Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 13/06/2026

Bellaterra, 14 de juny de 2026

En aquell temps sorgien entre personal i clients afectes mutus que podien ser autèntics. Eren hotels com Déu mana, no aparadors cursis del bon rotllet”.

Ho sento, però no. Posats a bolets o a Rolex, a hotels de luxe quan les circumstàncies ho imposen, això se’ns en va de les mans. Fins als grans establiments de tota la vida, que mantenien el decòrum i maneres serenes de la noble hoteleria europea, practiquen avui una mal entesa modernitat. Vaig anar més de mig segle per aquells món, i sé el que dic.

Abans arribaves a un hotel habitual, el que fos, i el mosso, el recepcionista, el conserge als que coneixies de sempre, saludaven amb sòbria i amable correcció, fent-te sentir com a casa. Envellien amb tu, per dir-ho així, amb una complicitat feta d’anys, converses i propines adequades. Més que no pas empleats eren els teus amics.

Em passa fa temps; ahir vaig arribar a un hotel del qual sóc client des de fa més de quaranta anys i vaig anar del carrer a la meva habitació sense veure una cara coneguda. Només nois de tots dos sexes, molt atents i servicials, als quals no havia vist mai i als quals, n’estic segur, no tornaré a veure quan torni a allotjar-m’hi: jove personal de pas, baixos salaris, contractes temporals i després al carrer; nois espremuts com a llimones de paella per les grans empreses abans de treure-se’ls del mig i contractar-ne d’altres, sense donar-los temps a aprendre i exercir un delicat ofici en què els seus antecessors podien passar dignament tota una vida.

En alguns hotels els obliguen, a més, a comportar-se amb inaudita cursileria. El nou estil renuncia al tracte serè i confortable, al principi bàsic de deixar en pau el client mentre aquest no pregunti, per angoixar-lo amb deferències que sens dubte enlluernen els partidaris del nou estil, però que el viatger de sempre, el professional bregat en avions, ferrocarrils i maletes, acaben tocant-li els nassos. Des que arribes et veus presoner d’una hospitalitat desaforada, atrapat en una xarxa de somrients joves proveïts de tauleta electrònica, que semblen entrenats en una acadèmia de Singapur especialitzada en inculcar-los cert irritant plural: «Com hem passat el matí?». I ho fan amb un aparent i automàtic interès; amb una intensitat emocional superior a la de molts matrimonis.

Sortejar-los és impossible. Són a cada vestíbul, cada passadís, cada ascensor. Només baixar del taxi treu el cap el primer: obre la porta amb sol·lícit entusiasme, com si fossis el millor que li ha passat aquell dia, i pregunta què tal el viatge. Tot seguit en sorgeixen d’altres: aquesta noia t’ofereix una copa de xampany; aquell, aigua perfumada amb llimona, i un tercer sembla practicar-te una ressonància magnètica per si detecta fatiga o avorriment. Tots semblen consagrar la seva existència a esbrinar si descanses bé, si ets feliç, i a prevenir-te que demà plourà.

Després hi ha la noia de recepció, també jove i de somriure inalterable; sempre una de nova, però que sempre fa la mateixa pregunta encara que portis anant a aquest hotel tota la teva vida: «¿És la primera vegada que s’allotja amb nosaltres, senyor Pérez?».

Que em disculpin els amants de l’estil pijocursi -al cap i a la fi, ells tenen allò que busquen-; però enyoro el sobri personal dels antics grans hotels. Allò era més civilitzat, més austrohongarès, més de veritat. Soltabes discretament bones propines al conserge o empleat idoni -Maurizio, Mustafà, Schultz, Felip, Marcelo, el Grüber d’El Club Dumas, bigoti impecable i mirada de conspirador vienès i ells, com si tot quedés entre nosaltres, movien amb delicadesa els fils de l’univers: la millor impossible segons quina ciutat o quina guerra. Hi havia suborn elegant, tranquil·litzador, eficaç segons les velles regles. Naixien d’això, amb el temps i segons cadascú, afectes mutus que resultaven autèntics. Eren hotels com Déu mana, no aparadors del bon rotllet.

Només en aquesta classe d’establiments, o en els que conserven certes maneres, era o és encara possible una escena com la que va tenir lloc fa pocs anys a la porta de l’Hotel Colón –que segueix sent casa meva quan sóc a Sevilla i que, renovat i posat al dia, conserva algun personal i l’estil impecable dels vells temps– Mentre conversava a la porta amb Santiago, Rafael i altres futboleres, fills de la grandíssima puta, estaven burlant-se d’un pobre venedor de carrer. Sense pensar-ho, per simple instint, vaig voler intervenir; però vaig sentir que em subjectaven pels braços i vaig sentir la veu de Rafael: “No, per favor, Don Arturo. Si es fica vostè, ens hem de ficar nosaltres. I a nosaltres ens fan fora». I, sentiu. Aquell «si es fica vostè ens hem de ficar nosaltres” va valer més que tots els somriures i totes les copes de xampany i totes les neogilipolleces hoteleres del món.

Font: Magazin, Patente de corso, Arturo Pérez-Reverte

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de juny de 2026

Un Mundial a imatge de Trump
La Copa del Món de la FIFA 2026, coorganitzada pels Estats Units, Mèxic i Canadà, comença aquest dijous 11 de juny i ja està immersa en la controvèrsia”.

Donald Trump ha fet tot el possible per acaparar els focus d’aquest esdeveniment mundial. Però les conseqüències de les seves polítiques estan espatllant la festa fins i tot abans que soni el xiulet inicial. Dos anys d’excessos de Donald Trump han afectat profundament les relacions entre les tres nacions amfitriones. D’altra banda, els aficionats de tot el món s’enfronten a preus inassequibles, viatges interminables i, per a diverses nacionalitats, polítiques d’immigració discriminatòries i batudes de l’ICE. Amb la guerra a l’Orient Mitjà en acció, l’equip iranià ha de fer el viatge sense gran part del seu personal i en condicions de seguretat incertes. I per acabar-ho d’adobar, la Copa del Món, considerada la més contaminant de la història, tindrà lloc sota una calor sufocant… Gaudiu del partit!

Font: Dessins pour la Paix

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de juny de 2026

LLUIS TORRES ✍️ Les primeres traces de la crêpe es remunten a més de mil anys. Ja a l’Edat Mitjana, es preparava una mena de coca fina feta amb farina i aigua, cuita sobre una pedra plana. Però va ser a Bretanya on la crêpe, tal com la coneixem avui, es va imposar realment.

Al principi es feien amb blat sarraí, generalment salades. Després, al segle XIX, el sucre i la farina blanca van arribar a les llars. Així va néixer la versió dolça amb farina de blat. Des de llavors, la crêpe no només s’ha democratitzat a tot França… sinó que també s’ha exportat per tot el món.

INGREDIENTS:

Per a la massa de 15 crêpes
250 g. de farina 000
3 ous ecològics del 0
30 g. de sucre

PREPARACIO:

Un pessic de sal fina
1/2 litre de llet
Un tros de mantega (per fregir)
Barregeu en un bol la farina, els ous batuts, la llet, sucre i sal, tenint cura que no es formin grumolls. Unta una mica de mantega al fons d’una crepiera antiadherent. A foc mitjà, aboca massa suficient per cobrir el fons.
Mou la crepe perquè no s’enganxi. Quan estigui daurat d’una banda, fes la volta perquè es dauri l’altra cara. Ha de quedar fina. (La primera es rebutja). Repetim aquesta operació fins a fregir les Crêpes que volem omplir o fins a acabar la massa.

Bona cuina i bon profit!

Read Full Post »