aquests casos. Com que ens veiem obligats a deixar el cotxe, val la pena dedicar una mica de temps a distanciar-nos del pont, baixar a la llera del riu, i admirar l’esveltesa de la seva forma.
El context històric del Pont de Pedret La repoblació del Berguedà a partir del segle IX, amb l’impuls donat al procés pel comte Guifré, va comportar una organització del territori que combinava una estructura eclesiàstica i una ordenació civil i militar.
Aquest procés d’ordenació del territori havia de dur associada una dinàmica de recuperació de camins antics i de creació de rutes de comunicació entre els diferents nuclis que anaven apareixent, i entre aquests i els centres del nou poder administratiu i religiós.
Una d’aquestes rutes va ser la que havia d’unir Berga amb el Monestir de Sant Pere de la Portella, seguint la cara sud de la Serra de Picancel, i passant per Sant Quirze de Pedret.
En el traçat es tenia que superar el pas del riu Llobregat que precisava d’un pont, sembla que primer de fusta i posteriorment de pedra, que correspon al Pont de Pedret.
Es tracta d’un pont d’origen medieval, del que en tenim una primera noticia per que la família Avià, aleshores residents a Berga, devien protegir el lloc cap l’any 1286 i Ramon d’Avià deixà en el seu testament 6 diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios“). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.
Estructura del Pont de Pedret
Es tracta d’un pont de pedra sorrenca d’estil gòtic que cronològicament sembla que es va construir als segles XII-XIII, i la ogiva central al segle XV. Diverses riuades van obligar a la seva reparació als segles XVI i XVII.
És del tipus d’esquena d’ase, més enlairat a la part central, per possibilitar la construcció d’un arc central més ample i elevat que permeti el pas de la major quantitat d’aigua per la seva base.
Fa uns 80 m de llargada i està orientat en sentit est-oest. La cara nord és la d’entrada d’aigües, i la sud de sortida.
Pont de pedra format per un gran arc apuntat central i altres tres, dos a la dreta i un a l’esquerra, de petits i de mig punt, un xic irregulars i rebaixats. Descansa sobre pilars de secció rectangulars que recolzen sobre la roca.
S’eleva considerablement per sobre d’un estret obert sobre una plataforma rocosa on s’engorja el riu. Té ampit i un paviment de pedra.
Situat en un entorn despoblat.
L’arc més antic que ha perviscut és el petit més oriental de mig punt. Al segle XV es va reconstruir la part central amb un arc apuntat de 14,4 m de llum. Al segle XVI es van bastir els dos arcs de ponent. Al segle XVIII es van fer les reformes que li van donar l’aspecte actual.
L’any 2000 van acabar les darreres obres de restauració i consolidació estructural.
El llit menor del riu, aquell pel qual passa l’aigua en cabals normals, discorre per una gorja relativament estreta i a la que s’accedeix per un pendent força suau. Això feia d’aquest punt un pas natural del riu entre Berga i Pedret. En aquest punt devia situar-se un primitiu pont de fusta.
La facilitat amb la que les riuades devien fer desaparèixer aquests ponts de fusta i l’augment de la població de la zona, amb el conseqüent increment de circulació, devia portar a la necessitat de construir un pont estable de pedra.
L’existència de l’església de Pedret des del segle IX també obligava a que hi hagués un pont per arribar-hi des de Berga.
El paviment de la calçada és de còdols, dividit en diversos trams per una sèrie de franges de pedra disposades en sentit transversal que segueix el model tradicional emprat en els ponts des de l’edat mitjana.
Els ampits actuals corresponen a l’última fase constructiva del pont, tenen 38 cm d’amplada i una alçada a l’interior de 80 cm. Estan construïts de maçoneria i rematats amb grans lloses de pedra sorrenca.
Font: Pont de Pedret (Cercs), Arqueologia i història. Josep Maria Vila Carabasa, Wikipèdia
“Els tertulians de La Taula” per Oriol Regàs i Pagès, creador del restaurant Via Veneto de Barcelona
La Taula de les mestres de l’Escola Sagrada Família de Barcelona al saló blau del restaurant Via Veneto |ARXIU BELLATERRA GOURMET
El 1970, per iniciativa del meu pare, Xavier Regàs, conversador i amant de les tertúlies, vam decidir organitzar a Via Veneto la tertúlia de “La Taula”. La idea va sorgir d’una reunió entre el meu pare i l’Antonio de Senillosa, el Manuel de l’Arc, l’Alberto Puig Palau i jo mateix. Coneixia bé Antonio, loquaç i divertit, i també Alberto, amb qui sentia una debilitat especial. Va ser, crec, l’únic Playboy autèntic que vaig conèixer: amb les seves senyores estupenda, els cotxes de carreres, la impressionant casa del Castell, l’afició a dilapidar herències i fortunes recolzant la cultura, els amics i la festa. A Del Arco, un periodista al zenit de la seva carrera, el coneixia menys, tot i que m’havia fet un parell d’entrevistes per a la secció “Mano a mà” de La Vanguardia.
Durant aquell sopar a Via Veneto vam acordar instaurar una tertúlia, sense estatuts, ni reglaments, ni cotització, que es convocaria una vegada al trimestre, convidant a cadascuna un personatge d’interès. En un temps rècord, menys d’un mes, van donar la seva conformitat tots els contertulis, fins a vint-i-dos, contactat pels fundadors, entre ells diversos gurmets, com Néstor Luján, Horacio Sáez Guerrero i Joan Obiols, que en aquest apartat no acceptaven bromes sobre això ; i noms procedents de la indústria, de la banca, dels negocis, com Pau Roig, Fèlix Valls i Taberner, Josep Ensesa i Rogeli Roca. El sector més jove estava integrat per Xavier Corberó, Santiago Dexeus, Leopoldo Pomés i Jesús Olled, sense oblidar Sempronio, Antonio María Bonet, Juan Ramón Masoliver, Guillermo Díaz Plaja i Manolo Muntañola. També hi figurava Alberto Closas. Amb tots aquests noms “La Taula” estava al complet, ja que el saló blau, on se celebrava els seus sopars, per una raó de dimensions no permetia admetre ningú més.
Era responsabilitat de tots els membres de “La Taula” posar-se d’acord a la persona a convidar a la següent convocatòria, la data de la mateixa i decidir a qui corresponia suggerir el menú i els vins. Així es van formar els tàndems (convidat-contertuli) Miró-Bonet, Raimon-Puig Palau, Marsillachs-Xavier Regàs, Marisol-Ulled, Areilza-Senillosa, Trueta-Valls i Taberner, Pujol-Pomés, Rodoreda-Del Arco.
La Taula va reunir al complet per primera vegada el 3 de maig de 1970 amb l’única absència de l’actor Alberto Closas, que tenia estrena al teatre Moratín. Gastronòmicament es va començar amb bon peu. Els entesos van donar el seu plàcet a la pularda de Bresse a la grossel. Abans, amb el salmó, un bon Bourgogne Thorin 1964 Réserve des Commandeurs havia provocat una onada d’entusiasme a taula i diversos comensals van demanar al Maître que els reservés l’etiqueta per a la seva col·lecció. Així ho comentava Sempronio a Tele/eXprés, juntament amb altres referències de “La Taula”.
També en un altre article molt posterior de finals dels vuitanta, Horacio Sáenz Guerrero explica que els reunits fundacionals van acordar no convidar mai cap polític, no només per prevenció general, sinó perquè alguns dels més interessants es trobaven a la clandestinitat, i no era cosa de cometre inprudències. La Taula va ser convocada en vint-i-tres ocasions més, a l’estil Llarg dels seus sis anys de vida, per agasajar cada vegada a un convidat. Els contertulians van gaudir de la joventut de Pepa Flores, de la professionalitat i interès de Núria Espert i de la simpàtica barra de Carmen Sevilla. Diversos escriptors van assistir a aquests sopars, entre ells, Camilo José Cela, que imposava la seva profunda veu per sobre dels comensals, Antonio Bueno Vallejo, tan assequible i tan amè; Paco Noy, proper i entès gastrònom, i Josep Pla, per a la trobada del qual tota “La Taula” es va desplaçar a la Gavina de S’Agaró, on Josep Ensesa va oferir un sopar memorable i on Pla va estar més Pla que mai.
Mercè Rodoreda, després d’assistir de convidada a una d’aquestes tertúlies, va comentar en una carta que va enviar el 5 d’octubre de 1970 al seu company Armand Obiols: “Va venir l’Oriol Regàs. Oh! És per menjar-se’l. Te el feillet bell i és prim i alt.
Com a artistes he de citar Alberto Closas, que sinó la seva condició de contertulis a la de convidat; també Adolfo Marsillach, conegut i admirat per tothom, i Raimon, en una de les seves èpoques més compromeses com a cantautor. Els pintors i escultors despertarien sempre l’interès dels taulistes. Joan Miró en va ser el primer i va mostrar el seu encant i profunda senzillesa. Eduardo Chillida, segur de si mateix, va desconcertar al principi per les manifestacions. Pere Pruna va estar loquaç i divertit, i l’arquitecte Josep Lluís Sert, a instàncies de diversos requeriments, va explicar la seva etapa com a deixeble de Le Corbusier i la realització de la Fundació Miró.
Tot i que s’havia acordat no convidar polítics. En els darrers sopars van estar presents José Maria d’Areilza, Comte de Motrico, que va donar una lliçó magistral sobre el problema bàsic d’ETA i les afirmacions del qual continuen, encara ara i al cap de tants anys, sent del tot vàlides; Josep Tarradellas, com a fervent i just homenatge al seu retorn; Jordi Pujol, que va encertar en els pronòstics del futur polític d’Espanya i Catalunya, i va deixar intuir a tots els reunits la seva vetllada pertinença al pensament de centre dreta, i Fabián Estapé, aquesta convocatòria havia provocat una irada controvèrsia.
També van ser convidats el metge Josep Trueta, el director de Museu del Prado, Javier de Salas, l’editor Antoni López Llausás i Armand Carabén, just quan havia aconseguit el traspàs de Johan Cruyff al F.C. Barcelona.
Va ser una experiència interessant, encara que ja llavors la vivianos com un luxe a deshora, com un intent de recuperar el plaer de conversar sobre allò diví i allò humà, fins i tot a costa de perdre hores de son.
Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA
Biografia d’Oriol Regàs i Pagès
Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.
La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA
Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.
Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.
Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i
juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.
El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Font: Destino, Los años divinos, Oriol Regàs i Pagès, Wikipèdia
David de las Heras, autor del cartell de la Mercè d’enguany, uneix tres generacions de barcelonines en una mateixa imatge de la festa.
David de las Heras va néixer a Bilbao el 1984 i va arribar a Barcelona buscant formar-se en una de les escoles d’il·lustració més destacades del país, l’Escola Massana. Després va viure uns anys a Madrid, però va acabar tornant a la ciutat. S’hi va quedar i, en els anys que fa que és a la capital catalana, ha viscut no una sinó moltes edicions de la Festa Major de Barcelona. Ell mateix, segurament, ha anat canviant cada any, de roba, de pentinat, d’aspecte. I segur que, en aquest temps, ha anat creixent, físicament, però també en el domini del seu art, que avui aplica tant a la il·lustració com a la pintura. Si es queda prou temps a la ciutat (i no sembla que tingui ganes de buscar-se’n una de nova), un David de las Heras ancià acabarà mirant-se els gegants o els focs del Festival Internacional de Pirotècnia, igual que uns anys abans ho havia fet el jove David que acabava d’arribar a la ciutat…
Aquesta manera d’entendre la Mercè, com una festa, sí, però també com una experimentada sastressa que sap cosir i recosir les vides dels barcelonins i barcelonines, unint una generació amb l’anterior i la següent, queda plasmada perfectament al cartell d’enguany. Sí, la Mercè, com explica el mateix David de las Heras, “creua les nostres vides, les barreja”. I, en una visió que gairebé fa pensar en la física quàntica, aquest artista de talent ens recorda que la Mercè “són totes les que van ser, les que seran i les Mercès d’aquells i aquelles que ens succeiran”. Tot ho trobareu en una imatge que potser retrata tres generacions de barcelonines unides per la Mercè, però que, d’altra banda, potser ens mostra una mateixa persona confrontada amb totes les Mercès de la seva vida, és a dir, amb cadascuna de les etapes vitals que ha travessat durant la seva existència. Decidiu-ho vosaltres mateixes després de veure el retrat d’aquestes tres conciutadanes amb els peus xipollejant al Mediterrani, la vista al cel i els elements i les construccions més emblemàtics de la seva ciutat alçant-se al seu voltant i mostrant-nos qui vam ser, qui som i qui serem.
Tot és obra d’un autor que concedeix a la figura humana una importància especial, sempre amb una dimensió psicològica que és present tant a les il·lustracions com a les pintures a l’oli que fa. La il·lustració que ha preparat per a la Festa Major del 2022 es completa amb la revisió i la recuperació d’algunes de les tipografies que han anat apareixent als cartells de la Mercè durant la seva història i que són a càrrec d’Arauna 131, la unió dels estudis de disseny gràfic Arauna Studio i 131.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc i graduat en il·lustració a l’Escola Massana, David de las Heras ha exposat com a pintor en països com Alemanya i Portugal i, també, en galeries de moltes ciutats del país. Allà hem vist unes obres que se situen entre un estil gràfic contemporani i la tradició pictòrica clàssica. També ha publicat llibres com a il·lustrador, entre els quals hi ha Martín, de grumete a capitán, amb textos d’Arianna Squilloni, o l’Atlas de la España imaginaria, de Julio Llamazares. Ha creat igualment cobertes de llibres com les d’Instrumental, del pianista James Rhodes; la de Kalimán en Jericó, d’Àngel Burgas, guardonada com la millor de l’any 2015 als premis Junceda, i, darrerament, per a obres del japonès Haruki Murakami i novel·les com El corazón de las tinieblas, de Josep Conrad, o El planeta de los simios, de Pierre Boulle. L’artista ha publicat també il·lustracions en diaris com El País, al suplement cultural de l’ABC, en diverses portades d’El País Semanal i en mitjans internacionals com el Financial Times, The Economist o Die Zeit. Entre les darreres campanyes institucionals que ha firmat, n’hi ha algunes per a l’Òpera de Cincinnati, l’Ajuntament de Barcelona (Sant Jordi) o la ciutat de Madrid.
Carla Simón pregonera de la Mercè 2022
La cineasta barcelonina, que ha marcat un abans i un després en el cinema català amb dos films que s’han vist en els festivals i esdeveniments cinematogràfics més destacats del món, serà la pregonera de les festes de la Mercè d’enguany.
De vegades no és tan important el que mires, sinó la manera com t’ho mires. I aquí, possiblement, hi ha la clau de l’èxit d’Alcarràs, el film rodat en català en una petita localitat de la comarca del Segrià que es va veure en l’última edició del Festival de Berlín i va tornar a casa amb un Os d’or a la millor pel·lícula. Sembla senzill, el que va fer Carla Simón: retratar la que possiblement serà la darrera collita per a una família que, després de vuitanta anys conreant la terra, han de deixar enrere els presseguers que eren part de la seva vida i que aviat seran substituïts per plaques solars. És un relat senzill, amb una visió humanista de la terra, de l’agricultura i de la tradició. Perquè, com diu la mateixa Carla Simón, la que explica és una història “sobre la pertinença a una terra, a un lloc. Un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. La mirada neorealista i profundament honesta de la directora marca un film que podria haver estat fàcilment un abocador emocional, si no fos per la sàvia contenció de la dona que hi havia en tot moment darrere la càmera…
La dona de la càmera (res a veure amb el film de Dziga Vertov) no és una noia qualsevol, sinó una cineasta de trenta-pocs anys amb una maduresa, cinematogràfica i personal, que no és fàcil de trobar. Són, potser, regals, dons o talents que arriben de bracet dels moments més durs. Qui vulgui saber com i per què és com és Carla Simón potser hauria de mirar el seu primer llargmetratge, un film que va rodar l’any 2017 i que l’Acadèmia Espanyola del Cinema va triar per representar Espanya als premis Oscar®. Era Estiu 1993,una pel·lícula que es basa en la infantesa de la mateixa directora, que també en va escriure el guió, i que retratava aquell estiu del 1993 quan, després de la mort del pare i de la mare a causa de la sida, una nena de sis anys viu el procés d’adaptació a una nova vida amb uns tiets que viuen al camp. “El cinema és molt pròxim a la meva vida”, ha explicat més d’un cop ella mateixa. Cal molta maduresa per explicar, de manera precisa, subtil i amb el punt d’emoció justa, una història tan dura i que et toca tan de prop. Potser la història d’Estiu 1993 és trista i cruel, però va produir un film, ple de llum i de vida, de visió imprescindible.
Sorprenentment, aquella nena que va deixar Barcelona per anar a viure amb els tiets a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, amb prou feines mirava la televisió de petita. I és que el seu somni no era filmar sinó viatjar i, potser, fer de periodista d’una revista que l’enviés a recórrer els quatre racons de món. Però un dia, mentre estudiava batxillerat, li van projectar un film de l’austríac Michael Haneke i va descobrir que el cinema, més enllà d’explicar històries o de mostrar paisatges, indueix a reflexions i ves a saber si no aconsegueix canviar alguna realitat. D’aquí que estudiés Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma, fes un màster en cinema organitzat per Televisió de Catalunya i viatgés a la Gran Bretanya per a fer-ne un altre a la London Film School. Mentre vivia a la capital anglesa va rodar el documental Born Positive i el curt de ficció Lipstick. El llargmetratge que va venir després, Estiu 1993, ja es va veure al Festival de Berlín, on va guanyar el premi a la millor opera prima. I després del curt Después también, on parla sobre aquesta sida que va canviar la seva vida, va venir Alcarràs i va sumar us Os d’or (per un segon llargmetratge!) a la llarga llista de premis, inclòs el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat 2020, que ja tenia la cineasta.
Avui, mentre pensa en el pròxim film que produirà, Carla Simón fa algunes de les coses que més li agraden, com ara viatjar. No, potser ja no serà mai una periodista de viatges, però la mirada que aplica a les realitats que retrata en les seves pel•lícules obrirà unes quantes portes en la ment de moltes persones, i ves a saber si no transforma alguna vida, a més de la seva pròpia.
Tots els camins que us porten… a la Mercè romana
Coliseum de Roma|National Geographic
Amb el llenguatge de la música, del cinema, de la dansa i fins i tot dels titelles… D’aquestes maneres i de moltes més la Mercè us parla sobre Roma, la ciutat convidada de la festa major d’enguany.
Són grans ciutats, comparteixen una cultura i una manera de viure cent per cent mediterrània i se les pot considerar, com qui diu, germanes de sang. No deu ser casualitat que el dels italians sigui el col·lectiu més nombrós entre els estrangers residents a Barcelona. Ara la Mercè celebra els llaços que l’uneixen a Roma convidant la capital italiana a la festa major, que se celebra del 23 al 26 de setembre. Voleu arribar a Roma? Doncs seguiu els camins… que us marca la Mercè 2022.
Mostres de la cultura i del talent romà impregnaran la festa, com fan cada any, des del 2007. És una de les maneres que té Barcelona d’estrènyer els llaços i compartir projectes amb grans urbs de tot el món. Aquest cop trobareu propostes relacionades amb Roma al festival Mercè Arts de Carrer, però també al Mercè Música, al Barcelona Acció Musical, al Festival Pirotècnic Internacional, a la Filmoteca i en una plaça de la Mercè convertida en un cinema a la fresca.
I és que la capital italiana és una de les ciutats que més ha retratat el cinema i, a la vegada, un gran centre de producció cinematogràfica en el qual no són pocs els grans directors i directores que han creat les seves obres mestres. En veurem algunes en tres sessions de cinema a la fresca que s’organitzen durant la festa major a la plaça de la Mercè. El divendres, 23 de setembre, a la plaça es retrà homenatge al compositor de bandes sonores Ennio Morricone (mort el juliol del 2020) en un espectacle en el qual veurem imatges dels films en què va participar, però també hi sentirem les seves composicions. Les interpreta Le Muse, una orquestra de cambra italiana formada per dones i un únic home, tots ells músics de gran prestigi. Els dies següents, en col·laboració amb la Casa del Cinema de Roma, es projectaran, un cada dia, els films Roma, de Federico Fellini (dissabte, 24 de setembre), i La grande bellezza, de Paolo Sorrentino (diumenge, 25 de setembre).
Si voleu més cinema italià, en trobareu una mostra en els dos films adreçats a la canalla que projectarà durant la festa la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle de programació que es coneix com Filmoxica: el film neorrealista Umberto D, de Vittorio de Sica, i la pel·lícula d’animació Trash, de Luca Della Grotta i Francesco Dafano.
Música a la romana
Però els grans i petits concerts que omplen la ciutat són algunes de les activitats més icòniques de la Festa Major de Barcelona. I entre la pila d’actuacions previstes aquests dies n’hi ha algunes d’imprescindibles, com les que estan programades al Música Mercè d’aquest any 2022. D’una banda, a l’avinguda de la Catedral s’oferirà un concert d’Alessandro Mannarino o, com se’l coneix habitualment, simplement Mannarino. A Live 2022, un concert que s’ha vist en grans estadis i espais públics d’Itàlia, podrem conèixer un intèrpret de cançó molt conegut al país veí que ara, finalment, toca en directe a Barcelona.
Un dels grans moments de la Mercè musical serà l’actuació de Vinicio Capossela, un dels grans del folk i la cançó italiana, que té una llarga trajectòria de més de trenta anys d’èxits. Els repassarà en un gran espectacle titulat Round One Thirty Five – 30 Years of Personal Standards i que celebra els trenta (ara trenta-un) anys de l’aparició del primer disc de l’artista. Pareu atenció, perquè el xou de Vinicio Capossela s’ha vist per tot Itàlia, però encara no havia sortit mai del país.
La festa musical italiana continua al Teatre Grec de Montjuïc, que Rachele Andrioli omple amb veus femenines en l’espectacle Coro a Coro. És una proposta basada en el cant polifònic que aposta per dur les dones al centre de l’escenari, aquest cop interpretant obres de música popular i cançons d’autor de països diversos.
Si parlem de música italiana, a moltes persones el primer nom que els vindrà al cap és el de Mina, la gran i mítica veu de la cançó del país veí. A ella es dedica enguany el concert que cada any ofereix a la plaça Major de Nou Barris l’Orquestra Simfònica Vozes. Els i les joves que integren aquesta formació estaran acompanyats, en aquest homenatge musical a Mina, per Marta Valero, una mezzosoprano que no només conrea el repertori operístic més clàssic, sinó que també s’ha endinsat en el repertori contemporani i que, en aquesta edició de la Mercè, donarà una vida nova a les cançons d’una de les artistes més grans.
En un format més íntim, els jardins del Doctor Pla i Armengol seran l’escenari d’un concert del músic italià Paolo Angeli, que, en el seu últim treball, Rade, porta el folk al registre contemporani combinant-lo amb sons electrònics, amb jazz i amb post-rock, entre altres ritmes.
Dansa i arts de carrer amb accent italià
El Mercè Arts de Carrer, el gran festival dedicat al circ, les propostes teatrals i la dansa en les seves formes més diverses, torna a ser un dels eixos principals de la Mercè. I aquí trobareu mostres de dansa com If You Were a Man, una coreografia de Mauro Astolfi que posen en escena quatre ballarins de la companyia italiana Spellbound Contemporary Ballet i que ens parla sobre l’escolta i els silencis. Del mateix coreògraf, la companyia ofereix també un duet firmat pel mateix coreògraf i titulat A Better Place, que podrem veure al parc de la Ciutadella.
Si us agrada la dansa, però, no us podeu perdre el taller de pizzica (una dansa tradicional italiana de la família de la tarantel·la) titulat La ronda di Pizzica. Veniu a ballar al parc de la Ciutadella, poseu-vos en rotllana i seguiu les instruccions d’Andrea de Siena, així aprendreu com es balla la pizzica.
Encara dins del paraigua del MAC Festival, teniu una divertidíssima proposta musical que també ve d’Itàlia i que protagonitza la Marlon Banda. És el Marlon Banda Show, en què la música, el teatre i l’humor es barregen en una festa del ritme i la irreverència. I si voleu dir adeu a Roma… quan visiteu el parc de la Ciutadella, busqueu a la zona de cuina sobre rodes l’Orquestrina Caramelle, perquè munten un espectacle titulat Arrivederci Roma en el qual la cantant italiana instal·lada a Barcelona Francesca Frigeri, acompanyada d’un violinista i un acordionista, repassa alguns del temes més populars de la música italiana.
Però si la tradició escènica italiana té un nom, és el de la commedia dell’arte, poblada per personatges com el famós Pulcinella. D’aquesta tradició beu el Teatre San Carlino, un centre de creació de teatre de titelles nascut el 1968 i instal·lat al parc romà de Villa Borghese des del 1995. Veniu a veure’ls actuar a l’espectacle Pulcinella in Favola i descobrireu uns titelles que enfonsen les arrels en la millor tradició del teatre napolità.
La presència de Roma, però, s’estendrà fins als cels nocturns de la ciutat. El Festival Pirotècnic Internacional els tornarà a pintar de llum i de colors en un espectacle que es podrà seguir des de l’Espigó del Gas de la platja de la Barcelona i que, enguany, té la participació d’una empresa pirotècnica romana.
Finalment, en el context de les celebracions romanes de la Mercè, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) reobre les restes de l’antiga Barcino. I és que no podem oblidar que Barcelona va ser fundada, ara fa més de 2.000 anys, com a colònia romana i que, per tant, la creació de la ciutat té molt a veure amb els habitants de l’antiga Roma. Ho recordarem en una festa major dedicada a la Roma d’avui… i a la de fa milers d’anys.
Sigueu benvinguts i benvingudes a la gran festa romana de la Mercè 2022.
Carme Balcells i Segalà, també coneguda com a Carmen Balcells (Santa Fe de Segarra, les Oluges, Segarra, 9 d’agost de 1930 – Barcelona, 20 de setembre de 2015), fou una agent literària catalana, molt valorada pels autors, ja que va aconseguir eliminar els contractes vitalicis i altres excessos editorials com imposar les clàusules de cessió per temps limitat d’un llibre.
L’editora Carmen Balcells donarà nom a una plaça del districte de Sant Martí, després que aquest dimarts ho hagi aprovat la ponència de Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. En concret donarà nom a l’espai ubicat entre els carrers Selva de Mar, Treball i Concili de Trento i la Plaça Angeleta Ferrer.Balcells va representar fins a sis Premis Nobel —Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Miguel Ángel Asturias, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre i Pablo Neruda—, i se la considera un personatge clau del boom de la literatura llatinoamericana de la segona meitat del segle XX. Balcells va morir a l’edat de 85 anys el 20 de setembre del 2015.
Margarita Brender Rubira
A Sant Martí també s’hi afegirà el nom de Margarita Brender i Rubira (1919-2020) primera dona arquitecta a Catalunya. Donarà nom a l’espai enjardinat situat a la cruïlla entre els carrers Freser, Trinxant i Indústria.
Carme Claramunt i Barot
Carme Claramunt, la primera dona afusellada al Camp de la Bota l’abril del 1939, posarà el seu nom a un jardí adjacent al monument a la Presó de Dones de les Corts, a la cruïlla Joan Güell / Europa, al barri de Les Corts.
Josefina Torrents Illa
A Gràcia, el vial ubicat entre la carretera del Carmel i l’Avinguda de Pompeu Fabra serà batejat amb el nom de Josefina Torrens Illa (1902-2006), una de les pioneres de la natació a Catalunya, nedadora destacada del Club Natació Barcelona, feminista i socialment compromesa.
L’interior d’illa de l’antic Cinema Niza es dirà Treballadores de la Numax.
També s’ha aprovat el nom ’Treballadores de la Numax’ per a l’interior d’illa entre els carrers Sicília, Rosselló i Sardenya i la Plaça de la Sagrada Família, on antigament estaven situats els cinemes Niza. Numax, situada en el mateix emplaçament, fou una antiga fàbrica d’electrodomèstics en què la majoria de mà d’obra eren dones, que van protagonitzar una llarga lluita per millorar les condicions laborals.
Dolors Canals i Farriols
Dolors Canals i Farriols (1913-2010) també formarà part del Nomenclàtor de la ciutat al districte de Sant Andreu. Nomenada pel Ministeri de Treball de la República delegada a Catalunya per organitzar les escoles bressol de guerra, va protagonitzar una trajectòria professional modèlica des del punt de vista pedagògica, però truncada per la guerra i l’exili posterior. Donarà nom al passatge situat entre la Plaça d’Albert Badia i Mur i el carrer Bonaventura Gispert.
Mercè Rodoreda, únic carrer de dona al nomenclàtor de Bellaterra
NOTA: Al contrari que Barcelona, Ramón Andreu, del partit Gent per Bellaterra, que governa l’EMD des de 2010, manté un sol nom de dona al nomenclàtor del poble -el de Marcè Rodoreda– i manté els dels franquistes José María Marcet -alcalde de Sabadell de 1940 a 1960- i Joan Baptista Viza (1884-1979), que va deixar Bellaterra per ajudar a Franco des de Burgos.
Font: El Punt Avui, Wikipèdia, Ajuntament de Barcelona
BELLATERRA.CAT 