LLUIS TORRES ✍️ A Bellaterra, la collita de kumquats té lloc principalment a l’hivern, des de finals de novembre fins a l’abril, depenent de les varietats i les condicions climàtiques locals. La collita pot allargar-se fins a l’abril o el maig. El senyal que el fruit està a punt per ser collit: la seva pell ha de tenir un bon color (taronja brillant o groc ataronjat segons la varietat) i s’ha de desprendre fàcilment de l’arbre amb un lleuger moviment detorsió.
ELS SEUS BENEFICIS
El kumquat és una autèntica font de beneficis per a la salut: és ric en vitamina C, antioxidants, fibra i minerals essencials. Consumir-lo ajuda a enfortir el sistema immunitari, afavoreix la digestió i promou una pell sana. La mel, per la seva banda, endolceix la preparació i és un gran substitut del sucre refinat. L’ús de pomes en melmelades proporciona un agent gelificant natural, eliminant la necessitat d’agar-agar.
Aquesta melmelada és, doncs, una opció saludable, energitzant i saborosa, ideal per donar suport al cos a l’hivern.
EN PASTISSERIA
La melmelada de kumquat és un recurs creatiu en rebosteria. Millora les torrades d’esmorzar, és un farcit meravellós per a pastissos o galetes de mantega. La seva aroma agra afegeix un toc deliciós als pastissos de formatge, postres o iogurt. La seva textura i sabor únics aporten una nota original i vibrant a totes les teves creacions dolces.
INGREDIETS
(Per a un pot de melmelada)
500 g de kumquats madurs
1 poma reineta (per a la pectina natural)
100 a 150 g de sucre (ajusteu-la segons el vostre gust i l’acidesa de la fruita)
El suc d’1 llimona
Una mica d’aigua mineral
Temps de preparació aprox. 1 hora
El kumquat, aquest petit cítric d’origen asiàtic, és apreciat pel seu sabor únic, alhora àcid i dolç, i per la seva pela fina, que es gaudeix juntament amb el fruit. Per realçar aquest petit tresor, la melmelada de kumquat i mel ofereix una alternativa natural i fragant a les receptes tradicionals. Fàcil de fer, destaca la riquesa aromàtica del kumquat i la dolçor de la mel, per a un resultat saludable, deliciós i original per incorporar a la vostra rutina diària.
Per untar sobre torrades al matí, sobre un pastís, dins d’unes postres, aquesta melmelada sense sucre refinat ens permet conservar les nostres fruites de temporada i gaudir dels seus sabors durant tot l’any.
LLUIS TORRES ✍️ Compartim la recepta històrica de Bunyols de Poma del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona. El pastisser Pepitu feia uns dolços inoblidables com el gegant Milfulles de crema, Prunes al l’Armagnac, Biscuit amb xocolata calenta, els Souflés de llimona, xocolata, Grand Mariner, etc., Flam d’ou flamejat al Rom i el prestigiós Crêpes Suzette que es finalitzaven davant del client. Quina gran escola ens varen deixar aquell equip de professionals de sala dirigit pel Maître Casas i els xefs Belmonte, Urgell, Gorro i Valls!!
Bunyols de poma sense flamejar amb Cointreau
INGREDIENTS
Pomes (millor reinetes) Licor Cointreau Sucre al gust Aigua mineral Una llimona 200 grams de farina Un quart de litre de llet Dos ous ecològics del 0 Un pols de sal
ELABORACIÓ
Peleu les pomes, traieu-ne el cor i talleu-les a rodelles. Poseu-les en un recipient amb, sucre, pela de llimona i un xic d’aigua i Cointreau fent-les macerar durant unes dues hores aproximadament.
Feu una pasta amb la farina, la llet, el pols de sal i els rovells. Bateu les clares a punt de neu i incorporeu-les a la pasta en l’últim moment.
Arrebosseu els talls de poma i fregiu-los en oli calent. Empolseu els bunyols amb sucre i flamejeu amb Cointreau.
Bon profit i bona cuina!
Equip de sala i cuina del Restaurant Finisterre (1943-1994) Barcelona 📷 BELLATERRA. CAT
“El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància” .
Jerónimo Lippomano ✍️ Els francesos mengen poc pa i fruita, però molta carn, amb la qual envaeixen la taula als seus banquets, que, d’altra banda, gairebé sempre està ben endreçada i adornada. Agrada a França, més que en altres llocs, la pastisseria, és a dir la carn cuita a la paella*. A les ciutats, i fins i tot als pobles, hi ha rostidors i pastissers que despatxen tota mena de plats ja preparats, o almenys precuinats. Hi ha alguna cosa que durant molt de temps m’ha semblat increïble, i és el fet que un capó, una perdiu, o una llebre costin menys, ja preparats, entocinats i rostits que comprats vius al mercat, o als voltants de París. És perquè els rostidors, en comprar-los a l’engròs, els compren encara més barats i, per tal que els seus diners circulin cada dia, són capaços de revendre’ls conformant-se amb guanyar vuit o deu denaris.
El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància. Els magatzems de París n’estan atapeïts. Es pren també mantega i productes lactis. Hi ha profusió de llegums, especialment pèsols blancs i verds: més tendres i de cocció més fàcil. Pel que fa als altres llegums, no es prenen gaire; en certs llocs, es prenen llenties i gairebé mai faves.
París té en abundància tot allò que desitjar-se pugui. Hi arriben mercaderies de tots els països: els queviures es transporten pel Sena, des de Picardia, Auvernia, Borgonya, Champagne i Normandia. Encara que compti amb una enorme població, res no escasseja: sembla com si tot caigués del cel. No obstant això, no ens enganyem, el preu dels comestibles allà, és força elevat. Però els francesos mai no gasten més alegrement que quan es tracta de fer el que ells anomenen un bon menjar. Per això, abunden tants carnissers, venedors de viandes, rostidors, revenedors, pastissers, mesoneros i taverners que es crea una veritable confusió. No hi ha carrer, encara que sigui de segona fila, que no en tingui la part. Què voleu comprar? Animals vius, o morts al mercat o bé carn? És igual: rostidors i pastissers, en menys d’una hora, us preparen un dinar, o un sopar per a 10, 20 o 100 persones. La graella s’ocupa de la carn, el pastisser dels patés, les coques, les entrades i les postres, el cocifer farà les gelatines, les salses i els estofats. Aquest art està tan avançat a París que hi ha mesoneros que us donaran de menjar per qualsevol preu, per un escut, per quatre, per deu, o per vint fins i tot, per cap, si així els ho demaneu. I, per vint escuts, us pot donar el no va més, el més exquisit del món. Els prínceps, i fins i tot el mateix rei, freqüenten de vegades els seus fogons.
(Observem de pas l’expressió, “les pastisseries, és a dir la carn cuita a la paella” que sembla referir-se a un ús poc conegut de la paraula pastisseria, o potser, per analogia, a la paraula italiana pasticci, que significa pastís, barreja i també gratén, o també pot tractar-se de fritto misto..)
Concloent, poden treure’s d’aquest text dues lliçons: la primera, que, malgrat el que els historiadors ens donen a entendre generalment, la cuina popular és força digestiva; la segona, que entre el “ben menjar” del segle XVI i el de finals del segle XV amb prou feines hi ha diferència. L’espectacle del carrer comercial tal com l’evoca Villon al Grand, el testament no és gaire lluny de la descripció que, un segle més tard, ens arribarà al través de l’ambaixador venecià.
Però, analitzant els llibres i sobretot anant a la cuina, les olors del segle XV no són, però, les mateixes que les del segle XVI: aixecant les tapadores de l’Edat Mitjana, sentiu aletejar al vostre nas un aspre vapor carneu, amb olors de clau, safrà, pebre, gingebre i canyella. En treure el cap a les olles renaixentistes, respireu una dolça i afruitada boira de sucre cuit i suc de pera o grosella, a punt de bullir junts, silenciosament.
L’Edat Mitjana va ser l’era dels estofats condimentats, el Renaixement ho serà de les llaminadures.
*És el que a Espanya es deia «fruita de paella».
Font: Un festin en paroles (Histoire Littéraire de la sensibilité gastronomique de l’antiquité à nos jours), Jean- François Revel.
“La cuina és un perfeccionament de l’alimentació, la gastronomia és un perfeccionament de la cuina mateixa”.
Aquesta obra és “La visita al Mas” (o Visita als camperols), pintada cap al 1597 pel mestre flamenc Jan Brueghel el Vell. 📷Kunsthistorisches Museum de Viena.
Un xef que no comença per cuinar i combinar, si més no tan bé com un pagès, els productes de base de la cuina, que per a ell han de ser com les notes d’una simfonia més complexa, és un impostor com ho seria el director d’orquestra que pretengués millorar el seu art a base de reunir una gran quantitat de músics que individualment toquessin malament.
Aquests són els cuiners que destrueixen la cuina: són les plagues de la gastronomia moderna i turística. Amb això no vull dir que l’art sigui sempre prolongació de la cuina popular, que és una alimentació consolidada però que no investiga mai, al contrari, evita l’imprevist: els reformadors de la gastronomia tenen moltes vegades que reaccionar contra la cuina domèstica, tan lligada als seus vicis com a les seves virtuts i que tan aviat anega tot de fet. a la planxa, o ofegat.
El que pretenc indicar amb això és que la gran cuina no és només una cuina per a privilegiats. Els pobles rics, les classes riques, no són necessàriament els que millor mengen.
Història i Contextde La visita al Mas O camperols de Jan Brueghel el Vell.
La pintura és una còpia d’una obra original actualment perduda del seu pare, Pieter Bruegel el Vell. El tema ha estat objecte de diverses interpretacions al llarg dels segles.
Una visita de maternitat: Es creu que representa una parella burgesa rica de la ciutat visitant la casa d’uns masovers per veure el seu fill acabat de néixer, que han confiat a una didala (la dona que alleta el nadó a l’esquerra).
Diferències de classe: L’obra ressalta el contrast social entre els visitants, vestits amb robes fosques i elegants a l’estil dels patricis d’Anvers, i els camperols, que vesteixen roba més senzilla i colorida en un entorn rústic.
Detalls Visuals Clau
El regal: L’home ric de la dreta porta un pa de sucre, un producte de luxe en aquella època, destinat probablement a celebrar el naixement del nen.
L’interior rústic: L’escena està dominada per una gran caldera negra sobre el foc i una taula plena de bols de sopa, pa i farinetes, símbols de la dieta bàsica dels camperols.
Tècnica: Jan Brueghel el Vell, conegut com “Brueghel de Vellut” per la seva habilitat per pintar textures delicades, utilitza una perspectiva aèria per donar profunditat a l’escena mitjançant la gradació de colors. Atès que la família Brueghel va produir nombroses versions d’aquest tema a través del seu taller, existeixen variants molt similars realitzades pel seu germà, Pieter Brueghel el Jove, i altres artistes de l’època com Marten van Cleve.
JEAN FRANÇOIS REVEL:
Jean-François Revel ; nascut Jean-François Ricard ; 19 de gener de 1924 – 30 d’abril de 2006) va ser un filòsof , periodista i autor francès. Un intel·lectual públic destacat , Revel va ser socialista a la seva joventut, però més tard es va convertir en un destacat defensor europeu del liberalisme clàssic i l’economia de lliure mercat . Va ser membre de l’Académie Française després del juny de 1998. És més conegut pel seu llibre Sense Marx ni Jesús: la nova revolució americana ha començat , publicat en francès el 1970.
«Felip de Palacio era un gran professional, cuiner i pastisser d’una peça, amb una real vocació pel seu ofici, a més a més d’una preparació digna d’esmentar; ens n’ha deixat una bona prova amb el seu deliciós llibre de cuina, un llibret que, com tots els llibres vells, té tot l’encís de l’època».
Edicions Catalanes Comarcals, 1993
CUYNER Ó CUYNERA, autor anònim, Vic, 1894
La cuynera catalana, ó sia reglas útils, fàcils, seguras y económicas per cuynar bé: escullidas dels autors que millor han escrit sobre aquesta materia, més conegut per La cuynera catalana, és un receptari pràctic anònim escrit en català l’any 1835. La cuynera catalana, però, no és tan sols un llibre de receptes. Té una voluntat didàctica i descriu hàbits higiènics, protocols a taula, conservació d’aliments i, fins i tot, economia domèstica. Les mesures de volum de líquid en aquest llibre es fan amb porrons, una antiga mesura de capacitat. Existeix una edició crítica i actualitzada amb introducció de l’antropòloga i gastrònoma Carme Queralt, publicada per Cossetània Edicions l’any 2009.
EL CARÀCTER D’UN POBLE TAMBÉ APAREIX A LA TAULA
«Felip de Palacio era un gran professional, cuiner i pastisser d’una peça, amb una real vocació pel seu ofici, a més a més d’una preparació digna d’esmentar; ens n’ha deixat una bona prova amb el seu deliciós llibre de cuina, un llibret que, com tots els llibres vells, té tot l’encís de l’època».
D’aquesta manera ha descrit l’autor vigatà Joan Sunyol la persona ja llegendària de Felip Cirera, popularment coneguda com En Felip de Palacio (pronuncïi’s de Palàssiu).
En algunes èpoques hom havia dubtat fins i tot que Felip Cirera, el mític cuiner del Palau Episcopal de Vic, hagués existit mai. L’investigador de la història vigatana Josep Maria Solà i Sala assenyala amb certesa que va arribar a la capital de la Plana pels volts de l’any 1822, en temps del bisbe Francesc Strauch. Hom creu que havia nascut a Barcelona, fill d’un modest teixidor de Sabadell, i que es col.locà de xarric de cuina al Palau.
El bisbe andalús Pablo de Jesús Corcuera succeiria a Strauch, assassinat pels liberals el 1923. Aleshores, Cirera havia afermat la seva influència en el palau més enllà de la d’un simple cuiner. Quan Corcuera morí, Felip de Palacio ja era «mig palacio», en paraules de Solà i Sala. Les inestabilitats polítiques del país van deixar la seu vigatana sense bisbe, la qual cosa consolidà el poder operatiu de Cirera.
El nostre home es casà ja gran amb Antònia Roca, majordoma de mossèn Bres, un capellà voltreganès que tenia cura dels béns de la Mitra. Ella, filla de jornalers de Santa Eulàlia de Riuprimer, havia arribat al Palau acompanyada del seu fill Joan Arumí i Roca, un jove en edat militar que treballava de xarric en un establiment de dolços i confits de la ciutat.
Passen els anys i Felip Cirera deixa el seu lloc de cuiner episcopali instal.la botiga al carrer de la Riera. L’establiment esdevindrà famós per la qualitat de la seva xocolata, dels seus preparats, de les seves receptes.
És en aquesta darrera fase de la seva vida que Felip Cirera pren hores de la feina per escriure aquest llibret que teniu a les mans. A la rebotiga, entre la flaire encisadora de l’obrador i la tertúlia dels amics que hi fan cap, Cirera immortalitza sobre el paper les experiències d’una vida rera els fogons.
Aquesta petita obra tindria diverses edicions. Tanmateix, fa anys que havia esdevingut introbable, tot i el veritable mite que encara envolta la seva persona i que aquesta reedició, no ho dubtem, contribuirà a mantenir i a conèixer millor.
Edicions Catalanes Comarcals està joiosa de fer possible que el llibre de cuina de Felip de Palacio torni a les mans dels vigatans i les vigatanes de finals del segon mil.leni. Els trets que defineixen el caràcter d’un poble també apareixen a taula, i no pas poc. Que el retrobament amb l’estampa humana de Felip Cirera esdevingui una anella més de la cadena màgica que estimula les millors virtuts dels pobles al llarg de les generacions.
“A la col·lecció del Museu del Louvre hi ha una obra cèlebre que narra un episodi de la vida de Fra Francisco Pérez (també conegut com el frare cuiner). Es tracta del quadre titulat La cuina dels àngels (La Cuisine des Àngels), pintat per Bartolomé Esteban Murillo l’any 1646“.
La cuina del àngels de Murillo 📷 Museu del Louvre (París)
Detalls de l’obra i el personatge
El Miracle: La pintura representa un miracle atribuït a Francisco Pérez, un frare franciscà conegut per la seva profunda devoció. Segons la tradició, mentre el frare es trobava en estat d’èxtasi i levitació, uns àngels van baixar a la cuina del convent per realitzar les seves tasques domèstiques i evitar que fos reprès pels seus superiors.
Origen: L’obra formava part d’una sèrie de pintures realitzades per al claustre del Convent de San Francisco a Sevilla. Va ser traslladada a França durant l’espoli napoleònic pel mariscal Soult i finalment va acabar formant part de les galeries de pintura espanyola del Louvre.
Estil: És una obra primerenca de Murillo on utilitza la tècnica del clarobscur, destacant la figura central del frare envoltat d’una aurèola daurada mentre els àngels treballen al seu voltant. Actualment, pots visitar aquesta obra a la secció de pintura espanyola del museu. Si t’interessa conèixer més detalls, pots consultar la fitxa oficial a la web del Museu del Louvre.
Descripció
Nom: Un miracle del germà Francisco Perez també conegut com La cuina dels àngels
Títol comú: La cuina dels àngels
Descripció/Característiques:
Pintura única i signada d’una sèrie executada a partir de 1646 per al petit claustre dels franciscans de Sevilla pel jove Murillo; aquestes pintures, ara disperses, van ser retirades del convent a principis de 1810, durant la confiscació dels béns monàstics ordenada pel rei Josep durant l’ocupació francesa (Joseph Bonaparte, rei d’Espanya de 1808 a 1813). Registre històric de l’objecte Petit claustre del convent de Sant Francesc (mur sud) a Sevilla, 1646; dipositat, per ordre del rei Josep, a l’Alcàsser de Sevilla (habitació 14, núm. 305), 1810; retirat de l’Alcàsser pel mariscal Jean de Dieu Soult (1769-1851), duc de Dalmàcia, c. 1811; portat a París i col·locat al seu hotel del número 69 del carrer de l’Université de París, c. 1812; Penjat a la gran galeria de la planta baixa, en el moment en què l’apartament de la planta baixa de l’Hôtel estava llogat al nunci papal, Monsenyor Garibaldi, on es trobava durant l’inventari fet després de la mort de Soult, el 5 de febrer de 1852, núm. 654 (cf. Willesme, pàg.); venda després de la mort del mariscal Soult, París, 21 de maig de 1852, núm. 66 (Miracle de San Diego; SD: Bart. Est. Murillo 1646); Charles George, pèrit (segons l’anotació en una còpia del catàleg de venda); en realitat no venut, reclamat pels hereus Soult i romanent indivis; cedit a l’Estat francès pels hereus Soult el juliol de 1858, juntament amb quatre altres pintures, després de la mort de Napoleó Hector Soult (1802-1857), duc de Dalmàcia, fill del mariscal Soult, per pagar un deute amb l’Estat, arran de l’extinció del majorat, institut 8 el 185; concedit al Museu del Louvre, octubre de 1858.
“No oblideu que la cuina catalana té unes arrels molt antigues i personals. L’ofegat català és una de les tècniques catalanes més sublims i grans que ha donat la humanitat per coure les verdures: el sofregit d’all tendre, ceba tendre, una mica de tomàquet i el farcellet de herbes, una mica d’all al sofregit i el plat per sobre amb una mica d’aigua. En coure pujava el vapor i tornava a baixar.”. JOSEP BULLICH
Josep Bullich i la cuina catalana
Francesc Casas ✍️ Natural d’Oliana, cap als quinze anys comença a interessar-se per la cuina. Entra a la gran escola de cuina barcelonina, el Reno d’Antoni Julià, on romandrà un parell d’anys en les diferents partides que allíexistien, i adquireix un domini profund de la cuina francesa d’Escofier. Però la seva inquietud intel lectual (que el convertirà en el cuiner amb la major biblioteca gastronòmica de Catalunya) comença quan coneix la seva futura muller, Nati Muñoz-Espinalt, i especialment quan sent parlar el pare d’ella, Carles Muñoz Espinalt, lluitador antifranquista, catalanista i fundador de la ciència psicològica Psicoestètica. Per afinitat Bullich arriba a la conclusió que també ha de canviar la cuina, que ha d’evolucionar. Però sempre a partir d’una cuina pròpia amb identitat diferenciada. Una cuina catalana internacional i no una cuina internacional a Catalunya: “No oblideu que la cuina catalana té unes arrels molt antigues i personals. L’ofegat català és una de les tècniques catalanes més sublims i grans que ha donat la humanitat per coure les verdures: el sofregit d’all tendre, ceba tendre, una mica de tomàquet i el farcellet de herbes, una mica d’all al sofregit i el plat per sobre amb una mica d’aigua. En coure pujava el vapor i tornava a baixar.”.
Aquesta inquietud el porta a aprofundir en temes històrics i relacionats amb la cuina, abastant temes que van des de la biologia fins a la química orgànica. Aquesta intel lectualització del seu ofici el porta a ser un avançat al seu temps. És un dels primers cuiners a Catalunya, i proba-blement a Espanya, que creu en la necessitat de seguir una recepta al peu de la lletra, amb els ingredients pesats i mesurats, per aconseguir sempre el resultat òptim. Aquest rebuig de l’empirisme, de l’instint, l’acostarà al rigor experimental que aportaran a la majoria de les cuines, ben entrats els anys noranta, els cuiners dolços com Butrón, Padilla o Balaguer, amb formació en la ciència de la pastisseria.
La relació Cabau-Bullich (l’ideòleg i el gran cuiner) acaba amb l’ampliació de la capacitat de comensals a l’Agut d’Avignon. Bullich marxa al Via Veneto, on és ben rebut per un Josep Monje molt conscient del potencial del nou cuiner. En aquest període Bullich ensenyarà o assessorarà molts cuiners que a distintes ciutats de la província de Lleida, la costa de Tarragona, la Catalunya central (tot citant els més destacats) o el món del catering a Barcelona protagonitzaran l’eclosió de la cuina catalana evolucionada. En aquest moment seran força paradigmàtics de la cuina de Bullich els peus de porc farcits: “Els peus de porc són unes de les grans referències, també per la riquesa de les seves variacions, de la cuina catalana. Sempre han caminat amb la nostra cuina popular, mentre el filet se n’anava per als ‘senyors’ d’altres contrades. Som hereus d’això, però és que a més a més els catalans tenim una creativitat immensa. Perquè per necessitat, en acabat, ho hem barrejat tot. Hem estat capaços de crear un pollastre amb llagosta; des de Catalunya s’inventa, per necessitat, el pollastre amb llagosta per ‘allargar’ el pollastre. Hi ha receptes de monestirs dels segles XVII i XVIII de llagostes farcides amb carn que busquen allargar aquesta, que sempre ha estat de rics. El poder sempre ha estat la carn, l’ostentació. I una mostra en seria el plat bandera d’Anglaterra, el rosbif, aquell gran tros de carn”. Recupera al Via Veneto els suflés salats. El suflé necessitava una tècnica acurada, i tot sortint del forn havia d’anar a taula immediatament: “Cal organització, concentració (anar ‘cantant’ els minuts de forn i tenir al cap altres partides que han d’anar sortint) i sincronització entre cuina i menjador. Era un dels plats estrella del Reno, on la cuina estava a planta i es podia servir amb celeritat el client.”.
“Llàstima que Josep Monje Canut, des de 1978, -co-propietari amb Oriol Regàs Pagès- del Restaurant Via Veneto de Barcelona, en cap moment ha respectat ni citat el nom de l’autor i creador de la Carta de Vins Premi INCAVI (1985-1986), com la millor de Catalunya“.
Francesc Lluís Perez i Torres, Maître del Restaurant Via Veneto de Barcelona, 1982/1987, creador de la Millor Carta de Vins de Catalunya Premi INCAVI
En aquest període, a la carta de vins del Via Veneto destacaven varietats de referències nacionals i franceses, però minsament les 12 D.O. que tenim per tota Catalunya.
A Catalunya hi ha un total de 12 denominacions d’origen de vi reconegudes:
DO Alella DO Catalunya DO Cava (supraautonòmica) DO Conca de Barberà DO Costers del Segre DO Empordà DO Montsant DO Penedès DO Pla de Bages DOQ Priorat (Denominació d’Origen Qualificada) DO Tarragona DO Terra Alta
Aquestes D.O. reflecteixen la gran diversitat vinícola del territori, incloent-hi 10 denominacions territorials, una DO de caràcter nacional (DO Catalunya) i la DO Cava, que tristament no es va saber registrar com catalana i ara totes les Comunitats Autònomes d’Espanya la poden utilitzar.
Celler del Restaurant Via Veneto, 1967
1985-1986 PREMI INCAVI A LA MILLOR CARTA DE VINS DE CATALUNYA:
Tot i que Monje va incorporar com Sommelier a en Remigio Burgués, -provinent de la marisqueria Crab-, fou un càrrec que no era pas el seu, però s’ho agafà amb passió i professionalitat.
Després de 4 anys de Maître al Restaurant Finisterre, -on el 1968 vaig començar l’ofici-, el 1982, Monje em va oferir de tornar al Via Vèneto com Maître. Durant uns mesos vaig aprofitar les tardes per crear la nova Carta de Vins, donant molta més importància als vins de Catalunya. Vaig cercar informació de cadascuna de les 11 D.O. de casa nostra.
Cal recordar que la D.O. Cava no s’havia registrat exclusivament per a Catalunya. Personalment crec va ser un greu error
Així que vaig dedicar temps i temps per crear la nova Carta de Vins del Via Vèneto, aportant informació de les hectàrees de cultiu, les seves varietats de raïms, noms dels cellers, població, i com no, les marques dels vins, notes de cata i preu.
Detall del celler del Via Veneto en 1967
Llàstima que Monje, en cap moment ha respectat ni mencionat el nom de l’autor i creador de la Carta de Vins premiada per l’INCAVI, 1985-1986, com la millor de Catalunya.
La bona feina resta feta!
Francesc Pérez Torres Maître del Restaurant Via Veneto (1982-1987)
Lluis Torres✍️El Barn d’en Greg, el graner en una nau de Rubí on triomfa el ball country. És un espai que Greg Ryan y Judit Fàbregas varen obrir l’any 2004 i s’ha convertit en un dels temples de ball country-gastronòmic. Al contrari que alguns restaurants, la seva participació a Joc de Cartes de 3Cat l’ha fet omplir de gom a gom cada dia. “Un grup arribat d’Alemanya va anar-hi 5 dies seguits, i des de França li han fet una reserva per 15 persones”, són algunes de les sorpreses que en Greg si troba dia a dia, i que li aporten ganes de continuar amb aquesta línia tant festiva.Bellaterra balla country des de fa anys amb la col·laboració d’El Barn d’en Greg i el Conservatori El Musical de Bellaterracreat per Montse Roig. Compartim l’article d’Ada Macià de Rubí que La Vanguardia va publicar el 19 de desembre del 2025.
Greg Ryan, prenent nota de les permanents reserves que li arriben cada dia
ADA MACIÀ✍️Així va ser com Greg va aterrar a Catalunya el 1987. “Aquella família em va acollir com un més. Vaig arribar a conèixer la Garrotxa com el palmell de la mà”. Però Barcelona i la deliciosa música que sortia dels seus locals en deien. En una de les seves escapades a la ciutat, li van proposar fer bitlles de country, bluegrass i jazz, i ell, amb banjo a la mà, va acceptar sense pensar-ho. La seva primera actuació va ser a l’antiga sala Bikini, la del minigolf i la bolera, i va compartir escenari amb Los Rebeldes. Després va tocar i cantar en altres espais mítics com la Cova del Drac o el London Bar i amb els anys va formar la banda Mule River. En un d’aquells concerts, el 1992, va conèixer la Judit, que tornava d’estudiar a Nova York. Va ser un fletxat. Quan es van presentar, un altre noi ja li havia demanat el telèfon, però ja saben qui va acabar trucant. Tres anys després van contractar tot el grup per actuar en un parc d’atraccions que obria les portes a Tarragona i que comptaria amb un Far West: PortAventura.
Venda de Samarretes El Barn al propi local
Passada la primera temporada, els van animar a provar un nou tipus de dansa que es començava a popularitzar als EUA, el Country Line Dance, que substituïen les parelles pel ball en línia. “Vam ser dels primers a practicar-ho a Catalunya”. D’aquí sorgiria més tard el Catalan Style Line Dance, un estil propi del territori català que avui és popular a tot Europa. “Es caracteritza per incloure més salts, girs i cops a terra, per ser més dinàmic i també més difícil”, aclareix Greg. “Cada cançó pot tenir una coreografia diferent”. Entre finals dels 90 i principis dels 2000, el country va viure una època daurada a Catalunya, i van proliferar els espais on ballar-lo, escoltar-lo i viure’l. El Jambalaya, al Masnou, o el Nashville, a Terrassa, en són alguns exemples. El 2004, Greg i Judit, amb tres fills petits a càrrec seu, van obrir el seu a Rubí i el van batejar com El Barn d’en Greg. El pla original era construir un graner, del qual encara conserven els plànols, però van acabar quedant-se amb la nau amb què arrenca aquest article. Primer van cobrir les parets interiors amb taules de fusta i van construir les espectaculars costelles del sostre amb l’ajuda d’un ebenista. “La tarima va venir després i els terres de fusta els vam instal·lar just quan es va prohibir fumar a interiors. Ens va venir de faula, així no es cremaven”. Abans eren de ciment i els van pintar de manera que imitava la fusta. Feien tant l’enganxat que un dia uns comercials van intentar vendre’ls un vernís… D’allò ja fa més de dues dècades. Van arrencar amb un programa de música en directe que abastava el swing, el jazz i el bluegrass, però cap al 2019 el country ho va acabar menjant tot, donant-los cada vegada més fama. Avui, organitzen classes de ball cada dia de la setmana, a més de competicions, que combinen amb una oferta de beguda i plats americans com hamburgueses i buffalo wings. “Un dilluns qualsevol poden passar per aquí més de 100 persones”, explica Greg. Aquest èxit ha fet que s’hagin animat a agafar un altre local, molt proper al primer, on el proper any acolliran més classes i concerts. Des de dos quarts de set de la tarda, un degoteig d’alumnes va omplint l’establiment. La primera classe arrenca a les set, i la segueixen dues més a les vuit ia dos quarts de deu de la nit. Per apuntar-s’hi només cal pagar un tiquet de 10 euros, que es pot bescanviar per una beguda abans o després de la lliçó. Aquí no només hi ha barrets i botes vaqueres, sinó que la indumentària típicament associada al country es barreja amb sabatilles Converse i Nike, i alguna gorra. I és que si hi va haver un temps que en aquest saló predominava un públic dels quaranta cap amunt, avui també compta amb assidus entre 20 i 30 anys.
Clase de country en El Barn de Rubí 📷 Bellaterra. cat
“Últimament, s’han apuntat molts joves. Les xarxes socials tindran alguna cosa a veure”, assenyala Juanjo, parroquià del Barn d’en Greg des del 2019. “Amb la meva dona, vam conèixer el lloc pel boca a boca. Ara assistim els dilluns a les classes, i alguns divendres i dissabtes venim a sopar i ens sumem a les maratons”. Amb ell, la seva amiga Anna explica que no recorda quan va trepitjar el local per primera vegada, però que de seguida va quedar encantada amb les lliçons que encara avui dirigeix Judit amb altres professors. “Gaudeixo molt amb ella, ho explica genial, amb moltíssima paciència”. Tots dos coincideixen que han aconseguit moltes amistats, entre mestres i alumnes. “Tots ens ajudem. L’ambient és ideal”. Pol Ryan, el fill gran de Greg i Judit i un destacat ballarí de country a nivell internacional que ha portat el català style a països com Itàlia, Argentina, Finlàndia, Suïssa o Àustria, va crear fa un temps una coreografia amb una cançó de Hannah Montana que va desfermar la bogeria a TikTok. “Va venir molta gent jove a apuntar-se a les lliçons”, explica aquest coreògraf de 27 anys que compagina els viatges i concursos amb la seva feina com a productor de cinema. “Hi ha dies que m’aixeco i penso: ‘Seré ballarí i ja està’”. La seva germana petita, Alba, és una altra enamorada d’aquest gènere musical la popularització del qual ha arribat fins i tot la moda. “Botigues com Zara o Bershka venen actualment roba o calçat western”, assenyala aquesta noia que, malgrat no voler dedicar la seva vida al country, s’ha tret la carrera de Dret mentre feia classes al local i assistia a competicions. “Potser no estem ballant sardanes, però quan mostrem el català style al voltant del món, veiem com la gent s’interessa per tot el que engloba la cultura catalana. I és una passada”.
Pati d’entrada a El Barn d’en Greg de Rubi
El Barn d’en Greg Carrer Alt, 3 (08191 Rubí) ☎️ 638 095 766. “Obert els 365 dies de l’any”
BELLATERRA.CAT 