Óscar Gutiérrez Martínez ✍️ Cannes rescata la pel·lícula prohibida sobre la Guerra Civil espanyola que Franco va voler fer desaparèixer.
‘Sierra de Teruel’, rodada en plena Guerra Civil, reapareix restaurada a Cannes després de dècades silenciada.
Una pel·lícula rodada entre bombes durant la Guerra Civil espanyola torna a emocionar gairebé 90 anys després.
Cannes reescata una obra maleïda que Franco va voler esborrar i que va sobreviure de forma gairebé miraculosa a la destrucció nazi.
Recuperació d’una pel·lícula oblidada
El Festival de Cannes ha recuperat una de les pel·lícules més impactants i desconegudes sobre la Guerra Civil espanyola. ‘Sierra de Teruel’, dirigida per André Malraux i rodada entre bombardejos en plena contesa, ha reaparegut restaurada a Cannes Classics gairebé nou dècades després de convertir-se en una obra perseguida, censurada i pràcticament condemnada a l’oblit.
Una joia històrica del cinema europeu
La projecció s’ha convertit en un dels grans esdeveniments culturals del festival francès. La cinta, considerada una joia històrica del cinema europeu, va ser rodada entre 1938 i 1939 mentre Espanya vivia els moments més dramàtics de la guerra. El mateix André Malraux va participar activament en el conflicte i va traslladar aquesta experiència a una pel·lícula que avui torna a adquirir enorme força política i simbòlica.
Restauració que revela imatges inèdites
La restauració ha permès recuperar imatges i sons inèdits que estaven deteriorats des de fa dècades. Segons els experts, les versions que circulaven fins ara tenien una qualitat molt deficient i realment no reflectien la dimensió visual ni emocional de l’obra original.
Argument de ‘Sierra de Teruel’
‘Sierra de Teruel’ narra la caiguda d’una esquadrilla de les Brigades Internacionals a Aragó i reflecteix el clima desesperat d’una República que intentava sobreviure a l’avenç del feixisme europeu. El guió va ser traduït ni més ni menys que per Max Aub i el rodatge es va desenvolupar en condicions extremes a Barcelona, Tarragona i Montserrat, amb constants bombardejos, talls elèctrics i manca de material tècnic.
La història després de la pel·lícula
La història darrere de la pel·lícula resulta gairebé tan impactant com la pròpia obra. Abans de la seva estrena comercial, el Govern francès va prohibir la seva exhibició per evitar tensions amb Franco. Poc després, els nazis van ordenar destruir totes les còpies existents. Que la pel·lícula hagi arribat fins als nostres dies es considera pràcticament un miracle cinematogràfic.
Còpies que van aconseguir sobreviure
Durant anys es va creure perduda, fins que algunes còpies van aconseguir sobreviure ocultes i van ser rescatades dècades després. Una va acabar als Estats Units gràcies a una complexa operació impulsada pel mateix Malraux en plena persecució nazi a Europa.
Restauració i muntatge original
La restauració presentada ara a Cannes torna a més el muntatge original i la música concebuda inicialment per a la pel·lícula, eliminant modificacions posteriors realitzades després de la Segona Guerra Mundial. Per a molts historiadors aquesta nova versió permet entendre molt millor el valor polític i artístic d’una obra avançada al seu temps.
El missatge polític que ressona a Cannes
La néta d’André Malraux va assegurar durant la presentació que la pel·lícula continua sent “una lliçó sobre com combatre el feixisme” i va defensar que l’art ha de continuar tenint un compromís polític davant de les amenaces actuals. Un missatge que ha ressonat amb força a Cannes i que ha convertit ‘Sierra de Teruel’ en una de les grans sorpreses del festival.
El retorn d’una obra valenta
Gairebé 90 anys després de rodar-se entre el caos de la guerra i la por de les bombes, la pel·lícula que Franco va voler esborrar de la història torna ara a ocupar el lloc que molts consideren que mai no va haver de perdre: el d’una de les obres més importants i valentes del cinema europeu del segle XX.
Sinopsi: “Una història autèntica sobre el silenci, la memòria i el perdó”.
«Mavi Doñate ha encertat a escriure un d’aquells llibres necessaris que omplen buits, esmenen oblits i reparen injustícies». Del pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón.
Gabriel va ser un de tants homes a qui la guerra civil va robar la joventut. El 1937 va ser capturat per soldats nacionals, empresonat i jutjat per «adhesió a la rebel·lió» amb els testimonis de vuit veïns del seu poble. El fiscal va sol·licitar per a ell la pena de mort i va acabar condemnat a trenta anys de presó, dels quals va fer quatre i alguns mesos en condicions infrahumanes.
El 1941 va recuperar la llibertat vigilada pel nou règim i va tornar a casa en silenci, confinant els records més foscos de la seva tancada entre les pàgines d’un diari de tapes marrons. Mentre a Espanya començaven a bufar vents de canvi, Gabriel avivava els caliu de la seva memòria perquè el seu patiment i el de tants altres com ell no quedessin reduïts a cendres i esborrats per sempre de la Història.
Cuéntame el olvido és el retrobament de Mavi Doñate amb el seu avi Gabriel. A partir de la lectura del seu diari en què descobreix que ell sempre va saber els noms d’aquells que el van denunciar, emprèn una emocionant investigació històrica i familiar que ret homenatge als homes i les dones per als quals la guerra no va acabar el 1939 i les vides del qual es van perdre entre les trinxeres, l’exili i les presons. La cerca, dirigida amb pols periodístic ferm i delicat, ens situa davant d’algunes veritats incòmodes i ens adverteix del perillós efecte de la desmemòria col·lectiva en les generacions futures.
María Victoria Doñate Herranz (Saragossa, 22 octubre 1971) és una periodista espanyola corresponsal de Radio Televisió Espanyola (RTVE) a Àsia-Pacífic. Per la seva cobertura sobre la epidèmia del coronavirus des de la Xina, al març de 2020 es va anunciar que rebrà el Premi de Periodisme Digital “José Manuel Porquet”.
Doñate es va llicenciar en Periodisme per la Universitat de Navarra en 1994. La seva carrera professional la va començar en l’agència de notícies Agencia EFE i, posteriorment, va treballar com a redactora del periòdic Heraldo de Aragón, així com per les emissores de ràdio Onda Cero i Radio Nacional de España. En 1997, va formar part de l’equip fundador del canal de televisió 24 Horas de Televisió Espanyola (TVE).
Un parell d’anys després, en 1999, Doñate es va incorporar al Telenotícies, l’espai informatiu de TVE, on va cobrir informació d’Interior i Tribunals, Política, i periodisme de Recerca. Des de 2008, va ser reportera de la secció de Societat, on es va encarregar de l’àrea de Recerca i Successos. A l’abril de 2014, va ser nomenada subdirectora de l’àrea de Societat.
Doñate ha estat enviada especial a cims de política de Seguretat i Immigració de la Unió Europea, així com a l’elecció del papa Francesc el 2013. També va cobrir en 2007 el terratrèmol del Perú, en 2011 el terratrèmol de Lorca i, a l’abril de 2015, el terratrèmol del Nepal. A part de la seva labor periodística, Doñate és professora de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat de Montevideo, i imparteix seminaris a l’Institut de Ràdio Televisió Espanyola.
“Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe”.
1922: Escola del Mar de la Barceloneta 📷 Donació Maria Samaranch Kirner a l’ANC
1922 📷 Aquesta imatge històrica mostra els alumnes asseguts a la sorra de la platja davant de l’emblemàtica Escola del Mar de Barcelona, una institució pedagògica revolucionària fundada al barri de la Barceloneta.
Detalls i Història de la Institució:
El Projecte Pedagògic: Ideada pel pedagog Pere Vergés i Farrés, va néixer com una escola a l’aire lliure a la platja dels Pescadors per atendre nens amb necessitats de salut. Funcionava com una autèntica “república de nens” gestionada de forma autònoma pels mateixos alumnes.
L’Edifici de Fusta:
El preciós pavelló que es veu al fons va ser projectat per l’arquitecte municipal Josep Goday i Casals. Estava construït íntegrament en fusta sobre pilars de ciment per aïllar-lo de la humitat de la sorra.
La Tragèdia del Bombardeig:
El 7 de gener de 1938, en plena Guerra Civil, l’aviació feixista italiana aliada del bàndol franquista va bombardejar l’edifici. Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe.
1938: L’Escola del Mar, convertida en cendra per una bomba de l’aviació franquista 📷 Gabriel Casas i Galobardes / ANC)
L’Escola del Mar de Barcelona:
Fou inaugurada oficialment el 3 d’agost del 1921, tot i que les tasques escolars no començaren del tot fins al dia 26 de gener del 1922. A l’acte d’inauguració hi estigueren presents, a més de l’alcalde de la ciutat, Antoni Martínez i Domingo, el tinent d’Alcalde Lluís Nicolau d’Olwer, diversos regidors, el rector de Sant Miquel del Port, així com diversos representants acadèmics. El seu primer director va ser en Pere Vergés, que hi adaptà les normes de l’escola nova amb participació dels nens en les activitats, com la biblioteca, el teatre de titelles i el servei meteorològic. Vergés també va ser el director de les Colònies de Vilamar a Calafell, basades en els mateixos principis pedagògics de l’Escola del Mar, tot i que en aquest cas es tractava d’estades d’estiu a règim complet. Va ser ubicada a la platja de la Barceloneta, just al final del carrer de l’Almirall Aixada, al costat dels Banys Orientals i mirant al mar.
Projectada per l’arquitecte de la Comissió de Cultura, Josep Goday i Casals, era tota de fusta i desmuntable i constava de planta i primer pis, de tres cossos en forma d’«U» oberta, que descansaven sobre unes columnes de pedra, i un basament de ciment armat cobert per la sorra de la platja. Tot i que el centre comptava amb les aules i dependències necessàries en una escola, la major part de les activitats es feien a l’aire lliure; per això es disposava de cadires i estris lleugers per a ser instal·lats sobre la sorra quan convingués. S’hi emplaçà també un gran tendal, que permetia fer les activitats a ple sol o bé a l’ombra. Es comptava també amb l’assistència d’una embarcació de l’escola, la Nausica, i un vigilant. Estava previst que l’edifici servís d’escola durant tot l’any i, durant els mesos d’estiu, també prestés servei com a balneari per a nens i nenes. Ja a partir d’aquell mateix estiu del 1921, les seves instal·lacions serviren per a oferir el servei de banys de mar, i a partir de l’agost també el servei de semi colònia escolar.
Destruïda el 7 de gener del 1938 per un bombardeig durant la Guerra Civil, va ser traslladada temporalment a Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, a l’edifici que avui alberga el Museu Etnològic de Barcelona. El novembre del 1948 es va inaugurar el tercer emplaçament al barri del Guinardó, on continua en l’actualitat. Ocupa tota una illa de cases envoltada de jardins entre els carrers de Gènova, Sèrbia, Telègraf i Brussel·les, i es tracta de l’antiga masia de Can Sors, que va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona.
“Una consideració que va continuar després d’acabar la contesa per a milers de joves que van haver de complir servei militar sense empunyar arma treballant a «batallons», així com per castigar sancionats per la Fiscalia Superior de Taxes per delictes d’estraperlo”.
Juan Carlos García Funes (Autor)
Els militars revoltats el 1936 contra la II República van sotmetre a treballs forçats a part dels milers de presoners de guerra que anaven capturant i tancant en camps de concentració durant la guerra civil espanyola. Per això, l’Exèrcit revoltat va organitzar els anomenats «batallons de treballadors», valent-se de la Inspecció de Camps de Concentració de Presoners, sempre amb l’última paraula de Francisco Franco des de la seva Caserna General. Es va orquestrar així un sistema d’explotació que, des del 1937 fins a la progressiva dissolució durant la primera meitat de la dècada dels anys quaranta, va acabar convertint-se en el sistema de treballs més gran en captivitat de l’Espanya contemporània.
Sobre qui va recaure aquesta submissió?
Quines feines van fer els presoners? Quines lògiques econòmiques van moure l’Exèrcit revoltat a cada moment de la guerra? Qui se’n van beneficiar? Per què es van seguir fent servir «batallons» anys després d’acabar el conflicte? A quines poblacions van funcionar? Què van narrar els que van patir aquesta forma dexplotació quan ens van arribar els seus records?
A més de donar resposta a aquestes preguntes, en aquest llibre es troben els seus majors beneficiaris –principalment, l’Exèrcit revoltat i el Nou Estat franquista– així com els cossos i les veus dels sotmesos a aquesta forma d’explotació: desenes de milers d’excombatents de l’Exèrcit republicà classificats en camps de concentració de presoners de guerra: executables, ni amb acusacions que els portessin a la presó, però tampoc fiables per integrar les files revoltades i continuar fent la guerra.
Una consideració que va continuar després d’acabar la contesa per a milers de joves que van haver de complir servei militar sense empunyar arma treballant a «batallons», així com per castigar sancionats per la Fiscalia Superior de Taxes per delictes d’estraperlo.
DESAFECTES és la primera publicació que s’ocupa a escala nacional dels «batallons de treballadors» del franquisme, alhora que aporta la primera aproximació quantitativa exhaustiva de la mà d’obra captiva i treballadora, analitza les múltiples necessitats logístiques i econòmiques cobertes amb presoners i les memòries que aquests van arribar sobre el pas per aquesta experiència.
“Escuts, insígnies o plaques: el Govern aprova la creació del catàleg de símbols franquistes que cal eliminar“
El Consell de Ministres fa el primer pas perquè es compleixi la llei de memòria democràtica en un dels temes que quedaven pendents.
El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, calcula que encara hi ha uns 4.000 vestigis franquistes pendents d’eliminar-se.
Àngel Víctor Torres|El ministre de Política Territorial y Memòria Democràtica|CEDIDA
El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts el Reial decret mitjançant el qual es regula la creació d’un catàleg de símbols franquistes tal com estableix la llei de memòria democràtica. Per això es crea una comissió tècnica sobre símbols i elements contraris a la memòria democràtica en què tindran participació també les comunitats autònomes i entitats locals.
Segons destaquen fonts del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica que lidera Ángel Víctor Torres, el catàleg afecta “edificis, escuts, insígnies, plaques i elements adossats a edificis públics o situats a la via pública; a topònims o al carrer, en què es realitzin mencions commemoratives en exalta, Dictadura, dels seus dirigents, participants al sistema repressiu o de les organitzacions que van sustentar la dictadura”. El Govern calcula que hi ha uns 4.000 vestigis del franquisme pendents d’eliminar-se.
Segons destaquen des del Govern, el catàleg “ajudarà a superar les dificultats que s’ha trobat l’aplicació de la llei en administracions públiques com en béns de titularitat privada”. Un cop creat el catàleg, els elements retirats d’edificis públics s’han de dipositar i garantir el cessament de la seva exhibició. A més, s’ha de comunicar el lloc on s’ubica en dipòsit.
Segons ha explicat Torres en roda de premsa, s’han recollit informes de les comunitats autònomes, de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), dels ministeris de Cultura i Transició Digital i del Consell d’Estat. A la comissió tècnica participaran 15 persones, entre les quals s’inclouen experts, historiadors, així com un representant de la FEMP i dues de les comunitats autònomes. Aquesta mateixa setmana es convocarà un consell territorial per designar la representació autonòmica.
Compartim un article de Caterina Úbeda Oltra aparegut a la revista d’història catalana Sàpiens, articles que recorden el 50è aniversari de la mort de Franco i reflexionen sobre el gir dels joves cap a la dreta?
Des que la nova ultradreta ha aprofitat l’ús de les xarxes socials per difondre el seu missatge, hem sentit declaracions que vinculen els joves amb l’extrema dreta i fins i tot amb el franquisme. Però, quanta veritat hi ha en tot això? I què diu l’extrema dreta sobre el dictador?
Text de CATERINA ÚBEDA OLTRA
El 10 de desembre de 2024, l’usuari Capitán Bitcoin va publicar un fil -que posteriorment va ser esborrat- a la xarxa social X (abans Twitter) que recordava un dels “assoliments” de Francisco Franco, “un dictador controvertit amb un llegat que pocs coneixen a fons, ignorat per la dreta, demonitzat per l’esquerra”. Entre aquests assoliments, Álvaro Pau, nom real de l’usuari, incloïa infraestructures (embassaments), ecologisme (“El franquisme va crear Parcs Nacionals i va establir lleis pioneres de protecció del medi ambient”), Progrés Social (Seguretat Social, pensions, assistència mèdica, prestacions per desocupació), educació universal, habitatge per a tothom i identitat nacional (“va reforçar la idea d’una Espanya unida i estructurada, i va desenvolupar institucions que van impedir” “evitar que el país s’ensorrés en temps de crisi”), i acabava amb una nota sobre les dones: “Tot i que amb les limitacions típiques de l’època, el règim franquista va promoure l’educació femenina a través d’institucions com la Secció Femenina. Va permetre a milers de dones accedir a l’alfabetització i la formació professional, i finalment a la integració al món laboral en dècades posteriors.”
El Capità Bitcoin, que té 549.431 seguidors a X, és un dels anomenats fatxatubers (“Fatxa” és feixista en català), persones que utilitzen les xarxes socials per transmetre les seves idees seguint el camí habitual de la dreta, basant-se en l’estratègia de la mentida i les notícies falses, especialment en temes relacionats amb els anomenats tabús culturals, com el feminisme i les feministes, la violència de gènere i el col·lectiu LGTBIQ. Molt bé, el Capità Bitcoin és una excepció en relació amb Franco, que no sol formar part dels discursos dels fatxatubers, només en comentaris que destaquen els mals del món (en referència al president espanyol, Pedro Sánchez), el pitjor dels quals sol ser la seva política de Memòria Històrica.
ElValleNoSeToca
Aquest tema va tenir un moment destacat a les xarxes quan es va exhumar el cos de Franco del Valle de los Caídos, l’octubre del 2019. En aquell moment, es va crear #EIValleNoSeToca, l’etiqueta utilitzada pels grups d’extrema dreta per criticar aquesta acció. VOX, que va votar en contra de l’exhumació, va fer alguns tuits al respecte sense gaire resposta. Un d’ells va ser un vídeo d’un minut de l’eurodiputat Jorge Buzadé, publicat des del compte oficial del partit a Madrid, en què es parlava del jaciment com “un monument que forma part del Patrimoni Nacional” i en què s’afirmava que el partit vol “reconciliació”.
“Tot i que hi ha representants individuals que ho fan, VOX, com a partit, no reivindica oficialment ni explícitament el franquisme”, afirma Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en moviments ultres. “Fuerza Nueva, als anys setanta, per exemple, era neofranquista, però avui dia l’ultradreta no es dedica a lloar Franco. VOX no reivindica el franquisme, pocs grups ultres reivindiquen una genealogia històrica. Els votants de Donald Trump no tenen una edat d’or que si els permetin mirar al passat, els votants de Marine Le Pen no exigeixen un retorn al règim de Vichy. La reivindicació del passat té un pes limitat a l’extrema dreta, ara la tenen les anomenades batalles culturals, com el feminisme i la immigració. Mireu el cas d’Aliança Catalana: el seu camp de batalla són els musulmans, i això mou molt les classes socials”, afegeix Casals.
Orgullosos de la història
A “Mitos y cuentos de la extrema derecha”, l’historiador italià Steven Forti escriu que, per a VOX, la història d’Espanya és una “epopeia extraordinària” en què l’esdeveniment històric clau és la Reconquesta. “Dóna molt poca importància a esdeveniments de la història contemporània com la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura franquista”, i recorda que, des del 2018, el programa del partit inclou la frase “Hem de retre homenatge conjuntament a tots aquells que, des de diferents perspectives històriques, van lluitar per Espanya”. I un punt més. La historiadora Matilde Eiroa San Francisco i la investigadora i analista de xarxes socials Mariluz Congosto van examinar 64.000 tuits publicats des del compte oficial de VOX entre el 14 de gener de 2014 i el 25 de maig de 2022, i en van trobar seixanta-set que apel·laven a Franco, trenta-nou dels quals feien referència a l’exhumació del cadàver del dictador. Entre els tuits sobre història, hi havia afirmacions com ara “A VOX estem orgullosos de la nostra història”, un orgull “concretat en personatges com els Reis Catòlics o la conquesta d’Amèrica”, en paraules d’Eiroa San Francisco.
Tanmateix, Forti —com Eiroa— també especifica que el fet que VOX no al·ludeixi al franquisme no vol dir que no faci «un ús ideològic i partidista de la dictadura». Tots dos també se centren en les xarxes socials, que són clau per difondre el missatge d’extrema dreta. Forti subratlla que la novetat més important del fenomen que anomena ultradreta 2.0 és que «la capacitat d’utilitzar les noves tecnologies digitals li ha permès (…) fer viral el seu discurs i (convertir) les seves idees (…) en acceptables o, encara més, de sentit comú per a una gran part de la població».
(Inserir al final de la pàgina 116)
●EL DILEMA
Feixisme, sí o no?
En alguns mitjans de comunicació, debats polítics i campanyes electorals, el concepte de feixisme és molt present. «Però té sentit utilitzar-lo —fins i tot si parlem de política o d’estratègies feixistes— per definir la nova extrema dreta del segle XXI i, fins i tot, règims autoritaris en diferents latituds?», és la pregunta que es planteja Steven Forti a Extrema Derecha 2.0.
Per a l’historiador, si s’utilitza tant, i de vegades de manera «indiscriminada», hi ha el risc de fer un flac favor al concepte de feixisme, «de buidar-ne el significat històric».
La lliçó d’història.
Aquest domini de les tecnologies digitals és també la manera com l’extrema dreta ha arribat al sector de votants més jove, els grans usuaris de les xarxes —el 86%, en el grup d’edat de 12 a 17 anys, i el 91%, en el grup d’edat de 18 a 30 anys, a tot Espanya, segons dades de l’estudi Xarxes Socials 2025, de LAR, l’organització internacional que representa la indústria de la comunicació, la publicitat i el màrqueting digital. «Això, però, no vol dir que els joves siguin franquistes», remarca Xavier Casals.
Una afirmació compartida per Jordi Pérez, que ha estat professor d’història a secundària i batxillerat durant gairebé quaranta anys. “El règim de Franco és un dels temes més llargs del programa d’història de segon de batxillerat, s’estudia a fons i s’inclou a la prova d’accés. Però per als joves és molt llunyà i els costa imaginar-se’l. Potser sentireu alguns comentaris com ara ‘Ah, doncs els franquistes -o Franco- també van fer coses bones’, però això no vol dir res”,
Casals també ho pensa i veu el pas del temps com un factor clau per entendre aquestes afirmacions: “Per als que tenim una certa edat, el franquisme té un punt físic, el vam viure. Però per a una persona de quinze o vint anys és una etapa molt llunyana, que va passar fa cinc dècades. A més, la transmissió del passat en l’àmbit familiar s’ha diluït o ha desaparegut, i ara hi ha una dimensió tecnològica diferent; els joves tenen la informació “que els arriba a través de les xarxes”, diu Casals. I afegeix: “La idea que els joves ho trivialitzen perquè estan influenciats per l’extrema dreta no és certa, ho trivialitzen perquè no en són conscients”. Aquestes afirmacions també les comparteix Miquel. Carceller, professor d’Història a l’Institut Joncar, de Barcelona, i professor d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona.
“Hi ha un gran problema de desconeixement a les aules, i no només del franquisme, sinó de la geografia o l’Holocaust”, explica. “En els darrers anys s’ha tret importància al coneixement i s’ha donat importància al que s’anomenen processos -l’assoliment d’un esperit crític, per exemple- però els processos, sense coneixement, no serveixen per a res. I aquest és el problema: els joves no saben triar perquè no tenen un discurs crític, i per això és tan fàcil que un canalla que blanqueja qualsevol mena de totalitarisme hi coli el seu discurs. El franquisme també hauria de ser obligatori a quart d’ESO. Sempre ho havia estat, però en el currículum d’Educació del 2022 va deixar de ser-ho”, afirma.
Per a Casals, el tema central en el cas dels joves és “la tendència a assumir formes autoritàries de govern”, un gir cap a “l’acceptació de l’autoritarisme” que és global, com explica l’assessor de comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí a “Polarització, solitud i algoritmes”, on recull enquestes de diversos llocs del planeta sobre la generació Z, la dels joves nascuts entre el 1997 i el 2012.
A l’Estat, segons l’estudi del Centre de Recerca Sociològica (CIS) Qualitat de la Democràcia (III), de l’abril de 2025, el 17,3% dels joves d’entre 18 i 24 anys de tot l’estat espanyol consideren que “en algunes circumstàncies, un govern autoritari és preferible a un sistema democràtic”, un percentatge que puja fins al 21,4% en el cas de Catalunya.
Aquest retorn als valors autoritaris forma part del que el periodista i analista britànic Gideon Rachman anomena “l’era dels líders totalitaris”, líders, com ara Donald Trump i Vladimir Putin, “nacionalistes i populistes, que rebutgen el liberalisme i adopten nous mètodes d’autogovern”.
“Són partidaris del que el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, anomena “democràcia il·liberal”, aquells règims on hi ha eleccions, on formalment hi ha llibertats i partits polítics, però on a la pràctica hi ha autoritarisme que limita les llibertats.
En aquesta equació, i quan es parla de joves, també cal tenir en compte la distància que hi ha entre ells i elles pel que fa a l’acceptació del feminisme. Segons l’estudi “Nois, noies i un abisme. Opinions sobre la igualtat i el feminisme”, del juny del 2025, realitzat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el 2024, el 40% dels nois d’entre 18 i 24 anys “estaven d’acord amb el concepte de feminisme”, un percentatge que el 1993 era del 69,3%. En el cas de les noies, la tendència ha estat la contrària: el 1993, el 56,3% de les dones d’entre 18 i 24 anys hi estaven d’acord, i, el 2024, el 80,8%.
“El problema és que hi ha una tendència cap a l’autoritarisme que pot prendre noves formes. En general, l’opinió pública espera el retorn del franquisme entre els joves, i aquest no és el problema, és un altre. El fenomen rellevant és aquest neoautoritarisme i neomasculinisme. Neo perquè són joves que van néixer en democràcia i han viscut en el feminisme”, diu Casals.”
PER SABER-NE MÉS
Els dos llibres esmentats de Steven Forti són imprescindibles: Mitos y cuentos de la extrema derecha (Catarata, 2023) i Extrema derecha 2.0. Qué es y cómo combatirla (Segle XXI, 2021). També podeu llegir Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, de Xavier Casals (Crítica, 2003); La era de los líderes autoritarios, de Gideon Rachman (Crítica, 2021), i Polarización, soledad y algoritmos. Una radiografía de las nuevas generaciones, d’Antonio Gutiérrez-Rubí (Siglo XXI, 2025), i miro el documental La xarxa ultra, que el 2024 va emetre a TV3
“La xarxa ultra”: Com l’extrema dreta s’instal·la al mòbil dels joves:
Ragasol explica que la captura es va fer entre la policia espanyola de l’ambaixada, dirigida per Urraca, i la policia militar alemanya. Les circumstàncies concretes de la seva detenció a La Baule i del seu empresonament a París que Ragasol assenyala coincideixen amb els testimoniatges que van fer, en el seu moment, tant el seu nebot, també detingut i empresonat, Francesc Ballester, com la seva vídua, Carme Ballester. Podeu veure el testimoniatge d’aquesta darrera a www.memoria.cat/companys. També coincideixen, a grans trets, amb les explicacions detallades contingudes en les biografies de Lluís Companys de Josep M. Poblet (1976) i de l’historiador Josep Benet (2005).
📷 Memòria.Cat
Respecte el lliurament de Companys de mans alemanyes a espanyoles Ragasol n’atribueix l’ordre directa a l’ambaixada a Serrano Suñer. Això es important, perquè corrobora la documentació que ja es coneixia que demostrava que l’excarceració de Companys i el seu lliurament a la policia espanyola no fou decisió dels alemanys, sinó fruit d’una demanda espanyola, i que tampoc fou una decisió solament policial, del cap de la policia espanyola (Mayalde) al cap de la policia alemanya (Rudolph), sinó resultat d’una ordre política des de les més altes instàncies de l’Estat franquista.
L’informe indica amb claredat que el trasllat de Lluís Companys fins Espanya fou obra exclusiva de la policia espanyola, sota direcció de Pedro Urraca.
El més interessant, i novedós, és que Ragasol aporta amb precisió els noms dels espanyols que coneixien l’operació, a més de Gabriel Coronado, el secretari del conde Mayalde. Apunta als policies Pedro Urraca i Aparicio Monzón, però també a Felip Rodés, advocat de l’ambaixada franquista, antic membre de la Lliga Catalana i home de confiança de Francesc Cambó, esdevingut franquista notori. Ragasol també assenyala la participació del policia francès Victor Druillet, feixista col·laborador de l’ambaixada d’Espanya i del règim de Vichy.
* Eduard Ragasol i Sarrà (també escrit Ragassol (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 14 de gener de 1901 – Mèxic, 1962) fou un advocat i polític català, diputat a les Corts Espanyoles durant la Segona República.
“Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista”.
Memorial de Sighet: Urna de doble fons de 1946
Urna de doble fons: La paret lateral es va retirar quan es va comptar la papereta. Els vots falsos es van col·locar inicialment a la part inferior de l’urna, els vots reals van romandre a la caixa superior i no es van comptar. Tanmateix, l’urna de doble fons només era un dels mètodes utilitzats per a la falsificació, i no el més important.
Antonio García Jiménez ✍️ Al segle XIX, quan es va consolidar l’Estat liberal, les urnes per dipositar el vot eren un element imprescindible, però no n’hi havia a tot arreu. Al món rural, omnipresent llavors a Espanya, s’arribaven a fer servir olles grans de cuina el dia de les eleccions. S’hi llençaven les paperetes com si fossin cigrons, pràctica que va donar lloc a situacions curioses. El 1849, en un poble de Pontevedra, els membres de la mesa electoral van discutir sobre si un veí havia votat dues vegades. Van acabar de cops i se’ls va trencar l’olla que recollia les paperetes, que van quedar escampades per terra. La votació va ser anul·lada i es va haver de repetir. El diari La Nació, sorprès perquè un recipient casolà hagués servit d?urna, va explicar graciosament l’anècdota: Tristos, plorosos, afligits i desconsolats, els electors gallecs del districte de la Consolació han acudit a la superioritat perquè faci unes llanes a l’olla gallega que els ha servit d’urna a les eleccions d’un diputat a Corts… És el cas que els fills de la província de Pontevedra van saber que Déu el seu diputat d’una altra porció de fang per poder-li dir algun dia: No esvalotis el cotarro, Parlador de Satanàs, Recorda’t que ets fang I a ser fang tornaràs! Als pobles on les olles podien servir d’urnes els cacics solien campar a plaer, per la qual cosa el frau era més fàcil en aquests districtes electorals. Com que l’olla o l’olla és també un guisat que un amaneix al seu gust és natural que la tupinada vingués a significar guisar les eleccions, és a dir, arreglar-les perquè resultés elegit el candidat desitjat. Per analogia amb les tres bolcades del bullit la bolcada d’olla era inflar artificialment les actes electorals amb vots que no havien estat emesos, com llegim en aquesta notícia publicada per L’Època en 1886:
Als qui parlen de la sinceritat que ha presidit les últimes eleccions els hem de dir que a les d’Alcalá Chinchón hi ha hagut substitució d’urna, bolcada d’olla, canvi de noms a les paperetes a presència dels electors i una altra porció d’il·legalitats. A l’Espanya de la Restauració, en què els partits conservador i liberal es repartien per torn el Govern arreglant el resultat, el terme tupinada estava ja consagrat. El diari El Segle futur ho citava el 1886 amb algunes de les tripijoques usades per manipular les eleccions: Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista. Avui dia tots els processos electorals estan supervisats pels jutges mitjançant les juntes electorals, cosa que garanteix el joc net, però la tupinada va ser durant molt de temps sinònim d’arribar al Govern fent trampes als comicis. Així ho reflecteix aquest dibuix del setmanari satíric El Mentidero, del 1917, en què veiem un polític abocant-se a una olla gegant amb la paraula Poder en majúscules:
Un polític sobre una olla gegant amb la paraula Poder
El 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí per a majors de 25 anys. Abans només podien votar els qui tenien cert patrimoni i contribuïen a les arques públiques. Encara que el cos electoral era més gran no va canviar res. Al·ludint a Cánovas i Sagasta, els caps dels partits que feien torns al poder, la revista La Carcajada va compondre aquests versos: El sàtrapa i el califa, mà a mà i faç a faç, van arreglar la paella del sufragi universal. Els vots es van repartir Amb encert i amb equitat El diari La Unió catòlica, reia també del sufragi universal i donava la següent notícia: A qui es farà creure que hi ha hagut eleccions a Albarrasí? Allà, a les nou seccions, les taules de les quals no estaven intervingudes, no hi ha hagut més que tupinada net, però maldestre i grollerament descarregat. Descarregar una tupinada pogués interpretar-se metafòricament de manera més brutal. Com si el recipient servís per colpejar amb ell els candidats de l’oposició, cosa que recorda la temuda partida de la porra, grup d’homes armats que en dia d’eleccions rondaven pels col·legis per acovardir els votants i que va ser lamentablement cèlebre durant tot el segle XIX. En aquesta caricatura que va publicar La Carcajada l’abril de 1872, després de les eleccions celebrades uns dies abans, podem veure alguns homes amb porra en una comitiva triomfal que exemplifica tots els mals del sistema electoral:
Comitiva triomfal que exemplifica els mals del sistema electoral
Al capdavant de la desfilada, portada a les espatlles pels beneficiats del sistema i pujada a un embut que simbolitza el cribratge dels vots, veiem Sagasta en la primera i breu etapa en què es va aplicar el sufragi universal masculí. Empenyent un carretó ple de paperetes apareix un dels addictes al poder. Porta la inscripció vots a lengròs, al·ludint a la compra de vots. Un altre porta sobre el cap una caixa plena de paperetes; és l’urna ja arreglada abans de començar la votació. Un altre porta una taula plegable amb els gobelets i els daus de triler. Veiem els candidats i electors de l’oposició detinguts i apallissats, mentre que la Guàrdia Civil i l’Exèrcit garanteixen l’ordre amb la seva presència. Cap al final de la caricatura també es veu un carro amb la llegenda: dipòsit de vots per a Lázaros, cosa que necessita un aclariment. És una al·lusió al vot dels morts, una altra de les trampes utilitzades per inflar els resultats al gust desitjat. Eren anomenats Llàtzers per analogia amb el Llàtzer de l’Evangeli que ressuscitava. També es deia així als candidats del Govern que eren derrotats a les urnes i se’ls ressuscitava falsificant les actes. Referint-se a aquesta segona accepció el diari La Discussió va fer un irònic comentari el 1871: Els diputats a qui nosaltres anomenàvem Llàtzers no van poder ser ressuscitats perquè no van morir, i no van morir perquè la mort suposa la vida, i aquells senyors mai la van tenir com a diputats, perquè mai fossin tals sense la facultat creadora del Govern, que els va formar del fang de les urnes, com Déu a Adam del fang de la terra, segons de manera que, amb més propietat que Llàtzer, els hauríem anomenat Adanes. Pel que fa al vot dels morts pròpiament dit, el diari satíric Gil Blas deia el següent el 1871 comentant les eleccions recents: Molts afirmen que a Madrid han votat fins a dos-cents quaranta difunts… Això demostrarà només que fins i tot aquest segle de corrupció i descreïment solen reproduir-se els miracles; però miracles de veritat, autèntics, vivits, i no aquestes paròdies de miracles, aquests miracles de tres al quart, com la sang que es liquida o el Crist que sua… Els difunts surten de les tombes per recolzar el ministeri; això, a més de provar-ne la bondat relativa, és edificant. Un altre diari satíric i anticlerical, El Motín, va publicar un expressiu dibuix el 1884 amb els morts sortint de les seves sepultures per anar a votar. El gravat porta el títol rotund: Abans de la batalla electoral. Aixecar morts
Dibuix satíric per denunciar el vot dels morts a les eleccions
Per tal de garantir unes eleccions netes i sense frau el Govern d’Antonio Maura va aprovar el 1907 una nova llei electoral. Era una llei reformista en línia amb els afanys regeneracionistes que buscaven acabar amb el caciquisme. La norma introduïa novetats com el sufragi obligatori, l’elaboració del cens per l’Institut Geogràfic i Estadístic en lloc dels ajuntaments i un control més gran del procés per part de l’administració de justícia, tot a fi que no s’adulteressin els resultats. Amb el vot obligatori s’esperava augmentar el nombre d’electors dels districtes rurals, molts dels quals solien romandre passius. També per estimular la participació es va establir a l’article 29 que no hi hauria eleccions als districtes on es presentés un únic candidat, que quedaria proclamat automàticament, així com a les circumscripcions on es presentessin el mateix nombre de candidats que posats a triar. Com que per altra banda s’endurien les condicions per ser candidat, l’article 29 va tenir un efecte contrari al desitjat amb el resultat que en cada elecció al voltant d’un centenar de diputats eren proclamats sense competència, cosa que afavoria els anomenats partits del torn, conservadors i liberals, en detriment dels altres. Un dibuix publicat a la revista Gedeón el 1910 va expressar amb gràcia i mordacitat aquesta situació:
Diputats gats entrant al Congrés per la gatera de l’article 29 de la llei electoral
Amb el títol Música nova amb lletra vella veiem un munt de gats-diputats entrant per una gatera del Congrés denominada Article 29. La imatge del frau es completa amb una olla gegant al costat dels gats que al·ludeix a la tupinada. Als anys 20 i 30 Gutiérrez, la gran revista d?humor de l?època, contribuirà a suavitzar les tensions socials arrencant somriures amb la seva sornegueria a tot l?espectre polític. Era un humor lleuger, enginyós, amable i amb espurna que fugia del sarcasme i la confrontació. Un exemple d’això és aquesta caricatura publicada l’abril de 1933 titulada Discutint el vot en què una dona llança la bota al seu marit, que fugint per la casa li diu que li ha demanat el vot i no la bota. L’acudit s’aprecia millor sabent que aquell mateix any les dones votarien per primer cop a Espanya.
Caricatura d’una dona llençant una bota al marit quan li demana el vot
En aquesta mateixa pàgina de la revista Gutiérrez podem llegir un altre exemple d?humor lleuger i broma amb la notícia de les eleccions municipals celebrades al poble fictici d?Arreaparriba: Les eleccions municipals celebrades diumenge van haver de ser suspeses perquè una encantadora ciutadana que va arribar a votar a dos quarts de dotze va començar de xerrameca amb els interventors i amb el president de la taula, i galanteo va, flirteig ve, pessic va i bufeta ve, van donar les deu de la nit i no s’havia pogut reprendre. La cua d’electors arribava al poble proper. Es prenia unes copes i tornava al col·legi electoral, on encara seguia el flirteig amb la veïna. En vista de tot això, la cua tornava a arribar-se fins al poble del costat. No se sap quan es repetiran les eleccions a aquesta localitat; però, sens dubte, esperarem que l’encantadora ciutadana es casi o es mori, perquè si no, no hi ha forma. A més, que la cua d’electors està fatigadíssima de tant de caminar.
Monòlit franquista entre Plaça del Pi i Av. J.M.Marcet 📷 BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES✍️Segons font municipals, el monòlit franquista de Bellaterra amb el nom de José María Marcet Coll (alcalde franquista de Sabadell, de 1940 al 1960), serà cobert amb un trencadís amb el nom de Plaça del Pi. Fou una actuació demanada per Guillem Nadal, vocal de l’EMD per Gent per Bellaterra. Ara romandrà retirar la placa Marcet del nomenclàtor oficial, una moció de GXB votada a favor en el Ple de Bellaterra i que Riba, president de l’EMD, es va abstenir i no l’ha executat des de fa més d’un any.
Els canvis de nom de carrers, històricament, han anat a remolc dels canvis polítics i, en menor mesura, socials, i l’aparició del nomenclàtor franquista és un bon exemple, quan després de la victòria feixista es van purgar els noms de moltes ciutats i pobles de tota Espanya per esborrar tot rastre de republicanisme i, en el cas de Catalunya, de catalanisme. Uns canvis que van ser revocats amb l’arribada de la democràcia, tot i que encara en queda alguna placa persistent, com és el cas de Bellaterra (Vallès Occidental), inaugurat el 1965 per l’alcalde Fatjó de Cerdanyola.
Informació del monòlit franquista de Bellaterra inaugurat el 1965
“S’han aprovat diferents mocions per fer complir amb aquelles lleis en el cas del monòlit i de l’avinguda que l’alcalde franquista Marcet té a Bellaterra.”
Monòlit a Bellaterra de l’exalcalde franquista de Sabadell Josep Maria Marcet
ERC i Junts critiquen que la reforma de la plaça del Pi no hagi servit per retirar el monument dedicat a l’alcalde franquista de Sabadell, Josep Maria Marcet
La inauguració de la renovada plaça del Pi de Bellaterra, el passat 19 de juny, no només es va veure marcada per protestes veïnals relacionades amb la mobilitat i l’accessibilitat. També ha generat una nova onada de crítiques polítiques per un motiu ben diferent: el manteniment del monòlit dedicat a Josep Maria Marcet (1901–1993), alcalde de Sabadell durant el franquisme i veí històric de Bellaterra.
Tot i que les obres de reforma urbanística —finançades en part per la Generalitat— afectaven una zona molt propera on es troba el monument, ni l’EMD de Bellaterra ni l’Ajuntament de Cerdanyola han aprofitat l’actuació per retirar-lo. Això ha provocat una resposta contundent d’ERC i Junts, que han emès comunicats exigint el compliment de la Llei de Memòria Democràtica, que obliga a les administracions públiques a retirar símbols d’exaltació del franquisme.
ERC: “No actuar és posicionar-se” En una nota de premsa conjunta, ERC de Bellaterra i de Cerdanyola ha expressat el seu malestar per l’absència d’actuació durant les obres.
“L’espai públic no és un espai neutre, sinó que respon a la voluntat política concreta de fer visibles uns determinats referents culturals i històrics. Així doncs, no actuar és posicionar-se i donar suport a que l’any 2025, més de 55 anys després de la mort del dictador, hi hagi espais públics que retin homenatge i recordin a persones tan destacades del règim franquista.”
A més del monòlit, Bellaterra manté una avinguda amb el nom de Marcet, fet que segons ERC suposa un incompliment doble de la legislació vigent. El text de les agrupacions d’ERC i Cerdanyola recorda que:
“S’han aprovat diferents mocions per fer complir amb aquelles lleis en el cas del monòlit i de l’avinguda que l’alcalde franquista Marcet té a Bellaterra.”
I denuncien que, tot i les aprovacions dels plens municipals:
“Ni l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, ni l’EMD de Bellaterra hagin aprofitat aquestes obres per ordenar la retirada d’aquest monòlit en compliment de la llei i de les diverses mocions aprovades.”
Junts: “Reclamem el compliment de la Llei” El grup municipal de Junts per Cerdanyola també ha publicat un breu comunicat on reclamem el compliment de la llei de memòria Democràtica a Bellaterra. I s’afegeixen a la petició d’alguns veïns que han titllat de vergonyós no haver aprofitat les obres per retirar el monòlit.
“Junts també se suma a les veus que reclamen la retirada de Bellaterra del monòlit i el nom del carrer a Josep Maria Marcet, alcalde de Sabadell durant el franquisme, en compliment de la Llei de Memòria Democràtica.”
Tant ERC com Junts insten a l’EMD i a l’Ajuntament de Cerdanyola a actuar amb urgència per garantir la dignitat democràtica de l’espai públic.
BELLATERRA.CAT 