Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Nomenclàtor de Bellaterra’

El Passatge de la Santa Creu de Bellaterra té uns 275 metres de llargada, comença a l’Avinguda Joan Fàbregas i finalitza a l’Avinguda de Josep Maria Marcet. Si voleu passejar per aquest passatge, hi han 2 grans escales amb més d’un centenar d’esglaons. A la seva placa apareixen dibuixades les fulles del lladoner (Celtis australis).

Placa del Passatge Santa Creu de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

El Passatge Santa Creu de Bellaterra està dedicat a la propera església de la Santa Creu de Bellaterra (1935) i aquí es troba construida la casa Garau Agustí, obra d’Enric Miralles (Barcelona 1955-2000) i Carme Pinós construïda el 1985 al Passatge de la Santa Creu de Bellaterra, ocupa un estret solar suburbà amb un pendent que descendeix en sentit longitudinal cap al sud-oest, i que compta amb bones vistes. Dos murs en ziga-zaga defineixen els límits de la casa, un proper a la partió nord-oest i gairebé cec, per preservar la intimitat respecte a la casa veïna, i l’altre, més obert, que dóna a jardí.

L’exigència dual d’intimitat i obertura és una de les possibles explicacions dels plecs en les façanes. La majoria d’aquests plecs té una finestra en un costat i un mur cec en l’altre. La major part de les finestres de la banda de jardí estan orientades cap al sud i les vistes, mentre que les finestres de el mur proper a la partió s’orienten a nord, per evitar la visió directa de l’edifici veí. No obstant això, aquesta regla té algunes excepcions. Un arquitecte menys imaginatiu l’hauria impost rígidament, adoptant potser una planta regular en forma de dent de serra, però la planta de Miralles manté la llibertat i l’espontaneïtat, desafiant tota lògica per omissió.

La casa Garau Agustí, obra de Enric Miralles y Carmen Pinós construida en 1985 al Passatge de Santa Creu de Bellaterra (Vallès Occidental)

La planta general de la casa no està configurada com una única manera dentada, sinó més aviat com una col·lecció de formes, com si es tractés d’un petit grup de gent al jardí, potser parlant amb els altres, i la majoria, però no tots, mirant el paisatge.

A l’interior, l’espai clau és l’escala que divideix el temps que unifica la casa. A les cases convencionals, és freqüent combinar el vestíbul d’entrada i l’escala, però aquí l’entrada s’obre directament a un replà de l’escala, amb cinc esglaons que baixen a el nivell de la sala d’estar, a mà esquerra, i un tram recte que puja a al primer pis, a la dreta. L’estada més Important de la casa potser sigui la biblioteca a la primera planta. Un mur recte amb prestatgeries per a llibres serveix d’ancoratge a un espai afuat que s’obre gradualment a les vistes i es perllonga a l’exterior en forma de balcó en voladís.

Els espais interiors es connecten entre si de diverses maneres, a més de mitjançant l’escala. Per exemple, un estudi o saleta orientat a nord a la primera planta s’obre inesperadament a la sala d’estar de pis de sota, convertint-se en una mena de lloc secret per espiar. I l’estudi de terrisseria de el client, amb els dormitoris dels nens dalt, ocupa una ala parcialment separada que sembla donar-se la volta per mirar a la resta de la casa, com un animal contemplant el seu propi cos.

Es podria pensar que semblant estil juganer només és possible en les especials condicions d’una casa unifamiliar. No obstant això, Miralles va aplicar el seu singular estil de collage a edificis molt més grans, com el Centre Nacional de Gimnàstica Rítmica a Alacant i el Parlament d’Escòcia a Edimburg.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Urbipedia

Read Full Post »

El Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a l’Avinguda del Film (BV-1414) i finalitza al Carrer de Jeroni Martí. A la placa apareix pintades les fulles del plàtan fals (Acer pseudo-platanus).

Placa del Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Sant Plàcid (Roma 515-Messina 541). Va ésser un dels primers i principals deixebles de sant Benet de Núrsia junt amb sant Maure. És mencionat en els diàlegs escrits per sant Gregori I el Gran.

Fill d’un patrici romà, Tertul·lus, va ésser portat de petit a Subiaco, on hi havia Benet de Núrsia, i oferta a Déu com a donat. Hi va tenir lloc l’episodi llegendari narrat per Gregori el Gran (Diàlegs, II, vii): va caure el llac i va ésser rescatat de morir ofeggat pel seu company Sant Maure, a qui Benet, que havia tingut una visió de l’accident, va ordenar que hi anés a salvar-lo; Maure va anar-hi i va caminar sobre les aigües del llac per agafar-lo i portar-lo fins a la riba.

A banda de la llegenda, sembla cert que va acompanyar Benet a Monte Cassino en 529. Res més se sap de la seva vida. En un salteri antic de Vallombrosa, el seu nom es troba a la lletania dels sants al costat dels de sant Benet i sant Maure, com també al Còdex CLV de Subiaco, del segle ix, la qual cosa testimonia la seva veneració ja uns segles abans.

És venerat, juntament amb Maure, el 5 d’octubre.[1] És copatró de Messina i patró de les ciutats italianes de Biancavilla, Castel di Lucio, Montecarotto i Poggio Imperiale.

La confusió amb un sant Plàcid màrtir a Sicília, fa que el seu culte sigui més gran en aquesta illa, i que les suposades relíquies del sant que s’hi conserven siguin probablement falses. Es conserven a l’església de San Giovanni di Malta, a Messina, on van trobar-se en 1558.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Wikipedia

Read Full Post »

El Carrer de Sant Pau de Bellaterra té una llargada d’uns 125 metres comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414) i finalitza al Carrer d’Enric Morera. A la seva placa apareix dibuixada la sarriassa (Arum italicum)

Placa del Carrer de Sant Pau de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Sant Pau (apòstol, escriptor, teòleg, missioner i religiós)
Pau de Tars (originalment Saül de Tars o Saule, i després Pau), conegut també com Sant Pau l’Apòstol dels Gentils (Tars, Cilícia, ~7 — Roma?, ~67) es considera una figura clau en el desenvolupament, l’evangelisme i la predicació del cristianisme al món conegut de l’Imperi Romà, important intèrpret dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. És venerat com a sant en tota la cristiandat.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

El Carrer de Sant Pancraç de Bellarerra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer de Miquel Servet i finalitza al Carrer de Jeroni Marti. A la seva placa apareix dibuixat el ginjol groc (Iris pseudacorus)

Placa del Carrer Sant Pancraç de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Sant Pancraç (Màrtir cristià) ?, ? — Roma, 304
Originari de Perpinyà segons una llegenda, morí durant la persecució de Dioclecià. Els teixidors barcelonins el prengueren com a patró el 1848 i celebraven la seva festa amb actes populars i amb un berenar a la font d’en Xirot; tenia el seu altar a l’església del Pi. Hom el considera advocat dels qui busquen feina i la seva devoció esdevingué popular a molts indrets dels Països Catalans. A Tortosa és patró de les sastresses. La seva festa se celebra el 12 de maig. A Bellaterra és recordat el seu nom per l’Hostal Sant Pancraç, fundat l’any 1929.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

El Carrer de Sant Llorenç de Bellaterra podría estar dedicat al sant d’Osca, mort a la foguera de Roma l’any 258, o diferents pobles amb el mateix nom. Hem apostat per imaginar-nos que és pel Massís de la Serra de Sant Llorenç de Munt.

El carrer té una llargada d’uns 150 metres, començant al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de Canigó. Google Maps també anomena Sant Llorenç el passatge frontal creuant el Camí Antic, que finalitza al Carrer de Talismà

A les plaques dels carrers apareixen dibuixades l’olivella (Ligustrum vulgare) i l’herba fetgera (Hepatica nobelis).

Plaques del Carrer de Sant Llorenç de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Serra de Sant Llorenç del Munt
Massís de la Serralada Prelitoral Catalana, al Vallès Occidental, al límit amb el Bages.
Consta de dos relleus separats per la riera de les Arenes: l’estricte de Sant Llorenç i la serra de l’Obac. Sant Llorenç, de morfologia montserratina, culmina en una carena llarga d’uns 5-5,5 km, i orientada NNW-SSE, al Montcau (1 057 m alt.) i a la Mola (1 104 m alt.). Aquesta carena, que es manté de 900 a 1 000 m alt., separa el terme de Mura (Bages) del vallesà de Sant Llorenç Savall. El sector de migjorn (la Mola) pertany a Matadepera fins al límit amb Castellar del Vallès i separa la conca del Besòs (Ripoll) i la del Llobregat (riera de les Arenes). La serra de l’Obac és vertebrada per una carena de la mateixa longitud i orientació que la de Sant Llorenç, a 3-3,5 km i a l’W i un xic més a migjorn, del municipi de Mura (on, a la Bassa Nova assoleix 942 m alt.), al vèrtex entre Mura, Vacarisses i Matadepera, al SE del Pou de Glaç (944 m alt.), on culmina la serra de l’Obac. L’enllaç entre ambdues alineacions paral·leles es realitza pel coll d’Estenalles (870 m alt.), on neix la riera de les Arenes, i la serra de la Mata (916 metres). Geomòrficament aquests relleus descansen damunt el sòcol paleozoic (llicorelles) de la Serralada Prelitoral, visible a Matadepera i a les Pedritxes (786 m alt.). La base de la muntanya és constituïda per materials miocènics de la Depressió Central, adossats a la Serralada i parcialment encavalcats pels gresos conglomerats eocènics i oligocènics de la mateixa depressió, que formen els monòlits (el Cavall Bernat, la Castellassa, etc) que li confereixen l’aspecte montserratí. La vegetació (pi blanc, pinassa, pi roig, alzina, entre els arbres) completa la bellesa de la muntanya, de gran atractiu per als excursionistes i fins i tot per a alpinistes i espeleòlegs, i força respectada per les urbanitzacions, que han sorgit especialment remuntant la carretera de Matadepera a Talamanca. El 1972 fou aprovat el parc natural de Sant Llorenç del Munt-serra de l’Obac , que afecta 2655 ha, bàsicament als termes de Sant Llorenç Savall, Mura i Matadepera.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

El Carrer de Salcillo de Bellaterra (Perquè traduïr el seu propi cognom original Salzillo?) de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença a l’Avinguda del franquista Juan Baptista Viza, i finalitza en un cul de sac, a tocar la 30/AP-7.

A les plaques dels carrers apareixen dibuixades la civada borda (Avena sterilis) i l’arç blanc (Crataegus monogina)

Plaques del Carrer Salcillo de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Francisco Salzillo (Escultor)
Múrcia, 1707 — Múrcia, 2 de març de 1783
Es formà al taller del seu pare, un escultor napolità establert a Múrcia. A la mort d’aquest (1727) deixà els dominicans (hi havia ingressat de jovenet) per fer-se càrrec de la direcció del taller. Voltat de nombrosos deixebles, alguns d’ells els seus propis germans, desenvolupà una gran activitat, fruit de la qual és una producció abundantíssima, de temàtica religiosa, que presenta dos grups ben diferenciats: el de les figures de pessebre, moltes fetes en sèrie i amb materials simples (cartó pedra, fang, teles endurides, etc), que segueixen la tradició dels pessebres napolitans, d’una religiositat ingènua molt d’acord amb el gust popular, i el dels passos de Setmana Santa, part a l’ermita de Jesús de Múrcia i part al Museo Salzillo, també de Múrcia (Oració a l’hort, La flagel·lació, etc), de valor desigual però d’un gran efectisme. També d’ell són un Sant Jeroni i un medalló amb la Mare de Déu amb l’Infant (catedral de Múrcia).

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

La Carretera de Sabadell és un tram dels 7 noms que se li dona a la BV-1414, té una llargada d’uns 400 metres, comença a l’Avinguda del Film i finalitza a la rotonda del Turó de Sant Pau de Bellaterra. Després continua fins a l’entrada de Sabadell, però allí s’anomena Carretera de Bellaterra.

Placa de la Carretera de Sabadell de Bellaterra (BV-1414) |ARXIU BELLATERRA. CAT

A la placa apareix dibuixada l’herba de les berrugues (Chelidonium majus)

Aquesta carretera va trigar més de 30 anys a ser asfaltada. Ara és un model a seguir per les seves voreres molt amples, al contrari d’altres carrers de Bellaterra, que les té força estretes o no existeixen, com per exemple el Camí Antic de Sant Cugat, o altres zones de la pròpia BV-1414. Segons el veïnat de Bellaterra Cerdanyola porta més de 20 anys sense fer cap millora ni inversió, tema que ha provocat el descontent general del poble. Diuen que aquesta carretera la va fer posible l’alcalde franquista de Sabadell (1940-1960), en Josep Maria Marcet, que tenia casa i residencia a Bellaterra, presidint la Unió de Veïns de Bellaterra (UVB).

Cal recordar que al terreny on hi ha la Benzinera Repsol, – era zona pública d’equipaments-, amb els diners de la venda es va construir el Centre Cívic de Bellaterra. Des de la creació de l’EMD – l’any 2010- aquí té la seu oficial l’Entitat Municipal.

Sabadell Municipi i cocapital (juntament amb Terrassa) de la comarca del Vallès Occidental, a la fossa tectònica del Vallès, al SE del massís de Sant Llorenç del Munt, a la vall del Ripoll, riu que travessa el terme de NW a SE.
Població: 207.444 h [2014] Extensió: 38 km2

El municipi de Sadadell limita a septentrió amb el terme de Castellar del Vallès, amb el qual fan de límit, parcialment, el torrent de Ribatallada i el Ripoll, eix hidrogràfic principal que travessa el terme de NW a SE. També confronta a ponent amb el municipi de Terrassa, al SW amb el de Sant Quirze del Vallès i, en la part oriental, de N a S, amb els de Sentmenat, Polinyà i Santa Perpètua de Mogoda. A migdia termeneja amb Barberà, Badia i Cerdanyola. Sabadell comparteix amb Terrassa la capitalitat de la comarca del Vallès Occidental. Hi ha dos tipus d’espais ben definits: els interfluvials i els que ocupen els diferents cursos d’aigua, torrents, afluents o subafluents del Ripoll. L’extensió més gran de la ciutat, és a dir, el que entenem per nucli urbà de Sabadell, se situa just a l’interfluvi de dos cursos fluvials: el Ripoll i el riu Sec. Aquesta àrea interfluvial, ocupada en l’actualitat per la ciutat, presentava originàriament unes característiques excepcionals com a espai urbanitzable, per causa de la seva configuració topogràfica i morfològica. L’interfluvi és format per una plataforma fluvial que no és sinó un antic horitzó de funcionament i sedimentació del Ripoll i que en constitueix la terrassa superior. Així, el principal eix hidrogràfic és el Ripoll, al qual desguassen els altres torrents que travessen el terme, com el riu Tort i el torrent de Can Quer o de Can Canyameres per l’esquerra i, per la dreta, el torrent de Ribatallada i el riu Sec. Des del punt de vista orogràfic el terme de Sabadell presenta un relleu molt suau i, a excepció d’alguna zona de relleu més prominent com la serra d’en Camaró (225 m) i la serra de Sant Iscle (236 m), l’accident més notable és determinat tanmateix pel recorregut del mateix Ripoll, el qual en la seva evolució s’ha encaixat en els seus propis sediments (del Quaternari) i també en d’altres de més antics (del Miocè), i ha originat el típic relleu en terrasses de les proximitats del riu. Hi trobem tres nivells de terrasses, en l’inferior dels quals es desenvolupen (en una bona part) els horts del riu. A Sabadell, el desnivell existent del curs actual a la terrassa superior és d’uns 60 m. Veiem, doncs, com el modelat dels cursos fluvials té una marcada incidència com a factor condicionant del creixement urbanístic de la ciutat, i és per això que tant el Ripoll com el Riu Sec, o com la mateixa Riereta, afluent de l’anterior, han tingut en temps històrics i tenen en l’actualitat un paper important en aquest sentit. Essencialment, el curs del Ripoll constitueix la barrera o obstacle natural més insalvable urbanísticament. L’escassetat d’aigües que sempre ha patit el territori sabadellenc ha comportat una sèrie de suggeriments i d’iniciatives per resoldre la problemàtica, com la construcció, l’any 1895, del pantà de Ribatallada, l’aprofitament de les aigües del subsol mitjançant la seva elevació mecànica i, també, la utilització de les fonts del municipi. El terme comprèn la ciutat de Sabadell, cap de municipi, els diferents barris que integra, la capella de Sant Nicolau, les antigues parròquies de Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Pau de Riu-sec i Sant Julià d’Altura, i diverses masies. Pel que fa a les comunicacions, passen per Sabadell diverses carreteres que connecten la ciutat amb la resta de la comarca. Entre aquestes carreteres cal destacar la carretera N-150 de Terrassa a Sabadell, l’antiga comarcal C-1413 de Rubí a Sabadell i Caldes de Montbui, i les carreteres locals a Santa Perpètua de Mogoda, Castellar del Vallès i Matadepera. Una altra via important és l’autopista C-58, que travessa la part ponentina del terme i connecta Barcelona, Sabadell i Terrassa, on enllaça amb la C-16 (Eix del Llobregat). Pel que fa als ferrocarrils, trobem la línia de RENFE de Barcelona a Lleida per Manresa, que travessa la ciutat amb estació al nord, centre i sud. Hom també disposa dels Ferrocarrils de la Generalitat. Al SW de la ciutat de Sabadell, vora l’església de Sant Pau de Riu-sec i el terme de Sant Quirze del Vallès, hi ha les instal·lacions de l’Aeròdrom de Sabadell, creat el 1953 per la fusió de l’Aeroclub de Barcelona (antic Aeroclub de Catalunya, 1915) amb el de Sabadell (1931).

La població de Sabadell

A la meitat del segle XIV Sabadell tenia una població (sabadellencs) entorn de 800 h i era la tercera vila més poblada del Vallès després de Terrassa i Sant Cugat. La població, com a arreu de Catalunya, va minvar a causa de les pestes i la fam d’aquella època. El fogatjament del 1381 li assignà 167 focs, que disminuïren a 158 el 1553. El creixement significatiu es realitzà al segle XVIII seguint el procés històric general de Catalunya. L’any 1719 la població era de 1.145 h, i el 1787 augmentà a 2.236 h. L’etapa del final del segle XVIII i l’inici del XIX fou de gran trasbals per raó de la guerra contra França, la invasió napoleònica i la guerra dels Malcontents (1827). Al llarg del segle XIX el nombre d’habitants augmentà, especialment a partir de la segona meitat. L’any 1842 la població era de 2.000 h i s’incrementà a 13.945 h el 1857. Aquest creixement fou ocasionat en part per la gent que fugia de les guerres carlines i també per la immigració atreta pel treball industrial. Els anys de la febre d’or, entorn de 1870-85, foren d’expansió de la llaneria sabadellenca amb el consegüent increment de la immigració (14.889 h el 1872, 19.645 h el 1887 i 21.379 h el 1890). L’evolució demogràfica de Sabadell és un reflex de l’evolució industrial de la ciutat i, per tant, no és possible d’estudiar l’una sense tenir en compte l’altra. A principi del segle XX (1900) hi havia 23.294 h. Més de la meitat dels immigrants arribats aquells anys eren treballadors qualificats del tèxtil i jornalers industrials d’una provinença més àmplia que l’anterior, sobretot de València (especialment Alcoi) i Aragó. Fou l’etapa de consolidació de la indústria llanera amb la creació de grans vapors i la formació de l’eixample de la ciutat. Del 1900 al 1910 la població passà de 23.294 h a 28.125 h, amb un creixement força lent, si tenim en compte que l’any 1904 es va produir l’agregació a Sabadell del barri de la Creu Alta, que formava part del municipi veí de Sant Pere de Terrassa. L’increment de la producció industrial que provocà la Primera Guerra Mundial condicionà un creixement intens de la població, que arribà als 37.529 h el 1920. La Guerra Civil de 1936-39 originà un descens de la població, que passà de 50.037 h el 1935 a 47.831 h el 1940. Tot i l’intens treball de la indústria llanera durant la dècada del 1940, els baixos salaris i la falta d’habitatge limitaren el creixement demogràfic, que fou moderat, especialment durant la primera meitat del segle XX (59.494 h el 1950). Entre les dècades de 1950 i 1970 Sabadell experimentà un considerable creixement industrial basat en la llaneria, que arrossegà la metal·lúrgia i la construcció. En aquest període la població inicià una important corba ascendent. L’any 1960 s’arribà als 105.152 h (recordem que l’any 1959 s’havia agregat al municipi la Creu de Barberà) i l’any 1970, a 159.408 h. La població immigrada es concentrà als que llavors eren suburbis de la ciutat, com ara la Concòrdia, Ca n’Oriac, Can Rull, els costats del riu Ripoll (Torre-romeu, Can Puiggener) i fins i tot a l’altre costat del riu (Poblenou). Can Rull, que s’havia format abans de la Guerra Civil, es consolidà també com a suburbi d’immigració. Els barris d’Espronceda i posteriorment el d’Arraona-els Merinals, construïts amb pisos de l’Obra Sindical del Hogar, nasqueren arran de les greus inundacions del 1962. La majoria de barris eren, inicialment, d’autoconstrucció. Les actuacions oficials i privades es realitzaren al final de la dècada del 1950 i començament de la del 1960. La falta de planificació i dels serveis més elementals foren durant molts anys trets característics d’aquests suburbis. Durant la dècada del 1970 el creixement de la població fou més esmorteït, sobretot a la segona meitat. La crisi industrial i la inestabilitat originada per la transició política feu que l’any 1976 fos superior l’emigració a la immigració. Aquest saldo negatiu es mantingué fins el 1989. Així, doncs, si la població de l’any 1980 era de 190.183 h, el 1991 era de 189.404 h, havent arribat ja a un grau notable d’estabilitat. Durant tota la dècada del 1990 la població experimentà un lleu descens, assolint, l’any 2001, els 185.170 h. Els primers anys del segle XXI, però, la població tornà a créixer i el 2005 s’arribà a 196.971 h.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana. Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda

Read Full Post »

El Carrer Rotonda de Bellaterra té una llargada d’uns 90 metres, comença al Carrer Sant Plàcid i finalitza en cul de sac.

És força estrany que un carrer de Bellaterra estigui dedicat a una Rotonda així com aixi, tan sorprenent com les quantitats de rotondes de Sant Cugat que porten nom de plaça sense ser-ho.

Carrer Rotonda de Bellaterra | Google Maps

Rotonda en arquitectura

Construcció isolada i amb sistema central i sovint circumdada d’una columnata. Habitació de planta circular i usualment cupulada.
Escala central i circular, típica de l’arquitectura civil del Renaixement venecià.

Rotonda en arquitectura

Intersecció de vies disposada amb un illot circular central, al voltant del qual hi ha una calçada on conflueixen les calçades de les vies afluents.

Rotonda en transports

Compartiment posterior d’una diligència de tres compartiments.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

El Carrer de Frederic Roda Ventura de Bellaterra té una llargada d’uns 250 metres, comença al Carrer de Terranova i finalitza al Cami Antic de Sant Cugat, tot passant de llarg del cul de sac del Passatge de Roda Ventura (de 50 metres de llargada, que per cert no apareix al plànol oficial de Bellaterra, però sí està penjada la seva placa).

Placa del Carrer Frederic Roda i Ventura de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

A les plaques apareixen dibuixades les flors calcides (Cirsium Arvense) i Gatmaió (Tamus Communis)

Placa del Passatge de Roda Ventura |ARXIU BELLATERRA. CAT

Frederic Roda i Ventura (Advocat i polític) Barcelona, 1898 — Barcelona, 1967
Es llicencià en dret a Barcelona i fou passant de Josep Bertran i Musitu. Militant de la Lliga Regionalista, fou regidor pel seu partit a l’Ajuntament de Barcelona durant l’any 1934. Fou vicepresident de Palestra, una entitat catalanista fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca i un grup d’amics seus, amb el manifest Als joves de Catalunya, influïts pels sokols txecs i eslovacs, el Fianna Éireann del Sinn Féin i l’escoltisme de Robert Baden Powell. Tenia un tarannà educatiu i patriòtic, organitzà cursos d’història, literatura, art i llengua catalanes; cercles d’estudis de dialèctica, acampades, excursions i competicions esportives, així com campanyes d’acció social i cultural. Va mantenir bones relacions amb la Federació de Joves Cristians i grups semblants, ja que tots formaven part dels Minyons de Muntanya.

Esclatada la Guerra civil espanyola, emigrà a l’estranger des d’on prestà serveis al govern franquista establert a Burgos. En tornar a Catalunya, treballà dins la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona i en fou degà des del 1962. Intervingué en la defensa dels intel·lectuals detinguts per haver assistit a un homenatge a Jordi Rubió a la facultat de dret de Barcelona. En Roda i Ventura va ser un dels primers veïns de Bellaterra i va ser secretari de Unió de Propietaris Bellaterra (UPB).

Morí sobtadament d’un infart (7 de març) dins del seu cotxe, després d’una forta discussió amb el jutjat de guàrdia, i sense haver aconseguit la llibertat dels estudiants que defensava.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Fonts: Gran Enciclopèdia Catalana, Wikipedia, i Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda Fàbregas

Read Full Post »

El Carrer de Ramon Llull de Bellaterra té una llargada d’uns 460 metres, comença al Carrer de Lluís d’Àbalo i finalitza al Carrer de Balmes. A la seva placa apareixen pintades la blet (Amaranthus Retroflexus) i l’herba de les morenes (Ranunculus ficaria)

Placa del Carrer de Ramon Llull de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Ramon Llull. Escriptor, filòsof, místic i missioner.
la ciutat de Mallorca?, 1232 — En mar, entre Tunis i Mallorca, desembre del 1315/març del 1316

Fonts biogràfiques Els seus nombrosos viatges que el portaren a sojornar molts anys lluny de la seva terra dificultaren la formació d’un gruix documental sòlid sobre la seva trajectòria. D’altra banda, tot i que la seva vida fou tan llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars autèntics.

A falta d’aquests són utilíssimes les notes que, a partir del 1290, solia posar a l’acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de llur composició. Quan manquen aquestes dades, com passa amb obres de la categoria del Desconhort o del Blanquerna, solament a base de tempteigs i de comparacions cronològiques és possible d’establir una data aproximada.

Hom disposa, d’altra banda, d’un document que revela les íntimes motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història del pensament lul·lià, així com la causa dels trastorns que marcaren tan definitivament la vida de Llull a partir de la seva conversió: és l’anomenada Vida coetània, o simplement Vita, en llatí.

Placa del Carrer Ramon Llull de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Abans de la conversió

Hom té constància documental de l’existència dels Llull a Mallorca en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). Sembla que la família provenia de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom original Amat.

En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal, segons els indicis, de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.

Casat amb una Blanca Picany almenys des del 1257, tingué amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena, tot i que hom li suposa una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca.

Bé que hom no li coneix cap poema en aquest gènere (perquè ell mateix devia destruir-los), l’empremta estilística d’aquesta pràctica es troba reflectida en nombrosos passatges de la seva obra, tot i el contingut espiritual sense concessions, que el feia bescantar els afectes terrenals.

La conversió. El període de formació. Els primers llibres i el projecte missional

Pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull experimentà la conversió que el portà al canvi dràstic de vida que el convertí en un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval i en el primer i un dels més grans escriptors en llengua catalana.

Segons conta el mateix Llull en la Vita i en altres parts de la seva obra, una nit, escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, fou interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetí cinc vegades, cosa que el portà a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, tria la conversió dels sarraïns.

Amb aquest propòsit, concebé un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teologicofilosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, al seu torn, el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.

Llull renuncià del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà i es lliurà exclusivament a la seva empresa missional. El 1275 Blanca Picany presentà una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Ramon Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida.

Després de viatjar a Sant Jaume de Galícia, aconsellat per Sant Ramon de Penyafort, retornà a Mallorca a dedicar-se a l’estudi del llatí i de l’àrab, que li ensenyà un esclau sarraí el qual probablement també l’introduí en el coneixement de la teologia, la filosofia i la ciència dels musulmans. El seu coneixement de l’àrab arribà a ser prou aprofundit com per a arribar a escriure diversos dels seus llibres en aquesta llengua.

Un cop acabada la seva formació es retirà, segons la tradició, al puig de Randa a dedicar-se a la contemplació, de la qual obtingué la inspiració divina que li donà la convicció absoluta de la veritat del seu “art”, o doctrina per a la conversió els sarraïns. D’aquesta experiència mística prové l’epítet de Doctor Il·luminat, pel qual fou també conegut, i la composició del primer dels seus llibres importants, L’art abreujada de trobar.

Després de passar uns mesos fent vida eremítica i dedicat a la oració i la redacció de nous llibres, vers el 1275 anà a Montpeller a instàncies de l’infant en Jaume, on aquest feu examinar els seus llibres per un mestre de teologia, el qual els donà una aprovació entusiasta.

L’any següent el papa Joan XXI concedí a Llull l’autorització per a la construir el col·legi de Miramar (Valldemossa), on s’ensenyava l’àrab als missioners, i que segurament fou dirigit fins el 1279 per ell mateix.

L’apostolat. Culminació de l’obra literària

Del 1279 al 1283 probablement dugué a terme el primer llarg viatge d’apostolat que el portà de Palma a Roma, i successivament al Nord d’Itàlia, Bizanci, les costes de la mar Negra fins a Tartària, Terra Santa, Egipte i Etiòpia i, de tornada, el nord d’Àfrica, Al-Andalus i Perpinyà, on tenia la cort Jaume II de Mallorca. Després d’una curta estada a Montpeller, anà a Roma, on es trobava el 1287 per obtenir noves concessions d’obertura d’escoles de llengües per a missioners.

Un any més tard estava a París, on llegí públicament la seva Art a l’abadia de Saint Denis. A la Sorbona obtingué el magisteri en arts, títol equivalent al de doctor i que li havia de ser de gran ajuda per a l’accés a les universitats i les altes instàncies eclesiàstiques, on podia obtenir suport a la seva doctrina i al seu pla d’evangelització dels sarraïns.

Després d’una estada a Montpeller (1289), on escriví l’Ars inventiva veritatis, versió abreujada i simplificada de l’Art, el 1290 fou rebut pel papa Nicolau IV a Roma per a exposar-li un projecte de croada combinada amb una missió de cristianització que fou escoltada però restà sense efecte.

Intentà llavors emprendre tot sol la missió i confrontar la doctrina cristiana amb els teòlegs musulmans, disputes dialèctiques de les quals, d’acord amb la seva Art, n’hauria de sortir victoriós.

Tot i aquesta convicció aparentment sense esquerdes, els dubtes i els temors el feren entrar en una crisi que el portà a considerar a ingressar en un orde religiós, que finalment fou el dels franciscans. Segons explica a Vida Coetània, aquesta crisi anà acompanyada de visions i d’un estat de malaltia del qual guarí en embarcar cap a Tunis des de Gènova, ciutat on havia sojornat en marxar de Roma.

Sempre segons la seva versió, el èxits que obtingué en les controvèrsies teològiques inquietaren el rei de Tunis, el qual ordenà l’empresonament i la condemna a mort de Llull, pena que finalment fou commutada per la d’expulsió. Resident a Nàpols el 1293, es dedicà a escriure i a difondre públicament la seva art i després de rebre una nova negativa papal de Bonifaci VIII als projectes d’obertura d’escoles de llengües i d’una nova expedició militar-missional a Terra Santa, es dedicà a la redacció de l’Arbre de Sciència, una de les seves obres cabdals.

Per recomanació de Jaume II de Mallorca, aconseguí ser acollit pel rei de França, Felip el Bell. A la Sorbona presentà la seva art, combaté vigorosament (però amb poc suport) l’averroisme i continuà produint obres, entre les quals el Cant de Ramon, poema autobiogràfic on confessa els seus arravataments místics, els seus neguits i les seves decepcions.

L’any 1299, a Barcelona, obtingué autorització de Jaume II d’Aragó per predicar a les sinagogues dels seus dominis i l’any següent es dedicà a convertir els musulmans de Mallorca que no havien renunciat a la seva religió. El 1300, atret per noves de derrotes militars dels musulmans que li feren pensar que la conquesta imminent de Terra Santa, anà a Xipre i començà un nou periple evangelitzador que possiblement el portà a Armènia, durant el qual fou emmetzinat.

Els sis anys següents consta la seva presència a Gènova, Barcelona, i assistí, el 1305, a la consagració del nou papa Climent V, que tampoc feu cas de les seves propostes. El 1307 hom el troba a Bugia, on la seva presència desfermà aldarulls i fou apedregat. Novament empresonat i desterrat, s’embarcà en una nau amb destí a Gènova, que naufragà i que el forçà a arribar nedant a terra.

El 1308 sojornà a Pisa, Gènova i Montpeller, i aquest cop la seva obra i els seus projectes missionals desvetllaren l’interès de les corts d’aquestes ciutats. Obtingué noves recomanacions per a ser rebut pel papa, i subsidis per a la seva obra. El 1309 a Avinyó Climent V tornà a rebutjar les propostes de Llull, però el 1311 el concili de Viena del Delfinat semblà obrir-li noves perspectives, esperances que reflectí en el poema Lo concili i que foren el motiu d’una proposició formulada en la Petitio Raymundi in concilio generale al acquirendam Terra Sancta. Malgrat que aquest cop no foren frontalment denegats, Llull no tardà en adonar-se que els seus plans no serien atesos.

Vell i malalt, es retirà a Mallorca, on continuà confegint llibres fins el 1313 que, veient una nova oportunitat per a fer realitat els seus plans en la política de Frederic II, viatjà a Sicília, on a Messina predicà entre les comunitats jueves. Hi ha constància documental de Llull al novembre de l’any següent a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1315) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels.

No obstant això, consta encara documentalment la presència de Llull a Tunis al desembre de 1315 en la signatura de la seva darrera obra coneguda, el Liber de maiori fine intellectus amoris et honoris. Morí abans del mes de l’any següent, bé en el curs d’un viatge (d’anada o tornada) a Tunis, bé a Mallorca mateix. És enterrat a l’església del convent de Sant Francesc, a Palma.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »