“Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres (Ficus carica) a tot el món, destacant grups com les uníferes, bíferes i el tipus Esmirna. Al voltant de 300 aquestes varietats s’aprofiten per al consum humà“.
📷 M’agrada Catalunya
«De figues a breves» és una frase popular que significa que alguna cosa passa molt de tant en tant. Es fa servir per parlar d’un llarg temps o d’un succés molt poc freqüent.
La figuera pertany al gènere dels ficus. Perd les fulles a la tardor i rebrota a la primavera. Es coneix com a Ficus carica perquè es creu que és originària de Caria a Turquia. És una espècie mediterrània, com el pa de blat, l’oli, el raïm o les nous.
Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres a tot el món, de les quals unes 300 es conreen per a consum humà. Podem destacar tres grans varietats: verdes, blavoses i negres. Els verds són els més apreciats per ser els més sucosos, aromàtics i dolços. Tot i això, quant a les seves propietats tots comparteixen pràcticament les mateixes característiques.
Tot i que considerem que la figa és una fruita, per ser més precisos és una infrutescència, igual que la pinya o les maduixes.
Propietats i beneficis
Posseeixen gran quantitat d’aigua i són rics en hidrats de carboni, però encara que moltes persones pensen que té una aportació calòrica elevada, realment és una mica més elevada que una poma, sent la de la figa 65,7 i la de la poma 52 calories).
Destaca la seva riquesa en fibra, que millora el trànsit intestina, en àcids orgànics i minerals com el potassi, magnesi, calci, fòsfor, ferro i manganès.
La seva gran quantitat d’aigua i contingut en fibra són un bon aliat contra el restrenyiment, fins i tot ens poden ajudar a prevenir certes malalties com el càncer de còlon.
Pel que fa a altres nutrients, destaca per la vitamina K i en les figues fresques vitamines del grup B com B1, B5 i B6.
Per últim, destacar la seva activitat antioxidant, encara que comparat amb altres fruites no és de les més rellevants. Les substàncies antioxidants (provitamina A) neutralitzen l’acció perjudicial dels radicals lliures i contribueixen a reduir el risc de malalties cardiovasculars, degeneratives i de càncer.
📷 BELLATERRAGOURMET
Classificació principal de les figueres
Uníferes: produeixen una sola collita de figues a l’any.
Bíferes: produeixen dues collites per temporada (breves a l’estiu d’hora i figues després).
Esmirna: requereixen pol·linització externa obligatòria perquè el fruit qualli.
Cabres o Cabrahigos: figueres silvestres amb flors masculines que pol·linitzen a altres.
Varietats comunes a Catalunya
Coll de Dama (Blanc i Negre): molt apreciat per la seva dolçor i pell fina. Carbasseta: varietat clau per a l’assecatge. Colar d’Elx: excel·lent producció tant en breves com en figues.
“Cada dia al jardí me’n vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.” Els fruits saborosos. (Josep Carner, 1928)
No baixem de la figuera si us diem que és temps de figues, per això us proposem que en conegueu les seves propietats nutricionals, les vendes i sobretot els noms de les diferentes varietats.
Cada terra fa sa figa. És la frase feta inventada (inspirada en cada terra fa sa guerra), que va com anell al dit per explicar les mil i una varietats de figues dels Països Catalans. N’hi ha tres de molt destacades. La primera és la figaflor, la primerenca de la figuera. Alguns també l’anomenen bacora. No totes les varietats de figueres fan figaflor i, quan en fan, acostuma a ser cap al mes de juliol. La segona és la blanca, que té la pell verda, forma de baldufa i s’acostuma a menjar sencera. I la tercera, la més preuada, la que ens recorda que som al mes de setembre, la coll de dama, la primera dama. És grossa i carnosa. Rep aquest nom per la forma del coll, pel qual penja de la figuera. És la que més destaca de la població d’Alguaire. I tant pot tenir la pell negra com blanca. Potser perquè tenim tanta varietat de figues, tenim una paremiologia tan rica, i és que hi ha tantes frases fetes amb figues com estats d’ànim personals. Ara mateix, no pesem figues perquè no estem per figues sinó per panses, nous i figues, que són bones amigues. Bon profit!
Les figues són un aliment molt nutritiu, que aporta calci de molt bona disponibilitat i també fibra, que és molt interessant per a la salut intestinal. El calci que aporten les figues a l’organisme encara és més important quan són seques, és a dir, quan perden l’aigua i es converteixen en fruita seca.
Es tracta d’una fruita delicada que cal consumir aviat. No es conserva més de tres dies a la nevera, però s’aconsella treure-les una estona abans per gaudir plenament del seu sabor. Poseu-les en amanides, mengeu-les amb pernil o passeu-les a la planxa, volta i volta, uns segons.
Un cop seques, les figues poden allargar la seva conservació fins a un any (a la nevera). Cal tenir en compte, però, que al perdre l’aigua augmenta la concentració de sucres i de fibra vegetal, cosa que les converteix en un aliment més calòric que les figues fresques.
Algunes dites
La figa per ser bona ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada pels pardals
“Al celler Dubois Fils d’Épesses situat al cantó de Vaud (Suïssa),.podeu passar la nit en un entorn vora el llac Leman, tastant uns vins familiars de gran qualitat“.
Detall interior del Celler Dubois Fils d’Epesses 📷 BELLATERRA GOURMET
Päivi Tolonen ✍️ El paisatge de les vinyes de Lavaux és magnífic. El brillant llac Leman té com a teló de fons els Alps nevats. Els vessants escarpats de la regió vinícola, que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, han acollit el vi durant més de mil anys.
La regió produeix principalment vins blancs.
El Chasselas és la varietat de raïm més conreada al cantó de Vaud. Un dels cellers de la regió és Dubois Fils, situat al centre del poble d’Epesses, on podeu aturar-vos a fer una degustació o passar-hi la nit. A la planta superior de la casa hi ha dues habitacions dobles lluminoses amb unes vistes precioses del llac.
L’esmorzar el prepara la jove parella propietària, Marylèn Dubois. La taula inclou formatges locals Gruyère i Tomme, així com embotits de vedella. L’amfitrió Salomon Dubois ha portat dos tipus de pa fresc i un croissant esponjós de la fleca. Val la pena gaudir d’un esmorzar saborós.
L’avi de Salomon Dubois va fundar el celler Dubois Fils el 1956.
Avui dia, la finca produeix una vintena de vins diferents. Pierre Vieille St-Saphorin és lleuger i floral. La Demoiselle d’Epesses és un dels vins més antics i famosos de la finca. El seu sabor fort i madur prové del sòl argilós. De les 5,5 hectàrees del celler, mitja hectàrea està dedicada al Dézaley, el “Rolls Royce” dels vins de Lavaux. El seu sabor fumat es veu realçat per aromes de nou moscada i mel.
Seieu en una butaca còmoda del celler, serviu-vos una copa del Dézaley Marsens Grand Cru i gaudiu del seu sabor ric i amb cos.
📷 BELLATERRA GOURMET
Els vins suïssos poques vegades s’exporten a l’estranger, per la qual cosa val la pena explorar-los in situ.
Tutta Dubois 📷 BELLATERRA GOURMET
Cave du Vieux Pressoir Roure de la Corniche, 34 1098 Epesses (SUISSE)
Josep Bullich va començar molt jove, als 15 anys, i amb 19 ja era al refinat restaurant Reno, a les ordres d’Antoni Julià. També va ser precoç a l’hora de fer-se càrrec de l’Hotel Gal·la Placídia amb només 25 anys. Conegut per relacionar conceptes de la filosofia amb els seus plats, va aplicar principis de la psicoestètica al que servia. La idea era que l’entorn (vaixella, servei, imatge del plat) tenien correlació amb l’estat psicològic i predisposava a l’hora de fer un àpat en un estat de benestar mental. Aquest nivell de refinament es va poder veure arreu on va ser, especialment en l’última etapa, al restaurant La Dama, ubicat a la casa modernista Casa Sayrach de l’avinguda Diagonal, on es va jubilar el desembre del 2014.
LLUIS TORRES🧑🍳El 1987 s’incorporà com a xef-director al restaurant La Dama i degut als Jocs Olímpics s’hi varen celebrar els àpats oficials on hi assistiren les cases reials i els primers ministres de tot el món A partir d’aquell moment aquest restaurant va ser considerat com símbol del refinament culinari a Barcelona. Bullich es retirà per jubilació el 23 de desembre del 2014, dia que feia 28 anys que s’obrí el restaurant.
Des de 1987 fins el 2014 va haver-hi prou perquè un restaurant culte i sensible, ubicat en la Casa Sayrach, un bell edifici modernista, aconseguì obrir-se un forat al panorama cultural barceloní. La Dama, situat a l’entresòl de tal edifici i cuidats ambientat, es va convertir en un bon exponent de la cuina moderna, sensible i de mercat a la Ciutat Comtal, i va saber atraure un públic sensible que se sentís satisfet amb la qualitat dels plats que es presentaven i l’atenció i la cura en el servei professional de sala.
La principal responsabilitat de La Dama va recaure en el mestre de cuina Josep Bullich, que anteriorment havia passat per les exigents cuines del Reno, Via Vèneto i Agut d’Avignon. Al capdavant dels fogons i al costat de la resta de l’equip (del qual també forma part, com a director de sala, Teo García), ell va saber de dotar l’establiment d’un segell especial que s’estenia a la presentació dels plats, l’elecció de la vaixella i la coberteria, tot això dins d’una decoració de luxe.
D’altra banda, la de La Dama fou una cuina carregada d’evocacions i treballada, on es podia cercar referències tant de la cuina francesa com de la catalana de tota la vida, totes dues posades al dia. Tenia un assortit celler que semblava més d’un restaurant clàssic que no pas d’un establiment inaugurat el gener de l’any 1987.
La consolidació de La Dama va captivar totes les mirades, sempre a la recerca del bon gust estètic i culinari.
El xef Josep Bullich i Gaspar (Oliana, 1 desembre 1948–Barcelona, 29 abril 2026)va ser un home bo, culte i intel·ligent, de profundes conviccions personals i morals que va deixar empremta en qualsevol que el va sovintejar, encara que fos ocasionalment. Deixa un llegat considerable, tant del seu pensament, de la seva humanitat com del seu ofici, que segurament mai serà prou reconegut en la seva transcendència més enllà de la seva esposa Nati, els seus familiars i amics.
“Com que no inclou una proteïna d’origen animal, és una recepta vegana. Aquest plat no conté cap aliment que contingui gluten en la seva composició, per la qual cosa és una recepta apta per a persones celiaquies”.
INGREDIENTS
2 cebes 2 carbassons 1 pebrot vermell 1 pebrot verd 3 tomàquet 2 pastanagues 40 g coliflor 1 albergínia 50 g mongeta verda 60 oli d’oliva verge extra 200 arròs qualitat bomba 2 dents d’all brou de verdures pebre vermell dolç safrà julivert sal
PREPARACIÓ
Tallar la ceba a daus, carbassó, pebrot vermell i verd a tires, tomàquet pera a daus, pastanaga a rodanxes, coliflor a porcions i albergínia a daus.
En una paella amb oli, daurem la ceba fins a quedar transparent i afegim la resta de verdures tallades juntament amb les mongetes. Un cop tendres, afegim el pebre vermell i ofeguem.
Piquem all i julivert fins que s’integrin.
D’altra banda, escalfem aigua i diluïm el brou.
Incorporem al la paella l’arròs bomba, l’all i julivert i el safrà. Remenem i afegim el brou.
Rectifiquem de sal, deixem cuinar fins que s’absorbeixi el brou i… llista per gaudir-lo.
Júlia Catarineu entrevista al president de la DO Penedès i propietari d’Huguet de Can Feixes, un dels cellers que forma part de la marca col·lectiva europea Corpinnat
Joan Huguet, president de la DO Penedès. 23.01.2026, Can Feixes, Cabrera d’Anoia (Alt Penedès) 📷 Jordi Play per a vadevi.cat
JÚLIA CATARINEU ✍️ Joan Huguet ve d’una llarga nissaga d’elaboradors de vi. La històrica finca Can Feixes està enclavada al nord de la regió vinícola de l’Alt Penedès. El paisatge del celler és una clara mostra de l’ànima ecologista del seu propietari. Huguet té vinyes envoltades de boscos, oliveres i natura. Amb Montserrat de fons, cultiven els camps a mà i elaboren vins i escumosos d’alta qualitat, n’hi ha d’adscrits a Corpinnat i també de la DO Penedès, de la qual és el president del consell regulador. Rep Vadevi a la seva sala de tast, una habitació lluminosa i alçada amb vistes a les vinyes. Des d’allà parla d’ecologia i de la cura del medi ambient, però també de la identitat catalana que han de tenir els vins del territori. Reivindica Sant Sadurní d’Anoiacom el bressol dels escumosos i manté la seva lluita per unir Corpinnat i la DO Penedès. És un home d’idees clares, que no vol renunciar als vins amb alcohol, fets com sempre, ni caure en modes que canviïn la tradició del món del vi. No culpa el jovent de la baixada de consum, però sí que recorda que és la societat la que ha decidit deixar el vi de banda.
Com funciona això de combinar la producció d’escumós d’Huguet de Can Feixes sota Corpinnat i a més tenir vins adscrits a la DO Penedès mentre n’és el president?
Mira, t’explico la història de casa. Nosaltres sempre hem estat molt vinculats a Penedès, lògicament. Des del principi fèiem una mica de cava i hi va haver la intenció de marxar a Clàssic Penedès quan el cava va començar a fer una deriva cap als grans volums i al preu baix i no hi estaven còmodes. Llavors, vam veure Clàssic Penedès com una alternativa, tot i que potser mirava més a Vilafranca del Penedès que a Sant Sadurní d’Anoia, cosa que tampoc ens acabava d’encaixar. Però bé, vam decidir-nos a entrar-hi. Just en aquell moment es va presentar Corpinnat, l’abril del 2018, i se’ns va oferir entrar Corpinnat. De manera que vam canviar d’opinió i ens vam convertir en el setè celler de la marca. Per a nosaltres, Corpinnat era la solució definitiva per a les produccions locals de bon escumós, perquè al final s’havia fet a Sant Sadurní, que és d’on venen les bombolles. Havíem de triar i vam pensar que tenia més futur Corpinnat.
I, des de Clàssic Penedès no es van queixar, sobretot tenint en compte que vostè és el president de la DO Penedès?
A mi em van demanar ser president de la DO Penedès quan ja érem Corpinnat. Lògicament, als de Clàssic Penedès no els va agradar, però en el fons Clàssic Penedès és el 4% de la producció de Penedès. Quan a mi se’m va demanar exercir la presidència ja s’intuïa que algun dia s’hauria d’arreglar la situació, que no podien ser tantes figures diferents fent el mateix producte a la mateixa zona. Però per a mi la solució definitiva és més Corpinnat que Clàssic, ja que aquest segon s’havia fet pensant en Vilafranca i si parles de bombolles, a Catalunya, has de parlar de Sant Sadurní.
Joan Huguet, president de la DO Penedès. 23.01.2026, Can Feixes, Cabrera d’Anoia (Alt Penedès) 📷 Jordi Play per a vadevi.cat
És complicat en l’àmbit d’infraestructures i normatives mantenir aquesta dualitat?
Corpinnat és un parèntesi de bombolles. És a dir, que la normativa de Corpinnat es refereix a les bombolles que tu fas al celler. Sí que és evident que si un celler fa Corpinnat no pot fer cap més bombolla que no sigui Corpinnat. Però per al vi tranquil és diferent. El tema varietal, per exemple, totes les varietats de negres no són de Corpinnat. Vull dir que no podries fer-ne.
Aprofitant la seva presidència ha pogut teixir ponts o acostar posicions entre Corpinnat i la DO Penedès?
Jo ho intento (riu). Però, al final, totes les decisions que pren la DO es prenen al Consell Regulador. De manera que són decisions que es prenen per diferents consellers, tant del sector vitícola com del sector elaborador. Hi ha sis elaboradors i sis productors. El president pot mirar de parlar, de convèncer, però quan les coses estan molt clares al Consell, hem d’acceptar l’opinió de la majoria. Jo sí que voldria que un dia Corpinnat fos a la DO Penedès perquè és la nostra zona i en el fons seria el retorn al cava original. El cava es va fer al Penedès. Després, per interessos empresarials es va anar repartint per altres territoris. Això no es va fer bé, i va ser una pena perquè va ser una DO que ja va néixer una mica torçada. Tampoc podem dir que els nostres avis eren dolents quan van pensar a fer el cava. Tal com estàvem amb Espanya i la prohibició de dir-nos xampany, les coses es van fer com es van fer. Estic segur que tothom volia millorar el passat. Ara, estem convençuts que es pot millorar.
I com ho millorem? Toca crear una nova DO d’escumosos catalans?
Segurament és molt difícil una DO d’escumosos perquè seria substituir la DO Cava amb una altra DO de bombolles i això no pot ser. Sí que pot ser que la DO Penedès, com ara està fent Clàssic, o la DO Alella o qualsevol DO, pugui fer bombolles amb la seva figura. Però una DO específica de bombolles a dins del territori de DO Cava és inviable. La DO Cava no deixarà que passi mai.
En quin punt s’ha perdut la DO Cava, quin és el moment en què va descarrilar?
Quan van començar a fer grans produccions per a marques blanques. Va néixer com una beguda de diumenge, de taula, de reconeixement, i el diumenge tots anàvem a comprar l’ampolla de cava, un producte selecte i ben fet. Va ser una còpia del xampany molt ben feta aquí. El problema va venir quan aquestes empreses van voler créixer i només créixer i van voler fer cava per a tot el món. Aleshores, com que no tens capacitat de vendre perquè no ets Coca-Cola, comences a treballar les marques blanques de grans corporacions que fan milions d’ampolles i acabem entrant en una guerra entre nosaltres mateixos per veure qui en ven més. Ens ha faltat més intel·ligència.
Amb el xampany ho han fet millor perquè no l’han deixat créixer tant. Si no, seria deu vegades més gran, perquè és molt bon negoci fer xampany. Però van dir que no, que si volien créixer havia de ser per valor afegit i no per dimensió. Aquí no, aquí tenien tot Espanya per fer cava i vam créixer en dimensió, dimensió, dimensió i al final s’han trobat que no tenen un duro a la butxaca.
“El cava quedarà com un producte més d’alimentació, del dia a dia”
Creu que hi pot haver una recuperació d’aquesta DO o ara, ja amb Corpinnat a la vista, amb Clàssic Penedès, ja estem molt lluny d’una reconciliació?
No, jo crec que el futur serà una fórmula que no sé encara quina serà, però el cava quedarà com un producte més d’alimentació, del dia a dia i després es faran els escumosos de més valor afegit, més contingut, més paisatge, molts més inputs afegits. No sé què passarà, però es trobarà un encaix.
Cava serà la marca blanca dels escumosos catalans?
No, perquè cava no és catalana. El cava està creixent al País Basc amb milions d’ampolles. I també a València. Ja és negoci fer cava fora de Catalunya. Abans baixaven tràilers que s’etiquetaven a València i ara són els mateixos valencians els que estan creixent.
La DO Penedès és pionera en molts sentits, és la primera totalment ecològica del món. Quin és el següent pas? Viticultura regenerativa?
No! El pròxim pas és que més DO siguin ecològiques, perquè al Penedès fem servir 5.000 hectàrees. Volem fer 6.000, 7.000, 8.000… És a dir, hem perdut alguna referència d’alguna gran empresa perquè no podíem fer tot el gruix de volum, que era un producte bàsic, amb eco. I aquest any, doncs, no serà Penedès, sinó que serà Catalunya. No han tingut prou raïm per fer aquesta referència. El que voldríem és que l’any que ve trobin raïm, o d’aquí a dos anys trobin raïm, perquè pugui ser eco. I com més creixem, més eco hi haurà. I, després de nosaltres, també volem pensar en els companys d’altres DO de Catalunya. Són petites DO que ho tenen facilíssim per fer eco. A Alella s’ajunten en una taula sis productors i demà són eco. Cal fer entendre a tothom que l’eco a la Mediterrània és gairebé indispensable. A diferència sobretot dels vins del centre d’Europa, a les zones molt fredes, que tenen molts problemes i que els és molt difícil ser eco. Llavors ho hem d’aprofitar. La llet l’han de fer al centre i al nord d’Europa i aquí hem de fer vi. El que és estúpid és tenir vaques per fer llet aquí i que allà tinguin vinyes i cada setmana sulfatar i tirar mil porqueries per poder fer vi.
Joan Huguet, president de la DO Penedès. 23.01.2026, Can Feixes, Cabrera d’Anoia (Alt Penedès) 📷 Jordi Play per a vadevi.cat
Hi ha comunicació entre les DO? Els consells reguladors parlen entre ells?
Sí que parlem. Entre presidents tenim un grup de WhatsApp. L’altre dia ens vam trobar a Barcelona sense reunió oficial i som conscients de tot el que passa. Però bé, l’ecologia es valora quan ho pots ser. Si tu ets president d’una DO i veus que hi ha dos o tres factors limitadors perquè hi ha aquella empresa, aquella cooperativa que no poden, doncs no parlis del tema perquè no pots. No és notícia dir jo no puc ser ecològic. El dia que ho puguin ser, llavors ja es publicarà de seguida. Però ara tampoc hi ha debat. Tothom sap què és l’ecologia, tothom té molts productes ecològics, però és una voluntat de les grans empreses i cooperatives.
Al final no és només una cosa que dictamina el consell regulador, sinó que també decideixen les empreses?
Més les cooperatives, que són les que tenen el gruix dels pagesos. Les empreses, com que agafen el producte i de seguida recuperen el valor afegit de l’ampolla ho veuen més clar. El pagès de la cooperativa no té el retorn immediat de l’ampolla, perquè ven un vi a granel que no sap cap on va. Hi ha més incertesa de preu.
No és una garantia que l’ecològic es paga més?
Es paga més, però depèn de moltes coses. Aquí al Penedès hi havia un 15% de diferència, però ara que som tots ecològics aquí ja no tenim diferències.
La sortida de cava dels cellers de Corpinnat no ha estat l’única. Fa poc Masia Serra va sortir de la DO Empordà i alguns cellers de la DO Alella ja no en formen part. Tot es pot englobar en el mateix criteri: molta rigidesa en la normativa de les DO. Creu que les DO han de començar a adaptar les normatives als nous temps?
Nosaltres, a la DO Penedès, que és on hi ha més elaboradors de vins sense sulfits o de vins de mínima intervenció, vam provar de fer una reunió amb tots aquests productors per veure si podíem fer un segell dins la DO Penedès, per diferenciar-lo i explicar què no era el vi convencional el que hi podies trobar, que és el que fan la resta d’empreses. I aleshores vam dir que faríem una comissió per estudiar com es definia aquest vi i que a la sala de tast, que és on es tomben aquests vins, el comitè de tast seria diferent. De fet, els vam dir que ells mateixos formarien part d’aquest comitè de tast perquè valoressin si això estava bé dins d’aquesta gamma de vins de mínima intervenció… Només va venir un elaborador per fer la comissió i per parlar d’aquest tema per veure si es podia fer DO Penedès de mínima intervenció.
“Els vins sense alcohol no són vins”
No va tenir èxit la proposta, doncs?
En el fons aquests elaboradors són fills de pagès que han malviscut tota la vida i han vist que el seu pare ha malviscut tota la vida, de manera que faran el que sigui excepte el que va fer el pare. És a dir, antisistemes. Ni faran cava, ni faran Penedès, i si poden marxar de la cooperativa o de Torres o de Freixenet ho faran. No vol el clàssic i fan ancestrals. I després, aquests elaboradors volen una història per explicar. Hi ha molts vins i els pots trobar al supermercat. Aleshores han de fer vins per explicar alguna cosa. Funciona l’ecologia, la biodinàmica, el vi sense sulfits, el vi brisat o aquest nou low alcohol. Tot són coses per poder dir que ets diferent. Perquè són 4.000 i tots són quasi el mateix i ho hem de vendre a la mateixa gent.
Ha parlat dels vins low alcohol com una nova tendència per ser diferent. Què en pensa dels vins desalcoholitzats?
No són vins. No eren vins fins fa poc, les grans empreses van pressionar molt perquè es poguessin dir vi, però no ho són. Un desalcoholitzat l’has de fer bullir, s’han d’evaporar tots els aromes i l’alcohol, l’alcohol el retires. Agafes els aromes amb unes xarxes i amb uns filtres i després has de netejar aquests filtres amb aigua per fer el vi sense alcohol. És a dir, si s’expliqués bé com es fa, ningú en beuria.
A més, en moltes visites explico que l’alcohol té una funció de dissolució dels aliments. Quan som a taula menjant amb un vi, aquest alcohol dissol els greixos i fa que aquell tall de carn o aquell formatge entri millor. Els tanins s’ajunten amb el greix de la carn i fa que aquella carn sigui més bona. A part, que perds la vergonya, ets més simpàtic i, amb mesura, és molt millor un sopar amb alcohol que sense alcohol. Ara ens trobem que tot això són toxines. El cafè també té toxines i el paracetamol. Qualsevol medicina sense mesura té toxines. Doncs, ostres, posem alcohol amb mesura, amb moderació, amb cultura. També fem cotxes que van a 200 Km/h i només anem a 120.
Li preocupa aquesta tendència?
Em fa por que s’està idiotitzant a la societat amb la idea de blanc o negre, estem perdent l’educació per la mesura i ho veiem a escala política, no cal que posi exemples. Ja no tenim la mesura de la socialdemocràcia. Dels Estats Units estan venint uns corrents que ensenyen i diuen el que has de fer i que l’alcohol, com menys millor. El que es va fer amb el tabac fa uns anys, ara es fa amb l’alcohol. De debò que penso que ens estan idiotitzant i ho vaig dir a part de l’equip de Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació en una conferència. Em vaig queixar d’aquests polítics que s’estan venent a aquesta tendència dels zero alcohol.
A Huguet de Can Feixes venen més a Catalunya o a fora?
A Catalunya. Dins l’estat espanyol en venem molt poc. Si parlem d’internacional, nosaltres exportem un 35% del que fem. Abans era el 40%, però els Estats Units ens ha baixat molt, perquè era el nostre primer client. La incertesa dels aranzels de Trump va fer que el nostre importador no ens comprés perquè no sabia a quant hauria de pagar aquella ampolla. El viatge en vaixell dura 25 dies i depenen d’on t’enganxes del trajecte la decisió final es pagava més. També la devaluació del dòlar ens ha afectat molt en aquest aspecte. Actualment, un euro és igual a 0,86 dòlars, per tant, un americà ha de posar molts més dòlars sobre la taula per pagar-nos el vi. I no només afecta els Estats Units, també el Japó, Suïssa, Canadà, que són països que depenen del dòlar. Ara que l’euro està més fort que el dòlar, aquests mercats pateixen molt.
Joan Huguet, president de la DO Penedès. 23.01.2026, Can Feixes, Cabrera d’Anoia (Alt Penedès) 📷 Jordi Play per a vadevi.cat
Si deixem de banda els Estats Units, quins són els grans països on exporten?
Depèn molt de l’any. Però tenim bons clients tant a Holanda com al Canadà.
Des de la seva perspectiva com a president de la DO Penedès ha vist molt patiment per la incertesa dels aranzels en altres cellers?
No. Fa més mal la baixada de consum del vi de tot l’occident. S’exporta poc vi als Estats Units. No ha estat un problema molt gran per als cellers de la DO, no hem perdut un mercat important, em sembla que és un 4%. Per a mi sí, perquè a mi em compraven la meitat i he passat de tot a res de Biden a Trump.
Parlava de la baixada de consum mundial. Què està passant?
Abans hi havia una església a cada cantonada. Després hi havia una oficina de “La Caixa”. Ara hi ha un gimnàs. La cultura d’estar guapos, prims i forts és bestial. Ara, a cada dues cantonades hi ha una botiga on t’arreglen les ungles. A tu, fa 20 anys et diuen que n’hi haurà tantes pel barri, i no t’ho creus. Si hi són és perquè la gent va a les ungles i paga, si no ja no hi serien. Hi ha una cultura de l’estètica enorme. Quan era petit, a l’escola hi havia 5 o 6 nens que eren els presumits o les presumides. Eren una minoria, i ara no. Davant d’aquesta cultura de l’estètica, del gimnàs i d’estar prim no entra ni l’alcohol ni el menjar. Abans, qualsevol sortida, qualsevol festa, qualsevol activitat acabava amb un esmorzar o un dinar. Ara surten amb bicicleta i es mengen una barreta energètica artificial en comptes d’una botifarra.
Això és cosa de les noves generacions?
No, això és culpa de tota la societat. Tot ha canviat. Ara ja no s’agafa el cotxe havent begut, ara s’agafa un taxi. Hem millorat en moltes coses. Però també s’ha arribat a l’extrem. Actualment, ja hi ha influencers que es veuen amb l’autoritat moral de recomanar els zero alcohol. Hem anat a l’altra banda i no sé si tornarem a una normalitat.
“Hi ha ‘influencers’ que es beuen amb l’autoritat moral de recomanar els zero alcohols”
El sector també lluita per la sortida del vi d’aquest catàleg de begudes alcohòliques, més aviat és un aliment, no?
Està demostrat que gastronòmicament és la millor beguda que s’ha fet. Totes les cultures tenen alcohol. El Japó agafa l’arròs que té una miqueta de glucosa, la fan fermentar i d’aquell sucre fermentat en fan sake. Alhora a Noruega, amb la patata -que també té glucosa-, la fan fermentar i obtenen l’aquavit. A Alemanya i Txèquia hi ha la cultura de cervesa, que és agafar la mica de glucosa que tenia a l’ordi perquè no tenien raïm. Totes les cultures han tingut algun destil·lat per tenir alcohol. En canvi, aquí tenim el vi, que és fantàstic i natural. El nostre és el que s’havia quedat a totes les taules. Per això esperem que, després de tot aquest rebombori amb l’alcohol, el vi quedi com a producte gastronòmic.
Enguany hem començat amb polèmica al sector: les campanades. La DO Penedès va ser la primera a comunicar el seu desacord. Què creu que va impulsar el brindis amb cervesa??
No ho sé. Nosaltres vam ser els primers a trucar, tot i que realment som DO Penedès, aquí el primer interessat hauria d’haver estat la DO Cava. Però bé, el sector del vi anem sempre junts. Vam fer el manifest i vam dirigir-nos a tothom: al president, al conseller i al director de l’INCAVI. Per a mi hi ha dues coses a tenir en compte. Primer, la banalització del Cap d’Any. És a dir, no és un tema de país perquè Estrella Damm és tan català com qualsevol celler, però la copa de celebració de les campanades, tan important com el dia que et cases o que acabes uns estudis, no és una cosa quotidiana com per matar aquell moment amb la cervesa i bevent a morro.
Us van respondre a la carta, us han dit alguna cosa de l’administració?
No, no… silenci institucional contra el rebuig de tot el sector. És una vergonya. Estrella Damm és a tot arreu: als concerts, pels joves, a les festes… Però Cap d’Any s’ha de fer amb cava o escumós.
Entenen que Estrella Damm ha pagat pel brindis de Cap d’Any. Per contrarestar-ho des del sector del vi, hi hauria la possibilitat de pagar el preu que es demani per les campanades?
Sí, i tant. L’any que ve les campanades de TV3 no es faran amb cervesa. Ens ajuntarem i farem el possible. Allà a TV3 ja ho sabien de fa temps i ningú ens va dir res, ningú ens va donar la possibilitat de fer alguna acció conjunta per buscar diners. El sector hi hauria posat diners i hi posarem diners. Si val 100.000 euros, ja els hi posarem. Al final si TV3 vol diners, els trobarem.
Joan Huguet, president de la DO Penedès. 23.01.2026, Can Feixes, Cabrera d’Anoia (Alt Penedès) 📷 Jordi Play per a vadevi.cat
Pràctics i ràpids de preparar, els calamars gratinats al forn amb tomàquets i olives són ideals per servir com a plat principal per a un senzill àpat. Una recepta lleugera però plena de sabor, que es cuina directament al forn amb l’avantatge de fer servir només una safata. El gratinat assegurarà als calamars un arrebossat cruixent i saborós, que s’enriqueix amb una barreja de tomàquets, olives verdes i negres i julivert.
Calamares gratinats al forn
INGREDIENTS:
Calamars 600 g – (nets) Tomàquets cirera i pera 250 g Olives verdes i negres 100 g Pa ratllat 50 g. Julivert fresc al gust Oli d’oliva verge extra 40 g Sal al gust Pebre negre al gust
PREPARACIÓ:
Talleu el calamars en anelles d’uns 2 cm de gruix. Col·loqueu-los en un bol.
Talleu per la meitat els tomàquets cirera o pera.
Afegiu els tomàquets al bol amb els calamars, juntament amb les olives negres o verdes.
Afegiu també el julivert fresc tallat.
Ajusteu de sal 13 i de pebre. Finalment, aboqueu aproximadament tres quartes parts del pa ratllat.
Condimenten amb uns 30 g d’oli, i barregeu acuradament per integrar els ingredients. Traslladeu-ho tot a una safata folrada amb paper de forn distribuint-lo uniformement sobre tota la superfície de la safata.
En aquest punt, empolvoreu amb el pa ratllat restant i els 10 g restants d’oli. Cuineu en forn estàtic a 200° durant 10 minuts, després passeu al mode ventilat, sempre a 200°, durant altres 15 minuts. Els vostres calamars gratinats al forn amb tomàquets i olives estan a punt per ser servits!
Bona cuina i bon profit!
CONSELL Per a un resultat encara més saborós podeu substituir els tomàquets cirera frescos per tomàquets secs en oli. Enriquir el plat amb bitxo fresc i ratlladura de llimona.
LLUIS TORRES ✍️ Les primeres traces de la crêpe es remunten a més de mil anys. Ja a l’Edat Mitjana, es preparava una mena de coca fina feta amb farina i aigua, cuita sobre una pedra plana. Però va ser a Bretanya on la crêpe, tal com la coneixem avui, es va imposar realment.
Al principi es feien amb blat sarraí, generalment salades. Després, al segle XIX, el sucre i la farina blanca van arribar a les llars. Així va néixer la versió dolça amb farina de blat. Des de llavors, la crêpe no només s’ha democratitzat a tot França… sinó que també s’ha exportat per tot el món.
INGREDIENTS:
Per a la massa de 15 crêpes 250 g. de farina 000 3 ous ecològics del 0 30 g. de sucre
PREPARACIO:
Un pessic de sal fina 1/2 litre de llet Un tros de mantega (per fregir) Barregeu en un bol la farina, els ous batuts, la llet, sucre i sal, tenint cura que no es formin grumolls. Unta una mica de mantega al fons d’una crepiera antiadherent. A foc mitjà, aboca massa suficient per cobrir el fons. Mou la crepe perquè no s’enganxi. Quan estigui daurat d’una banda, fes la volta perquè es dauri l’altra cara. Ha de quedar fina. (La primera es rebutja). Repetim aquesta operació fins a fregir les Crêpes que volem omplir o fins a acabar la massa.
“El Trapio el va dirigir per en Salvi Vila, qui des de 1972 al 1994 fou director i soci del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona. Salvili va donar un aire clàssici servei a la francesa“
Terrassa jardí del desaparegut restaurant El Trapio de Barcelona 📷 Salvi Vila
LLUIS TORRES ✍️ A la part alta de Barcelona, concretament al carrer Esperança, 25, al barri residencial de la Bonanova, El Trapío va exercir com un dels més bells escenaris gastronòmics de la ciutat. Al seu interior s’abordà un plantejament culinari de qualitat i molt d’acord amb el seu temps.
Totalment envidriat, cosa que permet que el comensal es poguessin sentir embolicats en la bellesa exterior, proposava una cuina de mercat exempta de sofisticacions i ideal, per suggeriment, per a un públic partidari de la gastronomia tradicional i que cercava més aviat un ambient relaxant i una proposta variada.
Interior del desaparegut restaurant
En conjunt, El Trapío, al capdavant es trobava Salvi Vila, ex director del desaparegut Restaurant Finisterre (1943-1994), donava cabuda a vuitanta persones en un saló de vidre, de tons càlids i molt acollidor, havent-hi espai per a altres tantes a la terrassa-jardí d’estiu (al centre del qual hi havia un estany). No en va se situava en una torre de reconeguda solera. També presentà un gran saló per a celebracions, amb capacitat per a noranta més, i un reservat per a dotze comensals.
Després d’alguns esvaïments amb la cuina sofisticada, la direcció d’El Trapío va arribar a la conclusió que el Mediterrani ofereix sempre les millors garanties. El resultat és que els peixos i altres productes autòctons eren la base d’una cuina en evolució, capaç d’atreure els nous públics i presentada en un decorat de somni.
“El xef Raül Balam (Moments de l’Hotel Mandarín de Barcelona), la cap de sala Patricia Serra (Granja Elena de Barcelona), el xef Jaume Subirós (El Motel de Figueres), la xef Laia Coma (Mare de la Font de Solsona) i la periodista del diari Ara Trinitat Gilbert. Premis Nacionals de Gastronomia 2026“.
Carmen Cortés Vidal ✍️ En una edició marcada pel record i l’homenatge a Carles Vilarrubí, darrer president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, mort de forma sobtada als 71 anys el desembre passat, els Premis Nacionals de Gastronomia han reconegut els xefs Raül Balam i Jaume Subirós. Durant la gala, celebrada al Palau de Pedralbes, també s’ha premiat la feina com a cap de sala de Patricia Sierra, de Granja Elena, i la força emergent de Laia Coma, xef del restaurant Mare de la Font de Solsona.
El Premi Nacional de Gastronomia d’Autor 2026 ha estat per a Raül Balam Ruscalleda, a qui se li reconeix “una cuina d’origen i mirada contemporània, arrelada al producte, al rigor i a una lectura actual de la tradició mediterrània”. Balam és xef del restaurant Moments, a l’hotel Mandarin Oriental, amb una estrella Michelin, i del restaurant Cuina Sant Pau, a Sant Pol de Mar. “Rebo el premi amb molta il·lusió, és un reconeixement a una trajectòria i a un equip que m’ha acompanyat tant de temps. Justament aquest mes fa 30 anys que em dedico a l’hostaleria!”.
El Premi Nacional de Gastronomia
Tradicional 2026 ha distingit Jaume Subirós, del restaurant El Motel a l’Hotel Empordà, de Figueres, “per una trajectòria exemplar al servei de la cuina tradicional catalana, del producte, del mercat i de l’hospitalitat entesa com a valor essencial”. Format sota el mestratge de Josep Mercader, Subirós ha consolidat El Motel com “un referent de la cuina de producte, de proximitat i de temporada”. “Sento una felicitat total, no sé si m’ho mereixo però fa molta il·lusió. Intentem que a casa hi hagi hospitalitat, que el client se senti a gust. El client és molt familiar”.
Premi al rigor, la proximitat i l’acollida de Patricia Sierra
Una altra de les categories dels Premis Nacionals de Gastronomia és el Premi Cap de Sala, que aquest 2026 ha anat a parar a mans de Patricia Sierra, cap de sala i sommelier del restaurant Granja Elena “per la seva manera d’entendre la sala com un espai d’acollida, rigor i proximitat i pel paper del vi com a llenguatge imprescindible de l’experiència gastronòmica”.“No m’ho esperava, estic contenta que els premis obrin la mirada a restaurants més petits, potser no són gastronòmics però donem bé de menjar i beure i és important que se’ns reconegui”. “Intento ser jo, donar un servei proper, parlar molt amb la gent i així és fàcil entendre el que necessiten”. Sierra és representant de la tercera generació de la família Sierra i ha tingut un paper determinant en l’evolució del restaurant, especialment en la construcció d’un relat propi al voltant del vi i de l’experiència del client.
El palmarès s’ha completat amb el Premi Revelació 2026 per a Laia Coma, del restaurant Mare de la Font de Solsona, “per una cuina catalana de muntanya, arrelada, honesta i coherent, vinculada al producte local i a una manera de cuinar entesa com a forma de vida”.
Premi Néstor Luján 2026 a la periodista Trinitat Gilbert
Els Premis Nacionals de Gastronomia també reconeixen la tasca dels periodistes que escriuen sobre gastronomia. Aquest 2026 han volgut premiar l’obra “Els aliments que mengem, al detall” de Trinitat Gilbert, periodista de l’Ara. El treball aprofundeix en productes com els embotits catalans, els formatges artesans, les olives o el peix i combina la divulgació rigorosa, cultura gastronòmica i criteri periodístic.
Finalment l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició ha dedicat el premi especial a Carles Vilarrubí “en reconeixement a una trajectòria marcada per la visió estratègica, el compromís institucional i una contribució decisiva a la projecció de la gastronomia catalana”.
El nou president de l’acadèmia, Joan Font, li va dedicar un discurs emocionat en el decurs del sopar de gala que van servir els xefs Òscar Manresa i Romain Fornell.
“Les estrelles Michelin són el màxim guardó de la gastronomia mundial, atorgat per la Guia Michelin. El seu significat es basa en la qualitat del menú, la consistència i l’experiència del viatge”.
Antonio José Cancela Sánchez, el més gran coleccionista mundial de la Guia Michelin 📷 CEDIDA
⭐ Una estrella: Cuina de gran finesa, compensa aturar-se! Indica un restaurant molt bo a la seva categoria que utilitza ingredients de primera qualitat i prepara plats amb sabors constants i un alt nivell. Mereix la parada si ets a la zona.
⭐⭐ Dues estrelles: Cuina excepcional, val la pena desviar-se! Assenyala una qualitat de primera classe on la personalitat i el talent del xef es reflecteixen clarament en plats refinats i inspirats.
⭐⭐⭐ Tres estrelles: Cuina única, justifica el viatge! És el màxim reconeixement. S’atorga als millors restaurants del món, on la cuina s’enlaira a la categoria d’art i els ingredients, la tècnica i l’execució freguen la perfecció.
Per avaluar els restaurants, els inspectors anònims de la guia es basen en cinc criteris universals: la qualitat dels ingredients, el domini de les tècniques culinàries, l’harmonia dels sabors, la personalitat del xef plasmada en la creació i, sobretot, la consistència (el nivell ha de ser el mateix en cada visita.
Restaurant Via Vèneto de Barcelona, obert l’any 1967 per Oriol Regàs Pagès i decorat pel seu germà Xavier
RESTAURANTS AMB MÉS ANYS EN POSSESSIÓ D’UNA ESTRELLA MICHELIN (1929-2026)
Via Veneto (Barcelona) 52 años Casa solla (Poyo) 47 años Andra Mari (Galdácano) 44 años Can Bosch (Cambrils) 42 años Casa Gerardo (Prendes) 36 años Sala (Olost) 34 años Europa (Pamplona) 34 años Mas Pau (Figueres) 31 años Casa Gatell (Cambrils) 29 años Ampurdà (Figueras) 29 años Josetxo (Pamplona) 29 años
Restaurant Akelarre de Sant Sebastian 📷 CEDIDA
RESTAURANTS AMB MÉS ANYS EN POSSESSIÓ DE DUES ESTRELLES MICHELIN (1936-2026)
Akelare (S.Sebastian) 22 años Mugaritz (Errentería) 21 años Atrio (Cáceres) 19 años Tristan (Portals nous) 19 años Neichel (Barcelona) 18 años TANCAT Paco Roncero (Madrid) 17 años Les Cols (Olot) 17 años Sant Celoni (Madrid) 17 años Ramón Freixa (Madrid) 16 años Miramar (Llança) 15 años Casa Marcial (Arriondas) 15 años Zuberoa (Oiartzun) 15 años Enoteca (Barcelona) 14 años Girasol (Moraira) 14 años
Restaurant Arzak de Sant Sebastian 📷 CEDIDA
RESTAURANTS AMB MÉS ANYS EN POSSESSIÓ DE TRES ESTRELLES MICHELIN (1987-2026)
Arzak (S.Sebastián) 38 años Martín Berasategui (Lasarte) 25 años Akelarre (S.Sebastián) 20 años Can Fabes ( Sant Celoni) 18 años El Celler de Can Roca (Gerona) 17 años El Bulli ( Rosas).15 años Azurmendi (Larrabetzu) 14 años Quique Dacosta (Denia) 14 años DiverXO (Madrid) 13 años Sant Pau (San Pol de Mar) 13 años Lasarte (Barcelona) 10 años Zalacaín (Madrid) 9 años
