BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 28 de maig de 2026

“Només un 3,2% dels 988 restaurants amb aquesta distinció va assolir el màxim guardó de la guia francesa. A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona)“.

PAZ ÁLVAREZ* “No sabíem ni que existia la llista dels Bib Gourmand. Teníem una casa de menjars, on cuinàvem amb la nostra mare, i l’únic que volíem era seguir vivint al nostre poble”, explica Ignacio Echapresto, cuiner i copropietari, al costat del seu germà Carlos, al capdavant de la sala i del celler del restaurant Venta Rioja) —terme municipal amb 63 habitants, segons dades de l’INE de 2025—. Va ser el 2002 quan aquest negoci familiar va rebre l’esmentada distinció de la Guia Michelin que des del 1997 reconeix els restaurants amb una bona relació qualitat-preu. “Estàvem allunyats d’aquest món. Ningú de l’equip havia treballat en aquest tipus d’establiments, ni nosaltres ens havíem format ni treballat fora de casa nostra. Som autodidactes. Ens va agafar desprevinguts i vam començar a conviure ia entendre el nou client que apareixia per aquí, encara que també vam perdre clients fidels que van pensar que entràvem en una altra dimensió“. Confessa que no va pensar mai que accedir, per la via Bib Gourmand, a l’univers de Michelin suposaria més reconeixements. El que sí que els va donar va ser una nova visibilitat. “Nosaltres no teníem agència de comunicació, funcionàvem amb el boca a boca, i això va facilitar que gent d’altres latituds ens conegués. Ens va col·locar al mapa”. El 2011 van aconseguir la primera estrelles i 13 anys més tard van aconseguir la segona. “Tot això ens va passar sense anar-lo a buscar, crec que va ser la conseqüència de la feina d’un equip i d’una manera d’entendre un ofici que requereix una millora contínua. L’únic camí que hi ha és la feina, la constància i la regularitat”, explica convençut. Encara que l’exemple dels Echapresto soni bé, la realitat és força més complexa. Són una excepció.

A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona). A Andalusia: Ochando (Los Rosales, Sevilla), Cañabota (Sevilla), Mesón Sabor Andalús (Alcalá de la Vall, Cadis) i Blossom (Màlaga). A la Comunitat Valenciana: La Seu (Dénia, Alacant; traslladat des de Moraira i actualment tancat), El Xato (La Nucia, Alacant), Talaia (Alcossebre, Castelló), Arrels (Sagunt, València) i Rubén Miralles (Vinaròs, Castelló).

A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de C Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, A Coruf Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapoz

Des del 1997, a Espanya van aconseguir la distinció de Bib Gourmand 988 restaurants i només 32 van entrar al firmament de les estrelles Michelin.  Només el 3,2% ho aconsegueix, afirma Antonio José Cancela, col·leccionista des del 1980 d’exemplars de la famosa guia vermella i autor d’aquesta anàlisi: “Les dades ens demostra d’una manera incontestable que la categoria de Bib Gourmand no és pas previ per obtenir una o diverses estrelles”. La dada, de vegades, mata el relat. Un dels més afortunats ha estat Casa Marcial, el restaurant que dirigeixen els germans Manzano a La Salgar (Astúries): va entrar a la guia com Bib Gourmand el 1998, un any més tard va aconseguir la primera estrella, el 2010 la segona i el 2025 la tercera. El mateix any de l’estrena de la nova categoria, va entrar Les Cols (Olot, Girona), de la qual va sortir el 2003 per a dos anys més tard aconseguir la seva primera estrella i el 2010, la segona.

A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, La Corunya) i Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapozuelos (Matapozuelos, Valladolid) i La Lobita (Navaleno, Soria). A la Comunitat de Madrid: El Chapín de la Reina (Chapineria, actualment tancat), El Mesón de Doña Filo (Colmenar del Rierol, que va perdre l’estrella el 2009), Montia (San Lorenzo de l’Escorial) i La Tasquería (Madrid).

A Aragó: Hostatgeria El Batán (Tramacastilla, Terol), L’Era de les Nogueres (Sardas, Osca) i Casa Arcas (Osca). Al País Basc: Fagollaga (Hernani, Gipuzkoa, que va perdre l’estrella el 2009). A Castella-la Manxa: Arrels de Carlos Maldonado (Talavera de la Reina, Toledo). A Astúries: Casa Marcial (La Salgar), amb tres estrelles.

A La Rioja: a més de Venda Moncalvillo, Echaurren (Ezcaray).

Posar un peu a Michelin a través dels Bib Gourmand és el somni de molts.  Ni de bon tros era una cosa que María José Pagán i Pedro Buitrago, amos del restaurant Tándem, a Múrcia, pensessin aconseguir tan aviat. Portaven tot just un any oberts quan ho van aconseguir. “Per nosaltres va ser el més. És una categoria molt xula, en què estem molt feliços. No ens hem plantejat mai tenir reconeixements, perquè el nostre objectiu des que vam començar va ser treballar amb el millor producte i tenir el restaurant ple”, confessa Pagán, responsable de la sala —ell s’ocupa de la cuina— a l’altra banda del telèfon. Recorda amb emoció el moment en què van rebre la placa de Michelin per col·locar-la a la porta: “Va ser increïble, però també sabem que no ens volem desviar del que volem”. “Hem evolucionat des que comencem, però mantenim l’essència, treballant amb una carta petita, d’entre 10 i 12 plats, i donant menjar a entre 18 i 22 comensals per servei”, explica la cap de sala, que va conèixer Buitrago, la seva parella, quan tots dos estudiaven cuina a l’escola pública de Múrcia. “Estar a Michelin ens ha donat visibilitat, sobretot internacional, perquè cada cop tenim més clients estrangers”. Sobre el futur, ho té clar: “El que vingui serà per com som, no per com vulguin que siguem”.

Font: El País

*PAZ ÁLVAREZ Periodista especialitzada en gastronomia. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid té un programa de desenvolupament directiu per l’IESE. El 1993 va començar a escriure a la secció de Madrid i, el 1997, es va incorporar al diari CincoDías, on va crear la secció de Directius i ha estat cap de la secció de Fortuna fins al 2022.

Read Full Post »

Bellaterra, 25 de maig de 2026

“En citar la frase de “Coberts econòmics”, hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre“.

Fausto Rodón ✍️ MENJAR és un luxe de primera necesitat d’acord amb uns sans principis de moral i bona fe. Però va arribar un dia -això va passar molt abans del diluvi- en el qual, l’home es va creure superior a les lleis preestablertes i va decidir variar la legislació de la naturalesa. Va ser a partir d’aquell moment quan tot es va fer malbé.

L’home va assegurar ser feliç, potser per dissimular el seu fracàs. Però en el fons no va fer més que complicar la felicitat natural amb absurds malabarismes. Va néixer aleshores l’artifici, i l’acte de menjar, que de qualsevol manera sembla potestatiu a tots els humans i exempt de tributacions que tot dificultin, va passar a ocupar el rang històric ric i social que encasella entre els anomenats problemes vitals. Si al nostre pare Adan li confessem que el menjar és un «problema vital, ens contemplaria estranyat per inquirir:

Un problema… què?

Un problema vital.

No ho entendria. Per a ell, guanyar el pa amb la suor del front podria contenir tot l’abast d’un càstig, però mai va considerar que els homes poguéssim arrodonir-ho  amb tan refinada i rosegada arbitrarietat.

“El fruit de nostre insaciable progrés, de la nostra constant i ordenada creació de problemes vitals, ha culminat amb aquesta imponderable manifestació de l’enginy humà que són els descoberts econòmics”.

En citar la frase de “Coberts econòmics”  hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre.

SOPARS DE DURO

Però salvar el gènere humà és una tasca difícil, malgrat els esforços desinteressats dels qui, en els temps actuals, encara s’atreveixen a oferir sorpresos de duros, o de menys preu. Però d’aquests últims esforços no en parlem. Massa ens sorprèn que encara hi hagi alguns restaurants que ofereixin, i encara serveixin “Sopar de duro” . Hi ha una diferència, és clar, entre els d’abans i els d’ara: la quantitat i la qualitat que fa uns anys era equivalent d’aquestes comtes. Actualment el “Sopar de duro” s’ha convertit en una reminiscència de l’anhel, i somiar amb el d’abans equival a penetrar en el regne de les idees platòniques.

Als restaurants, on se serveixen aquestes baratures culinàries, el públic és nombrós. Cert que utilitzen altres complements per engreixar l’estómac. Se’ls ofereix el sopar en forma d’un plat amb aigua on surten tres cigrons com tres boies avorrides; a continuació arriba el cimbell de la carn amb remembrances de patates fregides, i per fi, un cert plàtan amb les delicadeses d’una miniatura persa. Sopar complet: dos plats i postre. Trist “Sopar de duro“, quan el duro ja té un valor escàs i quan encara es parla, paradoxalment, de les dificultats que comporta guanyar-se un duro.

I SEGUEIXEN LES BARATURES

Darrere del “Sopar de duro” aconseguim el que podríem considerar el terme general del que és econòmic: el menjar de 9 pessetes.

Els restaurants de 9 pessetes ja presenten una altra classe de públic: alegre, bulliciós i optimista. És un públic que sap comprendre i sortejar les alambinades qüestions de la finança personal, i a les insuficiències d’un cobert de 9 pessetes interposa una solució del pa nostre de cada dia, en dosis massives, Qui així no ho faci es juga marejos i suors al llarg d’una tarda o d’una nit. Però així com el client de les 5 pessetes és cenyit i presenta els inequivocs símptomes de la disconformitat, els assidus de 9 pessetes cobreixen la seva modèstia amb la cel·lofana de l’alegria. I parlotegen, discuteixen, riuen i, de tant en tant, es pasturen bromes pesades, el públic heterogeni en aquests restaurants. Allà hi ha l’home que es mostra fotografiat als jardins de Luxemburg, a la plaça de Picadilly o a Sant Pere de Roma. El professor d’idomes educat a Oxford, capaç de mantenir una conversa en anglès correcte amb el més il·lustrat ciutadà de la Gran Bretanya. Allà el mariner d’un petrolier sacseja els braços tatuats alhora que descriu, amb graflams i àrabs cos, el temperament femení en diverses latituds.

Allí l’empleat i el partiquí de teatre; et empedreït solteró que, als cinquanta-tants anys, sacrifica l’estómac en nom d’una hipotètica vellesssa ; el sentenciós que infla les galtes i perd la seva mirada al buit; la noia de vida estèril que nodreix el seu desavantatge de cada dia amb els plats d’incognoscible vianda; el que persegueix la meta d’un debut artistic. I per sobre de tot aquest fum bigarrament, brilla el mal-humor i els nervis del cambrer, amb vuit plats al braç esquerre i un a cada mà, que circula entre els epítets dels comensals, en constant reclamació de la seva comanda, als quals respon amb tonants imprecacions que de vegades culminen en agres polèmiques,

RESTAURANT PER A OBRERS

També la gent del poble té el restaurant. Els restaurants per a obrers, així titulats no sabem per què el seu preu acostuma a ser de 9 pessetes cap amunt i presenten diverses característiques. N’hi ha de grans proporcions, llargs i amples roses com túnels, amb les taules col·locades simètricament. Semblen el pavelló d’un hospital, Són silenciosos i les poques veus ressonen com si fossin pronunciades a l’interior d’un panteó, Altres presenten proporcions més reduïdes i s’hi respira un aire que té una mica de familiar. S’acompanyen els clients els uns als altres; algunes vegades s’acompanyen en el sentiment, si les racions són escasses, En un d’aquests, reduït i pobre però honrat, l’amuntegament adquireix caràcters pintorescos. La seva petitesa o el prestigi que gaudeix entre les classes humils, l’han convertit en un lloc de gran freqüentació ciutatadana. A l’olor de la multitud acudeixen una infinitat d’artistes sense professionalitat definida, tret que sigui l’ofici, sobramen reconegut, de realitzar la col·lecta una vegada conclosa la seva intervenció espontània. El públic es mostra avar en els aplaudiments i mesurat a l’almoina. Només una vegada van aplaudir, per més que feblement. Hi havia entrat una dona vestida de negre. Les seves robes mostraven les característiques dels desnonats. S’observava manca de veterània en el paper que estava a punt de representar. Es va situar al centre del menjador. Els clients van continuar el ritme del condumi sense atorgar-li atenció. La dona, amb veu vacil·lant-te, va començar a cantar. Era una cançó, potser una de les poques que sabia, de les poques que recordava; una cançó amb reminiscències de bé estar casolà: una cançó de bressol català. Al principi, la sorpresa va fer la seva aparició a la cara dels comensals. Alguns es van mostrar atents a la veu de la dona, Les estrofes de la cançó van detenir algunes culleres en el curs del seu trajecte. Van ser força que van alçar records d’aquelles estrofaes:

“No ploris reitó,

no ploris fill meu,

que ets un angelet que ens ha enviat Deu.

Petons a la cara,

petons a el front,

petons d’una mare,

lo més gran del mon”.

Van sonar algunes febles palmades, ella va fer el recorregut per les taules i diversos clients van perdre la gana. Un andalús, potser l’únic que havia tingut impasible la breu actuació, es va dirigir al seu company de taula, un obrer  sexagerari de curta pell:

Què et passa? Què ha cantat aquesta dona?

-Una cançó que recordo haver oïda  algunes vegades a la meva mare i moltes a la meva dona.

Ningú no recordava que aquella melodia s’havia originat als taulats d’un cabaret de principes de segle.

UN TRAMVIA ANOMENAT MARIONA

Però així com als restaurants per a obrers s’observa la particularitat del mesurament, en aquells que els artistes prenen pel seu compte el vocerio constitueix un component més del local, Vocerio, sí, encara que no insolència.

Aquest restaurant que han donat anomensr “Mariona”, per una delicada presència de la jove musa de l’establiment, a les hores en què la fauna dels artistes escriptors, -periodistes, pintors, músics; tots amb ànima d’artista-, es disposen a executar el nocturn conducte, adquireix les perspectives d’un tramvia culinari. El que és difícil és trobar una cadira lliure, ja que buscar una taula és, en aquells moments, somiar amb el impossible. I allà es concentra el més selecte i destacat de les joves promocions. La pintura ocupa et primer lloc quant a representació quantitativa. Però no és entrar-hi. L’era artistica de Mariona es va iniciar amb un atac masiu de pintors actuals, capitanasats pel seu  d’Artagnan, el marxant Xipré Morros.

En aquest restaurant podem contraure bona part dels noms més coneguts del nostre avui artístic. I per això avui entenem els joves, els mosqueters de l’art. No és estrany que normalment vegem treure el cap la voluminosa figura de Planasduró emergent de la cuina amb un plat a la mà, Planasduró, home d’una capacitat digestiva extraordinària, vigila personalment, el condiment dels seus plats favorits. Mentrestant, Santinocens omple el porró, i una figura femenina -petita amfora de simpatia amb cabells negres i ulls blaus- desplega el seu ritme d’una banda a l’altra mentre intenta  conversa amb el servei d’alguns coberts: és la Mariona, una barreja de dinamisme i afecte, que tan aviat sap com aconsellar un plat com discutir d’art abstracte i de literatura.

Però… si bé ho pensem, «Mariona».no és un autèntic restaurant econòmic. Ho va ser i continua la tradició, encara que molt de tard en tard. Els artistes,contràriament al que sol suposar-se, mengen a la carta. No obstant això val la pena citar aquest amagatall, aquest tramvia dels artistes. Si no és absolutament econòmic, tampoc no es distingeix pel.contrari. Però que ningú miri d’esbrinar on es troba Mariona si pregunta per aquest restaurant. El nom, com he dit, és un tribut dels artistes. La seva autèntica denominació és una altra… una altra que prefereixo callar-me per no donar pàbul a llegendes publicitàries.

ETCETERA, ETCETERA..

Però la mies és molta i la cadena dels coberts econòmics té un fi una mica llunyà al que han assolit les nostres línies, Només ens cal fer esment d’un lloc polit i elegant que serveixen crema de llagostins, un plat de verdura i un quart de pollastre -el menú varia tots els dies sense detriment de la qualitat- por el módico preu de 15 pessetes. Fantàsia? En absolut.  Cert i ben cert. Mes extar meravelles, aquest somni transplantat a la realitat, es reserva, particularment, a unes quantes persones modestes. Entre elles trobem un cèlebre tenor d’òpera ja retirat i que ara porta una existència de retir i privacions. Tot i això, guardem en silenci el nom d’aquest restaurant i ens resistim a facilitar-ne dades. La cortesia i la bondat dels propietaris fa possible semblant oasi.

Així podríem enumerar molts llocs de gran freqüentació. Fins i tot comparar-los amb les opulències dels que es troben situats en els seus antipodes: selectes, acurats, refinats… En ells, moltes vegades, al rebre el compte i no estar a punt el client per a la sorpresa, s’ha fet alguna exclamació, més o menys com la present:

-Quant marca aquí, cambrer? -Tres-centes vint-i-cinc pessetes, senyor.

-Bufa

El cavaller de la bufa havia sopat en absoluta solitud. I és que de tot hi ha a la vinya del senyor!

Font: Revista (semanario de actualidades, artes y letras).

Read Full Post »

Bellaterra, 22 de maig de 2026

Francesc Pérez Torres 🧑‍🍳  Aprofito la notícia per felicitar i agrair a l’estimada gran restauradora Rosa Esteva i família l’oportunitat profesional que em va donar per dirigir el Tragaluz, un dels millors restaurants oberts mai a la nostra ciutat. Llàstima que més endavant, vaig lamentar haver marxar i aceptar l’oferta de Juli Capella i Quim Larrea, dirigint el Cercle Comtal de Barcelona. Aquests dos arquitectes, creadors de “Kultrum S.L.”, al tercer mes de l’obertura varen deixar de pagar el lloguer del Cercle Comtal, poc temps després els sous dels empleats i proveïdors. Actualment és la seu de la Fundació Vila Casas, situada a l’entresòl modernista de la Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20 de Barcelona.

Gràcies estimada Rosa, mai he viscut una experiència tant motivadora com la del teu Tragaluz, sempre hi serà al meu cor!

“Bany d’afecte a la fundadora del Mordisco i altres “espais on passa la vida d’una ciutat”

JOAQUIN LUNA ✍️ A la paraula “empoderament” li mancava sentit, però Rosa Este-va era allà per exercir-la a la Barcelona dels vuitanta al capdavant del seu Mordisco, el primer dels 26 restaurants del Grup Tragaluz. A la persona i a la seva visió li va retre ahir homenatge Barcelona en un Saló de Cent atapeït, de l’alcalde Collboni a l’últim de la colla.

A MARIA ESTEVA KOMINATO

I, més que homenatge formal, va ser una declaració col·lectiva d’amor a una dona, avui octogenària, que va contribuir a transformar Barcelona “creant espais on passa la vida d’una ciutat”, en paraules de Jaume Collboni

El restaurant Mordisco del passatge de la Concepció va obrir el 1986 anticipant tendències en la manera de menjar gràcies al geni i figura de Rosa Esteva, que, sense un marit com a suport i quatre fills en edat d’estudiar, es va entossudir a obrir un restaurant innovador on fins i tot les dones soles -rara avis als restaurants del segle XX- se sentissin a gust (i, per descomptat, els homes sols).

L’ésser humà no tenía móbil i la gent es posava a xerrar amb els altres. “Un lloc on menjar una cosa bona i ràpida i on els que menjaven sols no es trobessin sols”, va resumir l’alcalde de Barcelona.

El Mordisco va ser “aquesta soc jo” de Rosa Esteva en un panorama de la restauració poc paritari. En van continuar d’altres fins a culminar amb la joia de la corona, l’hotel Omm, tan animat i acollidor que no semblava un hotel de luxe per a visitants, sinó la llar del barceloní i la barcelonina alegres.

L’homenatge va ser per una exitosa col·laboració del sector públic i el privat, i quan Rosa Esteva va fer la seva entrada, en cadira de rodes, el Saló de Cent és va ensorrar, cosa que gairebé aconsegueix.

Javier Mariscal, un dels primers col·laboradors en l’aventura d’Esteva, amb la seva al-locució irreverent, inapropiada i, consegüentment, hilarant en què va enaltir la decisió de Rosa Esteva de no quedar-se en “mare que fabrica fills i juga al bridge” per optar per “complicar-se la vida bestialment”.

Amics i col·laboradors van fer ús de la paraula, amb el periodista Xavier Mas de Xaxàs en mestre de cerimònies, tot i que els formalismes amb prou feines van tenir espai, a la manera del segell del Grup Tragaluz. Tot en una atmosfera molt de la Barcelona preolímpica, rica en vitalitat, gent amb empenta i elevades dosis de personalitat, perquè tot els semblava que estava per fer.

“La Rosa és creadora i ho envolta tot”, va assenyalar el dis-senyador Mario Eskenazi, una manera de suavitzar la huracanada determinació de Rosa Esteva perquè els seus establiments reflectissin les seves virtuts d’amfitriona i el cosmopolitisme de qui va viatjar de petita i no té un pel de beneita. Clementina Milá, col·laboradora lleal, recorda en un fragment del documental de Poldo Pomés que van arribar a provar 150 croissants fins que van trobar l’escollit…

Catalitzadora, exigent com poques i dotada d’una visió única. Així la va definir Josep Roca, que va tenir a l’Omm la primera delegació del Celler. “La Rosa tenia els seus fiblons i els seus collons”, frase que escrita perd molt.

Per l’enòleg Álvaro Palacios, “in Rosa veritas”: una dona marxosa, moderna i posseïdora d’una mirada única.

Sense parlar -coses d’unes molèsties vocals, Rosa Esteva es va apropiar del Consell de Cent. La seva neta Ale va llegir un missatge breu de la Rosa, envoltada de la seva família, amb una frase final que resumeix la seva trajectòria: “La meva família sou tots!”. Dissenyadors, cuiners, pee riodistes, arquitectes, la fauna de la Barcelona Olímpica.

Font: La Vanduardia

Read Full Post »

Bellaterra, 22 de maig de 2026

“Les faves a la catalana es fan amb menta, no amb julivert. I amb vi blanc, no amb brou“. QUIM TORRA

RECEPTA DE FAVES A LA CATALANA

Faves a la catalana (per a 4 persones)

Ingredients

1 kg de faves fresques (o 500 g ja desgranades)

150 g de botifarra negra

150 g de cansalada viada

1 ceba tendra

2 alls tendres

1 branqueta de menta fresca

1 got de vi blanc sec

Oli d’oliva verge extra, sal i pebre negre

Preparació

Sofregeix la ceba i els alls tendres trinxats en oli calent a foc baix fins que siguin transparents, uns 8 minuts.

Afegeix la cansalada a daus i la botifarra en rodanelles. Daurar dos minuts remenant.

Incorpora les faves i remena perquè s’impregnin del sofregit.

Aboca el vi blanc i deixa evaporar l’alcohol dos minuts a foc viu.

Baixa el foc, tapa la cassola i cou entre 15 i 20 minuts. Si cal, afegeix un raig d’aigua.

Afegeix la menta el darrer minut, tapa i apaga el foc.

Les faves han de quedar tendres però senceres. La menta no es cou — entra al final, només per aromatitzar. Si la poses massa aviat, amarga.

Font: Quim Torra, 131ē President de la Generalitat de Catalunya

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de maig de 2026

LLUIS TORRES ✍️ A Bellaterra, la collita de kumquats té lloc principalment a l’hivern, des de finals de novembre fins a l’abril, depenent de les varietats i les condicions climàtiques locals. La collita pot allargar-se fins a l’abril o el maig. El senyal que el fruit està a punt per ser collit: la seva pell ha de tenir un bon color (taronja brillant o groc ataronjat segons la varietat) i s’ha de desprendre fàcilment de l’arbre amb un lleuger moviment de torsió.

ELS SEUS BENEFICIS

El kumquat és una autèntica font de beneficis per a la salut: és ric en vitamina C, antioxidants, fibra i minerals essencials. Consumir-lo ajuda a enfortir el sistema immunitari, afavoreix la digestió i promou una pell sana. La mel, per la seva banda, endolceix la preparació i és un gran substitut del sucre refinat. L’ús de pomes en melmelades proporciona un agent gelificant natural, eliminant la necessitat d’agar-agar.

Aquesta melmelada és, doncs, una opció saludable, energitzant i saborosa, ideal per donar suport al cos a l’hivern.

EN PASTISSERIA

La melmelada de kumquat és un recurs creatiu en rebosteria. Millora les torrades d’esmorzar, és un farcit meravellós per a pastissos o galetes de mantega. La seva aroma agra afegeix un toc deliciós als pastissos de formatge, postres o iogurt. La seva textura i sabor únics aporten una nota original i vibrant a totes les teves creacions dolces.

INGREDIETS

(Per a un pot de melmelada)

• 500 g de kumquats madurs
• 1 poma reineta (per a la pectina natural)
• 100 a 150 g de sucre (ajusteu-la segons el vostre gust i l’acidesa de la fruita)
• El suc d’1 llimona
• Una mica d’aigua mineral

Temps de preparació aprox. 1 hora

El kumquat, aquest petit cítric d’origen asiàtic, és apreciat pel seu sabor únic, alhora àcid i dolç, i per la seva pela fina, que es gaudeix juntament amb el fruit. Per realçar aquest petit tresor, la melmelada de kumquat i mel ofereix una alternativa natural i fragant a les receptes tradicionals. Fàcil de fer, destaca la riquesa aromàtica del kumquat i la dolçor de la mel, per a un resultat saludable, deliciós i original per incorporar a la vostra rutina diària.

Per untar sobre torrades al matí, sobre un pastís, dins d’unes postres, aquesta melmelada sense sucre refinat ens permet conservar les nostres fruites de temporada i gaudir dels seus sabors durant tot l’any.

Bona cuina i bon profit!

Read Full Post »

Bellaterra, 18 de maig de 2026

LLUIS TORRES ✍️ Compartim la recepta històrica de Bunyols de Poma del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona. El pastisser Pepitu feia uns dolços inoblidables com el gegant Milfulles de crema, Prunes al l’Armagnac, Biscuit amb xocolata calenta, els Souflés de llimona, xocolata, Grand Mariner, etc., Flam d’ou flamejat al Rom i el prestigiós Crêpes Suzette que es finalitzaven davant del client. Quina gran escola ens varen deixar aquell equip de professionals de sala dirigit pel Maître Casas i els xefs Belmonte, Urgell, Gorro i Valls!!

INGREDIENTS

Pomes (millor reinetes)
Licor Cointreau
Sucre al gust
Aigua mineral
Una llimona
200 grams de farina
Un quart de litre de llet
Dos ous ecològics del 0
Un pols de sal

ELABORACIÓ

Peleu les pomes, traieu-ne el cor i talleu-les a rodelles. Poseu-les en un recipient amb, sucre, pela de llimona i un xic d’aigua i Cointreau fent-les macerar durant unes dues hores aproximadament.

Feu una pasta amb la farina, la llet, el pols de sal i els rovells. Bateu les clares a punt de neu i incorporeu-les a la pasta en l’últim moment.

Arrebosseu els talls de poma i fregiu-los en oli calent. Empolseu els bunyols amb sucre i flamejeu amb Cointreau.

Bon profit i bona cuina!

Read Full Post »

Bellaterra, 12 de maig de 2026

“El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància” .

Jerónimo Lippomano ✍️ Els francesos mengen poc pa i fruita, però molta carn, amb la qual envaeixen la taula als seus banquets, que, d’altra banda, gairebé sempre està ben endreçada i adornada. Agrada a França, més que en altres llocs, la pastisseria, és a dir la carn cuita a la paella*. A les ciutats, i fins i tot als pobles, hi ha rostidors i pastissers que despatxen tota mena de plats ja preparats, o almenys precuinats. Hi ha alguna cosa que durant molt de temps m’ha semblat increïble, i és el fet que un capó, una perdiu, o una llebre costin menys, ja preparats, entocinats i rostits que comprats vius al mercat, o als voltants de París. És perquè els rostidors, en comprar-los a l’engròs, els compren encara més barats i, per tal que els seus diners circulin cada dia, són capaços de revendre’ls conformant-se amb guanyar vuit o deu denaris.

El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància. Els magatzems de París n’estan atapeïts. Es pren també mantega i productes lactis. Hi ha profusió de llegums, especialment pèsols blancs i verds: més tendres i de cocció més fàcil. Pel que fa als altres llegums, no es prenen gaire; en certs llocs, es prenen llenties i gairebé mai faves.

París té en abundància tot allò que desitjar-se pugui. Hi arriben mercaderies de tots els països: els queviures es transporten pel Sena, des de Picardia, Auvernia, Borgonya, Champagne i Normandia. Encara que compti amb una enorme població, res no escasseja: sembla com si tot caigués del cel. No obstant això, no ens enganyem, el preu dels comestibles allà, és força elevat. Però els francesos mai no gasten més alegrement que quan es tracta de fer el que ells anomenen un bon menjar. Per això, abunden tants carnissers, venedors de viandes, rostidors, revenedors, pastissers, mesoneros i taverners que es crea una veritable confusió. No hi ha carrer, encara que sigui de segona fila, que no en tingui la part. Què voleu comprar? Animals vius, o morts al mercat o bé carn? És igual: rostidors i pastissers, en menys d’una hora, us preparen un dinar, o un sopar per a 10, 20 o 100 persones. La graella s’ocupa de la carn, el pastisser dels patés, les coques, les entrades i les postres, el cocifer farà les gelatines, les salses i els estofats. Aquest art està tan avançat a París que hi ha mesoneros que us donaran de menjar per qualsevol preu, per un escut, per quatre, per deu, o per vint fins i tot, per cap, si així els ho demaneu. I, per vint escuts, us pot donar el no va més, el més exquisit del món. Els prínceps, i fins i tot el mateix rei, freqüenten de vegades els seus fogons.

(Observem de pas l’expressió, “les pastisseries, és a dir la carn cuita a la paella” que sembla referir-se a un ús poc conegut de la paraula pastisseria, o potser, per analogia, a la paraula italiana pasticci, que significa pastís, barreja i també gratén, o també pot tractar-se de fritto misto..)

Concloent, poden treure’s d’aquest text dues lliçons: la primera, que, malgrat el que els historiadors ens donen a entendre generalment, la cuina popular és força digestiva; la segona, que entre el “ben menjar” del segle XVI i el de finals del segle XV amb prou feines hi ha diferència. L’espectacle del carrer comercial tal com l’evoca Villon al Grand, el testament no és gaire lluny de la descripció que, un segle més tard, ens arribarà al través de l’ambaixador venecià.

Però, analitzant els llibres i sobretot anant a la cuina, les olors del segle XV no són, però, les mateixes que les del segle XVI: aixecant les tapadores de l’Edat Mitjana, sentiu aletejar al vostre nas un aspre vapor carneu, amb olors de clau, safrà, pebre, gingebre i canyella. En treure el cap a les olles renaixentistes, respireu una dolça i afruitada boira de sucre cuit i suc de pera o grosella, a punt de bullir junts, silenciosament.

L’Edat Mitjana va ser l’era dels estofats condimentats, el Renaixement ho serà de les llaminadures.

*És el que a Espanya es deia «fruita de paella».

Font: Un festin en paroles (Histoire Littéraire de la sensibilité gastronomique de l’antiquité à nos jours), Jean- François Revel.

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de maig de 2026

“La cuina és un perfeccionament de l’alimentació, la gastronomia és un perfeccionament de la cuina mateixa”. 

Un xef que no comença per cuinar i combinar, si més no tan bé com un pagès, els productes de base de la cuina, que per a ell han de ser com les notes d’una simfonia més complexa, és un impostor com ho seria el director d’orquestra que pretengués millorar el seu art a base de reunir una gran quantitat de músics que individualment toquessin malament. 

Aquests són els cuiners que destrueixen la cuina: són les plagues de la gastronomia moderna i turística.  Amb això no vull dir que l’art sigui sempre prolongació de la cuina popular, que és una alimentació consolidada però que no investiga mai, al contrari, evita l’imprevist: els reformadors de la gastronomia tenen moltes vegades que reaccionar contra la cuina domèstica, tan lligada als seus vicis com a les seves virtuts i que tan aviat anega tot de fet.  a la planxa, o ofegat. 

El que pretenc indicar amb això és que la gran cuina no és només una cuina per a privilegiats.  Els pobles rics, les classes riques, no són necessàriament els que millor mengen.

Història i Context de La visita al Mas O camperols de Jan Brueghel el Vell. 

La pintura és una còpia d’una obra original actualment perduda del seu pare, Pieter Bruegel el Vell. El tema ha estat objecte de diverses interpretacions al llarg dels segles.

Una visita de maternitat: Es creu que representa una parella burgesa rica de la ciutat visitant la casa d’uns masovers per veure el seu fill acabat de néixer, que han confiat a una didala (la dona que alleta el nadó a l’esquerra).

Diferències de classe: L’obra ressalta el contrast social entre els visitants, vestits amb robes fosques i elegants a l’estil dels patricis d’Anvers, i els camperols, que vesteixen roba més senzilla i colorida en un entorn rústic.

Detalls Visuals Clau

El regal: L’home ric de la dreta porta un pa de sucre, un producte de luxe en aquella època, destinat probablement a celebrar el naixement del nen.

L’interior rústic: L’escena està dominada per una gran caldera negra sobre el foc i una taula plena de bols de sopa, pa i farinetes, símbols de la dieta bàsica dels camperols.

Tècnica: Jan Brueghel el Vell, conegut com “Brueghel de Vellut” per la seva habilitat per pintar textures delicades, utilitza una perspectiva aèria per donar profunditat a l’escena mitjançant la gradació de colors. 
Atès que la família Brueghel va produir nombroses versions d’aquest tema a través del seu taller, existeixen variants molt similars realitzades pel seu germà, Pieter Brueghel el Jove, i altres artistes de l’època com Marten van Cleve.

JEAN FRANÇOIS REVEL:

Jean-François Revel ; nascut Jean-François Ricard ; 19 de gener de 1924 – 30 d’abril de 2006) va ser un filòsof , periodista i autor francès. Un intel·lectual públic destacat , Revel va ser socialista a la seva joventut, però més tard es va convertir en un destacat defensor europeu del liberalisme clàssic i l’economia de lliure mercat . Va ser membre de l’Académie Française després del juny de 1998. És més conegut pel seu llibre Sense Marx ni Jesús: la nova revolució americana ha començat , publicat en francès el 1970. 

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de maig de 2026

“A la col·lecció del Museu del Louvre hi ha una obra cèlebre que narra un episodi de la vida de Fra Francisco Pérez (també conegut com el frare cuiner). Es tracta del quadre titulat La cuina dels àngels (La Cuisine des Àngels), pintat per Bartolomé Esteban Murillo l’any 1646“.

Detalls de l’obra i el personatge

El Miracle: La pintura representa un miracle atribuït a Francisco Pérez, un frare franciscà conegut per la seva profunda devoció. Segons la tradició, mentre el frare es trobava en estat d’èxtasi i levitació, uns àngels van baixar a la cuina del convent per realitzar les seves tasques domèstiques i evitar que fos reprès pels seus superiors.

Origen: L’obra formava part d’una sèrie de pintures realitzades per al claustre del Convent de San Francisco a Sevilla. Va ser traslladada a França durant l’espoli napoleònic pel mariscal Soult i finalment va acabar formant part de les galeries de pintura espanyola del Louvre.

Estil: És una obra primerenca de Murillo on utilitza la tècnica del clarobscur, destacant la figura central del frare envoltat d’una aurèola daurada mentre els àngels treballen al seu voltant.
Actualment, pots visitar aquesta obra a la secció de pintura espanyola del museu. Si t’interessa conèixer més detalls, pots consultar la fitxa oficial a la web del Museu del Louvre.

Descripció

Nom: Un miracle del germà Francisco Perez també conegut com La cuina dels àngels

Títol comú: La cuina dels àngels

Descripció/Característiques:

Pintura única i signada d’una sèrie executada a partir de 1646 per al petit claustre dels franciscans de Sevilla pel jove Murillo; aquestes pintures, ara disperses, van ser retirades del convent a principis de 1810, durant la confiscació dels béns monàstics ordenada pel rei Josep durant l’ocupació francesa (Joseph Bonaparte, rei d’Espanya de 1808 a 1813).
Registre històric de l’objecte Petit claustre del convent de Sant Francesc (mur sud) a Sevilla, 1646; dipositat, per ordre del rei Josep, a l’Alcàsser de Sevilla (habitació 14, núm. 305), 1810; retirat de l’Alcàsser pel mariscal Jean de Dieu Soult (1769-1851), duc de Dalmàcia, c. 1811; portat a París i col·locat al seu hotel del número 69 del carrer de l’Université de París, c. 1812; Penjat a la gran galeria de la planta baixa, en el moment en què l’apartament de la planta baixa de l’Hôtel estava llogat al nunci papal, Monsenyor Garibaldi, on es trobava durant l’inventari fet després de la mort de Soult, el 5 de febrer de 1852, núm. 654 (cf. Willesme, pàg.); venda després de la mort del mariscal Soult, París, 21 de maig de 1852, núm. 66 (Miracle de San Diego; SD: Bart. Est. Murillo 1646); Charles George, pèrit (segons l’anotació en una còpia del catàleg de venda); en realitat no venut, reclamat pels hereus Soult i romanent indivis; cedit a l’Estat francès pels hereus Soult el juliol de 1858, juntament amb quatre altres pintures, després de la mort de Napoleó Hector Soult (1802-1857), duc de Dalmàcia, fill del mariscal Soult, per pagar un deute amb l’Estat, arran de l’extinció del majorat, institut 8 el 185; concedit al Museu del Louvre, octubre de 1858.

Font: Museu del Louvre, París

Read Full Post »