Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra’

Seguint la nostra ruta nadalenca, a només 15 km de Bellaterra, hem passejat i visitat l’estimada Terrassa, pròspera vila del Vallès Occidental, d’uns 221.000 habitants, per la qual cosa és la tercera ciutat de Catalunya en població.

Ajuntament de Terrassa, Nadal al Raval de Montserrat|FOTO: BELLATERRA.CAT

Terrassa és puntera en l’economia del coneixement, no tan sols per la seva localització i les xarxes de comunicació (reals i virtuals) de les que disposa, sinó especialment pel valor afegit i diferencial que suposa tenir un conjunt plural i divers de centres universitaris.

Seu de la UPC-ESEIAAT de Terrassa|CEDIDA

L’oferta universitària de Terrassa també ofereix especialitats sanitàries. La Facultat d’Òptica i Optometria de Terrassa o l’Escola Universitària d’Infermeria i Teràpia.

Seu de la UPC (Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual), el centre més gran de la UPC i un referent en enginyeria industrial, aeroespacial i de sistemes audiovisuals. Molts bellaterrencs van estudiar aquí, entre ell en David Alexandre Pérez, que des de l’any 2010 és Doctor Enginyer Manager a Airbus Alemanya.

Seu de l’ESCAC de Terrassa| CEDIDA

Seu de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya), aquesta escola universitària ha estat seleccionada com una de les millors escoles de cinema i audiovisuals del món per revistes internacionals com The Hollywood Reporter o Premier i ha aconseguit més de 500 premis internacionals amb pel·lícules realitzades pels seus estudiants i graduats. Alguns dels seus alumnes van ser Juan Antonio Bayona, Javier Ruiz Caldera, Kike Maíllo, Mar Coll, Roser Aguilar, Oriol Tarragó o el bellaterrenc Guy Pérez.

Mercat de la Independència de Terrassa|FOTO: BELLATERRA.CAT

Les primeres notícies de l’actual Terrassa provenen de l’època dels romans, que fundaren la ciutat d’Ègara vora el torrent de Vallparadís prop d’un antic poblat ibèric, Egosa, del qual s’han trobat algunes restes ceràmiques i monedes. Pels volts del torrent també s’hi han trobat algunes restes paleolítiques, prop d’on actualment hi ha el conjunt de les esglésies de Sant Pere -la Seu d’Ègara-, i el castell cartoixa de Vallparadís. A final del 2005, es va anunciar el descobriment d’un important jaciment al Parc de Vallparadís.

Pessebre a la Plaça Vella de Terrassa|FOTO: BELLATERRA.CAT

S’ubica també el Campus Universitari de Salut, amb l’Hospital Universitari. En aquest espai, es fomenta la gestió del coneixement i s’aposta per una formació de qualitat per als futurs professionals de la salut. A més, es realitzen projectes d’investigació biomèdica i social.

Hospital de Terrassa|CST

Durant l’edat mitjana, la vila de Terrassa, emmurallada, va créixer al voltant de la plaça Major (actualment plaça Vella) i del castell palau, i fou conquerida pel Lluís I el Pietós i incorporada al regne franc el 801 durant la campanya que dugué a la conquesta de Barxiluna, arran de la qual el castell fou destruït pels musulmans en la ràtzia de Mussa ibn Mussa el 856. Tot i així, la major part del terreny fora muralla era propietat dels Terrassa, que posseïen el castell de Vallparadís. L’any 1384 gràcies a un privilegi reial atorgat pel rei Pere III el Cerimoniós s’establí el Consell de la Universitat de la Vila i el terme de Terrassa, màxim òrgan de govern de la ciutat que serà abolit amb els Decrets de Nova Planta de 1716.

Escultura de Joan Serres Homenatge de Terrassa a Josep M. Cernuda Martínez, fundador de Congeladors La Sirena|FOTO: BELLATERRA.CAT

Amb el temps, el terme forà de la vila va acabar formant el municipi de Sant Pere de Terrassa (1800), amb el cap al petit nucli crescut entorn de l’antiga Ègara. El 1877, Alfons XII va concedir a la vila el títol de ciutat; pocs anys més tard (1891), el castell palau, que estava abandonat i molt malmès, fou enderrocat i només se’n va conservar la torre mestra, coneguda com la torre del Palau.

Vitrina nadalenca de Casa Gispert de Terrassa|FOTO: BELLATERRA.CAT

Durant el segle xix Terrassa va ser una de les ciutats on la revolució industrial hi va tenir una major incidència, amb un gran nombre de fàbriques i indústries dedicades al sector tèxtil. Avui en dia encara perviuen molts edificis modernistes d’aquella època, com el Vapor Aymerich, Amat i Jover, actual Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (1907), la Masia Freixa (1907), el Mercat de la Independència (1908), la Casa Alegre de Sagrera (1911), l’edifici de l’Ajuntament (1902), l’Escola Industrial (1904), el Teatre Principal (1911), el Gran Casino (1920) i el Parc de Desinfecció (1920), per citar-ne només els més destacats.

Tardor a la Rambla de Terrassa|FOTO: BELLATERRA.CAT

L’1 de juliol de 1904 la ciutat de Terrassa s’annexionà part del terme del poble de Sant Pere, que tenia 4.400 habitants l’any 1900. Sabadell se n’annexionà una altra part (la Creu Alta, Ca n’Oriac…) i Rubí una altra (Castellnou).

Placa al punt de Terrassa on l’any 1976 va celebrar-se la primera manifestació autoritzada de tot l’Estat, després del dictador Franco|FOTO: BELLATERRA.CAT

L’any 2004 el Vaticà va crear el nou bisbat de Terrassa (La parròquia de la Santa Creu de Bellaterra/1930) pertany al bisbat de Terrassa) com a segregació del bisbat de Barcelona, juntament amb el bisbat de Sant Feliu, i utilitza la basílica del Sant Esperit com a nova catedral. No és la primera vegada que Terrassa és seu d’un bisbat. A mitjan segle v, l’any 450, ja hi havia el bisbat d’Ègara, on se celebrà l’any 614 el Concili d’Ègara, i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, el 718. La seu de l’antic bisbat d’Ègara es trobava on avui hi ha el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.

Bisbat de Sant Pere de Terrassa

Font: Wikipèdia,

Read Full Post »

“Amèlia Riera (1928-2019), amiga de Bellaterra, comparteix exposició a La Virreina de Barcelona l’any 2022”

Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019)a l’entrada de casa seva a la Plaça de Catalunya de Barcelona|FOTO: BELLATERRA.CAT

La nova temporada d’exposicions de La Virreina també descobrirà la faceta menys coneguda de fotògraf d’Antoni Miralda
Per a Marguerite Duras, la creació artística no era un món de sabers definitius i tancats sinó canviants i canviables. A ella li dedicarà La Virreina Centre de la Imatge una de les grans exposicions de l’any que ve, però la seva idea de la cultura en permanent construcció i amb claus de lectura per a cada temps travessarà tota la programació de la institució de la Rambla, que inclou altres propostes ambicioses dedicades a Antoni Miralda, Amèlia Riera i Pedro Costa.

A Duras (1914-1996), La Virreina vol abordar-la des de tots els angles de la seva producció, literària, dramatúrgica i cinematogràfica, tot i que és aquesta darrera la que es privilegiarà a l’espai expositiu del palau i en un cinefòrum en què es convidaran creadors actuals que se senten en deute amb la seva visió del món. Pel director de La Virreina, Valentín Roma, Duras serà un pretext per abordar “la relació conflictiva entre imatge i paraula”. “S’acostuma a dir que tenim massa imatges articulant el que és real, però potser el que hi ha és massa discursos”, sosté.

L’exposició du un títol molt esperit Duras, Fora de camp, i s’obrirà el 4 de març juntament amb dos projectes més que també se situen en arestes de coneixement poc convencionals: Imatges buides, d’Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964), a qui Roma defineix com un artista que “espiga imatges desestimades per la realitat i per la història de l’art”, i La torre de David, en què Ángela Bonadies i Juan José Olavarría relaten en un còmic fet amb retalls fotogràfics la història dels últims 30 anys de Veneçuela a partir de la construcció fallida d’un gratacel cridat a ser la mare dels ous del poder financer de Caracas però que va acabar sent refugi de famílies sense llar.

El cicle expositiu primaveral de La Virreina es completarà amb una quarta sorpresa: el treball fotogràfic d’Antoni Miralda (Terrassa, 1942), molt menys conegut que els seus periples performàtics, sobretot amb el menjar. Miralda va començar la seva trajectòria als anys seixanta com a fotògraf de moda de Vogue. “Va ser un dels primers a treure els models de l’estudi i a fotografiar-los al carrer en situacions imprevisibles”, remarca Roma.
El centre artístic de la Rambla revalida el seu compromís amb l’art català, i defugint etiquetes que emboiren les coses, com la que distingeix els artistes locals dels internacionals. El que és local és el context en què treballa un artista, no la categoria de la seva obra, diu Roma, que tampoc entra en les jerarquies entre generacions.

Autoportret d”Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) CEDIT

A La Virreina hi ha espai per a Vilapuig i per a Miralda, i per a Èlia Llach (Barcelona, 1976) i per a Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019). Ambdues conviuran a l’estiu. Llach, amb una instal·lació de dibuixos coreogràfics, i Riera, amb una revisió que ja tocava fer a la seva carrera, fins ara marcada per les interpretacions “pintoresquistes” d’un surrealisme fet per una dona artista que va anar al seu aire mentre la glòria se la van emportar altres (homes). Riera, “heterodoxa de l’heterodòxia”, en paraules de Roma, va ser molt més que una nota discordant i entranyable de l’art català que va sorgir de la penombra de la postguerra.

A la tardor, l’escena local estarà representada per Art Larson, nascut a San Diego el 1962 però un dels nostres des de fa una pila d’anys. Presentarà El pixapins, un projecte en què el riure esdevé un antídot contra els discursos moralitzants. Estarà de sort perquè compartirà cartell amb el cineasta portuguès Pedro Costa (1959), a qui La Virreina fa temps que perseguia per fer una exposició retrospectiva i introspectiva.

D’aquí a un any també estarà oberta la proposta La ciutat en disputa, una mirada a les iniciatives d’habitatge social al sud d’Europa entre els anys quaranta i setanta, posant la lupa en l’arquitectura que surt de la seva zona de confort quan les crisis econòmiques exigeixen tenir més inventiva. I encara una última cita: Biennal 2064, un exercici fantasiós del que podria ser un gran esdeveniment artístic de volada global d’aquí a 40 anys.

La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera, a Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

SENSE PARAULES🐿️

Read Full Post »

Marc Pons Tal dia com avui de l’any 1939, fa 82 anys, en el context dels mesos immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Catalunya i a la conclusió de la Guerra Civil espanyola, Wenceslao González Oliveros, governador civil del nou règim a Barcelona, iniciava una campanya de depuració de la nomenclatura interna de bars i restaurants de la capital catalana. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 17/11/1939), González Oliveros va formular una consulta oficial a la Real Academia de la Lengua Española perquè aquest organisme li proposés termes “con palabras castizas” que havien de substituir “ciertos vocablos exóticos que pretenden introducirse en el uso corriente”.

González Oliveros pretenia extirpar de la nomenclatura de bars i restaurants termes com carn a la brasabrasseriemenúwater-closethall o grill-room. Segons la mateixa premsa, la RAE responia (18/11/1939) que carn a la brasa s’havia de substituir per parrillabrasserie per cerveceríawater-closet per retrete o per miccionariohall per recibidor; i grill-room curiosament no es transformava també en parrilla, sinó que passava a ser asadorbodegón o figón. Tot seguit, González Oliveros es va lliurar a una mena de croada contra la nomenclatura “exótica” a l’hostaleria de Barcelona, que provocaria escenes tragicòmiques àmpliament comentades per la societat de l’època.

Mentre la ciutat, després de tres anys de guerra i de dotzenes de bombardeigs, es debatia en un escenari de repressió, fam, malalties i mort, i amb una epidèmia de tuberculosi que estava causant centenars de morts, González Oliveros i el seu “rondín antimarxista” de policies i guàrdies civils es dedicava ―camisa arremangada― a arrencar cartells de “carn a la brasa” i de “water-closet”, i plaques de noms de carrers i places retolats en català; a destruir escultures situades a la via pública que sublimaven els valors de la llibertat i de la catalanitat, i a assaltar escoles i a detenir i empresonar professors que impartien en català. El 1940, el règim franquista el va premiar nomenant-lo president del Tribunal de Responsabilidades Políticas.

Llibre “Mi ciudad y yo” Josep Maria Marcet (1901-1963), veí de Bellaterra i alcalde franquista de Sabadell, entre els anys 1940 i 1960|FOTO: BELLATERRA.CAT

Font: http://www.elnacional.cat

Read Full Post »

La bellaterrenca Alba Barneda Saiz, és llicenciada en Comunicació Àudiovisual per l’UPF(2004-2008). Des del novembre de 2008, Directora de la Productora Creativa CANADA, amb seu a Barcelona, Londres i Los Angeles. Coneguda actriu per Crème Caramel (2014), Everlasting Love (2014) i Beck: Up All Night (2017).

La bellaterrenca Alba Barneda, Directora de Producció de Canada|ESTRELLA JOVER

Carlos Garsán| No fa tant que Rossalia va evolucionar l’escena musical a Espanya a ritme de ‘Malamente’ però vaja si sembla que ha passat temps.  El videoclip va marcar un punt i a part.  No només era un bo, sinó que la gent no podia parar de parlar-ne.  Era impossible escapar-se d’aquell univers que s’acabava de presentar davant d’un.  Avui suma prop de 150 milions de visites a YouTube.  Un autèntic fenomen, com pocs a l’escena nacional.  Han passat tres anys, però sembla una eternitat.  Per refrescar la memòria bussegem entre alguns d’aquells youtubers que es dediquen a reaccionar a tot allò que els caigui a la caixa de comentaris.  Bon exercici per recordar l’expressió d’aquella primera vegada, la cara exacta del moment exacte en què un va veure Rosalia fer darrera un camió.  I don’t know what I just saw, diu el youtuber de torn, que vol dir que què nas és això.  But I love it, man, que vol dir que sigui allò que sigui vol més.  Lògic.  El vídeo va consolidar Rosalía com a artista i, per tant, als seus creadors, la productora catalana Canadà, que aleshores feia una dècada que cimentava un projecte que li ha valgut un bon grapat de nominacions per als Grammy, els Grammy Llatins o els MTV Awards  .

El fenomen es va construir, això sí, a poc a poc.  Deu anys abans van viure el seu primer gran èxit de la mà d’EL Guincho, amb un projecte que va canviar les regles del joc per sempre.  Van saber analitzar, amb una mica de sort i molt de talent, el canvi brusc que s’estava donant en el consum audiovisual, un ritme cada cop més accelerat i una volta al visual que s’havia perdut en certa mesura amb el baix interès de les televisions per  la música.  Però les televisions ja no feien falta.  Tame Impala, Katy Perry, Scissor Sisters o, més recentment, l’estrella del pop Dua Lipa són alguns dels artistes que han col·laborat amb el Canadà, engrossint la llegenda d’una companyia que no para de somiar.  De moment, acaben d’obrir seu als Estats Units i estan treballant en el seu desembarcament al món de la ficció.  Caldrà estar atent.

De part de l’èxit del Canadà és culpable Alba Barneda, Directora de Producció.  Vinculada des dels orígens al projecte, va començar produint peces molt petites per a museus i videoclips per a bandes de l’escena indie.  La resta és història.  Barneda va participar recentment a BlaBlaNights, el cicle gratuït de masterclass impulsat per LABA València, la nova escola d’art i disseny de la ciutat, ubicada a l’antic Cinema València (C/Quart).  Aprofitem la seva visita per treure el nas en aquesta sastreria anomenada Canadà.

Canadà va començar el seu camí el 2008, un any com a mínim dificultós per començar un projecte creatiu.  Potser té alguna cosa a veure amb la sensació d’incertesa que vivim ara.

-Comencem en plena crisi econòmica.  Era el pitjor moment per crear una empresa, però allà va sorgir el Canadà.  Aquests moments d‟incertesa també poden ser oportunitats.  El projecte va començar sent una mica petit i ha anat creixent amb els anys, de manera molt tímida.  Sona una mica prehistòric, però era el moment en què el vídeo començava a tenir molt de pes, vam veure aquesta oportunitat en l’àmbit online.  Els directors de Canadà venien de fer publicitat tradicional i van veure que podien fer moltíssims continguts per a marques sense passar pel circuit clàssic.  Ha estat al món del videoclip on ens hem sentit sempre més còmodes, treballant al principi per a bandes indies, col·legues nostres.  La diferència va ser apostar per això, tenir cura del producte.  No era un extra per fer el cap de setmana.  Ara veig com moltes productores tenen aquest mim pel videoclip, cosa que m’agrada molt.  Va ser gràcies a aquell amor que sortim del forat, d’aquells anys tan complexos.

Amb ‘Bombay’ (2010) d’El Guincho va arribar el primer punt d’inflexió.

-El videoclip d’El Guincho ens va salvar, va ser la primera vegada que vam veure l’oportunitat de projecció internacional.  Ja havia girat pels Estats Units, el Japó… Per a nosaltres va ser una última bala, era un temazo i va sortir molt bé, es va fer viral.  Veient el vídeo ara també t’adones de com ho ha canviat tot.  En aquell moment va ser molt nou pel seu format, amb plànols que duren molt pocs segons.  Cal recordar que el 2010 no estàvem acostumats a Instagram, a fer scroll i veure imatges cada segon i mig.  Aquest codi no existia, l’ull no estava tan acostumat a veure’l.

I amb ell va arribar el mercat internacional.

-Va ser una conseqüència directa.  Es va estrenar el vídeo i va sonar el telèfon per fer el projecte de Scissor Sisters, va ser de pel·lícula.  Ho havien vist, els agradava i volien el mateix per a ells.  Vam passar de tenir un pressupost de 3.000 euros a 30.000, que per a nosaltres era mai vist [riu].

Una dècada després no són pocs els artistes i productores que miren el Canadà com a referent.

-Molta gent parla de l’estil Canadà, però des de dins sempre és més difícil veure’l.  També perquè, encara que amb una essència semblant, és una cosa que ha evolucionat.  També hem obert molt el roster de directors i directores amb què treballem, no busquem còpies del que feien els fundadors.  […] En general, a més, hi ha una preocupació entre els directors per la cerca d’alguna cosa original, que no s’hagi fet fins ara.  Jo crec que això és impossible, ja s’ha fet tot.

A la vostra trajectòria va ser clau el treball amb Rosalía, com va començar aquesta relació?

-Va ser un projecte molt bonic.  La seguíem ja amb el disc anterior [Los Angeles].  Va ser a través de Tomás [Peña] de MANSON, un dels nostres directors, que vam començar a col·laborar i vam acabar fent el vídeo per a ‘De plata’, un projecte molt petitó.  Anaríem a rodar un spot per Tommy Hilfiger a Los Angeles i un cop allà el van endarrerir, així que va dir, per què no vam gravar això de Rosalía?  I ens llancem a la piscina.  Hem estat amb ella des dels inicis.  Recordo quan, temps després, [Rosalía] va arribar amb un ‘Malamente’ sense acabar sota el braç i de la mà del Guincho.  ‘El mal voler’ era un gran salt per a ella.  Es va ficar llavors Nicolás [Méndez], que ja havia crescut molt com a director, de manera que seria un projecte important.  I tot això quan encara no havia signat amb cap discogràfica, hi havia Pili, la seva germana;  Pilar, sa mare, i poca cosa més.

‘Malamente’ era un temazo i amb el vídeo vam ajudar a construir la imatge de Rosalía.  Sempre recordaré estar als assajos amb les ballarines del seu xou, per al qual havia aconseguit embolicar amb el seu encant la [la coreògrafa] Charm La’Donna.  Encara sense cap major darrere.  Hem vist tota aquesta evolució i, de fet, dos anys després vam fer el ‘TKN’ amb Travis Scott i ella a Los Angeles.  Va ser molt bonic veure com aquella noia a qui anaves a buscar amb cotxe amb la seva germana de sobte hi era amb tot el seu seguici, encara que segueixi sent la mateixa, haver presenciat aquest ascens.

-L’impacte de ‘Malamente’ va ser brutal, no només per les visites del vídeo, sinó per la conversa que va generar al seu voltant, cosa que no és tan comuna.
-Nosaltres ens vam ficar perquè vam veure que sonava tot molt bé, però no imaginàvem el que va passar.  Va ser una bogeria.  Era a tot arreu.  Per nosaltres va ser un gran salt.  Fins aquell moment havíem estat un ens conegut al sector, però Rosalía va tenir aquest ‘efecte tieta’, que fins i tot la meva tia parlava del videoclip.  Va arribar a tots els nivells de la societat.  No havíem viscut aquest fenomen abans.

No sé si des de Rosalia heu hagut de bregar amb clients que us demanen “fer un Rosalia”.

-Totalment.  Aquesta és ara la nostra moneda de canvi, crear un hype perquè els clients diguin: vull això.  Nosaltres amb els videoclips no guanyem diners, sinó que hi invertim molt.  És una manera d’atreure marques i clients que es volen associar a aquest talent.  Nosaltres recolzem el videoclip, i ens ha anat bé, perquè hem comprovat que quan dónes als directors llibertat, tenen talent i inverteixes en aquest producte –siguin videoclips o peces més artístiques– després les marques volen aquesta creativitat.  Aquesta és la nostra fórmula.  Alhora fer publicitat ens permet després fer aquests altres projectes, amb això aconseguim aquest equilibri.

-El gran repte internacional, ia més molt recent, ha estat ‘Physical’ de Dua Lipa, potser el vostre anunci més gran?

-Aquest ha estat el salt al mainstream real.  Havíem fet molts projectes internacionals, havíem viscut l’efecte Rosalia i després va arribar Dua Lipa, que va ser el salt real al mainstream.  No hi havíem entrat mai perquè, per la nostra manera de treballar, era complex quadrar amb les necessitats d’aquests artistes.  De vegades ens diuen: La setmana que ve podeu gravar un vídeo per a Madonna?  No, no podem, com pensem, com treballem?  En algun cas, ho hem pogut assumir, com amb Katy Perry.  Van arribar i ens van proposar gravar en 15 dies amb ella a Hawaii.  Ens vam tirar a la piscina i ho vam fer.  Potser no pot tenir tota la preparació i concepte que hi ha darrere del vídeo de Dua Lipa, però aconsegueixen treure una idea i tirar-ho endavant

Quan passa un videoclip com ‘Physical’ és màgic, en què coincideixi director, artista, pressupost… En aquest cas, ja feia un temps que Dua Lipa seguia el treball del Canadà, era molt fan del vídeo de Tame Impala.  S’havia aproximat, però no havíem trobat el tema ni el moment en què Lope [Serrano] tingués aquest espai de calma i que ells ens donessin el temps que necessitàvem.  I al final ho van fer, cosa que no és habitual en aquesta mena d’artistes.  La preproducció va ser molt bèstia, és el videoclip més gran que hem fet mai, tenia unes dimensions brutals, però vam tenir el temps per pensar, crear i preproduir, que això mai no passa.  Va venir a Barcelona, cosa que també hi va jugar a favor.  Amb aquest projecte aconseguim entrar al mainstream sense perdre la nostra manera de treballar, que és una cosa que agraïm molt, que respectessin les nostres regles.  Ara no ens fa por res.  Estem envoltats d’un equip meravellós.  No sé com ho fem, però al final tot ix.

-¿Per on passa el futur del Canadà?

-Aprofitem el confinament per obrir als Estats Units.  Vam donar forma al projecte en aquest període.  No tenim oficina ara, perquè és absurd en aquest moment de teletreball, però ja hi estem activament treballant, amb alguns projectes.  Un altre projecte que tenim per a aquest 2021 és la ficció, que és una cosa que teníem moltes ganes d’abordar.  Ara un bon moment per això, hi ha molta demanda.  Tenim les ganes i l’energia per ficar-nos-hi.  És cert que va una mica més lent, sobretot comparat acostumats als nostres timing de publicitat i videoclips, però tenim algun projecte avançant, alguna pel·lícula, documental, sèrie… una mica de cada.

Font: Cultur Plaza

http://www.canadacanada.com

Read Full Post »

Els partits independentistes registren esmenes conjuntes al projecte de llei de memòria democràtica

ERC, JxCat, PDeCAT, la CUP, EH Bildu i el BNG han registrat al Congrés esmenes conjuntes al projecte de llei de memòria democràtica. Els partits independentistes han consensuat cinc texts que proposen suprimir el títol de rei i els privilegis que en deriven, ja que “va ser atorgat per un règim il·legal”.

La monarquia “va ser institucionalitzada per Franco sense que se sotmetés a un referèndum perquè els ciutadans poguessin escollir la forma d’Estat” , argumenten. Una altra proposta és modificar la llei d’amnistia de 1977 per evitar que es continuï “perpetuant la impunitat sobre els crims del franquisme i de lesa humanitat”.

Els grups plantegen que es pugui investigar, jutjar i condemnar “les persones responsables d’haver comès delicte de genocidi, lesa humanitat, delictes de guerra i altres greus violacions de drets humans” i recorden que les víctimes han hagut de recórrer a la justícia d’altres països.

A més, una de les esmenes demana que es torni la titularitat de les dependències de la prefectura de la Policia Nacional de la Via Laietana de Barcelona a la Generalitat per museïtzar l’edifici i convertir-lo en un centre de memòria democràtica.

ERC, Junts, PDeCAT, la CUP, EH Bildu i BNG també reclamen que es reconegui la persecució cultural i lingüística que van patir el català, el gallec i l’euskera durant el franquisme. “L’Estat ha de reconèixer i reparar el dany causat a la cultura per motius polítics durant el règim”, defensen.

Un altre element que volen incorporar al projecte de llei del govern espanyol és establir un mecanisme per al reconeixement i reparació de l’incautament de béns i patrimoni dels ateneus i associacions culturals i altres personalitats jurídiques.

NOTA: Des de 1977, Bellaterra segueix conservant noms franquistes al seu nomenclàtor. El govern de l’EMD i partits polítics no lluiten per eliminar-los. A més, només hi ha el nom d’una dona a les plaques dels seus 100 carrers. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!

Josep M. Marcet (alcalde de Sabadell i veí de Bellaterra), de blanc, en la inauguració del monument als caiguts, el 1943.

Read Full Post »

Des de Bellaterra. Cat fem arribar el nostre més sentit condol a tota la família i amics. Descansi en pau

La bellaterrenca Maria Antònia Marcet-Figueras (vídua de Josep Maria Garcia-Planas Vilarribia|CEDIDA

Des de la seva terrassa, la guapíssima senyora Garcia Planas, mirava amb el seu gran somriure tots els nens del poble que érem tots part de la seva família.  A l’estiu per Binibeca, a l’hivern per Bellaterra, sempre Cuidava un i altre com si fos els seus fills.  Fantàstica companya de Josep Maria, mare de més de deu nens, també tenia el cor i l’energia per a cadascun de nosaltres.  A vosté estimada senyora, li dono les gràcies per la força d’afecte que ens donava a tots.  Marc Lajeunesse (París)

Font: La Vanguardia

Read Full Post »

És la tercera vegada que el TC sentencia contra la reforma de la Llei Reguladora d’Hisendes Locals feta pel govern d’Aznar el 2004

La decisió del Constitucional amenaça una de les principals fonts d’ingressos dels ajuntaments

Projecte d’una vivenda unifamiliar a Bellaterra per l’arquitecte Enric Llimona|BELLATERRA.CAT

“Cop judicial a la plusvàlua municipal: el que sabem d’una decisió que no serà retroactiva”

Cop definitiu del Tribunal Constitucional contra l’anomenat impost de les plusvàlues, el que cobren els ajuntaments per la venda, la donació o l’herència d’un habitatge: ha anul·lat la fórmula utilitzada per calcular l’impost, de manera que fa inviable que s’apliqui.

En un posicionament fet públic aquest dimarts, el tribunal aclareix que la decisió no té efectes retroactius en els casos que hi hagi un pronunciament judicial en ferm. En els casos en què s’hagi impugnat i no hi hagi resolució, els ajuntaments hauran de tornar els diners.


Un mètode “objectiu” independent de la realitat

La sentència considera inconstitucionals i nuls diversos apartats de la Llei Reguladora d’Hisendes Locals, perquè estableix un mètode per calcular la base imposable de l’impost que dona per fet que el valor dels terrenys sempre puja:

” […] estableix un mètode objectiu de determinació de la base imposable de l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana que determina que sempre hi ha hagut augment en el valor dels terrenys durant el període de la imposició, amb independència que hagi existit aquest increment i de la xifra real d’aquest increment.”

En concret, el TC ha declarat inconstitucional part de l’article 107, que establia fins ara la base imposable de l’impost i fixava com s’havia de calcular, perquè el resultat era que sempre hi havia plusvàlues, encara que la propietat es vengués a un preu inferior al registrat.

L’impost sobre les plusvàlues ha estat una important font de finançament dels ajuntaments: per exemple el 2018 van recaptar més de 2.600 milions d’euros amb aquest impost.

Això és gairebé el 10% del total dels seus ingressos fiscals, i era el segon impost en importància, per darrere de l’IBI, que aquell any va superar els 14.000 milions.


Dos vots discrepants i un de concurrent

És una sentència que respon a un recurs posat pel Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, Ceuta i Melilla, amb seu a Màlaga, i té dos vots discrepants, els de Cándido Conde-Pumpido i María Luisa Balaguer.

També el president del TC, Juan José González Rivas, ha fet un vot particular, en aquest cas, concurrent, és a dir, que matisa alguns aspectes de l’argumentació de la sentència amb què no està del tot d’acord.

Aquest dimarts, el TC ha anunciat la sentència i ha afegit que “en els pròxims dies es notificarà” el contingut del text sencer i també dels vots particulars.

Reforma del govern Aznar del 2004

És el tercer cop que el Constitucional sentencia contra aspectes d’aquest impost: el 2017 va declarar nul l’impost si no hi havia hagut guanys, i el 2019 en els casos que la quota a pagar fos més alta que l’increment real que hagués aconseguit el venedor.

La sentència del 2017 va intentar resoldre’s el gener del 2018 amb una reforma de la llei pactada entre el govern espanyol i la federació de municipis i províncies perquè la venda amb pèrdues dels habitatges no comportés haver de pagar aquest impost.

La reforma d’aquesta llei tal com estava fins les sentències del TC la va aprovar el govern de José María Aznar el març del 2004 amb un reial decret.

La crisi posterior va fer que es venguessin immobles o terrenys per un preu inferior al que marcava el cadastre, la referència per calcular-lo, alguns afectats van portar-ho als tribunals i finalment ha estat el TC el que l’ha invalidat.


El PP acusa al PSOE d'”inactivitat”

Malgrat que és una llei obra d’un govern del PP amb majoria absoluta al Congrés, ha estat aquest partit el primer a queixar-se de la sentència del TC i ha culpat al PSOE que ara els ajuntaments rebin menys diners.

Ho ha fet per boca del sotssecretari de Política Territorial, Antonio González Terol, que ha assegurat que el govern de Mariano Rajoy “va deixar en tramitació parlamentària” una llei per donar “seguretat jurídica” als municipis:

“El govern espanyol no ha fet res durant tres anys i avui el TC acaba de declarar nul l’impost, cosa que suposa un impacte directe sobre els ingressos dels ajuntaments que estan elaborant els seus pressupostos.”

González Terol ha exigit que es faci un fons de compensació que permeti als ajuntaments “recuperar els ingressos” que perdran amb la desaparició de l’impost.

Per la seva part l’Ajuntament de Madrid, també en mans del PP, ha dit que la “inactivitat” del govern de Pedro Sánchez els farà perdre els 500 milions que diuen que recaptaven.

Font: CCMA

Read Full Post »

“Amb la teva queixa millorem l’administració”

L’oficina del Síndic de Greuges atendrà avui persones de Cerdanyola que vulguin fer consultes o presentar queixes contra les administracions i les empreses que presten serveis d’interès general, com llum, aigua o gas.
Cal demanar cita prèviament: 900124124

Read Full Post »

Declaració d’independència
de la República Catalana

Aprovada pel Parlament de Catalunya, 27 d’octubre de 2017

Publicacions

Read Full Post »

Older Posts »