BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 29 de juny de 2025

Mort d’un milicià: Informe preliminar de resultats sobre la ubicació de la sèrie fotogràfica de Robert Capa.
És una investigació de Fernando PENCO VALENZUELA amb la col·laboració del fotògraf Juan OBRERO LARREA

Mort d´un milicià.  Informe preliminar de resultats sobre la ubicació de la sèrie fotogràfica de Robert Capa.

El 2007, l’International Center of Photography editava, sota el suggerent títol This is war!  Robert Capa at work, el darrer treball de Richard Whelan sobre la vida i l’obra del fotògraf de guerra més influent del segle XX.  La monografia dedicava un extens i interessant capítol a la fotografia que va consagrar a Capa i que va ser realitzada durant el primer viatge a la guerra civil espanyola.  Richard Whelan sempre va sostenir que Mort d’un milicià va ser realitzada a Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, basant els seus postulats en raonaments pensem que fonamentats.

Tot i això, l’aparició a This is war!  Robert Capa at work de la imatge que il·lustra la nostra portada, va fer que qui subscriu aquest informe dubtés des del moment en què la va veure que la mítica foto de Capa estigués feta a Cerro Muriano.  Des de llavors, va començar aquesta investigació preliminar el referent de la qual no ha estat altre que el de la nova fotografia, imatge que aportava dades geològiques i geogràfiques que han resultat determinants en aquesta investigació (4).

Relat dels fets

Al març d’aquest any concloíem els nostres treballs de prospecció i rastreig a l’entorn de Cerro Muriano tractant d’identificar tant el fons muntanyós com la zona que ocupa la petita vall que s’observa a la foto A, els resultats van ser negatius per la qual cosa es va decidir començar a explorar i prospectar altres zones del front de Còrdova que, entre finals d’agost i començaments de setembre, es trobaven.

El mes d’abril es va centrar a l’àrea oriental del front prenent com a referència geològica la cota de Torrearboles, visible des de qualsevol punt de la vall del Guadalquivir.  Els nostres treballs de camp es van desenvolupar per aquest ordre:

-Àrea del Pont d’Alcolea (Eix dels Cims-Curtijo de Casablanca)

-Àrea de Villafranca (Eix de la Mojonera)

-Àrea del Carpio-Pedro Abad

-Àrea de Vila del Rio-Marmolejo (5)

Els resultats de la mateixa manera que per al cas de Cerro Muriano, van ser negatius encara que vam poder detectar la presència d’importants zones de trinxera i nius de metralladora a l’entorn de la Mojonera (Villafranca) i a l’embassament de Navallana (Alcolea), així com la recollida d’importants manifestacions orals.

(5) Ja a la província de Jaén

En la seva biografia sobre Capa, Richard Whelan, va escriure que el jove fotògraf durant la seva estada a Berlín havia conegut Korsch, un marxista expulsat del partit comunista alemany per les seves diferències amb Iòsif Stalin.  Possiblement Korsch, captivat pels anarquistes espanyols, provoqués a Capa una certa adhesió cap a la seva causa.  Sens dubte, l’argument de Whelan va ser encertat ja que Taro i Capa, en el seu primer viatge a la guerra civil, van visitar els tres principals feus anarquistes: Catalunya, Aragó i Andalusia i dins d’aquesta última, Còrdova-ciutat que Jacques Maurice inclou juntament amb Sevilla, Cadis i Màlaga al que va denominar l’Andalusia.  Aquest mateix raonament i el fet que la majoria de les fotos publicades de Capa i Taro al front de Còrdova corresponguessin a milicians anarquistes, van ser els motius que ens van portar fins a l’eix de Castro del Río-Espejo, aleshores, principal nus cenetista a la província de Còrdova.

Espejo

El 8 de maig de 2009, vam identificar per primera vegada les cadenes muntanyoses que apareixen al fons de la Foto A. Després de reconèixer el terreny el meu company i fotògraf Juan Obrero Larrea, prenia les primeres imatges des d’un erm proper a Espejo.  Tot seguit, van ser identificades com les Serres de Cabra i de Montilla, ressaltant el bec de l’Ermita de Cabra com l’element més definitori dels accidents geològics reconeguts.

A partir de llavors, les nostres tasques de camp es van centrar a recompondre el front a la zona i prospectar les àrees de Castro del Río i Espejo.  Aviat, descartem la primera localitat i ens centrem a la segona.  El 13 de juny de 2009, vam poder donar nom a tots els elements tal com apareixen a la fotografia de la portada.

Considerant el nostre estudi com a preliminar, podem col·legir el següent:

-La fotografia del milicià va ser realitzada a Espejo (Còrdova)

-Seguint els postulats de Whelan, i considerant que sigui  immediatament anterior a la sèrie de refugiats de Cerro Muriano, probablement va ser feta al començament de setembre.

-La fotografia, orientada lleugerament al sud-est, es va fer a la tarda.

-El milicià no és Federico Borrell García.  Aquest anarquista mor a Cerro Muriano, a les 16,00h del 5 de setembre de 1936.

-La batalla d’Espejo, hostil i cruel, es va lliurar entre els dies 22 i 25 de setembre de 1936 (6).

(6) Tot i la data de la batalla, tenim constatades topades i enfrontaments entre franquistes i republicans a partir del 20 d’agost, després del fallit intent del general lleial Miaja de recuperar Còrdova.  Mirall es rendirà el 25 de setembre.  En aquesta èpica batalla van morir 105 republicans, segons fonts governamentals, i 400 en les dades estudiades pels generals de Franco.

La Fessa del Rellotge

La Haza del Reloj es troba avui poblada d’oliveres però aquesta era, ja recol·lectada a començaments de setembre de 1936, degué ser un punt estratègic en la defensa d’Espejo.  Avui és difícil poder trobar empremtes de les seves trinxeres encara que segons les nostres referències i estudis, pensem que Mort d’un milicià va poder ser feta en aquest turó, oa les seves proximitats. (7)

A més del nostre treball de camp, per a una primera localització de la Fessa del Rellotge-cota 405- i els seus voltants, ens hem servit del Visor SIGPAC, versió 5.4.4.  del Ministeri del Medi Ambient i Medi Rural i Marí.  Els nostres punts responen a les coordenades UTM:

X: 363706,25.    363698,21

I: 4171559,07.   4171387,06.

(7) És imprescindible fer estudis de suport a la nostra proposta que incloguin aspectes tan necessaris com l’històric, arxivístic, cartogràfic, topogràfic, d’aixecament fotogramètric, a més de la recollida de manifestacions orals.

A continuació detallem els elements identificats a la Foto A, i aportem documentació preliminar:

–Serra de Cabra

Ubicada al SE des d’on es va fer la foto A, la componen les altures més significatives de la imatge destacant el pic de l’Ermita de la Mare de Déu de la Serra de Cabra.

–Serra de Montilla

Al SO, la localitat veïna de Montilla es trobava sota el control dels nacionals des de pràcticament el començament de la guerra civil. Amb gairebé tota probabilitat, els milicians que apareixen a la foto A, dirigeixen les seves mirades cap a aquest poble del camp.

–Plànol de la Banda

Gran plana, avui copada d’oliveres, que s’estén d’E. a O. entre la franja de la serra i el camp.

–Vell camí de Nova Carteya

També conegut pels vilatans com el camí de Casalilla, és el que hem identificat al marge inferior dret de la fotografia.  Avui, continua mantenint-se com una pista de terra i és emprat per comunicar els mas i cases de camp de la zona.

T.M.: Espejo

–Vell camí de Espejo

A l’antic mas de Casalilla, s’uneix al vell camí de Nova Carteya.  El camí d’Espejo parteix des de l’actual cementiri de la localitat i conflueix a la carretera de Castro del Río, uns quilòmetres a l’E. El vell camí d’Espejo recorre els paratges i masos que apareixen a la zona de camp a la foto A.

T.M.: Espejo-Castro del Rio

(8) Terme Municipal.

original, molt retocada a la coberta i accessos.  Els paraments, elaborats amb pedra i travats amb morter de calç, indiquen la seva antiguitat.

Coordenades UTM

X: 364218,21

I: 4129822,98

T.M.: Espejo

–Conjunt de Los Molinos

Es tracta de tres construccions antigues convertides en trulls després de la guerra civil, la de la Magdalena va ser la més important.  Avui, los cortijos de Los Molinos, tal com es coneixien el 1936, estan abandonats.  Si s’observa amb deteniment la imatge superposada de la pàgina 7, es pot apreciar amb claredat que part del terreny calm que apareix davant del Cortijo de Los Molinos a la foto del 1936, ha quedat fossilitzat actualment.

Coordenades UTM

X: 365138,28

I: 4168642,88.

T.M.: Castro del Rio

–Casilla de Rioobo

Petita casa de camp propera al Cortijo de Los Molinos, avui en ruïnes.

Coordenades UTM

X: 365138,28

I: 4168642,88.

T.M.: Castro del Rio

-La Fessa del Rellotge (cota 405).

Lloc des del qual hem centrat la nostra investigació.  Per les seves característiques, La Haza del Reloj o Cota 405, devia ser un enclavament estratègic molt important en la defensa d’Espejo i primera línia de front entre el 18 de juliol i el 25 de setembre de 1936. Des d’aquest turó dominant, les tropes lleials controlarien Montilla i les defenses estratègiques enemigues.  En el vol americà de 1956, aquesta era ja apareix sembrada de cereal i completament deshabitada.

Coordenades UTM

X: 363706,25

363698,21

I: 4171559.07

4171387.06.

TM: Mirall

(9) Pensem que la Sèrie del Milicià va haver de ser feta en aquest turó, o molt a prop seu. (10) Fins avui, hem constatat la presència de zones controlades per les tropes de Franco al SO d’Espejo, a uns 1200m.  de la població.

Bibliografía consultada:

Martínez Bande, J.M., 1968. La campaña de Andalucía, San Martín ed., Madrid.

Maurice, J., et al., 1990, El Anarquismo andaluz, campesinos y sindicalistas, 1868-1936, ed. Crítica, Barcelona.

Moreno Gómez, F., 2008. 1936: el genocidio franquista en Córdoba, Crítica ed., Barcelona.

Penco Valenzuela, F., 2009. “Robert Capa en Cerro Muriano”, Consejería de Justicia y Administración Pública de la Junta de Andalucía, Proyecto de Subvención en materia de la Memoria Histórica, Sevilla.

Visor SIGPAC, versión 5.4.4. del Ministerio del Medio Ambiente y Medio Rural y Marino.

Whelan, R., 2007, This is war! Robert Capa at work, New York, ICP.

Whelan, R., 2003, Robert Capa: la biografía, Aldeasa ed., Madrid.

Read Full Post »

Bellaterra. 20 de juny de 2025

La majoria de diputats aprova la norma que permetrà dissoldre aquestes agrupacions com va sortir cap a la Cambra Alta i rebutja l’esmena del PP que eliminava qualsevol referència a la dictadura

— El PP intenta canviar la llei per dissoldre associacions franquistes amb la seva majoria al Senat: inclou ETA, però ni esmenta la dictadura

MARTA BORRAZ|El Congrés ha donat aquest dijous el vistiplau definitiu a la llei per perseguir associacions que exaltin el franquisme i ha rebutjat les esmenes que va introduir el PP al Senat per canviar completament la norma i posar el focus a ETA. El text, que ha estat recolzat per tots els grups tret del PP, Vox i UPN, incorpora una nova causa de dissolució d’aquestes entitats: la realització d’activitats que constitueixin apologia de la dictadura o els seus dirigents.

La Cambra Baixa ha donat llum verda a la proposició de llei impulsada pel PSOE després de descartar els canvis proposats pels populars, que van modificar de dalt a baix la iniciativa fent ús de la seva majoria al Senat. Així, el text va acabar convertit en una reforma del Codi Penal –tot i que en un inici era una reforma de la llei d’associacions– que no anomenava la dictadura franquista i es limitava a perseguir associacions violents que promoguin qualsevol tipus de règim totalitari o aquelles que enalteixin el terrorisme d’ETA.

Tant el PSOE com els socis del Govern –Junts i PNB no han pres la paraula– han tret els populars el seu intent i els han acusat de “tractar de confondre la ciutadania” i “utilitzar” la Cambra Alta fent “un exercici de filibusterisme parlamentari”, en paraules del diputat socialista Raúl Díaz, que “ Al mateix “empara legal” s’ha referit també Nahuel González, de Sumar, que ha assegurat que el PP “da piruetes argumentals per no condenar el franquisme” i ha dedicat bona part de la intervenció a criticar el PSOE per l’escàndol de Cerdán i Ábalos.

Cap dels socis del Govern que ha intervingut en el debat ha evitat referir-se a aquest assumpte, però la majoria d’intervencions han estat emprades pels portaveus per defensar la reforma de la llei d’associacions, l’aprovació de les quals supera amb escreix el termini d’un any que donava la Llei de Memòria Democràtica del 2022. La nova norma està pensada només per a les associacions via iniciada pel Ministeri de Cultura al juny de l’any passat.

El diputat de Bildu Jon Iñarritu ha donat suport a la llei fent referència a la “necessitat de la desfranquització de l’Estat” i ha posat com a exemple “el revisionisme històric i les escombraries franquistes” que es difon “a les xarxes socials que usen els joves per informar-se” o les paraules de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre” la II República.
El parlamentari d’ERC Francesc-Marc Álvaro Vidal s’ha expressat en la mateixa línia i ha estat contundent amb el PSOE assenyalant-lo per “arribar tard i malament” a la memòria històrica. “El PSOE de Felipe González va fer moltes coses però també va deixar de fer-ne d’altres. […] Felipe González és responsable també d’aquella dreta que ha crescut i aquest és el bipartidisme podrit del que vostès són víctimes directes”, s’ha dirigit a la bancada socialista. “Aquesta llei és un passet més perquè el nostre país saldi comptes amb el passat”, ha afegit Martina Velarde, de Podem, que ha culpat el PP de “posar travetes” a la seva tramitació.
A la llum de la reforma, les associacions podran ser dissoltes si enalteixen el franquisme, el cop d’Estat del 1936 o la dictadura posterior “quan concorri menyspreu i humiliació de la dignitat de les víctimes” o incitin “directa o indirectament” a l’odi o violència contra aquestes per la seva condició. Aquest nou motiu de dissolució s’aplicarà “amb independència” dels fins i activitats que recullin les organitzacions als estatuts i serà un jutge qui acordi la mesura.

“L’ordre jurisdiccional civil serà competent”, estipula la reforma, que reserva al Ministeri Fiscal “l’exercici de l’acció” en aquest tipus de processos. A més, reconeix “legitimació activa” a les entitats memorialistes i de víctimes de la dictadura. La Fiscalia també pot valorar si inicia accions per possibles comissions de delictes com el d’associació il·lícita, entre les quals hi ha aquelles que inciten a l’odi o la violència, segons el Codi Penal.

La norma ha tirat endavant malgrat els vots del PP i Vox, que l’han criticat durament. El popular Enrique Belda ha justificat els canvis del Senat amb l’objectiu de fer una llei “d’acord amb els informes dels lletrats”, que la consideren inconstitucional. “Nosaltres el que estem fent és dir que estem al costat de totes les víctimes i ho fem de manera coherent”, ha afirmat el diputat abans d’acusar el Govern de “treure a passejar Franco” per intentar “estendre una cortina de fum que tapi el que està passant”.

Vox, per part seva, ha defensat que la norma “violenta” diverses llibertats com la ideològica o la d’associació i pretén “endinsar-se en la consciència dels individus” a més de qualificar-la de “censura ideològica”, ha dit José María Sánchez. Durant el seu torn, el diputat ha afirmat que la reorma és “pròpia d’un sistema no autoritari sinó totalitari” i ho ha comparat amb “el feixisme italià” que, segons ell, “pretenia que la totalitat de l’existència s’integrés en un ens anomenat Estat”. I ha afegit: “Per això no va ser totalitari el franquisme, qualificat com a autoritari a l’obra publicada per la Reial Acadèmia de la Història”, ha assegurat referint-se a una versió que ja va ser modificada.

Font: elDiario.es

Read Full Post »

Bellaterra, 26 d’abril de 2025

“Alliberat el 1945 per les tropes russes, la Creu Roja el va conduir fins a la frontera espanyola a Sant Sebastià, des d’on va intentar trobar els seus parents a Barcelona. Com a suposat orfe, fill de «roja» va ser internat a l’Asil Duran, un reformatori del qual va fugir el 1949”.

Michel del Castillo, (Madrid, 2 d’agost de 1933 -Sens (Franca), 17 de desembre de 2024). Escriptor francès l’ascendència espanyola del qual va resultar decisiva. Va morir a Sens, al departament de l’Yonne, el dimarts 17 de desembre, als 91 anys.

Va néixer a Madrid el 1933 com fill d’un ric terratinent francès, Michel Janicot i d’una noble espanyola Cándida Isabel del Castillo simpatitzava amb el Front Popular i el moviment republicà. El 1935 son pare va abandonar la família i tornar a França. Tot i la seva militància republicana, Isabel del Castillo va ser empresonada pels republicans entre 1936-1937, per haver qüestionat la sort dels presoners polítics. Va ser locutora de la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i condemnada a mort pels franquistes.

Mare i fill van reeixir a fugir cap a França abans l’arribada de les tropes rebels de l’Exèrcit Nacional. A l’inici, el pare va ajudar-les financerament però en començar la Segona Guerra Mundial van denunciar-los i van ser internats al camp de Riucròs, prop de la ciutat de Mende. Després d’un intent de fugida, Michel va ser enviat al camp de Mauthausen-Gusen a Alemanya al qual va sobreviure.

Alliberat el 1945 per les tropes russes, la Creu Roja el va conduir fins a la frontera espanyola a Sant Sebastià, des d’on va intentar trobar els seus parents a Barcelona. Com a suposat orfe, fill de «roja» va ser internat a l’Asil Duran, un reformatori del qual va fugir el 1949. Va passar un temps a un col·legi de Jesuïtes a Úbeda on va aprendre llatí i grec i descobrir la literatura gràcies al pare Mariano Prados  (que apareix com a Pardo a la seva novel·la Tanguy). Després va sobreviure amb feines malpagades a les fàbriques de ciment de Catalunya, va escriure diverses vegades a son pare, sense mai rebre qualsevol resposta. Va ensenyar francès a Osca, començar a Saragossa un estudi no acabat per causa de malaltia i tornar cap a França el 1953, però el seu pare va repudiar-lo. Per sort, va ser acollit pel seu oncle Stéphane del Castillo i la seva esposa, d’origen alemany, Rita. Des del 1955 va estudiar ciències polítiques i psicologia a La Sorbona. Va graduar-se el 1957 i al mateix any va sortir Tanguy, el seu debut literari, una obra força autobiogràfica. En comparar les seves experiències als camps de concentració alemanys amb l’Asil Duran a Barcelona, va condemnar severament l’hipocrisia ignominiosa dels germans de Sant Pere ad vincula:

“…Els alemanys es mantenien fidels a un sistema matant presoners. Eren monstres fets d’una peça. Mentre que els germans combregaven cada matí. ” (Michel del Castillo, Tanguy)

Era membre honorari de la junta de l’equivalent francès de l’associació Dret a Morir Dignament. El 12 d’abril del 1997 va ser elegit membre de la Reial acadèmia de llengua i de literatura franceses de Bèlgica, com a successor de Georges Duby (1919-1996).

Obres publicades: Tanguy (1957), Les louves de l’Escurial (1964), Les écroux de la haine (1970), Le silence des pierres (1975), Le sortilège espagnol (1977), La nuit du décret (1981), La gloire de Dina (1984).

Dotat d’una memòria prodigiosa que va alimentar tant les seves novel·les –on Espanya, les figures paternes i maternes són omnipresents– com els seus assajos –nodrits per una profunda meditació sobre totes les formes d’art i el paper de l’artista–, l’home no concedeix res a la seva pròpia trajectòria, repetint ad nauseam:

“No tinc cap altra biografia que els llibres, els que em van fer i els que vaig fer”.

Aquell que es veu a si mateix com a “fill de les paraules” ha triat, doncs, el seu llinatge afirmant ser Dostoievski, i reconeixerà el seu deute en un assaig important, El meu germà idiota: “Sóc, Fedor, una de les teves criatures. Vaig començar com un d’aquells nens meravellats que turmenten els teus llibres”. Michel del Castillo va “naixer” doncs a l’Asil Duran, en un sinistre reformatori juvenil barceloní, quan l’adolescent llegia Contes de la casa dels morts. La seva primera novel·la, Tanguy (Julliard, 1957), explica la història d’aquests anys de calvari.
La infància de Michel Janicot del Castillo va ser abominable. Tot i que va néixer el 2 d’agost de 1933 a Madrid, on el seu pare Michel Janicot treballava a l’oficina del Crédit Lyonnais, va romandre allà sol amb la seva mare Càndida-Victoria-Isabel del Castillo quan la situació de la jove República es va tornar fràgil. Instal·lat a Clermont-Ferrand, el pare, executiu de vendes a Michelin, torna inesperadament a recollir la seva família i descobreix que la seva dona s’ha retrobat amb una antiga amant. Se’n va sol.

Profundament involucrada en el moviment republicà espanyol, la Càndida andalusa va ser empresonada el 1936, a l’inici de la Guerra Civil. El nen pateix de malnutrició i emmalalteix. Finalment, la vigília de la victòria franquista, va fugir a València amb la seva mare, que havia estat condemnada a mort, i després a França.

Sang i tinta

Des dels refugis fins a les granges d’Alvèrnia, el jove Michel sovint es veu abandonat a la seva sort. Els pares estaven en desacord i, després d’una denúncia del pare, la mare i el fill, “estrangers indesitjables, susceptibles de pertorbar l’ordre públic”, van ser internats al camp de Rieucros, prop de Mende, a Lozère. De nou el fred, la gana, la por a l’abandonament. Fugida, viatges clandestins i, finalment, el setembre de 1942, la mateixa mare el va lliurar com a ostatge a canvi de la seva pròpia llibertat. El nen de 9 anys viatja a Alemanya, de campaments a granges de treball.

Repatriat a Espanya el març de 1945, Michel Janicot del Castillo va ser internat immediatament com a “fill del roig” en aquest reformatori barceloní on la por no impedia la clemència. Va ser allà, als 13 anys, que va ser colpit per una empatia que va decidir la seva salvació: va reconèixer Dostoievski “a primera vista” i va canviar la seva insuportable vida per una vida d’escriptor. Sang i tinta.
Aviat va tornar a escapar, el juny de 1949, arribant a Madrid, però, sense ajuda, s’hauria perdut si un inspector de policia, commogut pel seu destí, no l’hagués enviat a un col·legi jesuïta d’Úbeda, a Andalusia. Aquesta serà la seva salvació. Tractament de xoc amb estudi intensiu de llatí i grec. Per primera vegada, l’adolescent se sent valorat i reconegut. Però sobretot, vol trobar la seva família, que no ha respost a cap de les seves peticions. De nou, una partida sobtada per apropar-se a França, la pobresa, una feina de treballador en una fàbrica de ciment, la temptació del suïcidi.

Finalment rescatat per un falangista, Michel del Castillo deixa de ser un rodamón. Va tornar a l’estudi de la literatura, però es va sentir prematurament esgotat per les seves divagacions i incerteses. Encara el desig d’acabar-ho tot, encara l’ajuda providencial i la ruptura definitiva amb el seu pare, definitivament indigna. La seva mare, a qui va retrobar per casualitat el maig de 1955 a París, tampoc el va buscar. Aquests abandonaments romandran inexplicables. Afortunadament, el seu oncle, Stéphane Janicot, i la seva dona, Rita, una autèntica figura materna, van acollir el jove; aquesta llar substitutiva li tornaria a animar l’ànim.

Després del batxillerat, ciències polítiques i lletres a la Sorbona, l’elecció, finalment, de psicologia. Tornant a Espanya i a Salamanca, on havia ensenyat el filòsof i novel·lista Miguel de Unamuno (1864-1936), i a qui va adoptar com a segon mestre.

La ficció com a veritable lloc de la realitat

Finalment en pau, havent deixat de buscar un llinatge tan nociu com fatal, lluny del seu “assassí” i d’aquell l’existència del qual, “teixit de mentides i perjuris, inspirava terror”, Michel del Castillo -fora de la qüestió de conservar el seu cognom- pot triar la ficció com a veritable lloc de la realitat. Surt a la superfície una tragèdia personal; però la repetició incessant del motiu no és una repetició, sinó un aprofundiment sense vernissat quan es posa al nu és la regla.

Com Dostoievski, “bussador de l’ànima humana”, Michel del Castillo opta pel busseig i s’exposa. Començant amb la història d’un nen que s’enfronta a la fam, la violència i la sexualitat, Tanguy (1957) va ser un èxit rotund i internacional. Després van seguir, amb la benedicció de François Mauriac, La guitarra (1958), una faula cruel amb ressons buñuelians, L’enganxador de cartells (1959), L’escola espanyola d’equitació (1960), Tara (1962), totes publicades per Julliard.

Una producció plètora en una “espècie de boira”, segons l’escriptor, que es va exposar sobtadament publicant Les Ecrous de la haine (Julliard, 1970), una radiografia de la moral francesa que va provocar la mort de Gabrielle Russier, la professora de literatura que s’havia suïcidat uns mesos abans, després de ser condemnada per una relació amorosa amb una de les seves alumnes.

Amb la dècada del 1970, l’instint de supervivència que fins aleshores havia presidit l’escriptura va donar pas a un intent de clarificació literària, conseqüència de greus problemes de salut, d’una crisi interna que imposava la figura recurrent de la mort. La foscor i l’aridesa s’accentuen amb Le Vent de la nuit (1972), elogiada per jurats de lectors i professionals, Le Silence des pierres (1975), guanyadora del premi Chateaubriand, Le Sortilège espagnol (1977), un llibre de transició abans de la reflexió sobre el poder que posa en relleu la dictadura franquista i la perversitat inquisitorial, La Nuit du décret (Seuil, 1981), coronada amb el premi Renaudot.
L’exploració meticulosa d’aquestes terres del mal “on els cors honestos han d’expiar els crims dels pares” és ara la signatura de Michel del Castillo, com emfatitza Pierre Mertens quan acull l’escriptor a l’Acadèmia Reial de Llengua i Literatura Franceses de Bèlgica, on succeeix l’historiador Georges Duby.

L’home que tenia el “dolor d’Espanya” irremeiable, com Miguel de Unamuno abans d’ell, va escriure tanmateix un “Diccionari amorós d’Espanya” (Plon, 2005) que subratlla la tensió que mai s’ha relaxat entre l’home i el territori de la filiació impossible.

Font:  Enciclopèdia Catalana, Le Monde, Philippe-Jean Catinchi

Read Full Post »

Bellaterra, 16 d’abril de 2025

“El dimarts 29 d’abril a les 12 h, al carrer Santa Anna número 10, es farà l’acte de col·locació d’una llamborda Stolpersteine en record del cerdanyolenc Amadeu Comas Comas, deportat al camp d’extermini nazi de Mauthausen – Gusen“

LLUIS TORRES|Mentre l’Ajuntament de Cerdanyola decideix instal·lar una Stolpersteine en memòria del cambrer Amadeu Comas Comas, que va sobreviure a l’horror de Mauthausen, on va ser internat el febrer de 1941, en Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, no aplica la moció de GxB aprovada al ple de la Junta del Veïnat de Bellaterra, que obliga la retirada del tòtem i placa del nomenclàtor dedicat l’any 1965 a José Maria Marcet, alcalde franquista de Sabadell, del 1940 a 1960.

El cambrer cerdanyolenc Amadeu Comas i Comas va néixer a Cerdanyola el dia 4 de febrer de 1921, i va morir a  Plaisance-du-Touch, Toulouse, Francia, el dia 16 d’abril de 1994

El febrer de 1941 va ser deportat i internat al Camp de concentració de Mauthausen, i lliberat el dia 5 de maig de 1945

Amadeu Comas i Comas va ser el primer cerdanyolenc deportat als camps nazis que van poder certificar els investigadors del Museu d’Història de Cerdanyola. Serà la primera Stolperstein dedicada a la memòria dels deportats de la ciutat.

El dimarts 29 d’abril a les 12 h, al carrer Santa Anna número 10, es farà l’acte de col·locació d’una llamborda Stolpersteine en record del cerdanyolenc Amadeu Comas Comas, deportat al camp d’extermini nazi de Mauthausen – Gusen.

Amadeu Comas, cambrer de professió, que va sobreviure a l’horror de Mauthausen, on va ser internat el febrer de 1941, va ser el primer cerdanyolenc deportat als camps nazis que van poder certificar els investigadors del Museu d’Història de Cerdanyola. Serà la primera Stolperstein dedicada a la memòria dels deportats de la ciutat.

A més de Comas tres veïns més de Cerdanyola, Juan Gómez Asensio, Miguel Garcia Ramos i Lluís Castells Roma, van ser deportats i van morir a Mauthausen. Des del Museu d’Història es treballa per tal que en un futur també es pugui dedicar una Stolperstein a la seva memòria.

A la col·locació de la Stolpersteine, que realitzarà l’artista alemany Gunter Demnig, creador de les llambordes, comptarà amb la presència de familiars de Comas vinguts de França i d’altres municipis de Catalunya per participar en l’homenatge.

Les Stolpersteine

Les Stolpersteine són llambordes quadrades on es graven les dades de les persones empresonades i deportades, tant de les que van morir als camps com de les que foren alliberades.  La peça es col·loca davant l’últim domicili conegut del deportat recordant que aquesta persona tenia un vincle amb la ciutat, amb el barri, amb els veïns… Cada llamborda és única i es fa a mà de manera especial, precisament, com a gest de respecte i humanitat que vol contrastar amb l’exterminació industrialitzada dels nazis.

Gunter Demnig, nascut a Berlín l’any 1947, és l’artista alemany que va crear el projecte Stolpersteine. Les primeres llambordes es van col·locar a Berlín, el maig de 1996, i estaven dedicades a persones jueves víctimes del nazisme i residents al barri de Kreuzberg. Des d’aleshores, se n’han instal·lat més de 82.000, arreu del món.

En alemany Stolpersteine significa “pedra que fa ensopegar” i, el fet de situar-les a terra té un significat especial, en la mesura que sempre que algú vulgui llegir la inscripció de la Stolpersteine cal que s’hi inclini i, per tant, fa una reverència al nom de la persona deportada. Una manera més de retre homenatge a les víctimes i recordar-les.

Font: Cerdanyola Info

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de febrer de 2025

El 19 de gener de 2025, carbassers.org va demanar la retirada del nomenclàtor de Bellaterra del nom del franquista Josep Maria Marcet.

Cal recordar que el 2024, el Ple de la Junta Veïnal de Bellaterra va aprovar la moció de GXB de la retirada del nom de Marcet, alcalde de Sabadell (1940-1960), però Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra no ho respecte ni ho fa efectiu.

A més d’enviar la sol·licitud a l’EMD Bellaterra vam presentar una denúncia davant de la Dirección General de Memoria Democrática del Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática per l’existència al nomenclàtor d’aquella EMD d’una referència a un dirigent de la dictadura. El 29 de gener la Dirección General de Atención a las Víctimas del ministeri ens va respondre en aquests termes:

Acusamos recibo de su consulta en relación con la Avinguda de Josep Maria Marcet, ubicada en la Entidad Municipal Descentralizada de Bellaterra, y agradecemos la información facilitada.

Le informamos que, conforme a la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, se considera que las referencias en el nomenclátor de calles a figuras vinculadas al franquismo, como es el caso de Josep Maria Marcet, deben ser objeto de revisión. No obstante, dado que en Cataluña no existe un catálogo autonómico que regule los elementos contrarios a la memoria democrática, la competencia para la creación y gestión de dicho catálogo recae en el Estado.

El artículo 36 de la mencionada Ley establece que los elementos que exaltan la dictadura franquista deben ser incluidos en un catálogo, cuyo desarrollo y aprobación está pendiente a través del Proyecto de Real Decreto correspondiente. Este Real Decreto fijará los procedimientos y las acciones que deberán adoptar las administraciones públicas en cuanto a la retirada de estos elementos.

Por lo tanto, hemos volcado la información proporcionada en nuestra base de datos y procederemos a seguir el protocolo correspondiente una vez se apruebe el Proyecto de Real Decreto. Hasta entonces, no podemos actuar de oficio en este caso.

Per tant, quan s’aprovi el reglament que ha de regular el catàleg d’elements franquistes l’estat procedirà d’ofici a retirar-los.

Font: http://www.carbassers.org

Read Full Post »

Bellaterra, 22 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES|El dia 12 de juliol de 1965, a proposta d’Alfredo Fatjó,  l’alcalde franquista de Cerdanyola, es va inaugurar a Bellaterra el monòlit i la placa de l’Avinguda José María Marcet. Han passat 59 anys i encara és present a l’espai públic de Bellaterra.

Al Ple de Bellaterra, celebrat el dia 22 d’abril de 2024, Guillem Nadal, portaveu del partit polític Gent per Bellaterra, va presentar una moció perquè Josep Maria Riba i el seu partit polític Bellaterra Endavant, votés per eliminar el nom franquista Marcet del nomenclàtor de Bellaterra, així com el monòlit o tòtem instal·lat a tocar la plaça del Pi. Riba va dir declarar: “Aquesta moció la veiem com una trampa”.

“La moció va ser votada i aprovada amb els vots favorables de Gent per Bellaterra i l’abstenció de Riba i els vocals presents de Bellaterra Endavant“

Segons la normativa vigent, i en compliment de la Llei de Memòria Democràtica,  el 22 d’octubre de 2024 s’haurian d’eliminar els noms de la dictadura franquista de l’espai públic de Bellaterra.

Veure la moció de GXB per eliminar el nom José María Marcet del nomenclàtor de Bellaterra i d’intervenció de Riba (Min. 1:38 a 1:44)👇

HOJA DEL LUNES, 12 JULIOL 1965

En las primeras horas de la tarde de ayer tuvo efecto en Bellaterra,  a propuesta del Ayuntamiento de Sardanyola y -de la Unión de Propietarios y vecinos de la localidad citada, el descubrimiento de una placa en la que se da el nombre de José María Marcet a una de las principales avenidas.

El acto fue motivado en recuerdo y memoria del que fue presidente de la Unión, amigo cordial, y vecino ejemplar, así como alcalde durante veinte años de Sabadell, señor Marcet.

Se hallaban presentes don Félix Estrada Saladich, actual presidente y propietario del «Pedregal»; reverendo Plácido Armengol, cura parroco de Be- llaterra; alcalde de Sardanyola. don Alfredo Fatjó; don José Burrull, alcalde de Sabadell; doña Ana Figueras de Marcet, viuda del señor Marcet, hijos y familiares; don Joaquín Ga- iga, presid presidente del gremio de Fabricantes, y don Antonio Llonch, ex alcalde de Sabadell.

Read Full Post »

Entre Guipúscoa i Navarra, tracem un itinerari per carreteres precioses que amaguen una història terrible: van ser construïdes per presos republicans.

ANDER IZAGIRRE | Va haver de venir Luis Ortiz Alfau, pocs dies abans de fer 100 anys, a mostrar-nos coses que mai havíem vist als llocs pels quals sempre vam passar.  A la primera rampa de Jaizkibel, una de les carreteres més freqüentades pels ciclistes guipuscoans, encara resisteixen uns murs ruïnosos entre la vegetació.

Aquí ens amuntegaven els presos que vam construir aquestes carreteres.  Ens ho hem callat tota la vida.  Jo he passat mig segle hivernant com els óssos, i ja sabeu que els óssos, quan es desperten, tenen molta gana i estan molt actius, no?

Més que un ós, Lluís semblava un ocellet: un home amb boina que no arribava al metro seixanta, prim, de moviments molt àgils, que enxinava els ulls i acostava l’oïda per escoltar millor.  Aquell dia de setembre del 2016 va viatjar des de casa seva a Bilbao fins a Jaizkibel, 250 quilòmetres anada i tornada al cotxe del seu amic Valentí, per revelar una placa entre les ruïnes.  Fins ben poc abans de morir amb 102 anys, viatjava als homenatges a les víctimes del franquisme, als desenterraments d’esquelets a fosses i trinxeres, a les taules rodones per explicar la seva història de la guerra com a voluntari de l’Esquerra Republicana, el seu testimoni  del bombardeig de Gernika, la batalla d’Elgeta, el front de Catalunya, la fugida a França, els camps de concentració, els treballs forçats, la repressió d’una postguerra interminable.

“És que no hi queda ningú més, així que he de venir i donar testimoni”.

Fins que vam escoltar Luis no ens havíem adonat.  Els nostres millors recorreguts ciclistes (Jaizkibel, Erlaitz-Pikoketa, Arkale, Aritxulegi, Agina, Artesiaga…) segueixen precisament les carreteres construïdes pels treballadors forçats de la postguerra: carreteres solitàries, serpentejants, abocades al mar, submergides en boscos, muntanya amunt  , muntanya avall, carreteres absurdes per les quals amb prou feines circulen cotxes.  Són una meravella: van ser un horror.  Els enginyers no les van projectar amb cap lògica civil sinó amb una lògica militar antiga. 

Entre 1939 i 1945, les noves autoritats franquistes van construir aquestes carreteres a prop de la frontera amb França perquè temien invasions i volien rutes per pujar a les fortificacions de la muntanya, passar tropes d’una vall a l’altra, comunicar llocs remots.  Aquestes obres es podien permetre tremendes perquè comptaven amb mà d’obra barata: quinze mil presos republicans a Guipúscoa i Navarra, als quals castigaven i de passada inculcaven “l’hàbit profund de l’obediència”, com deien els reglaments dels batallons.  No tenien cap delicte per imputar-los, no els van fer cap judici ni els van dictar cap condemna.  Igual que cent mil més a tot Espanya, els van classificar com a “desafectes al règim” i els van enviar a picar pedra a valls remotes.  Van construir carreteres, aeroports, ferrocarrils, pantans i canals, amb un benefici per a l’Estat de 780 milions d’euros, segons els càlculs d’Isaías Lafuente.

A mi em van empènyer amb un fusell i em van dir tira endavant.  Aquest va ser tot el contracte que em van fer –explicava Luis.

L’absurd de Jaizkibel

A Lezo, a nou quilòmetres de Sant Sebastià, arrenca la pujada a la muntanya costanera de Jaizkibel.  Per aquí han pujat els millors corredors de l’últim mig segle durant la Clàssica de Sant Sebastià, la Volta al País Basc, fins i tot el Tour de França, per aquí vam pujar una vegada i una altra els ciclistes de la zona.  Ara, en passar davant la placa que va inaugurar Luis a la primera rampa, ja no podem ignorar les restes dels barracons dels presos, els magatzems, les cuines.  Ens adonem també de com és d’absurda aquesta carretera: si ja existeix la nacional que va directa de Sant Sebastià a Irun, per què serveix aquest itinerari sinuós que puja i baixa per una muntanya despoblada?

Superem unes rampes dures, amb desnivells del 10% i el 12%, fins a passar al vessant oceànic de Jaizkibel.  Allí pugem ja més suau, abocats als penya-segats i amb vista a gairebé tota la costa basca, des del far de Biarritz fins al cap de Matxitxako.  Després baixem veloços cap al fort de Guadalupe, el motiu pel qual existeix aquesta carretera: una mola de 30.000 metres quadrats amb murs, fossats, búnquers, bateries, nius de metralladores, patis, túnels, allotjament per a sis-cents soldats i canons que apuntaven a la frontera francesa, a Hendaia, a la desembocadura del Bidasoa.  El van aixecar el 1900 i de seguida, amb el naixement de l’aviació, ja no servia de res.  Però els franquistes van enviar milers de presos a construir la carretera de Jaizkibel només per disposar d’un altre accés fins a aquesta fortalesa, on van instal·lar un observatori i algunes metralladores.  Si van obrir la carretera pel vessant oceànic, molt més abrupte que el vessant interior, era perquè així quedava ocult i no podien bombardejar-lo des de França.

El fort de Guadalupe mai va servir per a res, que és el millor (l’únic bo) que es pot esperar de llocs així.  I la carretera va quedar per a ús gairebé exclusiu de ciclistes, muntanyencs i turistes.

El campament Babilònia

Passem d’Hondarribia a Irun, on una petita carretera segueix la riba del rierol Arantzate cap al sud.  S’hauria d’acabar a la base de les Penyes d’Aia, un poderós massís de granit, però allà van obligar els presos a obrir una pujada brutal (quatre quilòmetres al 10%) fins a un vell fort abandonat a la cimera d’Erlaitz, per baixar després a  Oiartzun.  En aquesta baixada hi ha el mas de Pikoketa, on les tropes franquistes van afusellar tretze milicians que defensaven un petit lloc a la muntanya.  Un monòlit i una placa recorden els noms de les víctimes, moltes noies i nois entre 16 i 18 anys.  I gairebé al final de la baixada, al costat del pal quilomètric 1, queden altres restes molt tènues: uns terres de ciment entre l’herba.  Les velles fotos aèries ho confirmen: just allà hi havia els barracons dels presos que van construir la carretera.  Al seu costat romanen el caseriu Markelainberri i el caseriu Babilònia, que va donar nom a aquest assentament d’esclaus.

El campament Babilònia!  -recordava Luis Ortiz Alfau.  Després d’un any i mig com a treballador forçat a la vall pirinenca del Roncal, el van destinar aquí un altre any més.  Als presos els tenien amuntegats en barraques, vestits amb robes mínimes per resistir les gelades, amb els peus embolicats en draps perquè no tenien ni espardenyes.  Els despertaven a fustades, els donaven una tassa amb infusió d’ordi i els manaven a picar roques ia palejar terra, per obrir el desmunt de la futura carretera.  A la pausa del migdia els servien una mica de brou amb algun cigró vidu.  Els presos caçaven llangardaixos per menjar-se’ls crus, robaven les mondes de patata que els veïns del poble tiraven als porcs, rosegaven els naps que altres veïns els deixaven mig amagats pel camí.  Molts van morir de gana, de pneumònia, d’esgotament.  Si no rendien prou, els donaven pallisses i els tenien treballant de nit.

I així un dia i un altre dia i un altre dia.  I un altre dia i un altre dia i un altre dia.

‒No vam saber mai quant de temps estaríem allà ‒deia en Lluís, que era l’administrador de la companyia perquè sabia portar comptes i escriure a màquina, i així es va deslliurar dels pitjors treballs.  El seu testimoni és molt valuós perquè va conèixer des de dins els mecanismes del règim esclavista: la corrupció dels militars, la revenda d’aliments al mercat negre, l’arbitrarietat amb què castigaven, la impunitat amb què afusellaven els presos, els certificats dels quals  defunció havia de redactar el mateix Luis, dissimulant sempre els fets.

-No sabíem si serien unes setmanes, uns mesos o tota la vida.  De vegades et desesperaves, però què faries.

Què faries: carreteres.

-Els cuiners preparaven el menjar en uns perols enormes.  Un dia estaven fent el brou amb una pota de vaca.  En acabar, van agafar l’os i el van llençar a la muntanya.  Aleshores va sortir corrent un presoner i es va llançar a buscar l’os, a veure si podia xuclar-lo una mica.  És que ens feien passar una gana horrible.  Va agafar l’os, però gairebé al mateix temps va aparèixer un gos rodamón, que tindria tanta gana com ell, també es va llançar a buscar l’os i van començar a barallar-se.  Va ser un espant.  El gos va destrossar el braç esquerre al pobre home, li va treure l’os de vaca i el va deixar sagnant, tot el braç esquinçat.  Tirava sang per tot arreu.
Luis s’enduia les mans a les temples.

‒Encara tinc malsons amb allò.  Els grunyits, el braç destrossat, tota aquesta sang.

Acabem la baixada a prop del barri de Gurutze.  Des d’allà queden set-cents metres fins a l’alt d’Arkale, per una altra carretera que van construir els presos per accedir als túnels i búnquers excavats en aquestes penyes, des de les quals vigilaven el corredor estratègic Sant Sebastià-Irun.  Encara es poden recórrer, llanterna a la mà, si preguntem als voltants i si els trobem al bosc proper a la carretera.

La boca de l’infern

Des de Oiartzun vam passar a Navarra per la GI-3420, travessant els ports d’Aritxulegi i Agina.  Aquesta carretera recorre 19 quilòmetres per unes muntanyes on hi ha uns quants caserius escampats, per un traçat sinuós que es fica als boscos, que es recolza en murs i contramurs per baixar als barrancs, que travessa un túnel de fama negra.  Aquesta carretera enllaça un poble de 10.000 habitants (Oiartzun) amb un altre de 2.700 (Lesaka).  I abans ja es podia anar de l’un a l’altre per la carretera nacional del Bidasoa.  ¿Van fer una obra semblant per escurçar quinze minuts el trajecte entre dos pobles tan petits, a través d’unes muntanyes despoblades?

No. Aquesta carretera és una conseqüència directa de la Guerra Civil.  A l’agost de 1936, les tropes franquistes baixaven pel Bidasoa cap a Irun quan es van trobar que els republicans havien volat el pont d’Endarlatsa, i no van tenir més remei que emprendre una marxa penosa a través de les muntanyes per arribar a Oiartzun i d’allà  a Irun.  Van comprovar que la ruta del Bidasoa era molt vulnerable.  Així que en acabar la guerra van decidir construir una carretera per aquí, pels passos d’Aritxulegi i Agina, una alternativa per moure tropes entre Sant Sebastià i el Bidasoa.  No tenia sentit civil, mai no va tenir ús militar, però quatre mil presos van obrir aquesta carretera endimoniada amb bec, pala, dinamita i carretons.

El túnel d’Aritxulegi, al cim del port, va ser l’escenari dels patiments més atroços.  Els presos picaven el granet a mà durant hores per col·locar alguns cartutxos i avançar amb les voladures.  Testimonis de la zona com Xebe Sistiaga expliquen que havien d’avançar seixanta centímetres diaris en la perforació del túnel, sota amenaça de càstigs, hores extra, més gana.  Segon Pagadizabal, un carreter que va veure Franco quan va inaugurar el túnel el 1948, recordava com de vegades arribava algun esclau al seu caseriu:

-Veníen mig morts, molt pàl·lids, arrossegats.  Els donàvem una mica de formatge i un glop de vi, i ressuscitaven.  Si trobaven un nap, el pelaven i se’l menjaven cru.  Fins i tot les panotxes de blat de moro se les menjaven crues: crac-crac-crac…

A Oiartzun abunden els records d’aquells treballadors fantasmagòrics que pul·lulaven per la muntanya, famolencs, descalços, patint tifus, sarna, tuberculosi, arreats a fustades muntanya amunt i avall.  Quan un es va escapolir, els militars en van escollir set a l’atzar i els van afusellar.  Els cadàvers van baixar en lliteres improvisades amb dos pals i una manta.  Els cossos es balancejaven muntanya avall, recordava el veí Joxe Maia, i així els van portar fins al cementiri de Rentería.  Les seves actes de defunció són a l’Ajuntament.

Hi haurà pocs trams més dolços per pedalar que aquesta carretera dels esclaus: la baixada d’Aritxulegi fins a l’embassament d’Endara, la pujada de quatre quilòmetres per la fageda fins a l’alçada d’Agina, la baixada corbada fins a Lesaka.  Qui segueix una empremta deu un agraïment.  Els ciclistes que recorrem aquesta carretera hauríem, almenys, de explicar la seva història.

El camí injust

De Lesaka a Irurita, remuntem el Bidasoa.  Primer entre les muntanyes que estrenyen la vall, després per un paisatge més ampli, un onatge de turons verds, boscos, rierols, blat de moro, palaus de pedra rosada, caserius blancs escampats a les praderies com daus llançats en una taula.  A Irurita comença un altre tram ideal per a ciclistes: els 27 quilòmetres fins a Eugi a través del port d’Artesiaga, un altre treball d’esclaus.

La carretera puja dolça, amb alguna rampa dura, amb descansos, amb vistes cada cop més altes sobre la vall verda, els caserius blancs, el bosc fosc.  Poc abans d’arribar al coll, en un monticle a la vora de la carretera van instal·lar el 2009 unes planxes i barres d’acer corten: és una escultura de Mikel Iriarte, titulada Bidegabeko bidea (El camí injust).  Sembla bonic, potser massa optimista, que en eusquera “injust” es digui “bidegabea”: literalment, “sense camí”.  Un panell recorda que 1.756 presos van construir aquesta carretera entre 1939 i 1941, i que 3.463 més van treballar en les fortificacions del Baztán.  El biscaí Francisco Barrena va assistir a la inauguració de l?escultura i va explicar que van passar gana, fred i molt dolor, que els castigaven per qualsevol cosa, que per exemple els feien cavar un forat i després emplenar-lo, o que els penjaven al coll sacs amb deu  quilos de pedres i que es passaven tota la jornada treballant amb aquella càrrega que els destrossava, que passaven tanta gana que una vegada, a l’hivern, van baixar fins al poble perquè algú els va dir que hi havia una gallina morta, i que allà la van trobar, entre  la neu, i se la van menjar.

L’endemà de la inauguració, l’escultura va clarejar regalimant pintades negres.  Les firmava Falange Baztán, proclamaven diverses vegades “Viva Cristo Rey” i deixaven una sèrie d’amenaces en un basc apretat: “39n irebazi giñun ta beti irebaziko” (“guanyem al 39 i sempre guanyarem”), “Rojos kontuz ibili” (  “vermells, aneu amb compte”).  La van netejar i ara apareix ben cuidada.  Potser seria una bona idea incloure una foto d’aquell atac al panell informatiu a la vora de la carretera, perquè els autors de les pintades negres van completar de manera involuntària però molt efectiva el missatge de l’escultura: la justícia, la necessitat, l’actualitat de la  memòria.

Epíleg fins a Pamplona

El poble d’Eugi, a la vora d’un pantà, als peus dels boscos del Cinquè Reial, és una destinació fantàstica per acabar el recorregut.  Si volem completar l´etapa fins a Pamplona, poc després d´Eugi podem agafar la petita carretera NA-2520, una altra obra dels treballadors forçats, per creuar l´alt d´Egozkue i baixar a Olague.  A la perifèria nord de Pamplona, una carretera sotragada puja des d’Artika fins al Fort de San Cristóbal, al cim de la muntanya Ezkaba, on van amuntegar i maltractar centenars de presos republicans.  El 22 de maig de 1938 van emprendre una fuita extraordinària que va acabar en massacre: dels 795 escapats, els guàrdies i militars van assassinar més de dos-cents en les següents hores i dies, van detenir tots els altres i només tres es van salvar passant a França després de  una caminada de diverses jornades.

Font: Público

Read Full Post »

El 2 de març de 1974, avui fa 50 anys, tot i una intensa mobilització nacional i internacional, el règim franquista executa el militant anarquista Salvador Puig i Antich

Roc Blackblock ja ha acabat el mural dedicat a Salvador Puig Antich, que s’inaugurarà diumenge a la tarda en el marc de les jornades de record i homenatge que organitzen els col·lectius llibertaris. Es troba al barri de Vallcarca, en un mur de 10 metres, a la plaça batejada popularment com la d’Uri Caballero, entre els carrers de Cambrils i la Farigola. Blackblock hi ha treballat els darrers dies sense haver rebut cap encàrrec, per decisió seva, i coincidint amb el 50 aniversari de l’execució de Puig Antich per “a reivindicar” la lluita revolucionària en què es va implicar a fons, fins a morir.
D’altra banda, el Memorial Democràtic farà demà una ofrena floral a la Model de Barcelona com a homenatge a Puig Antich. Es farà a les 9.30 del matí coincidint amb el dia i l’hora de la seva execució fa cinquanta anys. Comptarà amb la participació de la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart i González, així com del director del Memorial Democràtic, Jordi Font Agulló, i el president del Consell de Participació de la institució, Carles Vallejo.

📍L’expedient de presó de Salvador Puig i Antich (1974) a l’Arxiu Nacional de Catalunya:

Font: ANC

Read Full Post »