BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 28 de juny de 2026

“Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gòtics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distància de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes”.

L’obra arquitectónica viva, orgánica, és essencialment un gest, una actitud de la matèria anant a complir una finalitat. L’art acusa, estilitza, per dir-ho aixi, aquest gest, i ulls i a la intel·ligència de manera que revelials ulls humana, la funció que realitza.

L’exemple més alt de finesa expressiva que hi ha en la història artística de l’arquitectura, el trobem en l’art grec. L’art grec, harbre en l’estructura, malgrat i que portés a la darrera perfecció el sistema estructural primari, fou en aquest ordre d’expressar les funcions orgàniques de la matèria, el més afinat, arribant, pel camí de posar-lo a l’abast de l’ull i de la intel·ligència humana, gairebé: I dialeg… a la confidència.

Realment, els detinguts análisis que les modernes investigacions arqueològiques han portat a cap a Grècia, diuen l’enorme quantitat de defermacions que en benefici de l’expressió, els arquitectes grecs, determinaren damunt dels membres components de l’edifici. El punt de partida, repetim-ho, fou l’ull i la intel·ligència humana.

En honor d’ells es feia: El temple, era pel Déu, la religió per a l’home, i a la mesura de la comprensió i de la visió humana, era posat el monument, que al capdavall és un acte religios.
Al revés l’art gòtic, donà peu a la dita de l’humil escultor, qui treballant al cim de les agulles de la Seu, aqueferat, cisellant un capitell, visitar les obres el Sr. Bisbe i en ésser interrogat pel Prelat, respecte la inutilitat d’aquella feina que de tant enlaire ningú veuria, va respondre senzill: Monsenyor, la veuran els Angels.

Són dos conceptes, però el més just és el concepte grec, i al concepte grec, va acollir-se en Gaudí: El temple és un homenatge a Déu, i l’expressió d’aquest acte d’homenatge és l’home qui t’ha d’entendre. En conseqüència, l’ordre, la mesura, la proporció, la part descriptiva de les figuracions històriques, cal relacionarles amb l’home. Fugim del monstruós per tal, per a mourens damunt I’única base possible en aquest món, la raó humana.

Aquesta qualitat expressiva del monument, té aspectes varis. El ritme general, fill de la relació de mesures; la possibilitat vital dels membres, l’expressió d’equilibri dels cossos, d’un costat, ço és, la vida dels elements amorfes. De l’altra, el representacionisme; el que era el fris i les imatges del frontó en el temple hellenic, mostrant llurs realitats. deformades, en honor a la posició de l’ull humà, que pels fenómens de la visió i de la distancia les veurà així perfectes.

Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gotics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distância de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes.

Coneguts els principis d’aquest originalissim, que humilment escoltava les grans lliçons de la història, diguem ara que en el caire representacionista del gran Temple, apart d’aquest principi grec que ell va seguir, segui el concepte gòtic. La Catedral era el llibre dels pobres. La historia santa era descrita per innúmeres figuracions, que des dels vells Profetes fins als apóstols, possaven en processó. Al volt de Déu, la història, la ciència, el treball i la natura, hi eren presents. El passat i l’avenir dels homes; la gloria i els inferns… Tot un sistema simbólic es desenrotllava al llarg de les grans portes de les Catedrals, tota una doctrina escrita amb lletres que eren imatges. Coronaven les agulles els monstres misteriosos de les edats primeres, florien en capitells i frisos, les flors de la prada veïna i els fullatges humils de les veïna arbredes que ombrejaven els con torns… En Gaudi en el seu portal del Naixement ha fet això. Ha representat la gran festa del món, presidido pel Nadó. Els Pastors humils, els Angels de l’Anunciata cantant Gloria! els nens que fonen a l’escalf del nou Sol del nostre Orient, la història de l’Infant i de la Mare i de l’humild, el guerrer Fuster de Nazaret, la Fugida a Egipte al llom de la somereta; el degollant els innocents i més àngels encara, bufant les cornamuses de la joia, agenollats d’adoració en el buid, contorsionats de joia pels cantells… Es la Pasqua de la resurrecció del llinatge humà a la vida eterna, el tema imposant d’aquesta magna obra del portal, la més gran obra d’escultura del segle, des del punt de la seva extensió… i aquesta escultura, és feta d’en Gaudí.

Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.

Read Full Post »

Bellaterra, 27 de juny de 2026

“Gaudí, fill del romanticisme especulatiu i revisor, fou noobstant i el seu pur modernisme, o millor dit, fou pel seu pur modernisme, un tradicionalista. El seu “pas” no s’apoiava en els abims absurdes del no res, sinó en el darrer progrés de l’arquitectura; i aquest darrer progrés en la història de l’arquitectura el trobem en l’art götic”.

El naturalisme fon en l’art una conseqüència del romanticisme. Gaudi fill de l’éроса romántica, vagé com molts, que el passat donava la lliçó de qué a cada temps correspon conseqüència un art propi, i que en conseqüència les solucions de l’antic són insuficients a la vida nova que les obliga a una penosa contracció que el nom discret d’adaptació, no pot ser suportable. Cal dir però, que si foren única molts, els qui això vegeren, únicament ell s’atrevia avançar per aquest camí, disposat a afrontar les darreres conseqüències d’aquesta veritat.
I és que el modernisme d’en Gaudi, no era una teoria estética. Com en els veritables casos de renovació artística, cap sistema teòric els precedeix, sinó que és del fet, que el sistema pren vida. El naturalisme d’en Gaudi era al revés d’una teoría un impuls humanísim i fervorós, portat per una fantasia simplement portentosa, nascut a la fornal mai extingida d’un veritable geni creador que sap elevar les realitats de la vida a una dignitat estética nova i a un simbolisme transcendent. Aquí hi ha en el nus de tot el misteri gaudinista; aquesta inflamació espiritual en aquests “élancements” de la seva ànima cap a les més altes ambicions de l’art.
Fer arribar a elles, crearà les escales magnifiques del seu sistema, de tal manera, que el sistema vindrà a ésser una enorme soca brancant frondosament i portant les correnties de sava des de dalt a baix de l’obra: fent del monument un tot inseparable, una cadena de consequències, una successió lógica de formes, un ésser òrganic, en fi, que viu la seva vida de forces i de formes, i palpitant amb una alenada rítmica, compleix el seu destí.

Gaudí, fill del romanticisme especulatiu i revisor, fou noobstant i el seu pur modernisme, o millor dit, fou pel seu pur modernisme, un tradicionalista. El seu “pas” no s’apoiava en els abims absurdes del no res, sinó en el darrer progrés de l’arquitectura; i aquest darrer progrés en la història de l’arquitectura el trobem en l’art götic.
Aquest darrer progrés, històricament, va de les solucions barbres de l’arquitectura primitiva adinteIlada, a les més complexes i orgàniques de la volta oriental, amb totes les seves conseqüències cupolars, i totes les que de la mecánica d’aquestes formes es deriva; conseqüències de les quals en resulta, que la part activa i útil del monument, és molt inferior a la part passiva de sosteniment, que aquelles fan necessária; és a dir, que la nosa de les parts mortes, fa més embalum que la part viva, Avençà l’art gotic damunt d’aquestes conquestes estructurals relatives, i troba una solució de coberta sense murs, que trencant els arcs, divideix i verticalitza la pressió d’aquests, reduïnt al mínim, conegut fins ara, en l’arquitectura orgànica, aquell embalum d’arquitectura morta, que són els contraforts; les crosses, aquelles crosses que en Gaudi volia fer desapareixer, per a que el monument, com un organisme viu i palpitant, es bastés a si mateix i tot ell actiu el temple, tot ell fos temple, allocant la Reliquia de Déu com per un acte de voluntat orgánica, continua i interrompuda, que partint de la base s’alcés en mur i es torcés en coberta, donant al cel el seu llom gloriós de voluntat i d’energia.

Heu’s aqui el gran alé d’aquest home portentos. La historia de l’arquitectura li havia llegat solucions constructives realment incompletes. Al llarg d’ells, tothora hem vist que l’edifici era compost de dos elements: mur i coberta; сарsа і tapadora.

L’arquitectura oriental radiada tenia, damunt la gòtica, l’aventatge de partir d’u punt de concentració òrganic que donaba en certa manera una unitat a l’edifici, tot encerclat d’obra morta que ell sigués. L’arquitectura gótica, bé que tenia l’aventatge de suprimir en gran part l’obra morta, no dava a l’edifici una unitat orgànica, ja que era la suma d’una sèrie d’espais coberts segons un sistema.

L’avenç en que Gaudi aspira, consisteix qué l’edifici sia una cosa única; una superficie enérgica que clogui i cobreixi alhora, una sola linia de vida que s’aguanti i es torci i cobreixi viventa com un arbre. La solució fou l’arc parabòlic, naturalment, i avençant enllà amb aquest principi, a través els veritables abims de les seves conseqüències, fent cara a totes elles, exaltant-les a la categoria de fets estètics, s’ha enfilat enlloc d’enfonzar-se, damunt d’elles, fins al paroxisme gloriós de les agulles del gran Temple. En Gaudí ha mort, en deixar resolta en el paper la solució de la coberta; la gran solució; el punt essencial de la seva renovació arquitectonica. Déu ho ha volgut així!..

Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.

Read Full Post »