La Plaça d’El Greco de Bellaterra té uns 250 m2, es troba a la Carretera de Bellaterra (BV-1414) a tocar al Carrer del Guitarrista Tàrrega. (Al plànol oficial hauria d’aparèixer com El Greco, i no Greco]. Curiós que en aquesta placa, a diferència d’altres, diu l’ofici i data de naixement.
Placa de la Plaça d’El Greco de Bellaterra
Doménikos Theotokópoulos, en grec Δομήνικος Θεοτοκόπουλος (Càndia 1 d’octubre de 1541-Toledo 7 d’abril de 1614), conegut com el Greco ( «el grec»), va ser un pintor de la fi de el Renaixement que va desenvolupar un estil molt personal en les seves obres de maduresa. Fins als 26 anys va viure a Creta, on va ser un benvolgut mestre d’icones en l’estil posbizantino vigent a l’illa. Després va residir deu anys a Itàlia, on va entrar en contacte amb els pintors renaixentistes, primer a Venècia, assumint plenament l’estil de Tiziano i Tintoretto, i després a Roma, estudiant el manierisme de Miquel Àngel. En 1577 es va establir a Toledo (Espanya), on va viure i va treballar la resta de la seva vida. La seva formació pictòrica va ser complexa, obtinguda en tres focus culturals molt diferents: la seva primera formació bizantina va ser la causant d’importants aspectes del seu estil que van florir en la seva maduresa; la segona la va obtenir a Venècia dels pintors de l’alt renaixement, especialment de Tiziano, aprenent la pintura a l’oli i la seva gamma de colors -ell sempre es va considerar part de l’escola veneciana-; finalment, la seva estada a Roma li va permetre conèixer l’obra de Miquel Àngel i el manierisme, que es va convertir en el seu estil vital, interpretat d’una manera autònoma. La seva obra es compon de grans llenços per a retaules d’esglésies, nombrosos quadres de devoció per a institucions religioses, en els quals sovint va participar el seu taller, i un grup de retrats considerats de l’màxim nivell. En les seves primeres obres mestres espanyoles s’aprecia la influència dels seus mestres italians. No obstant això, aviat va evolucionar cap a un estil personal caracteritzat per les seves figures manieristes extraordinàriament allargades amb il·luminació pròpia, primes, fantasmals, molt expressives, en ambients indefinits i una gamma de colors buscant els contrastos. Aquest estil es va identificar amb l’esperit de la Contrareforma i es va anar extremant en els seus últims anys. Actualment està considerat un dels artistes més grans de la civilització occidental. Aquesta alta consideració és recent i s’ha anat formant en els darrers cent anys, canviant l’apreciació sobre la seva pintura formada als dos segles i mig que van seguir a la seva mort, en què va arribar a considerar-se un pintor excèntric i marginal en la història de l’art.
L’Avinguda de Bertomeu de Bellaterra (és un dels 7 noms que té la carretera BV-1414, titularitat de la Diputació.
L’Avinguda Bertomeu de Bellaterra te una llargada de 700 metres, comença a la Plaça del Pi i finalitza al pont dels FGC. És un dels 7 noms que té la Carretera BV-1414 (de titularitat de la Diputació de Barcelona).
Placa de l’Avinguda Bertomeu de Bellaterra
Segons publica el bellaterrenc Ignasi Roda i Fàbregas al llibre Bellaterra 1930 – 2005 “Crònica de 75 anys’, Bertomeu i Bertomeu (Barcelona 1890? – 1936), va ser un apotecari d’ofici, i segons testimonis, qui va tenir la pensada de crear la urbanització de Bellaterra.
“El Passatge de Bellavista, té una llargada de 100 metres, comença a la Carretera de Bellaterra (BV-1414) i finalitza al Carrer de Salcillo. Té instal·lada una petita placa veïnal a la banda del Carrer Salcillo, així com una tanca amb cadenes i senyal de trànsit anunciant que és un Passatge Privat”
Placa veïnal Passatge de Bellavista|ARXIU BELLATERRA. CAT
El nom Passatge Bellavista apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra, i també a Google Maps, però es tracte d’un passatge privat que va des del Carrer Salcillo fins a la BV-1414.
No podem concretar més informació perquè el nom Bellavista coincideix amb masses noms de barris pobles, etc. Desconeixem a qui es va dedicar aquest nom del nomenclàtor del poble de Bellaterra.
El Carrer de Lleó XIII de Bellaterra té una llargada de 200 metres, comença a la Carretera de Bellaterra i finalitza a una rotonda sense sortida, al costat del bosc tocant l’AP7
Placa del Carrer Lleó XIII de Bellaterra
Lleó XIII (en llatí: Leo XIII, en francès: Léon XIII, en italià: Leone XIII, en espanyol: León XIII) és el nom que va adoptar el cardenal Vincenzo Gioacchino Pecci quan va esdevenir Papa. Va néixer en una família noble del Laci i va estudiar en una escola de jesuïtes. El 1832 va graduar-se en diplomàcia vaticana i el 1836 en teologia, i fou ordenat sacerdot el 1837. El 1843 va ser nomenat bisbe titular de Damiata per Gregori XVI i després nunci a Brussel·les, on va restar fins al 1846, quan se li atorgà el bisbat de Perusa. El 1856 va ser creat cardenal del títol de S. Crisogono per Pius IX. La unificació d’Itàlia entre el 1859 i el 1870 va suposar la desaparició dels Estats Pontificis. Pius IX va negar-se a reconèixer el nou estat italià i va excomunicar el rei Víctor Manuel II. Les tensions entre Itàlia i la Santa Seu no es resoldrien fins a la firma dels Pactes del Laterà el 1929. El 1879 va publicar l’encíclica Aeterni Patris per a fomentar una revifalla de la filosofia catòlica basada en els principis de Tomàs d’Aquino com a alternativa al modernisme, el positivisme i el relativisme.[2] L’any 1881 Lleó XIII va fer de la Moreneta patrona de Catalunya.
La postura moderada que va mantenir el cardenal Pecci en aquest període van fer que els cardenals el consideressin el candidat idoni per suavitzar la situació d’enfrontament amb el nou govern italià i per reduir la crisi de relacions entre l’Església i els estats liberals. Lleó XIII va aprofundir en temàtica social, condemnant tant el socialisme com el capitalisme liberal, proposant una harmonia entre ambdós i creant la base de la política social que l’Església ha mantingut durant tot el segle XX. La sintesí de les seves idees socials està recollida a la seva encíclica més famosa, Rerum Novarum, escrita el 1891. En el pla internacional, va aconseguir que l’imperi alemany abandonés la seva hostilitat contra els catòlics, tema que va culminar amb la visita a Roma de l’emperador Guillem II el 1888. També va aconseguir que l’església francesa es reconciliés amb el nou govern, reconeixent la III República Francesa.
Fragment d’un fotograma de Sua Santitá papa Leone XIII (1896), el primer cop que va aparèixer un Papa en una pel·lícula. Lleó XIII, però, no va buscar mai una reconciliació amb Itàlia i sempre es va mostrar distant amb el seu govern, ja el dia de la seva elecció va trencar la tradició de beneir el poble des del balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà i va demanar als italians el boicot a la vida política del país. Amb la pèrdua dels Estats Pontificis, va buscar noves maneres de donar a l’Església un protagonisme a escala mundial i va fomentar l’acostament amb les esglésies ortodoxa i anglicana, i va estrènyer llaços amb els catòlics americans.
Va morir el 20 de juliol del 1903 i va ser enterrat a la cripta dels cardenals de la basílica de Sant Joan del Laterà que ell mateix havia fet construir.
El Carrer de Gabriel i Galán de Bellaterra, – zona del torrent de Can Fatjó dels Aurons- té una llargada de 250 metres, comença a la Carretera de Bellaterra (BV-1414), i finalitza al Carrer León XII.
Placa del Carrer Gabriel y Galán de Bellaterra
José María Gabriel i Galán (Frades de la Serra, 1870 – Guijo de Granadilla, 1905) Poeta espanyol que va cantar en versos senzills i espontanis les virtuts tradicionals camperoles. La seva obra, aliena a les novetats temàtiques del modernisme de Rubén Darío (encara que no tant a les formals), es va centrar en l’ambient rural i va expressar un concepte cristià i optimista de la vida a la natura. La família patriarcal, l’existència casolana i l’austeritat del pagès castellà van ser la matèria dels seus versos, que va beure a les fonts de la literatura pastoril llatina i al Segle d’Or espanyol, així com en alguns autors espanyols romàntics i contemporanis.
BiografiaJosé María Gabriel i Galán
Fill de pagesos, va ser al seu torn pagès després d’haver exercit la professió de mestre, que va abandonar en contraure matrimoni. La seva consagració com a poeta arrenca de 1901, quan als Jocs Florals celebrats a Salamanca va ser guardonat amb la flor natural per la seva composició “L’estima”.
Grans escriptors d’aquell temps, com Emilia Pardo Bazán, José María de Pereda, Miguel d’Unamuno i Joan Maragall, en ple apogeu del costumisme literari regionalista, van contribuir al seu ràpid enlairament. Posteriorment, la crítica li ha regatejat mèrits, tot i que segueix sent un dels poetes espanyols més llegits. Cantà les terres i la gent de Salamanca i Extremadura, en una poesia realista, de vegades monòtona, però que donà clara i musical expressió a sentiments molt arrelats en la consciència col·lectiva del seu país. Hi resideix un dels seus principals mèrits, ja que, com diu Gerald Brenan, és “un dels pocs escriptors d’aquesta nació de camperols que sent veritablement la vida del camp”.
Cal advertir en la seva poesia influxos de l’escola poètica salmantina, d’Espronceda, de José Zorrilla, de Vicente Medina i del colombià José Asunción Silva. Els “Aires murcians” de Vicente Medina van ser els que, segons Unamuno, van suggerir a Gabriel i Galán les seves composicions en dialecte extremeny, entre les més famoses de les quals figuren “L’embargament” i “El Cristu benditu”.
Estilísticament és notable la seva propensió a les adjectivacions dobles (“els de les marrons ondulades costes”, “la castissa vella raça de selvàtics poetes”), característica del modernisme espanyol que ell va extremar de manera peculiar en els seus versos. Del 1902 al 1906 van aparèixer els seus llibres Castellanes (1902), Extremenyes (1902), Camperoles (1904), Noves castellanes (1905) i Religioses (1906). De 1909 data la primera aparició de les seves Obres completes, que han aconseguit més de quaranta edicions successives, cosa que significa que no ha decaigut la seva àmplia i sostinguda popularitat.
Les Castellanes (1902) són les més representatives de l’autor, gran intèrpret de la naturalesa austera. La vida miserable dels camperols salmantins és cantada pel poeta en versos que expressen una resignació cansada, sense res de rebel·lia social. La presència constant de la mort arriba a moments gèlids, que tan sols aireja la fe en Déu. A Noves castellanes (1905) es nota una major versatilitat i varietat temàtica, i desapareix una mica el tema de la mort. Les Religioses (1906) expressen el sentiment religiós des de l’experiència quotidiana i en les circumstàncies de la vida íntima i social del poeta, i també la vivència religiosa del poble, sovint en to costumista.
El Carrer de Lope de Vega de Bellaterra té una llargada d’uns 75 metres, comença al Carrer de Lleó XIII i finalitza al bosc molt a prop de l’AP-7
Placa del Carrer López de Vega de Bellaterra
Félix Lope de Vega y Carpio (Poeta, prosista i autor dramàtic, Madrid, 25 de novembre de 1562-27 d’agost de 1635)
Estudià d’una manera irregular, pel que sembla, a les universitats d’Alcalá i Salamanca, participà en l’Armada Invencible i fou secretari del marquès de Sarria. Fou de temperament viu i exaltat, amb grans caigudes i grans penediments. L’aspecte sentimental és prou significatiu: s’enamorà de l’actriu Elena Osorio (literàriament, Filis), episodi que recordà després a La Dorotea (1632); raptà Isabel de Urbina (Belisa), amb qui es casà; vidu, es tornà a casar, amb Juana de Guardo, tot mantenint relacions amb Micaela de Luján (Camila Lucinda); vidu una altra vegada, una crisi espiritual el portà al sacerdoci; ja ordenat, però, s’enamorà de Marta de Nevares (Amarilis). Aquest darrer amor, que esdevingué tràgic, conjuntament amb uns fets familiars molt trists, apressaren la seva mort. Aquesta vida tan intensa restà reflectida en la seva obra lírica, tant en els sonets de Rimas humanas (1602) i Rimas sacras (1614) —entre els quals Suelta mi manso, mayoral extraño, ¿Qué tengo yo que mi ansiedad procuras?, etc., com en els romanços aplegats al Romancero general (1600) i a La Dorotea (Pobre barquilla mia, A mis soledades voy, etc.). És extraordinària la seva capacitat per a imitar la poesia popular (cançons, romanços, nadales, corrandes, etc). Aquest tipus de producció és recollit amb preferència a Rimas humanas y divinas del Licenciado Tomé de Burguillos (1634).
El 1609 aparegué el seu Arte nuevo de hacer comedias, on exposa la seva nova concepció dramàtica: prescindir de les regles clàssiques, mesclar l’element tràgic amb el còmic i introduir-hi el popular, a fi que el teatre sigui una autèntica imitació de la vida. Recomana els temes al·lusius a l’honra i a l’honor, els històrics i els llegendaris. De la seva producció teatral que ens ha pervingut (unes 460 obres d’unes 1.500 que n’escriví), hom pot destriar una sèrie de peces i aplegar-les segons els temes: motius i tradicions castellanes i hispàniques (El caballero de Olmedo, Peribáñez y el Comendador de Ocaña, Fuenteovejuna, etc.), religioses (Lo fingido verdadero, La buena guarda, etc, a més dels actes sacramentals La siega, La Maya, La adúltera perdonada, etc.), de costums (La dama boba, Los melindres de Belisa, etc.), mitològiques (El Perseo, El marido más firme, etc), d’ambient exòtic (El gran Duque de Moscovia, El castigo sin venganza, etc). Escriví també poemes èpics, burlescs, religiosos, històrics i mitològics (La hemosura de Angélica, La Circe, La gatomaquia, etc) i narracions i novel·les en prosa (La Arcadia, El peregrino en su patria, Novelas a Marcia Leonarda, La Dorotea, etc.). L’any 2014 hom recuperà Mujeres y criados, comèdia escrita entre el 1613 i el 1614 que es donava per perduda
El Carrer de Salcillo de Bellaterra (Perquè traduïr el seu propi cognom original Salzillo?) té una llargada d’uns 500 metres, comença a l’Avinguda del franquista Juan Baptista Viza, i finalitza en un cul de sac, a tocar la 30/AP-7.
Plaques del Carrer Salcillo de Bellaterra on apareix dibuixada la civada borda (Avena sterilis) i l’arç blanc (Crataegus monogina)
Francisco Salzillo (Escultor), Múrcia, 1707-Múrcia, 2 de març de 1783. Es formà al taller del seu pare, un escultor napolità establert a Múrcia. A la mort d’aquest (1727) deixà els dominicans (hi havia ingressat de jovenet) per fer-se càrrec de la direcció del taller. Voltat de nombrosos deixebles, alguns d’ells els seus propis germans, desenvolupà una gran activitat, fruit de la qual és una producció abundantíssima, de temàtica religiosa, que presenta dos grups ben diferenciats: el de les figures de pessebre, moltes fetes en sèrie i amb materials simples (cartó pedra, fang, teles endurides, etc), que segueixen la tradició dels pessebres napolitans, d’una religiositat ingènua molt d’acord amb el gust popular, i el dels passos de Setmana Santa, part a l’ermita de Jesús de Múrcia i part al Museo Salzillo, també de Múrcia (Oració a l’hort, La flagel·lació, etc), de valor desigual però d’un gran efectisme. També d’ell són un Sant Jeroni i un medalló amb la Mare de Déu amb l’Infant (catedral de Múrcia).
El Carrer d’Alonso Cano de Bellaterra té una llargada de 375 metres, comença a la Carretera de Bellaterra (BV-1414) i finalitza al Carrer de Salcillo
Placa del carrer d’Alonso Cano de Bellaterra
Alonso Cano (Granada, 1601-1667). Artista espanyol polifacètic, que va practicar la pintura, l’escultura i l’arquitectura. El seu pare, Miguel Cano, mestre fuster i retablero, va haver d’ensenyar a Alonso a dibuixar amb precisió i manejar els rudiments de l’arquitectura abans que la família efectués el seu trasllat definitiu de Granada a Sevilla, en 1614. En 1616 va iniciar el seu aprenentatge amb l’artista i teòric Francisco Pacheco, i aviat va entaular una amistat duradora amb el seu condeixeble Diego Velázquez. Va poder ser també Pacheco qui li presentés a Juan Martínez Montañés, l’estil va influir en obres escultòriques de Cano i amb qui col·laboraria més tard.
A Sevilla, Miguel i Alonso Cano de seguida van començar a col·laborar en encàrrecs compartits amb dinasties artístiques com els Uceda, els Herrera i els Castell, que es repartien els principals encàrrecs eclesiàstics de disseny i policromia de retaules. A l’arribar a Alonso la maduresa va consolidar el seu lloc en l’art sevillà integrant-se en una de aquelles famílies mitjançant el seu matrimoni amb Maria de Figueroa a 1626, el mateix any en què va obtenir el grau de mestre pintor.
Durant les dècades de 1620 i 1630 va participar en nombroses empreses artístiques, però en els documents sol aparèixer més com a escultor o retablero que com a pintor. Llenços com Visió de la Jerusalem celestial de sant Joan Evangelista (1636-1637, Wallace Collection, Londres) manifesten una interpretació lírica de l’realisme rigorós desenvolupat per Pacheco. Cano va presidir el Gremi de Pintors al 1630, el que indica que gaudia de el respecte dels seus col·legues.
En 1638 el comte-duc d’Olivares el va convidar a traslladar-se a Madrid com a pintor i ajudant de càmera. Entretant Cano havia contret segones núpcies en 1631, novament amb la filla d’un col·lega, Maria Magdalena d’Uceda. Quan va arribar a Madrid era ja un mestre reconegut i professionalment acreditat en l’ambient artístic de Sevilla. La vida a la cort, i particularment en el imprevisible cercle de l’comte-duc, prometia una clientela més variada i sofisticada, però també els riscos inherents a un sistema de favor i protecció personal. Cano va haver de sentir certa inseguretat quan Olivares va perdre el poder al començament de 1643, ja que va sol·licitar sense èxit el lloc de mestre major de la catedral de Toledo.
A Madrid el seu estil es va allunyar ràpidament de l’naturalisme intens que caracteritzava per llavors a la pintura sevillana. Dels quadres que va restaurar després de l’incendi de l’palau de l’Bon Retiro a 1640 va assimilar aspectes de les tècniques pictòriques italiana i flamenca. Sembla haver-se deixat influir en especial pels pintors venecians de el segle XVI i per les formes elegants i les tonalitats transparents de Van Dyck.
En 1639-1640 va executar l’encàrrec reial de pintar setze retrats imaginaris de reis medievals d’Espanya per al saló daurat de l’Alcàsser de Madrid. Gairebé tots es van perdre en l’incendi de 1734, però es conserven dos, un rei d’Espanya i Dos reis d’Espanya (tots dos al Prado) i en ells s’aprecia clarament l’interès de Cano pels efectes de color i la transparència. L’esbós preparatori per Sant Antoni de Pàdua de l’Alte Pinakothek de Munic, conservat al Prado, és un exemple de model a petita escala presentat a el client per a la seva aprovació, o potser emprat com orientació al taller. Es creu que Cano va passar de Madrid a València en 1644-1645, després de la mort violenta de la seva segona esposa. Interrogat sota turment, va ser absolt de complicitat en l’assassinat.
Plànol oficial de Bellaterra|CEDIT EMD DE BELLATERRA
Al setembre de 1645 estava de tornada a Madrid, i des de llavors fins 1652 s’estén la seva etapa més productiva, amb nombroses obres de la qualitat del miracle de el pou (1638-1640, Prado), on la pinzellada solta, les veladures i la llum espurnejant dels venecians apareixen plenament integrades en el seu estil. La atmosfèrica Verge amb el Nen en un paisatge, un dels molts temes marians que va tractar en la seva carrera, i obra estilísticament propera a El miracle de el pou, revela una tècnica similar, amb veladures de lluminós efecte. Les pintures d’aquesta època, com les dues versions de l’Crist mort sostingut per un àngel (Prado), són líriques i sòbries, i estan executades amb mestria. En interpretacions de la Passió, com Crist lligat a la columna (Prado), carregat de tràgica dignitat, Cano ofereix alguns dels més reeixits tractaments de l’anatomia humana a la pintura espanyola.
En 1652 l’artista va decidir tornar a Granada, acollint-se a una prebenda que de fet li feia pintor de la catedral. Les obres més importants d’aquest període són el cicle monumental de pintures marianes per a la capella major de la catedral granadina i la sòbria i graciosa Verge de el Rosari de la catedral de Màlaga. L’etapa final de la seva vida a Granada està marcada per algunes de les seves obres més commovedores, però també per una relació tempestuosa amb el capítol catedralici.
Entre 1657 i 1660 va estar de nou a Madrid, i d’aquests anys daten Sant Benet en la visió de l’globus i els tres àngels i Sant Bernat i la Verge, en què la geometria de diagonals demostra el seu talent per destil·lar la iconografia essencial i plasmar-la en una composició serena i elegant. L’hàbit blanc de sant Bernat està tractat amb mà mestra. Després del seu retorn definitiu a Granada la relació de Cano amb el cabildo va ser de mal en pitjor, i sent ja ancià i malalt es va veure desallotjat del seu taller a la torre de la catedral.
El Carrer de Mercè Rodoreda de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer d’Antoni Gaudí i finalitza a una rodona sense sortida a tocar els terrenys de la UAB. A la seva placa apareix un dibuix de l’arbust o arbre de la mediterránea Garric (Quercus coccifera)
Placa del Carrer de Mercè Rodoreda de Bellaterra
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d’octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D’una banda és filla única i, de l’altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.
Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l’amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l’avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n’ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l’autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d’amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l’obligarà a ser internat a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
És a partir d’aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d’evasió d’aquell entorn clos i decebedor que ha patit.
Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l’entrada dels nazis a París i han d’emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D’altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l’activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l’exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s’ha perdut l’esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l’autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l’any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d’una etapa de dubtes i de malviure en l’àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s’hauria de dir Món d’Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d’aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L’estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l’organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l’exili, n’hi afegeix d’inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l’esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda a un jardí de Bellaterra
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n’és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l’escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa dir a Pla que es tracta d’una “novel·leta cursi” i el guanyador d’aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó, que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n’és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l’escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n’ha parlat amb l’editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L’any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l’autora s’hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d’Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d’Armand Obiols, el 1971, s’accentua la seva solitud a Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra… (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d’un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d’abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l’Institut d’Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l’escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l’escriptora a l’exili i també alguns processos d’escriptura de les seves obres. El 1986 s’edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l’autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.
L’any 2008 es commemora el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, amb multitud d’actes tant pel públic general com per a l’estudiós, i amb diverses reedicions de la seva obra.
El Carrer d’Antoni Gaudí de Bellaterra té una llargada de 100 metres, comença a l’Avinguda Juan Baptista Viza (BV-1414), i finalitza al Carrer de Mercè Rodoreda
Placa del Carrer d’Antoni Gaudí de Bellaterra
Antoni Gaudi i Cornet (Riudoms o Reus, Baix Camp, 25 de juny de 1852 — Barcelona, 10 de juny de 1926) Nat d’una família de calderers —sempre reivindicà aquest ofici familiar com a origen de la seva personal visió i comprensió de l’espai—, anà a Barcelona el 1870 per estudiar arquitectura, cosa que féu alhora que treballava en diferents estudis d’arquitectes i de mestres d’obres. Home d’una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos, respectivament, com una mena de sacerdoci de l’arquitectura i com una sacralització del seu producte. Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre, l’obstinació a parlar català a molts dels visitants il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia proposat que es presentés per diputat.
Home d’una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos, respectivament, com una mena de sacerdoci de l’arquitectura i com una sacralització del seu producte. Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre, l’obstinació a parlar català a molts dels visitants il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia proposat que es presentés per diputat.
La Sagrada Família 📷 CEDIDA
Figura cabdal dins el complex moviment del Modernisme, ha estat, sens dubte, el màxim arquitecte que mai ha tingut Catalunya i una de les primeres figures mundials de l’art del segle XIX. La seva missió històrica consistí, en termes generals, a posar fi a l’arquitectura historicista i eclèctica —manera de pensar l’arquitectura i de fer-la que durava des del Renaixement—, sense, tanmateix, poder arribar, paral·lelament, a la formulació de l’arquitectura del segle XX, la qual ja no es plantejava en termes d’estil, sinó de nous continguts, de noves formes de vida i d’organització socials, i aquest era un món nou que ell no podia entendre, perquè ja no era el seu. La gran significació de la seva tasca, però, resta incrementada pel fet que la dugué a terme pràcticament sol, desconnectat de les avantguardes artístiques, que, d’altra banda, pràcticament l’ignoraren fins a la segona postguerra europea, a partir de la qual aquestes el recuperaren a través del gaudinisme.
En 2002-2003 se celebrà l’any Gaudí. Aquest any el Vaticà inicià l’estudi de la proposta per a la beatificació de l’arquitecte.
El 2005 la UNESCO declarà Patrimoni de la Humanitat quatre obres de Gaudí: la façana del naixement i la cripta de la Sagrada Família, la cripta de la Colònia Güell, la casa Batlló i la casa Vicens.
BELLATERRA.CAT 