UNA GASETILLA D’ANTANY
La mort de Franco el 20 de novembre de 1975 no era cap garantia de que Espanya sortís de l’obscurantisme polític. Fins les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van passar un munt de coses, moltes delles veritables atrocitats que no feien presagiar res de bo. Un any abans la revolució dels clavells a Portugal havia portat una alenada daire fresc per aquells que somiàvem amb la democràcia. Tres grans blocs: els que havien viscut la guerra dadults, els fills i filles daquests i els nets dels primers. Jo era un d’ells. No cal dir que també hi havia una generació que havien viscut en pròpia carn la guerra del 14 i que van tornar a patir els estralls de dos altres guerres, la civil la segona guerra mundial. Tota una vida marcada per guerres fratricides i de poder.
La generació dels meus pares ens van ensenyar que lluitar per la democràcia també es podia fer des d’unes conviccions culturals què transgredien l’statu quo” del Franquisme.
I, per què dic tot això? Perquè gràcies a les recerques hemerotequianes del Francesc, he llegit a Bellaterra.Cat -i no sense emocionar-me- la gasetilla de La hoja del lunes, un diari que només sortia els dilluns, el dia en que descansaven les rotatives dels altres diaris. En aquesta gasetilla es fa menció del Primer Festival Internacional de Dansa de Bellaterra, una fita singular i única, i que va ser possible gràcies a aquell esperit amb que traficaven els pares: de que fer cultura és una gran manera de lluitar contra les dictadures que imposen un pensament únic i un exemple per a futures generacions. Però aquell festival no era una flor d’estiu. Bevia duna manera de fer dels habitants de Bellaterra que amb llur entusiasme, feien possible coses impensables.
Malauradament aquell esperit, aquell neguit cultural, aquella gosadia sha perdut. Nomes cal analitzar que ha generat d’especial la gent de Bellaterra des que un grup de veïns van decidir impulsar la segregació (1990). Si s’hagués aconseguit potser hauria estat una gran fita o potser no, perquè pel el fet de tenir govern propi, aquell impuls primigeni dels Bellaterrencs no s’hauria tingut en compte tot pensant que un Ajuntament és el responsable de la vida cultural dun poble. Ai las!, quin greu error, si això penseu.
Després va arribar l’EMD que no era altre cosa que una mena de segregació (així ho van creure alguns) barroerament disfressada, que, en 12 anys, ha actuant amb ínfules de consistori, no ha aportat res de singular, i ha girat l’esquena a tot allò que donava llustre a Bellaterra, és a dir, les iniciatives privades al servei de la comunitat i les aventures agosarades, com aquell Primer Festival Internacional de Dansa.
No, no dic pas que aquella manera de fer hagi de tornar. Cada moment, cada època té el seu tarannà, però hem de saber espigolar en el passat per treuren el bo que, en un moment sens va donar. Saber llençar la mirada enrere per arribar més lluny i en endavant, tal com ho fa un pescador amb la seva canya. Aviat sabrem si alguna de les candidatures de les properes eleccions ens ofereix una idea renovadora del que ha de ser Bellaterra o seguirem escoltant discursos rancis amb missatges tòpics que ja no afalaguen ningú.
Ignasi Roda Fàbregas
Cronista de Bellaterra
BELLATERRA.CAT 