Presentació del CD amb el Rèquiem de Mozart de la discogràfica de Bellaterra ALIA VOX.
Jordi Savall i Bernadet, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, 2014 |CEDIDA
LUX ÆTERNA
Tota la meva vida hauria sigut certament ben diferent si, un vespre del mes d’octubre de 1955, no hagués tingut la sort de poder sentir en directe un assaig del Rèquiem de Mozart. Uns mesos abans, el dia 1 d’agost, havia complert catorze anys, i l’atzar va voler que el meu professor, el mestre Joan Just (compositor i director del conservatori de la meva ciutat natal d’Igualada), decidís de preparar aquesta obra amb el cor de la Schola Cantorum local. Com de costum, aquell vespre vaig anar al Conservatori per assistir a les meves classes habituals de contrapunt i d’harmonia amb ell, però la sort va voler que no m’arribés el missatge que informava de la suspensió dels cursos a causa de l’assaig del Rèquiem.
Assegut discretament al fons de la sala, vaig poder assistir-hi, amb el cor de la Schola Cantorum acompanyat tan sols per un orgue i un quartet de corda. Des de les primeres notes vaig restar totalment embadalit per la increïble bellesa de l’obra, la força expressiva de les melodies, l’originalitat dels diferents temes, la perfecció del contrapunt i la riquesa de les modulacions. En acabar de sonar l’últim acord, aquella experiència extraordinària m’havia arribat al meu interior més profund, tot transportant-me a una dimensió que mai abans havia viscut. Vaig quedar trasbalsat per aquesta veritable “lux eterna” i per l’enorme capacitat de consol que desprenia aquesta obra majestuosa. Mentre tornava a casa, em vaig dir que, si la música tenia el poder d’arribar a l’ànima amb una intensitat tan gran, m’encantaria ser músic.
Uns dies més tard, vaig anar a Barcelona a comprar-me un violoncel de segona mà. Un cop tornat a casa, vaig provar de tocar-lo una mica i, passats els primers moments de dubte, de seguida vaig sentir una gran afinitat amb l’instrument: els dits de la meva mà esquerra es posaven al mànec i s’hi movien amb lleugeresa i precisió, mentre que la mà dreta va controlar prou aviat la qualitat del so amb l’arquet. Ras i curt, vaig sentir la sensació meravellosa de poder cantar de nou i trobar-me com el peix a l’aigua. Fou aleshores que vaig entendre aquest sentiment únic de què parla Mark Twain, quan afirma: “Hi ha dos moments importants a la teva vida, quan neixes i quan descobreixes per què has nascut.” En efecte, després d’escoltar el Rèquiem de Mozart i dels meus primers intents amb el violoncel, vaig tenir la certesa íntima de quin era el camí a seguir: treballar dia a dia per dominar i compartir aquesta llum, que dona sentit a la vida i nodreix la nostra ànima.
JORDI SAVALL, Salzburg, 31 gener
Alia Vox Sonjade, S.L. (Editora exclusiva d’Alia Vox) Av. Bartomeu, 11, 08193 – Bellaterra T. +34 679 079 277 (10h-14h GMT+2) aliavox@alia-vox.com
Publica el disc ‘Le Labyrinthe d’Ariane’, un repertori de l’època medieval al Barroc interpretat amb set arpes antigues
La bellaterrenca Arianna Savall|CEDIDA
Manel Haro entrevista a la bellaterrenca Arianna Savall a Llegir.Cat
Arianna Savall (Basilea, 1972) és una soprano, compositora i arpista catalana filla d’una família de músics. És especialista en música antiga i ha publicat diversos discos, el darrer dels quals és Le Labyrinthe d’Ariane, al segell Alia Vox, el seu primer àlbum en solitari, que aplega un repertori de l’època medieval al Barroc interpretat per set arpes antigues diferents i que suposen un viatge per França, Itàlia i Espanya. Diu l’arpista que aquest treball ha estat possible gràcies a la perseverança del seu pare, Jordi Savall, i el suport del seu marit, Petter Udland Johansen, amb qui va crear el grup Hirundo Maris, una formació que connecta la música tradicional nòrdica amb la catalana. També – confessa- ha estat determinant el fet de donar classes d’arpa a joves alumnes i veure com aquest instrument té una gran capacitat de seduir-los. Diu Savall que «l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals, és un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull i ens relaxa.» En definitiva, és un disc per deixar-nos envoltar per la música i per conèixer la gran riquesa d’un instrument que és més transversal del que ens pensem.
Acaba de publicar un nou disc en una època en la qual no queden gaires compradors de discs…
Sí, i és una llàstima. Els discs ara mateix no són cars, però és cert que els tens disponibles a diverses plataformes i els llibrets que l’acompanyen no són sempre un valor afegit. Jo crec que farem discs durant molt de temps, però serà una peça de regal, una qüestió de relació emocional amb l’objecte físic. A més, si hi ha actuacions en directe, sempre els pots dedicar, però ara això és complicat…
Quina és l’ànima d’aquest disc?
Aquest disc és un laberint de set arpes, que et van portant per diferents camins. És un laberint feliç, com diu el meu pare. Aquí el minotaure és més aviat un amic i al final ens abraça una esperança. Cadascuna d’aquestes set arpes marca un camí preciós, molt ric i desconegut per la gran majoria, perquè coneixem l’arpa clàssica, l’arpa de pedal, les arpes celtes, les americanes, la kora, l’africana, però les arpes antigues… Això ja és una altra cosa!
I vostè tracta de donar-les a conèixer.
Aquesta és la meva especialitat i al llarg dels anys he vist que les arpes antigues, la música antiga en general, arriben molt a la gent jove. Això em va animar molt a fer aquest disc, per això el dedico als meus alumnes de Bellaterra i de Zuric, perquè ells van ser una peça clau a l’hora de posar-me a fer-lo.
Parli’m d’aquestes set arpes.
Una és romànica, petita, compacta i robusta; una altra és gòtica, més esvelta. Després hi ha dues arpes que només es trobaven a la península Ibèrica, una de les quals és la rota, que és una arpa saltiri amb dues files dobles als costats que la trobem al segle XIII sobretot al nord d’Espanya i especialment a Galícia. És un instrument molt peculiar que va existir en aquella època i després desapareix totalment. Potser la rota va inspirar l’arpa catalanoaragonesa que apareix els segles XIV i XV, una arpa medieval també doble que segurament va viatjar a Nàpols i d’allà va néixer l’arpa doppia del segle XVI. És el primer intent de fer una arpa cromàtica amb les tecles blanques i negres del piano.
El seu disc és un gran viatge, doncs!
Volia recórrer França, Itàlia i Espanya. L’arpa doppia dona pas a l’arpa de Monteverdi, que ell encara l’anomena doppia, però ja és triple. Té tres files de cordes, és una arpa molt complexa i tindrà una difusió molt gran a tota Europa, excepte a la península Ibèrica, que ja havia creat la seva pròpia arpa, la creuada. Els ibèrics tenien molt de caràcter i estaven molt orgullosos del seu propi instrument. L’arpa triple arribarà a Barcelona i a Madrid, però no es tocarà tant.
L’arpa és un instrument que segueix seduint molt…
Perquè l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals. És un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull, ens relaxa. Per això es fa tanta musicoteràpia amb arpes. És l’instrument que tocaven Apol·lo, Orfeu, les muses, els àngels… És un instrument que trobem en moltes figures mítiques. A vegades es confonen amb les lires, les cítares… que són diferents, però de la mateixa família.
Podem dir que el seu disc vol donar a conèixer el caràcter i la riquesa de cada arpa?
Sí, perquè tu pots interpretar el poema d’un trobador amb una arpa celta, però no estaràs transmetent exactament el mateix que volia transmetre ell, perquè ell utilitzava una arpa romànica. Tocar Kapsberger -de qui en soc molt fan- amb una arpa de pedal, per exemple, és molt difícil, no tot sona com hauria de sonar, mentre que si agafes una arpa triple, tot queda perfecte, produeix un efecte hipnòtic, et transporta a una altra dimensió.
La música antiga ens resulta molt seductora. A què creu que és degut?
Potser en l’Edat Mitjana tenien un contacte amb la música que s’apropava molt a la màgia i que nosaltres segurament ja hem perdut. Els textos antics tenien dobles sentits, amb missatges amagats, la qual cosa crea molta fascinació. Aquella música pot semblar senzilla, però t’arriba al cor, és una música essencial però profunda. A tots els meus alumnes els agrada la música antiga, i això que també escolten molta música moderna i que molts d’ells són infants i adolescents, però gràcies a tocar l’arpa, van descobrint la música medieval, renaixentista i barroca. La música barroca té quelcom que la fa eterna: els seus ostinati, les seves xacones… Les seves estructures harmòniques van ser fetes cap a l’infinit. Els compositors les van calcular molt bé.
En aquest disc també canta.
Sí, només quatre cançons, perquè és un disc més aviat instrumental. Volíem mostrar sobretot el color de cada arpa, que se sentissin bé. Jo sempre he intentat conservar la meva naturalitat a l’hora de cantar. M’he especialitzat en cant antic, però cantar asseguda amb l’instrument t’obliga a estar molt en harmonia amb ell i a trobar un equilibri entre l’arpa i la veu. En això treballo des de fa molts anys i cal buscar i conservar la naturalitat. Jo valoro els cantants que han estat fidels a ells mateixos i que no s’han deixat endur per aquelles modes que marquen que ara cal cantar d’una determinada manera, amb molt de vibrato o amb determinats efectes… Intento evitar-ho, prefereixo treballar el meu propi caràcter, el meu estil és més aviat sobri, molt inspirat en els textos. Si vius bé l’emoció del text, amb poc pots fer molt. És la meva forma d’arribar a la gent, des de l’autenticitat, des de la puresa.
Cada disc és una forma d’aprendre?
Cada disc és una oportunitat de seguir avançant, perquè t’obliga a aprofundir en una època, en un repertori, en un personatge, una història, i sempre aprens, és clar. Cada disc és com un univers que se t’obre i saps que sempre pots anar més enllà, però has de saber quan acabar. En aquest disc ha estat un repte tocar set arpes, no ho havia fet mai, com a molt tres o quatre. No sé si en un concert podria tocar les set, la veritat, perquè hi ha molta distància entre cadascuna d’elles. Un disc el pots fer en diversos dies, i en cadascun d’ells pots centrar-te en una arpa, mentre que en el viu no hi ha aquesta opció.
Com ha estat l’experiència d’un primer disc en solitari?
M’ha costat una mica. Jo, de fet, no el volia fer, perquè m’agrada molt més tocar amb el meu marit, amb el nostre grup Hirundo Maris. Prefereixo el diàleg. Però sí que el meu pare feia temps que volia tenir un disc així a Alia Vox i també el Petter, el meu marit, que és un fan de les arpes, em deia que havia de fer un disc només d’arpes, perquè és un so molt bonic. Entre els dos em van convèncer i els hi estic molt agraïda. Amb aquest disc he sentit que creixia, que continuava avançant. Potser repetiré.
El seu pare, Jordi Savall, accepta un no per resposta alguna vegada?
No, mai!
Ja m’ho pensava.
I per això ha anat tan enllà… Quan el meu pare, que aviat farà vuitanta anys, està convençut del seu projecte, del seu somni, sempre el realitza. Quan algú li diu que alguna cosa és una bogeria, ell segueix endavant i se’n surt. És una força interna que té, una passió i una fe molt admirables.
Parlem d’aquesta aliança que té vostè amb Petter Udland Johansen, el seu marit, i amb el grup que conformen, Hirundo Maris.
Vaig conèixer el Petter a la Seu d’Urgell el 1995, en un curs de música antiga dels meus pares, i després ens vam retrobar a Basilea. Ell cantava músiques tradicionals noruegues i jo músiques tradicionals catalanes i sefardites. Vam veure que hi havia una connexió molt forta en l’àmbit de les melodies. Tant la música tradicional catalana com la noruega tenen molt de nostàlgia, sovint són llegendes medievals amb aventures increïbles, viatges perillosos, amors impossibles, històries dramàtiques que alguna acaba bé, però la majoria no…
I va néixer el grup…
Arran d’això ens vam anar animant, el Petter va trobar el nom del grup, que significa «oreneta de mar», que a l’estiu està a Noruega i a l’hivern va cap al Mediterrani. Nosaltres també som nòmades, ens agrada viatjar, conèixer gent nova, noves cultures i buscar aquesta connexió entre nord i sud que és més gran del que ens pensem. La cultura nòrdica és fascinant, com la nostra, la catalana.
Podríem dir que la música té dolor, però deixa enrere la foscor de la seva època i ens aportant la seva part més humana?
La música surt de la part millor dels sers humans que la van compondre. La música antiga curava les ferides profundes dels seus compositors. Hi havia una espiritualitat molt forta, que anava més enllà de la religió. És realment fascinant. M’encantaria poder anar a l’època medieval, però amb el bitllet de tornada, perquè era una època terrible també.
Fer música és fer reviure la ferida i alhora la seva curació?
Sí, la música té aquest poder. És una bona idea, la música és la ferida i la seva curació. Els poetes i els músics d’aquella època transformaven aquest dolor en alguna cosa més sublim, que estava molt per sobre d’ells. I, per sort, ens han arribat algunes peces, que són autèntiques joies. Hi ha melodies anònimes que són precioses. A vegades són quatre notes, però increïbles, qui les va compondre devia de tenir una connexió tan forta amb el que vivia, amb el que sentia, que va deixar una melodia per a l’eternitat. És el que té la música antiga. Crec que la música contemporània ha perdut aquesta mena de connexió amb els humans. Hi ha una part de nosaltres que segueix necessitant somiar amb aquelles històries, llegendes, és una part que necessitem fins i tot al segle XXI.
La pandèmia ha estimulat els concerts online. Escoltar música antiga a través de les xarxes sembla contradictori…
Ni el Petter ni jo hem seguit gaires concerts en xarxa, encara que tenim bons altaveus, però la pantalla acaba cansant. Ha d’estar tot molt ben filmat, el so ha de ser bo, les imatges han de ser boniques, i això ho trobes en pocs concerts. Un concert ben filmat és preciós, però l’equip que ho filma ha de ser de qualitat i el lloc on es fa també compta. Nosaltres també hem fet algun concert en xarxa, en una església molt acollidora, filmat amb tres càmeres, va quedar força bé. Cal dir que amb la pandèmia Espanya, Luxemburg i el Japó són els únics països on es fan concerts ara mateix, és una sort. Ho dic perquè no hi ha comparació entre el viu i l’online. Seure al banc d’una església i deixar-se impregnar per la sonoritat natural dels instruments és molt superior al format que surt per l’ordinador. Jo davant d’una pantalla aguanto vint minuts, mitja hora, però no una hora i mitja. Millor sempre el viu, el directe.
La discografica de Bellaterra AliaVox acaba de presentar “Le Labyrinthe d’Ariane”, nou disc de la bellaterrenca Arianna Savall, aquesta ocasió com cantant solista i arpista.
Aquest Nadal 2020 regaleu música!
Portada de”Le Labyrinthe d’Ariane” d’Arianne Savall, nou CD d’Arianna Savall |ALIAVOX
Arianna Savall en el seu primer disc com a solista cantant i arpista ens presenta un repertori de l’època medieval al barroc interpretat per set diferents arpes antigues. Les músiques provenen de tres països on l’arpa ha tingut un espai destacat en la vida cultural de les seves respectives societats: Itàlia, França i Espanya, territoris on l’arpa va viure un esclat d’una riquesa i una bellesa singulars. Arianna Savall amb la seva veu cristal·lina i la seu dolç tocar, arriba a les profunditats d’aquestes músiques llunyanes però alhora tan atemporals.
“Un paradís perdut al qual ens espera ara, per abraçar-nos, l’esperança”.
“En aquesta ocasió, recorrerem un laberint feliç, sense Minotaure, però igualment ens trobarem a la fi enriquits amb una bonica experiència alhora musical i mitològica, gràcies al fil musical d’una altra Arianna i del seu recorregut d’arpes i de cants de bell nou evocadors i inspiradors.” Jordi Savall
Alia Vox
Sonjade, S.L. (Editora exclusiva d’Alia Vox)
Av. Bartomeu, 11
08193 Bellaterra
Arianna Savall “Com si la bellesa de la veu d’Arianna fos realment la veu d’una fada”
(El 9 Nou, MMVV 2010, el Sr. Rius)
Nascuda a Basilea (Suïssa) el 1972 en el si d’una família de músics catalans, Arianna Savall Figueras inicia els seus estudis de piano amb Susanne Hockenios, i d’arpa clàssica amb Magdalena Barrera. El 1991 comença, paral·lelament, els seus estudis de cant amb Maria Dolors Aldea al conservatori de Terrassa, on finalitza els seus estudis de cant i arpa.
El 1992 inicia l’estudi d’interpretació històrica amb Rolf Lislevand al Conservatori de Toulouse (França) i assisteix a diversos cursos amb Andrew Lawrence-King, Hopkinson Smith i amb els seus pares Montserrat Figueras i Jordi Savall.
De 1996 a 2001 torna a Suïssa per fer un “Aufbaustudium” de cant amb Kurt Widmer a la Schola Cantorum Basiliensis i al mateix temps s’especialitza en arpes històriques amb Heidrun Rosenzweig. El 2000 canta per primer cop l’òpera barroca “Opera Seria” (Viena 1769) de Florian Leopold al Theater Basel Gassman sota la direcció de Carles Harmuch.
Arianna SavallEn el 2002 debuta al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb Orfeo de Claudio Monteverdi en el paper d’Eurídice sota la direcció del seu pare, Jordi Savall. Aquesta òpera es grava en DVD per a la BBC i opus art, i la crítica lloa l’espectacle com una de les versions més belles i màgiques d’Orfeu. Amb aquesta òpera actua en els Festivals i Òperes més prestigiosos, com és el cas d’Edimburg, Bordeus, Bremen, Viena, Milà, Madrid i Brussel·les.
Interpreta el paper de Casilda en l’òpera “Arianna” 1 pasticio de Haendel, al Teatre Scala de Basilea, participa en l’espectacle “Somnis i Folías” com a cantant i arpista al Teatre Liceu de Salamanca, canta a “Gelosia encara del ayre maten “una òpera de Juan Hidalgo a l’Auditori de Barcelona i al Konzerthaus de Viena. També participa com a solista al The Fairy Queen de Henry Purcell amb la Main Barockorchester Frankfurt, i canta el paper de Clorinda a Il Combattimento di Tancredi i Clorinda de C. Monteverdi amb Le Concerts des Nations.
Arianna Savall de 1997-2008 col·labora en nombrosos concerts i enregistraments amb Hespèrion XXI i amb el segell Alia Vox, grava el seu primer disc “Tons Humans” de José Marin on acompanya la seva mare a l’arpa i que va obtenir el “Diapason d’Or”.
Entre les últimes gravacions en què ha participat, podem citar “Don Quixot” que rep el premi per unanimitat “Record of the year” (Midem Classical Awards 2006), “La Folia” i “Ninna Nanna”, “Diàspora Sefardí” ( nominat als Grammy Awards 2001) que reben nombrosos premis; el disc en família “Du temps et de l’instant” nominat finalista als premis de la música de la SGAE el 2005 i “Lux Feminae” última publicació de Montserrat Figueras.
Paral·lelament, col·labora i grava també amb altres grups com Mala Punica “Heu-Avril” (ERATO), Ricercar Consort “Sopra la Rosa” (miraré), amb Rolf Lislevand “Alfabet” (naive), amb Pedro Estevan “L’aroma del temps” (Glossa), Il Desiderio “jouissance vous donneray” i “Vergine Bella” (AELUS), i “Klang der Staufer” amb la Capella Antiqua Bambergensis (CAB Records, 2010). Canta com a solista en les Vespres de Monteverdi sota la direcció de Pascal Crittin, amb l’Ensemble Vocale de St. Maurici, i amb La Fenice, sota la direcció de Jean Tubéry, amb qui participa també al programa “Un Camí de Sant Jaume”. El 2004 canta amb la Capella Reial de Catalunya, en el concert dedicat a M.A. Fuster a Versalles, gravat per MEZZO, en “Membra Jesu Nostri” de Buxtehude a Graz (Àustria) ia La Missa en Si menor de J.S. Bach.
El Mariner, una cançó tradicional catalana, inclosa en el seu CD dedicat a Bellaterra|Alia Vox 2003
Arianna Savall Figueras ha actuat per Europa, Escandinàvia, Estats Units, Sud-amèrica, Austràlia, Japó, Nova Zelanda, Corea del Sud, Singapur, Turquia, Rússia, Canadà i Israel.
La seva passió per la música antiga i per la improvisació la porta a l’altre extrem, la música contemporània, on inicia una intensa col·laboració amb el compositor suís Conrad Steinmann sobre la música grega antiga reconstruïda i els poemes de Safo. Fruit d’aquest treball és un disc molt apreciat per la crítica “Melpomen” i “Sappho and her time” (HARMONIA MUNDI).
Un treball molt experimental és el disc de Rolf Lislevand “Nuove musiche” (ECM) on Arianna Savall Figueras participa com a cantant i arpista.
El juny del 2006 interpreta l’obra per a soprano i nou instruments moderns de la compositora estoniana Helena Tulve (1972) “Lijnen” a Tallin, posteriorment gravat per ECM amb el grup Nyyd Ensemble sota la direcció de Olari Elts, amb qui actua també en la òpera de Rennes, cantant Quatre Instants de K.Saariaho. Amb Helena Tulve inicia diversos projectes que s’estrenen a l’Òpera de Mònaco “Equinoxe de l’Ame” i “Arbres ploren per pluja” amb Vox clamantis, sota la direcció de Jaan-Eik Tulve. El 2008 participa en el Carmina Burana de C.Orff sota la direcció de Manel Valdivieso i canta L’abbé Agathon d’Arvo Pärt amb el conjunt Cello Octet Amsterdam. El 2010 actua en diferents Festivals dedicats a la Música d’Arvo Pärt, entre ells, el Nargen Festival (Estònia), que celebra els 75 anys del compositor estonià, iniciant un intens treball amb ell i la seva dona, Nora, i canta amb el conjunt Parco della Musica Contemporanea Ensemble, sota la direcció de Tonu Kaljuste.
Els seus camins com a cantant i arpista es fusionen en el seu primer disc en solitari “Bella Terra” (Alia Vox, 2003) on interpreta les seves composicions i actua en nombrosos Festivals amb el seu conjunt, entre els quals cal esmentar el Festival de Música Viva a Vic, una gira amb Joventuts Musicals de Catalunya, el Festival de World Music “Sfinks” (Bèlgica 2004) “Stimmenfestspiele” (Suïssa, 2005), i The international Brosella Folk & Jazz Festival.
Cantar acompanyant-de l’arpa és una tradició ancestral que Arianna Savall Figueras s’inicia amb un treball de recuperació a través de la música antiga i la nova creació musical, i sempre amb les arpes històriques. El videoclip “L’Amor” amb textos de Miquel Martí i Pol, rep el premi “Coup de Coeur” atorgat per MEZZO TV al 2004.
Durant el curs 2006-2007 realitza un postgrau a l’ESMUC (Conservatori Superior de Música de Barcelona) sobre l’arpa barroca espanyola amb Andrew Lawrence-King.
El 2009 crea, amb el seu company Petter Udland Johansen, el conjunt Hirundo Maris, especialitzat en la música antiga, del Medieval fins al Barroc i en la creació pròpia. El nucli creatiu és la música mediterrània i nòrdica, fruit de l’extens treball en conjunt, i com aquest ocell migratori, retroba camins de mar i música que han unit des de temps remots els països escandinaus amb la península ibèrica.
A finals del 2009 apareix el seu segon treball, de creació pròpia, “Peiwoh” (Alia Vox) un homenatge a les arpes a través de la llegenda oriental que porta aquest nom. Amb aquest últim projecte, s’inicia una intensa gira per Europa, sent convidada pel Festival de Música Viva a Vic, el Ribermúsica (Barcelona), el MDR Musiksommer, All’Improviso (Polònia), per Philippe Maillard Productions (París), i per espazos Sonors (Santiago de Compostel·la). La crítica l’anomena “La fada de l’arpa”.
És finalista del III Premi Miquel Martí i Pol, 2011 amb la cançó “Si tornes” de l’àlbum Peiwoh (Alia Vox). També rep la distinció de “World Music de Catalunya 2011” de la Generalitat de Catalunya.
Podeu comprar els seus CD al poble de Bellaterra👇
Amb Hirundo Maris actuen en nombrosos Festivals d’arpa, entre ells el Festival de Dinan (Bretanya), Seduced by HARPS (Bèlgica), El Festival de Ostrava Ada Balová (República Txeca) inaugurant alguns d’ells com el Festival Internacional d’arpa a Sentmenat ( Catalunya) on se’ls convida regularment, i Arp Sanati Dergi a Istanbul (Turquia).
Col·labora amb diferents arpistes entre ells, Myrdhin i Zil (Bretanya), Robin Huw Bowen (Gal·les) i Sirin Pancaroglu (Turquia).
Imparteix nombrosos cursos, assistint regularment a Àustria (Handenberg) i a França, i ensenya a l’Escola de Música de Bellaterra (El Musical)
La discogràfica bellaterrenca AliaVox treu un nou CD de W. A. Mozart “Testament Simfònic”, que el nostre veí Jordi Savall amb Le Concert Des Nations, ho dedica a les seves tres últimes simfinies,la 39, 40 i 41.
Portada del nou CD del bellaterrenc Jordi Savall|CEDIDA
A mitjan 1788, Mozart assolia, als 32 anys, la plena maduresa creativa que marca les seves tres últimes simfonies, obres cabdals absolutes que compongué en un període molt curt, amb prou feines un mes i mig. Aquest extraordinari “massís simfònic” de tres cims, format per les simfonies 39a en mi bemoll del 26 de juny, 40a en sol menor del 25 de juliol i 41a en do majorJúpiterdel 10 d’agost, representa sense cap mena de dubte el seu “testament simfònic”.
Persones per Bellaterra li deu un Homenatge al bellaterrenc-suís Jordi Savall i familia. Estem totalment agraïts amb el vostre esforç per la cultura universal des de casa vostra Bellaterra-Catalunya! Gràcies amic i recordeu que sempre ens teniu al vostre costat. “Toutes els matins du monde a Bellaterra” Visca Bellaterra, Suïssa i Catalunya!
Us recomano visitar la web de la discogràfica Alia Vox de Jordi Savall, amb seu a Bellaterra:
BELLATERRA.CAT 