Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Cultura’

“L’obra d’Erich Fromm ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents

Erich Fromm va néixer i va créixer en una família de jueus ortodoxos. De jove, llegia el Talmud i es va plantejar seriosament convertir-se en rabí. Dos esdeveniments traumàtics van despertar en el seu interior el desig de trobar explicacions per al comportament humà. Quan només tenia dotze anys, es va suïcidar una jove pintora que es relacionava amb la família. Hi havia perdut el seu pare i ja no li quedava cap ésser estimat. Tot indicava que no havia pogut suportar la perspectiva de la solitud. Erich era un nen i la seva fe no el va ajudar a comprendre per què s’havia produït aquesta tragèdia. El seu desconcert va augmentar dos anys més tard amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquells dies, l’antisemitisme encara no havia despullat de la seva nacionalitat als jueus alemanys. Erich, que havia nascut a Frankfurt el 1900, no va poder entendre l’odi contra anglesos, francesos, russos, nord-americans i altres nacionalitats. De nou, es va preguntar: “Per què?”. La ira aventada pel conflicte bèl·lic li va semblar inacceptable i irracional.Fromm va estudiar dret i sociologia, però totes dues disciplines li van deixar insatisfet, ja que no li van proporcionar les respostes que esperava . El seu matrimoni amb la psicoanalista Frieda Riechmann el va acostar a les teories de Freud i va propiciar la seva ruptura amb la religió. Poc després, va començar a llegir a Marx i Max Horkheimer va convidar a dirigir el Departament de Psicologia de l’acabat de crear Institut d’Investigació Social, embrió de la famosa Escola de Frankfurt.

El 1934 fuig de l’Alemanya nazi, que havia suprimit els drets i llibertats de la població jueva. Es trasllada a Estats Units amb altres integrants de l’Institut, però les discrepàncies amb Marcuse i Adorno el porten a trencar amb el grup. No accepta la tesi de Freud sobre la libido, ja que considera que el més significatiu de l’ésser humà és la seva dimensió social, no les seves tendències sexuals. Tampoc accepta el “antihumanisme teòric” de l’marxisme, que atribueix tots els esdeveniments a les condicions econòmiques i materials, minimitzant o negant el paper de la llibertat humana. Si alguna cosa defineix a Erich Fromm, és la seva independència . Mai va acceptar les posicions ortodoxes, que exigien una adhesió incondicional.Pacifista i ferm opositor a la guerra del Vietnam, es va identificar des de molt d’hora amb el moviment feminista . La dona viu sotmesa per lleis discriminatòries i coaccions implícites, que es reflecteixen fins al llenguatge. No es podrà parlar d’una humanitat veritablement lliure fins que desaparegui la societat patriarcal. Fromm va manifestar la seva oposició a l ‘ “socialisme real”, que havia conduït a el totalitarisme de l’Estat soviètic, però no es va mostrar menys crític amb el capitalisme i la societat de consum. El seu èmfasi en la llibertat personal ha provocat que li associïn a la tradició llibertària, però amb un anarquisme atípic, gens convencional. Els seus antics companys de l’Escola de Frankfurt li van titllar de “revisionista” i “socialdemòcrata”. Fromm va respondre que simplementhavia apostat per un socialisme humanista i democràtic . En el plànol religiós, es va definir com un “místic ateu”, interessat pel budisme zen. El 1957 va impartir un seminari a la Universitat Autònoma de Mèxic amb el filòsof japonès Daisetsu Teitaro. Fromm considerava imprescindible explorar vies alternatives a la racionalitat occidental, com la meditació i la intuïció. 

Autor d’una prolífica obra, tres dels seus llibres són veritables clàssics de la pensada: La por a la llibertat (que va aparèixer el 1941, quan el totalitarisme nazi semblava una força imbatible), L’art d’estimar i ¿Tenir o ser? Publicat a 1956, L’art d’estimar és quelcom més que un llibre. Ha servit d’inspiració a diverses generacions i no ha perdut ni una mica de frescor. “L’amor no és un sentiment fàcil per a ningú”, adverteix Fromm. Estimar vol dir incorporar una altra vida a la nostra existència, fondre la carn i el cor, dilatar la nostra experiència, ser dues sense renunciar a la nostra identitat. L’amor no consisteix a tancar-se en una bombolla amb la persona estimada, sinó en obrir-se a el món i a el coneixement. Estimar implica arriscar-se, abandonant la seguretat que ens proporciona la rutina. “L’amor és un art”, no una transacció. El veritable amor no consisteix a ser estimat, sinó a estimar. I no s’ha de confondre amb el “enamorament” o fascinació que ens produeix una persona física i socialment atractiva. En la societat de consum, es tendeix a mercantilitzar les relacions socials i sentimentals. Estimar no és posseir un objecte, sinó endinsar-se en la intimitat d’una altra persona, sense expectatives irracionals que conduirien inevitablement a el fracàs.

Estimar no és enredar-se en un frenesí sexual irreflexiu, sinó caminar cap a la unió interpersonal: “El sexe sense amor només alleuja l’abisme que hi ha entre dos éssers humans de forma momentània”. L’amor no és submissió ni dominància, sinó llibertat i autonomia . No s’ha de confondre amb la dependència, ja que en “l’amor es dóna la paradoxa de dos éssers que es converteixen en un i, tot i això, segueixen sent dos”. El “amor madur” es plasma en una parella quan cada un conserva “la pròpia integritat, la pròpia individualitat”. Si ens estimen de veritat, respectar la nostra manera de ser. Estimar és fonamentalment donar, no demanar o exigir. “En l’acte mateix de donar, experiment meva força, la meva riquesa, el meu poder. Tal experiència de vitalitat i potència exaltades m’omple d’aquesta “.L’amor és una forma de creixement personal que ens fa més humans i solidaris: “La persona que estima, respon” . Se sent tan responsable dels altres com del seu propi benestar. El “amor madur” mai és possessivitat: “Si estimo a una altra persona, em sento un amb ella, però amb ella tal com és , no com jo necessito que sigui”.

Fromm estudia les diferents formes d’estimar: l’amor entre pares i fills, l’amor fraternal, l’amor eròtic, l’amor a un mateix i l’amor a Déu. Fromm incorre en els estereotips de la seva època, establint distincions entre l’amor patern i l’amor matern que han perdut la seva validesa amb el córrer dels anys.El seu llibre apareix quan la revolució sexual i el moviment feminista encara no havien transformat la societat. Potser per això afirma que l’amor de la mare és incondicional i el de el pare enterament condicional. La mare no demana res a l’fill: “És la llar de què procedim, la natura, el sòl, l’oceà”. En canvi, el pare representa el pol oposat de l’existència: “el món de la pensada, de la llei i l’ordre, de la disciplina, els viatges i l’aventura. El pare és el que ensenya a l’infant, el qual li mostra el camí cap al món “. Fromm parla de mares fredes i xantatgistes que manipulen als seus fills, inculcant sentiments de culpa i impotència. Aquesta classe de mares solen ser la causa principal de la neurosi. No és menys nociva la figura de el pare autoritari i intransigent, que exigeix obediència i submissió. No obstant això, Fromm no preveu que la mare pugui ensenyar igualment “el camí cap al món”, estimulant en el fill el desig de comprendre, saber, viatjar i realitzar-se individualment. Les mares sobreprotectores són particularment nocives, ja que obstaculitzen i fins i tot frenen el procés de maduració. No accepten la separació del fill, un pas que constitueix l’últim i necessari tram d’una educació orientada cap a la constitució d’una personalitat adulta i equilibrada.

Segons Fromm, no hi ha amor veritable, madur, si l’afecte es restringeix a la parella. Aquesta classe de relacions no expressen amor, sinó una relació simbiòtica, de profunda dependència. Es pot dir que és un egoisme estès. “Si estimo realment a una persona, estimo a totes les persones, estimo el món, estimo la vida”. Erich Fromm afirma que estimar els de la nostra pròpia carn, no representa una gesta. L’amor s’ha d’estendre a tots els éssers humans. Només llavors es transforma en “amor fraternal”, que és un amor caracteritzat per la seva falta d’exclusivitat. “En l’amor fraternal es realitza l’experiència d’unió amb tots els homes, de solidaritat humana, de reparació humana”. En aquesta forma d’estimar, preval l’amor a el pobre, a l’pària, a el malalt i a l’estranger. L’amor eròtic també és una experiència d’unió. Fromm no creu que la tendresa sigui una sublimació de l’amor físic, sinó una conseqüència directa d’experimentar la proximitat d’una altra persona, el tacte de la seva pell i la proximitat de la seva mirada. “Estimar algú no és simplement un sentiment poderós. És una decisió, un judici, una promesa “. Fromm creu en l’amor etern. Quan dues persones comencen a estimar-se, somien amb una relació per sempre .

Per estimar a una persona, necessitem estimar-nos a nosaltres mateixos. L’amor a un mateix no és un acte egoista, sinó la base d’una autoestima que ens permet donar-nos als altres. El que es menysprea a si mateix, és incapaç d’estimar. I què només s’estima a si mateix, sol ser infeliç, doncs contempla als altres amb indiferència, hostilitat i por. D’origen jueu, Fromm entén que l’amor a Déu és summament enriquidor, però aquest amor no és l’adoració d’una figura patriarcal, sinó el desig de sentir un vincle profund amb la totalitat, amb l’ésser, amb la vida. Fromm pensa que només es pot parlar de Déu en un sentit poètic i simbòlic. Déu és amor i justícia, no un Ésser Totpoderós que exigeix obediència cega i submissió absoluta. Aquesta idea de Déu és infantil i incompatible amb la dignitat humana, ja que incita a resignar-se amb les injustícies i les humiliacions.

L’amor no significa absència de conflictes. L’amor no és un lloc de repòs, sinó “un desafiament constant, un moure, créixer, treballar junts”. L’amor no pot ser una simple fugida de la solitud. De fet, no sabrem estimar, si no aprenem a estar sols sense experimentar buit o malestar: “Si estic lligat a una altra persona perquè no sóc capaç d’enfrontar-me a el món amb els meus propis recursos, no hi ha amor, sinó dependència, por, inseguretat”. La persona estimada no ha de ser un salvavides, sinó algú que camina al meu costat. Cada un té les seves pròpies metes, que poden ser complementàries o totalment diferents. Per estimar cal tenir fe i respecte. Fromm no es refereix a la fe de caràcter religiós i, menys encara, a creences determinades: “La fe és la qualitat de certesa i fermesa que posseeixen les nostres conviccions”. És imprescindible “tenir fe” en els amics i en nosaltres mateixos per adquirir compromisos i realitzar projectes. En un adult, “la presència d’aquesta fe és el que determina la diferència entre educació i manipulació”. Educar vol dir ajudar a l’infant a desenvolupar les seves potencialitats, respectant la seva personalitat. Només el que ha estat “educat” podrà estimar, assumint la possibilitat de el dolor i la pèrdua. “Estimar significa comprometre sense garanties, lliurar-se totalment amb l’esperança de produir amor a la persona estimada. L’amor és un acte de fe, i qui tingui poca fe també té poc amor “.

Fromm posseïa un ego discret, però la seva prudència no era sinònim de debilitat. La seva obra ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents: “L’acte de desobeir com a acte de llibertat és el començament de la raó” . El seu estil transparent i senzill és una invitació permanent a la lectura dels seus llibres. Fromm ens va deixar el 1980, però el seu esperit segueix viu, recordant-nos que mai és tard per estimar, ja que “viure és néixer a cada instant”.

Font: Rafael Narbona, El Cultural, Wikipèdia

Read Full Post »

Balkan Paradise Orchestra, també conegut per la sigla BPO és un grup de música català en forma de fanfara, creat a Barcelona el 2015. L’integren 11 instrumentistes femenines de vent metall, vent fusta i percussió:

  • Alba Careta, trompeta
  • Olivia Casas, tuba
  • Maria Cofan, trombó
  • Eli Fàbregas, percussió
  • Berta Gala, trompeta
  • Eva Garín, clarinet
  • Mila González, trompeta
  • Laura Lacueva, clarinet
  • Núria Perich, bateria
  • Maria Puertas, tuba
  • Alba Ramírez, trompa
Balkan Paradís Orquestra a Terrassa|FOTO: BELLATERRA.CAT

Hava Naguila (en hebreu הבה נגילה) és una cançó folklòrica hebrea, el títol de la qual significa “Alegrem-nos”. Composició d’Albert Gamse amb una melodia basada en un nigun hassídic es tracta d’una cançó de celebració, especialment popular entre les comunitats seculars jueves, bàsica del repertori de les bandes en festivals de música jueva.

Vídeo gravat per Bellaterra.Cat durant la Festa Major de Terrassa del 2018👇

Història Balkan Paradise Orquestra

La formació es va originar quan tres de les components (Olívia Casas, Alba Ramírez i Eva Garín), que eren afeccionades a la música balcànica, van decidir muntar una fanfara i van contactar amb diverses col·legues, que finalment van resultar ser totes noies. De fet, la inspiració va sorgir arran d’un concert de la Fanfare Ciocarlia, en què elles van ver de teloneres com a fanfara itinerant. BPO és una formació molt original i gens habitual en l’escena del nostre país. Altres bandes d’estil més o menys similar són Always Drinking Marching Band o Sidral Brass Band.

El 2017 van guanyar el concurs Sons de la Mediterrània, fet que li va permetre enregistrar el seu primer llarga durada, K’ataka. Han actuat arreu de Catalunya i també han fet concerts a Terol, Vitòria i fora de l’Estat espanyol a Escòcia i Hongria.

El nom del seu primer disc, K’ataka, sorgeix de l’onomatopeia del contratemps típic de la música balcànica que normalment fan el trombó i la trompa.

Van participar a La Marató de TV3, el 15 de desembre de 2019, en què tota la banda va acompanyar el presentador Quim Masferrer en el bus que servia de plató de televisió i van actuar en directe mentre es desplaçava per tot el territori. A més, també van enregistrar un dels vint temes que formen el disc de la Marató, titulat Zorba.

L’abril de 2020 van publicar el seu segon àlbum, Odissea. amb deu temes propis. El nom del disc és una referència al poema èpic d’Homer, a partir de la idea d’un viatge a la recerca d’aventures. Prèviament a la sortida del treball, van anar publicant fins a tres avançaments de temes continguts al disc, en forma de videoclips: “Da Mas Over”, “Cotnes” i “Anchoor”. La composició dels temes ha estat per creació col·lectiva, en què a partir de la idea presentada per una el tema va creixent amb les aportacions de totes.

Read Full Post »

Lia Sampai i Adrià Pagès|CCMA

El X Cicle de Música de Cambra es tancarà aquest diumenge (12h)amb el concert de la bellaterrenca Lia Sampai al teatre Ateneu. ‘Amagatalls de llum’ és el segon treball de la cantautora acompanyada del guitarrista i arranjador Adrià Pagès. Des de la senzillesa i la complicitat construeixen relats que abracen el món personal i el social, tot davallant en els racons més íntims i fràgils. Per fer-ho, incorporen a la veu i la guitarra -ambdues centrals- altres instruments de corda i guitarres elèctriques, ampliant la seva sonoritat per aconseguir una expressivitat precisa que enalteix cada paraula.

La carta de presentació del disc és la cançó ‘La caixeta’, tema que compta amb un videoclip dirigit per Raúl Txaro. “De vegades, si ens acompanyen, descobrim nous camins. La música me n’ha fet descobrir uns quants. He tingut (i tinc) molta sort. Aquesta cançó és un agraïment a tot l’acompanyament que rebo, un regal per a l’Adrià Pagès, per als que més estimo, que sempre hi són, i també per al públic”, assegura Sampai.

Lia Sampai (Barcelona, 1995) puja a l’escenari per primera vegada l’estiu de 2017, rebent el segon premi al Concurs de Cantautors de Ferreries. El 2018 comença a treballar amb el guitarrista i compositor Adrià Pagès (Barcelona, 1995) i junts publiquen “La fada ignorant” (2019). Amb el llançament d’aquest primer treball emprenen una gira de presentació que els porta a escenaris i concursos com el Festival Barnasants, el Jambo Street Music, el Concurs Delayta’ns de Premià de Mar (primer premi) o el Certamen Nacional de Joves Cantautors d’Elx (primer premi).

Sampai i Pagès comencen a col·laborar al novembre de 2018. Després de treballar de valent, entren a l’estudi (el premi d’Andorra finalment es materialitza en 16 hores a l’estudi els dies 21 i 22 de gener). Així, neix un LP de 10 cançons: La Fada Ignorant; àlbum debut, que fan públic al febrer de 2019.

RECONEIXEMENTS

La parella ha rebut reconeixements com el Concurs de Cantautors de Ferreries (Tortosa, 3er Premi, juny 2019), el Concurs Inèdit de Llambilles (1er premi, juliol 2019), el Concurs de Cançó de Salitja (2on Premi, agost 2019) i el Concurs Delayta’ns de Premià de Mar (1r premi, setembre 2019). Al novembre guanyen el premi a la Millor Banda en Català del Concurs de Bandes de Badalona i al desembre el Primer Premi al Certàmen Nacional de Cantautors a Elx, així com el Premi a la millor Cançó en Valencià.

ENTRADES GRATUÏTES I AFORAMENT LIMITAT

L’entrada al concert és gratuïta i s’aconsegueix a través de http://www.cerdanyola.cat/teatre L’aforament del teatre és limitat. Per assistir-hi cal seguir la normativa sanitària vigent i les indicacions del personal.

Font: Cerdanyola al Dia, CCMA, Ajuntament de Cerdanyola

Read Full Post »

El director d’orquestra Josep Pons|www.joseppons.net

La UAB investirà doctor honoris causa al músic Josep Pons -director musical del Gran Teatre del Liceu-, en una cerimònia que tindrà lloc a l’Auditori de la UAB el dimecres, 7 d’abril, a les 12h. L’acte, que serà presencial i amb aforament restringit degut a la pandèmia, es podrà seguir en directe al canal de Youtube de la UAB.

Josep Pons està considerat “un dels directors espanyols més rellevants de la seva generació” i una figura que “s’ha obert a noves maneres de fer escoltar la música, tot introduint visions transversals i projectant-se vers altres gèneres”.

Ha estat director titular de l’Orquestra Ciutat de Granada, de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya (2003-2012) i des de 2012 ho és de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

La UAB investirà doctor honoris causa al músic Josep Pons Viladomat, director musical del Gran Teatre del Liceu des de fa nou anys, a petició de la Facultat de Filosofia i Lletres. La distinció se li concedeix “pel seu compromís amb el panorama musical de Catalunya; per la seva contribució en la recuperació i difusió del patrimoni musical hispànic; pel seu suport als compositors contemporanis i a les noves generacions d’instrumentistes; per la creació de projectes innovadors i d’excel·lència; pel seu esforç per obrir el fet musical als nous públics del segle XXI”.

L’acte d’investidura tindrà lloc el dimecres, 7 d’abril, a les 12h a l’Auditori de la UAB, situat a la Facultat de Filosofia i Lletres. El professor Francesc Cortès, padrí del doctor honoris causa, llegirà el discurs en el qual glossarà els mèrits de Josep Pons. A continuació, el rector de la UAB, Javier Lafuente, li farà el lliurament del diploma i li atorgarà la medalla de doctor honoris causa. Tot seguit, Josep Pons pronunciarà la lliçó magistral titulada «Qui soc. Com soc. Què faig.». A continuació, es projectarà un fragment de l’orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Josep Pons, interpretant “El amor brujo”, de Manuel de Falla. L’acte s’acabarà amb el cant del Gaudeamus Igitur. L’acte comptarà amb un aforament restringit degut a la situació sanitària però es retransmetrà en directe i de forma íntegra pel canal Youtube de la Universitat.

Una llarga i destacada trajectòria professional

Considerat un dels directors més rellevants de la seva generació, Josep Pons Viladomat és el director musical del Gran Teatre del Liceu. Nascut a Puig-reig (Berguedà), va entrar amb nou anys a l’Escolania de Montserrat, on va iniciar la seva formació musical, per passar després al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on va estudiar composició amb Josep Soler i direcció amb Antoni Ros-Marbà.

L’any 1985 va fundar l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, de la mà de Fabià Puigserver, des d’on va difondre un repertori centrat en els compositors del s. XX (Falla, Schönberg), compositors estrictament contemporanis (Benjamin) i compositors catalans (Gerhard, Gols, Casablancas, Amargós, els dos Guinovart, Mompou, Montsalvatge, etc.). Entre els seus enregistraments d’aquesta època destaca l’edició de l’òpera Pepita Jiménez d’Isaac Albéniz, a partir de l’edició que en va fer Josep Soler. Durant aquest període va continuar en el món de la direcció coral, dirigint la Coral Carmina (1988-1990).

L’any 1993 va fundar la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. És director honorari de l’Orquesta y Coro Nacionales de España i de l’Orquesta Ciudad de Granada, de les quals va ser director artístic i titular. Va ser també director musical executiu de les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.

L’any 1999 va ser distingit amb el Premi Nacional de la Música que atorga el Ministeri de Cultura. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i ha estat guardonat amb la Medalla de Oro de Bellas Artes el 2019. Ha enregistrat una cinquantena de títols per a Harmonia Mundi France i Deutsche Grammophon, i ha obtingut els màxims guardons: Grammy, Cannes Classical Awards, Grand Prix de l’Academie Charles Cross, Diapason d’Or i Choc de la Musique.

Dirigeix habitualment les principals orquestres i sales d’arreu del món, i ha establert una relació continuada amb l’Orchestre de Paris, la Philharmonia, la City of Birmingham, la Gewandhauss de Leipzig, la Staastskapelle de Dresden, la NHK de Tòquio i la BBC Symphony Orchestra, amb la qual ha fet diverses aparicions als BBC Proms de Londres.

Va debutar al Gran Teatre del Liceu el 1993 i des del 2012 n’és el director musical, amb l’encàrrec de projectar l’orquestra a escala internacional.

Compromès amb la cultura del país, Josep Pons s’ha implicat en la recuperació de partitures emblemàtiques, com ara l’òpera La Fattucchiera (1838) de Vicenç Cuyàs, que es va reestrenar al Liceu l’octubre de 2001 i fou editada pel segell discogràfic Columna Música. Abans de ser-ne director musical titular, Pons va estrenar en el Gran Teatre l’òpera de Joan Guinjoan “Gaudí“ (2004) i “Don Quijote en Barcelona” de José Luis Turina (1999). La temporada 2018-2019, va dirigir l’estrena mundial de “L’enigma di Lea” amb llibret de R. Argullol i música de Benet Casablancas.

El padrí, Francesc Cortès

El padrí del doctorand serà el professor Francesc Cortès, catedràtic del Departament d’Art i de Musicologia.Va fer la tesi doctoral sobre Felip Pedrell i s’ha especialitzat en la música de l’època contemporània, dedicant diferents projectes de recerca a l’estudi i recuperació de repertori líric. Dirigeix el projecte de catalogació i digitalització de l’arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu. Ha fet estades a les universitats de Melbourne, Reims i Nàpols II i és l’investigador principal del grup de recerca Música en les Societats Contemporànies.

Vinculació amb la UAB

Pel que fa a la vinculació de Josep Pons amb la UAB -en el marc del Departament d’Art i Musicologia i de la Facultat de Filosofia i Lletres- va participar en l’assessorament dels cursos d’Òpera Oberta organitzats pel Gran Teatre del Liceu, en què han participat estudiants de l’Autònoma, i va pronunciar la lliçó magistral que va inaugurar el curs 2015-2016 a la Facultat de Filosofia i Lletres.

El Consell de Govern de la UAB va aprovar el seu nomenament el 30 d’octubre de 2019, però la situació sanitària va impedir que la cerimònia d’investidura es celebrés l’abril del 2020, tal com estava prevista. Es tracta del primer acte institucional de la UAB es celebrarà amb una assitència limitada de públic en compliment de les restriccions sanitàries.

Josep Pons, director d’orquestra|Fundación Onuart

Biografía Josep Pons Viladomat

Un mestre de l’escola de Puig-reig li va suggerir que podia fer les proves per entrar a l’Escolania de Montserrat, ja que tenia bona veu, i li donaria una educació molt millor que la que li podia oferir les escoles nacionals de l’època. i ell mateix el va preparar per a les proves d’ingrés. Va entrar a l’escolania amb 9 anys, i aquest fet va marcar profundament la seva vida, ja que va rebre una excel·lent formació musical i intel·lectual, i fou un escolà avantatjat musicalment, tocava l’orgue i a dotze anys ja havia decidit dedicar-se a la música. A més, també li va despertar la consciència cívica de país, pel catalanisme que s’hi respirava durant el franquisme. En acabar l’etapa de l’escolania, als 14 anys, va formar part com a pianista de la Polifònica de Puig-reig (que s’acabava de crear, llavors amb el nom de Joventut Sardanista), també va tocar en una orquestra de ball i va començar a fer arranjaments per a intèrprets de la Cançó com Marina Rosell i Raimon. Va continuar els estudis al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on cursà estudis de composició amb Josep Soler i de direcció amb Antoni Ros-Marbà. La tradició secular i l’intens estudi tant de la polifonia com de la música contemporània han marcat el seu posterior desenvolupament musical i intel·lectual.

Després de la direcció musical de la producció de La flauta màgica al Teatre Lliure, a Barcelona, va endegar l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure el 1985, de la qual va ser director durant 12 anys. Aquesta agrupació s’especialitzà en el repertori de música del segle xx per a orquestra de cambra; el conjunt adquirí un prestigi internacional amb diversos enregistraments d’obres de FallaFrederic MompouIsaac Albéniz i PascualGerhard i Stravinski així com de compositors actuals com Luis de PabloBenet CasablancasJoan Albert AmargósJosep Soler i Ástor Piazzolla.

Va dirigir la Coral Càrmina en el període 1988-90. El 1992 va encarregar-se de la direcció musical de les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona. El 1993, quan va néixer la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, inicialment anomenada Jove Orquestra Simfònica de Catalunya, es va fer càrrec de la seva direcció fins a l’any 2001.

El 1994, va ser nomenat director de l’Orquestra Ciutat de Granada, càrrec que ostentà fins al 2004. Amb aquesta orquestra va desenvolupar una intensa activitat discogràfica de la mà d’Harmonia Mundi France, amb 20 discos, considerats per la premsa internacional com una renovació en la interpretació de la música espanyola. Del 2003 al 2012 assumí la direcció de l’Orquestra Nacional d’Espanya, amb la qual va liderar una profunda renovació en l’àmbit artístic fins a ser considerada com a referent de qualitat i programació.

Ha dirigit orquestres com la Simfònica de GöteborgOrquestra Nacional de FrançaOrquestra de la Ràdio de FrankfurtFilharmònica de Rotterdam i Deutsche Kammerphilarmonie Bremen. Ha dirigit Il barbiere di SivigliaLa flauta màgicaThe LighthouseLa Voix humaineUn altre pas de rosca i l’Orfeo, entre d’altres. Debutà al Liceu amb El amor brujo (1993-94). Hi ha tornat en nombroses ocasions, La Fattucchiera (2001-02), L’occasione fa il ladro (2002-03), Peter Grimes (2003-04), Gaudí (2004-05) el Concert Mozart (2005-06), i el setembre de 2012 inicia la tasca de

Director Musical del teatre.

Ha dirigit les estrenes de les òperes Don Quixot a Barcelona, de José Luis Turina i La Fura dels BausGaudí, de Joan Guinjoan, i La Fattucchiera, de Vicenç Cuyàs.

Font: UAB, Biografía Josep Pons, Wikipèdia

Read Full Post »

Johann Sebastian Bach va néixer el 21 de març del 1685 a Eisenach i va morir el 28 de juliol de 1750 a Leipzig.

“Neue Bachdenkmal” (1908), el monument que es troba a l’entrada lateral de l’església de Sant Tomás de Leipzig|DW

🎻Recordem l’organista i compositor alemany del barroc escoltant una part de les seves obres més conegudes👇

Biografia de Johann Sebastian Bach

A deu anys restà orfe de pares. Descendent d’una família de músics (Bach), rebé probablement del seu pare, Johann Ambrosius Bach, músic de la cort, les primeres nocions de l’ofici musical. El seu germà Johann Christoph Bach, amb el qual continuà la seva educació musical, l’acollí a casa seva, a Ohrdruf, on tenia el càrrec d’organista. A quinze anys, gràcies a la seva bona veu, trobà una plaça de cantor a la Michaeliskirche de Lüneburg, on visqué tres anys de formació intensa, en contacte amb obres d’autors alemanys, flamencs i italians que trobà a la biblioteca del Lyceum. A divuit anys havia assimilat ja una bona part de la important herència musical germànica, que completà amb coneixements d’altres estils europeus. Esdevingut ja un professional, el 1703 obtingué la primera col·locació com a violinista a la cort de Weimar, on romangué solament sis mesos. Sembla que les seves primeres obres poden ésser datades de l’època de Lüneburg, i àdhuc de la d’Ohrdruf: preludis i partite de coral, per a orgue, i una fuga per a clavecí. A la curta etapa de Weimar, sembla que només li correspon un concert en do menor, per a clavecí. Al setembre del 1703 acceptà la seva primera plaça d’organista a la Neukirche d’Arnstadt, Turíngia, on estrenà un orgue de 23 jocs, amb el càrrec suplementari de Kapellmeister del Gymnasium. En aquesta època, la seva activitat creadora començà a ésser important. A més d’obres per a clavecí, instrument que sempre cultivà, la música per al culte ocupà la part principal de la seva activitat, amb obres per a orgue i vocals; la seva primera cantata religiosa és datada a Arnstadt. No tardà a acceptar el lloc d’organista a la Blasiuskirche de Mülhausen, al setembre del 1707, a vint-i-dos anys. L’octubre del mateix any es casà amb la seva cosina Maria Barbara Bach. A aquesta etapa de la seva vida correspon un preludi per a orgue, tres cantates religioses i una altra cantata —Gott ist mein König, escrita per encàrrec del consell de la ciutat—, que sembla que fou la primera obra que hom li edità. Per motiu de conflictes religiosos entre pietistes i luterans ortodoxos, Bach preferí de deixar Mülhausen i d’acceptar el lloc de músic de cambra i organista de la cort del duc de Saxònia-Weimar, al servei del qual restà nou anys; fou un període fecund per a Johann Sebastian. Nombroses obres per a orgue ho testimonien, entre d’altres, el grandiós Passacaglia en do menor, les tocates en re menor i sol major i l’Orgelbüchlein. També són d’aquesta època nombroses cantates religioses i una cantata profana —De la caça—. Bach començà a tenir fama de virtuós de l’orgue, i hom té notícia dels seus recitals a Weissenfels, Halle, Kassel i Erfurt. Bach aprofundí en l’estil italià transcrivint obres de Vivaldi i Marcello. El 1717 es traslladà a Köthen (Anhalt, Saxònia) amb la seva ja nombrosa família, per entrar al servei del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen. En aquesta època, que durà sis anys, Bach no pogué dedicar-se a la música religiosa, a causa del calvinisme practicat a la cort. Altrament, pertanyen a aquest període algunes de les seves grans obres instrumentals: les Invencions a dues i tres veus, el primer volum de Das wohltemperierte Klavier (‘El clavecí ben temprat’), la Fantasia cromàtica, les suites franceses i angleses, totes les obres per a violí i violoncel sol i les sonates per a flauta. Els sis Concerts de Brandenburg apareixen com la síntesi de la saviesa musical de l’Europa d’aquell moment. El Concert per a dos violins i orquestra també pertany a aquesta època en què Johann Sebastian es manifestà amb una maduresa definitiva, com a compositor i com a organista, en concerts a Leipzig i a Hamburg. El 1720 morí la seva primera muller, de la qual tingué set fills, i el 1721 es casà amb Anna Magdalena Wülcken, que l’ajudà molt com a copista. El 1723, quan Bach tenia trenta-vuit anys, guanyà per oposició el lloc de director de música de la Thomasschule de Leipzig, i l’ocupà fins a la mort. Fou l’època de la seva màxima fecunditat, principalment en la música religiosa: hom calcula que escriví, aquests anys, 260 cantates religioses, les passions segons sant Joan, sant Mateu i sant Marc —aquesta última, perduda—, la Missa en si menor, el Magnificat, els oratoris de Nadal, de Pasqua i de l’Ascensió; els sis motets, quatre misses, lieder, etc. Per a orgue, a més de preludis de coral i preludis i fugues, escriví les excepcionals Sis Sonates a tres veus. Per a clavecí es registren, en aquesta època, el segon volum de Das wohltemperierte Klavier, el Concert italià, la Partita en si menor i les Variacions GoldbergLes Variacions Goldberg de J.S. Bach interpretades per Kimiko IshizakaAl Notenbuch, escrit per a Anna Magdalena, hom troba, també, cinc lieder, entre els quals hi ha el conegut Bist du bei mir. En aquesta etapa final escriví Das musikalische Opfer (‘L’ofrena musical’) i, poc temps després, Die Kunst der Fuge (‘L’art de la fuga’). En aquestes dues obres, Bach deixà a la posteritat una mostra definitiva del domini prodigiós que posseïa del seu art. El 28 de juliol de 1750 Johann Sebastian Bach morí, a seixanta-cinc anys. Des del seu llit de mort dictà, encara, al seu gendre Altnikol, una fantasia sobre un tema de coral per al seu instrument preferit, l’orgue, a la qual donà el títol de Vor deinem Tron tret’ich hiermit (‘Compareixo davant el teu tron’). Anna Magdalena, de la qual havia tingut tretze fills, li sobrevisqué deu anys.

Bach, que practicà humilment la música com un ofici, arribà als cims més elevats de l’art; es limità a portar fins a les darreres conseqüències l’ofici musical practicat pels seus antecessors i contemporanis alemanys, assimilant l’essencial dels altres estils europeus de l’època. La seva actitud, conseqüent fins a la fi, i el domini tècnic a què arribà li permeteren d’obtenir uns resultats transcendents, amb els quals se situà, sens dubte, per damunt de tots els seus contemporanis. L’esperit creador de Bach no necessità de canviar les formes tradicionals per a expressar-se lliurement, i resultà un innovador sense proposar-s’ho, amb un equilibri genial entre la fidelitat i l’audàcia, l’observança estricta i la fantasia atrevida. No és estrany que els seus contemporanis, mancats de perspectiva, l’acusessin d’antiquat i que caigués gairebé en l’oblit durant més de mig segle. Bach havia exhaurit ja totes les possibilitats de la música barroca i, després d’ell, la música es desenvolupà en una altra direcció. El 1789, quan Mozart visità Leipzig i tingué ocasió de sentir i d’estudiar les partitures d’alguns motets de Bach, exclamà: “Per fi aprenc alguna cosa nova!” Precisament els motets foren les úniques obres de Bach que s’interpretaren, àdhuc en els anys d’oblit, a Leipzig i en altres localitats. Un altre testimoniatge que l’admiració per Bach no havia desaparegut és la seva primera biografia, apareguda el 1802 i escrita per Forkel. En el redescobriment definitiu de Bach, Mendelssohn té un lloc d’honor, pel fet d’haver patrocinat i potser dirigit la interpretació de la Passió segons sant Mateu, el 1829. La major part dels compositors romàntics sentiren una gran admiració per Bach. El 1850, cent anys després de la seva mort, fou fundada la Bach Gesellschaft, que publicà l’edició completa de les seves obres.

A Catalunya, la introducció de la música de Bach s’esdevingué durant el segle XX. Poc abans de començar el segle, però, el 4 d’abril de 1897, l’Orfeó Català cantà dos corals de Johann Sebastian Bach en una audició al Teatre Líric; el 28 de novembre de 1911 era oferta ja, pel mateix Orfeó, al Palau de la Música Catalana, la primera audició de la Missa en si menor sota la direcció de Lluís Millet, i el 27 de febrer de 1921 igualment l’Orfeó Català interpretà per primera vegada la Passió segons sant Mateu. Dins els primers anys del segle XX, Pau Casals inclogué en el seu repertori les sis sonates per a violoncel sol, a les quals fins aleshores havia estat donat únicament un valor pedagògic.Col·laboració: SeB

Font: Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

RECURSOS MUSICALS per a l’aula
amb ESTEVÃO MARQUES
Dissabte 20 de març, 9:30h a 11:30h

Estevão Marques|CEDIDA

REPTES DE COORDINACIÓ

Adreçat a: professorat d’infantil i primària

Dissabte 20 de març: 12:00h a 14:00h

El ritme i les melodies en la música ens faciliten estructures sonores per posar-nos els reptes de coordinació més variats i adequats al desenvolupament motriu de cada edat. Coneixerem reptes de moviment per plantejar des dels més petits fins als grans de l’escola i treballar així un aspecte en el qual la música pot ser un gran suport!

DANSES I COMPOSICIÓ MUSICAL

Adreçat a: professorat de primària i secundària, així com d’escoles de música.

Aprendrem algunes danses tradicionals per després aprendre a tocar-les i a crear els nostres propis arranjaments musicals.


🎻 Preu sessió: 30€
Informació de totes les sessions👇

El MusicalConservatori de Bellaterra
Facebook@escolaelmusical
Carrer de Ramon Llull, 16, 08193 Bellaterra, Spaininfo@elmusical.cat ☎️ 935804246

Font: Sempre,El Musical de Bellarerra

Read Full Post »

Publica el disc ‘Le Labyrinthe d’Ariane’, un repertori de l’època medieval al Barroc interpretat amb set arpes antigues

La bellaterrenca Arianna Savall|CEDIDA

Manel Haro entrevista a la bellaterrenca Arianna Savall a Llegir.Cat

Arianna Savall (Basilea, 1972) és una soprano, compositora i arpista catalana filla d’una família de músics. És especialista en música antiga i ha publicat diversos discos, el darrer dels quals és Le Labyrinthe d’Ariane, al segell Alia Vox, el seu primer àlbum en solitari, que aplega un repertori de l’època medieval al Barroc interpretat per set arpes antigues diferents i que suposen un viatge per França, Itàlia i Espanya. Diu l’arpista que aquest treball ha estat possible gràcies a la perseverança del seu pare, Jordi Savall, i el suport del seu marit, Petter Udland Johansen, amb qui va crear el grup Hirundo Maris, una formació que connecta la música tradicional nòrdica amb la catalana. També – confessa- ha estat determinant el fet de donar classes d’arpa a joves alumnes i veure com aquest instrument té una gran capacitat de seduir-los. Diu Savall que «l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals, és un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull i ens relaxa.»  En definitiva, és un disc per deixar-nos envoltar per la música i per conèixer la gran riquesa d’un instrument que és més transversal del que ens pensem.

Acaba de publicar un nou disc en una època en la qual no queden gaires compradors de discs…

Sí, i és una llàstima. Els discs ara mateix no són cars, però és cert que els tens disponibles a diverses plataformes i els llibrets que l’acompanyen no són sempre un valor afegit. Jo crec que farem discs durant molt de temps, però serà una peça de regal, una qüestió de relació emocional amb l’objecte físic. A més, si hi ha actuacions en directe, sempre els pots dedicar, però ara això és complicat…

Quina és l’ànima d’aquest disc?

Aquest disc és un laberint de set arpes, que et van portant per diferents camins. És un laberint feliç, com diu el meu pare. Aquí el minotaure és més aviat un amic i al final ens abraça una esperança. Cadascuna d’aquestes set arpes marca un camí preciós, molt ric i desconegut per la gran majoria, perquè coneixem l’arpa clàssica, l’arpa de pedal, les arpes celtes, les americanes, la kora, l’africana, però les arpes antigues… Això ja és una altra cosa!

I vostè tracta de donar-les a conèixer.

Aquesta és la meva especialitat i al llarg dels anys he vist que les arpes antigues, la música antiga en general, arriben molt a la gent jove. Això em va animar molt a fer aquest disc, per això el dedico als meus alumnes de Bellaterra i de Zuric, perquè ells van ser una peça clau a l’hora de posar-me a fer-lo.

Parli’m d’aquestes set arpes.

Una és romànica, petita, compacta i robusta; una altra és gòtica, més esvelta. Després hi ha dues arpes que només es trobaven a la península Ibèrica, una de les quals és la rota, que és una arpa saltiri amb dues files dobles als costats que la trobem al segle XIII sobretot al nord d’Espanya i especialment a Galícia. És un instrument molt peculiar que va existir en aquella època i després desapareix totalment. Potser la rota va inspirar l’arpa catalanoaragonesa que apareix els segles XIV i XV, una arpa medieval també doble que segurament va viatjar a Nàpols i d’allà va néixer l’arpa doppia del segle XVI. És el primer intent de fer una arpa cromàtica amb les tecles blanques i negres del piano.

El seu disc és un gran viatge, doncs!

Volia recórrer França, Itàlia i Espanya. L’arpa doppia dona pas a l’arpa de Monteverdi, que ell encara l’anomena doppia, però ja és triple. Té tres files de cordes, és una arpa molt complexa i tindrà una difusió molt gran a tota Europa, excepte a la península Ibèrica, que ja havia creat la seva pròpia arpa, la creuada. Els ibèrics tenien molt de caràcter i estaven molt orgullosos del seu propi instrument. L’arpa triple arribarà a Barcelona i a Madrid, però no es tocarà tant.

L’arpa és un instrument que segueix seduint molt…

Perquè l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals. És un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull, ens relaxa. Per això es fa tanta musicoteràpia amb arpes. És l’instrument que tocaven Apol·lo, Orfeu, les muses, els àngels… És un instrument que trobem en moltes figures mítiques. A vegades es confonen amb les lires, les cítares… que són diferents, però de la mateixa família.

Podem dir que el seu disc vol donar a conèixer el caràcter i la riquesa de cada arpa?

Sí, perquè tu pots interpretar el poema d’un trobador amb una arpa celta, però no estaràs transmetent exactament el mateix que volia transmetre ell, perquè ell utilitzava una arpa romànica. Tocar Kapsberger -de qui en soc molt fan- amb una arpa de pedal, per exemple, és molt difícil, no tot sona com hauria de sonar, mentre que si agafes una arpa triple, tot queda perfecte, produeix un efecte hipnòtic, et transporta a una altra dimensió.

La música antiga ens resulta molt seductora. A què creu que és degut?

Potser en l’Edat Mitjana tenien un contacte amb la música que s’apropava molt a la màgia i que nosaltres segurament ja hem perdut. Els textos antics tenien dobles sentits, amb missatges amagats, la qual cosa crea molta fascinació. Aquella música pot semblar senzilla, però t’arriba al cor, és una música essencial però profunda. A tots els meus alumnes els agrada la música antiga, i això que també escolten molta música moderna i que molts d’ells són infants i adolescents, però gràcies a tocar l’arpa, van descobrint la música medieval, renaixentista i barroca. La música barroca té quelcom que la fa eterna: els seus ostinati, les seves xacones… Les seves estructures harmòniques van ser fetes cap a l’infinit. Els compositors les van calcular molt bé.

En aquest disc també canta.

Sí, només quatre cançons, perquè és un disc més aviat instrumental. Volíem mostrar sobretot el color de cada arpa, que se sentissin bé. Jo sempre he intentat conservar la meva naturalitat a l’hora de cantar. M’he especialitzat en cant antic, però cantar asseguda amb l’instrument t’obliga a estar molt en harmonia amb ell i a trobar un equilibri entre l’arpa i la veu. En això treballo des de fa molts anys i cal buscar i conservar la naturalitat. Jo valoro els cantants que han estat fidels a ells mateixos i que no s’han deixat endur per aquelles modes que marquen que ara cal cantar d’una determinada manera, amb molt de vibrato o amb determinats efectes… Intento evitar-ho, prefereixo treballar el meu propi caràcter, el meu estil és més aviat sobri, molt inspirat en els textos. Si vius bé l’emoció del text, amb poc pots fer molt. És la meva forma d’arribar a la gent, des de l’autenticitat, des de la puresa.

Cada disc és una forma d’aprendre?

Cada disc és una oportunitat de seguir avançant, perquè t’obliga a aprofundir en una època, en un repertori, en un personatge, una història, i sempre aprens, és clar. Cada disc és com un univers que se t’obre i saps que sempre pots anar més enllà, però has de saber quan acabar. En aquest disc ha estat un repte tocar set arpes, no ho havia fet mai, com a molt tres o quatre. No sé si en un concert podria tocar les set, la veritat, perquè hi ha molta distància entre cadascuna d’elles. Un disc el pots fer en diversos dies, i en cadascun d’ells pots centrar-te en una arpa, mentre que en el viu no hi ha aquesta opció.

Com ha estat l’experiència d’un primer disc en solitari?

M’ha costat una mica. Jo, de fet, no el volia fer, perquè m’agrada molt més tocar amb el meu marit, amb el nostre grup Hirundo Maris. Prefereixo el diàleg. Però sí que el meu pare feia temps que volia tenir un disc així a Alia Vox i també el Petter, el meu marit, que és un fan de les arpes, em deia que havia de fer un disc només d’arpes, perquè és un so molt bonic. Entre els dos em van convèncer i els hi estic molt agraïda. Amb aquest disc he sentit que creixia, que continuava avançant. Potser repetiré.

El seu pare, Jordi Savall, accepta un no per resposta alguna vegada?

No, mai!

Ja m’ho pensava.

I per això ha anat tan enllà… Quan el meu pare, que aviat farà vuitanta anys, està convençut del seu projecte, del seu somni, sempre el realitza. Quan algú li diu que alguna cosa és una bogeria, ell segueix endavant i se’n surt. És una força interna que té, una passió i una fe molt admirables.

Parlem d’aquesta aliança que té vostè amb Petter Udland Johansen, el seu marit, i amb el grup que conformen, Hirundo Maris.

Vaig conèixer el Petter a la Seu d’Urgell el 1995, en un curs de música antiga dels meus pares, i després ens vam retrobar a Basilea. Ell cantava músiques tradicionals noruegues i jo músiques tradicionals catalanes i sefardites. Vam veure que hi havia una connexió molt forta en l’àmbit de les melodies. Tant la música tradicional catalana com la noruega tenen molt de nostàlgia, sovint són llegendes medievals amb aventures increïbles, viatges perillosos, amors impossibles, històries dramàtiques que alguna acaba bé, però la majoria no…

I va néixer el grup…

Arran d’això ens vam anar animant, el Petter va trobar el nom del grup, que significa «oreneta de mar», que a l’estiu està a Noruega i a l’hivern va cap al Mediterrani. Nosaltres també som nòmades, ens agrada viatjar, conèixer gent nova, noves cultures i buscar aquesta connexió entre nord i sud que és més gran del que ens pensem. La cultura nòrdica és fascinant, com la nostra, la catalana.

Podríem dir que la música té dolor, però deixa enrere la foscor de la seva època i ens aportant la seva part més humana?

La música surt de la part millor dels sers humans que la van compondre. La música antiga curava les ferides profundes dels seus compositors. Hi havia una espiritualitat molt forta, que anava més enllà de la religió. És realment fascinant. M’encantaria poder anar a l’època medieval, però amb el bitllet de tornada, perquè era una època terrible també.

Fer música és fer reviure la ferida i alhora la seva curació?

Sí, la música té aquest poder. És una bona idea, la música és la ferida i la seva curació. Els poetes i els músics d’aquella època transformaven aquest dolor en alguna cosa més sublim, que estava molt per sobre d’ells. I, per sort, ens han arribat algunes peces, que són autèntiques joies. Hi ha melodies anònimes que són precioses. A vegades són quatre notes, però increïbles, qui les va compondre devia de tenir una connexió tan forta amb el que vivia, amb el que sentia, que va deixar una melodia per a l’eternitat. És el que té la música antiga. Crec que la música contemporània ha perdut aquesta mena de connexió amb els humans. Hi ha una part de nosaltres que segueix necessitant somiar amb aquelles històries, llegendes, és una part que necessitem fins i tot al segle XXI.

La pandèmia ha estimulat els concerts online. Escoltar música antiga a través de les xarxes sembla contradictori…

Ni el Petter ni jo hem seguit gaires concerts en xarxa, encara que tenim bons altaveus, però la pantalla acaba cansant. Ha d’estar tot molt ben filmat, el so ha de ser bo, les imatges han de ser boniques, i això ho trobes en pocs concerts. Un concert ben filmat és preciós, però l’equip que ho filma ha de ser de qualitat i el lloc on es fa també compta. Nosaltres també hem fet algun concert en xarxa, en una església molt acollidora, filmat amb tres càmeres, va quedar força bé. Cal dir que amb la pandèmia Espanya, Luxemburg i el Japó són els únics països on es fan concerts ara mateix, és una sort. Ho dic perquè no hi ha comparació entre el viu i l’online. Seure al banc d’una església i deixar-se impregnar per la sonoritat natural dels instruments és molt superior al format que surt per l’ordinador. Jo davant d’una pantalla aguanto vint minuts, mitja hora, però no una hora i mitja. Millor sempre el viu, el directe.

Font: http://www.llegir.cat

Read Full Post »

Manuscrit d’Antonio Machado dedicat a l’assassinat de Federico Garcia Lorca

Per Jordi Virallonga, Catedràtic de Literatura espanyola i President de l’Aula de Poesia de Barcelona

Anto­nio Mac­hado arriba a Bar­ce­lona l’abril de 1938, pro­ce­dent de València. Ja havia estat a la capi­tal cata­lana deu anys abans, quan s’estrenà Las adel­fas, una obra de tea­tre que va escriure amb el seu germà Manuel. Un cop aquí s’ins­tal·la amb la seva família a l’hotel Majes­tic durant un mes, fins que se’ls troba un allot­ja­ment a la Torre Cas­ta­nyer, pro­pi­e­tat de la mar­quesa de Mora­gas, al número 21 del Pas­seig de Sant Ger­vasi, on resi­dirà fins que comenci l’apres­sat camí cap a l’exili.

Segons tots els tes­ti­mo­nis, Bar­ce­lona és l’últim lloc on Mac­hado se sent feliç, mal­grat estar con­vençut que la guerra està per­duda, mal­grat l’arte­ri­o­es­cle­rosi que patia des de fa temps i mal­grat el seu cor que, segons el seu metge, el Dr. José Puche, era ja una màquina gas­tada.

Un cop esbot­zat el front de l’Ebre i davant la imminència de l’arri­bada de l’exèrcit fran­quista, el dia 22 de gener sur­ten de Bar­ce­lona cap a la fron­tera de Port­bou diver­sos intel·lec­tu­als repu­bli­cans: Tomás Navarro Tomás, Joa­quim Xirau, l’astrònom Pedro Car­rasco, el natu­ra­lista Enri­que Rioja, el psi­quia­tra Emili Mira, en Pous i Pagès, ales­ho­res direc­tor de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, Car­les Riba i Anto­nio Mac­hado, acom­pa­nyat per la seva mare, el seu germà José i la seva cunyada, Matea Mone­dero.

L’endemà arri­ben a Girona en ple bom­bar­deig de l’avi­ació ene­miga i han d’ama­gar-se unes hores. Per la tarda seguei­xen viatge fins a Raset, prop de Cervià de Ter, on es que­da­ran cinc dies al mas Casa Santa Maria. El dia 28 unes ambulàncies de la Direcció Gene­ral de Sani­tat els recu­llen per dur-los a una masia a Vila­da­sens, el mas Fai­xat, on s’havia esta­blert el coman­da­ment de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals. Allà es tro­ben, entre d’altres, amb Cor­pus Barga i el pro­fes­sor Joan Roura.

De mati­nada sur­ten tots cap a Port­bou. Tar­den un dia sen­cer en arri­bar prop de la fron­tera a causa de les riua­des de car­ros, cot­xes, homes, dones i nens que inten­ten pas­sar a França, sor­te­jant male­tes, baguls, lli­bres, llits, estris i altres béns aban­do­nats. El cotxe on viat­gen es queda sense ben­zina i enmig d’una forta pluja i un fred esgar­ri­fa­dor, el poeta, amb la seva mare des­va­ri­e­jant i la resta del grup, arri­ben a Cer­vera, on el cap d’estació de tren els cedeix un vagó en una via morta per poder pas­sar-hi la nit. Mac­hado havia hagut d’aban­do­nar la car­tera on duia el seu últim lli­bre de poe­mes, el dis­curs d’entrada a la Real Aca­de­mia Española i altres tre­balls lite­ra­ris. Es troba per­dut, aca­bat i sense un franc. En aquest lamen­ta­ble nau­fragi pre­gunta a Car­les Riba si ell creu que li dona­ran alguna cosa pel seu rellotge de but­xaca, pre­o­cu­pat com estava per tro­bar-li un allot­ja­ment a la seva mare, que pesa menys que una nena i no para de pre­gun­tar si falta molt per arri­bar a Sevi­lla.

El dia 29, Cor­pus Barga acon­se­gueix diners del cònsol espa­nyol a Per­pinyà per arran­jar a París el futur imme­diat d’aquests intel·lec­tu­als exi­li­ats, però Mac­hado vol que­dar-se prop de la península i resol viat­jar a Cot­lliure, pre­fe­rint, arri­bat el cas, mar­xar set­ma­nes després cap a Mos­cou, on l’espe­ra­ven amb tots el honors, o encara millor, cap a Cam­bridge, si li arri­bava ofi­ci­al­ment el promès ofe­ri­ment del lec­to­rat d’espa­nyol de la seva pres­ti­gi­osa uni­ver­si­tat. Cor­pus Barga l’acom­pa­nya en tot moment i ins­tal·la Mac­hado i la seva família a l’hotel Bougnol-Quin­tana, la pro­pietària del qual els tracta amb tota ama­bi­li­tat. Als poc dies Luis San­tu­llano, secre­tari de l’ambai­xada espa­nyola a París, li envia diners per viure amb como­di­tat. El poeta, però, ja està tocat de mort.

Tres dies abans de morir demana el seu germà José que l’acom­pa­nyi a veure el mar. És l’últim pas­seig de la seva vida, com si volgués fer rea­li­tat els ver­sos finals del seu poema Retrato, com si volgués ser cohe­rent amb les parau­les amb que aco­miadà Ylia Ehe­ren­burg, quan el va visi­tar a Bar­ce­lona. Ales­ho­res l’escrip­tor rus li pre­guntà al poeta si no li feia por la mort. Mac­hado li con­testa que un home ha de morir amb dig­ni­tat; que no importa quan, sinó com ha de morir, per aca­bar amb aquesta frase: “Si el actor se ha com­pe­ne­trado con su per­so­naje, le es fácil reti­rarse de escena”.

El 22 de febrer, dime­cres de cen­dra, entra en coma. En veu baixa i monòtona repe­tia en els últims ins­tants: “Merci, madame; merci, madame…” Va morir al cap­ves­pre. Tenia 64 anys. Tres dies després ho feia la seva mare i arri­bava, massa tard, la molt espe­rada carta de la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge.

El 23 de febrer, sis mili­ci­ans de la segona bri­gada de cava­lle­ria de l’exèrcit repu­blicà car­re­guen el seu taüt fins el cemen­tiri de Cot­lliure. Com ell mateix va pre­veure, anava “ligero de equi­paje, casi des­nudo, como los hijos de la mar”. Tant és així que una senyora ano­me­nada Debo­her, amiga de madame Quin­tana, ha de pres­tar un nínxol per poder enter­rar el mes­tre.

Quasi vint anys després, el 12 d’octu­bre de 1957, el diari Le Figaro Littéraire obre una subs­cripció popu­lar per eri­gir-li una sepul­tura digna. Es recu­llen 413.500 francs en un parell de dies. Entre els subs­crip­tors hi tro­bem: Pau Casals, Ven­tura i Gas­sol, André Mal­raux, René Char, Edu­ardo San­tos, expre­si­dent de Colòmbia, l’escul­tor Manolo Vali­ente, les lli­bre­ries Galli­mard i Cata­logne, a més d’homes i dones de tots els nivells soci­als. El 16 de juliol de 1958 se cele­bra la segona inhu­mació de les res­tes d’Anto­nio Mac­hado i de la seva mare i es dipo­si­ten a la tomba actual, que cons­truí l’arqui­tecte Cyprien Llo­ansí.

A Cot­lliure segueix repo­sant el seu cadàver com a símbol d’una dig­ni­tat que els bàrbars mai podran enten­dre. En un but­xacó de la seva jaqueta el seu germà José va tro­bar-hi un paper arru­gat en el que el poeta hi havia escrit a lla­pis les seves tres dar­re­res ano­ta­ci­ons. Un vers ale­xandrí: Estos días azu­les y este sol de la infan­cia, l’inici del diàleg de Ham­let: Ser o no ser, i una quar­teta a Guio­mar, és a dir, a Pilar Val­der­rama, que ja havia publi­cat: Te daré mi canción,/ se canta lo que se pierde,/ con un papa­gayo verde/ que la diga en tu balcón.

De la infància a la mort. D’una a l’altra, coherència, dig­ni­tat i passió. Aquests són els últims pen­sa­ments d’un home en el buen sen­tido de la pala­bra, bueno, que no va trair la República, com sí va fer el seu germà Manuel, sumant-se a la igno­mi­ni­osa dic­ta­dura a punta de fusell del règim mili­tar i els seus acòlits, aquells a qui Anto­nio ano­me­nava bru­tos car­ga­dos de razón … tita­nes con alma de galli­nas. Ell va pre­fe­rir l’exili, que va viure sense por, amb la aba­tuda sere­ni­tat del que perd amb les mans netes, tot el con­trari del ter­ror abjecte que ha d’envair al que gua­nya de forma sal­vatge, perquè el miedo a la muerte no es más que un amor sórdido a la vida.

Avui seguei­xen exis­tint aque­lles dues Espa­nyes que hela­ban el corazón, una d’elles segueix enro­cada des dels temps del Cid Cam­pe­a­dor i em temo que dis­po­sada a defen­sar-la fins l’última gota de sang si fora menes­ter, l’altre és com una man­tis reli­gi­osa mirada a través d’un cali­dos­copi. Barbàrie o incer­tesa. Mala peça al teler.

Read Full Post »

50 pals no és una biografia, perquè les biografies fan olor de mort, diu Pau Donés.

Sinopsi de 50 palos

50 pals no és una biografia, perquè les Així que si hi ha cap manera d’entendre aquest llibre és com una reflexió, una xerrada amistosa que s’allarga fins a la matinada i en què Pau dóna compte dels seus millors moments, però també dels pitjors. De el suïcidi d’una mare, de l’fracàs amorós, d’una carrera amb alts i baixos que quan de sobte repunta queda interrompuda per un diagnòstic atroç, càncer de còlon. Però no és aquest lloc per laments ni per a la malenconia. Perquè aquest és un llibre optimista, com la música de Jarabe de Palo, com la filosofia que regeix la vida de Pau. Aquest és un llibre tendre, honest, divertit i àcid, fins i tot. I emotiu. Una resposta a totes les preguntes que tants periodistes mai li van fer o que si li van fer no va voler respondre i que ara, davant la perspectiva d’una nova vida, s’ha proposat escriure.

Read Full Post »

☑️ El poeta Joan Margarit, un dels més llegits, ha mort a Sant Just Desvern als 82 anys a causa d’una greu malaltia que li va ser diagnosticada fa menys d’un any, segons ha informat la família.

☑️ Podeu escarregar totes les seves obres publicades a la Llibreria Paper’s de Bellaterra

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, la Segarra, Lleida, 11 de maig de 1938 – Sant Just Desvern, 16 de febrer de 2021 fou un poeta, arquitecte i professor universitari català.

Un poeta d’ofici arquitecte que va exercir totes dues vocacions amb la mateixa cura, responsabilitat i exigència. “Si fas un mal poema embrutes el món”, havia dit en diverses ocasions.

Joan Margarit va néixer a Sanaüja l’11 de maig de 1938 a la comarca de la Segarra, en el moment de la Guerra Civil espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar. El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.

Acabada la guerra i fins al 1948, la família canvià moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit féu el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, que aleshores estava situat al carrer Muntaner. L’any 1954 la família es traslladà a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passà els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi Major Sant Jordi, on hi residí fins al 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta, amb qui es casà l’any següent i amb qui tingué tres filles, Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d’un llarg parèntesi de deu anys, escrigué Crónica, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció Ocnos, de Barral Editores. A partir del 1980, inicià la seva obra poètica en català.

Des del 1975, Margarit i la seva família visqueren a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que compartí amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980. Des del 1968 fins a la seua mort l’any 2021 per causa d’un càncer, Margarit i Consarnau exercí de catedràtic de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya.

L’any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l’Orfeó Enric Morera estrenà la seva Cantata de Sant Just.

Margarit, el 2015

El juny de 2008 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia, i l’octubre del mateix any, per aquest mateix poemari, amb el Premi Nacional de Poesia atorgat pel Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya. El 2010 Margarit i Consarnau fou l’encarregat de fer el pregó de la festa major de Barcelona. En aquell pregó va parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya tot exposant que havia arribat l’hora de “renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts” i respectar la independència catalana si finalment “volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca”. També fou l’encarregat d’inaugurar el curs acadèmic 2010-2011 de la Universitat Pompeu Fabra.

El 2018 publicà el seu llibre de memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra. L’any següent fou guardonat amb el Premi Cervantes però, a causa de la pandèmia de la COVID-19, rebé el premi el 21 de desembre de 2020 en una cerimònia privada amb els reis d’Espanya, Felip VI i Letícia Ortiz, al Palauet Albéniz de Barcelona.Aquell mateix any, el mes de maig, fou guardonat amb el premi Reina Sofia de poesia iberoamericana. La seva filla, Mónica Margarit Ribalta, és directora general de la Fundació Princesa de Girona des del desembre de 2010.

L’any 2020 publicà l’antologia Sense el dolor no hauríem estimat (Proa) i el volum Poètica (Empúries) i, abans de la seua mort, explicà que tenia intenció de publicar un llibre titulat Animal de bosc, de 65 poemes.

Font: Wikipedia, Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »