Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Barcelona’

El Pont de Pedret és un pont medieval sobre el riu Llobregat, dins el terme municipal de Cercs, a tres quilòmetres del nucli de Berga. El pont i els forats que hi ha a sota són dues obres incloses en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de manera independent.

Pont Medieval de Pedret (Cercs, Barcelona)

L’alou de Pedret és documentat des de l’any 983 com una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. L’any 1168 es va identificar amb l’actual església de Sant Quirze de Pedret, a precs de Bertran d’Avià. La família Avià, aleshores residents a Berga devien protegir el lloc car l’any 1286 Ramon d’Avià deixà en el seu testament sis diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios”). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.

Es creu que les parts més antigues del pont poden correspondre al segle xiii, coincidint amb el primer esment del monument a les fonts antigues. A més, s’observen reformes importants probablement fetes a la centúria següent, i d’altres en època moderna, potser del segle xvii. La intervenció arqueològica no afecta la caixa del pont sinó que es limita a la neteja de l’entorn immediat i a l’excavació aigües avall dels sediments de terres que podien haver quedat estratificades, com també als dos caps del pont on s’hi han acumulat terres.

Abans d’arribar a l’església de Sant Quirze de Pedret des de Berga, ens hem de d’aturar a l’entrada del pont medieval de Pedret.

Moltes vegades, l’estructura dels ponts ens passa desapercebuda. Passem per la calçada del pont i no es fa visible la seva estructura. En molts casos aquesta ens és indiferent, però en d’altres val la pena deturar-se per admirar-les, sigui per la seva antiguitat, sigui per la magnitud de l’obra d’enginyeria que comporta.

El Pont de Pedret és un d’aquests casos. Com que ens veiem obligats a deixar el cotxe, val la pena dedicar una mica de temps a distanciar-nos del pont, baixar a la llera del riu, i admirar l’esveltesa de la seva forma.

El context històric del Pont de Pedret
La repoblació del Berguedà a partir del segle IX, amb l’impuls donat al procés pel comte Guifré, va comportar una organització del territori que combinava una estructura eclesiàstica i una ordenació civil i militar.

Aquest procés d’ordenació del territori havia de dur associada una dinàmica de recuperació de camins antics i de creació de rutes de comunicació entre els diferents nuclis que anaven apareixent, i entre aquests i els centres del nou poder administratiu i religiós.

Una d’aquestes rutes va ser la que havia d’unir Berga amb el Monestir de Sant Pere de la Portella, seguint la cara sud de la Serra de Picancel, i passant per Sant Quirze de Pedret.

En el traçat es tenia que superar el pas del riu Llobregat que precisava d’un pont, sembla que primer de fusta i posteriorment de pedra, que correspon al Pont de Pedret.

Es tracta d’un pont d’origen medieval, del que en tenim una primera noticia per que la família Avià, aleshores residents a Berga, devien protegir el lloc cap l’any 1286 i Ramon d’Avià deixà en el seu testament 6 diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios“). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.

Estructura del Pont de Pedret

Es tracta d’un pont de pedra sorrenca d’estil gòtic que cronològicament sembla que es va construir als segles XII-XIII, i la ogiva central al segle XV. Diverses riuades van obligar a la seva reparació als segles XVI i XVII.

És del tipus d’esquena d’ase, més enlairat a la part central, per possibilitar la construcció d’un arc central més ample i elevat que permeti el pas de la major quantitat d’aigua per la seva base.

Fa uns 80 m de llargada i està orientat en sentit est-oest. La cara nord és la d’entrada d’aigües, i la sud de sortida.

Pont de pedra format per un gran arc apuntat central i altres tres, dos a la dreta i un a l’esquerra, de petits i de mig punt, un xic irregulars i rebaixats. Descansa sobre pilars de secció rectangulars que recolzen sobre la roca.

S’eleva considerablement per sobre d’un estret obert sobre una plataforma rocosa on s’engorja el riu. Té ampit i un paviment de pedra.

Situat en un entorn despoblat.

L’arc més antic que ha perviscut és el petit més oriental de mig punt. Al segle XV es va reconstruir la part central amb un arc apuntat de 14,4 m de llum. Al segle XVI es van bastir els dos arcs de ponent. Al segle XVIII es van fer les reformes que li van donar l’aspecte actual.

L’any 2000 van acabar les darreres obres de restauració i consolidació estructural.

El llit menor del riu, aquell pel qual passa l’aigua en cabals normals, discorre per una gorja relativament estreta i a la que s’accedeix per un pendent força suau. Això feia d’aquest punt un pas natural del riu entre Berga i Pedret. En aquest punt devia situar-se un primitiu pont de fusta.

La facilitat amb la que les riuades devien fer desaparèixer aquests ponts de fusta i l’augment de la població de la zona, amb el conseqüent increment de circulació, devia portar a la necessitat de construir un pont estable de pedra.

L’existència de l’església de Pedret des del segle IX també obligava a que hi hagués un pont per arribar-hi des de Berga.

El paviment de la calçada és de còdols, dividit en diversos trams per una sèrie de franges de pedra disposades en sentit transversal que segueix el model tradicional emprat en els ponts des de l’edat mitjana.

Els ampits actuals corresponen a l’última fase constructiva del pont, tenen 38 cm d’amplada i una alçada a l’interior de 80 cm. Estan construïts de maçoneria i rematats amb grans lloses de pedra sorrenca.

Font: Pont de Pedret (Cercs), Arqueologia i història. Josep Maria Vila Carabasa, Wikipèdia

Read Full Post »

Els tertulians de La Taula” per Oriol Regàs i Pagès, creador del restaurant Via Veneto de Barcelona

La Taula de les mestres de l’Escola Sagrada Família de Barcelona al saló blau del restaurant Via Veneto |ARXIU BELLATERRA GOURMET

El 1970, per iniciativa del meu pare, Xavier Regàs, conversador i amant de les tertúlies, vam decidir organitzar a Via Veneto la tertúlia de “La Taula”.  La idea va sorgir d’una reunió entre el meu pare i l’Antonio de Senillosa, el Manuel de l’Arc, l’Alberto Puig Palau i jo mateix.  Coneixia bé Antonio, loquaç i divertit, i també Alberto, amb qui sentia una debilitat especial.  Va ser, crec, l’únic Playboy autèntic que vaig conèixer: amb les seves senyores estupenda, els cotxes de carreres, la impressionant casa del Castell, l’afició a dilapidar herències i fortunes recolzant la cultura, els amics i la festa.  A Del Arco, un periodista al zenit de la seva carrera, el coneixia menys, tot i que m’havia fet un parell d’entrevistes per a la secció “Mano a mà” de La Vanguardia.

Durant aquell sopar a Via Veneto vam acordar instaurar una tertúlia, sense estatuts, ni reglaments, ni cotització, que es convocaria una vegada al trimestre, convidant a cadascuna un personatge d’interès.  En un temps rècord, menys d’un mes, van donar la seva conformitat tots els contertulis, fins a vint-i-dos, contactat pels fundadors, entre ells diversos gurmets, com Néstor Luján, Horacio Sáez Guerrero i Joan Obiols, que en aquest apartat no acceptaven bromes sobre això  ;  i noms procedents de la indústria, de la banca, dels negocis, com Pau Roig, Fèlix Valls i Taberner, Josep Ensesa i Rogeli Roca.  El sector més jove estava integrat per Xavier Corberó, Santiago Dexeus, Leopoldo Pomés i Jesús Olled, sense oblidar Sempronio, Antonio María Bonet, Juan Ramón Masoliver, Guillermo Díaz Plaja i Manolo Muntañola.  També hi figurava Alberto Closas.  Amb tots aquests noms “La Taula” estava al complet, ja que el saló blau, on se celebrava els seus sopars, per una raó de dimensions no permetia admetre ningú més.

Era responsabilitat de tots els membres de “La Taula” posar-se d’acord a la persona a convidar a la següent convocatòria, la data de la mateixa i decidir a qui corresponia suggerir el menú i els vins.  Així es van formar els tàndems (convidat-contertuli) Miró-Bonet, Raimon-Puig Palau, Marsillachs-Xavier Regàs, Marisol-Ulled, Areilza-Senillosa, Trueta-Valls i Taberner, Pujol-Pomés, Rodoreda-Del Arco.

La Taula va reunir al complet per primera vegada el 3 de maig de 1970 amb l’única absència de l’actor Alberto Closas, que tenia estrena al teatre Moratín.  Gastronòmicament es va començar amb bon peu.  Els entesos van donar el seu plàcet a la pularda de Bresse a la grossel.  Abans, amb el salmó, un bon Bourgogne Thorin 1964 Réserve des Commandeurs havia provocat una onada d’entusiasme a taula i diversos comensals van demanar al Maître que els reservés l’etiqueta per a la seva col·lecció.  Així ho comentava Sempronio a Tele/eXprés, juntament amb altres referències de “La Taula”.

També en un altre article molt posterior de finals dels vuitanta, Horacio Sáenz Guerrero explica que els reunits fundacionals van acordar no convidar mai cap polític, no només per prevenció general, sinó perquè alguns dels més interessants es trobaven a la clandestinitat, i no era  cosa de cometre inprudències.  La Taula va ser convocada en vint-i-tres ocasions més, a l’estil Llarg dels seus sis anys de vida, per agasajar cada vegada a un convidat.  Els contertulians van gaudir de la joventut de Pepa Flores, de la professionalitat i interès de Núria Espert i de la simpàtica barra de Carmen Sevilla.  Diversos escriptors van assistir a aquests sopars, entre ells, Camilo José Cela, que imposava la seva profunda veu per sobre dels comensals, Antonio Bueno Vallejo, tan assequible i tan amè;  Paco Noy, proper i entès gastrònom, i Josep Pla, per a la trobada del qual tota “La Taula” es va desplaçar a la Gavina de S’Agaró, on Josep Ensesa va oferir un sopar memorable i on Pla va estar més Pla que mai.

Mercè Rodoreda, després d’assistir de convidada a una d’aquestes tertúlies, va comentar en una carta que va enviar el 5 d’octubre de 1970 al seu company Armand Obiols: “Va venir l’Oriol Regàs. Oh! És per menjar-se’l.  Te el feillet bell i és prim i alt.

Com a artistes he de citar Alberto Closas, que sinó la seva condició de contertulis a la de convidat;  també Adolfo Marsillach, conegut i admirat per tothom, i Raimon, en una de les seves èpoques més compromeses com a cantautor.  Els pintors i escultors despertarien sempre l’interès dels taulistes.  Joan Miró en va ser el primer i va mostrar el seu encant i profunda senzillesa.  Eduardo Chillida, segur de si mateix, va desconcertar al principi per les manifestacions.  Pere Pruna va estar loquaç i divertit, i l’arquitecte Josep Lluís Sert, a instàncies de diversos requeriments, va explicar la seva etapa com a deixeble de Le Corbusier i la realització de la Fundació Miró.

Tot i que s’havia acordat no convidar polítics.  En els darrers sopars van estar presents José Maria d’Areilza, Comte de Motrico, que va donar una lliçó magistral sobre el problema bàsic d’ETA i les afirmacions del qual continuen, encara ara i al cap de tants anys, sent del tot vàlides;  Josep Tarradellas, com a fervent i just homenatge al seu retorn;  Jordi Pujol, que va encertar en els pronòstics del futur polític d’Espanya i Catalunya, i va deixar intuir a tots els reunits la seva vetllada pertinença al pensament de centre dreta, i Fabián Estapé, aquesta convocatòria havia provocat una irada controvèrsia.

També van ser convidats el metge Josep Trueta, el director de Museu del Prado, Javier de Salas, l’editor Antoni López Llausás i Armand Carabén, just quan havia aconseguit el traspàs de Johan Cruyff al F.C.  Barcelona.

Va ser una experiència interessant, encara que ja llavors la vivianos com un luxe a deshora, com un intent de recuperar el plaer de conversar sobre allò diví i allò humà, fins i tot a costa de perdre hores de son.

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA

Biografia d’Oriol Regàs i Pagès

Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.

La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA

Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.

Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.

Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i

juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.

El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.

Font: Destino, Los años divinos, Oriol Regàs i Pagès, Wikipèdia

Read Full Post »

David de las Heras, autor del cartell de la Mercè d’enguany, uneix tres generacions de barcelonines en una mateixa imatge de la festa.

David de las Heras va néixer a Bilbao el 1984 i va arribar a Barcelona buscant formar-se en una de les escoles d’il·lustració més destacades del país, l’Escola Massana. Després va viure uns anys a Madrid, però va acabar tornant a la ciutat. S’hi va quedar i, en els anys que fa que és a la capital catalana, ha viscut no una sinó moltes edicions de la Festa Major de Barcelona. Ell mateix, segurament, ha anat canviant cada any, de roba, de pentinat, d’aspecte. I segur que, en aquest temps, ha anat creixent, físicament, però també en el domini del seu art, que avui aplica tant a la il·lustració com a la pintura. Si es queda prou temps a la ciutat (i no sembla que tingui ganes de buscar-se’n una de nova), un David de las Heras ancià acabarà mirant-se els gegants o els focs del Festival Internacional de Pirotècnia, igual que uns anys abans ho havia fet el jove David que acabava d’arribar a la ciutat…

Aquesta manera d’entendre la Mercè, com una festa, sí, però també com una experimentada sastressa que sap cosir i recosir les vides dels barcelonins i barcelonines, unint una generació amb l’anterior i la següent, queda plasmada perfectament al cartell d’enguany. Sí, la Mercè, com explica el mateix David de las Heras, “creua les nostres vides, les barreja”. I, en una visió que gairebé fa pensar en la física quàntica, aquest artista de talent ens recorda que la Mercè “són totes les que van ser, les que seran i les Mercès d’aquells i aquelles que ens succeiran”. Tot ho trobareu en una imatge que potser retrata tres generacions de barcelonines unides per la Mercè, però que, d’altra banda, potser ens mostra una mateixa persona confrontada amb totes les Mercès de la seva vida, és a dir, amb cadascuna de les etapes vitals que ha travessat durant la seva existència. Decidiu-ho vosaltres mateixes després de veure el retrat d’aquestes tres conciutadanes amb els peus xipollejant al Mediterrani, la vista al cel i els elements i les construccions més emblemàtics de la seva ciutat alçant-se al seu voltant i mostrant-nos qui vam ser, qui som i qui serem.

Tot és obra d’un autor que concedeix a la figura humana una importància especial, sempre amb una dimensió psicològica que és present tant a les il·lustracions com a les pintures a l’oli que fa. La il·lustració que ha preparat per a la Festa Major del 2022 es completa amb la revisió i la recuperació d’algunes de les tipografies que han anat apareixent als cartells de la Mercè durant la seva història i que són a càrrec d’Arauna 131, la unió dels estudis de disseny gràfic Arauna Studio i 131.

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc i graduat en il·lustració a l’Escola Massana, David de las Heras ha exposat com a pintor en països com Alemanya i Portugal i, també, en galeries de moltes ciutats del país. Allà hem vist unes obres que se situen entre un estil gràfic contemporani i la tradició pictòrica clàssica. També ha publicat llibres com a il·lustrador, entre els quals hi ha Martín, de grumete a capitán, amb textos d’Arianna Squilloni, o l’Atlas de la España imaginaria, de Julio Llamazares. Ha creat igualment cobertes de llibres com les d’Instrumental, del pianista James Rhodes; la de Kalimán en Jericó, d’Àngel Burgas, guardonada com la millor de l’any 2015 als premis Junceda, i, darrerament, per a obres del japonès Haruki Murakami i novel·les com El corazón de las tinieblas, de Josep Conrad, o El planeta de los simios, de Pierre Boulle. L’artista ha publicat també il·lustracions en diaris com El País, al suplement cultural de l’ABC, en diverses portades d’El País Semanal i en mitjans internacionals com el Financial Times, The Economist o Die Zeit. Entre les darreres campanyes institucionals que ha firmat, n’hi ha algunes per a l’Òpera de Cincinnati, l’Ajuntament de Barcelona (Sant Jordi) o la ciutat de Madrid.

Carla Simón pregonera de la Mercè 2022

La cineasta barcelonina, que ha marcat un abans i un després en el cinema català amb dos films que s’han vist en els festivals i esdeveniments cinematogràfics més destacats del món, serà la pregonera de les festes de la Mercè d’enguany.

De vegades no és tan important el que mires, sinó la manera com t’ho mires. I aquí, possiblement, hi ha la clau de l’èxit d’Alcarràs, el film rodat en català en una petita localitat de la comarca del Segrià que es va veure en l’última edició del Festival de Berlín i va tornar a casa amb un Os d’or a la millor pel·lícula. Sembla senzill, el que va fer Carla Simón: retratar la que possiblement serà la darrera collita per a una família que, després de vuitanta anys conreant la terra, han de deixar enrere els presseguers que eren part de la seva vida i que aviat seran substituïts per plaques solars. És un relat senzill, amb una visió humanista de la terra, de l’agricultura i de la tradició. Perquè, com diu la mateixa Carla Simón, la que explica és una història “sobre la pertinença a una terra, a un lloc. Un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. La mirada neorealista i profundament honesta de la directora marca un film que podria haver estat fàcilment un abocador emocional, si no fos per la sàvia contenció de la dona que hi havia en tot moment darrere la càmera…

La dona de la càmera (res a veure amb el film de Dziga Vertov) no és una noia qualsevol, sinó una cineasta de trenta-pocs anys amb una maduresa, cinematogràfica i personal, que no és fàcil de trobar. Són, potser, regals, dons o talents que arriben de bracet dels moments més durs. Qui vulgui saber com i per què és com és Carla Simón potser hauria de mirar el seu primer llargmetratge, un film que va rodar l’any 2017 i que l’Acadèmia Espanyola del Cinema va triar per representar Espanya als premis Oscar®. Era Estiu 1993,una pel·lícula que es basa en la infantesa de la mateixa directora, que també en va escriure el guió, i que retratava aquell estiu del 1993 quan, després de la mort del pare i de la mare a causa de la sida, una nena de sis anys viu el procés d’adaptació a una nova vida amb uns tiets que viuen al camp. “El cinema és molt pròxim a la meva vida”, ha explicat més d’un cop ella mateixa. Cal molta maduresa per explicar, de manera precisa, subtil i amb el punt d’emoció justa, una història tan dura i que et toca tan de prop. Potser la història d’Estiu 1993 és trista i cruel, però va produir un film, ple de llum i de vida, de visió imprescindible.

Sorprenentment, aquella nena que va deixar Barcelona per anar a viure amb els tiets a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, amb prou feines mirava la televisió de petita. I és que el seu somni no era filmar sinó viatjar i, potser, fer de periodista d’una revista que l’enviés a recórrer els quatre racons de món. Però un dia, mentre estudiava batxillerat, li van projectar un film de l’austríac Michael Haneke i va descobrir que el cinema, més enllà d’explicar històries o de mostrar paisatges, indueix a reflexions i ves a saber si no aconsegueix canviar alguna realitat. D’aquí que estudiés Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma, fes un màster en cinema organitzat per Televisió de Catalunya i viatgés a la Gran Bretanya per a fer-ne un altre a la London Film School. Mentre vivia a la capital anglesa va rodar el documental Born Positive i el curt de ficció Lipstick. El llargmetratge que va venir després, Estiu 1993, ja es va veure al Festival de Berlín, on va guanyar el premi a la millor opera prima. I després del curt Después también, on parla sobre aquesta sida que va canviar la seva vida, va venir Alcarràs i va sumar us Os d’or (per un segon llargmetratge!) a la llarga llista de premis, inclòs el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat 2020, que ja tenia la cineasta.

Avui, mentre pensa en el pròxim film que produirà, Carla Simón fa algunes de les coses que més li agraden, com ara viatjar. No, potser ja no serà mai una periodista de viatges, però la mirada que aplica a les realitats que retrata en les seves pel•lícules obrirà unes quantes portes en la ment de moltes persones, i ves a saber si no transforma alguna vida, a més de la seva pròpia.

Tots els camins que us porten… a la Mercè romana

Coliseum de Roma|National Geographic

Amb el llenguatge de la música, del cinema, de la dansa i fins i tot dels titelles… D’aquestes maneres i de moltes més la Mercè us parla sobre Roma, la ciutat convidada de la festa major d’enguany.

Són grans ciutats, comparteixen una cultura i una manera de viure cent per cent mediterrània i se les pot considerar, com qui diu, germanes de sang. No deu ser casualitat que el dels italians sigui el col·lectiu més nombrós entre els estrangers residents a Barcelona. Ara la Mercè celebra els llaços que l’uneixen a Roma convidant la capital italiana a la festa major, que se celebra del 23 al 26 de setembre. Voleu arribar a Roma? Doncs seguiu els camins… que us marca la Mercè 2022.

Mostres de la cultura i del talent romà impregnaran la festa, com fan cada any, des del 2007. És una de les maneres que té Barcelona d’estrènyer els llaços i compartir projectes amb grans urbs de tot el món. Aquest cop trobareu propostes relacionades amb Roma al festival Mercè Arts de Carrer, però també al Mercè Música, al Barcelona Acció Musical, al Festival Pirotècnic Internacional, a la Filmoteca i en una plaça de la Mercè convertida en un cinema a la fresca.

I és que la capital italiana és una de les ciutats que més ha retratat el cinema i, a la vegada, un gran centre de producció cinematogràfica en el qual no són pocs els grans directors i directores que han creat les seves obres mestres. En veurem algunes en tres sessions de cinema a la fresca que s’organitzen durant la festa major a la plaça de la Mercè. El divendres, 23 de setembre, a la plaça es retrà homenatge al compositor de bandes sonores Ennio Morricone (mort el juliol del 2020) en un espectacle en el qual veurem imatges dels films en què va participar, però també hi sentirem les seves composicions. Les interpreta Le Muse, una orquestra de cambra italiana formada per dones i un únic home, tots ells músics de gran prestigi. Els dies següents, en col·laboració amb la Casa del Cinema de Roma, es projectaran, un cada dia, els films Roma, de Federico Fellini (dissabte, 24 de setembre), i La grande bellezza, de Paolo Sorrentino (diumenge, 25 de setembre).

Si voleu més cinema italià, en trobareu una mostra en els dos films adreçats a la canalla que projectarà durant la festa la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle de programació que es coneix com Filmoxica: el film neorrealista Umberto D, de Vittorio de Sica, i la pel·lícula d’animació Trash, de Luca Della Grotta i Francesco Dafano.

Música a la romana

Però els grans i petits concerts que omplen la ciutat són algunes de les activitats més icòniques de la Festa Major de Barcelona. I entre la pila d’actuacions previstes aquests dies n’hi ha algunes d’imprescindibles, com les que estan programades al Música Mercè d’aquest any 2022. D’una banda, a l’avinguda de la Catedral s’oferirà un concert d’Alessandro Mannarino o, com se’l coneix habitualment, simplement Mannarino. A Live 2022, un concert que s’ha vist en grans estadis i espais públics d’Itàlia, podrem conèixer un intèrpret de cançó molt conegut al país veí que ara, finalment, toca en directe a Barcelona. 

Un dels grans moments de la Mercè musical serà l’actuació de Vinicio Capossela, un dels grans del folk i la cançó italiana, que té una llarga trajectòria de més de trenta anys d’èxits. Els repassarà en un gran espectacle titulat Round One Thirty Five – 30 Years of Personal Standards i que celebra els trenta (ara trenta-un) anys de l’aparició del primer disc de l’artista. Pareu atenció, perquè el xou de Vinicio Capossela s’ha vist per tot Itàlia, però encara no havia sortit mai del país.

La festa musical italiana continua al Teatre Grec de Montjuïc, que Rachele Andrioli omple amb veus femenines en l’espectacle Coro a Coro. És una proposta basada en el cant polifònic que aposta per dur les dones al centre de l’escenari, aquest cop interpretant obres de música popular i cançons d’autor de països diversos. 

Si parlem de música italiana, a moltes persones el primer nom que els vindrà al cap és el de Mina, la gran i mítica veu de la cançó del país veí. A ella es dedica enguany el concert que cada any ofereix a la plaça Major de Nou Barris l’Orquestra Simfònica Vozes. Els i les joves que integren aquesta formació estaran acompanyats, en aquest homenatge musical a Mina, per Marta Valero, una mezzosoprano que no només conrea el repertori operístic més clàssic, sinó que també s’ha endinsat en el repertori contemporani i que, en aquesta edició de la Mercè, donarà una vida nova a les cançons d’una de les artistes més grans. 

En un format més íntim, els jardins del Doctor Pla i Armengol seran l’escenari d’un concert del músic italià Paolo Angeli, que, en el seu últim treball, Rade, porta el folk al registre contemporani combinant-lo amb sons electrònics, amb jazz i amb post-rock, entre altres ritmes.

Dansa i arts de carrer amb accent italià

El Mercè Arts de Carrer, el gran festival dedicat al circ, les propostes teatrals i la dansa en les seves formes més diverses, torna a ser un dels eixos principals de la Mercè. I aquí trobareu mostres de dansa com If You Were a Man, una coreografia de Mauro Astolfi que posen en escena quatre ballarins de la companyia italiana Spellbound Contemporary Ballet i que ens parla sobre l’escolta i els silencis. Del mateix coreògraf, la companyia ofereix també un duet firmat pel mateix coreògraf i titulat A Better Place, que podrem veure al parc de la Ciutadella.

Si us agrada la dansa, però, no us podeu perdre el taller de pizzica (una dansa tradicional italiana de la família de la tarantel·la) titulat La ronda di Pizzica. Veniu a ballar al parc de la Ciutadella, poseu-vos en rotllana i seguiu les instruccions d’Andrea de Siena, així aprendreu com es balla la pizzica.

Encara dins del paraigua del MAC Festival, teniu una divertidíssima proposta musical que també ve d’Itàlia i que protagonitza la Marlon Banda. És el Marlon Banda Show, en què la música, el teatre i l’humor es barregen en una festa del ritme i la irreverència. I si voleu dir adeu a Roma… quan visiteu el parc de la Ciutadella, busqueu a la zona de cuina sobre rodes l’Orquestrina Caramelle, perquè munten un espectacle titulat Arrivederci Roma en el qual la cantant italiana instal·lada a Barcelona Francesca Frigeri, acompanyada d’un violinista i un acordionista, repassa alguns del temes més populars de la música italiana.

Però si la tradició escènica italiana té un nom, és el de la commedia dell’arte, poblada per personatges com el famós Pulcinella. D’aquesta tradició beu el Teatre San Carlino, un centre de creació de teatre de titelles nascut el 1968 i instal·lat al parc romà de Villa Borghese des del 1995. Veniu a veure’ls actuar a l’espectacle Pulcinella in Favola i descobrireu uns titelles que enfonsen les arrels en la millor tradició del teatre napolità.

La presència de Roma, però, s’estendrà fins als cels nocturns de la ciutat. El Festival Pirotècnic Internacional els tornarà a pintar de llum i de colors en un espectacle que es podrà seguir des de l’Espigó del Gas de la platja de la Barcelona i que, enguany, té la participació d’una empresa pirotècnica romana.

Finalment, en el context de les celebracions romanes de la Mercè, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) reobre les restes de l’antiga Barcino. I és que no podem oblidar que Barcelona va ser fundada, ara fa més de 2.000 anys, com a colònia romana i que, per tant, la creació de la ciutat té molt a veure amb els habitants de l’antiga Roma. Ho recordarem en una festa major dedicada a la Roma d’avui… i a la de fa milers d’anys.

Sigueu benvinguts i benvingudes a la gran festa romana de la Mercè 2022.

Font: Ajuntament de Barcelona

Read Full Post »

Carme Balcells en una foto d’estudi de 1983

Carme Balcells i Segalà, també coneguda com a Carmen Balcells (Santa Fe de Segarra, les Oluges, Segarra, 9 d’agost de 1930 – Barcelona, 20 de setembre de 2015), fou una agent literària catalana, molt valorada pels autors, ja que va aconseguir eliminar els contractes vitalicis i altres excessos editorials com imposar les clàusules de cessió per temps limitat d’un llibre.

L’editora Carmen Balcells donarà nom a una plaça del districte de Sant Martí, després que aquest dimarts ho hagi aprovat la ponència de Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. En concret donarà nom a l’espai ubicat entre els carrers Selva de Mar, Treball i Concili de Trento i la Plaça Angeleta Ferrer.Balcells va representar fins a sis Premis Nobel —Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Miguel Ángel Asturias, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre i Pablo Neruda—, i se la considera un personatge clau del boom de la literatura llatinoamericana de la segona meitat del segle XX. Balcells va morir a l’edat de 85 anys el 20 de setembre del 2015.

Margarita Brender Rubira

A Sant Martí també s’hi afegirà el nom de Margarita Brender i Rubira (1919-2020) primera dona arquitecta a Catalunya. Donarà nom a l’espai enjardinat situat a la cruïlla entre els carrers Freser, Trinxant i Indústria.

Carme Claramunt i Barot

Carme Claramunt, la primera dona afusellada al Camp de la Bota l’abril del 1939, posarà el seu nom a un jardí adjacent al monument a la Presó de Dones de les Corts, a la cruïlla Joan Güell / Europa, al barri de Les Corts.

Josefina Torrents Illa

A Gràcia, el vial ubicat entre la carretera del Carmel i l’Avinguda de Pompeu Fabra serà batejat amb el nom de Josefina Torrens Illa (1902-2006), una de les pioneres de la natació a Catalunya, nedadora destacada del Club Natació Barcelona, feminista i socialment compromesa.

L’interior d’illa de l’antic Cinema Niza es dirà Treballadores de la Numax.

També s’ha aprovat el nom ’Treballadores de la Numax’ per a l’interior d’illa entre els carrers Sicília, Rosselló i Sardenya i la Plaça de la Sagrada Família, on antigament estaven situats els cinemes Niza. Numax, situada en el mateix emplaçament, fou una antiga fàbrica d’electrodomèstics en què la majoria de mà d’obra eren dones, que van protagonitzar una llarga lluita per millorar les condicions laborals.

Dolors Canals i Farriols

Dolors Canals i Farriols (1913-2010) també formarà part del Nomenclàtor de la ciutat al districte de Sant Andreu. Nomenada pel Ministeri de Treball de la República delegada a Catalunya per organitzar les escoles bressol de guerra, va protagonitzar una trajectòria professional modèlica des del punt de vista pedagògica, però truncada per la guerra i l’exili posterior. Donarà nom al passatge situat entre la Plaça d’Albert Badia i Mur i el carrer Bonaventura Gispert.

Mercè Rodoreda, únic carrer de dona al nomenclàtor de Bellaterra

NOTA: Al contrari que Barcelona, Ramón Andreu, del partit Gent per Bellaterra, que governa l’EMD des de 2010, manté un sol nom de dona al nomenclàtor del poble -el de Marcè Rodoreda– i manté els dels franquistes José María Marcet -alcalde de Sabadell de 1940 a 1960- i Joan Baptista Viza (1884-1979), que va deixar Bellaterra per ajudar a Franco des de Burgos.

Font: El Punt Avui, Wikipèdia, Ajuntament de Barcelona

Read Full Post »

Els documentals Barcelona, la rosa de foc Barcelona, la rosa de foc arrenca amb una pregunta: Què és una ciutat?

Amb la narració de Pep Guardiola, Manuel Huerga ens fa capbussar a la ciutat, amb imatges sorprenents que retraten un any de Barcelona, amb la cavalcada de Reis, el MWC, les festes de Gràcia, Sant Joan a la Barceloneta o la manifestació de l’11 de setembre del 2012. Volarem per la Barcelona més turística, amb imatges espectaculars de Santa Maria del Mar, la Sagrada Família, la Pedrera, el Camp Nou o la plaça del Rei, i també per la Barcelona real de la cadena de muntatge de la fàbrica Nissan, Mercabarna, el Sincrotró Alba, la Mina o el Banc dels Aliments. S’ha utilitzat la tecnologia més avançada en 3D i Dolby Atmos https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-documentals/barcelona-la-rosa-de-foc/video/5921386/

Read Full Post »

Des de maig de 2021, èxit de comunicació entre Bellaterra i Barcelona (a nivell de Metro) amb moderns trens al més alt nivell europeu i freqüències de 5 minuts.

El maig de 2015 va arribar el primer dels 15 trens nous de Ferrocarrils de la Generalitat, que permetia tenir un tren cada cinc minuts entre Bellaterra, Sabadell, Terrassa i Barcelona, i un cada dos minuts entre Barcelona i Sant Cugat del Vallès.

L’objectiu és que realment funcioni com un metro, sense horaris de sortida de cada tren, amb nous espais per a persones amb mobilitat reduïda o per portar bicicletes, i amb noves prestacions, com ara carregadors per als telèfons mòbils als baixos dels seients.

Read Full Post »

En el pla de transformació de l’Eixample de Barcelona d’aquí al 2030, aquest primer eix recuperarà 58.000 metres quadrats d’espai públic a l’asfalt

Com és i com serà el carrer Consell de Cent|Ajuntament Barcelona

El mes de juny han de començar les obres per convertir el carrer Consell de Cent en el primer dels Eixos Verds que transformaran l’Eixample de Barcelona d’aquí al 2030, segons el pla de l’Ajuntament.

Els treballs, que compten amb un pressupost de 52,7 milions d’euros –47,9 per als eixos i 4,4 per a les places–, hi ha la previsió d’acabar-los el primer trimestre del 2023.

La fesomia i l’ús de l’espai públic canviarà totalment a l’eix principal del carrer Consell de Cent i als eixos adjacents dels carrers Girona i Rocafort. Girona es convertirà en un eix verd de Diagonal fins a la Gran Via i el carrer Rocafort, de l’avinguda de Roma fins a la Gran Via. El carrer Borrell que ja està parcialment pacificat, es transformarà en eix verd des de la Gran Via fins a l’avinguda Mistral, on enllaçarà amb la superilla de Sant Antoni.  

A la intersecció de Consell de Cent amb els carrers de Rocafort, Borrell, Girona i el d’Enric Granados –ja pacificada i en alguns trams totalment destinada a vianants–, s’hi preveuen 4 places de 2.000 m2. En total, es guanyaran 58.000 m2 d’espai públic recuperats a l’asfalt, 1.200 m2 més d’espai verd per a la ciutat.

Informació complerta👇

https://www.ccma.cat/324/labans-i-el-despres-aixi-sera-el-primer-eix-verd-de-leixample-de-barcelona-lany-que-ve/noticia/3144987/?s=09

Read Full Post »

Avui, dia dels Reis Mags d’Orient, cal recordar el patiment durant el franquisme dels infants interns als centres de “La Prote” del Poble Nou de Barcelona.

Els interns de “La Prote” poden demanar còpia dels seu dossier personal a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès

Conferència “El Grup Benèfic Wad-Ras: històries de vida de La Prote”
El Grup Benèfic Wad-Ras va ser, des de la seva creació el 1915 fins al seu tancament el 1971, el referent de l’acció social i educativa de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona. Conegut en el barri de Poblenou de Barcelona com a “La Prote”, hi van exercir professionalment diverses personalitats significatives com Lluís Maria Folch i Torres, Frederic Godàs o Josep Joan Piquer i Jover, entre d’altres.

Entre finestres del primer pis de l’actual Hotel Monument es pot veure els escuts de ceràmica del Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona

La seu de les oficines del Tribunal Tutelar de Menores era al primer pis de l’actual Hotel Monument, Passeig de Gràcia, 75, Barcelona.

DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials

Foto publicada a la revista Sapiens d’octubre de 2021

El Grup Benèfic Wad-Ras va ser, des de la seva creació el 1915 fins al seu tancament el 1971, el referent de l’acció social i educativa de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona. Conegut en el barri de Poblenou de Barcelona com a “La Prote”, hi van exercir professionalment diverses personalitats significatives com Lluís Maria Folch i Torres, Frederic Godàs o Josep Joan Piquer i Jover, entre d’altres.

Foto publicada a la revista Sàpiens d’octubre 2021

Sánchez-Valverde i Gordaliza amb una testimoni durant la conferència
Carlos Sánchez-Valverde i Benet Gordaliza són educadors socials que han realitzat un estudi d’investigació sobre el Grup Benèfic Wad Ras. Durant la xerrada van comptar amb la presència de Pilar Álvarez, Bautista Sánchez i Francesc Xavier Prat, que van viure la seva infantesa a Wad-Ras durant diferents períodes entre els anys 30 i 60 del segle passat i van explicar la vida quotidiana en aquest centre.

Al llarg de la ponència es va revisar el llarg recorregut institucional d’aquest centre centenari amb l’objectiu d’oferir alguns elements per ajudar a entendre la història de l’educació i de l’acció social del nostre país.

Actualment és el carrer del Dr. Trueta

Per a més informació vinculada amb el Grup Benèfic Wad Ras, podeu consultar la publicació La junta provincial de protecció a la infància de Barcelona, 1908-1985: aproximació i seguiment històric i el vídeo de la presentació, feta a DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials el 21 de desembre de 2009.

Pati de “La Prote” del Tribunal Tutelar de Menores de l’ex carrer Wad-Ras del Poble Nou de Barcelona

https://dixit.gencat.cat/ca/detalls/Article/Junta_provincial_de_proteccio_a_la_infancia_de_Barcelona_1908_1985?s=09

Font: DIXIT, Sàpiens

Read Full Post »

Restaurant Bar Planta Baja de la’Hotel Primero Primera de Barcelona|FOTO: BELLATERRA GOURMET

Benvinguts a l´autèntica Barcelona.  Des de l’hotel Primero Primera viurà la ciutat i els seus millors secrets com si fos d’aquí.  L’hotel & club, sinònim de bon gust i calidesa, és un lloc íntim i especial en un dels millors barris de Barcelona, Tres Torres, a 15 minuts del centre.  Un espai privat que us desconnectarà de la rutina traslladant-vos a la comoditat i exclusivitat pròpia d’un club britànic.

Acollidor racó del Planta Baja|FOTO: BELLATERRA GOURMET

El nom de l’hotel procedeix de la història de la família propietària de l’hotel, que ha residit a la primera planta de l’edifici des del 1955. La família Pérez-Sala va renovar tots els espais el 2011, conservant intacta l’estructura original i donant com a resultat una perfecta  barreja entre tradició i modernitat.  L’experiència d’allotjar-se en unes 30 habitacions espaioses, cadascuna decorada de forma exclusiva i diferent entre si, us farà reviure el concepte de viure en una casa particular en un barri residencial de Barcelona.  Un estil timeless chic molt barceloní que seguirà respirant a cada racó del nostre hotel & club.

Escala cargol de l’Hotel Primero Primera de Barcelona|FOTO: BELLATERRA GOURMET

La ubicació del Primer Primera el fa diferent i encara més especials, com si fos un tresor amagat.  Està situat a la zona alta de la ciutat de Barcelona, en un barri tranquil però proper a les zones comercials.  Molt a prop, trobareu el més selecte de la ciutat: restaurants, bars i algunes de les botigues més cercades de Barcelona

Planta Baja és el nou restaurant de l’Hotel Primero Primera de Barcelona

Servei de Thea del Planta Baja|FOTO: BELLATERRA GOURMET

El Restaurant es va renovar l’any 2021, i ofereix una exclusiva selecció de plats a la seva nova cuina.  Ens encanten les cuines obertes que permeten que el client vegi el procés de preparació dels seus plats i l’afecte que hi posen.

Situat a la planta baixa de l’hotel Primero Primera, el restaurant Planta Baja comparteix l’objectiu de fer sentir els hostes com a casa, amb un servei atent i cuidat.  Tant al restaurant interior, al saló amb xemeneia o la terrassa, cuiden molt el detall dels espais, la llum i la clàssica i acollidora decoració.

Aliments de temporada, còctels clàssics i postres espectaculars

L’assessor gastronòmic és l’Armando Álvarez, xef dels famosos restaurants Capet i Petit Capet, ha creat una carta de somni per potenciar el producte de proximitat, alhora fa viatjar a un món de sabors nous i ingredients barrejats amb elegància.

Detall nadalenc del Planta Baja|FOTO: BELLATERRA GOURMET

La proposta gastronòmica del restaurant Planta Baja es basa en una carta sense pretensions, però amb molta atenció al detall i producte de qualitat, desitjant  que els clients se sentin a gust com a casa i trobin tot el que cerquen, a un nivell acollidor europeu.

Jardí privat amb piscina del Primero Primera de Barcelona|FOTO: BELLATERRA.CAT

Planta Baja ofereix servei al llarg de tot el dia per satisfer la versatilitat d’un bon esmorzar, un cafè d’especialitat, un menjar fresc a la terrassa, un exclusiu còctel davant de la xemeneia, o un sopar amb tots els luxes per tancar el  dia amb il·lusió.

HOTEL PRIMERO PRIMERA
PLANTA BAJA RESTAURANT

Carrer Doctor Carulla, 25-29
08017 BARCELONA

Servei de Bar:

Dilluns a diumenge: 7:00-13:00 i de 15:30-20:00
Sábado – domingo: 8:00-13:00 i de 15:30-20:00

Servei de Restaurant:

Dilluns a diumenge: 13:00-15:30 i de 20:00-22:30

Reservas
+34 934 178 179

Read Full Post »

No podíem deixar d’assistir a l’encesa del nou estel de la nostra sempre estimada Sagrada Família d’Antoni Gaudí, situada just al mig de la capital de Catalunya.

Estel de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí|FOTO: BELLATERRA.CAT

https://youtube.com/shorts/Z1bhXs3kW8c?feature=share

L’última peça de la torre de la Mare de Déu, l’estel, està col·locat des de la setmana passada a la part superior de la torre, de manera que l’alçada assoleix els 138 metres.

L’estel, fabricat per un vidrier de Mataró, reflectirà els rajos de sol durant el dia i s’encendrà a la nit en dies assenyalats.

D’un diàmetre de 7,5 metres i un pes de 5,5 tones, l’estel està construït amb vidre texturitzat, amb una estructura d’acer inoxidable a les arestes. El temple de la Sagrada Família de Barcelona ha viscut aquest dimecres un moment de màxima esplendor amb la inauguració de la torre de la Mare de Déu. Cap a tres quarts de vuit del vespre s’ha encès l’estrella de vidre de dotze puntes que la corona. En la cerimònia litúrgica d’aquest dimecres al vespre, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ha beneït la torre de la Mare de Déu i, seguidament, s’ha il·luminat. Primer s’ha encès la torre de la Mare de Déu, mentre l’Orfeó Català interpretava el “Magnificat”, un himne dedicat a la Verge Maria. Després s’ha encès l’estel i, finalment, s’ha il·luminat tot el temple, que fins aquell moment havia estat a les fosques. En l’homilia, Omella ha dit que el temple dissenyat per Antoni Gaudí “és l’emblema de Barcelona” i un dels més “bells i impressionants de tot el planeta”

L’estel lluminós de la Sagrada Família vist entre la Plaça del mateix nom|FOTO: BELLATERRA.CAT

Dir Gaudí és dir Sagrada Família. I dir Sagrada Família és dir Barcelona. Aquesta basílica s’ha convertit en un important patrimoni artístic, cultural i social. Sense pretendre-ho, el temple de la Sagrada Família és l’emblema de Barcelona. I avui tenim la sort de poder inaugurar i beneir la torre dedicada a la Mare de Déu.” Missatge del papa Francesc

El papa Francesc ha intervingut en la cerimònia d’encesa amb un missatge de vídeo i ha desitjat que l’estrella afavoreixi gestos quotidians d’amor, fraternitat i atenció cap als més desafavorits.

El papa ha lamentat que, sovint, les societats fan que molta gent visqui en situacions de pobresa i exclusió

“Vull fer arribar la meva salutació d’una manera especial als més pobres d’aquesta gran ciutat, als malalts, als afectats per la pandèmia de la covid-19, als ancians, als joves que, per diferents situacions, veuen compromès el seu futur; a les persones que estan vivint moments de prova… Estimats amics, per a tots vostès brilla avui l’estrella de la torre de Maria.”

Estel lluminós de la Sagrada Família

Francesc també ha pregat perquè la ciutadania faci de Barcelona un lloc “més habitable i acollidor per a tothom”.

Font: CCMA

Read Full Post »

Older Posts »