BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 14 de juliol de 2026

“A primera vista, l’article sembla un repàs històric dels setze anys de l’EMD de Bellaterra. Tanmateix, el seu principal biaix no rau en els fets que presenta, sinó en el marc narratiu que adopta, els interlocutors que selecciona i les veus que omet” PHILIPPE RENAUDIN*

PHILIPPE RENAUDIN✍️El títol ja anticipa aquesta orientació: “Una administració jove amb reptes pendents”. No és un títol neutre. Parteix de la premissa que l’EMD continua sent una administració “jove“, encara en procés de maduració, i que els seus problemes són simplement “reptes pendents”. De fet, és la mateixa idea que expressa Josep Maria Riba quan defineix l’EMD com una “administració adolescent”. D’aquesta manera, el balanç de setze anys queda condicionat des del principi: no es convida el lector a preguntar-se si l’EMD ha complert els seus objectius, sinó a assumir que encara necessita temps.

La reconstrucció històrica de la creació de l’EMD està ben documentada i és útil. No obstant això, quan l’article arriba a la qüestió realment important —quin balanç mereixen aquests setze anys?— desapareix el pluralisme.

L’únic actor que interpreta el present és Josep Maria Riba.

No només explica per què l’EMD disposa de poques competències o de pocs recursos, sinó que també contraposa dos models polítics: el de Ramon Andreu, basat —segons ell— en la confrontació amb l’Ajuntament de Cerdanyola, i el seu propi, basat en la negociació institucional.

El problema no és que Riba exposi la seva visió. El problema és que ningú no la contrasta.

Ramon Andreu apareix únicament com una figura històrica: fundador de l’EMD, primer president i protagonista dels discursos de 2010. Tanmateix, no se li pregunta com valora aquests setze anys ni com respon a les crítiques de Riba. Sorprèn perquè Andreu no és un personatge del passat: és el fundador de la institució i un referent de l’oposició actual.

L’absència d’altres veus és encara més significativa.

L’article esmenta Bellaterra és Sant Cugat, però redueix la seva posició a una frase segons la qual qüestiona l’EMD i defensa l’annexió “amb o sense EMD”. Aquesta formulació simplifica excessivament el seu plantejament.

En realitat, el comitè Bellaterra és Sant Cugat no s’oposa a l’EMD com a institució. La seva prioritat política és l’annexió a Sant Cugat, perquè considera que és l’única via per resoldre el dèficit històric de serveis i d’inversions que pateix Bellaterra. El manteniment de l’EMD no constitueix un objectiu prioritari.

A més, hi ha un element jurídic fonamental que l’article omet completament: la legislació catalana no permet mantenir una EMD quan el territori al qual pertany s’annexiona a un altre municipi. És a dir, l’exigència de Josep Maria Riba de garantir prèviament la continuïtat de l’EMD constitueix, en la pràctica, una condició jurídicament impossible de complir.

Aquesta omissió és especialment rellevant perquè canvia el sentit del debat polític. Presentar la defensa de l’EMD com una condició indispensable per donar suport a l’annexió significa introduir un requisit que la llei no permet satisfer. Més enllà de l’evident conflicte d’interès que suposa que el president de l’EMD defensi la permanència de la institució que presideix, aquesta exigència té com a efecte —i alguns podrien pensar que també com a objectiu— posar en perill el procés d’annexió.

Aquesta posició és encara més difícil d’entendre si es recorda que Bellaterra Endavant! es va presentar a les eleccions defensant precisament el suport a l’annexió, una demanda avalada per aproximadament el 60 % del cens de Bellaterra.

La conclusió de l’article afirma que “uns creuen que l’EMD ha de continuar creixent i altres en qüestionen la utilitat”. Tanmateix, aquesta aparent neutralitat amaga una realitat molt més complexa.

A Bellaterra existeix una diferència fonamental entre criticar la institució i criticar la gestió de l’actual govern de l’EMD. Josep Maria Riba tendeix a presentar totes dues coses com si fossin equivalents, identificant qualsevol crítica a la seva gestió amb un atac a la mateixa EMD. Aquesta confusió li permet utilitzar la institució com un escut polític.

Paradoxalment, aquesta estratègia pot acabar perjudicant la mateixa EMD. Molts veïns no qüestionen necessàriament l’existència de la institució, sinó les decisions d’un govern que consideren excessivament alineat amb els interessos de l’Ajuntament de Cerdanyola i allunyat del mandat rebut a les urnes. En identificar ambdues crítiques, Riba transforma el descontentament envers el seu govern en un qüestionament de l’EMD, debilitant precisament la institució que afirma defensar.

En definitiva, l’article no constitueix una peça de propaganda oberta, però sí que presenta un clar biaix narratiu.

La història recent de l’EMD s’explica gairebé exclusivament des de la perspectiva del seu president actual. Les veus discrepants queden relegades al passat o simplificades. D’aquesta manera, BellaterraDiari acaba reproduint, de manera discreta però eficaç, el relat polític de Josep Maria Riba com si fos el relat natural de l’evolució de l’EMD.

Philippe Renaudin* Enginyer. Des de 2003, és veí de Bellaterra. President de la plataforma PLABUM (Plataforma Bellaterra Urbanisme i Mobilitat) des de 2024

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de juny de 2026

“Tot això passa a més a més en un context de risc creixent d’incendis. En lloc com a Bellaterra, envoltats de vegetació i propers al Parc Natural de Collserola, la contradicció és evident. Les administracions demanen prudència extrema davant del foc mentre es tolera una activitat basada precisament en la generació de guspires i explosions en plena temporada seca”.  PHILIPPE RENAUDIN

PHILIPPE RENAUDIN✍️Cada any, en apropar-se la revetlla de Sant Joan, es repeteix el mateix discurs: tradició, cultura popular, festa col·lectiva. Tot i això, per a un nombre creixent de ciutadans, especialment en entorns residencials com Bellaterra, l’experiència és molt diferent. El que hauria de ser una celebració s’ha transformat en una setmana de soroll permanent, risc d’incendis, patiment animal i, potser el més preocupant, una autèntica escola d’incivisme per a les noves generacions.

La defensa dels petards sol recolzar-se en un argument aparentment incontestable: “sempre s’ha fet així”. Però les tradicions no són pas intocables. Evolucionen amb la societat i s’han de sotmetre al mateix criteri que qualsevol altra pràctica col·lectiva: millora la convivència o la deteriora?

El que passa aquests dies a molts carrers té poc a veure amb la celebració d’una festivitat. Durant hores i fins i tot durant dies algunes persones s’apropien de l’espai públic i del dret al descans de tots els altres. Els petards esclaten a qualsevol hora, sense consideració pels qui treballen, estudien, estan malalts o simplement volen viure en pau. La idea implícita és senzilla: la meva diversió val més que la teva tranquil·litat.

Però el problema va molt més enllà de les molèsties puntuals. Hi ha una dimensió educativa que poques vegades s’esmenta. Milers de nens observen com els adults celebren comportaments que durant la resta de l’any serien considerats inacceptables. Aprenen que generar molèsties massives és normal si es fa en grup. Aprenen que els veïns són una abstracció sense drets. Aprenen que les normes poden ignorar-se quan hi ha prou tolerància social envers qui les incompleix.

Quin missatge rep un nen quan veu els pares llançar petards sota les finestres d’altres veïns a mitjanit? Què conclou quan comprova que les queixes són ridiculitzades i que els que demanen respecte són titllats d’esgarriacries? L’aprenentatge és evident: la llibertat consisteix a fer allò que un vulgui, encara que perjudiqui els altres. L’empatia desapareix i la convivència esdevé un obstacle.

Tampoc no es pot ignorar la dimensió econòmica. Cada any es cremen literalment milions d’euros en uns segons de soroll i de fum. Un enorme negoci es beneficia d’una activitat la utilitat social de la qual és, com a mínim, discutible. Mentre moltes famílies afronten dificultats econòmiques, una part considerable de la societat normalitza gastar quantitats significatives de diners en productes dissenyats per explotar i desaparèixer instantàniament. És legítim preguntar-se si l’interès comercial de la indústria pirotècnica no explica en part la resistència a replantejar aquest costum.

Tot això passa a més a més en un context de risc creixent d’incendis. En lloc com a Bellaterra, envoltats de vegetació i propers al Parc Natural de Collserola, la contradicció és evident. Les administracions demanen prudència extrema davant del foc mentre es tolera una activitat basada precisament en la generació de guspires i explosions en plena temporada seca.

Les mascotes i la fauna salvatge constitueixen una altra víctima silenciosa. Gossos terroritzats, animals que fugen, aus desorientades i ecosistemes sotmesos a un estrès innecessari formen part d’una factura que rarament apareix als balanços de la festa.

Ningú no discuteix el valor de celebrar Sant Joan. El que cada cop més ciutadans qüestionen és la identificació automàtica entre celebració i petards. Una societat madura hauria de ser capaç de conservar l’esperit festiu sense convertir barris sencers durant diversos dies en zones d’excepció on les regles de convivència deixen d’aplicar-se.

Perquè el veritable problema no és el soroll. El veritable problema és el missatge. Una setmana a l’any durant la qual s’ensenya que els altres no compten, que les molèsties són irrellevants i que les normes són per a qui les vulgui respectar. No estem simplement davant d’una tradició molesta. Estem davant d’una pedagogia de l’incivisme.

I cap societat no millora quan educa els seus fills en la idea que la llibertat consisteix a ignorar els altres.

Read Full Post »

Bellaterra, 1 de març de 2026

“En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat”.

JO, DAVANT EL PRONUNCIAMENT
(Revista Escola Tagore, Bellaterra, 5 març 1981)

Havia posat en contacte l’aparell de radio. Escoltava, sense gaire atenció, la monòtona votació que es duia a terme al Congrés de Diputats. De cop el locutor s’exaltà; vaig sentir una sèrie de trets i la comunicació estallà. Abans però el noi que narrava la sessió d’investidura havia pogut anunciar qui havia entrat a la camara: eren guàrdies civils.

Jo em vaig enfurismar la meva primera sensació fou la de repugnància i el primer que vaig pensar fou que aquesta tasca de transició, que durant cinc anys ens havia aconseguit de donar certes llibertats, s’esfumava. En vaig imaginar que es produïrien uns fets semblants als de l’època d’en Franco, quan foren afussellats nacionalistes catalans. Llavors em vaig indignar. Vaig sentir quelcom estrany i vaig pensar que era massa bonic això de tenir un govern i unes lleis  pròpies.

Més tard però, el somriure em tornà a la cara. que el cop no prosperaría, ja que només estava recolzat per la III Regió Militar. El rei dominava la situació i aquella còlera que m’havia sobrevingut amainava. Malgrat tot, però, fins que no vaig escoltar en Joan Carles afirmant que ho controlava tot, un cuc em rossegava per dins. Em semblava que no era defitivament fallit el cop.

A l’hora de dormir en costà molt d’aclucar els ulls. Estava molt preocupat pel que succeĩa; però al final la son vencí l’angoixa.

Al matí, així que em vaig llevar, ja estava el transistor engegat. Anava difonent noticies tranquil.litzadores, tothom havia d’anar a treballar i for vida normal. A mi, però,  encara en restava aquell cuc que rosegava i rosegava i em feia estar intranquil; cada vegada però anava perdent força.

En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat.

Més tard, escoltava la ràdio ací, a l’Escola. Tots vam escoltar com uns guàrdies assaltants feien figa i abandonaven. Era el començament del final. En adonarme alguns dels assaltants s’hi oposaven, vaig somriure. Ho vaig prendre com una victoria.

Posteriorment al migdia, em vaig assabentar que tot estava solucionat. Vaig riure i per primera vegada vaig respirar tranquil.
La nostra autonomia m’havia fet patir durant unes quantes hores, que em semblaven segles.

Font: Autor anònim, Revista Escola Tagore, Bellaterra,1981

Read Full Post »

Bellaterra, 28 de febrer de 2026

“Fou una experiència extraordinària, increïble, la que vaig viure el dia 23 a casa. La meva mare tota l’estona anava dient: Justament avui que no he anat a plaça! Es que s’han de tenir galtes, moltes galtes”.

COP D’ESTAT!

-Cada dia arribo a casa a tres quarts de 7 de la tarda, però aquell dia havia arribat una mica més d’hora i em vaig permetre de mirar la televisió.

De sobte el programa es va interrompre i va sortir a la pantalla un anuncio on posava: “AVANCE INFORMATIVO”, jo em vaig estranyar i, al mateix temps vaig parar l’orella per veure que deien.

Van dir més o menys que el Palau de les Corts havia estat segrestat cap allà les 18:30 por uns soldats de l’exèrcit, al front dels quals hi havia Tejero, tinent coronel; continuaren donant informació.

De seguida en vaig aixecar i vaig tosinar la meva mare, que estranyament no ho sabia encara. Ella es va espantar molt i avisà a l’Anna que vingués inmediatament a casa, igual que el meu pare.

Un cop reunits tots, ens trobarem segurs; primer no van caure en la informació de la ràdio, però ma germana (que sempre porta la ràdio als dits) s’adonà que la informació abrumadora, i, dit, i fet, ja estàvem tots quatre amb l’orella al receptor.

Al cap de poca estona va començar a sonar el telèfon i el férem servir, com a mínim, 3 cops cadascú.

Fou una experiència extraordinària, increïble, la que vaig viure el dia 23 a casa. La meva mare tota l’estona anava dient: Justament avui que no he anat a plaça! Es que s’han de tenir galtes, moltes galtes.

El meu pare, que sempre té les idees molt clares, deia: Aixó d’Espanya és un joc d’ous, només podia acabar així.

I jo i l’Anna, trucant i trucant als amics, cambiant opinions i, al mateix temps, escoltant la ràdio.

L’endemà entre amics opinavem i discutíem amistosament sobre el fet.

A l’Escola, també tinguérem una espècie de col·loqui en el qual escoltavem la ràdio i aclaríem dubtes que preguntàvem a la senyora Sala.

Font: Autor anònim, Escola Tagore, Bellaterra, 1981

Read Full Post »

Bellaterra, 27 de febrer de 2026

“Seria catastròfica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi davant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau” .

UN COP DE ESTAT EN ELS MOMENTS VISCUTS.-

No cal que posi la dada del día quan es produí el Cop d’Estat, porquè tothom, arreu del món, ho sар.

Aquells dies vaig viure una gran tensió, mai no coneguda per mi, ja que a part que patia molt por Espanya, els meus pares, aquella setmana eren fora de casa. Es trobar-me sense saber que pasaria i sense els familiars que més estimo, els meus pares, em trobava perduda en un món confús.

La gent envaïa les botigues, la ràdio cada moment deia alguna cosa diferent, amb notícies confuses, la televisió no informava (sols el rei, i no el vaig sentir). Jo no sabia que fer, jo que desseguida pateixo, i on aquell moment només volia saber con es trobaven els meus avis, la família de Madrid, els pares. Totes les opinions apuntaven i la paraula “guerra” la gent deia “Com en el temps d’en Franco”.

En anar a l’escola, el matí següent, vaig provar d’imaginar como seria una guerra de veritat, però per més que ho intentés no podia; no podia imaginar soldats amb armes pels carrers, no podia veure gent morta, no podia imaginar infants sense família o mares sense fills, totes les idees passaven pel meu cap però no els podia pair. En intentar imaginar el que seria la guerra vaig pensar: “En una pelicula la guerra està molt bé, però com seria en la realitat?

Seria catastrofica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi devant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau.

A la fi vaig poder quedar tranquil.la. A la clase vam escolat tot el matí la radio. El problema va tenir un resultat satisfactori: ningú no resultà mort i Tejoro ho deixà correr. En aquell moment vaig sentir com si el meu cor es fes més gros, la felicitat irradiava pel mou cos, tenia alegria a la cara, tothom estava content.

Ara tot ha passat i estic feliç, estimo el que tinc i intento acostar-me més a les persones que conec, doncs per un moment vaig pensar que les perderia. Ara puc estimar més tot el que tinc perquè sé al que fora perdre-ho.

Ha estat una bona experiència per tothom, la pena ja desapareguda i l’alegria és més grossa.

Font: Revista Escola Tagore, 1981

Read Full Post »

Bellaterra, 26 de gener de 2026

“Això no és corrupció, és simplement… al·lèrgia a la participació ciutadana”.

“Aquesta política de fets consumats, de vocals muts i de presidència absoluta, és la que genera l’ambient tòxic que tant lamenten. No és estrany que, després d’usar aquestes trampes per evacuar preguntes incòmodes, el ple acabés amb els veïns marxant entre crits de “dimissió“.

PHILIPPE RENAUDIN✍️Dilluns passat vaig acudir al Ple Ordinari de l’EMD amb la intenció d’exercir un dret democràtic bàsic: preguntar. Havia comunicat per escrit la meva voluntat d’intervenir sobre les obres de la BV-1414, reservant-me el dret a formular les meves preguntes en directe. La norma i la cortesia dicten que, si el veí és a la sala, se li dóna la paraula.

Tot i això, l’administració va preferir l’escapisme. Van traduir la meva petició com un genèric “Es demana detalls sobre les obres”, van respondre amb un monòleg preparat sobre temes aliens a la meva consulta i em van negar el micròfon. 

De què tenen por? 

Com que no em van permetre parlar davant els vocals, publico aquí el text íntegre que l’EMD va intentar silenciar:

La pregunta censurada

“Bona nit. Començaré per un tema crític per a tots els bellaterrencs: la BV-1414. Com saben, és el nostre eix principal, però també la drecera que milers de cotxes usen entre la C-58 i l’AP-7. Per això, la meva primera pregunta és directa i espero una resposta igual de clara:

Quina data exacta han fixat per al tall de trànsit i quin pla de mobilitat han dissenyat perquè el remei no sigui pitjor que la malaltia?

Faig aquesta pregunta perquè a l’última Taula Cívica, la Unió de Veïns ens va informar sobre una reunió ‘discreta‘ a la qual van assistir per tractar aquest tema. Em fascina que per a un assumpte que afecta el cor de Bellaterra, només càpiga una associació a la cadira. Com a president de PLABUM, al costat de les associacions Terranova i BV-1414, em pregunto: 

La nostra invitació es va perdre al correu o és que la nostra opinió no és prou ‘il·luminada‘ per a les seves reunions?

Poden confirmar-nos avui, sense embuts, si a la propera reunió ens faran un forat a taula o si hem de seguir assabentant-nos de la vida del poble per la premsa?

Sobre l’opacitat i els fets consumats

També voldria aprofitar el ple d’avui per aclarir un malentès amb el Vocal Norman Portell. L’altre dia es va ofendre quan vaig dir que feien les coses ‘sota la taula‘. Potser el meu castellanofrancès em va trair i ell va pensar en sobres. No vaig tan lluny. Em referia a quelcom molt més subtil i sofisticat: el seu talent increïble per a l’opacitat.  Tenen vostès la sorprenent habilitat d’executar projectes sencers mantenint els veïns en una beneïda ignorància fins que les màquines són a la porta.

Això no és corrupció, és simplement… al·lèrgia a la participació ciutadana.

Fixeu-vos si és eficient el seu model, que vaig saber dels nous descobriments del meu propi carrer per pura casualitat. Gràcies al fet que passejava per allà, vam poder corregir la ubicació d’un gual que seria un despropòsit tècnic.  De res, per cert. 

Em pregunto quant millor seria Bellaterra si no haguéssim de perseguir la informació com a detectius, sinó que vostès ens la donessin com a governants.

Crònica d’una ruptura

Aquesta política de fets consumats, de vocals muts i de presidència absoluta, és la que genera l’ambient tòxic que tant lamenten. No és estrany que, després d’usar aquestes trampes per evacuar preguntes incòmodes, el ple acabés amb els veïns marxant entre crits de “dimissió”.

Som veïns, però mai no serem súbdits; i com bé sabem en aquesta terra, no s’accepten dictadures sota la disfressa de gestió administrativa. 

Si l’EMD segueix sent aquest búnquer opac, no és que no sobrevisqui a l’annexió, és que no mereix sobreviure.  Involucrar els veïns no és un favor, és l’única manera que aquesta institució tingui una raó de ser. Tenen dues opcions:

Recuperar el model de consulta real o acceptar que aquest clima de conflicte ha vingut per quedar-s’hi.

Tenen el poder d’escollir el camí, però tinguin clara la nostra resposta:

Veïns per fet, súbdits per desig, rebels com a resultat.”

Read Full Post »

Bellaterra, 19 de desembre de 2025

“L’expedient d’annexió no suposa cap greuge per a ningú. A Sant Cugat no li suposa una càrrega, sinó una oportunitat per integrar un nucli que ja funciona com a part del seu sistema de mobilitat, serveis i vida quotidiana. I a Cerdanyola, lluny de ser un greuge, és una oportunitat per alliberar-se d’una responsabilitat logística complexa i d’un territori difícil de gestionar per la seva desconnexió física, centrant energies i recursos en la resta del terme municipal i, especialment, en projectes d’envergadura com el Parc de l’Alba, on Cerdanyola té previst impulsar milers d’habitatges i on caldrà una enorme capacitat de planificació, inversió i gestió urbanística”.

ELISENDA DE CLASCÀ ✍️ La qüestió de l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és un debat identitari ni una batalla entre municipis. És, abans que res, la constatació d’una realitat territorial que durant dècades ha generat dificultats logístiques, desconnexió física i tensions administratives. I, sobretot, és un assumpte que ha acabat recaient injustament sobre els veïns, quan correspon a les institucions -i a la Generalitat en particular-assumir-ne la responsabilitat. La veritat és una pena… és un tema físic que fa patir als veïns. No és cap tema personal amb ningú. Hi ha gent fantàstica a Cerdanyola, a Sant Cugat, a Sabadell. Però el tracte institucional i la deficient relació territorial han enverinat el diàleg cultural i l’empatia ciutadana en detriment de la cohesió socio-territorial.

Durant anys, aquesta desconnexió s’ha traduït en recorreguts absurds, en la necessitat d’utilitzar el vehicle privat per accedir als serveis de Cerdanyola i en un sentiment de distància que no és sentimental ni polític, sinó literal.

Inversament, l’eix Bellaterra-Sant Cugat ha esdevingut natural i sostenible: accés directe amb FGC, connexió més curta per bicicleta i itineraris més segurs i menys contaminants. Aquesta no és una qüestió menor. La Unió Europea -a través del Pacte Verd Europeu, l’Estratègia de Mobilitat Sostenible | Intelligent i els Plans de Mobilitat Urbana Sostenible (SUMPs)- aposta clarament per models de territori que redueixin dependència del vehicle privat i prioritzi el tren i la mobilitat activa.

L’enllaç amb Sant Cugat permet circular de forma més neta, més eficient i més barata: tren, bici i itineraris accessibles. En canvi, la connexió amb Cerdanyola obliga, de facto, a utilitzar el cotxe. No per voluntat, sinó per barreres: AP-7, UAB i línies ferroviàries. Per tant, des d’una perspectiva ambiental i d’alineació europea, la coherència és clara: el mapa municipal hauria d’ajudar a afavorir la mobilitat sostenible, no a bloquejar-la.

L’expedient d’annexió no suposa cap greuge per a ningú. A Sant Cugat no li suposa una càrrega, sinó una oportunitat per integrar un nucli que ja funciona com a part del seu sistema de mobilitat, serveis i vida quotidiana. I a Cerdanyola, lluny de ser un greuge, és una oportunitat per alliberar-se d’una responsabilitat logística complexa i d’un territori difícil de gestionar per la seva desconnexió física, centrant energies i recursos en la resta del terme municipal i, especialment, en projectes d’envergadura com el Parc de l’Alba, on Cerdanyola té previst impulsar milers d’habitatges i on caldrà una enorme capacitat de planificació, inversió i gestió urbanística.

L’argument és simple: corregir una disfunció territorial no divideix, sinó que pacifica. Permet que Cerdanyola es concentri en el seu futur-amb un dels desenvolupaments urbanístics més grans del Vallès-i que Sant Cugat integri un territori que ja hi està vinculat en mobilitat, economia i serveis. I sobretot, permet que Bellaterra deixi de viure en contradicció, fent vida sostenible cap a un municipi i depenent administrativament d’un altre, a on probablement ja no serà necessària una estructura com la EMD, al haver-se aconseguit pal·liar els efectes de la disfunció territorial mitjançant l’annexió.

Sant Cugat veurà i proposarà segons la seva pròpia idiosincràsia administrativa quina serà la millor manera d’administrar Bellaterra en exercici de les seves legítimes competències territorials.

Alguns temen que l’annexió pugui generar distància emocional. Però no hi ha raons per pensar-ho. Cerdanyola continuarà sent ciutat germana; Sant Cugat, municipi veí; i Bellaterra, comunitat unida. La identitat no es perd amb un canvi de terme municipal. El que sí es guanya és coherència territorial, eficàcia administrativa i sostenibilitat quotidiana.

L’Europa que volem -la dels FGC, de la bici, de la reducció d’emissions i de smart mobility- no es construeix amb discursos, sinó corregint incoherències. I aquesta n’és una. Les institucions haurien de posar-se les piles, com diu la veïna, i resoldre el que els veïns no haurien d’estar suportant.

En definitiva, l’annexió és una oportunitat per Sant Cugat, que consolida la seva xarxa sostenible, una oportunitat per Cerdanyola, que allibera recursos per afrontar el nou repte del Parc de l’Alba, i una solució justa per Bellaterra, que viu en un entorn que ja funciona amb Sant Cugat.

En aquest procediment completament legal i reglat administrativament pel Decret 244/2007, entre d’altres, es preveuen períodes de transició tutelats per al generalitat, destinats a la negociació interterritorial, a on els ens locals implicats tenen la oportunitat de plantejar millores o convenis de collaboració que puguin donar cabuda a compartir la gestió de serveis entre d’altres.

El cas de les escoles, entre molts d’altres com l’adscripció a una o altra àrea hospitalària, seria un clar escenari a compartir i consensuar, i estic segura que es podria arribar a una gran entesa.

Seria un èxit que finalment aquest “nus de nusos” fos l’inici de la vertebració real i efectiva d’un territori ple d’oportunitats per a tots. Espero que sapiguem aprofitar aquesta oportunitat, i que es deixi de carregar aquesta disfunció sobre els ciutadans.

La millor manera de conviure és reconèixer la realitat i adaptar-nos-hi. Perquè potser no és una solució fàcil d’executar, però sí que és senzilla d’entendre.

Bellaterra a 19 de desembre de 2025

Elisenda de Clascà

Advocada

Read Full Post »

Bellaterra, 12 de desembre de 2025

“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmar Albert Turon, portaveu d’ERC, al ple de novembre de Cerdanyola del Valles“.

LLUIS TORRES✍️Al poble de Bellaterra li cal generar una imatge nocturna d’equilibri entre l’ordre funcional i l’ordre estètic basat en les persones i no en carrers basat pel trànsit de cotxes. D’aquesta manera, caldria modificar la tecnologia d’enllumenat LED que permetin avançar cap a una Bellaterra més sostenible i eficient, a l’alçada dels vianants i no pas il-luminant el cel.

Bellaterra, com poble residencial, hauria d’evolucionar cap a una millor sensació lumínica als seus carrers (oficialment només tenim una carretera) es reparteixi molt millor i s’aposti per una major eficiència energètica amb la incorporació de les millors tecnologies lumíniques del mercat i sobre tot es converteixi en criteris d’il·luminació  de voreres i no de calçades.

La il·luminació de Bellaterra està centrada en el pla horitzontal, considerant principalment les vies de circulació, sobretot per vehicles.

Bellaterra compta amb més de 100 carrers i molts punts de llum, un conjunt desigual fruit de renovacions urbanístiques i de manteniment aïllades que han donat lloc a una disparitat de criteris, models i resultats.
Les actuacions municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès en matèria d’enllumenat públic és plena, però oblidada en Bellaterra, que no s’ajusten als nivells de lluminositat necessàries, amb problemes d’interrupcions permanents i manca de reparacions ràpides, contínuament reclamades pel veïnat.

Les recomanacions a nivell internacional i segons el comitè Espanyol de la Il·luminació (CEI), estableix els nivells lumínics necessaris en una ciutat a nivell de seguretat i visibilitat van de 5 a 30.
L’Ajuntament de Cerdanyola treballa per la millora i la remodelació de les instal·lacions lumíniques de la ciutat amb les actuacions que només recullen millores permanents dels seus carrers però no pas dels de Bellaterra.

“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmar Albert Turon, portaveu d’ERC de Cerdanyola, a un ple del mes novembre de 2025, recordant que el seu grup municipal ha hagut de recórrer a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per obtenir informació sobre l’estat real de les instal·lacions.

Read Full Post »