LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 6 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre -desembre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Acabada la festa un grupet format per dos amics meus de Barcelona, en Conrado Llorens, en Vicents Cots, el meu germà Climent i jo vàrem con- venir coronar la nit fent unes serenates a les noies de Bellaterra. Els dos amics acompanyants eren en Manolo Martinez, que segurament alguns veïns recordaran perquè venia sovint i sempre prenia part, anys després, en aquelles fabuloses vint-i-quatre hores de bridge; portava una ensaimada mallorquina i ens la preniem a la matinada. L’altre és en Serramalera, avui metge de Sitges. Les serenates foren horripilants, doncs cap de nosaltres tenia idea ni aptituds musicals. No hi havia altra cosa que pulmons i voluntat. Vàrem recórrer les torres on hi havia noies; ens paràvem una estona fent unes estridents cantúries i quan les noies donaven senyals d’haver-nos sentit passàvem cap una altra casa.
Perquè es comprengui la tragicomèdia esmentada cal recordar dos circumstàncies coincidents i que són totalment dispars i inconnexes.
La primera és la situació de la torre dels Llorach, on férem l’última serenata segons l’itinerari projectat. La seva façana dóna al carrer Bartomeu i sabíem que les noies dormien a la part del darrera de la casa. Si feiem la serenata des del carrer Bartomeu les noies no ens sentirien i solament molestariem els pares i per tant calia anar pel camí de la Font, que passa pel darrera de la casa. L’altra causa detonant és que havien ocorregut els fets que es recorden com del 6 d’octubre de 1936. Companys havia declarat la República Catalana. La Generalitat havia estat canonejada. Suspès l’Estatut de Catalunya de l’any 1932 i tot el govern de la Generalitat a la presó i era governador General de Catalunya un general.
Hi havia doncs en les esferes oficials i en alguns sectors de la població un ambient força anticatalanista. No us impacienteu, amics, que la relació, és molt concreta.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 5 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de setembre-octubre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
El Túnel del Temps per Artur Vidal 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMP per Artur Vidal
Ens calia un local social per les tertulies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de llogar-ne cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.
Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargaria, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.
L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació. Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.
L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet. Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se. Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i cumplint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets. Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets, que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.
La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.
Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.
Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i ti tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.
La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.
La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic. (continuarà)
El Carrer del GuitarristaTàrrega de Bellaterra te una llargada d’uns 175 metres, comença al Carrer d’Alonso Cano, i creuent la BV-1414, finalitza als Carrers Tirso de Molina i Albéniz.
Placa i foto del carrer Guitarrista Tàrrega de Bellaterra
Francesc Tàrrega i Eixea va néixer en terres valencianes, a la ciutat de Vila-real, província de Castelló (Espanya) el 21 de Novembre de 1852. Va ser el fill gran d’una família nombrosa i humil. Als 3 anys va patir un accident que li afecte la vista per a la resta de la seva vida.
Les seves primeres classes de guitarra les va rebre del seu pare i al poc temps, del guitarrista invident Manuel González, més conegut com «El cec de la Marina», També es va iniciar en l’estudi de piano amb Eugenio de Ruiz i de clarinet. Als deu anys té ocasió d’escoltar el gran guitarrista Julián Arcas en un concert celebrat a Castelló i malgrat la seva curta edat, és convidat a rebre classes a Barcelona pel veterà artista, a causa de les condicions que ja demostrava el jove Tàrrega. Va haver de tornar aviat a causa de l’escassetat de recursos i les escapades fetes sense permís familiar per actuar en cafès i llocs poc recomanables per a un nen de la seva edat. El seu pare aconsegueix portar-lo de tornada a casa.
En una de les seves visites a València fa a la protecció de el Comte Parcent, establert a la mateixa capital del Túria, on realitza nombroses audicions i concerts. En 1869 va actuar com a pianista al Casino de Burriana (Castelló) i va ser apadrinat per l’industrial Antonio Canesa. Més tard va entrar en contacte amb el famós constructor de guitarres Antonio de Torres (Almeria 1817-1892) responsable de l’actual disseny de la guitarra moderna i què faria servir en els seus concerts diversos dels seus instruments.
En 1875, Francisco Tárrega es va matricular al conservatori Reial de Madrid per realitzar estudis de solfeig, harmonia, piano i violí. La seva fama amb la guitarra li va fer ser convidat a tocar al Teatre Alhambra amb músics com Isaac Albéniz, Chueca o Chapí. Aquest fet va suposar el començament d’una carrera concertística que el va portar a actuar per tota Espanya, França, Gran Bretanya i Itàlia.
La seva mort esdevinguda el 15 de desembre de 1909 a Barcelona, dóna fi a l’artista més universal de la guitarra.
La gran importància de Francesc Tàrrega per a la història de la guitarra és deguda a les aportacions com a virtuós intèrpret, compositor d’obres imperibles, i la creació d’una escola de guitarra formada per intèrprets del nivell de Daniel Fortea, Estanislao Marco, Josefina Robledo, Salvador Garcia, Miguel Llobet, Emili Pujol i tots els descendents d’aquests grans mestres els fruit són el panorama guitarrístic actual. Francesc Tàrrega, sense cap dubte és el responsable del ressorgir de la guitarra com a instrument de concert al segle XX. Composicions seves com Vint estudis de concert, Capritx àrab, Records de l’Alhambra i Dansa Mora van ampliar les possibilitats tècniques i expressives de la guitarra espanyola.
LLUÍS TORRES|Quan la pluja és torrencial com és el cas d’avui dilluns dia 29 d’abril de 2024 a Bellaterra (Vallès Occidental), la gestió dels vessaments superficials, la captació de l’aigua acumulada i el transport cap a la xarxa de clavegueram són fonamentals per evitar inundacions.
Pas de vianants cap a l’estació dels FGC Bellaterra inundat
Espresas especialitzades ofereixen diferents solucions que poden permetre fins i tot la reutilització de les aigües pluvials, una decisió que hauria de pensar la Diputació, -titular de la carretera BV-1414-, més quan aviat començaran les obres peatonals parcials de la Plaça del Pi (sense pi) de Bellaterra. És la Generalitat qui aportarà els diners per aquesta important reforma que l’EMD ja va sol·licitar l’any 2019, i que haurà d’acabar-se l’estiu del 2025. L’Ajuntament de Cerdanyola, que recauda gairebé 5 M€ anuals del veïnat de Bellaterra, aportarà un molt minsa quantitat econòmica, però més val això que res, després de tants anys sense inversions públiques a Bellaterra.
Pluja torrencial a la Plaça del Pi de Bellaterra
Els problemes històrics ocasionats per la pluja a Bellaterra solen produir-se a la zona més baixa on és el centre urbà i es troba el comerç, a més l’estació dels FGC. Les pendent dels carrers del poble afavoreix l‟estancament i la capacitat d’evacuació dels col·lectors de la Plaça del Pi es redueix i es converteix en una bassa.
Per garantir que no es produeixen riuades o inundacions, es podrien prendre diferents mesures que passen per construir col·lectors d’aigua pluvial de gran capacitat, disposar de dipòsits pluvials i posar en marxa sistemes de drenatge sostenible.
Bellaterra podria disposar d’infraestructures com a tancs de tempesta que a més de la seva funció hidràulica poden donar un valor afegit en emmagatzemar aigua de pluja.
Aquesta aigua es podria utilitzada per a reg, baldeig de carrers o altres tasques de neteja de la pròpia xarxa de clavegueram de Bellaterra, i com no, perquè els Bombers poguessin utilitzar en cas d’urgència.
Poder reutilitzar les aigües pluvials és una mesura extraordinària per pal·liar l’escassetat natural de recursos hídrics i incrementar la resiliència d’aquest territori nostre davant dels possibles efectes que tindria el canvi climàtic a casa nostra.
Carrer d’Albéniz de Bellaterra té una llargada de 90 metres comença al Carrer Tirso de Molina i el Carrer Guitarrista Tàrrega i finalitza al bosc.
Carrer d’Albéniz de Bellaterra
Isaac Albéniz (Camprodon, el Ripollès, 29 de maig de 1860 – Cambo-les Bains, Aquitània (França), 18 de maig de 1909) va ser un compositor i intèrpret de piano català de renom internacional.
Va escriure obres per a piano, sis òperes (més una d’inacabada i tres d’esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra. La península Ibèrica i els seus paisatges foren per a ell font d’inspiració inexhaurible.
Nen prodigi, va viatjar per tot el món i ens va deixar una extensa i prolífica producció musical amb notables innovacions instrumentals. A la seva ciutat natal es pot fer una immersió en una de les grans figures de la història de la música.
Albéniz va morir relativament jove, als 49 anys, però la seva vida va ser intensa i va estar marcada per un constant anar i venir entre nombroses ciutats. Aquest caràcter obert, plural i divers, es reflecteix en les seves amistats, entre les quals destaca la de Fernández Arbós, Granados, Enric Morera, Antoni Noguera, Paul Dukas i els pintors modernistes Ramon Casas o Santiago Rusiñol.
Gràcies als seus esforços com a empresari, director, pianista i compositor, es convertí en el primer músic català que aconseguí fama internacional. La seva música per a piano, sobretot la col·lecció de poemes simfònics Ibèria, va ampliar el camp tímbric del piano i la seva expressivitat.
El fons personal d’Isaac Albéniz es conserva a la Biblioteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, que obtingué la donació de la néta del compositor (inclou documentació biogràfica, exemplars manuscrits originals i objectes personals.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 4 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de juliol-agost de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Número 4 L’Esquirol del Vallès, juliol-agost 1985 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
L’any 1935 va ésser el de la consolidació del Sport Club Bellaterra. Un estiu d’activitats vertiginoses pels iniciadors y seguidors.
Com he dit abans, el Club va ésser promogut pels joves. Entre els grans hi havia tres positures: una era neutral, a l’espectativa; un altra recolzava les seves activitats i la tercera i potser la més important, netament contrària. Per què? Per un fenomen mental que vaig trobar de nou uns anys després. El motiu de l’oposició era el següent: en aquell temps Bellaterra no tenia esglesia; un departament dels baixos de L’Hostal Sant Pancràs era utilitzat com a capella. Era una posició gairebe majoritaria que la qüestió mes primordial per Bellaterra era gaudir d’una Esglesia pròpia i per tant tota altre activitat que restás atenció econòmica a la inciativa de la Comisió Eclesiàstica era nociva i pertorbadora als interessos espirituals de la comunitat. Malgrat aquesta actitud, la joventut d’aquell temps continuà amb els seus propòsits, que ja eran imparables.
Proseguiren els tractes amb la societat urbanitzadora, per que uns del arguments que retreient els refractaris era que fer unes despeses en uns terrenys que solament gaudiem a precari equivalia a tirar els diners al fons del mar. Així es que després de nombroses reunions amb els administradors del Fomento de la Vivienda Popular S.A. varem arribar a l’acord pel qual la societat urbanitzadora ens vendria un àrea cuadrangular de l’illa ajardinada situada devant de la plaça del Pi, equivalent al lloc on avui hi ha la pista de tenis, la piscina i el xalet, pel preu de cinc-centes pessetes però al mateix temps ens feien donació d’una quantitat igual. Solament faltava signar l’escriptura pública devant de notari per perfeccionar aquest acord tan favorable. Però com passa sovint, aviat ens varen caure a sobre unes gaIledes d’aigua freda. Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sino que pertenyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per que la societat urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspás dels carrers de la urbanització.
Davant d’aquesta objeció i d’acord amb la Junta del Club m’en vaig anar a Sabadell per examinar el Registre de la Propietat on vaig comprobar que els terrenys pertenyien i estaven inscrits al Registre de la Propietat de Sabadell a nom del Fomento de la Vivienda. Ho vaig comunicar seguidament a la Junta i als objectors, però quina va esser la nostra sorpresa quan ens varem reunir de nou amb els administradors del Fomento per tal de senyalar dia i hora per atorgar l’escriptura pública devant de notari, d’acord amb las bases abans dites, que ens reberen malcarats, ens retregueren la nostra falta de confiança, desconfiavem de la seva paraula, des del moment que haviem anat al Registre de la Propietat per comprobar si realment era propietaris del terreny. De moment va quedar en suspens l’atorgament de l’escriptura pública. Algún bon veí de Bellaterra havia fet arribar els administradors del Fomento de la Vivienda la meva anada al Registre de la Propietat.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 3 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de maig-juny de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Portada del número 3 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Manaven en el Foment, el Sr. Viza, jurista, economista, escritor i un prohom carlí, el Sr. Losantos i el Sr. Pañella. Els tres, ultra ser homes de negocis tenia afecció a Bellaterra.
Varem dicidir que aquest solar era el que ens convenia. Iniciarem les visites als directius del Foment a la Rambla on encara hi continua el domicil-li social. Despres de negociacions que no cal repetir i no recordo gaire, el Foment ens va donar permis per a la utilització d’aquell solar amb una carta i amb la promesa verbal de que si feiem una obra de certa importancia ens donarien meş seguretat per el futur. Des d’el primer moment varem tenir el suport d’en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra.
En possessió del permis d’ocupació varem començar inmediatament les activitats. Erem pocs pero ben avinguts.
Varem comprar una xarxa de tenis i en Casimiro ens va donar dos trones, que no se d’on va treure, i uns obrers del propi Foment els van clavar a l’esplanada perque fossin el suport de la xarxa. Varem treure els rocs, varem allisar-la tan com poguerem i després amb una regadora i calç, que crec que ens va donar el contratista Roig, varem marcar les primeres ratlles de la pista. Mes tard, pero el mateix estiu, varem posar al fons de la pista, paralel.lament a l’Estació, uns troncs i un filat de galli- ner, per impedir que les pilotes anessin a parar a la Plaça del Pi.
Segidament varem constituir unes comissions de nois i noies per tal de fer socis i demanar auxili econòmic. La primera quota va esser individual per a tots els de mes de divuit anys i de quinze pessetes l’any.
No oblidant la questiò jurídica varem constituir la societat Sport Club Bellaterra, varem redactar els estatuts en català, segons la moda del moment i després, presentats al govern civil, foren aprobats. Es va celebrar la primera Junta General de Socis, la qual declarà constituida la societat i procedí a anomenar la primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluisa Fabregas Rovira, Merce Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé. Llevat del President en Conrado Llorens, els altres no passavem dels vint anys. Es varem reunir una primera quarentena de socis, pero com eren socis individuals, cada familia en tenia dos o tres.
Aquest va esser el començament del Club. Com que a les hores la majoria erem estiuejants passat setembre venia una llarga hivernació de la qual no ens despertavem fins al proper estiu, amb un breu periode durant les festes de pascua. Les següents aventures van co- rrespondre l’any 1935, que ya us contaré. (continuarà)
Després dels seus exitosos cartells per a la famosa actriu Sarah Bernhardt, Alphonse Mucha, considerat un dels majors exponents de l'”art noveau”, va inundar Europa amb els seus bells cartells en tons pastís, en què mostrava sensuals dones envoltades d’una frondosa i exquisida naturalesa.
De tornada a la seva Txèquia natal, durant la Segona Guerra Mundial els nazis el van perseguir i després de la invasió soviètica el seu art va ser bandejat i va caure en l’oblit.
Foto coloreada del artista Alphonse Mucha de fecha desconocida. Foto: Cordon Press
La fi del segle XIX es va caracteritzar per l’enorme interès que nombrosos artistes de tot el món van posar a reinterpretar la natura. El resultat d’aquesta nova visió artística va ser el sorgiment, sobretot a Europa, de grups com ara la Secessió vienesa a Àustria, el modernisme a Espanya i l’art nouveau a França. Precisament l’art nouveau va ser acollit amb entusiasme per tota mena d’artistes, des de pintors fins a escultors i arquitectes (com Gaudí a Espanya), així com els dedicats a les arts decoratives. Però sense cap dubte el màxim exponent de l’art nouveau, el llegat del qual ha perdurat fins als nostres dies, va ser l’artista d’origen txec Alphonse Mucha, nascut el 24 de juliol de 1860. Molta va ser l’autor de centenars de cartells, entre els quals destaquen els retrats que va fer per a l’actriu Sara Bernhardt, que han esdevingut una icona mundial de l’art.
EL NAIXEMENT D’UN CARTELLISTA
París, Nadal del 1894. A la impremta, Alphonse Mucha es trobava corregint unes impressions quan de sobte va entrar al local una figura vestida de blanc. Alphonse la va reconèixer immediatament; no necessitava presentació: era la gran actriu Sarah Bernhardt. A la “Divina Sarah” no li agradaven els cartells promocionals de Gismonda, la seva última obra teatral, i estava buscant un artista que en dissenyés altres al seu gust. I sembla que aquest artista seria ell. Alphonse evidentment va acceptar l’encàrrec, no sense cert nerviosisme. Però va sortir victoriós d’aquest tràngol: Mucha va dissenyar per a l’actriu un cartell innovador i completament trencador que esperava que fos del gust de la diva. I, en efecte, va ser així. Quan ho va veure, Bernhardt va quedar absolutament entusiasmada. El cartell li va agradar tant que va contractar l’artista per als sis anys següents. D’aquesta manera, Mucha passaria de l’anonimat a encarregar-se del disseny de vestuari i de l’escenografia de la companyia de Sarah Bernhardt en un obrir i tancar d’ulls.
Mucha va dissenyar per a l’actriu un cartell innovador i completament trencador que esperava que fos del gust de la diva. I, en efecte, quan ho va veure, Bernhardt va quedar absolutament entusiasmada.
Cartell publicitari d’Alphonse Mucha realitzat el 1894 per a l’obra de teatre “Gismonda”, protagonitzada per Sarah Bernhard.
L’1 de gener de 1895, aquell cartell ja era una preada peça de col·leccionista que tothom volia tenir a casa seva. No era estrany veure a la nit la gent recórrer els carrers per arrencar-los de les parets, i fins i tot la pròpia impremta venia exemplars d’amagat, fins que la diva ho va descobrir i va posar fi al “negoci”. L’estil de l’artista txec no s’assemblava gens al d’un altre famós artista de cartells com Toulouse-Lautrec, i el cartell que va fer Mucha per a Sarah Bernhardt, pintat en colors pastís, convertia l’actriu en una mena de deessa: l’elevava sobre un pedestal i la disposava sota un arc. A partir de llavors, la cartelleria de Mucha esdevindria una autèntica obsessió per als parisencs. “Va agradar tant perquè era molt fresc visualment, utilitzava els colors d’una manera diferent i allargava la figura que, a més, quedava dignificada, molt bella”, explica l’artista japonesa Tomoko Sato, conservadora de la Fundació Mucha des del 2007 i especialista en la seva obra.
DISSENYADOR DE MARQUES I JOIES
Mentre que Mucha va retratar Sarah Bernhardt sobre un pedestal, les dones que l’artista acostuma a representar a la seva obra es caracteritzen per la gran femineïtat dels seus gestos, els cabells solts, una roba molt ornamentada, els seus sinuosos moviments enmig de la natura. .. L’especialista en l’art de Mucha Tomoko Sako també creu que l’artista txec “va trencar les barreres entre l’art comercial i l’art elevat”. Molt aviat empreses de tota mena es rifarien els serveis del gran cartellista, que va dissenyar embolcalls per a la famosa marca de xocolates Nestlé, cartells publicitaris per a la prestigiosa marca de xampany Moët-Chandon i també per promocionar la cervesa Bières de la Meuse, originària d’una zona a pocs quilòmetres de l’Abadia d’Orval. Tots ells, cartells promocionals que es van fer famosos a tot Europa. Sabedor de la fama que estava adquirint la seva obra, Alphonse Mucha va publicar un manual en què va plasmar el procés de creació de setanta-dos de les seves litografies.
Molt aviat empreses de tota mena es rifarien els serveis del gran cartellista, que va dissenyar embolcalls per a la famosa marca de xocolates Nestlé, cartells publicitaris per a la prestigiosa marca de xampany Moët-Chandon i per promocionar la cervesa Bières de la Meuse.
“Primavera”, quadre realitzat per Alphonse Mucha el 1896.
Però Mucha no només pretenia fer cartells publicitaris. Entre els nombrosos interessos artístics hi havia també un tipus d’art molt particular: la joieria. El 1899, Mucha (que el 1898 s’havia unit a la lògia maçònica del Gran Orient de França) va col·laborar amb el famós joier francès Georges Fouquet per dissenyar una polsera en forma de serp, feta d’or i esmalt, per a l’actriu Sarah Bernhardt ( la seva passió pels dissenys de joieria quedaria plasmada en un llibre que va publicar el 1902 titulat Documents decoratifs, a les pàgines del qual se succeïen les làmines que reproduïen elaborats fermalls amb incrustacions de pedres de colors). El 1900, Fouquet va fer un encàrrec important a Mucha: li va demanar que decorés l’interior de la nova joieria que inauguraria al número 6 de la rue Royale de la capital francesa. El resultat final es pot considerar el súmmum de la bellesa decorativa de l’art noveau. Però la botiga insígnia de Fouquet va obrir just quan les tendències artístiques i decoratives començaven a canviar, per la qual cosa el local al final va ser desmuntat tal qual i poc després remodelat a la recerca d’un estil decoratiu més tradicional. Per sort la decoració original es va conservar i avui dia es pot contemplar al Museu Carnavalet de París.
“Estiu”, quadre realitzat per Alphonse Mucha el 1896.
L’EPOPEIA ESLAVA
A finals del segle XIX, la popularitat d’Alphonse Mucha era incontestable. Aviat van sorgir imitadors del seu art, i aquest era el seu prestigi que l’any 1900 l’Imperi austrohongarès li va encarregar la decoració del pavelló de Bòsnia i Hercegovina per a l’Exposició Universal de París d’aquell mateix any. L’artista txec va viatjar als Balcans disposat a trobar la inspiració necessària per fer-la. Allí, Mucha pensaria amb certa incomoditat que estava treballant per a un imperi que sotmetia els pobles eslaus. Això el va fer replantejar-se les seves conviccions, i anys després, fruit d’aquella experiència, sorgiria un projecte ambiciós, la creació de L’Epopeia eslava, una sèrie de vint pintures monumentals en què l’artista plasmaria esdeveniments clau de la història dels eslaus. El projecte va ser finançat per l’empresari nord-americà Charles Richard Crane, un ric industrial que Mucha va conèixer en un dels viatges que l’artista va realitzar als Estats Units (Mucha viatjaria en cinc ocasions al país americà. El 1906 acompanyat de la seva esposa Maria, amb qui s’havia casat a Praga aquell mateix any. Actualment aquestes pintures s’exposen a la Galeria Nacional de Praga.
Anys després, fruit del seu viatge als Balcans, sorgiria un projecte ambiciós, la creació de L’Epopeia Eslava, una sèrie de vint pintures monumentals en què l’artista plasmaria esdeveniments clau de la història dels eslaus.
L’Epopeia Eslava. “L’abolició de la servitud a Rússia”, 1914. Alphonse Mucha.
El 1909, en el moment culminant de la seva carrera, Mucha va decidir traslladar-se a Praga, i el 1918 va ser testimoni de com la seva Txecoslovàquia natal es convertia en un país independent. Mucha s’implicaria aleshores en el disseny dels primers bitllets i segells del nou país. Però tot acabaria uns anys després, quan les tropes nazis van envair Txecoslovàquia el 15 de març del 1939. Els vehements i agressius discursos de Hitler amenaçant la població van convèncer l’artista, que creia fermament que l’art era un vehicle que servia per unir i no per separar, de reprendre els pinzells i començar a pintar un tríptic dedicat a la humanitat, obra que mai no va arribar a acabar.
Mucha va ser detingut per la Gestapo, empresonat i torturat, encara que finalment va ser posat en llibertat. Però pocs dies després, el 14 de juliol del 1939, el gran geni dels cartells moriria d’una pneumònia.
L’Epopeia Eslava: “El tsar Simeon de Bulgària”. Alphonse Mucha, 1923.
RENACIT DELS SEUS CENDRES
Després de la mort de Mucha, i amb el seu país sota la influència soviètica, l’obra de l’artista va ser silenciada ja que les pintures no encaixaven en la visió comunista del món. Al final, Mucha acabaria caient en l’oblit. No seria fins molt després, el 1963, quan el Museu Victòria i Albert de Londres li va dedicar una gran exposició com a tribut a la seva obra. Les seves dones sensuals i la seva naturalesa pintada en tons pastís van tornar de nou a la vida.
“Nit d’hivern”, quadre pintat per Alphonse Mucha el 1920
A partir de llavors, l’art de Mucha es va convertir en una icona per als moviments hippies que van florir a les dècades de 1960 i 1970, grups que exalçaven la natura, la pau i l’amor. Els artistes pop també prendrien la seva obra com a model per dissenyar fins i tot portades de discos, com l’àlbum Let the Sunshine In, tema interpretat per The Supremes, que seria publicat el 1969. Marcus Mucha, besnét de l’artista, ho va afirmar en una ocasió: ” El seu art és molt contemporani i segueix inspirant molts artistes”.
BELLATERRA.CAT 