El Carrer del Talismà de Bellaterra té una llargada d’uns 235 metres, comença al Carrer Tatuatge i finalitza al Carrer del Talent. A la seva placa apareix dibuixada la planta coneguda com Claus de nostre senyor. All de bruixa. Barrallets. Calabruixa. Cap-blaus. Collblau. Lliri d’ase. Marcet. (Muscari neglectum)
Placa del Carrer Talismà de Bellaterra
Un talismà és un objecte portàtil al que s’atribueix atorgar un poder màgic a qui el du. Es confon normalment amb amulet o amb mascota; però, mentre que l’amulet és un mitjà de protecció passiva, el talismà confereix a qui el posseeix poders màgics actius (serien talismans, per exemple, la llàntia d’Aladí o la vara d’Aaró). Val a dir, però, que, per a l’autèntica concepció màgica, contra els mals només té valor protector, d’amulet, allò que té un poder positiu, de talismà.
També s’usa en sentit figurat: La bellesa, la joventut, la riquesa, són un gran talismà.
Del francès talisman, i aquest, del persa ´tilismât, plural de tilism, mateix significat, que provenia del grec télesma, ‘cerimònia religiosa; amulet’, derivat de teléo, ‘complir; fer un sacrifici’.
LLUÍS TORRES| Tal com ens recorda la D.O. Rioja, la collita 1964 constitueix el millor vi del segle XX, però va ser una collita conflictiva, ja que sobre un nivell de raïm estable, al voltant de 63 milions de litres, aquesta va ser de 92 milions. Per excés d’oferta, els preus del raïm es van enfonsar. Aquest desastre va tenir el seu miracle poc després, el 1968, quan la incipient CEE va fer una bestreta a Espanya en el que es coneix com a Tractat Preferencial que va suposar passar de vendre a Europa 7 milions de litres de vi fins a 22 milions (de Rioja).
Els cellers a Rioja, abans d’aquest tractat, eren només 20 exportadors que venien amb alt valor afegit. L’arribada de la nova situació va encoratjar molt capital, sobretot del Sud, a implantar-se a Rioja, passant en dos anys a ser 40 cellers, multiplicant per cinc el parc de bótes.
La collita del vi 1964 per Josep Plà
Setmanari Destino,
Davant la collita de vi del 1964, l’opinió general més autoritzada és que ens trobem davant la collita del segle, tant en quantitat com en qualitat ia més cosa molt digna de tenir-se en compte tant als espais geogràfics que produeixen vins d’alta qualitat com en què produeixen vins ordinaris. Aquesta sembla ser la tònica per tot arreu a França, a Alemanya, a Itàlia, a Suïssa ia Iugoslàvia. És de suposar que en aquesta península les coses estan a la mateixa línia, encara que la informació -tan abundant a tot arreu als habituals mitjans d’Informació que, en definitiva, són les periòdiques- falti. Alguna cosa s’ha d’haver dit, però, a les revistes especialitzades, però aquestes revistes les llegeix molt poca gent, a banda dels interessats. Els papers especialitzats aquí són, en general, força rars i no arriben ni tan sols als mitjans d’informació periodística. És, sens dubte, una llàstima. En tot cas, sobre allò que sigui una notícia real i important, capaç de suscitar l’interès autèntic de la gent i sobre allò que no ho grau és l’acord no sembla haver-se aconseguit.
Les últimes setmanes de la collita han estat a Europa excel·lents per arribar al volum que tindrà. Tant al Rin com al nord de França, a Suïssa i al nord d’Itàlia, la temperatura del setembre que és el mes -que en aquests països el raïm arriba aleshores- ha estat absolutament favorable. Durant les setmanes que vaig passar al Rin i després a Champagne ia Borgonya faltava veure el que es produiria al mes de setembre per augurar el resultat final. Ara ja se sap. Al Rin, la temperatura s’ha mantingut al voltant dels 18″, ha estat una temperatura força vergonyosa que ha anat acompanyada de la producció de xàfecs lleugers, esporàdics. Era el que exactament faltava perquè el raïm arribés al seu fruitat més acusat, és a dir, que madurés fins a extrems gairebé ideals.No és impossible que al nostre país productor de vi del continent es produeixin aquestes circumstàncies en un espai limitat. sentit que la seva qualitat i quantitat és general.El xampany francès, com els vins del Rin, del Mosel·la i d’Alsàcia, com els Borgoñas i els Bordeus i els vins del Valais a Suïssa, i els vins italians, cada dia més apreciats, tindran a la collita de l’any en autèntic segell de vastíssima apreciació -un segell que durés-.Els vins depenen dels anys, i de l’any en curs es parlarà com d’un any de gràcia.Està bé que coincidint amb la prosperitat europea, que fatalment parla de destruir tantes coses de qualitat, l’any en curs ofereixi al consum continental i americà un producte capaç d’arribar a fer-lo més elevat.
Celler del Restaurant Via Veneto creat per Oriol Regàs Pagès l’any 1967
Al nostre país, l’estiu que hem hagut de passar ha estat molt calorós i sec, ha estat molt llarg i s’ha mantingut, en realitat, sense cap errada. Les primeres setmanes de la tardor s’han sostingut en aquesta tònica, amb una continuïtat admirable i rara. Des del punt de vista dels interessos turístics, no crec que es pugui demanar més: no s’ha perdut ni un dia del calendari. Sento dir als petits productors de vi del meu país que per al raïm l’estiu ha estat massa calorós i sec, perquè els xàfecs, que el fruit exigeix per a la seva maduració, han estat insignificants. No es pot negar que la collita és bona, però potser ho hauria pogut ser més almenys en aquestes comarques on visc, Això ha estat degut, potser, a un excés de zel meteorològic, com l’any passat la mala collita es va deure a un excés de circumstàncies adverses. Tot és qüestió de mesura i de bon sentit natural, perquè el mateix es pot pecar per excés com per defecte, per més o per menys. El miracle d’una bona ampolla de vi -com de tantes coses de la vida- està sempre al centre, al mig -mai als extrems- i que em perdonin els extremistes.
Les D.O. de tota Catalunya 📷 INCAVI
Davant d’una collita com la present, tan gran, vasta i conspícua, penso, de vegades, en els fabricants de taps de suro, als quals dono una gran responsabilitat en l’obtenció d’una ampolla de vi òptim. La qualitat del suro pot ser dolenta i fa malbé el vi, Això succeeix de vegades i al nostre país menuts massa, D’altra banda, la qualitat del tap que tanca l’ampolla, el tapat de l’ampolla, pot produir considerables espatlles al vi i, de vegades, pèrdues. Per això la bona qualitat del suro com a primera matèria i com a producte manufacturat és decisiva en la qualitat del líquid i, en finitiva, la responsabilitat del fabricant és decisiva. No deixa de ser curiós observar que en aquest pals país que produeix tant vi i que és un important productor de suro, els taps que solen utilitzar parlo ara en general i les excepcions són, naturalment, conegudes estan molt per sota de la mitjana molt de aquests productes utilitzats al continent. Els productors de vins d’aquest país no s’han adonat encara de la importància decisiva que té el tap en la formació d’una bona ampolla de vi, es tracta ara de fer una història, ni de descobrir les vicissituds de la indústria del suro a aquest país en els darrers decennis. La cosa ens portaria massa lluny. En aquests moments, la característica daquesta indústria és un enrariment de la primera matèria, enrariment cada vegada més visible atès la prosperitat general que produeix un augment formidable en el consum de líquids embotellats. També és visible una baixa de la primera matèria, sobretot en aquest país on des de fa tants anys la política forestal de l’alzina surera ha estat pèssima. D’altra banda, la treu del suro a Alger -important sens dubte- fa força anys que no es produeix per les circumstàncies caòtiques, cada vegada més accentuades en aquell país. Aquestes característiques van fer creure en un moment determinat que el suro seria substituït per taps de plàstic fàcilment taps que, en definitiva, serien més barats que els de suro, el preu dels quals, els últims anys no ha fet més que pujar a causa de la seva escassetat . Alguns esperits van creure que s’entrava a l’agonia. L’agonia, no obstant, no s’ha produït. Alguna cosa s’ha perdut, és clar. Els cinquanta-dos milions d’ampolles de vi escumós que «grosso maneres produeix Alemanya, es tapen avui amb plàstics que produeix la Badische Anilina und Soda Fabrika». Tota la resta de vins alemanys continuen tapant-se amb suro. A França, els seixanta i escaig de milions d’ampolles de xampany que es produeixen a la regió del mateix nom, es tapen, per al tiratge, amb discos de suro i corones metàl·liques, mentre que per a l’expedició s’utilitzen els trefins tradicionals de suro . Tota la resta dels vins francesos es tapen amb suro. El consum de líquids a França i Alemanya tapats amb suro és un mar sense fons. A Itàlia ia Suïssa es fa el mateix, així com (parlant en general) als vins d’una certa qualitat que produeixen els Estats Units, Argentina i Xile. I a Portugal, no diguem. El consum mundial del suro és cada vegada més gran i per això l’enrariment de la primera matèria. D’altra banda, el consum interior peninsular és cada vegada més gran. Es pot parlar de crisi? No ho crec. El que passa és que l’apatia és immensa i el negoci cada vegada està més en mans d’intermediaris estrangers. A Alemanya ia França, el fet és molt visible. Jo els dic als joves del meu pals: el desgraciat i infecte dirigisme s’ha acabat. Ha arribat l?hora d?actuar. Ha arribat l’hora d’anar a vendre als clients com van fer els seus avis i besavis. Cal agafar el barret, les mostres i una maleta i projectar-se sobre Europa i el món sencer. Cal fer-ho! S’enriquiran. No serà fàcil, però ha arribat el moment… Sa
BELLATERRA.CAT 