Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Societat’

En el passat, enviar un fill al servei militar significava que pogués tornar ferit, esguerrat o mort, i davant d’aquesta perspectiva, les famílies farien el que fos necessari per evitar-ho, inclòs pagar l’exèrcit o una altra persona per estalviar-los aquest compromís.

Luis Torres Fernández 1907|DEDIDA PER LA FAMÍLIA

Per entendre el perquè del desànim d’una família per enviar el seu fill al servei militar i la recerca de qualsevol mitjà per evitar-ho, n’hi ha prou que ens aturem en un dels conflictes que va tenir Espanya al segle XIX: la guerra que va enfrontar el Regne d´Espanya amb el marroquí a mitjans d´aquest segle. L’exèrcit espanyol va estar format per uns 45000 homes, i durant els 7 mesos que es va mantenir la contesa (octubre del 1859 a finals de maig de l’any següent) va morir un 9% de la tropa (4000 homes), i va tenir uns 5000 ferits. D’aquesta quantitat, un gran nombre de morts ho va ser per la malaltia del còlera. Pel que veiem, el servei, i més l’anomenat Ultramar, era una ruleta mortal, on l’enemic no era una bala o una ganivetada, sinó les condicions en què es desenvolupava una milícia que arribava a durar fins a 6 anys en actiu, segons el moment.

Pagament per a la redempció del servei militarAntecedents de la legislació sobre el servei militar a Espanya

Fins al segle XVIII el reclutament al nostre País es realitzava a través d’enganxalls pagats i lleves de ganduls, de captaires i gent marginada, fins que amb l’arribada dels Borbons (any 1.700) es va copiar el model francès que va introduir el reclutament de ” cinquenes”, anomenat així perquè s’elegia un de cada cinc joves en edat militar, mitjançant sorteig. I com que l’Exèrcit era propietat del Rei, als cinquens se’ls deia que servirien el Rei, denominació que va perdurar a Espanya fins a la instauració de la República del 1.931.

Les Corts de Cadis del 1.812 van instaurar l’obligatorietat del servei militar de tots els homes, sense discriminacions per primera vegada, i es van reiterar en lleis de 1.821, 1.837 i 1.856. A la del 1.837 es van abolir totalment les exempcions que havien gaudit determinats sectors privilegiats, encara que era un mer vernís ja que aquesta part de la ciutadania podia redimir-se mitjançant pagaments en metàl·lic a l’Estat o bé presentant un substitut, fet que va fer exclamar autors de aquell temps que el servei militar només ho feien els pobres.

A Catalunya, Navarra i el País Basc no va existir reclutament forçós fins que es va promulgar la Constitució del 1.876 i el desenvolupament específic per Llei del 1.878 que és quan es va generalitzar per a tot Espanya l’allistament obligat, encara que van subsistir els privilegis del pagament de quotes i la substitució, als quals tan sols podien acollir-se aquells que posseïen mitjans de fortuna i influències caciquils o polítiques, situació que va perdurar fins al 1.912 en què els Liberals comandats per Sagasta van aconseguir eliminar els “substituts”, encara que no els “quotes”, per la pressió de les classes dominants, que van ser per fi expulsats a la Llei de 1.940.

Durada del Servei Militar

La durada de la mili va anar variant tenint en compte (segons els legisladors) l’interès castrense de poder comptar amb soldats experts i l’interès públic de no retenir els ciutadans més temps del necessari per al bé de la societat civil. Tot i això el servei militar va ser sempre molt llarg, oscil·lant entre dos i quatre anys el servei actiu, a més del període de reserva. En general, l’evolució legal tendeix a reduir el període d’activitat i incrementar el de reserva. Així, entre 1.856 i 1.882 la durada del servei militar va ser de vuit anys repartits entre quatre actius i quatre de reserva (a excepció de 1.878 en què es va reduir a sis anys). Posteriorment, la durada total es va incrementar a dotze anys, encara que es va reduir a tres el servei actiu, la qual cosa es va mantenir a les lleis de 1.882, 1.885 i 1.896. Dels dotze anys sis eren en servei actiu i sis més a la reserva. Posteriorment (al 1.912) la durada de la “mili” va passar a ser de divuit anys a partir de l’entrada dels joves a Caixa, distribuint-se en cinc períodes: 1) Reclutes a Caixa (termini variable); 2) Primera situació de servei actiu (tres anys); 3) Segona situació de servei actiu (cinc anys); 4) Reserva (sis anys) i 5) Reserva territorial (la resta del termini fins a cobrir els divuit anys). Les lleis successives van mantenir el servei militar pel termini de divuit anys, encara que van reduir sensiblement el temps de servei actiu: Dos anys al 1.924 i un any al 1.930, xifra que va mantenir el govern de la República, a instàncies del Ministre de la Guerra ( Manuel Azaña), malgrat que es va estudiar la possibilitat de fixar-lo en només sis mesos.

Aquesta tendència a la reducció de l’activitat en files va ser molt variable durant el període franquista posterior a la guerra civil. La Llei del 1.940 va augmentar la durada del servei militar fins a un total de vint-i-quatre anys des que s’entrava a Caixa fins a la llicència absoluta. El període d’activitat es fixava en dos anys, encara que es podia reduir a divuit mesos, a criteri del Ministeri de l’Exèrcit, cosa que causava una gran inseguretat entre la tropa sobre la data en què se la llicenciava temporalment. Llicència “indefinida” se l’anomenava, després de la qual any rere anys s’havia de passar revista davant les autoritats competents (generalment a les Casernes de la Guàrdia Civil) que a la cartilla militar del soldat estampava la pertinent diligència.

Negociat de quintes

El procés de reclutament, allistament i sorteig

El mecanisme de recrutement era complex i es desenvolupava per diversos organismes. El Govern fixava cada any la quota global de reclutes que estimava necessària i les seccionava per províncies.

El procés s’iniciava pels Ajuntaments on existia el que s’anomenava “Negociat de Cinquenes”, on a través del padró municipal d’habitants, els Registres Civils i fins i tot els parroquials, es controlava els joves que havien complert 20 anys d’edat durant el transcurs de l’any anterior (es feia normalment durant el mes de gener). Aquests joves eren citats a les dependències municipals on se’ls filiava, mesurava l’estatura i el seu pes, i posteriorment es publicaven les llistes amb els noms dels mossos considerats útils, que podien ser impugnades dins dels terminis reglamentaris. Al mes de Febrer es donaven a conèixer les llistes definitives i ja només es podia esperar el Sorteig.
El sorteig tenia lloc als Ajuntaments de tots els pobles d’Espanya, fins ben entrat el segle XX (després es feien a les Caixes de Reclutes disseminades per tot el territori i era públic. Hi acudien els mossos, familiars i amics, que esperaven expectants el resultat d’aquesta “rifa” que determinaria el futur immediat.

Amb l’entrada a Caixa, els mossos perdien el seu estatus civil i passaven a la jurisdicció militar fins al moment de la llicència absoluta.

Redempció i Substitució

Per evitar la prestació personal del servei militar, es van conferir dos mitjans diferents per les lleis: la redempció a metàl·lic i la substitució d’un jove per un altre.

REDENCIÓ. La redempció per una quantitat no estava permesa, sinó únicament la substitució, fins que la llei de 1851 va autoritzar la redempció a metàl·lic mitjançant la quantitat de 6000 reals, quantitat que es va mantenir a la llei de 1856, i que es va elevar fins als 8000 reals amb la Llei de 2 de novembre de 1859, quantitat que va tornar a reduir-se a 6000 pel decret de 20 de febrer de 1869, que es va rebaixar a 5000 per als mossos de la crida extraordinària de 1874 i es va augmentar novament fins a 8000 per als compresos en els de 1875. La llei de 10 de gener de 1877 i la de 28 d’agost de 1878 van autoritzar la redempció a metàl·lic per 2000 pessetes, sempre que el jove acredités que havia acabat o exercia una carrera, professió o ofici; condició que gairebé tots complien. La llei de 8 de gener de 1882 la va mantenir, reduint-ho a 6000 reals el preu de la redempció i va declarar que aquesta només eximia del servei actiu en els cossos actius, però que el redimit ingressava als batallons de dipòsit per acudir a les assemblees de instrucció i les armes en cas de guerra.

Soldats a la Guerra de Cuba

SUBSTITUCIÓ. La llei de 1856 la va autoritzar pel canvi de nombre entre els mossos sortejats i per mitjà d’un altre que exercís el servei de cinquè, i per a la crida extraordinària de 1874 es va suprimir tota mena de substitució. La llei de 10 de gener de 1877 va autoritzar el canvi de situació entre actiu, llicència il·limitada o substitució entre parents dins de 4t grau. El 8 de gener de 1882, es va restringir considerablement aquest mitjà d’evitar el servei, disposant que només pogués tenir lloc entre germans, i canvi de situació a la Península, encara que respecte dels joves destinats a Ultramar van continuar autoritzant-se ambdues formes de subrogació d’obligacions militars.

Reglament reclutes Tot això era un autèntic mercat de “persones” on, joves de diverses localitats, s’oferien per anar a jugar-se la vida al servei militar, a canvi que el fill de persones, generalment adinerades, no complís el servei, posant la seva salut i vida en perill. El govern va intentar reglamentar aquest mercadeig, però és clar que una situació tan injusta havia de desaparèixer, i es va eliminar a la pràctica la substitució, que no la redempció, que permetia que donessin la “vida per la pàtria” tota mena de fills del poble , i que portessin a una situació d’enfrontament, entre el món castrense i la societat més desafavorida. Situació que potser és un dels motius que ajudi a explicar els successos desastrosos que el Segle XX va oferir al nostre país.

Durant la Guerra de Cuba, del 1895 al 1898, hi ha a Espanya aproximadament trenta societats de Redempcions, que mitjançant l’assegurança individual de cinquenes, i depenent del preu pagat, aconsegueixen, bé la redempció total o bé el bescanvi de destinació d’ultramar a la península. Les setmanes que precedeixen cada sorteig de cinquenes més de la meitat dels anuncis publicats per certs diaris corresponen a aquestes companyies. Moltes famílies es van arruïnar per aquesta causa.

Font: info nord digital

Read Full Post »

Camí de l’exili de Josep Franch-Clapers
Camí de l’exili (1943). CAT ANC1-539-N19/Fons Josep Franch-Clapers

Entre gener i febrer de 1939, milers de refugiats republicans van creuar els Pirineus mentre les tropes franquistes ocupaven el territori català fins a la frontera francesa. Per fer front a aquest gran èxode, que el govern francès va quantificar d’un total de 440.000 persones, es va celebrar a París la Conferència Internacional d’Ajuda als Refugiats Espanyols (CIARE) els dies 15 i 16 de juliol de 1939.

La Conferència, impulsada per membres del Comité International de Coordination et d’Information pour l’Aide à l’Espagne Républicaine i altres organitzacions internacionals a través del Bureau d’organisation, va comptar amb la participació de delegats de 14 països. El seu objectiu era coordinar l’ajuda als refugiats i es va organitzar en comissions que van tractar sobre la ubicació dels centres de refugiats, els proveïments, l’ajut a la infància, l’organització sanitària i aspectes culturals i d’informació. La Generalitat va participar a la Conferència a través del Bureau d’information que es va encarregar d’elaborar un dossier, que l’Arxiu Nacional custodia en el fons Generalitat de Catalunya (Exili),(ANC1-511-T-332)

El dossier ens informa del programa de la conferència, dels delegats que hi van participar, dels camps o centres de refugi existents en aquell moment, d’un cens dels oficis dels refugiats elaborat pel SERE (Service d’Evacuation des Refugiés Espagnols) i també conté fragments de cartes escrites per refugiats. Segons aquest document la CIARE va calcular que havien passat a França unes 400.000 persones. D’aquestes, 60.000 ja havien tornat a la península el mes de juliol de 1939, 15.000 havien emigrat a d’altres països i restaven a França entre 320.000 i 325.000 refugiats. Cal destacar que aquestes xifres aproximades de refugiats que resten en territori francès inclouen 10.000 persones situades a Algèria i 6.000 brigadistes internacionals no espanyols. Aquestes dades, probablement elaborades pel mateix comitè organitzador, presenten algunes diferències respecte a les que recull la bibliografia actual de l’exili, sobre les quals hi ha un ampli consens dels historiadors.

En el mateix fons Generalitat de Catalunya (Exili) existeix una llista de poblacions franceses amb camps censats fins el 18 d’abril de 1939 (ANC1-511-T-349). Aquest document –del qual en desconeixem l’origen i que probablement és incomplet- permet complementar els camps recollits en el dossier de la CIARE que, possiblement, ens situa a principis de juliol de 1939. La dada més interessant de tots dos documents és el nombre de refugis existents a França entre l’abril i el juliol de 1939, i la seva dispersió geogràfica per tot el territori. És molt significativa la diferència de camps recollits a la llista d’abril: 123 respecte els que consten en el dossier de la CIARE: 928. Tenint en compte els camps que apareixen repetits a les dues llistes sabem que fins el mes de juliol van existir a França 990 camps, hospitals o centres de refugi amb exiliats espanyols. Només 8 camps de tots els recollits entre els dos documents no s’han pogut localitzar. Pel que fa a les dades dels refugiats quantificats en el dossier 167.932 eren combatents, la majoria dels quals estaven repartits entre 10 camps de concentració, 3 hospitals i 2 centres de refugiats. La resta, una mica més de 150.000 persones, civils d’ambdós sexes i edats diverses, es trobaven repartides pels nombrosos centres de refugiats que s’estenien per tot el territori francès. La majoria d’aquests centres eren gestionats pel mateix país d’acollida, mentre que 73 estaven subvencionats per altres països.

Font: Arxiu Nacional de Catalunya

Read Full Post »

El 91% de les llars catalanes es desfan de manera correcta dels excedents, per sobre del que es recull a l’Estat

X.A|Segons dades del sector farmacèutic, cada ciutadà en recicla 111 grams l’any
La pràctica de reciclar de manera correcta els medicaments s’ha convertit en un hàbit fortament consolidat a Catalunya. El 91% de les llars del país es desfan dels medicaments sobrants o caducats dipositant-los als punts de recollida de les farmàcies, segons dades de Sigre, l’entitat sense ànim de lucre creada per iniciativa de la indústria farmacèutica que des de fa vint anys garanteix la gestió mediambiental correcta dels envasos buits o amb restes de medicaments d’origen domèstic.

Cada català recicla anualment una mitjana de 111 grams de residus de medicaments i envasos, onze grams per sobre de la mitjana estatal, segons dades de l’entitat.

El reciclatge de medicaments és una pràctica en què destaca la implicació del col·lectiu de persones majors de 55 anys (un 87% ho fan de manera regular) i també dels que els consumeixen de manera regular, els malalts crònics, amb un 80% d’adhesió.

El 88% dels catalans dipositen els medicaments caducats o que ja no necessiten quan fan la revisió de la farmaciola domèstica, mentre que la pràctica de dur a la farmàcia l’excedent de medicació quan s’ha acabat un tractament és menys comú i ho fa un (70%).

D’acord amb les dades de recollida corresponents al 2021, els catalans van dipositar en algun dels 3.239 punts Sigre de recollida una mitjana de 111,36 grams per habitant i any, una xifra que situa Catalunya al grup capdavanter en reciclatge d’aquests residus. De fet, durant els darrers deu anys, el reciclatge d’envasos buits o amb restes de medicaments ha augmentat al país un 23%.

Pràctica amb valor

El president del Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya, Jordi Casas, remarca que reciclar medicaments “té valor sanitari perquè redueix el risc d’incrementar l’automedicació i els efectes tòxics per als qui en prenen quan no han de fer-ho”, a banda dels riscos mediambientals.
“És molt important evitar que els residus de medicaments i els seus envasos es llencin a les escombraries o pel desguàs, amb el consegüent risc de contaminació dels nostres sòls i aigües. I afavorir, també, la no acumulació de medicaments a les cases i sensibilitzar sobre els riscos sanitaris derivats de l’ús inadequat dels mateixos”, recalca Isaac Peraire, director de l’Agència de Residus de Catalunya.
En aquest sentit, encara és baix el volum de ciutadans (57%) que són conscients que llençar residus d’antibiòtics a les escombraries o pel desguàs és una mala pràctica que contribueix al desenvolupament i dispersió de resistències bacterianes i, per tant, a la reducció de l’eficàcia d’aquests medicaments essencials.
LA FRASE
Quan es detecten compostos a les aigües sol ser per medicaments que es llencen malament
Jordi Casas
president Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya
LA XIFRA
20 anys fa que es va implantar el sistema Sigre per a la recollida de medicaments amb la col·laboració de les farmàcies.

Read Full Post »

Desconvocada la vaga dels treballadors de la recollida de residus i la neteja viària de Cerdanyola. L’acord ha estat ratificat per la plantilla.

Font: Ajuntament de Cerdanyola

Read Full Post »

El Constitucional italià va declarar dimecres “il·legítima” la llei que imposa el cognom patern perquè la considera “discriminatòria i lesiva” per a la identitat dels fills.

La família Valenti-Zizzo a Bellaterra

És una sentència històrica, ja que atorga a les dones italianes un dret que no havien tingut fins ara: donar als fills el seu cognom, el dret a la memòria postpart. La llei elimina un dels signes patriarcals més evidents al país.

A Itàlia generalment només s’usa un cognom, el del pare, però a partir d’ara el fill o la filla assumirà el de tots dos progenitors, que acordaran l’ordre dels cognoms, a menys que decideixin donar-n’hi només un, que ara podrà ser el de la mare.

En cas que no hi hagi acord, els fills portaran els dos cognoms per ordre alfabètic.

Sens dubte, doncs, la decisió del Constitucional és un pas més cap a la igualtat de gènere a Itàlia.

Font: Dolors Bellés, El Punt Avui

Read Full Post »

Davant la manca d’acord entre l’empresa prestatària i els representants dels treballadors i treballadores del servei de recollida d’escombraries i neteja viària, el comitè d’empresa de PreZero España, SAU i el sindicat CCOO han donat per iniciada la vaga a partir d’avui 27 d’abril a les 00:00 i de manera indefinida a Cerdanyola

Serveis Mínims

100% del servei habitual de recollida d’escombraries (fracció orgànica, de rebuig, recollida selectiva -paper/cartró, vidre i envasos-) i de neteja de l’entorn dels centres sanitaris, els centres assistencials, els centres escolars amb servei de menjador i les àrees dels mercats d’abastament de productes peribles

-Recollida de la fracció orgànica cada 48 hores

-Recollida de la fracció de rebuig cada 72 hores

-50% del servei de recollida selectiva -paper/cartró, vidre i envasos

-Si durant les diferents jornades de recollida d’escombraries indicades en els punts anteriors (rebuig, fracció orgànica i selectiva) no s’ha retirat totalment, s’haurà de continuar durant les jornades laborals següents fins a la seva retirada total

-Neteja viària dos cops per setmana

-Recollida de residus voluminosos: només en els casos que impedeixin el pas dels vianants o la circulació viària. En cas de celebració d’actes lúdics programats, cal fer la recollida dels residus que es generin, ja sigui el mateix dia o l’endemà

L’Ajuntament lamenta la manca d’acord i treballarà per garantir que els serveis mínims que el Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat ha fixat s’executin en la seva totalitat

Font: Ajuntament de Cerdanyola

Read Full Post »

La primera emissió de ràdio a Barcelona va tenir lloc el 14 de novembre del 1924 i la primera emissora de tot l’estat que va obtenir llicència legal d’emissió va ser Ràdio Barcelona, amb l’indicatiu EAJ-1

Dos emprenedors, Josep M. Guillén García, llicenciat en Ciències a la Sorbona de París, i Eduard Solà, impressor aficionat a la ràdio, van fer la revista ‘Radiosola’ dedicada a aquest nou mitjà de comunicació. Després d’algunes proves de transmissió i recepció a Montjuïc, que van generar molt d’interès, convoquen un grup d’industrials de la ciutat. D’aquesta manera, la ràdio va arribar a Barcelona el 1923 gràcies a la inversió d’aquests empresaris que van crear l’Associació Nacional de Radiodifusió.

La primera emissió de ràdio a Barcelona
La primera emissió de ràdio a Barcelona va tenir lloc el 14 de novembre del 1924. Una iniciativa de membres de l’Associació Nacional de Radiodifusió, ara és SER Catalunya, i neix amb la veu de Maria Sabater.

El periodista Javier Artiga ens relata com va néixer la ràdio a la ciutat al número 200 del carrer de València. Allà es van reunir per portar a terme el projecte a Barcelona. Un any després, el 1924, la primera emissora de tot l’estat que va obtenir llicència legal d’emissió va ser Ràdio Barcelona, amb
l’indicatiu EAJ-1.

Font: Betevé

Read Full Post »

Rosa M. Bravo|Andrea Zambrano és advocada, però fa una dècada que es dedica a formar educadors, pares i mares en educació emocional. És una trajectòria similar a la de la doctora en dret María Ángeles Jové. Totes dues s’endinsen en el món de les violències invisibles en la infància amb la publicació del llibre El valor de cuidar.

Nens jugant al pati de “La Prote” Tribunal Tutelar de Menors de Wad-Ras|DIXIT

Què l’ha animat a estudiar les violències invisibles?

Tot el que estem vivint ara, amb la pandèmia. Les violències invisibles no es donen només en la infància, sinó que es produeixen en tot tipus de relacions, tot i que la infància n’és l’origen.

És l’origen de què, exactament?

Les arrels de la violència són en la infància. Els nens són com llavors, que es convertiran en una planta depenent molt del context en què es plantin, que és la relació amb els pares. La llavor plantada en un terreny fèrtil creixerà molt bé, i plantada en un terreny àrid d’amor i on les necessitats no estan cobertes no creixerà igual. D’adult acabes reproduint els patrons que has après de nen. Els primers set anys, el model de relació que has tingut amb els teus pares donarà lloc al tipus de relació que tindràs després. Tens un model que deixa una empremta al cervell. L’origen de la violència es forja en les ferides de la nostra infància. Tots tenim una part ferida i vulnerable, el que passa és que, en comptes de ser-ne conscients, reaccionem i ens hi protegim. Quan tu has patit violència i has estat molt ferit, t’insensibilitzes molt i acabes d’adult exercint aquestes violències.
Hi ha persones en què això es fa molt evident, però d’altres han crescut en entorns violents i no ho han reproduït.
El que passa és que, quan parlem de violència, tendim a associar-la a la violència física, però la violència té moltes cares. Parlem de la violència invisible perquè l’hem normalitzat, ens hem acostumat tant a tolerar-la que no la veiem, i és el que està passant en la pandèmia. Violències que afecten coses que no són visibles, com la ment i les emocions, i que s’exerceixen amb actituds. La violència té molts matisos, i comença quan no tenim en compte les necessitats de l’altre i el cosifiquem. Quan veiem l’altre com una cosa, el deshumanitzem i és més fàcil exercir violència contra ell. El judici, el control, la humiliació, la desvaloració i les opinions no volgudes són un tipus d’invasió molt subtil que són dins del camí de la violència. N’és una mostra el que s’ha fet amb els nens en la pandèmia: se’ls ha amagat, se’ls ha ignorat.
De fet van patir el confinament més llarg. Semblava que havien de ser els supercontagiadors i van estar dos mesos sense poder sortir al carrer.
Quan són els que tenen més necessitat d’espai i de motricitat. No se’ls va tenir en compte i, a més, la gent ho aplaudia. Jo vaig tenir molts problemes amb els veïns perquè els meus fills baixaven al pàrquing a fer voltes amb el patinet.
Es va arribar a marcar amb una peça de roba nens amb autisme que havien de sortir al carrer perquè els veïns no els increpessin.
Sí, va ser una manera d’etiquetar-los. Han estat unes violències molt evidents, molt flagrants, i no s’han tingut en compte les nostres necessitats com a éssers humans. Com pot ser que tolerem aquestes violències en nom del nostre bé? De nens se’ns castiga, se’ns avergonyeix, se’ns jutja, se’ns etiqueta i es fa pel nostre bé. És el que vivim de petits i com a adults ens hem acostumat que això sigui així. De petits som molt modelables i normalitzem situacions que ens fan mal i les aplaudim.

Això és aplicable a la situació actual de pandèmia?

Totalment. Per exemple, el passaport covid és una segregació feta a partir d’una etiqueta, un judici, una culpabilització constant. I com que se suposa que és pel nostre bé, ho hem d’acceptar. Les violències no estan mai justificades, i menys quan no és ni efectiu. I si ho fos, em pregunto si és la manera; sempre hi ha maneres no violentes de plantejar les situacions. O el fet que ens hàgim de sacrificar pel bé comú. Què és el bé comú, el bé d’alguns o el de tots? Si és el de tots, hi ha d’haver un guanyar-guanyar.
Qui se suposa que no hi guanya, si amb aquestes mesures estem més protegits?
Hi ha persones que no es volen vacunar i tenen dret a no fer-ho, perquè han de poder decidir sobre el seu cos.
I ja ho fan.
Sí, però es veu com una cosa normalitzada que vagis en contra del que penses pel bé comú. S’ha de fer per solidaritat, quan cadascú és responsable de la seva salut. O del seu negoci. Tu em demanes que tanqui el meu negoci pel bé comú, i això s’aplaudeix i és el que s’espera, perquè, si no, ets insolidari. I no: això és violència.
El debat entre llibertat i seguretat.
Durant el confinament, el govern va obligar a tancar uns negocis quan hi ha unes necessitats econòmiques.
Que no s’estan compensant.
Exacte. Si em demanes que tanqui pel bé comú, jo també soc bé comú, també hi he de sortir guanyant. Si això no passa, ja no és el bé comú, és el bé d’alguns. Jo tanco, si és necessari, però algú ha de respondre. D’això no s’ha tingut cura durant la pandèmia i s’espera que la gent vagi en contra seu. Jo he hagut de tancar els meus fills petits a casa quan això els ha fet mal. Qüestionem això.

Com creu que això està impactant en els nens?

Hi ha la creença que s’adapten a tot, que són de plastilina.
Ho sentíem molt durant el confinament, i aquest és el drama. Els nens s’adapten fins i tot a pares abusadors per supervivència. Però adaptar-se vol dir que perpetuaran després aquell patró. Si als nens els posem una mascareta que no deixa veure la cara dels educadors, els distanciem, i això està creant unes creences molt subtils: que el contacte és perillós i ens hem de separar, quan els nens el que necessiten és pertinença i connexió. És molt important, per a l’empatia, que els nens puguin veure les cares. Des del punt de vista de salut física, pot ser efectiu, però pel que fa a les relacions humanes, a la salut mental, està creant un perjudici. Tenir cura d’algú no és només tenir cura de la salut física, hi ha un desenvolupament de l’ésser humà que s’ha de tenir en compte, i els nens necessiten tenir unes necessitats cobertes per desenvolupar-se correctament. Els estem generant una sèrie de pors i creences que tenen a veure amb els vincles i les connexions, que és el que aporta més qualitat de vida a les persones.

Quines conseqüències pot tenir, això?

Aquest és el tercer curs que s’està desenvolupant en condicions anòmales.
Jo crec que cada nen viurà això d’una manera, depenent també de l’entorn. Jo vaig amb molta cura, però no tinc por i els meus fills no ho viuran amb por. Hi ha una evidència que no els puc evitar, que és l’entorn pandèmic que estem vivint, però sí que ho podem viure d’una manera o d’una altra. Per a mi, el més remarcable, pensant en els nens, és la sensació que el contacte és perillós. Ara no se t’acut fer dos petons a algú si te’l trobes pel carrer. Com a adults ja ens estem distanciant.
I vivim amb la sensació que estem en perill constant pels possibles contagis.

Quant temps pot aguantar la ment aquesta situació d’estrès?

Si a nosaltres ens passa, sent adults i havent viscut en situació de normalitat, imagina’t un nen de quatre anys; és pràcticament l’únic escenari que coneix. Les creences es forgen de diverses maneres: perquè ho has sentit molt de nen, perquè els pares t’ho diuen molt i perquè tu ho vius. Els nens estan experimentant un context en què el contacte és perillós i això els afecta, quan el que més necessitem els humans són vincles. La mascareta ens tapa la boca i això és simbòlic: no tenim capacitat d’expressar-nos i això té un impacte. Els humans no naixem amb empatia, sinó que es desenvolupa, i és important, perquè és l’antídot contra la violència. I això és molt difícil quan no pots percebre els gestos de la cara de l’educador. S’ha experimentat amb nadons: si tenen una cara inexpressiva al davant, perden la connexió amb la persona, necessària per desenvolupar-se bé emocionalment.

Què podem esperar d’uns nens que s’han educat vuit hores al dia sense poder connectar del tot amb l’educador?

Això pot tenir conseqüències d’insensibilització, de violència, d’aïllament, de solitud.
Com es pot contrarestar, això, a casa?
Nosaltres pensem que l’antídot contra les violències invisibles, perquè els problemes amb els vincles provocats per la pandèmia no es veuen a simple vista, és cuidar. Tenir cura d’algú és veure’ns com a humans i veure que, com a tals, tenim necessitats. Les emocions i les necessitats van unides, les emocions parlen del que necessitem. A casa, el més important és adonar-te de les necessitats del teu fill, que són legítimes i vàlides. I els cal que els adults tinguin cura d’aquestes necessitats, perquè ells no poden fer-ho per si mateixos. El que passa és que ens falta vocabulari per definir què necessitem.

Si als adults ens falta vocabulari, als petits encara més, oi?

És clar. En el moment en què diem que els nens s’adapten a tot, diem que no necessiten res i el que fem és invisibilitzar uns éssers que són especialment vulnerables. Tenen més necessitats que ningú i ens hi mostrem molt poc sensibles. Fins i tot la creença que els nens han d’obeir és una violència invisible. Obeir a què? Al que jo vull, al que jo necessito com a adult?
Segurament, al que pensem que és millor per a ells.
Sí, però de vegades pot ser alguna cosa que els adults necessitem, com estar tranquils. És cert que la relació és jeràrquica, les decisions les prenem els pares, que tenim més experiència i perspectiva. Però, com a persones, les necessitats dels uns i dels altres són iguals.
Hi ha una acció que és molt reveladora i és ajupir-te per parlar amb els nens des de la seva alçada.
Sí, perquè només hi connectes des de l’horitzontalitat. No dic que tota l’estona hagi de ser així, però sí que hi ha espais per a l’horitzontalitat. Quan demanem que els nens obeeixin, no s’estan tenint en compte les seves necessitats i aquest és l’origen de la violència. Quan sotmeto els nens i no tinc en compte que són éssers amb necessitats i m’hi insensibilitzo, s’acaben desconnectant de si mateixos i acaben perpetuant la violència invisible. Hem de cuidar les vulnerabilitats; estimar és cuidar la persona i les seves vulnerabilitats.

Tots tenim una part violenta que no coneixem? Hem normalitzat tant la violència que ja no sabem què és?

Tots tenim una part violenta, perquè tots tenim una part ferida i vulnerabilitats. La violència no surt del fet de ser mala persona, sinó de la part ferida que es vol protegir. La que vol sobreviure i es posa en mode lluita, que surt quan tenim por. I no passa res, és part de l’ésser humà. La qüestió és adonar-te de quan això es dispara i reconèixer la teva vulnerabilitat. Hem normalitzat tant la violència que no sabem què és violència. Vivim en un món patriarcal amb uns valors masculins: l’acció, la competició, la dominació, la lluita de poder… El paradigma del guanyar-perdre posa unes regles del joc perquè hi hagi violència. La violència té a veure amb la cosificació de les persones i amb la jerarquia, amb la dominació. I potser hi ha una altra manera de relacionar-se que no sigui “o tu o jo”, que sigui un guanyar-guanyar.

I hem normalitzat viure amb por?

Considero que ara s’estan prenent unes mesures atroces que van contra els drets humans, els drets fonamentals i les necessitats humanes perquè tenim por. Com ara el dret a la igualtat, a la no discriminació, a la llibertat d’escollir com vols viure.

Canvi de rumb vital

Rosa M. Bravo Zambrano (Barcelona, 1981) és advocada amb un màster en dret internacional i va exercir durant uns anys en les branques del dret processal i mercantil. L’experiència d’una amiga íntima amb el càncer, entre altres coses, la va portar a replantejar-se les prioritats i va apostar per la formació emocional. També la maternitat –té una filla de quatre anys i un fill de set–. Va coincidir amb María Ángeles Jové, advocada també i doctora en dret, que ha impartit classes de dret processal a la Universitat de Barcelona. Totes dues han fundat l’organització Educar És Emocionar, dedicada a l’educació emocional per a docents, famílies, nens i adolescents, i han escrit els llibres Educar és emocionar i El valor de cuidar (Paidós).

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Compartim amb el veïnat de Bellaterra i totes aquelles persones amants dels Esquirols, aquestes boniques figures que hem trobat a La Noguera, al Centre de Jardineria de Rubí, un del millor decorats que hem trobat per Europa.

Read Full Post »

Fins a quina hora es pot fer soroll a casa?

Es tracta d’una pregunta que molts ens hem fet aquest any a causa dels múltiples canvis i de les noves normatives establertes arran de la pandèmia generada pel COVID-19 i una pregunta molt recurrent en dies de festa com Nadal o nit de cap d’any.  Tot i això, i malgrat que passem més hores a casa del que és habitual, la legislació sobre la contaminació acústica no ha canviat des de l’any 2003.

La normativa diu que, generalment, està permès fer soroll de dilluns a divendres des de les 8 fins a les 21h.  Encara que alguns municipis han optat per allargar-lo fins a les 22 o les 23h, els caps de setmana tots estan obligats a seguir la mateixa regulació: només es pot fer soroll de 9.30 ha 21 h.  Durant aquest període està permès posar música, tocar instruments, fer mudances, fer obres i fins i tot organitzar festes, sempre que es respecti el nivell permès de decibels.

En general, segons la majoria de reglaments municipals per a una zona residencial, des de les 8 fins a les 22h no es poden superar els 35 decibels, mentre que des de les 22 fins a les 8h el límit és de 30. Incomplir aquesta normativa pot suposar multes  de fins a tres mil euros.

Encara que Nadal i Cap d’Any siguin dies tradicionalment on la família s’uneix, no hi ha cap excepció a la normativa i s’hauria de respectar els nivells màxims de decibels fins i tot aquestes nits.

Encara que Nadal i Cap d’Any siguin dies tradicionalment on la família s’uneix, no hi ha cap excepció a la normativa i s’hauria de respectar els nivells màxims de decibels fins i tot en aquestes nits també

Infraccions per incompliment de la normativa de soroll a casa

Infracció lleu: representa una multa de fins a 750 euros.  Implica superar fins a quatre decibels el permès, fer mudances en hores no autoritzades, organitzar festes sorolloses o cridar, entre d’altres.

Infracció greu: representa una multa de fins a 1.500 euros.  Implica que el límit s’aproxima als set decibels, i sol incloure les situacions anteriors en què el soroll és més gran.  També s’aplica aquest gravamen si s’obstaculitza la tasca de control de soroll per part de les autoritats.

Infracció molt greu: representa una multa de fins a 3.000 euros.  Implica fer obres en horaris no permesos i superar els límits establerts en més de set decibels.

Passos per resoldre un conflicte veïnal per soroll

A causa de l’estat d’alarma molta gent ha optat per fer festes i reunions a casa, cosa que ha esdevingut un problema per a molts.  I és que des que va començar el confinament les oficines de Direcció de Seguretat Pública Municipal respectives han registrat un augment de les trucades i denúncies als veïns que fan soroll més d’un 60%.

Per pal·liar els efectes d’aquesta situació i intentar evitar conflictes més grans, el Govern recomana seguir els passos següents:

Identificar si els sorolls succeeixen esporàdicament o de manera habitual i rutinària.  En el primer cas, en ser una cosa puntual, s’aconsella no trucar a les forces de l’ordre i, simplement, deixar passar la situació o, a tot estirar, parlar amb el veí en qüestió per donar-lo a conèixer de manera amigable que ens està molestant.

En cas que els sorolls siguin habituals cal seguir el mateix procediment: parlar amb la persona que els està fent per exposar-li els motius de la nostra disconformitat.  Es recomana explicar-li pacíficament com ens perjudica el soroll.

Si no aconseguim arribar a un acord amb el veí o si no atén raons, el següent pas seria contactar amb l’administrador de finques perquè intervingui en l’assumpte i, si cal, prendre mesures legals. Així mateix, es recomana parlar amb la resta de veïns per aconseguir-ne el suport.

En cas que l’administrador no aconsegueixi persuadir el veí sorollós, podrà demanar l’autorització de la comunitat de veïns per prendre mesures legals mitjançant un judici ordinari.  Ho podrà fer en base a l’article 7.2 de la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), on s’exposen els límits permesos a l’hora de realitzar activitats molestes o insalubres en un habitatge.

Si no s’aconsegueix el resultat desitjat i els sorolls persisteixen, es recomana mesurar-los i procedir a posar una denúncia a la policia.

Mesurar el soroll: decibels permesos
Fins fa relativament poc, hauria resultat impossible fer un mesurament de decibels a casa sense l’equip necessari, però actualment hi ha moltes maneres de fer-la.

Si disposem d’un ordinador amb micròfon podem descarregar-nos algun dels nombrosos programes que hi ha per fer-ho.  Cal tenir en compte que com més millor sigui el dispositiu d’enregistrament més precisos seran els resultats.

Els mòbils tenen aplicacions similars als programes dordinador per realitzar el mesurament de decibels.  Igual que en el cas de lordinador, la precisió dels resultats es basarà en la qualitat del dispositiu receptor.  La precisió dels mòbils sol tenir un marge de fallada d’uns 5 dB aproximadament.

Finalment, podem recórrer al sonòmetre, un dispositiu professional fet per al mesurament sonor.  Evidentment, es tracta de l’aparell més precís i ràpid, però el seu preu elevat fa que molt pocs habitatges comptin amb un.

Per fer-nos una idea aproximada del nivell de contaminació sonora mitjà cal conèixer els barems generals establerts:

-Respiració: 10 decibels
So ambient, converses en veu baixa: 30 decibels

-Trànsit lleuger, converses relaxades: 50 decibels

-Trànsit intens, crits, aspirador: 70 decibels

-Maquinària d’una fàbrica: 90 decibels

Des de Bellaterra.Cat us desitgem molta salut i millor any nou 2022!!

Read Full Post »

Older Posts »