Bellaterra, 26 de juny de 2026
“Una altra circumstància finalment creiem que ha afavorit aquesta eclosió. Ella és, la d’haver tingut la sort (immensa per nosaltres) d’haver-li sigut confiada la direcció de les obres d’un gran temple; sort que tenen en els nostres temps pocs arquitectes”.
Unes misterioses (direm més justament) unes providencials qualitats nadines constitueixen un germen al que cal una temperatura moral adecuada, per a que la seva eclosió sia més o menys fructifera. Per a en Gandi, malgrat tot, la temperatura moral ha sigut bona, i en conseqüència, la seva eclosió magnifies.
Parlem ara, des del pla elevat en què aquest home ha situat la seva vida, en despullar-se. com Sant Francese d’Assis de tot be d’ordre material. Com el pobret d’Assis llença a son pare, les robes sumptuo-ses de jovincell mundà i es quedà nu tremolant d’amor i llibertat damunt les grades de la Cadira Episcopal com acollint-se a la sina de Déu, Gaudí s’ha despullat i ha quedat nu i lliure, llençant les seves robes i els seus possibles béns a la fornal on lluïa la fosa del gran Temple. Dormia a la seva ombra en un llitet precari, que l’afectuosa sol.licitud de la Junta del Temple no aconsegui millorar, perquè ell no volia. Menjava un mes de pa sucat de mel, i fruites humils, que guardaba en un farcellet, penjat damunt de la taula de treball. Cobria la nusa amb robes conçades de l’ús, i quan pel carrer el vianant queia en l’equívoc i li allargava una almoina, l’hauria presa, si no hagués tingut temor de pecat, no hagués tingut temor de pecar de vanitòs de la seva humilitat.
Tal era el seu renunciament. Tal era l’entrega efusiva, que havia fet a Déu de tot el que Dêu dóna a tots els homes. No és feina nostra fer l’elogi ni el comentari de les virtuts, que única i respectuosament hem assenyalades com un fet, el coneixement del qual es indispensable el nostre propòsit de determinar i enumerar les principals condicions i circumstàncies en qué l’eclosió del geni d’en Gaudí s’ha produït, la qual cosa ens permet de constatar, que aquesta renúncia que implica una alta i singular virtut, en deixar-lo nu de tota riquesa, el deixava també nu de tota nosa d’ordre practic i que en conseqüència, aquesta circumstància bé que derivi de la seva pròpia substància genial, l’hem de considerar en l’ordre humà com una de les més propicies a l’eclosió del seu geni.
(Cl. Ferran.)
Una altra circumstància que hem de judicar favorable fou el temps en qué en Gaudí va nàixer a la vida artística. Aquest temps s’escau entre la fi del neoclassisme del mig segle xix (formula gæthiana ja romántica del clacissisme setcentista) i la naixença impulsiva i fervorosa del romanticisme propiament dit. En l’ordre arquitectònic ens arribava dels pobles del Nord la passió per les velles ruïnes de l’edat mitja tant oblidades. En l’ordre general de les idees s’obrien als pobles les vies fecundes del seu passat, on dormien latents les llevors de totes les possibilitats futures. En totes les esferes de l’activitat intel.lectual el passat es revisava. La poesia i la pintura ens en feien reviure els aspectes humans, i a l’anàlisi dels fets en l’ordre de totes les ciències de la història, hi afegia la arqueologio, l’anàlisi dels monuments, i la seva restauració, i de la seva restauració a la seva adaptació s’avançava gairebé inconscientment, per un camí que houria portat a la mort, si no hagués portat amb ell la clau del naturalisme; car en l’estudi del passat s’hi descobrien les lleis, per les quals es provava que els productes que la historia ens ha deixat han sigut una eclosió dels germens naturals, produïda en els diversos països per aquella temperatura moral de qué parlava Taine, en aquells dies, i que en conseqüència el temps nou, havia de portar-nos un art nou: Heu’s aqui el modernisme.
Romanticisme i modernisme, conseqüència l’un de l’altre, es mogueren a pleret a Catalunya; camp d’especulacions sense noses de tradició, sense grans monuments a respectar, amb una ciutat a fer, plena de fúria expansiva, amb rengles de solars a edificar, damunt l’erm, ça i enllà d’unes ratlles traçades al lliure albir de l’urbanitzador, sense precedents ni contactes en res ni amb res… Darrera els restauradors com en Rogent, els adaptadors; darrera els adaptadors els modernistes… Aquests modernistes romàntics transformadors del nostre götic, amb els Martorell, i Domènech al davant i els seguidors d’ells, amb en Gallisså, i en Puig i Cadafalch, com a més representatius: eren els modernistes que partien d’una tradició, que elevaven gracia nova els trets de la gracia vella, i per això el modernisme a Catalmya (ho dirà el temps si hi ha a qui estudi i en reculli els fruits), si importa en separem tot el que foren importacions de modernisme alemany i francès, fou amb el d’Anglaterra (fill del Prerrafaelisme,) el que tingué més solta de tota l’Europa, car un i altre partien d’una tradició. Gaudi, era al bell mig d’aquest moviment que es derivava en corrents interessantissimes dignes de formar una escola. D’aquella pleiade d’arquitectes (l’obra dels quals, amb l’aplaudiment de la premsa barcelonina un il.lustre polític francés, actuant de turista, en féu riota, no fa molts anys, donant una proba trista de incomprensió enfática), Gaudí era potser el més ignorat. L’alta fantasia del gran artista anava més enllà que els altres, i res li era obstacle en hora en què tota especulació era estimada i tot intent renovador més que tolerat, ben rebut. Heu’s aqui una altra circumstància extraordinàriament favorable, per a la eclosió d’aquest geni, impossible en altre temps, molt dificil en un altre on unes tradicions rígides i uns monuments exemplars, on una ciutat feta i una escola tradicionalista, haurien sigut noses enormes per a fer possible la realització de les enormes temptatives que ha portat a cap el nostre artista i en la incertitut atrevida de les quals, ningú més que el seu geni portentós, era capaç de sostenir-se.
Una altra circumstància finalment creiem que ha afavorit aquesta eclosió. Ella és, la d’haver tingut la sort (immensa per nosaltres) d’haver-li sigut confiada la direcció de les obres d’un gran temple; sort que tenen en els nostres temps pocs arquitectes. L’obra, començada per en Villar (que fou un artista meritíssim), era a l’altura dels capitells de la cripta actual, quan el seu iniciador, per raons que desconeixem va deixar-la. La Junta del Temple, de la qual en Martorell formaba part, volia encomanar n’aquest la continuació de l’obra. Raons de delicadesa, com potser la d’haver renunciat en Villar a seguir l’obra, formant part en Martorell de la Junta, l’inclinaren d’una banda a renunciar la comanda i de l’altre també, la necessitat, al seu judici, de què s’encarregués a un arquitecte jove. En Martorell va proposar a n’en Gaudí. L’il.lustre autor de les Saleses, coneixia els talents gairebé inèdits del gran artista, i la Junta del Temple que presidia el Sr. Dalmases, acceptà la proposta… En Gaudí començava a treballar damunt la planta on s’alçaven a altura dels capitells les columnes d’una cripta gótica.
Heu’s aqui, per a no enumerar més més que qu lo essencial, les causes que al nostre entendre han afavorit principalment l’eclosió del geni d’en Gaudi. La seva floració portentosa s’ha anat lent rica en coloracions i matisos. A través de les modes; a través de la reacció clacissista i del discrecionisme que s’oposaba al modernis-me; a través d’aquesta complent banalitat de Factual clacissisme de contractista d’obres, en Gaudi ha prosseguit, fins a les més vertiginoses conseqüències, el seu cami, i ha ofert al món l’enorme gosadia d’un pas endavant dins la història de l’arqui tectura.
Font: GASETA DE LES ARTS. Director, Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
BELLATERRA.CAT 