Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Manel Haro’

L’any 1955, Arthur M. Abell va publicar Talks with great composers, l’edició anglesa original del llibre que avui presentem al lector català. La data de publicació tan tardana respecte el moment en què van tenir lloc les entrevistes que s’hi recullen s’explica per la voluntat de Brahms que les seves declaracions no veiessin la llum fins passats cinquanta anys de la seva mort.

En el llibre, Arthur M. Abell recull el testimoni de sis importants figures de la música occidental —Brahms, Strauss, Puccini, Humperdinck, Bruch i Grieg— en relació amb les seves experiències espirituals, psíquiques i mentals en el moment de l’impuls creador. A més, ens convida a conèixer el context cultural europeu de principis del segle xx a partir de l’experiència vital dels seus protagonistes.

En el pròleg de Música i inspiració, el seu autor, Arthur M. Abell, comença dient el següent: «durant la meva llarga estada a Europa, des de 1890 fins al 1918, vaig poder parlar diverses vegades amb Brahms, Strauss, Puccini, Humperdinck, Bruch i Grieg sobre el tema de la inspiració.» Sembla impossible que algú hagi pogut conèixer aquests grans tòtems de la música clàssica, en un ambient respectuós però en certa manera informal, i que decidís enregistrar les seves converses per poder-les publicar en un llibre. Dit d’una altra manera: aquest volum, que publica Fragmenta Editorial en català i en castellà, ofereix la possibilitat de llegir –o escoltar, si m’ho permeteu- la veu d’aquests compositors en un ambient més privat, íntim, fora dels grans teatres, parlant sobre una qüestió tan fonamental com és la inspiració, allò que els estimulava a compondre les músiques que ens han arribat als nostres dies. I no és poca cosa llegir Brahms parlar de la idea de Déu, llegir Humperdinck parlar de Wagner o llegir un joveníssim Richard Strauss quan encara tenia molta carrera per endavant.

Explica Abell que la trobada amb Brahms va ser possible gràcies al violinista Joseph Joachim, qui també va participar en la conversa. La condició que Brahms va posar per accedir-hi, va ser que l’autor no podia publicar res fins que passessin cinquanta anys de la mort del compositor. Llavors Abell, que era corresponsal a Berlín del Musical Courier, tenia vint-i-vuit anys. Brahms moriria només uns mesos més tard, així que fins al 1947, la conversa no podia veure la llum, però el món encara vivia les seqüeles de la Segona Guerra Mundial i el volum no es va publicar fins al 1955. La raó d’aquesta condició de Brahms és que volia estar segur que cap dels seus amics pogués llegir les seves revelacions. Vaja, volia esperar que tots ells també fossin morts. Més tard, també confessarà que volia esperar aquest temps perquè se li concedís «el veritable lloc que em pertoca dins la història de la música.» Segons el seu parer, tal com va passar amb Beethoven i Bach, algunes de les obres dels quals van ser bandejades en vida i celebrades de forma pòstuma. Val la pena aturar-se un moment i pensar en el que devia sentir aquell periodista (que també era violinista i un apassionat de la música) pel fet d’haver d’esperar mig segle (i dues guerres mundials) per compartir el que Brahms li havia confessat.

Diu Brahms en aquestes pàgines que «tota veritable inspiració és causada per Déu, i aquesta espurna divina és l’única manera com se’ns pot revelar a través del que avui dia els psicòlegs en diuen el subconscient.» Més encara, considera que «amb el pensament conscient, amb el pensament evolutiu del regne de la matèria, no podeu pas experimentar-ho.» De forma molt similar pensava Beethoven, a qui Brahms declara el seu guia. «Poder reconèixer, com Beethoven –va continuar ell-, que nosaltres som u amb el Creador és una experiència meravellosa i venerable», explica el compositor. La inspiració és, doncs, «una revelació suprema de Jesús», «vibracions que prenen la forma d’unes imatges mentals determinades» per tal de «compondre alguna cosa que estimuli i animi la humanitat», i aquest contacte amb la divinitat –assegura- només estava a l’abast del 2% dels compositors. La inspiració és la clau perquè una composició prosperi al llarg dels anys, encara que també és molt important, és clar, la tècnica i la constància.

Per altra banda, Abell va conversar amb Richard Strauss quan aquest tenia només vint-i-sis anys, i el compositor també li va fer referència a «una força superior» que «la religió anomena Déu.» Strauss era llavors un gran defensor de Wagner, tractava de reivindicar la seva obra set anys després de la seva mort perquè encara tenia grans detractors. Strauss també tenia, com Brahms, aquesta consciència de la posteritat i assegurava que passats cinquanta anys, Wagner esdevindria «el més gran de tots els compositors d’òpera.» Amb la mateixa seguretat parlava Strauss de la seva pròpia obra, i garantia que l’òpera Salome, vetada pel Metropolitan de Nova York, seria acceptada en el futur perquè «és la música més important que he fet fins ara.» Per cert, Strauss era més generós que Brahms respecte al percentatge de compositors tocats per la força divina, i l’apujava al 5%, mentre que l’altre 95% era «pur treball cerebral.»

També en la conversa amb Edvard Grieg es percep aquesta idea de la posteritat, ja que li comentava a Abell que el també compositor Salomon Jadassohn l’avisava que havia de distanciar-se dels motius tradicionals noruecs perquè en el futur deixarien d’interessar: «la teva música sobreïx d’amor a la pàtria» i «la música és un art massa elevat per poder-lo tancar en les estretes fronteres de la teva pàtria noruega. Tu ets el teu propi presoner, Edvard», li deia Jadassohn. A això, Grieg li respon: «no reclamo pertànyer a la classe dels Bach, Mozart i Beethoven. Les seves obres són eternes, mentre que jo he escrit per a la meva generació i per al meu temps.» Respecte a la inspiració, també Grieg parla d’una relació amb «lleis còsmiques superiors», però sense tenir clara que treballava atenent el seu dictat, com sí passava amb Brahms o Beethoven, que eren conscients que estaven sent assistits pel Totpoderós. I una altra frase, meravellosa, de Grieg: «nosaltres, els compositors, projectem el que és infinit i il·limitat en allò que és finit i limitat.» Quina meravella!

Retornant el tema del rebuig que van patir alguns compositors en vida per algunes de les seves obres –com Brahms, Wagner, Beethoven, Verdi…-, cal citar a Puccini, qui en aquest llibre coincideix en l’element diví a l’hora de parlar d’inspiració. La seva Madama Butterfly va ser un fracàs el dia de la seva estrena a La Scala de Milà i, en canvi, va aconseguir un lloc en la història de la música. Sobre Madama Butterfly, Puccini explica: «la música d’aquesta òpera m’ha estat dictada per Déu; he actuat exclusivament com a eina.» Aquesta és una de les virtuts de Música i inspiració, que ens fa un retrat humà de grans compositors com Puccini, Strauss o Brahms i ho fa gràcies a profundes reflexions i sucoses anècdotes, com tot el que explica Humperdinck sobre Wagner. És fàcil oblidar-se’n, però Wagner també era humà i no sempre va ser venerat. Imprescindible llibre per informar-se i per escoltar la música clàssica d’aquests grans compositors amb unes altres oïdes.

Arthur M. Abell (Norwich, Connecticut, EUA, 1868-1958)

Arthur M. Abell (Norwich, Connecticut, EUA, 1868-1958) va ser violinista i corresponsal a Berlín pel Musical Courier des de 1893 fins a 1918. Després de la Primera Guerra Mundial va exercir de periodista i crític musical en altres diaris com el New York Times. Durant la seva estada a Europa (1890-1918), i gràcies a la seva posició benestant, va estar en contacte amb els grans noms de l’escena musical i cultural. Aquest fet li permeté recopilar un gran volum de materials d’arxiu, transcripcions de converses, correspondència, imatges i programes de concerts, conservats avui a la secció musical de la Biblioteca Pública de Nova York.

El procés creatiu és una barreja de tècnica, enteniment, força de voluntat, do de la imaginació, fantasia, determinació, desig ardent. I per molt bona que sigui l’execució, no hi haurà cap composició que perduri si no està inspirada. La inspiració, quan arriba, és d’una subtilitat i d’una finor que se sostreu a tota classificació; és un despertar, una activació de totes les facultats humanes. I el gran secret de tots els genis creadors es troba en el fet que posseeixen la força d’apropiar-se de la bellesa, la riquesa, la grandesa i l’excelsitud que hi ha a dins de la seva ànima i, alhora, de comunicar aquesta riquesa als altres.

Font: Manel Haro, Llegit.cat, Fragmenta Editorial,

Read Full Post »

DVD en vies de desaparició

Manel Haro/ Ara que tenim plataformes com Netlfix, HBO o Filmin, he deixat de comprar pel·lícules i no sé què fer amb les que tinc

Cada vegada que entro a la meva habitació i veig la meva col·lecció de DVD, em sento una mica trist. En tinc molts, resultat d’una època de la meva joventut quan pensava que totes aquelles pel·lícules que m’agradaven havien d’estar a casa meva, perquè llavors encara ens dominava, als amants del cinema, la por que un DVD quedés descatalogat i, per tant, que ja no poguéssim tornar a veure mai més aquella pel·lícula. No sé si aquella era una por irracional, però recordo molt bé aquelles complicades recerques per trobar un títol a qualsevol portal d’Internet per comprar-lo. Llavors teníem eBay –que encara existeix- i poca cosa més. No existia Wallapop ni, evidentment, les plataformes de streaming, com Netflix, Filmin o HBO. Així que si perdies la pista d’alguna pel·lícula, costava molt poder tornar-la a veure, tret que anessis al videoclub Instan de Barcelona o miressis en els catàlegs de les biblioteques (encara que llavors les pel·lícules no hi tenien la presència que tenen ara).

Quan em ve de gust veure una pel·lícula i sé que la tinc, ja no entro a l’habitació a buscar-la, sinó que primer busco en l’aplicació JustWatch del meu telèfon i allà em diu en quina plataforma la puc trobar. Si resulta que està disponible a Netflix, Filmin, Movistar… doncs ja ni em molesto a obrir el DVD, sinó que entro directament a la plataforma i em poso a veure-la. Això ha fet que ni tan sols necessiti veure-la en pantalla gran –bé, tan gran com la meva televisió, que sempre està apagada-, i em conformo amb la pantalla del meu ordinador portàtil de quinze polsades. Encara ara, de tant en tant, entro en les botigues del carrer Tallers de Barcelona, on venen films en format DVD i BlueRay per només dos euros, fins i tot moltes vegades n’agafo unes quantes, però abans de pagar-les penso que no cal, que segurament estaran a Filmin o en alguna altra plataforma, i acabo sortint amb les mans buides. He de dir que fins i tot em sento com si pertanyés a una altra època jo mateix. És una estranya sensació.

Estic encantat d’estar subscrit en diverses plataformes, però la meva relació amb el cinema ja no és la mateixa com quan comprava aquells DVD. Suposo que és semblant al fet de comprar un CD o escoltar-los per Spotify. Abans, quan compraves discos, tenies una relació diferent amb la seva música. No dic que sigui ni millor ni pitjor, però sí diferent. Jo encara compro algun CD de música clàssica, suposo que una mica per militància, per donar suport a la indústria discogràfica i perquè hi ha un component de fetitxisme. M’encanta posar-me davant de la minicadena, obrir un CD, treure el disc i escoltar-lo. Però també és cert que sovint compro discs que acabo escoltant directament per Spotify. Fins i tot quan vaig en cotxe, connecto el meu mòbil al vehicle per escoltar la música des d’allà. I tot això em deixa un punt de nostàlgia.

El cas és que no tinc clar què he de fer amb la meva col·lecció de pel·lícules. Moltes d’elles realment ja no les necessito, i amb les que em sento molt proper, la veritat és que tampoc passaria res si no les tingués, perquè totes estan allà agafant pols. Quan entro a l’habitació i les miro, sento que pertanyen a una vida passada, tot i que el cinema el segueixo gaudint amb molta intensitat. El cas és que també m’agrada molt llegir i, per tant, també tinc molts llibres, i l’espai que ocupen les pel·lícules –que no és poc- podria ser ocupat per llibres. I l’habitabilitat de casa meva seria infinitament millor, és clar. Tot això fa que, de tant en tant, tingui rampells minimalistes i pensi a desfer-me de tot, però no és fàcil perquè aquesta és una altra: ¿on carai portes les pel·lícules que no vols si en cap lloc te les agafen? Bé, segur que en algun sí, però no el conec pas. Suposo que aquest neguit demà em passarà, però hi tornarà. Perquè sempre hi torna.

Font: Llegir.cat,Manel Haro

Read Full Post »

Publica el disc ‘Le Labyrinthe d’Ariane’, un repertori de l’època medieval al Barroc interpretat amb set arpes antigues

La bellaterrenca Arianna Savall|CEDIDA

Manel Haro entrevista a la bellaterrenca Arianna Savall a Llegir.Cat

Arianna Savall (Basilea, 1972) és una soprano, compositora i arpista catalana filla d’una família de músics. És especialista en música antiga i ha publicat diversos discos, el darrer dels quals és Le Labyrinthe d’Ariane, al segell Alia Vox, el seu primer àlbum en solitari, que aplega un repertori de l’època medieval al Barroc interpretat per set arpes antigues diferents i que suposen un viatge per França, Itàlia i Espanya. Diu l’arpista que aquest treball ha estat possible gràcies a la perseverança del seu pare, Jordi Savall, i el suport del seu marit, Petter Udland Johansen, amb qui va crear el grup Hirundo Maris, una formació que connecta la música tradicional nòrdica amb la catalana. També – confessa- ha estat determinant el fet de donar classes d’arpa a joves alumnes i veure com aquest instrument té una gran capacitat de seduir-los. Diu Savall que «l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals, és un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull i ens relaxa.»  En definitiva, és un disc per deixar-nos envoltar per la música i per conèixer la gran riquesa d’un instrument que és més transversal del que ens pensem.

Acaba de publicar un nou disc en una època en la qual no queden gaires compradors de discs…

Sí, i és una llàstima. Els discs ara mateix no són cars, però és cert que els tens disponibles a diverses plataformes i els llibrets que l’acompanyen no són sempre un valor afegit. Jo crec que farem discs durant molt de temps, però serà una peça de regal, una qüestió de relació emocional amb l’objecte físic. A més, si hi ha actuacions en directe, sempre els pots dedicar, però ara això és complicat…

Quina és l’ànima d’aquest disc?

Aquest disc és un laberint de set arpes, que et van portant per diferents camins. És un laberint feliç, com diu el meu pare. Aquí el minotaure és més aviat un amic i al final ens abraça una esperança. Cadascuna d’aquestes set arpes marca un camí preciós, molt ric i desconegut per la gran majoria, perquè coneixem l’arpa clàssica, l’arpa de pedal, les arpes celtes, les americanes, la kora, l’africana, però les arpes antigues… Això ja és una altra cosa!

I vostè tracta de donar-les a conèixer.

Aquesta és la meva especialitat i al llarg dels anys he vist que les arpes antigues, la música antiga en general, arriben molt a la gent jove. Això em va animar molt a fer aquest disc, per això el dedico als meus alumnes de Bellaterra i de Zuric, perquè ells van ser una peça clau a l’hora de posar-me a fer-lo.

Parli’m d’aquestes set arpes.

Una és romànica, petita, compacta i robusta; una altra és gòtica, més esvelta. Després hi ha dues arpes que només es trobaven a la península Ibèrica, una de les quals és la rota, que és una arpa saltiri amb dues files dobles als costats que la trobem al segle XIII sobretot al nord d’Espanya i especialment a Galícia. És un instrument molt peculiar que va existir en aquella època i després desapareix totalment. Potser la rota va inspirar l’arpa catalanoaragonesa que apareix els segles XIV i XV, una arpa medieval també doble que segurament va viatjar a Nàpols i d’allà va néixer l’arpa doppia del segle XVI. És el primer intent de fer una arpa cromàtica amb les tecles blanques i negres del piano.

El seu disc és un gran viatge, doncs!

Volia recórrer França, Itàlia i Espanya. L’arpa doppia dona pas a l’arpa de Monteverdi, que ell encara l’anomena doppia, però ja és triple. Té tres files de cordes, és una arpa molt complexa i tindrà una difusió molt gran a tota Europa, excepte a la península Ibèrica, que ja havia creat la seva pròpia arpa, la creuada. Els ibèrics tenien molt de caràcter i estaven molt orgullosos del seu propi instrument. L’arpa triple arribarà a Barcelona i a Madrid, però no es tocarà tant.

L’arpa és un instrument que segueix seduint molt…

Perquè l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals. És un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull, ens relaxa. Per això es fa tanta musicoteràpia amb arpes. És l’instrument que tocaven Apol·lo, Orfeu, les muses, els àngels… És un instrument que trobem en moltes figures mítiques. A vegades es confonen amb les lires, les cítares… que són diferents, però de la mateixa família.

Podem dir que el seu disc vol donar a conèixer el caràcter i la riquesa de cada arpa?

Sí, perquè tu pots interpretar el poema d’un trobador amb una arpa celta, però no estaràs transmetent exactament el mateix que volia transmetre ell, perquè ell utilitzava una arpa romànica. Tocar Kapsberger -de qui en soc molt fan- amb una arpa de pedal, per exemple, és molt difícil, no tot sona com hauria de sonar, mentre que si agafes una arpa triple, tot queda perfecte, produeix un efecte hipnòtic, et transporta a una altra dimensió.

La música antiga ens resulta molt seductora. A què creu que és degut?

Potser en l’Edat Mitjana tenien un contacte amb la música que s’apropava molt a la màgia i que nosaltres segurament ja hem perdut. Els textos antics tenien dobles sentits, amb missatges amagats, la qual cosa crea molta fascinació. Aquella música pot semblar senzilla, però t’arriba al cor, és una música essencial però profunda. A tots els meus alumnes els agrada la música antiga, i això que també escolten molta música moderna i que molts d’ells són infants i adolescents, però gràcies a tocar l’arpa, van descobrint la música medieval, renaixentista i barroca. La música barroca té quelcom que la fa eterna: els seus ostinati, les seves xacones… Les seves estructures harmòniques van ser fetes cap a l’infinit. Els compositors les van calcular molt bé.

En aquest disc també canta.

Sí, només quatre cançons, perquè és un disc més aviat instrumental. Volíem mostrar sobretot el color de cada arpa, que se sentissin bé. Jo sempre he intentat conservar la meva naturalitat a l’hora de cantar. M’he especialitzat en cant antic, però cantar asseguda amb l’instrument t’obliga a estar molt en harmonia amb ell i a trobar un equilibri entre l’arpa i la veu. En això treballo des de fa molts anys i cal buscar i conservar la naturalitat. Jo valoro els cantants que han estat fidels a ells mateixos i que no s’han deixat endur per aquelles modes que marquen que ara cal cantar d’una determinada manera, amb molt de vibrato o amb determinats efectes… Intento evitar-ho, prefereixo treballar el meu propi caràcter, el meu estil és més aviat sobri, molt inspirat en els textos. Si vius bé l’emoció del text, amb poc pots fer molt. És la meva forma d’arribar a la gent, des de l’autenticitat, des de la puresa.

Cada disc és una forma d’aprendre?

Cada disc és una oportunitat de seguir avançant, perquè t’obliga a aprofundir en una època, en un repertori, en un personatge, una història, i sempre aprens, és clar. Cada disc és com un univers que se t’obre i saps que sempre pots anar més enllà, però has de saber quan acabar. En aquest disc ha estat un repte tocar set arpes, no ho havia fet mai, com a molt tres o quatre. No sé si en un concert podria tocar les set, la veritat, perquè hi ha molta distància entre cadascuna d’elles. Un disc el pots fer en diversos dies, i en cadascun d’ells pots centrar-te en una arpa, mentre que en el viu no hi ha aquesta opció.

Com ha estat l’experiència d’un primer disc en solitari?

M’ha costat una mica. Jo, de fet, no el volia fer, perquè m’agrada molt més tocar amb el meu marit, amb el nostre grup Hirundo Maris. Prefereixo el diàleg. Però sí que el meu pare feia temps que volia tenir un disc així a Alia Vox i també el Petter, el meu marit, que és un fan de les arpes, em deia que havia de fer un disc només d’arpes, perquè és un so molt bonic. Entre els dos em van convèncer i els hi estic molt agraïda. Amb aquest disc he sentit que creixia, que continuava avançant. Potser repetiré.

El seu pare, Jordi Savall, accepta un no per resposta alguna vegada?

No, mai!

Ja m’ho pensava.

I per això ha anat tan enllà… Quan el meu pare, que aviat farà vuitanta anys, està convençut del seu projecte, del seu somni, sempre el realitza. Quan algú li diu que alguna cosa és una bogeria, ell segueix endavant i se’n surt. És una força interna que té, una passió i una fe molt admirables.

Parlem d’aquesta aliança que té vostè amb Petter Udland Johansen, el seu marit, i amb el grup que conformen, Hirundo Maris.

Vaig conèixer el Petter a la Seu d’Urgell el 1995, en un curs de música antiga dels meus pares, i després ens vam retrobar a Basilea. Ell cantava músiques tradicionals noruegues i jo músiques tradicionals catalanes i sefardites. Vam veure que hi havia una connexió molt forta en l’àmbit de les melodies. Tant la música tradicional catalana com la noruega tenen molt de nostàlgia, sovint són llegendes medievals amb aventures increïbles, viatges perillosos, amors impossibles, històries dramàtiques que alguna acaba bé, però la majoria no…

I va néixer el grup…

Arran d’això ens vam anar animant, el Petter va trobar el nom del grup, que significa «oreneta de mar», que a l’estiu està a Noruega i a l’hivern va cap al Mediterrani. Nosaltres també som nòmades, ens agrada viatjar, conèixer gent nova, noves cultures i buscar aquesta connexió entre nord i sud que és més gran del que ens pensem. La cultura nòrdica és fascinant, com la nostra, la catalana.

Podríem dir que la música té dolor, però deixa enrere la foscor de la seva època i ens aportant la seva part més humana?

La música surt de la part millor dels sers humans que la van compondre. La música antiga curava les ferides profundes dels seus compositors. Hi havia una espiritualitat molt forta, que anava més enllà de la religió. És realment fascinant. M’encantaria poder anar a l’època medieval, però amb el bitllet de tornada, perquè era una època terrible també.

Fer música és fer reviure la ferida i alhora la seva curació?

Sí, la música té aquest poder. És una bona idea, la música és la ferida i la seva curació. Els poetes i els músics d’aquella època transformaven aquest dolor en alguna cosa més sublim, que estava molt per sobre d’ells. I, per sort, ens han arribat algunes peces, que són autèntiques joies. Hi ha melodies anònimes que són precioses. A vegades són quatre notes, però increïbles, qui les va compondre devia de tenir una connexió tan forta amb el que vivia, amb el que sentia, que va deixar una melodia per a l’eternitat. És el que té la música antiga. Crec que la música contemporània ha perdut aquesta mena de connexió amb els humans. Hi ha una part de nosaltres que segueix necessitant somiar amb aquelles històries, llegendes, és una part que necessitem fins i tot al segle XXI.

La pandèmia ha estimulat els concerts online. Escoltar música antiga a través de les xarxes sembla contradictori…

Ni el Petter ni jo hem seguit gaires concerts en xarxa, encara que tenim bons altaveus, però la pantalla acaba cansant. Ha d’estar tot molt ben filmat, el so ha de ser bo, les imatges han de ser boniques, i això ho trobes en pocs concerts. Un concert ben filmat és preciós, però l’equip que ho filma ha de ser de qualitat i el lloc on es fa també compta. Nosaltres també hem fet algun concert en xarxa, en una església molt acollidora, filmat amb tres càmeres, va quedar força bé. Cal dir que amb la pandèmia Espanya, Luxemburg i el Japó són els únics països on es fan concerts ara mateix, és una sort. Ho dic perquè no hi ha comparació entre el viu i l’online. Seure al banc d’una església i deixar-se impregnar per la sonoritat natural dels instruments és molt superior al format que surt per l’ordinador. Jo davant d’una pantalla aguanto vint minuts, mitja hora, però no una hora i mitja. Millor sempre el viu, el directe.

Font: http://www.llegir.cat

Read Full Post »