Bellaterra, 24 de juny de 2026
“Tot això passa a més a més en un context de risc creixent d’incendis. En lloc com a Bellaterra, envoltats de vegetació i propers al Parc Natural de Collserola, la contradicció és evident. Les administracions demanen prudència extrema davant del foc mentre es tolera una activitat basada precisament en la generació de guspires i explosions en plena temporada seca”. PHILIPPE RENAUDIN
PHILIPPE RENAUDIN✍️Cada any, en apropar-se la revetlla de Sant Joan, es repeteix el mateix discurs: tradició, cultura popular, festa col·lectiva. Tot i això, per a un nombre creixent de ciutadans, especialment en entorns residencials com Bellaterra, l’experiència és molt diferent. El que hauria de ser una celebració s’ha transformat en una setmana de soroll permanent, risc d’incendis, patiment animal i, potser el més preocupant, una autèntica escola d’incivisme per a les noves generacions.
La defensa dels petards sol recolzar-se en un argument aparentment incontestable: “sempre s’ha fet així”. Però les tradicions no són pas intocables. Evolucionen amb la societat i s’han de sotmetre al mateix criteri que qualsevol altra pràctica col·lectiva: millora la convivència o la deteriora?
El que passa aquests dies a molts carrers té poc a veure amb la celebració d’una festivitat. Durant hores i fins i tot durant dies algunes persones s’apropien de l’espai públic i del dret al descans de tots els altres. Els petards esclaten a qualsevol hora, sense consideració pels qui treballen, estudien, estan malalts o simplement volen viure en pau. La idea implícita és senzilla: la meva diversió val més que la teva tranquil·litat.
Però el problema va molt més enllà de les molèsties puntuals. Hi ha una dimensió educativa que poques vegades s’esmenta. Milers de nens observen com els adults celebren comportaments que durant la resta de l’any serien considerats inacceptables. Aprenen que generar molèsties massives és normal si es fa en grup. Aprenen que els veïns són una abstracció sense drets. Aprenen que les normes poden ignorar-se quan hi ha prou tolerància social envers qui les incompleix.
Quin missatge rep un nen quan veu els pares llançar petards sota les finestres d’altres veïns a mitjanit? Què conclou quan comprova que les queixes són ridiculitzades i que els que demanen respecte són titllats d’esgarriacries? L’aprenentatge és evident: la llibertat consisteix a fer allò que un vulgui, encara que perjudiqui els altres. L’empatia desapareix i la convivència esdevé un obstacle.
Tampoc no es pot ignorar la dimensió econòmica. Cada any es cremen literalment milions d’euros en uns segons de soroll i de fum. Un enorme negoci es beneficia d’una activitat la utilitat social de la qual és, com a mínim, discutible. Mentre moltes famílies afronten dificultats econòmiques, una part considerable de la societat normalitza gastar quantitats significatives de diners en productes dissenyats per explotar i desaparèixer instantàniament. És legítim preguntar-se si l’interès comercial de la indústria pirotècnica no explica en part la resistència a replantejar aquest costum.
Tot això passa a més a més en un context de risc creixent d’incendis. En lloc com a Bellaterra, envoltats de vegetació i propers al Parc Natural de Collserola, la contradicció és evident. Les administracions demanen prudència extrema davant del foc mentre es tolera una activitat basada precisament en la generació de guspires i explosions en plena temporada seca.
Les mascotes i la fauna salvatge constitueixen una altra víctima silenciosa. Gossos terroritzats, animals que fugen, aus desorientades i ecosistemes sotmesos a un estrès innecessari formen part d’una factura que rarament apareix als balanços de la festa.
Ningú no discuteix el valor de celebrar Sant Joan. El que cada cop més ciutadans qüestionen és la identificació automàtica entre celebració i petards. Una societat madura hauria de ser capaç de conservar l’esperit festiu sense convertir barris sencers durant diversos dies en zones d’excepció on les regles de convivència deixen d’aplicar-se.
Perquè el veritable problema no és el soroll. El veritable problema és el missatge. Una setmana a l’any durant la qual s’ensenya que els altres no compten, que les molèsties són irrellevants i que les normes són per a qui les vulgui respectar. No estem simplement davant d’una tradició molesta. Estem davant d’una pedagogia de l’incivisme.
I cap societat no millora quan educa els seus fills en la idea que la llibertat consisteix a ignorar els altres.
BELLATERRA.CAT 