Bellaterra, 28 de juny de 2026
“Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gòtics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distància de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes”.
L’obra arquitectónica viva, orgánica, és essencialment un gest, una actitud de la matèria anant a complir una finalitat. L’art acusa, estilitza, per dir-ho aixi, aquest gest, i ulls i a la intel·ligència de manera que revelials ulls humana, la funció que realitza.
L’exemple més alt de finesa expressiva que hi ha en la història artística de l’arquitectura, el trobem en l’art grec. L’art grec, harbre en l’estructura, malgrat i que portés a la darrera perfecció el sistema estructural primari, fou en aquest ordre d’expressar les funcions orgàniques de la matèria, el més afinat, arribant, pel camí de posar-lo a l’abast de l’ull i de la intel·ligència humana, gairebé: I dialeg… a la confidència.
Realment, els detinguts análisis que les modernes investigacions arqueològiques han portat a cap a Grècia, diuen l’enorme quantitat de defermacions que en benefici de l’expressió, els arquitectes grecs, determinaren damunt dels membres components de l’edifici. El punt de partida, repetim-ho, fou l’ull i la intel·ligència humana.
En honor d’ells es feia: El temple, era pel Déu, la religió per a l’home, i a la mesura de la comprensió i de la visió humana, era posat el monument, que al capdavall és un acte religios.
Al revés l’art gòtic, donà peu a la dita de l’humil escultor, qui treballant al cim de les agulles de la Seu, aqueferat, cisellant un capitell, visitar les obres el Sr. Bisbe i en ésser interrogat pel Prelat, respecte la inutilitat d’aquella feina que de tant enlaire ningú veuria, va respondre senzill: Monsenyor, la veuran els Angels.
Són dos conceptes, però el més just és el concepte grec, i al concepte grec, va acollir-se en Gaudí: El temple és un homenatge a Déu, i l’expressió d’aquest acte d’homenatge és l’home qui t’ha d’entendre. En conseqüència, l’ordre, la mesura, la proporció, la part descriptiva de les figuracions històriques, cal relacionarles amb l’home. Fugim del monstruós per tal, per a mourens damunt I’única base possible en aquest món, la raó humana.
Aquesta qualitat expressiva del monument, té aspectes varis. El ritme general, fill de la relació de mesures; la possibilitat vital dels membres, l’expressió d’equilibri dels cossos, d’un costat, ço és, la vida dels elements amorfes. De l’altra, el representacionisme; el que era el fris i les imatges del frontó en el temple hellenic, mostrant llurs realitats. deformades, en honor a la posició de l’ull humà, que pels fenómens de la visió i de la distancia les veurà així perfectes.
Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gotics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distância de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes.
Coneguts els principis d’aquest originalissim, que humilment escoltava les grans lliçons de la història, diguem ara que en el caire representacionista del gran Temple, apart d’aquest principi grec que ell va seguir, segui el concepte gòtic. La Catedral era el llibre dels pobres. La historia santa era descrita per innúmeres figuracions, que des dels vells Profetes fins als apóstols, possaven en processó. Al volt de Déu, la història, la ciència, el treball i la natura, hi eren presents. El passat i l’avenir dels homes; la gloria i els inferns… Tot un sistema simbólic es desenrotllava al llarg de les grans portes de les Catedrals, tota una doctrina escrita amb lletres que eren imatges. Coronaven les agulles els monstres misteriosos de les edats primeres, florien en capitells i frisos, les flors de la prada veïna i els fullatges humils de les veïna arbredes que ombrejaven els con torns… En Gaudi en el seu portal del Naixement ha fet això. Ha representat la gran festa del món, presidido pel Nadó. Els Pastors humils, els Angels de l’Anunciata cantant Gloria! els nens que fonen a l’escalf del nou Sol del nostre Orient, la història de l’Infant i de la Mare i de l’humild, el guerrer Fuster de Nazaret, la Fugida a Egipte al llom de la somereta; el degollant els innocents i més àngels encara, bufant les cornamuses de la joia, agenollats d’adoració en el buid, contorsionats de joia pels cantells… Es la Pasqua de la resurrecció del llinatge humà a la vida eterna, el tema imposant d’aquesta magna obra del portal, la més gran obra d’escultura del segle, des del punt de la seva extensió… i aquesta escultura, és feta d’en Gaudí.
Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
BELLATERRA.CAT 