BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 8 de juliol de 2026

“Com que no inclou una proteïna d’origen animal, és una recepta vegana. Aquest plat no conté cap aliment que contingui gluten en la seva composició, per la qual cosa és una recepta apta per a persones celiaquies”. 

INGREDIENTS

2 cebes
2 carbassons
1 pebrot vermell
1 pebrot verd
3 tomàquet
2 pastanagues
40 g coliflor
1 albergínia
50 g mongeta verda
60 oli d’oliva verge extra
200 arròs qualitat bomba
2 dents d’all
brou de verdures
pebre vermell dolç
safrà
julivert
sal

PREPARACIÓ

Tallar la ceba a daus, carbassó, pebrot vermell i verd a tires, tomàquet pera a daus, pastanaga a rodanxes, coliflor a porcions i albergínia a daus.

En una paella amb oli, daurem la ceba fins a quedar transparent i afegim la resta de verdures tallades juntament amb les mongetes. Un cop tendres, afegim el pebre vermell i ofeguem.

Piquem all i julivert fins que s’integrin.

D’altra banda, escalfem aigua i diluïm el brou.

Incorporem al la paella l’arròs bomba, l’all i julivert i el safrà. Remenem i afegim el brou.

Rectifiquem de sal, deixem cuinar fins que s’absorbeixi el brou i… llista per gaudir-lo.

Bona cuina i bon profit!

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de juny de 2026

Júlia Catarineu entrevista al president de la DO Penedès i propietari d’Huguet de Can Feixes, un dels cellers que forma part de la marca col·lectiva europea Corpinnat

JÚLIA CATARINEU ✍️ Joan Huguet ve d’una llarga nissaga d’elaboradors de vi. La històrica finca Can Feixes està enclavada al nord de la regió vinícola de l’Alt Penedès. El paisatge del celler és una clara mostra de l’ànima ecologista del seu propietari. Huguet té vinyes envoltades de boscos, oliveres i natura. Amb Montserrat de fons, cultiven els camps a mà i elaboren vins i escumosos d’alta qualitat, n’hi ha d’adscrits a Corpinnat i també de la DO Penedès, de la qual és el president del consell regulador. Rep Vadevi a la seva sala de tast, una habitació lluminosa i alçada amb vistes a les vinyes. Des d’allà parla d’ecologia i de la cura del medi ambient, però també de la identitat catalana que han de tenir els vins del territori. Reivindica Sant Sadurní d’Anoia com el bressol dels escumosos i manté la seva lluita per unir Corpinnat i la DO Penedès. És un home d’idees clares, que no vol renunciar als vins amb alcohol, fets com sempre, ni caure en modes que canviïn la tradició del món del vi. No culpa el jovent de la baixada de consum, però sí que recorda que és la societat la que ha decidit deixar el vi de banda.

Com funciona això de combinar la producció d’escumós d’Huguet de Can Feixes sota Corpinnat i a més tenir vins adscrits a la DO Penedès mentre n’és el president?

Mira, t’explico la història de casa. Nosaltres sempre hem estat molt vinculats a Penedès, lògicament. Des del principi fèiem una mica de cava i hi va haver la intenció de marxar a Clàssic Penedès quan el cava va començar a fer una deriva cap als grans volums i al preu baix i no hi estaven còmodes. Llavors, vam veure Clàssic Penedès com una alternativa, tot i que potser mirava més a Vilafranca del Penedès que a Sant Sadurní d’Anoia, cosa que tampoc ens acabava d’encaixar. Però bé, vam decidir-nos a entrar-hi. Just en aquell moment es va presentar Corpinnat, l’abril del 2018, i se’ns va oferir entrar Corpinnat. De manera que vam canviar d’opinió i ens vam convertir en el setè celler de la marca. Per a nosaltres, Corpinnat era la solució definitiva per a les produccions locals de bon escumós, perquè al final s’havia fet a Sant Sadurní, que és d’on venen les bombolles. Havíem de triar i vam pensar que tenia més futur Corpinnat.

I, des de Clàssic Penedès no es van queixar, sobretot tenint en compte que vostè és el president de la DO Penedès?

A mi em van demanar ser president de la DO Penedès quan ja érem Corpinnat. Lògicament, als de Clàssic Penedès no els va agradar, però en el fons Clàssic Penedès és el 4% de la producció de Penedès. Quan a mi se’m va demanar exercir la presidència ja s’intuïa que algun dia s’hauria d’arreglar la situació, que no podien ser tantes figures diferents fent el mateix producte a la mateixa zona. Però per a mi la solució definitiva és més Corpinnat que Clàssic, ja que aquest segon s’havia fet pensant en Vilafranca i si parles de bombolles, a Catalunya, has de parlar de Sant Sadurní.

És complicat en l’àmbit d’infraestructures i normatives mantenir aquesta dualitat?

Corpinnat és un parèntesi de bombolles. És a dir, que la normativa de Corpinnat es refereix a les bombolles que tu fas al celler. Sí que és evident que si un celler fa Corpinnat no pot fer cap més bombolla que no sigui Corpinnat. Però per al vi tranquil és diferent. El tema varietal, per exemple, totes les varietats de negres no són de Corpinnat.  Vull dir que no podries fer-ne.

Aprofitant la seva presidència ha pogut teixir ponts o acostar posicions entre Corpinnat i la DO Penedès?

Jo ho intento (riu). Però, al final, totes les decisions que pren la DO es prenen al Consell Regulador. De manera que són decisions que es prenen per diferents consellers, tant del sector vitícola com del sector elaborador. Hi ha sis elaboradors i sis productors. El president pot mirar de parlar, de convèncer, però quan les coses estan molt clares al Consell, hem d’acceptar l’opinió de la majoria. Jo sí que voldria que un dia Corpinnat fos a la DO Penedès perquè és la nostra zona i en el fons seria el retorn al cava original. El cava es va fer al Penedès. Després, per interessos empresarials es va anar repartint per altres territoris. Això no es va fer bé, i va ser una pena perquè va ser una DO que ja va néixer una mica torçada. Tampoc podem dir que els nostres avis eren dolents quan van pensar a fer el cava. Tal com estàvem amb Espanya i la prohibició de dir-nos xampany, les coses es van fer com es van fer. Estic segur que tothom volia millorar el passat. Ara, estem convençuts que es pot millorar.

I com ho millorem? Toca crear una nova DO d’escumosos catalans?

Segurament és molt difícil una DO d’escumosos perquè seria substituir la DO Cava amb una altra DO de bombolles i això no pot ser. Sí que pot ser que la DO Penedès, com ara està fent Clàssic, o la DO Alella o qualsevol DO, pugui fer bombolles amb la seva figura. Però una DO específica de bombolles a dins del territori de DO Cava és inviable. La DO Cava no deixarà que passi mai.

En quin punt s’ha perdut la DO Cava, quin és el moment en què va descarrilar?

Quan van començar a fer grans produccions per a marques blanques. Va néixer com una beguda de diumenge, de taula, de reconeixement, i el diumenge tots anàvem a comprar l’ampolla de cava, un producte selecte i ben fet. Va ser una còpia del xampany molt ben feta aquí. El problema va venir quan aquestes empreses van voler créixer i només créixer i van voler fer cava per a tot el món. Aleshores, com que no tens capacitat de vendre perquè no ets Coca-Cola, comences a treballar les marques blanques de grans corporacions que fan milions d’ampolles i acabem entrant en una guerra entre nosaltres mateixos per veure qui en ven més. Ens ha faltat més intel·ligència. 

Amb el xampany ho han fet millor perquè no l’han deixat créixer tant. Si no, seria deu vegades més gran, perquè és molt bon negoci fer xampany. Però van dir que no, que si volien créixer havia de ser per valor afegit i no per dimensió. Aquí no, aquí tenien tot Espanya per fer cava i vam créixer en dimensió, dimensió, dimensió i al final s’han trobat que no tenen un duro a la butxaca. 

“El cava quedarà com un producte més d’alimentació, del dia a dia”

Creu que hi pot haver una recuperació d’aquesta DO o ara, ja amb Corpinnat a la vista, amb Clàssic Penedès, ja estem molt lluny d’una reconciliació?  

No, jo crec que el futur serà una fórmula que no sé encara quina serà, però el cava quedarà com un producte més d’alimentació, del dia a dia i després es faran els escumosos de més valor afegit, més contingut, més paisatge, molts més inputs afegits. No sé què passarà, però es trobarà un encaix.

Cava serà la marca blanca dels escumosos catalans?

No, perquè cava no és catalana. El cava està creixent al País Basc amb milions d’ampolles. I també a València. Ja és negoci fer cava fora de Catalunya. Abans baixaven tràilers que s’etiquetaven a València i ara són els mateixos valencians els que estan creixent.

La DO Penedès és pionera en molts sentits, és la primera totalment ecològica del món. Quin és el següent pas? Viticultura regenerativa?

No! El pròxim pas és que més DO siguin ecològiques, perquè al Penedès fem servir 5.000 hectàrees. Volem fer 6.000, 7.000, 8.000… És a dir, hem perdut alguna referència d’alguna gran empresa perquè no podíem fer tot el gruix de volum, que era un producte bàsic, amb eco. I aquest any, doncs, no serà Penedès, sinó que serà Catalunya. No han tingut prou raïm per fer aquesta referència. El que voldríem és que l’any que ve trobin raïm, o d’aquí a dos anys trobin raïm, perquè pugui ser eco. I com més creixem, més eco hi haurà. I, després de nosaltres, també volem pensar en els companys d’altres DO de Catalunya. Són petites DO que ho tenen facilíssim per fer eco. A Alella s’ajunten en una taula sis productors i demà són eco. Cal fer entendre a tothom que l’eco a la Mediterrània és gairebé indispensable. A diferència sobretot dels vins del centre d’Europa, a les zones molt fredes, que tenen molts problemes i que els és molt difícil ser eco.  Llavors ho hem d’aprofitar. La llet l’han de fer al centre i al nord d’Europa i aquí hem de fer vi. El que és estúpid és tenir vaques per fer llet aquí i que allà tinguin vinyes i cada setmana sulfatar i tirar mil porqueries per poder fer vi.

Hi ha comunicació entre les DO? Els consells reguladors parlen entre ells?

Sí que parlem. Entre presidents tenim un grup de WhatsApp. L’altre dia ens vam trobar a Barcelona sense reunió oficial i som conscients de tot el que passa. Però bé, l’ecologia es valora quan ho pots ser. Si tu ets president d’una DO i veus que hi ha dos o tres factors limitadors perquè hi ha aquella empresa, aquella cooperativa que no poden, doncs no parlis del tema perquè no pots. No és notícia dir jo no puc ser ecològic. El dia que ho puguin ser, llavors ja es publicarà de seguida. Però ara tampoc hi ha debat. Tothom sap què és l’ecologia, tothom té molts productes ecològics, però és una voluntat de les grans empreses i cooperatives. 

Al final no és només una cosa que dictamina el consell regulador, sinó que també decideixen les empreses?

Més les cooperatives, que són les que tenen el gruix dels pagesos. Les empreses, com que agafen el producte i de seguida recuperen el valor afegit de l’ampolla ho veuen més clar. El pagès de la cooperativa no té el retorn immediat de l’ampolla, perquè ven un vi a granel que no sap cap on va. Hi ha més incertesa de preu.

No és una garantia que l’ecològic es paga més?

Es paga més, però depèn de moltes coses. Aquí al Penedès hi havia un 15% de diferència, però ara que som tots ecològics aquí ja no tenim diferències. 

La sortida de cava dels cellers de Corpinnat no ha estat l’única. Fa poc Masia Serra va sortir de la DO Empordà i alguns cellers de la DO Alella ja no en formen part. Tot es pot englobar en el mateix criteri: molta rigidesa en la normativa de les DO. Creu que les DO han de començar a adaptar les normatives als nous temps?

Nosaltres, a la DO Penedès, que és on hi ha més elaboradors de vins sense sulfits o de vins de mínima intervenció, vam provar de fer una reunió amb tots aquests productors per veure si podíem fer un segell dins la DO Penedès, per diferenciar-lo i explicar què no era el vi convencional el que hi podies trobar, que és el que fan la resta d’empreses. I aleshores vam dir que faríem una comissió per estudiar com es definia aquest vi i que a la sala de tast, que és on es tomben aquests vins, el comitè de tast seria diferent. De fet, els vam dir que ells mateixos formarien part d’aquest comitè de tast perquè valoressin si això estava bé dins d’aquesta gamma de vins de mínima intervenció… Només va venir un elaborador per fer la comissió i per parlar d’aquest tema per veure si es podia fer DO Penedès de mínima intervenció. 

“Els vins sense alcohol no són vins”

No va tenir èxit la proposta, doncs?

En el fons aquests elaboradors són fills de pagès que han malviscut tota la vida i han vist que el seu pare ha malviscut tota la vida, de manera que faran el que sigui excepte el que va fer el pare. És a dir, antisistemes. Ni faran cava, ni faran Penedès, i si poden marxar de la cooperativa o de Torres o de Freixenet ho faran. No vol el clàssic i fan ancestrals. I després, aquests elaboradors volen una història per explicar. Hi ha molts vins i els pots trobar al supermercat. Aleshores han de fer vins per explicar alguna cosa. Funciona l’ecologia, la biodinàmica, el vi sense sulfits, el vi brisat o aquest nou low alcohol. Tot són coses per poder dir que ets diferent. Perquè són 4.000 i tots són quasi el mateix i ho hem de vendre a la mateixa gent.

Ha parlat dels vins low alcohol com una nova tendència per ser diferent. Què en pensa dels vins desalcoholitzats?

No són vins. No eren vins fins fa poc, les grans empreses van pressionar molt perquè es poguessin dir vi, però no ho són. Un desalcoholitzat l’has de fer bullir, s’han d’evaporar tots els aromes i l’alcohol, l’alcohol el retires. Agafes els aromes amb unes xarxes i amb uns filtres i després has de netejar aquests filtres amb aigua per fer el vi sense alcohol. És a dir, si s’expliqués bé com es fa, ningú en beuria.  

A més, en moltes visites explico que l’alcohol té una funció de dissolució dels aliments. Quan som a taula menjant amb un vi, aquest alcohol dissol els greixos i fa que aquell tall de carn o aquell formatge entri millor. Els tanins s’ajunten amb el greix de la carn i fa que aquella carn sigui més bona. A part, que perds la vergonya, ets més simpàtic i, amb mesura, és molt millor un sopar amb alcohol que sense alcohol. Ara ens trobem que tot això són toxines. El cafè també té toxines i el paracetamol. Qualsevol medicina sense mesura té toxines. Doncs, ostres, posem alcohol amb mesura, amb moderació, amb cultura. També fem cotxes que van a 200 Km/h i només anem a 120. 

Li preocupa aquesta tendència?

Em fa por que s’està idiotitzant a la societat amb la idea de blanc o negre, estem perdent l’educació per la mesura i ho veiem a escala política, no cal que posi exemples. Ja no tenim la mesura de la socialdemocràcia. Dels Estats Units estan venint uns corrents que ensenyen i diuen el que has de fer i que l’alcohol, com menys millor. El que es va fer amb el tabac fa uns anys, ara es fa amb l’alcohol. De debò que penso que ens estan idiotitzant i ho vaig dir a part de l’equip de Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació en una conferència. Em vaig queixar d’aquests polítics que s’estan venent a aquesta tendència dels zero alcohol.

A Huguet de Can Feixes venen més a Catalunya o a fora?

A Catalunya. Dins l’estat espanyol en venem molt poc. Si parlem d’internacional, nosaltres exportem un 35% del que fem. Abans era el 40%, però els Estats Units ens ha baixat molt, perquè era el nostre primer client. La incertesa dels aranzels de Trump va fer que el nostre importador no ens comprés perquè no sabia a quant hauria de pagar aquella ampolla. El viatge en vaixell dura 25 dies i depenen d’on t’enganxes del trajecte la decisió final es pagava més. També la devaluació del dòlar ens ha afectat molt en aquest aspecte. Actualment, un euro és igual a 0,86 dòlars, per tant, un americà ha de posar molts més dòlars sobre la taula per pagar-nos el vi. I no només afecta els Estats Units, també el Japó, Suïssa, Canadà, que són països que depenen del dòlar. Ara que l’euro està més fort que el dòlar, aquests mercats pateixen molt. 

Si deixem de banda els Estats Units, quins són els grans països on exporten?

Depèn molt de l’any. Però tenim bons clients tant a Holanda com al Canadà.

Des de la seva perspectiva com a president de la DO Penedès ha vist molt patiment per la incertesa dels aranzels en altres cellers?

No. Fa més mal la baixada de consum del vi de tot l’occident. S’exporta poc vi als Estats Units. No ha estat un problema molt gran per als cellers de la DO, no hem perdut un mercat important, em sembla que és un 4%. Per a mi sí, perquè a mi em compraven la meitat i he passat de tot a res de Biden a Trump.

Parlava de la baixada de consum mundial. Què està passant?

Abans hi havia una església a cada cantonada. Després hi havia una oficina de “La Caixa”. Ara hi ha un gimnàs. La cultura d’estar guapos, prims i forts és bestial. Ara, a cada dues cantonades hi ha una botiga on t’arreglen les ungles. A tu, fa 20 anys et diuen que n’hi haurà tantes pel barri, i no t’ho creus. Si hi són és perquè la gent va a les ungles i paga, si no ja no hi serien. Hi ha una cultura de l’estètica enorme. Quan era petit, a l’escola hi havia 5 o 6 nens que eren els presumits o les presumides. Eren una minoria, i ara no. Davant d’aquesta cultura de l’estètica, del gimnàs i d’estar prim no entra ni l’alcohol ni el menjar. Abans, qualsevol sortida, qualsevol festa, qualsevol activitat acabava amb un esmorzar o un dinar. Ara surten amb bicicleta i es mengen una barreta energètica artificial en comptes d’una botifarra.

Això és cosa de les noves generacions?

No, això és culpa de tota la societat. Tot ha canviat. Ara ja no s’agafa el cotxe havent begut, ara s’agafa un taxi. Hem millorat en moltes coses. Però també s’ha arribat a l’extrem. Actualment, ja hi ha influencers que es veuen amb l’autoritat moral de recomanar els zero alcohol. Hem anat a l’altra banda i no sé si tornarem a una normalitat. 

“Hi ha ‘influencers’ que es beuen amb l’autoritat moral de recomanar els zero alcohols”

El sector també lluita per la sortida del vi d’aquest catàleg de begudes alcohòliques, més aviat és un aliment, no?

Està demostrat que gastronòmicament és la millor beguda que s’ha fet. Totes les cultures tenen alcohol. El Japó agafa l’arròs que té una miqueta de glucosa, la fan fermentar i d’aquell sucre fermentat en fan sake. Alhora a Noruega, amb la patata -que també té glucosa-, la fan fermentar i obtenen l’aquavit. A Alemanya i Txèquia hi ha la cultura de cervesa, que és agafar la mica de glucosa que tenia a l’ordi perquè no tenien raïm. Totes les cultures han tingut algun destil·lat per tenir alcohol. En canvi, aquí tenim el vi, que és fantàstic i natural. El nostre és el que s’havia quedat a totes les taules. Per això esperem que, després de tot aquest rebombori amb l’alcohol, el vi quedi com a producte gastronòmic.

Enguany hem començat amb polèmica al sector: les campanades. La DO Penedès va ser la primera a comunicar el seu desacord. Què creu que va impulsar el brindis amb cervesa??

No ho sé. Nosaltres vam ser els primers a trucar, tot i que realment som DO Penedès, aquí el primer interessat hauria d’haver estat la DO Cava. Però bé, el sector del vi anem sempre junts. Vam fer el manifest i vam dirigir-nos a tothom: al president, al conseller i al director de l’INCAVI. Per a mi hi ha dues coses a tenir en compte. Primer, la banalització del Cap d’Any. És a dir, no és un tema de país perquè Estrella Damm és tan català com qualsevol celler, però la copa de celebració de les campanades, tan important com el dia que et cases o que acabes uns estudis, no és una cosa quotidiana com per matar aquell moment amb la cervesa i bevent a morro.

Us van respondre a la carta, us han dit alguna cosa de l’administració?  

No, no… silenci institucional contra el rebuig de tot el sector. És una vergonya. Estrella Damm és a tot arreu: als concerts, pels joves, a les festes… Però Cap d’Any s’ha de fer amb cava o escumós.

Entenen que Estrella Damm ha pagat pel brindis de Cap d’Any. Per contrarestar-ho des del sector del vi, hi hauria la possibilitat de pagar el preu que es demani per les campanades?

Sí, i tant. L’any que ve les campanades de TV3 no es faran amb cervesa. Ens ajuntarem i farem el possible. Allà a TV3 ja ho sabien de fa temps i ningú ens va dir res, ningú ens va donar la possibilitat de fer alguna acció conjunta per buscar diners. El sector hi hauria posat diners i hi posarem diners. Si val 100.000 euros, ja els hi posarem. Al final si TV3 vol diners, els trobarem.

Font: Vadevi

Read Full Post »

Bellaterra, 17 de juny de 2026

Pràctics i ràpids de preparar, els calamars gratinats al forn amb tomàquets i olives són ideals per servir com a plat principal per a un senzill àpat. Una recepta lleugera però plena de sabor, que es cuina directament al forn amb l’avantatge de fer servir només una safata. El gratinat assegurarà als calamars un arrebossat cruixent i saborós, que s’enriqueix amb una barreja de tomàquets, olives verdes i negres i julivert.

INGREDIENTS:

Calamars 600 g – (nets)
Tomàquets cirera i pera 250 g
Olives verdes i negres 100 g
Pa ratllat  50 g.                                     Julivert fresc al gust
Oli d’oliva verge extra 40 g
Sal al gust
Pebre negre al gust

PREPARACIÓ:

Talleu el calamars en anelles d’uns 2 cm de gruix. Col·loqueu-los en un bol.

Talleu per la meitat els tomàquets cirera o pera.

Afegiu els tomàquets al bol amb els calamars, juntament amb les olives negres o verdes.

Afegiu també el julivert fresc tallat.

Ajusteu de sal 13 i de pebre. Finalment, aboqueu aproximadament tres quartes parts del pa ratllat.

Condimenten amb uns 30 g d’oli, i barregeu acuradament per integrar els ingredients. Traslladeu-ho tot a una safata folrada amb paper de forn distribuint-lo uniformement sobre tota la superfície de la safata.

En aquest punt, empolvoreu amb el pa ratllat restant i els 10 g restants d’oli. Cuineu en forn estàtic a 200° durant 10 minuts, després passeu al mode ventilat, sempre a 200°, durant altres 15 minuts. Els vostres calamars gratinats al forn amb tomàquets i olives estan a punt per ser servits!

Bona cuina i bon profit!

CONSELL
Per a un resultat encara més saborós podeu substituir els tomàquets cirera frescos per tomàquets secs en oli. Enriquir el plat amb bitxo fresc i ratlladura de llimona.

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de juny de 2026

LLUIS TORRES ✍️ Les primeres traces de la crêpe es remunten a més de mil anys. Ja a l’Edat Mitjana, es preparava una mena de coca fina feta amb farina i aigua, cuita sobre una pedra plana. Però va ser a Bretanya on la crêpe, tal com la coneixem avui, es va imposar realment.

Al principi es feien amb blat sarraí, generalment salades. Després, al segle XIX, el sucre i la farina blanca van arribar a les llars. Així va néixer la versió dolça amb farina de blat. Des de llavors, la crêpe no només s’ha democratitzat a tot França… sinó que també s’ha exportat per tot el món.

INGREDIENTS:

Per a la massa de 15 crêpes
250 g. de farina 000
3 ous ecològics del 0
30 g. de sucre

PREPARACIO:

Un pessic de sal fina
1/2 litre de llet
Un tros de mantega (per fregir)
Barregeu en un bol la farina, els ous batuts, la llet, sucre i sal, tenint cura que no es formin grumolls. Unta una mica de mantega al fons d’una crepiera antiadherent. A foc mitjà, aboca massa suficient per cobrir el fons.
Mou la crepe perquè no s’enganxi. Quan estigui daurat d’una banda, fes la volta perquè es dauri l’altra cara. Ha de quedar fina. (La primera es rebutja). Repetim aquesta operació fins a fregir les Crêpes que volem omplir o fins a acabar la massa.

Bona cuina i bon profit!

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de juny de 2026

“El Trapio el va dirigir per en Salvi Vila, qui des de 1972 al 1994 fou director i soci del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona. Salvi li va donar un aire clàssic i servei a la francesa“

LLUIS TORRES ✍️ A la part alta de Barcelona, concretament al carrer Esperança, 25, al barri residencial de la Bonanova, El Trapío va exercir com un dels més bells escenaris gastronòmics de la ciutat. Al seu interior s’abordà un plantejament culinari de qualitat i molt d’acord amb el seu temps.

Totalment envidriat, cosa que permet que el comensal es poguessin sentir embolicats en la bellesa exterior, proposava una cuina de mercat exempta de sofisticacions i ideal, per suggeriment, per a un públic partidari de la gastronomia tradicional i que cercava més aviat un ambient relaxant i una proposta variada.

En conjunt, El Trapío, al capdavant es trobava Salvi Vila, ex director del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994), donava cabuda a vuitanta persones en un saló de vidre, de tons càlids i molt acollidor, havent-hi espai per a altres tantes a la terrassa-jardí d’estiu (al centre del qual hi havia un estany). No en va se situava en una torre de reconeguda solera. També presentà un gran saló per a celebracions, amb capacitat per a noranta més, i un reservat per a dotze comensals.

Després d’alguns esvaïments amb la cuina sofisticada, la direcció d’El Trapío va arribar a la conclusió que el Mediterrani ofereix sempre les millors garanties. El resultat és que els peixos i altres productes autòctons eren la base d’una cuina en evolució, capaç d’atreure els nous públics i presentada en un decorat de somni.

Read Full Post »

Bellaterra, 5 de juny de 2026

“El xef Raül Balam (Moments de l’Hotel Mandarín de Barcelona), la cap de sala Patricia Serra (Granja Elena de Barcelona), el xef Jaume Subirós (El Motel de Figueres), la xef Laia Coma (Mare de la Font de Solsona) i la periodista del diari Ara Trinitat Gilbert. Premis Nacionals de Gastronomia 2026“.

Carmen Cortés Vidal ✍️ En una edició marcada pel record i l’homenatge a Carles Vilarrubí, darrer president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, mort de forma sobtada als 71 anys el desembre passat, els Premis Nacionals de Gastronomia han reconegut els xefs Raül Balam i Jaume Subirós. Durant la gala, celebrada al Palau de Pedralbes, també s’ha premiat la feina com a cap de sala de Patricia Sierra, de Granja Elena, i la força emergent de Laia Coma, xef del restaurant Mare de la Font de Solsona.

El Premi Nacional de Gastronomia d’Autor 2026 ha estat per a Raül Balam Ruscalleda, a qui se li reconeix “una cuina d’origen i mirada contemporània, arrelada al producte, al rigor i a una lectura actual de la tradició mediterrània”. Balam és xef del restaurant Moments, a l’hotel Mandarin Oriental, amb una estrella Michelin, i del restaurant Cuina Sant Pau, a Sant Pol de Mar. “Rebo el premi amb molta il·lusió, és un reconeixement a una trajectòria i a un equip que m’ha acompanyat tant de temps. Justament aquest mes fa 30 anys que em dedico a l’hostaleria!”.

El Premi Nacional de Gastronomia

Tradicional 2026 ha distingit Jaume Subirós, del restaurant El Motel a l’Hotel Empordà, de Figueres, “per una trajectòria exemplar al servei de la cuina tradicional catalana, del producte, del mercat i de l’hospitalitat entesa com a valor essencial”. Format sota el mestratge de Josep Mercader, Subirós ha consolidat El Motel com “un referent de la cuina de producte, de proximitat i de temporada”. “Sento una felicitat total, no sé si m’ho mereixo però fa molta il·lusió. Intentem que a casa hi hagi hospitalitat, que el client se senti a gust. El client és molt familiar”.

Premi al rigor, la proximitat i l’acollida de Patricia Sierra

Una altra de les categories dels Premis Nacionals de Gastronomia és el Premi Cap de Sala, que aquest 2026 ha anat a parar a mans de Patricia Sierra, cap de sala i sommelier del restaurant Granja Elena “per la seva manera d’entendre la sala com un espai d’acollida, rigor i proximitat i pel paper del vi com a llenguatge imprescindible de l’experiència gastronòmica”. “No m’ho esperava, estic contenta que els premis obrin la mirada a restaurants més petits, potser no són gastronòmics però donem bé de menjar i beure i és important que se’ns reconegui”. “Intento ser jo, donar un servei proper, parlar molt amb la gent i així és fàcil entendre el que necessiten”.
Sierra és representant de la tercera generació de la família Sierra i ha tingut un paper determinant en l’evolució del restaurant, especialment en la construcció d’un relat propi al voltant del vi i de l’experiència del client.

El palmarès s’ha completat amb el Premi Revelació 2026 per a Laia Coma, del restaurant Mare de la Font de Solsona, “per una cuina catalana de muntanya, arrelada, honesta i coherent, vinculada al producte local i a una manera de cuinar entesa com a forma de vida”.

Premi Néstor Luján 2026 a la periodista Trinitat Gilbert

Els Premis Nacionals de Gastronomia també reconeixen la tasca dels periodistes que escriuen sobre gastronomia. Aquest 2026 han volgut premiar l’obra “Els aliments que mengem, al detall” de Trinitat Gilbert, periodista de l’Ara. El treball aprofundeix en productes com els embotits catalans, els formatges artesans, les olives o el peix i combina la divulgació rigorosa, cultura gastronòmica i criteri periodístic.

Finalment l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició ha dedicat el premi especial a Carles Vilarrubí “en reconeixement a una trajectòria marcada per la visió estratègica, el compromís institucional i una contribució decisiva a la projecció de la gastronomia catalana”.

El nou president de l’acadèmia, Joan Font, li va dedicar un discurs emocionat en el decurs del sopar de gala que van servir els xefs Òscar Manresa i Romain Fornell.

Font: BETEVE

Read Full Post »

Bellaterra, 2 de juny de 2026

“Les estrelles Michelin són el màxim guardó de la gastronomia mundial, atorgat per la Guia Michelin.  El seu significat es basa en la qualitat del menú, la consistència i l’experiència del viatge”.

⭐ Una estrella: Cuina de gran finesa, compensa aturar-se!
Indica un restaurant molt bo a la seva categoria que utilitza ingredients de primera qualitat i prepara plats amb sabors constants i un alt nivell. Mereix la parada si ets a la zona.

⭐⭐ Dues estrelles: Cuina excepcional, val la pena desviar-se!
Assenyala una qualitat de primera classe on la personalitat i el talent del xef es reflecteixen clarament en plats refinats i inspirats.

⭐⭐⭐ Tres estrelles: Cuina única, justifica el viatge!
És el màxim reconeixement. S’atorga als millors restaurants del món, on la cuina s’enlaira a la categoria d’art i els ingredients, la tècnica i l’execució freguen la perfecció. 

Per avaluar els restaurants, els inspectors anònims de la guia es basen en cinc criteris universals: la qualitat dels ingredients, el domini de les tècniques culinàries, l’harmonia dels sabors, la personalitat del xef plasmada en la creació i, sobretot, la consistència (el nivell ha de ser el mateix en cada visita.

RESTAURANTS AMB MÉS ANYS EN POSSESSIÓ D’UNA ESTRELLA MICHELIN (1929-2026)

Via Veneto (Barcelona)  52 años 
Casa solla  (Poyo) 47 años
Andra Mari (Galdácano) 44 años
Can Bosch (Cambrils) 42 años
Casa Gerardo (Prendes) 36 años
Sala (Olost) 34 años
Europa (Pamplona) 34 años
Mas Pau (Figueres) 31 años
 Casa Gatell  (Cambrils) 29 años
 Ampurdà (Figueras) 29 años
 Josetxo (Pamplona) 29 años

RESTAURANTS AMB MÉS ANYS EN POSSESSIÓ DE DUES ESTRELLES MICHELIN (1936-2026)

Akelare (S.Sebastian) 22 años 
Mugaritz (Errentería) 21 años
Atrio (Cáceres) 19 años
Tristan (Portals nous) 19 años
Neichel (Barcelona) 18 años TANCAT
Paco Roncero (Madrid) 17 años
Les Cols (Olot) 17 años
Sant Celoni (Madrid) 17 años
Ramón Freixa (Madrid) 16 años
Miramar (Llança) 15 años
Casa Marcial (Arriondas) 15 años
Zuberoa (Oiartzun) 15 años
Enoteca (Barcelona) 14 años
Girasol (Moraira) 14 años

RESTAURANTS AMB MÉS ANYS EN POSSESSIÓ DE TRES ESTRELLES MICHELIN (1987-2026)

Arzak (S.Sebastián) 38 años 
Martín Berasategui (Lasarte) 25 años
Akelarre (S.Sebastián) 20 años
Can Fabes ( Sant Celoni) 18 años
El Celler de Can Roca (Gerona) 17 años
El Bulli ( Rosas).15 años
Azurmendi (Larrabetzu) 14 años
Quique Dacosta (Denia) 14 años
DiverXO (Madrid) 13 años
Sant Pau (San Pol de Mar) 13 años
Lasarte (Barcelona) 10 años
Zalacaín (Madrid) 9 años

Font: Antonio José Cancela Sánchez

Read Full Post »

Bellaterra, 28 de maig de 2026

“Només un 3,2% dels 988 restaurants amb aquesta distinció va assolir el màxim guardó de la guia francesa. A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona)“.

PAZ ÁLVAREZ* “No sabíem ni que existia la llista dels Bib Gourmand. Teníem una casa de menjars, on cuinàvem amb la nostra mare, i l’únic que volíem era seguir vivint al nostre poble”, explica Ignacio Echapresto, cuiner i copropietari, al costat del seu germà Carlos, al capdavant de la sala i del celler del restaurant Venta Rioja) —terme municipal amb 63 habitants, segons dades de l’INE de 2025—. Va ser el 2002 quan aquest negoci familiar va rebre l’esmentada distinció de la Guia Michelin que des del 1997 reconeix els restaurants amb una bona relació qualitat-preu. “Estàvem allunyats d’aquest món. Ningú de l’equip havia treballat en aquest tipus d’establiments, ni nosaltres ens havíem format ni treballat fora de casa nostra. Som autodidactes. Ens va agafar desprevinguts i vam començar a conviure ia entendre el nou client que apareixia per aquí, encara que també vam perdre clients fidels que van pensar que entràvem en una altra dimensió“. Confessa que no va pensar mai que accedir, per la via Bib Gourmand, a l’univers de Michelin suposaria més reconeixements. El que sí que els va donar va ser una nova visibilitat. “Nosaltres no teníem agència de comunicació, funcionàvem amb el boca a boca, i això va facilitar que gent d’altres latituds ens conegués. Ens va col·locar al mapa”. El 2011 van aconseguir la primera estrelles i 13 anys més tard van aconseguir la segona. “Tot això ens va passar sense anar-lo a buscar, crec que va ser la conseqüència de la feina d’un equip i d’una manera d’entendre un ofici que requereix una millora contínua. L’únic camí que hi ha és la feina, la constància i la regularitat”, explica convençut. Encara que l’exemple dels Echapresto soni bé, la realitat és força més complexa. Són una excepció.

A Catalunya, a més del restaurant de Fina Puigdevall, van obtenir la seva primera estrella -després d’haver estat Bib Gourmand Fonda Xesc (Gombrèn, Girona) i Casamar (Llafranc, Girona). A Andalusia: Ochando (Los Rosales, Sevilla), Cañabota (Sevilla), Mesón Sabor Andalús (Alcalá de la Vall, Cadis) i Blossom (Màlaga). A la Comunitat Valenciana: La Seu (Dénia, Alacant; traslladat des de Moraira i actualment tancat), El Xato (La Nucia, Alacant), Talaia (Alcossebre, Castelló), Arrels (Sagunt, València) i Rubén Miralles (Vinaròs, Castelló).

A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de C Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, A Coruf Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapoz

Des del 1997, a Espanya van aconseguir la distinció de Bib Gourmand 988 restaurants i només 32 van entrar al firmament de les estrelles Michelin.  Només el 3,2% ho aconsegueix, afirma Antonio José Cancela, col·leccionista des del 1980 d’exemplars de la famosa guia vermella i autor d’aquesta anàlisi: “Les dades ens demostra d’una manera incontestable que la categoria de Bib Gourmand no és pas previ per obtenir una o diverses estrelles”. La dada, de vegades, mata el relat. Un dels més afortunats ha estat Casa Marcial, el restaurant que dirigeixen els germans Manzano a La Salgar (Astúries): va entrar a la guia com Bib Gourmand el 1998, un any més tard va aconseguir la primera estrella, el 2010 la segona i el 2025 la tercera. El mateix any de l’estrena de la nova categoria, va entrar Les Cols (Olot, Girona), de la qual va sortir el 2003 per a dos anys més tard aconseguir la seva primera estrella i el 2010, la segona.

A Galícia: As Garzas (Malpica, La Corunya), Casa Marcelo (Santiago de Compostel·la, La Corunya), A Tafona (Santiago de Compostel·la, La Corunya) i Ceibe (Ourense). A Cantàbria: Casona del Jueu (Santander). A Castella i Lleó: La Botica de Matapozuelos (Matapozuelos, Valladolid) i La Lobita (Navaleno, Soria). A la Comunitat de Madrid: El Chapín de la Reina (Chapineria, actualment tancat), El Mesón de Doña Filo (Colmenar del Rierol, que va perdre l’estrella el 2009), Montia (San Lorenzo de l’Escorial) i La Tasquería (Madrid).

A Aragó: Hostatgeria El Batán (Tramacastilla, Terol), L’Era de les Nogueres (Sardas, Osca) i Casa Arcas (Osca). Al País Basc: Fagollaga (Hernani, Gipuzkoa, que va perdre l’estrella el 2009). A Castella-la Manxa: Arrels de Carlos Maldonado (Talavera de la Reina, Toledo). A Astúries: Casa Marcial (La Salgar), amb tres estrelles.

A La Rioja: a més de Venda Moncalvillo, Echaurren (Ezcaray).

Posar un peu a Michelin a través dels Bib Gourmand és el somni de molts.  Ni de bon tros era una cosa que María José Pagán i Pedro Buitrago, amos del restaurant Tándem, a Múrcia, pensessin aconseguir tan aviat. Portaven tot just un any oberts quan ho van aconseguir. “Per nosaltres va ser el més. És una categoria molt xula, en què estem molt feliços. No ens hem plantejat mai tenir reconeixements, perquè el nostre objectiu des que vam començar va ser treballar amb el millor producte i tenir el restaurant ple”, confessa Pagán, responsable de la sala —ell s’ocupa de la cuina— a l’altra banda del telèfon. Recorda amb emoció el moment en què van rebre la placa de Michelin per col·locar-la a la porta: “Va ser increïble, però també sabem que no ens volem desviar del que volem”. “Hem evolucionat des que comencem, però mantenim l’essència, treballant amb una carta petita, d’entre 10 i 12 plats, i donant menjar a entre 18 i 22 comensals per servei”, explica la cap de sala, que va conèixer Buitrago, la seva parella, quan tots dos estudiaven cuina a l’escola pública de Múrcia. “Estar a Michelin ens ha donat visibilitat, sobretot internacional, perquè cada cop tenim més clients estrangers”. Sobre el futur, ho té clar: “El que vingui serà per com som, no per com vulguin que siguem”.

Font: El País

*PAZ ÁLVAREZ Periodista especialitzada en gastronomia. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid té un programa de desenvolupament directiu per l’IESE. El 1993 va començar a escriure a la secció de Madrid i, el 1997, es va incorporar al diari CincoDías, on va crear la secció de Directius i ha estat cap de la secció de Fortuna fins al 2022.

Read Full Post »

Bellaterra, 25 de maig de 2026

“En citar la frase de “Coberts econòmics”, hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre“.

Fausto Rodón ✍️ MENJAR és un luxe de primera necesitat d’acord amb uns sans principis de moral i bona fe. Però va arribar un dia -això va passar molt abans del diluvi- en el qual, l’home es va creure superior a les lleis preestablertes i va decidir variar la legislació de la naturalesa. Va ser a partir d’aquell moment quan tot es va fer malbé.

L’home va assegurar ser feliç, potser per dissimular el seu fracàs. Però en el fons no va fer més que complicar la felicitat natural amb absurds malabarismes. Va néixer aleshores l’artifici, i l’acte de menjar, que de qualsevol manera sembla potestatiu a tots els humans i exempt de tributacions que tot dificultin, va passar a ocupar el rang històric ric i social que encasella entre els anomenats problemes vitals. Si al nostre pare Adan li confessem que el menjar és un «problema vital, ens contemplaria estranyat per inquirir:

Un problema… què?

Un problema vital.

No ho entendria. Per a ell, guanyar el pa amb la suor del front podria contenir tot l’abast d’un càstig, però mai va considerar que els homes poguéssim arrodonir-ho  amb tan refinada i rosegada arbitrarietat.

“El fruit de nostre insaciable progrés, de la nostra constant i ordenada creació de problemes vitals, ha culminat amb aquesta imponderable manifestació de l’enginy humà que són els descoberts econòmics”.

En citar la frase de “Coberts econòmics”  hauríem de descobrir-nos, oblidar-nos del pare Adan i pensar que, sense ells, molts honrats treballadors caurien en la postració o en la delinqüència. Aleshores pensarem, amb llàgrimes als ulls, que els avenços socials poden salvar el gènere humà d’un moment altre.

SOPARS DE DURO

Però salvar el gènere humà és una tasca difícil, malgrat els esforços desinteressats dels qui, en els temps actuals, encara s’atreveixen a oferir sorpresos de duros, o de menys preu. Però d’aquests últims esforços no en parlem. Massa ens sorprèn que encara hi hagi alguns restaurants que ofereixin, i encara serveixin “Sopar de duro” . Hi ha una diferència, és clar, entre els d’abans i els d’ara: la quantitat i la qualitat que fa uns anys era equivalent d’aquestes comtes. Actualment el “Sopar de duro” s’ha convertit en una reminiscència de l’anhel, i somiar amb el d’abans equival a penetrar en el regne de les idees platòniques.

Als restaurants, on se serveixen aquestes baratures culinàries, el públic és nombrós. Cert que utilitzen altres complements per engreixar l’estómac. Se’ls ofereix el sopar en forma d’un plat amb aigua on surten tres cigrons com tres boies avorrides; a continuació arriba el cimbell de la carn amb remembrances de patates fregides, i per fi, un cert plàtan amb les delicadeses d’una miniatura persa. Sopar complet: dos plats i postre. Trist “Sopar de duro“, quan el duro ja té un valor escàs i quan encara es parla, paradoxalment, de les dificultats que comporta guanyar-se un duro.

I SEGUEIXEN LES BARATURES

Darrere del “Sopar de duro” aconseguim el que podríem considerar el terme general del que és econòmic: el menjar de 9 pessetes.

Els restaurants de 9 pessetes ja presenten una altra classe de públic: alegre, bulliciós i optimista. És un públic que sap comprendre i sortejar les alambinades qüestions de la finança personal, i a les insuficiències d’un cobert de 9 pessetes interposa una solució del pa nostre de cada dia, en dosis massives, Qui així no ho faci es juga marejos i suors al llarg d’una tarda o d’una nit. Però així com el client de les 5 pessetes és cenyit i presenta els inequivocs símptomes de la disconformitat, els assidus de 9 pessetes cobreixen la seva modèstia amb la cel·lofana de l’alegria. I parlotegen, discuteixen, riuen i, de tant en tant, es pasturen bromes pesades, el públic heterogeni en aquests restaurants. Allà hi ha l’home que es mostra fotografiat als jardins de Luxemburg, a la plaça de Picadilly o a Sant Pere de Roma. El professor d’idomes educat a Oxford, capaç de mantenir una conversa en anglès correcte amb el més il·lustrat ciutadà de la Gran Bretanya. Allà el mariner d’un petrolier sacseja els braços tatuats alhora que descriu, amb graflams i àrabs cos, el temperament femení en diverses latituds.

Allí l’empleat i el partiquí de teatre; et empedreït solteró que, als cinquanta-tants anys, sacrifica l’estómac en nom d’una hipotètica vellesssa ; el sentenciós que infla les galtes i perd la seva mirada al buit; la noia de vida estèril que nodreix el seu desavantatge de cada dia amb els plats d’incognoscible vianda; el que persegueix la meta d’un debut artistic. I per sobre de tot aquest fum bigarrament, brilla el mal-humor i els nervis del cambrer, amb vuit plats al braç esquerre i un a cada mà, que circula entre els epítets dels comensals, en constant reclamació de la seva comanda, als quals respon amb tonants imprecacions que de vegades culminen en agres polèmiques,

RESTAURANT PER A OBRERS

També la gent del poble té el restaurant. Els restaurants per a obrers, així titulats no sabem per què el seu preu acostuma a ser de 9 pessetes cap amunt i presenten diverses característiques. N’hi ha de grans proporcions, llargs i amples roses com túnels, amb les taules col·locades simètricament. Semblen el pavelló d’un hospital, Són silenciosos i les poques veus ressonen com si fossin pronunciades a l’interior d’un panteó, Altres presenten proporcions més reduïdes i s’hi respira un aire que té una mica de familiar. S’acompanyen els clients els uns als altres; algunes vegades s’acompanyen en el sentiment, si les racions són escasses, En un d’aquests, reduït i pobre però honrat, l’amuntegament adquireix caràcters pintorescos. La seva petitesa o el prestigi que gaudeix entre les classes humils, l’han convertit en un lloc de gran freqüentació ciutatadana. A l’olor de la multitud acudeixen una infinitat d’artistes sense professionalitat definida, tret que sigui l’ofici, sobramen reconegut, de realitzar la col·lecta una vegada conclosa la seva intervenció espontània. El públic es mostra avar en els aplaudiments i mesurat a l’almoina. Només una vegada van aplaudir, per més que feblement. Hi havia entrat una dona vestida de negre. Les seves robes mostraven les característiques dels desnonats. S’observava manca de veterània en el paper que estava a punt de representar. Es va situar al centre del menjador. Els clients van continuar el ritme del condumi sense atorgar-li atenció. La dona, amb veu vacil·lant-te, va començar a cantar. Era una cançó, potser una de les poques que sabia, de les poques que recordava; una cançó amb reminiscències de bé estar casolà: una cançó de bressol català. Al principi, la sorpresa va fer la seva aparició a la cara dels comensals. Alguns es van mostrar atents a la veu de la dona, Les estrofes de la cançó van detenir algunes culleres en el curs del seu trajecte. Van ser força que van alçar records d’aquelles estrofaes:

“No ploris reitó,

no ploris fill meu,

que ets un angelet que ens ha enviat Deu.

Petons a la cara,

petons a el front,

petons d’una mare,

lo més gran del mon”.

Van sonar algunes febles palmades, ella va fer el recorregut per les taules i diversos clients van perdre la gana. Un andalús, potser l’únic que havia tingut impasible la breu actuació, es va dirigir al seu company de taula, un obrer  sexagerari de curta pell:

Què et passa? Què ha cantat aquesta dona?

-Una cançó que recordo haver oïda  algunes vegades a la meva mare i moltes a la meva dona.

Ningú no recordava que aquella melodia s’havia originat als taulats d’un cabaret de principes de segle.

UN TRAMVIA ANOMENAT MARIONA

Però així com als restaurants per a obrers s’observa la particularitat del mesurament, en aquells que els artistes prenen pel seu compte el vocerio constitueix un component més del local, Vocerio, sí, encara que no insolència.

Aquest restaurant que han donat anomensr “Mariona”, per una delicada presència de la jove musa de l’establiment, a les hores en què la fauna dels artistes escriptors, -periodistes, pintors, músics; tots amb ànima d’artista-, es disposen a executar el nocturn conducte, adquireix les perspectives d’un tramvia culinari. El que és difícil és trobar una cadira lliure, ja que buscar una taula és, en aquells moments, somiar amb el impossible. I allà es concentra el més selecte i destacat de les joves promocions. La pintura ocupa et primer lloc quant a representació quantitativa. Però no és entrar-hi. L’era artistica de Mariona es va iniciar amb un atac masiu de pintors actuals, capitanasats pel seu  d’Artagnan, el marxant Xipré Morros.

En aquest restaurant podem contraure bona part dels noms més coneguts del nostre avui artístic. I per això avui entenem els joves, els mosqueters de l’art. No és estrany que normalment vegem treure el cap la voluminosa figura de Planasduró emergent de la cuina amb un plat a la mà, Planasduró, home d’una capacitat digestiva extraordinària, vigila personalment, el condiment dels seus plats favorits. Mentrestant, Santinocens omple el porró, i una figura femenina -petita amfora de simpatia amb cabells negres i ulls blaus- desplega el seu ritme d’una banda a l’altra mentre intenta  conversa amb el servei d’alguns coberts: és la Mariona, una barreja de dinamisme i afecte, que tan aviat sap com aconsellar un plat com discutir d’art abstracte i de literatura.

Però… si bé ho pensem, «Mariona».no és un autèntic restaurant econòmic. Ho va ser i continua la tradició, encara que molt de tard en tard. Els artistes,contràriament al que sol suposar-se, mengen a la carta. No obstant això val la pena citar aquest amagatall, aquest tramvia dels artistes. Si no és absolutament econòmic, tampoc no es distingeix pel.contrari. Però que ningú miri d’esbrinar on es troba Mariona si pregunta per aquest restaurant. El nom, com he dit, és un tribut dels artistes. La seva autèntica denominació és una altra… una altra que prefereixo callar-me per no donar pàbul a llegendes publicitàries.

ETCETERA, ETCETERA..

Però la mies és molta i la cadena dels coberts econòmics té un fi una mica llunyà al que han assolit les nostres línies, Només ens cal fer esment d’un lloc polit i elegant que serveixen crema de llagostins, un plat de verdura i un quart de pollastre -el menú varia tots els dies sense detriment de la qualitat- por el módico preu de 15 pessetes. Fantàsia? En absolut.  Cert i ben cert. Mes extar meravelles, aquest somni transplantat a la realitat, es reserva, particularment, a unes quantes persones modestes. Entre elles trobem un cèlebre tenor d’òpera ja retirat i que ara porta una existència de retir i privacions. Tot i això, guardem en silenci el nom d’aquest restaurant i ens resistim a facilitar-ne dades. La cortesia i la bondat dels propietaris fa possible semblant oasi.

Així podríem enumerar molts llocs de gran freqüentació. Fins i tot comparar-los amb les opulències dels que es troben situats en els seus antipodes: selectes, acurats, refinats… En ells, moltes vegades, al rebre el compte i no estar a punt el client per a la sorpresa, s’ha fet alguna exclamació, més o menys com la present:

-Quant marca aquí, cambrer? -Tres-centes vint-i-cinc pessetes, senyor.

-Bufa

El cavaller de la bufa havia sopat en absoluta solitud. I és que de tot hi ha a la vinya del senyor!

Font: Revista (semanario de actualidades, artes y letras).

Read Full Post »

Bellaterra, 22 de maig de 2026

Francesc Pérez Torres 🧑‍🍳  Aprofito la notícia per felicitar i agrair a l’estimada gran restauradora Rosa Esteva i família l’oportunitat profesional que em va donar per dirigir el Tragaluz, un dels millors restaurants oberts mai a la nostra ciutat. Llàstima que més endavant, vaig lamentar haver marxar i aceptar l’oferta de Juli Capella i Quim Larrea, dirigint el Cercle Comtal de Barcelona. Aquests dos arquitectes, creadors de “Kultrum S.L.”, al tercer mes de l’obertura varen deixar de pagar el lloguer del Cercle Comtal, poc temps després els sous dels empleats i proveïdors. Actualment és la seu de la Fundació Vila Casas, situada a l’entresòl modernista de la Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20 de Barcelona.

Gràcies estimada Rosa, mai he viscut una experiència tant motivadora com la del teu Tragaluz, sempre hi serà al meu cor!

“Bany d’afecte a la fundadora del Mordisco i altres “espais on passa la vida d’una ciutat”

JOAQUIN LUNA ✍️ A la paraula “empoderament” li mancava sentit, però Rosa Este-va era allà per exercir-la a la Barcelona dels vuitanta al capdavant del seu Mordisco, el primer dels 26 restaurants del Grup Tragaluz. A la persona i a la seva visió li va retre ahir homenatge Barcelona en un Saló de Cent atapeït, de l’alcalde Collboni a l’últim de la colla.

A MARIA ESTEVA KOMINATO

I, més que homenatge formal, va ser una declaració col·lectiva d’amor a una dona, avui octogenària, que va contribuir a transformar Barcelona “creant espais on passa la vida d’una ciutat”, en paraules de Jaume Collboni

El restaurant Mordisco del passatge de la Concepció va obrir el 1986 anticipant tendències en la manera de menjar gràcies al geni i figura de Rosa Esteva, que, sense un marit com a suport i quatre fills en edat d’estudiar, es va entossudir a obrir un restaurant innovador on fins i tot les dones soles -rara avis als restaurants del segle XX- se sentissin a gust (i, per descomptat, els homes sols).

L’ésser humà no tenía móbil i la gent es posava a xerrar amb els altres. “Un lloc on menjar una cosa bona i ràpida i on els que menjaven sols no es trobessin sols”, va resumir l’alcalde de Barcelona.

El Mordisco va ser “aquesta soc jo” de Rosa Esteva en un panorama de la restauració poc paritari. En van continuar d’altres fins a culminar amb la joia de la corona, l’hotel Omm, tan animat i acollidor que no semblava un hotel de luxe per a visitants, sinó la llar del barceloní i la barcelonina alegres.

L’homenatge va ser per una exitosa col·laboració del sector públic i el privat, i quan Rosa Esteva va fer la seva entrada, en cadira de rodes, el Saló de Cent és va ensorrar, cosa que gairebé aconsegueix.

Javier Mariscal, un dels primers col·laboradors en l’aventura d’Esteva, amb la seva al-locució irreverent, inapropiada i, consegüentment, hilarant en què va enaltir la decisió de Rosa Esteva de no quedar-se en “mare que fabrica fills i juga al bridge” per optar per “complicar-se la vida bestialment”.

Amics i col·laboradors van fer ús de la paraula, amb el periodista Xavier Mas de Xaxàs en mestre de cerimònies, tot i que els formalismes amb prou feines van tenir espai, a la manera del segell del Grup Tragaluz. Tot en una atmosfera molt de la Barcelona preolímpica, rica en vitalitat, gent amb empenta i elevades dosis de personalitat, perquè tot els semblava que estava per fer.

“La Rosa és creadora i ho envolta tot”, va assenyalar el dis-senyador Mario Eskenazi, una manera de suavitzar la huracanada determinació de Rosa Esteva perquè els seus establiments reflectissin les seves virtuts d’amfitriona i el cosmopolitisme de qui va viatjar de petita i no té un pel de beneita. Clementina Milá, col·laboradora lleal, recorda en un fragment del documental de Poldo Pomés que van arribar a provar 150 croissants fins que van trobar l’escollit…

Catalitzadora, exigent com poques i dotada d’una visió única. Així la va definir Josep Roca, que va tenir a l’Omm la primera delegació del Celler. “La Rosa tenia els seus fiblons i els seus collons”, frase que escrita perd molt.

Per l’enòleg Álvaro Palacios, “in Rosa veritas”: una dona marxosa, moderna i posseïdora d’una mirada única.

Sense parlar -coses d’unes molèsties vocals, Rosa Esteva es va apropiar del Consell de Cent. La seva neta Ale va llegir un missatge breu de la Rosa, envoltada de la seva família, amb una frase final que resumeix la seva trajectòria: “La meva família sou tots!”. Dissenyadors, cuiners, pee riodistes, arquitectes, la fauna de la Barcelona Olímpica.

Font: La Vanduardia

Read Full Post »