BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 12 de setembre de 2026

“Viatge per les carreteres dels 15.000 esclaus del franquisme. Entre Guipúscoa i Navarra, tracem un itinerari per carreteres precioses que amaguen una història terrible: van ser construïdes per presos republicans”.

ANDER IZAGIRREA*✍️Va haver de venir  Luis Ortiz Alfau, pocs dies abans de complir 100 anys, a mostrar-nos coses que mai no havíem vist als llocs pels quals sempre vam passar. A la primera rampa de Jaizkibel, una de les carreteres més freqüentades pels ciclistes guipuscoans, encara resisteixen uns murs ruïnosos entre la vegetació.

-Aquí ens amuntegaven els presos que vam construir aquestes carreteres. Ens ho hem callat tota la vida. Jo he passat mig segle hivernant com els óssos, i ja sabeu que els óssos, quan es desperten, tenen molta gana i estan molt actius, no?

Més que un ós, Lluís semblava un ocellet: un home amb boina que no arribava al metro seixanta, prim, de moviments molt àgils, que enxinava els ulls i acostava l’orella per escoltar millor. Aquell dia de setembre del 2016 va viatjar des de casa seva a Bilbao fins a Jaizkibel, 250 quilòmetres anada i tornada al cotxe del seu amic Valentí, per revelar una placa entre les ruïnes. Fins ben poc abans de morir amb 102 anys, viatjava als homenatges a les víctimes del franquisme, als desenterraments d’esquelets en fosses i trinxeres, a les taules rodones per explicar la seva història de la guerra com a voluntari de l’Esquerra Republicana, el seu testimoni del bombardeig de Gernika, la batalla d’Elgeta, la batalla d’Elgeta els treballs forçats, la repressió duna postguerra interminable.

-És que no hi queda ningú més, així que he de venir i donar testimoni.

Fins que vam escoltar Luis no ens havíem adonat. Els nostres millors recorreguts ciclistes (Jaizkibel, Erlaitz-Pikoketa, Arkale, Aritxulegi, Agina, Artesiaga…) segueixen precisament les carreteres construïdes pels treballadors forçats de la postguerra: carreteres solitàries, serpentejants, abocades al mar, submergides en boscos, muntanya amunt, muntanya avall, carreteres. Són una meravella: van ser un horror. Els enginyers no les van projectar amb cap lògica civil sinó amb una lògica militar antiga. Entre 1939 i 1945, les noves autoritats franquistes van construir aquestes carreteres a prop de la frontera amb França perquè temien invasions i volien rutes per pujar a les fortificacions de la muntanya, passar tropes d’una vall a l’altra, comunicar llocs remots. Aquestes obres es podien permetre tremendes perquè comptaven amb mà d’obra barata: quinze mil presos republicans a Guipúscoa i Navarra, als quals castigaven i de passada inculcaven “l’hàbit profund de l’obediència”, com deien els reglaments dels batallons. No tenien cap delicte per imputar-los, no els van fer cap judici ni els van dictar cap condemna. Igual que cent mil més a tot Espanya, els van classificar com a “desafectes al règim” i els van enviar a picar pedra a valls remotes. Van construir carreteres, aeroports, ferrocarrils, pantans i canals, amb un benefici per a l’Estat de 780 milions d’euros, segons els càlculs d’Isaías Lafuente.

-A mi em van empènyer amb un fusell i em van dir tira endavant. Aquest va ser tot el contracte que em van fer –explicava Luis.

L’absurd de Jaizkibel

A Lezo, a nou quilòmetres de Sant Sebastià, arrenca la pujada a la muntanya costanera de Jaizkibel. Per aquí han pujat els millors corredors de l’últim mig segle durant la Clàssica de Sant Sebastià, la Volta al País Basc, fins i tot el Tour de França, per aquí vam pujar una vegada i una altra els ciclistes de la zona. Ara, en passar davant la placa que va inaugurar Luis a la primera rampa, ja no podem ignorar les restes dels barracons dels presos, els magatzems, les cuines. Ens adonem també de com és d’absurda aquesta carretera: si ja existeix la nacional que va directa de Sant Sebastià a Irun, per què serveix aquest itinerari sinuós que puja i baixa per una muntanya despoblada?

Superem unes rampes dures, amb desnivells del 10% i el 12%, fins a passar al vessant oceànic de Jaizkibel. Allí pugem ja més suau, abocats als penya-segats i amb vista a gairebé tota la costa basca, des del far de Biarritz fins al cap de Matxitxako. Després vam baixar veloços cap al fort de Guadalupe, el motiu pel qual existeix aquesta carretera: una mola de 30.000 metres quadrats amb murs, fossats, búnquers, bateries, nius de metralladores, patis, túnels, allotjament per a sis-cents soldats i canons de la boca a la frontera francesa. El van aixecar el 1900 i de seguida, amb el naixement de l’aviació, ja no servia de res. Però els franquistes van enviar milers de presos a construir la carretera de Jaizkibel només per disposar d’un altre accés fins a aquesta fortalesa, on van instal·lar un observatori i algunes metralladores. Si van obrir la carretera pel vessant oceànic, molt més abrupte que el vessant interior, era perquè així quedava ocult i no podien bombardejar-lo des de França.

El fort de Guadalupe mai va servir per a res, que és el millor (l’únic bo) que es pot esperar de llocs així. I la carretera va quedar per a ús gairebé exclusiu de ciclistes, muntanyencs i turistes.

El campament Babilònia

Passem d’Hondarribia a Irun, on una petita carretera segueix la riba del rierol Arantzate cap al sud. S’hauria d’acabar a la base de les Penyes d’Aia, un poderós massís de granit, però allà van obligar els presos a obrir una pujada brutal (quatre quilòmetres al 10%) fins a un vell fort abandonat a la cimera d’Erlaitz, per baixar després Oiartzun. En aquesta baixada hi ha el mas de Pikoketa, on les tropes franquistes van afusellar tretze milicians que defensaven un petit lloc a la muntanya. Un monòlit i una placa recorden els noms de les víctimes, moltes noies i nois entre 16 i 18 anys. I gairebé al final de la baixada, al costat del pal quilomètric 1, queden altres restes molt tènues: uns terres de ciment entre l’herba. Les velles fotos aèries ho confirmen: just allà hi havia els barracons dels presos que van construir la carretera. Al seu costat romanen el caseriu Markelainberri i el caseriu Babilònia, que va donar nom a aquest assentament d’esclaus.

‒El campament Babilònia! -recordava Luis Ortiz Alfau. Després d’un any i mig com a treballador forçat a la vall pirinenca del Roncal, el van destinar aquí un altre any més. Als presos els tenien amuntegats en barraques, vestits amb robes mínimes per resistir les gelades, amb els peus embolicats en draps perquè no tenien ni espardenyes. Els despertaven a fustades, els donaven una tassa amb infusió d’ordi i els manaven a picar roques ia palejar terra, per obrir el desmunt de la futura carretera. A la pausa del migdia els servien una mica de brou amb algun cigró vidu. Els presos caçaven llangardaixos per menjar-se’ls crus, robaven les mondes de patata que els veïns del poble tiraven als porcs, rosegaven els naps que altres veïns els deixaven mig amagats pel camí. Molts van morir de gana, de pneumònia, d’esgotament. Si no rendien prou, els donaven pallisses i els tenien treballant de nit.

I així un dia i un altre dia i un altre dia. I un altre dia i un altre dia i un altre dia.

‒No vam saber mai quant de temps estaríem allà ‒deia en Lluís, que era l’administrador de la companyia perquè sabia portar comptes i escriure a màquina, i així es va deslliurar dels pitjors treballs. El seu testimoni és molt valuós perquè va conèixer des de dins els mecanismes del règim esclavista: la corrupció dels militars, la revenda d’aliments al mercat negre, l’arbitrarietat amb què castigaven, la impunitat amb què afusellaven els presos, els certificats de defunció dels quals havia de redactar sempre el mateix Luis, dissimulat.

-No sabíem si serien unes setmanes, uns mesos o tota la vida. De vegades et desesperaves, però què faries.

Què faries: carreteres.

-Els cuiners preparaven el menjar en uns perols enormes. Un dia estaven fent el brou amb una pota de vaca. En acabar, van agafar l’os i el van llençar a la muntanya. Aleshores va sortir corrent un presoner i es va llançar a buscar l’os, a veure si podia xuclar-lo una mica. És que ens feien passar una gana horrible. Va agafar l’os, però gairebé al mateix temps va aparèixer un gos rodamón, que tindria tanta gana com ell, també es va llençar a buscar l’os i van començar a barallar-se. Va ser un espant. El gos va destrossar el braç esquerre al pobre home, li va treure l’os de vaca i el va deixar sagnant, tot el braç esquinçat. Tirava sang per tot arreu.

Luis s’emportava les mans a les temples.

‒Encara tinc malsons amb allò. Els grunyits, el braç destrossat, tota aquesta sang.

Acabem la baixada a prop del barri de Gurutze. Des d’allà queden set-cents metres fins a l’alt d’Arkale, per una altra carretera que van construir els presos per accedir als túnels i búnquers excavats en aquestes penyes, des de les quals vigilaven el corredor estratègic Sant Sebastià-Irun. Encara es poden recórrer, llanterna a la mà, si preguntem als voltants i si els trobem al bosc proper a la carretera. Des de Oiartzun vam passar a Navarra per la GI-3420, travessant els ports d’Aritxulegi i Agina.

Aquesta carretera recorre 19 quilòmetres per unes muntanyes on hi ha uns quants caserius escampats, per un traçat sinuós que es fica als boscos, que es recolza en murs i contramurs per baixar als barrancs, que travessa un túnel de fama negra. Aquesta carretera enllaça un poble de 10.000 habitants (Oiartzun) amb un altre de 2.700 (Lesaka). I abans ja es podia anar de l’un a l’altre per la carretera nacional del Bidasoa.

Van fer una obra semblant per escurçar quinze minuts el trajecte entre dos pobles tan petits, a través d’unes muntanyes despoblades?

No. Aquesta carretera és una conseqüència directa de la Guerra Civil. A l’agost de 1936, les tropes franquistes baixaven pel Bidasoa cap a Irun quan es van trobar que els republicans havien volat el pont d’Endarlatsa, i no van tenir més remei que emprendre una marxa penosa a través de les muntanyes per arribar a Oiartzun i d’allà a Irun. Van comprovar que la ruta del Bidasoa era molt vulnerable. Així que en acabar la guerra van decidir construir una carretera per aquí, pels passos d’Aritxulegi i Agina, una alternativa per moure tropes entre Sant Sebastià i el Bidasoa. No tenia sentit civil, mai no va tenir ús militar, però quatre mil presos van obrir aquesta carretera endimoniada amb bec, pala, dinamita i carretons.

El túnel d’Aritxulegi, al cim del port, va ser l’escenari dels patiments més atroços. Els presos picaven el granet a mà durant hores per col·locar alguns cartutxos i avançar amb les voladures. Testimonis de la zona com Xebe Sistiaga expliquen que havien d’avançar seixanta centímetres diaris en la perforació del túnel, sota amenaça de càstigs, hores extra, més gana.  Segon Pagadizabal, un carreter que va veure Franco quan va inaugurar el túnel el 1948, recordava com de vegades arribava algun esclau al seu caseriu: Venien mig morts, molt pàl·lids, arrossegats. Els donàvem una mica de formatge i un glop de vi, i ressuscitaven. Si trobaven un nap, el pelaven i se’l menjaven cru. Fins i tot les panotxes de blat de moro se les menjaven crues: crac-crac-crac…

A Oiartzun abunden els records d’aquells treballadors fantasmagòrics que pul·lulaven per la muntanya, afamats, descalços, patint tifus, sarna, tuberculosi, arrauxats a fustades muntanya amunt i avall. Quan un es va escapolir, els militars en van escollir set a l’atzar i els van afusellar. Els cadàvers van baixar en lliteres improvisades amb dos pals i una manta. Els cossos es balancejaven muntanya avall, recordava el veí Joxe Maia, i així els van portar fins al cementiri de Rentería. Les seves actes de defunció són a l’Ajuntament.

Hi haurà pocs trams més dolços per pedalar que aquesta carretera dels esclaus: la baixada d’Aritxulegi fins a l’embassament d’Endara, la pujada de quatre quilòmetres per la fageda fins a l’alçada d’Agina, la baixada corbada fins a Lesaka. Qui segueix una empremta deu un agraïment. Els ciclistes que recorrem aquesta carretera hauríem, almenys, de explicar la seva història.

El camí injust

De Lesaka a Irurita, remuntem el Bidasoa. Primer entre les muntanyes que estrenyen la vall, després per un paisatge més ampli, un onatge de turons verds, boscos, rierols, blat de moro, palaus de pedra rosada, caserius blancs escampats a les praderies com daus llançats en una taula. A Irurita comença un altre tram ideal per a ciclistes: els 27 quilòmetres fins a Eugi a través del port d’Artesiaga, un altre treball d’esclaus.

La carretera puja dolça, amb alguna rampa dura, amb descansos, amb vistes cada cop més altes sobre la vall verda, els caserius blancs, el bosc fosc. Poc abans d’arribar al coll, en un monticle a la vora de la carretera van instal·lar el 2009 unes planxes i barres d’acer corten: és una escultura de Mikel Iriarte, titulada Bidegabeko bidea (El camí injust). Sembla bonic, potser massa optimista, que en eusquera “injust” es digui “bidegabea”: literalment, “sense camí”.

Un panell recorda que 1.756 presos van construir aquesta carretera entre 1939 i 1941, i que 3.463 més van treballar en les fortificacions del Baztán.

El biscaí Francesc Barrena va assistir a la inauguració de l’escultura i va explicar que van passar gana, fred i molt dolor, que els castigaven per qualsevol cosa, que per exemple els feien cavar un forat i després emplenar-lo, o que els penjaven al coll sacs amb deu quilos de pedres i que els es passaven amb deu quilos de pedres i passaven tanta gana que una vegada, a l’hivern, van baixar fins al poble perquè algú els va dir que hi havia una gallina morta, i que allà la van trobar, entre la neu, i se la van menjar.

L’endemà de la inauguració, l’escultura va clarejar regalimant pintades negres. Les firmava Falange Baztán, proclamaven diverses vegades “Viva Cristo Rey” i deixaven una sèrie d’amenaces en un basc apretat: “39n irebazi giñun ta beti irebaziko” (“guanyem al 39 i sempre guanyarem”), “Rojos kontuz ibili” (“vermells, and”. La van netejar i ara apareix ben cuidada. Potser seria una bona idea incloure una foto d’aquell atac al panell informatiu a la vora de la carretera, perquè els autors de les pintades negres van completar de manera involuntària però molt efectiva el missatge de l’escultura: la justícia, la necessitat, l’actualitat de la memòria.

Epíleg fins a Pamplona

El poble d’Eugi, a la vora d’un pantà, als peus dels boscos del Cinquè Reial, és una destinació fantàstica per acabar el recorregut. Si volem completar l´etapa fins a Pamplona, poc després d´Eugi podem agafar la petita carretera NA-2520, una altra obra dels treballadors forçats, per creuar l´alt d´Egozkue i baixar a Olague. A la perifèria nord de Pamplona, una carretera sotragada puja des d’Artika fins al Fort de San Cristóbal, al cim de la muntanya Ezkaba, on van amuntegar i maltractar centenars de presos republicans. El 22 de maig de 1938 van emprendre una fugida extraordinària que va acabar en massacre: dels 795 escapats, els guàrdies i militars van assassinar més de dos-cents en les següents hores i dies, van detenir tots els altres i només tres es van salvar passant a França després d’una caminada de diverses jornades.

*Ander Izagirre (Sant Sebastià, 1976) és un periodista, escriptor, bloguer i viatger basc que cursà els seus estudis de periodisme a la Universidad de Navarra on s’hi llicencià el 1998. Publica els seus reportatges i cròniques, especialment sobre viatges, en revistes com National Geographic, Altaïr, Lonely Planet, Nuestro Tiempo o Pie Izquierdo; en diaris com els regionals del Grupo Vocento (El Diario Vasco i El Correo), els del Grupo Noticias i Berria; i també ha treballat per a l’emissora Euskadi Irratia i la cadena ETB. Entre els seus reportatges destaquen els dedicats a les mares guaranís (2010), l’expedició Naturgas-Broad Peak al Karakorum (2010), els refugiats sahrauís d’Algèria (2010), els nens miners de Bolívia (2009), els inuit de Groenlàndia (2008), la volta a Islàndia (2008), la sèrie “Cuidadores de mundos” del País Basc i Navarra (2007), Vespaña, la volta a Espanya en vespa (2006) i l’expedició Pangea, viatge a la depressió més profunda de cada continent (2000-2001).

Font: Público, Wikipedia

Read Full Post »

Bellaterra, 3 de setembre de 2026

“No els rebem com a nàufrags de la persecució dictatorial a qui misericordiosament es llança una taula de salvació, sinó com a defensors aguerrits de la democràcia republicana i de la sobirania territorial, que van lluitar contra la maquinària opressora al servei de la conspiració totalitària universal”, Ignacio García Téllez.

El 13 de juny de 1939 va arribar al port de Veracruz, provinent de França, el vaixell Sinaia, en les planxes del qual de metall es van escriure històries de migrants, de pelegrins, d’expedicions i de “l’escenari d’una història de solidaritat i esperança”, com va assenyalar l’investigador Luis Enrique Moguel Aquino, en els seus metres 599 espanyols que van fugir del seu terrer a causa de la guerra i de la repressió empresa per Francisco Franco.

El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol es va revoltar contra el govern elegit democràticament, cosa que va esdevenir a l’esclat de la guerra civil. El febrer del 1939, després de tres anys de combats, Catalunya, l’últim bastió de la República espanyola, estava ràpida a caure, per la qual cosa es va iniciar el gran èxode: mig milió d’espanyols van travessar els Pirineus fins al litoral mediterrani.

Des del 1938 Félix Gordón Ordás, ambaixador de la República Espanyola a Mèxic, va iniciar gestions davant el govern mexicà per a una possible emigració de republicans espanyols al nostre país, en cas de perdre la guerra. En resposta, Ignacio García Téllez, secretari de Governació, en nom del president de la república, va fer públic que Mèxic acolliria “els obrers del camp, els professionistes i els obrers tècnics que —expulsats per la rebel·lió—, hagin d’emigrar d’Espanya”.

L’asil atorgat als espanyols va ser congruent amb la política, tant interna com externa, del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas del Río. Durant la guerra civil, Cárdenas va advocar a la Societat de Nacions per la República espanyola, denunciant les flagrants violacions de la No Intervenció. L’estiu del 1937 va acollir 500 nens espanyols. I el 1939, en conèixer les condicions infrahumanes en què es trobaven els refugiats espanyols als camps del sud de França, va posar en marxa una generosa política d’asil.

Cuauhtémoc Cárdenas, ha referit que “l’exili va ser producte d’una guerra desencadenada pel feixisme internacional que va llançar el seu poder en suport de la reacció interna, que no tolerava que Espanya sortís de l’Edat Mitjana per florir en un règim d’igualtat i llibertats. Va triomfar a Espanya el feixisme internacional també, per la miopia de les als pobles d’Espanya, sinó que van obrir el pas perquè s’ensangés el món, incloent-hi els seus pobles, els de les pròpies potències colonials”.

El vaixell construït en una drassana de Glasgow, Escòcia, batejat com Sinaia, en honor a la població on es troba el castell de Peles, antiga residència de la família reial de Romania, va partir del port de Séte el 23 de maig de 1939 cap a terres americanes. Hi venien fotògrafs, dibuixants, pintors, científics, miners, agricultors, ramaders, paletes, artesans, empleats, comerciants, metges, advocats i professors. Tots combatents de la llibertat i defensors del govern legal i democràtic de la Segona República Espanyola. Alguns noms que podien llegir-se a la llista d’embarcament eren o serien grans intel·lectuals: Pedro Garfias, Tomás Segòvia, Ramon Xirau, José Gaos, Eduardo Nicol, Adolfo Sánchez Vázquez, Manuel Andújar i Benjamí Jarnés. I amb ells, els fotoperiodistes germans Mayo.

Durant el trajecte del Sinaia pel transatlàntic va néixer una nena que va ser cridada Susana Sinaia Caparrós, en honor del vaixell. Es va confeccionar el diari Sinaia. Diari de la Primera Expedició de Republicans Espanyols a Mèxic, a través del qual es va informar els passatgers de les circumstàncies del viatge, es van donar conferències per a orientació de les famílies i coneixement del país que els acolliria.

El butlletí Sinaia referia als seus lectors que l’estada a Mèxic seria passatgera i s’havia de tenir en compte que l’objectiu dels que s’exiliaven era la “reconquesta de la pàtria”, per tant no hi cabien discussions ni actituds separatistes. Amb la qual cosa els espanyols que venien a bord van deixar de banda les seves diferències polítiques. Situació que preocupava l’opinió pública mexicana, ja que es creia que les seves idees podrien perjudicar-la. Tot i això, conscient de la situació, el govern va declarar: “de cap manera es permetrà als refugiats que es dediquin a tasques polítiques mentre visquin al país; i als que ho fessin se’ls aplicaria l’Article 33 Constitucional”.

A la crònica del El Nacional, sobre l?arribada del Sinaia, es va referir: “en punt de les cinc hores (hora de Veracruz) va fer la seva entrada a la badia el vapor francès Sinaia, lluint en els seus pals les banderes de tots els països democràtics. mexicà. El moll oferia un espectacle inusitat, ja que des d’hora els treballadors es van congregar allà, apinyant-se fins a la riba del mar per saludar des de lluny, amb els punys enlaire, als refugiats espanyols.

Font: Arxiu General de la Nació (Mèxic)

Read Full Post »

Bellaterra, 17 d’agost de 2026

“Jefecillo rojo” i “perillosíssim per al règim”: així va ser l’execució del besavi cordovès de la líder de Spice Girls. “Emiliano Hidalgo, alcalde republicà de Dos Torres, va ser afusellat el 27 de desembre de 1940 a les parets del Cementiri de la Salut. A l’expedient judicial de 116 pàgines és acusat de militar al Partit Socialista i oposar-se al “gloriós alçament nacional”

Aristóteles Moreno ✍️ “A la plaça de Còrdova, a 27 de desembre de 1940, per la present es fa constar que a les 7 del dia d’avui ia les parets del cementiri ha estat executat a pena de mort en la persona d’Emiliano Hidalgo Fernández per afusellament”. Amb aquesta diligència gèlida i rutinària s’adona a la pàgina 59 del voluminós expedient militar de l’execució de l’exalcalde de Dos Torres, als 61 anys, casat i pare de cinc fills.

El seu afusellament podria ser un dígit més entre els milers de republicans assassinats a sang freda a Còrdova pels rebels franquistes si no fos perquè dècades després la seva besnéta faria història al capdavant d’un fenomen pop que va fer la volta al món: les Spice Girls. Així ho va revelar la pròpia Geri Halliwell en un llibre de memòries publicat en anglès el 1999, rescatat 27 anys després pel periodista David Moreno en una minuciosa investigació publicada en 20 Minutos fa tot just una setmana.

Emiliano Hidalgo va ser detingut el 9 de maig de 1939, trenta-vuit dies després de la fi de la Guerra Civil que va partir Espanya per la meitat i va deixar una reguera interminable de morts, exiliats i devastació. Va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim amb el número 26.570 i condemnat a la pena capital per un delicte de “rebel·lió militar”. Paradoxes de la història: els colpistes van jutjar (i van afusellar) els que van defensar la legalitat constitucional i els van acusar del delicte que ells mateixos havien perpetrat.

El besavi de la cantant de Spice Girls és un dels 66 alcaldes republicans afusellats a Còrdova

L’expedient del consell de guerra contra l’exalcalde de Dos Torres consta de 116 pàgines i està ple de diligències, exhorts, atestats i oficis apergaminats i corroïts pel pas del temps.  Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Operacions del Sud, encapçala la carpeta ja groguenca. I afegeix amb lletres grans: “Procediment sumaríssim d’urgència número 26.570”.

Al document se succeeixen, una darrere l’altra, les declaracions acusatòries de la Guàrdia Civil, la Falange, l’Ajuntament i una desena de veïns. “Que el denunciat és fundador del Partit Socialista d’aquesta vila i soci i directiu de la UGT distingint-se per la seva actuació dissolvent i revolucionària, encoratjant i dirigint les masses pels camins del que anomenaven revolució social”, indica la primera denúncia.

En un foli matusserament mecanografiat, va desgranant les imputacions que mesos després acabaran amb el processat davant d’un pilot d’afusellament. “Iniciat el gloriós moviment”, subratlla l’atestat en relació amb el cop militar, “va ser un dels dirigents marxistes que, amb més crueltat a ell es va oposar, acordant els empresonaments dels elements de dretes”.

Segons es desprèn de l’interrogatori efectuat al processat, el 18 de juliol de 1936 agents de la Guàrdia Civil es van presentar a l’Ajuntament de Dos Torres per destituir tota la corporació local. Cinc dies després, el 23 de juliol, Emilio Hidalgo Fernández va “ordenar al pregoner que donés un bàndol pels carrers” per exigir el lliurament d’armes a totes les “persones de dretes” del poble. Pel que sembla, aquell mateix dia milicians republicans procedents del Viso i Almadén havien entrat a Dos Torres per prendre el control de la localitat. I afegeix el sumari: “Es va començar a procedir a la detenció de persones de dretes, en la detenció de les quals no va prendre part el declarant”.

Poc després, van irrompre a la localitat de la Vall dels Pedroches forces de la Guàrdia Civil arribades de Pozoblanco. “Es va entaular un tiroteig amb els vermells i [la Benemèrita] es va quedar propietària del poble a favor del moviment nacional”. En aquesta topada, Emiliano Hidalgo Fernández va fugir al camp “per la porta del darrere de casa seva”.

El besavi de Geri Halliwell va tornar a Dos Torres el 26 d’agost d’aquell mateix any, quan els milicians republicans van recuperar la localitat. “Durant el domini vermell fins l’any 37 no va ocupar cap càrrec. I, a partir d’aquesta data, va ser nomenat regidor com a representant del Partit Socialista”. Emiliano Hidalgo va ser alcalde de Dos Torres entre maig de 1931 i febrer de 1934. Després de la victòria del Front Popular a principis de 1936, va tornar a tenir una participació activa en la corporació local.

Els testimonis de càrrec recollits a l’expedient del consell de guerra no presenten proves concloents contra l’encausat. De fet, a la denúncia es llegeix textualment: “Desconeixem si va ser o no autor material dels dolents crims comesos, però sí que afirmem que li cap la responsabilitat de la inducció i proposició d’ells”.

Tot i la feblesa de les acusacions, la sentència addueix com un dels arguments més sòlids contra l’exalcalde de Dos Torres un episodi que va tenir lloc quan les milícies republicanes van reocupar el poble el 25 d’agost de 1936: “… el cap de la força va preguntar que a qui calia matar i va contestar l’encartat en veu alta que va ser escoltada pel testimoni que calia assassinar” a dos veïns del poble. “El primer va ser assassinat pocs dies després”, conclou.

Máximo Hidalgo Cantero, fill de l’exalcalde afusellat i avi de Geri Halliwell, també va ser condemnat a 20 anys de presó per ‘auxili a la rebel·lió’

Hi ha un altre fet truculent que se li atribueix al processat al consell de guerra. Alguns testimonis l’acusen d’haver dipositat a l’Ajuntament una “orella” que hauria estat tallada a un guàrdia civil assassinat a Alcaracejos.  Emiliano Hidalgo nega a l’interrogatori qualsevol relació amb aquest sinistre episodi.

La sentència està signada el 23 de juliol de 1940 a Pozoblanco, una vegada “escoltats el fiscal, la defensa i el processat”. El consell de guerra que ho va jutjar estava format per un coronel (president), un tinent i dos alferes (vocals), un capità (ponent) i el fiscal, que va demanar la pena de mort. El seu defensor va ser un alferes de torn, que va proposar 20 anys de presó.

“Que hem de condemnar i condemnem el processat a la pena de mort com a autor d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió militar”, assenyala literalment la decisió. I afegeix: “Així mateix se’l condemna a la responsabilitat civil dimanant del delicte comès”. L’expedient inclou una “diligència d’entrada en capella” per prestar-li “auxilis espirituals”. No consta que els reclamés.

Emiliano Hidalgo Fernández va ser un dels 66 alcaldes o presidents dels consells municipals afusellats pels colpistes a Còrdova, segons certifica l’historiador Antonio Barragán en el seu últim llibre de recerca publicat sota el títol de La aniquilación de la democrácia municipal republicana.

Al llarg de 480 pàgines, l’investigador cordovès examina milers d’expedients, entre els quals hi ha el besavi de l’estrella pop mundial.  “No en tenia ni idea”, admet en conversa telefònica amb Cordòpolis. Sí que constata, en canvi, que va ser fundador el 1917 de l’agrupació local del Partit Socialista a Dos Torres i membre del consell municipal que va substituir l’Ajuntament després del cop militar franquista i l’enfonsament de les institucions republicanes. “En els últims mesos de la guerra va ser nomenat novament president del consell local”, subratlla Barragan, que ha revisat en la seva llarga trajectòria investigadora 14.000 expedients a la província de Còrdova.

Emiliano Hidalgo també va ser sotmès a la Llei de Responsabilitats Polítiques, promulgada per Franco el 1939, per castigar els presumptes delictes comesos pels republicans i incautar-los els seus béns.  “A Emiliano Hidalgo el sancionen i li embarguen les propietats”, afirma l’historiador. Fins al 1949 no és sobresegut el seu cas i la vídua pot disposar dels béns immobilitzats. La major part dels encausats eren jornalers sense propietats, però a molts altres se’ls desposseeix dels seus béns, a més d’imposar-los una multa, de vegades, d’elevada quantia.

A Emiliano Hidalgo a més ho sancionen i li embarguen els béns                  Antonio Barragán — Historiador

Almenys quatre dels cinc fills d’Emiliano Hidalgo van ser processats en consells de guerra. Un, Máximo, va ser el pare d’Ana María Hidalgo i avi de Geri Halliwell, tal com revela el periodista David Moreno en el seu treball de recerca. Segons relata ella mateixa a If Only, el seu avi va ser fet presoner també. A la presó va conèixer una de les guàrdies, amb la qual sorprenentment uniria la resta de la seva vida, tal com es detalla en un article publicat per Cordòpolis dies enrere.

Máximo Hidalgo va ser detingut el 13 d’abril de 1940, segons figura a l’expedient número 27.490 del consell de guerra, i acusat d’un delicte d’auxili a la rebel·lió. Tenia 25 anys i era ferrer de professió. Segons la seva pròpia declaració, va prestar els seus serveis a l’Exèrcit vermell i va combatre a les trinxeres. Durant la Guerra Civil es va afiliar a les Joventuts Llibertàries.

https://cordopolis.eldiario.es/cordoba-hoy/sociedad/conexion-cordobesa-spice-girls-sorprendente-historia-amor-represion-franquista_1_13434345.html

La sentència, signada a Pozoblanco el 4 de juny de 1940, l’acusava de col·laborar amb les “hordes vermelles” i “saquejar els domicilis de les persones d’ordre”. Va ser condemnat a 20 anys de reclusió. El març de 1947 es va beneficiar del decret d’indult signat pel general Franco el 9 d’octubre de 1945, com consta al Butlletí Oficial número 293. Aquesta és la paraula escrita en llapis vermell que travessa la primera pàgina d’un expedient militar de 81 folis: “Indult número 787”.

Máximo Hidalgo Cantero tenia 33 anys d’edat, casat i veí d’Osca amb domicili al carrer Coso Bajo, 63, quan va formalitzar la seva petició: “Creient el que subscriu estar sotmés a les disposicions per poder gaudir dels beneficis del decret d’indult atorgat pel nostre invicte cabdill”

Era el 15 de març de 1947 i res feia presagiar que mig segle després el seu cognom estaria unit per sempre a un dels fenomens musicals més explosius del planeta.

Font: Cordópolis

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de maig de 2026

Óscar Gutiérrez Martínez ✍️ Cannes rescata la pel·lícula prohibida sobre la Guerra Civil espanyola que Franco va voler fer desaparèixer.

‘Sierra de Teruel’, rodada en plena Guerra Civil, reapareix restaurada a Cannes després de dècades silenciada.

Una pel·lícula rodada entre bombes durant la Guerra Civil espanyola torna a emocionar gairebé 90 anys després.

Cannes reescata una obra maleïda que Franco va voler esborrar i que va sobreviure de forma gairebé miraculosa a la destrucció nazi.

Recuperació d’una pel·lícula oblidada

El Festival de Cannes ha recuperat una de les pel·lícules més impactants i desconegudes sobre la Guerra Civil espanyola. ‘Sierra de Teruel’, dirigida per André Malraux i rodada entre bombardejos en plena contesa, ha reaparegut restaurada a Cannes Classics gairebé nou dècades després de convertir-se en una obra perseguida, censurada i pràcticament condemnada a l’oblit.

Una joia històrica del cinema europeu

La projecció s’ha convertit en un dels grans esdeveniments culturals del festival francès. La cinta, considerada una joia històrica del cinema europeu, va ser rodada entre 1938 i 1939 mentre Espanya vivia els moments més dramàtics de la guerra. El mateix André Malraux va participar activament en el conflicte i va traslladar aquesta experiència a una pel·lícula que avui torna a adquirir enorme força política i simbòlica.

Restauració que revela imatges inèdites

La restauració ha permès recuperar imatges i sons inèdits que estaven deteriorats des de fa dècades. Segons els experts, les versions que circulaven fins ara tenien una qualitat molt deficient i realment no reflectien la dimensió visual ni emocional de l’obra original.

Argument de ‘Sierra de Teruel’

‘Sierra de Teruel’ narra la caiguda d’una esquadrilla de les Brigades Internacionals a Aragó i reflecteix el clima desesperat d’una República que intentava sobreviure a l’avenç del feixisme europeu. El guió va ser traduït ni més ni menys que per Max Aub i el rodatge es va desenvolupar en condicions extremes a Barcelona, Tarragona i Montserrat, amb constants bombardejos, talls elèctrics i manca de material tècnic.

La història després de la pel·lícula

La història darrere de la pel·lícula resulta gairebé tan impactant com la pròpia obra. Abans de la seva estrena comercial, el Govern francès va prohibir la seva exhibició per evitar tensions amb Franco. Poc després, els nazis van ordenar destruir totes les còpies existents. Que la pel·lícula hagi arribat fins als nostres dies es considera pràcticament un miracle cinematogràfic.

Còpies que van aconseguir sobreviure

Durant anys es va creure perduda, fins que algunes còpies van aconseguir sobreviure ocultes i van ser rescatades dècades després. Una va acabar als Estats Units gràcies a una complexa operació impulsada pel mateix Malraux en plena persecució nazi a Europa.

Restauració i muntatge original

La restauració presentada ara a Cannes torna a més el muntatge original i la música concebuda inicialment per a la pel·lícula, eliminant modificacions posteriors realitzades després de la Segona Guerra Mundial. Per a molts historiadors aquesta nova versió permet entendre molt millor el valor polític i artístic d’una obra avançada al seu temps.

El missatge polític que ressona a Cannes

La néta d’André Malraux va assegurar durant la presentació que la pel·lícula continua sent “una lliçó sobre com combatre el feixisme” i va defensar que l’art ha de continuar tenint un compromís polític davant de les amenaces actuals. Un missatge que ha ressonat amb força a Cannes i que ha convertit ‘Sierra de Teruel’ en una de les grans sorpreses del festival.

El retorn d’una obra valenta

Gairebé 90 anys després de rodar-se entre el caos de la guerra i la por de les bombes, la pel·lícula que Franco va voler esborrar de la història torna ara a ocupar el lloc que molts consideren que mai no va haver de perdre: el d’una de les obres més importants i valentes del cinema europeu del segle XX.

Font: Confidencial Digital

Read Full Post »

Bellaterra, 18 de maig de 2026

Sinopsi: “Una història  autèntica sobre el silenci, la memòria i el perdó”.

«Mavi Doñate ha encertat a escriure un d’aquells llibres necessaris que omplen buits, esmenen oblits i reparen injustícies». Del pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón.

Gabriel va ser un de tants homes a qui la guerra civil va robar la joventut. El 1937 va ser capturat per soldats nacionals, empresonat i jutjat per «adhesió a la rebel·lió» amb els testimonis de vuit veïns del seu poble. El fiscal va sol·licitar per a ell la pena de mort i va acabar condemnat a trenta anys de presó, dels quals va fer quatre i alguns mesos en condicions infrahumanes.

El 1941 va recuperar la llibertat vigilada pel nou règim i va tornar a casa en silenci, confinant els records més foscos de la seva tancada entre les pàgines d’un diari de tapes marrons. Mentre a Espanya començaven a bufar vents de canvi, Gabriel avivava els caliu de la seva memòria perquè el seu patiment i el de tants altres com ell no quedessin reduïts a cendres i esborrats per sempre de la Història.

Cuéntame el olvido és el retrobament de Mavi Doñate amb el seu avi Gabriel. A partir de la lectura del seu diari en què descobreix que ell sempre va saber els noms d’aquells que el van denunciar, emprèn una emocionant investigació històrica i familiar que ret homenatge als homes i les dones per als quals la guerra no va acabar el 1939 i les vides del qual es van perdre entre les trinxeres, l’exili i les presons. La cerca, dirigida amb pols periodístic ferm i delicat, ens situa davant d’algunes veritats incòmodes i ens adverteix del perillós efecte de la desmemòria col·lectiva en les generacions futures.

María Victoria Doñate Herranz (Saragossa, 22 octubre 1971) és una periodista espanyola corresponsal de
Radio Televisió Espanyola (RTVE) a Àsia-Pacífic. Per la seva cobertura sobre la epidèmia del coronavirus des de la Xina, al març de 2020 es va anunciar que rebrà el Premi de Periodisme Digital “José Manuel Porquet”.

Doñate es va llicenciar en Periodisme per la Universitat de Navarra en 1994. La seva carrera professional la va començar en l’agència de notícies Agencia EFE i, posteriorment, va treballar com a redactora del periòdic Heraldo de Aragón, així com per les emissores de ràdio Onda Cero i Radio Nacional de España. En 1997, va formar part de l’equip fundador del canal de televisió 24 Horas de Televisió Espanyola (TVE).

Un parell d’anys després, en 1999, Doñate es va incorporar al Telenotícies, l’espai informatiu de TVE, on va cobrir informació d’Interior i Tribunals, Política, i periodisme de Recerca. Des de 2008, va ser reportera de la secció de Societat, on es va encarregar de l’àrea de Recerca i Successos. A l’abril de 2014, va ser nomenada subdirectora de l’àrea de Societat.

Doñate ha estat enviada especial a cims de política de Seguretat i Immigració de la Unió Europea, així com a l’elecció del papa Francesc el 2013. També va cobrir en 2007 el terratrèmol del Perú, en 2011 el terratrèmol de Lorca i, a l’abril de 2015, el terratrèmol del Nepal.
A part de la seva labor periodística, Doñate és professora de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat de Montevideo, i imparteix seminaris a l’Institut de Ràdio Televisió Espanyola.

Font: Casa del Llibre, Wikipèdia

Read Full Post »

Bellaterra, 17 de maig de 2026

“Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe”.

1922 📷 Aquesta imatge històrica mostra els alumnes asseguts a la sorra de la platja davant de l’emblemàtica Escola del Mar de Barcelona, una institució pedagògica revolucionària fundada al barri de la Barceloneta.

Detalls i Història de la Institució:

El Projecte Pedagògic: Ideada pel pedagog Pere Vergés i Farrés, va néixer com una escola a l’aire lliure a la platja dels Pescadors per atendre nens amb necessitats de salut. Funcionava com una autèntica “república de nens” gestionada de forma autònoma pels mateixos alumnes.

L’Edifici de Fusta:

El preciós pavelló que es veu al fons va ser projectat per l’arquitecte municipal Josep Goday i Casals. Estava construït íntegrament en fusta sobre pilars de ciment per aïllar-lo de la humitat de la sorra.

La Tragèdia del Bombardeig:

El 7 de gener de 1938, en plena Guerra Civil, l’aviació feixista italiana aliada del bàndol franquista va bombardejar l’edifici. Com que era de fusta, l’escola va cremar completament en qüestió d’hores, encara que afortunadament no hi va haver víctimes mortals en aquest atac perquè els nens ja havien sortit de classe.

L’Escola del Mar de Barcelona:

Fou inaugurada oficialment el 3 d’agost del 1921, tot i que les tasques escolars no començaren del tot fins al dia 26 de gener del 1922. A l’acte d’inauguració hi estigueren presents, a més de l’alcalde de la ciutat, Antoni Martínez i Domingo, el tinent d’Alcalde Lluís Nicolau d’Olwer, diversos regidors, el rector de Sant Miquel del Port, així com diversos representants acadèmics. El seu primer director va ser en Pere Vergés, que hi adaptà les normes de l’escola nova amb participació dels nens en les activitats, com la biblioteca, el teatre de titelles i el servei meteorològic. Vergés també va ser el director de les Colònies de Vilamar a Calafell, basades en els mateixos principis pedagògics de l’Escola del Mar, tot i que en aquest cas es tractava d’estades d’estiu a règim complet.
Va ser ubicada a la platja de la Barceloneta, just al final del carrer de l’Almirall Aixada, al costat dels Banys Orientals i mirant al mar.

Projectada per l’arquitecte de la Comissió de Cultura, Josep Goday i Casals, era tota de fusta i desmuntable i constava de planta i primer pis, de tres cossos en forma d’«U» oberta, que descansaven sobre unes columnes de pedra, i un basament de ciment armat cobert per la sorra de la platja. Tot i que el centre comptava amb les aules i dependències necessàries en una escola, la major part de les activitats es feien a l’aire lliure; per això es disposava de cadires i estris lleugers per a ser instal·lats sobre la sorra quan convingués. S’hi emplaçà també un gran tendal, que permetia fer les activitats a ple sol o bé a l’ombra. Es comptava també amb l’assistència d’una embarcació de l’escola, la Nausica, i un vigilant.
Estava previst que l’edifici servís d’escola durant tot l’any i, durant els mesos d’estiu, també prestés servei com a balneari per a nens i nenes. Ja a partir d’aquell mateix estiu del 1921, les seves instal·lacions serviren per a oferir el servei de banys de mar, i a partir de l’agost també el servei de semi colònia escolar.

Destruïda el 7 de gener del 1938 per un bombardeig durant la Guerra Civil, va ser traslladada temporalment a Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, a l’edifici que avui alberga el Museu Etnològic de Barcelona. El novembre del 1948 es va inaugurar el tercer emplaçament al barri del Guinardó, on continua en l’actualitat. Ocupa tota una illa de cases envoltada de jardins entre els carrers de Gènova, Sèrbia, Telègraf i Brussel·les, i es tracta de l’antiga masia de Can Sors, que va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona.

Font: ANC, Wikipèdia

Read Full Post »

Bellaterra, 23 de desembre de 2025

“Una consideració que va continuar després d’acabar la contesa per a milers de joves que van haver de complir servei militar sense empunyar arma treballant a «batallons», així com per castigar sancionats per la Fiscalia Superior de Taxes per delictes d’estraperlo”.

Juan Carlos García Funes (Autor)

Els militars revoltats el 1936 contra la II República van sotmetre a treballs forçats a part dels milers de presoners de guerra que anaven capturant i tancant en camps de concentració durant la guerra civil espanyola. Per això, l’Exèrcit revoltat va organitzar els anomenats «batallons de treballadors», valent-se de la Inspecció de Camps de Concentració de Presoners, sempre amb l’última paraula de Francisco Franco des de la seva Caserna General. Es va orquestrar així un sistema d’explotació que, des del 1937 fins a la progressiva dissolució durant la primera meitat de la dècada dels anys quaranta, va acabar convertint-se en el sistema de treballs més gran en captivitat de l’Espanya contemporània.

Sobre qui va recaure aquesta submissió?

Quines feines van fer els presoners? Quines lògiques econòmiques van moure l’Exèrcit revoltat a cada moment de la guerra? Qui se’n van beneficiar? Per què es van seguir fent servir «batallons» anys després d’acabar el conflicte? A quines poblacions van funcionar? Què van narrar els que van patir aquesta forma dexplotació quan ens van arribar els seus records?

A més de donar resposta a aquestes preguntes, en aquest llibre es troben els seus majors beneficiaris –principalment, l’Exèrcit revoltat i el Nou Estat franquista– així com els cossos i les veus dels sotmesos a aquesta forma d’explotació: desenes de milers d’excombatents de l’Exèrcit republicà classificats en camps de concentració de presoners de guerra: executables, ni amb acusacions que els portessin a la presó, però tampoc fiables per integrar les files revoltades i continuar fent la guerra.

Una consideració que va continuar després d’acabar la contesa per a milers de joves que van haver de complir servei militar sense empunyar arma treballant a «batallons», així com per castigar sancionats per la Fiscalia Superior de Taxes per delictes d’estraperlo.

DESAFECTES és la primera publicació que s’ocupa a escala nacional dels «batallons de treballadors» del franquisme, alhora que aporta la primera aproximació quantitativa exhaustiva de la mà d’obra captiva i treballadora, analitza les múltiples necessitats logístiques i econòmiques cobertes amb presoners i les memòries que aquests van arribar sobre el pas per aquesta experiència.

Font: Editorial Comares, Granada, 13 febrer 2022

Read Full Post »

Bellaterra, 19 de novembre de 2025

“Escuts, insígnies o plaques: el Govern aprova la creació del catàleg de símbols franquistes que cal eliminar“

El Consell de Ministres fa el primer pas perquè es compleixi la llei de memòria democràtica en un dels temes que quedaven pendents. 

El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, calcula que encara hi ha uns 4.000 vestigis franquistes pendents d’eliminar-se. 

El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts el Reial decret mitjançant el qual es regula la creació d’un catàleg de símbols franquistes tal com estableix la llei de memòria democràtica. Per això es crea una comissió tècnica sobre símbols i elements contraris a la memòria democràtica en què tindran participació també les comunitats autònomes i entitats locals. 

Segons destaquen fonts del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica que lidera Ángel Víctor Torres, el catàleg afecta “edificis, escuts, insígnies, plaques i elements adossats a edificis públics o situats a la via pública; a topònims o al carrer, en què es realitzin mencions commemoratives en exalta, Dictadura, dels seus dirigents, participants al sistema repressiu o de les organitzacions que van sustentar la dictadura”. El Govern calcula que hi ha uns 4.000 vestigis del franquisme pendents d’eliminar-se. 

Segons destaquen des del Govern, el catàleg “ajudarà a superar les dificultats que s’ha trobat l’aplicació de la llei en administracions públiques com en béns de titularitat privada”. Un cop creat el catàleg, els elements retirats d’edificis públics s’han de dipositar i garantir el cessament de la seva exhibició. A més, s’ha de comunicar el lloc on s’ubica en dipòsit. 

Segons ha explicat Torres en roda de premsa, s’han recollit informes de les comunitats autònomes, de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), dels ministeris de Cultura i Transició Digital i del Consell d’Estat. A la comissió tècnica participaran 15 persones, entre les quals s’inclouen experts, historiadors, així com un representant de la FEMP i dues de les comunitats autònomes. Aquesta mateixa setmana es convocarà un consell territorial per designar la representació autonòmica. 

Font: Público

Read Full Post »

Bellaterra, 2 de novembre de 2025

Compartim un article de Caterina Úbeda Oltra aparegut a la revista d’història catalana Sàpiens, articles que recorden el 50è aniversari de la mort de Franco i reflexionen sobre el gir dels joves cap a la dreta?

Des que la nova ultradreta ha aprofitat l’ús de les xarxes socials per difondre el seu missatge, hem sentit declaracions que vinculen els joves amb l’extrema dreta i fins i tot amb el franquisme. Però, quanta veritat hi ha en tot això? I què diu l’extrema dreta sobre el dictador?

Text de CATERINA ÚBEDA OLTRA

El 10 de desembre de 2024, l’usuari Capitán Bitcoin va publicar un fil -que posteriorment va ser esborrat- a la xarxa social X (abans Twitter) que recordava un dels “assoliments” de Francisco Franco, “un dictador controvertit amb un llegat que pocs coneixen a fons, ignorat per la dreta, demonitzat per l’esquerra”. Entre aquests assoliments, Álvaro Pau, nom real de l’usuari, incloïa infraestructures (embassaments), ecologisme (“El franquisme va crear Parcs Nacionals i va establir lleis pioneres de protecció del medi ambient”), Progrés Social (Seguretat Social, pensions, assistència mèdica, prestacions per desocupació), educació universal, habitatge per a tothom i identitat nacional (“va reforçar la idea d’una Espanya unida i estructurada, i va desenvolupar institucions que van impedir” “evitar que el país s’ensorrés en temps de crisi”), i acabava amb una nota sobre les dones: “Tot i que amb les limitacions típiques de l’època, el règim franquista va promoure l’educació femenina a través d’institucions com la Secció Femenina. Va permetre a milers de dones accedir a l’alfabetització i la formació professional, i finalment a la integració al món laboral en dècades posteriors.”

El Capità Bitcoin, que té 549.431 seguidors a X, és un dels anomenats fatxatubers (“Fatxa” és feixista en català), persones que utilitzen les xarxes socials per transmetre les seves idees seguint el camí habitual de la dreta, basant-se en l’estratègia de la mentida i les notícies falses, especialment en temes relacionats amb els anomenats tabús culturals, com el feminisme i les feministes, la violència de gènere i el col·lectiu LGTBIQ. Molt bé, el Capità Bitcoin és una excepció en relació amb Franco, que no sol formar part dels discursos dels fatxatubers, només en comentaris que destaquen els mals del món (en referència al president espanyol, Pedro Sánchez), el pitjor dels quals sol ser la seva política de Memòria Històrica.

ElValleNoSeToca

Aquest tema va tenir un moment destacat a les xarxes quan es va exhumar el cos de Franco del Valle de los Caídos, l’octubre del 2019. En aquell moment, es va crear #EIValleNoSeToca, l’etiqueta utilitzada pels grups d’extrema dreta per criticar aquesta acció. VOX, que va votar en contra de l’exhumació, va fer alguns tuits al respecte sense gaire resposta. Un d’ells va ser un vídeo d’un minut de l’eurodiputat Jorge Buzadé, publicat des del compte oficial del partit a Madrid, en què es parlava del jaciment com “un monument que forma part del Patrimoni Nacional” i en què s’afirmava que el partit vol “reconciliació”.

“Tot i que hi ha representants individuals que ho fan, VOX, com a partit, no reivindica oficialment ni explícitament el franquisme”, afirma Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en moviments ultres. “Fuerza Nueva, als anys setanta, per exemple, era neofranquista, però avui dia l’ultradreta no es dedica a lloar Franco. VOX no reivindica el franquisme, pocs grups ultres reivindiquen una genealogia històrica. Els votants de Donald Trump no tenen una edat d’or que si els permetin mirar al passat, els votants de Marine Le Pen no exigeixen un retorn al règim de Vichy. La reivindicació del passat té un pes limitat a l’extrema dreta, ara la tenen les anomenades batalles culturals, com el feminisme i la immigració. Mireu el cas d’Aliança Catalana: el seu camp de batalla són els musulmans, i això mou molt les classes socials”, afegeix Casals.

Orgullosos de la història

A “Mitos y cuentos de la extrema derecha”, l’historiador italià Steven Forti escriu que, per a VOX, la història d’Espanya és una “epopeia extraordinària” en què l’esdeveniment històric clau és la Reconquesta. “Dóna molt poca importància a esdeveniments de la història contemporània com la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura franquista”, i recorda que, des del 2018, el programa del partit inclou la frase “Hem de retre homenatge conjuntament a tots aquells que, des de diferents perspectives històriques, van lluitar per Espanya”. I un punt més. La historiadora Matilde Eiroa San Francisco i la investigadora i analista de xarxes socials Mariluz Congosto van examinar 64.000 tuits publicats des del compte oficial de VOX entre el 14 de gener de 2014 i el 25 de maig de 2022, i en van trobar seixanta-set que apel·laven a Franco, trenta-nou dels quals feien referència a l’exhumació del cadàver del dictador. Entre els tuits sobre història, hi havia afirmacions com ara “A VOX estem orgullosos de la nostra història”, un orgull “concretat en personatges com els Reis Catòlics o la conquesta d’Amèrica”, en paraules d’Eiroa San Francisco.

Tanmateix, Forti —com Eiroa— també especifica que el fet que VOX no al·ludeixi al franquisme no vol dir que no faci «un ús ideològic i partidista de la dictadura». Tots dos també se centren en les xarxes socials, que són clau per difondre el missatge d’extrema dreta. Forti subratlla que la novetat més important del fenomen que anomena ultradreta 2.0 és que «la capacitat d’utilitzar les noves tecnologies digitals li ha permès (…) fer viral el seu discurs i (convertir) les seves idees (…) en acceptables o, encara més, de sentit comú per a una gran part de la població».

(Inserir al final de la pàgina 116)

●EL DILEMA

Feixisme, sí o no?

En alguns mitjans de comunicació, debats polítics i campanyes electorals, el concepte de feixisme és molt present. «Però té sentit utilitzar-lo —fins i tot si parlem de política o d’estratègies feixistes— per definir la nova extrema dreta del segle XXI i, fins i tot, règims autoritaris en diferents latituds?», és la pregunta que es planteja Steven Forti a Extrema Derecha 2.0.

Per a l’historiador, si s’utilitza tant, i de vegades de manera «indiscriminada», hi ha el risc de fer un flac favor al concepte de feixisme, «de buidar-ne el significat històric».

La lliçó d’història.

Aquest domini de les tecnologies digitals és també la manera com l’extrema dreta ha arribat al sector de votants més jove, els grans usuaris de les xarxes —el 86%, en el grup d’edat de 12 a 17 anys, i el 91%, en el grup d’edat de 18 a 30 anys, a tot Espanya, segons dades de l’estudi Xarxes Socials 2025, de LAR, l’organització internacional que representa la indústria de la comunicació, la publicitat i el màrqueting digital. «Això, però, no vol dir que els joves siguin franquistes», remarca Xavier Casals.

Una afirmació compartida per Jordi Pérez, que ha estat professor d’història a secundària i batxillerat durant gairebé quaranta anys. “El règim de Franco és un dels temes més llargs del programa d’història de segon de batxillerat, s’estudia a fons i s’inclou a la prova d’accés. Però per als joves és molt llunyà i els costa imaginar-se’l. Potser sentireu alguns comentaris com ara ‘Ah, doncs els franquistes -o Franco- també van fer coses bones’, però això no vol dir res”,

Casals també ho pensa i veu el pas del temps com un factor clau per entendre aquestes afirmacions: “Per als que tenim una certa edat, el franquisme té un punt físic, el vam viure. Però per a una persona de quinze o vint anys és una etapa molt llunyana, que va passar fa cinc dècades. A més, la transmissió del passat en l’àmbit familiar s’ha diluït o ha desaparegut, i ara hi ha una dimensió tecnològica diferent; els joves tenen la informació “que els arriba a través de les xarxes”, diu Casals. I afegeix: “La idea que els joves ho trivialitzen perquè estan influenciats per l’extrema dreta no és certa, ho trivialitzen perquè no en són conscients”. Aquestes afirmacions també les comparteix Miquel. Carceller, professor d’Història a l’Institut Joncar, de Barcelona, i professor d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona.

“Hi ha un gran problema de desconeixement a les aules, i no només del franquisme, sinó de la geografia o l’Holocaust”, explica. “En els darrers anys s’ha tret importància al coneixement i s’ha donat importància al que s’anomenen processos -l’assoliment d’un esperit crític, per exemple- però els processos, sense coneixement, no serveixen per a res. I aquest és el problema: els joves no saben triar perquè no tenen un discurs crític, i per això és tan fàcil que un canalla que blanqueja qualsevol mena de totalitarisme hi coli el seu discurs. El franquisme també hauria de ser obligatori a quart d’ESO. Sempre ho havia estat, però en el currículum d’Educació del 2022 va deixar de ser-ho”, afirma.

Per a Casals, el tema central en el cas dels joves és “la tendència a assumir formes autoritàries de govern”, un gir cap a “l’acceptació de l’autoritarisme” que és global, com explica l’assessor de comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí a “Polarització, solitud i algoritmes”, on recull enquestes de diversos llocs del planeta sobre la generació Z, la dels joves nascuts entre el 1997 i el 2012.

A l’Estat, segons l’estudi del Centre de Recerca Sociològica (CIS) Qualitat de la Democràcia (III), de l’abril de 2025, el 17,3% dels joves d’entre 18 i 24 anys de tot l’estat espanyol consideren que “en algunes circumstàncies, un govern autoritari és preferible a un sistema democràtic”, un percentatge que puja fins al 21,4% en el cas de Catalunya.

Aquest retorn als valors autoritaris forma part del que el periodista i analista britànic Gideon Rachman anomena “l’era dels líders totalitaris”, líders, com ara Donald Trump i Vladimir Putin, “nacionalistes i populistes, que rebutgen el liberalisme i adopten nous mètodes d’autogovern”.

“Són partidaris del que el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, anomena “democràcia il·liberal”, aquells règims on hi ha eleccions, on formalment hi ha llibertats i partits polítics, però on a la pràctica hi ha autoritarisme que limita les llibertats.

En aquesta equació, i quan es parla de joves, també cal tenir en compte la distància que hi ha entre ells i elles pel que fa a l’acceptació del feminisme. Segons l’estudi “Nois, noies i un abisme. Opinions sobre la igualtat i el feminisme”, del juny del 2025, realitzat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el 2024, el 40% dels nois d’entre 18 i 24 anys “estaven d’acord amb el concepte de feminisme”, un percentatge que el 1993 era del 69,3%. En el cas de les noies, la tendència ha estat la contrària: el 1993, el 56,3% de les dones d’entre 18 i 24 anys hi estaven d’acord, i, el 2024, el 80,8%.

“El problema és que hi ha una tendència cap a l’autoritarisme que pot prendre noves formes. En general, l’opinió pública espera el retorn del franquisme entre els joves, i aquest no és el problema, és un altre. El fenomen rellevant és aquest neoautoritarisme i neomasculinisme. Neo perquè són joves que van néixer en democràcia i han viscut en el feminisme”, diu Casals.”

PER SABER-NE MÉS

Els dos llibres esmentats de Steven Forti són imprescindibles: Mitos y cuentos de la extrema derecha (Catarata, 2023) i Extrema derecha 2.0. Qué es y cómo combatirla (Segle XXI, 2021). També podeu llegir Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, de Xavier Casals (Crítica, 2003); La era de los líderes autoritarios, de Gideon Rachman (Crítica, 2021), i Polarización, soledad y algoritmos. Una radiografía de las nuevas generaciones, d’Antonio Gutiérrez-Rubí (Siglo XXI, 2025), i miro el documental La xarxa ultra, que el 2024 va emetre a TV3

“La xarxa ultra”: Com l’extrema dreta s’instal·la al mòbil dels joves:

(http://bit.ly/3JqXfak).

Font: Caterina Úbeda Oltra, Sapiens

Read Full Post »