Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra 1968
Van haver de passar vint-i-dos anys perquè l’arquebisbe de Barcelona, Don Marcelo González Martín, l’erigís en parròquia, per decret del 18 doctubre de 1968 i publicat al «Boletín Oficial del Arzobispado de Barcelona» del 15 de novembre del mateix any, indicant, però, que: «Esta Parroquia comenzará a regir el dia que se posesione el Parróco o Ecónomo que designemos». Mossèn Plàcid va ser nomenat ecònom el 3 de desembre de 1968. Però malgrat aquests nomenaments oficials. Mossèn Plàcid Armengol ja shavia instal·lat com a capellà resident lany 1946 i, per tant, a usos pràctics per a la població, exercia com a rector. Quan aleshores de la proclamació de la parròquia i la nova divisió dels arxiprestats, mossèn Armengol, va triar dependre del de Sant Cugat, segurament a causa de les males relacions que tenia amb l’Ajuntament. Un cop més, i aquesta vegada a través de l’església, s’evidenciava la distància entre Bellaterra i Cerdanyola. També hem de recordar que mossèn Armengol tenia un vincle amb la parròquia de Sant Cugat ja que, de feia temps, exercia allí com a Conciliar. El decret abans esmentat marca els límits territorials de la nova parròquia, tal i com veurem a continuació:
«Partiendo de la linea de los Ferrocarriles de Catalunya, en su convergencia con el termino Municipal de Sardañola seguirá por este termino y los de Sabadell, San Quirico de Tarrassa i Sant Cugat del Vallés, enlazando nuevamente con el termino Municipal de Sardañola hasta el punto de partida.»
Evidentment fa referència al traçat antic de la via que anava directament de Bellaterra a Sant Quirze.
L’església de la Santa Creu
L’església va ser dissenyada per l’arquitecte Audet. S’inspira en les esglésies romàniques de la nostra geografia. L’edifici, segons els plànols de l’arquitecte, es va concebre de planta rectangular, amb una escala que du al nàrtex o pòrtic i que sovint, encara que impròpiament, n’hi diem atri. Allí sobre la gran porta principal d’arc de mig punt. Les dues portes secundàries, a ambdós costats de la principal, es van obrir molt posteriorment. Hi havia també una segona porta que donava a l’avinguda Central (actualment av. Joan Fàbregas), també de mig punt i que va desaparèixer amb l’ampliació lateral de lany 1966. A l’interior hi havia l’àbsida amb un magnífic altar de marbre blanc presidit per la imatge de la Mare de Déu de la Salut. La cúpula de l’àbsida estava decorada amb unes pintures i a la part baixa i a mitja alçada, unes cortines tavellades. El primer canvi va ser substituir les cortines per unes de pintades a la paret. El segon, i el més important, va ser la pintura d’en Trias l’any 1958. A lesquerra de lentrada principal hi havia el baptisteri que, antigament, ocupava un espai més gran. A la dreta de la porta principal es troba l’escala per pujar al cor. El projecte inicial no preveia el campanar, sinó que quest es va afegir després de la guerra. Al lloc on ara hi ha la Verge de la Salut també hi havia previst fer la sagristia i la zona de confessionari, però aquesta nau no es va construir fins molt més tard. Precisament, va ser llavors quan es va cobrir el pòrtic alhora que també es feia la rectoria.
La coberta de l’església l’havia de coronar una creu grega que no sabem si mai es va arribar a posar, ja que cap veí recorda haver-la vist encimbellant la teulada. Pel neòfits direm que la presència d’una creu de quatre puntes significa que l’església té una planta de creueria i, donat que aquest no és el cas, possiblement es va decidir no posar-la de bon principi. Actualment, i pel fet que existeixen els dos laterals, algú podria creure que aquests fan la funció de creuer, però el de la dreta, com hem dit abans, no es va pensar com a tal i el de l’esquerra es va construir posteriorment, impulsat per mossèn Armengol l’any 1966. Aquesta ampliació li va portar molts mals de cap. Segons ell, la seva construcció era justificada per completar la creueria. També va dir que calia ampliar l’església perquè molts feligresos, sobretot a lestiu, es veien obligats a oir la missa de peu. Com a conseqüència de l’ampliació, va topar amb el Fomento Barcelonés de Inversiones, l’empresa urbanitzadora de Bellaterra que en el seu dia havia fet la donació dels terrenys per a construir l’església. Es veu que el mossèn volia també ampliar l’àbsida fins arran del passatge de la Santa Creu, que aleshores no estava prou urbanitzat. Això va fer que Fomento safanyés a acabar l’obra del passatge. També van haver-hi problemes amb l’alineació de l’ampliació, ja que envaïa gran part de la vorera. Avui encara es pot veure una diferència en la qualitat dels panots que marquen la rasa que es va fer pels nous fonaments. Les parets de l’interior simulaven ser fetes amb cairons tot i que eren enguixades i fins arran de cornissa les havien pintades d’un to gris simulant la pedra. De la cornisa cap amunt es mantenia el dibuix del cairó, però el color era blanc. Els ornaments de la cornisa eren daurats.
BELLATERRA.CAT 