Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) s’ho passa tan bé enviant els seus personatges a temps remots i realitats insòlites que quan acaba les novel·les passa una temporada de dol. “Quan vaig arribar al final de Pregària a Prosèrpina [La Campana] em va saber molt de greu, perquè vaig pensar que havia de deixar aquell món del qual em quedaven tantes coses per explicar –comenta–. Potser algun dia hi torno, no ho descarto”. Des que era adolescent, els llibres han estat “portes dimensionals” per a l’escriptor.
La que els lectors creuaran a l’inici d’aquesta novel·lael porta fins a la Roma del segle I aC, una societat corrupta i esclavista en què Marc Tul·li Ciceró el jove –fill del conegut orador i polític– viatja fins als confins de la República per capturar-hi una criatura llegendària, la mantícora, que apareix sempre que una civilització està a punt d’ensorrar-se.
Hi ha pocs autors del panorama literari català actual que plantegin històries tan agosarades i sorprenents com Albert Sánchez Piñol. “Sempre tinc la sensació d’estar fent bretolades –admet–. Quan publico el llibre seria el moment de fugir corrents, com si tornés a ser una criatura”. En l’època en què transcorre la novel·la hi ha dues grans figures polítiques en pugna, Juli Cèsar i Gneu Pompeu. “La corrupció a la Roma del segle I aC era estructural –diu l’autor–. El sistema no afavoria els més justos i honestos. Hi havia un petit percentatge de romans, una elit que ho controlava tot. A Roma hi havia més biblioteques que a la Barcelona d’ara. Per què? Hi havia un públic benestant que es podia permetre l’oci. Era una societat molt semblant a la de l’Aràbia Saudita actual. Rere aquesta minoria que acumulava riqueses fenomenals hi havia una majoria d’explotats que sostenien la societat”.
El poder d’un soroll persistent
El protagonista, Marc Tul·li Ciceró, forma part de l’elit privilegiada, però el viatge a la província romana africana –que coincideix amb l’actual Tunísia– li capgira la vida. “L’acompanyen, entre d’altres, una guerrera, Sitir Tra, i un esclau, Servus, que acaba sent un revolucionari –explica Sánchez Piñol–. En aquest punt he de dir que em permeto un anacronisme, perquè els esclaus de l’època no tenien consciència de classe. Espàrtac, un dels més coneguts, volia ser lliure per arribar a tenir els seus esclaus”.
La mantícora que l’expedició cobeja existeix, però no és un monstre amb cos de lleó, cua de serp i cara humana, sinó que és molt pitjor. “Resulta ser tan intel·ligent com els humans. Al principi es plantegen caçar-la. Després s’adonen que és ella qui els vol caçar a ells –admet–. El monstre ve de les profunditats de la terra i no està sol. Darrere seu n’emergeixen molts més, i es converteixen en una amenaça que pot destruir tota la civilització romana”. Aquestes criatures subterrànies reben el nom de tectons. Fan companyia a l’autor des de fa dècades. “Tota la meva literatura ve d’un problema que tinc des de petit, els tinnitus, un soroll persistent que no deixo mai de sentir –explica–. Quan me n’anava a dormir, l’única manera que tenia de distreure’m del soroll era inventar-me històries. Va ser així com se’m van acudir els tectons”.
Els monstres han aparegut en moltes de les novel·les d’Albert Sánchez Piñol: hi havia els granotots de La pell freda (2002), els bolets gegants de Fungus (2018) i l’enorme bigcripi d’El monstre de Santa Helena (2022). De fet, no és la primera vegada que els tectons apareixen a la narrativa de Sánchez Piñol: eren l’enemic subterrani de Pandora al Congo (2005). “El tema d’aquella novel·la eren els límits entre realitat i ficció –diu–. Aquí hi ha el dilema entre canviar o no. Una societat no canvia si no està obligada a fer-ho. En el cas de Pregària a Prosèrpina, en què tota la civilització romana està amenaçada, el canvi esdevé ineludible si es vol sobreviure”. El problema és que potser ni així és possible. “Amb els tectons no hi pot haver diàleg –adverteix–. No tenen lligams familiars, no són jeràrquics i només s’uneixen quan han d’atacar algú”.
L’individualisme i egoisme d’aquestes criatures subterrànies es pot relacionar fàcilment amb l’actualitat.
“L’individualisme extrem ens convertirà en monstres –assegura–. És l’última evolució del capitalisme. Anem cap a una societat sense escrúpols i sense creences”. L’autor fa notar que bona part de la narrativa nord-americana actual se centra en la família i la seva desintegració: “Ells van sempre una generació avançada a nosaltres. La família era l’última resistència que teníem i gairebé ja no existeix”. Amb els anys, Albert Sánchez Piñol s’ha anat desencisant de la realitat on viu. “No veig moviments gaire exitosos per canviar la realitat. Ho estem veient, entre altres temes, amb tota la crisi climàtica –recorda–. Si tot continua així, no vull viure en el món en què moriré”.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és antropòleg i escriptor. Autor dels assaigs Pallassos i monstres (2000) i Les estructures elementals de la narrativa (2020), ha publicat elsllibres de relats Compagnie difficili (2000), amb Marcello Fois, Les edats d’or (2001), Tretze tristos tràngols (2008) i Homenatge als caiguts (2019). La seva primera novel·la, La pell freda (2002), premi Ojo Crítico i finalista del premi Llibreter, ha estat traduïda a trenta-set idiomes, amb més de 800.000 exemplars venuts en tot el món. Posteriorment ha publicat les novel·les Pandora alCongo (2005), Victus (2012), Vae Victus (2015), Fungus (2018) i El monstre de Santa Helena (2022).
Font: Ara, Llegim,
BELLATERRA.CAT 