Bellaterra, 19 de maig de 2026
“El mes d’octubre del 1734 es prengué a Viena l’acord d’establir una colònia hispànica al Banat de Temesvar. Aquesta decisió fou presa davant l’increment del nombre d’exiliats austriacistes a Viena un cop perduts els estats imperials d’Itàlia i la necessitat de l’imperi de repoblar els territoris conquerits als turcs. A la Nova Barcelona, l’actual Zrenjanin, hi va anar a parar un col•lectiu format principalment per catalans que no disposaven de recursos propis. L’intent d’assentament fracassà per les dures condicions de vida”.
HONGRIA I LA FRONTERA MILITAR. LA NOVA BARCELONA DEL BANAT DE TEMESVAR
Els tres regiments hispànics de cavalleria s’instal·laren a Hongria en una data molt precoç, el juny de 1714. Poc després arribaren també els dos regiments d’infanteria, que d’entrada havien estat destinats a Estíria i Caríntia, respectivament. Les condicions físiques del país són extremes, cosa que dificultà l’aclimatació de la tropa i, més endavant, de la població civil. Situada al centre de la plana Pannònica, amb nombroses zones pantanes i àmplies àrees despoblades, Hongria es caracteritza per un clima continental. Les temperatures poden assolir els quaranta graus a l’agost, i se situen més avall dels trenta sota zero a l’hivern.
Els regiments de cavalleria van ser situats dentrada a Zalma, prop de Buda. Era una zona pantanosa, de «situació malsana», com diu Castellví, cosa que va provocar, en tan sols quatre mesos, la mort de dos-cents dels expedicionairs, «entre homes, dones i nens».92
Els regiments hispànics van ser utilitzats en la tercera guerra turca (1716-1718). Van jugar un paper important a totes les campanyes i van destacar en els fets bèl·lics més notables -en especial, la batalla de Peterwardein i els setges victoriosos de Temesvar i Belgrad. També hi participarà un cos de voluntaris, majoritàriament catalans, comandat per Manuel Desvalls, que havia estat el darrer governador de Cardona. Altres oficials i soldats es van incorporar als regiments espanyols en qualitat d’agregats.” En un altre capítol ens extendrem sobre els principals esdeveniments d’aquella guerra protagonitzats pels exiliats.
Pel que fa a la població civil i als oficials jubilats, ja hem ressenyat l’estada efímera a Buda de 395 pensionistes (octubre de 1717-febrer de 1719). El confinament d’aquest col·lectiu a Hongria obeïa al desig d’allunyar-lo de la cort, però també als projectes imperials de repoblar Buda, que ja aleshores havia esdevingut el centre neuràlgic de la plana húngara recentment conquerida. El fracas d’aquesta iniciativa, amb el retorn massiu dels desterrats a Viena, confirma les carències insalvables de la intendència imperial i les dificultats de l’aclimatació.
Entre les 342 persones que cobraven una assistència mensual del Consell d’Espanya a Viena el 1725, tot just 26 residien a Buda oa altres parts d’Hongria (un 7,6% del total).94 És probable que no tots s’hi haguessin desplaçat voluntàriament. Així, sovintegen els qui havien tingut dificultats per demostrar el seu historial militar. N’esmentem, entre d’altres, el capità Francesc Llanes, que «no té palès ni cap altre document»; el tinent aragonès José Salón, el qual <<<no presenta papers, i els informes que se’n tenen són contraris»; el tinent català Esteve Maimà, que “no presenta més document”; i el tinent aragonès Valero de la Guàrdia, que vaig servir a la defensa de Barcelona i Mallorca, però a qui el marquès de Rubí «no li va expedir palès».
Les dificultats que afectaren els resistents de Barcelona i de Mallorca perquè l’administració imperial reconegués els seus mèrits van ser denunciades fins i tot per Juan Amor de Soria, una figura. clau a la Secretària del Despatx Universal del marquès de Rialp. Com recordà Amor de Sòria,
La ciutat de Barcelona tenia privilegi per fer oficials i que els va fer en defensa dels drets de S. M. C. C., finalment que el marquès de Rubí a Mallorca tenia plenipotència per formar regiments, crear generals i altres oficials. 95
Altres residents a Hongria havien seguit carreres militars més o menys irregulars o excèntriques, com el català Josep Corrons, que fou sergent major de la plaça de Gibraltar des de 1709 fins a 1719, quan fou cessat pels britànics; o el caporal furrier Diego Sanz, que va ser despedat del regiment Còrdova el 1718, segons es diu, «per no saber la llengua alemanya cosa que ens sembla si més no sorprenent. D’alguna manera, també podríem incloure en aquest col·lectiu el coronel Pere Joan Barceló i alguns dels seus oficials, que van arribar a Viena el 1721.
D’altres probablement havien estat estranyats de la capital per delictes greus, com el tinent aragonès Francisco Mateu, el qual, a més de «no presenta[r] patente», es veié complicat en uns assassinats a Gènova el 1715 («fue uno de los officiales que mataron los esbirros»). O s’hi havien desplaçat en circumstàncies particularment dramàtiques, com Juana Párraga: «Doña Juana Párraga es castellana y viuda del theniente Párraga, al qual mató en esta corte [Viena] el theniente coronel de fusileros Joseph Masip. Y ella está en Ungría.>>>
D’altra banda, segons Zoltan Fallenbüchl, entre juliol de 1722 i juny de 1723, almenys deu exiliats van obtenir la nacionalitat hongaresa, juntament amb la intitulació de baró o de comte del regne. L’historiador esmenta, entre d’altres, el comte de Santa Cruz, el coronel Alfonso Díez de Aux, l’oficial del Consell d’Espanya Juan Tomàs de Peralta, Jaume Verdaguer i el marquès de Rialp, secretari de Despatx Universal. També rebé aquesta intitulació el seu cunyat Joan Francesc Verneda.9% Tots ells residien a Viena. Com és obvi, la naturalització hongaresa no obeïa al desig de residir al país, sinó a la concessió de feus o rendes que estaven vedats als estrangers.
Sabem també que alguns exiliats van tenir un important protagonisme en la fundació de la reial fàbrica de tabac de Pressburg (Pozsony). Aquesta i la seva homòloga austríaca, fundada el 1722-seguien el model de la fàbrica de Sevilla i van reportar importants ingressos a l’erari imperial. El 1735 treballaven a la fàbrica de tabac de Pressburg l’aragonès José López y Aragón i el valencià Josep Grau, 98
Després de la pèrdua de Nàpols i Sicília, l’aglomeració d’exiliats a Viena va portar les autoritats imperials a concebre el projecte de colonització del Banat de Temesvar. Es pretenia, d’una banda, disminuir les despeses de la monarquia derivades de la pèrdua d’aquells regnes, on molts exiliats havien tingut assignades les pensions per espai de vint anys; i, d’altra banda, evitar els conflictes que la nova emigració generava a Viena. El projecte es realitzà entre 1735 i 1738, quan es fundà una ciutat anomenada Nova Barcelona, o Carlobagen, de vida efímera.” En un altre capítol ens estendrem sobre la gènesi intel·lectual d’aquella empresa. Ens pertoca ara, però, presentar alguns aspectes de la seva ubicació geogràfica, del seu desenvolupament i també de les característiques dels pobladors que hi participaren.
Com ja hem assenyalat, el Banat de Temesvar va ser conquerit en la tercera guerra turca (1716-1718), i tot seguit va ser posat sota el govern directe de l’administració central de Viena. Així, com la resta de territoris assimilats a la Frontera militar, el Hofkriegsrat, o Consell de Guerra, i la Hofkammer, o Cambra Imperial, van concentrar-hi totes les atribucions militars, polítiques i fiscals. Aquest fet afegia una particular característica de gran interès per a l’assentament dels exiliats: la inexistència de lleis o constitucions que contemplessin prohibicions d’estrangeria.
El Banat comprèn l’àrea delimitada pels rius Danubi, Tisza i Maros. La seva ciutat més important és Temesvar (Timisoara en romanès). En el moment de la conquesta hi vivien unes tres-centes mil persones, majoritàriament d’ètnia romanesa. Tanmateix, durant les dècades de 1720 i 1730 el Banat va viure un intens procés de repoblament, sota la direcció del general comte Claude Florimond Mercy-Argenteau. A diferència, doncs, del que s’havia esdevingut en altres zones de la Frontera militar, el Banat va ser considerat una àrea prioritària de desenvolupament econòmic i de colonització, probablement a causa de la riquesa del seu sòl.
A les ordres de Mercy, i mitjançant els esforços coordinats del Hofkriegsrat i de la Hofkammer, el Banat va rebre ben aviat desenes de milers de nous pobladors d’ètnies diverses, especialment alemanys provinents de la regió del Rin. La colonització del Banat, en aquell període, pot ser considerada també un experiment en la línia del corrent de pensament anomenat cameralisme, que aleshores predominava a la cort vienesa. Com ha assenyalat Charles W. Ingrao, el cameralisme combinava aspectes mercantilistes i preil·lustrats, com ara l’interès per la racionalització de l’administració i de les finances, la defensa d’un paper actiu de l’estat en el desenvolupament econòmic i una certa secularització.
Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 