Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Societat’

Camí de l’exili de Josep Franch-Clapers
Camí de l’exili (1943). CAT ANC1-539-N19/Fons Josep Franch-Clapers

Entre gener i febrer de 1939, milers de refugiats republicans van creuar els Pirineus mentre les tropes franquistes ocupaven el territori català fins a la frontera francesa. Per fer front a aquest gran èxode, que el govern francès va quantificar d’un total de 440.000 persones, es va celebrar a París la Conferència Internacional d’Ajuda als Refugiats Espanyols (CIARE) els dies 15 i 16 de juliol de 1939.

La Conferència, impulsada per membres del Comité International de Coordination et d’Information pour l’Aide à l’Espagne Républicaine i altres organitzacions internacionals a través del Bureau d’organisation, va comptar amb la participació de delegats de 14 països. El seu objectiu era coordinar l’ajuda als refugiats i es va organitzar en comissions que van tractar sobre la ubicació dels centres de refugiats, els proveïments, l’ajut a la infància, l’organització sanitària i aspectes culturals i d’informació. La Generalitat va participar a la Conferència a través del Bureau d’information que es va encarregar d’elaborar un dossier, que l’Arxiu Nacional custodia en el fons Generalitat de Catalunya (Exili),(ANC1-511-T-332)

El dossier ens informa del programa de la conferència, dels delegats que hi van participar, dels camps o centres de refugi existents en aquell moment, d’un cens dels oficis dels refugiats elaborat pel SERE (Service d’Evacuation des Refugiés Espagnols) i també conté fragments de cartes escrites per refugiats. Segons aquest document la CIARE va calcular que havien passat a França unes 400.000 persones. D’aquestes, 60.000 ja havien tornat a la península el mes de juliol de 1939, 15.000 havien emigrat a d’altres països i restaven a França entre 320.000 i 325.000 refugiats. Cal destacar que aquestes xifres aproximades de refugiats que resten en territori francès inclouen 10.000 persones situades a Algèria i 6.000 brigadistes internacionals no espanyols. Aquestes dades, probablement elaborades pel mateix comitè organitzador, presenten algunes diferències respecte a les que recull la bibliografia actual de l’exili, sobre les quals hi ha un ampli consens dels historiadors.

En el mateix fons Generalitat de Catalunya (Exili) existeix una llista de poblacions franceses amb camps censats fins el 18 d’abril de 1939 (ANC1-511-T-349). Aquest document –del qual en desconeixem l’origen i que probablement és incomplet- permet complementar els camps recollits en el dossier de la CIARE que, possiblement, ens situa a principis de juliol de 1939. La dada més interessant de tots dos documents és el nombre de refugis existents a França entre l’abril i el juliol de 1939, i la seva dispersió geogràfica per tot el territori. És molt significativa la diferència de camps recollits a la llista d’abril: 123 respecte els que consten en el dossier de la CIARE: 928. Tenint en compte els camps que apareixen repetits a les dues llistes sabem que fins el mes de juliol van existir a França 990 camps, hospitals o centres de refugi amb exiliats espanyols. Només 8 camps de tots els recollits entre els dos documents no s’han pogut localitzar. Pel que fa a les dades dels refugiats quantificats en el dossier 167.932 eren combatents, la majoria dels quals estaven repartits entre 10 camps de concentració, 3 hospitals i 2 centres de refugiats. La resta, una mica més de 150.000 persones, civils d’ambdós sexes i edats diverses, es trobaven repartides pels nombrosos centres de refugiats que s’estenien per tot el territori francès. La majoria d’aquests centres eren gestionats pel mateix país d’acollida, mentre que 73 estaven subvencionats per altres països.

Font: Arxiu Nacional de Catalunya

Read Full Post »

El 91% de les llars catalanes es desfan de manera correcta dels excedents, per sobre del que es recull a l’Estat

X.A|Segons dades del sector farmacèutic, cada ciutadà en recicla 111 grams l’any
La pràctica de reciclar de manera correcta els medicaments s’ha convertit en un hàbit fortament consolidat a Catalunya. El 91% de les llars del país es desfan dels medicaments sobrants o caducats dipositant-los als punts de recollida de les farmàcies, segons dades de Sigre, l’entitat sense ànim de lucre creada per iniciativa de la indústria farmacèutica que des de fa vint anys garanteix la gestió mediambiental correcta dels envasos buits o amb restes de medicaments d’origen domèstic.

Cada català recicla anualment una mitjana de 111 grams de residus de medicaments i envasos, onze grams per sobre de la mitjana estatal, segons dades de l’entitat.

El reciclatge de medicaments és una pràctica en què destaca la implicació del col·lectiu de persones majors de 55 anys (un 87% ho fan de manera regular) i també dels que els consumeixen de manera regular, els malalts crònics, amb un 80% d’adhesió.

El 88% dels catalans dipositen els medicaments caducats o que ja no necessiten quan fan la revisió de la farmaciola domèstica, mentre que la pràctica de dur a la farmàcia l’excedent de medicació quan s’ha acabat un tractament és menys comú i ho fa un (70%).

D’acord amb les dades de recollida corresponents al 2021, els catalans van dipositar en algun dels 3.239 punts Sigre de recollida una mitjana de 111,36 grams per habitant i any, una xifra que situa Catalunya al grup capdavanter en reciclatge d’aquests residus. De fet, durant els darrers deu anys, el reciclatge d’envasos buits o amb restes de medicaments ha augmentat al país un 23%.

Pràctica amb valor

El president del Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya, Jordi Casas, remarca que reciclar medicaments “té valor sanitari perquè redueix el risc d’incrementar l’automedicació i els efectes tòxics per als qui en prenen quan no han de fer-ho”, a banda dels riscos mediambientals.
“És molt important evitar que els residus de medicaments i els seus envasos es llencin a les escombraries o pel desguàs, amb el consegüent risc de contaminació dels nostres sòls i aigües. I afavorir, també, la no acumulació de medicaments a les cases i sensibilitzar sobre els riscos sanitaris derivats de l’ús inadequat dels mateixos”, recalca Isaac Peraire, director de l’Agència de Residus de Catalunya.
En aquest sentit, encara és baix el volum de ciutadans (57%) que són conscients que llençar residus d’antibiòtics a les escombraries o pel desguàs és una mala pràctica que contribueix al desenvolupament i dispersió de resistències bacterianes i, per tant, a la reducció de l’eficàcia d’aquests medicaments essencials.
LA FRASE
Quan es detecten compostos a les aigües sol ser per medicaments que es llencen malament
Jordi Casas
president Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya
LA XIFRA
20 anys fa que es va implantar el sistema Sigre per a la recollida de medicaments amb la col·laboració de les farmàcies.

Read Full Post »

Desconvocada la vaga dels treballadors de la recollida de residus i la neteja viària de Cerdanyola. L’acord ha estat ratificat per la plantilla.

Font: Ajuntament de Cerdanyola

Read Full Post »

El Constitucional italià va declarar dimecres “il·legítima” la llei que imposa el cognom patern perquè la considera “discriminatòria i lesiva” per a la identitat dels fills.

La família Valenti-Zizzo a Bellaterra

És una sentència històrica, ja que atorga a les dones italianes un dret que no havien tingut fins ara: donar als fills el seu cognom, el dret a la memòria postpart. La llei elimina un dels signes patriarcals més evidents al país.

A Itàlia generalment només s’usa un cognom, el del pare, però a partir d’ara el fill o la filla assumirà el de tots dos progenitors, que acordaran l’ordre dels cognoms, a menys que decideixin donar-n’hi només un, que ara podrà ser el de la mare.

En cas que no hi hagi acord, els fills portaran els dos cognoms per ordre alfabètic.

Sens dubte, doncs, la decisió del Constitucional és un pas més cap a la igualtat de gènere a Itàlia.

Font: Dolors Bellés, El Punt Avui

Read Full Post »

Davant la manca d’acord entre l’empresa prestatària i els representants dels treballadors i treballadores del servei de recollida d’escombraries i neteja viària, el comitè d’empresa de PreZero España, SAU i el sindicat CCOO han donat per iniciada la vaga a partir d’avui 27 d’abril a les 00:00 i de manera indefinida a Cerdanyola

Serveis Mínims

100% del servei habitual de recollida d’escombraries (fracció orgànica, de rebuig, recollida selectiva -paper/cartró, vidre i envasos-) i de neteja de l’entorn dels centres sanitaris, els centres assistencials, els centres escolars amb servei de menjador i les àrees dels mercats d’abastament de productes peribles

-Recollida de la fracció orgànica cada 48 hores

-Recollida de la fracció de rebuig cada 72 hores

-50% del servei de recollida selectiva -paper/cartró, vidre i envasos

-Si durant les diferents jornades de recollida d’escombraries indicades en els punts anteriors (rebuig, fracció orgànica i selectiva) no s’ha retirat totalment, s’haurà de continuar durant les jornades laborals següents fins a la seva retirada total

-Neteja viària dos cops per setmana

-Recollida de residus voluminosos: només en els casos que impedeixin el pas dels vianants o la circulació viària. En cas de celebració d’actes lúdics programats, cal fer la recollida dels residus que es generin, ja sigui el mateix dia o l’endemà

L’Ajuntament lamenta la manca d’acord i treballarà per garantir que els serveis mínims que el Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat ha fixat s’executin en la seva totalitat

Font: Ajuntament de Cerdanyola

Read Full Post »

La primera emissió de ràdio a Barcelona va tenir lloc el 14 de novembre del 1924 i la primera emissora de tot l’estat que va obtenir llicència legal d’emissió va ser Ràdio Barcelona, amb l’indicatiu EAJ-1

Dos emprenedors, Josep M. Guillén García, llicenciat en Ciències a la Sorbona de París, i Eduard Solà, impressor aficionat a la ràdio, van fer la revista ‘Radiosola’ dedicada a aquest nou mitjà de comunicació. Després d’algunes proves de transmissió i recepció a Montjuïc, que van generar molt d’interès, convoquen un grup d’industrials de la ciutat. D’aquesta manera, la ràdio va arribar a Barcelona el 1923 gràcies a la inversió d’aquests empresaris que van crear l’Associació Nacional de Radiodifusió.

La primera emissió de ràdio a Barcelona
La primera emissió de ràdio a Barcelona va tenir lloc el 14 de novembre del 1924. Una iniciativa de membres de l’Associació Nacional de Radiodifusió, ara és SER Catalunya, i neix amb la veu de Maria Sabater.

El periodista Javier Artiga ens relata com va néixer la ràdio a la ciutat al número 200 del carrer de València. Allà es van reunir per portar a terme el projecte a Barcelona. Un any després, el 1924, la primera emissora de tot l’estat que va obtenir llicència legal d’emissió va ser Ràdio Barcelona, amb
l’indicatiu EAJ-1.

Font: Betevé

Read Full Post »

Rosa M. Bravo|Andrea Zambrano és advocada, però fa una dècada que es dedica a formar educadors, pares i mares en educació emocional. És una trajectòria similar a la de la doctora en dret María Ángeles Jové. Totes dues s’endinsen en el món de les violències invisibles en la infància amb la publicació del llibre El valor de cuidar.

Nens jugant al pati de “La Prote” Tribunal Tutelar de Menors de Wad-Ras|DIXIT

Què l’ha animat a estudiar les violències invisibles?

Tot el que estem vivint ara, amb la pandèmia. Les violències invisibles no es donen només en la infància, sinó que es produeixen en tot tipus de relacions, tot i que la infància n’és l’origen.

És l’origen de què, exactament?

Les arrels de la violència són en la infància. Els nens són com llavors, que es convertiran en una planta depenent molt del context en què es plantin, que és la relació amb els pares. La llavor plantada en un terreny fèrtil creixerà molt bé, i plantada en un terreny àrid d’amor i on les necessitats no estan cobertes no creixerà igual. D’adult acabes reproduint els patrons que has après de nen. Els primers set anys, el model de relació que has tingut amb els teus pares donarà lloc al tipus de relació que tindràs després. Tens un model que deixa una empremta al cervell. L’origen de la violència es forja en les ferides de la nostra infància. Tots tenim una part ferida i vulnerable, el que passa és que, en comptes de ser-ne conscients, reaccionem i ens hi protegim. Quan tu has patit violència i has estat molt ferit, t’insensibilitzes molt i acabes d’adult exercint aquestes violències.
Hi ha persones en què això es fa molt evident, però d’altres han crescut en entorns violents i no ho han reproduït.
El que passa és que, quan parlem de violència, tendim a associar-la a la violència física, però la violència té moltes cares. Parlem de la violència invisible perquè l’hem normalitzat, ens hem acostumat tant a tolerar-la que no la veiem, i és el que està passant en la pandèmia. Violències que afecten coses que no són visibles, com la ment i les emocions, i que s’exerceixen amb actituds. La violència té molts matisos, i comença quan no tenim en compte les necessitats de l’altre i el cosifiquem. Quan veiem l’altre com una cosa, el deshumanitzem i és més fàcil exercir violència contra ell. El judici, el control, la humiliació, la desvaloració i les opinions no volgudes són un tipus d’invasió molt subtil que són dins del camí de la violència. N’és una mostra el que s’ha fet amb els nens en la pandèmia: se’ls ha amagat, se’ls ha ignorat.
De fet van patir el confinament més llarg. Semblava que havien de ser els supercontagiadors i van estar dos mesos sense poder sortir al carrer.
Quan són els que tenen més necessitat d’espai i de motricitat. No se’ls va tenir en compte i, a més, la gent ho aplaudia. Jo vaig tenir molts problemes amb els veïns perquè els meus fills baixaven al pàrquing a fer voltes amb el patinet.
Es va arribar a marcar amb una peça de roba nens amb autisme que havien de sortir al carrer perquè els veïns no els increpessin.
Sí, va ser una manera d’etiquetar-los. Han estat unes violències molt evidents, molt flagrants, i no s’han tingut en compte les nostres necessitats com a éssers humans. Com pot ser que tolerem aquestes violències en nom del nostre bé? De nens se’ns castiga, se’ns avergonyeix, se’ns jutja, se’ns etiqueta i es fa pel nostre bé. És el que vivim de petits i com a adults ens hem acostumat que això sigui així. De petits som molt modelables i normalitzem situacions que ens fan mal i les aplaudim.

Això és aplicable a la situació actual de pandèmia?

Totalment. Per exemple, el passaport covid és una segregació feta a partir d’una etiqueta, un judici, una culpabilització constant. I com que se suposa que és pel nostre bé, ho hem d’acceptar. Les violències no estan mai justificades, i menys quan no és ni efectiu. I si ho fos, em pregunto si és la manera; sempre hi ha maneres no violentes de plantejar les situacions. O el fet que ens hàgim de sacrificar pel bé comú. Què és el bé comú, el bé d’alguns o el de tots? Si és el de tots, hi ha d’haver un guanyar-guanyar.
Qui se suposa que no hi guanya, si amb aquestes mesures estem més protegits?
Hi ha persones que no es volen vacunar i tenen dret a no fer-ho, perquè han de poder decidir sobre el seu cos.
I ja ho fan.
Sí, però es veu com una cosa normalitzada que vagis en contra del que penses pel bé comú. S’ha de fer per solidaritat, quan cadascú és responsable de la seva salut. O del seu negoci. Tu em demanes que tanqui el meu negoci pel bé comú, i això s’aplaudeix i és el que s’espera, perquè, si no, ets insolidari. I no: això és violència.
El debat entre llibertat i seguretat.
Durant el confinament, el govern va obligar a tancar uns negocis quan hi ha unes necessitats econòmiques.
Que no s’estan compensant.
Exacte. Si em demanes que tanqui pel bé comú, jo també soc bé comú, també hi he de sortir guanyant. Si això no passa, ja no és el bé comú, és el bé d’alguns. Jo tanco, si és necessari, però algú ha de respondre. D’això no s’ha tingut cura durant la pandèmia i s’espera que la gent vagi en contra seu. Jo he hagut de tancar els meus fills petits a casa quan això els ha fet mal. Qüestionem això.

Com creu que això està impactant en els nens?

Hi ha la creença que s’adapten a tot, que són de plastilina.
Ho sentíem molt durant el confinament, i aquest és el drama. Els nens s’adapten fins i tot a pares abusadors per supervivència. Però adaptar-se vol dir que perpetuaran després aquell patró. Si als nens els posem una mascareta que no deixa veure la cara dels educadors, els distanciem, i això està creant unes creences molt subtils: que el contacte és perillós i ens hem de separar, quan els nens el que necessiten és pertinença i connexió. És molt important, per a l’empatia, que els nens puguin veure les cares. Des del punt de vista de salut física, pot ser efectiu, però pel que fa a les relacions humanes, a la salut mental, està creant un perjudici. Tenir cura d’algú no és només tenir cura de la salut física, hi ha un desenvolupament de l’ésser humà que s’ha de tenir en compte, i els nens necessiten tenir unes necessitats cobertes per desenvolupar-se correctament. Els estem generant una sèrie de pors i creences que tenen a veure amb els vincles i les connexions, que és el que aporta més qualitat de vida a les persones.

Quines conseqüències pot tenir, això?

Aquest és el tercer curs que s’està desenvolupant en condicions anòmales.
Jo crec que cada nen viurà això d’una manera, depenent també de l’entorn. Jo vaig amb molta cura, però no tinc por i els meus fills no ho viuran amb por. Hi ha una evidència que no els puc evitar, que és l’entorn pandèmic que estem vivint, però sí que ho podem viure d’una manera o d’una altra. Per a mi, el més remarcable, pensant en els nens, és la sensació que el contacte és perillós. Ara no se t’acut fer dos petons a algú si te’l trobes pel carrer. Com a adults ja ens estem distanciant.
I vivim amb la sensació que estem en perill constant pels possibles contagis.

Quant temps pot aguantar la ment aquesta situació d’estrès?

Si a nosaltres ens passa, sent adults i havent viscut en situació de normalitat, imagina’t un nen de quatre anys; és pràcticament l’únic escenari que coneix. Les creences es forgen de diverses maneres: perquè ho has sentit molt de nen, perquè els pares t’ho diuen molt i perquè tu ho vius. Els nens estan experimentant un context en què el contacte és perillós i això els afecta, quan el que més necessitem els humans són vincles. La mascareta ens tapa la boca i això és simbòlic: no tenim capacitat d’expressar-nos i això té un impacte. Els humans no naixem amb empatia, sinó que es desenvolupa, i és important, perquè és l’antídot contra la violència. I això és molt difícil quan no pots percebre els gestos de la cara de l’educador. S’ha experimentat amb nadons: si tenen una cara inexpressiva al davant, perden la connexió amb la persona, necessària per desenvolupar-se bé emocionalment.

Què podem esperar d’uns nens que s’han educat vuit hores al dia sense poder connectar del tot amb l’educador?

Això pot tenir conseqüències d’insensibilització, de violència, d’aïllament, de solitud.
Com es pot contrarestar, això, a casa?
Nosaltres pensem que l’antídot contra les violències invisibles, perquè els problemes amb els vincles provocats per la pandèmia no es veuen a simple vista, és cuidar. Tenir cura d’algú és veure’ns com a humans i veure que, com a tals, tenim necessitats. Les emocions i les necessitats van unides, les emocions parlen del que necessitem. A casa, el més important és adonar-te de les necessitats del teu fill, que són legítimes i vàlides. I els cal que els adults tinguin cura d’aquestes necessitats, perquè ells no poden fer-ho per si mateixos. El que passa és que ens falta vocabulari per definir què necessitem.

Si als adults ens falta vocabulari, als petits encara més, oi?

És clar. En el moment en què diem que els nens s’adapten a tot, diem que no necessiten res i el que fem és invisibilitzar uns éssers que són especialment vulnerables. Tenen més necessitats que ningú i ens hi mostrem molt poc sensibles. Fins i tot la creença que els nens han d’obeir és una violència invisible. Obeir a què? Al que jo vull, al que jo necessito com a adult?
Segurament, al que pensem que és millor per a ells.
Sí, però de vegades pot ser alguna cosa que els adults necessitem, com estar tranquils. És cert que la relació és jeràrquica, les decisions les prenem els pares, que tenim més experiència i perspectiva. Però, com a persones, les necessitats dels uns i dels altres són iguals.
Hi ha una acció que és molt reveladora i és ajupir-te per parlar amb els nens des de la seva alçada.
Sí, perquè només hi connectes des de l’horitzontalitat. No dic que tota l’estona hagi de ser així, però sí que hi ha espais per a l’horitzontalitat. Quan demanem que els nens obeeixin, no s’estan tenint en compte les seves necessitats i aquest és l’origen de la violència. Quan sotmeto els nens i no tinc en compte que són éssers amb necessitats i m’hi insensibilitzo, s’acaben desconnectant de si mateixos i acaben perpetuant la violència invisible. Hem de cuidar les vulnerabilitats; estimar és cuidar la persona i les seves vulnerabilitats.

Tots tenim una part violenta que no coneixem? Hem normalitzat tant la violència que ja no sabem què és?

Tots tenim una part violenta, perquè tots tenim una part ferida i vulnerabilitats. La violència no surt del fet de ser mala persona, sinó de la part ferida que es vol protegir. La que vol sobreviure i es posa en mode lluita, que surt quan tenim por. I no passa res, és part de l’ésser humà. La qüestió és adonar-te de quan això es dispara i reconèixer la teva vulnerabilitat. Hem normalitzat tant la violència que no sabem què és violència. Vivim en un món patriarcal amb uns valors masculins: l’acció, la competició, la dominació, la lluita de poder… El paradigma del guanyar-perdre posa unes regles del joc perquè hi hagi violència. La violència té a veure amb la cosificació de les persones i amb la jerarquia, amb la dominació. I potser hi ha una altra manera de relacionar-se que no sigui “o tu o jo”, que sigui un guanyar-guanyar.

I hem normalitzat viure amb por?

Considero que ara s’estan prenent unes mesures atroces que van contra els drets humans, els drets fonamentals i les necessitats humanes perquè tenim por. Com ara el dret a la igualtat, a la no discriminació, a la llibertat d’escollir com vols viure.

Canvi de rumb vital

Rosa M. Bravo Zambrano (Barcelona, 1981) és advocada amb un màster en dret internacional i va exercir durant uns anys en les branques del dret processal i mercantil. L’experiència d’una amiga íntima amb el càncer, entre altres coses, la va portar a replantejar-se les prioritats i va apostar per la formació emocional. També la maternitat –té una filla de quatre anys i un fill de set–. Va coincidir amb María Ángeles Jové, advocada també i doctora en dret, que ha impartit classes de dret processal a la Universitat de Barcelona. Totes dues han fundat l’organització Educar És Emocionar, dedicada a l’educació emocional per a docents, famílies, nens i adolescents, i han escrit els llibres Educar és emocionar i El valor de cuidar (Paidós).

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Compartim amb el veïnat de Bellaterra i totes aquelles persones amants dels Esquirols, aquestes boniques figures que hem trobat a La Noguera, al Centre de Jardineria de Rubí, un del millor decorats que hem trobat per Europa.

Read Full Post »

Fins a quina hora es pot fer soroll a casa?

Es tracta d’una pregunta que molts ens hem fet aquest any a causa dels múltiples canvis i de les noves normatives establertes arran de la pandèmia generada pel COVID-19 i una pregunta molt recurrent en dies de festa com Nadal o nit de cap d’any.  Tot i això, i malgrat que passem més hores a casa del que és habitual, la legislació sobre la contaminació acústica no ha canviat des de l’any 2003.

La normativa diu que, generalment, està permès fer soroll de dilluns a divendres des de les 8 fins a les 21h.  Encara que alguns municipis han optat per allargar-lo fins a les 22 o les 23h, els caps de setmana tots estan obligats a seguir la mateixa regulació: només es pot fer soroll de 9.30 ha 21 h.  Durant aquest període està permès posar música, tocar instruments, fer mudances, fer obres i fins i tot organitzar festes, sempre que es respecti el nivell permès de decibels.

En general, segons la majoria de reglaments municipals per a una zona residencial, des de les 8 fins a les 22h no es poden superar els 35 decibels, mentre que des de les 22 fins a les 8h el límit és de 30. Incomplir aquesta normativa pot suposar multes  de fins a tres mil euros.

Encara que Nadal i Cap d’Any siguin dies tradicionalment on la família s’uneix, no hi ha cap excepció a la normativa i s’hauria de respectar els nivells màxims de decibels fins i tot aquestes nits.

Encara que Nadal i Cap d’Any siguin dies tradicionalment on la família s’uneix, no hi ha cap excepció a la normativa i s’hauria de respectar els nivells màxims de decibels fins i tot en aquestes nits també

Infraccions per incompliment de la normativa de soroll a casa

Infracció lleu: representa una multa de fins a 750 euros.  Implica superar fins a quatre decibels el permès, fer mudances en hores no autoritzades, organitzar festes sorolloses o cridar, entre d’altres.

Infracció greu: representa una multa de fins a 1.500 euros.  Implica que el límit s’aproxima als set decibels, i sol incloure les situacions anteriors en què el soroll és més gran.  També s’aplica aquest gravamen si s’obstaculitza la tasca de control de soroll per part de les autoritats.

Infracció molt greu: representa una multa de fins a 3.000 euros.  Implica fer obres en horaris no permesos i superar els límits establerts en més de set decibels.

Passos per resoldre un conflicte veïnal per soroll

A causa de l’estat d’alarma molta gent ha optat per fer festes i reunions a casa, cosa que ha esdevingut un problema per a molts.  I és que des que va començar el confinament les oficines de Direcció de Seguretat Pública Municipal respectives han registrat un augment de les trucades i denúncies als veïns que fan soroll més d’un 60%.

Per pal·liar els efectes d’aquesta situació i intentar evitar conflictes més grans, el Govern recomana seguir els passos següents:

Identificar si els sorolls succeeixen esporàdicament o de manera habitual i rutinària.  En el primer cas, en ser una cosa puntual, s’aconsella no trucar a les forces de l’ordre i, simplement, deixar passar la situació o, a tot estirar, parlar amb el veí en qüestió per donar-lo a conèixer de manera amigable que ens està molestant.

En cas que els sorolls siguin habituals cal seguir el mateix procediment: parlar amb la persona que els està fent per exposar-li els motius de la nostra disconformitat.  Es recomana explicar-li pacíficament com ens perjudica el soroll.

Si no aconseguim arribar a un acord amb el veí o si no atén raons, el següent pas seria contactar amb l’administrador de finques perquè intervingui en l’assumpte i, si cal, prendre mesures legals. Així mateix, es recomana parlar amb la resta de veïns per aconseguir-ne el suport.

En cas que l’administrador no aconsegueixi persuadir el veí sorollós, podrà demanar l’autorització de la comunitat de veïns per prendre mesures legals mitjançant un judici ordinari.  Ho podrà fer en base a l’article 7.2 de la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), on s’exposen els límits permesos a l’hora de realitzar activitats molestes o insalubres en un habitatge.

Si no s’aconsegueix el resultat desitjat i els sorolls persisteixen, es recomana mesurar-los i procedir a posar una denúncia a la policia.

Mesurar el soroll: decibels permesos
Fins fa relativament poc, hauria resultat impossible fer un mesurament de decibels a casa sense l’equip necessari, però actualment hi ha moltes maneres de fer-la.

Si disposem d’un ordinador amb micròfon podem descarregar-nos algun dels nombrosos programes que hi ha per fer-ho.  Cal tenir en compte que com més millor sigui el dispositiu d’enregistrament més precisos seran els resultats.

Els mòbils tenen aplicacions similars als programes dordinador per realitzar el mesurament de decibels.  Igual que en el cas de lordinador, la precisió dels resultats es basarà en la qualitat del dispositiu receptor.  La precisió dels mòbils sol tenir un marge de fallada d’uns 5 dB aproximadament.

Finalment, podem recórrer al sonòmetre, un dispositiu professional fet per al mesurament sonor.  Evidentment, es tracta de l’aparell més precís i ràpid, però el seu preu elevat fa que molt pocs habitatges comptin amb un.

Per fer-nos una idea aproximada del nivell de contaminació sonora mitjà cal conèixer els barems generals establerts:

-Respiració: 10 decibels
So ambient, converses en veu baixa: 30 decibels

-Trànsit lleuger, converses relaxades: 50 decibels

-Trànsit intens, crits, aspirador: 70 decibels

-Maquinària d’una fàbrica: 90 decibels

Des de Bellaterra.Cat us desitgem molta salut i millor any nou 2022!!

Read Full Post »

A Catalunya hi ha molt pocs ens locals que disposin d’un pla de mesures antifrau que s’ajusti als criteris mínims.

L’ACM disposició dels municipis la primera ‘Guia per a la implantació de plans d’integritat als ens locals’

L’ACM ha editat la primera Guia per a la implantació de plans d’integritat als ens locals. La guia, elaborada conjuntament amb la consultora Daleph, servirà per desenvolupar una metodologia que doni eines per a la implementació de plans d’integritat a l’administració pública local com a instruments per garantir la transparència i el bon govern dels servidors públics. Entre molts altres indicadors, la guia orienta sobre com activar un canal denúncies, fa recomanacions en cas de conflictes d’interessos, o dona metodologies i pautes per realitzar la planificació d’estratègies d’integritat dins de l’entitat municipal.

Així, ho ha anunciat el director de la Fundació Transparència i Bon Govern Local, Lluís Corominas, que ha destacat que es tracta de la primera de les eines que es posaran a l’abast dels ens locals per facilitar-los l’elaboració de plans d’integritat, un segell de qualitat democràtica que mostrarà el compromís del municipalisme amb la cultura d’integritat, rectitud i ètica.

La guia forma part del projecte impulsat des de fa un any per la Fundació Transparència i Bon Govern Local (FTBG), l’Oficina Antifrau i el Consorci d’Administració Oberta de Catalunya, per desenvolupar plans d’integritat a l’administració local.

L’objectiu és donar a conèixer el marc normatiu que regula la creació dels plans de mesures antifrau en els ens locals de Catalunya i les implicacions que aquests hauran d’afrontar a l’hora de presentar un projecte finançat per fons europeus. Disposar d’aquest pla és obligatori per poder participar en els projectes de finançament europeu i, actualment, a Catalunya hi ha molt pocs ens locals que disposin d’un pla de mesures antifrau que s’ajusti als criteris mínims.

En una jornada informativa realitzada el passat 10 de novembre, el president de l’ACM i alcalde de Deltebre, Lluís Soler, va elogiar la feina feta fins ara pels ens municipals –“per als ajuntaments, l’ètica, la transparència i el bon govern no són una obligació, sinó que formen part de l’ADN municipalista”–, i va destacar l’aportació que els fons europeus, i els nous plans d’integritat poden fer a aquesta feina ja realitzada. “Els fons europeus són una oportunitat històrica per transformar els nostres pobles i ciutats i els plans d’integritat ens alineen amb les millors pràctiques europees”, va concloure.

L’ACM ja ha posat a l’abast dels diferents municipis un accés gratuït a la guia, tot i que cal un permís de l’entitat municipalista. Aquest control es fa per tal de poder fer un seguiment del servei i també perquè, a més de l’assessorament, s’oferiran millores i actualitzacions de manera periòdica.

Al mateix temps, també s’està elaborant una guia d’autoavaluació en integritat pública per als ens locals que, amb una eina digital, permetrà avaluar el seu grau de compliment a partir d’uns estàndards mínims d’integritat a partir d’uns indicadors comuns.

COMITÈ EXECUTIU ACM

El Comitè Executiu està integrat per un màxim de 45 membres. En són membres nats el President/a, l’Alcalde/essa de Barcelona, el Síndic d’Aran, els Presidents/es de les administracions locals supracomarcals, el President/a del Fòrum Comarcal i el President/a del Fòrum dels Joves Electes.

El Comitè es reuneix, almenys, un cop cada tres mesos. També ho farà quan ho demanin el 10% dels seus membres. El Comitè Executiu es podrà reunir excepcionalment mitjançant videoconferència, multiconferència o qualsevol altre sistema que no impliqui la presència física dels seus membres. En aquests casos és necessari garantir la identificació dels assistents a la reunió, la continuïtat en la comunicació, la possibilitat d’intervenir en les deliberacions i l’emissió del vot. La reunió s’ha d’entendre celebrada al lloc on es trobi el president. En les reunions virtuals s’han de considerar assistents aquells que hagin participat en la multiconferència i/o videconferència.

Entre les funcions del Comitè Executiu es destaquen la preparació i execució dels acords de l’Assemblea, l’elecció del Secretari/a General de l’ACM, l’admissió de nous membres, el nomenament dels representants de l’ACM en organismes on tingui representació, i establir els mecanismes de cooperació amb entitats públiques i privades que tinguin finalitats anàlogues, entre altres.

Associació Catalana de Municipis (ACM) Carrer València 231, 6ª (08007 Barcelona) 📞 93 4961616 http://www.acm.cat

Font: El Punt Avui, ACM

Read Full Post »

Older Posts »