Avui toca reflexionar i no pas demanar el vot per aquell o aquell altre candidat. Per tant, i per tal que el dia sigui útil, miraré d’explicar el que jo crec que hem de reflexionar, que no és altre cosa que:
“Pensar (una cosa) detingudament, aprofundint-la”
Si fem una comparativa de tots els programes presentats ens adonarem que un 90% de les propostes dels partits i presidenciables que demanen el nostre vot són les mateixes, i això és del tot lògic. Les necessitats de l’EMD de Bellaterra no són tant complexes com les d’una ciutat i la llista d’urgències es redueix, i molt.
Per tant, i el que és del tot singular en una contesa electoral, és que hi hagi una urna on s’ha de dipositar el vot per escollir un
President per a l’EMD
La resta de la composició del governs de l’EMD, és a dir els vocals que integren la junta de veïns,
han de residir al terme de l’EMD
Així, doncs, tant important és conèixer el perfil dels nostres veïns que integren les llistes dels diferents partits que es presenten a les eleccions com el perfil delscandidats a la Presidència.
En definitiva, i per no embolicar-ho més, el que els Bellaterrencs escollirem és el President que creguem que millor gestionarà l’EMD i alhora els qui l’acompanyaran al llarg dels quatre anys de legislatura.
Ara, recollim-nos com si entréssim a clausura i, -deixant de banda promeses i desitjos dels qui es presenten- centrem-nos en les persones, els seus perfils i el seu tarannà.
El 15 de setembre de 1973 (BOA 15 octubre 73) Mossèn Antoni Oliver, nat a Mallorca, va ser nomenat encarregat de la parròquia de Bellaterra i posteriorment rector. Ser rector de Bellaterra no li venia de nou ja que també tenia al seu càrrec altres parròquies semblants, la de La Floresta, que pertanyia a Sant Cugat, i la de Vallvidrera, depenent de Barcelona. Les dues estaven en barris dependents i amb problemes de serveis semblants.
Durant els primers deu anys no va ocupar les dependències de la parròquia. El 1982, però, decideix fixar la seva residència a Bellaterra o, si més no, com diu ell en una entrevista publicada en el núm. 43 de la revista L’Esquirol: «hi dormo cada dia» [a Bellaterra].
El tarannà de mossèn Toni era el d’aquella fornada de capellans compromesos amb la lluita per les llibertats i en l’exercici d’un contacte estret i diari amb els seus parroquians. El seu esperit era, com diu ell: «més de voluntat que d’acumular càrrecs». La seva tasca realitzada al Tercer Món evidenciava el seu esperit de missioner. També es declarava catalanista i nacionalista i aquesta convicció ideològica el va dur a recolzar obertament el moviment segregacionista. La imatge però, que projectava Bellaterra com la d’un lloc de gent rica i poc concienciada, podia entrar en contradicció amb les seves idees. Per aquesta raó va adreçar els seus esforços a connectar amb la gent jove del barri. Fruit d’aquest treball fou la creació del Grup Escolta de Bellaterra i el grup de Catequesi, en conxorxa amb el consell Parroquial.
Mossèn Toni també va heretar una església amb força deficiències estructurals. Ell mateix, per exemple, es va encarregar de substituir unes bigues de fusta afectades pel corc. Ho va fer junt amb dos operaris perquè deia que preferia fer la fina a demanar diners. Altres millores van ser la col·locació de dos llums de forja dels qual n’estava molt orgullós, unes reixes de separació, la nova ceràmica ornamental amb rajola típica d’església, que no de cuina com popularment se la suposa (meitat verda i meitat color crema) i pintar l’edifici que, per inversemblant que pugui semblar, va trigar més de seixanta anys en ser pintat.
Pel que fa a la relació veïnal, mossèn Toni va topar amb la gent de l’Opus Dei que li reclamaven certes formes de culte. Ell deia que eren qüestions secundàries que «per anar a Déu hi ha molts camins i la celebració de la Eucaristia no pot ser ocasió de fricció».
En el moment de la seva arribada, el país estava immers en un importantíssim procés de canvi. El franquisme tenia els dies comptats o, si més no, així ho pensava un gran sector de la societat. Per a l’altre sector, qualsevol canvi significava la pèrdua d’uns valors perpetuats per un règim dictatorial. Afortunadament, el 20 de novembre del 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, la societat iniciava el procés de transició cap a la democràcia i, sobretot, cap a les llibertats. Mossèn Toni era un ferm defensor d’aquestes llibertats i el seu ideari l’aplicava a la seva feina.
Per entendre millor de quina realitat veníem, transcriurem alguns escrits de la Hoja Dominical de Bellaterra del 22 de juny del 1951 i que reflecteixen la moral que va ser present, i imposada, durant més de quaranta anys al nostre país.
«Consultorio moral Pregunta. – Tengo una amiga algo mayor que yo, que me lleva a sitios de diversiones peligrosas a donde yo no iría, y va siempre muy pintada y a la última moda, pero por lo demás es buena. ¿Debo dejarla? Respuesta. – Vale más que la deje, porque aunque no sea mala, no le enseñará nada bueno. Pregunta. – ¿Tendrá pena en el Purgatorio el pintarse la cara y los labios? Respuesta. – Si es con exceso o por vanidad o por algún otro fin pecaminosa, sí senyora.» «Modestia en todas partes Personas que van por la calle con los brazos al aire, en la puerta de la iglesia se ponen un jersey con mangas. Lo cual está bien pero a medias. Me explicaré. Está bien que se procure la máxima modestia en el templo. Pero no está bien que se descuide la mínima en la calle. Porque la modestia es virtud de todo lugar. Por lo mismo, ponerse el jersey con mangas para entrar en la iglesia está bien. Lo que está mal es no ponérselo hasta que se llega a la puerta.»
Aquests textos de mossèn Armengol són prou significatius per a definir una època. Però seria injust per la nostra part no constatar que el nostre capellà també tenia algunes idees de justícia distributiva més pròximes a un pensament d’esquerres que no pas a la ideologia imperant. Vegem un exemple extret de la mateixa Hoja Dominical:
«Rayo de luz – ¿Por qué afirmó usted que los ricos no quieren sinceramente resolver la cuestión social? – Porque rechazan la clave de esa solución que es una mas justa distribución de la riqueza. Y tu comprendes que si para abrir una puerta, yo comienzo por echar al rio la llave (clave), es que no la quiero abrir, aunque diga lo contrario… – Es que a lo mejor usted no se hace cargo de las dificultades. ¿Es usted a caso un técnico financiero? – No hace falta tanto, hijo. Reconozco que los pobres ricos tienen que debatirse en medio de dificultades enormes para sacar a flotes sus respectivos negocios; pero los sacan y los prosperan… ¿Por qué será que al tratarse de distribuir mas justamente la riqueza, no atinan con la fórmula?»
Mossèn Toni també va obrir l’església a actes no litúrgics com, per exemple, els concerts de Nadal que organitzava la Companyia de Teatre La Inestable conjuntament amb la Coral Cerdanyola, dirigida per en Jordi Morral, o actes commemoratius vers la figura de mossèn Cinto Verdaguer de qui era un fervent admirador, etc.
Els aires nous que va portar mossèn Toni no van estar exempts d’alguns conflictes i, a mida que passava el temps, aquell esperit emprenedor va decaure: en part per la poca implicació dels parroquians en els temes d’església, i potser també perquè, quan un hom es fa gran va perdent pistonada i destria cap allà on vol dirigir les seves forces. Tot i així, i quan va esclatar el tema de la segregació, el mossèn es va implicar molt directament, tant en la seva adhesió al projecte com amb la utilització dels sermons per a recolzar la iniciativa, motiu pel qual va ser recriminat pel alguns veïns. En Frederic Roda ens diu que, a mida que passava el temps, la dicció de mossèn Toni es feia més tancada, més mallorquina, i molt sovint era difícil d’entendre’l. Potser era un simptoma de desconnexió amb els feligresos? Qui ho sap! Sigui com sigui, però, el seu pas per la parròquia va ser vital per afrontar un moment de canvi polític que tancava amb un règim on l’església havia tingut un protagonisme fonamental i tristament recordat, i que podia suposar també el trencament de l’estament eclesial amb la societat. Mossèn Toni ho va entendre perfectament i es va recolzar i amb encert, tal i com hem dit en el capítol del GEB, amb el jovent de Bellaterra. El seus pas per la parròquia sempre serà ben recordat.
La darrera època
El 31 de juliol de 2005, mossèn Toni va decidir deixar la parròquia i tornar a la seva Mallorca natal. Feia temps que ho demanava i la jerarquia no acabaven mai de resoldre-ho. També, el nomenament del bisbe de Terrassa, derivat de la nova ordenació de la diòcesis i el tarannà d’aquest, van precipitar les coses, de manera que va resoldre tirar pel dret. Això va fer que la parròquia es quedés sense titular. Així ho recorda l’Albert Cusidó:
«Ara soc l’ostiari (el que obre les portes), el que tinc les claus. Quan va marxar el Toni em va donar les claus i quan van venir del bisbat, em van preguntar si tenia les claus per raó de veïnatge i em va explicar més o menys com estaven les coses. El Toni ho feia tot: netejava l’església, l’escombrava. Ho feia tot! Quan va marxar la va deixar ben proveïda de flors i tot ben net i polit. Ara, pel fet de no tenir sacerdot resident, els parroquians ens encarreguem del funcionament material de la parròquia i tots els fidels en general s’hi senten més implicats. Hi ha hagut una transició; hem passat d’un “règim rectoral” a un “regim assembleari”. »El bisbe de Terrassa va haver de venir l’agost a fer missa i va explicar el motiu que no s’hagués proveït amb temps la plaça. Va dir-nos que els bisbats de tot Catalunya es reuneixen i cobreixen les places bacants el mes de setembre, per tant, el més de juliol no ho podien fer. Mossèn Coronado va venir tot el més d’agost. El mes de setembre de 2005 va ser nomenant, provisionalment, rector de Bellaterra mossèn Blai Blanquer i vicari el pare jesuïta Gabriel Bayés. En aquell interregne els feligresos es van sentir desprotegits i em venien a veure per oferir-se. Vaig notar que els diumenges al vespre, abans érem unes trenta-cinc persones i ara érem unes cinquanta. »El juliol del 2006 el pare Bayés va prendre possessió solemne (amb l’assistència del senyor Bisbe) del càrrec de nou rector, i definitiu, de la parròquia.»
Pel que fa al Consell Parroquial, en Ramon Ribalta era l’encarregat de portar el números. Poc abans de morir el vàrem anar a veure. La Comissió Bellaterra 75 havia tingut la pensada de promoure una campana commemorativa dels setanta cinc anys de Bellaterra. En Ribalta va dir que era una bona idea però que millor seria dedicar els diners de la campana a altres qüestions més urgents, com, per exemple, reparar les bigues de l’església que estaven (i encara estan) plenes de corcs. Ell mateix tenia entre mans la col·locació d’un dels suports de la marquesina de la porta lateral que dóna a l’avinguda Joan Fàbregas, fet malbé pel corc.
La manca de diners ha estat una constant a la parròquia. De fet aquest és un problema que tenen totes les parròquies. Els rectors i el Consell Parroquial han de fer mans i mànigues per a tenir una mica de calaix per a proveir l’església i fer front a les despeses de manteniment. Però, malgrat les petites astúcies, quasi sempre, per a no dir sempre, és insuficient. Per això cal disfressar el números alhora de portar-los al bisbat i fer la declaració anual. El 34% del que es recapte a les parròquies va a parar al bisbat. Hi ha també el que se’n diu les col·lectes manades (Mans Unides, Germanor, el Domunt, Càritas, etc.) on s’estableix uns mínims a recaptar. El dia 4 de cada més el bisbat fa uns càrrecs fixes i si en una de les recaptes manades un any es recull menys que l’anterior, obliguen a cobrir la diferència. Un bon grapat d’anys errere, quan es feia una reparació i hi havia algú que la pagava, l’obra no cotitzava. Ara, en canvi, si la reparació costa 600 €, per exemple, cal ingressar al bisbat el 34%. És a dir que cal tenir 900 € per cobrir l’obra. Aquest no és un exemple inventat, val a dir-ho, ja que a Bellaterra s’ha donat el cas. Si avui es fes una campanya de recapta per arreglar l’església, part dels donatius anirien d’anar al bisbat. Amb aquestes condicions és difícil sostenir una parròquia. De la conversa amb en Ribalta deduïm que se les veia i desitjava per quadrar números.
En els primers temps hi va haver la Junta d’Obres, després el Consell Econòmic i finalment el Consell Parroquial. En l’època de mossèn Plàcid, la Junta d’Obres era una figura decorativa perquè el mossèn feia el que volia. En Santiago Vila Puig recorda que quan va ser al Consell Parroquial, el que deia en Toni també anava a missa, i mai millor dit. Per altra banda, l’actitud de la gent que ve a la parròquia ha canviat molt i, fins a un cert punt, li han perdut el respecte. L’Albert Cusidó n’és un testimoni de primera línia.
«La gent que fa servir l’església per batejos, comunions, bodes, etc., ni les gràcies! Ni tan sol per pagar a la Raquel que ve els dissabtes i diumenges a netejar. Quan la gent fa ús de l’església, no paga res. Vàrem parlar amb el Ribalta d’establir un preu, però no ho vàrem aplicar. En certa ocasió hi havia programat dos batejos i no s’hi van presentar. Jo li dic al pare Bayés que no ho havia vist mai, això i ell em diu que a Sant Cugat, fins i tot casaments! Es clar! La gent, per prevenció, fan reserves a diferents esglésies i després, se n’obliden.»
De l’esplendor d’aquells primers anys, quan els anomenats cacics de Bellaterra van construir aquella «ermita particular de uso público» molt ben proveïda, s’ha passat a un temps de certa decadència. L’església ha perdut protagonisme social dins el barri, limitant ara el seu servei a les misses preceptives. El GEB segueix ocupant les dependències dels baixos de la rectoria i d’altres annexes que mossèn Toni va fer bastir a peu del pati que dona al torrent. Però la seva vinculació amb l’església ja no és la mateixa que al principi. El mateix mossèn Toni va deixar la supervisió del GEB quan va considerar que els seus caps podien fer la feina sense la seva presència. Ell seguiria essent el seu valedor, però deixant de banda el protagonisme dels primers anys. Bellaterra, a les darreries del segle XX, va viure el que molts estudiosos del tema van anomenar «crisi de fe». Però, tanmateix, l’església, la parròquia, perviu per a acollir aquells que troben en la religió una resposta. Altres esperen que la seva presència dins la comunitat traspassi els límits de la devoció i s’impliqui en el dia a dia dels veïns. Si mes no, la parròquia, al llarg d’aquest setanta-cinc anys, tant si era parròquia com no, ha viscut frec a frec amb les inquietuds del barri i ha esdevingut una veu preeminent en la construcció d’una identitat que, amb més o menys transcendència, ha definit el tarannà d’un nucli urbà de característiques peculiars. I aquesta transcendència és la que pot fer despertar l’endormiscament social que ara viu la parròquia de Bellaterra.
Nota: Molts dels arxius i documents de la parròquia han desaparegut, cosa que ha dificultat el nostre treball d’investigació. Això ha representat un greu problema alhora de fer una crònica acurada. La memòria dels veïns ha suplert amb escreix aquesta mancança documental.
Diploma emès per Ràdio Bellaterra. Els nois s’ho prenien seriosament, això de fer ràdio|CEDIDA
Quatre anys després que Bellaterra aconseguís el reconeixement de Parròquia independent (1968), mossèn Armengol va morir. El seu lloc l’ocuparia mossèn Toni Oliver, un capellà ben diferent a mossèn Armengol. Aleshores les germanes del primer van haver de marxar de la rectoria i, per consegüent, tancar l’escola Parroquial. La feina va ser treure-les. Fins i tot va haver d’intervenir el bisbat. La transició d’un mossèn a un altre coincideix amb el procés de la transició política del país, i ambdues figures representen les ideologies de l’abans i el després. Mossèn Plàcid va marcar tota una època a Bellaterra, pel seu tarannà i per la seva conxorxa amb els veïns, alguns dels quals estiraven més el braç que la màniga per assolir petites parcel·les de llibertat a les que el rector, de vegades, hi feia la vista grossa.
Ràdio Bellaterra
Per estrany que pugui semblar, inseríem aquesta petita referència de Ràdio Bellatrra en el capítol de l’església, i més concretament al costat del capítol de mossèn Armengol perquè va ser precisament ell qui va impulsar el projecte. La informació l’hem pogut aconseguir del número 22 de la revista L’Esquirol del Vallès i de la conversa amb un dels seus protagonistes, l’Agustí de Uribe i Fàbregas.
Tot va començar l’estiu de 1960. En Joan Riu, i amb el beneplàcit del rector, proposa de fer una ràdio als baixos de la rectoria. Uns quants joves veïns s’hi apunten. Així ho recorda l’Agustí que, tal i com diu ell, era locutor presentador:
«L’elenc estava format per en Jaime Rosal, José Pedro Cladera, Joan Riu i jo mateix. Jo tenia 14 anys. Ho fèiem a l’estiu i crec que l’horari era de migdia o tarda. La Ràdio va dinamitzar coses a Bellaterra. Vàrem crear uns festivals de Bellaterra a l’Hostal, al teatre de l’Hostal. Fins i tot triàvem Miss Bellaterra. El primer any va ser la Maria José Cassolà 1959 (1) i la Guillermina Barberà el 1960. Hi havia dames de honor. Ens posàvem en contacte amb les ràdios de l’entorn i convidàvem a les primeres figures dels seus elencs. Per exemple “El Ruiseñor del Vallés”. Eren festivals de Ràdio oberta. Es feia a la tarda i durava dos o tres hores. Venia a ser com una continuació dels Jocs Florals que es feien a Bellaterra».
(1) La data de començament que ens dona l’Agustí no correspon a la que hi posa a l’article de la revista.
Alguns dels programes que s’emetien eren: Bellaterra en el aire, programa de sobretaula que s’emetia els diumenges a l‘hora de dinar i que incloïa un comentari religiós a càrrec de mossèn Armengol; Bellaterra infantil, que s’emetia els divendres; Hosanna, espai religiós amb el quadre escènic i l’actualitat catòlica; Història de los cantantes; Jazz competition; Discos solicitados, etc. L’any 1961 es va emetre una sessió de teatre cedida per RNE. Aquell estiu, però, va ser l’últim i Ràdio Bellaterra va deixar d’emetre.
Més endavant, l’any 1984, hi va haver un altre intent de crear una ràdio al nostre barri que, malauradament no va arribar a bon port. El va liderar en Tomàs Bosch, en Joan Vilapuig i en Pau Corbera. Li van posar el nom de Ràdio Esquirol i va ser una experiència estiuenca. La seu era a casa dels Bosch. En Pau recorda sobretot els problemes tècnics i un avís de Governació per interferir algun senyal d’una altra ràdio. Després d’aquella experiència, no tenim notícies de cap més intent de ràdio a Bellaterra.
Mossèn Plàcid Armengol amb la Mare de Déu de la Salut de Bellaterra (Foto aportada per Ignasi Roda Fàbregas)
Mossèn Plàcid Armengol i Serra (Menàrguens, 24 d’abril de 1911 – Sitges? 20 de juliol de 1972) va ser capellà de Bellaterra durant vint-i-set anys i ho hagués estat alguns més, possiblement fins la jubilació, a no ser per la seva mort sobtada deguda a un atac de cor mentre es banyava al mar. La seva presència i actuació van tenir una gran rellevància pel barri i sens dubte marquen tota una època i manera de fer que mirarem de sintetitzar donant relleu a algunes de les seves actuacions.
Ja hem dit al capítol «El teatre a Bellaterra» que la feliç coincidència d’afició pel teatre de mossèn Armengol i en Frederic Roda, va fer que Bellaterra visqués un període intens de representacions, sobretot pel que fan els aute sacramentals, representats a les escalinates de l’església. Però si bé era un home inquiet i actiu, també tenia un caràcter molt temperamental, cosa que li va representar algunes topades amb alguns veïns, la junta de la Unió de Propietaris i fins i tot amb el consistori.
Segons en Frederic Roda, mossèn Armengol era molt addicte al règim del general Franco. Durant la guerra, cinc membres de la seva família i un encarregat del forn que tenien els seus pares al passeig de la Bonanova, van ser assassinats per membres de la FAI. Ell aleshores era a Roma estudiant i aquella tragèdia el va afectar molt. Just aquell any del 1936 va ser ordenat sacerdot.
Mossèn Plàcid a la part baixa de les escales de l’església de Bellaterra -sense el porxo- (Foto cedida per Ignasi Roda Fàbregas)
Alguns dels veïns entrevistats el recorden com a mossèn «Calderilla». El mot li venia perquè en una ocasió, durant la missa, mentre es passava la safata de recapta va dir, emfatitzant: «Sento molt soroll de calderilla». A l’hora del sermó solia passar comptes de com estava la parròquia pel que feia a cabals. Aquestes insinuacions no agradaven gens ni mica als prohoms de Bellaterra, segurament perquè deurien considerar que ja havien fet prou construint l’església i estava fora de lloc que el capellà dubtés de la seva bona voluntat a l’hora de col·laborar.
Entre aquests enfrontaments cal destacar el que tenia amb la senyora Codina. La primera raó venia de lluny, quan van anomenar a mossèn Plàcid com a capellà de Bellaterra en comptes del que havia recomanat la senyora Codina, mossèn Aluges. Després va venir l’assumpte de la verge de la Salut i el desplaçament de l’altar principal a un de secundari, les cortines substituïdes per unes altres pintades a la paret, l’altar de marbre blanc que mossèn Armengol va partir en dos, etc. La construcció de la rectoria també va ser una raó d’enfrontament, ja que la senyora Codina havia proposat fer servir els baixos de la casa que ella tenia davant de l’església, on actualment hi viu l’Albert Cusidó, per a fer l’esmentada rectoria, però mossèn Plàcid va refusar la proposta dient que la vivenda que li oferien no era digne d’un capellà. I finalment, el litigi entre l’escola Ave Maria, creada per la senyora Codina, i l’escola Parroquial que a principis dels seixanta va impulsar mossèn Armengol i les seves dues germanes, la Encarnació, que era monja, i la Montserrat, que era mestre, i que també va portar cua. Però d’això ja en parlarem en el capítol «Les escoles de Bellaterra.»
Malgrat però, que se’l considerava un home polèmic, mossèn Armengol, val a dir-ho, també va ser un motor actiu per a la comunitat. Ell va impulsar la creació de Ràdio Bellaterra als locals que hi havia a sota la rectoria i que en l’actualitat són les dependències del GEB. Aquella experiència va durar escassament dos anys i va coincidir amb la creació de la Revista Bellaterra de la qual era assidu col·laborador i valedor. També va instal·lar una megafonia al campanar i emetia música els diumenges. Aquesta iniciativa va ser causa d’enuig d’uns quant veïns que havien de suportar el so escardat de les trompetes acústiques. Sovint organitzava misses de campanya a diferents indrets: el frontó del Club, la pèrgola, els campaments d’escoltes dels anys seixanta, en algun bosc de les rodalies, etc. Sens dubte exercia de força viva, car sabia del poder que tenia com a representant eclesiàstic.
Mossèn Plàcid Armengol acompanyat d’una autoritat militar franquista (Foto aportada per Ignasi Roda Fàbregas)
Tenia una veritable obsessió pel diner i suposem, no volem malpensar, que era per a millorar l’església. Però l’Albert Cusidó recorda una anècdota:
«Sempre deia una frase que el podria definir: “Quan veig un bitllet verd, perdo el món de vista”. Jo el recordo demanar, demanar i demanar. Passava ell mateix la safata i fins la passava dues vegades. Els diumenges venia a dinar a casa. Se li queixava al pare perquè, tot i passar dos cops la safata, recollia el mateix i el pare li deia: “Home, no veu que si la gent vol donar cinquanta pessetes li posarà vint-i-cinc i vint-i-cinc?»
Els ornaments de l’església de Bellaterrai el seu inventari general
L’altar i el presbiteri van continuar molts anys tal com eren fins que a mitjans o finals de la dècada dels seixanta mossèn Plàcid va fer partir la magnífica mesa de marbre blanc de l’altar per fer-ne un des més petit, suportat per una bases tronco-piramidal invertida, d’obra estucada pintada imitant marbre vermell amb betes blanques, d’un gust més que dubtós. Més endavant ja en època de mossèn Toni Oliver, a mitjans de la dècada dels noranta, el veí Joan Vilapuig Morera va dissenyar l’actual altar de marbre negre i columnes salomòniques i, al mateix temps, es van canviar les escales i l’enrajolat del presbiteri fent-les de marbre beix.
Els ornaments de l’església
Respecte la imatgeria que conté l’església, a part de la verge de la Salut, de la qual ja hem parlat, hi trobem un Sant Crist clavat que mossèn Oliver va comprar a unes monges de Madrid. Hi ha també una imatge del Sant Crist amb els peu trencats i que es feia servir a les processons de setmana Santa, un Sagrat Cor i una Puríssima Miraculosa que es troba en el cor. L’Albert Cusidó també recorda un sant Antoni i un sant Josep que antigament flanquejaven l’àbsida i que ara han desaparegut. Observant els ornaments cal destacar una vidriera amb un estandard del qual no en sabem el significat. Antigament hi havia uns reclinatoris entapissats de vellut i ribetejats amb tatxes daurades que tenien propietari. La Maria Rovira, esposa de Joan Fàbregas, en tenia un, tal i com recorda la seva família.
Com hem dit al principi, l’església estava ben proveïda. L’Albert Cusidó i en Santiago Vila Puig recorden que hi havia dues custòdies, una de clàssica i una de petita. Sembla que una d’elles l’havia pagat en Tamburini, tot i que no hem pogut treure l’entrellat d’això perquè es veu que l’argenter reclamava el pagament de la custòdia a mossèn Armengol i aquest es feia el longuis. També hi havia tota mena d’ornaments o objectes de culte que no hem pogut esbrinar quan i per quin motiu van desaparèixer. Realment això va ser un empobriment de la parròquia. L’Albert Cusidó és contundent quan surt a relluir el tema.
«Crec que sempre haurien de quedar molt clar els límits, sovint borrosos, del que són els béns de la parròquia i els béns del rector.»
També hi havia un pal·li que es feia servir a les processons de Corpus. Tant l’Albert com el Santiago tenen viva la imatge d’aquelles processons.
«Eren unes processons ben guarnides. Es muntaven dos altars al carrer, l’un davant de l’Hostal i l’altre davant de can Cusidó, al carrer de Circumval·lació (avui av. Marcet). Hi havia en Francesc Vilaplana que tocava l’harmònium i dos camàlics que el portaven amunt i a vall. Crec que van ser dues les processons que es van fer, el ‘47 i el ‘48. També es feia la processó de Rams i un Viacrucis per divendres Sant, d’hora, al matí. Els joves anaven amb vesta negre i, amb el corretjam adient, portaven el Sant Crist. El recorregut sortia de l’església, baixava cap a l’estació, pujava per l’av. Marcet, girava per Miquel Servet fins arribar a la plaça Maragall i baixava per Joan Fàbregas per tornar de nou a l’església.»
Foto antiga de l’església de Bellaterra sense palmeres i amb 4 pins
A més del que hem esmentat, també hi havia calzes, copons, patenes, etc. Però, com hem dit abans, tot ha anat desapareixent. Per la resta, cal destacar tot un seguit de majòliques, ceràmiques i escultures distribuïdes a dins i a fora del recinte. A continuació fem una relació de tot el que conté l’església:
Exterior – Placa de rajol pintada commemorativa del 15è aniversari del GEB.
– Relleu de la Moreneta, de pebre, sobre porta lateral petita. – Rajols amb la imatge de la Verge de l’Ecologia. – Ceràmica commorativa dels cinquanta anys de Bellaterra. – Rajols amb la imatge de Mossèn Cinto Verdaguer.
Porxada – Murals composats amb rajols de fang sobre el tema del pessebre (1) – Escultura de pedra de la Mare de Déu (no identificada). – Escultura de pedra de Sant Josep amb bara florida, acompanyat de Jesús infant. – Creu de pedra sobre porta d’entrada de la rectoria. – Dos bancs de fusta, possiblement atribuïbles a Dominingo Ramos. – Rajoles pintades amb fragments del Pare Nostre. – Llum de ferro en forma d’estrella de David. – Rajols del sostre amb els símbols de Crist i Maria.
Interior – Escultura de la Moreneta clàssica al costat de la porta de la sagristia. – 2 piques de pedra d’aigua beneïda, una d’elles de Tarragona. (2) – Crist clavat en Creu. Talla de fusta. – 6 reclinatoris. (3) – Harmònium. (4) – 14 rajols representant els 14 passos del Viacrucis. – Confessionari de fusta dissenyat per Josep Vives. – Escultura de la Mare de Déu de la Salut, original de Sabadell. – Creu processional. – 2 cirials. – 2 llums de forja. – 2 llums mallorquines. – Reixes de separació del lateral afegit. – Altar, dissenyat per Joan Vilapuig. – Sagrari. – 19 bancs de fusta amb 2 reclinatoris. – 12 bancs de fusta amb 2 reclinatoris atribuïbles a Benigne Ramos. – Escultura del Sagrat Cor.
Cor – Escultura de la Miraculosa. – 3 pintures d’en Duch, representant: Joan XXIII, Ramon Llull i Mossèn Cinto Verdaguer. – Orga de l’empresa «Organieria Española»
Sagristia i annexes – Creu de fusta de paret. – 2 estandarts en una vitrina. – Quadre d’oracions per la vesta. – Albes, casulles i robes adients. – Crist en Creu. La Creu porta nances (5) – Escultura de guix del Sagrat Cor. – Sacres (6) – Custòdia. – Nen Jesús i altres figures de pessebre. – Objectes i material divers.
(1) Durant molts anys, l’escola Tagore i després la Ramon Fuster van realitzar un pessebre que es plantava en els jardins de l’estació. El vandalisme d’alguns desaprensius va fer que es deixés de fer. Aquets murals en són una mostra dels pessebres escolars. (2) L’atribució és degutda a que hi ha gravat a la pedra, les quatre barres de l’escut de Tarragona. (3) Antigament, aquests reclinatoris tenien propietat i el nom de la persona estava escrit en una placa. (4) Aquest harmònium era el que es passejava a les processons. (5) Aquest Crist era el que es passejava a les processons. (6) Tres quadres amb la síntesi de la missa. Es posaven damunt de l’altar perquè el capellà pogués conmsultar-los i no es perdés. Venia a ser com un «Tele pronter» d’aquella època.
Havent fet aquest inventari, no ens podem estar de dir que seria del tot interessant fer-ne un de més professional, així com dedicar un petit espai del recinte per a museu, exposant algunes peces interessants que actualment estan arraconades, complementades amb una història gràfica de la nostra església.
Les pintures de l’Esglesia de Bellaterra, obra del sabadellenc Fidel Trias Pagès
L’autor sabadellenc es considera un dels últims representants de la pintura religiosa catalana del segle XX|Fidel Trias.Org
“Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura d’en Trias no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació”.
Per explicar les pintures, i ja entrant en matèria, res millor que remetrens a l’entrevista amb l’Albert Cusidó, -que aleshores de la seva realització estudiava a la Universitat-, i a les tardes entrava a l’església i pujava a la bastida a fer un cigarret amb en Trias. Aquest li explicava el que estava fent ja que era un gran conversador. Gràcies a aquestes xerrades tenim de primera mà els arguments que inspiraren el pintor. Així ens ho explica l’Albert:
«La litúrgia celebra dues festes de la Santa Creu: la Invenció o Trobament, el 3 de maig, i l’Exaltació el 14 de setembre. Bellaterra, tradicionalment, ha celebrat de sempre la del 14 de setembre. En Trias va reflectir les dues festes a les seves pintures. A la dreta tenim un representació de la Invenció i a l’esquerra l’Exaltació. En el centre hi ha un Crist Majestat regnant des de la creu, sense claus ni corona d’espines, amb corona reial, sandàlies, túnica i cinyell. Té els braços despenjats de la creu en actitud d’abraçar la humanitat representada pels fidels assistents. La figura de Crist està envoltada per una forma el·líptica daurada que vol simbolitzar l’ametlla mística que antigament, sobre tot en el romànic, encerclava una figura sagrada a la que hom volia donar un relleu especial. Al voltant hi te uns àngels representant la glòria celestial. N’hi ha nou, un per cada cor angèlic, això és: àngels, arcàngels, serafins, querubins, trons, dominacions, potestats, prínceps i virtuts. Alguns d’aquests àngels porten els símbols de la passió: els claus, la corona d’espines, la llança. És per dignificar-los perquè, tot i ser signes d’ignomínia, van esdevenir símbols de redempció. A la part de baix de la dreta, tal com hem dit, hi ha representada la Invenció o Retrobament de la Santa Creu. Aquesta n’és la història. »Santa Helena, mare de l’emperador Constantí, sempre havia desitjat d’anar a Jerusalem a buscar la creu en que va morir Jesucrist. En la seva senectut (la llegenda diu que tenia uns 70 anys) aconseguí veure acomplert el seu desig, però es va trobar amb tres creus i, no sabent quina era la Veracreu, el bisbe de Jerusalem, Sant Macari, li aconsellà fer-les tocar per una noia moribunda. El miracle es produí quan al tocar una de les creus, la noia es va guarir. Això passava els primers anys del S. IV d.C. En Trias ho representa així : »A la pintura hi veiem Santa Helena (molt rejovenida), Sant Macari, un acòlit que li sosté el bàcul i la noia malalta incorporant-se d’un baiard en actitud de tocar la creu que l’ha guarit i que el pintor la fa ressaltar sobre les altres dues, pintant-la de color blanc. Aquesta escena està emmarcada per la inscripció
IN PRAECLARA SALUTIFERAE CRUCIS INVENTIONE PASSIONIS TUAE MIRACULA SUSCITASTI (En l’admirable invenció de la creu salvadora es renovaren els miracles de la vostra passió)
Aquest text que es llegia en la oració de la missa pròpia del 3 de maig quan se celebra la invenció de la Creu. (1) »La història de la representació de la Exaltació de la creu que hi ha a l’esquerra es fonamenta en la següent història. Situem-nos en el S. VII d.C. L’emperador Heràclit retorna a Jerusalem la Veracreu robada com a botí de guerra uns anys abans per Cosroes, rei dels perses. Heracli, que havia de fer front a contínues incursions dels perses, finalment els vèncer i recuperà la creu. Heracli però volia convertir l’esdeveniment de tornar-la a Jerusalem la Veracreu en un acte de lluïment personal i va pensar d’organitzar una parada militar. Va arribar a les portes de la ciutat vestit amb tots els atributs del seu rang d’emperador, però es va trobar que el seu cos es tornava feixuc i li era impossible d’avançar. Zacaries, patriarca del Jerusalem, li sortí a l’encontre i li digué que tot aquell luxe estava en desacord amb l’aspecte humil i dolorós de Crist que, a la Passió, va portar aquella mateixa creu pels carrers de la ciutat, cobert només amb una túnica. Heràclit entengué el missatge i desprenent-se de totes les vestidures i descalçant-se, entrà a Jerusalem com un penitent, i lliurà la Veracreu. »En Trias ho plasma d’aquesta manera: mostra a Heràclit agenollat, descalç i vestint una túnica amb cinyell de corda, lliurant la creu a Zacaries que vesteix, paradoxalment, de pontifical, (que no és pas una vesta humil). Un acòlit de Zacaries li sosté la creu patriarcal, símbol de la seva dignitat i jurisdicció sobre tot Palestina. Una quarta figura representa un assistent d’Heràclit que li aguanta l’espasa, l’escut, la corona i el mantell de porpra del que s’ha desprès l’emperador. L’escena també està emmarcada per una inscripció:
PROTEGE DOMINE PLEBEM TUAM PER SIGNUM SANCTAE CRUCIS AB OMNIBUS INSIDIIS ININICORUM OMNIUM (Protegiu senyor per el senyal de la Santa Creu el vostre poble contra les insídies de tots els enemics).
Aquest text es llegeix a la missa pròpia del 14 de setembre, dia de l’Exaltació. »Al mig de l’àbsida hi ha una fornícula que es va fer aleshores de les noves pintures, on hi ha el sagrari. Aquest està flanquejat per dos àngels quasi humans, sobre tot un d’ells que mostra una cama nua, i en actitud reverent. Perfilant un sòcol de fusta hi ha una inscripció, quasi desapareguda, i que segurament s’inspira en el Salm 95.10.:
ALLELUIA DICITE IN GENTIBUS QUIA DOMINUS REGNAVIT A LIGNO ALLELUIA (Al·leluia! Digueu als pobles que el Senyor ha regnat des d’una fusta. Al·leluia!)
Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació.»
(1) Algunes de les misses diàries tenien unes oracions característiques, segons marcava la litúrgia. Actualment se n’ha perdut l’us.
Bellaterra considera l’Albert Cusidó el sagristà de la parròquia.
Les pintures actuals són de l’any 1958, fetes pel pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès (Sabadell 1918-1971).
Bellaterra considera l’Albert Cusidó el sagristà de la parròquia, tot i que mai va tenir cap responsabilitat. Però, quan mossèn Antoni Oliver deixà el càrrec de rector l’any 2005, es produeix un impàs fins a no tenir un nou titular. Aleshores l’Albert es troba que el rector sortint li dóna les claus i li demana que s’en faci càrrec temporalment, esdevenint el dipositari de les claus de l’església. La proximitat de casa seva respecte l’església, i sobretot el seu interès per tot el que fa referència al temple, ens han permès tenir informació de primera mà.
Les pintures de l’església
Les pintures actuals són de l’any 1958, fetes pel pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès (Sabadell 1918-1971). Aquestes van substituir-ne unes altres de les quals no hem pogut esbrinar qui va ser-ne l’autor. Gràcies a alguns testimonis de lèpoca, podem dir, això sí, que les pintures que cobrien la part de la cúpula de l’àbsida representaven un conjunt d’àngels en actitud d’adoració. Al centre hi havia una creu que, en el seu dia, quan va arribar la llum de neó, se li va afegir un fluorescent per a donar-li més relleu.
En Marcet, aleshores batlle de Sabadell i veí de Bellaterra, recolzat moralment i econòmica pels poquíssims veïns que residien tot lany, va emprendre la tasca de resoldre els problemes que patia l’església. La primera actuació va ser encarregar unes noves pintures, tot proposant a en Trias perquè les realitzés. Això va comportar traslladar la imatge de la Mare de Déu de la Salut de l’altar Major a la capella lateral on ara es troba. Aquesta imatge era pintada amb mantell blau, túnica blanca, orles daurades, etc. Amb el trasllat se li van treure aquests colors i va restar tal com es ara. També es va arreglar la nova capella que l’acollia, destacant-ne l’enteixinat del sostre i posant-hi paper pintat. També es va fer un confessionari nou ben solemne. Tot plegat va ser obra del decorador i veí de Bellaterra, Josep Vives Bracons. També les parets del temple van canviar de color i es van pintar de blanc.
La mesa del primer altar i la primera pedra de la rectoria en 1946
La mesa del primer altar era important: una peça de marbre blanc d’uns 2m x 125m de gruix; la part del davant estava decorada amb un baixrelleu policromat segons dibuix del pintor Sr. Joan Vila i Puig. La mesa se suportava amb dos prismes rectangulars, també de marbre blanc situats a uns 30 o 40cm. de cada extrem. Damunt l’altar, al centre, hi havia una creu metàl·lica molt bonica amb tres ciris per banda i la seva alçada superava la del celebrant a fi i efecte que els fidels la veiessin (en aquella època la missa es feia d’esquena a la congregació). A cada banda del presbiteri, i al peu de l’arc que l’emmarca, hi havia dues trones, en una es llegia l’epístola i a laltra l’evangeli i també es feia l’homilia.
Pel que fa a la rectoria, la primera pedra es va posar el juny de 1946 i s’inaugurava un any i mig després. Respecte les campanes, el veí Albert Cusidó ens dóna les referències:
Els ornaments de l’església
«Lesglésia té dues campanes. La que dóna al barranc es diu Maria, possiblement per la senyora Maria Codina, mare del Santiago Vila Puig, que deuria ser qui la va donar. Aquesta té un so una mica més greu que la segona. La segona es va beneir el 25 de juliol de 1951. Du el nom d’Anna Francesca Emília. Va ser pagada pel veí Rafael Giménez Frontín i la seva esposa Anna Hombravella en va ser la padrina. En motiu de la seva benedicció, mossèn Armengol va confegir un poema titulat Campana, veu de Déu. Aquesta campana és la que ara es fa servir per als tocs de missa.»
Van haver de passar vint-i-dos anys perquè l’arquebisbe de Barcelona, Don Marcelo González Martín, l’erigís en parròquia, per decret del 18 doctubre de 1968 i publicat al «Boletín Oficial del Arzobispado de Barcelona» del 15 de novembre del mateix any, indicant, però, que: «Esta Parroquia comenzará a regir el dia que se posesione el Parróco o Ecónomo que designemos». Mossèn Plàcid va ser nomenat ecònom el 3 de desembre de 1968. Però malgrat aquests nomenaments oficials. Mossèn Plàcid Armengol ja shavia instal·lat com a capellà resident lany 1946 i, per tant, a usos pràctics per a la població, exercia com a rector. Quan aleshores de la proclamació de la parròquia i la nova divisió dels arxiprestats, mossèn Armengol, va triar dependre del de Sant Cugat, segurament a causa de les males relacions que tenia amb l’Ajuntament. Un cop més, i aquesta vegada a través de l’església, s’evidenciava la distància entre Bellaterra i Cerdanyola. També hem de recordar que mossèn Armengol tenia un vincle amb la parròquia de Sant Cugat ja que, de feia temps, exercia allí com a Conciliar. El decret abans esmentat marca els límits territorials de la nova parròquia, tal i com veurem a continuació:
«Partiendo de la linea de los Ferrocarriles de Catalunya, en su convergencia con el termino Municipal de Sardañola seguirá por este termino y los de Sabadell, San Quirico de Tarrassa i Sant Cugat del Vallés, enlazando nuevamente con el termino Municipal de Sardañola hasta el punto de partida.»
Evidentment fa referència al traçat antic de la via que anava directament de Bellaterra a Sant Quirze.
L’església de la Santa Creu
L’església va ser dissenyada per l’arquitecte Audet. S’inspira en les esglésies romàniques de la nostra geografia. L’edifici, segons els plànols de l’arquitecte, es va concebre de planta rectangular, amb una escala que du al nàrtex o pòrtic i que sovint, encara que impròpiament, n’hi diem atri. Allí sobre la gran porta principal d’arc de mig punt. Les dues portes secundàries, a ambdós costats de la principal, es van obrir molt posteriorment. Hi havia també una segona porta que donava a l’avinguda Central (actualment av. Joan Fàbregas), també de mig punt i que va desaparèixer amb l’ampliació lateral de lany 1966. A l’interior hi havia l’àbsida amb un magnífic altar de marbre blanc presidit per la imatge de la Mare de Déu de la Salut. La cúpula de l’àbsida estava decorada amb unes pintures i a la part baixa i a mitja alçada, unes cortines tavellades. El primer canvi va ser substituir les cortines per unes de pintades a la paret. El segon, i el més important, va ser la pintura d’en Trias l’any 1958. A lesquerra de lentrada principal hi havia el baptisteri que, antigament, ocupava un espai més gran. A la dreta de la porta principal es troba l’escala per pujar al cor. El projecte inicial no preveia el campanar, sinó que quest es va afegir després de la guerra. Al lloc on ara hi ha la Verge de la Salut també hi havia previst fer la sagristia i la zona de confessionari, però aquesta nau no es va construir fins molt més tard. Precisament, va ser llavors quan es va cobrir el pòrtic alhora que també es feia la rectoria.
La coberta de l’església l’havia de coronar una creu grega que no sabem si mai es va arribar a posar, ja que cap veí recorda haver-la vist encimbellant la teulada. Pel neòfits direm que la presència d’una creu de quatre puntes significa que l’església té una planta de creueria i, donat que aquest no és el cas, possiblement es va decidir no posar-la de bon principi. Actualment, i pel fet que existeixen els dos laterals, algú podria creure que aquests fan la funció de creuer, però el de la dreta, com hem dit abans, no es va pensar com a tal i el de l’esquerra es va construir posteriorment, impulsat per mossèn Armengol l’any 1966. Aquesta ampliació li va portar molts mals de cap. Segons ell, la seva construcció era justificada per completar la creueria. També va dir que calia ampliar l’església perquè molts feligresos, sobretot a lestiu, es veien obligats a oir la missa de peu. Com a conseqüència de l’ampliació, va topar amb el Fomento Barcelonés de Inversiones, l’empresa urbanitzadora de Bellaterra que en el seu dia havia fet la donació dels terrenys per a construir l’església. Es veu que el mossèn volia també ampliar l’àbsida fins arran del passatge de la Santa Creu, que aleshores no estava prou urbanitzat. Això va fer que Fomento safanyés a acabar l’obra del passatge. També van haver-hi problemes amb l’alineació de l’ampliació, ja que envaïa gran part de la vorera. Avui encara es pot veure una diferència en la qualitat dels panots que marquen la rasa que es va fer pels nous fonaments. Les parets de l’interior simulaven ser fetes amb cairons tot i que eren enguixades i fins arran de cornissa les havien pintades d’un to gris simulant la pedra. De la cornisa cap amunt es mantenia el dibuix del cairó, però el color era blanc. Els ornaments de la cornisa eren daurats.
Pel que fa el nom de l’església, no hem trobat cap document que en doni raó. Però, sí podem dir que per allà el 1155, els frares del Cenobi del que fou el castell de Valldaura van ser els fundadors del monestir de Santes Creus i que aleshores, el que ara és Bellaterra estava sota els auspicis d’aquell monestir. Qui sap si la jerarquia eclesiàstica del moment va agafar com a referent aquest fet per a posar nom a la nostra parròquia o, simplement, va ser una proposta dels veïns. A larticle «La Iglesia» de la revista Sport Club Bellaterra, signat per Maria de la Concepción Die de Platero, diu: «Se acordó darle a la iglesia el nombre de La Santa Cruz, y esta será el remate de la edificación, sencilla, pero severa y llena de majestad propia de su título». Sigui com sigui, el fet és que se la va dir església de la Santa Creu i, pel que sembla, la direcció espiritual de l’obra la va dur en Josep Masip, si ens atenim a l’article de l’Sport Club Bellaterra abans esmentat. També cal dir que, al ja anomenat «remate» a qual fa referència l’article, i del qual en dóna testimoni la maqueta que aleshores es va fer (una creu de quatre puntes més coneguda per Creu Grega), no en tenim constància que s’arribés mai a posar.
Tot i però, l’advocació a la Vera Creu, la presència de la Mare de Déu de la Salut ha fet que molts parroquians li tinguin una veritable devoció. Fins i tot sen va fer un himne, amb lletra de Frederic Roda i música de mossèn Plàcid Armengol, per considerar-la, en certa manera, la patrona popular de Bellaterra, com així constava en l’edició dels goigs. Si més no, així resava el títol de l’esmentat himne: Tornada)
Vostre nom és llum del dia nostra força i nostra escut. Bellaterra en vos confia, Verge i Font de la Salut.
Com perfuma la poncella el jardí que hi fa redós, Bellaterra és tan formosa perquè en ella hi resteu Vós.
Vós les llars ompliu de gràcia i floriu nostres jardins; Vós del sol pinteu les taques en el verd dels nostres pins.
El Vallès diu la gaubança de la Font del nostre cor. Font que raja aigua divina per guarir la set d’amor.
Cada estiu la nostra església sent el cant dels nous germans: va eixamplant-se la fillada per besar les vostres mans.
Que els camins de nostra vida siguin tots camins del Cel: sota vostre esguard de Mare és més dolç el nostre anhel.
D’aquests goigs en coneixem quatre edicions, fet que demostra la devoció que es tenia (i es te) a la Mare de Déu de la Salut.
Un cop consagrada l’església, l’any 1943, els serveis religiosos els s’eguiren realitzant diferents capellans, sense que cap d’ells ocupés la plaça de rector. Cal dir, però, que Bellaterra no era considerada com una parròquia, i el barri, a tots els efectes religiosos, pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola. L’església es considerava com una «capilla privada de uso público». Però la necessitat dels veïns de tenir un guia espiritual va fer que l’any 1945 es designés a mossèn Plàcid Armengol i Serra, (que ja venia regularment), com a capellà habitual, però sense adscripció fixa. El juny de l’any següent (1946) i segons un document que per sort n’ha conservat una còpia lAlbert Cusidó, una cinquantena de veïns adreçaren una carta al bisbat demanant que es nomenés a mossèn Armengol com a capellà fix de l’església de Bellaterra: «con el deseo ferviente de verla erigida en Tenencia Parroquial del Obispado del dignísimo cargo de V.I. Reverendísima, cuya vida guarde Dios muchos años».
BELLATERRA.CAT 