Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘MEMÒRIA DEMOCRÀTICA’

Resposta de Pedro Sánchez (Presidente del Gobierno de Espanya) a Bellaterra.Cat👇

Gracias por escribir de nuevo al presidente del Gobierno. Le contestamos en su nombre. Ante todo, volvemos a trasladarle nuestro aprecio por sus amables palabras.

En cuanto a la cuestión concreta que plantea, como sabe, la Ley de Memoria Democrática ilegaliza todas las manifestaciones públicas de exaltación al franquismo, desde monumentos y placas hasta topónimos y nombres de vías públicas. Tanto administraciones como particulares serán objeto de sanción de no cumplir con esta normativa.

Por ello, le sugerimos que se mantenga en contacto con su ayuntamiento. Además, puede compartir esta situación con el mayor detalle posible ante la Dirección General de Memoria Democrática a través del siguiente correo electrónico: DG.MDemocratica@mpr.es.

Una vez más, valoramos su confianza, seguimos a su disposición y le enviamos un cordial saludo,

Unidad de Comunicación con la Ciudadanía

Gabinete de la Presidencia del Gobierno

Edificio Semillas – Complejo de La Moncloa

Avda. Puerta de Hierro s/n – 28071 Madrid

Read Full Post »

-El franquista Josep Maria Marcet, (alcalde de Sabadell de 1940 a 1960), va lluitar amb armes contra la república

-El bellaterrenc franquista Joan Baptista Viza, l’any 1936 va marxar a Burgos per ajudar al cop militar contra la República

Bellaterra segueix amb nomenclàtor franquista des de 1939
Monòlit de Bellaterra a Josep Maria Marcet, alcalde franquista de Sabadell de 1940 a 1960

A l’enllaç de sota podeu consultar la llei de Memòria Històrica 👇

https://www.boe.es/eli/es/l/2022/10/19/20/con

Read Full Post »

Hitler saludant a Queipo de Llano|National Geogràfic

Xevi Sala | El principal especialista a desinflar l’efecte Feijóo és el mateix Feijóo: només a algú així se li podia acudir, la setmana que a tots els cementiris es ret homenatge als difunts, afirmar que a ell només el preocupen els vius. Ho va dir quan el van incomodar preguntant-li què en pensava de l’exhumació del general franquista Gonzalo Queipo de Llano, però potser en realitat la seva resposta incloïa una referència subtil al Caudillo, que per al PP sempre ha estat un mort molt viu. En qualsevol cas, el do de l’oportunitat del líder en (des)construcció dels populars resulta innegable perquè aquesta setmana també se celebrava el primer Dia de Record i Homenatge a totes víctimes del cop militar perpetrat per Franco, ja fos en qualsevol de les modalitats de mort, repressió o exili. A la dreta espanyola li emprenya molt sacsejar aquesta catifa, sobretot perquè la merda que s’hi apilona a sota podria esquitxar més d’un amic, familiar o descendent, tots degudament posicionats a la judicatura, l’exèrcit o l’alt empresariat, perquè ja se sap que el franquisme no es destrueix, tan sols es transforma sota infinites capes de caspa. Aquí tenim l’exemple de l’exministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa, investigat a l’Argentina perquè a Espanya en lloc de Reparació vam tenir Transició. Aquests dies la pel·lícula Argentina 1985 ens recorda precisament com en aquell país van tenir el coratge de fer seure al banc dels acusats els responsables de la sagnant dictadura militar. A l’Espanya d’en Feijóo, evidentment, tot això seria una pèrdua de temps perquè només compten els vius. Això sí, sempre que els vius visquin a barris homologables a La Moraleja, no formin part de la cua de l’atur i no tinguin el mal gust de ser desnonats. El desnonament del general de la tomba de la basílica de la Macarena ha servit per recordar l’existència d’altres casos incompatibles amb la llei de memòria històrica, que prohibeix tenir restes d’antics dirigents del cop d’estat del 1936 en llocs preeminents. És clar que per a Feijóo la que hauria d’estar morta i enterrada és la llei.

Font: El Punt Avui

National Geogràfic

“Este muerto está muy vivo”

Xevi Sala | El principal especialista en desinflar el efecto Feijóo es el propio Feijóo: sólo a alguien así se le podía acudir, la semana que a todos los cementerios se rinde homenaje a los difuntos, afirmar que a él sólo le preocupan los vivos. Lo dijo cuando le incomodaron preguntándole qué pensaba de la exhumación del general franquista Gonzalo Queipo de Llano, pero quizá en realidad su respuesta incluía una referencia sutil al Caudillo, que para el PP siempre ha sido un muerto muy vivo . En cualquier caso, el don de la oportunidad del líder en (des)construcción de los populares resulta innegable porque esta semana también se celebraba el primer Día de Recuerdo y Homenaje a todas víctimas del golpe militar perpetrado por Franco, ya fuera en cualquiera de las modalidades de muerte, represión o exilio. A la derecha española le cabrea mucho sacudir esta alfombra, sobre todo porque la mierda que se amontona abajo podría salpicar a más de un amigo, familiar o descendiente, todos debidamente posicionados en la judicatura, el ejército o el alto empresariado, porque ya se sabe que el franquismo no se destruye, tan sólo se transforma bajo infinitas capas de caspa. Aquí tenemos el ejemplo del exministro del Interior, Rodolfo Martín Villa, investigado en Argentina porque en España en lugar de Reparación tuvimos Transición. Estos días la película Argentina 1985 nos recuerda precisamente cómo en aquel país tuvieron el coraje de sentar en el banquillo a los responsables de la sangrienta dictadura militar. En la España de Feijóo, evidentemente, todo esto sería una pérdida de tiempo porque sólo cuentan los vivos. Eso sí, siempre que los vivos vivan en barrios homologables en La Moraleja, no formen parte de la cola del paro y no tengan el mal gusto de ser desahuciados. El desahucio del general de la tumba de la basílica de Macarena ha servido para recordar la existencia de otros casos incompatibles con la ley de memoria histórica, que prohíbe tener restos de antiguos dirigentes del golpe de estado de 1936 en lugares preeminentes . Está claro que para Feijóo la que debería estar muerta y enterrada es la ley.

Fuente: El Punt Avui

Read Full Post »

Les restes mortals de la històrica militant del Partit Comunista Aurora Picornell, coneguda com la Pasionaria mallorquina, han aparegut al cementiri de Son Coletes de Manacor, on va ser enterrada després de ser afusellada juntament amb quatre companyes durant la Guerra Civil.

Cementeri de Son Coletes|GOVERN BALEAR.


El vicepresident del govern balear i conseller de Memòria Democràtica, Juan Pedro Yllanes, ha informat aquest dijous sobre la troballa del cadàver de la costurera sindicalista, assassinada el 5 de gener de 1937.

Les proves d’ADN han confirmat que Picornell és una de les cinc dones les restes de les quals van aparèixer a la fossa número 3 del cementiri de Son Coletes entre el novembre i el desembre de l’any passat, durant la segona fase d’excavacions i exhumacions del cementiri de Manacor.

Les altres quatre dones podrien ser, segons els investigadors, les companyes assassinades amb a Picornell que completaven el grup conegut com les roges del Molinar: Belarmina González Rodríguez, Catalina Flaquer Pascual i les seves filles Antònia i Maria Pascual.
Aurora Picornell, nascuda el 1912, va ser responsable de l’organització de les dones del PCE a les Illes Balears, impulsora del sindicalisme i promotora del Dia de la Dona a Mallorca. Casada amb l’històric agent comunista Heriberto Quiñones, amb qui va tenir una filla, va ser detinguda després del triomf del cop militar en els primers dies de la guerra, empresonada a la presó provincial i més tard a la de dones de Palma, fins que el 5 de gener de 1937 va ser afusellada.

El govern balear descriu Picornell com “la figura més emblemàtica del panorama polític republicà a les Illes Balears”. “Estem molt orgullosos d’haver-la trobat perquè els seus botxins volien fer-la desaparèixer i esborrar-la de la història, però no se n’han sortit”, ha assegurat Yllanes.

Aurora Picornell Femenies (Palma, 1 d’octubre de 1912 – Manacor, 5 de gener de 1937) va ser una política i sindicalista mallorquina, d’ideologia comunista i feminista, activa a Mallorca, València, Eivissa i Menorca durant la Segona República. Fou assassinada pels franquistes la nit de Reis de 1937. És el símbol de l’esquerra mallorquina. Cònjuge
Heriberto Quiñones González

L’any 2017, quan es van complir 80 anys del seu assassinat, va ser nomenada per unanimitat Filla Predilecta de l’Illa de Mallorca. I el 4 març de 2019 l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca inauguraren un bust d’Aurora Picornell al Born del Molinar per «recordar la seva figura».

Vida i obra

Aurora Picornell va néixer al Molinar de Llevant de Palma, l’1 d’octubre de 1912, filla del fuster comunista Gabriel Picornell Serra i de Joana Femenies Coll. Era la sisena de set germans, dins una família que quedaria mutilada pel cop d’estat franquista: son pare i els seus germans Ignasi i Gabriel també foren assassinats, mentre que els germans Joan i Llibertat, embarcats el 18 de juliol de 1936 cap a les Olimpíades Populars de Barcelona, pogueren salvar la vida, però per conèixer l’exili. Joan fou internat en un camp nazi durant la Segona Guerra mundial i morí poc després de ser alliberat. Aurora deixà una filla, Octubrina Quiñones Picornell (1934-1969).

El primer escrit conegut d’Aurora Picornell és la introducció, signada als 16 anys, juntament amb Glòria Vilalta, de Barcelona, i Evangelina Cáceres, de Granada, del llibre editat a Mallorca per la feminista i espiritualista granadina Margarita Leclerc Herreros, La mujer, ¿es superior al hombre? Estudio dividido en tres meditaciones (1928). Aurora coneix Margarita Leclerc, resident a s’Arenal de Palma, probablement per mediació d’Ateu Martí, comunista i maçó, que també la introdueix dins la Lliga Laica, de la qual és l’única dona i vocal de la Junta des de 1930.

Reconeguda per les seves intervencions públiques en la Lliga Laica, Aurora comença el gener de 1931, amb 18 anys, la seva col·laboració regular al setmanari Ciutadania, del Partit Republicà Federal. L’abril del mateix any també inicia els seus articles al setmanari comunista Nuestra Palabra, primer sota el pseudònim “Amanecer”, en què reflecteix les condicions de vida de les treballadores, estimulant la formació de societats de defensa i la sindicació, cosa que ella fa, al mateix temps, directament, organitzant el sindicat de sastresses.

L’estiu de 1931 ingressà en el PCE després d’uns primers mesos de militància en la Joventut Republicana Federal.

Durant els anys 1932-1933 es trasllada a València amb el seu company Heriberto Quiñones, càrrec responsable del Partit Comunista. Allà actua sota el nom d’Amparo Pinós, escollit segons la tradició de fer servir un nom de guerra amb les mateixes inicials que el nom legal.

A la tornada a Mallorca, l’any 1934, amb Quiñones empresonat per la repressió de l’Octubre asturià, Aurora intensifica la seva activitat política. Es desplaça a Menorca, i en queden com a testimoni diversos articles a Nuestra Palabra, i organitza a Mallorca el sector femení del Partit Comunista.

La repressió que segueix a l’Octubre asturià del 1934, veu intensificar la seva activitat. L’octubre de 1935 és detinguda i empresonada per vendre premsa comunista –i en segueixen articles explicant les condicions de vida dins la presó. La lluita per l’amnistia als represaliats d’Astúries, la direcció de l’organització local del Socors Roig internacional, la preparació de la unitat popular per a les eleccions de febrer del 1936, la responsabilitat de l’edició de Nuestra Palabra i la incorporació de les dones a la lluita sindical i política centren la seva acció, amb nombrosos articles i mítings arreu de Mallorca, i troba el punt àlgid en el míting del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, del 1936, a la Casa del Poble de Palma, on, per primera vegada, un acte multitudinari que reuneix milers de persones està presidit exclusivament per dones, representant les sensibilitats d’un Front Popular que acaba de guanyar les eleccions.

Aurora, tercera per la dreta, mostra un exemplar de Nuestra Palabra
Simultàniament a la seva activitat pública, Aurora, amb Joan Mercant Rabassa, també comunista i també assassinat a Porreres la mateixa nit que ella, ensenyen als vespres a llegir i escriure els infants sense escola del barri dels Socors de Palma.

Segons algunes fonts, el 18 de juliol de 1936 va fer part del grup de militants del Front Popular que exigiren al governador civil de Balears Antonio Espina que distribuís armes als obrers per fer front al cop d’estat contra la República. Fou detinguda el 19 de juliol, possiblement en les proximitats de la Casa del Poble de Palma.

Tancada a la presó Provincial de Palma (o “dels Caputxins”) el novembre fou traslladada, amb la resta de les dones, a la de Can Sales. La nit del 5 al 6 de gener de 1937 fou treta juntament amb les seves companyes del Partit Comunista Catalina Flaquer, les seves filles –Antònia i Maria Pascual Flaquer– i Belarmina González Rodríguez (sense militància coneguda). Les cinc dones –conegudes com les Roges del Molinar– van ser vexades i assassinades a l’oratori de la Creu, de Porreres.

Circularen nombroses llegendes a l’entorn de les circumstàncies que envoltaren la seva mort, com que estava embarassada, que plantà cara als assassins i que un falangista anomenat Mateu exhibí l’endemà la seva roba interior en un bar del Molinar.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

La cambra alta ha donat llum verda a la norma per 128 vots a favor, 113 en contra i 18 abstencions.

“Recuperar les restes d’un ésser estimat no és ni d’esquerres ni de dretes, és pura humanitat”, ha afirmat el ministre de la Presidència espanyol Félix Bolaños.

Fosa común de La Algaba|ARANZADI

El ple del Senat espanyol ha aprovat de forma definitiva el projecte de llei de Memòria Democràtica, que, entre altres aspectes, obre la porta a estudiar possibles vulneracions de drets humans entre el 1978 i finals del 1983.

La llei impulsada pel govern espanyol format pel PSOE i Unides Podem ha estat aprovada aquest dimecres al ple del Senat per 128 vots a favor, 113 en contra i 18 abstencions, després d’un debat de cinc hores amb retrets creuats entre l’esquerra i la dreta.

Els més crítics han estat el PP, Vox, Cs i UPN, que han presentat per separat quatre vetos (esmenes a la totalitat) a la llei que han estat rebutjats al ple.
En declaracions després de l’aprovació de la llei, el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha afirmat: “Avui és un dia inoblidable per a la democràcia espanyola perquè fem millor a la nostra democràcia. Passem pàgina definitivament de la història més negra de la nostra història, de la dictadura, de la Guerra Civil i abracem i reivindiquem el millor de la nostra història, les persones que van lluitar per la democràcia, perquè avui Espanya fos una democràcia avançada i europea, per la transició, per la llei d’amnistia, per la Constitució, per la democràcia. Avui és un dia molt emocionant per a tots”.

Bolaños ha tingut un record per a “totes aquelles persones que van ser víctimes tant de la Guerra Civil com de la dictadura i la repressió franquista”. El ministre espanyol ha afegit: “Aquesta és una llei humanitària, que està amb les víctimes”. Bolaños ha lamentat que no hi hagi hagut un “amplíssim” consens ja que les víctimes ho mereixen. “Recuperar les restes d’un ésser estimat no és ni d’esquerres ni de dretes, és pura humanitat”, ha afirmat.

L’aprovació de la llei de Memòria Democràtica avui al Senat és definitiva, ja que el text no ha incorporat cap modificació respecte l’aprovat el passat 14 de juliol al ple del Congrés espanyol, amb la qual cosa no haurà de tornar a la cambra baixa.

Font: Memòria Democràtica, El Punt Avui,

Read Full Post »

Entre els cadàvers trobats podrien estar els dos joves del poble d’Arjonilla (Jaén), Luis i Leonardo Torres Rueda, de 19 i 21 anys respectivament.

Els treballs d’exhumació de la fossa comuna de La Algaba s’han saldat amb la localització de 59 cadàvers davant de la previsió inicial de rescatar 144 cossos, segons l’Associació Pro-Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Fossa comuna de La Algaba (Sevilla) – ASSOCIACIÓ COMARCAL PRO-MEMÒRIA DEMOCRÀTICA VEGA MEDIA DEL GUADALQUIVIR

L’Ajuntament algabeny, que ha dut a terme aquestes tasques des del mes de maig passat gràcies a una subvenció concedida per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) complementada amb fons propis, dóna per finalitzada així l’exhumació en constatar que no hi ha indicis de la presència de més restes humanes a la parcel·la excavada, situada a l’antic cementiri de la localitat.

L’empresa Aranzadi, encarregada de l’exhumació, n’ha extret un total de 59 esquelets humans, 18 durant la primera fase dels treballs, l’any 2021, i 41 en aquesta segona fase entre maig i juny de 2022. A aquests cal afegir les restes de -almenys- tres persones més trobades durant els treballs realitzats el passat any 2014 per l’arqueòleg Juan Luis Castro i el seu equip.

Es tracta dels cossos de presos del camp d’extermini de Las Arenas, que van morir a causa de la desnutrició i de malalties. Les seves restes han estat dipositades al cementiri municipal per al seu estudi antropològic a l’espera que la Junta d’Andalusia faci les oportunes proves genètiques als familiars localitzats a tot Espanya per l’Associació Comarcal Pro Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Segons les investigacions dels historiadors María Victoria Fernández Luceño i José María García Márquez, un total de 144 interns del camp de treball esclau de Las Arenas van morir entre 1941 i 1942 a causa de les males condicions de vida que van patir: amuntegament, pèssimes condicions higièniques, desnutrició i malalties.

Totes aquestes víctimes, procedents de diverses comunitats autònomes espanyoles, però també de Portugal i Algèria, van ser portades al camp esmentat per les seves idees d’esquerres o, simplement, per ser pobres que exercien la mendicitat als carrers de Sevilla després de la Guerra Civil, i van ser emprades com a mà d’obra esclava a la construcció del Canal del Viar, en altres obres i en feines agrícoles.

Es dóna la circumstància que dels 144 morts se’n coneixen els noms i els cognoms, la data de la mort i el lloc de naixement, per la qual cosa des de l’Associació Comarcal s’ha fet una feina ingent per localitzar els seus familiars.

Per això, i amb la força que dóna l’esperança manifestada pels familiars, aquesta associació considera ineludible la necessitat de trobar una segona fossa comuna on reposin les restes de les 82 persones que completarien la vergonyant llista dels presos que van morir al camp de extermini de les Arenes. En aquest sentit, se seguirà treballant al costat de l’Ajuntament de l’Algaba fins aconseguir l’exhumació de totes les restes humanes de les víctimes i donar-los una sepultura digna

Font: Europa Press

Read Full Post »

Un documental dirigit pel periodista Salvador Dolz retrata la difusa repressió de postguerra en localitats com Manises (València)

LUCAS MARCO|“Benvolgut papà: no sé a quin procediment recórrer per aconseguir que les meues cartes arriben a les teues mans o que me n’arribe alguna teua”. És una de les missives de presos en presons, camps de concentració o exiliats que estan catalogades en l’Arxiu Municipal de Manises (València), enviades en la immediata postguerra i que mai van arribar als seus destinataris per a desesperació dels seus autors. 

“Era un material molt interessant del qual poc s’ha escrit a Espanya”, assegura l’historiador Salva Espí, encarregat de catalogar la documentació de Falange en l’Arxiu Municipal de Manises. L’ajuntament de la localitat va encarregar un documental al director i guionista Salvador Dolz, que s’estrena el pròxim 28 de març a l’Auditori Germanies i que retrata l’ambient de postguerra en localitats menudes. 

La gran majoria del mig centenar de missives correspon a presos en presons i camps de concentració, a més d’exiliats, que escrivien als seus familiars a la recerca d’avals i per mantindre’ls al corrent del seu incert destí. “Que et roben unes cartes no és una ximpleria sense importància, en aquest context era molt seriós i feia molt de mal”, explica a elDiario.es Salvador Dolz, el director del documental Cartes robades. Els papers de Manises.

L’arxiu de Falange es va salvar miraculosament de la desaparició i l’historiador Salva Espí ha treballat una dècada catalogant els 6.000 documents aproximadament que conté. El material trobat “és extraordinari”, remarca Espí, que va localitzar entre els milers de documents la documentació sobre una visita d’alt rang de les Joventuts Hitlerianes a València. Part del material arxivístic, que va passar dècades oblidat en el Café Arriba de Manises, seu local del partit del jou i les fletxes, es va fer malbé per inundacions i la mala conservació. 

“Per a nosaltres va ser excepcional trobar-les i excepcional la seua conservació, perquè eren cartes que havien sigut censurades a persones molt concretes, la voluntat era minvar la moral i procurar fer tot el mal possible com a escarment als familiars que estaven a casa i que no tenien notícies dels seus familiars ni sabien si devien estar vius”, assegura l’arxiver municipal de Manises, Vicent Masó. 

El pare del director del documental, soldat republicà, va estar pres en el camp de concentració de la Plaça de Bous de València, un dels més de 300 que el bàndol franquista va crear a Espanya durant la postguerra. La troballa de les cartes ha servit per a traçar en el documental la història a petita escala de la repressió franquista en localitats menudes i l’efecte col·lateral en les famílies dels vençuts de la Guerra Civil. “Es tracta d’una repressió difusa a què no hem donat prou importància”, declara Dolz. 

Per a la periodista Rosa Brines, productora executiva de Cartes robades. Els papers de Manises, el documental “posa en valor aquestes microhistòries que moltes vegades queden relegades dels grans relats històrics, la història de la gent que ha quedat en l’oblit i en l’anonimat”. I en aquest pla més ajustat, Brines destaca el “paper crucial” de l’historiador local. 

En el cas de Manises, la tasca de catalogació de Salva Espí ha permés traçar el pes que en la postguerra i, en menys mesura, durant la resta de la dictadura va tindre la Falange. “Hi ha una qüestió bàsica i és que aquesta gent confon l’ajuntament amb el partit”, assegura Espí, que destaca la “sort” que el material que va quedar abandonat haja pogut rescatar-se.

En total, 22 caixes que actualment estan en l’Arxiu Municipal de la localitat valenciana, a tocar de la capital. “Allò era el far west”, tercereja el director del documental. “Havien guanyat la guerra i feien el que els donava la gana”, postil·la Dolz. 

Cartes robades. Els papers de Manises compta amb la investigadora Mélanie Ibáñez, especialitzada en la repressió franquista cap a les dones, que precisa que en la repressió franquista de postguerra “responia moltes vegades a denúncies que no es podien provar”. “Això genera un estat paranoic de desconfiança”, afig el psicòleg clínic Enric Pons. 

Qui va robar les cartes?

Les missives segrestades mostren la desesperació dels presos i exiliats pel fet de no obtindre resposta dels seus familiars. “Aquestes cartes”, explica Pons, “el que denoten és un sentiment de desemparament i de desprotecció”. “Els ideals ja no estan, ja no es dona la il·lusió per canviar una societat i l’única cosa que busques és sobreviure, però aquesta supervivència només la pots esperar dels familiars més pròxims, perquè ningú te la donarà”. 

“L’oblit per part de la teua família és un dels sofriments més profunds per a qualsevol ésser humà, perquè equival a la idea que ja no existeixes per als teus”, abunda la periodista Rosa Brines. “Un dels puntals del documental”, precisa el seu director i guionista, “és el poder absolut que tènia Falange en les poblacions”. La productora de l’audiovisual també destaca el relat sobre l’experiència de les dones, moltes amb fills a càrrec seu: “Van patir pobresa i humiliació i van ser doblement víctimes, com ho són en totes les guerres”. 

“Les cartes robades és la història de fins a quin punt el règim, o la Falange en aquest cas, va sentir un menyspreu profund pels perdedors de la guerra, i va arribar fins al punt de voler incomunicar les famílies, que es perderen el rastre els uns als altres, desmembrar-los”, afig Brines. 

Qui va robar les cartes? Encara que no és possible confirmar-ho del tot, l’historiador Salva Espí està convençut que va ser obra del Servei d’Informació de Falange, molt actiu en la minuciosa repressió de postguerra. Dos dels remitents de les cartes van morir en l’exili, un altre va ser capturat pels nazis a França i va morir en un camp de concentració. Dos autors més de les cartes van ser afusellats a Paterna. De la resta no s’ha pogut localitzar cap rastre. 

“Es calcula que la duració d’aquests traumes i les experiències és fins a la tercera generació”, conclou el psicòleg Enric Pons. 

Font: http://www.eldiario.es

Read Full Post »