Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Turisme’

El Pont de Pedret és un pont medieval sobre el riu Llobregat, dins el terme municipal de Cercs, a tres quilòmetres del nucli de Berga. El pont i els forats que hi ha a sota són dues obres incloses en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de manera independent.

Pont Medieval de Pedret (Cercs, Barcelona)

L’alou de Pedret és documentat des de l’any 983 com una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. L’any 1168 es va identificar amb l’actual església de Sant Quirze de Pedret, a precs de Bertran d’Avià. La família Avià, aleshores residents a Berga devien protegir el lloc car l’any 1286 Ramon d’Avià deixà en el seu testament sis diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios”). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.

Es creu que les parts més antigues del pont poden correspondre al segle xiii, coincidint amb el primer esment del monument a les fonts antigues. A més, s’observen reformes importants probablement fetes a la centúria següent, i d’altres en època moderna, potser del segle xvii. La intervenció arqueològica no afecta la caixa del pont sinó que es limita a la neteja de l’entorn immediat i a l’excavació aigües avall dels sediments de terres que podien haver quedat estratificades, com també als dos caps del pont on s’hi han acumulat terres.

Abans d’arribar a l’església de Sant Quirze de Pedret des de Berga, ens hem de d’aturar a l’entrada del pont medieval de Pedret.

Moltes vegades, l’estructura dels ponts ens passa desapercebuda. Passem per la calçada del pont i no es fa visible la seva estructura. En molts casos aquesta ens és indiferent, però en d’altres val la pena deturar-se per admirar-les, sigui per la seva antiguitat, sigui per la magnitud de l’obra d’enginyeria que comporta.

El Pont de Pedret és un d’aquests casos. Com que ens veiem obligats a deixar el cotxe, val la pena dedicar una mica de temps a distanciar-nos del pont, baixar a la llera del riu, i admirar l’esveltesa de la seva forma.

El context històric del Pont de Pedret
La repoblació del Berguedà a partir del segle IX, amb l’impuls donat al procés pel comte Guifré, va comportar una organització del territori que combinava una estructura eclesiàstica i una ordenació civil i militar.

Aquest procés d’ordenació del territori havia de dur associada una dinàmica de recuperació de camins antics i de creació de rutes de comunicació entre els diferents nuclis que anaven apareixent, i entre aquests i els centres del nou poder administratiu i religiós.

Una d’aquestes rutes va ser la que havia d’unir Berga amb el Monestir de Sant Pere de la Portella, seguint la cara sud de la Serra de Picancel, i passant per Sant Quirze de Pedret.

En el traçat es tenia que superar el pas del riu Llobregat que precisava d’un pont, sembla que primer de fusta i posteriorment de pedra, que correspon al Pont de Pedret.

Es tracta d’un pont d’origen medieval, del que en tenim una primera noticia per que la família Avià, aleshores residents a Berga, devien protegir el lloc cap l’any 1286 i Ramon d’Avià deixà en el seu testament 6 diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios“). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.

Estructura del Pont de Pedret

Es tracta d’un pont de pedra sorrenca d’estil gòtic que cronològicament sembla que es va construir als segles XII-XIII, i la ogiva central al segle XV. Diverses riuades van obligar a la seva reparació als segles XVI i XVII.

És del tipus d’esquena d’ase, més enlairat a la part central, per possibilitar la construcció d’un arc central més ample i elevat que permeti el pas de la major quantitat d’aigua per la seva base.

Fa uns 80 m de llargada i està orientat en sentit est-oest. La cara nord és la d’entrada d’aigües, i la sud de sortida.

Pont de pedra format per un gran arc apuntat central i altres tres, dos a la dreta i un a l’esquerra, de petits i de mig punt, un xic irregulars i rebaixats. Descansa sobre pilars de secció rectangulars que recolzen sobre la roca.

S’eleva considerablement per sobre d’un estret obert sobre una plataforma rocosa on s’engorja el riu. Té ampit i un paviment de pedra.

Situat en un entorn despoblat.

L’arc més antic que ha perviscut és el petit més oriental de mig punt. Al segle XV es va reconstruir la part central amb un arc apuntat de 14,4 m de llum. Al segle XVI es van bastir els dos arcs de ponent. Al segle XVIII es van fer les reformes que li van donar l’aspecte actual.

L’any 2000 van acabar les darreres obres de restauració i consolidació estructural.

El llit menor del riu, aquell pel qual passa l’aigua en cabals normals, discorre per una gorja relativament estreta i a la que s’accedeix per un pendent força suau. Això feia d’aquest punt un pas natural del riu entre Berga i Pedret. En aquest punt devia situar-se un primitiu pont de fusta.

La facilitat amb la que les riuades devien fer desaparèixer aquests ponts de fusta i l’augment de la població de la zona, amb el conseqüent increment de circulació, devia portar a la necessitat de construir un pont estable de pedra.

L’existència de l’església de Pedret des del segle IX també obligava a que hi hagués un pont per arribar-hi des de Berga.

El paviment de la calçada és de còdols, dividit en diversos trams per una sèrie de franges de pedra disposades en sentit transversal que segueix el model tradicional emprat en els ponts des de l’edat mitjana.

Els ampits actuals corresponen a l’última fase constructiva del pont, tenen 38 cm d’amplada i una alçada a l’interior de 80 cm. Estan construïts de maçoneria i rematats amb grans lloses de pedra sorrenca.

Font: Pont de Pedret (Cercs), Arqueologia i història. Josep Maria Vila Carabasa, Wikipèdia

Read Full Post »

Castellfollit de la Roca s’alça sobre una espectacular cinglera basàltica de 50 metres d’alçada i de gairebé un quilòmetre de comprimento, retallat pel riu Fluvià.

Vista aèrea Castellfollit de la Roca|CEDIDA

Els estrets carrerons del poble desemboquen a l’antiga església de Sant Salvador, a l’extrem de la cinglera, on hi ha un mirador amb unes vistes privilegiades.

Castellfollit de la Roca és una de les portes dentrada al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

El barri vell està situat sobre una cinglera basàltica formada per dues colades de lava superposades. El nostre recorregut comença a la plaça de Catalunya i s’endinsa als carrers de la part vella del poble. Una part d aquesta ruta coincideix amb l antiga via romana Annia. Des de la passarel·la sobre el riu Fluvià es pot contemplar l’espectacular cinglera amb el poble sobre ell.

A Castellfollit de la Roca trobareu senyalització en braille de diferents punts d’interès turístic que conformen l’itinerari circular que permet recórrer els carrers del nucli antic per arribar als miradors de la paret basàltica i visitar l’antiga església.

Castellfollit de la Roca és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les comarques gironines. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És un dels municipis més petits de Catalunya, amb menys d’un quilòmetre quadrat. El terme comprèn el nucli urbà, un alzinar de 35 ha. i unes 30 ha. de terres de secà.

L’antiga vila, que estava envoltada de murs, va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428.

L’any 1462, durant la Guerra Civil Catalana, va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat. El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el marquès de Mortara.

L’any 1691, els francesos van enderrocar el castell. El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, prop del poble, a la serra del Toix entre Castellfollit i Oix, va tenir lloc, la batalla del Toix, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas.

http://www.castellfollitdelaroca.cat
Plaça de Sant Roc, 2 · 17856
☎️ 972 294 003 · Fax: 972 294 178 ·
ajuntament@castellfollit.cat

Read Full Post »

Coneguda i admirada com la perla del Danubi, Budapest reuneix una afortunada combinació d’elegància arquitectònica, intens passat històric, i una gran oferta de lleure, amb l’aurèola dels seus prestigiosos banys termals. I, per descomptat, el riu. El Danubi al seu pas per la capital d’Hongria li atorga una atmosfera i una manera de contemplar la ciutat –escrutar una riba des de l’altra, o navegant per les seves aigües- que influeix en la perspectiva del visitant.

L’edifici més famós de Budapest, i probablement també d’Hongria, el Parlament , és una visita imprescindible per a qui s’interessi per la política centreeuropea. Va ser erigit en estil neogòtic amb tocs neobarrocs entre 1885 i 1902 després d’un concurs públic, que va guanyar l’arquitecte Imre Steindl, un visionari que va reclutar nombrosos artistes i artesans de l’època.

El riu és la millor manera d’abocar-se a aquesta urbs sorgida de dues (en realitat, tres) ciutats prèvies que es van unificar el 1873. Són: Boda, la ciutat alta al marge esquerre del Danubi; Obuda, l’antiga Buda; i Pest, la ciutat baixa a la riba dreta del riu. Des del 1987, Budapest amb les riberes del Danubi, el barri del castell de Buda i l’avinguda Andrássy és patrimoni mundial, segons la Unesco.

Castell de Buda a Budapest, antic palau reial dels reis d’Hongria.

Objectiu: plasmar la sensació de força i autoestima dels hongaresos en aquell moment d’auge econòmic del país. També en aquesta època es van construir la plaça dels Herois, l’avinguda Andrassy, i diversos ponts sobre el Danubi. Ubicat a Pest, la glòria més gran del Parlament s’aprecia observant-lo amb perspectiva des de Buda, a l’altra riba del Danubi. O de nit des de la plaça Kossuth, il·luminat i amb el màgic atractiu de les gavines que el sobrevolen.

Totes les xifres del Parlament d’Hongria –al qual els turistes poden entrar només amb visita guiada- són desmesurades: l’ala que dóna al riu mesura 268 metres –més que el Parlament britànic de Westminster-, té una amplada màxima de 123, i la cúpula s’eleva 96 metres cap al cel. L’edifici consta de 40 milions de maons, la superfície de les seves quatre plantes suma 18.000 metres quadrats, i adornen les façanes 90 escultures de pedra, a més de les 162 que hi ha a l’interior.

Corona de San Esteban | Foto: Ramon Cutanda

Però potser el tresor del Parlament que millor il·lustra les tragèdies del segle XX és la corona de Sant Esteve, primer rei d’Hongria, coronat el Nadal de l’any 1000, que es custodia a la sala de la Cúpula. La corona, particular per estar rematada per una creueta torta, ha estat el símbol tradicional de la sobirania hongaresa, i el maig de 1945, al final de la Segona Guerra Mundial, va ser lliurada per un coronel magiar a un nord-americà per protegir-la del poder soviètic.

La corona va acabar creuant l’Atlàntic, i va ser emmagatzemada a la reserva d’or de Fort Knox (Kentucky) durant els decennis de la guerra freda i la divisió del món en dos blocs: capitalista i comunista. “No va ser considerada com a botí de guerra; més aviat, el Govern dels Estats Units la va emmagatzemar amb l’esperança de tornar-la al poble hongarès algun dia”, assenyala l’ambaixada nord-americana a Budapest.

El president nord-americà Jimmy Carter va decidir tornar la corona a Hongria tot i que el país estava encara sota règim comunista

El 1978 el llavors president dels EUA, Jimmy Carter, va decidir tornar la corona a Hongria tot i que encara estava sota règim comunista, en valorar que el grau de llibertats existent al país era un exemple per a la resta del bloc soviètic. La decisió va ser controvertida, però va prevaldre. Tota Hongria va contenir l’emoció davant del televisor durant la retransmissió del retorn de la corona. Molt a prop del Parlament hi ha a peu de carrer una estàtua de Ronald Reagan, un honor que molts magiars consideren que mereixia més Jimmy Carter. L’estàtua a Reagan va ser erigida el 2011 pel primer ministre hongarès, Viktor Orbán, per la seva contribució a la fi del comunisme a l’Europa de l’Est.

Sabates al passeig del Danubi, un monument que recorda els milers de jueus assassinats

No lluny del Parlament, a la riba del riu, es troba el commovedor monument Sabates al passeig del Danubi, creat el 2005 pels artistes hongaresos Giula Pauer i Can Togay. Les 60 sabates de metall al llarg de 40 metres homenatgen els milers de jueus assassinats pel partit nacionalsocialista hongarès, Nyilaskeresztes Párt (Partit de la Creu Fletxada) a instàncies de l’Alemanya nazi ocupant.

Eren conduïts a la riba del riu, i se’ls ordenava que es traguessin les sabates abans de disparar-los. Les persones tirotejades queien al riu, ja mortes o encara vives, i el corrent se les emportava. Les víctimes van ser 80.000. Entre aquesta ignomínia i les deportacions i crims precedents, van ser assassinats en total més de 568.000 jueus d’Hongria, la majoria al camp d’extermini d’Auschwitz, a Polònia ocupada.

Per això, explica l’editor Gábor Deák, fundador de l’Associació Cultural Hongaresa Jueva (Mazsike), “quan es va crear l’associació la tardor del 1988, es va decidir començar a numerar les targetes de soci a partir de la xifra 600.000, per commemorar aquest record”. Deák cita diplomàtics com el suec Raoul Wallenberg, l’espanyol Àngel Sanz Briz , o el suís Carl Lutz, que van salvar milers de vides en aquell temps terrible, i que tenen monuments o memorials en homenatge a Budapest. A la ribera del Danubi encara hi ha l’edifici de pisos que l’ambaixador Sanz-Briz va etiquetar com a “dependències de l’ambaixada espanyola” i en què va allotjar famílies senceres de jueus.

“Durant l’època comunista, els jueus no revelàvem els nostres orígens i guardàvem silenci sobre les nostres tradicions; el poder no permetia l’antisemitisme, però hi era igualment”, assegura Deák, que va descobrir que era jueu als 18 anys. Es va haver d’esperar a l’inici dels anys vuitanta del segle XX perquè els hongaresos jueus comencessin a crear organitzacions i parlar en públic de la seva identitat. Actualment viuen al país uns 100.000 jueus, i hi ha moltes organitzacions, escoles, centres i revistes jueus. Ara, afirma Deák, la vida cultural jueva a Hongria està florint, com es va constatar amb la celebració dels Jocs Macabeus l’estiu del 2019 a Budapest.

Un lloc jueu fonamental és la Gran Sinagoga de Budapest del carrer Dohány. Construïda als anys cinquanta del segle XIX, és la més gran d’Europa i una de les més grans del món fora d’Israel. L’arquitecte vienès que la va dissenyar, Ludwig Förster, havia estudiat a Espanya i li va donar un estil neomorisc d’inspiració andalusa.

En l’actualitat, al voltant de la sinagoga s’alcen també el Museu Jueu d’Hongria amb els seus arxius; una segona sinagoga alçada el 1931 en memòria dels 10.000 soldats hongaresos jueus caiguts en la Primera Guerra Mundial; i un jardí amb cementiri dedicat a l’Holocaust, amb un memorial en forma de salze ploraner, en les fulles metàl·liques del qual estan inscrits els noms dels morts. Hi ha també un monument al diplomàtic suec Raoul Wallenberg, que ajudava jueus al final de la guerra i que va desaparèixer a mans de l’Exèrcit Roig.

A les fulles metàl·liques del salze estan inscrits els noms de les víctimes de l’Holocaust. Va ser financiat per l’actor jueu hongarès americà Toni Curtis

En una altra zona de la ciutat, hi ha també el Centre Memorial de l’Holocaust, establert el 1999, si bé el seu edifici actual es va construir el 2002.

A l’elegant avinguda Andrássy, jalonada d’edificis regis, que connecta el centre de la ciutat amb la plaça dels Herois, hi ha una visita ineludible per als que s’interessen per la història contemporània d’Hongria: la Casa del Terror (Terror Háza). Al número 60 d’aquesta avinguda dedicada al comte Gyula Andrássy, gran personatge de l’imperi austrohongarès, es va inaugurar el febrer del 2002 aquest museu que colpeja el visitant amb la seva exposició de les dues dictadures successives que va viure aquest país al segle XX: la feixista i la comunista.

L’entrada al museu és esglaiadora: al pati interior, les parets des de la planta baixa a la superior estan folrades amb 3.600 retrats en blanc i negre de persones que van patir presó i tortura en aquest edifici. L’immoble d’estil neorenaixentista, construït el 1880, va ser caserna general del Partit de la Creu Fletxada, els feixistes hongaresos que l’Alemanya nazi va posar al poder l’octubre del 1944 després d’envair el país, a la fase final de la Segona Guerra Mundial. La Creu Fletxada dirigia des d’allà brutals crims d’Estat.

Museu Caasa del Terror (Terror Háza) de Budapest|WIKIPÈDIA

L’Hongria del regent Miklós Horthy havia col·laborat amb Adolf Hitler des del 1938, esperant així poder recuperar els territoris que va perdre el 1920 pel Tractat de Trianó després de la Primera Guerra Mundial, per la qual cosa tropes magiars van combatre al costat de les alemanyes a Rússia ia Iugoslàvia . Amb l’arribada de l’Exèrcit Roig l’abril de 1945, es va instal·lar en aquest mateix edifici la policia secreta de l’Hongria comunista, que als seus soterranis va torturar dissidents.

“Volien convertir-nos en una mena d’“home soviètic”, però nosaltres volíem seguir sent hongaresos; per això la gent va agafar les seves bicicletes i còctels Molotov per encarar-se amb els tancs”, diu Mária Schmidt, directora general de la Casa del Terror, en al·lusió a la revolució hongaresa del 1956. Al museu es pot veure un tanc soviètic, sales i instruments de tortura, i el judici farsa (52 hores d’enregistrament) a Imre Nagy, l’exprimer ministre hongarès que es va alinear amb la revolució del 1956, i que va ser condemnat a mort i executat el 1958.

L’època comunista (1945-1989) va sembrar Hongria d’estàtues filosoviètiques i d’exaltació del comunisme que, amb els nous temps, desentonaven a les seves ubicacions. Davant la fúria iconoclasta que es va desfermar en altres països de l’Est després de la caiguda dels seus règims satèl·lit de l’URSS, a Budapest aquestes estàtues van ser desallotjades i el 1993 es va obrir amb elles el Memento Park. Obra conceptual de l’arquitecte Ákos Eleöd, passejant pel parc es veu en bronze Lenin, estàtues de líders comunistes hongaresos i de l’Est, monuments a l’amistat hongarès-soviètica, i les botes de Stalin (la resta de l’estàtua va ser destruït). El parc té un petit museu sobre la vida a l’època comunista.

Una de les poques estàtues comunistes prominents que va sobreviure al canvi de règim és l’escultura femenina que aixeca un palmell amb les dues mans al cim de la muntanya|CEDIDA

L’escultura va ser erigida el 1947 per homenatjar els soldats soviètics caiguts en l’alliberament del país, i de fet, hi havia sota el seu pedestal una estàtua d’un soldat soviètic, que va ser retirada i ara es troba al Memento Park.

La dona amb el palmell, que fa 14 metres d’alçada, es va salvar en part a causa de la seva privilegiada ubicació presidint des de dalt la ciutat, i perquè la seva imatge era ‘reciclable’ en símbol de llibertat. Després de la fi del comunisme es va canviar la inscripció sota l’estàtua, que ara commemora “tots els qui van sacrificar les seves vides per la independència, llibertat i prosperitat d’Hongria”.

Allà dalt hi ha també una ciutat de la construcció al segle XIX pels Habsburg, que va ser utilitzada per les forces soviètiques per aixafar la revolució del 1956. Ara hi ha un restaurant, un hotel i un museu. La panoràmica de Budapest i del Danubi des de dalt de la muntanya Gellért és colossal.

Font: La Vanguardia, Wikipedia

Read Full Post »

El 25 de gener del 2019 el municipi de Bagergue va rebre a la Fira Internacional de Turisme (FITUR) el certificat com un dels Pobles més Bonics d’Espanya

A 1.419 m d’altitud a la Val d’Aran es troba un dels pobles més bonics de Catalunya, i a partir d’aquest any, també d’Espanya. Bagergue és el primer de la comunitat catalana a formar part de l’associació ‘Els Pueblos Más Bellos d’Espanya’.

Un petit poble rural de només 107 habitants que ha sabut conservar els seus carrers, places i cases, a més d’adaptar-se al meravellós entorn d’alta muntanya que l’envolta. Té una arquitectura típica aranesa de cases de pedra amb teulades de pissarra negra i portes i finestres de fusta, i també és el poble més alt de la vall. Està envoltat de parets verticals i excel·lents prats de pastura que ofereixen unes vistes impressionants que ofereixen diferents vistes segons l’època de l’any, totes elles excepcionals.

Vista aèrea de Bagergue|Turisme Vall d’Aran

Aquest petit poble té un preciós centre històric amb carrers empedrats que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquí hi podem trobar un edifici històric que acull el Museu Eth Corrau, està format per més de 2.500 peces que mostren les tradicions, la cultura i la vida rural araneses.

També cal destacar l’església parroquial de Sant Fèlix, inicialment romànica, del segle XIII, tot i que modificada al XVI. A l’interior hi trobem un Crist molt primitiu del gòtic de transició, i una estela funerària preromànica força important.


A poc més d’un quilòmetre, seguint la vora del riu Unhòla (en alguns llocs és apte per al bany) cap al nord, hi ha una petita ermita, la de Santa Margalida, on cada 20 de juliol se celebra una romeria, coincidint amb les festes majors de la ciutat.


A més, es pot visitar la formatgeria més alta dels Pirineus, amb tast inclòs: Hormatges Tarrau.

I si algú vol passar la nit, ho pot fer en diferents apartaments que es lloguen o a l’hotel Seixes, i per descomptat es pot degustar la gastronomia tradicional als restaurants de la població: Casa Perú, Casa Rosa, El Jardí dels Pomers, Borda de Lanam i restaurant Unhòla.

El conjunt el converteix en un poble encantador i tranquil on passar uns dies en qualsevol època de l’any.

Naut Aran (en aranès i oficialment; en català: Alt Aran) és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran. Constituït el 1967 amb la fusió dels termes d’Arties, Salardú, Gessa, Tredòs, Montgarri i Bagergue, és el municipi més extens de la comarca, amb 248,9 km² (aproximadament el 40% de la Vall). Comprèn cinc entitats municipals descentralitzades: Arties e Garòs (en el terçó del mateix nom), Bagergue, Gessa, Tredòs i Unha (aquestes, en el terçó de Pujòlo); el cap del municipi és Salardú.

Totes les èpoques de l’any tenen el seu encant al poble; els hiverns hi ha neu abundant, a la primavera les flors cobreixen tots els prats, l’estiu omple de vida totes les muntanyes i la tardor és un festival de colors.

El visitant que pren Bagergue com a punt de sortida de les moltes possibles activitats, de ben segur que perdrà una estona, sense voler, admirant i descobrint els racons del poble: Casa Menginat, Casa es de Pensart, era Eglésia de Sant Fèlix. Disfrutarà d’un moment de tranquil·litat.

Les transformacions que ha patit el poble en els últims anys no li han tret l’encant de poble de muntanya, de cases de pedra amb les teulades de pissarra i amb balconades de fusta.

Bagergue té la virtud de tenir el mateix nombre d’hores de sol a l’estiu que a l’hivern.

Bagergue és esmentat als documents al principi del segle xiv, quan els seus homes juren fidelitat al rei d’Aragó. Fou un dels municipis de la fusió dels quals es va crear Naut Aran.

El nucli, que el 2019 tenia 105 h, és el més enlairat de la Vall. Un braçal l’uneix amb la carretera C-142 i Salardú.

EMB DE BAGERGUE ☎️ 973 64 40 30
https://maps.app.goo.gl/n5jbkh9UYE9kqdrv6

Font: Visit Bagergue

Read Full Post »

L’Ajuntament de Barcelona prohibirà que es lloguin habitacions per menys d’un mes per impedir la proliferació d’habitacions turístiques, quan el pròxim mes d’agost entri en vigor la regulació d’habitatges compartits que ha fet la Generalitat i que les traurà de la situació al·legal actual.

Habitació turistica|CCMA

Així ho va anunciar ahir la tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz, per qui permetre aquesta modalitat de lloguer a la ciutat –s’estima que ara hi hauria unes 14.000 places– comportaria un “augment desorbitat” de l’oferta turística a la ciutat i un “perill”, ja que calculen que fins a 670.000 cases de barcelonins podrien acollir turistes.
“La ciutat ja té 154.000 llits regulats, una oferta més que suficient”, va argumentar Sanz durant la presentació dels canvis en el Peuat, el pla que regula els allotjaments turístics de la ciutat i que ha aprovat inicialment aquesta setmana el govern municipal.

La pretensió és que s’aprovi definitivament en ple abans de l’estiu i que Barcelona tingui la norma abans que entri en vigor la catalana.
L’agost del 2020, la Generalitat va aprovar un decret que admet les llars compartides com a nova modalitat d’allotjament turístic. El resident pot llogar una habitació a un tercer per 31 dies o menys, i és això el que Barcelona vol evitar.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

ALBERT LLIMÓS| Per saber com batega Barcelona, ningú millor que el Juanito, el Joan Bayén, la cara visible del bar Pinotxo, a la Boqueria.

Una família fent-se una fotografia a l’interior de la Boqueria, buida.

Ell és un termòmetre infal·lible de la ciutat. Fa més de 70 anys que treu el cap darrere la barra de l’emblemàtic local i parla amb tothom, i mai havia vist una situació com l’actual. Al passadís central de la Boqueria, a mig matí, no hi ha ni 10 clients. La remor de fons que sempre ressona a l’interior del mercat pel bullici de curiosos vinguts de tot el món s’ha esvaït. El so d’una cullera colpejant el vidre se sent nítid. “Aquest silenci sembla el d’un enterrament”, sentencia pensatiu el Juanito. La Boqueria mai havia tingut aquesta quietud. “Després dels atemptats del 2001 a Nova York també es va parar tot, però va durar una setmana”, apunta un dels treballadors, el Jordi.

Un altre dels termòmetres de la ciutat és el Zurich de la plaça Catalunya.

Ningú espera. L’habitual postal d’algú recolzat a les escales del metro esperant la cita que arriba tard ha desaparegut. De les quaranta taules que hi ha, només sis estan ocupades. Al passeig de Gràcia la imatge és similar. Dues taules de catorze en un bar. Tres en un altre. Els bancs gairebé buits, acostumats a donar una treva als acalorats turistes, ara només els ocupen els operaris que treballen en la construcció, amos i senyors del passeig de Gràcia a l’hora de l’esmorzar.

Un turista passa per davant de l’oficina d’informació del palau Moja, tancada.

Sense turistes

A la Casa Batlló setze persones fan cua per entrar, quan normalment, en qualsevol altre moment, s’hi aplegarien centenars de curiosos: els uns fent fotos embadalits, els altres a punt per penetrar en la suggeridora morfologia gaudiniana. Una realitat perfecta per als pocs turistes que s’han atrevit a venir a Barcelona. Si al juny semblava que la cosa s’animava i a principis de juliol les previsions eren fins i tot optimistes, fa tot just un parell de setmanes tot es va acabar. De sobte. La Nora és una de les excepcions. Ha vingut amb la seva família a Catalunya perquè hi viu la seva germana. Arribada just ahir d’Alemanya, està a punt d’entrar a la Casa Batlló: “És perfecte. Tenim temps i espai per veure-ho tot sense fer cues”. Barcelona és pràcticament seva. Sense turistes ni molts veïns, que han fugit a correcuita.

El centre de la ciutat conté la respiració.

Hi ha espai per aparcar les motos a tot arreu. Totes les bicis del Bicing de la plaça Catalunya són al seu lloc. No hi ha moviment. Quan es creua la ronda de Sant Pere no cal fer cap eslàlom per evitar transeünts despistats. I això no passava des de la Barcelona preolímpica.

La Rambla està irreconeixible.

Des de la plaça Catalunya, llançant la mirada cap a mar, s’hi veuen tot just una quarantena de figures, algunes diminutes en la llunyania, passada la parròquia de la Mare de Déu de Betlem. “Un 24 de febrer a les 4 de la matinada hi ha la mateixa gent”, assegura un dels quiosquers, encarregat de continuar un negoci familiar que viu el pitjor moment des que el pare va instal·lar-se a la part alta de la Rambla fa més de 40 anys: dimecres va fer 25 euros nets de caixa. Amb el quiosc més pròxim han acordat tancar un dia a la setmana cadascun per així no prendre’s negoci.

Un cambrer esperant clients en una terrassa de la Rambla, completament buida.

Davant del Liceu un cambrer espera el primer client, amb totes les taules on abans hi havia sangria i paelles ara totalment buides. Altres restaurants, ni això. Ja no han obert. A la plaça Reial hi ha quatre taules ocupades d’entre pràcticament un centenar. El so d’una escombra acariciant els panots de terra -la mítica rajola de la flor- se sent amb insultant claredat, mentre els botiguers pakistanesos busquen avorrits el client que no arriba. Pel carrer Ferran gairebé hi ha més furgonetes repartint que vianants. A la plaça del Pi una cambrera fa números: en tot un matí ha servit 20 cafès. Al carrer Petrixol l’olor de xocolata s’ha esvaït. Les pròpies petjades se senten solemnes creuant el Pont del Bisbe, que uneix la Generalitat amb la Casa dels Canonges. Mai la calavera amagada sota el pont havia estat tan sola, acostumada als milers de turistes que hi passen per sota sense adonar-se de la seva presència.

El silenci és pesat. I traïdor. Un cotxe passa fregant un home gran que creua per un pas de vianants. El vehicle s’atura en sec i el conductor començar a vociferar, amenaçant amb baixar mentre es treu el cinturó. L’inaudible “ capullo ” que ha proferit l’home al creuar quan ha vist el vehicle tan a prop, fruit de la calma inaudita al carrer Casp, ha arribat nítidament a l’interior del vehicle.

A l’Eixample la ciutat batega a un altre ritme. Tot i que es nota l’absència de molts veïns, instal·lats en segones residències des de fa dies, hi ha encara un vaivé constant de vehicles i terrasses plenes. No obstant això, la ciutat mostra les seves cicatrius cada pocs metres. Avançant pel carrer Consell de Cent, entre el Parc de Joan Miró i el passeig de Gràcia, es poden comptar 58 locals tancats. Són poc menys de dos quilòmetres. 58 locals, moltes famílies. I no és una excepció. Al carrer de sota, Diputació, la mateixa trista imatge. Persianes abaixades, cartells de lloguer i portes tancades. Moltes no tornaran a obrir mai més.

Read Full Post »

També es reserven dues setmanes per als professionals que han combatut la crisi, mentre que reprendre les obres depèn del flux de turistes que arribi

La Sagrada Família buida de visitants|FOTO DE BELLATERRA. CAT

CCMA|La Sagrada Família tornarà a obrir les portes el 4 de juliol, però no es reprendrà la construcció del temple fins que el flux de turistes ho garanteixi, cosa que pot fer retardar el final de les obres més enllà del 2026 que s’havia previst.

Les portes de la Sagrada família s’obriran en tres fases: la primera per agrair el treball de tots els professionals que han combatut la crisi de la pandèmia, una segona fase dedicada a tots els barcelonins i la tercera, que no te data, que obrirà l’accés a tota la resta de visitants de fora del país.

Xavier Martínez, director general de la Junta Constructora de la Sagrada Família, ho ha anunciat aquest dilluns.

“El Patronat de la Sagrada Família vol reobrir les seves portes tenint un gest de gratitud amb aquelles persones que amb el seu treball, voluntat i responsabilitat estan contribuint a superar aquesta situació ajudant els altres.”

La primera fase s’ha anomenat Homenatge. Es reservaran els dos primers caps de setmana de juliol a sanitaris, cossos de seguretat i entitats del tercer sector i a tots els professionals que han combatut la crisi, que, amb els seus familiars, podran visitar gratuïtament el temple.

La segona fase, Hora Barcelona, començarà a partir del 18 de juliol, i està dedicada a tots els barcelonins, que tindran entrada gratuïta qualsevol dissabte o diumenge a la tarda, fins a finals d’any.

Martínez ha explicat que aquestes visites seran exclusives

“Volem retre un homenatge a tots els barcelonins pel seu esforç i volem que se sentin protagonistes en un entorn mol diferent del que és habitual.”

I l’obertura als visitants de pagament, la tercera fase, no es decidirà fins que no es detecti “un flux de turistes constant”, ha dit Martínez que ha afegit que hores d’ara no es pot posar una data.

“En aquests moments hi ha moltes incerteses de quan aquest turisme podrà venir a la ciutat. Hi ha fonts molt optimistes que diuen que, a partir de juliol, aquest flux començarà a arribar. Hi ha altres visions més pessimistes que diuen que fins després de l’estiu no vindran a Barcelona. La Sagrada Família està preparada per obrir les portes en el moment que es decideixi.”

I, d’aquest flux de visites, en depèn que es pugui reprendre la construcció del temple, que ha quedat aturada per la falta d’ingressos que proporcionen les visites. Un fet que pot retardar l’objectiu d’acabar l’obra el 2026.

Read Full Post »

Quan les coses es posen serioses, a Catalunya s’aparquen les banderes , les identitats i les reivindicacions.

Diari de Girona|Ha sigut sempre així, al llarg de la història. Quan les coses es posen serioses, a Catalunya, segur que estem parlant de diners. La crisi del coronavirus molt probablement farà que aquest estiu a penes vingui turisme estranger, per la qual cosa el sector ha de confiar en el turisme espanyol, tal com s’ha reconegut des de l’administració catalana. I el turisme són diners, molts diners, exactament el 12% del PIB català. Així doncs, l’Agència Catalana de Turisme està a punt de posar en marxa una campanya dirigida a captar turisme espanyol, amb qui resulta que ara «ens uneixen molts vincles emocionals». La campanya veurà la llum d’aquí a pocs dies: al juny. Naturalment, això ha obligat a empassar-se gripaus i ara ja es parla de «regió» en referir-se a Catalunya, però també obligarà a tirar de Photoshop i eliminar de les fotos promocionals qualsevol referència reivindicativa, des d’estelades a llaços grocs. O trobar paratges o edificis que no llueixin aquests ornaments, però això seria tasca titànica.

Es tracta de donar als potencials turistes espanyols la imatge d’una Catalunya acollidora, on mai de la vida ningú li diria ni «coló» ni «nyordo» a algú originari d’altres regions d’aquest gran país que formem entre tots i blablabla. O això és el que sembla que pretendrà donar a entendre la campanya. Una campanya d’«aquí pau i després glòria».

Anem a exemples pràctics. Observin les imatges que acompanyen aquest article. En una es veu el pont de Besalú amb una feliç parella que s’hi ha instal·lat a sopar, imatge que va formar part d’una anterior campanya de l’Agència Catalana de Turisme dirigida als espanyols. No sembla gaire probable que en aquest indret s’hi serveixin àpats, però ho podem considerar una llicència poètica del publicista. El que seria més estrany, almenys avui, és que al pont no hi hagi símbols independentistes, tal com es veu en l’altra fotografia, presa ahir mateix. També s’hi podrien veure ninots penjant de caps per avall. Fa poc més d’un any hi havia els de Llarena, Franco i el Rei en un mur de la mateixa població. Es farà difícil la nova campanya, si el que es vol és donar imatge acollidora. Si en lloc del magnífic pont de Besalú s’opta per la imatge d’una platja, s’haurà de ser també curós, no sigui que aparegui alguna de les que els CDR van sembrar de creus grogues, amb pancartes que resaven «Catalonia is not Spain». O per la d’alguna carretera o autopista tallada amb pneumàtics cremant, una altra original forma de donar la benvinguda als visitants. Potser els turistes espanyols no captarien el peculiar sentit de l’humor català a l’hora de rebre i honorar els visitants, la nostra manera de fer-los sentir com a casa seva.

La campanya, segons van explicar els responsables de l’Agència Catalana de Turisme quan la van presentar -a Madrid, com no podia ser menys-, anirà dirigida a ressaltar els «vincles emocionals» entre els catalans i la resta d’espanyols, que almenys aquest estiu deixaran de ser uns feixistes que ens roben, o inclús que ens maten perquè porten cap aquí els seus virus.

Més que orelles del llop, les dents
La campanya va ser anunciada a inicis de maig, quan ja més que veure les orelles al llop, els responsables de turisme a Catalunya li veien fins i tot les dents. Amb les fronteres tancades, amb l’amenaça de quarantena pels turistes estrangers que vulguin venir a Espanya, i amb la certesa que altres destinacions estan posant moltes més facilitats a l’arribada de visitants estrangers, el turisme espanyol és el clau roent a què agafar-se per, si no salvar la temporada, almenys subsistir en espera de temps millors.

Si per aconseguir això, Catalunya ha de passar de país a regió, ha d’elogiar Espanya i els espanyols, i ha d’oblidar suposats espolis i antigues reivindicacions, es farà sense problemes.

Read Full Post »

Espanya obliga els turistes a passar dues setmanes de quarantena des del 15 de maig, una mesura molt criticada pel govern francès.

Plaça Octavià i monestir de Sant Cugat del Vallès|BELLATERRA. CAT

CCMA|Laura Galán

A partir de l’1 de juliol el estrangers que visitin Espanya ja no hauran de passar la quarantena de dues setmanes imposada pel govern espanyol a mitjans de maig per evitar rebrots de coronavirus.

La desescalada total és preveu per a finals de juny i serà aleshores quan ja no caldrà que les persones que vinguin de fora passin la quarantena.

Ho ha anunciat la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, després d’una reunió interministerial en què es tractava el tema de la reactivació del turisme internacional.

L’aclariment s’ha fet després d’unes declaracions de la ministra francesa de Transició Energètica en què recomanava als seus compatriotes no anar de vacances a Espanya.

En un entrevista a La Sexta, recollides per Europa Press, la ministra d’Exteriors, González Laya, ha defensat, però, que la decisió de posar final a la quarantena “no és el resultat de pressions de ningú, sinó de l’esforç de tots”.

“A mesura que anem guanyant espais de llibertat, aquestes mesures a la frontera poden canviar.”

El govern espanyol va imposar la quarantena el 15 de maig i durant tot l’estat d’alarma sense anunciar una possible data d’acabament.

Aquesta decisió va generar malestar en el sector turístic i en altres països. França, que no imposa quarantena als ciutadans de la zona Schengen sí que l’ha imposat als espanyols “com a mesura de reciprocitat”.

La ministra de Transició Ecològica i Inclusió del govern francès, Élisabeth Borne, va dir aquest diumenge que “no convidava els francesos a viatjar a Espanya “per les seves mesures contradictòries.”

La ministra González Laya ha assegurat que la posició de França no ha influït en la decisió d’aixecar la quarantena a partir del juliol.

Dissabte el president Pedro Sánchez va parlar de reactivació del turisme i aixecament de la quarantena per a persones que vinguin de fora d’Espanya.

Read Full Post »