Les pintures de l’Esglesia de Bellaterra, obra del sabadellenc Fidel Trias Pagès
“Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura d’en Trias no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació”.
Per explicar les pintures, i ja entrant en matèria, res millor que remetrens a l’entrevista amb l’Albert Cusidó, -que aleshores de la seva realització estudiava a la Universitat-, i a les tardes entrava a l’església i pujava a la bastida a fer un cigarret amb en Trias. Aquest li explicava el que estava fent ja que era un gran conversador. Gràcies a aquestes xerrades tenim de primera mà els arguments que inspiraren el pintor. Així ens ho explica l’Albert:
«La litúrgia celebra dues festes de la Santa Creu: la Invenció o Trobament, el 3 de maig, i l’Exaltació el 14 de setembre. Bellaterra, tradicionalment, ha celebrat de sempre la del 14 de setembre. En Trias va reflectir les dues festes a les seves pintures. A la dreta tenim un representació de la Invenció i a l’esquerra l’Exaltació. En el centre hi ha un Crist Majestat regnant des de la creu, sense claus ni corona d’espines, amb corona reial, sandàlies, túnica i cinyell. Té els braços despenjats de la creu en actitud d’abraçar la humanitat representada pels fidels assistents. La figura de Crist està envoltada per una forma el·líptica daurada que vol simbolitzar l’ametlla mística que antigament, sobre tot en el romànic, encerclava una figura sagrada a la que hom volia donar un relleu especial. Al voltant hi te uns àngels representant la glòria celestial. N’hi ha nou, un per cada cor angèlic, això és: àngels, arcàngels, serafins, querubins, trons, dominacions, potestats, prínceps i virtuts. Alguns d’aquests àngels porten els símbols de la passió: els claus, la corona d’espines, la llança. És per dignificar-los perquè, tot i ser signes d’ignomínia, van esdevenir símbols de redempció. A la part de baix de la dreta, tal com hem dit, hi ha representada la Invenció o Retrobament de la Santa Creu. Aquesta n’és la història.
»Santa Helena, mare de l’emperador Constantí, sempre havia desitjat d’anar a Jerusalem a buscar la creu en que va morir Jesucrist. En la seva senectut (la llegenda diu que tenia uns 70 anys) aconseguí veure acomplert el seu desig, però es va trobar amb tres creus i, no sabent quina era la Veracreu, el bisbe de Jerusalem, Sant Macari, li aconsellà fer-les tocar per una noia moribunda. El miracle es produí quan al tocar una de les creus, la noia es va guarir. Això passava els primers anys del S. IV d.C. En Trias ho representa així :
»A la pintura hi veiem Santa Helena (molt rejovenida), Sant Macari, un acòlit que li sosté el bàcul i la noia malalta incorporant-se d’un baiard en actitud de tocar la creu que l’ha guarit i que el pintor la fa ressaltar sobre les altres dues, pintant-la de color blanc. Aquesta escena està emmarcada per la inscripció
IN PRAECLARA SALUTIFERAE CRUCIS INVENTIONE PASSIONIS TUAE MIRACULA SUSCITASTI (En l’admirable invenció de la creu salvadora es renovaren els miracles de la vostra passió)
Aquest text que es llegia en la oració de la missa pròpia del 3 de maig quan se celebra la invenció de la Creu. (1)
»La història de la representació de la Exaltació de la creu que hi ha a l’esquerra es fonamenta en la següent història. Situem-nos en el S. VII d.C. L’emperador Heràclit retorna a Jerusalem la Veracreu robada com a botí de guerra uns anys abans per Cosroes, rei dels perses. Heracli, que havia de fer front a contínues incursions dels perses, finalment els vèncer i recuperà la creu. Heracli però volia convertir l’esdeveniment de tornar-la a Jerusalem la Veracreu en un acte de lluïment personal i va pensar d’organitzar una parada militar. Va arribar a les portes de la ciutat vestit amb tots els atributs del seu rang d’emperador, però es va trobar que el seu cos es tornava feixuc i li era impossible d’avançar. Zacaries, patriarca del Jerusalem, li sortí a l’encontre i li digué que tot aquell luxe estava en desacord amb l’aspecte humil i dolorós de Crist que, a la Passió, va portar aquella mateixa creu pels carrers de la ciutat, cobert només amb una túnica. Heràclit entengué el missatge i desprenent-se de totes les vestidures i descalçant-se, entrà a Jerusalem com un penitent, i lliurà la Veracreu.
»En Trias ho plasma d’aquesta manera: mostra a Heràclit agenollat, descalç i vestint una túnica amb cinyell de corda, lliurant la creu a Zacaries que vesteix, paradoxalment, de pontifical, (que no és pas una vesta humil). Un acòlit de Zacaries li sosté la creu patriarcal, símbol de la seva dignitat i jurisdicció sobre tot Palestina. Una quarta figura representa un assistent d’Heràclit que li aguanta l’espasa, l’escut, la corona i el mantell de porpra del que s’ha desprès l’emperador. L’escena també està emmarcada per una inscripció:
PROTEGE DOMINE PLEBEM TUAM PER SIGNUM SANCTAE CRUCIS AB OMNIBUS INSIDIIS ININICORUM OMNIUM
(Protegiu senyor per el senyal de la Santa Creu el vostre poble contra les insídies de tots els enemics).
Aquest text es llegeix a la missa pròpia del 14 de setembre, dia de l’Exaltació.
»Al mig de l’àbsida hi ha una fornícula que es va fer aleshores de les noves pintures, on hi ha el sagrari. Aquest està flanquejat per dos àngels quasi humans, sobre tot un d’ells que mostra una cama nua, i en actitud reverent. Perfilant un sòcol de fusta hi ha una inscripció, quasi desapareguda, i que segurament s’inspira en el Salm 95.10.:
ALLELUIA DICITE IN GENTIBUS QUIA DOMINUS REGNAVIT A LIGNO ALLELUIA
(Al·leluia! Digueu als pobles que el Senyor ha regnat des d’una fusta. Al·leluia!)
Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació.»
(1) Algunes de les misses diàries tenien unes oracions característiques, segons marcava la litúrgia. Actualment se n’ha perdut l’us.
BELLATERRA.CAT 