“De l’obligació infantil de dormir després de dinar al descans adult com a forma de resistència”.
Lawrence Foster, fent la migdiada entre la gravació El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC, Auditori de Sant Cugat del Vallès, 1997
Enrique Mariño ✍️ El temps mort a una habitació penombrosa d’un balneari de Caldas de Reis. La cal·ligrafia aèria de les volutes de pols impreses en un feix de llum. La seva mare, al costat, dormint en una tarda eterna. El silenci. La pausa. La xafogor. És l’hora de la migdiada obligada, però la criatura no s’adorm. Les vacances curioses d’un nen asmàtic: anar a prendre les aigües a l’agost.
Eren matins d’inhalacions, polvoritzacions i dutxes nasals. Tindria sis, set o vuit anys i es recorda com l’únic nen entre ancians, encara que potser fossin adults, potser recentment jubilats. Aquell estiu s’allotjava a la pensió del balneari i, al capvespre, recorria al costat d’altres xavals els passadissos de fusta tocant el triangle que trucava al sopar.
Abans paraven a l’Hostal La Ruta, ja desaparegut, on jugava en un balconet amb els clics beduïns de Famobil: dos homes, dues dones més, un dromedari, un cavall, una palmera i una catifa. Al bar de baix projectaven una pel·lícula molt gore, on un salvatge arrencava uns genitals i se’ls menjava. Potser és l’últim món del caníbal, dirigida per Ruggero Deodato. Potser Caníbal ferotge o Menjats vius!
Així transcorrien els agosts de la seva infància. Lluny de les aigües termals de Caldas de Reis, hi va haver altres migdiades insomnes que mai va entendre, sempre associades als grans. Van haver de passar molts anys per picar de cap davant d’un documental d’animals de La 2 o per practicar el que Camilo José Cela anomenava ioga ibèric, o sigui, la migdiada de pijama, parenostre i orinal.
És clar que les dues hores en horitzontal tenen el seu perill: no estranyaria que l’Almax l’hagués inventat un farmacèutic després d’una migdiada infinita, encara que la fórmula ideal hauria d’incloure un antidepressiu, malgrat que hi ha qui es conforma amb una dutxa freda.
Salvador Dalí, en canvi, era de migdiades fugaces: s’asseia en una butaca, agafava una clau amb la mà i el soroll del metall en caure s’encarregava de despertar-lo. Cansats que ens caricaturitzessin com a indolents i mandrosos, alguns autors van recordar que Napoleó o Churchill van ser grans siesters i van reivindicar aquests minuts de son després de dinar. Així, a la seva columna Tremenda apologia de la migdiada, Javier Cercas la defensa com una “forma d’insubmissió”, un “manifest intransigent de rebel·lia” i un “ínfim tall de mànigues quotidià” que “produeix un plaer indescriptible“.
“No se duerme la siesta por ganas de vivir menos, sino de vivir más: quien no duerme la siesta sólo vive un día al día; quien la duerme, por lo menos dos: despertarse es siempre empezar de nuevo, así que hay un día antes de la siesta y otro después”, escribía Cercas en 2014, seis años antes de la publicación de un breve ensayo en el que Miguel Ángel Hernández reivindicaba la hora sexta romana —nuestro mediodía—, origen de la palabra.
En El don de la siesta (Nuevos Cuadernos Anagrama), el profesor de Historia del Arte en la Universidad de Murcia analiza cómo ha sido sometida a un proceso de capitalización, de modo que si antes se asociaba a la vagancia —porque era improductiva— ahora es considerada saludable —porque un sueñecito a media tarde mejora la eficiencia en el trabajo—, de modo que un breve descanso contribuye a producir más.
Miguel Ángel Hernández, sin embargo, la enarbola como un acto de resistencia y disidencia, como una interrupción placentera que escapa a la lógica de producción capitalista, como un ejercicio impredecible de abandono, como un gasto improductivo y un tiempo perdido, como una trinchera y un refugio del mundo exterior: “La creencia de que nada malo puede sucedernos mientras sigamos durmiendo la siesta”.
“Una barreja del vell caciquisme espanyol i del reverdit populisme sud-americà va coincidir amb els fluxos de diners barats que arribava d’Europa per engendrar una multiplicació fantàstica de simulacres i festejos, de desplegaments barrocs aixecats per durar unes setmanes o uns dies i celebracions hipertròfiques, algunes bèsties i algunes bèsties. aferrament a la tradició sinó per la crua persistència de l’endarreriment”.
Cartell de la Festa Major de Bellaterra 2026
És trist que en un país la idea de la festa inclogui amb tanta regularitat l’ocupació vandàlica dels espais comuns, el soroll intolerable, les tones d’escombraries, el maltractament als animals, el menyspreu agressiu pels que no participen a la gresca: molt més trist és que l’autoritat democràtica hagi organitzat i hagi organitzat encoratjat la intolerància cap a qualsevol actitud crítica. Ningú vingut de fora té dret a injuriar el que som. Qualsevol objecció és una injúria contra la comunitat sencera. I qui s’atrevirà a dissentir des de dins, a actuar com a renegat o traïdor i acceptar l’ostracisme.
La commemoració i no el present; el simulacre i no la realitat; l’aparença i no la substància; l’esdeveniment espectacular d’uns dies i no l’afany durador a millorar el que és quotidià; la festa com a identitat i gairebé com a forma de vida i no la seqüència dels dies feiners, del temps en què el treball es compensa amb l’oci privat; la festa com a obligació unànime, com a prolongada interrupció de la normalitat, com a expressió d’allò veritable i allò irrenunciable, allò massivament compartit; la festa com a culminació de l’any i com a despesa prioritària del pressupost públic; la festa legitimada pels segles o envellida al cap de pocs anys de la seva invenció; la festa com a cultura recuperada, salvada després d’una suposada persecució que afegeix la categoria de víctimes heroiques a qui la celebren; la festa amb pregons altisonants en què algú cobra un dineral per celebrar amb prosa de fritanga les glòries locals, la festa amb processons solemnes, amb gales litúrgiques, amb complicacions protocol·làries, amb vestits regionals, amb corregudes de bous, amb carreres de mossos beodes davant de vedells espantats, i les batalles tomàquets, amb aterridors escàndols de petards per culpa dels quals de tant en tant mor algú o hi ha un incendi; la festa en què fan reportatges equips de televisió estrangera, confirmant els bruts i primitius i els exòtics i coloristes que són els espanyols, fins i tot aquells que celebren la seva festa en un èxtasis d’autenticitat antropològica que els confirma la seva obstinació de no ser espanyols; la commemoració de la commemoració: el 1992 es van commemorar amb una exposició universal els cinc segles del descobriment d’Amèrica i el 2012 s’ha commemorat el vintè aniversari de l’exposició del 92.
Un dels trets menys examinats de la democràcia espanyola ha estat la propensió al paroxisme de la festa.
I un dels capítols més incalculables del malbaratament que ara hem de pagar és el de tots els diners públics que des de fa quaranta i tants anys s’han gastat en festes: en festes municipals i comarcals, en festes autonòmiques, en festes de barri, en carnavals, en festes de la primavera i en falles i santfermines i roques.
Allò que en un altre temps durava cinc dies va començar a durar una setmana i mitja. La festa modesta d’una sola tarda es va expandir a una setmana sencera, convertida en una barreja de gresca sense pausa i esdeveniment oficial.
El carnestoltes que s’havia extingit per avorriment o decadència feia un segle es decidia que en realitat havia estat proscrit pel franquisme, i que per tant era obligatori recuperar-lo. I per recuperar-lo o per inventar-lo calia aprovar grans pressupostos, que contractar tècnics culturals o experts en una cosa que va començar a anomenar-se «animació sociocultural», els quals organitzaven reglamentàriament les murgues, xarangues, balls de màscares, concursos de comparses que espectacles de teatre de carrer, tota la pre- menor rastre en el moment mateix en què els diners que s’hi dedicaven s’haguessin destinat a fins més útils.
Les actuacions musicals que en una altra època organitzaven empresaris particulars amb la digna intenció d’obtenir un marge de benefici ara les programaven les noves àrees puixants de cultura dels ajuntaments, o les empreses o agències o gestores municipals de cultura.
L’efecte immediat va ser doble: sense la cautela de la inversió privada i el càlcul de riscos, el preu que els ajuntaments pagaven pels espectacles es va multiplicar exponencialment, per a felicitat dels artistes i sobretot dels intermediaris; i el públic es va acostumar a pagar molt poc o no pagar res, i per tant a no concedir cap valor al que se li oferia gratis.
Cap empresari podia competir ja amb institucions públiques que pagaven qualsevol preu que els sol·licitessin i que a més no cobraven entrada.
El que fins fa molt poc temps enrere havia prosperat gràcies a l’astúcia o al sentit de l’oportunitat de promotors privats es va tornar molt més car i només va poder ser costejat per institucions públiques. Els artistes que més tenien ja s’ho van quedar tot. D’un any a un altre quadruplicaven o quintuplicaven els seus caixets, i a més no s’havien de preocupar de la incertesa d’omplir o no omplir un recinte de fira o una plaça de bous. Com que a Espanya durant molts anys ningú sembla haver-se preguntat d’on sortien els diners que gastaven tan a plens les institucions públiques, els figurons de la política es permetien el luxe de fer creure a la ciutadania que li regalaven per pura generositat i sense contrapartida qualsevol diversió que li vingués de gust.
Premi Pricipe d’Asturies 2013
Font: Todo lo que era sólido. Antonio Muñoz Molina. Pag. 56 a 59. Editorial Seix Barral
“El Registre Civil digital ha substituït l’arcaic Llibre de Família, encara que aquest continua conservant-ne la validesa”.
Imatge d’un Llibre de Família, ara en dessus 📷 Jesús Hellín / Europa Press
Javier Mercadal Serrano✍️El Llibre de Família, com a tal, ja no existeix. No des del 2021, quan va deixar de lliurar-se en el format de paper del qual deriva el nom. És cert que els exemplars existents continuen mantenint la seva validesa, encara que no poden ser actualitzats i, per tant, cada cop són menys requerits per l’Administració.
Des de llavors han estat substituïts per un Registre Civil individual, més d’acord amb els nous models de família i la realitat social de l’època. Es tracta d’un sistema en què es recullen totes les dades rellevants a la vida de cada persona. Això és: pare, mare, fills, estat civil… Tot això, associat a un número individual. Aquest es va actualitzant de manera cronològica a mesura que succeeix un fet rellevant en la vida duna persona. Per exemple, si una persona contrau matrimoni, aquesta dada s’afegeix a la fitxa, de la mateixa manera que si, per exemple, té descendència, etc.
Què és el Registre Civil electrònic
Totes aquestes dades queden reflectides al Registre Civil electrònic, el sistema digital en què s’inscriuen, conserven i gestionen els fets i actes relatius a l’estat civil de les persones. A Espanya, funciona a través de la plataforma DICIREG, permetent realitzar tràmits en línia, obtenir certificats digitals i connectar totes les oficines en una sola xarxa. O dit d’una altra manera, és el lloc on consta tota la informació rellevant que abans es provava per mitjà del Llibre de Família.
Un matís important és que, en aquest nou paradigma, la informació se sol consultar i expedir, per mitjà de certificats concrets. D’aquesta manera, el Registre Civil electrònic és el lloc on aconseguir documents com el certificat de naixement, de matrimoni, de filiació o de defunció; els quals són requisits habituals per realitzar segons quins tràmits.
DICIREG és la plataforma tecnològica que permet el funcionament del nou model de Registre Civil i depèn del Ministeri de Justícia. Es tracta d’una eina de gestió utilitzada per les oficines del Registre Civil, no d’una plataforma de consulta directa per als ciutadans. Els ciutadans poden realitzar determinats tràmits i sol·licitar certificats a través dels serveis electrònics habilitats pel Ministeri de Justícia. Per a aquells procediments que requereixen identificació, és possible acreditar-se mitjançant sistemes com Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Quant costa
Els certificats del Registre Civil són gratuïts. És a dir, no s’exigeix cap taxa per acreditar l‟estat civil d‟una persona. Es poden demanar tant digitalment com en persona. És cert que hi ha algunes webs i empreses que cobren una quantitat per això, però aquest import mai no respon a una taxa del Registre Civil.
Com sol·licitar-los pas a pas
Per demanar un certificat, per exemple el de naixement, el procés és el següent. La primera cosa és accedir a la Seu Electrònica del Ministeri de Justícia, dins de l’apartat del Registre Civil. És aquí on el sistema demanarà una identificació, la qual es pot realitzar de diverses maneres: Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Un cop validades les credencials, arriba el moment d’emplenar la informació necessària abans de poder requerir el certificat. En el cas d’un certificat de naixement, per exemple, cal facilitar la informació bàsica de la persona inscrita i, quan es coneguin, les dades relatives al Registre Civil on consta la inscripció. Si la inscripció està disponible electrònicament, el certificat es pot obtenir de forma immediata; en cas contrari, el Registre Civil tramita la sol·licitud pels mitjans previstos.
Què ha canviat respecte al Llibre de Família
D’aquesta manera, un tràmit que durant anys va estar lligat a la presentació física del Llibre de Família s’adapta ara a un sistema més flexible i digital, en què l’acreditació de les dades personals i familiars es fa mitjançant certificacions oficials emeses pel Registre Civil. Actualment no es pot consultar tota la informació d’un individu a mode de fitxa, com sí que passava amb el Llibre de Família, en què totes les dades estaven recopilades al document. Tot i això, s’ha guanyat en agilitat, a més d’un sistema que s’adapta millor a la realitat social i tecnològica contemporània.
“La resolució de l’expedient es realitza mitjançant Decret de la Generalitat de Catalunya, i aquesta resolució ha de ser favorable quan existeix acord favorable dels municipis afectats i no hi formulin objeccions ni la Comissió de Delimitació Territorial ni la Comissió Jurídica Assessora”. GENCAT
L’article 17 del Decret 244/2007, estableix:
Article 17.- Resolució
17.1
La resolució definitiva de l’expedient s’ha de fer per decret del Govern de la Generalitat i s’ha de publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i al Boletín Oficial del Estado.
17.2
El Govern de la Generalitat ha d’aprovar l’alteració dels termes municipals promoguda a iniciativa municipal o dels veïns quan es produeix l’acord favorable dels municipis interessats i no hi formulen objeccions la Comissió de Delimitació Territorial ni la Comissió Jurídica Assessora.
17.3
En el cas que l’expedient l’hagi iniciat el Departament de Governació i Administracions Públiques o a instància d’un consell comarcal, l’alteració dels termes s’ha d’aprovar per llei de Parlament de Catalunya, si en el tràmit d’informe hi formulen oposició un o més d’un dels municipis afectats.
17.4
La resolució definitiva de l’expedient s’ha de produir en el termini de sis mesos, a comptar de la seva recepció al Departament de Governació i Administracions Públiques. La manca de resolució expressa dins d’aquest termini produeix efectes desestimatoris de la sol-licitud
La resolució de l’expedient es realitza mitjançant Decret de la Generalitat de Catalunya, i aquesta resolució ha de ser favorable quan existeix acord favorable dels municipis afectats i no hi formulin objeccions ni la Comissió de Delimitació Territorial ni la Comissió Jurídica Assessora. En altre cas, si consta la oposició d’alguns d’aquests organismes, com ara un dels Ajuntaments afectats, la resolució pot ser favorable o desfavorable a l’alteració de termes, i justificar-se en cada cas.
En la hipòtesi objecte del present informe, al iniciar-se l’expedient per iniciativa veïnal no resulta d’aplicació allò establert en l’apartat tercer del precepte transcrit, pel que l’alteració de termes no haurà d’aprovar-se per llei del Parlament de Catalunya.
Per últim, assenyalar que conforme l’apartat 3 de l’article 17 del Decret 244/2007, el termini per a resoldre que té el Departament competent de la Generalitat de Catalunya es de 6 mesos, a comptar des de la recepció de l’expedient, essent negatiu el caràcter del silenci.
Es a dir, si conforme l’article 12.3 de l’esmentat Decret el termini màxim per a instruir i resoldre l’expedient es de 12 mesos i l’article 17.3 atorga a la Generalitat el termini de 6 mesos per a la resolució del mateix, la tramitació municipal no pot, en cap supòsit, superar el termini de 6 mesos.
“A mida que el veïnat anava signant, se li informava que amb l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat, anava inclosa l’EMD i el clot de Can Fatjó del Aurons. Així constava en el document oficial”
LLUÍS TORRES ✍️ La Normativa de la Comisió “Bellaterra és Sant Cugat” es va aprovar el dia 16 de novembre de 2022, a la sala petita del Centre Cívic de la Placa Joan Maragall de Bellaterra, tres anys després d’haver recollit, durant més dos mesos, el 61% de signatures del cens oficial del veïnat de Bellaterra. Aquesta Comissió es constituí el 28 de novembre de 2018, a l’empar de l’article 9 del Decret 244/2007, de 6 de novembre.
A mida que el veïnat anava signant, se li informava que amb l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat, anava inclosa l’EMD i el clot de Can Fatjó del Aurons. Així constava en el document oficial
Document oficial que més del 61% del cens oficial del veïnat de Bellaterra va signar per l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès, (que incloïa l’EMD i el Clot de Can Fatjó dels Aurons) 📷 Bellaterra. cat
PRIMERA PART.
FUNCIONAMENT DE LA COMISSIÓ
CAPÍTOL 1: Denominació i fins Se li assignà el nom, Comissió Bellaterra és Sant Cugat, denominada com la “Comissió” a la resta d’aquest document. Aquesta comissió veïnal es constituí el 28 de novembre de 2018, a l’empar de l’article 9 del Decret 244/2007, de 6 de novembre.
L’Acta Fundacional és signada a Bellaterra per 17 veïns i veïnes, Vocals de la Comissió, sent President Miquel Àngel Vàzquez, qui nominà Vicepresidenta a la Vocal Chus Cornellana.
Iniciant la segona etapa de la Comissió a novembre de 2022, s’elabora la Normativa de funcionament i s’actualitzen els Vocals i Junta Directiva de la Comissió, adequant-nos a les normes establertes i que s’aproven per majoria simple de tots els components de la Comissió convocats i que assisteixen a la reunió. Queda annexa al present document l’Acta Fundacional (ANNEX 1), i la composició actualitzada de Vocals i Junta Directiva de la Comissió, novembre de 2022 (ANNEX 2) Article 1 La Comissió regula les seves activitats d’acord amb el que s’estableix en aquesta Normativa La Comissió estarà formada per la Junta Directiva i els vocals Article 2 El fi de la Comissió és executar els passos necessaris per portar a terme i impulsar un expedient de modificació dels límits del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, per a la segregació de Bellaterra del municipi de Cerdanyola del Vallès, i la seva annexió al municipi de Sant Cugat del Vallès. Per aconseguir les seves finalitats, la Comissió du o ha dut a terme les activitats següents: a. Procés de recollida de signatures dels veïns de Bellaterra. b. Elaboració de la Memòria Justificativa, seguint les indicacions del Decret. c. Presentació dels documents necessaris a les adients administracions públiques per a portar a terme el seu fi. d. Portar a terme les tramitacions necessàries davant de les administracions públiques per a assolir el seu fi. e. Campanyes de comunicació i divulgació de les activitats pròpies de la Comissió. f. Altres, necessàries per a l’assoliment del seu fi. En queda exclòs tot ànim de lucre. CAPÍTOL 2 Els vocals de la Comissió, els seus drets i les seves obligacions: Article 3 Podran formar part de la Comissió totes les persones físiques, fins un número determinat, que de manera lliure i voluntària, tinguin interès en les seves finalitats, i que reuneixin les següents condicions: 1. Ser resident a Bellaterra. 2. Cal que tinguin capacitat d’obrar. 3. Ser majors d’edat 4. La sol·licitud d’ingrés ha de ser acceptada per tots els membres de la Junta Directiva, que ho comunicarà als vocals de la Comissió. 5. Els veïns que formin part d’algun partit polític i tinguin representació oficial, poden ser inclosos com la resta de veïns, sempre que s’ajustin a les motivacions definides per pertànyer a la Comissió, i el representant d’aquest partit polític hagi signat prèviament el Manifest de Bellaterra, Annexió a Sant Cugat. Article 4 Són drets dels vocals de la Comissió: 1. Assistir amb veu i vot a les reunions generals de la Comissió 2. Elegir o ser elegits per als llocs de representació o per exercir càrrecs directius. 3. Exercir la representació que se’ls confereixi en cada cas. 4. Intervenir en el govern i les gestions, en els serveis i les activitats de la Comissió, d’acord amb les normes legals i definides. 5. Exposar a la resta de la Comissió i a la Junta Directiva tot el que considerin que pugui contribuir a fer més plena la vida de la Comissió i més eficaç la realització dels objectius d’aquesta. 6. Rebre informació sobre les activitats de la Comissió. 7. Formar part dels grups de treball, que es constitueixin. Article 5 Són deures dels vocals de la Comissió: 1. Comprometre’s amb les finalitats de la Comissió i participar activament per assolir-les. 2. Complir la resta d’obligacions que resultin de la normativa 3. Acatar i complir els acords vàlidament adoptats pels òrgans de govern de la Comissió. 4. Comunicar a l’òrgan de govern els canvis de domicili i de contacte. 5. Comunicar a l’òrgan de govern tot canvi de situació personal que impedís la continuïtat com a membre de la Comissió. 6. No publicitar les informacions de les reunions de la Comissió abans de fer-ho públic oficialment el President, o Vicepresident en absència o per delegació del President. Igualment, no es farà difusió del contingut del xat oficial de la Comissió. 7. Tots els membres queden subjectes als acords de la Comissió, incloent-hi els absents, els qui en discrepen i els presents que s’han abstingut de votar. 8. Modificar la normativa, si escau, per votació de la majoria simple. 9. Els vocals de la Comissió accepten que es pugui publicar el seu nom i imatge, inclosos comunicats externs Article 6 Són causes per ser donat de baixa de la Comissió: 1. Que ho decideixi la persona interessada, que ha de comunicar per escrit la seva decisió a la Junta Directiva. 2. No complir les obligacions fixades per normativa. 3. La pèrdua de residència a Bellaterra. 4. L’obstaculització dels objectius de la Comissió. 5. La no assistència habitual a les reunions de la Comissió sense justificació al President. 6. Altres motius, comunicats prèviament al President, i votats per majoria simple de la Comissió CAPÍTOL 3 Funcionament de la Comissió: Article 7 Correspon a la Junta Directiva: 1. Executar les decisions finals de les reunions de la Comissió 2. Marcar els objectius i la direcció de la Comissió 3. Ratificar la transformació, la fusió, l’escissió o la dissolució de la Comissió. 4. Ratificar l’ingrés i la baixa en associacions, federacions o confederacions. 5. Ratificar el reglament de règim intern i les seves modificacions. 6. Conèixer les sol·licituds presentades per formar part de la Comissió, i també les altes i les baixes per una raó diferent de la separació definitiva. 7. Ratificar, si escau, la baixa disciplinària i les altres sancions imposades per faltes molt greus. 8. Resoldre sobre les qüestions que no estiguin expressament atribuïdes a cap altre òrgan de la Comissió. Article 8 La Comissió es reuneix: 1. Per convocatòria del President (o Vicepresident per absència o a indicació del President) 2. El President també convocarà quan ho sol·liciti una tercera part dels vocals de la Comissió. 1. La convocatòria de reunió ha de contenir, com a mínim, l’ordre del dia, el lloc, la data i l’hora de la reunió. I l’enllaç si la reunió és telemàtica 3. Les reunions les presideix el President de la Comissió. Si aquest no es trobés present, l’han de substituir, successivament, el Vicepresident, Secretari, o la persona de més edat present a la reunió. 4. La reunió de la Comissió es constitueix vàlidament sigui quin sigui el nombre de membres de la Comissió presents. 5. La Comissió es reunirà, preferentment, en Centre Cívic de Bellaterra, Plaça Maragall 4. 6. La Comissió es podrà comunicar habitualment a través del grup de WhatsApp establert a tal efecte, incloses convocatòries, ordre del dia, i actes, si escau. L’administrador serà el President o la persona en qui delegui. Si algun membre no vol formar-ne part, se’l convocarà personalment també per WhatsApp. Article 9 Votacions de la Comissió: 1. En les reunions de la Comissió, correspon un vot a cada membre de la Comissió. No s’acceptarà el vot delegat. 2. Els acords es prenen per majoria simple de vots dels membres presents. 3. Es poden adoptar acords sense reunió, de manera excepcional, a instància del President de la Comissió que, en qualsevol cas, seran ratificats en la següent reunió de la Comissió. 4. En qualsevol cas, l’elecció del President de la Junta Directiva, si es presenten diverses candidatures, es fa per acord de la majoria simple dels membres presents. 5. En qualsevol cas d’empat, el President o qui el representi, tindrà el vot de qualitat.
Carta Comissió Bellaterra és Sant Cugat que envià el 2019 al veïnal deBellaterra
SEGONA PART: LA JUNTA DIRECTIVA CAPÍTOL 4 La Junta Directiva: Article 10 1. La Junta Directiva regeix, administra i representa la Comissió. 2. Componen aquest òrgan de govern el president, el vicepresident, i el secretari, càrrecs que han de ser exercits per persones diferents. Al ser una Comissió veïnal sense ànim de lucre no es contempla la figura de tresorer. 3. L’elecció del President de la Junta Directiva, que ha de ser membre de la Comissió, es fa per votació dels vocals de la Comissió i dels altres membres de la Junta Directiva, per majoria simple dels presents. En cas d’empat, qui exerceix de President a la reunió tindrà el vot de qualitat. El President anomenarà Vicepresident, i Secretari. Les persones elegides entren en funcions després d’haver acceptat el càrrec. 4. La presentació de candidatures a President, es comunicaran per escrit al President anterior o al Vicepresident, successivament en cas de baixa del primer, una vegada convocada la reunió amb aquest punt a l’ordre del dia. 5. Els membres de la Junta Directiva exerceixen el càrrec durant un període de cinc anys, sense perjudici que puguin ser reelegits. 6. El cessament dels càrrecs abans d’extingir-se el termini reglamentari del seu mandat pot esdevenir-se per: a. Mort o declaració d’absència, en el cas de les persones físiques b. Incapacitat o inhabilitació. c. Renúncia notificada i acceptada per l’òrgan de govern. d. Qualsevol altra causa que estableixi la llei o normativa. 7. Les vacants que es produeixin en la Junta Directiva s’han de cobrir, després de la reunió de la Comissió per comunicar la baixa. Mentrestant, un membre de la Comissió ocuparà provisionalment el càrrec vacant, respectant que: a. El Vice-president ocuparà el càrrec de President en cas que aquest càrrec quedi vacant. b. En cas que el càrrec de Vice-president quedés vacant, el President anomenarà a un vocal de la Comissió . 8. Els membres de la Junta Directiva exerceixen el càrrec gratuïtament. 9. El càrrec de President de la Comissió és incompatible amb el de President de l’EMD de Bellaterra, de Vocal de la mateixa EMD, o similars. Article 11 La Junta Directiva té les facultats següents: 1. Representar, dirigir i administrar la Comissió de la manera més àmplia que reconegui la llei; així mateix, complir les decisions preses per la Comissió, d’acord amb les normes, instruccions i directrius establertes. 2. Prendre els acords que calgui en relació amb la compareixença davant dels organismes públics i per exercir tota mena d’accions legals i interposar els recursos pertinents. 3. Proposar a la Comissió la defensa dels interessos d’aquesta. 4. Convocar les reunions i controlar que es compleixin els acords que s’hi adoptin. 5. Establir grups de treball per aconseguir de la manera més eficient i eficaç els fins de la Comissió, i ser informada i autoritzar, si escau, dels actes que aquests grups projectin dur a terme. 6. Nomenar els membres de la Comissió que s’hagin d’encarregar de cada grup de treball, a proposta dels mateixos grups. 7. Establir el règim d‘incompatibilitats entre els grups de treball i dels membres d’aquests amb la pertinència a la Junta. 8. Dur a terme les gestions necessàries davant d’organismes públics, entitats i altres persones, per aconseguir: a. subvencions o altres ajuts b. l’ús de locals o edificis que puguin arribar a ser un lloc de convivència i comunicació 9. Resoldre provisionalment qualsevol cas que no hagi previst la normativa i donar-ne compte en la primera reunió de la Comissió. 10. Qualsevol altra facultat que no sigui atribuïda d’una manera específica a algun altre òrgan de govern de la Comissió o que li hagi estat delegada expressament. 11. La Junta Directiva acatarà els acords adoptats per majoria simple de vots dels assistents a la reunió de la Comissió, el president te’l vot de qualitat, si escau. 12. Quan consideri necessari, la Junta Directiva podrà convidar a les reunions de la Comissió a persones que encara que no pertanyin a la Comissió, poden aportar valor a l’objectiu. CAPÍTOL 5 Entrada en vigor d’aquesta normativa: Article 16 1. Aquesta normativa entrarà en vigor a la seva aprovació per majoria simple dels vocals i membres de la Junta Directiva de la Comissió assistents a la reunió. En cas d’empat el President, o qui el substitueixi, tindrà vot de qualitat. 2. Pas següent a la seva aprovació: a. Es procedirà a la confirmació del President que ve exercint des de la creació de la Comissió, o a l’elecció del mateix entre les candidatures presentades, si escau. b. El President elegirà al Vice-president, i Secretari c. Es procedirà a constituir la Junta Directiva. d. Es comunicarà als vocals de la Comissió. 3. S’actualitzaran els vocals de la Comissió, segons la normativa aprovada, sense perjudici de futurs canvis. (ANNEX 2) DISPOSICIÓ FINAL La Comissió s’extingirà amb la resolució final de l’Expedient d’adhesió a Sant Cugat. SIGNATURA DELS MEMBRES DE LA JUNTA DIRECTIVA I VOCALS DE LA COMISSIÓ ACTUAL
“Durant aquest 2 mesos els vehicles no podran circular pel pont i hauran d’utilitzar itineraris alternatius, com el Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell o des de l’entrada per la UAB” .
Pont de la BV-1414 a Bellaterra sobre les vies dels FGC 📷 CEDIDA
La Diputació de Barcelona, titular de la carretera BV-1414 i del pont sobre les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), ha comunicat que a partir del dilluns 2 de febrer s’iniciarà un tall total del pas pel pont.
Aquesta mesura s’emmarca en unes obres de seguretat estructural considerades necessàries per garantir el bon estat de la infraestructura, amb una durada prevista de dos mesos.
Durant aquest període, els vehicles no podran circular pel pont i hauran d’utilitzar itineraris alternatius, com el Camí Antic o l’entrada per la UAB.
La Diputació de Barcelona instal·larà rètols indicadors per facilitar la circulació i evitar confusions entre els conductors.
Per tal de reduir les molèsties derivades de l’augment de trànsit al Camí Antic, la policia local hi instal·larà un radar pedagògic i reforçarà els controls de velocitat.
Vianants i bicicletes
Pel que fa a la mobilitat de vianants i bicicletes, s’ha habilitat de manera excepcional el tram de Via Verda que connecta Can Domènech, situat al costat del pont, amb l’estació de ferrocarrils.
Aquesta autorització ha estat concedida pels agents rurals, tot i que el tram es troba dins d’una zona confinada per la PPA, ja que Bellaterra forma part de la zona infectada (zona zero).
Actualment, la Diputació de Barcelona està senyalitzant aquest tram de Via Verda per garantir un pas segur mentre durin les obres.
Des de l’administració es demana comprensió a la ciutadania davant les molèsties que puguin ocasionar aquestes actuacions, que s’han considerat imprescindibles per garantir la seguretat del pont.
Els somnis ens fan realitat i tenim preparat el Cava per desitjar-té molts més anys de serveis i de joia cultural!
Víctor Montferrer de la Llibreria Papereria Paper’s de Bellaterra 📷 CEDIDA pel veïnat
LLUIS TORRES✍️Gràcies, moltes gràcies amic Víctor Montferrer pel servei cultural que durant 10 anys ens has aportat. La teva professionalitat i simpatia, cap a les famílies de Bellaterra, a través de la teva inoblidable botiga PAPER’S de Bellaterra, sempre romandrà entre els millors comerços de km0 del nostre poble.
El veïnat de Bellaterra, que hem tingut una relació, més o menys estreta amb tu, no podem deixar d’agrair-te i aportar el nostre més sincer homenatge, tot desitjant que es pugui realitzar el teu somni, d’obrir el teu modern quiosc just a l’accés a l’enteada principal de l’estació dels FGC de Bellaterra.
Els somnis ens fan realitat i tenim preparat el Cava per desitjar-té molts més anys de serveis i de joia cultural!
Entrevista sostinguda de Paco Candel a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Entrevista sostinguda de Paco Candel* a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Aquest catedràtic, que va néixer a Pamplona, va arribar l’any 1942, quan tenia disset anys. Va venir per raons familiars. El seu pare era militar i el van destinar aquí, i hi ha estudiat la carrera. Llegeix i entén perfectament el català, però el parla malament; per això no el parla habitualment, o menys habitualment que no el parlaria d’altra manera.
Havent-lo interrogat, abans que sobre les virtuts, sobre els defectes que considera peculiars del català, em contestà que en alguns aspectes un excessiu localisme compensat per una gran preocupació per les coses europees. El que m’insinuà a continuació no sabia si era un defecte, però indubtablement sí, que era una particularitat: el català té un enorme – i si no enorme, bastant gran – desconeixement de la resta d’Espanya. Als últims anys, això s’ha corregit en part. Igualment, la resta d’Espanya el té de Catalunya. També trobava al català allò que hi han trobat els altres: un cert sentiment de superioritat en relació amb els altres espanyols. Afegí que això, en realitat, tenia una base certa. Però al català no li bastava de saber-ho, sinó que “no” ho dissimulava.
Un altre diguem-ne defecte era una excessiva sensibilitat davant els judicis desfavorables que, de vegades, “encara que no siguin ofensius” , el molesten molt. Les virtuts, en opinió seva, eren: Catalunya és la part més europea d’Espanya. El seu nivell cultural és més alt que el de la resta del país. Té que el català té un enorme sentit de la tolerància humana. Té també un fons d’autèntic liberalisme – com a posició, no com a idees- que contrasta amb el de l’espanyol mitjà. Té, a més, un elevat sentit de compromís en tots els aspectes de la vida. Aquest senyor se sent fonamentalment català. No se sent foraster, sinó arrelat aquí.
Pel que fa a l’esdevenidor que espera a Catalunya a causa dels corrents migratoris, creu que en gran part dels immigrants es produirà un fenomen d’assimilació, sobretot a la segona generació, amb influències recíproques. En certes zones rurals, on l’afluència d’immigrants és majoria, ja es nota aquesta influència.
L’idioma català es mantindrà, diu. Ja ha passat per tantes proves… Coexistirà amb el castellà a causa del fenomen de la immigració.
Contra allò que s’opina generalment, gairebé cap d’aquests immigrants amb els quals he parlat no pertanyia a una casa regional. Només un, els primers temps de la seva estada aquí, havia estat del Centre Aragonès. Però després ho deixà córrer. I un altre, funcionari, gallec, pertanyia a la Casa de Galícia. El gallec és una raça enyoradissa, opinava aquest senyor. Potser per això, i proporcionalment perquè numèricament sembla que guanya la Casa d’Almeria-, la Casa de Galícia, a Barcelona, té molts més socis que les altres.
Un altre d’aquests interrogatoris, diguem-ne, el vaig fer alhora a dues persones, un empleat de Banca i un decorador, el primer de Saragossa i el segon de San Andrés de la Ribera (Lugo).
El primer d’aquests senyors va venir a Barcelona l’any 41, llicenciat ja de l’exèrcit – havia estat sergent al bàndol nacional – i de moment es va trobar sense feina. Va treballar al Sindicat de l’Espectacle gairebé un any, i després es va presentar a oposicions per a empleat de Banca. Entrà en un Banc, on treballa des d’aleshores.
El gallec va venir a Barcelona l’any 27, de petit. S’ha criat aquí, i se li nota. Una germana seva ja va néixer a Catalunya. Va tenir diversos oficis fins a arribar al de decorador, en el qual ha persistit. Tots dos són casats amb catalanes. L’empleat de Banca, amb una barcelonina. El decorador, amb una empordanesa de Roses. L’empleat de Banca no parla català. La seva dona li parla en castellà, llevat quan li explica coses molt llargues. Aleshores recorre al català. Quan s’enutja també s’expressa millor en català. L’altre, per la seva banda, que té dos fills, em diu que a casa seva es parla el català. Només ell acut al castellà, a part les coses circumstancials, quan li cal expressar-se llargament o quan intenta d’explicar alguna cosa profunda i molt pensada.
Quan va passar als defectes i virtuts catalans es va produir una curiosa controvèrsia. L’empleat de Banca opinava que el català és un element complex. Una mica introvertit. Potser una mica egoista. Aspre, en un gran percentatge. Una mica gasiu. Es considera superior a la resta dels espanyols. (Això darrer no podia fallar; ja he dit que tots ho han assenyalat. Deu haver-hi quelcom de veritat.)
El decorador, però, no estava d’acord en això de la superioritat. Ell creia que eren els altres que el veien superior. I addueix que ell no pot sentir-se orgullós d’és-ser gallec quan ha tornat a la seva terra i ha vist la misèria en què viuen.
Quant als defectes, segueix el decorador, sí que troba que el català és massa tancat. No es preocupa per la comunitat, pels altres. Només per ell i els seus. Per a aquest home, el pitjor defecte del català no és el seu aferrament a Catalunya- sinó el seu deslligament, no solament d’Espanya sinó de la resta del món. El català acostuma a ésser despectiu envers els altres, torna el de Banca.
El decorador ho nega, El català, segueix l’empleat de Banca, de la mateixa manera que l’argentí anomena gallec els espanyols, anomena castellans tots els qui no són catalans. Quant a la seva superioritat, amb el temps veiem que no són gran cosa més que qualsevol altre.
El decorador l’interromp. Això d’anomenar «castellans la resta d’Espanya, sense discriminació, obeeix, creu ell, als cartellets de «habla castellano».
No estan d’acord en res. L’aragonès, que arribà aquí de gran, sempre ataca en certa manera Catalunya, encara que sembli que la defensa. El gallec, que hi arribà de petit, sempre la defensa encara que de vegades sembla que l’ataqui. Una de les vegades, el primer també defensa Catalunya de la pressió a què ha estat sotmesa.
En arribar al tema de si es descatalanitza Catalunya, amb la vinguda de tants forasters, l’empleat de Banca creu que no, que al contrari. Tots els qui vénen adopten els seus costums i s’adapten. La immigració és un cor-rent beneficiós, perquè els immigrants porten els seus braços per al treball i les virtuts de les seves terres Quant a l’idioma, ja és una altra cosa. Creu que l’idioma català acabarà desapareixent, i que ja està en desús. Potser perdurarà dins les famílies, però, com el llatí, és un idioma sentenciat.
El decorador creu tot al contrari pel que fa a l’idioma. L’idioma català està de puja. La gent que ve l’aprèn
Catalunya absorbeix l’immigrant. El qui emigra, quan arriba a Catalunya, se sent molt més digne que a la seva terra en veure que aquí se’l considera com una per-sona. Remarca i posa de relleu el diguem-ne tòpic tan-tes vegades esmentat en aquest llibre, que els més catalanistes són els fills dels no-catalans, i això encara que parlin castellà. L’afluència d’immigrants divulgarà el català, un idioma oral, verbal, és clar.
El de Banca no ha après el català perquè no el considera útil ni interessant. Per això, en canvi, ha après el francès i l’anglès. El llegeix, però, si es presenta l’ocasió, perfectament.
*Francesc Candel Tortajada va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre Donde la ciudad cambia su nombre (1957).
Durant la Segona República Espanyola, Candel va estudiar fins als catorze anys al grup escolar Sant Raimon de Penyafort, del qual sempre va conservar molt bon record..Aquesta experiència la va reviure a Les meves escoles (1997). De les vivències de la guerra civil espanyola, els bombardeigs i la crema de les esglésies, sorgirien Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Historia de una parroquia (1971) i Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), que va ser l’inici d’una autobiografia.
Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port. La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Com a periodista, destaca la tasca realitzada a la revista Destino, on trobem els seus millors reportatges. No obstant, la seva obra periodística, sempre propera a les inquietuds del moviment veïnal, va ser publicada en la gran majoria de diaris i revistes de l’època, com Tele/eXpres, Serra d’Or o l’Avui. Com a autor literari, la publicació de més transcendència social i política va ser Els altres catalans (1964), estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants. Gran part de la seva obra està dedicada a l’onada migratòria espanyola de mitjan segle XX a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb la qual s’identificava: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Encara més sobre els altres catalans (1973), Un charnego en el Senado (1979).
És difícil destriar, en l’obra de Francesc Candel, el que són memòries del que són novel·les, perquè en tots els seus llibres el component autobiogràfic és essencial.
El reconeixement li va arribar el 1957, amb la segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, publicada per Josep Janés. L’escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, li va fer dissimular en les obres futures els noms de barris i carrers. Altres productes de la seva obra creativa són Fem un pols, Hemingway (1959), El juramento y otros relatos (1987), Aquella infància esvaïda (1987) i Petit món (1999), Els altres catalans vint anys després (1985). Aquesta darrera publicació s’alineava amb el catalanisme defensat per l’Assemblea de Catalunya (1971), que apostava per la integració dels nouvinguts.
Els geganters de la Marina van homenatjar Paco Candel, veí del barri, fent aquest gegantó amb la seva efígie el 2007.
La figura de Francesc Candel destaca per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració. Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes: l’escola i l’ordenació territorial, denunciant el problema de l’habitatge (barraquisme, rellogats, monoblocs) on vivien els immigrants. Candel es va allunyar de posicions extremes i va intentar assimilar dues societats que semblaven viure l’una d’esquena a l’altra. Per assolir aquest objectiu va voler desemmascarar els postulats essencialistes d’aquella intel·lectualitat que, des d’una lectura maniqueïsta de la tradició marxista, s’obstinava a identificar el catalanisme amb un constructe ideològic de la burgesia catalana.
La seva trajectòria cívica i política està marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració. Simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007 després d’una llarga malaltia.
Font: Els altres catalans, Paco Candel, Col-lecció a l’abast, Edicions 62 (Pàgines 336 al 340), Wikipèdia
“Des de la comissió mantenen que cal marxar de Cerdanyola per la manca històrica de vincles i d’inversions, i posteriorment acordar quin estatus ha de tenir Bellaterra dins de Sant Cugat. En canvi, el govern de Bellaterra descartaria marxar si això implica perdre l’estatus d’EMD“.
Olga García ✍️ Que Bellaterra vulgui marxar de Cerdanyola no és cap novetat. Ho vol fer des dels anys 90, quan van començar els primers intents veïnals de separar-se i annexionar-se a una altra població. Sant Cugat és la que van decidir els veïns, amb un 60% dels vots, en el procés participatiu que es va fer el 2019. La novetat és que ara, després de més de 30 anys, aquesta lluita està arribant a un tens desenllaç: s’estan tirant els plats pel cap l’Ajuntament de Cerdanyola –que vol que Bellaterra es quedi– i l’Ajuntament de Sant Cugat, que està obert a rebre Bellaterra.
L’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra i els seus habitants, al seu torn, volen marxar al municipi veí, mentre que els cerdanyolencs es miren des de la graderia un litigi que ni els va ni els ve. Com qui mira una pel·lícula que ja ha vist repetida moltes vegades. En un moment en què l’Ajuntament de Cerdanyola està ultimant l’expedient de segregació que està obligat a tramitar per ordre judicial per, al març, enviar-lo a la Generalitat i que aquesta decideixi què passa amb Bellaterra en un termini de sis mesos, la realitat és que la majoria dels membres de les associacions de veïns de Cerdanyola no estan al corrent de tot plegat, sigui per desinterès, indiferència o escepticisme.
“A la gent li és bastant igual el tema, que Bellaterra faci el que vulgui”, opina Miguel Ruiz, president de l’Associació de Veïns de Montflorit. “És complicat tenir una posició al respecte perquè Bellaterra és com si fos un món a part”, afegeix el president de l’Associació de Veïns dels Quatre Cantons, Carlos Duran. Des de l’Associació de Veïns de Canaletes, José Antonio Trigueros repeteix el mateix missatge, però hi aprofundeix i assegura que, tot i que l’opinió general de la gent que es mulla és que prefereix que Bellaterra no marxi, “l’arrogància, la imatge que donen de pijos i l’etiqueta de santcugatencs que abanderen fa que els veïns passin per complet del tema”.
De fet, altres associacions veïnals i col·lectius locals, tret dels veïns de les Fontetes, que sí que defensen que Bellaterra es quedi, han preferit no fer declaracions al respecte, al·legant que no tenen una opinió ferma sobre la qüestió i que els és igual.
Cerdanyola vs. Sant Cugat
Mentre la majoria dels veïns de Cerdanyola, doncs, miren cap a una altra banda, la situació que es viu a l’Ajuntament és totalment diferent. Bellaterra i l’expedient de segregació –que inclourà informes tècnics del mateix consistori, del de Sant Cugat, de l’EMD, de la Diputació de Barcelona, del Consell Comarcal i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) amb els seus respectius posicionaments– s’han convertit en la gran preocupació del govern cerdanyolenc.
El moment àlgid de tensió del conflicte començava el 7 de gener quan, de forma paral·lela, l’EMD aprovava un informe tècnic donant com a possible l’annexió a Sant Cugat i l’Ajuntament d’aquesta localitat aprovava el seu, també considerant “viable” el procés d’integració de Bellaterra.
Pocs dies després, el 12 de gener, l’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón (PSC), convocava una roda de premsa on acusava l’Ajuntament de Sant Cugat de “deslleial”. El batlle assegurava que, en converses prèvies, el seu homòleg santcugatenc, Josep Maria Vallès (Junts), li havia traslladat que no hi havia interès a annexionar-se Bellaterra.
Davant les acusacions, l’Ajuntament de Sant Cugat rebutjava qualsevol “deslleialtat”, i detallava que el seu informe només avala tècnicament la viabilitat d’absorbir Bellaterra i negava cap interès ni implicació política. En qualsevol cas, l’informe dels santcugatencs suposava per a Cerdanyola un revés que no s’esperava, i per això Cordón avançava que farien servir tots els mecanismes “polítics, administratius i judicials” per preservar la integritat territorial actual. De fet, Cerdanyola ja començava a treballar en aquest sentit abans que esclatés la polèmica, al Ple del 18 de desembre. Aquell dia, l’Ajuntament aprovava per unanimitat una declaració institucional per millorar les relacions institucionals amb Bellaterra, oferir millors serveis públics al veïnat de la zona i impulsar espais de diàleg i un nou conveni de col·laboració amb més competències i millor finançament. Així, Cerdanyola posava tota la carn a la graella per aconseguir que Bellaterra no marxi, però dies després la mala maror generada aturava tota aquesta voluntat d’establir ponts, almenys fins al febrer, quan s’espera que el Ple aprovi l’informe tècnic de Cerdanyola, contrari a la separació.
Tensió a Bellaterra
Més enllà de la picabaralla entre Cerdanyola i Sant Cugat, la tensió també s’ha traslladat a Bellaterra. Tot i que l’informe de Sant Cugat els obre la porta, també demana a la Comissió Veïnal Bellaterra és Sant Cugat, impulsora de la segregació, que “es posicioni sobre la voluntat o no d’agregar Bellaterra a Sant Cugat amb l’estructura de l’EMD plenament operativa”. Aquest punt ha aixecat polèmica.
Des de la comissió mantenen que cal marxar de Cerdanyola per la manca històrica de vincles i d’inversions, i posteriorment acordar quin estatus ha de tenir Bellaterra dins de Sant Cugat. En canvi, el govern de Bellaterra descartaria marxar si això implica perdre l’estatus d’EMD.
Davant d’això, l’oposició de Bellaterra va presentar al darrer Ple, del 19 de gener, una moció que havia de servir per celebrar un referèndum per veure si els veïns volen passar a formar part de Sant Cugat a qualsevol preu. Amb tot, en l’últim moment van retirar la moció, tancant la porta a la consulta popular en trobar-se en minoria, i van avançar que treballaran per aconseguir que l’equip de govern de Bellaterra canviï de punt de vista i es faci seva la idea del referèndum, esperant que la tensió que hi ha amb Cerdanyola els faci apropar posicions.
Sigui com sigui, qui té i tindrà la paella pel mànec en tot moment és i serà la Generalitat. Amb els informes tècnics de totes les administracions implicades en la segregació haurà de decidir què fer, analitzant molt bé totes les cartes que s’han anat posant sobre la taula. Les posicions de les tres poblacions implicades ja estan clares, mentre que la resta d’organismes opten per arribar a un consens que sembla més inviable que mai.
“La possible annexió del territori divideix els representants polítics en dos bloc”
Tertúlia política de Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
Mireia Puente✍️La possible annexió de Bellaterra a Sant Cugat ha estat el tema central de la tertúlia política d’aquest dimecres. L’informe que va entregar el passat 7 de gener Sant Cugat en el qual afirmava que veia viable l’annexió del territori, amb condicionants, no ha encaixat de la mateixa manera en tots els grups municipals.
El govern (Junts i ERC) han defensat que Sant Cugat només ha respost al requeriment fet per l’Ajuntament de Cerdanyola sobre la viabilitat de l’annexió. En aquest cas el tinent d’alcaldia d’Economia, Carles Brugarolas, ha recordat la defensa del seu partit pel dret a decidir. “Quan la gent de Bellaterra s’ha pronunciat de la manera tan clara com ho ha fet és un element molt determinant per nosaltres. El més raonable és que el sistema administratiu institucional s’adapti a la voluntat de la gent i no a l’inrevés.”
Per la seva banda, el president local d’ERC, Oriol Cisteró, ha afegit que “la posició de la ciutadania de Bellaterra és clara: no era explícitament formar part de Sant Cugat, sinó deixar de formar part de Cerdanyola.”. Per això, Cisteró ha afegit que el problema el continua tenint “el govern de Cerdanyola, que és qui hauria d’estar preocupat perquè una part dels seus ciutadans vol marxar del municipi.”
El PP és un altre dels grups municipals que s’ha mostrat a favor d’aquesta annexió, tot i que, tal com ha destacat el portaveu, Alvaro Benejam, han parlat amb el Partit Popular de Cerdanyola i no comparteixen posició. Benejam ha recordat que “l’Ajuntament de Sant Cugat podia callar i no fer cas del requeriment o complir-lo i donar resposta, i és el que ha fet”.
El regidor de Vox Jordi Guirado ha destacat que “les famílies que viuen a Bellaterra ens expliquen que se senten desconnectades i abandonades.” Tot i això, el regidor de Vox ha afegit que “no és or tot el que lluu i molt probablement, pel fet de deixar de pertànyer a Cerdanyola i formar part de Sant Cugat, no millorarà gaire la seva qualitat de vida.”
El bloc de l’annexió
El PSC, la CUP i Sant Cugat En Comú Podem, són els tres grups municipals que no estan d’acord amb l’annexió i en les formes utilitzades pel govern de Sant Cugat.
El regidor dels socialistes José Maria Gallardo ha retret l’actuació del govern que qualifica de “deslleialtat institucional” i ha apuntat que “abans de dir a la resta què hem de fer amb el seu territori, primer hem de fer els deures a casa”, referint-se a l’estat dels barris de la Floresta, les Planes i Can Barata.
En aquesta mateixa línia ha parlat Marco Simarro, portaveu de la CUP, considerant que “hi ha un greuge comparatiu claríssim amb barris com la Floresta, les Planes o Mira-sol, que tenen moltes mancances”. Simarro, a més, ha parlat de l’informe, que qualifica de “poc rigorós i poc concret i es limita a donar una resposta tímida sobre la viabilitat legal o no d’assumir Bellaterra.”
Finalment, el regidor de Sant Cugat En Comú Podem Juanma Cayuelas ha expressat que “si l’Ajuntament de Sant Cugat hagués dit que no a aquest procés, ja no s’haurien de donar més passos.” Cayuelas considera que “la ciutadania de Sant Cugat també té dret a opinar i pronunciar-se sobre aquest tema.”
BELLATERRA.CAT 