Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Catalunya’

“Bellaterra sempre dona la benvinguda amb les flors dels seus cuidats jardins privats, mereixedors de ser membres del club de Viles Florides de Catalunya

Jardí privat al barri de Terranova |BELLATERRA. CAT

Read Full Post »

Quan les coses es posen serioses, a Catalunya s’aparquen les banderes , les identitats i les reivindicacions.

Diari de Girona|Ha sigut sempre així, al llarg de la història. Quan les coses es posen serioses, a Catalunya, segur que estem parlant de diners. La crisi del coronavirus molt probablement farà que aquest estiu a penes vingui turisme estranger, per la qual cosa el sector ha de confiar en el turisme espanyol, tal com s’ha reconegut des de l’administració catalana. I el turisme són diners, molts diners, exactament el 12% del PIB català. Així doncs, l’Agència Catalana de Turisme està a punt de posar en marxa una campanya dirigida a captar turisme espanyol, amb qui resulta que ara «ens uneixen molts vincles emocionals». La campanya veurà la llum d’aquí a pocs dies: al juny. Naturalment, això ha obligat a empassar-se gripaus i ara ja es parla de «regió» en referir-se a Catalunya, però també obligarà a tirar de Photoshop i eliminar de les fotos promocionals qualsevol referència reivindicativa, des d’estelades a llaços grocs. O trobar paratges o edificis que no llueixin aquests ornaments, però això seria tasca titànica.

Es tracta de donar als potencials turistes espanyols la imatge d’una Catalunya acollidora, on mai de la vida ningú li diria ni «coló» ni «nyordo» a algú originari d’altres regions d’aquest gran país que formem entre tots i blablabla. O això és el que sembla que pretendrà donar a entendre la campanya. Una campanya d’«aquí pau i després glòria».

Anem a exemples pràctics. Observin les imatges que acompanyen aquest article. En una es veu el pont de Besalú amb una feliç parella que s’hi ha instal·lat a sopar, imatge que va formar part d’una anterior campanya de l’Agència Catalana de Turisme dirigida als espanyols. No sembla gaire probable que en aquest indret s’hi serveixin àpats, però ho podem considerar una llicència poètica del publicista. El que seria més estrany, almenys avui, és que al pont no hi hagi símbols independentistes, tal com es veu en l’altra fotografia, presa ahir mateix. També s’hi podrien veure ninots penjant de caps per avall. Fa poc més d’un any hi havia els de Llarena, Franco i el Rei en un mur de la mateixa població. Es farà difícil la nova campanya, si el que es vol és donar imatge acollidora. Si en lloc del magnífic pont de Besalú s’opta per la imatge d’una platja, s’haurà de ser també curós, no sigui que aparegui alguna de les que els CDR van sembrar de creus grogues, amb pancartes que resaven «Catalonia is not Spain». O per la d’alguna carretera o autopista tallada amb pneumàtics cremant, una altra original forma de donar la benvinguda als visitants. Potser els turistes espanyols no captarien el peculiar sentit de l’humor català a l’hora de rebre i honorar els visitants, la nostra manera de fer-los sentir com a casa seva.

La campanya, segons van explicar els responsables de l’Agència Catalana de Turisme quan la van presentar -a Madrid, com no podia ser menys-, anirà dirigida a ressaltar els «vincles emocionals» entre els catalans i la resta d’espanyols, que almenys aquest estiu deixaran de ser uns feixistes que ens roben, o inclús que ens maten perquè porten cap aquí els seus virus.

Més que orelles del llop, les dents
La campanya va ser anunciada a inicis de maig, quan ja més que veure les orelles al llop, els responsables de turisme a Catalunya li veien fins i tot les dents. Amb les fronteres tancades, amb l’amenaça de quarantena pels turistes estrangers que vulguin venir a Espanya, i amb la certesa que altres destinacions estan posant moltes més facilitats a l’arribada de visitants estrangers, el turisme espanyol és el clau roent a què agafar-se per, si no salvar la temporada, almenys subsistir en espera de temps millors.

Si per aconseguir això, Catalunya ha de passar de país a regió, ha d’elogiar Espanya i els espanyols, i ha d’oblidar suposats espolis i antigues reivindicacions, es farà sense problemes.

Read Full Post »

El món de l’educació en el lleure està seriosament preocupat per les exigències de seguretat sanitària plantejades per la Generalitat per a les activitats en casals, colònies i campaments d’aquest estiu.

En essència, entitats com Fundesplai o la Fundació Pere Tarrés, els dos principals agents del sector, consideren que els requisits establerts són, a la pràctica, gairebé impossibles d’aplicar. Si ja resulta complicat pensar en una escolarització per al setembre amb distàncies de seguretat i grups reduïts, encara es fa més complicat en el cas del lleure formatiu, l’essència del qual té a veure amb les activitats a l’aire lliure, esportives, en moviment. El contacte amb la natura i la convivència estreta i en llibertat entre els nois i noies són també elements cabdals d’aquesta formació informal tutelada per monitors joves que estableixen una relació molt propera amb els infants i adolescents.

¿Com es pot mantenir aquest esperit basat en una convivència intensa, en què els aspectes emocionals passen en primer pla per sobre dels continguts acadèmics propis de l’escola, quan, segons la proposta del Govern, els nois i noies no es poden relacionar espontàniament, no es poden tocar i han de mantenir una distància de seguretat de dos metres? No cal ser un expert en educació o en psicologia infantil per veure’n la dificultat. L’estiu i l’entorn d’unes colònies, casals o campaments són segurament els llocs menys propicis per fer complir unes normes tan estrictes. Des del sentit comú o des de l’experiència familiar, també queda clara la dificultat del repte. “Demanar que els nens juguin a dos metres de distància va contra la naturalesa de l’activitat de lleure i va contra la naturalesa dels nens”, afirma amb raó Pep Montes, gerent de l’Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura.

Per tant, caldrà buscar maneres menys rígides de garantir la seguretat sanitària del lleure estival jove. Perquè el que està clar és que, després de mesos tancats a casa, sense poder anar l’escola i sense gaudir, doncs, de l’amistat i la convivència dels amics a l’aula, als patis i als jardins, els nois i noies tenen més necessitat que mai d’un estiu de lleure educatiu. No és realista creure que els monitors, fins i tot si hi ha recursos públics extra –cosa que ara mateix no està garantida– per redoblar esforços i augmentar les contractacions, puguin garantir el compliment d’unes normes com les que s’han proposat.

Segurament, la manera d’assegurar un estiu actiu per a tots ells passa per controls sanitaris previs, al més exhaustius possibles, que permetin després una activitat sense encotillaments inviables. I, això sí, amb condicions d’higiene més exigents de les habituals que probablement haurien d’estar tutelades i garantides amb la incorporació de professionals de la sanitat a les diferents activitats. Les monitores i monitors no poden fer el paper ni d’infermeres ni de vigilants de seguretat. No se’ls pot exigir aquesta responsabilitat, tan allunyada, d’altra banda, de la seva tasca formativa. Cal, doncs, pensar més a fons la manera de garantir els casals, colònies i campaments d’estiu.

Read Full Post »

Aquest divendres s’ha confirmat que 9 de cada 10 catalans seguiran en fase zero com a mínim una setmana més, comptant a partir de dilluns que ve.

L’Estat ha acceptat la proposta del Govern. El mateix passarà a Madrid, on l’intent de la comunitat autònoma d’anar més ràpid ha estat sensatament rebutjat pel ministeri de Sanitat. La impaciència per tornar a una certa normalitat, encara força incerta i que tots sabem que no serà del tot normal –la dita “nova normalitat”–, comporta perills evidents de retrocés i de rebrots del covid-19. El retorn a la feina, al carrer i a la vida social ha de fer-se amb garanties de seguretat. Són lògiques les ganes de girar full, tant des d’un punt de vista social i psicològic com econòmic, però cal fer-ho bé. Si a hores d’ara ja ningú no nega que l’epidèmia ens va agafar poc o gens preparats, amb el desconfinament no hauria de passar el mateix. Hauríem d’haver après la lliçó. I en aquest sentit és important no precipitar-se, actuar amb les dades a la mà i arbitrar mesures clares i realitzables. ¿Les tenim, les dades? ¿S’estan donant instruccions raonables?

Certament, falten dades i credibilitat en la gestió pública de la pandèmia. Però s’ha avançat. Més enllà del ball polític, i d’una coordinació que massa sovint ha sigut impositiva, ara hi ha més sensació i evidències que la situació està sota control que fa unes setmanes. La detecció dels contagiats fent tests de forma general i ràpida és una de les condicions clau en les quals s’ha progressat: lentament i a vegades de forma desconcertant, sí. Seria necessari que ben aviat estigués ja garantit que qualsevol persona amb símptomes pogués ser diagnosticada en un termini màxim de 24 a 48 hores, a través de l’atenció primària. Com més precoç sigui la detecció, millor. Un cop confirmat un positiu, també resulta cabdal el rastreig dels contactes que ha tingut el malalt per frenar la cadena de contagis. En aquest sentit, al diari d’avui expliquem que el departament de Salut té previst incorporar 200 persones per fer aquesta tasca alhora detectivesca i científica amb l’objectiu d’identificar i aïllar els contactes dels nous casos de l’epidèmia.

Mentre que la corba de morts sembla que remet i l’ocupació de les UCI baixa, la de contagis no ho fa tant. En principi sembla que respon a l’esmentat augment de tests. Però no es pot abaixar la guàrdia, ni des del punt de vista del dispositiu sanitari ni tampoc pel que fa a la resposta ciutadana. Malgrat que les decisions a vegades siguin erràtiques i no siguin sempre lògiques, complir-les és important. La superació d’una epidèmia –de qualsevol epidèmia– no pot ser individual. Només la resposta col·lectiva funciona. I no és només un tema de solidaritat, sinó senzillament mèdic, empíric. És, al capdavall, una qüestió de sentit comú. La protecció i responsabilitat de cada persona ens evita de ser contagiats i de contagiar. El desconfinament, doncs, s’haurà de fer necessàriament sota el signe de la prudència, i haurà d’anar acompanyat d’una política eficaç d’identificació i rastreig de contagis, i naturalment de tractament dels malalts. Només amb tot això garantit podrem avançar en seguretat per vèncer el covid-19.

Read Full Post »

Orgull i passió per la nostra bella terra!!

Read Full Post »

Aquest dimecres el departament de Salut enviarà al ministeri de Sanitat la seva proposta per començar el desconfinament per regions sanitàries.

A més d’adjuntar totes les dades que li demanen, haurà d’argumentar quines zones estan en condicions de passar a la fase 1 a partir de dilluns que ve. Es dona per fet que les regions amb menys incidència de la malaltia (Terres de l’Ebre, Tarragona, Lleida, Alt Pirineu i Aran i Girona) passaran el dia 11 a la fase 1, però hi ha dubtes sobre la Catalunya Central (sobretot per la conca d’Òdena), les àrees metropolitanes nord i sud i, singularment, la ciutat de Barcelona.

La Generalitat ha batallat des de l’inici de la crisi per poder aplicar un model de desconfinament propi que s’adapti a la diferent realitat territorial de Catalunya. El model de cogovernança aprovat pel govern espanyol especifica que són els governs autonòmics els que han de fer la proposta de quines àrees han de passar de fase i, tot i que l’executiu de Sánchez es reserva el dret a actuar de forma unilateral, cal esperar que respectarà les peticions que li facin arribar.

Per a la Generalitat tindria poc sentit haver defensat un model propi per després no aplicar cap criteri diferenciat en les diverses regions sanitàries, sobretot perquè l’impacte que hi ha tingut el coronavirus varia molt. Fins ara les decisions s’han pres des de Madrid. Ara, però, ha arribat l’hora que la Generalitat assumeixi la responsabilitat de plantejar quin és el seu model de desconfinament, i això equival a prendre mesures que poden resultar impopulars, com ara que Barcelona es quedi sense passar a la fase 1 a partir de dilluns. Cal tenir en compte que aquesta decisió, que pot estar justificada des d’un punt de vista de salut, té implicacions econòmiques i socials molt importants. Aquest dimarts les patronals ja han advertit que seria “dramàtic” que Barcelona no pogués passar de fase.

Recordem que a la fase 1 es permet la reobertura de les terrasses amb un 50% del seu aforament, l’obertura de botigues de menys de 400 metres i les reunions socials amb menys de 10 persones. Per això, a l’hora de decantar-se per un ritme de desconfinament asimètric, cal ponderar també l’impacte econòmic i buscar maneres per minimitzar-lo. Fer entendre que en un lloc es podrà reprendre tota aquesta activitat i en una altra àrea veïna no, demana altes dosis de pedagogia, arguments que siguin racionals i lideratge polític.

En aquest cas concret, hauria de ser la màxima autoritat del país, és a dir, el president Quim Torra, qui hauria de liderar les explicacions perquè la població implicada entengui, si és el cas, que ha de fer un sacrifici més gran. Amb l’inici de l’aixecament de les restriccions, l’arribada del bon temps i la inquietant crisi econòmica, hi ha el perill que la ciutadania es relaxi en les mesures de protecció. Si a això hi afegim la falta de tests per saber quina és exactament la penetració de la malaltia entre la població, tenim un còctel perillós. Ara és el moment de governar. I això equival en moltes ocasions a prendre decisions difícils però necessàries, a equilibris de vegades impossibles, i a explicar les decisions amb autoritat tècnica i política.

Read Full Post »

“Es tracte d’una dona de Barcelona que ha vingut del nord d’Itàlia”

El Departament de Salut ha confirmat el primer cas de coronavirus a Catalunya. És el quart a Espanya i el primer, també peninsular.

Salut ha convocat una roda de premsa a les 16.30 per donar-ne més detalls.

Encara no fa vint-iquatre hores es va confirmar el tercer cas, un turista italià que està de vacances a Tenerife. Aquest matí, el miler de persones que s’allotgen a l’hotel on s’estava aquest italià, que és metge i prové de la zona d’Itàlia on hi ha un focus, els han confinat per tal de fer-los proves mèdiques.

–Estem treballant per ampliar aquesta informació–

Read Full Post »

Es tracta d’un increment inferior al de l’1,67% i l’1,91% que es van aplicar el 2019 i 2018

El preu mitjà del peatge de les autopistes que conformen la xarxa estatal pujarà un 0,84% a partir de l’1 de gener que de 2020, segons han informat a Europa Press en fonts de sector.

La pujada s’aplicarà a totes les autopistes dependents de l’Administració General de l’Estat, excepte en les nou que van ser ‘rescatades’ per l’Estat i que actualment gestiona el Ministeri de Foment.

Seittsa, la firma pública que explota aquestes vies ho fa a través d’un contracte que no és de concessió, per la qual cosa no se’ls aplica la pujada fixada per a contractes concessionals, segons han explicat a Europa Press en fonts de Foment.

Aquestes nou autopistes, que sumen uns 700 quilòmetres, són les quatre radials de Madrid, la M-12 que uneix la capital i l’aeroport, l’AP-41 Madrid-Toledo, l’AP-36 Ocaña-La Roda i els trams de l’AP-7 entre Cartagena i Vera, i la Circumval·lació d’Alacant.

La pujada per al 2020 tampoc s’aplicarà a dues autopistes, les que per tal d’any acaben el seu contracte de concessió, tornen a l’Estat i suprimeixen el cobrament de peatge.

Es tracta del tram de l’AP-7 entre Tarragona, València i Alacant, i de l’AP-4 entre Sevilla i Cadis, ambdues actualment gestionades en concessió per Abertis. Totes dues segueixen a l’AP-1 Burgos-Armiñón, que el desembre de 2018 es va convertir en la primera via de pagament a culminar el seu contracte de concessió, desmantellar les barreres de peatge i revertir a l’Estat.

La pujada mitjana dels peatges per al 2020 s’aplica no obstant això al gruix de la xarxa estatal, és a dir, en un total de 1.270 quilòmetres de vies de pagament.

Tres anys de pujades

Es tracta d’un increment inferior al de l’1,67% i l’1,91% que, respectivament, es van aplicar el 2019 i 2018. No obstant això, suposa encadenar tres exercicis de pujades després dels descensos registrats en 2016 i 2017.

L’actualització del preu mitjà del peatge de les autopistes és fruit d’una fórmula de revisió automàtica anual que el sector va pactar amb el Govern el 2002.

Aquesta fórmula té entre les seves principals variables l’IPC mitjà entre els mesos d’octubre d’un any i del següent que, posteriorment, es pondera en funció de l’evolució dels tràfics.

La nova actualització anual dels peatges tindrà lloc en ple debat sobre la necessitat de garantir el manteniment i la viabilitat de la xarxa d’autopistes i autovies de l’Estat, que comporta sospesar l’eventual articulació d’un peatge per l’ús de les autovies.

El debat està actualment en suspens davant la situació d’interinitat de Govern, puix que l’última Legislatura va concloure abans que es constituís la Comissió del Congrés dels Diputats que anava a encarregar-se d’abordar-lo.

De moment, la pujada de 2020 es registrarà en tant la xarxa d’autopistes estatals encadenarà el 2019 un sisè any consecutiu de creixement dels seus tràfics.A tancament del passat mes de setembre, les vies de pagament comptabilitzen una mitjana de 21.012 usuaris al dia, un 4,8% més que un any abans.

Read Full Post »

Albert Solé i el seu pare Jordi Solé Tura, a Romania, en un fotograma del documental ‘Bucarest, la memòria perduda’

El seu fill va fer llavors un documental sobre la seva vida i la seva malaltia, ‘Bucarest, la memòria perduda’, títol que evoca el seu exili en general i, en particular, la seva contribució a la clandestina Ràdio Pirenaica, que tenia la seva seu secreta a Bucarest, la capital de Romania.

Es tractava d’una emissora molt dura i crítica en contra del règim de Franco, en què es deien moltes veritats, de vegades exagerades, però la premsa franquista també era molt violenta. En tractar-se d’una ràdio nascuda en els anys de la guerra mundial, els que hi treballaven era gent que s’havia anat d’Espanya i ja no havien pogut tornar, pel que tot just coneixien la realitat del que passava allà en aquell moment. En canvi, jo acabava d’arribar, era jove i sabia el que estava succeint. Pertànyer a una generació diferent em permetia fer coses que ells no podien suposar, com ara posar el primer disc de Raimon. M’havien parlat d’un noi valencià que havia tret un disc i que ho feia molt bé, així que vaig aconseguir que m’ho enviessin i va sonar en la ràdio, cosa que va alarmar els més veterans de l’emissora, que em deien que em deixés de cantautors i posés més himnes. No els vaig fer gaire cas i vaig seguir posant discos dels nous cantautors que sortien, alhora que informava de notícies molt importants que m’arribaven des de Catalunya i de tot Espanya.


Nacionalitats i nacionalismes a Espanya’ (1985), escrit per Jordi Solé Tura.

Si el desaparegut Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució de 1978, visqués el pols actual de la política (i més en concret el del seu partit, el PSC, i el seu actual secretari el senyor Miquel Iceta, un subordinat del PSOE ), com a bon coneixedor i ponent de la Carta Magna, intentaria defensar el que ell mateix va formular per al problema del referèndum. Diu així: “Dret d’autodeterminació: El dret d’autodeterminació a través d’una consulta electoral significa que la població del territori on aquest dret s’exerceixi pot pronunciar-se per la independència o rebutjar-la. Però, precisament perquè és un dret d’autodeterminació, només es pronuncia la població del territori que pretén autodeterminar. La població de la resta de l’Estat -és a dir, en el nostre cas, de la resta d’Espanya- no es pronuncia electoralment, sinó que es limita a prendre nota del resultat electoral al territori en qüestió i acceptar el resultat “. Això està tret de la pàgina 155 del llibre ‘Nacionalitats i nacionalismes a Espanya’ (1985), escrit per Jordi Solé Tura.

No sé què fa el TC o el Govern central o la resta de politòlegs i oligarques per tal de no deixar anar la gallina dels ous d’or. Azorín ja deia el 1931 més o menys que Catalunya complia amb tots els requisits per ser una nació: cultura, llengua, folklore, història i tradicions pròpies. No val la possible votació al Congrés o una consulta a nivell nacional: la sobirania resideix en el poble i no en els polítics.

BIOGRAFIA DE JORDI SOLÉ TURA

Polític i advocat espanyol nascut a Mollet del Vallès (Barcelona) el 23 de maig de 1930. Va morir el 4 de desembre de 2009 a Barcelona. Va ser diputat socialista per Barcelona i president de la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés dels Diputats.

Fill de forners, va iniciar els seus primers estudis al seu poble natal, però, obligat per les necessitats familiars, els va abandonar per treballar en la forn dels seus pares. En 1951, amb 21 anys, va començar el Batxillerat com a alumne lliure, que va acabar en any i mig. Posteriorment, va ingressar a la Universitat Central de Barcelona, on es va llicenciar en Dret amb Premi Extraordinari el 1958. En l’últim curs de carrera, 1956-1957, va ser expulsat de la Facultat per participar en el Primer Congrés d’Estudiants. El 1958 va ingressar, com a professor ajudant, a la Càtedra de Dret Polític de la Facultat de Dret de la Universitat Central de Barcelona, i el 1959 va passar a professor adjunt. Aquest mateix any va fundar la revista Universitat. El 1960, a l’incrementar-se el nombre de detencions de comunistes catalans, va marxar a París, i el 1961, a Bucarest (Romania) per treballar a Ràdio Espanya Independent.

Després ampliar els seus estudis a París, va tornar a Barcelona a finals de 1964, i al començament de 1965 es va reincorporar a la Càtedra de Dret Polític de la Universitat Central de Barcelona. En 1966 va ser novament expulsat de la Universitat per participar a l’assemblea dels Caputxins de Sarrià. Va romandre dos anys separat de l’activitat docent, en els quals va realitzar diverses traduccions de l’anglès, francès i italià al castellà i al català. El 1967 es va doctorar en Dret i un any després va tornar a la Universitat, encara que per poc temps, ja que al començament de 1969 va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó que va complir a la presó Model de Barcelona.

Anys després va accedir, per oposició, al lloc de professor agregat de Dret Polític de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va demanar trasllat per a la Universitat Central d’aquesta ciutat, en la qual és catedràtic de Dret Polític des de juliol de 1982. A partir de 1985, i fins a la seva tornada a la vida política activa, va ser degà de la Facultat de Dret d’aquesta Universitat.

Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) des de 1956, es va deslligar d’ell en 1964 després de les expulsions de Fernando Claudín i Jorge Semprún. Anys després, el 1970, va formar el partit Bandera Roja, i es va dedicar principalment al moviment polític de barris. El 1974, com la majoria d’aquest grup, es va incorporar de nou al PSUC, del qual des de 1975 va formar part del Comitè Central i des de 1978 del Comitè Executiu. Des de 1976 va ser també membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya (PCE).

En les eleccions del 15 de juny de 1977 va ser elegit diputat del PSUC per Barcelona. Al Congrés dels Diputats va ser portaveu i vicepresident del Grup Parlamentari Comunista. Va participar en la Comissió de Ponència Constitucional i va ser portaveu en el debat constitucional. Reelegit en les eleccions de l’1 de març de 1979, va ser membre de la Diputació Permanent del Congrés i de les Comissions de Reglament, Mixta Constitució-Reglament, d’Administració Territorial, Constitucional i de la de Justícia.
Com a membre de la Comissió Constitucional va participar en la preparació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Candidat al Congrés dels Diputats pel PSUC a les eleccions generals celebrades el 28 d’octubre de 1982, no va obtenir l’escó. Poc després, al desembre, va ser elegit candidat del PSUC a l’Alcaldia de Barcelona, per als comicis del 8 de maig de 1983. Va ser triat regidor, però va renunciar a l’octubre de 1983. La seva retirada voluntària de la política es va produir perquè no veia amb claredat l’espai polític comunista pel qual havia lluitat. Llavors es va reincorporar a la seva càtedra de Dret a Barcelona.

Després de les eleccions generals de juny de 1986, Solé Tura va mantenir contactes amb el líder socialista Raimon Obiols, que van donar com a resultat el seu acostament progressiu al Partit Socialista de Catalunya (PSC), que va culminar en les eleccions autonòmiques catalanes de maig de 1988 a l’ocupar el quart lloc, com a independent, a la candidatura del PSC per Barcelona. Va obtenir l’escó.

En les eleccions generals del 29 d’octubre de 1989 va ser elegit membre del Congrés dels Diputats, després d’ocupar el quart lloc en la llista del PSC-PSOE per Barcelona. Durant aquesta legislatura, i des del 21 de desembre, va ser president de la Comissió Constitucional de la Cambra Baixa. L’11 de març de 1991, amb la remodelació del Gabinet que va fer el president del Govern, Felipe González Márquez, va ser nomenat ministre de Cultura en substitució de Jorge Semprún.

Solé Tura va determinar com desafiament més important del seu departament la projecció exterior de la cultura espanyola, principalment a Hispanoamèrica, així com la cooperació cultural interior i la producció audiovisual. El 3 de desembre de 1992 va rebre a Amsterdam el Premi Erasmus.

Durant el seu mandat al capdavant del departament de Cultura es van dur a terme les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i del Teatre Reial, que no es van concloure durant el seu mandat; el Museu Thyssen Bornemisza, al Palau de Villahermosa de Madrid, es va inaugurar el 8 d’octubre de 1992; i el Centre Reina Sofia es va convertir en Museu d’Art Contemporani. A aquest centre es va traslladar, el 26 de juliol de 1992, el Guernica, emblemàtic llenç de Picasso que es trobava en el Casón del Bon Retiro. Va treballar en el pla d’actuació de ciutats històriques dut a terme entre el Ministeri d’Obres Públiques i Transports (MOPT), el de Cultura i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, signat el 4 de maig de 1993, i va potenciar el paper de l’Institut Cervantes a l’estranger.

A l’abril de 1993 va ser designat candidat amb el número tres de la llista del PSC-PSOE, per Barcelona al Congrés dels Diputats en els comicis generals del 6 de juny de 1993, en què va resultar elegit. El 14 de juliol de 1993 va cessar com a ministre de Cultura en ser nomenat el setè Govern de Felipe González. Va ser substituït en el càrrec per Carmen Alborch. A l’agost de 1993 li va ser concedida la Gran Creu de Carles III.

Amb l’inici de la V Legislatura, el 8 de setembre de 1993 va ser elegit president de la Comissió d’Afers Estrangers de la Cambra Baixa. A més, presideix la Comissió Mixta Congrés-Senat per a les Comunitats Europees. Jordi Solé Tura, a més de assidu col·laborador de diverses revistes i diaris, és autor de nombrosos llibres, entre ells: Catalanisme i revolució burgesa (1967), Introducció al règim polític espanyol (1971), Política internacional i conflictes de classe (1974), Ideari de Valentí Almiraill (1975), Diccionari del comunisme (1976), Constitucions i diaris constitucionals a Espanya (1978), Els comunistes i la Constitució (1978), i Nacionalitats i nacionalismes a Espanya (1985).

L’any 2004 se li diagnòstic la malaltia d’Alzheimer, pel que va decidir retirar-se. Va morir dos dies abans de la celebració del 31 aniversari de la Constitució espanyola. El seu fill, Albert Soler, va realitzar un documental anomenat Bucarest, la memòria perduda sobre la seva vida, que va obtenir un premi Goya.

Read Full Post »

Barbara Hendricks, nascuda a Arkansas (EUA), es va graduar als 20 anys amb una llicenciatura en Matemàtiques i Química.

Després estudia a la Juilliard School of Music de Nova York amb Jennie Tourel. Va debutar a l’òpera el 1974 a l’Operapera de San Francisco i al Festival Glyndebourne. Ella va començar al recital el mateix any, a l’Ajuntament de Nova York.

Des de llavors, la carrera i l’art de Barbara Hendricks han crescut constantment i s’ha convertit en un dels artistes més estimats i admirats del món. Ha actuat en totes les principals etapes d’òpera, incloses l’ Operapera de París, l’ Operapera metropolitana de Nova York, el Covent Garden de Londres i La Scala de Milà. Ha cantat sota la direcció dels directors més prestigiosos del nostre temps, com Daniel Barenboim, Leonard Bernstein, Karl Böhm, Sir Colin Davis, Carlo Maria Giulini, Bernard Haitink, Herbert von Karajan, Lorin Maazel, Zubin Mehta, Wolfgang Sawallisch i Sir Georg Solti. El recital és també una gran part de la seva vida i va fer concerts amb pianistes com Dmitri Alexeev, Michel Béroff, Yefim Bronfman, Michel Dalberto, Love Derwinger, Yuri Egorov, Ralf Gothoni, Radu Lupu, Joao Pires, Roland Pöntinen , Andras Schiff o Peter Serkin.

Barbara Hendricks amb Lawrence Foster, Pasqual Maragall, al restaurant La Taula dels bellaterrencs Angi i Francesc|ARXIU BELLATERRA. CAT

És reconeguda com una de les recitades més actives de la seva generació. A més del repertori del lieder alemany, s’ha distingit com a intèrpret principal i defensor ardent de la música francesa, alemanya i escandinava. Barbara Hendricks també ha realitzat nombroses estrenes mundials de compositors com Gilbert Amy, David Del Tredici, Tobias Picker, Mari Takano, Bruno Mantovani, Krzysztof Penderecki, Arvo Pärt i, més recentment, ha interpretat el paper de l’Àngel en la creació de Peter Eötvös Angels a l’òpera d’Amèrica al Théâtre du Châtelet de París.

En el repertori de jazz, va debutar al Festival de Montreux el 1994. Des d’aleshores, ha actuat àmpliament en festivals de jazz d’arreu del món, acompanyada pel quartet Magnus Lindgren.

Barbara Hendricks va interpretar Mimi a La Bohème, una pel·lícula dirigida per Luigi Comencini i Anne Truelove el 1994 en la producció de Rake’s Progress dirigida per Esa-Pekka Salonen, un film que va atorgar nombrosos premis internacionals. Va ser membre del jurat presidit per David Cronenberg al Festival de Cannes el 1999.

Barbara Hendricks és una de les artistes més venudes actualment. Ha realitzat més de 80 discos per a Sony, Decca, Deutsche Grammophon, Philips, Erato i EMI. Entre 1983 i 2004 va enregistrar més de 50 discos exclusivament per a EMI Classics. El 2006 va llançar la seva pròpia companyia discogràfica, Arte Verum, per la qual ara es registra exclusivament. Ella segueix sent una artista de concerts molt activa, actuant a tot el món, ja sigui amb orquestra, en el repertori de música de cambra i jazz, o en recital

Barbara Hendricks signa al llibre d’honor del restaurant La Taula dels bellaterencs Angi i Francesc

Després de gairebé 20 anys d’incansable servei a la causa dels refugiats, en col·laboració amb l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, va rebre el títol d’Ambaixadora Honorífica per a l’ACNUR; encara compleix missions especials utilitzant la seva llarga experiència en el camp. El 1991 i el 1993 va oferir dos concerts solidaris a Sarajevo i Dubrovnik, mentre la guerra anava a l’antiga República Iugoslava. El 1998 va fundar la Fundació Barbara Hendricks per a la Pau i la Reconciliació, que dóna suport a la seva lluita per la prevenció de conflictes a tot el món, que facilita la reconciliació i la construcció de la pau en zones de conflicte.

Barbara Hendricks ha rebut nombrosos premis i premis, tant per la seva tasca artística com pel seu compromís humanitari. És, així, doctora Honoris Causa de les universitats de Louvain-la-Neuve (Bèlgica) i Grenoble (França), doctora en dret per la Universitat de Dundee (Escòcia), doctora en música per la Universitat Nebraska Wesleyan i doctora honoraria de Música de la Juilliard School of Music de Nova York. També és membre de l’Acadèmia Sueca de Música. Finalment, va rebre el Premi Príncep d’Astúries (Espanya), el títol de Comandant de les Arts i les Lletres del Govern francès i va ser ascendit al cavaller de la Legió d’Honor per François Mitterrand.

El 2006 li fou concedida la Creu de Sant Jordi pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

L’any 2013 va participar amb una ponència, juntament a Elena Gadel, al Fòrum Impulsa. Es membre del jurat del Premi Internacional Catalunya.

Read Full Post »

Older Posts »