Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Cultura’

El museu conserva una col·lecció de 217 pintures, 178 escultures i 8.000 esbossos preparatoris

Algunes persones fan cua per accedir a la Fundació Miró per les limitacions derivades de la pandèmia|ACN.

La Fundació Joan Miró rebrà abans de finals d’any un nou dipòsit d’obres de l’artista procedents de la seva família.

Així ho ha anunciat la presidenta del patronat, Sara Puig, en una trobada aquest dijous, en què també ha precisat que s’exposaran entre la primavera i l’estiu de l’any que ve. El fons està format per 54 obres de Joan Miró –44 pintures, 9 dibuixos i 1 ceràmica– i 5 obres d’Alexander Calder –1 pintura i 4 mòbils– que permetrà reforçar el discurs de la col·lecció i reconstruir el llegat de l’artista.

La Fundació Joan Miró conserva una col·lecció d’obra de l’artista de 217 pintures, 178 escultures, 2 objectes, 4 ceràmiques, 9 tèxtils, uns 8.000 esbossos preparatoris de les seves obres, així com l’obra gràfica i litogràfica.

Les obres que formen la col·lecció de la Fundació Joan Miró provenen de la donació efectuada per l’artista en el moment de l’obertura al públic, l’any 1975, que amb el pas dels anys han anat sumant noves donacions i dipòsits de Pilar Juncosa –dona de l’artista i a qui va regalar una obra de totes les sèries que va realitzar al llarg de tota la seva trajectòria–, de Joan Prats i de diferents membres de la família Miró, així com altres dipòsits procedents de col·leccions públiques i privades que formen una col·lecció viva, completa i diversa.

Gràcies a un dipòsit de la família Miró, la Fundació també conserva la biblioteca personal de l’artista.

Una col·lecció que ofereix múltiples vies d’investigació i divulgació de la trajectòria artística de Joan Miró, imprescindible per a l’estudi i la recerca de l’obra mironiana. Part de la col·lecció s’exposa a les sales que Joan Miró i l’arquitecte Josep Lluís Sert van projectar a Montjuïc, a Barcelona, ampliades l’any 1988 per Jaume Freixa.

A les sales també s’hi exhibeixen obres d’Alexander Calder com la Font de mercuri, que la Fundació va rebre en donació en record de l’amistat entre ambdós artistes.

Milloren les xifres de visitants, especialment a l’agost

Com la resta d’equipaments museístics, la Fundació Miró ha perdut visitants el darrer any i mig derivat de la pandèmia. Concretament, si entre el juny, el juliol i l’agost del 2019 va rebre entre 29.000 i 33.000 persones al mes, el 2020 la xifra va caure entre fins a les 2.300 de mitjana aquests tres mesos (un 93,3% menys).
Aquest estiu la xifra ha remuntat fins a les més de 7.000 persones de mitjana (11.785 el mes d’agost), i segons els càlculs de l’entitat, són un 23% superiors a les previstes inicialment. Al juny la xifra de visitants es va situar en els 4.507 i al juliol en els 7.900.

Continua l’ERTO al museu

Malgrat la remuntada a la xifra de visitants, l’ERTO vinculat a la pandèmia continua vigent per la part de l’equip que treballa en serveis d’atenció al públic del museu (botigues, cafè), ja que la Fundació obre menys dies dels habituals. L’equip de la fundació està format, actualment, per 55 persones, 17 de les quals treballen en aquests serveis, que afecten entre un 20% i un 30% de la seva jornada.
Ignasi Aballí, nou membre del Patronat de la Fundació Joan Miró
En la reunió del Patronat de la Fundació Joan Miró celebrada aquest dimecres es va aprovar la incorporació d’un nou membre al Patronat, l’artista Ignasi Aballí. Ignasi Aballí Sanmartí (Barcelona, 1958) va formar-se com a artista plàstic a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i ha estat professor de pintura a l’Escola Massana (1990-2007), experiència clau per a la seva producció artística.
El Patronat de la Fundació Joan Miró està format per 20 membres, entre els quals hi ha representants de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, així com del món artístic i de la societat civil.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Adesiara publica la traducció monumental d’‘Heroides’ de Publi Ovidi Nasó, que en la seva època va inaugurar un gènere literari, en versió d’Esther Artigas

Publius Ovidius Naso, conegut en el món catalanoparlant com a P. Ovidi Nasó, fou un poeta romà que va escriure sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se’l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina.

Encara no se saben els motius per què August va desterrar el poeta Ovidi, que moriria a Tomis, a la mar Negra, però el cert és que el retir de la cort romana li va servir per arrodonir una de les obres més singulars i extraordinàries de la història de la literatura, en paral·lel a dos coetanis, els també poetes Horaci i Virgili. Ovidi va deixar per a la posteritat obres fonamentals com ara les Metamorfosis, els Fastos, les Tristes, les Pòntiques, l’Art d’enamorar i els Remeis d’amor, que, encara ara, són el manual més perfecte per superar l’amor no correspost, el primer llibre d’autoajuda de la història.

Aquests dies de rentrée ens arriben, de les mans d’Adesiara, les excepcionals Heroides, que en la seva època van inaugurar un gènere literari i que ara, en moments d’indiscutible vigència, arriben en nova traducció d’Esther Artigas – s’hi ha passat gairebé quatre anys!– i un assaig introductori de gran valor de Pere Fàbregas. Amb el títol convencional d’Heroides (‘heroïnes’ o ‘dones d’herois’), o de l’alternativa més exacta Epistulae heroidum (‘cartes d’heroïnes’), s’apleguen un total de 21 epístoles en vers, que es poden dividir en dos grups.
Perquè se’n facin una idea, els editors es pregunten i es contesten: “Què sentia Ariadna traïda pel seu amant i abandonada en una illa deserta? Com és que Hèlena es va deixar seduir per Paris? Quines angoixes afligien Penèlope després de vint anys d’absència del marit? De què es dolien Fedra, Dido o Medea en els moments crucials de les seves històries? Amb un enginy extraordinari i una enorme voluntat d’experimentació, Ovidi ens presenta una col·lecció de 21 cartes en vers en què dona veu a algunes heroïnes mítiques, i també a alguns herois, decidit a explorar, no sense una bona dosi d’ironia i de manipulació juganera, els sentiments, les emocions i els turments que suscita l’amor.”

Intèrpret de l’amor com ningú, Publi Ovidi Nasó ens ofereix versions d’alguns dels grans amors històrics i de la mitologia dins un catàleg de comportaments i conductes que el poeta desxifra.

L’estàtua del poeta llatí Ovidi de Constança va ser feta per l’escultor italià Ettore Ferrari el 1887 com a homenatge a l’escriptor que va viure els darrers anys de la seva vida, a l’exili, a Tomis.  L’estàtua està sobre una base de marbre blanc, sobre la qual està incrustada una placa amb un text de “Trist”.  El monument es troba a la plaça Ovidiu, al centre de Constança

Fàbregas apunta, en el primer paràgraf, que els amors feliços i sense obstacles no acostumen a despertar gaire interès, perquè ni alleugen ni il·luminen la nostra pròpia dissort. No en va la història de la literatura i de l’art occidentals és plena d’històries d’amor desafortunades. La literatura antiga no n’és cap excepció, i l’elegia llatina en particular es pot considerar, en molts sentits, el gènere per excel·lència de l’amor infeliç, apassionat i incondicional alhora.
Ovidi, tot i ser continuador dels elegíacs Corneli Gal, Tibul i Properci, entre els anys 20 i 2 aC va compondre una sèrie d’obres de caire elegíac: els Amors, l’Art d’enamorar i els Remeis a l’amor. Totes estan construïdes sobre la base de les convencions del gènere instituïdes pels seus predecessors, però Ovidi, com va fer al llarg de tota la carrera poètica, fa gala d’un enginy extraordinari (fins i tot excessiu, segons alguns) i d’una enorme voluntat d’experimentació que posa a prova els límits dels gèneres i les convencions literàries establertes. Això, tot sovint, dona lloc a formes híbrides que, com s’esdevé en el cas de les Heroides, acaben resultant completament noves. Fàbregas continua afirmant: “El tema exclusiu de l’elegia llatina és l’experiència amorosa, pretesament autobiogràfica, del poeta. L’amor del poeta amant vers la figura idolatrada de la seva estimada, encara que sigui cruel, inconstant i capriciosa, esdevé l’única raó de ser no només de la seva vida, sinó també de la seva activitat poètica. Les alegries són poques; els sofriments d’amor, molts; tanmateix, rares vegades el poeta amant desisteix, sinó que s’esforça a captivar o reconquistar la noia. Les experiències amoroses que es narren en les col·leccions elegíaques, amb totes les variacions que es vulguin, s’emmotllen en bona mesura a una sèrie de tòpics i motius recurrents que acabaven configurant un codi poètic i de conducta especial.”
Una part està composta en la primera etapa creativa del poeta, abans que abordés reptes de major envergadura, com ara les Metamorfosis i els Fastos. Totes aquestes epístoles es poden llegir en paral·lel al cicle esmentat a l’amor. A través dels diferents períodes, Ovidi va gestar aquesta interessant reflexió, que és també una forma d’autointerrogar-se sobre l’amor abans del Romanticisme i que Hollywood ho envaís tot de sucre. Un exemple de les cartes és la que envia Penèlope, símbol de l’amor conjugal abnegat i immarcescible, al seu marit Ulisses quan la presència dels pretendents fa cada vegada més difícil el govern d’Ítaca i del mateix casal de l’heroi: “Jo no hauria jagut engelabrida en el llit desert, / ni em planyeria, abandonada, del pas lent dels dies, / ni, quan miro de distreure les hores llargues de la nit, / cansaria el pes del llenç les meves mans de vídua.i / ¿Quan no he temut jo perills més greus que els reals? / L’amor és una cosa plena de neguitosa temença.”
La del troià Paris a Hèlena és plena també d’al·licients i passió atansada: “Però mal puc dissimular, perquè qui podria amagar un foc / que es veu sempre traït per la seva pròpia llum? La imaginació dilata la llegenda.”

Read Full Post »

Dijous 2 de setembre de 2021 ens va deixar Mikis Theodorakis, un dels grans compositors contemporanis, que es va fer cèlebre creant la música de la pel·lícula “Zorba el grec”, protagonitzada per l’actor Anthony Quinn 1925 – 2001)

Mikis Theodorakis (Quios, 29 de juliol de 1925-Atenes, 2 de setembre de 2021) obra original de Sofia Apostolidou, gran amiga de Bellaterra||FOTO: BELLATERRA.CAT

A més de bandes sonores de més de trenta pel·lícules, també va compondre simfonies, òperes, concerts i música de cambra, i va musicar centenars de poemes d’escriptors grecs. Una carrera musical lligada a la política Irene Papas ballava el 1987 a Mèrida la coneguda música del film “Zorba el grec”, composta per Mikis Theodorakis; la seva obra més coneguda, tot i que també va musicar “Zeta” i “Estat de setge”, de Costa-Gravas, reconegut autor de cine polític. I és que la política va marcar la carrera musical de Theodorakis.

Lluitador durant la Segona Guerra Mundial contra la invasió italiana i alemanya, compromès amb l’esquerra en la guerra civil grega, comunista des d’abans de la dictadura dels coronels, resistent i torturat. Prosoviètic primer, i després eurocomunista. Va ser diputat i, finalment, candidat de la dreta el 1989 contra Andreas Papandreu; poc després va dimitir de ministre i va tornar a la música. Amic d’Allende i de Pablo Neruda, va musicar el seu “Canto general”, que va estrenar a París el 1974.

Edifici ministerial de Thessaloniki (capital de Macedònia), avui amb la bandera de Grècia a mitja asta en senyal de dol per la mort de Mikis Theodorakis|FOTO: BELLATERRA.CAT

El 2012, quan participava en una protesta davant el parlament a Atenes, li van arribar els gasos lacrimògens.  En els últims anys, militava contra l’acord signat per Grècia i Macedònia sobre el nou nom de país veí, que va passar a ser Macedònia de el Nord.

Va actuar diverses vegades a Barcelona, a Peralada i a diferents ciutats espanyoles, i va ser autor de diferents himnes, des del de la resistència grega fins al de la bandera olímpica en els Jocs de Barcelona, passant pel de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina.

Compositor, poeta, intèrpret i director d’orquestra, va treballar per a ballets i òperes, i va publicar diversos llibres sobre la cultura i la política de la seva estimada Grècia

El compromís polític de Mikis Theodorakis

Durant la dictadura militar a Grècia va passar a la clandestinitat i va fundar una organització de resistència. Finalment va ser empresonat durant tres anys i es va exiliar a França el 1970. Va tornar a Grècia quatre anys més tard, on va ser elegit diputat en dues ocasions. L’any 2000, milers de signatures de Grècia i del món sencer van proposar-lo com a candidat al Premi Nobel de la Pau.

Font: Sofia Apostolidou, CCMA

Read Full Post »

RAS I CURT: “A un polític no li demanis mai què farà, sinó com ho farà. Per guanyar eleccions, per salvar partits, per tapar vergonyes, alguns han de vendre fum, però no necessàriament ens l’hem d’empassar, encara que el fum que ens venguin faci tan bona olor i sembli que ens curi de tot” (Ada Castells)

L’escriptora Ada Castells (Barcelona,1968) CEDIDA

Ada Castells (Barcelona, 1968) és periodista literària i escriptora. Als 27 anys va publicar la seva primera novel·la El dit de l’àngel, una ficció realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants.

Després va venir Mirada (2001), novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida (2005), biografia descaradament novel·lada del pintor C. D. Friedrich. Pura Sang (2012), ambientada a Menorca i Barcelona, és la història d’una dona que lluita per no tenir por de res.

La seva darrera novel·la Mare (2019) narra la confrontació entre els records de dos dones, mare i filla.

Font: Ada Castells, Biblioteca Central Igualada

Read Full Post »

Només un 14% dels joves barcelonins de zones humils utilitzen la llengua del país, mentre que en les àrees de renda més alta el percentatge puja fins al 41%

El castellà és l’idioma d’ús preferent per a quatre de cada sis veïns de la capital de 15 a 34 anys

La Plataforma per la Llengua idea un pla per revertir la tendència a l’àmbit metropolità

Que el català tenia, i té, un problema d’ús social focalitzat en l’entorn metropolità de Barcelona no és cap descobriment equiparable al de la sopa d’all. Se sabia i està documentat. Ara, però, un estudi fet per l’Ajuntament de la capital catalana a partir de 1.407 entrevistes presencials a veïns de l’urbs d’entre 15 i 34 anys ha revelat que la salut de la llengua entre els joves, el col·lectiu que ha —o hauria— d’assegurar-ne la pervivència a futur, és, si més no, precària. La primera dada genèrica que així ho corrobora és que únicament un 28,4% dels enquestats fan servir el català de manera habitual. El castellà, per contra, triplica aquest percentatge (62,1%), mentre que l’anglès es queda en un 2,3%. Aquesta, però, és una mitjana que queda matisada, i molt, quan es llegeixen les xifres per zones geogràfiques. I és que l’estudi municipal estableix tres categories en funció de la renda mitjana de l’any 2017 de la llar on viuen els joves que formen part de la mostra. El primer grup l’integren aquells barris on els ingressos anuals fluctuen entre els 21.609 i 32.806 euros. Hi trobem des de la Marina a Ciutat Meridiana, passant per Trinitat Vella, per citar-ne només alguns. Aquí, la situació del català és especialment complexa, ja que només l’utilitza un 13,9% dels joves. Malgrat que en aquests indrets l’arrelament del castellà és lleugerament superior al de la mitjana de la ciutat —69,7%—, el fet realment diferencial és el percentatge de veïns d’entre 15 i 34 anys que té com a primera llengua un altre idioma (13,7%). En el conjunt de Barcelona, aquest indicador tot just és del 7,2%.

La segona categoria la integra aquell sector de l’urbs, essencialment l’Eixample, on els inquilins tenen una renda d’entre 33.078 i 39.823 euros/any. Aquí, l’indicador sobre la presència del català és millor (32,0%), però tampoc per tirar coets, mentre que el del castellà està més o menys en sintonia del valor mitjà (63,6%). Per contra, aquí, les altres llengües, relacionades sobretot amb l’immigració, tenen una presència poc menys que residual (2,9%). Finalment, a la zona alta de Barcelona —de 39.875 a 109.146 euros— és on el català entre els joves està més igualat respecte al castellà (41,3% i 51,3%). Aquí, el percentatge que diu que el seu coneixement de la llengua és bo és del 55%, xifra que és sensiblement inferior a la que es dona a la l’Eixample (58,7%). A les zones més humils, es queda prop del 48%.

Ateses realitats com aquesta, la Plataforma per la Llengua ha posat en marxa un pla per fomentar l’ús del català en aquells entorns metropolitans —Badalona, Santa Coloma…— on coixeja el nivell de penetració del català. A través d’iniciatives com, per exemple, tallers de rap es vol arribar més als joves, de la mateixa manera que es volen adreçar cursos a col·lectius específics, com ara dones immigrants.

1.407 joves han participat en l’enquesta de l’Ajuntament de Barcelona.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

El 10 de setembre de 1999, un dia abans de la Diada Nacional de Catalunya es van inaugurar “Les 4 Columnes de la UAB” (Universitat Autònoma de Barcelona al km0 de Bellaterra) de l’escultor Andreu Alfaro Hernández (València, 1929-2012).

Les quatre columnes d’Andreu Alfaro a la UAB|FOTO: BELLATERRA.CAT

Representa la voluntat del coneixement, la llibertat d’expressió, identitat cultural i la solidaritat. Alçades de 50,60,70 i 81 metres respectivament.

https://youtube.com/shorts/KLisOY4S194?feature=share

El campus de la UAB compta des de l’any 1999 amb una obra d’art emblemàtica que ja s’ha convertit en un signe d’identitat de la Universitat.

Es tracta de les quatre columnes de granit vermellós que es recargolen i s’estiren alhora, buscant el cel. Són obra de l’escultor valencià Andreu Alfaro. Les quatre columnes, que fan entre 25 i 40 metres d’alçada, estan envoltades d’un espai de gespa on s’ubiquen blocs de pedra amb inscripcions de totes les universitats que formen part de l’Institut Joan Lluís Vives. Aquesta porta d’entrada de la UAB constitueix un símbol amb vista al futur, assentat en les bases de la durabilitat del que vol representar: la unió entre la comunitat universitària catalana i les relacions inseparables entre la natura, la ciència, l’art i la identitat. “Allà on hi ha una pedra, continua així desprès de mil anys, així la contemplen diverses generacions”, va dir Andreu Alfaro el dia de la inauguració de les Columnes de l’Autònoma que va tenir lloc el dia 10 de setembre de 1999. Aquesta obra monumental va ser inaugurada pel president de la Generalitat, Jordi Pujol, el qual va manifestar la simplicitat de l’obra d’Alfaro “que és com fan les coses els grans artistes”. Nombroses personalitats del món acadèmic, de la cultura i de la política van acompanyar el rector Carles Solà i la comunitat universitària aquell 10 de setembre que va canviar la fisonomia del campus.

Font: UAB




















Read Full Post »

Tomba de L.L.Zamenhof al barri jueu de Varsòvia|XAVIER ANDREU

Al barri jueu de Varsòvia hi ha la tomba de  Zamenhof, creador de l’Esperanto, una idea moderna i enginyosa de crear una llengua que fos eix de comunicació mundial …. va fracassar per què els imperis prefereixen que la seva llengua sigui la dominant.

La Unesco va declarar el 2017 com l’Any Zamenhof, coincidint amb el centenari de la mort de qui va ser el creador i iniciador de l’Esperanto.

Un personatge que, malgrat ser polonès, ha tingut molta relació amb Sabadell. “Sabadell té la Ronda Zamenhof que és el carrer més antic de Catalunya, d’Espanya i d’Europa dedicat a aquest pensador polonès” Segons el secretari de l’Associació Catalana d’Esperanto, Alfons Tur. De fet, Tur també recorda que la ciutat té “una comunitat molt especial amb més de 100 anys de vida”. En aquesta línia, recorda, que Sabadell acull encara avui dia la seu de l’Associació Catalana d’Esperanto.

FOTO: RADIO SEFARAD

L. L. ZAmenhoff|RADIO SEFARAD

Biografia de Ludwik Lejzer Zamenhof

Infantesa i entorn cultural Modifica
Ludwik Lejzer Zamenhof va néixer el 15 de desembre de 1859 a Bialystok, ara la capital del voivodat de Podlàquia, al nord-est de Polònia. En aquella època, Polònia no existia com a estat i estava dividida entre Àustria, Prússia i Rússia. La ciutat de Bialystok formava part aleshores de l’Imperi Rus i era habitada per polonesos, alemanys i russos de diferents religions.

Amb aquesta diversitat de nacionalitats, religions, llengües i costums, Białystok era un teatre permanent de tensió i d’incidents greus. Des de la seva infantesa, Ludwik Lejzer Zamenhof va qüestionar els mitjans per erradicar els prejudicis de raça, nacionalitat i religió.

Fill de Markus, un professor d’alemany i francès, autor de llibres de text molt coneguts de llengua i geografia, rigorós, molt aferrat a la cultura de l’aprenentatge, i de Rozalia (Liba), una mare sensible i profundament humanitària, el jove Zamenhof s’apassionà ràpidament pels idiomes.

La seva llengua nativa era el rus, però també parlava ídix,  polonès. i alemany amb fluïdesa. Més tard va aprendre francès, llatí, grec, hebreu i anglès i també s’interessà per l’italià, el castellà i el lituà, entre d’altres.

Font: Xavier Andreu, Alfons Tur, Wikipèdia

Read Full Post »

El fin del amor/ Amar y follar en el siglo XXI|SEIX BARRAL

Sinopsi El fin del Amor de Tamara Tenenbaum

Un llibre entre l’autobiografia i el manifest feminista sobre com entenem l’amor avui i a quina trampes i contradiccions ens enfrontem.

Nascuda i criada en una comunitat jueva ortodoxa al cor de Buenos Aires, Tamara Tenenbaum va aprendre els costums afectives i sexuals del món laic com una antropòloga que descobreix una civilització desconeguda.  A partir dels seus estudis de filosofia i la militància feminista, de les converses amb amics i companyes, de la seva pròpia experiència i fins i tot del seu propi cos, recorre en aquest llibre els desafiaments a què s’enfronten avui els i les joves en l’inici de la seva vida com a adults.

El fin del amor explora què passa quan el matrimoni o la parella monògama ja no són un objectiu vital, com ho va ser per als nostres pares i avis.  Des del valor de l’amistat fins a la cultura del consentiment, passant per la maternitat, la solteria, el poliamor, les parelles obertes i el funcionament de les tecnologies del desig com Tinder, Tenenbaum es capbussa en l’univers dels afectes per celebrar la fi  de l’amor romàntic i proposar que, de les seves cendres, surti un amor millor, que faci més lliures a homes i dones.

Tamara Tenenbaum ha escrit poesia i ficció, ha treballat com a docent a la Universitat de Buenos Aires i ha col·laborat en mitjans com El País, Orsai i Vice.  El fin del amor, el seu primer assaig, ha estat un èxit a Argentina, on porta ja set edicions publicades.

Tamara Tenenbaum|Twitter Oficial

Biografia de Tamara Tenenbaum

Tamara Tenenbaum neix a Buenos Aires (Argentina) l’any 1989

Criada en una llar jueva ortodoxa, la seva infància va transcórrer al barri Once de la Balvanera, on encara hi viu la seva mare. El seu pare va morir en l’atemptat a l’AMIA quan ella tenia 5 anys.

A la Universitat de Buenos Aires va llicenciar-se en Filosofia, on treballa ara com a docent. A més, és professora a la Universidad Nacional de las Artes.També exerceix com a periodista literària i cultural a mitjans com Infobae, La Nación, Anfibia, Orsai i Vice, entre altres.

En 2018 va ser guardonada amb el Premi Ficciones organitzat pel Ministeri de Cultura de l’Argentina pel seu llibre Nadie vive tan cerca de nadie. En l’àmbit literari se la considera una dona que intenta transitar la vida a través de vincles sincers, lliures i respectuosos. En una quarta onada d’un feminisme massificat, veus com la de Tenenbaum s’entreteixeixen amb profunditat entre dones que experimenten sensibilitats que alcen la veu.

Read Full Post »

Història d’aquestes figures de grans proporcions i tant populars als pobles de tota Catalunya

Els gegants Martina i en Domènec a la Festa Major de Bellaterra| BELLATERRA.CAT

L’expert geganter Jan Grau ha comptabilitzat més de 3.500 gegants a tota Catalunya

La tradició gegantera catalana sorgeix amb les processons del Corpus, una festivitat creada al segle XIII que representava la sacralització d’antigues festes paganes de celebració de la primavera. Els primers gegants construïts, degudament passats pel sedàs de l’Església, són en el fons la representació d’aquests éssers presents en els mites de totes les grans cultures de l’antiguitat. El primer gegant documentat al nostre país -“Lo rei David ab lo giguant” (Goliat)-, i de fet a tot Europa, és el de la processó de Barcelona del 1424.

Entre els segles XVI i XVIII es dóna un relaxament en la funció religiosa i pedagògica dels elements festius presents al Corpus, propiciant l’aparició per primer cop de gegants no extrets de la mitologia bíblica. La repressió borbònica consegüent a la desfeta del 1714 va comportar que els béns dels gremis -entre ells, els gegants- fossin confiscats per part dels ajuntaments. En aquest context, la participació d’aquests figurots en les grans performances de l’època es va anar recuperant de la mà de les confraries, vinculades a l’Església, tot i que, paradoxalment, la seva presència fou prohibida en processons i actes religiosos en general.

Els gegants de Sant Cugat del Vallès|BELLATERRA.CAT

Durant el segle XIX els gegants solen aparèixer en les festes de barri, cada cop amb més protagonisme de la iniciativa popular. A la darreria del segle XIX i la primeria del XX, els aires de la Renaixença i l’incipient interès pel folklore com a senyal d’identitat fomentaran de nou la proliferació de gegants arreu del Principat. Durant la República, la connotació religiosa i fins i tot monàrquica que encara arrossegaven alguns gegants del període anterior va fer que molts acabessin arraconats, tot i que la seva presència no va desaparèixer mai. Amb el franquisme, els gegants tornen al carrer per participar en un Corpus reviscolat, i també en les Fiestas de Liberación. Per imposició del règim, tots els gegants creats entre el 1939 i el 1950 representaven els Reis Catòlics, mentre que molts d’altres que ja existien van ser reconvertits en aquests personatges.

Història dels gegants de Bellaterra

L’origen ve d’una celebració de Sant Agustí l’any 1990 en què el veí, Agustí de Uribe, va organitzar una festa amb l’objectiu de celebrar la seva onomàstica i col·laborar en la creació dels Gegants de Bellaterra. La iniciativa popular prové de l’artista bellaterrenc Ignasi Roda, i la construcció dels caps dels gegants de l’Amadeu Farré, constructor de màscares i escenògraf de Vilafranca del Penedès. Els convidats, van pintar els caps dels gegants, fent l’estructura i dissenyant un primer vestuari en paper.

Els noms de Martina i Domènec és perquè Bellaterra està construït sobre la solana de Can Domènech i Martí és el patró de Cerdanyola del Valles. Van fer un concurs per triar el vestuari, i finalment es va donar a la Unió de Veïns i al Grup Escolta Bellaterra. Estàn depositats permanent a la seu del Centre Cívic de l’EMD de Bellaterra

Font: Sàpiens, Ignasi Roda, Bellaterra 75 anys 1930-2005,

Read Full Post »

Historia de Bellaterra 75 anys (1930-2005) per Ignasi Roda|BELLATERRA.CAT
  • S’amplia amb 250.000 euros més la convocatòria de subvencions a editorials per a la traducció al català o a l’occità d’obres literàries que promou la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)
  • S’amplia amb 100.000 euros més la convocatòria de subvencions per a la traducció al català d’obres no literàries promoguda per la Secretaria de Política Lingüística (SPL)
  • El termini per sol·licitar els ajuts per a la traducció finalitza el 29 d’octubre


El Departament de Cultura, a través de Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, ha reforçat el suport a la traducció amb dues línies d’ajuts d’obres literàries i no literàries, promogudes per la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la Secretaria de Política Lingüística (SPL). La dotació de la ILC queda fixada en 450.000 euros i la de la SPL en 260.000 euros, que suposen 710.000 euros per a la traducció d’obres literàries i no literàries. Amb aquesta ampliació de 350.000 euros de totes dues línies es passa en només dos anys de 300.000 euros a 710.000 euros.

Les subvencions van adreçades a les empreses editorials, tant persones físiques com jurídiques, i a les entitats editorials sense ànim de lucre privades. La quantitat subvencionada amb aquests ajuts és el 70% del cost total del projecte. Mitjançant aquests ajuts, l’any 2020 es va impulsar la traducció de 140 obres literàries (ILC) i 77 obres no literàries (SPL).

Els ajuts a la traducció d’obres literàries són compatibles amb els que concedeix l’Institut Català de les Empreses Culturals per a la mateixa finalitat i, en concret, en el marc de la línia de subvencions a la producció editorial en català i en occità.

Font: Gencat

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »