Bellaterra, 25 de juny de 2026
“La testa cota, plena de pensaments, blanca de llargues vetlles de l’arquitecte, insignificant com una ombra que es feia oblidadissa entre el tràfec urbà, i l’empinada agulla del primer cloquer de la Sagrada Familia, acabat suara, estrellanse refulgent en el cel”.
JOAQUIM FOLCH I TORRES ✍️ En morir en Gaudí, hem presenciat la paradoxa d’un gran dol col-lectiu; d’un dol comú pel traspas a millor vida del gran artista que ha obrat gairebé sempre contra el sentit comús. Es curiosissim el fenomen de la popularitat d’en Gaudi, i alhora singular el fet d’una real aflicció col-lectiva, sincerissima i profunda, com ho fou la dels catalans per la mort d’un arquitecte. Costaria de trobar en la história contemporània un cas semblant i no abundaría en la historia de les edats passades, i menys encara amb el precedent, de qué l’obra d’aquest arquitecte, no agradava gairebé a ningu.
Efectivament, l’arquitectura d’en Gaudi, parlent d’una manera general, i fent les excepcions en favor d’una minoria intelligent i comprensiva, el més que ha arribat a alcançar entre les gents és el respecte, o la curiositat pel seu especte extraordinari.
L’afecte rarament ha obtingut a l’opinió de la generació artistica vuitcentista plena de precaucions en l’elegi decididament defensiva en la práctica, la generació noucentista s’hi ha sumat, després d’algún lleu assaig mal reeixit cap als camins vertiginosos que el gaudinisme oferia.
El nostre avantguardisme artistic, ha fet més, ja que algunes estones amb més poca fortuna que coneixements ha arribat al blasme, afegint-se al cas Gaudi la nova paradoxa de que fossin alguns dels innovadors encisats en les cabrioles del decorativisme epidermie de l’Exposició de Paris, i alguns dels especuladors de les frondoses possibilitats representatives del Cubs els qui embestissin l’únic innovador essencial de arquitectura dels temps moderns: que això era en Gaudi, amb més o menys fortuna, unes estones que amb sosot altres.
No obstant, les realitats de les valors positives pesen, graviten en l’anima collectiva, en apariència indiferent. El poble té l’instint d’aquestes valors, i quan les perd, s’en sent el buid. De cara a l’espectacle singular d’un home que cremava les naus del viure pràctic per a consagrar la seva existència a fer realitat el somni d’una obra; enfront d’un cas únic en el món artístic d’inflamada efusió, de poética aliança, d’entrega definitiva d’una vida a una obra, el poble no ha resistit. Ha vist i ha sentit el contrast de la figura humil, gairebé misteriosa de l’home amb la grandesa del temple que bastia. La testa cota, plena de pensaments, blanca de llargues vetlles de l’arquitecte, insignificant com una ombra que es feia oblidadissa entre el tràfec urbà, i l’empinada agulla del primer cloquer de la Sagrada Familia, acabat suara, estrellanse refulgent en el cel. He reconegut en ell el verb inflamat d’aquesta anima nostra, malgrat tot, piadossísima, que generació darrera generació fa possible la continuïtat de l’obra del gran Temple Expiatori.
Ha comprés en ell, el sacerdot que barbotejava amb una llengua incompresa i un xic misteteriosa, l’oració immortal de la pedra immortal amb la qual venia a plasmar l’intim anhel d’expiació que com un corrent invisible i profund, murmura el fons de totes les grans imperfeccions de la societat moderna.
Heu’s aqui explicada en nosaltres la raó d’aquest dol que la col·lectivitat ha experimentat. En aquella figureta mesquina, en aquells ulls blaus tant plens de vida espiritual, en aquella cascada de profundes paraules que rajaben de la boca del gran artista hi havia perceptible als sentits de tothom el seu gran esperit; aquell esperit al qui tots, els agradats i els no agradats de la seva obra, haviem confiat tacitament, l’expressió i la plasmació perpétua, del més profund de la nostra vida moral.
Font: GASETA DE LES ARTS. Director, Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
BELLATERRA.CAT 