El nom de l’Església de Bellaterra
Pel que fa el nom de l’església, no hem trobat cap document que en doni raó. Però, sí podem dir que per allà el 1155, els frares del Cenobi del que fou el castell de Valldaura van ser els fundadors del monestir de Santes Creus i que aleshores, el que ara és Bellaterra estava sota els auspicis d’aquell monestir. Qui sap si la jerarquia eclesiàstica del moment va agafar com a referent aquest fet per a posar nom a la nostra parròquia o, simplement, va ser una proposta dels veïns. A larticle «La Iglesia» de la revista Sport Club Bellaterra, signat per Maria de la Concepción Die de Platero, diu: «Se acordó darle a la iglesia el nombre de La Santa Cruz, y esta será el remate de la edificación, sencilla, pero severa y llena de majestad propia de su título». Sigui com sigui, el fet és que se la va dir església de la Santa Creu i, pel que sembla, la direcció espiritual de l’obra la va dur en Josep Masip, si ens atenim a l’article de l’Sport Club Bellaterra abans esmentat. També cal dir que, al ja anomenat «remate» a qual fa referència l’article, i del qual en dóna testimoni la maqueta que aleshores es va fer (una creu de quatre puntes més coneguda per Creu Grega), no en tenim constància que s’arribés mai a posar.
Tot i però, l’advocació a la Vera Creu, la presència de la Mare de Déu de la Salut ha fet que molts parroquians li tinguin una veritable devoció. Fins i tot sen va fer un himne, amb lletra de Frederic Roda i música de mossèn Plàcid Armengol, per considerar-la, en certa manera, la patrona popular de Bellaterra, com així constava en l’edició dels goigs. Si més no, així resava el títol de l’esmentat himne: Tornada)
Vostre nom és llum del dia
nostra força i nostra escut.
Bellaterra en vos confia,
Verge i Font de la Salut.
Com perfuma la poncella
el jardí que hi fa redós,
Bellaterra és tan formosa
perquè en ella hi resteu Vós.
Vós les llars ompliu de gràcia
i floriu nostres jardins;
Vós del sol pinteu les taques
en el verd dels nostres pins.
El Vallès diu la gaubança
de la Font del nostre cor.
Font que raja aigua divina
per guarir la set d’amor.
Cada estiu la nostra església
sent el cant dels nous germans:
va eixamplant-se la fillada
per besar les vostres mans.
Que els camins de nostra vida
siguin tots camins del Cel:
sota vostre esguard de Mare
és més dolç el nostre anhel.
D’aquests goigs en coneixem quatre edicions, fet que demostra la devoció que es tenia (i es te) a la Mare de Déu de la Salut.
Un cop consagrada l’església, l’any 1943, els serveis religiosos els s’eguiren realitzant diferents capellans, sense que cap d’ells ocupés la plaça de rector. Cal dir, però, que Bellaterra no era considerada com una parròquia, i el barri, a tots els efectes religiosos, pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola. L’església es considerava com una «capilla privada de uso público». Però la necessitat dels veïns de tenir un guia espiritual va fer que l’any 1945 es designés a mossèn Plàcid Armengol i Serra, (que ja venia regularment), com a capellà habitual, però sense adscripció fixa. El juny de l’any següent (1946) i segons un document que per sort n’ha conservat una còpia lAlbert Cusidó, una cinquantena de veïns adreçaren una carta al bisbat demanant que es nomenés a mossèn Armengol com a capellà fix de l’església de Bellaterra: «con el deseo ferviente de verla erigida en Tenencia Parroquial del Obispado del dignísimo cargo de V.I. Reverendísima, cuya vida guarde Dios muchos años».
BELLATERRA.CAT 