BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 5 de juny de 2026

“Anomenar marmessor, concretar el testament i anticipar tràmits pot reduir conflictes, terminis i costos quan arriba el moment de repartir una herència”.

Arnau Ruiz ✍️ L’herència no comença el dia que se signa un testament, sinó moltes vegades quan la família, ja en dol, ha de localitzar documents, parlar amb bancs, anar al notari, liquidar impostos i posar-se d’acord sobre béns que no sempre són fàcils de dividir. A Catalunya, a més, la tramitació fiscal té un calendari precís: l’autoliquidació de l’impost de successions s’ha de presentar i pagar, amb caràcter general, durant els sis mesos posteriors a la mort, encara que es pot demanar una pròrroga dins dels cinc primers mesos.
En aquest context, la planificació successòria ja no es limita a decidir qui hereta. També pot consistir a deixar instruccions clares, preveure escenaris familiars complexos i nomenar una persona de confiança per executar la voluntat del difunt. El 2024, els notaris catalans van autoritzar 139.858 testaments, segons el Col·legi Notarial de Catalunya, una xifra que la institució va situar en màxims històrics.

Meritxell Gabarró, directora de Gabarró Advocats Herències, ho resumeix amb una frase que escolta sovint al despatx: “Tot el que pugui deixar fet pels meus fills, ho deixo fet”. De vegades, explica, la decisió de planificar respon a la por a un conflicte futur. D’altres, simplement, a la voluntat d’alleujar la càrrega. “A vegades es tracta de prevenir que hi pugui haver. I altres vegades és, simplement, una manera de deixar-ho tot fet”, afirma.

El marmessor com a figura de confiança

Una de les eines per ordenar aquest trànsit és el marmessor, la persona designada per executar la voluntat del testador. “Anomenar un marmessor pot ser un regal”, sosté Gabarró. L’advocada ho planteja no només com una figura jurídica, sinó com una forma d’acompanyament després de la mort: “Hi ha clients que m’ho diuen així: ‘Per mi forma part del regal deixar-te a tu com marmessor, perquè sé que li lliurareu bé i que no hauran de patir tot el procés’”.
La descripció connecta amb una realitat pràctica. “Tramitar una herència no és senzill: papers, bancs, notaris, impostos, certificats, documents que falten”, enumera. En la seva experiència, aquest recorregut pot esgotar els hereus: “La gent es cansa i desisteix”. Per això alguns pares no només volen repartir béns, sinó deixar identificat qui gestionarà el procés. “També hi ha pares que tenen fills amb molta feina i diuen: ‘Volem deixar-los també qui se’l emportarà’”.

Gabarró compara aquesta previsió amb una altra decisió cada cop més normalitzada: deixar organitzat el funeral. “Ho viuen com qui deixa pagat i escollit l’enterrament perquè els fills no hagin de carregar aquest marró”, explica. “És la mateixa filosofia”.

El catedràtic de Dret Civil Josep Ferrer i Riba, director de la Comissió de Codificació de Catalunya, subratlla que no hi ha cap fórmula universal. “No hi ha un únic tipus de testament idoni per a tothom: depèn de l’edat del testador, de les circumstàncies personals i familiars i també de la situació patrimonial”, adverteix. “No és el mateix tenir un gran patrimoni, una empresa, uns quants estalvis o l’habitatge familiar”.

Pensar l’herència abans que arribi

La clau, coincideixen els experts, és anticipar problemes concrets. Gabarró assegura que, quan prepara un testament, intenta situar-se mentalment el dia posterior a la mort. “Quan preparo un testament, m’imagino que ja sóc al moment de l’herència”, diu. “Em plantejo els problemes i conflictes que em puc trobar en el futur. I li pregunto al testador: ‘Si passés això, què voldries?”.

Aquest exercici serveix per reduir zones grises. “Jo sempre dic que necessito deixar el camí tan traçat com sigui possible”, afirma. “Com més especificada queda la voluntat, més fàcil és executar-la i menys marge n’hi ha per discutir”. A la pràctica, afegeix, una planificació detallada pot tenir efectes econòmics i familiars: “Evitem discussions entre els fills o entre els beneficiaris, evitem un possible plet, escurcem terminis i reduïm costos”.
Ferrer i Riba introdueix aquí una cautela rellevant: el testament no és un document que hagi de quedar congelat si la vida canvia. “De vegades no s’ha previst tot el que s’hauria d’haver previst, o s’ha fet un testament i després han passat coses que canvien allò que s’havia previst”, explica. “Això ja no és culpa del testament, sinó del testador, que no ha modificat el testament quan ho havia de fer”.

Repartir béns, no només percentatges

A moltes famílies, el conflicte no sorgeix tant pel percentatge que correspon a cada hereu com per l’adjudicació concreta dels béns. L’habitatge familiar, una segona residència, participacions en una empresa o determinats objectes amb valor sentimental es poden convertir en punts de fricció.

Ferrer i Riba recorda que, “quan hi ha diversos hereus, pot ser oportú fer la partició al mateix testament per evitar que després els fills es baralin a l’hora de repartir-se el patrimoni”. Fins i tot quan la voluntat és igualitària, concreta, pot ser útil anar més enllà del repartiment per quotes: “Fins i tot si vols que tots els teus fills heretin per parts iguals, pot ser útil dir què es queda cadascú”.

“El mateix testador pot fer el repartiment del patrimoni, en tot o en part, dins del testament”, afegeix el catedràtic. “Això evita després la dificultat de fer la partició”.

Gabarró ho tradueix a la feina diària de la marmessor. “La idea de la marmessor és evitar el plet”, resumeix. “Si el testament ja deixa molt clar com s’ha de fer, el marmessor pot dir: ‘Això està escrit així, i es farà així”. Tot i així, evita presentar la figura com una garantia absoluta: “Sempre es pot acabar al jutjat, però si hi ha un marmessor amb facultats i el testament està ben especificat, el marge és molt menor”.

Quan no hi ha testament

L’alternativa a no planificar no és la inexistència de regles sinó l’aplicació automàtica de la llei. “Si no hi ha testament, s’obre la successió intestada i és la llei la que diu qui hereta”, explica Ferrer i Riba. “Quan algú mor sense testament, cal fer una declaració d’hereus, i això és una mica més costós que quan hi ha testament”.
A Catalunya, a més a més, el testament té una característica essencial. “A Catalunya, el testament ha de tenir institució d’hereu: has de designar una o diverses persones com a hereves”, assenyala. “L’hereu rep els béns que no has deixat una altra persona i també es fa càrrec dels deutes”.

L’advertiment és especialment rellevant en famílies reconstituïdes. “En famílies reconstituïdes, amb persones que es tornen a casar o tenen fills amb una segona parella, és important analitzar bé què es deixa a cadascú perquè hi ha una certa complexitat”, apunta Ferrer i Riba.
Gabarró també insisteix en la dimensió humana del càrrec. “L’albaceazgo és un càrrec de molta confiança”, afirma. “Algú diposita en tu la confiança perquè portis l’herència a bon port. I jo no paro fins arribar-hi”. Per a ella, el marmessor actua quan el client ja no ho pot fer: “És un servei post mortem. El client ja no hi és, però jo segueixo sent una extensió de la seva voluntat”.

La recepció familiar pot variar. “El marmessor té moltes cares”, admet. “De vegades ets un marmessor imposat i algú t’envia a passeig. De vegades ets una figura neutra: accepten que hi ets i ja està. I ​​de vegades la reacció és positiva: ‘Que bé que els pares ens hagin deixat fins i tot això resolt”.
En alguns casos, explica, els fills ja coneixen aquesta decisió perquè els pares l’han comunicada abans: “El dia que nosaltres faltem, ja teniu a l’advocada que us ho portarà tot”. I, segons Gabarró, aquesta informació prèvia sol ser rebuda amb alleujament: “Els fills ho agraeixen. No s’han de preocupar de res”.

La planificació successòria no elimina el dol ni converteix una herència en un tràmit automàtic. Però sí que pot reduir incertesa, evitar discussions innecessàries i donar instruccions a qui haurà d’actuar quan el testador ja no hi sigui. Com resumeix Gabarró, es tracta de deixar “el camí el més traçat possible”.

Font: La Vanguardia

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de maig de 2026

“Des de dilluns 18 de maig es pot fer servir Bizum per pagar en comerços físics, encara que la seva implantació es farà de manera progressiva al llarg del 2026″.

El pagament amb Bizum ja està disponible a botigues i comerços. El popular sistema de transferències a través del mòbil vol fer un pas més en la seva implantació a Espanya. Després d’establir-se com l’opció principal per passar diners entre particulars, fins i tot conquerint en llenguatge col·loquial amb expressions com “et faig un Bizum”, ara li arriba el moment de rendibilitzar aquest reconeixement. Com? Llançant al mercat la seva nova forma de pagament a comerços i botigues físiques.

O dit d’una altra manera: Bizum es llança a competir directament amb Google Pay i Apple Pay com a principal mètode de pagament a través del telèfon. Ho fa des de dilluns passat 18 de maig, encara que la seva implantació es preveu progressiva.  Les primeres entitats bancàries a operar amb aquest nou sistema han estat CaixaBank, Banc Sabadell i Bankinter. Tot i això, està previst que la resta els segueixin a final d’any. De la mateixa manera, també els comerços han d’anar acceptant aquest mètode de pagament a poc a poc, per a això han d’actualitzar els seus datàfons.
Tenint en compte que estem parlant de transaccions econòmiques, una mica de desconfiança és fins i tot necessària. Per això, abans de llançar-se als braços de la nova tecnologia, és normal preguntar-se: és segur pagar amb Bizum?

És segur pagar amb Bizum?

El primer de tot és comprendre què és exactament Bizum. En allò nominal, Bizum és una marca propietat de Societat de Procediments de Pagament S.L, una empresa fundada per les principals entitats bancàries espanyoles. És a dir, són els mateixos bancs els que han desenvolupat aquesta tecnologia, cosa que dóna una certa pàtina de seguretat a l’hora de fer-la servir en el nostre dia a dia.

No obstant això, és de justícia assegurar que el sistema de pagament 100% segur probablement no existeixi: cal comprendre el mecanisme de Bizum Pay per saber on poden existir riscos potencials. En essència, pagar amb Bizum en comerços és el mateix gest que pagar amb el mòbil. La idea és acostar el telèfon al terminal i, mitjançant la tecnologia NFC, es traslladen les dades necessàries per fer el pagament sempre que el telèfon estigui desbloquejat. És el mateix que passa amb Google Pay o Apple Pay, i en aquest sentit té els mateixos riscos.
La gran diferència, per tant, no és tant en el moment d’acostar el mòbil al datàfon, sinó en el que passa després amb el pagament.

La diferència de pagar amb Bizum o targeta

Els pagaments amb targeta es realitzen majoritàriament a través de les xarxes de Visa o MasterCard.  Això fa que, per dir-ho de manera col·loquial, els diners passin per ells abans de transferir-se del compte de l’usuari al comerç. Sobre el paper, aquest pas intermedi és en realitat una capa extra de seguretat, ja que ambdues empreses tenen implementats complexos sistemes antifrau, testats amb el pas del temps, així com protocols específics destinats a les reclamacions o devolucions quan existeix algun problema amb una transacció.

Font: Público

Read Full Post »

Bellaterra, 29 de setembre de 2025

LLUIS TORRES ✍️ Quan es parla de salaris a l’hostaleria caldria recordar que en alguns restaurants de luxe de Barcelona, com el Finisterre i Via Veneto, el personal de menjador cobraven el seu salari a “percentatge”. No existia conveni d’hostaleria i el 1980, després d’uns dies de vaga, finalment es va signar entre patronal i sindicats.

El personal de cuina treballava a sou fixe, i en aquella època no participava en la distribució de les propines, exclusives per la sala, el que creava una situació del tot anormal de relaccions entre cuina i menjador.

Als locals de luxe comentats anteriorment hi havia un cambrer responsable d’anotar la facturació diària, i sobre aquesta és restava el 8,75% que s’anava sumant dia a dia, fins que a final de mes, quan es distribuïa entre tot el personal del menjador, aplicant-lo segons els punts de cada professional, els mateixos que tenien per la distribució de les propines, a saber:

Primer Maître: 5,00 punts

Segon Maître :  4,75 punts

Tercer Maître:  4,50 punts

Chef de rang:    4,00 punts

Comis de rang:  1,75 punts

A l’inici dels anys 80 els directors d’aquests restaurants i altres, varen començar a rumiar amb la possibilitat d’eliminar aquest sistema, ja que no volien que els empleats sapiguesin exactament quan s’estava facturant cada mes.

Així va ser, al mitjans dels anys 80 es varen posar d’acord Salvi Vila i Josep Monje, directors respectius del Finisterre i Via Veneto, per fer una oferta de sou fixe al personal de sala i eliminar el sistema històric de salari a percentatge, fent signar la renúncia del sistema anterior.

Segons publica avui La Vanguardia, en un article de Laura Conde:  Avui dia a Catalunya el conveni d’hostaleria estableix salaris que, segons la categoria, oscil·len aproximadament des de 1.184 € fins a uns 1.600-1.800 € per a llocs de més responsabilitat

“Quan es parla de precarietat a l’hostaleria solen pagar justos per pecadors”.  Són paraules d’Eugeni Serranos, director general de l’Hotel Miramar i del Dolce Barcelona, docent i consultor amb una àmplia carrera al món de la gestió en hostaleria i restauració.  “Les empreses que se cenyeixen als convenis col·lectius, i que són capaces d’aplicar millores voluntàries als perfils que aporten més valor, poden oferir unes bones condicions de treball i tenir plantilles consolidades”.

Per a Serranos, el problema rau que “si no pots complir el conveni, tant a nivell salarial com en matèria de prestacions, simplement és que el teu negoci no és viable”.  Als establiments que lidera, un ajudant de cambrer percep un salari base d’uns 24.000 euros anuals (sense comptar propines, que s’afegeixen a la nòmina) i un cambrer cobra al voltant de 25.500.  “Podem discutir si són sous alts o baixos tenint en compte el cost de la vida, però estan a la línia, fins i tot per sobre, d’altres sectors similars”, assegura.
Per què, llavors, l’hostaleria sempre està en dubte?  Segons Serranos, “perquè moltes empreses no compleixen els convenis, es maneja molt B i la conciliació pot ser complicada si no es treballa bé: torns partits, caps de setmana, vacances fora de temporada… Això acaba cremant el personal”.

És el cas d’Albert Hernández, que acaba d’abandonar l’hostaleria i, des de fa uns mesos, treballa de mosso de magatzem en una empresa de distribució de material elèctric.  Després de deu anys treballant ininterrompudament en diversos negocis de restauració a la zona de Barcelona i rodalies, al seu darrer lloc treballava 25 hores els caps de setmana que cobrava íntegrament en negre.  “Les pagaven a 10 euros per als veterans ia 8 per als nous, i això després de lluitar molt”.  Al final, acabava guanyant uns 1.200 euros mensuals, “amb un munt d’hores no cotitzades”.  Ara el seu salari és similar, “però tinc un horari estable, unes condicions, no treballo els caps de setmana ni els festius…”.  És pare d’una nena i paga 455 euros d’hipoteca pel seu habitatge en propietat a Cornellà de Llobregat, que manté ell només després d’haver-se separat.

Una cosa semblant li passa a Ángel J. González, que va treballar de cambrer durant quatre anys quan va arribar de l’Equador als 18 anys.  Fins que va aconseguir canviar de sector fa al voltant d’un any:

“Era cambrer, però tenia contracte d’ajudant de cuina, amb una nòmina de 600 euros per mitja jornada i la resta en negre. Feia 50 hores i no arribava ni als 1.300”, explica. Un salari similar al que percep ara, que compagina amb una feina de cambrer de 10 hores els caps de setmana “en una cadena gran, tot completament legal”.  Paga 350 euros en un pis compartit i amb el sou extra de cambrer costeja els estudis.

A Catalunya el conveni d’hostaleria estableix salaris que, segons la categoria, oscil·len aproximadament des de 1.184 € al mes per a auxiliars fins a uns 1.600-1.800 € per a caps de sala, cuina o llocs de major responsabilitat, amb xifres intermèdies per a cambrers i cuiners de nivell mitjà (1.450-1.551 €).  A aquestes quantitats es poden afegir plusos (nocturnitat, caps de setmana, transport, manutenció o allotjament) i complements per antiguitat.  El sou final també varia segons el tipus destabliment, ja que el conveni marca diferents tipologies.

Actualment, els sindicats reclamen actualitzar les taules, ja que consideren que els salaris no s’ajusten al cost de vida.  És el cas d’UGT, que amenaça d’anar a la vaga si no s’arriba a un acord sobre un conveni vigent fins al desembre del 2024, que fa 8 mesos que es negocia.  “No signarem res a la baixa en un any amb beneficis rècord”, va assegurar el seu secretari general, Pepe Álvarez, en una concentració l’agost passat, que va qualificar com a “toc d’atenció a la patronal”.

Coincideix amb ell el responsable d’hostaleria de Comissions Obreres, Paco Galván, que assegura que un dels principals esculls per aconseguir un acord es troba en la possible reducció de jornada a 37,5 hores setmanals: “Per a la patronal, resulta complicat signar sense saber si la reducció de jornada tindrà un impacte en les despeses”.  De moment, no hi ha hagut una aprovació definitiva, ja que el Congrés va rebutjar la proposta recentment amb els vots del PP, Vox i Junts.

Galván apunta que “del 2021 al 2025 els marges en hostaleria han estat d’un 40%, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), xifra que no es correspon en absolut amb les pujades salarials als treballadors”.  A més, segons assenyala també l’INE, “s’estan fent unes 100.000 hores anuals a B al conjunt del sector, que poden ascendir a 300.000 si parlem de cambrers”.
En hostaleria les categories s’organitzen en sis nivells: al Nivell I hi ha els llocs de direcció (directors i administradors), al Nivell II els comandaments intermedis superiors (cap de cuina, sala o recepció), al Nivell III els oficials qualificats (cuiners principals, o encarregats), al Nivell IV els ajudants que treballen sota supervisió, al Nivell IV neteja) i al Nivell VI els aprenents o personal en formació.  Cada nivell marca tant el grau de responsabilitat com el salari base al conveni.  D’altra banda, a més de la categoria professional, també hi influeix el tipus d’establiment, ja que no es cobra el mateix en un hotel de luxe o un resort que en un petit bar o pensió.  Els sous, doncs, varien en funció de la categoria i el tipus d’establiment.
A l’hostaleria les categories s’organitzen en sis nivells: cadascuna amb el corresponent sou 

“És un clàssic que es contracti com a nivell IV a treballadors per a llocs de nivell III. Aquí es fan moltes trampes”, explica Galván.  I un altre: “es fan contractes de mitja jornada i es paga la resta a B. No només és un prejudici per al treballador: també per a l’estat, ja que són impostos que es deixen de percebre”.

Des del sector, però, molts s’esforcen per fer bé les coses.  És el cas de Joan Capilla, propietari i xef de l’Algadir del Delta, un hotel gastronòmic a la zona del Delta de l’Ebre, a Tarragona.  Té 13 persones en plantilla, una d’elles és la seva dona, Cynthia del Pino, contractada com a cap de sala a jornada parcial.  “Els nostres salaris estan a partir dels 1.480 € nets mensuals fins als més de 2.000 € en perfils especialitzats. Tot en nòmina, respectant els 2,5 dies de festa, les vacances i tots els plusos que marca el conveni”, explica Del Pino.  Les propines es reparteixen a parts iguals: “A vegades les fem servir per anar a menjar tot l’equip a algun restaurant gastronòmic”.

La de Capella i Del Pino és la història de tants emprenedors al sector de l’hostaleria, que treuen endavant negocis petits amb esforç i no se senten interpel·lats quan es parla de precarietat o de males praxis.  Li passa el mateix a Matteo Bertozzi, xef i propietari del restaurant Atipical, obert fa uns mesos a Barcelona i artífex de projectes com My Fucking Restaurant.  Per ell, hi ha una cosa fonamental que no sempre es compleix en els negocis d’hostaleria: “quan obris un nou local és imprescindible tenir un bon matalàs durant almenys un any. Si no, no obris”.
Si escau, ara mateix no té nòmina, cosa que s’allargarà “durant un any més o menys”.  Després, “em posaré una nòmina de 2.000 euros i me la pujaré si és possible, si les coses van bé, fins a un màxim 3.500 euros. Això sí, sempre després d’haver fet front a tots els costos”.  Els seus treballadors cobren segons conveni, però hi afegeix un bo per percentatge de vendes.  “Quan s’obre un local toca empènyer”, apunta.  Altres cuiners propietaris de petits restaurants de Barcelona, que no han volgut dir els seus noms per a l’article (això ens faria reflexionar de com ens costa parlar de diners als mediterranis, però seria un altre tema), han referit xifres similars: entre 1600 i 2500 euros mensuals.

Les propines es reparteixen a parts iguals: “A vegades les fem servir per anar a menjar tot l’equip a algun restaurant gastronòmic”

Per a Serrano, de l’Hotel Miramar i Dolce Barcelona, que al seu dia també va intentar obrir el seu propi negoci d’hostaleria, el problema és que “molta gent obre restaurants sense tenir-ne ni idea i al final es veuen atrapats. No saben escandallar, no entenen que els preus es fixen tenint en compte els costos de subministraments, personal, etc. No han fet els deures”.  Per tant, quan les coses es torcen, aquesta mala gestió es tradueix de vegades en les condicions del personal.  És aquí, assegura, on comença la picaresca
Tant Bertozzi com Capilla o Serrano són conscients que es troben al capdavant de projectes en un sector exigent, amb una alta rotació de personal i una reputació sempre en dubte.  Per Serrano, “només queda seguir fent bé les coses i escoltar els sindicats, que són necessaris per vetllar pel benestar de les persones que fan realitat els negocis”.  Un altre punt fonamental és “aplicar millores voluntàries sempre que es pugui als perfils més valuosos. Amb això guanyem tots”.  Serrano reconeix, però, que hi ha una particularitat que diferencia la restauració d’altres sectors.  “Requereix vocació. Un negoci d’hostaleria exigeix molta entrega i si no tens passió es pot convertir en un infern”.

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de juliol de 2025

“Per transparència, evitar confusions i no marejar la perdiu, estem a l’espera de rebre còpia de les 30 factures que l’EMD va pagar l’any 2024 a Bellaterra Comerç SL (Jordi Tardós Jorba) i Bellaterra Diari (Laia Tardós Roda) ”

LLUIS TORRES✍️Davant del que es va dir a l’últim ple de l’EMD, que Bellaterra Diari va rebre 25.000€, tot l’any 2024 “sense licitació” (veure el vídeo oficial EMD informa: 1:57.

Laia Tardós (Bellaterra Diari) diu que utilitza la mateixa SL i NIF que el seu pare, Jordi Tardós Jorba (Bellaterra Comerç SL) de Taller de Serveis.

Segons comunicat que hem rebut ahir de Laia Tardós Roda, l’EMD de Bellaterra no ha pagat l’any 2024, 25.000 euros a Bellaterra Diari, -han pagat 25.000 euros a Bellaterra Comerç SL-, diu que no és el mateix, ja que comparteix SL i NIF amb el seu pare Jordi Tardós Jorba, qui segueix utilitzant el mateix nom de societat des de que va crear Taller de Viatges i posteriorment Taller de Serveis.

Informació pública que apareix a través  d’Expansión i Empresite, la seu de Bellaterra Comerç SL, des de l’any 2009, està en el propi domicili familiar.

Laia diu que al ser un projecte modest, no té SL pròpia. Que la gran majoria del pressupost son de serveis de manteniment, arreglar coses etc. NO en publicitat.

Taller de Serveis publicita a la seva web serveis com Jardineria, Piscines, Mascotes, Pintura, Obres, Instal·lacions, Lampista, Paqueteria, Informàtica, Assegurances, Comunicació i Serveis, Publicitat, Gestió de Xarxes, ETC., el que demostra que la seva activitat és un intermediari de serveis generals. Assegurances Garcia-Planas ofereix serveis dins del mateix local de Taller de Serveis, així com l’esmentada Bellaterra Diari.

Laia puntualitza que Bellaterra Diari cobra per les insercions publicitàries, no pel contingut. Que no estan a sou de l’EMD i que sempre procura actuar independentment. Que cobren pels espais publicitaris perquè son un mitjà auditat, amb professionals col·legiats i els hi suposa un cost produir, imprimir i distribuir el mitjà.

Alba Tardós Jorba, Biel Roda Buxeda
i Àlvar Roda Fàbregas, són 3 familiars que apareixen a la llista electoral del partit Bellaterra Endavant, que gestiona l’EMD de Bellaterra

Font: Laia Tardós Roda, Expansión, Empresite

Read Full Post »

Bellaterra, 8 d’abril de 2924

“Per sortir de dubtes, només cal que el veïnat ho demani directament als comerciants de la Plaça del Pi“

LLUIS TORRRES | L’anunci que en el seu dia va fer públic en Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, dient que la reforma de la Plaça del Pi s’havia coordinat amb els comerciants, els hi està agafat a contrapeu i perjudicant de ple, ja que la majoria opinen que estàn deixant d’ingressar més del 50% de la facturació, el que la situació al llarg del temps podria provocar tancaments. No sóm una població que majoritàriament es mogui a peu, com és el cas de les properes ciutats de Sant Cugat i Sabadell.

Ara s’està remarcant que la reforma, eliminant l’aparcament proper, podria ser perjudicial pel petit comerç de la Zona: Farmàcia, Bonaparte, Taller de Serveis, Família Can, Estilistes Teresa Romero, Mas i Fill, Banc Sabadell, Llibreria Paper’s, Restaurant Sant Pancraç i Condis

Els que hi accedeixen a peu al petit comerç de proximitat, bàsicament són des de la banda de baix de Bellaterra, no de la resta del poble, que ho han fet sempre en cotxe. Tot plegat, està demostrant que la reforma estrella del president Riba i el seu partit polític Bellaterra Endavant, està fent més mal que bé. El futur demostrarà si aquesta iniciativa política i obra pública serà més positiva pel comerç que pels vianants, de moment és negativa, i només cal que el veïnat ho demani directament als comerciants de Bellaterra.

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de gener de 2025

El temps d’oci dels treballadors es redueix malgrat el descens de les hores remunerades

El temps d’oci dels treballadors es redueix malgrat el descens de les hores remunerades

A mesura que l’economia es contrau, la disponibilitat de treball remunerat està disminuint. Tanmateix, els treballadors d’avui també tenen menys temps d’oci. Sota el capitalisme, tots els guanys de productivitat recauen en una elit. Necessitem un pla per acabar amb l’atur i l’excés de treball.

Un nou estudi de la Resolution Foundation ha descobert que els treballadors britànics disposen ara de menys temps lliure que fa 40 anys. Això es produeix malgrat la reducció de la durada de la setmana laboral mitjana.

En lloc d’haver augmentat el temps d’oci, els treballadors han de dedicar més temps a treballs no remunerats, com ara cuinar, comprar i cuidar els nens. Les dones, en particular, dediquen de mitjana una mitja hora extra al dia només a la guarderia activa, alhora que passen 45 minuts més al dia a la feina que l’any 1974.

De fet, l’estudi va trobar que l’únic grup amb més temps lliure a mà eren els del quartil d’ingressos més baixos. Això, però, no reflecteix millors condicions per als treballadors. La prioritat dels que tenen ingressos baixos és precisament assegurar-se més hores de treball per poder arribar a final de mes.

La Fundació afirma que per als treballadors amb ingressos baixos “l’impacte de la crisi és una reducció profundament no desitjada de la seva jornada laboral”.

Aquest és un resultat inevitable del sistema capitalista. Els beneficis de l’augment de la productivitat els gaudeixen els capitalistes a costa dels treballadors, que en canvi veuen atur i sous baixos.

Increïblement, la conclusió extreta d’aquest estudi de George Bangham, economista de la Resolution Foundation, és que les crides a una setmana de quatre dies són equivocades. Bangham assegura que això no beneficiaria els treballadors de baixos ingressos i no necessàriament comportaria més temps d’oci.

Per descomptat, mentre el sistema de beneficis continuï existint, és cert que l’augment de la productivitat no comportarà més temps d’oci per als treballadors.

Perquè els treballadors puguin gaudir dels beneficis de l’augment de la productivitat, el treball s’ha de repartir sense pèrdua de sou.

Només així podrem donar feina a tothom, tot disminuint les hores de la jornada laboral. Això hauria d’incloure la prestació d’una guarderia gratuïta i d’alta qualitat, restaurants públics i instal·lacions d’oci.

Aquestes demandes s’estan tornant encara més rellevants a mesura que s’esgota l’esquema de permisos del govern i es perfila la perspectiva d’un atur massiu. Davant d’aquesta terrible situació per als treballadors, el moviment obrer ha de lluitar armat amb el lema “per feina o sou ple!”.

La contradicció de l’ocupació massiva per a milions de persones al costat de l’excés de treball per a milions més es podria eliminar gairebé d’un dia per l’altre. En canvi, podríem garantir que els augments de la productivitat condueixin a més temps d’oci i uns nivells de vida més elevats per a tothom.

Font: thecomunist.red

    

Read Full Post »

Bellaterra, 30 d’octubre de 2024

En el rànquing estatal la localitat del Vallès Occidental està en segona posició, per darrere de Pozuelo de Alarcón, a Madrid

Segons publica 3Cat, Matadepera es consolida com la localitat amb la renda mitjana anual més alta per habitant, mentre que els ciutadans d’Odèn, al Solsonès, són els menys adinerats

Amb una renda mitjana anual de 24.814 euros per habitant, Matadapera es consolida com el municipi més adinerat de Catalunya. En el rànquing estatal la localitat del Vallès Occidental està en segona posició, per darrere de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, que repeteix com a líder d’Espanya amb una mitjana de 29.258 euros.

Aquesta renda mitjana per persona s’obté dividint els ingressos totals de la llar entre el nombre de persones que hi viuen, també infants i altres persones que no tenen ingressos. Són dades del 2022 publicades aquest dimarts a l’Atles de distribució de renda de les llars de l’Institut Nacional d’Estadística.

Al conjunt de Catalunya, la renda mitjana per persona el 2022 va ser de 15.519 euros, un 5% més que l’any anterior.

Esplugues i Sant Cugat, els que tenen més districtes al top 10. El districte 5 d’Esplugues de Llobregat, amb una renda mitjana anual de 34.765 euros. En segona posició hi ha un altre districte també d’Esplugues, el 7, amb 30.183 euros. El tercer és el districte 5 de Barcelona, amb 29.454 euros. En quarta posició hi tornem a trobar un altre districte d’Esplugues, el 4, amb 28.369 euros. El cinquè, sisè i setè lloc del rànquing són per tres districtes de Sant Cugat del Vallès. I en vuitena posició hi ha l’únic districte de Matadepera. En la novena i la desena posició hi ha dos municipis de la demarcació de Girona, tots dos amb un únic districte: Bolvir, a la Cerdanya, i Palau de Santa Eulàlia, a l’Alt Empordà.
Odèn, la renda mitjana més baixa.
En l’altre extrem, el municipi amb una renda més baixa és Odèn, al Solsonès, amb una renda mitjana de 6.274 euros. El segueix el districte 2 de Balaguer, amb 8.058 euros i el districte 6 de Santa Coloma de Gramenet, amb 9.023 euros.

Els 10 municipis amb una renda més elevada
Si ho mirem municipi a municipi, en segona posició –per darrere de Matadepera– hi trobem Bolvir, a la Cerdanya, amb 24.812 euros. En tercer lloc, hi ha Madremanya, al Gironès, amb 24.190 euros. La quarta posició és per a Vilamós, a la Vall d’Aran, amb 24.052 euros. En la cinquena hi ha El Brull, a Osona, amb 23.957 euros. Segueixen Sant Just Desvern (23.701 euros), Sant Cugat del Vallès (23.337), Fontanilles (23.097), Fontanals de Cerdanya (23.022) i tanca el top 10 Alella, amb 22.937 euros.

Fa uns dies, parlàvem de quins són els municipis amb unes declaracions de la renda més altes, d’acord amb les dades de l’IRPF que recull Hisenda. En l’estadística que l’INE ha publicat aquest dimarts, en canvi, veiem la renda per habitant, un càlcul que es fa repartint els ingressos de les persones que en tenen entre totes les que viuen a la mateixa llar.

Font: 3Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de setembre de 2024

“La bona collita d’olives al sud d’Espanya fa abaixar el preu de l’oli i arrossega les empreses catalanes, ofegades per una producció que s’ha reduït a la meitat a causa de la sequera“.

Cristina Herranz | Algunes marques d’oli d’oliva verge extra comencen a abaratir preus i ja estan per sota dels 7 euros per litre en alguns supermercats. Això s’explica perquè la collita al sud d’Espanya es preveu prou bona.
Però a Catalunya, la situació és diferent. La sequera reduirà la producció a la meitat i les cooperatives diuen que tenen pressió per abaixar preus quan, en realitat, no tenen marge per fer-ho.
La collita d’olives, un 50% per sota de l’habitual
L’oli d’oliva que les cooperatives catalanes estan envasant ara és de l’anterior collita, d’unes reserves que estan sota mínims. A dos mesos per començar la pròxima collita de l’oliva, els productors catalans no són gaire optimistes.
David Miralles, director general del Grup Unió, un grup cooperatiu agroalimentari dedicat a la producció, envasat i comercialització d’oli d’oliva, confirma els mals auguris:

“A Catalunya, les previsions de la propera collita són bastant dolentes. La collita serà un 50% inferior als nivells d’una collita normal, inferior a la mitjana de 32.000 tones d’oli d’oliva. La propera temporada 2024-2025, l’oli català haurà de competir amb la resta d’olis d’Espanya, que, amb collites més generoses, pressionaran per abaixar preus”.

Els 5 millors olis d’oliva verge extra de Catalunya:

Afegeix també que el grup Unió, que produeix olis amb Denominació d’Origen Protegida –DOP Siurana, les Garrigues i Oli Terra Alta–, a l’hora d’apujar preus no els va apujar tant com altres referències. “Ara, els abaixarem, però l’abaratiment no serà tan acusat”, anticipa Miralles.
Més oferta i preus més baixos
Malgrat les males previsions per a la collita a Catalunya, Andalusia domina el mercat amb un 80% de la producció estatal.
En aquest sentit, Antoni Galceran, responsable de l’oli d’oliva de la Federació Cooperatives Agràries de Catalunya, explica que “les previsions per a la pròxima collita dibuixen un equilibri entre oferta i demanda”:

“Els preus es van disparar en els últims dos anys, per manca d’oferta. A partir dels propers mesos, amb més oli al mercat, els preus aniran a la baixa”.

No obstant, Galceran insisteix que “els preus no tornaran a ser els d’abans, perquè suposarien pèrdues pels productors i per a totes les baules de la cadena”. “Hi ha costos que s’han afegit al sector i que no permetran a curt i mitjà termini, que l’oli es pagui per sota els 5 euros”, conclou Galceran.

La collita a Espanya es doblarà aquest any

Espanya, primer productor mundial d’oli d’oliva, preveu una collita d’1,4 milions de tones, gairebé el doble que l’any passat, quan va ser de 850.000 tones. Amb tot, productors com els de Jaén fan una crida a la prudència, a l’espera de les pluges de tardor, com apunta Francisco Elvira, secretari d’organització de COAG Jaén.

Al sector adverteixen, no obstant, que encara que la producció espanyola d’oli d’oliva és clau –representa el 60% de tota la Unió Europea i el 45% de la mundial– cal estar atents també al que passi a l’arc mediterrani per saber què és el que passarà amb els preus.

Encara que a Itàlia, Portugal, Grècia o Turquia les previsions són bones, les pluges no han estat altes, per la qual cosa es mantenen encara els dubtes sobre la producció mundial, cosa que podria afectar també els preus en el mercat domèstic.

Oli per sota dels 7 euros al supermercat

Amb previsió d’una millor collita, la indústria ja ha mogut fitxa. Els principals supermercats han situat el preu del litre d’oli d’oliva verge extra de les marques de distribució per sota els 7 euros per litre. Això són 3 euros menys del que se’n pagava fa quatre mesos, quan en alguns casos superava els 10 euros.

En els darrers tres anys, l’oli s’havia encarit gairebé un 200% i algunes marques van arribar a superar els 13 euros per litre.

Oli garrafes amb dispositiu antirobatori
L’oli, que s’havia encarit fins a un 200% en tres anys, torna a baixar de preu per als consumidors (CCMA)
Facua denuncia un pacte entre subministradors
L’organització de consumidors Facua denuncia un pacte entre cadenes. Rubén Sánchez, secretari general de Facua-Consumidors en Acció insisteix que “primer una cadena de supermercats va abaixar preus i després ho va fer la resta, per no agredir-se i no competir, i per no forçar que un supermercat tingui els preus més baixos, i pugui fer de l’oli un producte reclam”.

La patronal dels supermercats nega un pacte de preus i insisteix en l’alta competitivitat del mercat. Asseguren que, en un context de normalitat d’oferta i demanda, els preus de l’oli aniran a la baixa els mesos vinents.

No obstant, el secretari general de CEDAC, el Consell d’Empreses Distribuïdores d’Alimentació de Catalunya, Roger Gaspa, explica que els preus baixaran però no tornaran als de 2019:

“Si la propera collita és bona, la distribució pagarà el preu en orígen més barat, i podrà traslladar les baixades al producte final. No obstant, els preus del 2019, no tornaran a mig termini. Hi hagut increments salarials o en el lloguer dels locals que s’han convertit en sobrecostos estructurals, i han vingut per quedar-se”

A partir de l’any que ve, el sector preveu una recuperació de la demanda, després del traspàs de molts consumidors a olis més barats com el de girasol.

La indústria recorda també que l’IVA superreduït de l’oli es mantindrà al 0% tot aquest mes, i després s’elevarà al 2% entre l’octubre i el desembre.

Font: 3Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de juny de 2024

LLUÍS TORRES|Les treballadores i treballadors del ram d’hostaleria de Barcelona van anar-hi a la vaga el dies 8, 9 de juny de 1978. Tres dels restaurants de luxe de Barcelona, Finisterre, Reno i Via Veneto, varen tancar les portes i el personal participà a les manifestacions reivindicatives per la millorar de les condicions laborals i econòmiques, aconseguint amb les seves lluites, un salari mínim de 25.000 pessetes i una assegurança de vida d’1.000.000 de pessetes, així com altres millores de condicions, com horaris, dies de descans, vacances, jubilació, etc.

“Amb la signatura del conveni els treballadors de la província de Barcelona arribaren a les condicions econòmiques més altes d’Espanya“.

La comissió negociadora del conveni col·lectiu del sector va convocar aquesta aturada, de caràcter legal, a fi de pressionar la patronal perquè acceptessin negociar les reivindicacions presentades.

Aquestes reivindicacions consisteixen en un sou mínim de 25.000 pessetes, reducció de les categories salarials d’aquella època, una assegurança individual per a cada treballador d’un milió de pessetes i reducció de l’horari laboral.

El 8 de juny es va iniciar el primer dels tres dies previstos de vaga al ram d’hostaleria a la província de Barcelona, després que de matinada les asamblees d’afiliats, que se celebraren per separat, de CCOO, UGT, SU i CNT, decidissin  no acceptar la darrera proposta empresarial.

El seguiment de la vaga als bars i restaurants va estar pràcticament total, així com als grans hotels.  Només van treballat els empleats de Gran Hotel Sarrià, que pertanyia a l’I. N. I. (Institut Nacional Indústria). Tot i això, a la resta de la província la convocatòria d’atur va tindre escàs ressò, fins a l’extrem que a la Costa Brava només va afectat el 35 per 100 dels treballadors, registrant-se el major índex d’atur a Sabadell, on ha arribat al 50 per 100.

INTENSA ACTIVITAT DELS PIQUETS.

 De tota manera, el tret més característic d’aquella històrica vaga va estat la intensa activitat que desenvolupà els piquets a primeres hores del matí perquè tanquessin els establiments que estaven oberts, i que constituïen una gran part dels existents a  la Ciutat Comtal.  La novetat, però, en aquella ocasió, va estat que en la immensa majoria dels casos els piquets actuà simplement informatius i no van exercit violència física com va passar altres vegades, ja que tant CC.OO.  com U. G. Т.  van deixar clar que no es responsabilitzaven ni recolzarien els membres dels piquets que adoptessin una actitud violenta.  Tot i això, i malgrat aquesta recomanació dels quadres dels dos més importants sindicats del país, no es va evitat que s’exercis sobre propietaris i empleats de bars i restaurants, que estaven oberts, una evident coacció verbal, cosa que va incidir de  forma clara al massiu tancament destabliments.

QUATRE DETINGUTS.

L’únic incident és va produït quan un piquet compost per quatre persones estava dialogant amb els propietaris i empleats d’un bar del barri de Pedralbes i intervingue en la conversa un policia vestit de paisà, registrant-se una evident tensió verbal, que va finalitzar amb el trasllat dels membres del piquet i tancats a la Comissaria de Via Laietana.

RESSACA DESPRÉS DE LA VAGA

Els treballadors del ram d’hostaleria de Barcelona i la seva província van tornar ahir a la feina després de dos dies de vaga.  Els treballadors van decidir abans d’ahir a la nit en assemblea acceptar l’última proposta de la patronal i signar el conveni col·lectiu.  L’acord va ser signat per les dues centrals sindicals majoritàries al ram CCOO i UGT-, mentre que CNT i SU el van rebutjar.

El conveni signat representa un sou mínim de 25.000 pessetes per a la categoria mínima i un augment de cinc-centes pessetes sobre l’última oferta patronal per a les categories majoritàries -cambrers, telefonistes- amb la qual cosa queda en 28.000 pessetes brutes.  Es desbloquegen, així mateix, els barems establerts per la patronal per a les pagues extres.  Es fixa una assegurança de vida per valor de 1.000.000 pessetes per a cada treballador i es redueixen a cinc les 148 categories del ram.

Així mateix, i fins que no es formalitzi la signatura definitiva del conveni, el qual va tindre lloc el dilluns, dia 12 de juny de 1998, va quedar obert un període de negociació sobre els punts socials, com el que afecta la jubilació.  No es va preveure però, que sorgeixin dificultats, sobretot si es té en compte que amb la signatura del conveni els treballadors de la província de Barcelona arribaren a les condicions econòmiques més altes d’Espanya.

Font: El Noticiero Universal, El País

Read Full Post »