Fidel Trias Pagès neix a Sabadell el 18 de novembre de 1918. La seva vocació artística es manifesta molt aviat i als catorze anys es matricula a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona.
El 1936, en esclatar la Guerra Civil, es veu obligat a abandonar els estudis i la seva carrera incipient de pintor. Tot i això, acabada la guerra, torna a agafar els pinzells i inicia una trajectòria artística que ja no interromprà fins a la seva mort, el 1971.
Realitza la primera exposició l’any 1942 a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, entitat en què continuarà exposant sovint al llarg dels anys i amb la qual es vincularà posteriorment com un dels membres més actius, en èpoques especialment crítiques per a la supervivència d’aquesta institució sabadellenca.
Durant els anys següents participa també en una mostra a Madrid (1945) i exposa als Amics de l’Art de Tàrrega (1947). La seva obra pictòrica durant aquesta primera època es compon bàsicament de retrats, motius florals, paisatges i natures mortes.
El 1952, la participació a l’Exposició d’Art Litúrgic celebrada a Barcelona amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional marca la incorporació a la seva obra de la temàtica religiosa, que anirà adquirint protagonisme fins a constituir el gruix principal, i quedarà plasmada en una sèrie d’obres murals.
La primera d’aquestes obres, la capella del Santíssim Sagrament de Sant Feliu del Racó (realitzada entre el 1952 i el 1955), reflecteix la influència del mestre Antoni Vila-Arrufat però ja deixa entreveure clarament l’inici d’una concepció de la pintura religiosa profundament personal , innovadora però alhora arrelada en una tradició en què es barregen el romànic i el llegat noucentista més recent.
Posteriorment a l’obra del Santíssim de Sant Feliu del Racó, i en el període que va del 1952 al 1959, realitzarà pintures murals de tema religiós al vestíbul de l’alberg infantil Nen Jesús, a l’absis de l’església de Bellaterra, al altar major de l’església parroquial de Sant Llorenç Savall i al baptisteri de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona.
Del 1960 al 1966 duu a terme el conjunt de l’església de Sant Oleguer de Sabadell, l’altar de la Mare de Déu del Roser de Sant Vicenç de la Creu Alta, l’altar major de Sant Feliu del Racó, l’església del convent de la Junta Provincial de protecció de menors de Sant Llorenç Savall, l’altar major de l’església dels Salesians del carrer Rocafort, de Barcelona (en col·laboració amb Raimon Roca) i l’altar dels màrtirs de l’església de Sant Genís de Vilassar.
De totes aquestes obres, sens dubte la més important és la de sant Oleguer de Sabadell, una església de nova planta inaugurada el 1961 i on Fidel Trias, a banda de realitzar la pintura mural de tot l’interior, va dissenyar i dirigir la manufactura dels vitralls, els esgrafiats, els baldaquins, el via crucis, els canelobres i les estovalles dels altars, i va decidir les tonalitats de les parets i els detalls de la fusteria i de l’obra de ferro.
També entre el 1952 i el 1958 va pintar murals de temàtica no religiosa, entre els quals destaquen els de la fàbrica Marcet, de Sabadell, i els del Banc de Bilbao d’aquesta ciutat.
En els darrers anys de la seva vida, i arran de la nova orientació litúrgica del Concili Vaticà III, va haver d’abandonar l’obra mural religiosa i va tornar a concentrar-se en la pintura de cavallet, amb una clara preferència pel retrat.
Parlant de l’obra de Fidel Trias, Angel Marsà diu:
El concepte es troba en línia d’un realisme lleugerament expressionista, resolt amb una tècnica molt depurada, a base d’enèrgica pinzellada i grafisme vigorós.
Una de les constants dels murals és la integració rigorosa amb l’entorn arquitectònic. Arturo Llopis associa els seus murals amb un «desig de fondre’s en l’arquitectura, en l’estructura i en les motllures del temple, en les seves formes [….] a través de la mínima exposició d’elements colorístics, acumulant a l’harmoniosa composició el blanc, el gris i les gammes suaus, acusant els esforços, l?agrupació de figures amb un dibuix poderós, gràvid, malgrat la ingravidesa i l?espiritualitat que presta al conjunt».
En paraules d’Antoni Vila-Arrufat,
… és conseqüència importantíssima, en aquests temps de fàcils genialitats, poder dir que Trias Pagès ha escollit amb valentia el camí de les dificultats, de la responsabilitat, i de mostrar a plena llum, lleialment, sense camuflatges intel·lectuals i amb honradesa, els seus possibilitats i limitacions; o sigui, la servitud i la grandesa del seu art.
Font: Fidel Trias Org
BELLATERRA.CAT 