Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 8/11/2022

Ramon Casas i Carbó va néixer a Barcelona, fill d’una família de la burgesia catalana. El seu pare, Ramon Casas i Gatell, era un indià de Torredembarra que havia fet fortuna a Cuba. La seva mare, Elisa Carbó i Ferrer (Barcelona, 1837 – Barcelona, 10 de novembre de 1912), va ser una empresària catalana. Va ser la propietària del monestir de Sant Benet de Bages i de la fàbrica tèxtil que va fer construir al costat.

Júlia al Monasteri de Sant Benet 1925

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932) fou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l’impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l’impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle xix.

Interior a l’aire lliure 1892

Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina.

Retrat de Pablo Picasso 1900

Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l’Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d’Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.

Júlia al seu dormitori 1924

Als onze anys mostrava poc d’interès pels estudis i, atesa la seva habilitat per a dibuixar, va començar a rebre classes de dibuix a l’estudi de Joan Vicens (1820-1886), un reconegut retratista que havia cursat estudis a l’Escola de la Llotja. L’any 1881 començà a col·laborar en diferents revistes, començant per L’Avenç, de la qual és cofundador i hi publica per primera vegada, el 9 d’octubre, un dibuix: Record d’altre temps, un detall del claustre de Sant Benet de Bages.

Plain Air 1890

Aquell mateix mes, Casas va emprendre el primer viatge a París, acompanyat de dos cosins seus, Miquel Carbó i Joaquim Casas i Carbó i es va instal·lar a la rue Lourcine. A la capital francesa, va assistir a classes al taller del pintor Carolus-Duran,[8] pintor influït en aquella època per Manet, en companyia d’Eugène Carrière, Maurice Lobre i Puis de Chavannes i, tal com reflecteix el carnet en què anotava les seves despeses, es va aficionar a freqüentar cafès nocturns i exposicions d’art i al consum del tabac. En aquella època, va pintar Autoretrat vestit de flamenc, admès al Saló de 1883.

Garrot vil 1894

Posteriorment, va tornar a Barcelona, on va participar en l’exposició que la sala Parés realitzava cada quinze dies amb un paisatge titulat Sant Hilari. Va ser aquest mateix any que va conèixer Santiago Rusiñol, amb qui va mantenir una gran amistat durant la resta de la seva vida.

La Sargantain (Cercle del Liceu, 1907)

Dedicà un temps a viatjar per tota la península. A Granada, amb Laureà Barrau, va coincidir amb el pintor anglès Tom Roberts, de qui pintà el retrat. A Granada mateix, el pintor va descobrir un gran interès pel tipisme andalús i va enviar al primer Salon des Champs-Elysées la seva obra Autoretrat vestit de flamenc, que més tard es va exhibir a la sala Parés sota el títol El xulo. Així, el mes de gener de 1884 va enviar a la sala Parés un dibuix titulat Cursa de braus, amb què començava un seguit d’obres centrades en la tauromàquia, una temàtica que era del gust dels parisencs i que va protagonitzar la seva obra durant uns anys. El mes de març va tornar a Barcelona i el 1885 es va traslladar de nou a París, on va visitar amb regularitat l’Acadèmia Gervex, on va coincidir amb altres pintors com Rusiñol.

El descans dels ciclistes 1886

Durant la seva estada a Madrid estudià els clàssics del Museu del Prado. El 1890 tornà a París amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga i es va establir al barri de Montmartre. Entre 1890 i 1892 va il·lustrar els articles que Santiago Rusiñol enviava a La Vanguardia en la sèrie que va titular Desde el Molino, en una clara al·lusió al Moulin de la Galette, on tots dos residien; articles i dibuixos van ser aplegats el 1894 per Rusiñol en el llibre titulat Desde el Molino, publicat per La Vanguardia en la sèrie amb què obsequiava els seus subscriptors. En aquesta època pintà obres com Plein air (1891, MNAC) i Bal du Moulin de la Galette (1890-1891, Museu del Cau Ferrat) entre altres obres, en les quals es noten influències de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain.

Retrat de les senyoretes N.N. 1890

El 1898 començà a publicar la revista d’art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví per al seu vessant de dibuixant i per a compaginar amb el cartellisme: en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l’Esbós per a l’anunci de l’Anís del mono, que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d’intel·lectuals i personatges d’aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, i Albéniz.

Ball de tarda (Cercle del Liceu,1896)

El 1909, donà una col·lecció de dos-cents
retrats al carbó de personatges del món cultural, polític, econòmic i social de Catalunya, de la resta de l’estat i de l’estranger.

Ramón Casas i Pere Romeu en automòbil 1901

El 1910 pinta L’enterrament de Raimon Casellas arran del suïcidi d’aquest crític d’art i gran amic del pintor.

Júlia en granate (Circulo Ecuestre 1906)

El 10 de novembre de 1912 morí la seva mare, Elisa Carbó, i heretà el monestir de Sant Benet de Bages[10] i l’illa del passatge de Santa Eulàlia, conjuntament amb les seves germanes Montserrat i Elisa. El 1922 es casà amb la seva model Júlia Peraire i Ricarte, cunyada del filòsof i polític Jaume Serra i Húnter.

El Liceu 1902

Casas i Rusiñol, molt vinculats amb l’Escola luminista de Sitges, van ser els impulsors de les festes modernistes de Sitges, portades a terme al Cau Ferrat, i contribuïren d’aquesta manera al renom d’aquesta població i al seu turisme.

El 29 de febrer de 1932 morí a la seva casa del carrer Descartes, núm. 1, de Barcelona.

Font: Cercle del Liceu, Circulo Ecuestre, Wikipèdia

Read Full Post »

Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)

UNA GASETILLA D’ANTANY

La mort de Franco el 20 de novembre de 1975 no era cap garantia de que Espanya sortís de l’obscurantisme polític. Fins les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van passar un munt de coses, moltes delles veritables atrocitats que no feien presagiar res de bo. Un any abans la revolució dels clavells a Portugal havia portat una alenada daire fresc per aquells que somiàvem amb la democràcia. Tres grans blocs: els que havien viscut la guerra dadults, els fills i filles daquests i els nets dels primers. Jo era un d’ells. No cal dir que també hi havia una generació que havien viscut en pròpia carn la guerra del 14 i que van tornar a patir els estralls de dos altres guerres, la civil la segona guerra mundial. Tota una vida marcada per guerres fratricides i de poder.

La generació dels meus pares ens van ensenyar que lluitar per la democràcia també es podia fer des d’unes conviccions culturals què transgredien l’statu quo” del Franquisme.

I, per què dic tot això? Perquè gràcies a les recerques hemerotequianes del Francesc, he llegit a Bellaterra.Cat -i no sense emocionar-me- la  gasetilla de La hoja del lunes, un diari que només sortia els dilluns, el dia en que descansaven les rotatives dels altres diaris. En aquesta gasetilla es fa menció del Primer Festival Internacional de Dansa de Bellaterra, una fita singular i única, i que va ser possible gràcies a aquell esperit amb que traficaven els pares: de que fer cultura és una gran manera de lluitar contra les dictadures que imposen un pensament únic i un exemple per a futures generacions. Però aquell festival no era una flor d’estiu. Bevia duna manera de fer dels habitants de Bellaterra que amb llur entusiasme, feien possible coses impensables.

Malauradament aquell esperit, aquell neguit cultural, aquella gosadia sha perdut. Nomes cal analitzar que ha generat d’especial la gent de Bellaterra des que un grup de veïns van decidir impulsar la segregació (1990). Si s’hagués aconseguit potser hauria estat una gran fita o potser no, perquè pel el fet de tenir govern propi, aquell impuls primigeni dels Bellaterrencs no s’hauria tingut en compte tot pensant que un Ajuntament és el responsable de la vida cultural dun poble. Ai las!, quin greu error, si això penseu.

Després va arribar l’EMD que no era altre cosa que una mena de segregació (així ho van creure alguns) barroerament disfressada, que, en 12 anys, ha actuant amb ínfules de consistori, no ha aportat res de singular, i ha girat l’esquena a tot allò que donava llustre a Bellaterra, és a dir, les iniciatives privades al servei de la comunitat i les aventures agosarades, com aquell Primer Festival Internacional de Dansa.

No, no dic pas que aquella manera de fer hagi de tornar. Cada moment, cada època té el seu tarannà, però hem de saber espigolar en el passat per treuren el bo que, en un moment sens va donar. Saber llençar la mirada enrere per arribar més lluny i en endavant, tal com ho fa un pescador amb la seva canya. Aviat sabrem si alguna de les candidatures de les properes eleccions ens ofereix una idea renovadora del que ha de ser Bellaterra o seguirem escoltant discursos rancis amb missatges tòpics que ja no afalaguen ningú.

Ignasi Roda Fàbregas
Cronista de Bellaterra

Read Full Post »