Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Gourmet’

La pandèmia i la guerra a Ucraïna han fet augmentar el preu de productes essencials

En aquesta situació, moltes persones busquen noves maneres d’alimentar-se que s’adeqüin millor a la seva vida i a la seva butxaca

B. Pareja / S. Muñoz|Esmorzar, dinar i sopar. Alguns també berenar. Hi ha qui pica entre hores. O a mitjanit. Algú és més de menjar ràpid, d’altres prefereixen el menjar d’hores i hores fent xup-xup. Alguns son més de salat, altres de dolç o altres que el picant és la seva passió. Hi ha qui menjaria una vaca sencera cada àpat i d’altres que han triat una dieta sense carn. Menjar poc, menjar molt, menjar de pressa o menjar lent. Hi ha tantes maneres de menjar com persones.
Ser conscient de què ingerim i com ho fem és vital per tenir una bona vida. Hi ha persones que ja se n’han adonat i han canviat els seus hàbits. Moltes d’altres no ho han fet, ja sigui per ignorància, indiferència o per l’esforç –tan psicològic com econòmic– que suposaria fer aquest canvi.

“Cada vegada hi ha més gent que aposta per una dieta sana”, sentencia Mònica Carreira. Ella és dietista i nutricionista, i valora que aquesta tendència a menjar sa es pot atribuir a una “moda”. De totes maneres hi afegeix: “Benvinguda sigui aquesta moda.” Segons l’experta, els joves es cuiden molt més que en comparació a fa anys. “Ara fan més esport, hi ha molta menys gent que fuma i molts tenen consciència sobre el que mengen”, argumenta Carreira. Assenyala que un dels factors per entendre aquest canvi pot ser la gran quantitat de referents televisius, esportius… que aposten i promouen una alimentació saludable. No només les persones estan canviant la seva manera de menjar, sinó que bars i restaurants també estan virant cap a oferir menjar més saludable i de proximitat. Sobre la durabilitat d’aquesta “moda”, Carreria creu que “quan una persona adquireix uns hàbits, ho fa per mantenir-los”, és per això que considera que l’alimentació saludable ha arribat per quedar-se a la vida de moltes persones.

Diferències geogràfiques

Viure en un poble o viure a la ciutat fa variar el preu dels aliments i, per tant, la qualitat de l’alimentació. Així ho explica Carreira, qui considera que “és més fàcil menjar bé i barat en un poble que a Barcelona, ja que els aliments es poden aconseguir directament d’un pagès”. La clau d’aquest sistema és la falta d’intermediaris. Una persona de l’àrea metropolitana paga l’aliment però també el transport, els treballadors que l’organitzen, el col·loquen, el cobren, la llum i lloguer d’un local…

Qui més qui menys s’ha vist en la necessitat de canviar els seus hàbits alimentaris “i sovint de forma inconscient”, assenyala el portaveu de l’associació de majoristes Mercabarna i expert en aviram, Josep Capdevila. “La pandèmia ha provocat canvis en la forma de viure i, directament, en la forma d’omplir el cistell de la compra. Bé sigui perquè la crisi obliga a gastar menys en alimentació, perquè es dona prioritat a l’oci, perquè s’ha pres consciència que cal menjar més sa…”, explica. Capdevila recorda que tant la pandèmia com l’esclat de la guerra ha provocat un encariment del preu de molts productes, o fins i tot la inexistència al mercat, “i això també té efectes sobre la nostra tria”.
En aquest sentit, la dietista Mònica Carreira coincideix que “la crisi provocada per la pandèmia ha derivat en un encariment de preus que obliga la gent a escollir. Hi ha famílies que tenen consciència sobre el menjar sa, però d’altres comprometen l’alimentació a costa d’altres despeses”. Carreira també ha observat una tendència a la compra de productes processats com salsitxes, hamburgueses o botifarres, ja que són més assequibles que el tall.

El representant de Mercabarna explica que des de l’associació s’ha detectat un decreixement en el consum de carn, que no afecta l’aviram, i un augment de productes com l’ou o els productes vegetals. I no només això: Carreira observa que es prioritza el producte de fora pel fet de ser més barat davant del local. “El plàtan d’aquí és més car que la banana de lluny.”
Capdevila també opina que molta gent ha rebaixat la seva exigència a l’hora de menjar en un restaurant –“es conforma amb allò que li ofereixi el restaurador”, però que també hi ha qui, malgrat que persegueix un producte barat, “exigeix que sigui saludable”. Josep Capdevila, finalment, considera que la digestió dels nous hàbits alimentaris “serà lenta” però que “la revolució que estem vivint s’acabarà d’aquí a pocs mesos, perquè moltes persones ja hauran triat com volen menjar”.
Per la seva banda, el catedràtic emèrit de nutrició i bromatologia de la Universitat de Barcelona, Abel Mariné, explica que en el seu cas no té la sensació que la pandèmia hagi deixat en herència uns canvis radicals a l’hora de menjar i, a tot estirar, detecta algunes persones que seleccionen el menú “amb més consciència pel que mengen”. El que aquest expert constata com una realitat és que l’encariment de molts preus “dificulta l’accés d’algunes famílies a determinats aliments i obliga a modificar la cistella de la compra per optar per productes més assequibles”. I alerta que el problema “anirà a més, sobretot pel que fa als cereals, com a conseqüència de la guerra a Ucraïna, afectant especialment els països de l’Àfrica”.

FOTO: Calendari de Pagesos

Interrogat sobre què significa menjar bé, Abel Mariné respon que és tan senzill com “menjar variat, amb predomini dels productes vegetals, i en el cas de la gent jove no pot faltar la llet i els seus derivats”. També aconsella incloure la carn en la dieta, en una quantitat que no superi els setanta grams diaris o, el que vindria a ser el mateix, els cinccents grans setmanals. “I menjar a poc a poc”, afegeix.

Sobre aquest tema, la dietista Mònica Carreira assenyala que una manera de menjar bé i més barat és escollir els productes de temporada, perquè el fet de pagar menys pel transport abarateix l’aliment. Més enllà de la fruita o la verdura, el peix també és de temporada. “Comprar en mercats o establiments petits –afirma Carreira– obre la possibilitat a gaudir d’aquest tipus d’informació, una informació que no es té en un súper o hipermercat.”
El catedràtic emèrit Abel Mariné subratlla que menjar bé “és una via per evitar determinades malalties”, alhora que recorda que l’esperança de vida de les persones “s’allarga o s’escurça en funció de la dieta que seguim”. Per a aquells que volen aprimar-se o eliminar alguns aliments de la seva dieta, recomana fer-ho sempre guiat per un expert. Les xarxes socials –i internet en general– van plenes d’informació al voltant de la nutrició, dels bons hàbits alimentaris i sobre com baixar de pes. Seguint el consell de Mariné, Mònica Carreira avisa que “internet és una eina molt útil on també podem trobar molta informació falsa o que realment no sigui beneficiosa per a la nostra salut”.

El preu de menjar bé

Els nutricionistes estan dividits respecte si menjar bé és car o no. “Personalment –diu Correira– penso que no. Sí que és més car que menjar malament, però és que menjar malament surt massa barat.” “Esmorzar un iogurt natural de qualitat amb uns bons cereals serà molt més car que tres berlines d’1 euro, quan a més tens esmorzar per a tres dies”, afirma la dietista. Amb pocs euros es pot fer un menú per a una família sencera, però el valor nutricional dels productes escollits possiblement serà baix. Aquests productes es caracteritzen pel fet de contenir una alta quantitat de sucres, conservants, additius o d’altres substàncies.

El preu del bon menjar pot ser un impediment per a moltes persones que es plantegen un estil de vida més sa, ja que famílies amb problemes econòmics es veuen forçades a decidir si menjar malament o menjar menys quantitat.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

L’Amaro (‘amarg’ en italià, plural amari) és un tipus delicor d’herbes italiana que sol prendre’s després dels àpats com a digestiu.

Col·lecció privada d’Amari

Sol ser amarg i dolç, de vegades ensucrat, amb un contingut en alcohol habitualment entre el 16 i el 35%. L’amar sol produir-se macerant herbes, arrels, flors, escorces i pell de cítrics en alcohol, ja sigui en licors neutrals o vi, barrejant després de filtrar amb almívar i deixant envellir la barreja en tonell o ampolla.

Es produeixen comercialment dotzenes de varietats, sent les més difoses les de Averna, Ramazzotti, Lucano i Montenegro. Un amar típic està elaborat amb diverses (de vegades diverses dotzenes) d’herbes i arrels. Alguns fabricants enumeren amb cert detall els ingredients a l’etiqueta de l’ampolla. És típic que l’amaro inclogui: genciana, angèlica i quina, així com melissa, revetlla, ginebró, anís, fonoll, cúrcuma, gingebre, menta, farigola, salsa, llorer, picor, pell, , ruda, ajenjo, sauc i centáurea menor.

Molts fabricants remunten la seva recepta o producció al segle XIX. Les receptes van sorgir sovint a monestirs o farmàcies.

Els amari solen prendre’s amb gel i un tros de llimona, o barrejats amb tònica.

L’amar no s’ha de confondre amb l’amaretto, un altre licor italià que és dolç i està aromatitzat amb ametlla o els pinyons de fruites com l’albercoc, ni amb el maró, un vi vermell sec italià de Valpolicella

Read Full Post »

La capital catalana té 29 estrelles Michelin i dinou restaurants amb els millors guardons mundials.

82 per cent de visitants de l’Estat que han viatjat a Barcelona en els darrers dos anys ho han fet per la gastronomia.

Alguns dels grans xefs catalans, amb responsables de Turisme de Barcelona, ahir|TB.

Mireia Rourera|La capital vol atraure turisme cultural i de qualitat
Una campanya turística reuneix els millors xefs a la Fundació Miró
Una de les millors cares de Barcelona i Catalunya són els seus xefs. Alguns d’ells es van trobar ahir a la Fundació Miró per, des de les altures de Montjuïc, des d’on es veu tota la ciutat, presentar al costat de Turisme de Barcelona la nova campanya La revolució gastronòmica continua a Barcelona. La idea és apostar per l’alta gastronomia com a marca de la ciutat i pels successors d’aquells cracs de la cuina –Ferran Adrià, Santi Santamaria, Joan Roca i Carme Ruscalleda– que ara fa vint anys van catapultar la cuina catalana al cim del món.
“Volem tornar a posar la gastronomia en el centre del relat de Barcelona”, va dir Eduard Torres, president de Turisme de Barcelona, que va reconèixer que la campanya també és una manera de donar suport a un sector que ha patit molt durant la pandèmia, tot i que ara, amb les piles ja posades, torna a ser un imant per als paladars més exigents del món (que, també, vol dir turistes d’alt poder adquisitiu).
“Volem mostrar la millor cara de la ciutat”, va dir el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni, que no amaga que el turista gastronòmic és dels que més interessa que vinguin a la ciutat. “El debat no és «turisme, sí» o «turisme, no». El debat és «turisme de qualitat»”, va explicar, i va destacar que, a més, els turistes que venen a menjar en algun dels millors restaurants del món de Barcelona també estan interessats en la cultura i viatgen tot l’any; per tant, desestacionalitzen i desconcentren. La campanya vol reivindicar la sostenibilitat i la innovació, i és una aposta pels productes de proximitat, la cuina mediterrània i l’experimentació.

Entre els molts xefs que ahir van ser a la Fundació Miró, hi havia Oriol Castro, que, amb Eduard Xatruch i Mateu Casañas, han fet del Disfutar (dues estrelles Michelin) el cinquè millor restaurant del món segons The World’s 50 Best Restaurants, i el jove Joseba Cruz, el “nòmada” de Le Clandestin que cuina amb productes del bosc.

LA XIFRA

82 per cent de visitants de l’Estat que han viatjat a Barcelona en els darrers dos anys ho han fet per la gastronomia.

Una ciutat d’estrelles culinàries
El 68% dels visitants de Barcelona declaren que la segona activitat que més han dut a terme durant la seva estada a la ciutat és la degustació de gastronomia, segons Turisme de Barcelona, que també destaca que un 65% de la despesa del visitant que ve a la capital catalana es destina a menjar i beure. Si es parla del visitant espanyol, les xifres ho diuen tot: el 82% dels que han viatjat o s’han escapat a Catalunya i Barcelona en els darrers dos anys ho han fet per gaudir d’una experiència gastronòmica.

El gran prestigi dels establiments i cuiners catalans fa que la visita als restaurants sigui un motiu únic i suficient per visitar la ciutat, diu Turisme de Barcelona.

La capital catalana té 29 estrelles Michelin i dinou restaurants amb els millors guardons mundials. Amb tres estrelles, hi ha l’Àbac, de Jordi Cruz, i el Lasarte, de Martín Berasategui, amb Paolo Casagrande com a cap de cuina. I llavors venen els restaurants de dues estrelles: Cinc Sentits, Cocina Hermanos Torres, Disfrutar, Moments i Enoteca. I els restaurants amb una estrella: Aürt, Oria, Alkimia, Dos Palillos, Hisop, Hofmann…

Read Full Post »

En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

«Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos.» (Maria Nicolau)

Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Entusiasta, inconformista i hilarant, maria nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis collectius i la vivència íntima. Per què l?olla és l?invent primordial de la civilització? què ho fa, que els pastissos s?inflin al forn? com és que només comprem salmó i lluç, tenint el mediterrani ple d?altres varietats de peix? en aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

Irreverent, inconformista, molt més que un llibre de receptes. Una crida a retrobar el plaer de la cuina quotidiana i a viure amb sentit comú.

Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa, que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix?

Sobre el llibre Cuina! O Barbàrie:

Això no és un llibre de receptes convencional. Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra la síndrome del no-tinc-temps i l’absurditat d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa, que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

Maria Nicolau (La Garriga, 1982) CEDIDA

Maria Nicolau (la Garriga, 1982)
és cuinera d’ofici i per vocació. Durant més de 20 anys ha treballat en nombrosos restaurants a Catalunya, Espanya i França. Actualment viu a Vilanova de Sau, Osona, on condueix el restaurant de cuina catalana El Ferrer de Tall. La podeu sentir a El Matí de Catalunya Ràdio i la podeu trobar fent soroll a les xarxes i en diferents programes de televisió. Sobretot, la Maria és una entusiasta, perquè li apassiona el que fa i perquè no troba distinció entre allò que és i allò a què es dedica.

Font: Maria Nicolau, Ara Llibres, FNAC, La Central

Read Full Post »

Bon profit Bellaterra i feliç dia de la Mare de Déu de Montserrat!

Recepta per 2 persones:

2 talls de formatge de rulo de cabra (Torrats amb sucre de Pamela ecològic)

-Fulls d’una enciam gran

-2 tomàquets blaus petits

-12 tomàquets cirera

-Flors de caputxina

-Salvia en flor

-Olives negres de Kalamata

-Oli d’oliva extra verge

-Toc de vinagre balsàmic de Mòdena

-Sal de Gerri de la Sal

Caputxines en flor per l’amanida, amb sabor de pebre fresc
Salvia en flor dels horts de Bellaterra

Read Full Post »

Últimament, trobar llonguets tradicionals catalans s’ha convertit en una aventura força difícil. Passejant pel centre de Sabadell els hem trobat al Forn Carreras, davant de l’Ajuntament. Fan dues mides, de 50 i 100 grams i amb la seva textura Inolvidable.

El llonguet o panet francès és un tipus de pa petit ovalat amb un solc a la part superior. Està fet amb farina de força, aigua, rent i sal. És un panet de crosta consistent i de molla fluixa que es fa servir principalment per a fer-ne entrepans.

La pasta del llonguet es plega i s’enrotlla diverses vegades abans de formar-ne una peça allargada en forma de tronc. Aquest tronc es talla en rodanxes d’uns 100 grams i es col·loquen damunt un pedaç enfarinat amb plecs (per a evitar que s’arribin a tocar quan augmentaran de volum). Abans d’enfornar-los se’ls fa un tall al mig, que els donarà seva fesomia característica quan seran cuits.

El llonguet és de les primeres peces que s’enfornen perquè de seguida és cuit. Com que a més a més fa baixar lleugerament la temperatura del forn i hi aporta la humitat adient, tot seguit s’hi pot coure com cal la resta de pans o coques.

Són presents als forns d’arreu de l’illa de Mallorca. També en trobam versions molt semblants a Brasil (Pão francês) o a Xile (marraqueta).
Els habitants de Palma són coneguts amb el malnom de llonguets. Per la festa patronal de Sant Sebastià de 2015 el col·lectiu ciutadà Orgull Llonguet va reivindicar el llonguet com a senya identitària local com a part d’una iniciativa per a potenciar la participació ciutadana a les celebracions de la ciutat.

Font: Wikipedia, Forn Carreras Sabadell

FORN DE PA CARRERAS, Plaça Sant Roc, 5 i Carrer Sant Pere, 39 (SABADELL)

☎️937257715 / 937256169 http://www.carerrerasfornpa.com

Read Full Post »


Els comerços d’alimentació a partir dels 400 metres quadrats hauran de dedicar una zona als productes a granel, una mesura que serà vigent l’1 de gener 2023

Aigua de l’aixeta a un restaurant|LESOIR.BE

Els bars i restaurants estan obligats, per llei, a oferir “sempre” aigua de l’aixeta gratuïta als clients. Així ho recull la Llei de Residus i Sòls Contaminats per a una Economia Circular, que es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i que ha entrat en vigor aquest diumenge.

Aquest és un costum que ja està molt instaurat pràcticament a tot Europa i a molt llocs de l’estat espanyol. El 2018, diverses comunitats autònomes havien endegat una campanya per tal d’aconseguir que s’implantés aquesta mesura.

La intenció és reduir el consum d’envasos d’un sol ús i fer més accessible l’aigua potable. Els impulsors remarcaven que l’accés a l’aigua és un dret.

La normativa també recull mesures per als comerços. A partir de l’1 de gener del 2023, els comerços minoristes d’alimentació de 400 metres quadrats o més, hauran de dedicar almenys un 20% de l’espai a oferir productes sense embalar.

Amb això, es vol promoure la venda a granel o amb envasos reutilitzable. A més, hauran d’acceptar que els clients portin carmanyoles, ampolles i bosses de casa. La norma detalla que, si el comerciant considera que aquests elements tenen una mala higiene, els podrà rebutjar.

Les administracions públiques, per la seva banda, hauran d’incorporar més fonts i envasos reutilitzable per fomentar el consum d’aigua potable i evitar el consum d’envasos d’un sol ús.

El 2023 s’hauran de reciclar el 70% de les ampolles de plàstic, un percentatge que anirà augmentant fins al 90%, previst per al 2029.

La llei recull que, si no s’arriba als objectius, es podrà implantar a tot l’estat espanyol un sistema de dipòsit, devolució i retorn d’aquests envasos per garantir que es compleixen les xifres.

Dos nous impostos

La nova llei també contempla dos nous impostos, que no s’aplicaran fins a l’1 de gener del 2023. El primer grava la producció de plàstics d’un sol ús que no siguin reutilitzables, i el segon, el fet de dipositar residus a l’abocador i la seva incineració.

L’impost sobre plàstics serà indirecte, a tots els envasos que es fabriquin, importin o comprin dins la UE, com ara vasos, rotllos per embalar i altres. L’import serà de 0,45 euros per quilo.

En queden excloses les pintures, tintes, laques i adhesius. També els envasos per protegir o presentar medicaments, productes sanitaris o residus perillosos d’origen sanitari i alguns altres d’ús agrícola i ramader.

El segon impost vol desincentivar que es deixin residus a l’abocador sense reciclar-los. A Catalunya, per exemple, ja existia aquesta figura fiscal. L’objectiu de la norma és que el 2025 hagi disminuït un 13% el pes dels residus dels abocadors respecte als que es generaven el 2010. El 2030, la xifra s’hauria d’haver rebaixat un 15%.

El malbaratament alimentari es vol rebaixar a la meitat el 2030. Es retira l’IVA de les donacions de productes a ONG com ara bancs d’aliments.

Es prohibeix destruir als abocadors excedents que no s’hagin pogut vendre de productes com ara joguines, aparells elèctrics o tèxtil, que es preveu reparar i reutilitzar.

Empenta a la recollida selectiva

La llei recull que els ajuntaments que encara no ho facin estaran obligats a separar els residus (paper, metall, plàstic, vidre i orgànica) abans del 30 de juny d’aquest any, en municipis de més de 5.000 habitants. La resta, haurà de fer-ho abans del 31 de desembre del 2023.

A l’horitzó del 2035, es fixa que s’han de recollir separadament, com a mínim, la meitat de tots els residus que es generin. Amb tot, la normativa permet recollir conjuntament alguns materials perquè no fer-ho podria implicar un cost “desproporcionat”.

Una altra de les novetats és un impuls a la retirada d’amiant. Abans del 10 d’abril del 2023, els ajuntaments hauran de presentar un cens i un calendari que planifiqui la retirada d’aquest material nociu. Per treure l’amiant tindran com a límit l’any 2028, en el cas dels espais públics afectats que presentin un risc més alt.

Font: CCMA

Read Full Post »

“No hi ha res com ser abordat en el teu propi idioma”, diu en Josep Juncosa, director d’operacions de l’Hotel Ritz-Carlton d’Atlanta (EUA)

El català Josep Juncosa pot rebre els convidats del Ritz-Carlton en sis idiomes, inclòs el seu natal català|JOAN VITELLI

Abans d’incorporar-se a l’equip, Josep va gaudir de més de trenta anys en el sector de l’hostaleria. Originari de Barcelona, va adquirir una àmplia experiència en el segment de l’hoteleria de luxe. Va iniciar-se al restaurant del Melià Barcelona, on va demostrar una plena professionalitat, passant després al Restaurant Cristal del Barcelona Hilton, seguint com manager del Up & Down de Cancún, així com a diferents mercats dels EUA, tot enriquint així el seu bagatge cultural i abraçant el poder de la diversitat al més alt nivell.

Josep Juncosa, segon per la dreta, als seus inicis al restaurant del Melià Barcelona

Josep es considerat un líder enèrgic i proper, dedicat i realitzat que motiva els altres i no deixa d’aprendre. Troba satisfacció en crear relacions personals i gaudeix de veure com creixen i es desenvolupen professionalment.

En Josep valora principalment passar temps amb la seva parella i els seus tres fills. És un amant del vi, un àvid lector i un viatger curiós que encara troba temps per alimentar la seva passió pel F.C. Barcelona.

Read Full Post »

L’eurocambra vota avui un informe que reclama advertir que les begudes alcohòliques poden provocar càncer

El vi forma part de la cultura europea i és també uns dels principals productes agroalimentaris de qualitat|J. RAMOS.

Natàlia Segura|La CE ho estudiarà, tot i que fins ara s’ha mostrat contrària a equiparar el vi al tabac, amb més incidència “Els ciutadans sovint no són conscients dels perills de beure alcohol”, es lamentava ahir l’eurocomissària de Salut, Stella Kyriakides. Un polèmic informe del Parlament Europeu que reclama una etiqueta en què es recordi que les begudes alcohòliques poden provocar càncer ha posat en alerta el sector del vi, molt important per a l’economia europea. Amb Itàlia, França i Espanya al capdavant, Europa és la líder mundial en exportacions de vi i una de les principals productores. És una regió que, a més, n’és una gran consumidora.

Als europeus ens encanta el vi –i les seves variants escumoses, com el cava–. Són begudes especialment vinculades a la gastronomia dels països del sud. “No és un atac contra cap cultura gastronòmica”, assegurava ahir Kyriakides per calmar els ànims en el ple de l’eurocambra. Diversos eurodiputats s’han queixat de l’informe elaborat per la comissió especial per a la lluita contra el càncer, que demana “incloure etiquetes d’advertència sanitària” en les begudes alcohòliques. Per l’Organització Mundial de la Salut, “no existeix un nivell segur de consum d’alcohol pel que fa a la prevenció del càncer”, recorda l’informe.

El sector del vi s’ha posat molt nerviós per aquest text, tot i que és una mera recomanació que no obliga la Comissió Europea a tirar endavant aquest etiquetatge. A més, un grup d’eurodiputats populars, socialistes i liberals han proposat una esmena per fer-se enrere en l’últim moment. El PP, Cs, ERC i el PSC hi donaran suport, segons va avançar ahir l’ACN. En canvi, els comuns s’abstindran. JxCat encara no ha dit què farà.

Si l’esmena en qüestió s’aprova, finalment la resolució de l’eurocambra només demanarà que la futura etiqueta del vi recomani “un consum moderat i responsable”. Al cap i a la fi, la CE és l’única que pot posar sobre la taula una proposta sobre l’etiquetatge de les begudes alcohòliques. I si hem de jutjar pels comentaris d’alguns membres de l’executiu europeu, ningú té ganes d’entrar en guerra amb una indústria tan potent ni amb l’opinió pública. “No etiquetarem el vi com a tòxic, és part del nostre estil de vida”, defensa el vicepresident per a la Promoció de l’Estil de Vida Europeu, Margaritis Schinas.

A Brussel·les fugen d’estudi i no obriran aquest meló fins al 2023. Fonts comunitàries diuen que “l’abast exacte” de les advertències es decidirà tenint en compte les “dades científiques” i tots els actors implicats rellevants en la matèria i el sector. Si bé la UE pretén reduir un 10% el “consum nociu d’alcohol”, no entusiasma la idea d’equiparar el vi al tabac. De fet, l’eurocomissària de Salut admetia ahir que “el tabac continua sent el risc més gran prevenible” de càncer. A Europa s’estima que el 10% de tots els casos de càncer en homes i el 3% de tots els casos en dones són atribuïbles a l’alcohol. En canvi, gairebé el 30% dels malalts de càncer tenen relació amb el consum de tabac. Recentment, l’OMS va alertar que Europa es podria convertir en la regió amb una taxa més alta de fumadors perquè no s’està aconseguint que deixin el tabac.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Casa de la familia Dubois Fils a Epesses (Suïssa) FOTO: BELLATERRA GOURMET

La vasta morena que, des de Lutry fins a Vevey, voreja el llac de Ginebra, era només un revolt i un munt de còdols quan les glaceres que cobrien l’altiplà es van retirar.  Més tard, els boscos van cobrir la zona.  Les “pesses”, a Vaud patois, són els avets que es troben a l’escut de la ciutat.  És això un testimoni dels seus orígens?  El nom d’Epesses va ser citat en un document que data de 1166, però sembla que la gent s’havia establert al segle VI al vessant del turó.

Tutta Dubois observant les seves vinyes d’Epesses (Suïssa) FOTO: BELLATERRA GOURMET

L’any 1141, el borgonyó Guy de Malagny va fer una donació als monjos d’Hautcrêt de terres situades a Marsens, Montherond, i més avall cap a Epesses i Dézaley, amb la missió de netejar aquesta vasta màquia i plantar vinyes.  Després de 20 anys d’esforç, la comarca ja va agafar l’aspecte actual.

Terrasses amb les vinyes Dubois Fils a Epesses (Suïssa) FOTO: BELLATERRA GOURMET

Els nostres avantpassats, que ajudaven els monjos, van aprendre ràpidament a cuidar les vinyes i es van introduir en els gestos del vi.  Els dignataris propietaris de les vinyes, bisbe de Lausana, prior de Lutry, abat d’Hautcrêt o St-Bernard, comtes de Savoia van disputar la propietat de les nostres vinyes.  Tots no es van fer esperar a descarregar la cura de la cultura a la gent del lloc contra el pagament de cens o delmes i després llogar-los algunes de les parcel·les amb “mitja fruita” i per set anys.  També els van concedir franquícies.  Aleshores uns burgesos, enriquits amb la seva feina, compraren unes vinyes, s’organitzaren i formaren unes confraries per vetllar per la gestió dels béns d’interès comú.  Aquestes confraries, embrions de futurs ajuntaments, són l’inici de les persones que es fan càrrec dels seus destins.

Vistes al llac Leman des de la seu i les vinyes Dubois Fils a Epesses (Suïssa) BELLATERRA GOURMET

L’any 1536 els bernesos van imposar unes normes de vida austera, però també l’escolarització obligatòria que permetien alliberar-se d’aquesta esclavitud que era la ignorància, i així donar ja un anticipat de llibertat.  Aquest nou esperit que vam sentir néixer en els darrers dies de l’ocupació florirà quan el nostre cantó hagi recuperat la seva independència el 24 de gener de 1798. Aquesta tendència s’accelerarà a partir del 14 d’abril de 1803, quan el cantó de Vaud esdevingué sobirà dins Suïssa.

Detall de la colecció de llevataps de Dubois Fils a Epesses (Suïssa) FOTO: BELLATERRA.CAT

L’any 1826, Epesses esdevingué municipi autònom.  L’any 1854 es construeix la carretera que uneix Epesses amb Riex i l’any 1896 es completa l’ampliació fins a Chexbres.  Aleshores, l’any 1869, es va construir la premsa del celler Dubois Fils.

Avui, 32 premses estan en acció a Epesses durant la verema.

Durant la vostra visita, Dubois Fils us convida cordialment a tocar les campanes del “Vieux Pressoir” i del “Caveau des Vignerons”, per tal de provar els seus productes, apreciar aquesta vessant única dels vins que cria i on no és estrany trobar-se amistat. Fins aviat.

Vinyes de Dubois Fils d’Epesses (Suïssa) FOTO: BELLATERRA.CAT

Perfil de les Vinyes d’Epesses

Partint de la vora del llac Léman (380 metres), la vinya, totalment construïda en bancals, s’eleva a 600 metres d’altitud.  El pendent arriba al 50% de descens, afavoreix l’escorrentia d’aigües superficials i el drenatge del terreny.  Al mateix temps, provoca una erosió molt forta.  L’estructura de la vinya descarta qualsevol recurs a la mecanització de l’obra.

Pis

Els sòls són principalment de tipus argilo-calcari.  La macroporositat del sòl i de la roca font permet que les arrels arribin a vegades a profunditats de 3 a 5 metres.

La varietat de raïm

Molt sensible a les propietats del sòl, Chasselas expressa tota la seva tipicitat als vessants de Lavaux.  Algunes parcel·les són favorables a Chardonnay i Pinot Noir.

El clima

La vinya es beneficia dels “”tres sols””: El reflex del llac, l’efecte tèrmic de les parets i els corrents locals.  Aquests corrents locals protegeixen de manera natural la collita de la humitat de la tardor.  Protegit per aquest microclima particular, el raïm arriba a una maduresa més alta.

La Demoiselle és una de les històriques marques de Dubois Fils d’Epesses (Suïssa) FOTO: BELLATERRA GOURMET

Collita

Solen tenir lloc entre finals de setembre i finals d’octubre.  Estan determinats per diversos paràmetres: el clima anual, els factors que influeixen en el rendiment, l’índex de maduresa desitjat (proporció sucre/àcid).  Però és sobretot la maduresa fisiològica la que ve determinada pel tast del raïm i la maduresa dels pinyons”.

Història de les vinyes de Vouvry

Si ens referim a la seva història, Vouvry té un passat vitivinícola que es remunta molt enrere.  És difícil determinar quan es va introduir la vinya al territori municipal.  Però podem estimar, segons documents antics, que ja es conreava l’any 456 dC, i probablement abans d’aquesta data.

Es va plantar per primera vegada en terrenys especialment ben exposats, cosa que li va permetre aprofitar al màxim el sol, com la majoria de les altres vinyes de la conca del llac Léman.  A Vouvry, les primeres clarianes s’havien de situar principalment al voltant de l’església, llocs coneguts avui amb el nom de “Côte” i “Sâle”.  El seu desenvolupament va seguir l’evolució de la localitat.  La vinya es va conrear primer a nivell familiar, per a consum privat i com a vi de massa.  Només més tard, cap a finals del segle XVI i principis del XVII, evolucionarà la seva cultura.  L’any 1727, els Vouvryans ja comerciaven amb vi: el blanc de Vouvry es venia a 21 florins el setier i el negre a 13 florins.  A principis del segle XVIII, els preus variaven molt, sobretot passant dels 44 Louis labrantee de blanc, el 1808, als 12 Louis el 1823. La vinya s’havia convertit en una branca important de l’economia del poble.

Tutta Dubois a taula amb uns dels seus vins de Vouvry|FOTO: BELLATERRA GOURMET

Al segle XIX la superfície de conreu va augmentar considerablement, havíem desbrossat a “Outet”, “Bovairons”, “Amarel”, “Haute-Rive”, “Vrebieux”…, és a dir, per sobre del poble. va ser cap a mitjan segle que la vinya va viure una de les seves èpoques més pròsperes.  Molts viticultors van construir la seva pròpia premsa (la de la família Dubois data del 1870);  la ciutat va plantar vinyes al Clos de Barmaz (anomenat “Les Coteaux du Partage”) i va construir, des de la porta de les vinyes de Vrebieux, un nou camí d’accés.  Però la situació vitivinícola va canviar ràpidament i les autoritats, que havien decidit vendre’ls, no van trobar compradors per a aquestes vinyes.  Així es repartien, en proporció al treball realitzat, entre les persones que havien participat en la seva creació, però va ser al segle XX quan Vouvryen va descobrir realment l’ànima d’un viticultor.  La superfície de la seva vinya ha augmentat, ocupa actualment la major part del vessant que disputa amb els pocs prats que queden i el poble que s’expandeix inexorablement.  D’altra banda, els mètodes de treball han evolucionat cap a la semimecanització.  Avui Vouvry disposa d’uns cellers excel·lents, un dels quals ha obtingut medalles, plata i or, per alguns dels seus vins.  Cal dir que els ceps de les nostres vinyes arrelen en un sòl de caràcter molt rar, compost per una roca anomenada dolomita, rica en carbonat de calç i carbonat de magnesia.  Són elements essencials per a la salut de l’home i la vitalitat de la seva ment.

Seu de Dubois Fils a Vouvry (Suïssa) FOTO: BELLATERRA GOURMET

Perfil de la vinya de Vouvry

Informació general de la nostra vinya

La superfície actual és d’unes 13 hectàrees.  Treballades primer per particulars, que guardaven per a les seves pròpies necessitats i venien el saldo de la collita als grans cellers del Valais, les vinyes de Vouvry formaven part de tota una cultura i arribaven, a les granges, en segon, fins i tot en tercer lloc.  Actualment, una part de la vinya és conreada per viticultors professionals i seriosos, que han creat els seus propis cellers.  Els vins de Vouvry, bones anyades, encara són poc coneguts fora de la localitat, perquè, fins darrers anys, es consumien majoritàriament in situ.

Marc Vieux de Dubois Fils a Vouvry (Suïssa) FOTO: BELLATERRA GOURMET

Varietats de raïm

Els negres representen aproximadament el 80% del cultiu i es distribueixen de la següent manera: 25% en Pinot noir, 75% en Gamay.  Pel que fa als blancs (20%), Riesling-Silvaner i Chasselas representen 1/4 de les plantes.  El balanç: Pinot gris, Pinot blanc, Auxerrois i Chardonnay són acuradament vinificats i buscats pels clients.

Uns quants assaigs amb Charmont, Doral, Gamaret i Garanoir són prometedors.  Totes les varietats de raïm primerenca i de primera època són aptes per a la vinya de Vouvry.  Les millors parcel·les situades en bancals suporten varietats de raïm de segona època.

Riesling Madeleine Royale de Dubois Fils a Vouvry|FOTO: BELLATERRA GOURMET

El temps

A causa de la seva ubicació geogràfica, la vinya de Vouvry està subjecta al clima del llac Léman, una insolació sorprenent, a causa de la seva exposició a l’est.  Aquest últim és favorable al desenvolupament dels rams i de l’extracte (gust) dels vins.  Vins que es distingeixen especialment pel seu equilibri i sobretot pel seu bon potencial de criança.

Geologia-pedologia

Còmodament asseguda als peus de la muntanya, la major part de la roca de la qual està formada per Dolomita, la nostra vinya es caracteritza per una elevada taxa de calcària activa, que oscil·la entre el 18 i el 35%, amb pics locals de fins al 50% (Amarel).  El sòl de grava on arrela és de composició argilo-calcària.  Per aprofitar aquest últim, seleccionarem més aviat portaempelts resistents a la pedra calcària amb arrelament enfonsat.

Foto de festa de la família Dubois Fils|CEDIDA

DUBOIS FILS SA Le Vieux Pressoir, Rte de la Corniche 34, 1098 Epesses, (Suïssa). ☎️ +41 21 799 33 00 http://www.dubois.ch

Read Full Post »

Older Posts »