Bellaterra, 12 de maig de 2026
“El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància” .
Jerónimo Lippomano ✍️ Els francesos mengen poc pa i fruita, però molta carn, amb la qual envaeixen la taula als seus banquets, que, d’altra banda, gairebé sempre està ben endreçada i adornada. Agrada a França, més que en altres llocs, la pastisseria, és a dir la carn cuita a la paella*. A les ciutats, i fins i tot als pobles, hi ha rostidors i pastissers que despatxen tota mena de plats ja preparats, o almenys precuinats. Hi ha alguna cosa que durant molt de temps m’ha semblat increïble, i és el fet que un capó, una perdiu, o una llebre costin menys, ja preparats, entocinats i rostits que comprats vius al mercat, o als voltants de París. És perquè els rostidors, en comprar-los a l’engròs, els compren encara més barats i, per tal que els seus diners circulin cada dia, són capaços de revendre’ls conformant-se amb guanyar vuit o deu denaris.
El porc és l’aliment habitual dels pobres, sobretot dels realment paupèrrims. Tot obrer, tot comerciant, per miserable que sigui, vol menjar els dies festius xai, cabirol i perdiu tant com els rics i, els dies d’abstinència, salmó, bacallà, i arengades salades que s’importen dels Països Baixos i de les illes septentrionals amb molta abundància. Els magatzems de París n’estan atapeïts. Es pren també mantega i productes lactis. Hi ha profusió de llegums, especialment pèsols blancs i verds: més tendres i de cocció més fàcil. Pel que fa als altres llegums, no es prenen gaire; en certs llocs, es prenen llenties i gairebé mai faves.
París té en abundància tot allò que desitjar-se pugui. Hi arriben mercaderies de tots els països: els queviures es transporten pel Sena, des de Picardia, Auvernia, Borgonya, Champagne i Normandia. Encara que compti amb una enorme població, res no escasseja: sembla com si tot caigués del cel. No obstant això, no ens enganyem, el preu dels comestibles allà, és força elevat. Però els francesos mai no gasten més alegrement que quan es tracta de fer el que ells anomenen un bon menjar. Per això, abunden tants carnissers, venedors de viandes, rostidors, revenedors, pastissers, mesoneros i taverners que es crea una veritable confusió. No hi ha carrer, encara que sigui de segona fila, que no en tingui la part. Què voleu comprar? Animals vius, o morts al mercat o bé carn? És igual: rostidors i pastissers, en menys d’una hora, us preparen un dinar, o un sopar per a 10, 20 o 100 persones. La graella s’ocupa de la carn, el pastisser dels patés, les coques, les entrades i les postres, el cocifer farà les gelatines, les salses i els estofats. Aquest art està tan avançat a París que hi ha mesoneros que us donaran de menjar per qualsevol preu, per un escut, per quatre, per deu, o per vint fins i tot, per cap, si així els ho demaneu. I, per vint escuts, us pot donar el no va més, el més exquisit del món. Els prínceps, i fins i tot el mateix rei, freqüenten de vegades els seus fogons.
(Observem de pas l’expressió, “les pastisseries, és a dir la carn cuita a la paella” que sembla referir-se a un ús poc conegut de la paraula pastisseria, o potser, per analogia, a la paraula italiana pasticci, que significa pastís, barreja i també gratén, o també pot tractar-se de fritto misto..)
Concloent, poden treure’s d’aquest text dues lliçons: la primera, que, malgrat el que els historiadors ens donen a entendre generalment, la cuina popular és força digestiva; la segona, que entre el “ben menjar” del segle XVI i el de finals del segle XV amb prou feines hi ha diferència. L’espectacle del carrer comercial tal com l’evoca Villon al Grand, el testament no és gaire lluny de la descripció que, un segle més tard, ens arribarà al través de l’ambaixador venecià.
Però, analitzant els llibres i sobretot anant a la cuina, les olors del segle XV no són, però, les mateixes que les del segle XVI: aixecant les tapadores de l’Edat Mitjana, sentiu aletejar al vostre nas un aspre vapor carneu, amb olors de clau, safrà, pebre, gingebre i canyella. En treure el cap a les olles renaixentistes, respireu una dolça i afruitada boira de sucre cuit i suc de pera o grosella, a punt de bullir junts, silenciosament.
L’Edat Mitjana va ser l’era dels estofats condimentats, el Renaixement ho serà de les llaminadures.
*És el que a Espanya es deia «fruita de paella».
Font: Un festin en paroles (Histoire Littéraire de la sensibilité gastronomique de l’antiquité à nos jours), Jean- François Revel.
BELLATERRA.CAT 