27 anys de Mossèn Plàcid Armengol i Serra
Mossèn Plàcid Armengol i Serra (Menàrguens, 24 d’abril de 1911 – Sitges? 20 de juliol de 1972) va ser capellà de Bellaterra durant vint-i-set anys i ho hagués estat alguns més, possiblement fins la jubilació, a no ser per la seva mort sobtada deguda a un atac de cor mentre es banyava al mar. La seva presència i actuació van tenir una gran rellevància pel barri i sens dubte marquen tota una època i manera de fer que mirarem de sintetitzar donant relleu a algunes de les seves actuacions.
Ja hem dit al capítol «El teatre a Bellaterra» que la feliç coincidència d’afició pel teatre de mossèn Armengol i en Frederic Roda, va fer que Bellaterra visqués un període intens de representacions, sobretot pel que fan els aute sacramentals, representats a les escalinates de l’església. Però si bé era un home inquiet i actiu, també tenia un caràcter molt temperamental, cosa que li va representar algunes topades amb alguns veïns, la junta de la Unió de Propietaris i fins i tot amb el consistori.
Segons en Frederic Roda, mossèn Armengol era molt addicte al règim del general Franco. Durant la guerra, cinc membres de la seva família i un encarregat del forn que tenien els seus pares al passeig de la Bonanova, van ser assassinats per membres de la FAI. Ell aleshores era a Roma estudiant i aquella tragèdia el va afectar molt. Just aquell any del 1936 va ser ordenat sacerdot.
Alguns dels veïns entrevistats el recorden com a mossèn «Calderilla». El mot li venia perquè en una ocasió, durant la missa, mentre es passava la safata de recapta va dir, emfatitzant: «Sento molt soroll de calderilla». A l’hora del sermó solia passar comptes de com estava la parròquia pel que feia a cabals. Aquestes insinuacions no agradaven gens ni mica als prohoms de Bellaterra, segurament perquè deurien considerar que ja havien fet prou construint l’església i estava fora de lloc que el capellà dubtés de la seva bona voluntat a l’hora de col·laborar.
Entre aquests enfrontaments cal destacar el que tenia amb la senyora Codina. La primera raó venia de lluny, quan van anomenar a mossèn Plàcid com a capellà de Bellaterra en comptes del que havia recomanat la senyora Codina, mossèn Aluges. Després va venir l’assumpte de la verge de la Salut i el desplaçament de l’altar principal a un de secundari, les cortines substituïdes per unes altres pintades a la paret, l’altar de marbre blanc que mossèn Armengol va partir en dos, etc. La construcció de la rectoria també va ser una raó d’enfrontament, ja que la senyora Codina havia proposat fer servir els baixos de la casa que ella tenia davant de l’església, on actualment hi viu l’Albert Cusidó, per a fer l’esmentada rectoria, però mossèn Plàcid va refusar la proposta dient que la vivenda que li oferien no era digne d’un capellà. I finalment, el litigi entre l’escola Ave Maria, creada per la senyora Codina, i l’escola Parroquial que a principis dels seixanta va impulsar mossèn Armengol i les seves dues germanes, la Encarnació, que era monja, i la Montserrat, que era mestre, i que també va portar cua. Però d’això ja en parlarem en el capítol «Les escoles de Bellaterra.»
Malgrat però, que se’l considerava un home polèmic, mossèn Armengol, val a dir-ho, també va ser un motor actiu per a la comunitat. Ell va impulsar la creació de Ràdio Bellaterra als locals que hi havia a sota la rectoria i que en l’actualitat són les dependències del GEB. Aquella experiència va durar escassament dos anys i va coincidir amb la creació de la Revista Bellaterra de la qual era assidu col·laborador i valedor. També va instal·lar una megafonia al campanar i emetia música els diumenges. Aquesta iniciativa va ser causa d’enuig d’uns quant veïns que havien de suportar el so escardat de les trompetes acústiques. Sovint organitzava misses de campanya a diferents indrets: el frontó del Club, la pèrgola, els campaments d’escoltes dels anys seixanta, en algun bosc de les rodalies, etc. Sens dubte exercia de força viva, car sabia del poder que tenia com a representant eclesiàstic.
Tenia una veritable obsessió pel diner i suposem, no volem malpensar, que era per a millorar l’església. Però l’Albert Cusidó recorda una anècdota:
«Sempre deia una frase que el podria definir: “Quan veig un bitllet verd, perdo el món de vista”. Jo el recordo demanar, demanar i demanar. Passava ell mateix la safata i fins la passava dues vegades. Els diumenges venia a dinar a casa. Se li queixava al pare perquè, tot i passar dos cops la safata, recollia el mateix i el pare li deia: “Home, no veu que si la gent vol donar cinquanta pessetes li posarà vint-i-cinc i vint-i-cinc?»
BELLATERRA.CAT 